He dubtat molt a fer aquesta ressenya, perquè no voldria deixar de dir res del que m’ha subjugat des dels primers minuts d’engegar. M’hi he lliurat immediatament, perquè he entés que estava davant d’una lliçó de cinema en majúscules. I ja sé d’entrada que molts no l’hauran “llegida” com jo, però per a mi Sorogoyen és del millor que hi ha per aquí en el treball seriós de les emocions.
No és una pel.lícula de pretensions grandiloquents, ni pels paisatges, ni per la música, ni perquè parli del cinema dins del cinema, ni per totes aquelles coses que poden fer gran una peli. És grandiosa pel cóm i què explica, cóm s’expressen els protagonistes, pare i filla, però sobretot pel que no es diu, no se’n sap més. Ens parla des dels inicis de dolor, de cóm el suportem i de cóm no el sabem véncer. I amb això, només amb això, ens posa la càmara davant d’uns rostres que ens ho volen explicar, que s’ho volen explicar, i al darrera, a sota, hi ha allò que no se sap dir.
M’han deixat mirar pel forat del pany, o millor, m’han deixat asseure’m a prop seu, però no he pogut ajudar-los. Perquè aquesta és l’essència de tot plegat, el quid de la qüestió de la trama. Estem amb ells, molt a prop, i els veiem treballar les emocions i se’ns humitegen els ulls amb ells, però estem asseguts a una butaca.
Si haig de ser franca, no sé si qualsevol altre actor o actriu ho hauria pogut fer. El que sí és cert és que aquests dos estan tocats per algun encanteri. Cóm es poden aguantar uns primers plans tanta estona, i deixar que l’expressió facial superi a l’expressió oral, allò que s’està dient? Es una peli, de pells, d’observació, molta, de deixar que t’entrin amb una mirada, un gest.
Per si algú no sap l’argument, molt breument dir que es tracta d’un famós i reconegut director espanyol de cinema internacional que ve a rodar a Espanya, i que busca una trobada amb la seva filla, una actriu que només va fent, desprès de 15 anys de no veure-la, per demanar-li que treballi amb ell en aquesta nova pel.licula, en un intent d’ajudar-la, i de refer tants ponts enderrocats. De tot això que he dit, el més important és la darrera frase.
Ja fa dies que l’he vista i hi penso, i la repenso, per això hi retornaré, per passar un parell d’hores convivint amb la fragilitat. Gràcies per mostrar-la amb tant de respecte! Perquè definitivament va d’això, i els rostres, que l’expliquen, són el seu llambreig.
Rodrigo Sorogoyen, Vicki Luengo, Javier Bardem a Cannes
Gaudir la Cultura 