La carta d’amor, 1669-70, Rijksmuseum, Àmsterdam
Com ja heu vist a l’anterior ressenya, he visitat l’exposició antològica de Vermeer, i voldria fer-ne un resum molt breu, sense entrar en el que ja molts hauran explicat i explicaran sobre el fet. Un catàleg recull l’esdeveniment, amb articles dels experts, i nombroses columnes de premsa s’han fet ressó d’una de les exposicions més importants dels darrers anys.
Quan jo estudiava, Vermeer no sortia als llibres de text, i molts d’altres neerlandesos tampoc. Però un primer viatge als Paisos Baixos a finals dels anys 70 em va posar sobre avís, molt alerta, i des d’aleshores la meva inclinació cap a la pintura flamenca ha anat en augment fins a gaudir-la d’una forma molt personal.
La intimitat, sí, és el que més destacaria d’ell, com tants ho fan, sense fer esment a cap quadre en concret i a tots en general. I és precisament aquesta sensació de privacitat, de calma, de domesticitat, el que atrau l’espectador perquè sent que forma part de l’escena, que li donen permís per mirar. Hi ha representades totes les classes socials, des dels camperols, l’ambient de tavernes, fins a l’aristocràcia i la burgesia culta i refinada. En aquest aspecte cal destacar les seves arrels calvinistes, una religió que s’inspira en la idea que tothom és obra de Déu i que, per tant, tot mereix ser representat. Convertit al catolicisme per matrimoni, no ho dissimula en certes actituts del subjectes pintats, animats o no. També és molt interessant constatar com a les obres dels artistes holandesos d’aquella època, i molt especialment en Vermeer, apareixen persones, especialment dones, llegint, escrivint o estudiant, un aspecte que denota que la societat, a més de ser pròspera econòmicament, sobresortia per l’alt índex d’alfabetització.
Secrets a veus, la llum, des d’on ve i com es col.loca dins les habitacions. Pinta molt sovint des del mateix angle, la visió des de l’angle esquerre, que inclou també la paret, on apareix una finestra que és la principal, o l’única, entrada de llum. A les obres de Vermeer, les habitacions són com unes caixes en les quals se situen sàviament figures, elements arquitectònics, mobles i accessoris establint una xarxa de verticals i horitzontals per on discorre la mirada de l’espectador, guiada en ocasions per la perspectiva traçada, per exemple, per les rajoles de dos colors, demostratiu de fins a quin punt meditava les seves composicions. A Vermeer no li interessa narrar històries, no hi ha acció, només contemplació o reflexió, són històries sense principi ni final, algunes vegades un breu gest d’una mà, un cap que es gira, però el més habitual és que els personatges que apareixen estiguin embrancats en allò que estan fent, sobretot en les cartes o en la música, les dues activitats més representades a les seves pintures. Tampoc gaire personatges, com a màxim dos, que amb el pas del temps, es convertirà en una sola figura.
En resum, Vermeer utilitza magistralment el color, amb predomini dels grocs i els blaus, i del sfumato dels seus contorns, aconseguint uns jocs lumínics que han cridat l’atenció dels estudiosos i ha fet pensar que hagués utilitzat la càmera fosca, per la coexistència de zones nítides i desenfocades, en un eficaç il·lusionisme que accentua la sensació de misteri i poesia.
El carreró i la casa de Vermeer, avui a Delft
Gaudir la Cultura 