Categories
Llibres

La Segunda República española: textos fundamentales. Selección de leyes, discursos y proclamas

Títol: La Segunda República española: textos fundamentales. Selección de leyes, discursos y proclamas

Editor literari: Norbert Bilbeny

Estudi històric introductori: Paola Lo Cascio

Investigació documental: Noli Cabezas Ramírez

Edicions de la Universitat de Barcelona

Data d’edició: 2021

Pàgines: 456

Fullejar la publicació: http://www.edicions.ub.edu/hojear.aspx?fichero=13887.pdf

Sinopsi

La Segunda República española: textos fundamentales. Selección de leyes, discursos y proclamas, és un recull de 70 textos fonamentals de la Segona República espanyola, de gran valor testimonial i instrumental. Testimonial perquè aporten proves sobre diferents aspectes d’una època excepcional en la història d’Espanya i Europa; i instrumental perquè reuneix un material de difícil accés i el posa a disposició de tots aquells interessats en l’estudi d’aquest període: les principals lleis, els decrets de govern més decisius i un variat conjunt de proclames, discursos i escrits, sempre en favor del règim republicà. Paraules d’afirmació i compromís que segueixen ressonant avui per la seva defensa de la democràcia legítima, en una Espanya que estava immersa en la llarga crisi de la restauració monàrquica, i en una Europa llavors marcada pels problemes econòmics i l’ascens dels sistemes dictatorials. Els documents reproduïts es completen amb una selecció de 60 documents disponibles en línia. [Extret de la contraportada del llibre, a excepció de la darrera frase]

Ressenya

L’obra té un pròleg de nou pàgines de Norbert Bilbeny, editor literari de llibre, filòsof, professor i catedràtic d’Ètica de la UB; una introducció històrica de Paola Lo Cascio professora d’Història Contemporània de la UB, politòloga i historiadora; i la recerca documental va a càrrec de Noli Cabezas Martínez, historiadora de la UB. També hi ha una magnífica selecció d’imatges, la majoria  poc conegudes, que il·lustren les portadelles de cada capítol, que ha anat a càrrec de Maria Lourdes Prades del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República de la UB.

Quant al pròleg, Norbert Bilbeny, es fa les preguntes fonamentals: Què fou la Segona República? Una República democràtica de treballadors de tota classe, que s’organitza en règim de Llibertat i de Justícia. Què aportà la República? Aconsegueix canviar la dictadura per la democràcia. De fet, fou un parèntesi entre dues dictadures. Per què va fracassar? No va caure per la Constitució, sinó per la seva inestabilitat i sobretot per la força militar dels seus enemics alineats amb els totalitarismes europeus de l’època. A parer seu el fracàs és degut a què el clima s’imposà a les institucions. El clima espanyol generalment està provocat pel calor o la violència de les paraules pronunciades sense contenció. També va fallà per una incomprensió insuficient dels debats de fons (democràcia i autocràcia i aviat feixisme). I finalment: Quina ensenyança en podem extreure? Sense dubte les característiques que li escauen són: una època il·lusionant, un intent seriós de fer una política ètica, una voluntat àmpliament compartida d’endegar un model assequible de convivència civilitzada. Tradueixo un fragment d’un paràgraf final: “Avui, malgrat els seus defectes, podem parlar d’una grandesa moral d’aquella Segona República espanyola. Actuà, sense saber-ho, pel bé de la humanitat futura: el millor llegat de qualsevol política”.

En el pròleg de nou pàgines, cita deu cops Azaña i també altres deu personatges prorepublicans, cap dona. També diu que la “declaració d’independència de Catalunya” i la revolució d’Astúries d’octubre del 1934, alguns la veuen com un precedent de la Guerra civil. A parer nostre, la historiografia mostra que Companys, proclama l’Estat Català, dins de República Federal Espanyola, el matís és important.   

L’anàlisi de la situació històrica que Paola Lo Cascio titula “Vuit anys que marcaren la història d’Espanya”, destaca en primer lloc, que sovint la Guerra Civil  ha eclipsat l’experiència de la República i fins i tot de la seva cronologia que la fan acabar el 1936. També denuncia que determinada historiografia es pregunta sobre la “sostenibilitat” de la República, donant a entendre que el conflicte era inevitable i inviable, sovint amb arguments de falta de desenvolupament econòmic i el caràcter poc dialogant dels espanyols. Per rebatre aquesta visió Lo Cascio, amplia la mirada i analitza la situació a tota Europa, en setze països europeus hi havia règims autoritaris o directament dictadures entre els anys vint i trenta, entre ells Itàlia, Alemanya, Portugal, Polònia, Hongria o Grècia.

Molt sintèticament, però sense perdre els matisos, el text reconstrueix les diferents fases de la República i els seus actors col·lectius principals. També deixa clar que el bienni progressista aborda les sis principals i transcendents qüestions: la “qüestió regional” (en realitat és la qüestió nacional),  la qüestió agrària, la qüestió militar, la qüestió educativa, la qüestió social i la qüestió religiosa. També aborda el paper de la República durant la guerra civil i mostra com malgrat estar immersa en un conflicte global amb episodis revolucionaris, la República segueix funcionant fins el 1939. I posa com a exemple la reforma escolar a Catalunya, per obra del Consell de l’Escola Nova Unificada vinculat a la Generalitat de Catalunya. I finalment, Lo Cascio fa una darrera consideració sobre la interpretació de la història de la república durant la guerra. La deixo per al lector.

Quant a la documentació seleccionada per Noli Cabezas Martínez està dividida en nou capítols, cadascun precedit d’una introducció molt adequada i que dibuixa el marc històric i legislatiu del tema tractat; i també una breu bibliografia selectiva. Els apartats són els següents:

  1. L’adveniment de la República amb 6 textos reproduïts i 7 textos disponibles en línia. Inclou entre altres: el Pacte de Sant Sebastià; la proclamació de la República de Nieto Alcalà Zamora; l’Estatut jurídic del Govern provisional; el decret sobre els símbols de la República,…
  2. La política general republicana amb 8 textos reproduïts i 9 disponibles en línia. Inclou la llei de defensa de la República, la Constitució, discursos d’Alcalà Zamora, Largo Caballero, Lerroux (sobre els fets d’octubre de 1934) i Azaña (al camp de Comillas de Madrid) i el programa del Frente Popular.
  3. El debat autonòmic amb 7 textos i 5 disponibles en línia. Inclou la Proclamació de la República de Macià, discursos de Castelao, Companys i Azaña, Estatut de Catalunya, Projecte d’Estatut de Galícia, Estatut del País Basc i Proclamació de l’Estat Català de Companys.
  4. El nou ordre militar amb  8 textos i 4 disponibles en línia. Inclou 2 lleis (Ley de pase a la reserva de generales desleales i Ley de amnistía a los militares golpistas), 3 decrets i 2 discursos (Azaña i Alcalà Zamora) i una Odre de creación de 2.500 plazas del Cuerpo de Seguridad.  
  5. La qüestió religiosa amb 7 textos i 3 disponibles en línia. Inclou la llei de confessions i congregacions religioses, 3 decrets, discursos de Gil Robles i d’Azaña i un text sobre punts de conciliació entre l’Església i l’Estat de Víctor Manuel Arbeloa.
  6. El canvi educatiu amb 6 textos reproduïts i 10 disponibles en línia. Inclou la llei de creació d’escoles públiques i 4 Decrets, entre ells el Decreto sobre bilingüismo escolar en Cataluña i un discurs de Fernando de los Ríos Urruti.
  7. La reforma agrària i econòmica amb 10 documents reproduïts i 13 disponibles en línia. Inclou entre altres, 2 lleis (la Llei de contractes de conreu i la Ley de arrendamientos rústicos) 6 decrets del Govern de la República (sobre atur agrícola, arrendament de terres, accidents de treball, jornada de vuit hores, confiscació d’empreses abandonades), 2 decrets del Govern de la Generalitat (Comissió d’Indústries de Guerra i De Col·lectivitzacions i control obrer)  i un discurs de Marcel·lí Domingo en defensa de la reforma agrària.
  8. La Transformació social amb 8 documents reproduïts i 8 disponibles en línia. Inclou 3 lleis (De Divorci, De Matrimoni, D’assegurança de malaltia), 3 decrets (De maternitat, D’abolició de la prostitució i De despenalització de l’avortament) aquest darrer de la Generalitat  de Catalunya, una ordre sobre la millora en les presons i un discurs de Clara Campoamor en defensa del sufragi universal.
  9. La lluita contra el feixisme amb 9 documents reproduïts i 1 disponible en línia. Inclou el Decret de la Generalitat sobre milícies ciutadanes en defensa de la República i 6 discursos [I. Prieto, J. Negrín (2), F. Largo Caballero, M. Azaña, J. Besteiro]; l’al·locució de Negrin “España no se rinde”; i la Declaración de los Trece Puntos del Gobierno de Negrín.

El llibre clou amb una excel·lent selecció bibliogràfica d’una quarantena d’obres, on destaquen obres de caràcter social, educatiu i de gènere.

En resum, una obra que va més enllà d’un bon recull documental, especialment interessants són cadascuna de les “introduccions” als nou àmbits temàtics. Hi afegiria només que es pogués accedir més fàcilment a la documentació disponible en línia (60 textos), atès que la majoria són adreces electròniques llargues i difícils de transcriure. Es podria fer un annex a la pàgina web d’Edicions de la Universitat de Barcelona o un altre recurs. Finalment, sense ser-ne un expert, creiem que l’obra recull prou bé l’aportació fonamental de Catalunya i del Govern català a la Segona República espanyola. Hi ha almenys 11 documents realitzats per la Generalitat i els seus governants o vinculats directament amb Catalunya, d’un total de 70 textos reproduïts.

Nota sobre les imatges

A la pàgina de crèdits s’enumeren i detallen deu imatges, però a l’interior del llibre, només n’hi ha nou, una per a cada portadella. No hi ha el cartell de Carles Fonseré. Escola catòlica, escola laica: por vuestros hijos defended la escuela catòlica votando Dreta de Catalunya [S.l.]: Arts Gràfiques, S.A., [1932]- I Cartel; 94 x 65 cm.

Tots els peus d’imatge d’aquesta ressenya s’han extret de la pàgina de crèdits informada pel CRAI Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona que ha cedit les imatges que il·lustren les portadelles del llibre.

Fotografia de la coberta del llibre: “Celebración en la Puerta del Sol de Madrid por la proclamación de la Segunda República, el 14 de abril de 1931”.

Autor de la ressenya

Joan Solé Camardons, Llicenciat en Geografia i Història (UB), Màster en Tècniques d’Investigació Social Aplicada (UB-UAB), ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès (2015-2020), fundador i coordinador de la Tertúlia Amics de la Història.

Categories
Arts plàstiques Internet i blogs amics Llibres

Dos llibres sobre Napoleó Bonaparte

Il·lustració principal: Retrat de Napoleó com a rei d’Itàlia. Artista: Andrea Appiani (1754-1817), 1805, Col·lecció Kunsthistorisches Museum. Font: Fotògraf The Yorck Project (2002) 10.000 Meisterwerke der Malerei (DVD-ROM), distribuït per DIRECTMEDIA Publishing GmbH; Wikimedia Commons

Llibres recents sobre Napoleó Bonaparte

En ocasió dels 200 anys de la mort Napoleó Bonaparte (1769-1821) s’han editat diversos llibres sobre l’emperador francès. A més de Barcelona sota la bota de Napoleó de Jesús Conte Barrera, Tibidabo ed, 2021, en destaco dos més:

  • Napoleón Bonaparte, Albert Z. Manfred; pròleg de V.M. Daline, traducció del francès de Vicente Bordoy, Ed. Akal, Biografías, 2021, primera edició Akal Universitaria 1988, 622 pàgines.

Ambdós llibres tenen en comú la il·lustració de la coberta del llibre amb la figura de Napoleó travessant els Alps, semblants, però no idèntiques. Fora d’aquesta coincidència són dos llibres molt diferents com explico a continuació.

  • Coberta 1. Napoleó travessant els Alps de Charles Normand, burí, 1805. A partir de la pintura homònima de Jacques-Louis David. Col·lecció Gelonch Viladegut Museu de Lleida.
  • Coberta 2. Napoleó travessant els Alps, de Jacques-Louis David, 1800, Castell de Malmaison.

Napoleó, la revolució i els catalans d’Antoni Gelonch

Sinopsi: El 2021 se celebra el bicentenari de la mort de Napoleó. Aquest llibre explora per què no van arribar prou aquí les idees de la Revolució Francesa i per què es va produir un tancament de files. I explica per què la mala gestió dels fets de començaments del segle XIX va comportar misèria, guerra i absolutisme tot al llarg d’aquell segle. El llibre també parla de relacions entre veïns, dels plans de Robespierre i de Napoleó per a Catalunya, de l’organització administrativa napoleònica a casa nostra, d’animadversions, de revoltes, de Baiona, de Cadis, de pors, de lligams, de rebomboris, de guerres…, de la condició humana!

Comentaris personals: El llibre d’Antoni Gelonch, Napoleó, la Revolució i els Catalans amb gairebé 400 pàgines, no és una biografia de Napoleó, sinó un assaig i un compendi molt exhaustiu, sobre les relacions entre Catalunya i la seva gent amb França i els francesos, des de Carlemany fins a Napoleó. Consta de quinze capítols, cadascun desenvolupa una fase històrica o bé uns determinats protagonistes d’aquestes relacions amb la Corona de França, després amb la República Francesa i posteriorment amb el Primer Imperi Napoleònic.  Hi ha moltes referències al Principat de Catalunya i als Comtats  (el Rosselló, el Capcir, el Conflent, el Vallespir i l’Alta Cerdanya ) després coneguts com a Catalunya del Nord.

El llibre es pregunta, entre altres les qüestions següents: Quina va ser la participació dels catalans en la Revolució Francesa?  (Al nord i al sud dels Pirineus). Què pretenia Robespierre en voler instaurar una República germana a Catalunya?  Perquè no  va reeixir la Revolució Francesa al Principat de Catalunya? Es pot dir que la Revolució Francesa  va desvetllar i gairebé crear el nacionalisme espanyol?

I finalment, com es pregunta Joan Josep Queralt al pròleg del llibre: “Catalunya va veure passar la Il·lustració i la Revolució Francesa, sintèticament encarnades en Napoleó, va veure passar el tren de la història i no en va treure partit […] Catalunya no el va aprofitar? No el va voler aprofitar? No el va saber aprofitar? O no va veure el moment?”

Antoni Gelonch va respondre algunes d’aquestes qüestions a la conferència que va fer a l’Ateneu Barcelonès, el dia 9 de juny d’enguany “La Reforma i la Revolució. Els debats que no hem fet” i també hi podeu veure el vídeo de la seva intervenció aquí.

Napoleón Bonaparte d’Albert Manfred

Sinopsi:  Napoleó és sobretot el fill d’una època de transició, la que va del vell món feudal a una nova societat burgesa. Encarna totes les contradiccions d’aquesta època, el seu nom està associat a una ambició desmesurada i un poder despòtic, a guerres cruels i sagnants, evoca els horrors de Saragossa, el saqueig de l’Alemanya sotmesa, la invasió de Rússia. Però també ens recorda el coratge i l’audàcia manifestats en les campanyes italianes, el talent que va saber atrevir-se, l’home d’Estat que va clavar cops mortals a una Europa feudal ja decrèpita.

L’historiador soviètic Albert Manfred, mestre en l’art de narrar la història, comença traçant un excel·lent retrat del jove Bonaparte, deixeble de Rousseau i de Raynald, jacobí i robespierrista, defensor dels ideals republicans de la Revolució per anar desgranant la seva evolució gradual i la seva transformació en autòcrata, subjugador d’Europa i constructor d’un Imperi a cop de baioneta. Considera que Bonaparte va trair el gran secret de les seves rutilants triomfs militars: l’entusiasme revolucionari del poble que empenyia als seus soldats, el que el va portar al seu fracàs final. Manfred aconsegueix plasmar en aquestes pàgines tots els matisos d’un home extraordinari, així com els excel·lents retrats psicològics de nombroses personalitats històriques que van acompanyar, presentant un retrat verídic i fidel de Bonaparte i de l’època que va il·luminar.

Comentaris: Albert Z. Manfred (1906-1976) fou un dels més destacats historiadors soviètics de la postguerra. Nascut a Sant Petersburg, doctor honorari per la Universitat de Clermont-Ferran (França, 1967), fou cap de la secció d’història moderna dels països occidentals en l’Institut d’Història de l’Acadèmia de Ciències de la URSS i posteriorment cap de la secció de França d’aquesta acadèmia soviètica. Les seves obres principals tracten sobre la història francesa contemporània (Revolució de 1789, la França napoleònica, la Comuna de París de 1871, etc.).

La col·lecció de biografies d’Akal edicions pretén apropar als lectors, un nou relat biogràfic que ens informi sobre aspectes més íntims, la seva vida quotidiana, les relacions amb els seus contemporanis, sense desatendre l’obra del biografiat. L’obra editada en la primera versió en castellà el 1988 per Akal Universitària, s’ha reeditat el 2021 en ocasió de 200 aniversari de la mort de Napoleó Bonaparte. Estem davant d’una obra clàssic de més de 600 pàgines, un pròleg de V. M. Daline, un altre pròleg del mateix autor, un desenvolupament en 18 capítols, un epíleg i un índex de noms de personatges d’onze pàgines.  

L’obra malgrat la seva extensió, és molt llegidora, atrapa el lector, no és només un retrat psicològic del personatge, que també, sinó que retrata la societat en què viu, hi descriu les principals persones amb qui s’ha relacionat, els llibres que ha llegit, els textos que ha escrit, les batalles i guerres que ha guanyat i les que ha perdut i com ho visquia, les dones que ha estimat i les que ha rebutjat, l’important paper de la família i molts altres detalls convenientment contextualitzats. Parla, relativament poc de les seves relacions amb el Regne d’Espanya i no hi ha cap referència a Catalunya o a la Guerra del Francès.

Un clàssic que no ha perdut actualitat i frescor, malgrat els anys transcorreguts des la primera edició original de 1971.

Vegeu la ressenya de Ramón Villa García “La gran paradoja: Napoleón I, emperador de la República” 19 Juny 2021 a Zenda Libros que podeu llegir aquí. Molt recomanable.

Categories
Galeries i museus Internet i blogs amics Llibres

La Memòria Digital de Catalunya (MDC)

Què és la Memòria Digital de Catalunya?

MDC és un repositori cooperatiu des del que es poden consultar, en accés obert, 178 col·leccions digitalitzades relacionades amb Catalunya i el seu patrimoni o que formen part de col·leccions especials, de 39 institucions científiques, culturals i/o erudites catalanes amb un total de 2 milions d’objecte digitalitzats.

Està impulsat per les universitats de Catalunya i la Biblioteca de Catalunya, coordinat pel Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya (CSUC) i compta amb la participació d’altres institucions catalanes.

La principal finalitat de l’MDC és augmentar la visibilitat i consulta del patrimoni documental català i per tant, dóna suport a la missió que li és pròpia a l’Àrea de Ciència Oberta del CSUC.

Aquesta finalitat es concreta en els següents objectius: a) Impulsar la digitalització del patrimoni català, b) Fer visibles unes col·leccions que, en la majoria dels casos per la seva raresa i/o condició física, són d’accés difícil i/o restringit, c) Ser la interfície que permeti la consulta conjunta d’aquest patrimoni; d) Facilitar els instruments per a la seva preservació

Aquest repositori està obert a la col·laboració de biblioteques i arxius de Catalunya que desitgin difondre les seves col·leccions especials digitalitzades relacionades amb Catalunya i/o el seu patrimoni i amb documents de caràcter predominantment gràfic. Es prioritza la incorporació dels documents més singulars i excepcionals, així com els susceptibles de ser consultats per un número més elevat d’usuaris.

L’MDC es va posar en funcionament a finals de 2006 i actualment conté, en accés obert, col·leccions digitalitzades, fotografies, mapes, cartells, manuscrits, incunables i un llarg etcètera, recollint així més de 2 milions de documents relacionats amb Catalunya i procedents d’institucions de diferents tipus com: universitats, biblioteques especialitzades, instituts, arxius, etc.

Com cercar informació?

Per col·leccions. Hi ha un llistat de 178 col·leccions. Cada col·lecció té una imatge, un símbol per tipus de col·lecció i una breu descripció

Per institució d’alguna de les 39 institucions

Per núvol de matèries. Ciclant alguna de les paraules del núvol

Per tipologies de col·leccions: d’Imatges, de Text, de Vídeo, Sonores

Pel cercador propi de MDC a la pàgina principal

Sis col·leccions

Entre moltes d’altres, s’hi poden consultar col·leccions tan importants com:

Mapes (Biblioteca de Catalunya)

Mapes de tot el món, i especialment de Catalunya, dels segles XVII a la primera meitat del segle XX. L’integren exemplars adquirits per la mateixa Biblioteca i també procedents de la col·lecció de Mn. Ignasi M. Colomer i Preses, gran col·leccionista del mapa català.

Títol: “Accuratissima Principatus Cataloniae et Comitatuum Ruscinonis et Cerretaniae descriptio”; Autor: Allard, Karel, 1648-1709; Data del document original: 1697; Font
Publicació original: Amsterdam : apud Carolum Allard, [1697?]; Font “Biblioteca de Catalunya”.

Arxiu fotogràfic-Estudi de la Masia Catalana (Centre Excursionista de Catalunya)

L’Estudi de la Masia Catalana va ser un projecte ideat i finançat per l’industrial i mecenes Rafael Patxot i Jubert (1872-1964), que encarregà el seu desenvolupament al Centre Excursionista de Catalunya sota la direcció de l’arquitecte Josep Danés i Torras (1895-1955). El seu objectiu era aprofundir en el coneixement de la masia catalana, tot decidint fixar imatges del masos i el seu entorn en un ventall impressionant de fotografies, amb la finalitat de publicar una gran obra, en la qual la masia fos estudiada sota diversos aspectes: arquitectura, mobiliari, indumentària i comportament humà i social. Aquesta tasca iniciada l’any 1923 quedà interrompuda l’any 1936, en marxar Patxot a l’exili. El fons fotogràfic consta de 7.705 imatges d’unes 1.500 masies de Catalunya i les Illes Balears.

Antiga masia de Valldaneu reconvertida en rectoria, a l’Abella,
Blasi i Vallespinosa, Francesc, 1872-1951
, Font: ‘Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya’.

Cartells (Biblioteca de Catalunya)

Col·lecció d’exemplars de la Guerra Civil Espanyola i d’altres temàtiques (comercials, d’espectacles, etc.) i èpoques. Els més espectaculars són fets amb cromolitografia, però n’hi ha d’interès bàsicament documental que són simplement tipogràfics. Destaca per la seva raresa una àmplia sèrie de cartells polítics i sindicals de l’Anglaterra de començaments del segle XX, donatiu del diplomàtic i erudit Eduard Toda.

Catalans d’Euskadi agraeix el vostre ajut : Eskarik-asko. Autor: Serra Molist; [1937?]; Font “Biblioteca de Catalunya”.

Dr. Sabater Pi – Naturalista (UB)

Col·lecció que forma part del Fons Jordi Sabater Pi del CRAI de la UB,  dóna accés al fons digitalitzat de més de 2.000 dibuixos i aquarel·les de temàtica naturalista, dues  llibretes de camp, fotografies i diapositives etnogràfiques i diapositives de les primeres imatges del goril·la albí Floquet de neu, jugant en el seu espai natural al Centre Ikunde (Guinea Equatorial).

Mamífers: primats: goril·les. Floquet de Neu (1). Creador: Sabater Pi, Jordi, 1922-2009; Font: UB – Col·lecció Sabater Pi

Gravats de la Biblioteca de Reserva (Universitat de Barcelona)

La col·lecció digital Gravats permet l’accés a mes 1.600 imatges dels gravats en làmines soltes ubicats al CRAI Biblioteca de Reserva de la Universitat de Barcelona la informació dels quals es pot consultar en el seu catàleg en línia. El total del fons consta de més de 8.000 làmines, les quals 5.392 són duplicats provinents de la Biblioteca Nacional de Madrid que va donar a la Biblioteca de la UB el 1887. La resta provenen dels convents desamortitzats.

[XIX-Anònim] Vista del conbate del dia 21 de Octubre 1805 de las dos escuadras unidas contra la ynglesa à las dos leguas de Cadiz; Matèria: Batalla de Trafalgar, 1805; Font: Gravats de Reserva de la UB

Cartells del Pavelló de la República

La col·lecció digital “Cartells del Pavelló de la República” permet l’accés i la consulta en línia dels cartells conservats al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona. La col·lecció total consta de més de 10.000 unitats documentals i, des del punt de vista històric, constitueix una font molt important per a l’estudi dels fets polítics, econòmics, socials i culturals esdevinguts a Catalunya i Espanya des de principis del segle XX fins als nostres dies. El fons digital consta de més de 3.000 cartells digitalitzats corresponents al període de la Segona República espanyola i la Guerra Civil.  De moment, i fins a completar l’accés a tota la col·lecció,  aproximadament uns 1.000 es poden consultar a través de la Memòria Digital de Catalunya.

Títol: “14 abril 1931”; Autor: Opisso, Ricard, 1880-1966; Font: Col·lecció Cartells del Pavelló de la República (UB); F-719

Gestió de drets

En cas que vulgueu utilitzar alguna imatge disponible a través de la MDC, consulteu la informació inclosa a “Gestió dels drets” que trobareu a la pàgina que descriu el document, o bé envieu un correu electrònic a l’adreça que apareix a l’apartat “Contacteu amb nosaltres”.

Si voleu participar a la Memòria Digital de Catalunya o en voleu més informació podeu adreçar-vos a mdc@csuc.cat.

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

La guerra infinita. Antoni Campañà

Imatge principal: Barricada. Carrer Hospital, Barcelona, 25 de juliol de 1936- Arxiu Campañà

L’exposició que es pot veure al MNAC La guerra infinita descobreix les diferents facetes de l’obra del fotògraf Antoni Campañà (Arbúcies, 1906-Sant Cugat del Vallès, 1989), tot posant el focus en les fotografies que va realitzar durant la Guerra Civil espanyola, que la família va trobar per atzar l’any 2018. Aquest conjunt d’imatges, de gran qualitat artística i rellevància històrica, varen ser amagades en una capsa vermella pel propi artista on van romandre durant més de setanta anys des del final de la Guerra Civil fins el 2018.

La mostra presenta un total de més de 300 fotografies i desvetlla un gran nombre d’imatges inèdites, mai positivades ni pel propi fotògraf. La majoria de les peces de l’exposició procedeixen del fons de la família de l’artista, que ha decidit fer al MNAC un important dipòsit de 63 fotografies de l’etapa pictorialista anterior a la guerra. Una part d’aquests materials es mostren també ara per primera vegada a l’exposició. El pictorialisme suposava, entre altres aspectes, que no s’enfocava de manera deliberada per a provocar un efecte semblant a la pintura impressionista (és per això que el pictorialisme és també conegut com a fotografia impressionista).

Campañà es pot definir com un fotògraf de contrastos. Es va iniciar molt aviat en la fotografia i es va convertir en un dels fotògrafs pictorialistes més premiats arreu del món. De fet, la seva obra ja formava part de la col·lecció del MNAC com a representant del pictorialisme català, amb una obra emblemàtica com ara Tracció de sang. Campañà integra ben aviat els corrents estètics de l’avantguarda europea i utilitza les tècniques pigmentàries del pictorialisme però amb una mirada que beu de la Nova Visió (Neues Sehen o Neue Optik). Les diagonals, els picats i uns enquadraments agosarats passen a ser la seva manera de plasmar la realitat.

Tracció de sang, 1933 Antoni Campaña. Dipòsit de la Generalitat de Catalunya. Col·lecció Nacional de Fotografia. MNAC

El fotògraf mantindrà aquesta mirada moderna durant la Guerra Civil, malgrat que la cruesa de la realitat que l’envolta farà que la seva fotografia sigui més directa i ràpida. Campañà realitza més de 5.000 fotografies durant els anys de la guerra, fotografiant tot el que veu en un intent de superar el trauma del conflicte a través del visor de la càmera. Fotografia la complexitat del seu temps sense autocensura ni concessions a cap causa determinada.

Holel Colón de la Plaça de Catalunya amb imatges de Lenin i Stalin 1937. Arxiu Campañà

Les milicianes, els refugiats que arriben de Màlaga a Barcelona el gener del 1937, les runes desprès dels bombardeigs, els menjadors populars, l’enterrament de Durruti o l’exhibició de les mòmies de les monges de les Saleses al passeig de Sant Joan van estar sota el seu objectiu. Campañà recull escenes de la vida diària, entre allò quotidià i la violència de la guerra, i finalment, al 1939, la retirada de l’exèrcit republicà i les desfilades franquistes. És en aquest moment quan el fotògraf opta per tancar la guerra en una capsa per intentar començar de nou, malgrat el context històric.

La postguerra suposarà per a Antoni Campañà una adaptació traumàtica i la recuperació i intensificació de temes com ara l’esport, els paisatges o escenes de la modernitat, quan aquesta va començar a arribar al país. Vista en la seva globalitat, l’obra de Campañà ressegueix el segle XX en la seva complexitat i les seves contradiccions. L’exposició descobreix un artista incansable que intentà arribar a totes les arestes del món de la fotografia.

Saqueig de les oficines de la Italia-Cosulich-Lloyd Triestino, el juliol de 1936, a la Rambla de Santa Mònica de Barcelona. / Arxiu Campañà

Abans de 1936, Campañà fou un dels fotògrafs artístics de l’Estat espanyol més difós internacionalment. Més tard, durant la guerra, les seves imatges arribaren al Pavelló de la República espanyola de París de 1937 o als fotomuntatges del mític John Heartfield. Després de 1939, optà per una escapada comercial i estètica i una capsa vermella que ho definiria tot. Tot allò que l’oblit volgut pot definir. Es tracta, doncs, d’una mirada mai vista abans en tota la seva extensió i que es pot resumir en un fet essencial: Campañà era allà amb la seva càmera revelant-nos el segle xx. És, en definitiva, el descobriment d’una trajectòria amb expansions i tancaments. Una història de bellesa, domini tècnic i patiment humà, única i singular dins el patrimoni fotogràfic europeu.

L’exposició consta de tres àmbits. En el primer s’inclouen diversos subàmbits: “Cercant la bellesa, Pictorialisme avantguardista, Un món que es trenca, i Creació i tensions”. En el segon àmbit podem veure una selecció de les més de 5000 fotografies sobre la Guerra civil: “La capsa vermella, Cop d’estat i revolució, Matar Déu, Manipulació republicana, autoengany i manipulació franquista, i Vencedors i vençuts”. Finalment en el tercer àmbit podem veure “Contradiccions d’un segle, Variacions sobre una imatge i (Dis)continuïtats” com per exemple: “Què ens diu un vaixell soviètic al port de Barcelona l’estiu de 1936 durant la Guerra Civil? I un porta-avions nord-americà al mateix port a la Guerra Freda el 1952? Què ens diuen les dues fotografies una al costat de l’altra?”

(Text adaptat del dossier de premsa de l’exposició La guerra infinita. Antoni Campañà)

[Retorn de Lluís Companys] 1 de març 1936. Arxiu Campañà

Més Informació

Dossier de premsa (MNAC)

Programa de mà

Conferència inaugural, Antoni Campañà i les tensions del segle XX

Visita comentada a l’exposició

La capsa vermella. Antoni Campañà. Edició de Plàcid Garcia-Planas, Arnau Gonzàlez i Vilalta i David Ramos, Ed, Comanegra, 2019

Comissariat de l’exposició: Toni Monné, Arnau Gonzàlez i Vilalta, Plàcid Garcia-Planas i Roser Cambray, comissària del Museu Nacional

Categories
Cinema i sèries Conferències i cursos Llibres

La Comuna de París

Què fou la Comuna de París?

La Comuna de París fou  la sublevació que vingué a continuació de la humiliant derrota de França en la guerra Franco-prussiana (18 de març – 28 de maig de 1871). Un matusser intent de desarmar la Guàrdia Nacional provocà una insurrecció i l’elecció d’un Consell Municipal que rebé el nom de Comuna, amb totes les connotacions revolucionàries del terme. El govern encapçalat per l’orleanista  Adolphe Thiers, es retirà a Versalles, on l’Assemblea Nacional monàrquica refusà adoptar cap compromís com va fer la Comuna. Un cop reunida una força militar suficient, París va ser reconquerida amb la pèrdua d’un gran nombre de vides humanes. Milers de membres de la Guàrdia Nacional que lluitaven a favor de la Comuna van ser assassinats, i d’altres van ser condemnats durament, fet que deixà un rastre de rancúnia sense precedents” [Diccionari d’Història Universal Chambers].

Què significa la Comuna de París en la historiografia?

“La Comuna de París (10/03 a 28/05 de 1871) va ser un dels fets polítics més importants del segle XIX. Un esdeveniment revolucionari que en el seu moment va provocar una enorme commoció social i política a nivell internacional i que durant dècades va ser un referent en la lluita del moviment obrer, evocat, entre d’altres, com, «Le temps des cerises» obra de Jean-Baptiste Clément, poeta de la Comuna de París, la primavera mítica del roig de les ensenyes i de la sang. El seu ressò, en forma de substrat ideològic o de models d’activisme, arriba també fins als nostres dies (l’exemple més conegut és la bandera vermella) i moltes de les seves propostes polítiques tornen a ocupar avui un espai en el debat públic (sostenibilitat ambiental i ecologisme, funció emancipatòria de l’art, abolició de la prostitució, separació treball riquesa…) malgrat que la immensa majoria de la població, fins i tot a França, ja no en conserva cap record” [Presentació de la Jornada UPEC El temps de les Cireres].

Jornada sobre La Comuna de París, 150è aniversari

Organitzat per la  UPEC (Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya  la jornada del dia 12 de maigEl Temps de les Cireres” celebra el 150 aniversari de la Comuna de París. Les places presencials ja estan totes ocupades, però es podran veure i seguir per Internet. Aquí teniu l’enllaç per veure les sessions en directe.

París durant la Comuna, Le Monde Illustré, maig de 1871.

Ponents i programa de la Jornada

Els ponents de la Jornada són: Julián Vadillo, professor associat de la Universidad Carlos III de Madrid; Mathilde Larrère, professora d’Història del s. XIX i membre del Consell d’història de la ciutat de París; Andreu Mayayo, catedràtic d’Història Contemporània de la UB; Kristin Ross,  professora de Literatura Comparada de la NYU i autora del llibre Lujo comunal. El imaginario político de la Comuna de París; Miquel Salas del consell editorial de la revista Sin Permiso; Rosa Sans, directora Fundació Cipriano García – CC OO; Carles Martí, vicepresident UPEC; Teresa Abelló. professora d’Història de la UB; Xavier Domènech, historiador i professor de la UAB; Àngel Duarte, catedràtic d’Història de la UdCo; Albert García-Balañá, professor d’Història de la UPF; Núria Iceta, editora de L’Avenç.

Podeu consultar el programa complet aquí; Una revolució ciutadana (1ª sessió); La Comuna de París en la Història de l’esquerra (2ª sessió); L’impacte de la Comuna a Catalunya i a Espanya (3ª sessió).

A continuació presento una breu selecció personal d’alguns llibres i articles que tracten el tema de la Comuna de París:

Historia de la Comuna de París de 1871 de Prosper-Olivier Lissagaray.

Sinopsi: Al març de 1871, la classe treballadora de París, indignada per la seva falta de poder polític i cansada de ser explotada, va prendre el control de la capital. Aquest llibre és l’excepcional història de la Comuna, de les heroiques batalles lliurades en la seva defensa i de la sagnant massacre que va acabar amb l’aixecament. Un apassionant experiment revolucionari que en pocs mesos va aconseguir substituir l’exèrcit per una milícia ciutadana, acabar amb la ingerència eclesiàstica en els afers estatals, introduir el dret universal a l’educació i reconèixer als funcionaris públics el mateix salari que percebien els treballadors. Fins que les forces repressores van desencadenar una ofensiva sense precedents sobre la capital francesa. Un bany de sang que va costar la vida a desenes de milers de rebels, afusellats per soldats enemics. Lissagaray, un jove periodista que no només va viure els fets, sinó que va lluitar per la Comuna a les barricades, narra la glòria de la resistència a París, els grans èxits aconseguits per la revolució i el valor de les dones i homes que van donar la seva vida per la causa de la llibertat.

Cronología de la Comuna de París

Breu cronologia redactada per Miguel Salas i publicada a Sin Permiso, 21-03-2021. Descriu sintèticament els principals fets de 1870 i 1871, especialment des del 18 de març al 28 de maig de 1871.

El significado de la Comuna de París. Entrevista a Kristin Ross

Kristin Ross i Manu Goswami a Sin Permiso 25/03/2021.

En el seu llibre, Lujo comunal. El imaginario político de la Comuna de París, Kristin Ross defineix amb claredat totes les polèmiques que es van desenvolupar al voltant la Comuna i sosté que van condensar en falses polaritzacions: anarquisme versus marxisme, camperols versus obrers, terror jacobí revolucionari versus anarcosindicalisme, etc.

Ara que la Guerra Freda s’ha acabat i que el republicanisme francès està esgotat, Ross argumenta que podem alliberar la Comuna d’aquesta esclerosi. Aquesta emancipació pot revitalitzar al seu torn a l’esquerra contemporània perquè actuï i pensi en funció dels desafiaments actuals. Cap obra posa més èmfasi en l’afirmació de Marx segons la qual el major assoliment de la Comuna de París va ser la seva existència i el seu funcionament concrets.

Por qué celebramos la Comuna de París

Text històric de William Morris, un dels grans revolucionaris britànics del segle XIX i un dels millors exponents del “socialisme llibertari”. Publicat a Sin Permiso 25/03/2021.

William Morris va ser, en les paraules de E.P. Thompson, l’únic revolucionari anglès de segle XIX que va acceptar obertament i sense reserves la causa revolucionària. Gran artesà, dissenyador, poeta i escriptor, Morris sempre guardava una profunda preocupació per les causes artístiques i humanes i, amb el pas el temps, aquests mateixos ideals el van portar a creuar el que ell anomenava el «riu de foc» i ha esdevenir un socialista compromès.

A mesura que les seves conviccions revolucionàries s’enfortien, es va tornar cada vegada més nítida la importància de la memòria de la Comuna de París de 1871. Com recorda Kristin Ross, entre tots els socialistes britànics, va ser Morris qui va defensar amb més fermesa el llegat viu de la Comuna, a la qual va descriure com «la pedra angular del nou món que està cridat a ser».

William Morris (Walthamstow, Anglaterra, 24 de març de 1834 – 3 d’octubre de 1896) va ser un artesà, dissenyador, impressor, poeta, escriptor, activista polític, pintor i dissenyador britànic

Els pioners: la Comuna de París (1871)

Article de Marc Geli Taberner publicat conjuntament a Ab Origine i a Catarsi Magazin, explica el context històric, la guerra franco-prussiana que suposà l’enfonsament del Segon Imperi de Lluís Napoleó i l’adveniment de la III República Francesa (1870-1940. També mostra una llista de les principals mesures socials i d’alguns dels seus dèficits i errors. Finalment, també analitza el possible llegat de la Comuna.

Les oblidades de la Comuna de París

Article d’Emma Baudais publicat a Ab Origine sobre les dones que van ser presents des del 18 de març de 1871, amb les armes a la mà, lluitant contra els 6.000 militars enviats per Adolphe Thiers. Dones de totes les edats, casades, solteres, mares, etc. Algunes de París, altres de les províncies i també algunes estrangeres sobretot belgues, russes i poloneses. Malgrat la diversitat d’orígens, la majoria eren dones obreres: cosidores, xocolateres, bugaderes, confiteres, prostitutes, però també hi ha presents algunes comerciants i intel·lectuals, periodistes, professores, sent la més coneguda d’elles Louise Michel.

Louise Michel (Vroncourt-la-Côte, Haute-Marne, 29 de maig del 1830 – Marsella, 9 de gener del 1905) fou una destacada anarquista francesa i una de les principals figures de la Comuna de París; va ser també escriptora, poeta i educadora.

La Comuna de París: l’alternativa possible

Article de Marcello Musto que defensa que la Comuna va significar una idea abstracta i un canvi concret. Es va convertir en un sinònim del mateix concepte de revolució. Publica a Catarsi Magazin,18 de març de 2021.

“Barricade de la Place Vendôme, rue de la Paix durant la Commune de Paris de 1871”.

La Commune (Paris 1871)

Film documental dirigit per Peter Watkins amb guió de Peter Watkins i Agathe Bluysen, any 2000, 345 m, Productora 13 Productions, La Sept-Arte, Le Musée d’Orsay.

Sinopsi: París l’any 1871; mentre que un periodista de Versalles TV transmet informació falsament tranquil·litzadora, es crea una Televisió Comunal, que reflecteix l’opinió dels insurgents de la capital francesa. Així, aquestes dues cadenes cobreixen la revolució i el govern de la Comuna de París, entre el 26 de març i el 28 de maig de 1871, d’una manera totalment diferent. El canal públic oficial, TV Nacional de Versalles, dona una versió oral i excloent dels esdeveniments, que contrasta amb la de la recentment creada TV Comunal. Aquesta última pretén donar la paraula als mateixos ciutadans que l’altra televisió nega i emmordassa. Però no només això sinó que pretén donar la paraula també als actors que encarnen aquests ciutadans, i que tenen la seva opinió sobre les injustícies que cent trenta-tres anys després perviuen en la societat contemporània.

Bibliografia bàsica

Rougerie, Jacques: “La Commune et les Communards”, Folio, 2018

Merriman, John M. “Masacre: vida y muerte en la Comuna de París de 1871”; [traducció: Juanmari Madariaga], Ed. Tres Cantos, Siglo XXI de España, 2017

Ross, Kristin: “Lujo comunal. El  imaginario político de la Comuna de París“, Akal 2016

Michel, Louise: “La comuna de París: historia y recuerdos Louise Michel”; [pròleg de Dolors Marín], Ed.  LaMalatesta Tierra de Fuego, 2014

Serman, William: “La Commune de Paris (1871)” Ed. Fayard, 1999

Olivier, Albert: “La Comuna” Alianza Editorial 1971

Categories
Cinema i sèries Música

Akelarre

Fitxa tècnica:

Títol original: Akelarre

Any: 2020

Durada: 90 min.

Direcció: Pablo Agüero

Guió: Pablo Agüero i Katell Guillou

Música: Maite Arrotajauregi i Aránzazu Calleja

Fotografia: Javier Agirre Erauso

Repartiment: Amaia Aberasturi, Àlex Brendemühl, Daniel Fanego, Jone Laspiur, Daniel Chamorro, Iñigo de l’Església, Yune Nogueiras, Elena Uriz, Asier Oruesagasti, Garazi Urkola, Irati Saez de Urabain, Lorea Ibarra

Productora: Co-production Espanya-Argentina-França; Sorgin Films, Tita Productions, Kowalski Films, Lamia Produccions, La Fidèle Production

Gènere: drama, Segle XVII, bruixeria, feminisme

Sinopsi: País Basc, 1609. Els homes de la regió se n’han anat a la mar. Ana participa en una festa al bosc amb altres noies del poble. El jutge Rostegui, encomanat pel Rei per purificar la regió, les fa aturar i les acusa de bruixeria. Decideix fer el necessari perquè confessin el que saben sobre l’Akelarre, cerimònia màgica durant la qual, suposadament, el Diable inicia a les seves servidores i s’aparella amb elles.

Premis: 2020 Premis Goya: Millor música original, millor direcció artística, millor disseny de vestuari, millor maquillatge i millors efectes especials.

Comentari

Estava llegint el magnífic dossier especial “No eren bruixes”, de la revista Sàpiens 228, de març de 2021, quan vaig recordar que feia poc que s’acabava d’estrenar la pel·lícula “Akelarre”. Vaig pensar que seria una manera de completar la lectura. En realitat, la pel·lícula no és pròpiament de gènere històric, encara que s’hagi inspirat en el relat real de l’inquisidor Pierre de Lancre, sinó que és rabiosament actual: tracta sobre la submissió de les dones en un món masclista i de la confirmació del caràcter perillós de les dones: els homes tenen por de les dones que no els tenen por.

La història és el debat dialèctic entre sis noies basques (5 de les quals són actrius no professionals), escollides entre més de 800 joves i el jutge Rostegui (Àlex Brendemühl), amb apunts i contrapunts del secretari (Daniel Fanego). La pel·lícula creix en intensitat i qualitat, a mesura que transcorre la narració.

Tot i tractar-se d’un film tenebrista, sempre hi ha un punt d’humor.  La música i el vestuaris són quelcom més que un complement. Són part de la narració i del contingut. Les noies parlen entre elles en euskera i les obliguen a parlar en castellà quan s’adrecen al jutge. Aquest ens sembla un altre encert de la pel·lícula, quan el jutge i el secretari insisteixen en el caràcter incomprensible de l’euskera. En realitat, però, és la incomprensió de les dones en general (amb independència de la seva llengua), és a elles a les qui realment no entén l’inquisidor.

El jutge inquisidor (molt ben interpretat per Àlex Brendemühl) necessita provar l’existència del sabbat de manera concloent, les sis adolescents de la vila són les candidates perfectes per poder desvetllar, per fi, amb tot detall al Rei, el desenvolupament d’aquesta reunió de bruixes per a la realització de rituals i encanteris satànics. Tota la primera part se centra en la paraula, en la possibilitat del diàleg com a camí de l’entesa. Però, per al jutge i l’inquisidor de 1609 (i actualment, també) les respostes són innecessàries perquè ja sap que, només, ell té raó i es beneficia de l’absoluta certesa. El final és un homenatge al film Thelma and Louise.

No us perdeu el Making of Oficial Akelarre Completo https://youtu.be/CspbcUQzmJY

Categories
Llibres

Tothom hauria de ser feminista

  • Títol: Tothom hauria de ser feminista
  • Autora: Chimamanda Ngozi Adichie 
  • Editorial: Fanbooks
  • Col·lecció: Biblioteca Chimamanda
  • Traductor: Scheherezade Surià López
  • Nombre de pàgines: 64
  • Sinopsi: Un llibre que recull el transcendental discurs que va oferir l’autora a TEDxTalk (sèrie anual de conferències centrades en l’Africa), sobre el significat de ser feminista en ple segle XXI. Un breu assaig que té el poder que les seves paraules ressonin dins el cap de qui les llegeix. Aquest és el poder que tenen els grans assajos per canviar la societat.

L’autora

Chimamanda Ngozi Adichie (Abba, Estat d’Enugu, 15 de setembre de 1977) és una novel·lista nigeriana. Adichie és el seu cognom, mentres que Chimamanda Ngozi són els seus dos noms, que volen dir “el meu déu no caurà” i “benedicció”, respectivament, en igbo. Ha estat considerada la veu més destacada d’un seguit de nous autors anglòfons que estan aconseguint atreure una generació de lectores i lectors cap a la literatura africana.

Comentari

En ocasió del 8M de 2021 he tornat a llegir aquest llibre de Chimamanda Ngozi Adichie, Tothom hauria de ser feminista, que em va regalar la meva filla Xènia. No pretenc resumir-lo, s’ha de llegir tot sencer. En destaco alguns paràgrafs:

Per dissimular els aspectes “negatius” que li retreien alguns amics sobre el mot femenista, diu amb ironia: En un moment determinat vaig a arribar a ser “feminista feliç africana que no odia els homes i a qui li agradava pintar-se els llavis i dur sabates de taló alt perquè vol i no pas per agradar els homes”

“De manera que en un sentit literal, els homes governen el món. Això tenia sentit fa mil anys […] Avui dia vivim en un món radicalment diferent. La persona més qualificada per ser líder ja no és la persona amb més força física. És la persona més intel·ligent, la que té més coneixements, la més creativa o més innovadora. I per aquests atributs no hi ha hormones. Una dona pot ser igual d’intel·ligent, innovadora i creativa que un home. Nosaltres hem evolucionat, però les idees que tenim sobre el gènere no ho han fet gaire”.

“Passem massa temps ensenyant les noies a preocupar-se pel que en pensaran els nois. I en canvi, al revés no ho fem. No ensenyem els nois a preocupar-se per caure bé. Passem massa temps dient a les dones que no s’enfadin, que no siguin agressives ni dures, la qual cosa ja és prou dolenta, però, a sobre, després ens girem i ens dediquem a elogiar o justificar els homes pels mateixos motius”.

“El problema del gènere és que prescriu com hauríem de ser en comptes de reconèixer com som. Imaginem que feliços que seríem, si fósssim nosaltres de debò i no haguéssim de respondre a les expectatives de gènere.”

He decidit no continuar disculpant-me per la meva feminitat. I vull que em respectin sent tan femenina com sóc. Perquè m’ho mereixo. M’agrada la política i la història, i m’encanta tenir una bona discussió intel·lectual. Sóc femenina. Sóc feliçment femenina. M’agrada dur talons alts i pintar-me els llavis. M’agrada rebre compliments d’homes i dones (tot i que he de ser sincera i dir que m’estimo més els compliments de les dones elegants), però sovint duc roba que no agrada als homes o que no “entenen”. La duc perquè m’agrada i perquè m’hi sento bé. La “mirada masculina” com a definidora de les opcions que prenc a la vida és, en gran part, secundària.”

Quin és el sentit de la cultura? En última instància, la cultura té com a finalitat garantir la conservació i la continuïtat d’un poble […] La cultura no fa la gent. La gent fa la cultura. Si és cert que no forma part de la nostra cultura el fet que les dones siguin éssers humans de ple dret, aleshores podem i hem de canviar la nostra cultura”.

“La meva definició de feminista és un home o una dona que diu: sí, actualment hi ha un problema amb el gènere tal com l’entenem i l’hem d’arreglar, ho hem de fer millor. Tots nosaltres, dones i homes, ho hem de fer millor”

Llibres de Chimamanda Ngozi Adichie en català

Vegeu la llista de llibres en català: https://www.grup62.cat/autor/chimamanda-ngozi-adichie/000045755

  • Sobre el dol. Apunts, pensaments i reflexions al voltant de la pèrdua – 07/04/2021 – Fanbooks
  • Tothom hauria de ser feminista, Estimada Ijeawele i Sobre el perill dels tòpics – 04/03/2020 – Fanbooks
  • Tothom hauria de ser feminista – 21/03/2018 – Fanbooks
  • Estimada Ijeawele: Manifest feminista en quinze consells – 21/03/2018 – Fanbooks
  • Sobre el perill dels tòpics – 21/03/2018 – Fanbooks

Categories
Llibres

Dietari ebrenc d’un bipolar

Títol: Dietari ebrenc d’un bipolar

Autor: Albert Fabà Prats

Editorial: Quorum Llibres. Col·lecció No ficció 10

Data: març de 2021

Pàgines: 135

L’autor

Albert Fabà Prats (Tortosa, 1956) és ebrenc, però ha treballat durant molts anys a Santa Coloma de Gramenet, encara que a hores d’ara viu al barri barceloní de Sant Andreu. Llicenciat en Història Contemporània, mestre de català i sociolingüista. Actualment treballa als Serveis Centrals del Consorci per a la Normalització Lingüística com a Responsable d’Anàlisi i Avaluació.
Ha publicat diversos articles en revistes especialitzades («Revista de Llengua i Dret», «Llengua i Ús», «Treballs de Sociolingüística Catalana», «Idees», «L’Avenç»,), com ara «Un balanç del procés» (setembre de 2019) o «Llengua, identitat i opcions polítiques» (maig de 2020), tots dos a la revista «L’Avenç» (el darrer conjuntament amb el sociolingüista Joaquim Torres).
Ha publicat els llibres «A l’altra banda del Besòs. Cròniques colomenques» (1998-2003) i «Les llengües a Catalunya», editat per la Fundació Jaume Bofill.

Albert Fabà Prats

Comentari

He llegit d’una tirada el llibre de l’amic Albert Fabà, Dietari ebrenc d’un bipolar. És un llibre especial per a mi, pel gènere i per l’autor. Conec l’Albert Fabà des de la universitat, a la Facultat de Geografia i Història, després, hem compartit lluites sindicals amb el professorat dels cursos de català per a adults  i hem treballat, conjuntament, en un munt de projectes de política lingüística, a Santa Coloma de Gramenet i per tot Catalunya. Tenim una complicitat política bàsica i una bona amistat. No tenia coneixement de la seva malaltia fins que em va convidar a participar en el micromecenatge del seu llibre. La veritat és que el títol em va sorprendre i  l’Albert em va explicar l’estat actual, sense entrar en gaire detalls. En llegir el llibre, també, he comprés moltes altres coses.

No és un llibre sobre aquesta malaltia, tot i que en parla. És un dietari que espigola i alhora aprofundeix en un munt de temes. D’entrada, detalla gran part de la geografia ebrenca. Com diu la contraportada: “Les planes inacabables, els horitzons llunyans, els pobles allargassats, els paisatges deltaics. Els tarongerars i les hortes que voregen el riu. Les barrancades pregones de les aspres contrades del Port. L’estesa d’oliveres a les planes situades entre la vall de l’Ebre i els primers contraforts calcaris. O la serenor paisatgística de les terres altes”.

També hi trobareu, a més, alguns dels seus records infantils i juvenils. La seva militància política, sindical i ecologista, i també els records de la guerra civil i de la postguerra del seu pare, Albert Fabà Llatse, pintor de parets, pagès de corbata i artista pintor pertanyent al grup MACLA-65, que fou un moviment cultural i un col·lectiu artístic multidisciplinar, sorgit a Tortosa, durant el franquisme. El dietari ens mostra els preparatius de l’exposició homenatge a aquest pintor tortosí de 92 anys.  Vegeu la pàgina web amb part de la seva obra: https://albertfaba.wixsite.com/pintor

“Lo castell” obra d’Albert Fabà Llatse. De la col·lecció homenatge a Ferran Arasa

L’Albert Fabà confessa que és un lector de llibres d’assaig (sociologia, política, filosofia, ciència, etc. ), tot i així al llarg del llibre fa un recorregut literari per clàssics universals com «Guerra i pau», set de les tragèdies Shakespeare, «Camí de sirga», o «El quadern gris», que són lectures que s’esdevenen en ple confinament.  És, també, un bon recitador de poemes de Vicent Andrés Estellés i s’atreveix a cantar Raimon, de qui és un gran coneixedor. A la tardor, ens té preparada una sorpresa musical. Podeu veure un bon exemple en l’espectable poètico musical Coral Romput,  una creació d’Albert Fabà i el music Josep Pascual. Es tracta d’una selecció del llarg poema de Vicent Andrés Estellés Coral romput:  https://youtu.be/89JFfOEXtqo

“Coral Romput”, una creació d’Albert Fabà i el music Josep Pascual.

Al dietari, no hi podia faltar la narració dels esdeveniments dels mal anomenats dies històrics que ens ha ofert el Procés, entre el 10 de maig de 2018 i l’1 de juliol de 2020, ja en plena pandèmia. Sempre, hi fa una descripció personal i familiar del dia i una anàlisi ponderada i molt encertada, a parer meu, sobre què ha significat. També, ens descriu amb claredat les darreres enquestes sociològiques i sociolingüístiques del Centre d’Estudis d’Opinió  (CEO).

En resum, l’Albert és un home amb múltiples facetes que pot i sap parlar de ciència, en general, o de física quàntica, en particular. Però, també, és un gran lector, activista, ecologista, sociolingüista i analista polític. Tot això el seu dietari ho transpira.

Per acabar voldria destacar que aquest dietari és un text molt llegidor, clar, amè, ric en expressions i mots populars ebrencs. Per cert, també, comenta el llibre de la Teresa Tort, 100 paraules ebrenques agafades al vol. Una altra petita joia lingüística. Vegeu-ne aquest petit tast: https://www.cossetania.com/tasts/100paraulesebrenquesTAST.pdf

Com diu la contraportada: I és que el dietari es pot interpretar també com un recull dels sentiments que es produeixen en plena reclusió, ja que acaba, precisament, en el moment que l’autor torna cap a Tortosa per cuidar la seva mare, després de quatre mesos sense poder-ho fer.

Categories
Conferències i cursos Internet i blogs amics

La Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès (2015-2020)

Un balanç i un comiat

Al llarg dels dos mandats, 2015-2017 i 2018-2020, he estat ponent coordinador de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès. El dia 16 de novembre vaig presentar el darrer acte La Guerra dels Segadors: inici i fi d’un conflicte que ja podeu veure en vídeo.

La Guerra dels Segadors: inici i fi d’un conflicte: Antoni Simon, Pere Cristòfol i Àngel Casals. Presenta Joan Solé Camardons. Ateneu Barcelonès, 16-11-20

Amb aquest article vull acomiadar-me d’aquest càrrec entre els amics i les amigues que em coneixeu i /o que llegiu aquest Blog, com ja ho he fet amb els socis i les sòcies de l’Ateneu Barcelonès. No és un comiat trist, continuaré com a coordinador de la Tertúlia Amics de la Història i espero que podrem reprendre les nostres tertúlies a partir de gener, quan la Covid ens deixi. A més, en Narcís Argemí que, també, és membre de Gaudir la Cultura, agafa el relleu com a ponent de la Secció d’Història, i tindrà tot el nostre suport.

Un balanç quantitatiu   

En aquest sis anys, la Secció d’Història ha organitzat o bé ha acollit 93 actes. El balanç provisional, sense haver tancat, encara, les dades de 2020, suposen una assistència de més de 6.550 persones, que representa una mitjana de 70 persones, per acte. Quant a les visualitzacions, dels 60 vídeos fan un total de més de 28.000 visualitzacions, amb una mitjana de 467 visualitzacions per vídeo. El format dels actes ha estat: la conferència emmarcada en un cicle temporal o temàtic, la conferència singular, el debat, la commemoració, l’homenatge a persones o institucions i el cine fòrum.

La Secció d’Història You Tube Ateneu Barcelonès  té una llista, fins al dia d’avui, de 74 vídeos, dels quals 60 han estat organitzats directament per la nostra secció. D’altres els podeu escoltar en àudio a l’Arxiu de la Paraula.

A més, l’any 2015, un grup de socis i sòcies de l’Ateneu vàrem crear, amb una periodicitat mensual,  la Tertúlia Amics de la Història, que ha dut a terme 32 tertúlies. Les podeu consultar a l’apartat “Tertúlies” del Blog d’Història.

Jordi Roca Vernet “Barcelona. Enginy de la revolució liberal. Exaltats, milicians i conspiradors”

Tots els actes tenen un informació complementària, sovint amb un resum, bibliografia o altres dades de les persones conferenciants o tertulianes al Blog d’Història  [https://historia.ateneubcn.cat/], que vàrem iniciar el 2015 i que hem anat ampliant en continguts. A  més, durant l’any 2020, en haver-se hagut de reduir l’activitat presencial, per raó de l’emergència sanitària, s’han preparat 6 reculls de recursos en línia. Us convidem a visitar i a subscriure-us al Blog d’Història. Només, heu d’anotar el vostre correu electrònic.

Si voleu ampliar la informació sobre aquest balanç d’activitats podeu veure l’article La Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès i la Tertúlia “Amics de la Història” (2015-2020) on s’informen dels 12 cicles històrics i també del cicle intersectorial, que va coordinar la Comissió de Cultura de l’Ateneu, amb la participació de la majoria de les seccions de l’Ateneu: De la Revolució americana a la Revolució Francesa.

Les persones que hi han participat i les que trobarem a faltar

Al llarg d’aquests sis anys, han participat 150 persones conferenciants i 40 convidades a la Tertúlia Amics de la Història. A totes i a tots els agraïm la seva participació i el seu interès. A títol de record i d’homenatge, anotem una referència a les persones conferenciants i convidades que ens han deixat:

Patrícia Gabancho, escriptora, activista i vicepresidenta de l’Ateneu que va protagonitzar, amb Agustí Alcoberro, historiador i escriptor la conferència debat promoguda per la Secció d’Història amb més visualitzacions (2.945):   Moments clau en la història de Catalunya. Episodis decisius o oportunitats perdudes?

Josep Maria Benaul i Berenguer, historiador sabadellenc, professor de la Universitat de Barcelona, que va participar en el cicle sobre Grups i classes socials a Catalunya, amb la conferència que ens consta que va preparar amb molta cura, per la dificultat de trobar informació rellevant sobre el tema: Dels menestrals a la petita burgesia catalana. Una aproximació des de la manufactura.

Hilari Raguer, monjo benedictí i historiador, que va participar a l’acte Manuel Carrasco i Formiguera: un referent pels nostres dies, que va argumentar i defensar Perquè ens cal fer memòria de Carrasco i Formiguera.

Pep Bujosa, matemàtic i docent, que havia participat recentment a la Tertúlia Amics de la Història, crític de teatre de qui podeu llegir-ne els darrers articles al Blog Gaudir la Cultura , a l’apartat: El racó del Pep: In memoriam.

Tinc un bon record i un gran agraïment per a tot l’equip de la Secció, totes les sòcies i els socis d’Història i per a totes les persones membres de la Comissió de Cultura i per al personal de l’Ateneu. També, per a tota la Junta, especialment amb les persones vocals amb qui he tingut més contacte, i amb el seu president, Jordi Casassas, que ha presentat diversos actes de la Secció d’Història. Finalment, el meu agraïment a aquelles persones amb qui he discrepat subtilment o obertament, però que malgrat tot, m’han ajudat a continuar.

A mode de conclusió

El balanç de totes aquestes activitats l’ha de poder fer cada ateneista. Com a ponent coordinador de la Secció d’Història, aspiraria a millorar-ne el contingut, l’assistència en directe de sòcies i socis i de públic en general i, també, incrementar la difusió dels vídeos. Crec que cal continuar potenciant els cicles d’Història propis de la Secció i, també, els cicles intersectorials, amb la participació d’altres seccions de l’Ateneu. També, es podrien potenciar les activitats anomenades de “Memòria Democràtica” i, almenys una vegada a l’any, seria molt interessant, en aquests moments que vivim, programar una activitat, en col·laboració amb altres entitats memorialístiques, com es va fer recentment amb l’acte: La nostra Memòria Democràtica. Via Laietana, d’espai de tortura a espai de memòria. D’altra banda, recomanaria contactar, novament, amb entitats acadèmiques recercadores i amb entitats i revistes de divulgació històrica. La recerca històrica ha de poder arribar a un gran públic, sense perdre el seu rigor intrínsec.  

“La nostra Memòria Democràtica. Via Laietana, d’espai de tortura a espai de memòria”.
Gemma Domènech, Josep Cruanyes i Agustí Alcoberro. Ateneu Barcelonès, 22-10-20.

Finalment, caldria pensar en crear i desenvolupar nous formats (jornades, concursos, sortides, recorreguts, crítica de sèries sobre història, cine fòrum, debats amb joves historiadores i historiadors i periodistes, entre molts altres), per divulgar i arribar a persones joves i, en general, a un públic que, actualment, pot veure la “Història” com una cosa del passat, sense gaire atractiu, en lloc de tenir-la com a un referent per millorar la construcció del seu futur.

Barcelona, 22 de novembre de 2020

Joan Solé Camardons

Ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès (2015-2020)

Fundador i coordinador de la Tertúlia Amics de la Història

Categories
Cinema i sèries

El silencio de otros


Any: 2018
Durada: 95 min.
Direcció: Almudena Carracedo i Robert Bahar
Guió: Almudena Carracedo i Robert Bahar
Música: Leonardo Heiblum i Jacobo Lieberman
Fotografia: Almudena Carracedo
Repartiment: Dotzenes de testimonis i de víctimes del franquisme
Productora: Coproducció España, Estados Unidos, Francia i Canadá; Semilla Verde Productions, Lucernam Films, American Documentary POV, Independent Television Service, Latino Public Broadcasting (LPB), El Deseo
Sinopsi: El silencio de otros és un documental que revela la lluita silenciada de les víctimes del llarg règim del general Franco, que continuen buscant justícia fins als nostres dies. Filmat al llarg de sis anys, la pel·lícula segueix a les víctimes i els supervivents del règim franquista a mesura que organitzen l’anomenada “querella argentina” i confronten un “pacte de l’oblit” sobre els crims que van patir.

El meu comentari
Qui més qui menys hem vist algun documental sobre la Guerra civil i el franquisme. De fet és un gènere amb força predicament. Hem localitzat almenys un centenar de títols des que en 1963 Mourir à Madrid, dirigida per Frédéric Rossif, inicià aquesta temàtica documental. Vegeu la nostra llista amb 98 títols a IMDb Documentals sobre la Guerra civil i el franquisme des de 1963.


El silencio de otros podríem dir que és un documental de recerca-acció amb una base intimista, directe i emocionalment precís que toca diversos aspectes de la memòria democràtica: la repressió, les fosses comunes, la corrupció policial, el robatori de nens per part del franquisme, tot al voltant de la dita querella argentina contra els crims del franquisme.

He de confessar que no havia vist la pel·lícula quan es va estrenar i que ara quan l’he vista, m’ha colpit i emocionat, tot i que la majoria dels fets, per no dir tots, són coneguts per una part de la població que ha viscut el franquisme i totalment desconeguts o volgudament oblidats per una altra part que ha volgut mal enterrar aquests mateixos fets.

“El Mirador de la Memoria”, el monument a les víctimes de la Guerra Civil a la vall del Jerte


El documental va enllaçant diverses històries personals, amb els propis protagonistes que ara ploren, després es reivindiquen i algun cop celebren petites victòries de reconciliació amb la història. En total, les dades oficials compten que hi ha més de 120.000 víctimes exhumades en 2.591 fosses que es troben repartides al llarg del territori espanyol. Andalusia, Aragó i Astúries són les comunitats amb un major nombre de fosses identificades. Moltes d’aquestes fosses són a sota d’edificis emblemàtics i sobretot als vorals de les carreteres, com una de les que surten a la pel·lícula al poble de Buenaventura, on van deixar a la mare de Maria Martín el 21 de setembre de 1936. Més de 70 anys després, Maria seguia posant flors a la cuneta, en el punt quilomètric on hi ha la seva mare.

Maria Martín que amb 81 anys visita l’indret on hi ha les restes de la seva mare


El film ha guanyat una trentena de premis i ha tingut un munt de bones crítiques de professionals i també del públic. Podeu llegir-ne algunes recollides a Filmaffinity

Un film absolutament recomanable, dur emocionalment, però en absolut venjatiu. Un punt més de la nostra Memòria democràtica.