Etiqueta: Antropologia

Categories
Cinema i sèries Música

The Banshees of Inisherin

Títol original: The Banshees of Inisherin

Altres títols: Almas en pena en Inisherin; Los espíritus de la isla (a Hispanoamèrica)

Durada: 114 min; 2022. Regne Unit

Direcció: Martin McDonagh

Guió: Martin McDonagh

Repartiment: Colin Farrell, Brendan Gleeson, Kerry Condon, Barry Keoghan …

Sinopsi

Ambientada en una illa de la costa oest d’Irlanda, The Banshees of Inisherin segueix dos amics de tota la vida, Padraic (Colin Farrell) i Colm (Brendan Gleeson), que es troben en un impàs quan Colm decideix inesperadament posar fi a la seva amistat. Confós, i amb el suport de la seva germana Siobhan (Kerry Condon) i el jove problemàtic Dominic (Barry Keoghan), Padraic s’esforça per reparar la relació, negant-se a acceptar un no per resposta. Però, els seus esforços repetits només enforteixen la determinació del seu antic amic i quan Colm li dona un ultimàtum, els esdeveniments s’intensifiquen ràpidament, amb conseqüències impactants.

La meva ressenya

Dimecres passat vam anar a veure The Banshees of Inisherin amb la meva filla i tres dies després encara hi dono voltes. No sé si passarà com una obra d’art, però, et fa pensar, sense ser només un drama i et fa riure sense ser només una comèdia.

D’entrada, el títol s’ha traduït aquí per Almas en pena  en Inisherin i a Hispanoamèrica per Los espíritus de la isla. Un cop d’ull a la wikipèdia ens diu que les banshees són “esperits femenins que, segons la llegenda, apareixen a una persona per anunciar amb els seus plors o crits la mort d’un parent proper”. Alguna cosa d’això està latent a la pel·lícula.

Collin Farrell i la seva burra enana

Un segon tema és el context històric i la data exacta que apareix en un calendari de 1923, en plena Guerra (in)civil a Irlanda que es va lliurar entre dos grups irlandesos oposats, el Govern irlandès provisional pro-tractat i l’IRA anti-tractat, sobre el Tractat anglo-irlandès  (establiment de l’Estat Lliure d’Irlanda, una entitat independent del Regne Unit, però, dins de l’Imperi britànic). Al llarg de la pel·lícula és mencionat almenys tres vegades, però sempre com un problema o tema llunyà. De fet se senten les canonades i es parla d’execucions entre els dos bàndols.

Als personatges ja descrits en la sinopsi: Padraic (Colin Farrell); Colm (Brendan Gleeson); la germana de Padraic lectora i mediadora, Siobhan (Kerry Condon); el jove problemàtic Dominic (Barry Keoghan); caldria afegir-hi, el pare del jove que és un policia dèspota i estúpid; el taverner; el capellà i la vella dona espectre. Tots meravellosament interpretats. Quina diferència amb la majoria de la interpretacions sobreactuades d’actors hispànics. Un altre personatge clau, és la burra enana.

L’encisador i màgic paisatge irlandès, de fet els paisatges naturals i també els recreats, com la taverna dalt de tot del penya-segat, que es va haver de construir; però qui no s’hi prendria una bona cervesa o un bon whisky irlandès? La banda sonora de Carter Burwell  inquietant i rítmica combina folk irlandès amb música búlgara.

Padraic (Colin Farrell) i Colm (Brendan Gleeson)

Algunes crítiques que he llegit, creuen que la història és excessiva i exagerada com a metàfora de la guerra civil i de l’estupidesa humana, i segurament tenen part de raó, però és un conte, qui es creu els contes? I en canvi ens avisen d’allò que ha passat i que pot tornar a passar.

Efectivament, la meva reflexió va per aquí. Com un desesperançat pot portar a un bon jan, una  intel·lectual, un noi problemàtic, a la seva pròpia desesperació, la fugida o la mort. Hi podem fer res? L’estupidesa humana sempre és malvada. Com l’aturem?

Categories
Llibres Música

El  jazz i els indis nord-americans

per Joan Alcaraz

Títol: Freddie Keppard i el Cavall de Troia. El jazz i els indis nord-americans

Autor: Ferran Cailà Martínez

Pròleg: Miquel Desclot

Edició de l’autor, www.ferrancaila.cat Barcelona, 2022

El jazz i els indis nord-americans

L’autor d’aquest llibre, Ferran Cailà i Martínez, és un instrumentista vinculat històricament al món del jazz. Va ser, durant quatre dècades, un dels trompetistes de La Locomotora Negra, prestigiosa formació que va cobrir tota una època de sonoritats des del nostre país.

Ara ens ofereix una obra certament original i atractiva, ja que hi desenvolupa la qüestió, pràcticament inèdita -entre nosaltres, si més no-, del paper que van tenir les tribus i/o nacions índies de Nord-Amèrica en els orígens del jazz com a música tan genuïna del gran país situat entre els oceans Atlàntic i Pacífic. Un paper que s’ha atribuït habitualment només als negres i que ara, de la mà d’en Cailà, veiem que no cal negar-los-hi -només faltaria!-, però sí que s’escau matisar-lo.

Ferran Cailà Martínez

I és que els anomenats -gràcies a un despistat Cristòfor Colom- indis van tenir també un paper molt destacat en l’origen d’una gènere musical que constitueix, com bé sabeu, tot un món. Mitjançant els seus parentius amb els negres -amb les barreges de sang pertinents-, els indis nord-americans han tingut en el desenvolupament del jazz una influència decisiva.

Vegem-ho. En un dels annexos del volum de Ferran Cailà hi figuren unes taules en les quals, entre d’altres dades, s’hi reflecteixen les arrels índies de músics de la talla d’Ábbey Lincoln, Big Bill Broonzy, Bo Carter, Joe  Williams, Josephine Baker, Nina Simone, William J. Count Basie, Ernesto Ernie Cáceres, Nathaniel A. Nat King Cole, Miles Dewey Davis, Edward K. Duke Ellington, John B. Dizzy Gillespie, Lionel L. Hampton, Helen Humes, Albert Budd Johnson, Freddie King Keppard -que figura en el nom de l’obra-, Benjamin Riley B. B. King, Charles Lloyd, Wynton L. Marsalis, Thelonious Sphere Monk, Charlie Bird Parker, Paul Seminole, Priscilla Mama Stewart, Cecil P. Taylor, Frank O. Tram Trumbauer, Benjamin F. Ben Webster… i un llarg etcètera.

El poeta Miquel Desclot, amic de l’autor des de la infantesa, es fa en el pròleg a l’obra les preguntes que pertoquen: “Per què costa tant reconèixer l’aportació al jazz dels pobles indígenes d’Amèrica? No formen part del gresol americà, el famós melting pot? No eren els primers en ser-hi? Podien no deixar rastre?”

En definitiva, Freddie Keppard i el Cavall de Troia constitueix un cert tractat sobre el jazz, a més d’una valuosa reivindicació de la traça dels pobles originaris de Nord-Amèrica. És per això que, de cara a pròximes edicions, crec que l’amic Ferran farà bé de trobar un segell editor que contribueixi a difondre encara més un material tan singular com important, tant des dels vessants musical i artístic com vivencial i humà.

Mentre us passegeu, des de finals del segle XIX, per l’entorn de Nova Orleans, potser voldreu tenir exemplars del llibre que comentem. Podeu demanar-los a ferran@ferrancaila.cat. També podeu accedir al web www.ferrancaila.cat. ¡Que des del so del dixie, el swing, el blues, les bandes, el piano, la bateria, la trompeta, el baix, el saxo… el món del jazz en el seu sentit més ampli, en gaudiu plenament!

Més informació

Podeu llegir una llarga introducció del mateix Ferran Cailà Freddie Keppard i el Cavall de Troia. El jazz i els indis nord-americans aquí

Destaquem el paràgraf següent:

Indis i negres es van conèixer, presumiblement cap al 1619, en molts casos en situació d’esclavatge compartit. Des d’aquella data va començar la barreja cultural, racial i ètnica entre ambdós pobles, una relació no pas fàcil que «a empentes i rodolons» va prosseguir, fins i tot després de la Proclamació d’Emancipació d’Abraham Lincoln el 1863, i fins avui. Un dels «fruits» d’aquest mestissatge, és allò que avui coneixem com a jazz. Aquest llibre parla de jazz, però també d’indis, perquè aquests són els protagonistes principals, i invisibilitzats, d’aquesta història que us contaré. Aquesta situació de «sandvitx racial» que pateixen els indis és ben present encara avui als EUA.

Freddie Keppard i el Cavall de Troia. El jazz i els indis nord-americans de Ferran Calià
Categories
Cinema i sèries

As Bestas

As Bestas, bé, em costa començar a escriure de manera endreçada, perquè encara estic en estat d’eufòria, però la de tota la vida, no l’inventada recentment.

“Peliculón” i convindrem que ens entenem tots. I per què? Perquè té un guió de filigrana i uns diàlegs magnífics, austers i explícits alhora, dels quals en destacaria un parell, que qualsevol espectador identificarà i, el més important, l’interpelaran i cóm!

La rudesa del paisatge i de les persones en una inevitable comunió. I això també ho fan els westerns, i ho és un, de western i colosal, com ho són aquells contemporanis que potser no ho pretenen, però en essència sempre expliquen la lluita per arrelar-se a un territori. Filmada amb uns talls evidents, que potser sobten, i que en el teatre seria un canvi d’acte. Una música minimalista, que no saps que hi és fins que t’avisa. Sí, i com es tracten les bèsties, totes, més encara quan saps que és un cas real. Està plena de detalls, i els protagonistes, també formidables, descomunals, ben dirigits. Es rodona, torbadora, poderosa, és molt bona, és contemporànea, hi ha molt talent, és un gust! També que estigui filmada en tres idiomes simultanis.

Sorogoyen i el seu currículum ja impressionen, sobretot perquè ha fet películes trasbalsadores, d’això en sap molt, i ho fa sense barroquismes, lineal, explícit potser per això són tan impactants. Recordo El Reino, o Que Dios nos perdone, escruxidores. Sap treballar els temes tèrbols, però que desgraciadament ens són quotidians, i que malhauradament ens hi hem acostumat.

Categories
Llibres

El futur de la humanitat

En aquest llibre, el geòleg, paleontòleg i arqueòleg Eudald Carbonell fa una reflexió sobre el moment problemàtic en què es troba la nostra espècie. La hipòtesi de partida és el moment crític del sistema humà immers en una espiral rapidíssima de canvis provocats per la pròpia cultura humana que modifica de forma brusca el propi sistema natural en què els humans hi viuen i hi interactuen. L’alteració del propi sistema aboca l’Homo sapiens a un col·lapse futur o a l’extinció de l’espècie. L’autor planteja un decàleg de mesures que, de cara a la supervivència, caldria desenvolupar per la cultura humana en aquests moments avançats de la revolució científica i tecnològica. Aquest seria un moment important i clau, per intentar revertir el moment critic de l’espècie, aprofitant el que anomena socialització del coneixement i del pensament, per tal de fer possible avançar en el procés d’humanització implicit en l’evolució cultural humana i culminar-ho, tot aconseguint que la nostra espècie pugui deslliurar-se de la influència atzarosa de la selecció natural i portant-la cap a la posthumanitat com a final adaptatiu d’una espècie que aconsegueixi un equilibri dins del seu sistema humà i en interacció no destructiva amb el sistema Terra.

La proposta del doctor Carbonell és la reflexió i l’actuació en el marc d’una evolució responsable i un progrés conscient sempre sota el que anomena consciència crítica de l’espècie, que seria el primer punt del decàleg a seguir. Concepte complex que jo resumiria tot dient que és tractaria d’estendre i socialitzar els avenços de la revolució científica i tecnològica amb esperit crític i des de la visió evolucionista. Els següents punts estan íntimament relacionats amb el primer. La individualitat col·lectiva planteja una nova societat que fuig del denostat individualisme i del col·lectivisme per construir des de l’individu conscient i crític. La consciència operativa i la socialització de la tecnologia són dos punts importants del catàleg necessaris per a construir la nova societat posthumana que propugna l’autor. La crítica total a l’actual fase de globalització és la introducció d’una nova proposta, la planetitzacio que en Carbonell defineix com la culminació del procés d’humanització quan la humanitat, amb consciència operativa, es pugui veure lliure de l’aleatorietat derivada de l’evolució biològica conduïda per l’atzar de la selecció natural. El camí cap a la planetització ha d’anar acompanyat d’un increment de la diversitat que allunyi l’homogeneïtat negativa que aporta la globalització, la desaparició dels líders i de la jerarquia social així com la necessària i ben argumentada feminització de l’espècie. Culminar el procés d’humanització conduirà a la socialització de la tecnologia per a tothom, al coneixement total de les interaccions entre els sistemes naturals i a un equilibri social i ecològic de l’espècie. Amb unes darreres reflexions en forma d’epileg conclou l’obra.

És un llibre molt interessant i adient en els temps que corren. El resum en poques paraules seria que o canviem o ens extingim. Potser el problema que li veig com a llibre digultatiu, és una prosa una mica farragosa i una manera de construir frases que en molts casos complica la lectura i fa que hagis de tornar endavant i enderrera per no perdre el fil. Es donen per asentats i coneguts tot un seguit de conceptes biològics que molt del públic lector segurament no coneix amb familiaritat: el concepte no intuïtiu de selecció natural, l’hominització i la humanització i/o les diferències entre els dos procesos i altres conceptes propis de la biologia evolutiva que el gran públic probablement no dominarà. Malgrat tot, la lectura és recomanable per a persones que vulguin informar-se del repte (i les possibles solucions) que per a la nostra espècie suposen els accelerats canvis que la nostra cultura introdueix en el sistema humà i en el conjunt de la Biosfera.

El llibre ha estat publicat per Ara Llibres, l’any 2022, amb 212 pàgines i enquadernat amb tapa tova.

Eudald Carbonell i Roure (Ribes de Freser, 1953) és doctor en Geologia del Quaternari per la Universitat Pierre i Marie Curie, París VI (1986) i en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona. Va ser director de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES) entre l’any 2004 I el 2015. Actualment és l’investigador principal del Grup d’Autoecologia Humana del Quaternari de la Universitat Rovira i Virgili, d’on és catedràtic de Prehistòria. És també codirector del Proyecto Atapuerca i director general de la Fundación Atapuerca.

Categories
Establiments singulars Internet i blogs amics

No cal llençar tant

Tot i que no plou, segueixo conservant certs paraigües, i entre ells un que es va comprar la meva mare als inicis dels plegables, també als inicis dels anys 60. Està incòlume = Sa i estalvi, sense lesió o dany. Mentrestant no sé quants n’he llençat de mides i models. Però en tinc un de bó, de la mare també, amb el mànec de carei i això no es pot llençar, tantes coses no s’haurien de llençar.

I vet aquí que he recordat, i m’han recordat, la Casa Lama, on s’esmolen tota classe d’estris, i, encara més important, es reparen paraigües, hi són des de 1900, i l’esmolador ho fa com ho feien antigament els francesos: estirat damunt d’una repisa, per no cansar el braços, i de cara a la gran pedra.

Us recordo que fa temps vaig posar a aquest bloc la Ruta dels Emblemàtics, doncs bé, Casa Lama hi té una entrada.

Això dels esmolets té molta història, aquí una mica de la de Barcelona

Categories
Arts plàstiques Llibres

Paco Candel, la veu dels altres catalans

Aquesta tardor es compliran quinze anys de la mort de Paco Candel. Natural de Cases Altes, al País Valencià, l’escriptor va arribar a Barcelona el 1927 i va viure tota la vida a Can Tunis, barri que va inspirar gran part de la seva producció literària. Amb la publicació d’obres com Els altres catalans, va explicar la transformació de Catalunya al segle XX, va dignificar barris suburbials nascuts de la immigració, va retratar la realitat dels nouvinguts i va apostar per la idea de Catalunya, un sol poble.

Francesc Candel: “Los otros catalanes”; Donde la ciudad cambia de nombre”; “Els altres catalans”.

La revista SÀPIENS d’octubre 2022 ha decidit commemorar l’aniversari amb un homenatge doble. D’una banda, ha dedicat a Candel un reportatge al número d’octubre que s’endinsa en la seva vida i la seva trajectòria. I, de l’altra, li ha dedicat un mural al carrer de la Muga de Barcelona, on va viure. Un grafiti que va encarregar a l’artista Roc Blackblock per il·lustrar la portada d’aquest número especial i per immortalitzar l’escriptor d’una manera permanent a Can Tunis, on va escriure gran part de la seva obra.

Paco Candel, la veu dels altres catalans (Sàpiens 247)

Encara que tota la vida i l’obra de Candel van transcórrer pràcticament en una àrea ben petita de la Zona Franca –les Cases Barates d’Eduard Aunós, Can Tunis i el Port–, acotada pel moll industrial de Barcelona i el cementiri de Montjuïc, la seva història va començar més lluny: a Cases Altes, un poble del País Valencià. El 1927, quan ell tenia dos anys, la família va arribar a Barcelona moguda per la necessitat i es van instal·lar en una barraca a Montjuïc.

El 1930, els Candel van anar a viure a les Cases Barates de Can Tunis i, des d’aleshores i fins que va morir, aquell va ser el barri de Paco Candel. El literat va viure una infantesa marcada per l’austeritat, la vida al carrer i la Guerra Civil, envoltada de personatges singulars que després van desfilar pels seus llibres. Els anys quaranta van ser de malastrugança: Candel va abandonar els estudis i va patir dues pèrdues, la seva mare i la seva germana.

El 1946, Candel va haver d’anar a fer el servei militar. Es va poder quedar a Barcelona, però va emmalaltir de tuberculosi (de la qual va tornar a recaure el 1951) i, a conseqüència d’això, va perdre un pulmó i part de l’altre. Acaparat per les penes, el gener del 1944 va decidir començar a escriure un dietari, format per una trentena de llibretes, un costum que no va abandonar fins al novembre del 2007.

Un cop superada la malaltia, va decidir apostar fort per l’escriptura. Va ser l’editor Josep Janés, el 1954, qui va decidir editar-li la primera novel·la, Hay una joventud que aguarda. La fama, però, li va arribar amb Donde la ciudad cambia su nombre (1957), ja que en aquell volum Candel va decidir explicar amb noms i cognoms la vida d’alguns veïns de les Cases Barates, un món autèntic i que, literàriament, encara s’havia d’explotar.

Però si una obra va marcar la trajectòria de l’escriptor de Cases Altes va ser Els altres catalans, un encàrrec d’Edicions 62. Va sortir al carrer el dia de Sant Jordi del 1964 i ràpidament es va convertir en un èxit. Per primera vegada, algú defensava que els immigrants arribats a Catalunya també havien de contribuir a construir el futur del país i no en podien quedar aïllats. Catalunya, independentment de la procedència dels seus habitants, havia de ser “un sol poble”.

Després de la mort del dictador, l’escriptor també va decidir entrar en política. El 1977, com a membre de l’Entesa, es va convertir en senador, i el 1979, com a independent a la llista del PSUC a l’alcaldia de l’Hospitalet de Llobregat, va liderar la cartera de Cultura i Esports (1979-1983).

Però Candel, sobretot, es preocupava pels seus veïns i per tots els problemes que afectaven el barri de Can Tunis. El seu biògraf, Genís Sinca, el descriu com “un Síndic de Greuges dels marginats”. Candel va morir el 23 de novembre de 2007, amb 82 anys, per complicacions pulmonars. Abandonava aquest món declarant-se “afortunat”: a diferència d’altres escriptors, la seva veu havia estat escoltada. I, a través d’ell, la veu dels sense veu.

Llibres de Paco Candel i la revista Sàpiens de la biblioteca familiar de JSC&MSSM
Categories
Llibres

Els “apatxes” de Barcelona

Molts recordareu, o haureu sentit a parlar, d’una cançó que cantava la cupletista Célia Gámez titulada “Si vas a París papá, cuidado con los apaches” un charleston a ritme de fox-trot de l’any 1929. Com tantes altres coses, aquestes cançons van venir aquí des de París, durant l’anomenada Belle Époque, també la dels apatxes.

Què hi feien uns indis salvatges a Paris a principis del segle XX? Eren nois joves organitzats en el que avui en diriem tribus urbanes, una subcultura d’extrema violència, en els codis ètics de lleialtat interna, en la revolta improductiva de lumpen proletari. En una època marcada pel contrast entre l’esperit bon vivant de la bohèmia i l’explotació social de la classe treballadora, bandes de joves ganduls procedents dels suburbis del nord-est parisenc (Belleville, La Bastilla o Montmartre) sembraven el terror. Una plaga amagada als carrerons supervivents a la higienització que Haussmann havia fet de la ciutat. Xusma, racaille, que copava les portades dels diaris. Amenaça que sorgeix com a construcció social i mite dels temors reals i amplificats per la premsa, l’alta burgesia i els nous rics. Van dominar barris sencers de París. Es van enfrontar en batalles campals multitudinàries amb la policia. Van crear el seu propi estil de lluita i dansa. La bona societat anava a les seves tavernes per veure’ls llançar i arrossegar les seves dones al seu ball patibulari. La seva indumentària —fulars al coll, jaquetes de setí negre, pantalons d’amples butxaques, gorres de plat i tatuatges— els descrivia i definia. Alguns, els darrers, es van fer bandits socials i anarquistes. L’Estat va haver de crear brigades especials per lluitar-hi. I, tot i això, va ser la cruenta Primera Guerra Mundial qui els va donar la punta. Molts hi van morir. Altres van comprendre que per molt cruels que fossin els seus crims, després dels horrors d’aquesta, ja no podrien espantar ningú. Cal insistir que la premsa francesa en va parlar amb por i fascinació alhora, cosa que va engrandir el fenòmen.

El fenomen va néixer a París, però si el fem més gran, s’escampa, i ho va fer per totes les grans ciutats europees, els primers anys del segle XX, a les més industrialitzades, amb més proletariat, i diferències socials, i Barcelona no en va quedar al marge, no en va, parlem de la Barcelona canalla. Eren els Peaky Blinders de la Barcelona del pistolerisme. El Barri Xino, les drogues, els cabarets, la prostitució, la trata de persones, en fí, tot allò que ja sabem i que la gran cultura se’n va saber aprofitar.

L’editorial La Felguera presenta una obra col·lectiva i polièdrica una cuidada edició. Fotografies, il·lustracions i retallades de la premsa de l’època acompanyen textos passats i presents que recorren en quatre parts el naixement i esdevenir apatxes. A la primera, ‘La xusma, la pesta, la plaga’, es relata la creació i el bateig mediàtic d’aquesta subcultura mitjançant textos periodístics de principis del segle XX; la segona, ‘Genealogia apache’, recull breus assajos actuals sobre aquest fenomen; la tercera, ‘Els últims apatxes’, dóna veu als representants finals d’aquest bandolerisme urbà, la banda de Bonot i l’apatxisme anarquista; finalment, ‘Portar la guerra a casa’ explora la poc coneguda emigració apatxe a Espanya.

Però n’hi ha més de publicacions, la Universitat Pompeu Fabra té al seu catàleg un llibre que explica cóm arriba el moviment a la Barcelona dels grans enfrontaments socials de l’època. La revista Sàpiens, del juny passat, també té un interessant article de divulgació, el que em va despertar l’interès.

El 2012 el CCCB va fer una exposició extensa sobre la història del Paral·lel barceloní. A part del Catàleg, hi ha una sèrie de vídeos que ho il·lustren més que bé, sobretot el de Xavier Albertí, una de les persones que més en sap. I si voleu podeu escoltar les barbaritats que les cupletistes cantaven, o veure’n unes imatges per recordar què en va quedar.

Categories
Música

Roma a la Mercè

Cartell Mercè 2022

Aquest any les festes de la Mercè es fixen en Roma. La grandiosa, i no cal dir gaire més. Però sí que voldria destacar la música que s’hi escoltarà:

Mannarino, un dels artistes romans més coneguts al seu país, que divendres 23 portarà a l’avinguda de la Catedral, el seu Live 2022, un espectacle per a grans recintes que ha recorregut Itàlia els últims mesos.

Rachele Andrioli, una experta en els sons de la regió italiana del Salento, que ens acostarà a una experiència cultural cent per cent femenina de cant coral en l’espectacle Coro a Coro, protagonitzat per una quinzena de veus de dona. Això serà diumenge 24, quan passarà pel Teatre Grec.

Vinicio Capossela, ofereix, per primera vegada fora d’Itàlia, un gran espectacle creat amb motiu dels trenta anys de la publicació del seu primer disc. Qui vingui al Teatre Grec a escoltar, també el diumenge 24, Round One Thirty Five – 30 years of personal standards sentirà l’artista i els seus músics interpretar en viu alguns dels millors moments de la seva trajectòria.

Alessio Arena, actuant amb el català Guillem Roma, un bon amic amb qui col·labora habitualment. També dissabte 24, aquest cop a la ronda de Sant Antoni, podreu escoltar el músic i escriptor napolità resident a Barcelona.

Paolo Angeli, un músic i lutier italià que transforma el seus instruments i que revisa la tradició mediterrània des del punt de vista de la innovació. Diumenge 25 de setembre, als jardins del Doctor Pla i Armengol.

Orquestra Simfònica Vozes i la mezzosoprano Marta Valero revisaran el repertori d’una de les veus mítiques de la cançó italiana: la Mina. Dilluns 26 de setembre, a la plaça Major de Nou Barris.

Hi haurà més tipus de música, també per ballar, òbviament. A mi em fa especial il.lusió aquesta. Al programa la trobareu, així com els horaris, que no us he pogut avançar.

Categories
Llibres

La humanitat. Una història d’esperança.

Rutger Bregman Ed. Empúries 2021 462 pàgines

Se’ns ha fet creure que l’ésser humà és egoïsta, poc solidari i violent per naturalesa, que es mou només per l’interès i cobdícia. Aquest pensament ha vingut avalat per “científicament” per múltiples estudis de psicologia social que demostraven que els humans tenim una fina capa de civilització que quan es trenca, ens converteix en bèsties capaces de fer el mal.

Ja des del segle XVIII el discurs filosòfic de Thomas Hobbes ens advertia que “l’home és un llop per a l’home” i que si la societat no el controlava a través del poder de l’estat, la repressió i les institucions, tot aniria malament. Oposant-se diametralment a aquest pensament trobem Jean-Jacques Rousseau, que sostenia que l’home es bo per naturalesa i que és precisament la societat qui el malmet a través de la misèria, la violència de l’estat o la injustícia.

En aquest assaig Rutger Bregman desmonta, un per un, molts dels mites que el poder ha volgut convertir en dogma, sobre la necessitat de control per evitar la maldat intrinseca dels humans. Comença estudiant els bombardejos alemanys sobre la població civil de Londres durant de la Segona Guerra Mundial, que tenien la intenció de causar el caos i la barbàrie, i en realitat el que provocaven era solidaritat i ajuda mútua. També desmenteix la versió dels militars sobre les inundacions degudes al Katrina i demostra que la gent s’ajudava i que en realitat el pànic de les elits apareix perquè els poderosos pensen que la gent és com ells.

Descriu alguns estudis força interessants sobre evolució biológica de mamífers que demostren la supervivència dels més sociables. Desmenteix les proves que pretenien demostrar clars indicis de belicositat en la prehitòria i els atribueix al pas del caçador-recolector a l’agricultor sedentari: “Amb els primers assentaments i la invenció de la propietat privada va començar una nova època de la història de l’ésser humà: l’1% va començar a oprimir el 99%. Els fanfarrons van passar de capitans a generals, de cabdills a reis. El temps de la llibretat, igualtat i fraternitat s’havia acabat.”

Tractant-se d’estudiar el mal, no podía pasar per alt el tema del nazisme.  Basant-se en les conclusions de Hannah Arendt sobre la banalitat del mal, descriu alguns estudis de psicologia social que demostren que l’ésser humà es deixa seduir pel mal quan aquest es presenta disfressat del bé.

El mal és més fort, però el bé és més abundant.

FI
Categories
Cinema i sèries

Otra ronda (Druk)

La pel·lícula comença amb un joc aparentment innocent que sembla que és comú entre els adolescents danesos: un grup de nois i noies fan una cursa per trams al voltant d’un idíl·lic llac. Repartits en parelles, cada equip transporta una caixa plena de cerveses i guanya qui completi abans els trams. Quan es completa un tram, cadascú beu d’un bon glop una ampolla d’un terç (o mig litre). La competició acaba quan la caixa de cerveses de cada equip s’ha consumit. Aquest és el plantejament inicial del film. Els adults veuen amb una certa simpatia i nostàlgia les eufòries etíliques dels nois i noies.

En aquest context, quatre professors d’institut s’embarquen en un experiment sociològic en el qual cadascun d’ells haurà de mantenir la taxa d’alcohol en el seu cos al mateix nivell, durant el seu dia a dia, intentant demostrar d’aquesta manera que poden millorar en tots els aspectes de la seva vida.

Dues escenes del film (fotogrames.org)

Al llarg de la cinta assistim a una representació coral de la relació de la societat danesa amb l’alcohol, una relació amb clarobscurs i que pot tenir moltes interpretacions. La virtut del director, i això engrandeix la pel·lícula, és no estigmatitzar ningú, descriure fets, personatges, situacions en el seu context sociocultural, molt allunyat del nostre. Al final cada espectador pot treure les seves conclusions.

Es tracta d’una producció danesa dirigida per Thomas Vinterberg a partir d’un guió del propi Vinterberg i de Tobias Lindholm. És protagonitzada per Mads Mikkelsen, Thomas Bo Larsen, Magnus Millang i Lars Ranthe. És una pel·lícula que té diversos premis (Cinema Europeu, Berlín, Sant Sebastià, BAFTA) i que ha estat nominada a l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. Els premis com a tal no garanteixen res, però jo he trobat que és una molt bona pelicula que s’ha de veure.