Categories
Teatre

La meravellosa família Hardwicke

Fitxa artística

Títol: La meravellosa família Hardwicke (Vanya and Sonia and Masha and Spike)

Autor: Christopher Durang
Traducció: Cristina Genebat
Direcció: David Selvas

Intèrprets: Alejandro Bordanove, Paula Jornet, Marta Pérez, Carme Pla, Albert Ribalta i Lide Uranga

Escenografia: Alejandro Andújar
Vestuari: Alejandro Andújar i Núria Cardoner
Il·luminació: Jaume Ventura

Una coproducció de Bitò, La Brutal i T de Teatre amb el suport de l’ICEC (Generalitat de Catalunya)

Espectacle en català. Primera representació a la Villaroel el 9 de setembre

Durada: 1 hora i 40 minuts (sense entreacte)

Sinopsi

És una comèdia escrita per Christopher Durang. La història gira entorn de les relacions de tres germans solters de mitjana edat, dos dels quals viuen junts, i té lloc durant una visita de la tercera, Masha. Discuteixen de les seves vides i dels seus amors, i Masha amenaça de vendre la casa. Alguns dels elements de l’espectacle estan inspirats o fan referència a les obres d’Anton Txèkhov, inclosos alguns noms dels personatges, l’escenari de l’obra (un hort de cirerers) i el tema de la possible pèrdua d’una llar ancestral.

“Parlar del teatre de Christopher Durang és parlar de teatre intel·ligent, sarcàstic, ple de personatges extrems, de situacions impossibles, d’emocions desbordants i de molt sentit de l’humor”, explica David Selvas. Segons el director a l’obra “hi ha mala llet i molta saviesa perquè mostra uns personatges incòmodes, enfadats, hilarants, que tenen obsessions i tot junt acaba sent una mena d’oda aquella part més excèntrica que tots tenim però que gairebé mai mostrem”.

Fotografia promocional de l’espectacle amb el repartiment. Imatge: Kiku Piñol

El meu parer

L’obra és una mostra dels sentiments i experiències humanes des de diferents punts de vista, però que en els fons conflueixen cap als mateixos temes que els preocupan a tots els personatges: la gelosia, la felicitat, l’ambició, la sol·litud, la vellesa, el sexe… tot amb una visió irònica i humorística sanota.

Una còmedia o tragicomèdia de les que fa riure i somriure i que te l’emportes a casa. Quant a la interpretació, cito Andreu Sotorra: “Una oportunitat per retrobar una renovada actriu Carme Pla (en el paper de Sonia, que passa de la timidesa a la brutalitat) i una exultant Marta Pérez (en el paper de Masha, que acaba movent tots els fils de la trama), al costat d’un trapella i seriosament còmic Albert Ribalta (el germà Vanya), i d’una mesurada actriu Paula Jornet (convertida en “molècula etèria”, que aquesta vegada no canta), a més d’Alejandro Bordanove (el xòuman de la festa) i finalment la veterana actriu Lide Uranga (en el paper de la dona de la neteja). Tots plegats converteixen el que podria haver estat Txhékhov si, en el seu temps, al segle XIX, hagués tingut ganes i humor de fer riure el personal”. Molt recomanable.

Albert Ribalta (Vanya) i Alejandro Bordanove (Spike)

Una copa amb les actrius, els actors i el director

En acabar l’obra vam tenir la sort de fer una copa (literalment) i xerrar amb el director, David Selvas i els intèrprets. Hi havia diversos caps de grup que organitzaven sortides col·lectives al teatre. Nosaltres som un petit grup, Gaudir la Cultura, que tot just hem començat a fer sortides col·lectives al teatre. Tothom va poder explicar les seves experiències. Una estona molt agradable.

Marta Pérez, Albert Ribalta, David Selvas, Lide Uranga, Carme Pla i Paula Jornet. Foto JSC

Més crítiques

Una comèdia que tindrà un llarg (i merescut) recorregut (Santi Fondevila, Ara Cultura, 17-09-2022 )

Ecos de Txékhov a La Villaroel (Victor Bargiela, Llegir.cat )

Categories
Llibres Teatre

La Trena

La trena

Intèrprets: Cristina Genebat, Marta Marco, Carlota Olcina, Clara Segura

Autoria: Laetitia Colombani

Direcció: Clara Segura Crespo

Lloc i data: Teatre Goya (29-Setembre-2022)

Una trena d’amistat

Tots els amics i les amigues del grup Gaudirlacultura ja hem vist La Trena. Una majoria hi vam anar junts per mitjà del sistema Promoentrada Grups que aconsegueixes una petita rebaixa. Tothom va sortir molt satisfet, personalment una mica eufòric i tot, després del mal dia que havia tingut.

No he llegit l’obra de la Laetitia Colombani, tot i la insistència de la Mercè Bausili, que ho trobava necessari. Potser ho faré a posteriori. La Trena és una obra de filigrana i de text, em va recordar a estones, la imaginació i la senzillesa alhora de Flowers de Lindsay Kemp.

La història, les històries són una trena, tot força, tot suavitat, tot bellesa. La posada en escena, és màgica. El teatre el posa l’espectador en el seu cap. La combinació gairebé perfecta de text, interpretació i posada en escena són una altra trena. Com li hauria agradat al Pep Bujosa, segur que hi trobaria més d’un detall que no hem vist els espectadors normalets. També hi destacaria el fregolisme de les actrius.

Us deixo amb una crítica de J. C. Olivares de La Vanguardia. La comparteixo força. Per cert, el substantiu fregolisme pren com a base de derivació el cognom de l’actor i cantant transformista italià Leopoldo Fregoli (1867-1936), al qual s’ha adjuntat el sufix -isme, que serveix per formar noms que designen teories o doctrines, o, com en aquest cas, corrents artístics. Leopoldo Fregoli va ser molt famós a finals del segle XIX i les dues primeres dècades del segle XX, i va actuar a molts països europeus, on era aclamat. Fregoli era l’únic intèrpret de les seves obres, de trama dramàtica, en les quals anava canviant d’aspecte, de veu i de registre a un ritme vertiginós, de manera que en una sola funció aconseguia donar vida a dotzenes de personatges tan diferents com convincents, i va dur el transformisme a la seva maduresa teatral.

La Trena. Teatre Goya

Crítica de J.C. Olivares: Un teatre atemporal (La Vanguardia 29-09-2022)

Tres continents (Amèrica, Àsia i Europa), tres religions (judaisme, hinduisme i catolicisme), tres entorns socials (professionals liberals, intocables i menestrals) i tres dones (Sarah, Smita i Giulia) que es resisteixen a un destí marcat per la violència visible i invisible dels costums dictats pels homes. Les tres, unides per un nus que parla molt més de sororitat que de justícia social. Aquest és el paràmetre més feble de La trena, la popular novel·la de Laetitia Colombani, ara transformada per Clara Segura en una peça de teatre que explota tot el potencial emotiu d’uns relats de superació i rebel·lia, a més del talent de tres actrius (Cristina Genebat, Carlota Olcina, Marta Marco) multiplicades en un retaule de personatges.

Un exercici de fregolisme per emocionar fins a la llàgrima –alguna se n’escapa, entre el públic del Goya– amb la misèria absoluta, la ruïna econòmica, el racisme, el masclisme interioritzat, la malaltia, la rivalitat descarnada, els recels, la traïció. I l’amor que ho venç tot. El patiment que recobreix les protagonistes d’una aura d’heroïnes anònimes. Colombani, a més, tanca el capítol de les aventures vitals de les protagonistes quan fan el primer pas cap a l’èxit o el fracàs. No hi ha judici, només un elogi al valor de canviar l’statu quo. L’empatia que generen les intèrprets des de l’escenari és tan poderosa que tant és que els estereotips abundin en cada un dels paisatges humans retratats. La direcció de Segura –que, a més, assumeix el rol una mica difús de la narradora– busca incloure els espectadors en el cercle còmplice que comparteix amb les seves companyes.

La Trena, Teatre Goya

Un espectacle amb un discurs senzill, una solució escènica complexa i, sobretot, una capacitat de connectar i emocionar molt eficaç. El muntatge té un cert aire atemporal. Com si amb un vestit contemporani (ús del micro, projeccions, apunts coreogràfics) es reivindiqués la forma més ancestral i essencial del teatre: compartir històries. El teatre que tant convoca en un espai tancat com en una plaça oberta. Relats propers que no necessiten gaire més que els cossos entrenats i savis de les intèrprets per donar-los vida. D’aquesta manera, Segura també ret Cultura homenatge a l’ofici i a tres bones intèrprets que ho donen tot per donar forma i sentit a aquest propòsit. En això no hi ha discussió. És una funció per aplaudir les actrius.

La Trena, Teatre Goya
Categories
Arts plàstiques Llibres

Paco Candel, la veu dels altres catalans

Aquesta tardor es compliran quinze anys de la mort de Paco Candel. Natural de Cases Altes, al País Valencià, l’escriptor va arribar a Barcelona el 1927 i va viure tota la vida a Can Tunis, barri que va inspirar gran part de la seva producció literària. Amb la publicació d’obres com Els altres catalans, va explicar la transformació de Catalunya al segle XX, va dignificar barris suburbials nascuts de la immigració, va retratar la realitat dels nouvinguts i va apostar per la idea de Catalunya, un sol poble.

Francesc Candel: “Los otros catalanes”; Donde la ciudad cambia de nombre”; “Els altres catalans”.

La revista SÀPIENS d’octubre 2022 ha decidit commemorar l’aniversari amb un homenatge doble. D’una banda, ha dedicat a Candel un reportatge al número d’octubre que s’endinsa en la seva vida i la seva trajectòria. I, de l’altra, li ha dedicat un mural al carrer de la Muga de Barcelona, on va viure. Un grafiti que va encarregar a l’artista Roc Blackblock per il·lustrar la portada d’aquest número especial i per immortalitzar l’escriptor d’una manera permanent a Can Tunis, on va escriure gran part de la seva obra.

Paco Candel, la veu dels altres catalans (Sàpiens 247)

Encara que tota la vida i l’obra de Candel van transcórrer pràcticament en una àrea ben petita de la Zona Franca –les Cases Barates d’Eduard Aunós, Can Tunis i el Port–, acotada pel moll industrial de Barcelona i el cementiri de Montjuïc, la seva història va començar més lluny: a Cases Altes, un poble del País Valencià. El 1927, quan ell tenia dos anys, la família va arribar a Barcelona moguda per la necessitat i es van instal·lar en una barraca a Montjuïc.

El 1930, els Candel van anar a viure a les Cases Barates de Can Tunis i, des d’aleshores i fins que va morir, aquell va ser el barri de Paco Candel. El literat va viure una infantesa marcada per l’austeritat, la vida al carrer i la Guerra Civil, envoltada de personatges singulars que després van desfilar pels seus llibres. Els anys quaranta van ser de malastrugança: Candel va abandonar els estudis i va patir dues pèrdues, la seva mare i la seva germana.

El 1946, Candel va haver d’anar a fer el servei militar. Es va poder quedar a Barcelona, però va emmalaltir de tuberculosi (de la qual va tornar a recaure el 1951) i, a conseqüència d’això, va perdre un pulmó i part de l’altre. Acaparat per les penes, el gener del 1944 va decidir començar a escriure un dietari, format per una trentena de llibretes, un costum que no va abandonar fins al novembre del 2007.

Un cop superada la malaltia, va decidir apostar fort per l’escriptura. Va ser l’editor Josep Janés, el 1954, qui va decidir editar-li la primera novel·la, Hay una joventud que aguarda. La fama, però, li va arribar amb Donde la ciudad cambia su nombre (1957), ja que en aquell volum Candel va decidir explicar amb noms i cognoms la vida d’alguns veïns de les Cases Barates, un món autèntic i que, literàriament, encara s’havia d’explotar.

Però si una obra va marcar la trajectòria de l’escriptor de Cases Altes va ser Els altres catalans, un encàrrec d’Edicions 62. Va sortir al carrer el dia de Sant Jordi del 1964 i ràpidament es va convertir en un èxit. Per primera vegada, algú defensava que els immigrants arribats a Catalunya també havien de contribuir a construir el futur del país i no en podien quedar aïllats. Catalunya, independentment de la procedència dels seus habitants, havia de ser “un sol poble”.

Després de la mort del dictador, l’escriptor també va decidir entrar en política. El 1977, com a membre de l’Entesa, es va convertir en senador, i el 1979, com a independent a la llista del PSUC a l’alcaldia de l’Hospitalet de Llobregat, va liderar la cartera de Cultura i Esports (1979-1983).

Però Candel, sobretot, es preocupava pels seus veïns i per tots els problemes que afectaven el barri de Can Tunis. El seu biògraf, Genís Sinca, el descriu com “un Síndic de Greuges dels marginats”. Candel va morir el 23 de novembre de 2007, amb 82 anys, per complicacions pulmonars. Abandonava aquest món declarant-se “afortunat”: a diferència d’altres escriptors, la seva veu havia estat escoltada. I, a través d’ell, la veu dels sense veu.

Llibres de Paco Candel i la revista Sàpiens de la biblioteca familiar de JSC&MSSM
Categories
Cinema i sèries Feminisme Llibres

Els emigrants (Utvandrarna)

Una sèrie sobre emigració sueca en tres capítols

Título original: Utvandrarna
Any: 2021
Durada: 148 min.
País: Suècia
Direcció: Erik Poppe
Guió: Anna Bache-Wiig, Siv Rajendram. Novela: Vilhelm Moberg
Música: Johan Söderqvist
Fotografia: John Christian Rosenlund
Repartiment: Gustaf Skarsgård, Sofia Helin, Tove Lo, Lisa Carlehed, Laurence Kinlan, Díana Bermudez, Ola Normelli, Pedram Hajigholi, Kerstin Linden, Adrian Taheri, Paul Cimpoieru, Stefan Cronwall, Christian Kinell, James Longshore
Productora: Coproducción Suècia-Nova Zelanda-Dinamarca-Noruega; Film I Väst, Tre Vänner Produktion AB
Gènere: Sèrie de TV. Drama | Immigració. Segle XIX. Remake. Minisèrie de TV
Sinopsi: Basada en el llibre de Vilhelm Moberg (publicat el 1949), que representa algunes persones que van emigrar de Suècia als Estats Units al segle XIX, i una nova versió de la pel·lícula homònima de 1971.

On es pot veure: Filmin.cat i Filmin

Ressenya de Mònica Planas (Ara 18-08-2022)

La sèrie relata l’odissea d’una família sueca que el 1849 marxa del seu poble natal per trobar una vida millor a l’Amèrica del Nord, a Minnesota, on hi ha terres fèrtils i un futur més esperançador per als seus fills. Els protagonistes mostren les penúries i la valentia dels homes i dones que van formar part de l’onada migratòria que, a mitjans del segle XIX, van abandonar Suècia per anar als Estats Units. “La vida humana és un fi en ella mateixa”, diu un rètol abans de la primera imatge. És una cita de Vilhelm Moberg que el director utilitza per anunciar-nos que el que veurem és senzillament un retall de vida.

Els tres capítols mostren les tres etapes del procés: la marxa, el viatge i l’assentament en un nou país. I de fons, el dolor permanent. La nostàlgia, la por i l’angoixa. La singularitat d’Els emigrants (Los emigrantes) no rau en l’epopeia quilomètrica per creuar l’Atlàntic sinó en el viatge emocional, especialment el de la protagonista i mare de la família. El guió recorre repetidament al record per exemplificar les dificultats d’adaptació, els dubtes de la decisió. Mostra els conflictes matrimonials que provoca el canvi, i s’allunya d’un relat idíl·lic sobre l’èpica de l’aventura familiar. La sèrie és hàbil explicant com sovint la fidelitat al lloc d’origen, la negativa a renunciar a la identitat, també pot escanyar. I això conforma una de les trames més interessants. Les imposicions religioses de la comunitat sueca que neix a Minnesota intenta aïllar-los dels costums de la terra on han arribat. El temor a modificar la cultura apresa per assumir noves maneres de veure i entendre el món provoca en la protagonista dilemes constants. Això permet fer entreveure el missatge més actual: el drama de l’emigració, la importància de mantenir la identitat, però també la voluntat d’adaptar-se.

Els Emigrants (Los emigrantes) és una sèrie en què el viatge i l’arribada són més interessants que el desenllaç, un punt decebedor i amb un tribut a la maternitat una mica passat de rosca o desconcertant. Però condensa amb delicadesa una realitat històrica que entreté els espectadors que prefereixin gaudir més dels matisos que de l’acció.

Categories
Conferències i cursos Llibres

Per entendre millor el conflicte entre Rússia i Ucraïna

He seleccionat quatre llibres: Rússia, l’escenari més gran del món de Manel Alías; Putin trenta anys després del final de l’URSS de Llibert Ferri; L’enigma rus de Xavier Roig, i l’assaig coordinat per Ruben Ruiz Ramas: Ucrania. De la Revolución del Maidán a la Guerra del Donbass.

Completa el pòquer l’extens dossier d’El diari de les Idees núm.  56  Ucraïna: l’impossible s’ha fet possible de la revista IDEES, i la conferència d’Abel Riu a l’Ateneu Barcelonès: Rússia i Ucraïna: Les causes del conflicte. Totes aquestes obres, d’una manera o altra tracten, retraten i analitzen alguns dels protagonistes i dels escenaris d’aquest conflicte entre Rússia i Ucraïna.

Manel Alías: Rússia, l’escenari més gran del món, Ara Llibres, 25/10/2021, 464 p.

“El periodista Manel Alías és el primer corresponsal de TV3 i Catalunya Ràdio a Moscou. Durant tots aquests anys de notícies i reportatges, ha recorregut la immensitat de Rússia recollint històries extraordinàries que no cabien en una crònica, però que ajuden a entendre el país en tota la seva complexitat. Una nena de cinc anys que va contemplar astorada, mentre plantava patates amb l’avia, l’aterratge de luri Gagarin, el primer cosmonauta de la humanitat. El DJ radioactiu que feia oblidar amb la seva música la mort segura que assetjava els liquidadors de Txernòbil. La dona de fer feines que ha esdevingut alcaldessa per sorpresa en una petita població. La imatge bellíssima de l’àvia que patina cada dia sobre el llac Baikal. Les peculiaritats i la duresa de la vida a la zona habitada més gèlida del planeta…

L’autor rastreja amb olfacte de reporter els grans temes que singularitzen aquest país de guerra i poesia, però també els fets quotidians més pròxims, els que afecten els seus veïns i a ell mateix, i que resulten igualment potents als ulls dels lectors, Història, literatura, política, tradició, clima extrem, conflicte i una bellesa autèntica, singular, feta de paraules i testimonis. Aquesta és la matèria primera sobre la qual Manel Alías construeix el relat polièdric d’un territori i una gent fascinants” (Extret de la contraportada del llibre).

Alías confessa: M’han atrapat històries “grans”-la cursa espacial, la geopolítica, els herois de guerra, els referents culturals, el món de l’espionatge- però també m’he mirat amb curiositat periodística els meus veïns d’escala, l’edifici on he viscut o l’oficina on he treballat. I he quedat sempre bocabadat.

En resum, un llibre que no és una novel·la, ni un assaig d’història, ni un llibre de cròniques però que reté el millor d’aquests gèneres. Explica i entreté mentre narra i presenta històries de personatges i de llocs singulars i únics. Molt recomanable.  

El periodista Manel Alías, el primer corresponsal de TV3 i Catalunya Ràdio a Moscou.

Ressenya de Júlia Costa: “Immensa i complexa Rússia” Llegir.cat

Llibert Ferri: Putin trenta anys després del final de l’URSS, Edicions 1984, 320 p. 2021.

Sinopsi: La Rússia de Putin no s’entén sense la humiliació que va representar l’esfondrament de la Unió Soviètica de la mateixa manera que l’arribada de Hitler al poder no s’entén sense la humiliació que van representar per a Alemanya les reparacions de guerra imposades el 1919 pel Tractat de Versalles. El llibre comença el 2006 amb l’assassinat de la periodista Anna Politkóvskaia i del policia exiliat a Londres Aleksandr Litvinenko. Putin, un home del KGB, un txequista, governa des de la tardor de 1999 amb la intenció de fer de Rússia un estat policial i perpetuar-se en el poder.

Refer l’imperi aplicant a Ucraïna la doctrina soviètica de «sobirania limitada», desencadenant una guerra civil, annexionant-se Crimea i ocupant el Donbass és un dels deliris que Putin té al cap, alhora que vol que Europa se senti amenaçada, i aprofitarà qualsevol escletxa per entrar-hi. ¿Era darrere de la crisi catalana del 2017? ¿Es tractava de sacsejar Espanya, un dels flancs més fràgils de la UE? ¿I com de malament es portarà amb els EUA de Joe Biden?

Llibert Ferri: “Putin no s’entén sense la humiliació que va suposar la fi de l’URSS” Ara 24/12/2021

Llibert Ferri Mateo és llicenciat en Periodisme per la UAB i va estudiar ciències socials a l’ICESB. Entre el 1987 i el 2007 va ser enviat especial de TV3 a l’Europa central i oriental i a l’antiga Unió Soviètica.

Xavier Roig: L’enigma rus, Ed. La Campana, març 2019, 216 p.

Sinopsi: Amb la seva prosa fàcil i provocadora, Xavier Roig ens fa entendre una mica més l’ànima russa, sense prejudicis. Els catalans en sabem molt, de l’arrogància i la covardia de la política europea, però L’enigma rus ajudarà el lector a entendre que Europa no és sorda només amb els catalans. «Rússia és una endevinalla embolcallada en un misteri dins d’un enigma.» Winston Churchill.

Xavier Roig, l’autor de Ni som ni serem i de La dictadura de la incompetència, publica aquest llibre després d’haver viscut dos anys a Rússia i descobrir que els russos no són com Europa els retrata. Com pot ser que un país tan magnífic, amb gent tan hospitalària i tenaç, tingui tan mala premsa a Occident? Fixeu-vos en aquestes xifres: Morts combatent el nazisme durant la Segona Guerra Mundial: USA: 300.000 persones; UK: 400.000; URSS: 25.000.000. Ho havíeu sentit a dir gaires vegades? Els n’hem donat les gràcies? Quan es va esfondrar l’URSS, Gorbatxov va estendre la mà a Occident, convençut que Europa ajudaria un país devastat després de setanta anys de totalitarisme. Encara n’espera una resposta.

Xavier Roig està convençut -i ho sap argumentar amb una claredat diàfana- que és un error que Europa no miri d’atraure Rússia cap a la seva òrbita. És el que està desitjant bona part de la població russa, sí. Però no és també el que ens convindria a nosaltres?

«El valent enfocament de Xavier Roig fa que el seu llibre sigui una alenada d’aire fresc que escombra els prejudicis i els estereotips sobre Rússia que han cultivat les elits polítiques i intel·lectuals occidentals i que impedeixen bastir una aliança natural entre Europa i Rússia, vital per a totes dues.»


Ressenya d’Àlex Susanna ‘L’enigma rus’ és un dels assaigs més honestos que s’han publicat darrerament sobre Rússia. Aquí

Xavier Roig i Castelló (Barcelona 1957). Enginyer Informàtic per la UPC i MBA. Assessor de diverses empreses internacionals. Ha viscut i ha treballat a diversos països estrangers.

Diari de les idees 56  de la Revista IDEES– “Ucraïna: l’impossible s’ha fet possible” 03 març 2022

La revista IDEES, presenta un número especial del Diari de les idees amb l’objectiu d’analitzar la situació amb una certa perspectiva més allunyada del fragor de la batalla i mirar d’entendre i explicar les motivacions i les repercussions del conflicte, tot i l’actualitat canviant pròpia d’un escenari bèl·lic, amb resultats encara incerts.

Seccions:

  1. Balanç d’una setmana de guerra i possibles escenaris
  2. Els canvis en l’escenari geopolític
  3. La ideologia neoimperial de Vladímir Putin
  4. Les conseqüències per a la Unió Europea
  5. La posició de la Xina, entre Rússia i Occident
  6. Els impactes econòmics de la crisi
  7. … I també recomanem
Foto: Mapa d’Ucraïna pintat en una paret de Maiorsk a la regió de Donetsk.

Abel Riu: Rússia i Ucraïna. Les causes del conflicte Ateneu Barcelonès, 10 de març  de 2022

Presenten: Narcís Argemí, ponent de la secció d’Història i Marta Chavarría, adjunta de la secció d’Estudis Polítics, Jurídics i Socials.

Resum: El fracàs diplomàtic més evident que ha portat a aquesta guerra ha estat la impossibilitat d’implementar els Acords de Minsk, que responien a un tractat signat per Rússia, Alemanya, França i Ucraïna a principis de 2015 per a la resolució del conflicte al Donbass. Aquests acords representaven una base legal sobre la qual actuar, perquè estaven consensuats per totes les parts, com a solució política que preveia el reconeixement per part de Kíiv d’una autonomia política de les zones sota control dels rebels prorussos. La guerra és un fracàs per a totes les bandes, un fracàs multilateral, tot i que la responsabilitat de la guerra és únicament i exclusivament de Rússia. Però, com s’ha arribat a la situació actual?

Més informació aquí

Abel Riu: Rússia i Ucraïna. Les causes del conflicte Ateneu Barcelonès, 10 de març  de 2022.

Ruben Ruiz Ramas (coord.): Ucrania. De la Revolución del Maidán a la Guerra del Donbass, Comunicación Social, Salamanca, 2016, 412 p.

Sinopsi: Un rigorós estudi sobre la crisi que ha assolat Ucraïna en el context de la geopolítica internacional. Aquest llibre proporciona al lector totes les claus per entendre el desenvolupament de la crisi general a Ucraïna i de la guerra del Donbass, des del començament de la Revolució del Maidan el novembre del 2013 fins a la «congelació» del conflicte a la tardor del 2015. Signat per alguns dels experts espanyols més reconeguts en l’espai postsoviètic, el lector trobarà en aquestes pàgines una rigorosa anàlisi sobre els assumptes següents: Orígens del conflicte: la Revolució del Maidan; La Guerra del Donbass; La realitat política interna ucraïnesa i la inserció d’Ucraïna i de Rússia a l’ordre internacional; La fractura contemporània del país i les disputes al voltant de la identitat nacional ucraïnesa; L’estancament econòmic d’Ucraïna. La qüestió energètica; Sistema polític i problemàtiques socials: l’oligarquia i les seves conseqüències socials perverses; La dimensió internacional del conflicte; La política exterior d’Ucraïna: entre la UE i Rússia; La política de seguretat: la batalla geopolítica entre Occident i Rússia; L’annexió de Crimea per Rússia; Un repàs als altres conflictes congelats a l’espai postsoviètic.

El coordinador de l’obra és Rubén Ruiz Ramas, doctor en Ciència Política i de l’Administració per la UNED i investigador de la City University de Londres, conegut al món acadèmic per les seves nombroses aportacions als estudis de l’àrea de l’antiga URSS.

Es tracta d’una obra coral d’un grup d’experts que té una utilitat evident. Per al profà, perquè li proporciona elements de coneixement bàsic que fan assequible una realitat complicada. Per al lector informat, perquè ordena dades i anàlisis d’una manera que cerca la imparcialitat i l’objectivitat. I per a l’expert, ja que aporta dades útils per analitzar l’evolució del conflicte i fins i tot permet la translació a altres casos o realitat global. L’exhaustiva explicació dels fets converteix aquest llibre en un instrument essencialment pràctic. Tot i això, l’esforç dels autors a dotar l’obra d’una línia teòrica coherent, centrada en una visió crítica i transversal dels conflictes, l’acosten a un treball de caràcter híbrid.

En aquest sentit, encara que tots els autors presenten un alt nivell teòric, el coordinador de l’obra, Rubén Ruiz, en aportar també un nombre més gran de capítols, condueix amb més possibilitats un itinerari que va des d’una descripció tan bàsica com és un cronograma fins , a l’últim capítol, una anàlisi teòrica profunda que permet aplicar les teories crítiques o el constructivisme social a l’anàlisi aportada dels conflictes estudiats o fins i tot de la seva extrapolació al sistema internacional. No podem fer més que felicitar-nos per l’aparició d’un treball d’aquestes característiques, que aporta raons sobrades per a l’optimisme. Pocs estudis d’aquesta entitat s’han fet al nostre país sobre una àrea que anteriorment no ha cridat gaire l’atenció dels nostres experts. Ens trobem davant d’un treball innovador fet per un equip fonamentalment jove i en gran mesura interdisciplinar, amb escassos antecedents al món editorial i acadèmic espanyol i d’una utilitat immensa. (Resum extret de la ressenya de Francesc Serra Massansalvador, a Relaciones Internacionales número 32, Junio 2016 – Septiembre 2016, 261-265 p. Grupo de Estudios de Relaciones Internacionales (GERI) – UAM. Ressenya completa aquí http://hdl.handle.net/10486/677019).

El coordinador de l’obra és Rubén Ruiz Ramas, doctor en Ciència Política i de l’Administració per la UNED i investigador de la City University de Londres, conegut al món acadèmic per les seves nombroses aportacions als estudis de l’àrea de l’antiga URSS.
Categories
Cinema i sèries Conferències i cursos Feminisme Galeries i museus Llibres Teatre

La cacera de bruixes a Catalunya. Recerca i memòria

Dos documentals (2022 i 2020), dues exposicions amb els seus catàlegs corresponents (2018 i 2007), un dossier de la revista Sàpiens (2021), un còmic o novel·la gràfica (2021), una obra de teatre del Grup de Bruixes de Viladrau (de 1997 fins avui), una tesi doctoral (2013), dotzenes de llibres i d’articles acadèmics i un manifest reivindicatiu (2021) expliquen, però també denuncien la cacera de bruixes a Catalunya.

Bruixes, la gran mentida

El documental Bruixes, la gran mentida produït i emès per TV3 Catalunya el 25-01-2022, en coproducció amb Sàpiens amb el suport de la Diputació de Lleida, dirigit per Joanna Pardos amb guió de Joanna Pardos, Margarida Olivé i Anna Alsina i l’assessorament de Pau Castell i Agustí Alcoberro. Accés al documental

Bruixes, la gran mentida produït i emès per TV3 Catalunya el 25-01-2022, en coproducció amb Sàpiens

És poc sabut que Catalunya va ser, entre els segles XV i XVII, un dels focus mundials de les caceres de bruixes. Només en deu anys, entre 1619 i 1629, cent dones van ser penjades per acusacions de bruixeria. En total, més de mil dones executades al llarg de tot el període. Les comarques pirinenques, i també el Vallès, Osona i el Bages, van viure centenars de processos, en persecucions que s’estenien com una taca d’oli, amb acusacions, delacions i rumors en cadena.

Bruixes, la gran mentida recrea com a docuficció, basant-se en els textos històrics, el judici de La Carabassera, Jerònima Hugueta, que es va fer a la Seu d’Urgell al segle XVII. Es tracta d’un dels processos més ben documentats que va passar en el període més virulent de les persecucions. Podrem veure com era un judici per bruixeria, des de la cacera als interrogatoris, les tortures, les proves manipulades i l’execució.

El documental recrea el judici a Jerònima Hugueta, al segle XVII (“Bruixes, la gran mentida”, de Joanna Pardos)

Qui eren aquestes bruixes? Les persones acusades de bruixeria, podien ser dones pobres, soles, de caràcter fort, independents, contestatàries, amb problemes de salut mental o amb vides poc convencionals. O ni tan sols això, en molts casos. Milers de dones acusades i jutjades per bruixeria, a la Catalunya rural, van morir penjades o cremades després de judicis manipulats i terribles tortures.

Escena de bruja (Hexenszene),David Teniers the Elder

Òbviament, no eren bruixes: eren dones, i van morir perquè les seves vides no s’ajustaven a la norma. Bocs expiatoris d’una societat tremendament masclista. No les van matar per remeieres, perquè participessin en cultes satànics o perquè estiguessin massa empoderades. Ni tampoc va ser la Inquisició qui les perseguia: a Catalunya, batlles i senyors feudals van ser responsables de la majoria de les matances, amb la complicitat de veïns i veïnes.

També hi intervenen, aportant el coneixement històric més recent, els principals experts nacionals i internacionals, Agustí Alcoberro i Pau Castell, que han tingut accés a documentació inèdita d’arxius catalans i europeus. Contextualitzant aquesta història en el marc d’un sistema patriarcal encara no extint, que sanciona les dones quan escapen de la norma, intervenen expertes com la psicòloga Alba Alfageme o la jutge Lucía Avilés.

Què en queda, avui, de les caceres de bruixes? El documental aporta el testimoni de dones actuals que han patit avui les mateixes actituds que els caçadors infligien a les seves víctimes acusades de bruixeria. Finalment, i en una tercera línia narrativa es mostra la preparació de l’obra tradicional de teatre del Grup de Bruixes de Viladrau, amb les dones que interpreten les víctimes de la cacera en aquella població osonenca, una de les més castigades pels processos de bruixeria.

(Font: web Sense Ficció. Bruixes la gran mentida )

Les bruixes porten dol

TVE Catalunya també va produir i emetre anteriorment el documental Les bruixes porten dol (Especials TVE Catalunya, el dia 8 de març de 2020, dirigit per Anna Solana i Pilar Granero. També amb l’assessorament històric a càrrec de Pau Castell i Agustí Alcoberro. Antropologia: Nuria Morelló. Lingüista i experta en cultura popular: Roser Pubill. Etnobotànica: Carme Bosch i Julia Carreras. El documental s’ha rodat al Pallars Sobirà, Viladrau, Balaguer, Vallgorgina, Cassà de la Selva, Montblanc i Barcelona  Accés al documental

Les bruixes porten dol (TVE Catalunya)

Bruixa. És una bruixa. Sembla una bruixa. De qui i de què parlem quan s’assenyala i es qualifica algú de bruixa?” El documental vol respondre a aquesta i altres qüestions. Al llarg de 60 minuts fa el recorregut, la reflexió històrica i actualitzada del fenomen de la bruixeria a Catalunya. El punt de partida se situa al 1400, quan des de la Baronia de les Valls d’Àneu, es redacta la primera llei coneguda contra el crim de bruixeria i comença amb força una cruel cacera de bruixes.

Les bruixes porten dol (TVE Catalunya)

Entre aquest segle XV i fins a mitjans del s. XVIII, tres segles llargs de la història europea, aquesta persecució provocarà que milers de persones siguin acusades i executades per bruixeria. Serà un crim inventat que, en el cas de Catalunya, permetrà que els tribunals civils i seglars, no pas la Inquisició, obrin milers de processos judicials. Centenars de dones seran víctimes de rumors i delacions entre veïns i acabaran a la foguera i la forca. Al documental però, queda ben patent com la falsa creença amb les bruixes i l’estigma social que va generar ha perdurat fins fa ben poc entre nosaltres i arreu del món.

Les bruixes porten dol també testimonia el Ball de Bruixes a Viladrau per conèixer les seves protagonistes. I sobrevola a vol d’ocell paisatges emblemàtics del Pallars Sobirà i trepitja  indrets on la bruixeria ha deixat empremta. Destaquen també la utilització d’alguns fragments de la meravellosa pel·lícula sueca Häxan (La brujería a través de los tiempos), de 1922, de Benjamin Christensen, pel·lícula parcialment basada en un manual alemany per a inquisidors del segle XV.

Häxan (La brujería a través de los tiempos), de 1922, de Benjamin Christensen

I revela els primers esbossos de la novel·la gràfica sobre bruixes que preparava el dibuixant Oriol García Quera en aquell moment i que ara ja podem llegir.  

Bruixes 1617. L’any del diluvi

L’any 1617, unes fortes pluges torrencials van provocar inundacions a gran part de Catalunya. Com a conseqüència d’això, dotzenes de dones van ser executades, acusades de bruixeria. Aquest és el punt de partida de Bruixes 1617. L’any del diluvi, la novel·la gràfica d’Oriol Garcia Quera. Tot i ser ficció, els fets en què es basa són reals i ha estat revisada pels historiadors Agustí Alcoberro i Pau Castell. Pertany a la col·lecció Traç del Temps, de Rafael Dalmau, editor, 2021.

Bruixes 1617. L’any del diluvi, novel·la gràfica d’Oriol Garcia Quera.

El còmic mostra de manera entenedora les principals característiques d’aquella època i de la persecució de les bruixes a Catalunya: la influència de l’Església en la societat, la funció màgico-sanitària que exercirien certes dones en llurs comunitats i el xoc amb la institució mèdica, la demonització de la bruixa, la fama i l’acusació popular com a mecanismes previs al procés, el paper dels tribunals locals, la figura del caçador de bruixes encarnada en l’històric Tarragó, l’examen de senyals per detectar-les, el turment per fer-les confessar i –finalment– l’execució.

Ambientat entorn d’Olèrdola, al Penedès, tots els indrets que hi apareixen són reals, si bé el dibuixant ha mirat de reconstruir la fesomia que tindrien a principis del segle XVII. Aquesta aposta per un paisatge històric, definit i “visitable” –al final del còmic trobem un mapa on es desglossen els indrets de l’acció– em sembla una lloable aportació a la divulgació del passat local. El còmic compta també amb un apartat introductori que contextualitza la cacera de bruixes a Catalunya per entendre millor la història que tot seguit llegirem i una bibliografia per aprofundir-hi.

(Ressenya d’Adria Mainar a AB ORIGINE 17-12-2020

No eren bruixes

El número 228 de la revista Sàpiens. Tot és història edità el març de 2021 el dossier especial No eren Bruixes, dedicat al fenomen de la cacera de bruixes a Catalunya amb la voluntat de dignificar els milers de dones que en van ser víctimes. La revista dirigida per Clàudia Pujol, comptà amb l’assessorament dels historiadors Agustí Alcoberro i Pau Castell, que ja hem vist assessorant també totes les tres produccions anteriors.

Sàpiens núm. 228, març 2021 Dossier especial No eren Bruixes,

L’article principal  del dossier d’aquests dos historiadors “Un fenomen europeu”, explica com al segle XV va aparèixer una nova tipologia criminal: la bruixeria.

Jacob Binck. “The Witch Attacking the Devil”. Engraving, 1528. Col·lecció Mariano Moret.

Cristina Masanés a “El Pirineu, bressol de la cacera” descriu com aquell fenomen repressiu va començar a les valls pirinenques, i va acabar infectant tot el país. Arnau Cònsul a “Els caçadors de bruixes” explica que Joan Malet, Joan Font, Llorenç Calmell, Cosme Soler són alguns dels homes que van convertir la persecució de bruixes en la seva manera de viure, uns mètodes fraudulents en els quals l’engany es va fer evident fins i tot durant aquella època.

“Vuelo de Brujas” de Francisco de Goya, pintat entre 1797 i 1798.

Vuelo de Brujas

El quadre de Francisco de Goya fou pintat entre 1797 i 1798. Tres personatges, vestits amb faldilles, amb el tors nu i tocats amb capirots en forma de mitra, decorats amb petites serps, i il·luminats per un focus de llum exterior al quadre, sostenen en l’aire a un altre nu, abandonat en els seus braços, al que insuflen aire bufant sobre el seu cos, com revelen les seves galtes inflades. A la part baixa, dos homes, vestits de pagesos, han assolit el cim de la muntanya, el camí tortuós i ascendent es perd en la foscor del fons, mentre el seu ase s’ha parat més avall. Un, caigut a terra, es tapa les orelles per no escoltar el soroll dels éssers voladors; l’altre, avança amb el cap cobert, protegint-se de la llum i fent la figa amb els seus dits, contra el mal d’ull.

Agnès Rotger a “Els judicis per bruixeria” mostra com abans de posar un peu al tribunal i dir “tota la veritat” sota tortura, les acusades de bruixeria ja tenien la sentència escrita. El cas d’Elisabet Cerdà, de Castellterçol, que reprodueix la revista amb detall, és només un exemple del més d’un miler de dones que van ser condemnades a Catalunya. Valèria Gaillard a “Els advocats de les bruixes” descriu com malgrat les crítiques, les befes i les burles envers aquells que neden a contracorrent, hi va haver teòlegs i juristes que van alçar la veu i es van enfrontar amb l’engranatge jurídic, institucional i socioeconòmic que movia la maquinària antibruixes per intentar frenar la barbàrie.

“Examination of a Witch” de Tompkins Harrison Matteson, 1853

Els escenaris de la bruixeria, avui” són torrents, sots, cingles, salts d’aigua, camins, fonts, places i carrerons. Des de les valls d’Àneu fins a les Terres de l’Ebre i des del Capcir fins a la Franja de Ponent, arreu del nostre país hi ha indrets relacionats amb les bruixes. Resseguint la toponímia i parant atenció a les llegendes, és fàcil identificar els boscos, les planes, les pedres i els dòlmens on feien sacrificis i aquelarres, així com les catedrals, les torres i els castells dels quals es van apoderar.

L’article de Maria Coll “De malvades a avorrides” descriu que mentre que a Alemanya, els germans Grimm publicaven ‘La Blancaneu’ o ‘Hansel i Gretel’, a Catalunya, alguns folkloristes de la Renaixença anaven de poble en poble recopil·lant històries de bruixes. Quan la cacera va començar a estudiar-se a les universitats un segle després, les bruixes, gràcies sobretot a Disney, havien deixat de fer por i la màgia havia esdevingut una cosa positiva.

“La nit de Walpurgis. La partida de les bruixes” (també “Bruixes en el camí del sàbat”) de Luis Ricardo Falero, 1878. Oli sobre tela. Col·lecció particular, Monza, Itàlia.

Sònia Casas a “Entre la moda i la reivindicació” planteja que les lluites feministes han convertit les bruixes i la seva cacera en un símbol. La potència d’aquest imaginari es fa palesa en les marxes del 8 de març, però també en àmbits tan dispars com les teràpies alternatives, les marques de roba i cosmètics, les sèries de televisió i la literatura. Però en quin moment ‘ser bruixa’ va passar a considerar-se un terme positiu?

Atles de la cacera de bruixes: En paral·lel amb el dossier de la revista, Sàpiens publica al web el cens més complet de dones i homes que van ser jutjats per bruixeria a Catalunya i Andorra. Hi trobareu les fitxes de totes les persones identificades per l’historiador Pau Castell i el mapa més complet de la cacera de bruixes: un mapa interactiu on s’ha geolocalitzat tots els municipis d’origen o de residència de les persones que van ser jutjades per bruixeria. Es pot consultar aquí sapiens.cat/cacera-bruixes.        

Manifest: No eren bruixes! Eren dones.

La cacera de bruixes és un clar exemple dels atacs i la discriminació als quals les dones han estat sotmeses al llarg de la història. Al segle XV, en una societat impregnada per la misogínia, moltes van ser acusades injustament de provocar mort i destrucció, i se les va tractar com a membres d’una organització criminal liderada pel mateix diable.

La base per acusar-les era la mentida i la manera de forçar-les a confessar aquests crims inversemblants eren les tortures més terribles. Contra aquestes dones, el poder es va saltar les pròpies lleis i les va jutjar sense cap garantia processal. Aquelles dones van ser el boc expiatori d’una societat convençuda de l’origen malèfic de les seves desgràcies i disposada a buscar-ne les culpables i assenyalar-les.

Catalunya va ser un dels llocs d’Europa on més dones van ser acusades de bruixeria. Recentment, s’ha recuperat el nom de més de set-centes dones que, entre els segles XV i XVIII, van ser torturades i executades a la forca. Dones immigrades, dones pobres, dones guaridores, dones conflictives, dones vídues… Totes elles estigmatitzades i assenyalades pels seus propis veïns i veïnes com a bruixes i metzineres.

Per tot aquest cúmul d’injustícies, ens proposem impulsar un acte de justícia històrica, en la línia de les iniciatives que han sorgit en altres indrets, com Escòcia, Suïssa o Noruega, amb els objectius següents:

  • Recuperar la memòria d’aquelles dones innocents sense prejudicis ni falsedats.
  • Promoure’n la reparació i dignificar-les per mitjà d’actes de desgreuge per tot el territori.
  • Reivindicar totes les dones que han estat reprimides al llarg de la història.

Signa el Manifest aquí

La cacera de bruixes al Vallès (1619-1622): processos locals i causa general

Article d’Agustí  Alcoberro: “La cacera de bruixes al Vallès. (1619-1622): processos locals i causa general” Ponències. Revista del Centre d’Estudis de Granollers, 24, 2020, 7-30 p.

Ponències. Revista del Centre d’Estudis de Granollers, 24

Resum:  Com en altres comarques de Catalunya, la cacera de bruixes al Vallès es va produir de manera especialment intensa en els anys 1619-1622. La repressió va afectar prop d’una vintena de viles i llocs. S’han pogut documentar cinquanta persones processades, la majoria de les quals van ser penjades  a  la  forca  en  processos  incoats  per  les  corts  dels  batlles  locals.  L’article identifica algunes coincidències entre aquests processos pel que fa als procediments processals i a la presència d’uns mateixos professionals, com ara jutges ordinaris, cirurgians, escrivans o torturadors, vinculats a les batllies reials o a la mateixa cort del veguer de Barcelona. També s’analitza el paper del Tribunal de la Inquisició de Barcelona, que va intentar reiteradament l’avocació dels casos. D’aquesta manera es pretén relacionar les dinàmiques locals i les dinàmiques generals, a càrrec de la justícia reial inferior (veguers i batlles) i del Sant Ofici.

Se’n parlave… i n’hi havie. Bruixeria al Pirineu i a les terres de Ponent

Se’n parlave… i n’hi havie és una mostra itinerant sobre el fenomen de la bruixeria al Pirineu i les Terres de Ponent, organitzada i produïda per la Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i Aran. La mostra il·lustra els resultats de la recerca sobre la bruixeria impulsada des de la xarxa i duta a terme entre els anys 2015 i 2017, que aborda la bruixeria com a fenomen social i científic al Pirineu i Ponent. Va ser comissariada per Pau Castell i la podeu veure en línia aquí.

Se’n parlave… i n’hi havie. Bruixeria al Pirineu i a les terres de Ponent

D’entre les principals conclusions d’aquesta investigació, se n’extreu que alguns dels primers judicis europeus sobre bruixeria van ser al Pirineu, concretament a les Valls d’Àneu i que les dones acusades de bruixeria a Catalunya eren assenyalades i perseguides pels seus veïns i no per la Inquisició, al contrari del que es pensava fins ara. La ‘fama de bruixa’ s’heretava per via materna i mentre que al Pirineu la cacera de bruixes era recurrent, a les comarques de la Plana era puntual. A més, la recerca situa els últims records de la bruixeria en els anys 50 i mentre que a la plana costa de trobar testimonis vius que en recordin alguna pràctica, al Pirineu encara hi ha gent que hi creu i fins i tot, evita parlar-ne per por.

L’Exposició va itinerar durant els anys 2018 i 2019 i combinava les dues vessants que ha abordat la investigació: la històrica i l’etnològica. L’exposició incloïa diferents àudios, entre ells els de persones que han viscut el fenomen de la bruixeria en primera persona, objectes que s’han utilitzat per protegir-se en diverses èpoques, com ara cremalls i amulets, entre altres, i també documents històrics i material que il·lustra les diferents conclusions a les qual ha arribat la investigació. Consta de 12 apartats amb il·lustracions molt atractives i un darrer apartat de crèdits.

Llibre de privilegis de la vall d’Àneu. Arxiu de la Corona d’Aragó, Diversos, Vària, 30, Volúmenes, 9, f. 35v i 36r.

L’any del Senyor de 1424, els prohoms de la vall d’Àneu es reuniren amb el seu senyor, el comte de Pallars, al castell de València d’Àneu, en presència del jutge ordinari del comtat. L’objectiu d’aquell consell general era dictar uns nous estatuts legals o ordinacions per fer front als «crims molt enormes envers Déu e la dita vall», comesos per homes i dones que es reunien de nit per abjurar de la fe cristiana i prestar homenatge al diable o «Boc de Biterna». Aquest document excepcional constitueix avui dia la primera llei europea coneguda contra el nou crim de bruixeria.

El llibre catàleg de l’exposició Se’n parlave… i n’hi havie. Bruixeria al Pirineu i a les terres de Ponent, editat per la Xarxa de Museus de les terres de Lleida i Aran, recopila, tant la recerca històrica, desenvolupada en els darrers 10 anys sobre la cacera de bruixes a Catalunya, com etnogràfica. El llibre recull la visió d’especialistes en folklore i cultura popular sobre la bruixeria a Catalunya, com Josefina Roma, Ramona Violant o Pep Coll i inclou la reedició d’un text pioner sobre la bruixeria al Pallars, escrit per l’etnògraf Ramon Violant i Simorra abans de la Guerra Civil. Però la part més inèdita de la investigació és el recull dels darrers testimonis vius que han tingut contacte amb la bruixeria al Pirineu i les Terres de Lleida que mostren la pervivència d’aquest fenomen fins l’actualitat.

El llibre també inclou la recerca etnogràfica portada a terme a Andorra, que ha posat de relleu l’arrelament que les creences sobre la bruixeria van tenir al país i la seva supervivència fins a èpoques molt recents. Aquest volum inclou també imatges de l’exposició ‘Se’n parlave… i n’hi havie’, la més exitosa de les organitzades per la Xarxa de Museus, que un cop finalitzada la seva itinerància, des d’aquest estiu de 2021 resta visitable de forma permanent.

Boc de Biterna era l’apel·latiu utilitzat en terres catalanes i occitanes per referir-se al Diable que presidia els aplecs nocturns de bruixes i bruixots, durant els quals acostumava a fer acte de presència en forma de boc o de crestó per rebre la fidelitat i l’homenatge dels membres d’aquella secta imaginària. Al Pirineu i les terres de Ponent, l’expressió es mantindria viva al llarg dels segles de la cacera i quedaria fixada en alguns indrets, com ara al pont del Boc de Biterna, prop d’Artesa de Lleida.

“El aquelarre” és un dels petits quadres que va pintar Francisco de Goya entre 1797 i 1798 per al palau d’esbarjo dels ducs d’Osuna. El llenç mostra un ritual d’aquelarre, presidit al centre de la composició pel gran cabró, una de les formes que pren el dimoni. Al seu voltant apareixen bruixes velles i joves que li ofereixen nens amb els quals, segons la superxeria de l’època, s’alimentava. En el cel, de nit, brilla la lluna i es veuen aus nocturnes (que podrien ser ratpenats).

“El aquelarre” de Francisco de Goya (entre 1797 i 1798)

El llibre presenta molta informació que canvia la visió que es tenia fins ara de la cacera de bruixes a Catalunya i en especial al Pirineu i a les Terres de Ponent. Revela la centralitat del Pirineu pel que fa a aquest fenomen a Catalunya, ja que la primera llei europea contra el crim de bruixeria és de 1424. Les conclusions tenen molt a veure amb el fet que els primers judicis sobre bruixeria van ser al Pirineu, concretament a les Valls d’Àneu, on es va registrar la primera llei europea contra la bruixeria (s. XV). Aquest fet és determinant per mostrar dues realitats, la de les comarques del Pirineu, on encara avui hi ha testimonis que han viscut en primera persona fenòmens relacionats amb la bruixeria als anys 50, i la de les comarques del Pla de Lleida, on les experiències no són tan directes, però perdura el record d’embruixaments i persones, la gran part dones, senyalades com a bruixes.

Per bruixa i metzinera. La cacera de bruixes a Catalunya

L’exposició Per bruixa i metzinera. La cacera de bruixes a Catalunya produïda pel Museu d’Història Nacional de Catalunya i comissariada per Agustí Alcoberro i Josefina Roma, 2007. Podeu veure el catàleg i 10 articles aquí

Icona de l’exposició “Per Bruixa i metzinera”, MHNC, 2007

Per bruixa i metzinera s’obre amb una pregunta: han existit mai les bruixes? De la bruixa, com del pirata, se n’ha anat construint una imatge, fins i tot podríem parlar d’un miratge, que desenfoca la seva essència fins a convertir-la en una altra realitat. Existiren les bruixes? El que sí que va existir de debò va ser la por cap als seus maleficis. Tant és així, que generalment eren els mateixos veïns d’una comunitat els qui prenien la iniciativa de condemnar-les i demanar-ne l’ajusticiament, com si eliminant les bruixes desapareguessin la fam i la mort. Entre els segles XVI i XVII les bruixes van ser un cap de turc idoni per calmar l’angoixa i la por que produïa la inseguretat en èpoques de crisi econòmica. A partir d’aquí, l’exposició s’estructurava en cinc àmbits a partir dels quals es va desenvolupant la construcció del mite de la bruixa i la seva persecució.

La bruixeria i la màgia en l’època medieval. La societat medieval creia en el poder de la màgia i molts dels seus membres la practicaven. Les finalitats perseguides eren molt diverses: des de curar o protegir fins a endevinar el futur, descobrir coses i fets ocults, propiciar l’amor i el desig o perjudicar i, amb la pràctica del malefici, destruir la salut o el patrimoni d’altres.

La construcció intel·lectual de la bruixeria moderna: La percepció cristiana de la fetillera o bruixa es va modificar substancialment a partir de mitjan segle XIII. Tot contradient Agustí d’Hipona, Tomàs d’Aquino (1225-1274) va afirmar la capacitat del diable d’actuar a la Terra. Alguns anys més tard, el papa Joan XXII va proclamar la butlla Super illius specula (1326), que condemnà la bruixeria com a culte al dimoni. Naixia, així, una nova conceptualització de la bruixeria.

El món de les bruixes (segons els seus perseguidors). Els manuals dels perseguidors i els processos seguits arreu d’Europa mostren una gran coincidència. La iniciació en la secta es realitza en presència del dimoni i implica abjurar de la religió cristiana i jurar fidelitat a aquest. Les bruixes i bruixots es reuneixen al sàbat (o “Akelarre”), anomenat “aplec” en els textos catalans. Hi arriben volant a cavall dels seus dimoniets, que prenen forma de boc. Un cop aplegades, arriba el dimoni, que pren la forma d’un gran boc. Els participants a l’aplec li fan un acte d’acatament. Després, ballen i mengen. Tot seguit es produeix un acte d’adoració al dimoni i una gran orgia, en què aquest copula amb tots els assistents. Acte seguit, les bruixes s’unten amb uns ungüents i emprenen el vol, amb la intenció de realitzar malvestats. Provoquen calamarsades que destrueixen les collites i maten persones i animals. En acabar aquests fets, les bruixes retornen a casa, sempre volant, a cavall dels seus dimoniets.

“Sàbbat  de les bruixes”, gravat de Jan Ziarnko. Il·lustració del llibre Tableau de l’inconstance  des mauvais anges et demons (1612) de Pierre de Lancre, un manual per als caçadors de bruixes.

La cacera de bruixes a Europa: Entre 1450 i 1750 es va produir la cacera de bruixes a Europa. Els episodis més sagnants d’aquest moviment de llarg abast van tenir lloc entre 1450 i 1500 i, sobretot, a partir de 1580. Els càlculs més ponderats, per a aquest segon període, parlen d’un total de 110.000 persones processades i de no menys de 60.000 execucions. La cacera de bruixes afectà una Europa sacsejada per les inclemències meteorològiques, la crisi econòmica i la conflictivitat social; també pel clima d’intolerància religiosa, sorgit de la Reforma i la Contrareforma, i pel creixent control polític dels estats moderns. Arreu, la cacera tingué una participació popular destacada. La majoria de processos que van acabar amb sentències de mort van ser realitzats per tribunals civils locals. Els períodes repressius van coincidir amb l’auge de les edicions i reimpressions de manuals de perseguidors.

La cacera de bruixes a Catalunya. En els anys 1548-1549 les comarques meridionals de Catalunya van viure una important onada repressiva. Va ser atiada per Joan Malet, morisc de Flix, que afirmava ser endevinaire o saludador, és a dir, que podia reconèixer les bruixes. Malet va ser finalment detingut i executat per la Inquisició de Barcelona. En els anys 1616-1622 es va produir la gran cacera de bruixes. La repressió es va generalitzar després dels aiguats de novembre de 1617, l’any del diluvi, segons les cròniques coetànies. La persecució va afectar especialment els comtats de Rosselló i Cerdanya i les comarques centrals i occidentals.

La bruixeria en la tradició popular. La bruixeria i la repressió van deixar una empremta important en la cultura popular. La saviesa tradicional atribueix poders sobrenaturals a les dones nascudes en algunes localitats o en determinades dates. També ha creat diversos objectes, pràctiques i conjurs que suposadament constitueixen antídots segurs contra les pràctiques malèfiques. En un altre àmbit, han generat una literatura anònima de gran interès.

Avui el record popular de la bruixeria, d’arrel rural i tradicional, s’esvaeix progressivament a causa d’altres models encunyats en una societat postindustrial i globalitzada.

Orígens i evolució de la cacera de bruixes a Catalunya (segles XV-XVI).

CASTELL GRANADOS, Pau: Orígens i evolució de la cacera de bruixes a Catalunya (segles XV-XVI). Tesi doctoral, UB, 2013, 698p  Sinopsi  Completa: http://hdl.handle.net/10803/131462

Pau Castell, historiador autor de la tesi doctoral “Orígens i evolució de la cacera de bruixes a Catalunya (segles XV-XVI)”, 2013.

Resum  

La present recerca té com a objectiu l’estudi de la cacera de bruixes desenvolupada a Catalunya, des dels seus orígens a finals de l’època medieval fins a la seva articulació durant els primers temps moderns.

La investigació aporta, en primer lloc, un volum considerable de documentació judicial inèdita dels segles XV i XVI, la qual constitueix la base imprescindible per a una aproximació global a aquest fenomen històric. A partir d’aquest material i de les fonts ja conegudes, l’anàlisi s’ha estructurat sobre tres eixos principals.

Primerament, s’aborden els elements que donaren lloc a l’estereotip de la bruixa durant l’època baix-medieval. Seguidament, s’estudien les primeres caceres desenvolupades a Catalunya durant les primeres dècades del segle XV, tot comparant-les amb els esments coetanis a nivell europeu. Finalment, s’analitza en detall la documentació judicial inèdita per mirar d’entendre l’articulació de la cacera de bruixes a Catalunya durant els segles XV i XVI.

La present investigació ha donat com a resultat la creació del primer corpus documental sobre els primers dos-cents anys de cacera de bruixes a Catalunya, evidenciant la riquesa documental del Principat per a l’estudi d’aquest fenomen. Així mateix, el treball ha permès arribar a una sèrie de conclusions sobre l’origen i articulació d’aquest fenomen a Catalunya en època medieval i moderna.

En primer lloc, destaca la importància dels canvis operats a finals de l’època baix-medieval en referència a la teologia i a les noves reflexions demonològiques, la influència de l’acció inquisitorial contra el Maleficium i la seva influència en les cúries laiques, o el discurs anti-supersticiós desplegat per la predicació baix-medieval.

En segon lloc, la present recerca ha servit per constatar la precocitat, intensitat i duresa de la persecució de bruixes a Catalunya, un fet que remarca la seva singularitat en el context dels regnes hispànics. Aquesta situació aniria lligada a la pròpia situació político-jurídica del Principat, amb una forta autonomia de les autoritats locals i una manca de control per part d’institucions de justícia centralitzades, ja fos el Sant Ofici o la pròpia justícia reial. Catalunya seguiria així el model descrit per autors com Brian P. Levack, segons el qual aquells territoris amb un poder central fort i un sistema judicial centralitzat, haurien registrat una intensitat molt baixa de persecucions, amb una absència gairebé total de sentències a mort. Un model perfectament vàlid per al centralitzat i gairebé lliure de bruixes regne de Castella, i també, però just a l’inrevés, per al jurisdiccionalment fragmentat i ple de forques Principat de Catalunya.

Finalment, l’última de les conclusions derivades d’aquesta investigació fa referència a la importància del marc local en l’articulació de la cacera, amb un protagonisme destacat d’unes autoritats locals sovint esperonades per la pròpia població. Aquesta constatació ens allunya de concepcions historiogràfiques que vinculaven tradicionalment la cacera de bruixes als mecanismes d’Estat o a l’impuls de l’Església post-tridentina, enfrontats a una suposada cultura popular. En canvi, en el cas català, la persecució seria majoritàriament instigada per la pròpia població en un context de desgràcies com ara epidèmies, maltempsades i morts d’infants o bestiar. Una persecució judicial, doncs, que aniria de baix a dalt, iniciada en les pròpies comunitats a partir d’acusacions de malefici o emmetzinament i desenvolupada en el marc de les cúries locals, amb una subversió evident de l’ordre del dret, un ús habitual del turment i una gran predisposició a emetre sentències de mort.

Ball de Bruixes de Viladrau

Des de l’any 1997, i dins els actes de la Fira de la Castanya de Viladrau, el 31 d’octubre, tot just comença a entrar la Nit de Tots Sant, Viladrau commemora un dels seus episodis històrics més tràgics: La Persecució de les Bruixes. Conte la tradició que tot va començar en una Junta de Bruixes o aplec celebrada a Sant Segimon la nit de Tots Sants de l’any 1617. Segles més tard, a l’actualitat, tot continua al bell mig del municipi. Vídeo promocional de Ball de Bruixes de Viladrau. Un espectacle teatralitzat de música, dansa, llum i foc de notable interès.

Ball de Bruixes de Viladrau

Bibliografia bàsica sobre “La cacera de bruixes a Catalunya”

ALCOBERRO, Agustí : “La cacera de bruixes al Vallès. (1619-1622): processos locals i causa general” Ponències. Revista del Centre d’Estudis de Granollers, 24, 2020, 7-30 p.

ALCOBERRO, Agustí : “1619. La cacera de bruixes” a Història Mundial de Catalunya, sota la direcció de Borja de Riquer, Ed. 62, 2018. 345-351 p.

ALCOBERRO, Agustí: “Los otros “abogados de las brujas”. El debate sobre la caza de brujas en Cataluña” a Revista internacional de los estudios vascos, 2012, Número Extraordinari 9. ISBN 978-84-8419-238-1. Dedicat a: Cuadernos 9: Akelarre: la caza de brujas en el Pirineo (siglos XIII-XIX) / coord. per Jesús María Usunáriz Garayoa.

ALCOBERRO, Agustí: “Cacera de bruixes, justícia local i Inquisició a Catalunya, 1487-1643: alguns criteris metodològics” a Pedralbes. Revista d’Història Moderna, [en línia], 2008, Núm. 28, p. 485-04, PDF

ALCOBERRO, Agustí i ROMA, Josefina  (comissaris): Per Bruixa i metzinera. La cacera de bruixes a Catalunya. Barcelona, Museu d’Història de Catalunya, 2007. Recurs

  •     01. Metgesses, llevadores, fetilleres, fascinadores…: bruixes a l’Edat mitjana. Teresa VINYOLES
  •     02. Nicolau Eimeric i la bruixeria. Jaume de PUIG I OLIVER
  •     03. Les bases ideològiques: la confessionalització i la intolerància religiosa a l’Europa Moderna (segles XVI-XVII). Ignasi FERNÁNDEZ TERRICABRAS
  •     04. Les bases materials: la crisi del segle XVII. Eva SERRA
  •     05. L’”any del diluvi” a Catalunya. La reconstrucció i els efectes de les inundacions del novembre de 1617. Mariano BARRIENDOS
  •     06. La cacera de bruixes a Europa. Agustí ALCOBERRO
  •     07. La cacera de bruixes a Catalunya. Antoni PLADEVALL
  •     08. La Inquisició i la cacera de bruixes a Catalunya. Joan BADA
  •     09. Els defensors de les bruixes. La fi de la cacera a Catalunya. Agustí ALCOBERRO i Ramon SAROBE
  •     10. La bruixeria en la cultura popular catalana. Josefina ROMA

CASTELL GRANADOS, Pau: “Bruixeria i cacera de bruixes a Catalunya. El Pirineu i les Terres de Ponent” a  Se’n parlave…i n’hi havie: Bruixeria al Pirineu i a les terres de Ponent, Editat per Xarxa de Museus Locals de les Terres de Lleida i Aran, 2019.

CASTELL GRANADOS, Pau: “De crimine heresis maxime de bruxa. L’aparició del crim de bruixeria a Catalunya en el context baixmedieval europeu” a Creences a l’època medieval: ortodòxia i heretgia de Karen Stoeber (ed) Pagès editors 2018.

CASTELL GRANADOS, Pau: Orígens i evolució de la cacera de bruixes a Catalunya (segles XV-XVI). Tesi doctoral, UB, 2013, 698p  Sinopsi  Completa: http://hdl.handle.net/10803/131462             

FEDERICI, Silvia:  Bruixes, caça de bruixes i dones,  traducció de Marta Pera. Ed. Tigre de Paper, 2020, 99 p.

FEDERICI, Silvia: Caliban i la bruixa: dones, cos i acumulació primitiva, traducció de Marta Pera, Barcelona: Virus Editorial i Distribuïdora, març del 2018, 476 p.

GARI LACRUZ, Ángel: Brujería e Inquisición en el Alto Aragón en la primera mitad del siglo XVII, Diputació d’Aragó, Saragossa, 1991.

GARI LACRUZ, Ángel: “Brujería en los Pirineos (siglos XIII al XVII). Aproximación a su historia” a Cuadernos de Etnología y Etnografía Navarra (85), 2010, 317-354. PDF https://revistas.navarra.es/index.php/CEEN/article/view/194/548

GOMIS i MESTRE, Cels (ed): La Bruixa catalana: aplec de casos de bruixeria, creences i supersticions recollits a Catalunya a l’entorn dels anys 1864-1915,  amb un estudi preliminar de Llorenç Prats, ed. Barcelona Alta Fulla 1987, 216 p.

MORELLÓ, Núria: “Bruixeria, bruixes i relacions socials patriarcals al pla de Lleida” a Se’n parlave…i n’hi havie: Bruixeria al Pirineu i a les terres de Ponent, Editat per Xarxa de Museus Locals de les Terres de Lleida i Aran, 2019. PDF

POHLE,  Lars Martin: Perquè ara–gràcies a Déu–hi ha justícia. Un estudi sobre la delinqüència a Andorra als anys 1600-1640, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2008.

PARDOS, Joanna (direcció): Bruixes, la gran mentida, producció de Televisió de Catalunya en coproducció amb Sàpiens amb el suport de la Diputació de Lleida. 25-01-2022 Guió: Joanna Pardos, Margarida Olivé i Anna Alsina; Assessorament històric: Pau Castell i Agustí Alcoberro. Accés al documental

PUJOL, Clàudia (dir):  “No eren bruixes” (Dossier) a Sàpiens. Tot és Història núm. 228. març 2021: Agustí ALCOBERRO i Pau CASTELL, assessors del dossier i autors de: “Un fenomen europeu” 26-31 p.

  • Cristina MASANÉS: “El Pirineu, bressol de la cacera” 33-37 p.
  • Arnau CÒNSUL: “Els caçadors de bruixes”40-47 p.
  • Agnès ROTGER: “Els judicis per bruixeria” 49-55 p.
  •  “Atles de la cacera de bruixes56-57 p.
  •  Valèria GAILLARD:“Els advocats de les bruixes” 58-61p.
  •  Maria COLL: “De malvades a avorrides”62-65 p.
  •  “Els escenaris de la bruixeria, avui” 66-67 p.
  •  Sònia CASAS: “Entre la moda i la reivindicació” 69-71p.
  •  “Un moviment que creua fronteres” 72-73 p.
  • Manifest. No eren bruixes. Eren dones” 74-75 p.

SOLANA, Anna i GRANERO, Pilar: Les bruixes porten dol (audiovisual), especials TVE Catalunya Edita TVE Catalunya, data d’emissió: 8 de març de 2020; 60 minuts. Context  històric: Pau Castell i Agustí Alcoberro. Antropologia: Nuria Morelló. Lingüista i experta en cultura popular: Roser Pubill. Etnobotànica: Carme Bosch i Julia Carreras. Accés al documental

SOLER I AMIGÓ, Joan i PUBILL I PORTA, Roser: Les bruixes es pentinen. Mitologia i realitat de la bruixeria catalana, Pòrtic Edicions, 2014.

Categories
Llibres

La bullanga de Barcelona. 25 de juliol de 1835

Títol: La Bullanga de Barcelona: La ciutat en flames. 25 de juliol de 1835
Autors: Jordi Roca Vernet i Núria Miquel Magrinyà
Pròleg: Agustí Alcoberro
Editorial: Rosa del Vents
Col·lecció: Dies que han fet Catalunya
Any: 2021,
Pàgines: 221

Sinopsi: Barcelona: la ciutat en flames


El 25 de juliol de 1835 va tenir lloc a Barcelona una revolta popular en què es van cremar diversos convents. Va començar a la plaça de braus d’El Torín de la Barceloneta, des d’on es va estendre ràpidament per tota la ciutat. Els dies següents, els aldarulls van culminar amb l’assalt i destrucció de la primera fàbrica que funcionava amb l’energia del vapor i l’assassinat del governador militar. Abans ja s’havien produït revoltes, però aquesta bullanga -en un context de guerra contra el carlisme i de profunda transformació econòmica- convertirà Barcelona en la ciutat capdavantera del procés revolucionari liberal a la monarquia espanyola en els següents vuit anys. Altres ciutats encendran la teia de la revolució, però cap altra com Barcelona serà capaç de fer caure governs i fer trontollar la monarquia.

Barcelona en flames la nit del 25 de juliol de 1835, amb quatre convents cremant. AHCB Gravat

Resum i ressenya personal


El llibre de Jordi Roca I Núria de Miquel, consta del pròleg d’Agustí Alcoberro, una introducció, deu capítols, un epíleg i una bibliografia molt acurada per a diversos tipus de lectors. El capítol 4 “El 25 de juliol de 1835”, descriu efectivament els fets ocorreguts en aquesta data a Barcelona i que forma part del títol i subtítol del llibre tal com apareix a la coberta i també a la portada. Però el contingut del llibre va molt més enllà d’aquesta data i de la descripció dels fets.

Context històric i creixement de Barcelona


Els tres primers capítols “Els darrers temps de Ferran VII”, “La regència de Maria Cristina” i “Barcelona, 1835; el creixement econòmic” expliquen el context històric, dinàstic, demogràfic i social de l’època. Des de la Guerra dels Malcontents fins a la invasió d’Els Cent Mil Fills de Sant Lluís, que derrotaren les tropes liberals i restabliren la monarquia absoluta de Ferran VII que derogà la Constitució de 1812.

Exèrcit dels 100.000 fills de Sant Lluís que derrotaren les tropes liberals el 1823 i restabliren Ferran VII que derogà la Constitució de 1812


També explica la successió dinàstica i l’amnistia de 1832 que permeté que milers de liberals retornaren al seu país, entre ells, els liberals catalans, alguns dels quals tingueren un paper rellevant durant els fets de l’estiu de 1835 a Barcelona. També tracta sobre l’impacte de la primera guerra carlina a Catalunya (1833-1840), que s’inicià arran del conflicte dinàstic entre isabelins i carlins, però que es convertí en una guerra civil llarguíssima, d’efectes nefastos sobre la població. A tot Espanya morí entre 210.000 i 770.000 persones.


El darrer d’aquests primers tres capítols descriu la Barcelona demogràfica, sanitària i urbanística de la Barcelona de 1835-1849, una ciutat superpoblada amb 859 habitants per hectàrea, mentre que París en tenia 356 i Londres 86. Barcelona tenia 42 barris, 384 illes, 6.867 cases particulars, 40 convents religiosos, 27 esglésies, 27 edificis públics, 11 hospitals i cases de beneficència, 7 casernes per a la tropa i guarnició i 96 fàbriques d’indianes. I al 1843 ja hi havia 50 fàbriques que funcionaven amb vapor. Madoz recull que l’any 1841 a la ciutat de Barcelona hi havia un total de 274 fàbriques de filats de cotó, 460 de teixits i 16 foneries.

Barcelona (1850) Tenia uns 150.000 habitants. Esperança de vida mitjana 39 anys entre les elits, 25 anys els menestrals i 20 anys entre els jornalers, (Estadística BCN 1849)

El 25 de juliol de 1835


El capítol 4 “El 25 de juliol de 1835” narra els antecedents d’altres revoltes, bullangues i pronunciaments fora de Barcelona (Saragossa, Reus i Madrid) i els aldarulls més coneguts a la plaça de braus “El Toril” ubicada fora muralles entre la Ciutadella i la Barceloneta. Seguits al vespre de l’assalt als convents. Almenys foren assaltats fins a 7 convents alguns d’ells totalment incendiats i 16 frares foren assassinats d’un total de 800 que vivien a la ciutat. Aquí els autors descriuen i expliquen les raons d’aquest anticlericalisme i la indiferència de la majoria dels barcelonins envers les vicissituds dels convents i dels frares. Textualment diuen: “Amb tot això, sembla que ni les autoritats ni els ciutadans no s’esforçaren gaire a protegir els convents”.


El 5 d’agost de 1835

Els capítols 5 i 6 “L’endemà de la bullanga” i “El 5 d’agost”, narren els fets dels dies posteriors a la bullanga del 25 de juliol, amb l’abandonament de la ciutat el dia 28 de Manuel de Llauder, capità general de Catalunya. La seva retirada fou interpretada pels seus detractors com una victòria. Pere Maria de Pastors i Sala el 29 de juliol esdevé governador militar amb un programa més conciliador i amb la participació de propietaris i altres que tinguessin una certa influència sobre el poble i l’Ajuntament.
El cinc d’agost retorna a la ciutat el general Bassa, segona autoritat militar del país. El dia 5 d’agost més de 8.000 persones cridaren contra Llauder (absent) i Bassa i la tirania, i a favor de la llibertat. Un grup armat (amb sabres, garrots, trabucs i pistoles) s’introduí per accés principal del Palau Reial, al pla de Palau. Bassa rebé un tret i pràcticament no poder dir res. I posteriorment els assaltants prengueren el cos del general mort i el llançaren pel balcó.

Aquella mateixa nit un grup força nombrós es concentraren al final del carrer dels Tallers, amb la intenció, una vegada més, de cremar la fàbrica El Vapor o Bonaplata, Vilaregut, Rull i Cia, la primera d’Espanya a incorporar la màquina de vapor. I aquest cop ho aconseguiren.

Incendi de la fàbrica Bonaplata la nit del 5 d’agost de 1835


Deixo per al lectors del llibre que aprofundeixin en les causes i els protagonistes d’aquest fet, i cito textualment els autors: “Per tot plegat, l’expressió d’aquell descontentament seria un element puntual en el qual el llenguatge universalista i igualitari del liberalisme coincidiria amb l’empobriment de determinats grups de treballadors, que associarien amb la mecanització de la producció a través de la introducció d’una nova tecnologia com era la màquina de vapor. Per tant, la crema de la fàbrica El Vapor fou els primer acte luddista contra la mecanització vinculada a l’ús de la energia del vapor.

Nous i vells protagonistes

Els capítols 7, 8 i 9 “A la conquesta de la tranquil·litat”, “Al capdavant de la revolució” i “Les noves autoritats”, descriuen les diferents organitzacions que s’adoptaren i que suplirien a l’antiga Junta d’Autoritats que havia estat incapaç d’evitar els incidents del dia 5 i 6 d’agost. Es constituí del 8 al 14 d’agost la Junta Auxiliar Consultiva, presidida per Antoni Gironella un dels comerciants més rics de la ciutat i d’altres 11 membres, la majoria comerciants o fabricants. Entre ells, dos dels futurs alcaldes de la ciutat: Josep Parladé i Llucià, i Guillem Oliver, autor d’un manifest enviat a la Regent Maria Cristina que evocava el setge de 1714 i identificava l’absolutisme i el carlisme amb la ruïna econòmica i política de tots els sectors socials, i el liberalisme amb el progrés, que passava per la defensa de la llibertat, la igualtat i la propietat, i proposava la convocatòria de Corts Constituents. Naturalment, la demandes de la Junta foren rebutjades.
A llarg d’aquests capítols i d’altres s’explica la funció i la forta activitat de la Milícia Urbana, l’hereva de la Milícia Nacional del Trienni Liberal. Als anys trenta, els convents es convertiren de nou en els quarters de la milícia i foren centres de reunió principal dels sectors radicals i revolucionaris. Amb els episodis revolucionaris de l’estiu de 1835, les autoritats van ampliar la base social de la milícia, mitjançant la creació de nous batallons, un dels més populars dels quals fou conegut [Batalló] de la Brusa, perquè la indumentària que duien els seus membres era la pròpia dels treballadors fabrils i artesans.


La creació de la Junta Auxiliar Consultiva de Barcelona, esperonà la creació de juntes similars a Saragossa, València, Valladolid, Salamanca, i les principals ciutats andaluses (Màlaga, Cadis, Jerez, Sevilla, Granada, Almeria, Jaén i Còrdova) i a finals d’agost La Corunya, Ferrol, Lugo, Ourense, Pontevedra i Mallorca. I al setembre es crearen les d’Alacant, Múrcia, Badajoz i la majoria de províncies espanyoles que s’havien creat recentment (el novembre de 1833).També es va projectar una Junta Central de la Corona d’Aragó, però va fracassar.
També es reivindicava el retorn de la Universitat de Barcelona i no fou fins al curs 1838-1839 que s’iniciaren les activitats a l’antic convent dels carmelites al carrer del Carme. La Universitat de Barcelona retornà definitivament el 1842 i va ser l’única institució abolida per Felip V que es va restaurar amb motiu de la revolució liberal, després de 125 anys a Cervera.

Universitat de Cervera 1714-1836. Barcelona passà 125 anys sense universitat!


Amb l’arribada al govern de Juan Álvarez de Mendizábal, liberal progressista, amb un programa reformista que volia posar fi a la guerra (carlista) i dissoldre els ordes religiosos, va suposar la dissolució o reconversió de la majoria de juntes locals o provincials. Mentre que la Junta de Barcelona tendí a radicalitzar-se. Tot i que al final, la disparitat d’opinions, la rivalitat entre sí, la falta de decisió de la majoria per sumar-se a un govern revolucionari, la por davant d’un desbordament popular i el nomenament de Francisco Espoz y Mina com a capità general de Catalunya, que declarà l’estat de setge, afavoriren la dissolució de l’ara anomenada Junta Superior Governativa. El govern Mendizábal, el mateix dia del seu nomenament, aprovà l’amnistia pels fets revolucionaris de l’estiu del 1835 i l’11 d’octubre i ordenà el tancament de tots els convents. I decretà el canvi de nom de la milícia, que passà a denominar-se Guàrdia Nacional, com la seva homònima francesa.


La fi de la revolució?

En el capítol 10 “La fi de la revolució” s’explica els nous usos dels convents destruïts. Deixo per al lector del llibre la intensa i extensa reconstrucció urbanística arran d’aquesta bullanga. També s’explica textualment que […] l’esclat de violència popular contra convents i frares va ser la resposta enfront dels col·lectius que havien atemptat contra els principis que ordenaven la vida política, econòmica i moral del poble. […] Cap liberal no reivindicà la ferotgia del comportament popular, però alhora, cap d’ells no estigué disposat a frenar els processos que havien accelerat la presència de la multitud en política, com eren la desamortització, la reducció del nombre de parròquies, l’exclaustració del clergat regular o la destrucció dels convents per afavorir les noves necessitats urbanístiques, econòmiques i socials de la ciutat industrial i obrera.
En definitiva, segons els autors: La bullanga del 1835 no fou una explosió de violència popular en un moment puntual, sinó l’inici d’un procés revolucionari que comportà la fi del règim liberal fonamentat en l’Estatut Reial i el ressorgiment d’un model polític que preveia més participació de la ciutadania. […]. Mai fins llavors una revolta fora de Madrid no havia propiciat una situació revolucionària que obligués a replantejar els fonaments del règim polític.

Alguns protagonistes

Al llarg del llibre, els protagonistes directes o indirectes, elits o populars tenen sovint una breu biografia que contextualitza la seva participació o inhibició en els fets anteriors, durant l’estiu de 1835 i posteriorment. En destaco alguns dels més citats: Ferran VII; Maria Cristina de Borbón; Carlos Maria Isidro de Borbón; Ramon de Meer y Kindelán, baró de Meer; Charles d’Espagnac, comte d’Espanya; Manuel de Llauder i de Camín; Pere Nolasc de Bassa; Narcís i Josep Bonaplata i Corriol; Joan Rull i Camarasa; Joan Vilaregut; Juan Álvarez Mendizábal; Bonaventura Carles Aribau; Pere Mata i Fontanet; Ramon Xaudaró; Serafí Chavier; Juan Antonio Llinàs; Teresa Rovira; Francisco Espoz y Mina; Josep Massanet i Graner; Cebrià Munné; Rafael Degollada; Tomàs Bruguera; Antoni Ribot; Emile du Guermeur; Josefa Pouplana Gorgoll; Marià Vidal i Esteve; Antoni Gironella i Aiguals; Josep Parladé i Llucià; Guillem Oliver Salvà; Pere Blai Cornet; Miquel Arqués, l’estudiant Murri; Pere Maria Pastors; Josep Melcior Prat; Joaquín de Ayerbe; Ramon Pallejà; Josep de Castellar; Fèlix Ribas i Solà; Pascual Madoz; Antoni Ribot i Fontserè; La Milícia Urbana.


Cloenda compartida

Molts tenim al cap algunes dates assenyalades en la història de Catalunya o Universal (1640, 1714, 1789, 1871, 1936. etc), crec que 1835 podria ser també una data per recordar, a parer meu va ser un punt d’inflexió, i com diuen els autors, en què Les classes populars van determinar el rumb de la revolució liberal en la mesura que enfortiren els postulats del liberalisme progressista més radical i, alhora van despertar les pors dels liberals d’ordre, que van sentir amenaçats l’statu quo que definia el seu món.
M’he deixat al tinter de l’ordinador, molts d’altres temes tractats: el paper de les dones i la repressió que sofriren en aquesta època, els diaris i la premsa, els gravats i les pintures que il·lustren el llibre, el recorregut del mot “bullanga”, l’excel·lent bibliografia classificada per èpoques, per temes i per tractament. De cap manera voldria que aquest resum, fos un argument per no llegir el llibre que us recomano d’una manera especial, als qui no en sabíeu gran cosa i també als qui ja coneixíeu el tema i l’època.

“La Patuleia” obra d’Antoni Ferran, presenta unes classes popular depauperades i violentes
Categories
Llibres

Sàpiens. El naixement de la humanitat. Una història gràfica

Títol: Sàpiens. El naixement de la humanitat. Una història gràfica

Autor i creador: Yuval Noah Harari

Adaptació i coautor: David Vanderneulen

Adaptació i il·lustració: Daniel Casanave

Traducció al català: Imma Estany Morros

Editorial: Edicions 62. Col·lecció: Llibres a l’Abast

Nombre de pàgines: 248

Ressenya

He de confessar que soc un fanlector de Yuval Noah Harari i que he llegit i debatut la seva trilogia, Sàpiens, Homo Deus i 21 lliçons per al segle XXI en diverses tertúlies d’Amics de la Història, a l’Ateneu Barcelonès. Aquí (Sàpiens), aquí (Homo Deus) i també aquí (21 lliçons per al segle XXI) en podeu tafanejar alguna cosa. També vull deixar clar, que en el cas que ens ocupa, és tant important el que diu, com com ho diu, o potser més. Harari ha aconseguit sintetitzar la gran complexitat de la humanitat, la seva gènesi i algunes pautes de futur en aquests tres llibres.

Un exemple d’aquesta síntesi, són les frases graons de la contraportada de Sàpiens. Una breu història de la humanitat, per a mi, sens dubte, el més impactant i reeixit de tots tres. Cada frase podria ser un graó de la nostra humanitat: El foc ens va fer perillosos. La xafarderia ens va ajudar a cooperar. L’agricultura va despertar la nostra avidesa. La mitologia va instaurar la llei i l’ordre. Els diners van suposar alguna cosa en la qual tothom podia confiar. Les contradiccions van crear la cultura. La ciència ens va fer els amos de la creació. Però res d’això ens ha fet feliços.

Una història gràfica

Ara, Harari ens presenta en un nou format d’història gràfica Sàpiens. El naixement de la humanitat, ni més ni menys que un còmic, una historieta, un tebeo. Aquest primer lliurament de gairebé 250 pàgines tracta només la primera part, de les quatre que té el llibre Sàpiens: la revolució cognitiva (les primeres 115 pàgines del llibre). No és per tant, una història gràfica de la humanitat, sinó només del seu naixement.

Fa 2,5 milons d’anys. Sàpiens. El naixement de la humanitat, pàg. 12

Per explicar-nos aquest naixement, utilitza diversos conductors, a més d’ell mateix, Yuval Harari, la seva neboda Zoe i d’altres personatges per a cadascun dels quatre capítols, on sobresurt un guia conductor que interactua amb els protagonistes. En el primer capítol, Rebels de la Sabana, és la professora Saraswati qui acompanya Zoé i Yuval (Harari) en la seva exploració dels temps més remots de la nostra espècie, quan era una més entre moltes altres.

Professora Saraswati, Sàpiens. El naixement de la humanitat, pàg. 17

Al segon capítol, Senyors de la Ficció, la figura clau és la Doctora Ficció, una dona vestida com Superman, amb la F de ficció brodada en el seu vestit elàstic. Encarna el poder de les ficcions entre els humans a partir de la revolució cognitiva (fa uns 70.000 anys). Després, al tercer capítol, Sexe, mentides i pintures rupestres, la descripció de la vida i les creences dels caçadors-recol·lectors es fa amb l’ajuda de l’arqueòleg, el pare Klüg.

I en el darrer capítol, Assassins en sèrie intercontinentals és un thriller centrat en un altre personatge singular: la detectiu López, una jove policia entossudida a provar davant dels tribunals els crims de l’espècie humana.

La Detectiu López. Sàpiens. El naixement de la humanitat

La gran virtut d’Harari, sintetitzar la complexitat, és potser també el seu punt feble. Per a mi, sens dubte, la idea central és la creació de La Ficció, presentada com l’única diferència fonamental entre els humans i els altres animals. Aquí acaba la natura i comença la cultura. Per ficció, Harari entén un mite, un relat, una creença immaterials que impulsen a centenars, milers o fins i tot milions d’individus a cooperar o col·laborar en projectes a gran escala com una religió, una nació, un estat, un club de futbol o una multinacional. També serien ficcions, per Harari, les lleis, la política i fins i tot els drets humans. Només la ciència se salva de la crema, glorificada i immune a la fantasia: la ciència estudia la realitat; la cultura produeix ficcions. Aquí, aquest eixamplament de la Ficció, pot ser excessiu?

Com diu l’historiador Carlos Martínez Shaw “Es imposible que nadie esté completamente de acuerdo con todas las afirmaciones de este libro aparte del propio autor”, però tot i així, les tesis d’Harari, també en aquest nou format d’història gràfica, són extremadament originals, provocatives, lúcides i conviden a la reflexió. Per posar alguns exemples.

Un joc de cartes dels humans li serveix per il·lustrar la gran família dels homínids. Cada carta és una espècie diferent que inclou: el nom científic, el sobrenom, la localització, la pervivència, la particularitat, els punts forts i els punts febles.  (pàg. 15)

El joc de cartes de la família humana. Sàpiens. El naixement de la humanitat

L’escala evolutiva tradicional, sense contacte, dels éssers humans, contrasta amb una altra imatge que mostra que hi ha hagut més d’una espècie humana al mateix temps   (pàg. 25)

Una altra escala de l’evolució de la humanitat. Sàpiens. El naixement de la humanitat

O el trhiller sobre del caçadors-recol·lectors que no saps fins al final si són els precursors de l’ecologisme o els culpables de la mort de centenars d’espècies (pàg. 193).

En resum, si Sàpiens us va agradar o entusiasmar, aquesta primera història gràfica no us decebrà. Si encara no l’heu llegit, esteu de sort, ara podeu llegir el llibre i també aquesta historieta. Per cert, mentre preparava aquesta ressenya, ha sortit a la venda el segon volum de Sàpiens. Els pilars de la Civilització. Una història gràfica 2.

Més informació sobre altres llibres d’Harari

La larga vida de los ‘Homo sapiens’ per Carlos Martínez Shaw, a El País, 18-09-2014

El animal desbordante  per Manuel Arias Maldonado, a Revista de Libros, 27-01-2015

Categories
Llibres

La corrupció política en l’Espanya Contemporània

Títol: La corrupción política en la España Contemporánea. Un enfoque interdisciplinar

Direcció: Borja de Riquer i Permanyer, Joan Lluís Pérez Francesch, Gemma Rubí, Lluís Ferran Toledano González, i Oriol Luján

Edició: Editorial Marcial Pons, Ediciones de Historia

Any: 2018

Pàgines: 695

Índex: Consta de 38 articles que podeu consultar aquí

Sinopsi  de La corrupción política en la España Contemporánea. Un enfoque interdisciplinar

La corrupció política s’ha convertit avui en una de les principals preocupacions dels ciutadans. Són molts els que la consideren un problema de primera magnitud perquè afecta de manera perillosa a la confiança en la política i la qualitat de la democràcia. Per analitzar amb rigor com ha estat possible arribar a una situació tan greu com la present, aquesta obra ofereix una sèrie d’aproximacions de caràcter interdisciplinari (història, ciència política, economia, dret penal, etc.) que contemplen els dos últims segles de la història espanyola, així com aspectes rellevants dels estudis europeus sobre aquesta xacra.

Presentació dels directors

El llibre recull totes les temàtiques tractades durant els dies 14 i 15 de desembre de 2017, en el marc de Born Centre de Cultura i Memòria de Barcelona, ​​i amb el patrocini de l’Ajuntament d’aquesta ciutat i de la Diputació de Barcelona, on ​​va tenir lloc el Primer Congrés Internacional d’Història de la Corrupció Política a l’Espanya Contemporània, segles XIX a XXI. Els organitzadors de l’esdeveniment, el Grup d’Història de Parlamentarisme de la Universitat Autònoma de Barcelona i l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS), van aconseguir reunir més de mig centenar d’especialistes de tota Espanya i d’Europa que participaren de manera activa en aquesta trobada interdisciplinari posant en comú els seus coneixements, les seves visions i les seves tesis sobre l’evolució històrica de les pràctiques corruptes. L’obra s’estructura en tres grans blocs: les ponències, els textos dels integrants de les taules rodones i les comunicacions seleccionades. En total hi ha 38 articles.

Primer Congrés Internacional d’Història de la Corrupció Política a l’Espanya Contemporània, segles XIX a XXI.

El primer bloc conté dues aportacions que constitueixen un estat de la qüestió historiogràfic, el primer en l’àmbit europeu i occidental, realitzat per Jens Ivo Engels (Technische Universität Darmstadt), i el segon, la proposta interpretativa se centra en el cas espanyol, a càrrec de Borja de Riquer, Gemma Rubí i Lluís Ferran Toledano (Universitat Autònoma de Barcelona). A continuació, Francisco Comín analitza, des d’una perspectiva de llarg abast, els llaços entre pressupostos públics i legislació econòmica i corrupció. Per la seva banda, Fernando Jiménez Sánchez aporta la visió de com la ciència política s’ha atansat al fenomen de la corrupció en el cas espanyol. Per acabar aquest primer bloc, Ángel Viñas analitza el règim franquista com una situació de corrupció sistèmica i explica com el mateix dictador va arribar a acumular una gran fortuna gràcies a ella.

El bloc central del llibre es compon de cinc petits àmbits temàtics. En el primer d’ells, amb textos de Carles Sudrià, Mercedes Cabrera, Miguel Ángel López-Morell i Pablo Díaz Morlán, s’examinen els vincles existents entre els interessos dels grans grups econòmics i la corrupció. Segueix a continuació un segon apartat dedicat a la monarquia espanyola i als escàndols en els quals aquesta es va veure involucrada, amb aportacions d’Emilio La Parra, Maria Angeles Casado, Isabel Burdiel i Javier Moreno Luzón.

El tercer d’aquests àmbits aborda la qüestió de la corrupció existent en els governs i en les administracions locals. S’hi analitzen els mètodes utilitzats pels vells i els nous cacics per fer de l’administració municipal un territori propici als seus interessos particulars i com aconseguien esquivar els escassos sistemes de control de la seva gestió. Els textos són a càrrec de Jean-Philippe Lluís, Xavier Huetz de Lemps i Xavier Forcadell.

En el quart apartat es debat sobre la història de la persecució penal de la corrupció i sobre les notables dificultats que han existit sempre per convertir en delictes els abusos realitzats per polítics i funcionaris. S’analitzen les traves doncs de tot tipus de règims polítics, a la persecució i condemna dels corruptors i dels corromputs, a causa de l’escàs interès dels governants per establir una justícia ràpida i eficaç que sancionés de forma exemplar. En aquest terreny, els textos de Mercedes García Arán, Miguel Pino, Emilia Iñesta Pastor i Juan Carlos Ferré Olivé assenyalen la significativa tendència de molts polítics, tant del segle XIX com també de l’actualitat, de parlar molt més de l’administració de justícia que del poder judicial, la qual cosa revela les seves pretensions d’influir en el seu funcionament i soscavar la seva possible independència.

Finalment, la tercera part del llibre inclou 14 comunicacions seleccionades. També inclou una llista amb tots els autos i un índex onomàstic.

Quatre articles del llibre

A continuació cometem breument, quatre articles dels trenta-vuit que conté el llibre:

  • Riquer i Permanyer, Borja de; Rubí, Gemma; Toledano González, Lluís Ferran: “Más allà del escándalo. La Historia de la corrupción política en la España contemporània”
  • Cabrera, Mercedes: “Corrupción, negocios y política”
  • Llonch Casanovas, Montserrat: “La configuración del grupo empresarial UNITESA bajo la sombra de la corrupción (1939-1958)”
  • Viñas, Ángel: “Hambre, corrupción y sobornos en el Primer Franquismo (1939-1959)”

La corrupció, més enllà de l’escàndol

L’article de Riquer, Rubí i Toledano planteja que la corrupció política té almenys quatre àmbits d’estudi: 1. Construcció cultural després del desastre de 1898 (caciquisme durant la Restauració, frau electoral, clientelisme polític durant els regnat isabelí. 2. Recerques que relacionen política i el món dels negocis (especialment els polítics liberals, La Restauració i la dictadura franquista. 3. Hª del Dret i del pensament polític sobre la responsabilitat ministerial i els empleats públics i també l’evolució del dret penal. 4. Historiografia sobre els escàndols  (Exèrcit del Rif, corrupció vinculada a la dictadura franquista).

Exemples de casos i d’algunes mesures

Cas Hospital Militar de San Carlos (1812). Casos Gobiernos de Fernando VII. Cas Pedro Macanaz compra venda d’empleos públics (1814). José A. Piqueras analitza les pràctiques corruptes. Destitució del secretari d’Estat Pedro Gómez Labrador (1813). Judici al ministre de Fomento Agustín Esteban Collantes (1859). Ley de Incompatibilidades (1933). Fins 1918 amb el Estatuto Maura no s’elimina la cesantía política i el famós comedero nacional. Claudio Moyano, ministre de Fomento és la primera dimissió voluntària d’un ministre (1853).

Fins a 1923 hi ha una persistent i descarada corrupció electoral. 1913 un terç de les terres de Jerez no pagaven cap tipus de tribut. Reforma i reconstrucció de la Via Laietana concedida al Banco Hispano Colonial, presidit pel segon marquès de Comillas. El cas de La Papelera. Las Minas del Rif. Contrabando a gran escala de Juan March. El rei Alfons XIII. La dictadura de Primo de Rivera adula i fa favors a Juan March. El cas El Estraperlo. L’escàndol Nombela. Enfonsament del Partido Republicano Radical de 102 diputats a 4 entre 1933 i 1936.  La Dictadura franquista és un règim de corrupció política institucionalitzada. Franco mateix ha estat un polític corrupte (Ángel Viñas). Ministres de Franco: Demetrio Carceller, Manuel Arburúa. Els germans Muñoz Ramonet. Assumpte MATESA (1968). La llei d’Amnistia de 1978 descarta l’exigència de responsabilitats polítiques sobre la corrupció.

El torn polític o repartiment del poder dels dos partits dinàstics (conservador i liberal) liderats per Antonio Cánovas del Castillo i Mateo Práxenes Sagasta

Què fou la corrupció política al segle XIX

El que va ser distintiu del liberalisme espanyol, en la seva versió conservadora, és que va intentar que els governants es poguessin moure en el terreny de la impunitat i, en el fons, de la inviolabilitat i la sacralitat, davant de les conflictives pràctiques assembleàries gaditanes i de les amenaces locals del liberalisme progressista i radical. Després els progressistes, demòcrates i republicans van fer de la revolució moral al llarg de segle XIX una peça programàtica indispensable. No obstant això, sectors del progressisme tampoc van ser aliens a la corrupció, tot i presentar-se com paladins de la seva denúncia.

Allò que és propi de l’administració espanyola era el despotisme i la irresponsabilitat. La corrupció no va ser un assumpte de conductes individuals desviades, esmenables amb el desenvolupament de la modernització, ni una casuística més o menys cridanera, sinó un dispositiu de l’art de governar, comprensible a través de les pràctiques de la governabilitat. La rigidesa o flexibilitat en el repartiment i rapinya de la riquesa pública va actuar com a motor de canvi polític i de mecanisme de recomposició de les oposicions, tal com va succeir en 1854 i 1868: tots dos van ser moments de ruptura emmascarats com a revolucions morals .

La corrupció a l’Espanya del XIX va ser la sensació d’impunitat de què gaudia el poder. La corrupció va poder desenvolupar-se i arrelar-se en l’Espanya liberal gràcies a la inexistència d’una autèntica divisió de poders.

Sàtira de la corrupció política al segle XIX “Al asalto!” per Demócrito (1849-1908) humorista gràfic

La corrupció política al segle XX

Durant el segle XX, quan es va passar d’un 10% de pressupostos públics respecte el PIB el 1900 a un 40% ja en el segle XXI, amb un 15% d’empleats públics del total de la població activa, es va produir una notable ampliació en el camp de la corrupció, sobretot durant les dictadures.

En les etapes de llibertats, el coneixement dels casos de corrupció és causa de l’activitat denunciadora de la premsa o dels polítics de signe diferent dels corruptes, més que a l’activitat investigadora de la fiscalia, el que comporta l’increment de la preocupació ciutadana davant les pràctiques corruptes.

La gestió pública de la dictadura de Primo Rivera  va actuar davant  una impunitat total i la seva actuació governamental va estar plena d’arbitrarietats administratives, irregularitats judicials i tractes privilegiats escandalosos.

Durant la Segona República es va fer evident “l’existència d’una major voluntat política de crear una administració més eficaç i intervencionista”. Es va reduir la corrupció electoral i es van perseguir els casos de corrupció política, com va ser notori en l’anomenat Estraperlo que va suposar, entre altres assumptes tèrbols, el descrèdit absolut del Partit Radical davant l’electorat.

Sota el franquisme es va institucionalitzar la corrupció política, i l’Estat va ser capturat pels grans grups econòmics, que se’l repartir com un autèntic botí de guerra. La paraula impunitat va cobrar el seu màxim desenvolupament i el propi dictador Francisco Franco va ser un polític corrupte que a més es va enriquir per mitjà de tot tipus de pràctiques il·lícites. Com que el franquisme mai la va condemnar moralment, la corrupció i les seves moltes pràctiques il·legals van acabar per ser tolerades en la societat quan no tingudes per demostracions d’èxit empresarial.

Durant la Transició “no hi va haver voluntat política per intentar erradicar la corrupció política provinent del franquisme”. Per als autors, aquest “perdó i oblit” són el moll  de l’os de l’explicació de per què “a la societat espanyola ha arrelat tan una cultura política indulgent i comprensiva amb la corrupció”.

A mode de balanç: propostes i reptes dels autors

De Riquer, Rubí i Toledano tanquen el seu article amb una llarguíssima i necessària bateria de preguntes sobre les consideren que hauria de treballar la historiografia per determinar el grau d’intervenció de la corrupció política en la realitat espanyola dels dos últims segles.

De fet, hi ha una gran pregunta a la qual els historiadors hauríem de saber respondre: ¿Per què les pràctiques corruptes tal com les coneixem avui han arrelat molt més en uns països que en altres?

Algunes de les qüestions més pertinents a plantejar als historiadors podrien ser: ¿Fins a quin punt es pot parlar de la captura de l’Estat per part dels grups econòmics més poderosos, com sosté Francisco Comín? O es tracta més aviat de pactes i aliances entre els grups d’interessos econòmics i part de la classe política en l’època liberal? El procés cap a la democratització a Espanya va ser en bona mesura hipotecat i dificultat per la corrupció?

¿La corrupció política va ser, però, un dels mitjans amb els quals el fràgil i precari Estat liberal espanyol va poder consolidar-se políticament a mitjan el segle XIX? La corrupció va ser també una resposta davant l’amenaça del món local i del provincialisme, i la por a la revolució social? Quins efectes va tenir la subordinació dels jutges per protegir l’Administració? La corrupció ha estat una mena de “lubricant” que ha permès un funcionament més àgil de les administracions públiques? ¿I quin va ser el preu pagat per això? La corrupció va afectar el retard econòmic espanyol al sostreure importants recursos públics, o per contra va facilitar el creixement? Quins van ser els costos econòmics i socials de la corrupció política? Al generalitzar la corrupció, no s’estava dificultant també el sorgiment d’una ciutadania crítica? No es va contribuir a erosionar la imatge de la política i dels polítics, alimentant tant el discurs crític per l’esquerra, com l’antiparlamentarisme més reaccionari? Quines han estat les respostes populars i cíviques davant aquest fenomen? Recordem aquí la gran mobilització de masses contra la corrupció esdevinguda a Madrid amb l’assumpte del marquès de Cabriñana el 1895, estudiat per Javier Moreno Luzón, malgrat que a la fi les seves repercussions polítiques fossin escasses.

¿Hi ha pocs escàndols polítics a Espanya, a jutjar pel que ha passat en altres països europeus, com França, Regne Unit o Itàlia, a finals de segle XIX i inicis del XX? En quina mesura la corrupció que va esquitxar la Monarquia va contribuir al deteriorament de la seva legitimitat? En quina forma els escàndols de Maria Cristina i de la seva filla Isabel II no van encendre el debat sobre si la Monarquia era propietat de la nació i no a l’inrevés? I aquí podríem recordar la recomanació d’Antonio Cánovas del Castillo a Laureà Figuerola, el 1869, sobre la conveniència de “anestesiar la investigació” sobre les joies de la Corona robades per Isabel II, perquè podria posar en perill el mateix sistema polític liberal.

¿Entre els molts costos de la recent Transició espanyola hi ha el no haver passat comptes a la corrupció del Franquisme? Què va suposar per a la societat i l’administració espanyoles tolerar i acceptar aquesta pesada herència delictiva de la dictadura? I, més en concret, què hi ha de restes del Franquisme i de novetat en l’actual corrupció política?

¿Es pot afirmar que l’actual sistema democràtic espanyol s’està mostrant incapaç de controlar, sancionar i erradicar amb eficàcia la corrupció política? ¿Es tracta d’unes pràctiques sistèmiques i profundament arrelades en la vida política i en la societat? O ens trobem tan sols davant la proliferació de casos, però no davant d’una corrupció generalitzada que contamini per complet el funcionament de la democràcia? ¿El fet que el PP, partit que en els últims anys ha governat a Espanya sigui el que està involucrat en més casos de corrupció de tot Europa té un significat especial? Per què segueix rebent un ampli suport dels electors?

¿Es pot parlar de l’existència avui a Espanya d’un neocaciquisme local i territorial en gran mesura conformat i cohesionat per la corrupció política? ¿El fet que la majoria dels mitjans de comunicació privats depenguin econòmicament d’importants grups empresarials, sobretot bancaris, pot mediatitzar les denúncies i les informacions sobre la corrupció política?

Com cal interpretar l’escàs interès dels Governs democràtics i de la majoria dels partits polítics per procedir a una profunda reforma del sistema judicial? A què responen les reticències per legislar i controlar de manera eficaç el finançament dels partits polítics? Per què hi ha tantes dificultats per a la creació d’un poder judicial realment independent, ràpid, eficient i amb capacitat de sancionar la corrupció de forma exemplar?

Corrupció, negocis i política

Cabrera, Mercedes: “Corrupción, negocios y política” a La corrupción política en la España Contemporánea. Un enfoque interdisciplinar, Editorial Marcial Pons, Ediciones de Historia, 2018.

Les biografies de Nicolàs Maria de Urgoiti (1869-1951), de Juan March Ordinas (1880-1962) i la de Jesús de Polanco (1929-2007), són la base per a l’anàlisi de la cultura política i les polítiques anticorrupció en tres moments i contextos històric diferents que encaixarien amb la segona onada (1880) i la tercera onada a partir de 1990 de “debats calents” segons Jeans Evo Engels.

Muñoz Ramonet i el grup empresarial UNITESA

Llonch Casanovas, Montserrat: “La configuración del grupo empresarial UNITESA bajo la sombra de la corrupción (1939-1958)” a La corrupción política en la España Contemporánea. Un enfoque interdisciplinar, Editorial Marcial Pons, Ediciones de Historia, 2018.  629-643 p.

La professora Montserrat Llonch estableix en el seu article sobre la corrupció durant la dictadura franquista dues etapes, una que aniria fins a 1951 i que de tan generalitzada i quotidiana com és, no es molesta a ocultar-se, ni pot, i una altra a partir d’aquest any que aprèn a dissimular i s’especialitza.

L’anàlisi del perfil empresarial de Julio Muñoz Ramonet, l’articulació i la creació d’UNITESA (Unión de Industrias Textiles SA) permetran aprofundir en l’estudi de cas i fonamentar els principals resultats. El cas UNITESA evidencia la discontinuïtat de l’empresariat català amb la irrupció del franquisme, que dona peu a una nova classe empresarial, que no es caracteritzava per ser emprenedora i competitiva sinó que estava conformada pels més propers al poder i els que tenien menys escrúpols per aconseguir avantatges en l’aplicació de les regulacions i informació privilegiada.

Muñoz Ramonet: Retrat d’un home sense imatge. amb Montserrat Llonch com a coautora

Fam, corrupció i suborns en el primer Franquisme

Viñas, Ángel: “Hambre, corrupción y sobornos en el Primer Franquismo (1939-1959)” a La corrupción política en la España Contemporánea. Un enfoque interdisciplinar, Editorial Marcial Pons, Ediciones de Historia, 2018.  143-170 p.

Conclusions del mateix autor

La corrupció va arribar durant el Franquisme, i especialment durant la seva primera meitat, a quotes inèdites i escandaloses. Es podria afirmar que des del primer moment va estar inserida en l’ADN de la dictadura, recoberta, això sí, per solemnes proclamacions de “Por Dios y por España”. No es va produir de manera espontània. Va ser el resultat d’actuacions concretes. De vegades basades en entelèquies feixistes. En altres casos amb ple desconeixement dels mecanismes de funcionament de l’economia. Va exercir un paper absolutament clau per fer arribar els fruits de la victòria a les oligarquies tradicionals i a una nova classe lligada de forma consubstancial als sectors militars, polítics i ideològics que havien sostingut el que feien passar per “Cruzada”. La corrupció va esquitxar des de l’alta prefectura de l’Estat fins als més humils empresaris i funcionaris. Va complir tres funcions específiques: va permetre un enriquiment inusitat dels vencedors i, en molta menor però no menyspreable mesura, de les classes subalternes o de servei que s’hi havien adherit; va afavorir un transvasament de rendes des dels vençuts als nous amos de la situació, i va comportar que els enemics tot just poguessin subsistir amb prou feines.

La corrupció va ser encoratjada de manera conscient per les autoritats polítiques, ancorades en el manteniment per superar de manera significativa els postulats ideològics de l’autarquia nazi-feixista o els suposats encants de la industrialització a través de la substitució d’importacions. La noció econòmica elemental del cost d’oportunitat mai va entrar en els seus càlculs. Va ser també un subproducte inevitable d’una economia subdesenvolupada en què el dirigisme estatal i paraestatal va suprimir qualsevol vel·leïtat que pogués semblar-se a una economia de mercat. Es va desenvolupar en un bassal d’incompetència en la qual la voluntat de Franco va ser sempre llei. La corrupció no va acabar el 1959 amb l’única gran operació político estratègica del Franquisme: l’adopció del pla d’estabilització i liberalització. Va ser, però aquest pla, el que, amb Franco remugant, va permetre a l’economia i a la societat espanyoles no perdre la cursa per enganxar-se d’alguna manera a l’expansió, ja en marxa, de les economies europees de lliure mercat i la nord-americana.

En un període en què molts procuren oblidar la repressió multimodal, les escassetats i els patiments dels anys quaranta o els també foscos anys cinquanta convé mirar enrere per negar amb tota energia que, amb Franco, almenys la situació econòmica va ser millor que en els actuals anys de depressió. Franco mai va ser el “últim regeneracionista”. A canvi, com ha dit Manuel Sanchis i Marco, Franco i la seva dictadura van ser la gran rèmora per al progrés econòmic i moral d’Espanya.

Categories
Establiments singulars Llibres Restaurants i gastronomia Viatges i itineraris

‘La dona de la seva vida’ de Xavier Bosch

Una ressenya il·lustrada

La darrera novel·la de Xavier Bosch, La dona de la seva vida, té una doble trama, la història d’una família, especialment els tres germans Estrada Vilalta i el cas dels robatoris de nens que es va produir fins ben entrada la democràcia. També, hi ha una trama secundària sobre robatoris de llibres. Original ho és!

Les dues trames principals es corresponen també amb els dos registres de l’autor: el periodista d’investigació i el novel·lista que ens fa viure o reviure l’amor, en aquest cas fraternal. A parer meu, la part més reeixida són els diàlegs entre els entrevistats i el periodista entrevistador. Es nota l’experiència i el domini que l’autor té sobre els mitjans, televisió i premsa. Ell mateix, quan encara dirigia el programa Àgora, de TV3 va fer un programa sobre els nadons robats. En aquell moment, va conèixer de primera mà sis testimonis. Nou anys després cap no ha pogut trobar la seva família original.

Quant a la trama dels robatoris, i especialment el seu desenllaç, potser li falta una mica d’enjòlit a la part final, una mica previsible o potser és la meva impressió personal. Tot i així, he de confessar que m’agrada molt la manera d’escriure de Xavier Bosch: frases curtes, diàlegs molt reeixits, sentències brillants que voldries memoritzar, escenaris urbans i paisatges naturals, bons llibres de referència i cançons i músiques ben triades per a escenes singulars.


Els seus llibres, aquest darrer n’és un exemple, són llibres il·lustrats (en més d’un sentit de la paraula). M’he entretingut a anotar alguns objectes i indrets citats en el llibre. He comptat almenys, nou hotels i restaurants, una vintena d’indrets urbans reals, una dotzena de paisatges naturals, mitja dotzena llarga de títols de llibres citats, a més d’altres objectes singulars, transports i molts personatges històrics. Permeteu-me per tant, que il·lustri aquesta breu ressenya amb un recull, no exhaustiu, d’imatges extretes d’Internet i que m’han suggerit directament els noms propis i els objectes singulars que apareixen en el llibre com a escenaris i també com a personatges objecte.

Restaurants i hotels
Entre els restaurants, les cafeteries i els hotels destaquen: Maison Kammenzell, Caffè Garibaldi, Relais des Trois Mas, La Glace, Pipper’s Tavern, Restaurant Le Clou, Restaurant Tres Molinos, Cafeteria Casa Mimosa. A més del Karaoke Nessum Dorma, que no l’he trobat documentat com a lloc públic.

Edificis i indrets urbans

Els principals indrets urbans: Cementiri de Sant Gervasi; Casa Beethoven, Església del Monestir de Pedralbes; Palau d’Europa del Consell d’Europa; Campanar de Sant Esteve de Tordera; Pont de Bassano; Teatro Olímpico (Vicenza); Castell de Marostica; carrers del barri de Norrebro, (Copenhaguen); plaça de Gutenberg (Estrasburg); plaça Duc de Medinaceli; casa palauet al passeig Marítim de Sitges; Experimentarium (Copenhaguen); Gatwick Airport, que es poden veure en les imatges.

També són escenaris de la novel·la o almenys referenciats: Muntanya Russa del Tibidabo, estació de Sants, estació del Camp de Tarragona, casa a Vallvidrera, Bowling Pedralbes, quatre clíniques (Madrid, Tarragona, Vall d’Hebron, Hospital Clínic BCN), La Central del carrer Mallorca, casa a la Vall de Bianya, casa del carrer Santaló, Biblioteca de Catalunya, etc.

Paisatges

Els paisatges naturals més destacats: Gran Canyon, Amalfi (Itàlia), Coco Cay (Bahames), Font de la Deu, Aiguamolls de la Moixina, Cirerers en Flor (Japó), Besiers, Petite Venice Canal Colmar, Torrent Fondo (Montserrat), Selva d’Irati, Embassament d’Irabia.


Alguns dels objectes singulars: una pashmina vermella; un anell amb maragda de joieria Masriera; el bouquet amb peònies, roses blanques i anemones amb el botó negre al mig; el piano vertical; tres bíblies antigues. Alguns d’aquests objectes singulars tenen un breu protagonisme. D’altres poden ser un guarniment literari: rellotge del Mc Donald de l’estació de Sants; carpeta blava escolar; una pilota de tenis Wilson; un rellotge TAG Heuer; la revista Science, etc.

Personatges
Els personatges històrics que apareixen són entre altres: Fred Astaire i Ginger Rogers, Las Madres de la Plaza de Mayo, Stephen Curry, Doctor Eduardo Vela a les imatges extretes d’Internet. També són citats: Truman Capote, Einstein vist per Andy Warhol, Mileva Maric, Thomas Man, Karen Blixen, Evelyn Waugh, etc.


Entre els mitjans de transport: Ducati, Renault Laguna, DC9 Alitalia, Royal Caribbean Cruises, AVE.

Alguns dels llibres referenciats: Return to Brideshead, Memòries d’Africa, La Muntanya màgica, Diari d’Anna Frank

Deixo pel final la música que s’escolta o que escolten els personatges. Gira, il mondo gira, Sul ponte di Bassano, El Hound Dog, La Traviata, Ave Maria, Fígaro, Morgen. Ranxeres de Jorge Negrete, Crocodile Rock.

Els títols dels capítols
Cadascun dels títols del capítols, són una descripció d’un moment o una sensació singular. Vegeu-ne alguns exemples:

  • Hi ha silencis que criden
  • La catedral color d’aram
  • Unes hores que van durar anys
  • La mel portà les mosques
  • D’aquesta dutxa no en sortiràs sec
  • Les abraçades d’home fan soroll
  • Qui no ho sap tot, no sap res
  • He vist científics que creuen en Déu

Espigolant sentències bosc(h)anes:

  • Una sabata descriu, amb discreció, el currículum d’una persona. Al fons d’un armari, un parell de sabates són un llibre de memòries.
  • Quina murga que no hi hagi un vol directe a Estrasburg.
  • La gent de postguerra no s’arronsa.
  • La Daria tenia els ulls lladres. Et mirava i t’ho prenia tot, la vida pública, la vida privada i, si badaves, també la vida secreta.
  • Com aconseguir, però, que no existeixin les coses que han passat? Als dotze anys no sabia la contesta. Als quaranta-quatre, amb la mare morta i enterrada, tampoc.
  • Som les pors que hem vençut.

En resum, us recomano aquesta novel·la, ben escrita, amb referències culturals nostres i d’arreu, on Xavier Bosch un cop més, despulla l’ànima humana, amb tendresa i sensibilitat, això sí. Ah! i també descobrireu per què les pedres fan el salt de granota quan reboten a l’aigua.

Epostracisme: Per què les pedres fan el salt de granota quan reboten a l’aigua?