Parlar de Baudelaire i de folie no ens hauria de semblar estrany. Però una folie també era una mena de “xiringuito”, una construcció ornamental, sovint extravagant, que s’aixecava als jardins europeus dels segles XVIII i XIX, sense una funció pràctica important. Aquí l’autor, molt habilment, ho fa servir en els dos sentits.
Contra el que molts pensen, per allò de la bohèmia i del flaneur, que ell va inventar, i Les fleurs du mal, (1853) que va escriure, Baudelaire era un sapastre, masclista, monàrquic, conservador i gens demòcrata, però la industrialització el va sacsejar de tal manera que el va fer copçar, com pocs, la modernitat que s’encetava, avui diriem, la que ens venia al damunt.
Els romàntics s’havien mantingut dins del platonisme cristià. La bellesa és la manifestació del bé i la veritat, però la bellesa del mal és allò que sedueix, que fascina, encara que sigui tòxic. I d’aquí a l’invent de la femme fatale, que et condueix a la perdició sense voluntat, hi ha un pas. I Baudelaire viu a una França convulsa, que havia passat de 1815 amb Lluis XVIII, a la guerra Franco-Prussiana de 1871, a la Comuna, i finalment a la III República deixant un estol de destrossa i calamitat.
La gran Paris, encara era la dels romans, que Hausmann dissenyarà pels burgesos: neta, amb aigua corrent, sanitaris, amb carrers ben definits amb arbrat i sentit del trànsit, i sobretot amb capacitat per poder sufocar aldarulls. Aquesta Paris, la de l’esclat de la fotografia, del fotògraf Nadar, que va pujar dalt d’un globus per poder fotografiar-la des de l’aire, la dels trens, la dels vaixells de vapor pel Sena, la d’una primerenca mecanització, la dels pintors À plein air, que els tubs d’estany permeten sortir de l’estudi i fer quadres més petits i transportables. El 1848 París és una barricada, sense provisions, i els pintors marxen, ja en tren, a Barbizon. No tenen taller, pinten petits paisatges, res monumental ni romàntic, es troben creant l‘École de Barbizon, camí de l’Impressionisme. Un Paris que també explicava la literatura de Flaubert i la pintura de Renoir i Monet, de fet, era el realisme paneuropeu.
Estem doncs davant de grans transformacions: industrialització, creixement de les ciutats, desenvolupament del capitalisme i importància creixent dels diners. Tot es converteix en mercaderia, superficilitat, rutines i noves convencions socials, plenes de normes. No deixa de ser una modernitat amb moltes desigualtats.
Tot plegat es tradueix en el famós SPLEEN. L’spleen és un sentiment de tristesa profunda, avorriment, angoixa i fàstic per la vida, com si tot perdés el sentit i res pogués fer-te feliç. No és simplement estar trist un dia, sinó sentir-se atrapat en una existència monòtona, sense esperança ni sortida. És el tema central de Les flors del mal i s’oposa a l’ideal, que representa la bellesa i la felicitat desitjades pel poeta, que expressa el malestar de l’individu davant la vida i el pas del temps. El malestar de l’ésser humà davant la vida moderna. Baudelaire rebutja molts aspectes de la modernitat, però es considera modern perquè sap trobar poesia i bellesa en el món contemporani. Per a ell, ser modern no significa acceptar tot el que fa la societat moderna, sinó saber observar i representar el seu temps, d’altra banda com sempre han fet tots els artistes.
En el seu assaig El pintor de la vida moderna (1863), defensa que l’artista ha de captar allò que és particular de la seva època: la moda, els carrers, els gestos, les multituds i la vida quotidiana. L’art no ha de representar només coses boniques. L’art té un paper fonamental perquè pot transformar la realitat i descobrir bellesa fins i tot en allò que sembla lleig, desagradable o miserable. Valora l’artista capaç de captar allò efímer i canviant de la vida contemporània. No ha de sotmetre’s a la moral burgesa. Baudelaire defensa l’autonomia de l’art: una obra no ha de justificar-se només perquè sigui moralment edificant o útil. La creació artística té un valor propi. Això també ho diria a l’altra banda del canal. Oscar Wilde.
En pintura Courbet s’expressara en la mateixa línia, també davant la censura a les més de 500 revistes de tota mena que inunden la ciutat. De tot plegat se’n dedueix que la tradició pot avançar perquè algu la trenca, fins que uns altres també ho facin. Hi ha dues França, la dels Salons burgesos, i la que ja treballa a les fàbriques, talment com als Misérables de Víctor Hugo.
Baudelaire i Courbet fotografiats a l’Atelier Nadar
Les Exposicions Universals serviran per reafirmar el progrès industrial, científic i tecnològic. Que les empreses ja constituïdes ho mostrin, i es faciliti la creació de multinacionals amb productes de llocs diferents. La de Londres el 1851, i la de Paris el 1855: la rivalitat està servida. Napoleó III ensenya agricultura i la seva aplicació a la cuina i els artistes. Es fan dues retrospectives de Delacroix i d’Ingres. Courbet s’hi presenta i el rebutgen. Lloga un local davant del Grand Palais, el saló del realisme, i hi convida a d’altres artistes realistes, Millet, per exemple, que havia passat per Barbizon, detesta la ciutat i sempre pinta treballadors. Aconsegueixen un èxit aclaparador. Així el 1871 la Comuna l’anomena Director de Belles Arts, fins que finalment s’ha d’exilar a Suïssa.
Els picapedrers de Courbet, 1850 (en té diversos) aquest a Galerie Neu Meister. La pintura de Gustave Courbet va irrompre al segle XIX com un cop de puny a la taula de la tradició, sentant les bases del moviment realista en desafiar la grandiloqüència del Romanticisme i l’academicisme amb una proposta artística ancorada en la veritat crua i quotidiana. El fet d’escandalitzar també crea un públic, fins i tot el burgés.
Hi ha un quadre de Turner El Temerari remolcat a dic sec, el gran i millor vaixell de guerra de la Royal Navy durant anys, que explica perfectament l’entrada de la mecanització. El molt petit remolcador, a vapor, és qui l’ha d’ajudar a entrar a port.
J.M.W. Turner 1839 (oli sobre tela) National Gallery de Londres.
Baudelaire parlarà de la modernitat com la fugacitat, el transitori. Més tard serà Walter Benjamin al Llibre dels Passatges que parla de París com el cor del s. XIX i de la modernitat.
Aquest llibre parla de tot això i molt, molt més. Baudelaire és un autor contradictori, i això és justament el que el fa interessant: rebutja la vida moderna, però alhora és un dels poetes que millor la representa i que més reflexiona sobre l’art modern.
Roberto Calasso (Florència, 1941 – Milà, 2021) va ser president i director literari d'Adelphi, una de les editorials italianes de més prestigi internacional.
Estudià literatura anglesa a la Universitat de Roma i es graduà amb la tesi sobre The hieroglyphs of Sir Thomas Browne, dirigida per Mario Praz. En els darrers anys impartí classes a la Universitat d'Oxford.
Aquest llibre és obligatori i primordial si es vol saber i entendre cóm s'entra a la modernitat artística, literària... cultural, molt abans del que sovint pensem. Llibre de culte, d'una rigorositat i amenitat excelses. Com en deiem a la Facultat d'aquests tipus de llibres: de traca i mocador.
