No és una gran pel·lícula, però sí una molt bona novel·la. Entretinguda, això sí, encara més pels que no hagin llegit el llibre, que esperen el desenllaç d’una clamorosa venjança femenina. Hi ha tres novel·les (la trilogia d’entreguerres anomenada Els fills del desastre) de l’infatigable Pierre Lemaitre, i de moment s’han fet dues pel·lícules, de la primera (Ens veurem allà dalt) i aquesta. Espero la tercera, la narració transcorre durant la invasió de França pels nazis, ras i curt. Tema tocat i remenat fins a la sacietat, però Lemaitre té un do, no en va s’ha començat a dir si és el Dumas del segle XXI, no em sembla desencertat. De fet en aquesta pel·lícula hi transita, poc amagat, l’esperit del Comte de Montecristo.
Si hi ha pel·lícula o no de la tercera de la saga, de moment no ho sabem, així que recomanaré un altre llibre molt notable, també amb pel·licula, que també explica la invasió, Suite Francesa de la recuperada Irene Nemirovski, mai prou elogiada i que l’atzar ens l’ha retornat des del 2004, desprès de ser una escriptora d’enorme èxit a França abans de la Invasió. Desprès Auschwitz.
Un ocellet havia dit fa temps que Lemaitre estaria treballant en una nova saga familiar, que arrencaria el 1949 i tractaria sobre el col·laboracionisme francès. Segur que aixecarà butllofes. De moment i recentment ha publicat un parell de llibres El gran món i El silencio y la cólera (encara no en català) corresponents al que seria la saga Els anys gloriosos, segur que és aquesta que es deia, cronològicament es correspon i els personatges, alguns són expulsats dels seus llocs comuns.
Infatigable, astut, ja reconeix el seu públic. Se li nota molt que s’ho passa d’allò més bé escrivint, muntant històries dins de la història, entrant i sortint de la narració com un nen entremaliat, i, repeteixo, té ofici, i nosaltres benefici.
És un llibre d’història escrit d’una forma no convencional que ens narra la Guerra d’Indoxina (1946-1954) primer i la Guerra de Vietnam (1955-1975) després, durant els 30 anys viscuts en la segona meitat del segle passat.
Éric Vuillard és un escriptor i cineasta guanyador del premi Goncourt el 2017 que va desgranant la història des d’un passat colonial amb tots els ingredients d’explotació del poble local fins a la fi de la guerra que es produeix com conseqüència de la descolonització, independència i finalment, unificació del país.
Éric Vuillard, foto de Pere Virgili, ARA 26-02-2023
Hi trobem les relacions de les famílies franceses que dominen la política i l’economia en molts casos a través de l’exercit. Les discussions dels diputats. El realisme de Pierre Mendès France el 1950 quan diu que no tenen mitjans materials per imposar la solució militar i defensant la negociació.
També i en paraules de l’autor “la transformació de les glorioses batalles en societats anònimes” i com la banca canvia les inversions quan comença la guerra de manera que pugui seguir repartint dividends importants. És allò de les rates abandonant el vaixell quan comença a enfonsar-se.
Hi ha la petició d’ajuda als Estats Units que recorda la d’Ucraïna a l’OTAN en els moments actuals. La sortida honorable que no es produirà degut als dubtes polítics i a la pressió militar del Viêt Minh. L’entrada en acció del Estats Units seguint la doctrina Truman amb unes pinzellades de com van intervenir en el Congo, Guatemala i Iran. També el fracàs final militar del campament atrinxerat de Dien Bien Phu.
No hi ha la visió vietnamita, ni l’ajuda xinesa al poble de Vietnam. Tot el llibre té una perspectiva francesa, occidental. Tampoc parla del govern titella en l’època d’ajuda total americana.
Llibre molt ben escrit dirigit a persones que coneixen els fets històrics i els volen recordar. Diríem que serveix poc des de un punt de vista de conèixer tot el que va representar la guerra i la repercussió que va tenir en els països dels principals implicats, Vietnam, França i els Estats Units.
Colpidora la nota final amb el nombre de morts d’una terrible guerra no declarada ja que Ho Chi Minh el 1945 només va declarar la independència emparant-se en la declaració dels drets humans.
Dues fotos de la guerra del Vietnam
Per concloure i recordar l’horror de la guerra hem volgut posar dues imatges molt conegudes. N’hi ha molt poques de la intervenció francesa i moltes de l’nord-americana ajudant al govern titella de Vietnam del Sud.
La foto de la nena del napalm, feta després d’un bombardeig amb aquest material inflamable. Els soldats resten impassibles als civils que fugen. Anys més tard es va saber que era un muntatge, és a dir, una foto preparada i modificada per dramatitzar i impactar més al públic.
“Foto suposadament de l’evacuació caòtica de l’ambaixada dels Estats Units quan l’exèrcit del Viêt Minh ja estava a les portes de Saigon”. És una altra foto feta el 19 d’abril de 1975 pel fotògraf d’UPI Hubert Van, el qual, el 2005 explica que: “No es tractava de l’ambaixada, sinó dels apartaments Pitmman, però els editors nord-americans van confondre la ubicació dels fotogrames” Vegeu l’article de Verificartve
Més informació
Vegeu la ressenya de Sílvia Marimón a l’ARA 26-03-2023 aquí “Éric Vuillard assenyala el gran beneficiat de la guerra d’Indoxina: la banca”
Títol original: L’adversaire Autoria: Emmanuel Carrère Adaptació de la novel·la: Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique Direcció: Julio Manrique
Intèrprets: Pere Arquillué i Carles Martínez
Escenografia: Alejandro Andújar
Sinopsi
El mes de Gener de l’any 1993 Jean-Claude Romand va matar la seva dona, els seus fills, els seus pares, el seu gos i va intentar suïcidar-se, sense aconseguir-ho. Durant els dies següents es va saber que no era metge, com tothom creia, ni tampoc investigador a l’Organització Mundial de la Salut, i que tot el que se sabia sobre la seva vida era mentida. No era metge ni cap altra cosa: ni espia, ni traficant d’armes o d’òrgans, com al principi es va pensar, de tan difícil que és admetre que algú pugui no ser res. Es passava els dies al cotxe, a les àrees de servei de les autopistes, i quan va comprendre que estava a punt de ser descobert, va preferir matar els seus abans que enfrontar-se amb les seves mirades. L’escriptor francès Emmanuel Carrère va llegir els primers articles sobre el cas al diari “Liberation” i, de seguida, va decidir escriure’n un llibre, el seu primer llibre de no-ficció. La història d’un criminal narrada en primera persona: la del mateix Emmanuel Carrère.
Que diuen els crítics?
“Dins d’una olla a pressió” per per Jordi Bordesaquí
[…]Carles Martínez és un Romand d’espatlles caigudes, exquisidament educat i quasi servicial però incapaç de confessar, fins després del seu aparent intent de suïcidi. L’actor conté pensaments, cap endins, i només les càmeres revelen uns primers plans carregats de profunditat. Pere Arquillué (Carrère) es pregunta per què l’ha atrapat aquest succés mediàtic i juga a posar uns colors molt matisats amb els altres personatges (sobretot amb Corinne, l’amant, o amb el periodista de successos). Arquilluè torna a demostrar la seva habilitat per fer una àmplia gamma de personatges amb subtils matisos com en “El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc”. El muntatge manté un ritme calmat, de conversa que prova de no deixar cap fil perdut. Hi ha un cert aire de thriller per endevinar el perquè de la seva acció reprovable. O la veritat de la seva demanda de perdó. La intensitat no baixa en cap moment. Refresquen el drama amb alguns tics d’humor metateatral que, tot i que molt tènues, menystenen el respecte a les víctimes. La narració dels fets és freda, sense sang. Però amb algun tret que reincideix en el petit excés.
L’adaptació es mostra distant amb Romand. Tot i que l’humanitza, es deixen entreveure unes possibles raons per les quals s’ha aprofitat del benefici del dubte d’una justícia garantista. És víctima de la pressió social, i alhora és culpable de no haver-s’hi revoltat abans i sense necessitat de cap crim. L’adaptacio d’Artigau, Genebat i Manrique deixa un cert aire obert final. El criminal ha sortir de la presò i, aparentment, està ingressat a una abadia. Però ningú ho confirma. Tampoc se sap si Carrere va llençar tota la documentació facilitada per persones que es van compadir de Romand.
“L’adversari” posa llum a la foscor… i prou” per Dani Chicanoaquí
[…] Què en queda, doncs, de l’obra original? Els fets. Horribles, horrorosos, inhumans. L’adversari és, doncs, un exercici d’estil més o menys reeixit. Els qui no hagin llegit el llibre i el noir sigui el seu negociat en sortiran, majoritàriament, encantats. Un lector atent de l’obra original no hi trobarà res de nou sobre l’escena. Sí que trobarà a faltar alguns elements a més dels esmentats, com ara potser un punt més de cinisme en el personatge que interpreta Carles Martínez, i trobarà sobrers els tocs de comedieta que inclou Arquillué, és de suposar que per ordre o amb l’aquiescència del director, Julio Manrique, en algun dels múltiples personatges que interpreta. No encerten el registre, perquè provoquen riures extemporanis del públic, com quan Romand prova d’assassinar la seva amant.
El fet que Arquillué interpreti tots els personatges, inclòs Carrére, i Martínez només a Romand, no deixa de ser significatiu d’on està situat el periodista, segons els dramaturgs, que signen un muntatge que es consumeix de la mateixa manera intranscendent que un oient s’escolta amb delit un episodi de Crims. Bé, potser en mans de l’equip de Porta seria un d’aquells casos dels quals se’n pot fer una sèrie de tres o quatre capítols.
“La maldat no té fronteres” per Andreu Sotorraaquí
[…] La veritat és que un cop es compta amb una peça teatral com aquesta i amb dos intèrprets com Pere Arquillué i Carles Martínez, no saps ben bé si hi fa cap falta l’escenografia que representa un desendreçat saló o estudi d’apartament de l’escriptor. Si s’hagués adoptat, per exemple, la fredor d’una cel·la i un segon pla amb una simple taula de treball de l’escriptor, segurament que l’impacte que aporta el discurs i el rerefons macabre de la història hauria tingut un resultat similar.
Però no hi ha dubte que el “decorat” també ajuda, esclar, com els primers plans projectats per viure més de prop els gestos de cadascun dels intèrprets, o els subtils efectes de so, o fins i tot la pila de capses de documentació judicial que fan posar les mans al cap pensant que la justícia continua empaperada fins al coll quan ja som en plena era digital! Tot plegat, doncs, ajuda, deia, a situar els dos personatges en una ambientació diguem-ne acollidora, malgrat tot, benestant, ni que no ho demostri, amb una biblioteca mig plena al fons, per reforçar segurament que la maldat no és només exclusiva d’una capa desestructurada o vulnerable de la societat. La maldat no té fronteres.
Quatre idees personals
En acabar l’obra vaig estar una estona sense poder aplaudir, després em vaig desfogar. No parlaré de la interpretació, ni tampoc del llibre, que no he llegit, però que podeu veure a la breu ressenya de Mercè Bausili en aquest mateix blog. Aquest matí m’he desvetllat pensant en la gran mentida.
Per tant, si han enganyat a milions de persones, també es pot enganyar a una família. La pregunta és i perquè matar-la? Perquè no un suïcidi primer i després un gran buit? L’impostor viu en la impostura. Sembla que si la impostura és molt gran la resolució del conflicte ja no és possible. Mentre es “trampeja” encara és possible el perdó. Per a mi, l’adversari és el Diable, ets tu mateix, però et creus que “L’infern són els altres” com digué Sartre a la seva obra teatral Huis clos (A porta tancada). Emmanuel Càrrere diu que ha estat sis anys amb la finestra de l’infern oberta veient tota aquesta maldat.
Títol: Camus vs. Sartre. Entre la llibertat i la justícia
Autor: Antoni Gelonch
Viena edicions, 2022
Camus vs. Sartre. Entre la llibertat i la justícia
Som davant d’un llibre que ha comportat un gran treball documental per part del seu autor. En efecte, Antoni Gelonch s’ha llegit tota l’obra bibliogràfica dels dos escriptors filòsofs i ha anat comparant el que pensaven en cada moment sobre els mateixos temes. És doncs, un llibre molt ben documentat, ple de cites dels dos personatges principals, tant que podríem dir que ha estat escrit a tres mans, Gelonch, Camus (1913-1960) i Sartre (1905-1980).
El llibre, és l’últim d’una trilogia en què l’autor ens parla de tres moments claus en el pensament europeu i on Catalunya per diferents motius, no hi ha participat en cap dels tres. Es tracta en els dos primers de la Reforma de Luter (vegeu la ressenya al nostre Blog) i de les idees de la Il·lustració (vegeu La Reforma i la Revolució. Els debats que no hem fet). En aquest tercer debat, aborda l’existencialisme i la guerra freda.
La narració s’inicia i es desenvolupa posteriorment amb una breu biografia dels autors citats en el títol, contextualitzats sempre en el moment històric en què viuen. També com correspon, s’hi barregen els seus moments d’amistat i de distanciament. Tot el text està fet en un to distés encara que, profund donada la temàtica.
Ho desenvoluparem una mica més, però el subtítol Entre la llibertat i la justícia ens indica molt bé el leitmotiv de què anaven molts del temes tractats. La temàtica és present en les opinions sobre el comunisme, la llibertat individual, la dels pobles colonitzats,…
En els dos primers capítols ens situa a Camus i Sartre en els seus primers anys de vida en els respectius ambients, de classe baixa el primer, amb dificultats econòmiques; i burgès en el cas de Sartre amb preceptors particulars i formació a l’École Normale Supérieure. Allí, va conèixer a Simone de Beauvoir que l’acompanyaria tota la vida salvaguardant el mite que ella mateixa va contribuir a crear.
Jean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir davant l’estatua de Balzac (1939), Boulevard Raspail, París. Data desconeguda a partir de 1939. Autor desconegut.
Més endavant continuen les originals biografies barrejant-les amb la ideologia i el pensament. Així, hi trobem la seva participació en la Resistència francesa en front de l’ocupació alemanya de França, d’una forma molt activa en Camus i menys compromesa per part de Sartre però molt ben gestionada segons les recompenses i els honors rebuts després.
Ambdós, comencen a publicar i a ser coneguts durant la guerra i es coneixen el 1943 en l’estrena de Les Mosques (Les mouches) de Sartre en plena ocupació nazi. Els dos són seductors i tenen diferents parelles i afers amorosos durant aquests anys.
Companyia Adrià Gual, Les mosques , 8-2-1968
Amb l’arribada de De Gaulle, Camus es manté més combatiu. No lluita pel poder sinó per la justícia que vol conciliar amb la llibertat i s’enfronta amb la gent d’esquerra que no acceptava cap crítica. Ja era militant del Partit Comunista Francès (PCF). L’amistat inicial i fàcil entre els dos, comença a esquerdar-se. Tot i les afinitats literàries i filosòfiques, Camus no accepta l’assassinat ideològic, les bombes atòmiques,… Sartre hi passa de puntetes defensant la dictadura soviètica contra la denúncia de la violència política que en fa Camus, que a poc a poc s’anirà apartant del PCF (l’any 1946 ja no hi militava) al contrari que Sartre.
Ambdós autors es troben en un període molt creatiu fent de periodistes, d’escriptors (novel·la i teatre), de conferenciants, de politòlegs en diríem avui,…treballen molt per divulgar, al mateix temps, les seves idees, que anaven desenvolupant, principalment les filosòfiques. Camus es converteix en un personatge incòmode, critica la dreta (la complaença de les democràcies occidentals amb Franco) i l’esquerra (les purgues soviètiques). Sartre va configurant un existencialisme en què la llibertat és la base de tots els valors humans, intentant aproximar-se als marxistes que rebutgen la llibertat radical.
Reunió per a una lectura de l’obra “El desig atrapat per la cua” de Picasso realitzada el 16 de juny de 1944 a l’estudi de Picasso al núm. 7 de la Rue des Grands-Augustins de París. Fila de dalt (esquerra a dreta): Jacques Lacan, Cecile Eluard, Pierre Reverdy, Louis Leiris, Pablo Picasso, Zanie Campan, Valentine Hugo, Simone de Beauvoir, Brassaï. Fila de baix: Jean-Paul Sartre, Albert Camus, Michel Leiris, Jean Abier. Foto per Gilberte Brassaï
Comencen a treballar a favor de les minories, els pobles colonitzats i els jueus. L’any 1952 Sartre fa el pas i comença a militar en el Partit comunista. Tot i així, farà una certa crítica ideològica des de dins. La militància durarà només fins el 1956. Ambdós havien intentat enfortir una esquerra no dogmàtica. Camus va seguir en aquest camí, Sartre va convertir el comunisme en el principi director del seu pensament.
La gran ruptura ve el 1951 arran de la publicació de L’Homme révolté (L’home revoltat) per Camus. En els mitjans intel·lectuals es crea una gran polèmica. La llibertat és en l’origen de totes les revolucions que maten persones i principis (o idees), per contra les revoltes maten només persones. La revolució implica canvis polítics no només econòmics o de govern. El marxisme porta la lluita de la justícia contra la veritat, entre la democràcia obrera (Lenin) i la dictadura militar i burocràtica (Stalin). No deixa de ser contradictori que la revolució més gran de la història (la soviètica de 1917) pretengués arribar a la justícia mitjançant una corrua ininterrompuda d’injustícies i violències.
Albert Camús: L’home revoltat
La majoria de la intel·lectualitat francesa es va posicionar en contra de Camus, la disciplina del PCF a Moscou era encara total. Sartre al principi, va restar al marge, tot i que dirigia els fils dels escrits contra el seu examic. Més endavant hi participa activament, inclús amb atacs personals. Camus que sempre tenia un cert complex d’inferioritat pel seu origen humil i estudis reglats no elitistes, considerà que mai havia estat amic seu i sempre l’havia menyspreat.
A partir d’aquí, Camus buscarà la oportunitat per criticar a Sartre per la seva permissibilitat respecte al socialisme autoritari, als líders doctrinaris i als objectius inabastables a curt termini (la revolució). Un Sartre que seguia pensant que la Unió Soviètica es dirigia cap a una futura societat lliure tot i els assassinats polítics i les purgues.
A curt termini, no cal dir-ho, la polèmica la guanya Sartre. Camus es dedica a la complicada situació d’Algèria i a publicar a L’Express dirigit per Servan Schreiber un setmanari que pretenia ser d’esquerra moderada. Sartre farà viatges a la Unió Soviètica, a la Xina i seguirà escrivint a favor del comunisme.
Al 1956 amb el discurs de Khrusxov revelant els crims de Stalin i l’entrada de les tropes soviètiques a Hongria, la posició de Sartre variarà com la de molts intel·lectuals comunistes europeus. Deixarà el partit i anirà matisant el discurs, passarà de posar el seu enfoc principal de la classe obrera als pobles colonitzats. Finalment es va involucrar activament en la independència d’Algèria (1962) després de pensar durant molts anys que formava part de França.
Per Camus la solució al problema algerià era de tipus polític i social. Hi havia dues poblacions que no parlaven el mateix idioma, no tenien la mateixa religió, no tenien la mateixa història i es sentien amb identitats diferents. Pensava en una confederació tipus Suïssa, que garantís a totes les comunitats un alt grau d’autonomia.
El 1957 una mica sorprenentment, Camus rep el Nobel. També rebé crítiques per part de l’esquerra francesa per tenir poca obra, per fer anys que no publicava. El gener del 59 estrena Els posseïts (Les possédés) l’adaptació de la novel·la de Dostoievski amb l’assistència del seu admirat André Malraux ministre de cultura, de De Gaulle i del seu cap de gabinet Georges Pompidou. Les crítiques foren diverses.
Sartre a contracor veu que necessita acostar-s’hi tot i que opina que “cap home no mereix ser consagrat en vida”. Màxima que seguirà el 1964 quan li concedeixin el Premi Nobel a ell. En aquests anys participa al Maig del 68, defensa els jueus, condemna la intervenció americana a Vietnam, dona suport als moviments comunistes indoxinesos,…
Camus mort el 1960 en un accident de cotxe anant a París des de Lourmarin on s’havia instal·lat amb els diners del Nobel. Mai li va agradar viure a París i sempre va procurar estar-hi lluny.
Sartre amb mala salut, el va sobreviure 20 anys en què el seu pensament va evolucionar i tot seguint cada cop menys la disciplina de corrents literàries o polítiques dins una civilització plural com l’europea. Finalment, per a ell, també la dicotomia llibertat o justícia acabà en què la llibertat és la base de tots els valors humans, el valor suprem, i ha de passar per davant de la justícia, ja que si aquesta no es produeix, queda almenys el poder de la protesta i manté oberta la comunicació.
Fins i tot, ambdues tombes són diferents. La de Sartre amb la seva companya Simon de Beauvoir, neta i ben cuidada a Montmartre. La de Camus, enterrat sol, a terra al cementiri de Lourmarin amb la vegetació sense enjardinar.
Per a mi Jean Echenozés com un equilibrista, perquè, com ell, ho ha de controlar tot, tot perquè no només li surti bé, sinó perquè sigui un èxit.
Des d’aquella memorable 14, fins aquesta que us presento es diria que té un catàleg de propostes tan divers i ben cuidat, que els seus lectors estan amatents del que vindrà, amb què els sorprendrà. Guanyador de premis com el Goncourt i el Medicis, està traduït a moltes llengües, i en castellà tot editat a Anagrama i en català ho comença a fer Raig Verd.
“Vull compartir sensacions i reivindicar el plaer físic de llegir: escriure no sols és transmetre una història o un punt de vista: per provocar això faria un assaig; produir plaer em provoca plaer”, deia l’escriptor en una entrevista. (1)
Aquí estem davant d’una comèdia sobre les novel·les d’espies, així de senzill i complicat alhora. Més que res perquè és un gir important en la seva línia. El fort de la proposta continua sent el virtuosisme a prova de gèneres i temàtiques d’Echenoz, el gaudi que provoca la lectura de totes i cadascuna de les pàgines. Enviada especial és profundament satisfactòria pel domini del llenguatge, per l’adjectivació precisa i brillant de les descripcions. El lector també trobarà plaents els jocs referencials i els canvis sobtats de to, de la comèdia a una certa tensió dramàtica. Potser gaudiran també d’un narrador enjogassat que es mostra de tant en tant, com un follet entremaliat. Una novel·la farcida també de detalls narratius i girs originals, com ara la història del dit segmentat que apareix en la portada i que hauran de descobrir els lectors que, justificadament, es vulguin acostar a la novel·la.
L’escriptor virtuós ha renovat la pell. I n’ha tornat a sortir triomfant.
(1) El magnífic festival Kosmopolis, que patrocina el CCCB, el va convidar per presentar, entre altres temes, aquesta novel.la, us adjunto la gravació pública.
Em costa fer una ressenya ben feta i fidedigna d’aquest llibre, per dues raons: és polièdric i és molt bó. De totes maneres el pròleg de Jordi Amat ens posa en el camí. ‘L’adversari’ és “el primer clàssic del gènere narratiu més innovador de la literatura del segle XXI: la novel·la de fets reals”
Així és, Emmanuel Carrère practica la novel.la de no ficció, és a dir explica fets reals i ho fa molt bé, amb un llenguatge ric i viu i una estructura narrativa entre el periodisme, la crònica i la novel.la. I quan es llegeix es veu immediatament que tampoc és una bona novel.la històrica, és una altra cosa, és un gènere diferent. El llibre ja té vint anys, ell s’hi va posar aviat a intentar narrar el fets, i ara s’ha fet una nova edició per commemorar-ho. Però Carrère amb aquest temps ha escrit més i ha estat força adaptat.
El que s’explica en aquest llibre ens interessa senzillament perquè no ho entenem, perquè no ens en sabem avenir, perquè el protagonista Jean Claude Romand és “inhumà”?. Com diu Amat es podria fer el mateix anàlisi que va fer Hannah Arendt al llibre La banalitat del mal sobre el judici a Adolf Eichmann a Jerusalem el 1961, i on va exposar-ne els motius. Això mateix es fa aquí amb la mentida, Carrère, desprès d’hores del judici, entrevistes i correspondència, vol saber perquè es poden traspassar tantes i tantes línies. Un fet que va commocionar, i que segueix resultant esfereïdor.
La Peste(en castellà, La peste), Albert Camus, traducció al castellà de Rosa Chacel, Edhasa, 1991. Primera edició en francès 1947
L’Étranger (en català, L’estrany), Albert Camus, traducció al català de Joan Fuster, edicions Proa 1981. Primera edició en francès 1942
Una lectura de Camús
M’ha semblat oportú donada la situació pandèmica en què estem, rellegir La Peste, llibre guardat a la lleixa des de feia molts anys. Una de les coses que m’ha sorprès és el sermó que fa el pare Paneloux el diumenge a l’inici de la pesta. I el canvi d’opinió en el segon sermó ja en ple desenvolupament de la plaga. Els comentaris que fa m’han portat a rellegir també L’estrany i principalment la part en què el capellà vol acompanyar el protagonista Sr. Meursault abans de l’execució buscant-li el penediment i la reconciliació religiosa. La publicació de L’estrany, feta en plena guerra mundial, és la primera novel·la de Camus. I la primera que es considera existencialista. L’obra no és extensa i està escrita emprant frases curtes, concretes i molt clares de significat. Hi trobem ja el que serà el seu pensament nihilista i existencialista. El protagonista, un home sòrdid, sembla que no té sentiments. Passa mecànicament per la vida d’una forma buida i sense sentit, tot sembla indiferent per ell.
“Llevar-se, tramvia, quatre hores de despatx o de fàbrica, àpat, tramvia, quatre hores de treball, àpat, son i dilluns dimarts dimecres dijous divendres i dissabte amb el mateix ritme…”
Es tracta d’un personatge que no té cap interès en progressar dins la seva feina, que no creu en l’amor, que no té cap sentiment quan mor la seva mare… És una novel·la, al igual que trobarem a La Peste, angoixant, que es mou en un ambient opressiu, sufocant i sòrdid, calorós amb molta xafogor (recordem que l’acció es desenvolupa al mediterrani argelià). Els personatges son antiherois tots tenen el nihilisme del protagonista present dins l’engranatge social en què es mouen. Fins i tot el capellà sembla que actuï d’ofici, amb poca convicció. Meursault no el vol rebre i quan finalment es troben, el sacerdot li retreu que no vulgui escoltar-lo. També li recorda que ha pecat i que la justícia dels homes que li aplicaran no l’alliberarà. Li parla de la justícia divina, del penediment, conceptes que el protagonista no comprèn, ni vol entendre. El seu passotisme, diríem avui, el porta a no acceptar el pecat, la culpa i en conseqüència la justícia, cap de les dues (la humana i la divina) a què es refereix el sacerdot. El discurs del capellà és molt habitual en el catolicisme de l’època, amb el concepte de culpa i de pecat, molt presents. També la idea del càstig col·lectiu, la imatge patètica de l’azot diví. És el mateix que trobarem en el primer sermó del pare Paneloux a La Peste
“Los justos no temeran nada, però los malos tienen razón para temblar…Dios no es tibio…ha hecho que la plaga os visite como ha visitado otras ciudades de pecado desde que los hombres tienen historia…”
I en el segon sermó després de la mort per la pesta d’un nen, evidentment, innocent en què hi seguim trobant-hi el fatalisme present:
“El cristiano se abandonará a la voluntat divina aunque le sea incomprensible”
No obstant Camus també ens parla d’elements positius. El periodista que a punt d’evadir-se del confinament, decideix quedar-se per solidaritat, l’abnegada lluita del doctor Rieux i de tots els sanitaris junt amb els funcionaris per fer la seva tasca… A La Peste hi trobem moltes similituds amb el que ha passat amb el Covid 19. La possiblement excessiva prudència de les autoritats en l’inici, el no saber gaire que fer, les polítiques poc clares, els confinaments, les gràfiques, els rebots, les seqüeles psicològiques…Ens pot ajudar a reflexionar sobre la repetició dels errors humans al llarg de la història.
La plaga no és feta a la mesura de l’home i per tant ens diem que la plaga és irreal, que és un mal somni que passarà. Però no sempre passa, i, de mal somni en mal somni, són els homes els qui passen, i els humanistes en primer lloc, perquè no han pres cap precaució. Els nostres conciutadans no eren més culpables que d’altres; s’oblidaven de ser modestos, això és tot, i pensaven que tot era possible per a ells, cosa que suposava que les plagues eren impossibles. Continuaven fent negocis, projectaven viatges i tenien opinions. ¿Com haurien pogut pensar en la pesta, que suprimeix el futur, els desplaçaments i les discussions? S’imaginaven que eren lliures, i ningú no serà mai lliure en tant que hi haurà plagues.
“Traducció de La Pesta d’Albert Camus per Joan Fuster” per Enric Alforja. Document del mes, juny 1, 2020. Espai Joan Fuster
Diverses edicions de La pesta d’Albert Camús traduïda per Joan Fuster
DORA BRUDER, és un relat biogràfic de Patrick Modiano publicat el 2 d’abril de 1997. És una biografia escrita per un novel·lista, s’ha definit com auto ficció combinant elements biogràfics amb paràmetres novel·lescos. El període d’Ocupació i la situació dels jueus a París, és un tema molt recorrent a l’obra de Modiano.
El desencadenant de la novel·la va ser quan Patrick Modiano al 1988 revisant unes pàgines del diari París-Soir del 31 de desembre de 1941, en plena ocupació nazi es publica un anunci: “Es busca una noia, Dora Bruder, 15 anys, 1,55 m, cara ovalada, ulls gris marro (…) Enviar qualsevol informació al Sr. I la Sra. Bruder, boulevard Ornano, 41, París”. És aquí on comença la investigació fascinat per l’anunci de la desaparició d’aquesta noia, ocorreguda en un barri que coneixia perfectament, eren els carrers de la seva infància i això fa que s’interessi pel destí de Dora Bruder. Durant la reconstrucció dels diferents elements de la vida d’aquesta noia, Modiano identifica cada cop més la seva intimitat, amb la seva pròpia vida familiar, plena d’incògnites doloroses.
La narrativa de Patrick Modiano – Premi Nobel 2014 – fa que aquesta història relatada amb extraordinària habilitat estigui plena de esperança i vida. A través de la seva investigació pels diferents carrers i edificis de París, ens descriu els fanals, els aparadors, els cafès que s’il·luminen, la gent que s’afanya als carrers i estableix un lligam entre el París d’aleshores i el d’avui.
És una biografia, autobiografia i història col·lectiva que il·lumina l’ànima d’una època sòrdida a Europa.
Que no és el mateix que l’ofici d’escriptor. Aquí va de tenir ofici. De saber explicar les coses de determinada manera, amb una intenció i tècnica elaborades, molt premeditades que assegurin l’efecte desitjat. I és possible que això es pugui aconseguir a partir de conrear diferents gèneres, i d’un talent innegable. Crec que aquest és el cas.
Pierre Lemaitre va tardar a escriure, ho va començar a fer ja de gran. Això pot no voler dir res, o pot indicar una necessitat de rigor i d’experiència. Ambdues qualitats s’uneixen per escriure tant novel·la negra com novel·la “històrica”, perquè el que ha fet amb la trilogia (Els fills del desastre) és explicar la història de la reiteració humana. I ho fa amb tècniques similars, la qual cosa el permet allunyar-se dels estereotips del gènere que conreï. Ras i curt, escriu sobre els errors i les mancances de la societat desenvolupada, sobre el fracàs del sistema. Sense estalviar-nos una mirada punyent, sense concessions.
Els tres llibres, sobre els quals no vull desvelar la línia argumental, tot i que s’han explicat arreu, formen una novel·la èpica sobre les grandeses i les misèries d’una societat aixafada pels esdeveniments d’una Història, els ressons de la qual encara avui ens interpel·len.
Com a escriptor de la sèrie protagonitzada per l’inspector Camille Verhoeven, molts dels entesos en diuen, com a resum, que ha estat una alternativa o la més important competidora a les sèries nòrdiques. El que està clar és que es tracta d’un enfocament més des del quotidià, la qual cosa ens posa en alerta permanent.
Un d’aquells casos que no fa falta el bombardeig editorial i mediàtic. El boca orella fa la seva feina, i alguns crítics, dels que saben gaudir, també. No en va el mateix Lemaitre diu que la La literatura no fa més que posar un mirall davant la nostra pobra humanitat.
Éric Vuillard en l’Ordre del dia, premi Goncourt 2017, ens relata uns fets poc coneguts i també les interioritats, que varen succeir, amb l’annexió i ocupació de l’Alemanya nazi a Àustria. Les mentires, la represió pura i dura, el poder de la por i altres mecanismes que varen dur a terme els nazis en l’inici de la segona Guerra Mundial, i que encara ressonen a dia d’avui.
Vuillard narra, a mode d’una pel·lícula, com Hitler com a canceller alemany, Hermann Goering, president del Reischstag, i Hjalman Schach ministre d’economia i director del Reischsbank, sol·liciten i presionen, a vint-i-quatre prohoms, que són l’elit de les finances i de la indústria alemanya, perquè financiïn el Partit Nazi a les properes eleccions de 1933. Goering, els hi diu: “Si el Partit nazi obté la majoria en aquestas eleccions, serán les últimes en els próxims cent anys”.
El discurs de Hitler, curt i contundent, es va reduir a dir-los: es tracta de posar fi a un govern i a un règim feble, allunyar les amenaces comunistes i bolxevics, suprimir els sindicats, instaurar l’ordre, crear llocs de treball, i aconseguir importants beneficis. Hitler, enllesteix en mitja hora aquesta reunió, i queda Goering al capdevant ,que pren la paraula: “El Partit nazi no te calés…I ara senyors, passin per caixa…”
Aquestes empreses germàniques, moltes d’elles, es van enriquir a base d’explotació, de mà d’obra barata i de presoners de guerra i varen fer unes fortunes impresionants, i avui en dia, encara en actiu, continuen sent empreses punteres.
En 1958, un grup de jueus de Brooklyn, varen sol·licitar una disculpa i una reparació a totes aquelles empreses beneficiàries, de la brutal explotació. Hem de pensar que són empreses capdevanteres, en el món de l’acer, del carbó, la metarl·lúrgia, la indústria farmacèutica i tecnologica, etc… I que després de anys de negociacions i de comentaris antisemites van arribar a un acord: es van comprometre a abonar mil dos-cents cinquanta dolars a cada supervivent. Encara que molts d’ells no varen cobrar mai.
És destacable com Vuillard ens relata l’incident de Lord Halifax, al ser invitat a Berlin, per a conèixer personalmnet a Hitler, i quan el va confondre, amb un criat al veure el ridícul personatge. També hi va poder constatar l’odi envers els comunistes i els bolxevics russos, les seves intencions d’annexionar-se Àustria, d’ocupar Txecoslovàquia i Polònia, així com el seu gran sentiment antisemita.
També relata els incidents de l’incendi del Reischtag, l’inaguració del camp de Dachau, l’esterilització dels malats mentals, l’argumentació del racisme, la justificació de l’existència d’una raça ària superior, o la nit dels gavinets llargs. Entre aquests moments, sobresurt les diverses entrevistes corruptes entre Hitler i el canceller austríac Schuschinnigg, així com l’escridassada monumemtal que li diu: “Només hi ha un argument per convèncer: la por!”
Contrasta amb un moment esperpèntic com és l’entrada dels panzers nazis, en territori austríac. O bé el sopar entre Ribbentrop i el premier Chamberlain, tractant de minimitzar l’abusiu tractat de Versalles i de les seves consecqüencies socials i económiques.
Finalment, Vuillard fa un retrat psicològic del Führer que diu que atreia els altres amb una immensa força magnética, i després els repel·lia amb tanta violència, que obria un abisme impenetrable.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.