Autor: Narcís Argemí i Terrades

Joan-Lluís Lluís – Ed. L’Avenç 2020 – 123 pàg.

Joan-Lluís Lluís nascut a Perpinyà el 1963 és un novel·lista, poeta i traductor català que ha rebut diversos premis literaris, en particular el premi Sant Jordi per Jo sóc aquell que va matar Franco i el Premi Òmnium a la millor novel·la de l’any per Junil a les terres dels bàrbars.
És també un militant de la llengua catalana i a través d’escrits i xerrades ha denunciat el lingüicidi comès històricament per l’Estat francès.
Va créixer a Morellàs (Rosselló), i després d’estudis secundaris a Ceret (Vallespir) i a Perpinyà, es va llicenciar en Història de l’Art a la Universitat Paul-Valéry de Montpeller i en Estudis Catalans a la Universitat de Perpinyà.

ELS INVISIBLES és un llibre breu, però molt recomanable. L’autor, relata en primera persona quin ha estat el seu recorregut personal per arribar a catalanitzar-se en un entorn hostil a qualsevol altra llengua que no sigui el francès. Es tracta d’una història de la seva conquesta de la llengua catalana.

De pares catalans del Principat, emigrats a la Catalunya Nord, descriu la seva infantesa dins un entorn social netament francès, on el català estava circumscrit gairebé exclusivament a l’entorn familiar.

Un dia anant a l’escola es troba un pintada en català que deia “entre tots ho farem tot” i el sorprèn que una paret pugui oferir-li motius de reflexió. Més endavant a través de les cançons de Lluís Llach i de Francesc Pi de la Serra o de Raimon s’adona de la riquesa de la llengua, contrasta amb el català rudimentari, cada dia més precari, assetjat, aïllat i estabornit per la llengua francesa. A partir d’aquí comença a interesar-se per la literatura catalana.

El llibre ve a ser una autobiografia lingüística de l’autor sobre la seva relació i aproximació a la llengua catalana des de la Catalunya Nord. De mica en mica es va fer conscient del que significava una llengua oprimida i gairebé en extinció, per motivar-se i acabar sent un notable escriptor en la nostra llengua.

“Preferia sentir-me bé en el fàstic fictici del català que sentir-me mercenari de la pretesa noblesa d’una llengua amb monopoli d’estat.”

«Vaig entendre que (el català) era també un riu que tenia la seva font en un passat llunyà i que havia travessat les generacions fins a arribar dintre meu.»

Alfons Durán-Pich

Parcir Edicions / 2022. 280 pàgines.

El llibre és una historia del capitalisme. La referència al setè de cavalleria és deguda al paral.lelisme que estableix l’autor entre el general Custer, guanyador de nombroses batalles contra els indis nadius de nord-Amèrica, però que finalment va perdre la darrera a Little Bighorn, on va resultar mort. De la mateixa manera planteja que la deriva del capitalisme actual, liderat pels Estats Units, s’ha anat adaptant i superant en tot moment les crisis que ha tingut però que comença a donar símptomes de decadència.

Al llarg del llibre, Alfons Durán-Pich fa un recorregut cronològic i molt interessant sobre l’evolució i desenvolupament del capitalisme, fins els nostres dies.

Parteix del fet que el dret a la propietat privada, consagrat durant l’Imperi Romà, és el requisit essencial, legitimat com a “Dret Natural”. I sosté que el capitalisme té tant de “natural” com els “drets de propietat”, és a dir, res. Sorgeix amb el pas de produir per utilitzar a produir per intercanviar.

El protocapitalisme, entès com a acumulació de bens, el comencem a trobar entre els segles XI al XV . Va ser a les ciutats on el comerç comença a fomentar la transformació de matèries primeres en productes.  Això agafaria molta més volada amb el comerç marítim especialment a partir del descobriment d’Amèrica. 

Al segle XVI els holandesos creen la borsa d’Amsterdam. A partir d’aquí l’Estat agafa protagonisme i és qui garanteix la legalitat de les transaccions. El capitalisme comença a apropiar-se de les institucions de l’Estat i les utilitza segons la seva conveniència.

Resulta interessant la reflexió que fa sobre per què el capitalisme es va desenvolupar millor dins l’àmbit del protestantisme. Els protestants veien la feina ben feta com una responsabilitat davant de Déu, mentre que els catòlics veien el treball com un càstig diví.

Durant la Il.lustració la teoría económica dominant, el mercantilisme, consistía en augmentar exportacions i reduir importacions per acumular or.

Adam Smith va teoritzar el principi del lliure mercat i que sense intervenció externa, el mercat s’autoregula. Com va dir Kant, no hi ha res tan pràctic com una bona teoria.

El tràfic d’esclaus cap a Amèrica va aportar grans capitals a Europa que van permetre l’esclat de la revolució industrial, que va contribuir a l’expansió del capitalisme.

Bé, el llibre va avançant amb Smith, Ricardo, Malthus i els seus crítics com Marx, Bakunin o Proudhon. Quan arribem al segle XX, als Estats units comencen a veure’s, especialment en la indústria automobilística, noves formes de gestió, orientades al consumidor.

Després dels desastres de la primera guerra mundial va ser Keynes qui va aportar una nova visió, que qüestionava el dogma de la no intervenció de l’Estat.

Amb la segona guerra mundial, el complex militar-industrial es va constituir en la columna vertebral del nou capitalisme nord-americà.

Més endavant Milton Friedman i els seus epígons, els Chicago Boys van impregnar el món amb una ideologia econòmica radical que es podria resumir en que “el govern és dolent, el mercat és bo”. A partir d’aquest moment va agafar volada la revolució conservadora capitanejada per Reagan i Thatcher. I a partir de 1989, amb la caiguda de la URSS va arribar la globalització, el “pelotazo”, la desregulació, la crisi del 2008 i en general la socialització de les pèrdues i la privatització del beneficis.

Segons J.S Mills, “Es fan rics mentre dormen, sense treballar, sense arriscar. I si algú de nosaltres es fa ric mentre dorm, d’on creu que procedeix aquesta riquesa?…del fruit de la feina dels altres. 

Benjamín Labatut

Anagrama – 2020 – 212 pàgines

Es tracta d’una obra de ficció basada en fets reals. Tracta, entre d’altres, dels físics i matemàtics més destacats que van tenir a veure amb l’evolució de la física quàntica.

En alguns moments el to novel.lesc pesa més que la crònica sobre la realitat, però els personatges dels que parla resulten del tot atractius.

Tot comença amb el descobriment del color blau de Prússia i la influència que alguns productes tòxics van tenir en l’elaboració de colors. Cita el cas de Napoleó, que probablement va morir intoxicat per la pintura verda, en base a arsènic , de la seva estança. 

Fritz Haber, científic, de familia jueva, que va ser Premi Nobel de Química per haver aconseguit la síntesi de l’amoniac i creador dels gasos letals Ziclon B que, amb resultats esfereÏdors, es van utilizar a bastament durant la 2a Guerra)  Mundial.

Resulta sorprenent la història d’Alexander Grothendieck, matemàtic de prestigi internacional que va acabar sent un místic reclòs en un petit poble del Pirineu.

I així va repassant la trajectòria de grans científics com Heisenberg i el principi d’indeterminació, el príncep Louis de Broglie i les equacions d’ones, Schrodinger, Bohr, Schwarzschild…

Algunes cites:

“ Cualquier dilema se volvía sencillo si uno lo miraba desde la distancia suficiente.”

(Sobre el principi d’indeterminació) “ Como si la realidad nos dejara ver el mundo de forma cristalina con un ojo a la vez pero nunca con los dos.”

 “Diós no juega a los dados con el universo.” (Einstein)

Jordi Amat

Edicions 62 – 2020 – 161 pàg.

Si no fos perquè el que explica és cert, aquest llibre es podria llegir com una bona obra de ficció. Es tracta d’una mena de biografia sobre el periodista Alfons Quintà. 

El seu pare va ser una persona propera a Josep Pla pel fet de tenir vehicle propi i estar disposat a acompanyar-lo on calgués, d’aquí el títol del llibre. Al voltant de Pla es movien intel.lectuals i polítics, entre els que destaquen Jaume Vicens Vives i Josep Tarradellas.

És impressionant la carta que Alfons Quintà, amb 16 anys, li escriu a Josep Pla intentant fer-li xantatge. Aquí, ja s’intueix la deriva del personatge.

Jordi Amat en fa un esbós psicològic, mostrant-lo com a obsessiu, rancuniós, assetjador i capaç de qualsevol cosa per aconseguir els seus objectius. En definitiva, una persona tòxica per a tot el seu entorn personal i professional.

Com una crònica, va resseguint la trajectòria de Quintà en paral.lel a l’actualitat política del moment, especialment el cas Banca Catalana i el llançament de TV3.

Va saber treure profit dels seus contactes, adquirits en la joventut al voltant de Pla, i de les informacions de les que disposava com a periodista incisiu i infatigable.

Va exercir de delegat d’El País a Catalunya, va ser el primer director de TV3, va ser el director del diari El Observador (un dia us explicaré una anècdota personal amb Quintà en la presentació d’aquest diari que es va fer a l’Ateneu Barcelonès) i finalment va acabar escrivint articles al Diari de Girona.

El final, penso que ja el coneixeu, un daltabaix que va segar d’un tret la vida de la dona de qui s’estava separant i va acabar amb el suïcidi del protagonista.

UNA HISTÒRIA CULTURAL DEL LLIURE PENSAMENT CATALÀ (1868-1923)

335 pàg. – Editorial Afers – 2018

El lliure pensament català és un dels moviments socials més desconeguts de la nostra història contemporània, malgrat que va ser un dels més rellevants i influents durant el Sexenni Democràtic (1868-1874) i la Restauració borbònica (1874-1923). Aquest llibre l’analitza des d’una perspectiva d’història cultural i presta atenció a les seves estructures organitzatives, al seu permanent activisme anticlerical i a les confluències que generà amb diferents espiritua­litats alternatives i moviments socials i polítics. Maçons, republicans, anarquistes, espiritistes i, fins i tot, alguns protestants, teòsofs o socialistes participaren d’alguna manera en tot el magma de tendències que s’integraren al moviment lliurepensador. En el marc d’una societat majoritàriament catòlica, l’activisme lliurepensador contribuí decisivament a construir noves identitats anticlericals que es mobilitzaren amb múltiples objectius: combatre la influència de l’Església en el món educatiu i en les consciències femenines, construir cosmovisions alternatives al creacionisme o secularitzar els ritus. Òbviament, no foren tasques fàcils i generaren una autèntica «guerra cultural» contra un catolicisme que pretenia mantenir la seva posició dominant.

El lliure pensament va ser un moviment repulsiu per a les forces conservadores i catòliques, però també mal vist per alguns sectors pregressistes i esquerrans, perquè trencava les solidaritats de classe, desviava els obrers de la lluita contra el capital,

Tanmateix, moviments que no eren contraris al sufragi femení, es van mostrar contraris a retardar-lo fins que la voluntat de la dona deixés d’estar sotmesa a l’Esglèsia.

Amb la caiguda de la Primera República i l’inici de la Restauració, l’Esglèsia va recuperar la seva influència política i l’Estat va legislar favorablement als seus interessos i va afermar la seva posició com a potència simbólica en la societat, tornant a tenir el monopoli de la gestió de naixements, matrimonis i enterraments

SEIKO OTA & ELENE GALLEGO

HIPERION 2018

Un Haihu és allò que passa ara i aquí. Aquesta és la definició que en va fer Bashoo, el poeta de la segona mitat del S-XVIII, considerat el clàssic més destacat del gènere. 

El moviment Haikus contracorrent va néixer com a reacció a l’escola tradicional que segueix les regles 5, 7, 5 síl.labes i la regla del kigo, la paraula d’estació dins el haiku. Joves poetes van voler fer haikus amb noves concepcions com haikus en seqüència, haikus sense kigo o haikus contra la guerra. Aquest moviment va durar uns 10 anys, entre 1930 i 1940.

El llibre té un haiku per pàgina escrit en japonès i en castellà. A sota, uns exemples:
si se cubre / la máquina de escribir / habitación muerta.
todos en la tierra / se abrazaron las rodillas / prisioneros de guerra.
del ojo sin visión / el cristal de las gafas / también limpio.
cuando escribo / un poema de selva / me vuelvo tigre.
hormiga / aunque subes a una rosa / el sol está lejos.

Posats a llegir haikus, us recomano un altre llibre amb un recull de mestres del haiku comBasho, Buson, Issa i Shiki, amb una interessant introducció sobre aquest gènere de poesia japonesa. Exemples d’aquest segon:

totes les coses que recullo / es belluguen / marea baixa.
només el Fuji / han deixat de cobrir / les fulles tendres.
quan van treient / la xarxa del mar / gotes de lluna.
dreta una aixada / sense ningú al voltant / quina calor!
ruixat d´estiu / gravades a la sorra / fulles de pi.
pelo una pera / gotes dolces que llisquen / pel ganivet. 

MAREA BAIXA.

JORDI PAGES / J.N. SANTAEULALIA

LA MAGRANA 1998