Jornada ‘L’estel fugaç de la llibertat: a 150 anys de la Primera República (1873-1874)
Dissabte 25 de març, de 09.30 h a 18.00 h tingué lloc al Born Centre de Cultura i Memòria (Sala Moragues), organitzat per la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC), amb la col·laboració del Born Centre de Cultura i Memòria aquesta Jornada sobre la Primera República.
Programa de la Jornada
El Born CCM acollí a la Sala Moragues, en el marc de la commemoració dels 150 anys de la Primera República Espanyola, aquesta jornada organitzada per la UPEC i en la qual s’analitzà la importància de la Primera República en les polítiques democràtiques posteriors, en l’extensió del sufragi, la democratització de la terra, la regulació de la jornada laboral o l’ensenyança laica.
A la jornada hi participen historiadors, professors universitaris i juristes, i s’analitza el republicanisme a Catalunya i Espanya en tres sessions:
9.30 a 11.30 h: El llarg camí per la llibertat: les llavors del republicanisme a Catalunya i Espanya
Amb Xavier Domènech, historiador i professor a la UAB, Jordi Roca Vernet, historiador i professor a la UB i Florencia Peyrou, historiadora i professora de la UAM.
12.00 a 14.00 h: Una República que es va atrevir a ser: democràcia, federació i socialisme
Amb Pere Gabriel, historiador i Catedràtic emèrit de la UAB, Ester García Moscardó, investigadora postdoctoral a la UV i Jaume Montés, investigador predoctoral a la UB.
16:00 a 18:00 h: Fills i filles de la tradició republicana: Estat català i (con)federalisme
Amb Jeanne Moisand, professora d’història social i cultural, i Jordi Serrano, historiador i rector de la UPEC.
Més informació
Deia Walter Benjamin que «la memòria era la facultat èpica que estava per sobre de totes les coses i que únicament gràcies a una àmplia memòria l’èpica podia apropiar-se del curs de les coses». La Jornada reflexionarà entorn de la Primera República, i farà memòria sobre diversos factors, des de les tradicions de pensament polític que van determinar aquell moment en la forma que va prendre, fins a la qüestió social; com seria pensada pels seus protagonistes fins a l’articulació territorial de la República que es plantejà.
Bibliografia bàsica comentada
La Secció d’Història i la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès, han preparat una bibliografia bàsica comentada, en ocasió del 150è aniversari de la Primera República. Es pot consultar aquí
Després del fallit intent de proclamar l’Estat Català, continuen les tensions entre federals intransigents i els partidaris de la república unitària. La Campana de Gràcia, 16/3/1873, núm. 152, p. 1
Per als amics i amants de la història i del cinema, el web The Filmin Times és un recurs digital de films que mostren i expliquen la història contemporània d’Europa a través del cinema.
Cada dia (o almenys un cop a la setmana) hi ha una pel·lícula tractada com si fos un esdeveniment històric, amb un titular i una breu descripció del fet. Aquesta setmana de març semblaria lògic alguna referència al dia internacional de les dones i a la revolució feminista. No hem trobat res. Sí que hi ha una referència a l’execució de Salvador Puig Antich.
El anarquista Salvador Puig Antich “El Metge”, es ejecutado.
SALVADOR (PUIG ANTICH)(2006) /
Última víctima del garrote vil en España. El anarquista y militante de la lucha antifascista ha sido clave para poner en jaque a la dictadura franquista. A Antich, apodado “El Metge”, se le acusa del asesinato del subinspector de la guardia civil, Francisco Anguas Barragán, fallecido durante la detención del anarquista.
No hem sabut trobar la versió catalana d’aquest web. És una llàstima perquè justament Filmin té una versió catalana https://www.filmin.cat/ que podria alimentar aquest web.
Selecció per períodes cinematogràfics:
Índex de diferents corrents artístiques en en cine europeu. The Filmin Times
Selecció per esdeveniments històrics europeus:
Llista incompleta d’alguns del esdeveniments més rellevants de la història contemporània d’Europa a través del cine. The Filmin Times
Selecció per protagonistes de la història contemporània europea:
Llista d’alguns dels protagonistes de la història contemporània europea a través del cinema. The Filmin Times
Un exemple: Stefan Zweig
Si cliquem “Personatges” i després Stefan Zweig apareix una breu nota que traduïda al català diu: Stefan Zweig va ser un reconegut escriptor i activista social austríac. Durant tota la vida, Zweig va lluitar fermament contra el fervent nacionalisme que germinava a l’Europa d’entreguerres. Aquest va ser el període en què la seva figura es va popularitzar, amb la publicació de grans novel·les com “Carta a una desconeguda” o “La confusió dels sentiments. Durant l’època del Tercer Reich, des de l’exili, va publicar la seva gran obra mestra, “Novel·la d’escacs”, una crítica mordaç cap als cruels mètodes de la Gestapo.
A continuació hi ha tres imatges sobre tres films al voltant de Stefan Zweig i les seves obres: La promesa (2014); Adiós a Europa (2016); The Royal Game (2021)
Cada pel·lícula té un breu context històric, una sinopsi, una fitxa tècnica i altres aspectes (personatges, bibliografia bàsica, país, etc.)
En resum, The Filmin Times és un web per a les persones interessades en el cinema i la història europea; i que confiem que amb el temps anirà creixent en continguts i també amb una versió en llengua catalana.
SÀPIENS llança una campanya per reivindicar una presència femenina més gran al nomenclàtor de Catalunya.
Sabíeu que a Catalunya només el 4% dels carrers tenen noms de dona? Llancem S’ho mereixen, una campanya per reivindicar un nomenclàtor més equitatiu als nostres pobles i ciutats. Podeu sumar-vos-hi proposant noms de dones catalanes que hagin fet una aportació significativa al nostre país. En teniu tota la informació, aquí.
Envia la teva proposta
Podeu presentar dones que no apareixen al nomenclàtor de Catalunya i que hagin fet una contribució important a Catalunya en els camps polític, econòmic, científic, cultural, social, esportiu, etc.
Dades del formulari
Nom de la dona que proposes; cognom(s) de la dona que proposes; per què la proposes?
El teu nom; el teu correu electrònic; el teu telèfon
Fins aquí la iniciativa de la Revista SÀPIENS i la campanya S’ho mereixen
Diccionari Biogràfic de Dones
El Diccionari Biogràfic de Dones (DBD) va ser impulsat per la Generalitat de Catalunya i el Consell de Mallorca amb l’objectiu de donar a conèixer la contribució que les dones han fet en la història dels territoris de parla catalana, des de diferents camps de coneixement i àmbits d’actuació. En la seua elaboració, a càrrec de la Xarxa Vives, han treballat investigadores i grups de recerca universitaris en estudis de les dones i de gènere.
Ara la meva proposta consisteix a veure el DBD com un recurs que ens pot servir d’inspiració per seleccionar i proposar nom de dones que s’ho mereixem.
Maria Barrientos López, música; Isabel d’Aragó, reina; Elisabet Cifre, mestra, Concepción Piquer, actriu
La Generalitat de Catalunya, el Consell de Mallorca i la Xarxa Vives d’Universitats van activar en 2010 aquest diccionari en línia d’accés públic i gratuït que ofereix un extens recorregut al llarg de la història dels territoris de parla catalana entre els segles I i XXI a través de 655 biografies. Un projecte que vol posar de relleu la participació de les dones en la història de la societat catalana.
Estructura de la DBD
En la part superior s’exposen una imatge de 15 dones, si es clica apareix el nom complet i l’activitat. Si es torna a clicar ens duu a una biografia que consta de diversos apartats descriptius i breus: Naixement; Defunció; Relacions familiars; Condició; Ocupacions; Condició jurídico-ètnica; Adscrita als moviments. A continuació hi ha un apartat més llarg: Biografia, que consta de diversos paràgrafs, i finalment un apartat de Referències bibliogràfiques i un altre de Referències gràfiques. També apareix el nom de la persona que ha redactat la biografia.
Concepció Supervia Pascual, música; Maria de Castella, reina; Rosa Maria Segura, ballarina; Bonanada, llevadora
Podeu fer cerques de dones que s’ho mereixen per diversos ítems:
Maria Baldó Massanet, mestra i política; Almodis de la Marca, comtessa; Luïsa Vidal Puig, pintora; Isabel de RocaBertí, mística
Naturalment, després de fer la nostra selecció, caldria comprovar que efectivament la proposta de personatge no té actualment un carrer o una plaça a nom seu. Per això només caldria cercar-ho a Internet. Alguns personatges poden tenir un lloc (jardí…) que no sigui pròpiament un carrer o plaça.
Títol original: L’adversaire Autoria: Emmanuel Carrère Adaptació de la novel·la: Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique Direcció: Julio Manrique
Intèrprets: Pere Arquillué i Carles Martínez
Escenografia: Alejandro Andújar
Sinopsi
El mes de Gener de l’any 1993 Jean-Claude Romand va matar la seva dona, els seus fills, els seus pares, el seu gos i va intentar suïcidar-se, sense aconseguir-ho. Durant els dies següents es va saber que no era metge, com tothom creia, ni tampoc investigador a l’Organització Mundial de la Salut, i que tot el que se sabia sobre la seva vida era mentida. No era metge ni cap altra cosa: ni espia, ni traficant d’armes o d’òrgans, com al principi es va pensar, de tan difícil que és admetre que algú pugui no ser res. Es passava els dies al cotxe, a les àrees de servei de les autopistes, i quan va comprendre que estava a punt de ser descobert, va preferir matar els seus abans que enfrontar-se amb les seves mirades. L’escriptor francès Emmanuel Carrère va llegir els primers articles sobre el cas al diari “Liberation” i, de seguida, va decidir escriure’n un llibre, el seu primer llibre de no-ficció. La història d’un criminal narrada en primera persona: la del mateix Emmanuel Carrère.
Que diuen els crítics?
“Dins d’una olla a pressió” per per Jordi Bordesaquí
[…]Carles Martínez és un Romand d’espatlles caigudes, exquisidament educat i quasi servicial però incapaç de confessar, fins després del seu aparent intent de suïcidi. L’actor conté pensaments, cap endins, i només les càmeres revelen uns primers plans carregats de profunditat. Pere Arquillué (Carrère) es pregunta per què l’ha atrapat aquest succés mediàtic i juga a posar uns colors molt matisats amb els altres personatges (sobretot amb Corinne, l’amant, o amb el periodista de successos). Arquilluè torna a demostrar la seva habilitat per fer una àmplia gamma de personatges amb subtils matisos com en “El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc”. El muntatge manté un ritme calmat, de conversa que prova de no deixar cap fil perdut. Hi ha un cert aire de thriller per endevinar el perquè de la seva acció reprovable. O la veritat de la seva demanda de perdó. La intensitat no baixa en cap moment. Refresquen el drama amb alguns tics d’humor metateatral que, tot i que molt tènues, menystenen el respecte a les víctimes. La narració dels fets és freda, sense sang. Però amb algun tret que reincideix en el petit excés.
L’adaptació es mostra distant amb Romand. Tot i que l’humanitza, es deixen entreveure unes possibles raons per les quals s’ha aprofitat del benefici del dubte d’una justícia garantista. És víctima de la pressió social, i alhora és culpable de no haver-s’hi revoltat abans i sense necessitat de cap crim. L’adaptacio d’Artigau, Genebat i Manrique deixa un cert aire obert final. El criminal ha sortir de la presò i, aparentment, està ingressat a una abadia. Però ningú ho confirma. Tampoc se sap si Carrere va llençar tota la documentació facilitada per persones que es van compadir de Romand.
“L’adversari” posa llum a la foscor… i prou” per Dani Chicanoaquí
[…] Què en queda, doncs, de l’obra original? Els fets. Horribles, horrorosos, inhumans. L’adversari és, doncs, un exercici d’estil més o menys reeixit. Els qui no hagin llegit el llibre i el noir sigui el seu negociat en sortiran, majoritàriament, encantats. Un lector atent de l’obra original no hi trobarà res de nou sobre l’escena. Sí que trobarà a faltar alguns elements a més dels esmentats, com ara potser un punt més de cinisme en el personatge que interpreta Carles Martínez, i trobarà sobrers els tocs de comedieta que inclou Arquillué, és de suposar que per ordre o amb l’aquiescència del director, Julio Manrique, en algun dels múltiples personatges que interpreta. No encerten el registre, perquè provoquen riures extemporanis del públic, com quan Romand prova d’assassinar la seva amant.
El fet que Arquillué interpreti tots els personatges, inclòs Carrére, i Martínez només a Romand, no deixa de ser significatiu d’on està situat el periodista, segons els dramaturgs, que signen un muntatge que es consumeix de la mateixa manera intranscendent que un oient s’escolta amb delit un episodi de Crims. Bé, potser en mans de l’equip de Porta seria un d’aquells casos dels quals se’n pot fer una sèrie de tres o quatre capítols.
“La maldat no té fronteres” per Andreu Sotorraaquí
[…] La veritat és que un cop es compta amb una peça teatral com aquesta i amb dos intèrprets com Pere Arquillué i Carles Martínez, no saps ben bé si hi fa cap falta l’escenografia que representa un desendreçat saló o estudi d’apartament de l’escriptor. Si s’hagués adoptat, per exemple, la fredor d’una cel·la i un segon pla amb una simple taula de treball de l’escriptor, segurament que l’impacte que aporta el discurs i el rerefons macabre de la història hauria tingut un resultat similar.
Però no hi ha dubte que el “decorat” també ajuda, esclar, com els primers plans projectats per viure més de prop els gestos de cadascun dels intèrprets, o els subtils efectes de so, o fins i tot la pila de capses de documentació judicial que fan posar les mans al cap pensant que la justícia continua empaperada fins al coll quan ja som en plena era digital! Tot plegat, doncs, ajuda, deia, a situar els dos personatges en una ambientació diguem-ne acollidora, malgrat tot, benestant, ni que no ho demostri, amb una biblioteca mig plena al fons, per reforçar segurament que la maldat no és només exclusiva d’una capa desestructurada o vulnerable de la societat. La maldat no té fronteres.
Quatre idees personals
En acabar l’obra vaig estar una estona sense poder aplaudir, després em vaig desfogar. No parlaré de la interpretació, ni tampoc del llibre, que no he llegit, però que podeu veure a la breu ressenya de Mercè Bausili en aquest mateix blog. Aquest matí m’he desvetllat pensant en la gran mentida.
Per tant, si han enganyat a milions de persones, també es pot enganyar a una família. La pregunta és i perquè matar-la? Perquè no un suïcidi primer i després un gran buit? L’impostor viu en la impostura. Sembla que si la impostura és molt gran la resolució del conflicte ja no és possible. Mentre es “trampeja” encara és possible el perdó. Per a mi, l’adversari és el Diable, ets tu mateix, però et creus que “L’infern són els altres” com digué Sartre a la seva obra teatral Huis clos (A porta tancada). Emmanuel Càrrere diu que ha estat sis anys amb la finestra de l’infern oberta veient tota aquesta maldat.
Títol: La República a Barcelona de Miquel González i Sugranyes, 1873-1874
Autors de l’edició actual: Jordi Roca Vernet (edició i estudi introductori); Ginés Puente (presentació dels documents i biografies)
Autorde l’obra original: Miquel González i Sugranyes, reproducció de l’original del 1896: La República en Barcelona: apuntes para una crónica, publicat a Barcelona per Imprenta de Henrich y Cª en comandita
Edició: Ajuntament de Barcelona, 2023, 429 pàgines
Imatge principaldel blog: Proclamació de la República a Barcelona, el 21 de febrer de 1873 a la plaça Sant Jaume, davant la façana de la Diputació Provincial de Barcelona. La Ilustración Española y Americana, 8/3/1873, Any XVII, num. X, p. 149
La República a Barcelona de Miquel González i Sugranyes, 1873-1874, Ajuntament de Barcelona, 2023
Tres obres en un llibre
El llibre consta de tres parts: un llarg estudi introductori de Jordi Roca Vernet, el llibre original editat el 1896 de Miquel González Sugranyes, i les biografies de les autoritats durant la Primera República a càrrec de Genís Puente.
Del republicanisme a la Primera República
La primera part, “Del republicanisme a la Primera República: milícies, obrers i federals” és un estudi introductori molt complet de Jordi Roca Vernet que permet conèixer tant els fonaments del republicanisme i del federalisme com la centralitat de la tensió entre les bases del republicanisme i les institucions en la construcció de la democràcia. Aquesta part inclou també una selecció bibliogràfica actualitzada sobre la temàtica.
Aquest estudi introductori es divideix en quatre apartats. El primer, “Els orígens del republicanisme”,Roca Vernet, descriu amb força detall, la formació i l’abast de la penetració a la societat catalana i espanyola de les idees republicanes. Resumint el text de Roca Vernet: A la Barcelona dels anys seixanta es produeix un esclat d’espais de sociabilitat informal en els quals es difondran les idees republicanes com ara tallers d’artistes que reunien pintors, dibuixants i caricaturistes; les rebotigues i pisos en què es trobaven dramaturgs, actors i literats; les societats literàries que reunien intel·lectuals i lletraferits; o cafès en els quals s’aplegaven professionals liberals de diverses sensibilitats. Però també hi haurà espais de sociabilitat formal com les societats recreatives les societats corals o els ateneus populars dedicats a l’educació i reforma dels obrers. Amb el triomf de la Revolució de Setembre de 1868, coneguda com La Gloriosa, apareixeran els clubs i posteriorment els centres polítics.
Després del fallit intent de proclamar l’Estat Català, continuen les tensions entre federals intransigents i els partidaris de la república unitària. La Campana de Gràcia, 16/3/1873, núm. 152, p. 1
El segon apartat: “Les armes en la política popular de les revolucions”, destaca la gran importància que adquireix la formació d’unitats armades en els processos revolucionaris del segle XIX determinada per la mobilització de ciutadans a través de l’organització de milícies ciutadanes (anomenades Nacionals, Urbanes, Guàrdies Nacionals, de la Llibertat o de la República) i de cossos francs (de civils voluntaris), i per la seva continuada presència en la política local, provincial i nacional. I conclou: La participació en aquelles unitats es percebia com la manera de fer política de les classes populars i alhora de defensar les autoritats revolucionàries, emanades dels pronunciaments progressistes o juntes revolucionàries que orientaven la construcció i consolidació del règim liberal cap a un model més participatiu, més representatiu dels espais local i provincial, i amb més reconeixement de drets i llibertats individuals. Per tant, la milícia s’erigirà com un contrapoder polític d’abast local i provincial que vigila l’acció de les autoritats municipals i governamentals, i alhora com una alternativa per assumir les funcions d’un exèrcit i d’una policia impopular.
El nou govern de Francesc Pi i Margall reuneix els Voluntaris de la República, l’exèrcit, i els cossos armats dels estats (Guies, milicians, etc.) per combatre els enemics de la República. Catalans, aragonesos, valencians i murcians estiren la República cap al federalisme. La Flaca, 2/7/1873, núm. 71, p. 2 14 15
En el tercer apartat: “L’obrerisme i la Primera República”,Roca Vernet, recorda que a Barcelona, en el Congrés obrer del 1870 es va fundar la Federació Regional Espanyola (FRE) de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT) i es va declarar el caràcter apolític de l’organització. També destaca la rellevància de l’experiència política i sindical durant la insurrecció republicana del 1869 i les vagues del 1871 en l’espai local i regional, quan es va produir un allunyament entre republicans i obrers. I es pregunta: quina capacitat va tenir el republicanisme de mobilitzar els obrers després de la formació de la FRE ? Ell mateix descriu que: El republicanisme s’havia dividit a la dècada dels seixanta entre aquells partidaris d’una política econòmica més intervencionista de l’Estat en clau socialista que corregís el mercat o la propietat, com ara Francesc Pi i Margall, i aquells que preferien la política econòmica més liberal, sense intervencionisme, que presentava Emilio Castelar, que consideraven més moderna. […] També es debatia sobre quin model organitzatiu havien de tenir els sindicats, i es contraposava el mutualisme i el cooperativisme a l’acció més enfrontada amb la patronal, que tenia un horitzó més revolucionari. El republicanisme es va dividir al voltant d’aquesta contraposició, de la mateixa manera que ho va fer el sindicalisme.
El republicanisme federal emprarà fins i tot els símbols nacionals precedents (el patró d’Espanya, Sant Jaume “mata moros”) per mobilitzar tothom contra els carlins. La Campana de Gràcia, 27/6/1873, núm. 173, p. 1.
En el quart apartat, “La diversitat del federalisme”, Roca i Vernet descriu com el federalisme pactista estava dividit entre els partidaris del pactisme no insurreccional de Francesc Pi i Margall i els de la intransigència política que representava Valentí Almirall i Llozer. I afegeix que “Tot i les diferències, aquest era un federalisme que es construïa des de baix a partir d’una concatenació de pactes fins a construir la República Federal i, per tant, es partia de la fragmentació de la sobirania i d’una organització quasi confederal. Aquest federalisme tindrà diverses expressions que aniran des d’un projecte polític més social i municipalista a un de revolucionari i confederal basat en la supremacia dels estats en detriment de la federació republicana. Tot i així, destaca que: El federalisme pactista de Valentí Almirall o Roque Barcia va generar rebuig per la seva connotació confederal i per un exercici de la sobirania compartida, però el federalisme de Pi i Margall també va despertar una forta oposició en la mesura que consideraven que també posava en perill la unitat nacional i engendrava un factor de dissolució de la nació [espanyola].
Durant el darrer govern presidit per Emilio Castelar, les mesures autoritàries obligaran a mobilitzar tothom. En la caricatura s’arma nens, gent gran, dones i fins i tot les estàtues de l’actual plaça de Sant Jaume, però en queden exclosos aquells qui poden pagar un substitut. La Campana de Gràcia, 16/11/1873, núm. 189, p. 1
Finalment, el cinquè apartat de l’estudi introductori de Roca i Vernet analitza l’obra “La història de la República escrita per Miquel González i Sugranyes”. Aquesta història de la República va ser publicada el 1896, 23 anys després de la fi de la República amb l’objectiu d’afavorir la formació d’un relat històric que projectés més unitat entre el món republicà, allunyant-lo de la memòria construïda pel règim de la Restauració, que associava aquells mesos al caos, la violència, la divisió i la fragmentació de la nació. Per a Roca i Vernet: En el relat de González i Sugranyes també es constata el seu interès per allunyar el món obrer dels discursos més revolucionaris i apolítics vinculats a la mobilització a través de la vaga general revolucionària. El [seu] relat està impregnat del projecte reformista políticament i social que encarnava les tendències unionistes del republicanisme, encapçalades pel tercer president del govern de la República, Nicolás Salmerón,[…] el qual durant els últims anys de la seva vida, va formar part de la Unión Republicana primer i, després, el 1906, va integrar la coalició electoral catalanista Solidaritat Catalana, raó per la qual fou escollit diputat per la circumscripció de Barcelona ciutat el 1905 i el 1907.
La República en Barcelona. Apuntes para una crònica
La part central de l’obra és el llibre original de Miquel González Sugranyes, historiador i alcalde de Barcelona el 1873 La República en Barcelona. Apuntes para una crònica, editat el 1896. Aquest no és un llibre de memòries d’un vell republicà sinó un llibre d’història escrit per un testimoni, protagonista i analista alhora. Aquesta part central també inclou els apèndixs i documents de l’època amb una breu contextualització històrica a càrrec de Genís Puente.
Cada intent de proclamar l’Estat Català, el cantó català, per part des intransigents i internacionalistes serà reprimit per les milícies urbanes de l’Ajuntament de Barcelona. La Campana de Gràcia, 17/8/1873, núm. 176, p. 1.
L’estructura del llibre en 9 capítols i 164 apèndixs, cada capítol té entre 10 i 20 apèndixs documentals, demostra la vocació professional de l’autor que com a historiador d’època medieval s’enfronta a l’anàlisi dels esdeveniments de la Primera República des d’una perspectiva clarament positivista, sustentant totes les seves anàlisis o opinions amb la documentació de l’època. Gairebé la meitat de les pàgines del llibre són els apèndixs que rere la narració de cada capítol reprodueixen els documents que considera fonamentals per corroborar el seu relat. Aquestes pàgines de documentació revelen la vocació de recopilador d’evidències escrites a l’hora de compondre el seu relat de memòries, fet que l’allunya de les memòries d’altres republicans. Alhora, tot aquell ventall de fonts atorguen una rellevància cabdal a l’obra en la mesura que molts dels documents només els coneixem a través d’aquesta còpia.
Caricatura per contraposar la República dels cantonalistes, encapçalats pel general Juan Contreras San Román, que lidera la defensa del cantó de Cartagena, i la República Federal que encapçala el govern presidit per Nicolás Salmerón. La Campana de Gràcia, 10/8/1873, núm. 175, p. 1.
Les autoritats durant la Primera República
La tercera part del llibre, a càrrec de Genís Puente, són les biografiesbreus però completes de Les autoritats durant la Primera República. Hi ha les biografies dels tres alcaldes de Barcelona: Francesc de Paula Rius i Taulet; Narcís Buxó i Prats; Miquel González i Sugranyes (del 24 d’agost de 1873 a 6 de gener de 1874). Els tres presidents de la Diputació de Barcelona: Josep Anselm Clavé i Camps; Benet Arabio i Torres; i Ildefons Cerdà i Sunyer.
Els quatres presidents de govern de la República: Estanislau Figueras i Moragas; Francesc Pi i Margall; Nicolás Salmerón Alonso; i Emilio Castelar Ripoll. Els set capitans general de Catalunya i els tres governadors civils de Barcelona. Al final també hi ha un índex onomàstic, molt útil per cercar els noms entre la multitud de protagonistes.
Finalment, també inclou 9 imatges breument comentades, provinents de La Ilustración Española y Americana, La Campana de Gràcia i La Flaca. Les imatges d’aquest apunt del blog s’han extret directament d’ARCA (Arxiu de Revistes Catalanes Antigues) i els peus d’imatge són de La República a Barcelona de Miquel González i Sugranyes, 1873-1874, Ajuntament de Barcelona, 2023.
Caricatura que representa el cop d’estat del general Manuel Pavía, que expulsa l’Assemblea Nacional (o la República) de la seu de la sobirania nacional. A terra, les taules de la llei i la reivindicació de la Llibertat. La Campana de Gràcia, 18/1/1874, núm. 199, p. 1.
Els autors
Miquel González i Sugranyes (Tarragona, 6 de gener de 1838 – Barcelona, 1924). Va estudiar Història malgrat que durant anys va treballar com a caixista en una impremta. Va donar suport a la Revolució de Setembre del 1868 i s’afilià al Partit Republicà Democràtic Federal que liderava Francesc Pi i Margall. Durant la Primera República va ser escollit alcalde de Barcelona l’agost de 1873, substituint Narcís Buxó i Prats, i va romandre en el càrrec fins al gener de 1874. Prèviament, havia donat suport a la proclamació de l’Estat Català el 9 de març de 1873 a Barcelona. Amb la Restauració borbònica es va retirar de l’esfera pública durant un temps. El 1887 va tornar a ser escollit regidor de l’Ajuntament, representant el Partit Republicà Demòcrata Possibilista.
Jordi Roca Vernet és Professor Lector Serra Hunter i coordinador del màster d’Història Contemporània i Món Actual de la Universitat de Barcelona. Doctor, premi extraordinari per la Universitat Autònoma de Barcelona (2007), ha estat investigador postdoctoral a l’Institut Camões, la University of Warwick i la Universitat Rovira i Virgili. Ha publicat dues monografies de recerca: Barcelona revolucionària i liberal: exaltats, milicians i conspiradors (2011) i Tradició constitucional i història nacional (1808- 1823). Llegat i Projecció política d’una nissaga catalana: els Papiol (2011). També ha publicat, amb Núria Miquel, La Bullanga de Barcelona: La ciutat en flames. 25 de juliol de 1835 (2021).
Ginés Puente Pérez és Doctor en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona amb la tesi De Soledad Gustavo a Teresa Mañé Miravent: els orígens de l’anarco-feminisme a Espanya (1865-1939). Codirector de la col·lecció Lliure pensaments, que publica Edicions UB i Publicacions URV, ha estat professor en diferents graus a la UB, la URV i la UOC. Especialitzat en la segona meitat del segle XIX i primeres dècades del XX, ha treballat els orígens de l’anarquisme i l’anarco-feminisme, els processos migratoris cap a Llatinoamèrica i la construcció i rehabilitació de les xarxes de comunicació catalanes, entre d’altres.
Durant el govern presidit per Francesc Pi i Margall es produeixen enfrontaments entre els partidaris de la república unitària i la federal que s’interpreten en clau social, entre les elits i els treballadors. La Flaca, 1/5/1873, núm. 63, p. 2
Feliu Elias Autoretrat, c. 1907. Col·lecció particular
Les tres identitats de Feliu Elias
El Museu Nacional posa el focus en un dels protagonistes de la seva col·lecció d’art modern per descobrir la seva personalitat polièdrica a la llum de la informació inèdita apareguda en diferents arxius i de la contextualització de la seva obra en l’àmbit de l’art europeu d’entre-guerres.
Aquesta exposició mostra les diferents identitats que conviuen en Feliu Elias / Apa /Joan Sacs (Barcelona 1878-1948): un pintor realista; un dibuixant i humorista àcid; i un historiador i crític d’art polèmic, respectivament. El recurs de l’alteritat va donar com a fruit una obra extensa i diversa: més de tres mil obres entre dibuixos, cartells, llibres, escrits i pintures, sense oblidar la seva tasca de director de revistes, d’estudiós i defensor del patrimoni o de les tècniques dels oficis donades a conèixer amb el pseudònim de Dimoni Verd.
Pintor i teòric del realisme
Intel·lectual d’idees progressistes en el camp de la caricatura, Elias va ser un pintor i teòric combatiu del realisme. Altaveu crític de l’avantguarda, anava a la recerca de la “pura realitat”, nodrint-se del coneixement de l’art dels antics mestres i dels oficis. Avui podem afirmar que la seva obra pictòrica dialoga amb els realismes(s) d’entreguerres a Europa.
A través d’una selecció d’obres pertanyents als seus diferents registres creatius procedents del Museu Nacional d’Art de Catalunya, de col·leccions particulars i d’institucions públiques podem calibrar ara la seva rellevant aportació en l’escena artística catalana, amb les seves pròpies contradiccions, i la seva crítica a tot allò que s’allunyi del realisme.
Feliu Elias, Natura morta d’antany, 1933, Col·lecció Artur Ramon
Les caricatures: Apa, una mirada incisiva
Atret per les possibilitats artístiques i econòmiques dels mèdia i sota el pseudònim d’Apa, va excel·lir com a dibuixant en l’àmbit de la publicitat, els cartells, els llibres, publicacions infantils i, sobretot, en les revistes satíriques com ara ¡Cu-Cut!, L’Esquella de la Torratxa o La Campana de Gràcia. El 1908 va fundar Papitu, setmanari capdavanter estèticament a Catalunya i molt convuls ideològicament. Els seus dibuixos antigermànics de la Gran Guerra (publicats a Iberia i compilats al llibre Kameraden) van fer créixer la seva fama i projecció internacional.
Les seves caricatures, burlesques i demolidores, capturaven el pols d’una època i palesaven el seu tarannà republicà, esquerrà i anticlerical. Apa, compromès amb els seus ideals, es va mofar tant de la Lliga Regionalista i de l’estament militar com dels anarquistes de la FAI, extrem que li va comportar dos exilis a París.
Apa, Feliu Elias El tsar descansa, 1909, MNAC
El realisme màgic, el pintor de la vida aturada
La seva obra, criticada en el seu moment per la fredor fotogràfica i posteriorment qualificada d’hiperrealista, era de cocció lenta. I pràcticament sense mutacions al llarg dels seus quaranta anys de dedicació, llevat de la seva factura: primer d’adscripció postimpressionista i, després, de minuciositat virtuosa, fruit de l’estudi de les tècniques dels vells mestres, especialment Vermeer de Delft.
Combinava els gèneres (retrat i natura morta) amb una “simpatia” per l’art dels objectes orientals, vidres, ceràmiques, teles Toile de Jouy o mobles imperi, sense oblidar les eines de l’ofici. I situava en el mateix pla el que és animat i inanimat, reflectint un joc de llums i ombres suggeridor sobre els objectes. Conreava una pintura hereva del petit gènere holandès i la tradició francesa amb concordances amb el Novecento italià i la Nova Objectivitat alemanya.
Feliu Elias, Natura morta del déu Hotei, 1918. MNAC
L’exposició es centra molt especialment en la seva pintura de pinzellada miniaturista que, dins un realisme màgic, exalta per igual el seu àmbit familiar i les seves passions artístiques, com ara la pintura holandesa, Alfred Sisley o la ceràmica xinesa. La pintura d’Elias no està subjecta a grans evolucions tècniques i es manté impassible i fidel a unes temàtiques concretes al llarg de tot el seu itinerari vital, que irradia la seva predilecció per la cultura material.
L’exposició mostra el seu itinerari vital en relació amb els viatges artístics i els tres exilis de l’artista. Reuneix, també, alguns dels objectes que formaven part de la col·lecció d’Elias (vidres, ceràmiques, objectes orientals…) copsats pels seus pinzells i que es presentaran en diàleg a través d’una seqüència vertebrada en seccions temàtiques com ara natures mortes, interiors i retrats.
Feliu Elias. La infància, 1920 Col·lecció particular
Joan Sacs “Connexions i Col·lisions”
La mostra també explora les “Connexions i col·lisions” entre el crític Joan Sacs i l’avantguarda, sense oblidar les filiacions de la seva obra amb altres realismes catalans i de diferents geografies i tradicions. De fet, la seva obra connecta de manera extraordinària amb l’estat d’esperit de l’Europa d’entreguerres.
La coneixença de l’impressionisme fa que Joan Sacs s’apropi a un art que explora noves visions de la realitat present a Barcelona amb artistes com Robert i Sònia Delaunay, Celso Lagar, Joaquim Torres-García, Rafael Barradas o Jean Metzinger. Però aquesta actitud oberta pateix un retrocés a partir del 1920, quan reclama un retorn a la tradició i a l’Escola de Belles Arts. Les seves envestides contra l’avantguarda són sonades, en especial les ressenyes contra Joan Miró, el Picasso cubista i el Salvador Dalí surrealista.
Per contra, elogia Josep de Togores, Marian Andreu, Francesc Vayreda, Marian Pidelaserra, Manuel Humbert, Ferran Callicó i es rebel·la condescendent amb Ramon Calsina, formulant a través de les seves crítiques una mena de cànon del realisme “sui generis”. A través del seu pensament estètic emergeix el debat entre realisme i avantguarda a principis de segle a Catalunya, amb els seus defensors i detractors.
Josep de Togores, Tres nus, 1924
La galeria (o el temps humà)
Entre totes les obres dels tres o quatre àmbits de l’exposició si comptem com a àmbit l’obra d’encàrrec: les teles que va crear per a l’advocat de Vic Francesc Masferrer, que per primera vegada surten del seu context original, potser destacaria La galeria , 1928, MNAC, És un retrat del seu fill amb una mirada misteriosa i amb un alt grau de realisme de tots els objectes de l’espai on es troba: la llum de la tarda, la taula, l’ampolla de vi, el pa sec, la cadira, els plecs del pantaló i les estovalles, tot té un caràcter hiperrealista i fotogràfic. Què és el que ens inquieta? El seu pensament o bé el que passa a fora?
Feliu Elias. La galeria, 1928. Museu Nacional d’Art de Catalunya
Jorge Wagensberg va fer una anàlisi detallada d’aquesta pintura destacant-ne les nocions del temps que s’hi reflecteixen: el temps prescindible (el rellotge-plat), el temps irreversible (el tros de pa sec), el temps psicològic (la botella de vi), el temps fisiològic (el sol de la tarda) i el temps impredictible (el rostre humà). Conclou que el temps del personatge de la pintura és el temps humà. El podeu llegir aquí
No us perdeu aquesta exposició. Aneu-hi amb temps, a poc a poc. Dissabte al matí hi ha un persona que us pot guiar. Cal reservar hora.
Nota de redacció: Informació resumida i adaptada del dossier de premsa del MNAC
Altres títols: Almas en pena en Inisherin; Los espíritus de la isla (a Hispanoamèrica)
Durada: 114 min; 2022. Regne Unit
Direcció: Martin McDonagh
Guió: Martin McDonagh
Repartiment: Colin Farrell, Brendan Gleeson, Kerry Condon, Barry Keoghan …
Sinopsi
Ambientada en una illa de la costa oest d’Irlanda, The Banshees of Inisherin segueix dos amics de tota la vida, Padraic (Colin Farrell) i Colm (Brendan Gleeson), que es troben en un impàs quan Colm decideix inesperadament posar fi a la seva amistat. Confós, i amb el suport de la seva germana Siobhan (Kerry Condon) i el jove problemàtic Dominic (Barry Keoghan), Padraic s’esforça per reparar la relació, negant-se a acceptar un no per resposta. Però, els seus esforços repetits només enforteixen la determinació del seu antic amic i quan Colm li dona un ultimàtum, els esdeveniments s’intensifiquen ràpidament, amb conseqüències impactants.
La meva ressenya
Dimecres passat vam anar a veure The Banshees of Inisherin amb la meva filla i tres dies després encara hi dono voltes. No sé si passarà com una obra d’art, però, et fa pensar, sense ser només un drama i et fa riure sense ser només una comèdia.
D’entrada, el títol s’ha traduït aquí per Almas en pena en Inisherin i a Hispanoamèrica per Los espíritus de la isla. Un cop d’ull a la wikipèdia ens diu que les bansheessón “esperits femenins que, segons la llegenda, apareixen a una persona per anunciar amb els seus plors o crits la mort d’un parent proper”. Alguna cosa d’això està latent a la pel·lícula.
Collin Farrell i la seva burra enana
Un segon tema és el context històric i la data exacta que apareix en un calendari de 1923, en plena Guerra (in)civil a Irlanda que es va lliurar entre dos grups irlandesos oposats, el Govern irlandès provisional pro-tractat i l’IRA anti-tractat, sobre el Tractat anglo-irlandès (establiment de l’Estat Lliure d’Irlanda, una entitat independent del Regne Unit, però, dins de l’Imperi britànic). Al llarg de la pel·lícula és mencionat almenys tres vegades, però sempre com un problema o tema llunyà. De fet se senten les canonades i es parla d’execucions entre els dos bàndols.
Als personatges ja descrits en la sinopsi: Padraic (Colin Farrell); Colm (Brendan Gleeson); la germana de Padraic lectora i mediadora, Siobhan (Kerry Condon); el jove problemàtic Dominic (Barry Keoghan); caldria afegir-hi, el pare del jove que és un policia dèspota i estúpid; el taverner; el capellà i la vella dona espectre. Tots meravellosament interpretats. Quina diferència amb la majoria de la interpretacions sobreactuades d’actors hispànics. Un altre personatge clau, és la burra enana.
L’encisador i màgic paisatge irlandès, de fet els paisatges naturals i també els recreats, com la taverna dalt de tot del penya-segat, que es va haver de construir; però qui no s’hi prendria una bona cervesa o un bon whisky irlandès? La banda sonora de Carter Burwell inquietant i rítmica combina folk irlandès amb música búlgara.
Padraic (Colin Farrell) i Colm (Brendan Gleeson)
Algunes crítiques que he llegit, creuen que la història és excessiva i exagerada com a metàfora de la guerra civil i de l’estupidesa humana, i segurament tenen part de raó, però és un conte, qui es creu els contes? I en canvi ens avisen d’allò que ha passat i que pot tornar a passar.
Efectivament, la meva reflexió va per aquí. Com un desesperançat pot portar a un bon jan, una intel·lectual, un noi problemàtic, a la seva pròpia desesperació, la fugida o la mort. Hi podem fer res? L’estupidesa humana sempre és malvada. Com l’aturem?
Il·lustració principal: “La República és la Pau”. Portada de La Campana de Gràcia , 16 de febrer de 1873
150 anys de la República Federal
El dia 11 de febrer de 2023, farà 150 anys de la proclamació de la Primera República a Espanya. La Secció d’Història i la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès (BAB), amb la col·laboració de Jordi Roca Vernet (UB), han preparat un recull bibliogràfic amb 42 obres disponibles a la biblioteca de l’Ateneu que podeu veure aquí.
S’ha programat, també, la sessió La República Federal o la darrera revolució del segle XIX, el dia 15 febrer de 2023, a les 18:30h, a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès, a càrrec de Jordi Roca Vernet, historiador i professor de la UB.
La història de la Primera República és relativament poc coneguda per la població general, sobretot si la comparem amb la de la Segona República, però també, amb altres períodes històrics (Guerra de Successió, Guerra dels Segadors, etc.). També, és cert que la producció historiogràfica és molt menor.
A continuació trobareu una selecció personal de 17 obres entre tot el recull bibliogràfic de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès. Cada obra té una breu sinopsi o una ressenya.
Una obra clàssica encara amb vigència
FONTANA, JOSEP: Historia de España (Vol. VI): La época del liberalismo, Josep Fontana i Ramon Villares (directors), Barcelona, Crítica/Marcial Pons 2007, 12 Vol. 612 pàgines.
Sinopsi: Aquest volum de la Historia de España dirigida per Fontana i Villares corresponent al període de 1808-1874, és autor Josep Fontana, màxim especialista del segle XIX espanyol. Aquest segle XIX curt és un període complex, ple d’esdeveniments polítics, econòmics i socials que gravitaran amb força sobre el segle XX i dels quals l’autor ens ofereix una visió completament renovada. Tracta, així, de contribuir a la recuperació d’un segle calumniat i maleït, però també de corregir la imatge tradicional en blanc i negre que ho reduïa tot a intrigues cortesanes, pronunciaments i discursos a les Corts.
Més enllà, doncs, de la narració de les grans fites del període -que, tot i això, Fontana recorre amb la seva precisió habitual i amb gran audàcia narrativa- el que li interessa a l’autor és determinar les causes que van portar a la fallida del liberalisme i al corresponent retard econòmic i social d’Espanya en relació amb els països del seu entorn: un feble procés de nacionalització, una reforma agrària titubejant, la por de les conseqüències socials de la industrialització, el fracàs de l’educació pública i el falsejament del sistema parlamentari. Però, sobretot, el que persegueix Fontana és treure a la llum els problemes, les lluites, les frustracions i les esperances de la immensa majoria d’espanyols sense dret al vot i sense cap capacitat de pressió política, aquells que Antonio Machado va definir com “la estirpe redentora que muele el fruto de los olivares, y ayuna y labra, y siembra y canta y llora”.
Cinc assaigs més actuals
Obres que intenten explicar o corregir mancances historiogràfiques amb nous punts de vista
ARIAS CASTAÑÓN, ELOY (COORD): ¡Viva la República Federal! Andalucía y el republicanismo federal. Sevilla: Fundació Pública Andaluza Centro de Estudios Andaluces, 2017, 283 pàgines.
Sinopsi: L’estudi del republicanisme vuitcentista i del federalisme, tant a Espanya com a Andalusia, mantenia la interpretació que les experiències federals haurien produït un caos que hauria deixat immunitzada la política espanyola per a qualsevol nou projecte republicà. No obstant això, la investigació recent d’aquests temes aborda des d’altres perspectives i amb criteris renovats l’anàlisi de les causes del seu atractiu escàs, o en suma del seu fracàs, sobretot si tenim present que podria haver estat la fórmula (almenys en teoria) que permetés conjugar en aquells moments la unitat amb la diversitat a Espanya i a Andalusia.
Els interrogants són múltiples: el seu fracàs va ser degut a la inadequació de les idees i els projectes que es proposaven? O ho va ser per les circumstàncies socials i econòmiques, les tradicions i herències, i els tòpics, els mites i les pors existents en els discursos i en les pràctiques polítiques establertes?
En aquesta obra es pretén reflexionar sobre aquests interrogants, plantejant una aproximació al republicanisme, el federalisme i l’andalusisme, amb les diferents orientacions municipalistes i regionalistes a l’Andalusia del segle XIX, presents en alguns projectes com La Unión Andaluza, els Pactes federals del Sexenni Democràtic i el Projecte de Constitució Federal d’Antequera el 1883.
MARTÍNEZ RUS, ANA; SÁNCHEZ GARCÍA, RAQUEL (EDS.): Las dos repúblicas en España. Madrid : Editorial Pablo Iglesias, 2018. 327 pàgines : taules gràfiques.
Introducció d’Ana Martínez Rus i Raquel Sánchez García: El llibre és producte d’un cicle de conferències celebrat entre el 26 d’octubre i el 28 de novembre de 2016 a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat Complutense de Madrid, organitzat per la Fundació Pablo Iglesias, sota el títol de Las dos repúblicas en España.
Hi van participar professors de diverses universitats espanyoles i estrangeres debatent al voltant de sis eixos que van articular la reflexió sobre les dues experiències republicanes a Espanya: el tractament dels drets i llibertats en el constitucionalisme republicà; la violència i el conflicte social; l’educació i la cultura com a bases del desenvolupament humà; la cultura política republicana i l’Església; els partits i dirigents polítics de totes dues repúbliques; i la qüestió territorial.
Vegeu l’article complet “Las dos experiencias republicanas en la historia de España: El largo camino hacia la democracia”aquí:
NIETO, ALEJANDRO: La Primera República Española: La Asamblea Nacional: febrero-mayo 1873. Albolote, Granada: Editorial Comares, 2021, 330 pàgines.
Sinopsi: La Primera República (1873-1874) espanyola ha cridat relativament poc l’atenció dels historiadors actuals. Per què es passa avui gairebé de puntetes sobre el que va passar el 1873? Període del qual només ha quedat a l’imaginari popular (i fins i tot al culte) el record de tres dades qualificades severament de negatives: la presència de quatre presidents i gairebé una dotzena de governs en dotze mesos, la rebel·lió cantonal de Cartagena entesa com una anècdota pintoresca, i l’entrada del «cavall del general Pavia» al Congrés, metàfora de tots els cops d’Estat que hi ha hagut i per haver-hi. Sembla que la Primera República va ser un breu parèntesi dins l’altre parèntesi, tampoc llarg, que va representar el sexenni revolucionari (1868-1874).
Ressenya de Francisco Sosa Wagner (Universidad de León): L’obra d’Alejandro Nieto dona solidesa al coneixement integral de la I República espanyola perquè la seva «història política ha quedat una mica arraconada a les biblioteques i sobretot a les prestatgeries de les hemeroteques, en contrast amb l’enorme atractiu que des de la Transició han despertat la ideologia republicana i la federal».
Vegeu la ressenya completa de Francisco Sosa Wagneraquí
PÉREZ GARZÓN, JUAN SISINIO (Ed.): Experiencias republicanas en la historia de España. Madrid, Los Libros de la Catarata, 2015. 349 pàgines.
Sinopsi: Què en sabem del republicanisme en la història d’Espanya? Per què la idea de federalisme ha esdevingut sinònim de separació i caos nacional? Els monàrquics que el 1874 van donar un cop militar contra la Primera República van ser els propagadors inicials d’aquesta imatge de caos que després van cultivar, al llarg de quaranta anys de martelleig constant, els que van intentar justificar la seva insurrecció violenta contra la legalitat de la segona República. Tot i això, un important grup d’historiadors, aliens a qualsevol mitificació, ha replantejat la complexitat i el significat de les trajectòries i aportacions del republicanisme espanyol als segles XIX i XX.
Els autors del llibre documenten i expliquen les teories i pràctiques, no sempre unànimes, d’un republicanisme que va anar molt més enllà del canvi a la prefectura de l’Estat, alhora que subratllen, sense arguments partidistes, la riquesa de la cultura republicana, que converteix la garantia col·lectiva dels drets individuals en el primer assumpte públic.
SUÁREZ CORTINA; MANUEL: El león durmiente. Democracia, republicanismo y federalismo en España, 1812-1936, Editorial Universidad de Cantabria Santander, 2022; 401 pàgines.
Sinopsi:El león durmiente és una aproximació als registres bàsics amb què el republicanisme, la democràcia i el federalisme van concebre Espanya, com a Estat i com a nació, en el període que va des de les Corts de Cadis fins a la Guerra Civil el 1936. Des de la història cultural de la política, i d’una manera sintètica, el lector es trobarà amb una delimitació creixent dels camps liberal, democràtic i republicà, on s’observa una pluralitat de maneres de ser en cadascun d’ells. Es podria dir que el centre de l’exposició resideix en la idea que són els plurals els que delimiten i decanten les relacions entre el liberalisme, el republicanisme, la democràcia i el federalisme, ja que s’exposen la varietat d’imaginaris, fonaments doctrinals i pràctiques polítiques que uns i altres van desenvolupar en la seva competència per inclinar a favor de la seva causa la conformació de les institucions polítiques.
Dues antologies de textos
ECHENAGUSIA, JAVIER: La Primera República: Reformismo y revolución social. Barcelona: RBA, cop. 2012. 619 pàgines.
Sinopsi: El llibre és una antologia de textos de l’època. És una reedició amb una revisió bibliogràfica i un nou pròleg de l’autor. L’11 de febrer de 1873, després de l’abdicació d’Amadeu de Savoia, Congrés i Senat es constitueixen en Assemblea Nacional i proclamen la República. Decisió que adoptava una assemblea aclaparadorament monàrquica, en una situació de buit de poder, sotmesa a escrutini per part de les cancelleries europees, en el marc anunciat d’una profunda crisi econòmica i amb un país en fallida fent front a dues guerres simultànies, civil una, colonial l’altra. En el nou marc polític inaugurat per la revolució setembrina del 1868 monàrquics, conservadors, liberals, republicans, federals o no, competien en la tasca per aconseguir un lloc de privilegi en la nova situació. O de trastocar-la per poder tornar al passat.
L’aparició de l’Associació Internacional de Treballadors introdueix al tauler un element clarament diferenciat que, de manera rellevant, contribuirà a marcar el signe dels esdeveniments posteriors. A la pugna, juntament amb la debilitat de la burgesia realment existent residirà la clau del fracàs del projecte republicà que amb prou feines gaudirà d’uns mesos plens de vida, els que hi ha entre la seva proclamació i l’aixecament cantonal per caure després en un accelerat procés de descomposició. Però tot i així, breu i convulsa, la història de la Primera República, segle i mig després, ofereix un grapat d’elements de gran interès. Entre ells, l’intent de desenvolupar un programa de reformes socials per part dels republicans federals i els primers passos ferms del “proletariat organitzat”: aquelles organitzacions que buscaven convertir-se en veu i instrument d’acció.
PI Y MARGALL, FRANCISCO; MÁIZ, RAMÓN [editor i estudi introductori.] Las Nacionalidades. Escritos y discursos sobre federalismo, Editor Tres Cantos Akal 2009, 720 pàgines.
Contingut: Francesc Pi i Margall (1824-1901) és el pensador polític espanyol més important del segle XIX. Fundador i líder del Partit Federal, i president del Govern de la Primera República, fou un escriptor prolífic i un propagador incansable de la causa federal republicana. La força de les idees i la personalitat acusada el van convertir en un dels mites de referència de l’esquerra espanyola. A la seva trajectòria política i intel·lectual tracta temes tan decisius com la qüestió obrera i el socialisme, el problema religiós i la laïcitat de l’Estat, la crítica de la monarquia, la qüestió territorial i la federació de les «antigues províncies abans van ser nacions», i l’antimilitarisme com a fonament de la idea d’una Europa federal.
Aquest llibre reuneix, per primer cop, els seus escrits i discursos més importants sobre el problema del federalisme. A l’edició íntegra de Las nacionalidades (1877) s’acompanyen els capítols dedicats a la federació dels llibres La Reacción y la Revolución (1854) i Las luchas de nuestros dias (1890). A més, en el volum s’ofereixen al lector pròlegs, discursos a les Corts, diversos articles publicats al diari El Nuevo Régimen (1891-1901), el programa del Partit Federal, així com els projectes constitucionals de 1883 i altres textos de interès.
Tres biografies de republicans catalans
FERRER I GIRONÈS, FRANCESC: Joan Tutau i Vergès. Col·lecció Cooperativistes Catalans 5, Barcelona: Edicions Cossetània, 2006, 102 pàgines.
Sinopsi: Joan Tutau i Vergés (Figueres, Alt Empordà, 21 d’octubre de 1829 – 13 de juliol de 1893) dirigent republicà i escriptor català. Formà part del grup d’Abdó Terradas i el 1854 fou elegit segon alcalde de Figueres, càrrec que hagué de deixar el juliol de 1855, destituït pel govern. S’exilià a França entre 1855-1858 i, en ésser amnistiat, passà a residir a Barcelona. Llavors es convertí en un dels principals dirigents, especialista en qüestions econòmiques, del grup democràtic i republicà (amb Narcís Monturiol, Josep Anselm Clavé, Francesc Sunyer i Capdevila, etc.).
Francesc Ferrer atribueix a Joan Tutau el primer article de tota la península Ibèrica sobre cooperativisme. Fou publicat al diari bisetmanal El Ampurdanés el 24 de desembre de 1863. En aquest article Totau alabava els beneficis de la cooperació i es lamentava que a España no existissin associacions obreres cooperatives, ja que si es repliquessin les experiències angleses en territori espanyol significaria una millora en la qualitat de vida i en l’economia de les classes obreres.
També hi ha referències a conferències on Totau parla sobre el cooperativisme. Una d’elles és la conferència impartida a l’Ateneu Barcelonès (1886), on defensa la força del cooperativisme per resoldre les problemàtiques socials. Presidí també l’Ateneu Barcelonès (i com a tal hi dugué com a conferenciants Anselmo Lorenzo, i Josep Llunas l’abril de 1887) i feu un interessant esforç teòric: l’any 1886 publicà Las crisis (monetarias, bursátiles, mercantiles e industriales), primera anàlisi global de les crisis del capitalisme feta al país i que considerava producte de la superproducció i de la lluita entre el capital i el treball.
CANADELL RUSIÑOL, ROGER: Josep Anselm Clavé. Una vida al servei de la cultura i la llibertat Editorial Comanegra 2016, 201 pàgines
Sinopsi: La vida i l’obra de Josep Anselm Clavé (1824-1874) ha estat objecte de llibres, articles, exposicions, treballs i recerques, amb enfocaments ben diversos al llarg del temps. El mateix Clavé va deixar escrites i publicades algunes pàgines en les quals explicava la història de les societats corals que va fundar, les seves idees i alguns passatges de la pròpia vida, però la gran popularitat de què va gaudir va comportar de seguida que la frontera entre la realitat i el mite s’anés esvaint de mica en mica. Un nou llibre sobre la vida de Josep Anselm Clavé té una justificació clara si es té en compte que la darrera biografia pròpiament dita va ser l’escrita l’any 1973. Durant els darrers anys ha aflorat molta informació fins ara inèdita que projecta una nova llum sobre l’autor de l’aplec del Remei. «Associeu-vos i sereu forts, instruïu-vos i sereu lliures, estimeu-vos i sereu feliços.» Josep Anselm Clavé
CASASSAS YMBERT, JORDI i GHANIME RODRÍGUEZ, ALBERT Homenatge a Francesc Pi i Margall, 1824-1901. Intel·lectual i polític federal, Editor, Generalitat de Catalunya, Departament de la Presidència, Catalans il·lustres 14 2001, 259 pàgines.
Contingut: Recorregut per la trajectòria intel·lectual i política de Francesc Pi i Margall, acompanyada per una àmplia antologia de la seva producció, que permeten una aproximació curosa a la seva figura. L’obra inclou bibliografia general per a aquells lectors que vulguin aprofundir aquesta figura històrica i la seva època.
Biografies d’activistes republicans espanyols
HIGUERAS CASTAÑEDA, EDUARDO; PÉREZ TRUJILLANO, RUBÉN; i VADILLO MUÑOZ, JULIÁN (coords): Activistas, militantes y propagandistas. Biografías en los márgenes de la cultura republicana (1868-1978). Athenaica Ediciones Universitarias. 2018, 438 pàgines.
Sinopsi: En aquesta col·lecció d’aproximacions biogràfiques s’exploren els marges de la cultura republicana i el moviment obrer, allunyant-nos del discurs i l’experiència dels primers dirigents de les agrupacions democràtiques i les organitzacions obreres, per destacar la dels seus quadres intermedis i inferiors. Si des de mitjans del segle XIX la democràcia va articular un moviment de masses, no va ser només per la brillantor dels líders que sovint van donar nom als partits republicans. També es pot afirmar respecte a les organitzacions obreres. Per contra, l’aportació dels activistes, els militants i propagandistes que impulsaven comitès, difonien les doctrines en fullets i diaris locals, aixecaven partides armades o agitaven les masses a les reunions polítiques, va ser crucial. Per fer-ho, s’ha seleccionat un conjunt de figures representatives.
El propòsit no és tant rescatar-les de l’oblit, sinó projectar-hi un marc d’aquest espai on es vertebrava l’arquitectura de la mobilització obrerista i republicana en tota la seva heterogeneïtat. Perquè, precisament, la parcel·lació interna de les cultures polítiques ha estat un dels problemes que més han ocupat els historiadors en els darrers anys.
Més enllà de la taxonomia que diferencia cultures o subcultures polítiques com a espais homogenis, com a imaginaris ben definits i amb fronteres nítides, la perspectiva biogràfica permet observar com els marges entre tradicions polítiques van ser, sovint, inexistents. La fluïdesa entre diferents imaginaris, les zones de contacte, les vies per travessar aquests límits o fins i tot la possibilitat del transfuguisme mostren una imatge menys rígida o immòbil d’aquesta cartografia política.
Explorar les zones de contacte és el segon dels objectius del llibre. Per acabar, s’ha prioritzat dins de la selecció una presència important de personatges que van traduir el seu imaginari polític en propostes jurídiques concretes. Projectaven i reproduïen, així, una cultura política; una visió constitucional, en termes jurídics. L’objectiu, en aquest cas, és subratllar el pes de la cultura constitucional dins del magma radical en què es desenvolupava el moviment republicà i les organitzacions obreristes.
Una memòria d’un republicà català
FELIU I CODINA, ANTONI: Memòries d’un veterà de la República. Barcelona: Tigre de paper, 2022. 704 pàgines.
Sinopsi: Les ‘Memòries d’un veterà de la República‘, dictades des del llit de mort pel republicà federal Antoni Feliu i Codina, van ser publicades a principis de segle pel diari republicà barceloní El Diluvio. L’editorial Fil Roig ha compilat i traduït al català aquestes memòries, que són un retrat de la Barcelona republicana, revolucionària i popular de mitjans del segle XIX.
A través d’anècdotes i vivències, però sense abandonar el rigor històric, aquestes Memòries ens submergeixen en una etapa fonamental per entendre l’aparició del catalanisme i l’articulació de l’esquerra republicana i obrera. Des de l’assassinat d’un empresari per part d’un grup d’obrers fins a l’adveniment del Sexenni Revolucionari i la divisió dels republicans federalistes entre «intransigents» i «benèvols».
Escenes tan sonades com la baralla a cops de puny entre Anselm Clavé i el capità general de Catalunya, l’escridassada a Joan Prim a Barcelona, o com un grup liderat per Valentí Almirall va ocupar l’Ajuntament de Barcelona i va llançar el retrat de la reina pel balcó, troben el seu context en aquest volum imprescindible. Sabies que l’alcalde de Figueres Abdó Terrades va ser destituït i deportat a Andalusia per negar-se a jurar fidelitat a la monarquia? O que l’inventor del submarí era Narcís Monturiol, un dels primers comunistes catalans?
Tres obres sobre Catalunya, el catalanisme i la República Federal
ESCULIES, JOAN: “Visca la República Federal: 9 de març de 1873” a Sàpiens núm. 250, gener 2023. Pàg. 44-51.
Contingut: Ara fa cent cinquanta anys, la Diputació de Barcelona va intentar aprovar l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola, proclamada un mes abans a Madrid. A causa de la confusió respecte al tipus de república, la proposta no va triomfar, però Madrid es va veure obligat a actuar.
PICH I MITJANA, JOSEP: Valentí Almirall i el federalisme intransigent, Barcelona Afers 2006. 307 pàgines.
Sinopsi: Durant el Sexenni Revolucionari, a la ciutat de Barcelona, els federals intransigents dirigiren el comitè local del Partit Republicà Democràtic Federal durant una gran part del període i tingueren un notable protagonisme en alguns dels esdeveniments més destacats de l’etapa, tot i que fins avui dia no disposàvem de cap publicació que estudiés de manera aprofundida el seu ideari i actuació. Per la seva tasca investigadora centrada en el pensament i l’activitat política de Valentí Almirall i Llozer (1841-1904), figura capdavantera del federalisme intransigent barceloní durant el Sexenni i, alhora, personatge clau de la politització del catalanisme a partir del darrer quart del segle XIX, Josep Pich és l’historiador que millor podia omplir aquesta llacuna de la historiografia sobre el republicanisme federal català. Més enllà de l’idealisme, dogmatisme i maximalisme que caracteritzaren la formació, cosa que dificultà la concreció pràctica dels seus objectius polítics, destaca el fet que el federalisme intransigent va constituir i impulsar un projecte polític i doctrinal que per primera vegada vinculava federalisme i catalanisme.
TOLEDANO GONZÀLEZ, LLUÍS FERRAN: La Catalunya dels furs carlins (1 de novembre de 1874), Ed. Rosa dels vents, setembre 2022, 363 pàgines.
Del pròleg d’Agustí Alcoberro i sinopsi: Probablement, pocs lectors haurien considerat d’antuvi la data de l’1 de novembre de 1874 com una diada històrica, com un «dia que ha fet Catalunya». La instauració d’una Diputació de Catalunya a Sant Joan de les Abadesses, en el marc de la Tercera Guerra Carlina (1872-1876), no ha estat prou valorada fins ara, entre altres motius per la derrota militar del bàndol que liderava, però també per una certa tendència a minimitzar, entre tòpics gruixuts o divertits, allò que va ser el carlisme català. Tanmateix, l’estudi rigorós i sistemàtic de Lluís Ferran Toledano obliga a valorar de nou aquell corrent polític a Catalunya, i també les seves concrecions en l’àmbit militar, administratiu i fiscal i, posats a dir, el seu projecte de catalanisme tradicionalista o foral, que durant un temps va competir amb el federalisme universalista republicà, i que va ser finalment arraconat, a l’inici de la vintena centúria, per la via de l’autonomisme de nou encuny.
El carlisme català ha estat una de les cultures polítiques més riques de la Catalunya contemporània, expressió del monarquisme i de la contrarevolució a casa nostra, capaç d’inaugurar un dels cicles guerracivilistes més llargs de l’Europa del segle XIX, comparable a escala global amb els de Colòmbia i el Riu de la Plata. Malgrat les derrotes, es revifà en contextos històrics com el del Sexenni Democràtic (1868-1874), ja en plena societat industrial i burgesa. Aleshores, dirigit pel nou pretendent Carles VII, el carlisme català bastí una xarxa rica de sociabilitat amb cercles i casinos i amb desenes de capçaleres de premsa, mentre aconseguia tretze escons en les eleccions generals del 1871. En un teatre d’operacions particular, s’aixecaren en armes, l’abril del 1872, i no sucumbiren fins a final del 1876.
El llibre de Lluís Ferran Toledano descriu el procés i els fonaments teòrics sobre els quals el nou carlisme va assumir el fet nacional català, des d’un principi de continuïtat (i de legitimitat) històrica. Però també descriu amb precisió l’esforç per establir un govern eficaç i just en les àrees controlades pel moviment. Aquest objectiu només ha estat possible des d’un coneixement sistemàtic d’un gran nombre de fonts, sovint disperses, i que en cap cas són habituals en els grans arxius nacionals. Parlem de dietaris i cròniques personals, de documentació oficial del moviment i del seu govern amagada durant generacions en arxius familiars, o dels exemplars escassos de la seva premsa que han arribat fins als nostres dies.
SUNYER, MAGÍ: Els mites de la República. Arguments per al futur. Barcelona: Eumo Editorial, 2022. 230 pàgines.
Ressenya de Jordina Gort Oliver (URV). El llibre de Magí Sunyer reflexiona sobre el desgast de les idees i dels mites del republicanisme i el perquè d’aquesta pèrdua i desorientació respecte els fonaments que les van originar. El llibre vol respondre a aquesta qüestió amb la recerca i recuperació del punt de partida de les idees que van crear uns símbols de lluita, que amb el temps sembla que s’han desdibuixat precisament per l’oblit i el descuit d’aquesta primera base inicial[…] Sunyer vol abastar aquells mites que no havia pogut encabir en estudis anteriors perquè van més enllà de la mitologia únicament catalana.
En aquest repertori republicà s’hi descriuen uns ideals que els catalans compartien amb la resta de republicans del món. Mostra una ideologia que és clarament de caràcter universal i recull una sèries de qualitats que va exposant al llarg d’aquest volum: ”La hipòtesi que defenso és que el republicanisme català contemporani està compost pels valors que examino: llibertat, igualtat, fraternitat, progrés, virtut, feminisme, justícia, instrucció, poble, ciutadania, pacifisme, laïcisme, revolució, república, universalisme i catalanisme”.
Vegeu la ressenya completa Anuari Verdaguer 30 – 2022, p. 553-562 aquí
Altres novetats bibliogràfiques
Durant els propers mesos del 2023 apareixeran novetats dedicades a la República, com ara els textos de Florencia Peyrou, Jeanne Moisand (Comunards i cantonalisme), o la reedició del llibre de Miquel González i Sugranyes, La República en Barcelona : apuntes para una crónica.
Altres novetats que no he pogut llegir són:
PORTILLO CORTADELLAS, ALBERT; CALAFAT MARTÍNEZ, XAVIER J.; MONTEMAYOR DELGADO, IVAN; GUMMÀ VIDAL, ELOI: L’arbre de les llibertats. Republicanisme als Països Catalans, Ed. Illa, Col·lecció Mar de Fons, 2023, 137 pàgines.
VILCHES, JORGE: La Primera República Española (1873-1874), Espasa libros, Madrid, 2023, 512 pàgines
Una coproducció de Bitò, La Brutal i T de Teatre amb el suport de l’ICEC (Generalitat de Catalunya)
Espectacle en català. Primera representació a la Villaroel el 9 de setembre
Durada: 1 hora i 40 minuts (sense entreacte)
Sinopsi
És una comèdia escrita per Christopher Durang. La història gira entorn de les relacions de tres germans solters de mitjana edat, dos dels quals viuen junts, i té lloc durant una visita de la tercera, Masha. Discuteixen de les seves vides i dels seus amors, i Masha amenaça de vendre la casa. Alguns dels elements de l’espectacle estan inspirats o fan referència a les obres d’Anton Txèkhov, inclosos alguns noms dels personatges, l’escenari de l’obra (un hort de cirerers) i el tema de la possible pèrdua d’una llar ancestral.
“Parlar del teatre de Christopher Durang és parlar de teatre intel·ligent, sarcàstic, ple de personatges extrems, de situacions impossibles, d’emocions desbordants i de molt sentit de l’humor”, explica David Selvas. Segons el director a l’obra “hi ha mala llet i molta saviesa perquè mostra uns personatges incòmodes, enfadats, hilarants, que tenen obsessions i tot junt acaba sent una mena d’oda aquella part més excèntrica que tots tenim però que gairebé mai mostrem”.
Fotografia promocional de l’espectacle amb el repartiment. Imatge: Kiku Piñol
El meu parer
L’obra és una mostra dels sentiments i experiències humanes des de diferents punts de vista, però que en els fons conflueixen cap als mateixos temes que els preocupan a tots els personatges: la gelosia, la felicitat, l’ambició, la sol·litud, la vellesa, el sexe… tot amb una visió irònica i humorística sanota.
Una còmedia o tragicomèdia de les que fa riure i somriure i que te l’emportes a casa. Quant a la interpretació, cito Andreu Sotorra: “Una oportunitat per retrobar una renovada actriu Carme Pla (en el paper de Sonia, que passa de la timidesa a la brutalitat) i una exultant Marta Pérez (en el paper de Masha, que acaba movent tots els fils de la trama), al costat d’un trapella i seriosament còmic Albert Ribalta (el germà Vanya), i d’una mesurada actriu Paula Jornet (convertida en “molècula etèria”, que aquesta vegada no canta), a més d’Alejandro Bordanove (el xòuman de la festa) i finalment la veterana actriu Lide Uranga (en el paper de la dona de la neteja). Tots plegats converteixen el que podria haver estat Txhékhov si, en el seu temps, al segle XIX, hagués tingut ganes i humor de fer riure el personal”. Molt recomanable.
Albert Ribalta (Vanya) i Alejandro Bordanove (Spike)
Una copa amb les actrius, els actors i el director
En acabar l’obra vam tenir la sort de fer una copa (literalment) i xerrar amb el director, David Selvas i els intèrprets. Hi havia diversos caps de grup que organitzaven sortides col·lectives al teatre. Nosaltres som un petit grup, Gaudir la Cultura, que tot just hem començat a fer sortides col·lectives al teatre. Tothom va poder explicar les seves experiències. Una estona molt agradable.
Marta Pérez, Albert Ribalta, David Selvas, Lide Uranga, Carme Pla i Paula Jornet. Foto JSC
Intèrprets: Cristina Genebat, Marta Marco, Carlota Olcina, Clara Segura
Autoria: Laetitia Colombani
Direcció: Clara Segura Crespo
Lloc i data: Teatre Goya (29-Setembre-2022)
Una trena d’amistat
Tots els amics i les amigues del grup Gaudirlacultura ja hem vist La Trena. Una majoria hi vam anar junts per mitjà del sistema Promoentrada Grups que aconsegueixes una petita rebaixa. Tothom va sortir molt satisfet, personalment una mica eufòric i tot, després del mal dia que havia tingut.
No he llegit l’obra de la Laetitia Colombani, tot i la insistència de la Mercè Bausili, que ho trobava necessari. Potser ho faré a posteriori. La Trena és una obra de filigrana i de text, em va recordar a estones, la imaginació i la senzillesa alhora de Flowers de Lindsay Kemp.
La història, les històries són una trena, tot força, tot suavitat, tot bellesa. La posada en escena, és màgica. El teatre el posa l’espectador en el seu cap. La combinació gairebé perfecta de text, interpretació i posada en escena són una altra trena. Com li hauria agradat al Pep Bujosa, segur que hi trobaria més d’un detall que no hem vist els espectadors normalets. També hi destacaria el fregolisme de les actrius.
Us deixo amb una crítica de J. C. Olivares de La Vanguardia. La comparteixo força. Per cert, el substantiu fregolisme pren com a base de derivació el cognom de l’actor i cantant transformista italià Leopoldo Fregoli (1867-1936), al qual s’ha adjuntat el sufix -isme, que serveix per formar noms que designen teories o doctrines, o, com en aquest cas, corrents artístics. Leopoldo Fregoli va ser molt famós a finals del segle XIX i les dues primeres dècades del segle XX, i va actuar a molts països europeus, on era aclamat. Fregoli era l’únic intèrpret de les seves obres, de trama dramàtica, en les quals anava canviant d’aspecte, de veu i de registre a un ritme vertiginós, de manera que en una sola funció aconseguia donar vida a dotzenes de personatges tan diferents com convincents, i va dur el transformisme a la seva maduresa teatral.
La Trena. Teatre Goya
Crítica de J.C. Olivares: Un teatre atemporal (La Vanguardia 29-09-2022)
Tres continents (Amèrica, Àsia i Europa), tres religions (judaisme, hinduismei catolicisme), tres entorns socials (professionals liberals, intocables i menestrals) i tres dones (Sarah,Smita i Giulia) que es resisteixen a un destí marcat per la violència visible i invisible dels costums dictats pels homes. Les tres, unides per un nus que parla molt més de sororitat que de justícia social. Aquest és el paràmetre més feble de La trena, la popular novel·la de Laetitia Colombani, ara transformada per Clara Segura en una peça de teatre que explota tot el potencial emotiu d’uns relats de superació i rebel·lia, a més del talent de tres actrius (Cristina Genebat, Carlota Olcina, Marta Marco) multiplicades en un retaule de personatges.
Un exercici de fregolisme per emocionar fins a la llàgrima –alguna se n’escapa, entre el públic del Goya– amb la misèria absoluta, la ruïna econòmica, el racisme, el masclisme interioritzat, la malaltia, la rivalitat descarnada, els recels, la traïció. I l’amor que ho venç tot. El patiment que recobreix les protagonistes d’una aura d’heroïnes anònimes. Colombani, a més, tanca el capítol de les aventures vitals de les protagonistes quan fan el primer pas cap a l’èxit o el fracàs. No hi ha judici, només un elogi al valor de canviar l’statu quo. L’empatia que generen les intèrprets des de l’escenari és tan poderosa que tant és que els estereotips abundin en cada un dels paisatges humans retratats. La direcció de Segura –que, a més, assumeix el rol una mica difús de la narradora– busca incloure els espectadors en el cercle còmplice que comparteix amb les seves companyes.
La Trena, Teatre Goya
Un espectacle amb un discurs senzill, una solució escènica complexa i, sobretot, una capacitat de connectar i emocionar molt eficaç. El muntatge té un cert aire atemporal. Com si amb un vestit contemporani (ús del micro, projeccions, apunts coreogràfics) es reivindiqués la forma més ancestral i essencial del teatre: compartir històries. El teatre que tant convoca en un espai tancat com en una plaça oberta. Relats propers que no necessiten gaire més que els cossos entrenats i savis de les intèrprets per donar-los vida. D’aquesta manera, Segura també ret Cultura homenatge a l’ofici i a tres bones intèrprets que ho donen tot per donar forma i sentit a aquest propòsit. En això no hi ha discussió. És una funció per aplaudir les actrius.
Gaudir la Cultura 
You must be logged in to post a comment.