Petita mostra d’exposicions i obres més rellevants
Capítol tercer
Exposició conjunta, per part de Robert Llimós, de Berta-Blanca T. Ivanow i de David Rosell, a la Galeria Tramuntana – carrer dels Arboços, 10 de Vulpellac / 06-06-2026.
“És una exposició sobre la il·lusió. La imaginació com a territori de coneixement. Hi ha experiències que la percepció ordinària no pot contenir, la seva veritat opera en una freqüència diferent de la que té el sentit comú. És una experiència sobre el límit del visible. Sobre la capacitat de l’art de fer present allò que la mirada directa no assoleix”.
Robert Llimós:
El 1996, realitzar per als JJOO d’Atlanta l’escultura Marc, una de les seves obres més famoses, dedicada al seu fill, que tenia aquest nom, mort en accident l’any anterior.
Un any següent – 1997 – es va posar una còpia d’aquesta obra, a l’entrada de la plaça dels Voluntaris, en plena Vila Olímpica, al costat del Port Olímpic de Barcelona.
Les seves pintures, de colors vius, se solen centrar en la figura humana, representada amb estil expressionista.
Miraestels o miraestrelles, és una famosa escultura flotant creada el 2010, ubicada en les aigües del Port Vell, al costat de la passarel-la de la Rambla de Mar, que ret homenatge al poeta Joan Brossa.
El 2009, va tenir un encontre en una platja solitària del Brasil, on veure quelcom i ser abduït per una nau i dues figures humanoides. Aquesta experiència va reorganitzar per complet el sentit de la seva pràctica. Des de l’aleshores la seva obra pictòrica i escultòrica s’ha centrat de manera exclusiva en el retrat d’aquells éssers que guarden molta similitud amb l’extraterrestre de Steven Spielberg.
“Reptilians”
Llimós – Rosell
Aquests humanoides, els anomena “reptilians” – una vivència d’una experiència viscuda, sense obtenir reconeixement de la crítica.
Berta-Blanca T. Ivanow:
“Vaig deixant empremta a la terra que em va veure néixer”.
Treballa amb argiles dels jaciments més antics de Catalunya, amb tècniques de cocció diverses on el foc deixa de ser un instrument de control per convertir-se en un agent transformador, d’estructures primitives o de formes sorgides d’una arqueologia futura o d’un passat impossible de datar.
Ara, també, es pot visitar al Wittmore Hotel del carrer de Riudarenes, 7, a Ciutat Vella, un allotjament de cinc estrelles que opera sota el codi del luxe discret, una instal.lació artística efímera de vidre bufat; construït sobre l’antic safareig públic, en el subsol invisible, en ple Gòtic de la ciutat. Una figura de quatre metres d’alçada, que neix de dibuixos i maquetes d’argila de la mateixa artista, que interpreten els gestos de les mans anònimes de les bugaderes, d’aquelles dones que rentaven roba i compartien històries en aquest antic pati públic del segle XIX.
Mnemósine, espot visitar fins al 4 de setembre, en el pati interior de l’hotel dins del jardí vertical més gran de Barcelona. L’escultura s’alça entre més de 3.000 plantes, en un entorn verd poc habitual en el mig centre històric de la Ciutat.
(No sempre es té sort de poder entrar i gaudir de l’obra de l’artista situada en el pati interior de l’hotel… )
Doc.: Hotel Wittmore-Dondego noticias.
La seva pràctica escultòrica gira entorn de l’argila de gres i dels processos de transformació que el foc exerceix sobre la matèria. Les seves formes s’allunyen deliberadament de la representació anatòmica tradicional, cossos andrògins, de formes uterines i de volums porosos.
David Rosell:
Tècnic superior en ceràmica artística. Col·laborador del grup la Factoria de Núvols, especialitat en espectacles i performances ceràmiques, amb una alta relació amb el món gastronòmic, va crear prototips pel “Bulli” de Ferran Adrià. Cofundador de la firma ba-Ro, amb Anna Ballesté, dedicada al disseny de vaixelles exclusives. Però la seva principal obra és la investigació sostinguda sobre el límit entre el que la natura fa i el que l’artista construeix.
Rosell crea peces ceràmiques que qüestionen pedres que semblen naturals, pedres que semblen transformades per la mà de l’home, o sigui pedres que la natura hauria pogut fer, però no va fer. Processos en què l’artista cedeix una part del control a la matèria del foc.
Treballa amb espumes ceràmiques i argiles expansives, amb argila vermella de la Bisbal, que la temperatura transforma de maneres que l’ull no pot predir.
Les seves peces envelliran, com una pedra, s’integraran en l’entorn, absorbiran la llum, la humitat i l’ombra…
L’exposició Especiés Minerals – l’univers a les pedres: una recerca infinita, és una col.lecció en creixement. Ha sigut presentada en diverses sales: a l’Espai Tònic l’octubre del 2020, a l’Associació de Ceramistes de Catalunya el gener del 2021, a la fundació Muxart del gener a març del 2023, arriba ara a la Galeria Tramuntana ampliada amb el fruit de les últimes recerques.
“Les pissarres paleozoiques, roques metamòrfiques provinents del massís de les Gavarres han sofert una segona metamorfosi en condicions controlades d’atmosfera i temperatura. Les roques plutòniques, roques ígnies intrusives procedents de la solidificació de material rocós fos a l’interior d’altres materials que l’encaixen. La fusió controlada dels materials seleccionats té lloc a l’interior d’un gresol. Els vòrtexs, fluxos giratoris de fluids magmàtics en forma d’espiral que mantenen les seves característiques formes de rotació en refredar-se en contacte amb l’aire”.
David Rosell
Resumin, tres pràctiques, i una sola pregunta: Llimós, Ivanow i Rosell no comparteixen un estil ni una generació ni un mèdium. El que comparteixen és una pregunta: fins on arriba el que és real?
I en conseqüència: fins on pot arribar el que és veritable?
Fotografies i documentació obtingudes durant la jornada de presentació/ inauguració de l’exposició el dia 6 de juny d’enguany.
Moments de la inauguració.
En els tres casos, el que l’ull no veu d’entrada no és perquè no hi sigui. És perquè requereix un altre tipus de mirada. La ficció no és oposada a la realitat.
L’ull no tot ho veu. Però de vegades, precisament per això, veu més.
Dues dècades pastant Fang: l’Estudi Ceràmic ba-Ro. Desembre 2024
Fa més de vint anys que pastem fang, vàrem fer moltes fires sobrevivim com podíem, combinant-ho també amb treballs temporals.
L’inici de l’activitat com a ceramistes d’Anna i David, a diferència de l’artesania tradicional basada en l’aprenentatge amb un mestre o de manera autodidàctica, es basa en l’adquisició de coneixements acadèmics, auxiliada per amistats del sector. “És cert, tenim un coneixement tècnic de partida a partir del qual vàrem començar a treballar. Amb això, vàrem guanyar molt temps. Ara bé, després hi ha molta de prova i error, moltes hores també d’experimentació.”
A les Gavarres hi ha molta tradició, es tracta de recuperar aquesta memòria transmesa durant generacions. Recuperar una informació oral no escrita i no apresa a cap escola. Intentar buscar la font humana, anar aquelles persones que si no ho han fet, han vist com ho feia. Aquest és el rescat de l’artesania i partir d’aquí molta investigació i anar pastant fang.
Els Colors del Blanc: La Peixera del Terracotta. Juliol 2025
A peus del macís de les Gavarres, en el Baix Empordà, es concentra la més gran comunitat d’artesans de fang de Catalunya. Una tradició entorn de la coacció de l’argila roja, que vol connectar la cultura i el territori de les antigues generacions amb els actuals alferes i ceramistes, recuperant els vells oficis i tecnologies. Tot i que els dies de producció han passat a la història. De les fàbriques de gres i de rajoles tan sols queden les xemeneies de maó que envolten el paisatge.
Fotografia: País setmanal – Taller Estudi-Ceràmic.
La cuita i el procés de cocció, és el que dona color a la peça, i feta amb llenya, a la manera tradicional, no deixa, a penes, cap residu incrustat. El fang roig, empordanès, extremadament ferruginós, és el que li atorga duresa i resistència a la ceràmica, com ho feien els nostres ancestres, ibers, grecs i romans. És l’estranya energia que connecta la terra rogenca amb els habitants d’aquest macís de les Gavarres des de fa milions d’anys.
Cuites amb forns de llenya
Hi ha poc reconeixement d’aquest ofici … manifesta en David, establer a Vulpellac. Tot i que aquest entorn artesanal és un gran col·laborador de tants i molts projectes de personalitats que envolten el món de l’art avantguardista d’avui dia.
Hem d’aforar aquests creadors i dissenyadors d’objectes i peces d’autor, que valoren la part cultural i del patrimoni d’una terra que reivindica una pertinença pròpia, un mètode característic que desprèn autenticitat i tradició.
Els famosos cantis negres
A voltes agraïts, dels qui ens visiten el nostre taller i petita exposició, on comproven l’autenticitat dels treballs que dissenyem i produïm.
La mil·lenària ceràmica del foc continua viva en el Baix Empordà. L’artesania, l’art ceràmic i el seu ofici, connecta i valora cultura i territori, exposant productes de km. 0, organitzant exposicions, tallers, experiències i estenen lligams entre petites empreses i artesans.
David Rosell i Anna Ballesté compaginen la petita producció de peces artesanals de vaixelles i la pràctica artística com escultors ceramistes.
Entrevista i documentació d’Estudi-Ceràmic, i altres ceramistes de la zona i petit resum de l’article publicat al País setmanal plaers d’Artesania, de Rafa Rodríguez i documentació del Terracotta Museu – museu de la ceràmica de la Bisbal.
Petita mostra d’exposicions i obres més rellevants
Capítol primer
Arranca l’Òpera Samfaina:
Nou espai gastronòmic situat als baixos del Gran Teatre del Liceu. Juliol 2016.
Va ser una proposta gastronòmica i sensorial ubicada dins l’espai Liceu, on poder gaudir d’experiències innovadores relacionades amb la història i la cultura catalanes. Composta per cinc espais redefinits envers l’oci gastronòmic: La Vermuteria, l’Odissea, la Rocambolesca, la Diva i el Mercat.
Botifarrada
Òpera Samfaina no és un restaurant, és una vermuteria, un mercat, un espai de tapes, maridatges; una espècie de museu d’art on gaudir d’una experiència gastronòmica catalana basada en productes de la terra de proximitat; vins de diverses D.O. catalans, i d’una esplèndida barra solidària amb degustacions de grans cuiners catalans que en part del recaptat es destinarà a projectes d’ajut solidari comunitari.
12 d’agost de 2016, després de dos anys d’obres, els germans Roca, l’escenògraf Franc Aleu i Jordi Armengol, tal com anomenen ells: obren una experiència sensorial, un espai, una metàfora, amb un decorat el qual òpera grandiosa, on de fet “esperant que tots aquells que la visitin, tampoc siguin capaços d’explicar què han vist, que han menjat, que han viscut, però que ho recomanin a tothom”.
L’Estudi Ceràmic [ba_Ro] Anna Ballesté i David Rosell amb Joan Raventós, va col·laborar en l’Espai Mercat.
Malauradament, per la gran inversió en tecnologia, decoració, manteniment, despeses operatives i artístiques, així com la innovadora proposta gastronòmica, conjuntament amb la complexitat de l’espai i les expectatives dipositades, va superar amb escreix l’objectiu inversor i el muntant de les despeses… superant les expectatives inicials i conduir al tancament definitiu a principis de l’any 2019.
Òpera Samfaina, l’espai gastronòmic i cultural, va ser víctima de la seva pròpia ambició.
Va ser el somni d’un projecte valent, d’una línia inconformista i agosarada, per explorar els límits de la creativitat gastronòmica, conjuntament amb la versió artística, de l’art de la ceràmica, del vidre, la pintura; barreja de surrealisme i abstracció artística, de llums i colors… per explorar la capacitat de sentir els límits físics, inclús psicològics i rebre els estímuls adients mentre mengem o degustem una copa d’un bon vi o de cava.
L’experiència de gaudir d’un espai innovador, poc o molt experimental, va ser valuosa, sense esbrinar de debò que era, que fèiem o de què es tractava exactament. Era un experiment virtual o una realitat abstracte de diferents platós escènics teatrals, o si estàvem en un restaurant efectuant una degustació, descobrint noves sensacions de llums i colors, o de noves experiències musicals i o sensorials; admirant aspectants peces de museu d’una exposició itinerant artística, retaules o escenografies /murals teatrals; el surrealisme i decoració dels lavabos, dels taulells culinaris o de les taules dels comensals; barres o taulers de bar, descobrir i experimentar els límits de la decoració, de la pintura, la ceràmica i del vidre…
Cellers de la Terra
Lavabos Friquis
Surrealisme gastronòmic on s’uneix l’art i el menjar. Trenca les regles de la cuina normal. Tot un toc de fantasia i art. Buscar sorprendre amb plats impossibles, els sentits del gust amb combinacions rares.
Botifarrada
Bar’s – factoria d’art
Surrealisme gastronòmic
Documentació: Estudi Ceràmic i Òpera Samfaina observació gastronòmica
Fotografies: Pròpies.
Rosetó església romànica de Sant Victor de Saurí:
Intervenció artística de Santi Moix al Palau de la Música i posterior trasllat i col·locació a l’església de Saurí, amb la col·laboració dels ceramistes David Rosell, Joan Raventós i Anna Ballesté. 17 d’Octubre del 2017.
Santi Moix, amb els seus col·laboradors d’Estudi Ceràmic
Al Palau de la Música: L’esclat de llum i color
L’església que té els seus inicis en temps passat de l’art alt medieval, d’estil popular-barroc, remodelat entre els segles XVII i XVIII, i que el temps anat passant, inexorablement i enfosquin, esclata de nou en ple segle XXI, en combinació del silenci de les pedres d’ahir, amb el color i la llum d’avui. De nou s’il·lumina, entre la natura i el paisatge dins d’aquesta vall del Pallars Sobirà.
El rosetó té una forta repercussió en la recuperació de l’església romànica amb un inconfusible regust dels artesans de la Bisbal d’Empordà. Amb la forta participació de la gran flor de porcellana, el grup de ceramistes va fabricar i modelar tots i cada un dels pètals de porcellana de l’obra, a partir de les indicacions i dibuixos de Moix.
L’esforç inesgotable i persistent dels ceramistes de la Bisbal, fan palès que la ceràmica bisbalenca està assolint un nivell indiscutible a escala nacional i internacional.
Ressenyes extretes de les publicacions de la seu electrònica de l’Ajuntament de la Bisbal d’Empordà i d’Estudi Ceràmic
Documentació i fotografies: Estudi Ceràmic (ba-Ro)- octubre 2017.
Nova exposició:
Exposició de Santi Moix al Terracotta Museu fins al 31 de gener de 2027 / En ombres silents i entre somnis.
Diverses reproduccions- maquetes originals del rosetó de l’església de Sauri, exposades en l’interior d’un dels forns del Terracotta Museu.
Estudi Ceràmic ba_Ro. Novembre 2017.
“Elaboren les vaixelles amb fang de les terreres de Cruïlles i modelen artesanalment cada una de les peces. La combinació de temperatura límit i l’absència d’oxigen a la cocció donen com a resultat una ceràmica vitrificada dura, resistent, pràcticament sense porositat i exempta de plom en els esmalts. Principalment dedicada al disseny i producció de vaixelles de ceràmica exclusives per atendre les necessitats de cada xef i fer singular l’experiència gastronòmica”.
“Seduïts per la terra i el foc. En la nostra activitat artesanal fem servir els recursos disponibles del territori, argiles ferruginoses de la Bisbal d’Empordà, km 0. Territori on treballem i vivim. De les argiles dúctils del territori esdevén la Terrissa Gresificada. Aquesta tècnica de cocció afecta també el color, donant a cada peça una bellesa única i irrepetible”.
“En el nostre estudi podeu trobar col·leccions de vaixelles exclusives, objectes decoratius i peces d’autor”.
De l’evolució de les tècniques, formes, acabats i colors sorgeix la creativitat i l’experiència d’anys d’ofici per esdevenir únics i singulars.
“Intentem tenir sempre estoc dels nostres articles. Si no és així, elaborarem les peces manualment, fetes en exclusiva per a vosaltres”.
Primera promoció d’alumnes de grau mitjà de terrisseria. Juny 2018.
“La primera promoció d’alumnes del cicle formatiu de grau mitjà de terrisseria ja s’ha graduat a la Bisbal d’Empordà. Han estat dos anys fent aquest cicle que té una part teòrica que es desenvolupa a l’institut i on aprenen història de l’art, noves tecnologies o formació laboral entre altres assignatures. A més, la part pràctica es desenvolupa al taller del Terracotta Museu i les pràctiques laborals als tallers de ceramistes de la Bisbal. Són 5 els alumnes que s’han graduat i 9 els que han acabat el primer curs i que, per tant, el setembre vinent continuaran amb el següent curs”.
Molts dels ceramistes de la Bisbal, compaginen la seva carrera creativa amb la docència.
Notícies: seu Electrònica de l’Ajuntament de la Bisbal d’Empordà.
Experiment amb fang. Terracotta Museum – Som Cultura. Novembre 2020.
Tallers pensats perquè la gent el pugui fer des de casa seva.
Dins del festival Som Cultura els museus de la Xarxa Territorial de les comarques de Girona participem amb “Els museus a casa”. Des del Terracotta Museu proposem un taller d’experimentació amb fang amb la col·laboració de l’Associació de Ceramistes de la Bisbal.
Exhibició col·lectiva de vaixelles, celebrada en la Sala d’Exposicions Temporals del Terracotta Museu.
Aquesta edició va estar farcida de novetats, consolidant dues de les tradicions més emblemàtiques de l’Empordà, l’ofici ancestral i singular del ceramista i la gastronomia de qualitat realitzada amb els excel·lents productes del territori – ceràmica “versus” gastronomia.
Vaixelles d’autor: L’artesania de l’Empordà es reivindica. Agost 2024
L’artesania de l’Empordà, especialment de la Bisbal, viu una reivindicació amb les vaixelles d’autor, peces úniques i fetes a mà que fusionen la tradició terrissera, amb dissenys contemporanis i sostenibles. Combinant una temperatura extrema amb l’absència d’oxigen, el seu personal mètode de coacció aconsegueixen característiques singulars, com la vitrificació o la mínima porositat.
D’Estudi Ceràmic, del taller que comparteixen els ceramistes David Rosell i la seva parella Anna Ballesté, surten moltes d’aquestes vaixelles, per aquells restaurants amb “estrelles Michelin” que serveixen la seva “cuisine” d’autor.
Documentació: Estudi Ceràmic – Terracotta Museu – Entrevista amb Anna Ballesté.
És la investigació i recerca entorn de la gran variabilitat del blanc, al voltant de la creació de peces de ceràmica. Dels que creuen i mantenen que tota matèria està composta pels quatre elements: terra, aire, aigua i foc. La ceramista ens dona a conèixer com canviant la tècnica, la transformació de la matèria amb el grau de temperatura de cocció adequat, es poden obtenir diverses i curioses tonalitats del blanc.
En una petita taula de l’exposició ens explica com a través d’aquest estudi, ha fet possible un petit mostrari dels diferents tons fitxats en rajoles i petites peces de ceràmica l’objecte de la seva indagació. En definitiva, l’art de transformar i experimentar que unes substàncies, es poden canviar, transmutar en peces d’art.
On la ceramista explora la immensitat d’un color que, a primer cop d’ull, sembla senzill, però que amaga infinitat de matisos i significats.
“El blanc, lluny de ser absència, és presència subtil i profunda: superfície que respira, pell que revela, fons que acull la forma. Aquesta mostra presenta atuells ceràmics de formes simples, que exploren l’aparent simplicitat del blanc, desvetllant-lo com un territori d’infinits matisos i textures. Cada peça convida a completar un univers de tonalitats blanques d’infinita riquesa.
Aquest treball és fruit d’un procés d’investigació i experimentació intensa, una recerca de l’essència a través del blanc. Cada peça exposada és, per si mateixa, el resultat i el vehicle d’aquest estudi minuciós. Un mateix esmalt es transforma en infinits blancs segons l’argila, l’aplicació, la temperatura i la cocció revelant la seva versatilitat i assignant a casa vas una llibertat estètica.
Els colors del blancés una paleta de possibilitats: mats que transmeten quietud, brillants que reflecteixen la llum, setinats i opalescents que desvetllen el cos ceràmic, i textures que inviten a la contemplació tàctil.
Aquesta exposició mostra com l’acte creatiu pot ser, en si mateix, una investigació profunda rere l’aparent simplicitat del color acromàtic de major lluminositat.”
Anna Ballesté
Exposició es va realitzar al Terracotta Museu de Ceràmica de la Bisbal d’Empordà del 18 de juliol al 5 d’octubre de 2025, a l’Espai la Peixera, ubicat en el primer pis del Terracotta Museu, recinte destinat a la reflexió, investigació i difusió de la ceràmica.
El museu està situat en la fàbrica més antiga de la Bisbal, Terracotta-Fuster SA, que es dedicava als revestiments ceràmics, fundada l’any 1928. A través de diverses ampliacions, actualment ocupa uns 6.000 m2.
La fàbrica deixà la seva producció i activitat el 1984. Tres anys més tard l’Ajuntament de la ciutat adquirir, reformar i instal·lar l’actual museu, obert al públic amb l’exposició permanent i temporals.
L’exposició permanent està pensada per aconseguir i posar de manifest la importància que ha tingut i té encara la ceràmica al llarg de la història i en l’actualitat a la Bisbal, de tota la comarca i del seu entorn. Compta amb un fons d’11.000 peces, de les que unes 3.000 estan cedides per la Generalitat. Es poden visitar els quatre eixos temàtics, els antics forns, les xemeneies i les seves conduccions, la rajoleria i la ceràmica de creació.
Estudi Ceràmic [ba_Ro] és la firma creada per David Rosell i Anna Ballesté, dos ceramistes seduïts per la terra i el foc.
Documentació i fotografies, realitzades el dia de la inauguració de l’exposició a La Peixera del Terracotta Museu, amb la presentació de treball, per part de l’Anna i altres companys membres de l’Associació de Ceramistes, que fan una tasca importantíssima, per la recuperació i l’estudi de l’extens món de la ceràmica i per difondre el gran patrimoni científic, tècnic i industrial de l’argila, esmalt, porcellana… i promoure l’Artesania i el Disseny de la Ceràmica actual.
L’Anna comparteix, algunes, fotografies de la carpeta de les seves peces, realitzades per la fotògrafa Núria Ribera.
L’Anna en l’interior del taller del seu “Estudi-Ceràmic”
Moments de l’acta d’inauguració de l’exposició. 18-07-2025
Finalitzada aquesta petita exposició de treball “de l’argila”, publicaré dos capítols on faré referència a mostres, tallers i exposicions més rellevants d’Estudi Ceràmic.
Dedicatòria del ceramista “Didi”.
Pròxima exposició:
La galeria ASSAI s’enorgulleix de presentar l’exposició ANÁMNĒSIS.
Inauguració el dissabte 08 d’agost 2026
A partir de les 19h
Assai Gallery, Carrer Enginyer Algarra 43B – 17256 Pals
Us esperem per celebrar junts l’obertura de l’exposició!
L’exposició romandrà oberta fins al 4 de setembre.
Trobada del grup Gaudir la Cultura a l’estació de “rodalies”, de Caldetes (com es coneix popularment a la població de Caldes d’Estrac) del 29 d’octubre d’enguany a les 10 del matí, a iniciativa i proposta del nostre company Josep Rabat, per efectuar visita a la fundació Josep Palau i Fabre: El Somni d’un Poeta Insubornable.
Entrada fundació Palau i Fabre
En el carrer Santema, situat en l’edifici construït l’any 1934 per un dels últims indians tornats de Cuba, i al costat de l’avui parc Muntanyà, que acollir les primeres cases de lloguer destinades a la gent de l’estiueig; està ubicat la Fundació Palau – Centre d’Art, que esdevenir finalment, un equipament cultural amb jardí privat convertit amb jardí públic.
Efectuem la visita guiada, a la fundació inaugurada l’any 2003, que té la missió de recollir, mostrar, conservar, exhibir i difondre el fons artístic, pictòric i documental de Josep Palau i Fabre (1917-2008). És un dels grans autors de la literatura catalana. Poeta, dramaturg, contista i assagista. La fundació conserva la seva biblioteca privada, la seva obra literària i biogràfica, així com la seva documentació personal.
Miquel Barceló: Per Palau i Fabre – París 12-09-2003
A la sala del primer pis: L’exposició permanent s’inicia amb l’àmbit d’ “Un pare pintor i un fill poeta”. El pare, Josep Palau i Oller, gràcies a la seva relació amb grans personalitats, recollir una cinquantena d’obres de diferents generacions d’artistes. Són pintures, dibuixos, escultures i gravats de Mestres, com: Josep Mompou, F. Xavier Nogués, Joaquim Torres-Garcia, Pau Gargallo, Joan Rebull, Emili Grau Sala, Antoni Clavé, Josep M. Mallol Suazo, Isidre Nonell… Entre tot aquest recull, propostes i recorregut cultural i social es forma el jove Palau i Fabre, que amplia la seva relació amb pintors com Tàpies, Miró, Miquel Barceló i Perejaume. I gràcies a la seva relació amb Antonin Artaud, Octavio Paz, Jean Cocteau, Federico García Lorca… i principalment amb Picasso va connectar la cultura catalana amb els corrents artístics més importants del segle XX.
Josep Palau i Oller: fotografia de Josep Mompou davant la pintura/mural : Dona dempeus 1918
Picasso: el pintor i la model 1964 – aiguatinta
Josep Palau i Oller (1888-1961): Artista polifacètic. Pintor, il·lustrador, decorador d’interiors i dissenyador de mobles, joguines i teixits a més de col·laborador en diverses revistes de l’època, com el “Papitu”.
La sala del segon pis: acull un important fons documental i bibliogràfic, així com una cinquantena d’obres del genial pintor Pablo Picasso.
Palau escoltava contínuament converses del seu pare amb els seus companys artistes i el nom de Picasso era un dels que més habitualment formaven part de les xerrades.
Picasso: Gran testa de dona amb capell 1962 – linòleum
Picasso: Pintor davant del cavallet i la model 1927 – Aiguafort
Joan Rebull: Retrat de Maya Picasso 1944 – Argila crua
Josep Palau i Fabre és considerat un dels especialistes més prestigiosos de l’obra de Picasso. La relació entre Josep Palau i Fabre i Picasso va més enllà de l’estricta relació personal, que es va iniciar l’any 1947. Palau va quedar impressionat de l’època blava i de la vida del pintor, on va poder contemplar les diverses tècniques creatives que va utilitzar i copsar l’ingent treball amb la llarga relació d’amistat entre ambdós. De tot el seguit de converses i del seguiment de la vida i obra de Picasso, Palau va publicar més de vint llibres i nombrosos articles de la vida de l’artista.
“Per fi, com que no ha a aconseguit muntar el Pegasso, i com que el seu cavall ja està esfondrat, Franco es veu obligat a cavalcar sobre un garrí, amb l’estendard a coll-i bé”.
Somni i mentirà de Franco: 8 de gener – 7 de juny de 1937 – Aiguafort i aiguatinta al sucre sobre planxa de coure.
Documentació: explicacions de la guia i fulletons informatius del museu. Fotografies: pròpies de Caldes d’Estrac i de la Fundació.
Jardins
Seguidament, varen fer la visita als jardins situats als voltants de la fundació i gaudir d’unes esplèndides vistes de tardor de Caldes, tot i el dia emboirat. I finalitzarem la sortida amb un excel·lent àpat a restaurant Can Suñé al costat de l’estació.
Picasso: mural para Palau i Fabre
Picasso: El model, 1896 – (el de l’esquerra!!) Oli sobre tela
Podeu visitar altres articles del bloc sobre Pablo Picasso:
La masia Mariona – Oficina del Parc Natural del Montseny – Reserva de la Biosfera
Ctra. BV-5119, km 2’5 Mosqueroles
08470 Fogás de Montclús
El Parc Natural del Montseny i Reserva de la Biosfera és un mosaic de paisatges i boscos mediterranis a tocar de grans àrees o aglomeracions urbanes. La seva biodiversitat i la petjada cultural que l’home ha deixat i experimentat al llarg dels temps, d’un gran valor universal afegit que ha inspirat intel·lectuals, artistes i científics, que desperten interès i emocions a totes aquelles persones que el visiten.
És el relat de la sortida de la colla La Penya pel Parc Natural del Montseny. En arribar ens esperava la Laura, guia de “Ca la Mariona” a temps parcial i de la resta del temps empleada de l’oficina de l’actual seu administrativa del Parc i lloc, també, dedicat a retre homenatge a la figura de Rafael Patxot. En Joan Oriol, membre de la colla i amfitrió de la sortida, es va encarregar de concertar la visita que, sens dubte, va ser el gran descobriment del dia: “L’Univers Patxot”. I donar les gràcies als membres de colla “La Penya” per compartir i fer possible aquesta agradable i inesperada visita.
Rafel Patxot i Jubert
Si bé és conegut que “Ca la Mariona” era la residència d’estiu i que seria també, en el futur, la casa on passarien els anys de retir i vellesa els Patxot. El nom se li deu a la segona filla del matrimoni Patxot, a qui es volia llegar les seves reserves culturals. La masia va ser “ocupada” durant força temps després de la guerra civil i posteriorment tapiada.
Afortunadament, el net del Sr. Patxot, Rafael Carreras Patxot, va arribar a un acord amb la Diputació de Barcelona que, a canvi de la cessió, s’encarregaria de la seva rehabilitació amb l’única condició que incorporés un museu que recollís els estudis en els camps de meteorologia i astronomia dels quals el Sr. Patxot va ser un veritable expert. També per desig exprés de la família no es va fer una reconstrucció de les estances privades del primer pis, la qual cosa ens ha privat de fer-nos una idea de com vivia la família en aquells temps.
L’Observatori Català al sostre de la casa de Rafel Patxot, a Sant Feliu de Guíxols
Rafael Patxot i Jubert: (S. Feliu de Guíxols 1872 – Ginebra 1964) destaca per les diverses branques del saber, persona d’esperit universal, que domina diferents disciplines de la història contemporània, científic, industrial, filantrop, escriptor, bibliòfil, editor, meteoròleg i aficionat a l’astronomia crear, inicialment, un observatori a la seva casa natal de Sant Feliu de Guíxols.
Fou capdavanter de la meteorologia catalana, de moltes iniciatives i patrocinis en la ciència del clima a Catalunya (va mesurar la velocitat de la tramuntana, l’estudi dels núvols i l’estudi d’intensitat de la pluja). Els quaderns d’observacions, la documentació i els instruments meteorològics del científic es conserven actualment a l’Institut Cartogràfic de Catalunya.
L’Observatori Català de Rafael Patxot és un referent de la meteorologia a Catalunya. Va posar especial interès en l’estudi de la pluviometria a tot l’àmbit del Principat, les Illes Balears i la Catalunya Nord, amb estacions meteorològiques que ell mateix va impulsar o mantenir, donant continuïtat a la tasca iniciada per la Granja Experimental. Fruit d’aquesta important tasca es va poder editar l’Atles Pluviomètric de Catalunya, i els Estudis de la Intensitat de la pluja a Barcelona.
D’aquesta manera va néixer la Secció Nefològica del Servei Meteorològic de Catalunya, amb la creació d’una secció específica per a l’estudi dels núvols on diàriament s’enregistra la imatge i es realitza una descripció de les seves característiques.
En aquesta secció nefològica, sortirà a la llum l’Atles Elemental de Núvols, que serà la llavor del gran Atles Internacional de Núvols i dels Estats del Cel.
Fou un autèntic mecenes de la cultura catalana durant la dictadura de Primo de Rivera. D’esperit independent, gran humanista i impulsor de l’excursionisme molt vinculat al CEC.
Fundació de l’Estudi de la Masia Catalana
Amb el finançament de la fundació Concepció Rabell, encarrega l’estudi exhaustiu i acuradíssim de la Masia Catalana, d’una àmplia documentació sobre l’arquitectura, les tradicions, la llengua, festes i costums, la història, la sociologia, el folklore, la indumentària, l’economia, etc.. de la via a pagès, convertint-se en un monument bibliogràfic de més de 7700 fotografies i de nombrosos materials que es poden consultar a l’Arxiu Fotogràfic del CEC i en la fundació de l’Estudi de la Masia Catalana. Creador de moltíssims projectes i impulsor en la recerca i la història del cançoner i de la música popular catalana a través de l’Orfeó Català, amb la recopilació de més de 40.000 documents. Personatge lligat al món intel·lectual i polític. Va restar sempre indiferent al poder i no va acceptar mai cap càrrec públic.
Estudi de la Masia Catalana: Cal Peu
Estudi de la Masia Catalana: Cal Cabré
En l’exercici del mecenatge fundar l’Institut Patxot, que sufragà les publicacions d’Estudis Catalans (1) que a més engloba diversos mecenatges, la fundació Concepció Rabell en honor a la seva cunyada. Fundació Clara Juber en memòria de la seva mare. Crea la Granja Experimental per millorar el rendiment agrícola i ramader, en memòria de la seva filla Montserrat, morta a conseqüència de la grip espanyola. Crea l’Institut i fundació de Cultura de la Dona a la mort de la seva filla Maria per atorgar beques a noies catalanes, sense recursos. Existeix un gran Fons i arxiu fotogràfic, que va ser cedit per la seva neta al CEC i que la Diputació de Barcelona va finançar la seva digitalització. Cedir els terrenys a l’escola Betània Patmos, on el 1920 va fer construir la Torratxa Patxot; torre d’observació del cel i de l’Atles Internacional dels Núvols. Aquesta escola dona resposta al primer principi de la pedagogia moderna, on les escoles haurien d’estar situades dins del bosc o enfront del mar.
(1) A l’antic hospital de la Santa Creu de Barcelona, a l’Institut d’Estudis Catalans – l’ens de referència per a la llengua catalana – a la secció Històric-Arqueològica podem visitar l’obra:
– Guaitant enrere, Dietari /Institució Patxot
– Mecenatge de publicacions
– Sobre Rafael Paxot
– Fons documental
– Premi Rafael Patxot i Jubert
Home de gran personalitat, d’intel·ligència visionària, d’un profund sentiment per una terra que va estimar profundament. Va dur a terme actuacions de gran valor romàntic i humanístic, científic exigent, home de gran cultura i catalanista. Tot i que la seva vida va ser un seguit de contratemps, les morts prematures de la mare, del pare, de les filles Montserrat i Maria i durant anys amb perill d’afusellament. Exiliat l’any 1936 a Suïssa, d’on no va tornar per salvar la vida, perseguit, per un i l’altre bàndol i expatriat voluntàriament el 1939 per no voler ser súbdit del franquisme.
Va concebre la seva riquesa com a mitja per dur a terme una obra social, cultural i científica en favor de Catalunya, inclús des de l’exili i des de l’anonimat, fins i tot sacrificant la seva trajectòria personal.
La seva visió i sinopsis està reflectida en el llibre: Rafael Patxot i Jubert – Una Vida de Tramuntana, escrit per la seva neta Nuria Deletra-Carreras i Patxot, onexplica la clau de voltes del personatge i la vida de renúncia, convertint.se amb un dels dos més grans mecenes culturals i socials del primer terç del segle XX.
Maria Patxot somiava viure lluny de la ciutat i ser mestre de poble, en record d’aquesta il.lusió, i per honrar la memòria de la filla, morta
en plena joventut, Rafael Patxot va encarregar a Josep Danés, la compra d’una finca rústica per la construcció entre els anys 1927 1931, d’una masia benestant i senyorial que no desentonés amb el paisatge i llunyana del trànsit. Coneguda com La Masia Mariona.
L’arquitecte Danés va readaptar l’estil clàssic de l’antiga masia catalana amb les noves exigències de la modernitat conservant l’entorn.
Es tracta d’una neomasia noucentista benestant, amb torre mirador i galeries. La seva distribució respon a una torre d’estiueig de luxe residencial i no d’explotació agrícola. Amb zones separades dels senyors de les del servei. Estances pròpies de l’alta burgesia, amb laboratori, biblioteca i despatx. Amb façanes principal i posterior simètriques de pedra granítica del Montseny, amb un rellotge de sol de ceràmica en la façana principal, construït l’any 1931, que marca amb exactitud el temps solar i els canvis dels signes zodiacals en relació amb les estacions de l’any. En la façana lateral, al costat de la galeria, hi ha un plafó ceràmic representant una escena camperola.
La casa va ser, durant cinc anys, l’espai de repòs de Rafel Patxot i de la seva dona Lluïsa Rabell, fins a partir durant la Guerra Civil, en plena retirada republicana, desperfectes a causa d’un incendi en l’interior, on va quedar malmesa i perdre la major part del mobiliari, que els va condemnar a un exili definitiu.
En el portal d’entrada, en l’arc de mig punt adovellat i des de l’exili, Rafel Patxot va fer gravar la frase “Hostes vindran que de la casa us trauran – 3 d’agost de 1936 – Adeu-siau”.
Es pot llegir: Qualsevol nit pot sortir el Sol
Masia de planta rectangular, formada per planta baixa i dos pisos, amb una torre annexa de planta quadrada i solana porticada. Hi ha un altre rellotge construït l’any 2009 a la façana nord, on no arriba el sol, que recupera una idea del Rafael Patxot, per recordar que el sol és sempre present i si la Terra fos transparent, veuríem el sol sota els nostres peus.
Façana posterior amb el rellotge solar invertit
L’equipament de la Masia, ens ofereix la seu de l’Oficina del Parc Natural i Reserva de la Biosfera, té habilitada la planta baixa oberta al públic com a equipament cultural, on es pot visitar l’espai museïtzat i exposició amb el títol “Univers Patxot”, que ofereix una visió general de l’obra científica i de mecenatge de Rafael Patxot i Jubert: l’estudi de la masia catalana, la relació amb l’excursionisme, la meteorologia, l’astronomia i el cançoner popular.
L’exposició, en l’interior del museu, consisteix en un recorregut per sis sales: Sala 1 (Rafael Patxot, ciència i mecenatge), Sala 2 (Masia Catalana), Sala 3 (Llibres i Natura), Sala 4 (Núvols), Sala 5 (Observatori Català) i Sala 6 (Cançó popular).
Patxot vol rendir homenatge a totes aquelles persones, la immensa majoria anònimes, que van veure escapçats els seus projectes i trajectòries per la tragèdia de la Guerra Civil. Ens manifesta que: “La independència intel·lectual que no es compra ni es ven ni es pot confiscar ni empresonar i encara menys afusellar, perquè no és material sinó espiritual”. Tot i ser un dels personatges més importants de Catalunya, continua sent desconegut pel gran públic…
Documentació extreta de les explicacions de la guia de la masia, Srta. Laura, dels panells i fulletons de l’exposició de l’interior del Museu i de la projecció del curt que ens mostra una petita bibliografia.
Fotografies de Joan Oriol, Toni Ruiz, Concepció Gaya, Agustí Guiu, Montse Casanovas, Anna M Martínez i pròpies.
Cronistes del text i comentaris, Toni Ruiz, Magí Arqué i propis.
La resta de companys assistents a la visita: M. Carme Mir, Lluís Vidal i Josep Sans, també varen col·laborar en el gran col·loqui/dinar portat a terme durant la trobada. – Tots membres de la colla “la Penya”.
El museu de la ceràmica de la Bisbal d’Empordà es va inaugurar l’any 1991 amb una sala d’exposicions temporals. Després d’una profunda rehabilitació l’any 1988 obrir al públic l’exposició permanent. Està ubicat a l’antiga fàbrica de revestiments ceràmics Terracotta-Fuster SA, edifici construït el 1922, sent la més antiga de la ciutat.
L’activitat més emblemàtica de la Bisbal d’Empordà ha estat històricament la ceràmica, una manufactura de gran tradició i renom en tot el seu entorn i comarca, que ha generat un important patrimoni material i immaterial, econòmic i cultural. Avui dia és encara l’activitat més representativa, configurant un dels principals motors econòmics del territori. Aquesta activitat arranca de temps tardans – el primer document que dona raó de l’ofici de terrissaire a la Bisbal data de 1511 -, que al llarg dels anys ha esdevingut una important herència cultural del passat, transmesa i actualitzada a les generacions actuals i futures.
Estudi Ceràmic [ba_Ro] – Anna Ballesté
El recinte museístic és un edifici singular que manté dins de la seva integració/exposició elements característics de l’antic procés de producció industrial i artístic (bases de colar, xemeneies, forns, antics conductes soterranis que regulaven el tiratge, rajoleria, ceràmica de creació…), la seva conservació converteixen tot l’espai en un dels objectes i atractius més destacats del Museu.
L’exposició permanent recull la importància que ha tingut i manté avui en dia el sector, amb la gran quantitat de peces exposades i la quantitat de mestres ceramistes que hi ha a la comarca, on es realça els seus valors i tradicions.
Estudi Ceràmic [ba_Ro] – Anna Ballesté
Cuita de ceràmica negra en forn llenya – Terrissa Negra – Serra de Daró.
Estudi ceràmic [ba_Ro] – David Rosell – Vullpellac.
Cuita en forn de llenya d’alta temperatura. Míriam Seguí. La Bisbal d’Empordà.
L’exposició permanent està formada amb quatre àmbits:
La Ceràmica: La posada en pràctica el procés de la ceràmica, necessita tenir al seu abast més proper les seves matèries primeres que subministra la mateixa natura: l’argila, el combustible i l’aigua.
Ceràmica pre-industrial: Les activitats artesanals rurals predominants eren la rajoleria i la terrissa, productes toscs fets per resistir i aguantar, austers i senzills, que s’elaboraven a mà. La terrissa cobria les necessitats més casolanes i quotidianes per a la cuina, el menjar i el beure, de gran resistència per aguantar el foc. Peces fetes al torn i cuites en forns de llenya.
Ceràmica industrial: La maquinària industrial va revolucionar el sistema de producció tradicional, reduint el temps de fabricació i alhora la qualitat de l’objecte.
Creadors: a l’abric del modernisme, apareixen artesans i artistes especialitzats dins del camp de la ceràmica, que revolucionaran els valors estètics, decoratius, ornamentals per damunt de les funcions típiques d’ús.
La protagonista: La Terra, és la matèria bàsica que barrejada amb l’aigua una vegada modelada i un cop cuita amb foc, es crearan els objectes que apareixen en totes les civilitzacions, èpoques i cultures de la història.
Documentació: aportada del Museu Terracotta, d’Estudi Ceràmic
“ba_Ro” Vullpellac – i de Terrissa Negra Lluís Heras /Serra de Daró
Fotografies pròpies.
La Biennal
Els passats dies 18, 19 i 20 d’octubre s’ha celebrat la segona edició de la Terracotta Biennal, esdeveniment cultural i artístic, amb una trentena d’expositors que presenta l’ànima de cada artesà ceramista, on pretén exposar la diversitat dels diferents participants, per l’exposició i venda de peces originals úniques i exclusives, que mostren les diferents tendències creatives i els nous conceptes actuals, així com promocionar la professió, la cultura i la continuïtat del canvi generacional a través de la creació i difondrà les noves tendències artesanals i culturals dins d’un espai creatiu, amb l’objectiu de millorar la percepció de l’art ceràmic, així com promocionar la ciutat de la Bisbal d’Empordà com a Capital de la Ceràmica.
Dins ampli ventall d’activitats ofertes pel binomi que representa la Biennal d’enguany: la ceràmica i l’arquitectura, és creant noves oportunitats i sinergies. Aquest espai ha reforçat el debat i els contactes entre aquests dos sectors o ambients que és complementant creant valor afegit i productes de qualitat.
Entre les activitats proposades per la Biennal, un reduït grup de persones hem pogut gaudir durant una hora, de la visita guiada a l’edifici del Teatre Cinema Foment de la Bisbal, que va tornar a obrir les portes, després de vint anys tancades, on l’arquitecte i guia Josep Ferrés Marcó va convèncer la propietat de l’edifici, amb l’excusa de la biennal, poder veure l’ús de la ceràmica aplicada en les seves parets interiors.
Aquestes parets cridant l’atenció pel material empleat: totxanes i rajoles ceràmiques, que amplificant i augmenten la seva acústica. Ferrés ens diu: “No em fa falta cap altaveu perquè em sentiu perfectament, ni hi ha eco gràcies a la ceràmica”. Aquest material, l’ús de la ceràmica i aquestes parets tenen un paper més important del que sembla. L’arquitectura és el preàmbul i la petrificació de la cultura.
Per uns instants es va obrir una capsa on van reviure uns records llunyans.
Es va reivindicar que la societat civil amb l’ajut de les diverses institucions i administracions amb el finançament necessari, ha de ser capaç de convèncer el Bisbat, propietària de l’edifici, de què el torni a obrir.
El teatre Foment de la Bisbal obre les portes durant una hora després d’estar tancat durant vint anys.
El consens general és dissenyar un projecte cultural fort, perquè el gran edifici que hiberna des de fa més de vint anys en el nucli antic de la Bisbal torni a ser actiu i desenvolupi la seva tasca cultural al servei de la comunitat.
Però ara, l’hora portes obertes ha finalitzat i la crònica de la visita guiada a l’antic cinema i teatre, torna a gira la clau de la porta perquè el teatre continuï dormint.
Explicacions extretes durant la visita per l’arquitecte i guia Josep Ferrés i petit resum de l’article de premsa de Roger Font Vilagran (de 22-10-2024)– fotografies pròpies.
Parant taula
Exposició col·lectiva de vaixelles – del 29 de juny de 2024 al 23 de febrer de 2025 – Terracotta Museu: Sala d’exposicions temporals.
Estudi Ceràmic [ba_Ro]– Vullpellac
Terrissa Negra – Lluís Heras Serra de Daró
Enguany, l’exposició ha sigut un veritable espai de confluència entre la ceràmica i la gastronomia del país; col·laborant dues de les tradicions més emblemàtiques de l’Empordà, l’ofici ancestral, artístic, cultural i singular de la ceràmica, representats per artesans i artistes de l’Associació de Ceramistes de la marca Ceràmica de la Bisbal, i la gastronomia de qualitat de productes del territori, promoguda pel col·lectiu de professionals de la cuina de la Bisbal.
Vaixelles d’Autor – L’Artesania de l’Empordà es reivindica
Aquesta combinació entre l’artesania ceràmica i la gastronomia, enalteix ambdós sectors aprofitant les seves sinergies. Apostant per la qualitat, la innovació i la creativitat. Fomentant nous materials i experiències, imprimint caràcter i exclusivitat. Vaixelles úniques amb dissenys especials, que mostrant l’artesania, la recerca de noves tècniques i l’aplicació de noves idees, conjuntant mètodes tradicionals amb processos específics nous.
Estudi Raventós – Vullpellac
La mostra dona a conèixer les possibilitats de la ceràmica feta al territori dirigida al públic en general i als professionals del món de la restauració i de la gastronomia amb nous serveis de taula de ceràmica amb la participació de disset professionals amb tècniques i estils molt diversos, mostrant la riquesa de les terres de l’Empordà.
Informació i documentació facilitada pel mateix Museu Terracotta, d’Estudi Ceràmic [ba_Ro] de Vullpellac i de Terrissa Negra de Serra de Daró
Fotografies pròpies.
Performance cocció ceràmica durant el festival PULSE del 2021. Festival empordanès de música electrònica– la Bisbal d’Empordà.
Anna Ballesté i David Rosell dos ceramistes seduïts per la terra i el foc. Creen la firma Estudi Ceràmic, dedicada al disseny i producció de vaixelles de ceràmica elaborades amb terres i argiles del territori de qualitat i de km. O.
Amb la seva exclusiva tècnica de cocció, signant les col·leccions de vaixelles d’autor per fer singular l’experiència gastronòmica per atendre les necessitats de cada xef i altres objectes per a la llar elaborats artesanalment.
Cada peça segueix un procés artesanal amb una personalitat que la fa única amb l’ús del torn de terrissaire i el modelatge, sense la producció en sèrie, per tal que sentis que tens una peça exclusiva entre les mans. No hi ha dues peces iguals encara que semblin idèntiques.
Està emplaçat en els antics Magatzems Generals de Comerç i va ser projectat l’any 1881, inspirats en l’antiga arquitectura portuària anglesa, per l’enginyer Maurici Garrán. Gràcies a la plataforma ciutadana en defensa del patrimoni “Salvem el Port Vell”, és l’única construcció industrial que s’ha salvat i es conserva del Port Vell de Barcelona.
Els anys noranta es realitza la conservació i rehabilitació de les façanes, posteriorment l’adequació per la funció de l’actual Museu, que s’inaugura durant el mes de febrer del 1996. L’actual edifici catalogat i conegut com el Palau de Mar, és un element destacat del Patrimoni Industrial de Catalunya i reconegut com a Bé Cultural d’Interès Local. L’edifici enllaça entre l’antiga tradició portuària i els estils arquitectònics dels últims trenta anys.
La principal missió del Museu és la recerca, la divulgació i la conservació del Patrimoni Cultural de Catalunya, fruit d’una col.lecció pròpia i de donacions de tota mena d’objectes i documents relacionats amb la “memòria d’un País” i d’un viatge per tota la nostra Història.
Els diferents àmbits de les sales de l’exposició permanent del museu mostrant:
La Revolta dels Segadors
Història i llegenda de les quatre barres
Les arrels: En el període més remot, les terres catalanes és una zona de trànsit i assentament de les més diverses cultures. Amb l’arribada dels romans (218 aC), s’inicia un llarg període d’integració cultural, econòmic i polític.
El naixement d’una nació: Després de la conquesta musulmana i la incorporació de l’Islam amb el que coneixem com al-Àndalus al llarg de quatre segles i fent frontera amb l’imperi carolingi a tocar dels Pirineus, a partir del S. X es formen els comtats catalans.
La mar nostra: Jaume I, en el S. XIII, amb la conquesta dels regnes de Mallorca i València, inicia l’expansió militar i mercantil per la Mediterrània.
A la perifèria de l’Imperi: L’edat moderna per Catalunya, és un període de conflictes i de gran expansió econòmica i demogràfica. El creixent autoritarisme de la monarquia hispànica, provoca un dur conflicte amb el Principat, per les dues concepcions de les distintes polítiques. Els dos grans enfrontaments tindran com escenari la Guerra dels Segadors – 1640/1659 – i la Guerra de Successió – 1702 /1715, on Felip V aboleix les constitucions i les institucions pròpies de Catalunya.
Vapor i nació: Després de la desfeta de 1714, s’obre un període d’un fort creixement econòmic: l’especialització de la pagesia, l’obertura del comerç a les Amèriques, el desenvolupament de la indústria del cotó amb la construcció de les colònies tèxtils i les fàbriques de vapor. El creixement de les ciutats, l’expansió demogràfica, la transformació econòmica, l’aparició de noves classes socials… en definitiva la Revolució Industrial – 1832.
La indústria tèxtil
El president màrtir
La vaga de la Canadenca – jornada de vuit hores
Els anys elèctrics: Catalunya esclata en l’àmbit polític, social, econòmic i cultural, amb el creixement del republicanisme, de l’anarquisme, dels moviments obres, les vagues, de la llengua i el catalanisme; la constitució de la Mancomunitat – 1914, la vaga general – 1919, la jornada de vuit hores. La proclamació de la Segona república- 1931 i la dictadura de Primo de Rivera.
Desfeta i represa: 1939-1975, període de gran repressió després de la desfeta de la Guerra Civil. L’exili forçós, l’afusellament i assassinats de milers de ciutadans, des del president Lluís Companys a l’última víctima de franquisme executat al garrot vil, el jove Salvador Puig Antic. Fou una època molt convulsa d’una forta repressió envers els moviments catalanistes i d’esquerres. Amb la mort del dictador és dona pas a la constitució de la democràcia – 1978, i al nou Estatut d’Autonomia – 1979.
Retrat de la Catalunya contemporània: des de 1980, s’ha viscut l’autogovern més llar de la història contemporània de Catalunya. Després de la persecució civil i lingüística, amb l’arribada massiva d’onades migratòries, amb la restauració de l’autogovern i l’impuls de la societat civil i de diverses associacions catalanes, s’inicia un procés recuperador per a la normalització de la nostra llengua.
El museu també ofereix exposicions temporals, culturals, educatives i acadèmiques. Resta obert i accessible a tots els públics.
La documentació està extractada dels diferents panells exposats durant tot el recorregut, així com de les explicacions i indicacions dutes a terme pel Coordinador de Cooperació Museística i guia que ens va acompanyar durant la visita Sr. Daniel Solé.
La Setmana Tràgica
El Corpus de Sang 1640
Finalitzem la diada dalt del terrat, la Terrassa dels Indianes, on hi ha un restaurant dedicat, íntegrament, a la gastronomia mediterrània, des de la mar a la terra, on gaudirem d’unes vistes espectaculars i privilegiades del Port, la Mar i de la Ciutat de Barcelona.
Aprofitant la visita, i a tocar del MHC, s’ha organitzat, entre diverses entitats de la Ciutat, una exposició urbana – Projecte Picasso i el Port 1895/1904 – que mostra la vinculació entre l’artista i el front marítim. El recorregut a l’aire lliure està senyalitzat amb panells de gran format i de reproduccions de les obres primerenques del pintor i un recull de fotografies de l’època, establint un diàleg entre l’artista i les transformacions urbanístiques, socials i d’infraestructures que va tenir el port de Barcelona a finals del S.XIX.
Picasso i el Port
Picasso torna al Port Vell cent trenta anys després, reivindicant el vincle existent entre la Ciutat i el pintor adolescent malagueny. Aquest espai portuari, entre el Pla de Palau i el Port, en procés de transformació resulta ser el primer indret d’aprenentatge i de formació artística, on Picasso i els magatzems Generals de Comerç – el Palau de Mar – varen créixer conjuntament.
Barcelona era un referent artístic important i permetia desenvolupar la carrera del jove adolescent que ja despuntava amb un talent excepcional per la pintura.
Moltes de les obres de la seva joventut reflecteixen com era la ciutat en aquell moment i els canvis revolucionaris que va viure el port de Barcelona en tombar del segle.
Amb la reconstrucció i reforma del port es millora l’eficàcia de l’entrada i sortida de les mercaderies agilitzant el magatzematge, la carrega i descarrega dels vaixells reduint considerablement l’estada de les naus a port.
El recorregut mostra sis temàtiques:
El Port de Picasso – 1895/1904, el naixement i l’evolució com a pintor.
El pas del canvi artesanal de la vela al vapor industrial.
La transformació del port i l’arribada del vapor en l’àmbit marítim revoluciona tota la geografia.
L’evolució i el canvi d’usos i formes de treball que va experimentar la façana marítima
L’aparició de nous local i establiments d’oci i restauració en tot l’entorn portuari, produint un canvi d’espai i de llum.
I el canvi de les condicions i costums de vida dels habitants, així com les transformacions socials a la vora del mar del qual avui coneixem com a Port Vell.
Es pot gaudir d’aquesta exposició gratuïta fins al pròxim 25 de febrer de 2025, instal·lat entre l’espai del Moll de la Fusta, Moll del Dipòsit i el Palau de Mar, punt d’entrada del barri de la Barceloneta, amb el reclam de restaurants i terrasses, on els caps de setmana i festius acull un Fira d’Artesania.
Reportatge i fotografies estretes de l’exposició a l’aire lliure.
Dos llegats i una única exposició, tan diferents i tan propers.
És una exposició per endinsar.se en la relació de dos grans personatges aprofundint dins d’un complex “diàleg”, entre dos artistes que varen transformar amb gran intensitat i veu pròpia l’Art del segle XX.
A partir de més de dues-centes cinquanta obres, compartides entre el Museu Picasso i la Fundació Miró, podem fer una aproximació crítica d’un projecte únic, elegint Barcelona – des de 1917 -per donar a conèixer una estreta amistat que mantingueren durant més de cinquanta anys, per exposar en sis eixos temàtics les obres provinents de col·leccions públiques i privades d’arreu de món.
És un recorregut que explora les seves afinitats artístiques, plàstiques i humanes. Com la seva amistat influeix en certs moments, que es resumeix i es plasma en sis espais on les seves obres interactuen molt sovint en llocs, afinitats, amistats, col·leccions, sensibilitats comunes. Podem comprovar que posant les obres d’un al costat de les obres de l’altre i les barregen, no sempre podrem esbrinar, molt bé, de qui és qui – si en permeteu l’atreviment de la meva ignorància.
Femme, oiseau, étoile de Joan Miró
Picasso és un home fascinant, i referent artístic del pintor català, que des dels seus inicis amb el cubisme, fins als seus últims anys cultivaren una forta amistat. Es tracta d’una obra realitzada entre els anys 1966 i acabava el dia de la mort de Pablo Picasso l’any 1973. Al revers de la tela, Miró escriu les dates d’inici i finalització i la frase: “Homenatge a Pablo Picasso”. (en català)
Picasso va admirar l’obra de Miró que el va apropar al surrealisme.
Picasso (25-10-1881 / 08-04-1973), era 12 anys més gran que Miró, (20-04-1893 / 25-12-1983). Picasso té un fort empoderament, la seva llibertat creadora, la capacitat del risc i el caràcter transgressor van influenciar i incitar una força que esperona a Miró.
L’any 17 el mestre ja era un artista consagrat, on manifesta que seran grans companys, entrellaçant un “diàleg” constant i permanent.
Obra Mestre d’un geni de 15 anys “Ciència i caritat” (1896 o 1897)
Aquest quadre materialitza l’encontre artístic entre Miró i a Picasso.
La influència modernista de Picasso de la Barcelona dels anys 1899-1900
Estudi pel menú dels Quatre Gats i altres croquis 1899-1900
Picasso l’any 1899 s’incorpora a l’avantguarda barcelonina. El punt de contacte del món artístic i literari català és als Quatre Gats, al carrer Montsió. La influència modernista és reconeguda en aquesta etapa picassiana, amb dibuixos i retrats dels seus millors amics, amb destacades figures humanes. Aquest lloc serà on farà la seva primera exposició individual. No abandonarà mai les escenes de paisatges i carrers urbans. Tema que serà de màxima importància més endavant: Paisatge des de la finestra.
Paisatge vist des de la finestra: 1948 Picasso
L’àpat frugal: 1904 Picasso
L’àpat frugal.
Un home cec amb el cap girat i una dona que està en posició frontal. Els dos personatges mostren faccions enfonsades, cossos consumits, fràgils i mans allargades, que emfatitzen el seu aspecte decaigut.
Aquest gravat personifica una intensa expressió de pobresa i d’alcoholisme.
El cavall, la pipa i la flor vermella Joan Miró – 1920
Picasso ve a Barcelona a presentar l’obra del Ballet Parade al teatre del Liceu – 1917 – i coneix a Miró
Obra cubista sintètica i neoclàssica. Miró vol trobar un nou classicisme a través del cubisme, i troba la font d’inspiració a través de Picasso, que tindrà continuació amb la Masia.
La Masia – té una importància històrica, cultural i artística, fonamental.
Joan Miró la comença a Mont-Roig el 1921 i l’acaba a París el 1922. Evoca el Mas d’estiueig de la família a Mont-Roig del Camp.
Miró vol trobar una nova forma de cubisme i de classicisme, i la troba a través de Picasso, serà el període detallista de Miró, està buscant la seva pròpia tècnica i mode d’expressió. El cubisme el va enlluernar com a nova forma de llenguatge pictòric i d’avantguarda. Busca en l’obra de Picasso aquest referent cubista i plàstic.
Picasso va veure que Miró era un gran artista interessant i que obriria nous camins.
Rideau pour le ballet “Mercure” – juny 1924
El teló del ballet Mercure: es parla de la influència de Picasso en els nous artistes, del conegut grup surrealista, és l’impacte i el punt d’influència de Picasso a Miró.
En aquesta etapa Miró ja està integrat a París.
Surrealisme: El pintor i la model – Picasso 1926
Gran nu amb seient vermell maig 1929
La model a l’esquerra amb el cap reduït de volum, estirada boca amunt i el pintor assegut a la dreta. No hi ha manera de connectar els enredats de línies negres amb la superfície grisa del fons, on actuen les zones de llum i ombres.
El gris de la infidelitat 1931 – Picasso
Gran nu amb seient vermell de 1929, dedicada a Olga Khokhlova, ballarina russa, que abandona Moscou abans de la revolució d’octubre. Un cos femení que mostra tan sols dolor. Fou musa de gran influència, captivació, evolució artística i sentimental, mare del seu fill “Paulo”, van estar junts durant 20 anys – de l’amor a l’odi. Un Picasso faldiller i desconsiderat. Es diu que “matava tot allò que estimava”. Finalment, la deixa per una jove de 17 anys que va deixar embarassada – Marie Thérèse Walter.
L’amistat quedà travessada per les dues guerres crucials. La Guerra Civil, encara que potser amb objectius diferents, és un moment que marca el seu espai. Tots dos estan autoexiliats a París. Tot i que es tornen a unir, en el moment que el Govern espanyol els demana que col·laborin amb la causa republicana, durant l’exposició de París de l’any 37 en el Pavelló de la República. On varen compartir moments molt transcendentals de les seves extenses carreres.
Realitzant dues grans pintures murals en defensa del règim legítim. En el Pavelló espanyol situat davant del pavelló de l’Alemanya nazi.
Fan dos grans murals d’enormes dimensions, però molt diferents. Tot i que la monstruositat de la guerra es veuen plasmades en les dues obres mostrant la tragèdia fratricida.
Picasso: una gran pintura on representa l’escena dels bombardejos efectuats sobre la població civil de Guernica, efectuats per l’aviació alemanya, segurament la seva obra més exitosa. On reivindica la crueltat de l’home en general i de la guerra en particular.
L’autor manifesta:
Cavall turmentat símbol del poble – 1937
“Mi trabajo es un grito de denuncia de la guerra y de los ataques de los enemigos de la República establecida legalmente tras las elecciones del 31 (…). La pintura no está para decorar apartamentos, el arte es un instrumento de guerra ofensivo y defensivo contra el enemigo. La guerra de España es la batalla de la reacción contra el pueblo, contra la libertad. En la pintura mural en la que estoy trabajando, y que titularé Guernica, y en todas mis últimas obras, expreso claramente mi repulsión hacia la casta militar, que ha sumido a España en un océano de dolor y muerte”.
Miró – mural de guerra – 1937
Miró: un gran mural El Segador, també coneguda com “El Pagès Català en rebel·lia”. Es va pintar sobre els panells de celotex de les parets del Pavelló de la República de París. En acabar l’exposició es va desmuntar i enviar a València, on se’n perd la pista. Representava el pagès català amb la falç alçant el puny en actitud de rebel·lia.
Actualment es pot contemplar una reproducció en la seu del “Centre de Recursos per a l’Aprenentatge i la Investigació– CRAI – Biblioteca Pavelló de la República – Universitat de Barcelona”.
Cap d’home
Cap de dona
Cap de la dona de Picasso i cap d’home de Miró,
figures terrorífiques i tràgiques.
La II Guerra Mundial va marcar un punt d’inflexió a tots dos. Picasso ja no va tornar a la seva terra natal. Miró retorna a la ciutat de la seva mare, Mallorca per recloure’s en un exili interior.
El tema de la poesia i de la ceràmica és també una nova forma d’experimentació. Es posen a escriure i a modelar fang. Textos que Miró i treballarà tota la vida, on els fusionarà amb dibuixos i collage de pintures. Compareixen grans poetes francesos que conviuen amb ells. El dibuix i la paraula es fusionen – Tristan Tzan, Pierre Reverdy, Michel Legris, André Salmon… llibres de poesia que en un cas s’il·lustren amb litografies originals de Joan Miró i en altres amb les de Pablo Picasso. Des d’aquest instant la poesia entra en les obres dels dos artistes, igual que també entra la ceràmica. Polvoritzen temes, incorporen categories, entrellaçant i dins del seu art ho barregen tot en una mateixa cosa.
Es retrobaran l’any 1948; hi ha un nou acostament amb la ceràmica, amb una nova tècnica experimental, per trobar de nou un paral·lelisme entre tots dos com a nou llenguatge.
Ens trobem davant dels principals representants de dos dels estils que van marcar un abans i un després en la cultura artística europea i nord-americana: el cubisme i el surrealisme. Tots dos artistes mostren gran fascinació per l’experimentació en el procés artístic. Miró deia que per a un artista era necessari «anar pel món amb ulls de nen» i Picasso afirmava que «des de petit ja podia pintar com Rafael, però he necessitat tota la vida per aprendre a pintar com un infant». – (exposició Miró – Picasso).
(fotografia: exposició Miró – Picasso)
Miró – Autoretrat 1937
L’obra de l’autoretrat, de Miró és el camí que reprendrà després de la guerra, a través d’un mirall d’augment, un treball ple de detalls. Transmuta el seu propi rostre, en tot un llenguatge de signes. On podem apreciar la seva tensió anímica i mental.
Una sèrie de 50 litografies/dibuixos que realitza durant la postguerra espanyola, traspuen un dramatisme intens. Tot un univers còsmic, on detalla els desastres reals i l’existència d’acostar.se o d’allunyar-se de la realitat. De contingut dramàtic, caràcter èpic, esperit reflexiu i fons extremadament intens i auster.
Tot i que en tot aquest dramatisme, Miró no renuncia a la brillantor del món celeste, ple de llums i astres i a la dona amb els seus atributs sexuals i envoltada d’ocells.
Les constel·lacions de Miró: Afirmacions de llibertat en temps de feixisme…
En el decurs de la II Guerra Mundial se separaran físicament. Miró incorporarà mes la poesia i la música de l’evasió, amb les sèries de les constel·lacions. Anys 40: sèrie de 23 constel·lacions, on s’evadia de la repressió, de la realitat opressiva i angoixant. Mentre Picasso al contrari, s’aferra a la realitat, intentant relatar l’horror de la guerra enllaçant el Guernica amb un París a les fosques, amb el seu estil propi, expressiu característic ple d’una atmosfera claustrofòbica, amb cranis d’animals, calaveres i figures plenes de penúries i d’hambrunes.
L’agost del 1939, un mes abans d’esclatar la Segona Guerra Mundial, Miró i la seva família deixa París i s’instal.la a Vanrengeville-sur-Mer (Normandia). Davant la difícil realitat del moment sent un fort desig d’evasió, i es reflecteix en una sèrie de 23 pintures de petites dimensions, que les finalitzarà l’any 1941 entre Mallorca i Mont-Roig del Camp.
L’Estel matinal, l’Alba i l’Escala de l’evasió… entre altres.
l’Alba
l’Estel matinal
L’Escala de l’evasió
Cap de brau – 1942
Amb aquesta escultura de màxima simplicitat, arribes a perdre el verdader significat de les dues parts de la bicicleta (el manillar i sella). Picasso investeix una nova capacitat d’interpretar els objectes.
Sorprenentment, ens mostra un nou significat identificant clarament un cap de brau, completament alineat amb la realitat. – 1942 –
L’obra de la guerra i de la postguerra. La manca d’aliments, de colors, envoltada de noves olors, és la conclusió de la II Guerra Mundial. Picasso recull l’enorme impacte de l’ocupació nazi, de la ferum de les vexacions, de la mort, l’extermini per qüestió de raça i de domini pel domini.
Crani cabra, ampolla i espelma 1951-53
escultura: crani cabra i gerro
És quan Picasso passa a la tridimensió: l’escultura.
Les Meninas: Picasso va fer un estudi exhaustiu d’una sèrie de 58 dibuixos i pintures de diverses interpretacions de l’obra de Velàzquez.
Estudi de les Menines – 1957
Miró Picasso – la primera gran exposición conjunta
Nua estirada amb corona de flors: Picasso – 30 octubre 1970
Dona davant del sol: Miró 1974
Documentació: petit resum de les intervencions de la presentació de l’exposició a càrrec de:
Sònia Villegas comissària de la Fundació Joan Miró.
Elena Llorens comissària del Museu Picasso
Teresa Montaner comissària de la Fundació Joan Miró
Margarita Cortabella comissària del Museu Picasso
Marko Daniel director de la Fndació Joan Miró
Emmanuelle Guigon director del Museu Picasso de Barcelona
Indicacions/ressenyes en els faristols que es troben al costat de les obres.
Fotografies efectuades durant la visita del 09-01-2024, al Museu Picasso – C/ Montcada, 15 – 23.
Descobreix la censura a l’art… El Museu de l’Art Prohibit us convida a debatre i reflexionar sobre la llibertat d’expressió.
. “Si hi ha poder hi ha censura”
(Núria Güell)
Situat en la Casa Garriga Nogués, joia modernista que construir l’arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia a principis de segle XX – antiga Fundació Mapfre – és l’únic museu que mostra obres polèmiques, prohibides, censurades, agredides, denunciades o retirades d’arreu del món.
Standing Shadown /anys 80 Ricard Hambleton Dempeus a l’ombra: la vida i la mort d’una estrella de l’art.
Escenes d’art urbà – shadow men i víctimes d’homicidis – ubicades en el downtown novaiorquès.
Hi ha molts tipus de museus…
El Museu de l’Art Prohibit està en la categoria d’aquells que no haurien d’existir. Les seves obres han estat adquirides arran actes de censures, obres que volien apartades de la circulació, de qualsevol exposició i de l’opinió pública.
Per tant, han estat rescatades de la persecució, de la prohibició o, fins i tot, d’actes que han sofert greus violacions, per a formar part d’aquesta ambiciosa iniciativa.
La col·lecció del museu ens brinda una vivència excepcional, ressaltant la seva naturalesa provocadora, irònica, reflexiva i crítica.
Shark (el tauró) – David Cerny 2005- Sadam Husein Icona de la tirania
La posició de la censura es desplega entre règims totalitaris i pseudodemocràtics, entre assetjaments, crims de certes creences polítiques i morals corrosives que limiten tota llibertat d’expressió.
Les obres del Museu de l’Art Prohibit fan bandera de la creativitat i de la resistència dels moviments socials i dels pobles. Obres que són exemple d’un moviment d’una intel·ligència col·lectiva, que no vol veure trepitjats els seus drets.
Són opinions que no volen caure en el buit, en el silenci, sols volen mostrar convenciments contradictoris a unes normes preestablertes, que poden arribar a desfermar una guerra d’idees, d’anhels de lluita llibertària, de protestes, que es dicten com a fets reaccionaris en contra de règims establers autoritaris.
Són peces controvertides, que creant polèmica, que ratllant, inclús, la blasfèmia. Iròniques crítiques reflexives, d’un sarcasme que pot molestar i ferir sensibilitats. Trobarem obres de Francisco de Goya, de Pablo Picasso, de Gustav Klimt, de Tània Bruguera i del mateix Banksy, entre molts altres.
Sèrie Suite 347 – Picasso 1968
Picasso, amb 86 anys crea 347 gravats/aiguaforts que fan referència escenes carregades d’erotisme, que li serveix per deslliurar-se del “voyeurisme” desacomplexat afegint-hi la figura del Papa, que fa d’espia amagat.
Moltes d’aquestes obres s’han convertit en veritables icones mundials/globalitzades… han esdevingut quelcom, més enllà del seu esperit crític i reivindicatiu, tot travessant fronteres han sigut tan admirades i populars que fins i tot hi ha col·lectius que n’han fet bandera, així com hi ha governs, institucions i règims que les han odiat… perquè serà !!!
Formen part d’aquesta l’exposició: pintures, escultures, fotografies, gravats, dibuixos, espais audiovisuals, imatges de conegudes xarxes econòmiques i socials. Crítiques religioses, sexuals, cristianes, formes i peces històriques, figures icòniques, records de civilitzacions occidentals i d’altres cultures.
Al fons, “Freedom fries: naturaleza muerta”, de Yoshua Okón, 2014 i en primer terme la “Statue of a girl of peace”, de Kim Eun-sung i Kim Seu-kyung, 2019.
“Statue of a girl of peace” és un homenatge a les noies i dones coreanes segrestades per l’exèrcit japonès i forçades a convertir-se en esclaves sexuals durant la II G.M. Tots els elements de la noia asseguda tenen un significat: la posició dels braços, els cabells, els talons aixecats, l’ombra o la cadira buida…
“Patates fregides de llibertat”, fa referència a la cultura del consumisme desmesurat. McDonald’s, com a representant corporatiu es converteix en el seu mateix contingut, que promou un model de llibertat basat en la baixa autoestima. Resulta irònic que dins de la nostra capacitat d’escollir som, al mateix temps, presoners dels nostres propis cossos.
Illma Gore: Make America Great Again /in 3D 2018-1021
“Torna a fer Amèrica gran en 3D”
“Si algú va ser amenaçat per un penis petit, és Trump.”
L’obra va ser clausura per obscenitat i nuesa. L’artista després de rebre diverses amenaces de mort, va reproduir la imatge amb 3D…
Quan la identitat d’una nació es barreja amb el discurs de la decència moral, es produeix, automàticament, un acte de censura. Els Estats Units són la versió més viva d’aquesta confusió.
El soci fundador del grup audiovisual Mediapro, empresari i periodista Tatxo Benet va començar la seva col·lecció amb l’obra crítica i de denúncia de l’artista Santiago Sierra de la “Feria Internacional de Arte Contemporáneo – ARCO – de Madrid” que es va exposar l’any 2018, l’obra que es va retirar va ser: “Presos Políticos en la España Contemporánea”, amb l’excusa de: “Todo esto daña la imagen de la feria y del estado español”.
Són fotografiespixelades en blanc i negre de Junqueres i dels Jordi’s, entre altres. Actualment, aquesta exposició està cedida al Museu de Lleida.
Raquel Welch on the Cross – Terry O’Neill 1966
Per aquella època la imatge provocativa de l’actriu en biquini crucificada va estar aparcada en un calaix. Finalment, 30 anys més tard va ser portada del “The Sunday Times Magazine”.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.