Categories
Cinema i sèries Conferències i cursos Llibres

La Comuna de París

Què fou la Comuna de París?

La Comuna de París fou  la sublevació que vingué a continuació de la humiliant derrota de França en la guerra Franco-prussiana (18 de març – 28 de maig de 1871). Un matusser intent de desarmar la Guàrdia Nacional provocà una insurrecció i l’elecció d’un Consell Municipal que rebé el nom de Comuna, amb totes les connotacions revolucionàries del terme. El govern encapçalat per l’orleanista  Adolphe Thiers, es retirà a Versalles, on l’Assemblea Nacional monàrquica refusà adoptar cap compromís com va fer la Comuna. Un cop reunida una força militar suficient, París va ser reconquerida amb la pèrdua d’un gran nombre de vides humanes. Milers de membres de la Guàrdia Nacional que lluitaven a favor de la Comuna van ser assassinats, i d’altres van ser condemnats durament, fet que deixà un rastre de rancúnia sense precedents” [Diccionari d’Història Universal Chambers].

Què significa la Comuna de París en la historiografia?

“La Comuna de París (10/03 a 28/05 de 1871) va ser un dels fets polítics més importants del segle XIX. Un esdeveniment revolucionari que en el seu moment va provocar una enorme commoció social i política a nivell internacional i que durant dècades va ser un referent en la lluita del moviment obrer, evocat, entre d’altres, com, «Le temps des cerises» obra de Jean-Baptiste Clément, poeta de la Comuna de París, la primavera mítica del roig de les ensenyes i de la sang. El seu ressò, en forma de substrat ideològic o de models d’activisme, arriba també fins als nostres dies (l’exemple més conegut és la bandera vermella) i moltes de les seves propostes polítiques tornen a ocupar avui un espai en el debat públic (sostenibilitat ambiental i ecologisme, funció emancipatòria de l’art, abolició de la prostitució, separació treball riquesa…) malgrat que la immensa majoria de la població, fins i tot a França, ja no en conserva cap record” [Presentació de la Jornada UPEC El temps de les Cireres].

Jornada sobre La Comuna de París, 150è aniversari

Organitzat per la  UPEC (Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya  la jornada del dia 12 de maigEl Temps de les Cireres” celebra el 150 aniversari de la Comuna de París. Les places presencials ja estan totes ocupades, però es podran veure i seguir per Internet. Aquí teniu l’enllaç per veure les sessions en directe.

París durant la Comuna, Le Monde Illustré, maig de 1871.

Ponents i programa de la Jornada

Els ponents de la Jornada són: Julián Vadillo, professor associat de la Universidad Carlos III de Madrid; Mathilde Larrère, professora d’Història del s. XIX i membre del Consell d’història de la ciutat de París; Andreu Mayayo, catedràtic d’Història Contemporània de la UB; Kristin Ross,  professora de Literatura Comparada de la NYU i autora del llibre Lujo comunal. El imaginario político de la Comuna de París; Miquel Salas del consell editorial de la revista Sin Permiso; Rosa Sans, directora Fundació Cipriano García – CC OO; Carles Martí, vicepresident UPEC; Teresa Abelló. professora d’Història de la UB; Xavier Domènech, historiador i professor de la UAB; Àngel Duarte, catedràtic d’Història de la UdCo; Albert García-Balañá, professor d’Història de la UPF; Núria Iceta, editora de L’Avenç.

Podeu consultar el programa complet aquí; Una revolució ciutadana (1ª sessió); La Comuna de París en la Història de l’esquerra (2ª sessió); L’impacte de la Comuna a Catalunya i a Espanya (3ª sessió).

A continuació presento una breu selecció personal d’alguns llibres i articles que tracten el tema de la Comuna de París:

Historia de la Comuna de París de 1871 de Prosper-Olivier Lissagaray.

Sinopsi: Al març de 1871, la classe treballadora de París, indignada per la seva falta de poder polític i cansada de ser explotada, va prendre el control de la capital. Aquest llibre és l’excepcional història de la Comuna, de les heroiques batalles lliurades en la seva defensa i de la sagnant massacre que va acabar amb l’aixecament. Un apassionant experiment revolucionari que en pocs mesos va aconseguir substituir l’exèrcit per una milícia ciutadana, acabar amb la ingerència eclesiàstica en els afers estatals, introduir el dret universal a l’educació i reconèixer als funcionaris públics el mateix salari que percebien els treballadors. Fins que les forces repressores van desencadenar una ofensiva sense precedents sobre la capital francesa. Un bany de sang que va costar la vida a desenes de milers de rebels, afusellats per soldats enemics. Lissagaray, un jove periodista que no només va viure els fets, sinó que va lluitar per la Comuna a les barricades, narra la glòria de la resistència a París, els grans èxits aconseguits per la revolució i el valor de les dones i homes que van donar la seva vida per la causa de la llibertat.

Cronología de la Comuna de París

Breu cronologia redactada per Miguel Salas i publicada a Sin Permiso, 21-03-2021. Descriu sintèticament els principals fets de 1870 i 1871, especialment des del 18 de març al 28 de maig de 1871.

El significado de la Comuna de París. Entrevista a Kristin Ross

Kristin Ross i Manu Goswami a Sin Permiso 25/03/2021.

En el seu llibre, Lujo comunal. El imaginario político de la Comuna de París, Kristin Ross defineix amb claredat totes les polèmiques que es van desenvolupar al voltant la Comuna i sosté que van condensar en falses polaritzacions: anarquisme versus marxisme, camperols versus obrers, terror jacobí revolucionari versus anarcosindicalisme, etc.

Ara que la Guerra Freda s’ha acabat i que el republicanisme francès està esgotat, Ross argumenta que podem alliberar la Comuna d’aquesta esclerosi. Aquesta emancipació pot revitalitzar al seu torn a l’esquerra contemporània perquè actuï i pensi en funció dels desafiaments actuals. Cap obra posa més èmfasi en l’afirmació de Marx segons la qual el major assoliment de la Comuna de París va ser la seva existència i el seu funcionament concrets.

Por qué celebramos la Comuna de París

Text històric de William Morris, un dels grans revolucionaris britànics del segle XIX i un dels millors exponents del “socialisme llibertari”. Publicat a Sin Permiso 25/03/2021.

William Morris va ser, en les paraules de E.P. Thompson, l’únic revolucionari anglès de segle XIX que va acceptar obertament i sense reserves la causa revolucionària. Gran artesà, dissenyador, poeta i escriptor, Morris sempre guardava una profunda preocupació per les causes artístiques i humanes i, amb el pas el temps, aquests mateixos ideals el van portar a creuar el que ell anomenava el «riu de foc» i ha esdevenir un socialista compromès.

A mesura que les seves conviccions revolucionàries s’enfortien, es va tornar cada vegada més nítida la importància de la memòria de la Comuna de París de 1871. Com recorda Kristin Ross, entre tots els socialistes britànics, va ser Morris qui va defensar amb més fermesa el llegat viu de la Comuna, a la qual va descriure com «la pedra angular del nou món que està cridat a ser».

William Morris (Walthamstow, Anglaterra, 24 de març de 1834 – 3 d’octubre de 1896) va ser un artesà, dissenyador, impressor, poeta, escriptor, activista polític, pintor i dissenyador britànic

Els pioners: la Comuna de París (1871)

Article de Marc Geli Taberner publicat conjuntament a Ab Origine i a Catarsi Magazin, explica el context històric, la guerra franco-prussiana que suposà l’enfonsament del Segon Imperi de Lluís Napoleó i l’adveniment de la III República Francesa (1870-1940. També mostra una llista de les principals mesures socials i d’alguns dels seus dèficits i errors. Finalment, també analitza el possible llegat de la Comuna.

Les oblidades de la Comuna de París

Article d’Emma Baudais publicat a Ab Origine sobre les dones que van ser presents des del 18 de març de 1871, amb les armes a la mà, lluitant contra els 6.000 militars enviats per Adolphe Thiers. Dones de totes les edats, casades, solteres, mares, etc. Algunes de París, altres de les províncies i també algunes estrangeres sobretot belgues, russes i poloneses. Malgrat la diversitat d’orígens, la majoria eren dones obreres: cosidores, xocolateres, bugaderes, confiteres, prostitutes, però també hi ha presents algunes comerciants i intel·lectuals, periodistes, professores, sent la més coneguda d’elles Louise Michel.

Louise Michel (Vroncourt-la-Côte, Haute-Marne, 29 de maig del 1830 – Marsella, 9 de gener del 1905) fou una destacada anarquista francesa i una de les principals figures de la Comuna de París; va ser també escriptora, poeta i educadora.

La Comuna de París: l’alternativa possible

Article de Marcello Musto que defensa que la Comuna va significar una idea abstracta i un canvi concret. Es va convertir en un sinònim del mateix concepte de revolució. Publica a Catarsi Magazin,18 de març de 2021.

“Barricade de la Place Vendôme, rue de la Paix durant la Commune de Paris de 1871”.

La Commune (Paris 1871)

Film documental dirigit per Peter Watkins amb guió de Peter Watkins i Agathe Bluysen, any 2000, 345 m, Productora 13 Productions, La Sept-Arte, Le Musée d’Orsay.

Sinopsi: París l’any 1871; mentre que un periodista de Versalles TV transmet informació falsament tranquil·litzadora, es crea una Televisió Comunal, que reflecteix l’opinió dels insurgents de la capital francesa. Així, aquestes dues cadenes cobreixen la revolució i el govern de la Comuna de París, entre el 26 de març i el 28 de maig de 1871, d’una manera totalment diferent. El canal públic oficial, TV Nacional de Versalles, dona una versió oral i excloent dels esdeveniments, que contrasta amb la de la recentment creada TV Comunal. Aquesta última pretén donar la paraula als mateixos ciutadans que l’altra televisió nega i emmordassa. Però no només això sinó que pretén donar la paraula també als actors que encarnen aquests ciutadans, i que tenen la seva opinió sobre les injustícies que cent trenta-tres anys després perviuen en la societat contemporània.

Bibliografia bàsica

Rougerie, Jacques: “La Commune et les Communards”, Folio, 2018

Merriman, John M. “Masacre: vida y muerte en la Comuna de París de 1871”; [traducció: Juanmari Madariaga], Ed. Tres Cantos, Siglo XXI de España, 2017

Ross, Kristin: “Lujo comunal. El  imaginario político de la Comuna de París“, Akal 2016

Michel, Louise: “La comuna de París: historia y recuerdos Louise Michel”; [pròleg de Dolors Marín], Ed.  LaMalatesta Tierra de Fuego, 2014

Serman, William: “La Commune de Paris (1871)” Ed. Fayard, 1999

Olivier, Albert: “La Comuna” Alianza Editorial 1971

Categories
Cinema i sèries Música

Akelarre

Fitxa tècnica:

Títol original: Akelarre

Any: 2020

Durada: 90 min.

Direcció: Pablo Agüero

Guió: Pablo Agüero i Katell Guillou

Música: Maite Arrotajauregi i Aránzazu Calleja

Fotografia: Javier Agirre Erauso

Repartiment: Amaia Aberasturi, Àlex Brendemühl, Daniel Fanego, Jone Laspiur, Daniel Chamorro, Iñigo de l’Església, Yune Nogueiras, Elena Uriz, Asier Oruesagasti, Garazi Urkola, Irati Saez de Urabain, Lorea Ibarra

Productora: Co-production Espanya-Argentina-França; Sorgin Films, Tita Productions, Kowalski Films, Lamia Produccions, La Fidèle Production

Gènere: drama, Segle XVII, bruixeria, feminisme

Sinopsi: País Basc, 1609. Els homes de la regió se n’han anat a la mar. Ana participa en una festa al bosc amb altres noies del poble. El jutge Rostegui, encomanat pel Rei per purificar la regió, les fa aturar i les acusa de bruixeria. Decideix fer el necessari perquè confessin el que saben sobre l’Akelarre, cerimònia màgica durant la qual, suposadament, el Diable inicia a les seves servidores i s’aparella amb elles.

Premis: 2020 Premis Goya: Millor música original, millor direcció artística, millor disseny de vestuari, millor maquillatge i millors efectes especials.

Comentari

Estava llegint el magnífic dossier especial “No eren bruixes”, de la revista Sàpiens 228, de març de 2021, quan vaig recordar que feia poc que s’acabava d’estrenar la pel·lícula “Akelarre”. Vaig pensar que seria una manera de completar la lectura. En realitat, la pel·lícula no és pròpiament de gènere històric, encara que s’hagi inspirat en el relat real de l’inquisidor Pierre de Lancre, sinó que és rabiosament actual: tracta sobre la submissió de les dones en un món masclista i de la confirmació del caràcter perillós de les dones: els homes tenen por de les dones que no els tenen por.

La història és el debat dialèctic entre sis noies basques (5 de les quals són actrius no professionals), escollides entre més de 800 joves i el jutge Rostegui (Àlex Brendemühl), amb apunts i contrapunts del secretari (Daniel Fanego). La pel·lícula creix en intensitat i qualitat, a mesura que transcorre la narració.

Tot i tractar-se d’un film tenebrista, sempre hi ha un punt d’humor.  La música i el vestuaris són quelcom més que un complement. Són part de la narració i del contingut. Les noies parlen entre elles en euskera i les obliguen a parlar en castellà quan s’adrecen al jutge. Aquest ens sembla un altre encert de la pel·lícula, quan el jutge i el secretari insisteixen en el caràcter incomprensible de l’euskera. En realitat, però, és la incomprensió de les dones en general (amb independència de la seva llengua), és a elles a les qui realment no entén l’inquisidor.

El jutge inquisidor (molt ben interpretat per Àlex Brendemühl) necessita provar l’existència del sabbat de manera concloent, les sis adolescents de la vila són les candidates perfectes per poder desvetllar, per fi, amb tot detall al Rei, el desenvolupament d’aquesta reunió de bruixes per a la realització de rituals i encanteris satànics. Tota la primera part se centra en la paraula, en la possibilitat del diàleg com a camí de l’entesa. Però, per al jutge i l’inquisidor de 1609 (i actualment, també) les respostes són innecessàries perquè ja sap que, només, ell té raó i es beneficia de l’absoluta certesa. El final és un homenatge al film Thelma and Louise.

No us perdeu el Making of Oficial Akelarre Completo https://youtu.be/CspbcUQzmJY

Categories
Llibres

Tothom hauria de ser feminista

  • Títol: Tothom hauria de ser feminista
  • Autora: Chimamanda Ngozi Adichie 
  • Editorial: Fanbooks
  • Col·lecció: Biblioteca Chimamanda
  • Traductor: Scheherezade Surià López
  • Nombre de pàgines: 64
  • Sinopsi: Un llibre que recull el transcendental discurs que va oferir l’autora a TEDxTalk (sèrie anual de conferències centrades en l’Africa), sobre el significat de ser feminista en ple segle XXI. Un breu assaig que té el poder que les seves paraules ressonin dins el cap de qui les llegeix. Aquest és el poder que tenen els grans assajos per canviar la societat.

L’autora

Chimamanda Ngozi Adichie (Abba, Estat d’Enugu, 15 de setembre de 1977) és una novel·lista nigeriana. Adichie és el seu cognom, mentres que Chimamanda Ngozi són els seus dos noms, que volen dir “el meu déu no caurà” i “benedicció”, respectivament, en igbo. Ha estat considerada la veu més destacada d’un seguit de nous autors anglòfons que estan aconseguint atreure una generació de lectores i lectors cap a la literatura africana.

Comentari

En ocasió del 8M de 2021 he tornat a llegir aquest llibre de Chimamanda Ngozi Adichie, Tothom hauria de ser feminista, que em va regalar la meva filla Xènia. No pretenc resumir-lo, s’ha de llegir tot sencer. En destaco alguns paràgrafs:

Per dissimular els aspectes “negatius” que li retreien alguns amics sobre el mot femenista, diu amb ironia: En un moment determinat vaig a arribar a ser “feminista feliç africana que no odia els homes i a qui li agradava pintar-se els llavis i dur sabates de taló alt perquè vol i no pas per agradar els homes”

“De manera que en un sentit literal, els homes governen el món. Això tenia sentit fa mil anys […] Avui dia vivim en un món radicalment diferent. La persona més qualificada per ser líder ja no és la persona amb més força física. És la persona més intel·ligent, la que té més coneixements, la més creativa o més innovadora. I per aquests atributs no hi ha hormones. Una dona pot ser igual d’intel·ligent, innovadora i creativa que un home. Nosaltres hem evolucionat, però les idees que tenim sobre el gènere no ho han fet gaire”.

“Passem massa temps ensenyant les noies a preocupar-se pel que en pensaran els nois. I en canvi, al revés no ho fem. No ensenyem els nois a preocupar-se per caure bé. Passem massa temps dient a les dones que no s’enfadin, que no siguin agressives ni dures, la qual cosa ja és prou dolenta, però, a sobre, després ens girem i ens dediquem a elogiar o justificar els homes pels mateixos motius”.

“El problema del gènere és que prescriu com hauríem de ser en comptes de reconèixer com som. Imaginem que feliços que seríem, si fósssim nosaltres de debò i no haguéssim de respondre a les expectatives de gènere.”

He decidit no continuar disculpant-me per la meva feminitat. I vull que em respectin sent tan femenina com sóc. Perquè m’ho mereixo. M’agrada la política i la història, i m’encanta tenir una bona discussió intel·lectual. Sóc femenina. Sóc feliçment femenina. M’agrada dur talons alts i pintar-me els llavis. M’agrada rebre compliments d’homes i dones (tot i que he de ser sincera i dir que m’estimo més els compliments de les dones elegants), però sovint duc roba que no agrada als homes o que no “entenen”. La duc perquè m’agrada i perquè m’hi sento bé. La “mirada masculina” com a definidora de les opcions que prenc a la vida és, en gran part, secundària.”

Quin és el sentit de la cultura? En última instància, la cultura té com a finalitat garantir la conservació i la continuïtat d’un poble […] La cultura no fa la gent. La gent fa la cultura. Si és cert que no forma part de la nostra cultura el fet que les dones siguin éssers humans de ple dret, aleshores podem i hem de canviar la nostra cultura”.

“La meva definició de feminista és un home o una dona que diu: sí, actualment hi ha un problema amb el gènere tal com l’entenem i l’hem d’arreglar, ho hem de fer millor. Tots nosaltres, dones i homes, ho hem de fer millor”

Llibres de Chimamanda Ngozi Adichie en català

Vegeu la llista de llibres en català: https://www.grup62.cat/autor/chimamanda-ngozi-adichie/000045755

  • Sobre el dol. Apunts, pensaments i reflexions al voltant de la pèrdua – 07/04/2021 – Fanbooks
  • Tothom hauria de ser feminista, Estimada Ijeawele i Sobre el perill dels tòpics – 04/03/2020 – Fanbooks
  • Tothom hauria de ser feminista – 21/03/2018 – Fanbooks
  • Estimada Ijeawele: Manifest feminista en quinze consells – 21/03/2018 – Fanbooks
  • Sobre el perill dels tòpics – 21/03/2018 – Fanbooks

Categories
Llibres

Dietari ebrenc d’un bipolar

Títol: Dietari ebrenc d’un bipolar

Autor: Albert Fabà Prats

Editorial: Quorum Llibres. Col·lecció No ficció 10

Data: març de 2021

Pàgines: 135

L’autor

Albert Fabà Prats (Tortosa, 1956) és ebrenc, però ha treballat durant molts anys a Santa Coloma de Gramenet, encara que a hores d’ara viu al barri barceloní de Sant Andreu. Llicenciat en Història Contemporània, mestre de català i sociolingüista. Actualment treballa als Serveis Centrals del Consorci per a la Normalització Lingüística com a Responsable d’Anàlisi i Avaluació.
Ha publicat diversos articles en revistes especialitzades («Revista de Llengua i Dret», «Llengua i Ús», «Treballs de Sociolingüística Catalana», «Idees», «L’Avenç»,), com ara «Un balanç del procés» (setembre de 2019) o «Llengua, identitat i opcions polítiques» (maig de 2020), tots dos a la revista «L’Avenç» (el darrer conjuntament amb el sociolingüista Joaquim Torres).
Ha publicat els llibres «A l’altra banda del Besòs. Cròniques colomenques» (1998-2003) i «Les llengües a Catalunya», editat per la Fundació Jaume Bofill.

Albert Fabà Prats

Comentari

He llegit d’una tirada el llibre de l’amic Albert Fabà, Dietari ebrenc d’un bipolar. És un llibre especial per a mi, pel gènere i per l’autor. Conec l’Albert Fabà des de la universitat, a la Facultat de Geografia i Història, després, hem compartit lluites sindicals amb el professorat dels cursos de català per a adults  i hem treballat, conjuntament, en un munt de projectes de política lingüística, a Santa Coloma de Gramenet i per tot Catalunya. Tenim una complicitat política bàsica i una bona amistat. No tenia coneixement de la seva malaltia fins que em va convidar a participar en el micromecenatge del seu llibre. La veritat és que el títol em va sorprendre i  l’Albert em va explicar l’estat actual, sense entrar en gaire detalls. En llegir el llibre, també, he comprés moltes altres coses.

No és un llibre sobre aquesta malaltia, tot i que en parla. És un dietari que espigola i alhora aprofundeix en un munt de temes. D’entrada, detalla gran part de la geografia ebrenca. Com diu la contraportada: “Les planes inacabables, els horitzons llunyans, els pobles allargassats, els paisatges deltaics. Els tarongerars i les hortes que voregen el riu. Les barrancades pregones de les aspres contrades del Port. L’estesa d’oliveres a les planes situades entre la vall de l’Ebre i els primers contraforts calcaris. O la serenor paisatgística de les terres altes”.

També hi trobareu, a més, alguns dels seus records infantils i juvenils. La seva militància política, sindical i ecologista, i també els records de la guerra civil i de la postguerra del seu pare, Albert Fabà Llatse, pintor de parets, pagès de corbata i artista pintor pertanyent al grup MACLA-65, que fou un moviment cultural i un col·lectiu artístic multidisciplinar, sorgit a Tortosa, durant el franquisme. El dietari ens mostra els preparatius de l’exposició homenatge a aquest pintor tortosí de 92 anys.  Vegeu la pàgina web amb part de la seva obra: https://albertfaba.wixsite.com/pintor

“Lo castell” obra d’Albert Fabà Llatse. De la col·lecció homenatge a Ferran Arasa

L’Albert Fabà confessa que és un lector de llibres d’assaig (sociologia, política, filosofia, ciència, etc. ), tot i així al llarg del llibre fa un recorregut literari per clàssics universals com «Guerra i pau», set de les tragèdies Shakespeare, «Camí de sirga», o «El quadern gris», que són lectures que s’esdevenen en ple confinament.  És, també, un bon recitador de poemes de Vicent Andrés Estellés i s’atreveix a cantar Raimon, de qui és un gran coneixedor. A la tardor, ens té preparada una sorpresa musical. Podeu veure un bon exemple en l’espectable poètico musical Coral Romput,  una creació d’Albert Fabà i el music Josep Pascual. Es tracta d’una selecció del llarg poema de Vicent Andrés Estellés Coral romput:  https://youtu.be/89JFfOEXtqo

“Coral Romput”, una creació d’Albert Fabà i el music Josep Pascual.

Al dietari, no hi podia faltar la narració dels esdeveniments dels mal anomenats dies històrics que ens ha ofert el Procés, entre el 10 de maig de 2018 i l’1 de juliol de 2020, ja en plena pandèmia. Sempre, hi fa una descripció personal i familiar del dia i una anàlisi ponderada i molt encertada, a parer meu, sobre què ha significat. També, ens descriu amb claredat les darreres enquestes sociològiques i sociolingüístiques del Centre d’Estudis d’Opinió  (CEO).

En resum, l’Albert és un home amb múltiples facetes que pot i sap parlar de ciència, en general, o de física quàntica, en particular. Però, també, és un gran lector, activista, ecologista, sociolingüista i analista polític. Tot això el seu dietari ho transpira.

Per acabar voldria destacar que aquest dietari és un text molt llegidor, clar, amè, ric en expressions i mots populars ebrencs. Per cert, també, comenta el llibre de la Teresa Tort, 100 paraules ebrenques agafades al vol. Una altra petita joia lingüística. Vegeu-ne aquest petit tast: https://www.cossetania.com/tasts/100paraulesebrenquesTAST.pdf

Com diu la contraportada: I és que el dietari es pot interpretar també com un recull dels sentiments que es produeixen en plena reclusió, ja que acaba, precisament, en el moment que l’autor torna cap a Tortosa per cuidar la seva mare, després de quatre mesos sense poder-ho fer.

Categories
Conferències i cursos Internet i blogs amics

La Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès (2015-2020)

Un balanç i un comiat

Al llarg dels dos mandats, 2015-2017 i 2018-2020, he estat ponent coordinador de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès. El dia 16 de novembre vaig presentar el darrer acte La Guerra dels Segadors: inici i fi d’un conflicte que ja podeu veure en vídeo.

La Guerra dels Segadors: inici i fi d’un conflicte: Antoni Simon, Pere Cristòfol i Àngel Casals. Presenta Joan Solé Camardons. Ateneu Barcelonès, 16-11-20

Amb aquest article vull acomiadar-me d’aquest càrrec entre els amics i les amigues que em coneixeu i /o que llegiu aquest Blog, com ja ho he fet amb els socis i les sòcies de l’Ateneu Barcelonès. No és un comiat trist, continuaré com a coordinador de la Tertúlia Amics de la Història i espero que podrem reprendre les nostres tertúlies a partir de gener, quan la Covid ens deixi. A més, en Narcís Argemí que, també, és membre de Gaudir la Cultura, agafa el relleu com a ponent de la Secció d’Història, i tindrà tot el nostre suport.

Un balanç quantitatiu   

En aquest sis anys, la Secció d’Història ha organitzat o bé ha acollit 93 actes. El balanç provisional, sense haver tancat, encara, les dades de 2020, suposen una assistència de més de 6.550 persones, que representa una mitjana de 70 persones, per acte. Quant a les visualitzacions, dels 60 vídeos fan un total de més de 28.000 visualitzacions, amb una mitjana de 467 visualitzacions per vídeo. El format dels actes ha estat: la conferència emmarcada en un cicle temporal o temàtic, la conferència singular, el debat, la commemoració, l’homenatge a persones o institucions i el cine fòrum.

La Secció d’Història You Tube Ateneu Barcelonès  té una llista, fins al dia d’avui, de 74 vídeos, dels quals 60 han estat organitzats directament per la nostra secció. D’altres els podeu escoltar en àudio a l’Arxiu de la Paraula.

A més, l’any 2015, un grup de socis i sòcies de l’Ateneu vàrem crear, amb una periodicitat mensual,  la Tertúlia Amics de la Història, que ha dut a terme 32 tertúlies. Les podeu consultar a l’apartat “Tertúlies” del Blog d’Història.

Jordi Roca Vernet “Barcelona. Enginy de la revolució liberal. Exaltats, milicians i conspiradors”

Tots els actes tenen un informació complementària, sovint amb un resum, bibliografia o altres dades de les persones conferenciants o tertulianes al Blog d’Història  [https://historia.ateneubcn.cat/], que vàrem iniciar el 2015 i que hem anat ampliant en continguts. A  més, durant l’any 2020, en haver-se hagut de reduir l’activitat presencial, per raó de l’emergència sanitària, s’han preparat 6 reculls de recursos en línia. Us convidem a visitar i a subscriure-us al Blog d’Història. Només, heu d’anotar el vostre correu electrònic.

Si voleu ampliar la informació sobre aquest balanç d’activitats podeu veure l’article La Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès i la Tertúlia “Amics de la Història” (2015-2020) on s’informen dels 12 cicles històrics i també del cicle intersectorial, que va coordinar la Comissió de Cultura de l’Ateneu, amb la participació de la majoria de les seccions de l’Ateneu: De la Revolució americana a la Revolució Francesa.

Les persones que hi han participat i les que trobarem a faltar

Al llarg d’aquests sis anys, han participat 150 persones conferenciants i 40 convidades a la Tertúlia Amics de la Història. A totes i a tots els agraïm la seva participació i el seu interès. A títol de record i d’homenatge, anotem una referència a les persones conferenciants i convidades que ens han deixat:

Patrícia Gabancho, escriptora, activista i vicepresidenta de l’Ateneu que va protagonitzar, amb Agustí Alcoberro, historiador i escriptor la conferència debat promoguda per la Secció d’Història amb més visualitzacions (2.945):   Moments clau en la història de Catalunya. Episodis decisius o oportunitats perdudes?

Josep Maria Benaul i Berenguer, historiador sabadellenc, professor de la Universitat de Barcelona, que va participar en el cicle sobre Grups i classes socials a Catalunya, amb la conferència que ens consta que va preparar amb molta cura, per la dificultat de trobar informació rellevant sobre el tema: Dels menestrals a la petita burgesia catalana. Una aproximació des de la manufactura.

Hilari Raguer, monjo benedictí i historiador, que va participar a l’acte Manuel Carrasco i Formiguera: un referent pels nostres dies, que va argumentar i defensar Perquè ens cal fer memòria de Carrasco i Formiguera.

Pep Bujosa, matemàtic i docent, que havia participat recentment a la Tertúlia Amics de la Història, crític de teatre de qui podeu llegir-ne els darrers articles al Blog Gaudir la Cultura , a l’apartat: El racó del Pep: In memoriam.

Tinc un bon record i un gran agraïment per a tot l’equip de la Secció, totes les sòcies i els socis d’Història i per a totes les persones membres de la Comissió de Cultura i per al personal de l’Ateneu. També, per a tota la Junta, especialment amb les persones vocals amb qui he tingut més contacte, i amb el seu president, Jordi Casassas, que ha presentat diversos actes de la Secció d’Història. Finalment, el meu agraïment a aquelles persones amb qui he discrepat subtilment o obertament, però que malgrat tot, m’han ajudat a continuar.

A mode de conclusió

El balanç de totes aquestes activitats l’ha de poder fer cada ateneista. Com a ponent coordinador de la Secció d’Història, aspiraria a millorar-ne el contingut, l’assistència en directe de sòcies i socis i de públic en general i, també, incrementar la difusió dels vídeos. Crec que cal continuar potenciant els cicles d’Història propis de la Secció i, també, els cicles intersectorials, amb la participació d’altres seccions de l’Ateneu. També, es podrien potenciar les activitats anomenades de “Memòria Democràtica” i, almenys una vegada a l’any, seria molt interessant, en aquests moments que vivim, programar una activitat, en col·laboració amb altres entitats memorialístiques, com es va fer recentment amb l’acte: La nostra Memòria Democràtica. Via Laietana, d’espai de tortura a espai de memòria. D’altra banda, recomanaria contactar, novament, amb entitats acadèmiques recercadores i amb entitats i revistes de divulgació històrica. La recerca històrica ha de poder arribar a un gran públic, sense perdre el seu rigor intrínsec.  

“La nostra Memòria Democràtica. Via Laietana, d’espai de tortura a espai de memòria”.
Gemma Domènech, Josep Cruanyes i Agustí Alcoberro. Ateneu Barcelonès, 22-10-20.

Finalment, caldria pensar en crear i desenvolupar nous formats (jornades, concursos, sortides, recorreguts, crítica de sèries sobre història, cine fòrum, debats amb joves historiadores i historiadors i periodistes, entre molts altres), per divulgar i arribar a persones joves i, en general, a un públic que, actualment, pot veure la “Història” com una cosa del passat, sense gaire atractiu, en lloc de tenir-la com a un referent per millorar la construcció del seu futur.

Barcelona, 22 de novembre de 2020

Joan Solé Camardons

Ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès (2015-2020)

Fundador i coordinador de la Tertúlia Amics de la Història

Categories
Cinema i sèries

El silencio de otros


Any: 2018
Durada: 95 min.
Direcció: Almudena Carracedo i Robert Bahar
Guió: Almudena Carracedo i Robert Bahar
Música: Leonardo Heiblum i Jacobo Lieberman
Fotografia: Almudena Carracedo
Repartiment: Dotzenes de testimonis i de víctimes del franquisme
Productora: Coproducció España, Estados Unidos, Francia i Canadá; Semilla Verde Productions, Lucernam Films, American Documentary POV, Independent Television Service, Latino Public Broadcasting (LPB), El Deseo
Sinopsi: El silencio de otros és un documental que revela la lluita silenciada de les víctimes del llarg règim del general Franco, que continuen buscant justícia fins als nostres dies. Filmat al llarg de sis anys, la pel·lícula segueix a les víctimes i els supervivents del règim franquista a mesura que organitzen l’anomenada “querella argentina” i confronten un “pacte de l’oblit” sobre els crims que van patir.

El meu comentari
Qui més qui menys hem vist algun documental sobre la Guerra civil i el franquisme. De fet és un gènere amb força predicament. Hem localitzat almenys un centenar de títols des que en 1963 Mourir à Madrid, dirigida per Frédéric Rossif, inicià aquesta temàtica documental. Vegeu la nostra llista amb 98 títols a IMDb Documentals sobre la Guerra civil i el franquisme des de 1963.


El silencio de otros podríem dir que és un documental de recerca-acció amb una base intimista, directe i emocionalment precís que toca diversos aspectes de la memòria democràtica: la repressió, les fosses comunes, la corrupció policial, el robatori de nens per part del franquisme, tot al voltant de la dita querella argentina contra els crims del franquisme.

He de confessar que no havia vist la pel·lícula quan es va estrenar i que ara quan l’he vista, m’ha colpit i emocionat, tot i que la majoria dels fets, per no dir tots, són coneguts per una part de la població que ha viscut el franquisme i totalment desconeguts o volgudament oblidats per una altra part que ha volgut mal enterrar aquests mateixos fets.

“El Mirador de la Memoria”, el monument a les víctimes de la Guerra Civil a la vall del Jerte


El documental va enllaçant diverses històries personals, amb els propis protagonistes que ara ploren, després es reivindiquen i algun cop celebren petites victòries de reconciliació amb la història. En total, les dades oficials compten que hi ha més de 120.000 víctimes exhumades en 2.591 fosses que es troben repartides al llarg del territori espanyol. Andalusia, Aragó i Astúries són les comunitats amb un major nombre de fosses identificades. Moltes d’aquestes fosses són a sota d’edificis emblemàtics i sobretot als vorals de les carreteres, com una de les que surten a la pel·lícula al poble de Buenaventura, on van deixar a la mare de Maria Martín el 21 de setembre de 1936. Més de 70 anys després, Maria seguia posant flors a la cuneta, en el punt quilomètric on hi ha la seva mare.

Maria Martín que amb 81 anys visita l’indret on hi ha les restes de la seva mare


El film ha guanyat una trentena de premis i ha tingut un munt de bones crítiques de professionals i també del públic. Podeu llegir-ne algunes recollides a Filmaffinity

Un film absolutament recomanable, dur emocionalment, però en absolut venjatiu. Un punt més de la nostra Memòria democràtica.

Categories
Cinema i sèries Internet i blogs amics

Història i literatura catalanes al cinema

Per Ana Fernández Álvarez i Joan Solé Camardons

Sovint, en veure una bona adaptació cinematogràfica de la BBC, de la RAI o de Merchant Ivory Productions d’un fet històric o d’una novel·la ens plantejàvem com a espectadors, quin ha estat el tractament de la història i la literatura catalanes al cinema? Quina Història i quines històries s’han transmès del nostre país? És cinematogràficament acceptable? Quines obres literàries s’han adaptat al cinema? Quins personatges són els més (mal)tractats?

Per respondre aquestes i altres preguntes, d’entrada vam confeccionar una primera llista de pel·lícules de temàtica històrica sobre Catalunya. Després, la vam ampliar a tot l’àmbit lingüístic i, a més, aviat vam veure que una bona part de les pel·lícules eren adaptacions al cinema d’obres literàries. També, hi vam afegir tots els documentals i les sèries antigues o actuals. Amb tot això vam preparar una Base de Dades d’Història i Literatura Catalanes al Cinema, de caràcter instrumental i d’ús intern que posteriorment hem fet pública, en una versió abreujada, al web Internet Movie Database (IMDb), amb el títol: Treatment of Catalan History and Literature in Cinema i que podeu consultar-la i jugar-hi en aquesta adreça: http://www.imdb.com/list/ls020564110/.
Aquesta llista pública IMDb consta actualment de 255 títols, tot i que hem localitzat 16 títols més, la majoria registrats a CatalansFilms & TV ja estrenats i 8 títols més sense estrenar, que fan un total de 279 títols. Naturalment, és una llista selectiva, no exhaustiva, que pot ampliar-se periòdicament.

Què hi trobareu a Història i Literatura Catalanes al Cinema IMDb?

La llista de films, documentals i sèries sobre Història i Literatura Catalanes al Cinema, inclou:
a) Films amb un marcat gènere històric. “Victòria ! La gran aventura d’un poble” (1983)
b) Biografies de personatges catalans. “El coronel Macià” (2006)
c) Adaptacions d’obres literàries catalanes. “La plaça del diamant” (1982), “El senyor Esteve” (1948)
d) Reportatges i documentals amb una mirada històrica, especialment sobre Catalunya. “Informe general sobre unas cuestiones de interés para una proyección pública (1977).
e) Sèries sobre història de Catalunya i d’arreu dels Països Catalans. “La saga dels Rius” (1976–1977), “Temps de silenci” (2001–2002), “Arnau” (1994)

Per a cada títol, a més de les dades pròpies d’IMBd, hi trobareu informació sobre els apartats següents: gènere(s), tractament cinematogràfic, època històrica, títol original, guionista, una breu sinopsi i, en alguns casos, especialment en films de l’Edat Mitjana, una ressenya cinematogràfica. A més, d’aquesta informació en català, també trobareu, a la fitxa IMDb altres informacions en anglès (direcció, intèrprets, durada, gènere, nota, votacions populars, etc.)

Gènere principal i subgèneres

Hem fet una categorització ad hoc amb 14 gèneres: drama, documental, històric, biografia, comèdia, reportatge, aventures, entre altres. Un film pot classificar-se en més d’un gènere, per això hem fet una segona categoria de gènere o subgènere que inclou, també, si es tracta d’una adaptació cinematogràfica d’una obra literària (novel·la o teatre).
Els dos gèneres més freqüents són el documental (72) i el drama (66). Per tant, les dades ens indiquen que una bona part de la Història i la Literatura Catalanes al Cinema, tenen o bé un format de documental, o bé es tracta d’una pel·lícula del gènere drama.

En tercer i quart lloc trobem la biografia (41) i el gènere històric pròpiament dit (38). És a dir, que gairebé la tercera part dels títols són pròpiament històrics o biogràfics.

Altres gèneres més minoritaris són les 10 comèdies i els 6 films d’aventures.

Un mostra de reportatges que sovint costen de diferenciar del documentals:

Adaptacions literàries

A més del gènere principal, la majoria de films poden classificar-se en altres gèneres o subgèneres i, també, poden ser adaptacions d’obres literàries. En total, com a gènere secundari, hi ha 62 títols basats o directament adaptats d’obres literàries, per tant, gairebé la quarta part dels títols són adaptacions cinematogràfiques. Aquest sembla ser un tret característic del cinema sobre Història i Literatura Catalanes, especialment, a partir de la transició dita democràtica.
Terra baixa té quatre adaptacions (1907, 1951, 1954 i 2011); Joan Serrallonga ha estat adaptat en tres ocasions (1910, 1949 i 2008); El senyor Esteve en tres (1929 i 1950 i 1984); El Cafè de la Marina en dues (1933 i 2014); La ferida lluminosa també en dues (1956 i 1997) i Laia, també, dues vegades (1972 i 2016).

Tractament cinematogràfic

El tractament cinematogràfic és la informació clau per entendre la mirada de qui dirigeix l’obra. Com (mal)tracta el tema en el marc històric. Els possibles tractaments que hem establert són:
a. Dramatització: La Història s’empra com a paisatge per a un argument que, en realitat, podria desenvolupar-se en qualsevol altre període històric.
b. Documentalisme: Es descriuen fets històrics, després d’un treball de recerca i d’anàlisi.
c. Hagiografia: El protagonisme del fet biogràfic supera el temps històric amb el què es relaciona el film.
d. Recreació dramatitzada: Quan resulta molt evident la intenció de plasmar un temps o uns fets històrics reals, cercant, no solament la versemblança, sinó també l’objectivitat històrica, mitjançant la inclusió d’opinions de persones expertes en el tema tractat.
e. Costumisme: Similar a la dramatització, però, amb la diferència de presentar una exageració evident a l’hora de recrear l’època escollida, mitjançant els elements perifèrics de la narració, és a dir, decorats, vestuari, attrezzo, entre altres.
f. Descriptiu informatiu: Reportatge o noticiari i altres produccions informatives que il·lustren, sense una anàlisi prèvia, els fets històrics.
g. Metahistòric: Els fets històrics són utilitzats com a escenaris reflexius i es transcendeixen. No s’ha de confondre amb el documental, atès que, mentre aquest descriu fets, el metahistòric els reflexiona.

Una de les primeres conclusions que podem extreure, és que gairebé a una tercera part de les obres analitzades, el tractament principal és la dramatització (79), és a dir, que utilitzen la Història com a mer paisatge o escenari, però, que podria tenir lloc en un altre moment o en l’actualitat. També, és molt destacable el tractament documentalista (54). La hagiografia és el tercer tractament més freqüent, amb 50 títols. Mentre que el quart tipus és la recreació dramatitzada (43). El costumisme (14), el tractament purament descriptiu (9) o la reflexió metahistòrica (6) són molt menys presents.
En resum, podem dir que en la Història i Literatura Catalanes en el Cinema hi ha dos tipus d’obres: les que podem anomenar globalment com a Dramaficció (dramatització, hagiografia i costumisme) i les obres de Docureflexió (documental, recreació dramatitzada, reportatge i metahistòric). D’una manera similar a la literatura, podem parlar per tant, de cinema ficció, sovint presentat com a realista o històric que és majoritari (143 obres de 255) i un segon tipus d’obres de cinema de no ficció, d’una llarga tradició i cada vegada més freqüent, amb una presència notable (112 títols). Dins de cada bloc, el drama, la biografia i el documental són els gèneres més habituals. Per tant, la Història de temàtica catalana és presenta principalment, tot i que no exclusivament com un cinema ficció i per tant d’entreteniment, però també, cada vegada amb altres formats de no ficció.

Personatges i biografies

Ja hem vist que la biografia com a gènere principal té una presència notable (41) i que el tractament hagiogràfic és encara més notable (50 títols). En total hem comptabilitzat 61 títols de temàtica biogràfica global o parcial. Encara que no totes les biografies són hagiogràfiques, ni tots els tractaments hagiogràfics corresponen a una biografia global. No sempre són biografies completes, sinó que poden ser, només, d’una època del personatge.

Encapçalen la llista de personatges biografiats, amb 4 títols: Gaudí (1960, 1974, 1984 i 1989) i el President Companys (1979, 2011, 2015 i 2015).
Amb 3 títols trobem: Jaume I (1986, 1994 i 2009), Pau Casals (1964, 2012 i 2017), Colom (1916, 2003 i 2011), Prim (1931 i 2014 i 2014) i el Timbaler del Bruc (1948, 1981 i 2010). I amb 2 títols Macià (2006 i 2011), Verdaguer (2002 i 2019), Dalí i Gala (1991, 2003), els Borja (2006 i 2011), Quico Sabaté (1964 i 1975). Altres personatges amb un títol: Ramon Llull, Monturiol, Comte Arnau, Ermessenda, Durruti, Carles Príncep de Viana, Tirant lo Blanc, Martí Pol, Puig Antich, Vicent Ferrer i Mercè Rodoreda.
El segle XIX amb 15 títols que biografien a 7 personatges diferents i l’Edat Mitjana amb 10 títols que biografien a 6 personatges, els Borja i els comtes fundadors de la dinastia catalana, són les dues èpoques a les quals el gènere biogràfic i el tractament hagiogràfic és més intensiu, com hem destacat al nostre article “L’edat mitjana catalana al cinema” , publicat dins de Revista de Catalunya, núm. 309 (2020), pàgines 161-178.

Època històrica

Hem establert 9 èpoques: Edat Romana, Edat Mitjana, Edat Moderna, Segle XIX, 1900–1930, II República i Guerra Civil, Franquisme, Transició i Democràcia i Segle XXI. A més del Recorregut històric que pot abastar més d’una època històrica.
Fins al segle XIX hem determinat plantejar la periodicitat per períodes històrics, ja que, normalment, l’imaginari cinematogràfic s’ha servit del telescopi per a mirar el passat a l’hora d’elaborar els guions; per contra, a l’hora de representar els segles XX i XXI, per proximitat temporal, s’ha emprat la detallada mirada de la lupa, creant un ric mosaic de temàtiques.

El període més tractat cinematogràficament és La II República i la Guerra Civil. Només sobre Catalunya hem localitzat, almenys, 47 títols. A banda d’aquest tractament de l’àmbit català, també, hem preparat una altra base de dades específica The Spanish Civil War and the post-war period , amb més de 383 títols que es poden consultar a la llista IMDb http://www.imdb.com/list/ls049060090/
El segon període més tractat és la Transició i Democràcia, amb 41 títols i a continuació la Dictadura Franquista (38 films). El període 1900-1930 amb 35 títols, El Segle XIX amb 33 i l’Edat Mitjana amb 26. Tanquen la llista L’Edat Moderna amb 11, El Segle XXI (9) i l’Època Romana, amb un sol títol. El Recorregut històric té 14 films que abracen diverses èpoques.

Pel·lícules més votades segons IMDb

Una de les funcionalitats de l’aplicació IMDb és que permet als usuaris registrats, fer i alimentar una llista de pel·lícules que l’usuari ha vist o vol veure. I, també, pot fer una valoració entre 1 i 10 punts per a cada film. Amb aquesta informació hem confeccionat una llista dels títols seleccionats més vistos (més votats) i també una nota valorativa. D’entrada, dir-vos que aquest rànquing té per a nosaltres un valor purament instrumental per analitzar les dades. Una altra consideració és que IMDb, com a tota la xarxa Internet, hi ha milers d’usuaris d’arreu del món, per tant, no s’està votant una llista tancada, sinó els milers d’obres de tots tipus, gèneres i llengües.
Dit això, no hauria de sorprendre que la primera i segona obra més votades (The Borgias i Knightfall), siguin dues sèries de cinema històric d’aventures, que només tangencialment tracten el tema que ens ocupa. La valencianitat dels Borja, per dissort, és una anècdota a peu de pàgina. El mateix passa amb Knihtfall, títol que hem recollit en aquesta llista, perquè al primer episodi es fa referència a que la filla del rei de França vol casar-se amb el rei de Catalunya, una dada que despertà una desfermada controvèrsia entre historiadors, alguns dels quals empraren despectivament el terme independentista per a qualificar la sèrie.
La tercera pel·lícula més vista pels usuaris d’IMDb (El Cid) és una superproducció d’Anthony Mann, que, a manera de western, explica les aventures de Rodrigo Díaz de Vivar. Malgrat que va comptar amb l’assessoria històrica de Ramón Menéndez Pidal, l’alteritat dels fets històrics resultà curiosament rellevant, quant a la relació d’aquest aventurer amb els territoris catalans, que fou premeditadament omesa, atès que no es fa cap menció a l’etapa d’El Cid a Saragossa, a les ordres d’Al-Muqtadir, i a les diferències mantingudes amb el comte Berenguer Ramon II. És per això que, més enllà de considerar-lo un simple film d’entreteniment, atenent l’any de realització, l’elecció d’Espanya com a lloc de rodatge i el suport prestat pel dictador Franco, “El Cid” s’ha de visionar en clau política, un heroi que després de lluitar per la seva independència, se sotmet a la voluntat del rei Alfons.
La quarta posició és per Terra i Llibertat (1995), un film britànic dirigit per Ken Loach, amb més de 10.000 vots populars i una valoració mitjana de 7,6. La pel·lícula narra la història de David Carr, un treballador a l’atur i membre del Partit Comunista de la Gran Bretanya que decideix anar a lluitar a la Guerra Civil espanyola en el bàndol republicà. Un film que, donat el seu èxit, ajudà a incrementar noves produccions sobre el tema.
La cinquena pel·lícula més votada pels usuaris d’IMDb és Pa negre (2010), escrita i dirigida pel mallorquí Agustí Villaronga i basada en la novel·la homònima d’Emili Teixidor. De fet, la pel·lícula és una adaptació no d’una, sinó, de diverses novel·les de l’escriptor: Pa negre, Retrat d’un assassí d’ocells i Sic transit Gloria Swanson.

La resta de pel·lícules que tenen més de 1.000 vots a IMDb són: Salvador (Puig Antich), sobre la vida i l’execució de l’anarquista i antifeixista Puig Antich; La catedral del mar, adaptació de la novel·la històrica d’Ildefonso Falcones sobre la vida a Barcelona durant el segle XIV;  Behold a Pale Horse (Y llegó el día de la venganza), basada en la novel·la d’Emeric Pressburger inspirada en Quico Sabaté, l’anarquista i maqui català; Soldados de Salamina, pel·lícula realitzada pel director i guionista David Trueba, basada en la novel·la homònima de l’escriptor Javier Cercas, ambientada en la Guerra Civil espanyola; Los Borgia una pel·lícula dirigida el 2006 pel director espanyol Antonio Hernández que va ser pensada com a llargmetratge de cinema i també, en una versió més llarga, com a sèrie per a la televisió i interpretada per Lluís Homar; i finalment El Mar, una pel·lícula dirigida per Agustí Villaronga, basada en la novel·la homònima de l’escriptor mallorquí Blai Bonet.

Per raons d’espai, deixem per a un segon lliurament l’anàlisi dels documentals.


Categories
Cinema i sèries Llibres

Les soeurs Brontë / Les germanes Brontë


Fitxa tècnica

  • Títol original: Les soeurs Brontë
  • Any: 1979
  • Durada: 115 min.
  • País: França
  • Direcció: André Téchiné
  • Guió: Pascal Bonitzer, André Téchiné
  • Música: Philippe Sarde
  • Fotografia: Bruno Nuytten
  • Repartiment: Isabelle Adjani, Isabelle Huppert, Marie-France Pisier, Pascal Greggory, Patrick Magee, Jean Sorel
  • Productora: France 3 (FR 3) / Action Films / Gaumont

Sinopsi

En l’Anglaterra victoriana les tres germanes Emily, Charlotte i Anne Brönte i el seu germà Branwell són fills d’un pastor anglicà que s’ha quedat vidu. Les tres germanes mostren un excepcional talent literari. Les seves vivències i experiències són narrades a partir dels records de Charlotte, especialment de la seva trobada amb el gran escriptor William Thackeray (1811-1863), el més notable competidor de Charles Dickens.

Isabelle Adjani, Isabelle Huppert i Marie-France Pisier a Les soeurs Brontë (1979)
(Las hermanas Brontë)

Comentari personal

D’entrada, recordar que aquest film té ja 41 anys i que es pot veure a Filmin. Seria millor parlar de la Família Brontë, el pare i el germà Branwell, tots ells amb un gran talent artístic o intel·lectual. No és un biografia de les tres germanes Brontë, sinó una història familiar al voltant del germà Branwell.

Painting of Brontë sisters.png
Anne, Emily i Charlotte Brontë retratades pel seu germà Branwell (1834). Branwell queda entre les seves germanes, gairebé invisible, darrera d’elles.

El film mostra molt bé l’atmosfera de l’autora de Cims borrascosos (en l’original anglès Wuthering Heights) l’única novel·la d’Emily Brontë, publicada per la primera vegada l’any 1847, un any abans de la mort de l’autora. També reflecteix el món de Jane Eyre la primera novel·la publicada per Charlotte Brontë, el 16 d’octubre de 1847, així com Agnes Grey l’obra escrita i publicada en 1847 per Anne Brontë.

Us recomano l’article d’Ángeles Caso 13/09/2015 “El extraño caso de las hermanas Brontë“, en el seu momemt, un avançament editorial de la seva novel·la Todo ese fuego.

També us recomano la crítica d’Irian Hallstatt “… y el Hermano Brontë” a Fillmaffiny amb qui coincideixo força.

Per a mi el millor del film és la fotografia, l’ambientació i el paissatge. La fotografia és tan sublim que converteix molts plans en quadres de Caravaggio en moviment, amb una excel·lent atmosfera mortuòria que s’aconsegueix amb aquest magistral ús del tenebrisme i el clarobscur. El guió, és poc reeixit i la interpretació correcta, però a parer meu, els falta força i vivacitat als personatges.

Isabelle Adjani, Isabelle Huppert i Marie-France Pisier a Les soeurs Brontë (1979)

Més informació sobre les Brontë

Podeu consultar una selecció de les seves millors obres aquí a càrrec de Víctor Balcells a Escribien.com.

També podeu fer un cop d’ull a les adaptacions al cinema d’obres de Charlotte Brontë aquí.

Jane Eyre, dirigida per Cary Joji Fukunaga

I aquí podeu veure les adaptacions al cine de la novel·la d’Emily Brontë Wuthering Heights i Cumbres borrascosas en la seva versió espanyola.

Wuthering Heights, dirigida per
Peter Kosminsky
Categories
Internet i blogs amics Llibres

Montserrat i la llegenda de Fra Joan Garí

Imatge principal: Estampa vuit-centista de la Mare de Déu de Montserrat acolorida a mà (Col·lecció de Joan Amades), Costumari Català. El curs de l’any, Volum V, segona edició en facsímil juliol de 1983, primera edició 1956

Us explico una petita història que em va passar ahir. Volia preparar una ressenya sobre Montserrat i vaig anar a consultar el Costumari Català de Joan Amades. La primera sorpresa vas ser que el dia 27 d’abril no hi havia cap referència a Nª Sª de Montserrat. Vaig consultar l’índex i el vaig trobar al dia 8 de setembre. Naixement de la Mare de Déu. Amb una nota que deia que “Entre les Mares de Déu trobades figura la de Montserrat, que havia celebrat la seva festa el dia d’avui, fins a data molt recent, en què fou establerta el dia 27 d’abril. El llibre del Joan Amades de la primera edició és de 1956. No he trobat encara quan passa a celebrar-se el 27 d’abril.

En el Costumari Català hi ha històries, tradicions, costums i llegendes magnífiques sobre Montserrat, entre elles una del Fra Joan Garí o Fra Garí.

Joan Amades descriu així aquest personatge: Hom creu que, cada any, a l’hora de cantar la Salve al monestir de Montserrat, surt de la seva cova l’ànima del Fra Garí, i, ràpida com el vent, baixa fins el monestir, on acut per escoltar el cant. Així que s’ha acabat, amb la mateixa rapidesa se’n torna cap al seu catau. Hi ha també qui creu que va escoltar el cant dels monjos cada dissabte. Molta gent vella l’havien ben vist.

Personatges i melodia del ball representatiu de fra Joan Garí, del barri del Raval de Barcelona. Recollit per Joan Amades. Transcripció musical del mestre J. Tomàs, Costumai Català, Volum V, pàg 23.

Podeu llegir una exel·lent narració sobre la llegenda d’aquest personatge: Fra Garí de Montserrat, el Canviaformes (I, la Llegenda), seguit d’un segon article sobre els símbols i les possibles interpretacions Fra Garí de Montserrat, el Canviaformes (II, els Símbols)

Portada d’una història de fill i canya de la vida de fra Joan Garí i de la troballa de la Mare de Déu de Montserrat que serví d’inspiració per a dictar els parlaments de la dansa dramàtica o comèdia de plaça. Biblioteca de Joan Amades: Costumari Català, Volum V, pàg. 24.

Tota aquesta informació la trobareu al web Llegendàrium. Un viatge pel floklore i les tradicions nascudes a les terres de parla catalana. Molt i molt recomanable. Cada article és una petita joia literària, etnogràfica i a més amb les millors il·lustracions que he vist sobre el tema. Els textos i les il·lustracions estan protegits, com hauria de ser també en altres casos, per tant, els heu de llegir i gaudir al web Llegendàrium.

Encara en el Costumari podem llegir textualment: També era invocada la nostra Madona contra els incendis de boscos. A mitjan segle passat (segle XIX) se’n va declarar un d’immens a Montserrat que amenaçà cremar tota la muntanya i àdhuc estendre’s terres enllà. Els monjos, que temien ser víctimes del foc van acudir a la Mare de Déu, i en un tancar i obrir d’ulls l’incendi s’apagà. Fixeu-vos que en la il·lustració del Costumari la referència a Nª Sª de Montserrat encara figura el dia 8 de setembe.

Incendi dels boscos de Montserrat, segons la capçalera d’un romanç de l’estrall. Col·lecció de Joan Amades. Costumari Català, Volum 5, pàgina 29.

Tornant al web Llegendàrium hi ha encara un altre article sobre Montserrat: Els Gegants Regirarocs de Montserrat. No deixeu de visitar i de llegir i de mirar les precioses il·lustracions d’aquest web. Us sorprendrà favorablement.

Categories
Cinema i sèries Internet i blogs amics Música

25 d’abril de 1974. La Revolució dels clavells

Enguany se celebren els 46 anys de la Revolució dels Clavells, que va esfondrar la dictatura política a Portugal, instaurada des del 1926. Aquesta Revolució és coneguda en portuguès com a 25 de Abril (25 d’abril) o Revolução dos Cravos (Revolució dels Clavells). L’alçament va ser dut a terme pels oficials intermedis de la jerarquia militar (el Movimento das Forças Armadas o MFA), la majoria dels quals eren capitans que havien participat en la guerra colonial.

Revolució dels Clavells 25 d’abril de 1974, Portugal

Grândola, vila morena és una preciosa i tendra cançó en portuguès de Zeca (José) Afonso, per sempre més associada a la Revolució dels clavells, ja que, en ser emesa radiofònicament, el Movimento das Forças Armadas (MFA) la va utilitzar com a senyal per a començar el cop d’estat contra la dictadura, el 25 d’abril de 1974.

Podeu escoltar la cancó

Zeca Afonso – Grândola, Vila Morena

I també la podeu escoltar aquí: https://open.spotify.com/track/4YTZhbzc5dV87hhup8HVuo

A les 12h i 20 minuts de la matinada del dia 25 d’abril de 1974, Grândola, vila morena sonà en el programa Limite de Rádio Renascença. Era el segon senyal que confirmava la bona marxa de l’operació i l’avanç de les forces organitzades pel MFA. El primer senyal, tocat una hora i mitja abans, a les 22:55 h, del dia 24 d’abril, fou la cançó E depois do adeus, cantada per Paulo Carvalho.

Grândola, vila morena

Grândola, vila morena
Terra da fraternidade
O povo é quem mais ordena
Dentro de ti, ó cidade
Dentro de ti, ó cidade
O povo é quem mais ordena
Terra da fraternidade
Grândola, vila morena
Em cada esquina um amigo
Em cada rosto igualdade
Grândola, vila morena
Terra da fraternidade
Terra da fraternidade
Grândola, vila morena
Em cada rosto igualdade
O povo é quem mais ordena
À sombra duma azinheira
Que já não sabia a idade
Jurei ter por companheira
Grândola a tua vontade
Grândola a tua vontade
Jurei ter por companheira
À sombra duma azinheira
Que já não sabia a idade
Traducció en català

Grândola, vila morena,
Terra de fraternitat.
El poble és qui més mana
dins de tu, oh ciutat.
Dins de tu, oh ciutat,
el poble és qui més mana.
Terra de fraternitat,
Grândola, vila morena.
A cada cantonada un amic,
a cada rostre igualtat.
Grândola, vila morena,
Terra de fraternitat
Terra de fraternitat,
Grândola, vila morena.
A cada rostre, igualtat,
el poble és qui més mana.
A l’ombra d’una alzina
de la qual ja no sabia l’edat
vaig jurar tenir per companya,
Grândola, la teva voluntat.
Grândola, la teva voluntat
vaig jurar tenir per companya
a l’ombra d’una alzina
de la qual ja no sabia l’edat
Grândola, vila morena

Molts recordem com una flor vermella, el clavell, va ser el símbol pacifista i contrari a tota violència, que ja tenia els seus precedents en la manifestació del 1967 a Washington, contra la guerra al Vietnam, mentre que a Xile s’havia produït l’onze de setembre 1973 el cop d’estat de Pinochet i a Espanya l’assassinat de Salvador Puig Antich i la primera malaltia de Franco.

Lluís Llach va dedicar la seva cançó Abril 74 a la Revolució portuguesa, a la qual hi ha un fragment inoblidable dedicat a aquest fet històric: “Companys, si enyoreu les primaveres lliures, amb vosaltres vull anar, que per poder-les viure jo me n’he fet soldat”. Tota una generació de joves dels 70 va revoltar-se amb els fets de Lisboa, Vietnam, Xile o París.

Podeu escoltar Abril 74 de Lluís Llach aquí

Album Viatge a Itaca que inclou Abril 74

La pel·lícula Capitães de abril de 2000, de123 minuts, dirigida per María de Medeiros i guió d’Ève Deboise i María de Medeiros, també, com a protagonista principal aquesta Revolució.

L’argument narra gairebé tot el que va ocórrer des del 24 al 25 d’abril de 1974, a Portugal, successos que van provocar la caiguda de la dictadura salazarista. Aquest fet converteix la pel·lícula gairebé en un documental, perquè reflecteix allò que va passar durant la Revolució dels Clavells. Tot i que segons va declarar la directora Maria de Medeiros van haver d’inventar alguna cosa, per donar-li un toc més dramàtic a la pel·lícula.
A més de descriure el succés històric, a la pel·lícula se li afegeix una història d’amor, pròpia d’algunes pel·lícules basades en successos reals històrics.

També, podeu llegir un article a la revista Sàpiens, La Revolució dels Clavells, hora a hora aquí, amb les 17 hores que van derrocar la dictadura més llarga d’Europa.

Caldria recordar a Fèlix Cucurull, un altres dels homes pont entre Catalunya i Portugal, a la seva obra “Dos pobles ibèrics”. Salvador Bennassar, a Vilaweb, el 23 d’abril de 2017, feia una crònica de les relacions entre ambdós països, arran de la reedició d’aquesta obra Dois povos ibèricos. Portugal & Catalunha.

Finalment, també podeu llegir l’entrevista a Raquel Varela, a Esquerra diari.cat, el 22 de maig de 2019, on diu que: “La Revolució dels clavells és una de les més importants del segle XX”.
És historiadora i investigadora de l’Institut d’Història Contemporània, de la Nova Universitat de Lisboa i està especialitzada en la història del moviment obrer portuguès. És autora, entre altres, del llibre “La història del poble en la revolució portuguesa 1974-1975”.