El Museu trenca els prejudicis amb l’art religiós amb Emocions:
Imatges i gestos del passat i del present.
“L’exposició vol donar un nou sentit a les escultures del museu”…
“El fil conductor de les emocions es pot reconèixer en totes les obres d’art”…
“A través del discurs expositiu i les místiques medievals permeten veure les emocions de l’Edat Mitjana i Renaixentista també en les obres contemporànies”.
El director del museu, Salvador Garcia
Mostra com les persones expressen les seves emocions davant d’un esdeveniment que resta invisible als ulls de l’espectador. Vol reivindicar les emocions dels fidels de l’època medieval que tenien davant les imatges, i les que el visitant pot arribar a tenir durant la contemplació del recorregut.
Compta amb el dolor i la ferida de Crist quan era a la creu, i del dolor i la glòria de la Verge Maria.
S’exposa les dues pietats d’un Crist crucificat i de la Mare de Déu, que es poden associar amb les obres d’Antoni Tàpies i Lucio Fontana.
Poden trobar emocions, tot i no ser creient, però sí que et puguis emocionar veient les representacions emocionals de les diverses obres representades…
Situat a la plaça de Sant Iu, a tocar de la Catedral, en la part antiga del Palau Reial Major, que fou residència dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó, en el centre del barri Gòtic, al costat de la plaça del Rei.
El Museu Frederic Marès és un singular museu que conserva una impressionant col·lecció d’escultures i de talles policromades religioses, des de l’època antiga fins al S. XIX.
L’escultor Frederic Marès i Deulovol, va reunir una extensíssima col·lecció que, actualment, forma part del patrimoni artístic i cultural de Barcelona. En les seves sales, podem gaudir, on s’allotja la col·lecció donada a la ciutat.
Sales:
Món antic (segles V aC – IV dC)
Romànic (segles XI-XII)
Gòtic (segles XIII-XIV)
Gòtic (segle XV)
Renaixement (segle XVI)
Barroc (segles XVII-XVIII)
Segle XIX . Catalunya
“Vine a visitar l’exposició d’Emocions. Imatges i gestos del passat i del present, perquè si ets capaç d’emocionar-te a través d’una pantalla, descobreix el que pots sentir davant una Pietat del S. XV”.
A més podem visitar, a les plantes superiors del museu, el Gabinet del Col·leccionista, o el Museu Sentimental. On es mostren milers i milers d’objectes, majoritàriament del S. XIX. Des de rellotges, joies, pipes, fotografies, claus de pany, relíquies, pots de farmàcia, vitoles de cigars, joguines… Una col·lecció de col·leccions impressionant d’estris curiosos, insòlits i antics del passat.
sales de col.leccions
Deixa’t portar per les emocions que transmeten les imatges i els gestos de les obres d’art, siguin del present o del passat
Exposició fins al 26.05.2024
Resum i notes extretes del mateix museu – Fotografies pròpies.
Donat el gran esdeveniment i record, que va suposar l’avenç per la ciutat de Barcelona, tant en el terreny econòmic, laboral, cultural i tecnològic l’Exposició Universal de 1888, amb la remodelació i creixement de tota la zona del Parc de la Ciutadella, es projectà una nova exposició per a la urbanització i remodelació, d’una altra part de la ciutat. Consistia a donar accés a un lloc aïllat de Barcelona, amb motiu de promoure el creixement de la indústria d’energia elèctrica. En aquest cas era annexionar la Muntanya de Montjuïc.
Inauguració prevista per l’any 1917, amb el nom de l’Exposició d’Indústries Elèctriques.
Exposició d’Indústries Elèctriques Barcelona 1917
Exposició Universal Barcelona 1888
Per iniciar el projecte i com impulsors de l’Exposició, varen ser nomenats comissaris de l’organització l’any 1913: Josep Puig i Cadafalch, arquitecte i president de la Mancomunitat, que dimitirà dels seus càrrecs durant el pròxim cop d’estat; Francesc Cambó i Batlle, advocat, polític conservador, ministre del rei Alfonso XIII, i diputat a les Corts Republicanes; i Joan Pich i Pon regidor de l’Ajuntament de Barcelona, empresari del sector elèctric, i alcalde de Barcelona l’any 1935. D’aquest últim personatge, per mi desconegut, ha sigut el motiu perquè m’ha interessat efectuar la present ressenya.
Joan Pich i Pon (1878 Barcelona – 1937 París)
Curiós personatge. De família humil sense estudis i quasi analfabet, fou obrer i lampista de la creixent indústria elèctrica, protagonista de tot el canvi social que va representar el moviment obrer i laboral de l’època (la Canadenca 1919). Posteriorment, fa fortuna en aconseguir un important contracte municipal pel manteniment d’enllumenat de Barcelona. Propulsor de la indústria elèctrica a Catalunya i a la resta de l’estat, arribant a ser, també, propietari de diversos diaris i destacat polític.
Va assolir llocs importantíssims dins “de l’escala política”, gràcies als nomenaments a dit dels seus protectors polítics de Madrid. Es convertí en el personatge, que va ocupar més càrrecs polítics durant el “bienio negro”.
Regidor: 1905
Diputat: 1907-1911
De nou regidor: 1912-15
President de la Cambra de la Propietat Urbana: 1919
Fundador de la “Cooperativa de Fluido Electrico” (1920), juntament amb Josep Caralt i Santiago Güell, companyia que absorbeix l’any 1965 Hidroelèctrica de Catalunya.
És membre de l’assemblea nacional de la dictadura – 1927 / partícip del cop d’estat.
Iniciador de l’Exposició d’Indústries Elèctriques de Barcelona i posteriorment comissari de l’Exposició Internacional de Barcelona 1929.
Durant la República serà subsecretari de Marina: 1934.
Governador general de Catalunya, després dels fets d’octubre (06-10- 34)
I Alcalde accidental: de gener a octubre de 1935.
L’edifici Pich i Pon
El prestigiós arquitecte, i també, comissari de l’Exposició, Josep Puig i Cadafalch, dissenya i construeix la Casa Pich i Pon, edifici situat en el núm. 9 de la plaça de Catalunya, cantonada Rambla Catalunya (edifici que tots hem vist i a la vegada desconeixem de quins van ser els seus orígens i el seu propietari inicial). On els pisos intermedis i la planta baixa són espais i locals de lloguer. Ha sigut i és la seu de les més importants firmes i companyies estatals i estrangeres. Va ser la seu de Caja Madrid. Avui hi trobem el Consolat del Canadà i la marca Desigual, entre altres. La planta superior va ser l’habitatge del propietari industrial i polític Joan Pich. Edifici catalogat com a casa de bé cultural d’interès local.
L’any 1921 és construir el primer àtic modern. El senyor propietari va decidir, que la seva residència i pis més senyorial seria el situat a l’última planta de l’edifici, i no al pis Principal com era costum dels senyors de l’època. Va ser el pioner d’una nova visió de poder en l’habitatge, per viure en els pisos superiors, amb grans finestrals donant lluminositat i creant espais diàfans, que arribarien a ser els més cotitzats.
L’edifici, segurament, és el menys conegut de tota la plaça, però s’han fet visites d’aquest primer àtic senyorial de la ciutat, per a redescobrir la seva essència, resultant ser dels més interessants pels nous arquitectes i seguir les petjades del famós mestre, que evidentment veuen i gaudeixen de l’estil i de l’obra d’en Puig i Cadafalch dels anys vint.
L’edifici conjuga l’estil barroc de la porta d’entrada i de les construccions neoclàssiques dels dos templets que la coronen. Originàriament, varen ser tres els templets que la coronaven.
El tercer templet estava situat al costat del Gran Hotel Colon, seu del PSUC durant la Guerra Civil, que va desaparèixer, l’any 1948, a conseqüència de l’enderroc de l’hotel i de la construcció de l’edifici de la torre bancària de Banesto; actualment propietat d’Amancio Ortega (Zara), i llogat a la cadena hotelera Iberostar.
1922 amb els tres templets, també, amb el del costat de l’hotel Colon
Els altres dos templets, de la cantonada amb Rambla de Catalunya, també varen desaparèixer a finals dels anys 60, amb el porciolisme. Es diu que varen ser destruïts per posar-hi en el seu lloc anuncis publicitaris visibles des de tota la plaça.
A partir de mitjans dels anys 30 les façanes i terrats dels edificis, eren llocs idonis per exposar anuncis publicitaris lluminosos, sobretot els que estaven ben situats en llocs cèntrics i comercials, especialment els edificis de plaça Catalunya, tot degut a la gran explosió de l’Exposició, que era dirigida a la indústria elèctrica, que impulsaven la publicitat exterior amb grans rètols de llums de neó.
Avui, sols amb dos templets reconstruïts l’any 1982
Mort el dictador i recuperada la democràcia es van recuperar els dos templets, l’any 1982, el tercer que fregava l’edifici del costat no va ser reconstruït.
Anècdotes del Sr. Pich
Membre del Partit Radical, que va entrar en una forta crisi deguda als escàndols de corrupció, especulació i d’estraperlo. El Sr. Pich, és obligat a presentar la seva dimissió i exili. Situació que va dur a la desaparició del partit, tot just iniciar-se la Guerra Civil.
Conegut com l’alcalde dels “gazapos”. Va ser un veritable mestre, per cometre múltiples confusions en els seus discursos i presentacions públiques pronunciant celebres i “famoses frases”. Conegudes com a “pich i ponades”, errors garrafals esperpèntics, que difonia en les seves intervencions, disparant frases i metàfores sense cap mena de sentit ni de comprensió – (actualment, també, tenim més d’un d’aquests personatges polítics que encapçalen un veritable podi d’honor insuperable; deu ser qulecom endèmic dins del món de la política).
Les seves pífies varen ser més populars que els seus encerts polítics. Segons La Vanguardia, existeix un llibre, amb un extens recopilatori de les seves frases més famoses: “La divertida incultura”. La seva ignorància va ser molt coneguda; ell mateix en més d’una ocasió deia: “No se leer ni escribir y tampoco se firmar, pero sé hacer mucho dinero”.
L’any 1921 era un dels homes més rics de la ciutat, però com hem dit parlant era tot un “perla”. En ensenyar el seu palau, i voler presumir d’arquitecte i de casa, enfront l’alta burgesia barcelonina i sense amagar els seus orígens va deixar anar. “esta casa me ha costado un huevo”, davant l’estupefacció de les senyores, o va voler arreglar dient: “pero un huevo de la cara”. I en referir.se als punts de llums del sostre, es descriu com a: “puntos de luz genitales”. Als materials i de les parets insonores deia: “las paredes no tinenen malas condiciones acuáticas”.
Podia arribar a ser divertit, alhora esgotador i del tot incomprensible. Les “pich i ponades”, vistos els darreres debats polítics, no tenen res a envejar de les “bifias ni de las bofias, porque todos somos hermanofroditas y son del alcalde, el alcalde”.
Segons La Vanguardia, altres personatges famosos sense sortir de l’alcaldia de Barcelona coneguts per les seves frases eloqüents són: Pasqual Maragall i Joan Clos. També existeix la coincidència que amb ells tres, Barcelona es va fer gran i es va donar a conèixer a la resta del món. Van aconseguir tres grans esdeveniments per la ciutat: L’Exposició del 29, els Jocs Olímpics del 92 i el Fòrum de les Cultures del 2004.
L’Exposició del 29
L’any 1915, es presenten tres avantprojectes per remodelar i acostar Montjuïc a la ciutat, dirigits per tres grans arquitectes:
– Josep Puig i Cadafalch, serà l’encarregat de remodelar la part baixa de la muntanya. El sector Oficial i Nacional. Malauradament, Puig i Cadafalch només va poder realitzar l’estructura bàsica d’aquesta part baixa, pel fet que la dictadura va foragitar tot projecte innovador.
Columnes en construcció 1919
– Lluís Domènech i Montaner, efectuarà les obres de la part alta de la muntanya. La secció o sector Internacional.
Enric Sagnier i Villavecchia, es reserva les obres de Miramar, amb la remodelació del sector Marítim. Que finalment no és dura a terme, en el seu lloc es va construir instal·lacions d’equipaments diversos.
Projecte de Miramar
La primera idea fou un estudi dissenyat per Ildefons Cerdà, l’any 1872, per integrar la muntanya dins del nou Pla urbanístic de la ciutat.
Com ja hem comentat l’any 1913, el lloc escollit, finalment, és la muntanya de Montjuïc, descartant El Gran Bosc del Besòs, la Plaça de les Glòries, o la Barriada de Galvany.
Amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial de 1914, L’Exposició Internacional d’Indústries Elèctriques, es fa del tot inviable.
Aquesta iniciativa que va sorgir a instàncies de la Mancomunitat, se l’apropia el “gobierno”, per sortir del bloqueig econòmic existent, i poder resoldre infinitats de problemes d’ocupació laboral arreu “del Estado”. Aprova la viabilitat del projecte i reprèn la iniciativa a finals de la Gran Guerra… S’estima que varen arribar més de 200.000 emigrants, la majoria de Múrcia i Almeria. És quan s’inicia el barraquisme davant del front marítim de Montjuïc, Sant Andreu, al litoral del Poble Nou, Bon Pastor, Baró de Viver i a la Barceloneta.
Barraquisme, temps de repressió i racionament
En principi les obres finalitzen l’any 1923, però “el golpe de estado de Miguel Primo de Rivera” del mes setembre, en plena i nefasta instauració de la “dictadura” es tornarà a capar l’esdeveniment i es proposa la seva inauguració pel 12 d’octubre de 1926 (???).
Finalment, es farà coincidir la inauguració amb “La Exposición Iberoamericana de Sevilla” l’any 1929, amb el nom d’“Exposició Internacional de Barcelona”.
Com a dada curiosa: durant la celebració dels XXV Jocs Olímpics de Barcelona 92, també es fa coincidir conjuntament amb: “La Exposición Universal de Sevilla 92”…(???)
El nou règim elimina qualsevol signe d’identitat catalana i va espanyolitzar-ho tot.
Canvia el nom del recinte Iberona, en homenatge als ibers i de la unió de les paraules Ibèria i Barcelona, pel de “Pueblo Español”.
Iberona en construcció
També es va canviar el nom de la “Plaza de España”. Inicialment, quan Josep Maria Jujol, construeix la font al centre de la plaça, es proposa el nom de: Plaça de la Font dels Tres Mars en homenatge als tres mars que envoltant la península.
La font l’any 1929
L’avinguda d’Amèrica, que anava des de les Torres Venecianes, a l’inici de la plaça d’Espanya fins a les Quatre Columnes jòniques de Cadafalch, també canvia de nom pel de “Avenida de la reina Maria Cristina”.
1929 – Palau Nacional – Avd. Amèrica – sense les Quatre Barres
L’any 1928 enderroquen les Quatre Columnes de Puig i Cadafalch (que simbolitzen les Quatre Barres de la Senyera Catalana), on si construeix la Font Màgica de Carles Buïgas i Sans. Fins a l’any 2010 no foren reconstruïdes i ubicades, de nou, a pocs metres del seu lloc original, com a recuperació i símbol d’Identitat Nacional Catalana.
1928
L’Enderroc
En tot aquest “merder”, i el cop d’estat de l’any 1923, es va reorganitzar l’exposició, amb tres noves temàtiques: Indústria, Esports i l’Art. Deixant de banda el tema original de les elèctriques.
Puig i Cadafalch va ser apartat del projecte per ser el President de la Mancomunitat, per les seves idees i vinculacions a altres organitzacions catalanes. Va ser substituït pel “marquès de Foronda – grande de España por ejercicio y servitud al rey Alfonso XIII”, com a organitzador, i Pere Domènec i Roura com a mestre d’obres i arquitecte.
Amb el temps, Franco fins i tot va arribar a inhabilitar Puig i Cadafalch com a arquitecte…
Llocs a tenir present durant la inauguració:
Palau Nacional: Una de les icones del “skyline” de la Ciutat comtal, sens dubte, és el Palau Nacional amb els feixos de nou potents reflectors de llums, instal·lats a la galeria perimetral de la Sala Oval visibles des de qualsevol punt de la ciutat. Nou són el nombre de focus escollits, tants com lletres té la ciutat de Barcelona, acompanyats, per la Font Màgica, dissenyada per un jove enginyer barceloní Carles Buïgas, que va aconseguir meravellar a tot el món.
La Foixarda: Parc d’atraccions situat darrere del Poble Espanyol, que es va desmuntar i tancar en finalitzar l’exposició. Gràcies a l’èxit obtingut, el novembre del 29 es va fer l’estudi per la construcció d’un parc d’atraccions permanent, aprofitant les instal·lacions i la bona acollida de visitants de l’Expo, com a reclam turístic.
La Foixarda
Maricel Park: L’Exposició Universal va tancar les portes a principis de l’any 1930 i el 14 de juliol de 1930, s’inaugura el nou parc permanent, entre Miramar i l’estació del funicular amb el nom de Maricel-Park, de més de 75.000 m2. Amb les atraccions més modernes de l’època, tobogans, muntanya russa, cascades, restaurants, pista de gel, sales per a grans festes i activitats artístiques, combats de boxa, balls i tota mena d’actuacions dels artistes més famosos del moment.
El 1936, en esclatar la “guerra incivil”, i a conseqüència dels bombardejos de l’any 37, es va decidir tancar-lo, pel risc que suposava. Desgraciadament en finalitzar la guerra, va esdevenir un gran deteriorament de la zona i la proliferació del barraquisme no va donar lloc, mai més, a la seva reobertura. Però va ser el precedent per obrir un nou parc l’any 1966.
Park Maricel – 1930
Encanyonant a la Ciutat
El castell es va construir no per defensar els atacs enemics invasors d’altres contornades estrangeres o nacionals, sinó per controlar i reprimir la mateixa ciutat de Barcelona de les seves revoltes o demandes internes.
El primer fortí, en forma de quadrilàter de pedra i fang es va construir sota les ordres de Felipe IV, l’any 1640.
1714
Un altre Felipe, el V, ordena construir la “ciudadela militar”- 1715/16, on avui coneixem com a Parc de la Ciutadella, i també reconstruir el Castell de Montjuïc, per controlar la ciutat, després de la derrota de l’Onze de Setembre de 1714.
Malauradament, el Castell ha sigut, testimoni de constants escarnis, repressions, revoltes, tortures i afusellaments, amb milers de víctimes i de màrtirs, molts d’ells els tenim incrustats a la retina. Amb judicis i tribunals militars arbitraris, partidistes plens d’odi i d’irregularitats. S’han sol·licitat moltíssimes revisions d’aquests judicis sumaríssims. “El estado” i els “diversos gobiernos”, per negligència o estupidesa han confós la llibertat del pensament innat del seny i del dret d’oposició, amb l’acusatori crim de “maltractar la famosa unidaz”.
Els casos més flagrants han sigut el del pedagog Francesc Ferrer i Guardia (13 d’octubre de 1909), i el del president màrtir Lluís Companys i Jover (15 d’octubre de 1940), sense oblidar que en aquest escabrós indret, tan sols en època franquista, es varen executar a més de 4.000 presos republicans i catalanistes… Fins a l’any 1960 va ser presó militar.
El Fossar avui
1940
Documentació:
Enciclopedia.cat / notes de premsa La Vanguardia.com / Institut d’Estudis Catalans / Dossiers de premsa de l’Ajuntament de Barcelona / Recuperar Montjuïc/ La Barcelona de antes /Barcelofilia / Altres Barcelones / Barcelona Memory…
Fotografies: pròpies i visites / Arxiu fotogràfic / la Barcelona desapareguda /Arxiu fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya.
L’avinguda del Paral·lel té una porta secreta, per endinsar-se a la muntanya de Montjuïc, a través d’un transport històric. L’Exposició Internacional del 29, va transformar la Muntanya, i fer accessible el seu espai a la ciutat. Un mitjà de transport per cable, que s’inaugurà el 24 d’octubre de l’any 1928.
Al mateix temps, també s’havia d’inaugurar el telefèric del Port, que arriba fins als antics estudis de televisió de Miramar, per enllaçar l’Exposició d’Indústries Elèctriques amb la zona marítima i portuària. L’enginyer Carles Buïgas i Sans l’any 1926, inicia el projecte i comença a construir-lo, l’any 1928, per inaugurar-lo durant l’Exposició del 29, però per manca de fons no es va finalitzar la seva construcció fins a l’11 de setembre de 1931. Sí que va fer realitat, durant l’Exposició, la Font Màgica, que el va fer famós, i les Fonts i Brolladors de la plaça de l’Univers.
Exposició d’Indústries Elèctriques 1917
Aeri – Moll de Sant Sebastià a Miramar
Segon tram
Un fort moviment catalanista i noucentista, veia un espai del tot desaprofitat, on l’ocupació i la presa del castell pels militars, feia evident un canvi d’orientació per connectar la ciutat a la muntanya.
Castell a finals S. XIX
La majoria dels ciutadans desconeixem que aquest funicular tenia dos trams
El primer tram, d’uns 760 metres de longitud, connecta l’Avinguda del Paral·lel amb l’Avinguda de Miramar, a molt curta distància d’instal·lacions culturals i esportives de la ciutat: la Fundació Miró, el Palau Sant Jordi, l’Estadi Olímpic, el Museu Nacional d’Art de Catalunya i, a la vegada, poder efectuar un fantàstic passeig pels jardins i miradors de tot l’entorn interior del Parc.
Una bona manera d’arribar al Castell de Montjuïc – (construït durant la revolta contra Felipe IV en plena Guerra dels Segadors l’any 1640) – era utilitzar el segon tram del funicular, avui inexistent, i del que queden molt pocs vestigis. Aquest recorregut és el mateix que avui, més o menys, realitza l’actual telefèric. Remodelat l’any 1992, amb motiu dels Jocs Olímpics, i reformat per última vegada l’any 2005, des d’on podrem gaudir, d’unes esplèndides vistes de tot Barcelona.
Ens centrarem en aquest segon tram, que fou inaugurat el 23 de juliol del 1929, i finalment tancat el 12 de gener de l’any 1981.
Miramar – Castell (1981)
Miramar – Castell (1929)
El projecte tenia tres fases: dues línies o trams, de dos funiculars, amb estacions separades per uns 10 metres de desnivell, i unides per la primera escala mecànica de la ciutat. La primera estació està situada a l’avinguda del Paral·lel, des d’on hi havia el projecte de la tercera fase: la construcció d’un prototipde tramvia subterrani que enllaçaria amb l’estació del metro del Liceu, a la Rambla, de la llavors línia: Lesseps-Liceu.
Metro Liceu
Estació Avd. Miramar
Primera escala mecànicade la ciutat
L’estació del Liceu fou inaugurada l’any 1925. La línia coneguda com a Gran Metro de l’any 1924, entre la plaça. Lesseps i plaça de Catalunya; és la línia més antiga de la ciutat.
Gran metro
Aquest segon tram transcorria per “zonas polémicas”. Es van demanar moltíssims permisos i autoritzacions per la seva construcció: “al ministro de la Guerra, a Capitania General, al Capitán General de la Cuarta Región Militar, al Gobernador Civil, al Gobernador Militar de Barcelona y al Gobernador del castillo”.
L’autorització de construcció d’aquest segon tram havien de complir una sèrie de requisits molt especials. L’exigència d’aquestes condicions era una ordre directa de “La Capitania General”.
– L’alçada de les instal·lacions no podien sobrepassar el dipòsit d’aigua situat a les rodalies del castell.
– Per evitar qualsevol intent d’invasió al castell, els materials havien de ser d’escassa resistència i de ràpida destrucció.
estació actual
Pujada al Castell
– Sota l’estació superior i a les voltes dels túnels es va construir una cambra subterrània, per posar-hi explosius per dinamitar l’instal·lació, “en caso de que fuera necesaria su destrucción por causa de fuerza mayor (?)”
Resta de l’antiga estació superior
– També és construir un “cercado o verja de alambre de espino, que seguirá la línea, y todo el entorno del castillo, con el fin de evitar el acceso del público a la carretera militar y parte privada del castillo”. “Todo ello, por cuenta y riesgo del concesionario”. El cost total de construcció fou de 961.837,75 pessetes.
Es pot visualitzar el filat que seguia la línia
Finalment, el mes d’agost, es va donar el vistiplau, de tota la caterva de “Servicios Teécnicos, Capitania General, Comité de la Exposición, i altres Delegacions, Coorporaciones etc”. Després de vint-i-tres dies “en la Delegación de Obras Públicas se formalizó la concesión, otorgamiento e iniciación de las obras mediante escritura ante notario”…
Per fi el 5 de gener del 1929, previ abonament d’una fiança, de 26.995,40 pessetes, “para garantizar el cumplimiento de las obligaciones” varen començar les obres del segon tram.
Estació superior del segon tram – avui enderrocada
Durant la Segona República el funicular va experimentar un creixement en els seus ingressos més que acceptables. No es van encarir els preus, el que va propiciar un fort augment en el nombre de visitants i d’excursionistes; amb nombrosos espais d’esbarjo i “merenderos”. També, ajudar i afavorir moltíssim la creació del parc d’atraccions Maricel-Park i la recuperació del castell per a la ciutat, que va permetre la seva conversió com a patrimoni històric i l’abandó de la seva funció de fortalesa militar i de presó. Malauradament amb l’esclat de la Guerra Civil i la perduda de llibertats el nou règim tornarà a recuperar la situació i la repressió militar al castell a la ciutat i al país.
Maricel-Park 1930
Atracció- estaba situada a la dreta del MNAC
Al llarg de la seva existència, l’espai de la Muntanya, amb totes les seves instal·lacions, ha estat infinitat de vegades immersa en superar llargues dificultats i penúries per la seva subsistència i continuïtat. Fins i tot es va veure afectada previ la seva inauguració durant la dictadura de Primo de Rivera. Amb plena inauguració amb el crack del 29. A voltes llargs períodes de crisis, es va arribar a suspendre tota la seva activitat; entre altres motius, per la Guerra Civil i en el dur període de la postguerra. Pels entrebancs de viabilitat com l’aïllament del país per adquirir matèries primeres i materials de reconstrucció. Per les dificultats econòmiques de la població, pels canvis constants de la situació del Castell, esdevenint en múltiples ocasions amb presó repressiva, tant civil com militar, tot sovint amb repressió obrera i d’altres d’identitat cultural i lingüística. El greu problema que va representar i representa el constant flux migratori d’altres regions de l’estat, i la seva integració cultural, ètnica i religiosa, va fer perillar la seva existència.
Parc Maricel 1930
El parc d’atraccions abandonat i ocupat per la població més desfavorida i irrellevant, afavorí exponencialment el fenomen del barraquisme. Es varen arribar a comptabilitzar, en la dècada de 1950, més de 6.000 barraques, amb més de 30.000 persones. La precària situació i mala fama que envoltava tot l’entorn, va finalitzar amb un deteriorament i desprestigi de tota la zona i la muntanya és convertir en un espai de degradació marginal.
El Morrot
barraquisme
Els anys 1964-65 es va fer un gran esforç per remodelar la situació, especialment d’aquesta segona línia. Es va projectar un estudi per la construcció de 1.200 habitatges, per rehabilitar l’espai i fer més rendible la instal·lació. Aquest projecte, mai es va assolir. Es convertí en un transport precari i en constant deteriorament, només usat pels militars, pels familiars dels presos, i pels ocupants que malvivien en les barraques.
bus any 50
Posteriorment, la notable erradicació del barraquisme i el descens de l’ocupació militar, repercutir en un dràstic descens dels usuaris, fent inviable la seva activitat.
L’estat de les instal·lacions, el seu escàs manteniment, els canvis d’usos de mobilitat, amb el creixement dels troleibusos, dels autobusos urbans i la construcció del telecabina varen ser uns forts competidors. Conjuntament amb els constants canvis de l’accionariat i de les diverses companyes que varen regentar i dirigir les infraestructures, varen repercutir amb l’escassa rendibilitat del segon tram, disminuint els beneficis provocant el seu tancament definitiu el 5 de juny de l’any 1981.
bus de línia 1
Estació actual de Miramar
Telecabina 22-06-1970
L’únic que queda del funicular del segon tram és l’antiga estació inferior, situada a l’avinguda Miramar, amb les restes de les primeres escales mecàniques de Barcelona. Estació tancada i totalment abandonada. Certes veus reclamen convertir-la en un espai d’interpretació i memòria per a preservar i rehabilitar l’estació, juntament amb el seu itinerari d’uns 500 metres, que es pot resseguir fins a l’entrada del castell, on es pot apreciar, avui, algunes rajoles del paviment de l’antiga andana de l’estació superior.
Pura arqueologia industrial.
Pels barcelonins i la resta de visitants de l’època, el funicular va ser una atracció més enllà de la mateixa Exposició. Incloïen les escales mecàniques de caoba, la cinta transportadora, similar a les dels actuals aeroports, que connectaven les dues estacions. Eren els més fidels visitants com si es tractés d’una altra atracció del Parc.
També existien aquestes cintes transportadores, avui desaparegudes, entre el passadís de connexió de l’estació de metro del Paral·lel i la del funicular.
20 de maig de 1929
L’Exposició d’Indústries Elèctriques, finalment es va inaugurar amb el nom de: l’Exposició Internacional de Barcelona -1929
Palau de la Diputació
Palau dela Premsa
Palau de Projeccions
Pavelló de les Químiques
Documentació
Visita efectuada agost de 2023
Betevé – secció: Va passar aquí, Josep Maâti Salvat / Ferran Armengol, professor de dret de l’UB / Manuel Marina, guia de cultura / Hemeroteca de la Vanguardia / Museu història de la immigració / Ara.cat / Arxiu Arquitectura – Vida i Glòria de la Muntanya de Montjuïc / Història –Sants Montjuïc –Ajuntament de Barcelona.
Fotografies: particulars / Alumni Universitat de Barcelona / MUHBA / Pinterest / Arxiu fotogràfic / AFCEC: Arxiu fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya.
Palau Nacional i Avinguda Amèrica
El petit funicular
Durant els anys setanta del segle XIX, sorgeix la primera idea de connexió entre la Rambla amb el Morrot, Can Tunis i part de la muntanya de Montjuïc.
Finalment, l’any 1884, amb l’augment de l’activitat portuària, el creixent del trànsit de mercaderies entre el port i les pedreres de la muntanya, i la construcció del nou cementiri, és quan s’impulsa els serveis de transports públics electrificats, descartant els de tracció animal.
Carretera del Morrot 1910
El 24 octubre 1928 s’inaugura el funicular (primer tram), entre els carrers Conde del Asalto (Nou de la Rambla) amb Marqués del Duero (Paral·lel), fins al passeig de l’Exposició (Miramar)
El 23 de juliol del 1929 s’inaugura (segon tram) la línia del passeig de l’Exposició fins als voltants del castell.
restes paviment de vies
A finals del mes de maig del 1929, s’inaugura un petit funicular que anava des de l’origen i final del tramvia de la línia núm. 61 (P. Catalunya-Exposició) del C/ Lleida amb el passeig de Santa Madrona, situat davant el Pavelló de la Caixa (en època de la República – de l’any 31 al 39 – l’edifici va ser utilitzat per a serveis socials, en acabar la Guerra Civil, i després passar al “Instituto Nacional de Previsión”. Actualment, des d’any 1984 és la seu de l’Institut Cartogràfic de Catalunya), fins a l’esplanada del Palau Nacional (MNAC), acabat l’esdeveniment el petit funicular es va desmuntar.
restes entrada inferior funicular
les restes del pont
Restes de l’estructura del petit funicular, en total abandonament a tocar del Palau Nacional.
Els seus vagons van anar a parar al funicular de Núria. Avui, hi ha unes escales mecàniques, que es van construir amb motiu dels Jocs Olímpics del 92. En canvi, la línia 61 del tramvia continua el seu servei fins a l’u d’octubre de 1945. El perfil d’aquesta línia era: 95’50 mts. de longitud, 28,50 d’altitud i un pendent del 32%. Encara es conserva l’estructura de formigó del pont inclinat, i les parets de l’estació inferior, al balcó de l’estació superior i un extrem del carril d’encreuament. Malauradament, tot es troba en unes pèssimes condicions i ple d’escombraries. Totalment deplorable…
Pujada al Palau
Altres dades
Gràcies a documents i a l’arqueologia (1948) provada de l’existència d’un assentament i d’un cementiri jueu, el significat del nom Montjuïc ve de “Muntanya o mont dels jueus”.
De les seves pedreres es va extreure les roques per la construcció de les muralles romanes i de les catedrals gòtiques de la ciutat.
Entre 1792 i 1798, el mesurament de l’arc del meridià, per establir el sistema mètric decimal es va efectuar entre Dunkerque i Montjuïc.
Documentació
Visita efectuada agost de 2023
Vida i Glòria de la Muntanya de Montjuïc / Història –Sants Montjuïc –Ajuntament de Barcelona.
Fotografies: particulars /AFCEC: Arxiu fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya.
Banksy, pseudònim d’un artista de Bristol, sense identitat. Es tracta d’un dibuixant i dissenyador de l’art de carrer, del grafiti cultural innovador, revolucionari, amb molta càrrega social…
El seu treball són crítiques o sàtires, envers la cultura, la política, les ètnies, la moralitat, la religió, el militarisme, el capitalisme… en mig d’escenes amb un cert punt irònic i de crítica negra; imatges del dia a dia de la nostra societat i les seves males praxis.
El seu anonimat fa sospitar de diversos autors que poden coincidir amb la seva expressió artística, però que no s’ha acabat mai de desvelar.
Moltes de les seves obres han aconseguit preus esfereïdors en subhastes de millers de lliures, tot i ser grafitis i cartells pintats en parets i murs, llocs lluny de poder ser traslladats.
Existeixen infinitat d’anècdotes curioses inversemblants, del tot surrealistes. Concretes en el seu entorn; d’un caràcter especial per la seva ubicació i localització. Es vigila la seva destrucció i vulnerabilitat. A hores d’ara es blinda la seva conservació, restauració i manteniment. Malauradament no sempre s’assoleix.
Dona també lloc a especulacions, fakes i anècdotes de tota mena que envolten tot el seu moviment, raonament i doble visió de la seva interpretació -no se sap si és millor estar fora o a dins-. Tot i que augmenta la seva popularitat, publicitat, admiració i grandesa. Ha creat un nou moviment cultural, provocador, enigmàtic, irònic i sarcàstic que s’està estenent arreu. I és proposta de reclam.
Exposa i denuncia les condicions de vida dels camps de refugiats; les violacions dels drets humans.
La imatge de dos enamorats abraçats, a punt de fer-se un petó, que semblen més interessats en els seus mòbils que amb les seves persones. Símbol de l’opressió que exerceixen les noves tecnologies envers compartir sentiments. Denuncia que la tendresa i les relacions humanes, avui, no són possibles. La dependència tecnològica mostra que la hiperconnectivitat ha de ser instantània i immediata, on no hi ha lloc per assaborir la proximitat i el contacte personal humà.
La imatge enfurismada del Papa irritat que acaba de guanyar l’Oscar, es pot fer miques amb molta facilitat de com tot un símbol de la pau i de l’amor; dura crítica al Vaticà.
Escenes, com la d’un pallasso – un personatge que inspira innocència i confiança – amb pistoles pot esdevenir una imatge de violència i destrucció.
Hi ha representacions en homenatges a víctimes i a supervivents d’atemptats terroristes; dels sofriments a conseqüència de naufragis dels migrants i dels milers d’éssers retinguts en camps de refugiats.
Escenes de militars i de policies, amb el dit del cor aixecat, fent-se un petó, o esnifant.
De la por suscitada per la bomba atòmica durant la guerra freda, i de les seves conseqüències en diverses generacions d’infants.
Pintades com:“If graffiti changed antthing- it would be illegal”, o
“Sols els Papes, i els prínceps tenen els diners per pagar-se els seus retrats”.
Molts dels grafitis són vandalitzats, prohibits per les autoritats, o tapades per considerar-les obscenes, i altres traslladades maó a maó per no ser destruïdes.
Acostuma a pintar en murs, o escenaris estratègics, modulant l’espai com a relleu, donant un sentit de profunditat. Creant un fort impacte en la nostra retina. Imatges de sofriment, angoixa, injustícia, poder, obtenint un còctel de sensacions, sensibilitats i de vibracions inconformistes i transgressores.
No només sublima la seva creació sinó també, la reforça visualment, com la imatge del soldat de la reina pixant en una cantonada, on la postura de l’autoritat queda del tot desvirtuada i vulnerada.
La seva obsessió i recreació de les rates, transformades en elegants executius moderns i agressius.
L’increïble i famosa obra de barreja de violència revolucionària i de pacifisme, del manifestant que subjecta un ram de flors com si fos un còctel mólotov per llançar-lo. Segurament és la seva obra més punyent, que ens convida a reflexionar envers el nostre comportament violent innat que hi ha en tot ésser humà i que a la vegada ens convida a mantenir una certa esperança, en aquesta societat constant de lluita, pels drets humans i per la pau al món.
La burla constant, de cara als líders polítics i econòmics mundials i dels seus discursos vuits de continguts. Com el grafiti aparegut en un camp de refugiats, de l’emblemàtic Steve Jobs, recordant a la societat el seu origen sirià, desplaçat com un migrant més, amb un Macintosh vell.
Steve Jobs
Imatges entranyables, i plenes de tendresa, que descol·locant a l’espectador. També busca a la vegada sensacions de calma i de dubtes, no sabem si la nena està deixant anar el globus o intenta recuperar-lo.
L’artista ens invita a reflexionar en cada una de les seves obres.
La imatge del metge auscultant la icona del cor de la ciutat de: “I love NY”, per veure si encara batega, o no…
L’escena d’una càmera i una flor, que ens mostra la manera de com captar la seva bellesa, tot i que el càmera acaba arrancant la flor per poder-la filmà.
La critica a la guerra del pacífic, amb la col·locació de la bandera americana, damunt d’un cotxe atrotinat, en contra l’atrocitat de la batalla d’Iwo Jima, indicant la hipocresia de la infinitat de guerres que Amèrica ha lliurat a l’estranger.
El natiu indi americà, lamentant-se de la desgràcia que va portar l’home blanc, imatge que va ser tapada per un altre grafit.
La fotografia terrible de Kim Phuc, la nena vietnamita de 9 anys; és l’atac flagrant de Banksy a la política internacional i ocupació militar dels Estats Units, on Mickey Mouse i Ronald McDonals donant la mà alegrement a la petita amb la seva expressió del màxim horror de la guerra.
L’home amb un ram de flors vermelles, esperant en va, davant d’un club nocturn, la sortida d’una ballarina. Dos soldats super armats i preparats pel combat, pintant el símbol de la pau en una paret, simbolitzant les guerres que s’han desencadenat en aquests dos últims segles en nom de la pau i de la democràcia.
La crítica de l’habitació d’hotel davant el mur de Berlín, entre un policia israelià i un manifestant palestí, que no es poden barallar d’altra manera, que no fos amb una lluita de coixins.
L’escorcoll que fa una nena a un soldat israelià posat de cara la paret al mur de les lamentacions. La nena que intenta resguardar.se de la pluja sota un paraigua, i resulta que l’origen de la pluja està dins del paraigua.
Aquest any han aparegut uns set grafits en murs i parets de ciutats d’Ucraïna, tota una al·legoria al triomf sobre les ruïnes, com la de la gimnasta pintada en el mur d’un edifici destruït per un bombardeig rus en la ciutat de Borodyanka; o la del nen que fa una clau de judo, al personatge que representa ser el president Putin.
Imatges d’una Ucraïna, com a símbol d’esperança.
Putin derrotat
Hi ha reclams perquè l’activista amb els seus grafits, intenti irrompre a ciutats o poblacions, on encara no hi ha intervingut, per dur a terme el seu missatge i moviment crític representat en una paret adient.
Existeix un moviment cívicocultural, per intentar que al poble del Ferrol, a través de mitjans estrangers, es faci un treball de mofa del dictador, com a primera obra a realitzar dins de l’estat espanyol.
Es diu que va aparèixer la figura de “dos guardies civiles” morrejant-se, semblant a l’existent dels dos “bobbies”.
També es diu que va pintar diversos grafits en un dels murs de Zoo de Barcelona, que varen ser esborrats ràpidament.
Tot és vàlid per a captar més adeptes i simpatitzants d’aquest moviment cultural de repulsa i protesta mundial.
La famosa “Girl With Balloon”, s’autodestrueix després de la subhasta, per més d’un milió de lliures en “Sotheby’s”, pel triple del previst i sent el record de l’artista. El mateix Banksy va passar per Instagram el moment on la tela o pintura és destruït a través d’una trituradora de paper instal·lada en la part inferior del marc… posteriorment s’han subhastat altres obres per quantitats exorbitants (11 milions d’euros).
En una altra ocasió,“Banksy” disfressat, s’ha introduït en un famós museu per penjar-hi algunes de les seves obres provocadores, de manera clandestina com a símbol de rebel·lia i de protesta.
Ha sortit com a caricatura i “mofa” en la sèrie dels “Simpson”, dient: “ no debo escribir y pintar en las paredes…”.
L’èxit està servit…
Documentació i fotografies: realitzades durant la visita efectuada al Museu “Espai Trafalgar” del carrer Trafalgar, 34 de Barcelona:
“The Art of Protest”, gran mostra internacional de les obres del controvertit Banksy, d’identitat desconeguda.
Exposició de més de 130 obres, del mestre dels carrers, convertit en un artista de fama mundial, que no ens deixarà indiferents.
Barcelona és la primera ciutat on es pot veure aquesta exposició, comissariada per Beniamino Levi, amb direcció artística de Roberto Panté i direcció científica de Raffaele Lovine. Art, història, arqueologia i les darreres tecnologies s’entrellacen i permeten fer aquest viatge en el temps, fins a l’any 79 de la nostra era. L’exposició presenta quatre grans àmbits, Gladiadors, Temps lliure, Teatre i Termes.
Si, com és el meu cas, us apassiona el món de l’antiga Roma, gaudireu d’allò més amb aquesta mostra, immersiva en una part important. Una exposició en primícia mundial a Barcelona, que acull 150 peces originals procedents del Museu Arqueològic de Nàpols i també un laboratori multimèdia d’experimentació i una sala de cinema.
Es tracta de l’experiència de realitat virtual europea més gran feta fins ara, amb 400 metres quadrats i 60 persones immerses alhora. Un autèntic viatge en el temps, que ens recrea dos dels dels grans mites de la Roma clàssica: el món d’aquells personatges que van ser els gladiadors i l’univers de la ciutat de Pompeia abans que el Vesubi la submergís en cendres.
Unes ulleres en 3D us permetran visitar la mítica població de la Campània amb ulls de gladiador, fins al punt que quedareu tan al·lucinades i al·lucinats com hi vam quedar jo i la meva parella…
Un espectacle virtual col·lectiu
L’experiència, en definitiva, us permetrà participar en un espectacle virtual col·lectiu sens dubte excitant, perquè el món dels gladiadors ho era. Tal com era fascinant -i si ja l’heu visitat m’ho sabreu dir- l’entorn pompeià, que tant bé ha pogut arribar fins als nostres dies. Una experiència que conté la memòria d’una de les civilitzacions fonamentals per al desenvolupament de la Humanitat i el seu progrés.
A l’inici de l’exposició, un gladiador en holograma acull els visitants i els inicia en els continguts que són a punt de descobrir. La visita comprèn, entre molts altres aspectes, la reconstrucció escènica de la via de l’Abundància, el carrer principal de l’antiga Pompeia. La necròpolis i la caserna dels gladiadors constitueixen dos altres espais de recreació de la memòria històrica d’un temps remot i alhora tant viu.
En fi, des dels vostres ulls de gladiador viatjareu 2.000 anys enrere de la mà de les tecnologies immersives més actuals.
Com ja heu vist a l’anterior ressenya, he visitat l’exposició antològica de Vermeer, i voldria fer-ne un resum molt breu, sense entrar en el que ja molts hauran explicat i explicaran sobre el fet. Un catàleg recull l’esdeveniment, amb articles dels experts, i nombroses columnes de premsa s’han fet ressó d’una de les exposicions més importants dels darrers anys.
Quan jo estudiava, Vermeer no sortia als llibres de text, i molts d’altres neerlandesos tampoc. Però un primer viatge als Paisos Baixos a finals dels anys 70 em va posar sobre avís, molt alerta, i des d’aleshores la meva inclinació cap a la pintura flamenca ha anat en augment fins a gaudir-la d’una forma molt personal.
La intimitat, sí, és el que més destacaria d’ell, com tants ho fan, sense fer esment a cap quadre en concret i a tots en general. I és precisament aquesta sensació de privacitat, de calma, de domesticitat, el que atrau l’espectador perquè sent que forma part de l’escena, que li donen permís per mirar. Hi ha representades totes les classes socials, des dels camperols, l’ambient de tavernes, fins a l’aristocràcia i la burgesia culta i refinada. En aquest aspecte cal destacar les seves arrels calvinistes, una religió que s’inspira en la idea que tothom és obra de Déu i que, per tant, tot mereix ser representat. Convertit al catolicisme per matrimoni, no ho dissimula en certes actituts del subjectes pintats, animats o no. També és molt interessant constatar com a les obres dels artistes holandesos d’aquella època, i molt especialment en Vermeer, apareixen persones, especialment dones, llegint, escrivint o estudiant, un aspecte que denota que la societat, a més de ser pròspera econòmicament, sobresortia per l’alt índex d’alfabetització.
Secrets a veus, la llum, des d’on ve i com es col.loca dins les habitacions. Pinta molt sovint des del mateix angle, la visió des de l’angle esquerre, que inclou també la paret, on apareix una finestra que és la principal, o l’única, entrada de llum. A les obres de Vermeer, les habitacions són com unes caixes en les quals se situen sàviament figures, elements arquitectònics, mobles i accessoris establint una xarxa de verticals i horitzontals per on discorre la mirada de l’espectador, guiada en ocasions per la perspectiva traçada, per exemple, per les rajoles de dos colors, demostratiu de fins a quin punt meditava les seves composicions. A Vermeer no li interessa narrar històries, no hi ha acció, només contemplació o reflexió, són històries sense principi ni final, algunes vegades un breu gest d’una mà, un cap que es gira, però el més habitual és que els personatges que apareixen estiguin embrancats en allò que estan fent, sobretot en les cartes o en la música, les dues activitats més representades a les seves pintures. Tampoc gaire personatges, com a màxim dos, que amb el pas del temps, es convertirà en una sola figura.
En resum, Vermeer utilitza magistralment el color, amb predomini dels grocs i els blaus, i del sfumato dels seus contorns, aconseguint uns jocs lumínics que han cridat l’atenció dels estudiosos i ha fet pensar que hagués utilitzat la càmera fosca, per la coexistència de zones nítides i desenfocades, en un eficaç il·lusionisme que accentua la sensació de misteri i poesia.
Visita comentada a càrrec de l’artista David Rosell, a la sala Muxart – Espai d’Art i Creació Contemporanis – Plaça de les Hores s/n, Martorell.
En David en la seva visita guiada ens comenta com podem observar els límits entre l’artificial i el natural a través de minerals extrets de la natura.
Aquests minerals, una vegada intervinguts o recreats mitjançant eines de tall, dolls d’aigua o sorra i procés de trencat, l’artista ens pretén mostrar què contenen en el seu interior, tant abans com després de passar pel forn.
És un recull de pedres ceràmiques i les exposa a manera de col·leccions mineralògiques i presentades de forma científica.
L’artista destaca que: “Són elaboracions de zero, a partir de les matèries primeres, algunes comprades als proveïdors, altres de trobades a la natura -com ara argiles, pissarres i lutites- o restes del taller. Tot això s’ajunta i surten pedres noves, i que transformen amb processos ceràmics de temperatura amb el forn, i afegint color”.
La col·lecció, es va exposar primer a Vulpellac, després a Barcelona i ara arriba a Martorell “unes 150 peces, estructurades en quatre categories segons la seva mida”.
Una característica important de la mostra és que cada peça és única i no es podrà tornar a repetir: “Jo ja no tinc aquesta preocupació de reproduir aquesta creació una segona vegada perquè ho plantejo com una cosa que m’he trobat. Ja en tinc una i no passa res si no la puc repetir”.
Rosell, afirma que el fet d’utilitzar aquesta forma d’expressió artística no és casualitat: “Jo em dedico a fer vaixelles habitualment. Tenim el taller amb la meva companya l’Anna Ballesté, l’Estudi Ceràmic ba_Ro (de Ballesté i Rosell), i en el nostre dia a dia treballem amb les mateixes matèries primeres que componen els minerals: el silici, el sodi, el potassi, l’alúmina…”.
“Totes les peces tenen una referència. Els dos últims números són el 01, el 02, o el 03. Les que posa 02 són les que he fet jo des de 0; les que s’identifiquen amb 01 són pedres que he agafat de la natura i he posat aquí directament sense cap intervenció, i per últim, els 03 són peces que he fragmentat, polit o posat al forn, per deixar que sigui la temperatura qui les transformi”.
David Rosell és un ceramista barceloní format a l’Escola d’Art i Superior de Disseny Llotja de Barcelona i que té el seu taller a Vulpellac (el Baix Empordà), on combina la recerca, que manté viva la seva curiositat, amb la creació de noves peces artístiques, on aconsegueix que aquestes peces de ceràmica s’expressin mitjançant la temperatura a la qual les exposa. A més conviu amb l’elaboració de vaixelles per a xefs de renom. Aquest coneixement que té de les tècniques pròpies de l’ofici de ceramista, esdevé de la important recerca i estudi de les seves estades a centres ceràmics com Sargadelos, el Taller-Escola Ramon Fort, i de l’Escola de Ceràmica de la Bisbal d’Empordà, entre altres. A més és membre de l’Associació de Ceramistes de Catalunya i de l’Associació de Ceramistes de La Bisbal.
ESPÈCIES MINERALS
Durant milers de milions danys, els processos geològics han donat lloc a les roques i minerals de la Terra. A aquests processos deu la ceràmica la seva existència: l’erosió de les pedres ha creat la matèria primera que fem servir els ceramistes. La recent obra de David Rosell reflexiona sobre aquesta connexió. La seva recerca artística es concreta en una extensa sèrie de pedres ceràmiques que donen forma a la seva obra recent «Espècies minerals». Les peces exposades estan situades al límit entre l’artificial i el natural. Aquí, l’obra pot ser una recreació, una intervenció sobre el material donat per la natura, fins i tot també una pedra en el seu estat natural. Amb una presentació inusual i encertada, David Rosell mostra les seves peces muntades sobre unes caixes d’arxivadors de cartó numerades, com si fossin una col·lecció mineralògica sistemàtica i científica. Buscant un format que facilités aquest discurs, decideix ordenar-les principalment segons la mida. Convida d’aquesta manera l’espectador a seguir-li el joc i esbrinar el procés de la seva creació, sigui natural o artística.
Com l’artista admet, el seu mètode investigador és molt intuïtiu i espontani, un sistema força anàrquic, però un sistema, al cap i a la fi, que es basa en proves i assajos preliminars i que finalment es deixa guiar per la seva intuïció a l’hora de barrejar materials i tècniques per a les peces pensades com a definitives. Abans i després de sortir del forn, l’artista intervé en la peça amb eines de tall, dolls d’aigua o sorra o simplement trencant-les per buscar què amaguen a l’interior. Així el procés es manté viu i roman la seva fascinació i curiositat a través dels anys.
Henri Christian Verreet
L’univers a les pedres; una recerca infinita
Espècies Minerals és una col·lecció en creixement. Després d’haver estat exposada a Espai Tònic l’octubre del 2020 i a l’Associació de Ceramistes de Catalunya el gener de 2021 arriba ara a la Fundació Muxart ampliada amb el fruit de les últimes recerques.
Les darreres incorporacions d’aquest “work in progres” inclouen tres grups d’espècies minerals.
Les pissarres paleozoiques, roques metamòrfiques provinents del massís de les Gavarres i de la zona del Congost de Martorell que han sofert una segona metamorfosi en condicions controlades d’atmosfera i temperatura. Les roques plutòniques, roques ígnies intrusives procedents de la solidificació de material rocós fos a l’interior d’altres materials que l’encaixen. La fusió controlada dels materials seleccionats té lloc a l’interior d’un gresol. Els vòrtexs, fluxos giratoris de fluids magmàtics en forma d’espiral que mantenen les seves característiques formes de rotació en refredar-se en contacte amb l’aire.
David Rosell
Visita guiada, textos, comentaris i explicacions…. “By David Rosell”
Cases modernistes de la plaça de la Vila – Ajuntament.
Gràcies a la situació de la sala Muxart, vàrem aprofitar el dia per poder visitar els edificis modernistes situats en la plaça de les Hores, la plaça de la Vila i el carrer Francesc Santacana, en ple cas antic de Martorell, molts dels quals inclosos en l’inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, com els edificis de la plaça de la Vila núm. 13 i la del núm. 35 de finals del S. XIX.
Casa Francisca Martorell — Casa Mestres — Casa esgrafiada
Casa Llopart
També vàrem tenir oportunitat, de visitar l’antic refugi antiaeri de la guerra civil. L’1 d’agost de 1938, s’iniciaren les obres.
L’arribada de Franco, el 23 de gener del 1939, va venir precedit pel bombardeig d’una esquadrilla de la “Legion Condor” alemanya. Deixant una càrrega mortífera de 18 persones mortes i la destrucció de més de 30 cases.
Aquest mateix dia 23 de gener, l’exèrcit, república, abans d’arribar les topes franquistes, van volar els ponts del carrilet dels FGC, el del MZA (Madrid- Saragossa- Alacant), el pont de ferro sobre el riu Noya, el pont de la carretera de Terrassa i el Pont del Diable, en retirada, per dificultar l’avanç de les tropes rebels.
L’any 1990, a conseqüència de les obres de pavimentació de la plaça de la Vila, es va localitzar el refugi, rehabilitant.lo per poder ser visitat. En record i homenatge als morts dels bombardeigs d’aquell fatídic dia, i altres víctimes d’aquella guerra.
De 37 metres de llargada i més de 6 metres de profunditat, amb 27 graons per accedir.hi, i amb coberta de volta de canó.
Sols teníem coneixement del Pont del Diable, l’element més emblemàtic de la ciutat. La vila estava encerclada per muralles, el testimoni més antic és la del carrer Revall núm. 65 amb un tram de muralla del S XI, que si entrava pel Portal de les Hores, on ara es troba la Sala Muxart. També es conserven restes d’unes termes i d’una petita vila romana.
Vàrem estar de sort, també, de poder visitar la farmàcia Bujons, a la mateixa plaça de la Vila núm.41 de l’any 1842, on es conserven amb les parets plenes de pots de vidre i de ceràmica amb els mons dels productes minerals o vegetals, escrits a mà. Taulell d’estil modernista, i estanteries de fusta. A rere botiga podem veure els estris típics del laboratori farmacèutic per fer les fórmules magistrals – morters, balances, receptaris i altres estris- així com una petita biblioteca, amb més de 2000 llibres de farmàcia i medicina. Va estar en actiu fins a l’any 1957. L’any 1989 es va restaurar com a element cultural per poder.la visità. El dia d’avui, torna a estar en restauració; així i tot, vàrem tenir la gran oportunitat de visitar.la.
No vàrem tenir la sort de poder visitar el museu de L’Enrajolada, estava tancat. En el carrer Francesc de Santacana, núm.15. Casa antiga senyorial del 1876, actualment museu amb una àmplia col.lecció de rajoles i ceràmiques.
En els S. XIV i XV, Martorell s’engrandeix, seguin el camí fins a trobar el Pont del Diable.
Bibliobus que portava llibres al front durant la Guerra Civil
El PEN Club Internacional (acrònim de Poets, Essayists and Novelists) és una associació d’escriptors que té com a objectius promoure la literatura, defensar la llibertat d’expressió, crear una comunitat internacional d’escriptors i protegir els escriptors perseguits. El PEN Club fou fundat el 5 d’octubre del 1921 per l’escriptora anglesa Catherine Amy Dawson Scott. El novel·lista i dramaturg John Galsworthy en va ser el primer president. (Wikipedia)
Arribats avui s’han complert 100 anys i el Palau Robert ofereix una exposició que transita per:
1. Introducció 2. Manifestos del PEN 3. Cronologia del PEN Català (1922-2022) 4. Recorregut del bibliobús de la Generalitat de Catalunya que va portar alguns escriptors catalans i membres del PEN a l’exili 5. Documents i publicacions del PEN Català 6. Col·laboració i solidaritat dels artistes amb el PEN Català 7. La llibertat d’expressió i la lluita per l’alliberament dels escriptors perseguits i empresonats en una selecció de 40 casos que han format part de la història del PEN Internacional i del PEN Català 8. Barcelona ciutat refugi. La xarxa de ciutats refugi ICORN 9. Les juntes del PEN Català (1922-2022) 10. Vídeo: PEN Català. 100 anys protegint la llengua i la llibertat d’expressió. Amb el testimoni de deu membres del PEN Català.
Es una institució que, com d’altres, són el resultat de la voluntat, de la tenacitat, d’objectius clars, de tots aquells valors que es necessiten per tirar endavant la cultura d’un país. Una institució centenària per on han passat els grans noms de la intel.lectualitat, i a la que avui ningú li pot discutir el prestigi que te dins el món literari i cultural de Catalunya.
Aquí trobareu el dossier de premsa on s’explica l’exposició
Imatge principal: Barricada. Carrer Hospital, Barcelona, 25 de juliol de 1936- Arxiu Campañà
L’exposició que es pot veure al MNAC La guerra infinita descobreix les diferents facetes de l’obra del fotògraf Antoni Campañà (Arbúcies, 1906-Sant Cugat del Vallès, 1989), tot posant el focus en les fotografies que va realitzar durant la Guerra Civil espanyola, que la família va trobar per atzar l’any 2018. Aquest conjunt d’imatges, de gran qualitat artística i rellevància històrica, varen ser amagades en una capsa vermella pel propi artista on van romandre durant més de setanta anys des del final de la Guerra Civil fins el 2018.
Autoretrat d’Antoni Campañà 1936. Poc temps abans de la guerra. Arxiu Campañà
La mostra presenta un total de més de 300 fotografies i desvetlla un gran nombre d’imatges inèdites, mai positivades ni pel propi fotògraf. La majoria de les peces de l’exposició procedeixen del fons de la família de l’artista, que ha decidit fer al MNAC un important dipòsit de 63 fotografies de l’etapa pictorialista anterior a la guerra. Una part d’aquests materials es mostren també ara per primera vegada a l’exposició. El pictorialisme suposava, entre altres aspectes, que no s’enfocava de manera deliberada per a provocar un efecte semblant a la pintura impressionista (és per això que el pictorialisme és també conegut com a fotografia impressionista).
Campañà es pot definir com un fotògraf de contrastos. Es va iniciar molt aviat en la fotografia i es va convertir en un dels fotògrafs pictorialistes més premiats arreu del món. De fet, la seva obra ja formava part de la col·lecció del MNAC com a representant del pictorialisme català, amb una obra emblemàtica com ara Tracció de sang. Campañà integra ben aviat els corrents estètics de l’avantguarda europea i utilitza les tècniques pigmentàries del pictorialisme però amb una mirada que beu de la Nova Visió(Neues Sehen o Neue Optik). Les diagonals, els picats i uns enquadraments agosarats passen a ser la seva manera de plasmar la realitat.
Tracció de sang, 1933 Antoni Campaña. Dipòsit de la Generalitat de Catalunya. Col·lecció Nacional de Fotografia. MNAC
El fotògraf mantindrà aquesta mirada moderna durant la Guerra Civil, malgrat que la cruesa de la realitat que l’envolta farà que la seva fotografia sigui més directa i ràpida. Campañà realitza més de 5.000 fotografies durant els anys de la guerra, fotografiant tot el que veu en un intent de superar el trauma del conflicte a través del visor de la càmera. Fotografia la complexitat del seu temps sense autocensura ni concessions a cap causa determinada.
Holel Colón de la Plaça de Catalunya amb imatges de Lenin i Stalin 1937. Arxiu Campañà
Les milicianes, els refugiats que arriben de Màlaga a Barcelona el gener del 1937, les runes desprès dels bombardeigs, els menjadors populars, l’enterrament de Durruti o l’exhibició de les mòmies de les monges de les Saleses al passeig de Sant Joan van estar sota el seu objectiu. Campañà recull escenes de la vida diària, entre allò quotidià i la violència de la guerra, i finalment, al 1939, la retirada de l’exèrcit republicà i les desfilades franquistes. És en aquest moment quan el fotògraf opta per tancar la guerra en una capsa per intentar començar de nou, malgrat el context històric.
[Refugiats de Màlaga a l’estadi de Montjuïc] febrer de 1937. Arxiu Campañà
La postguerra suposarà per a Antoni Campañà una adaptació traumàtica i la recuperació i intensificació de temes com ara l’esport, els paisatges o escenes de la modernitat, quan aquesta va començar a arribar al país. Vista en la seva globalitat, l’obra de Campañà ressegueix el segle XX en la seva complexitat i les seves contradiccions. L’exposició descobreix un artista incansable que intentà arribar a totes les arestes del món de la fotografia.
Saqueig de les oficines de la Italia-Cosulich-Lloyd Triestino, el juliol de 1936, a la Rambla de Santa Mònica de Barcelona. / Arxiu Campañà
Abans de 1936, Campañà fou un dels fotògrafs artístics de l’Estat espanyol més difós internacionalment. Més tard, durant la guerra, les seves imatges arribaren al Pavelló de la República espanyola de París de 1937 o als fotomuntatges del mític John Heartfield. Després de 1939, optà per una escapada comercial i estètica i una capsa vermella que ho definiria tot. Tot allò que l’oblit volgut pot definir. Es tracta, doncs, d’una mirada mai vista abans en tota la seva extensió i que es pot resumir en un fet essencial: Campañà era allà amb la seva càmera revelant-nos el segle xx. És, en definitiva, el descobriment d’una trajectòria amb expansions i tancaments. Una història de bellesa, domini tècnic i patiment humà, única i singular dins el patrimoni fotogràfic europeu.
L’exposició consta de tres àmbits. En el primer s’inclouen diversos subàmbits: “Cercant la bellesa, Pictorialisme avantguardista, Un món que es trenca, i Creació i tensions”. En el segon àmbit podem veure una selecció de les més de 5000 fotografies sobre la Guerra civil: “La capsa vermella, Cop d’estat i revolució, Matar Déu, Manipulació republicana, autoengany i manipulació franquista, i Vencedors i vençuts”. Finalment en el tercer àmbit podem veure “Contradiccions d’un segle, Variacions sobre una imatge i (Dis)continuïtats” com per exemple: “Què ens diu un vaixell soviètic al port de Barcelona l’estiu de 1936 durant la Guerra Civil? I un porta-avions nord-americà al mateix port a la Guerra Freda el 1952? Què ens diuen les dues fotografies una al costat de l’altra?”
(Text adaptat del dossier de premsa de l’exposició La guerra infinita. Antoni Campañà)
[Retorn de Lluís Companys] 1 de març 1936. Arxiu Campañà
La mostra del Palau Robert “Aixafem el feixisme. El Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, 1936-1939” explica els mitjans i les estratègies persuasives que va fer servir el Comissariat per defensar les polítiques de progrés social i les llibertats democràtiques i nacionals. L’exposició que es pot visitar del 3 de novembre al 5 d’abril de 2021 a les Sales 1 i 2, l’organitza la Direcció General de Difusió del Departament de la Vicepresidència i d’Economia i Hisenda, i n’és la comissària la periodista Ester Boquera.
Esquerra: Cartell “Aixefem el feixisme” de Pere Català Pic (museunacional.cat). Dreta: Jaume Miravitlles presenta al president Companys “El més petit de tots”, l’estatueta que va crear el Comissariat de Propaganda i que es va considerar “la mascota de la Revolució” (comissariatdepropaganda.cat).
El Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya
Aquest organisme es creà el 3 d’octubre de 1936 mitjançant un decret de Presidència signat pel conseller primer i conseller de finances, Josep Tarradellas. Fou el primer òrgan de propaganda creat per un govern democràtic. Començà a funcionar de manera poc organitzada, sense estructura jurídica, pla d’acció ni projectes concrets. El seu organigrama no es definí plenament fins el febrer de 1937. La seva seu era situada al nº 442 bis de l’Avinguda Diagonal de Barcelona (en aquella època anomenada Avinguda 14 d’abril). Al capdavant hi havia el comissari Jaume Miravitlles que ostentà el càrrec des del 4 d’octubre de 1936 fins al febrer de 1939. Miravitlles establí el Comissariat com un òrgan independent del govern, per mantenir-se al marge de les crisis polítiques. La dependència era directa del president Companys. No es feia una propaganda partidista. Als seus col·laboradors, en lloc de la filiació política se’ls exigia experiència professional. Els objectius de la propaganda eren: a) contribuir a aixecar l’ànim i mantenir la moral dels combatents i de la rereguarda i b) explicar al món que Catalunya i l’Espanya republicana lluitaven en defensa de la pau i la llibertat.
Carles Fontseré, potser el cartellista més famós de l’època i un dels seus cartells més famosos que publicita el Comissariat(museunacional.cat)
Tots els partits i sindicats (ERC, PSUC, UGT, CNT) tenien representació i dret de fiscalització al Comissariat. Els anys de major esplendor de la institució foren 1937 i 1938. En aquests moments arribà a comptar amb 300 funcionaris i amb moltes figures de l’art i la literatura que hi col·laboraren, com Carles Fontseré. Una de les accions del Comissariat fou crear delegacions exteriors a París, Estocolm i Brussel·les, a les que més tard s’unirien les dels EUA i Hispanoamèrica.
Els departaments del Comissariat
a) Premsa i Ràdio: S’organitzà per elaborar butlletins sobre afers de guerra i notícies de Catalunya…). També notes per radiar. Diàriament es feia un butlletí en estenotípia (mètode d’escriptura ràpida) en català, anglès, francès, alemany, esperanto i suec, que acabà prenent el nom de Comunicat de Premsa. També es publicava un Butlletí especial per als catalans absents de la Pàtria(62 números)destinat als catalans d’Amèrica que s’enviava en avió i el butlletí fotogràfic Visions del que s’editaren mig centenar de números i era de periodicitat quinzenal.
Fotografia de Jaume Miravitlles (mubi.com) El més petit de tots (serveiseducatius.xtec.cat) Cartell de propaganda del Comissariat (blog del MNAC)
b) Exposicions i Manifestacions Exteriors: Va organitzar exposicions d’art romànic (París, Mèxic o Anglaterra), manifestacions, com la convocada en “memòria dels herois caiguts en la defensa de Catalunya” (octubre de1936) i festivals benèfics i d’afirmació antifeixista.
c) Edicions: edità opuscles, plecs de poesia, auques i premsa periòdica, mitjançant l’Editorial Forja es publicaren més de quaranta llibres de tot tipus (organització militar, assistència social, infantils). També s’edità el diari Amic, destinat a l’esplai dels combatents (25.000 exemplars) i la revista Nova Ibèria, d’aparició trimestral (6 números) i en versions en anglès, francès, castellà i català.
Diverses publicacions i opuscles del Comissariat (comissariatde propaganda.cat). Anagrama de Laya Films (comissariatdepropaganda.cat) Un dels exemplars de la revista Nova Iberia (arca.bcn.cat)
d) Cinema: Aquí hi destacà la creació de Laya Films que a partir del gener de 1937 va començar a produir els noticiaris setmanals que durarien fins el final de la guerra. Se’n van fer més de 200 i cada mes se’n feia un resum que s’enviava a Europa i Amèrica en anglès i francès. No us perdeu el film (francès subtitulat al català) sobre els bombardejos i les atrocitats dels militars facciosos i els seus aliats al final de l’exposició. Aquest departament també s’encarregava de la distribució de films soviètics.
e) Administració i Habilitació: s’encarregava de la gestió interna i econòmica del Comissariat; d’aquest departament depenia el departament artístic que s’encarregava dels cartellistes i dibuixants i també dels projectes dirigits als infants. Els cartells de propaganda editats pel Comissariat van ser molt importants per la seva qualitat i difusió i alguns van ser publicats a la premsa estrangera.
La fi del Comissariat
El Comissariat va funcionar fins al final de la guerra i va ser evacuat amb el govern a Figueres el mes de gener de 1939, en plena retirada republicana, es reorganitzà en aquesta localitat empordanesa. L’equip era reduït, Miravitlles i mitja dotzena de col·laboradors; una setmana després d’instal·lar-se van haver d’emprendre el camí de l’exili cap a França. Quan les tropes nacionals ocupen Barcelona, els Servicios de Propaganda franquistes dirigits per Dionisio Ridruejo s’instal·len a l’edifici de la Diagonal que havia estat la seu del Comissariat.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.