Intèrprets: Isabelle Huppert, Grégory Gadebois, Alexandra Maria Lara, Francois-Xavier demaison, Pierre Deladonchamps, Marian Foïs, Gilles Cohen, Yvan Attal
És la història real de Maureen Kearney, representant sindical d’una potència nuclear multinacional francesa (Areva). Kearney es va convertir en la principal denunciant o alertadora com es diu ara, denunciant acords d’alt secret que van sacsejar el sector nuclear francès. Sola contra el món, va lluitar amb totes les seves forces i sempre amb bons arguments contra ministres del govern i líders de la indústria per informar de l’escàndol i defensar més de 50.000 llocs de treball. La seva vida va fer un tomb quan va ser assaltada violentament a casa seva.
Opinió personal
Un bon thriller trepidant, amb canvis de guió fins al final i una més que excel·lent interpretació d’Isabel Hupper. La protagonista pateix un doble o triple assetjament, com a sindicalista, com a dona, i un tercer més amagat, com a filla d’immigrants irlandesos i professora d’anglès, aquest darrer aspecte, no mostrat a la pel·lícula. Un bon film francès, potser massa centrat en aquest assetjament, que deixa en segon pla, la corrupció política i social que hi ha al darrera. Probablement, perquè segueix el guió del llibre d’assaig d’investigació publicat por Caroline Michel-Aguirre i que conegué a través d’una piulada.
Isabelle Huppert (a la dreta) mai havia fet tal mimetisme per encarnar el seu personatge (Maureen Kearney, a l’esquerra). /Guy Ferrandis. Le Parisien
Més informació
Sandra M Ríos: Reseña “La Syndicaliste” (Un blanco fácil) – El inaudito caso político de Maureen Kearn. Cine Vista blog. El podeu llegir aquí
Pegoña Piña: “Un blanco fácil denuncia el violento uso que hace el poder de las fórmulas machistas”. Público 7-06-2023. El podeu llegir aquí
El 1961, Kempton Bunton, un taxista de 60 anys, robà el retrat del duc de Wellington, de Francisco de Goya, de la National Gallery de Londres. Va ser el primer i continua sent l’únic robatori de la història d’aquesta galeria nacional. Kempton va enviar notes de rescat dient que tornaria la pintura a condició que el govern invertís més en la cura dels ancians. El que va passar a continuació es va convertir en una petita llegenda. Basada en fets reals.
Comentari personal
Una comèdia britànica, simpàtica i entretinguda, el mèrit més important de la qual és la magnífica interpretació de Jim Broadbent i de Helen Mirren. La història és previsible, fins al final, que té un gir inesperat.
A banda de la pel·lícula em va interessar la història del retrat del Duc de Wellinton a càrrec de Francisco de Goya. Trobareu un història curiosa: El dia que Goya pudo matar al Duque de Wellington en aquest enllaç del web Historia de Aragón. El retrat no li va agradar gens al duc. La veritat és que el duc, potser no surt molt afavorit a parer seu, però la seva ànima altiva es veu!
El duc de Wellington. Francisco de Goya (1746–1828). 21 d’agost de 1961: robat
De fet sembla que el nacionalisme britànic està molt cofoi d’aquest militar que derrotà a Napoleó a les batalles de Vitoria i de Waterloo. Ben bé que tots els nacionalismes d’estat s’assemblen. El mariscal de camp Arthur Wellesley es considerat com una de les principals figures militars i polítiques del segle XIX. No sé si wikipèdia exagera: El duc de Wellington es considerat com un dels herois més aclamats de la història del Regne Unit. La seva fama iguala o fins i tot supera figures tan grandioses com el vicealmirall Lord Nelson, Winston Churchill o el també mariscal de camp Bernard Montgomery.
Més informació
Sílvia Colomé: “Per què un taxista jubilat va robar un Goya de la National Gallery?” La Vanguardia. 26-07-2021. El podeu llegir aquí
Com és que el pantà de Rialb es va fer en un terreny de risc sísmic, amb roca argilosa i sorrenca? I per què es va construir a tant poca alçada que, quan el nivell baixa, cal bombejar l’aigua per fer-la vessar al canal Segarra-Garrigues? Això passa quan la cota de Rialb baixa, cosa que, per exemple, va passar tot l’any passat (2022). El bombeig multiplica el preu de l’aigua, de manera que molts regants renuncien a connectar-se al canal.
El pantà de Rialb es va construir inundant el poble de Tiurana i cinc més, a la Noguera, l’any 1999. La seva construcció va comportar un gran impacte ambiental i humà, que encara perduren.
“A nosaltres ens deien: gràcies al pantà podrem regar moltíssimes hectàrees de les Terres de Lleida. Si ara la gent sabés què s’ha regat i el preu que se’n paga, veurien que ha sigut un fracàs i una estafa. Ens van enganyar”, explica Marta Tuca, una de les veïnes de Tiurana que va passar els anys de joventut lluitant per impedir la construcció del pantà de Rialb, l’últim d’Espanya, que va destruir pobles i en va expulsar la gent: més de 300 persones de Tiurana mateix i de Miralpeix, La Clua, Bassella, Castellnou de Bassella i Aguilar.
La mobilització va durar anys i, paral·lelament, l’Associació en defensa de la vall del Mig Segre, AMISE, acumulava estudis i informes contraris a la construcció d’un pantà en terra argilosa i amb risc sísmic. L’enginyer de la companyia Enher Josep Ball va proposar un projecte alternatiu: construir embassaments laterals més petits. “El meu pare explica Maria Josep Ball, ja va preveure que, pel tipus de sediments que anirien a parar al pantà, en pocs anys perdria molta capacitat.”
El pantà de Rialb, el més sec de Catalunya, el febrer del 2023 (“Rialb, l’últim pantà”)
El documental de TV3 Rialb, l’últim pantà analitza el paper que hi va tenir Joaquim Viola, “consejero del reino” i després alcalde de Barcelona, en la decisió final de tirar endavant el projecte i el suport que va rebre de les forces polítiques de la transició, sobretot del Partit Socialista de Catalunya i de Convergència i Unió.
“Jo entenc que Convergència volgués fer el pantà, però no que el Partit Socialista el volgués. Va ser una traïció”, assegura Pere Aiguadé, antic diputat socialista.
Els periodistes Xavier Garcia i Jaume Rexach, coautors del llibre El pantà de Rialb. Elegia del Mig Segre, van abanderar, amb els veïns, la campanya de mobilitzacions per mirar d’aturar el pantà: “Era un projecte completament irregular, que obligava a bombejar l’aigua per omplir el canal Segarra-Garrigues.”
El documental recupera la història de la vall del Segre i també la dels seus veïns, que van haver d’abandonar casa seva el 1999, en l’últim èxode provocat per la construcció d’una presa.
Fitxa tècnica de Rialb, l’últim pantà una producció de TV3 produïda per The End Produccions Audiovisual. Direcció i guió: Xavi Llopart; Realització: Maiol Virgili; Producció: Carles Farriols; Producció executiva TV3: Silvia Pairó Vila; Direcció continguts TV3: Montse Armengou Martín; Música: Àudio Network; Lingüista: Rosa Grau; Grafisme: ONIDEA;Veu en off: Todojingles.
Lluites compartides: la resistència als pantans de Rialb i Riaño
La Secció d´Ecologia de l’Ateneu Barcelonès amb Santiago Vilanova, ponent de la secció, organitzà el 10 de desembre de 2021, l’acte Lluites compartides: la resistència als pantans de Rialb i Riaño. Les més destacades i emblemàtiques varen ser les de Riaño (Lleó), Rialb (Catalunya) i Itoiz (Navarra).
La taula rodona a l’Ateneu Barcelonès estava integrada per Manuel Valero, advocat, escriptor i ecologista; Ramiro Pinto, escriptor i activista ecologista contra Riaño, ambdós autors del assaig “De Riaño a New York”(Éride Ediciones, 2021); Xavier Garcia, cofundador del Grupo de Periodistes Ecologistes de Catalunya i que va escriure molts articles sobre el pantà de Rialb, i Josep Coma, arquitecte, regidor d’Oliana i activista contra aquella obra.
Lluites compartides: la resistència als pantans de Rialb i Riaño. Organitzat per la Secció d’Ecologia de l’Ateneu Barcelonès, 10 de desembre de 2021
La política hidràulica del franquisme basada en construir grans pantans en indrets de valor ecològic, paisatgístic, agrícola i arqueològic, va continuar durant la transició democràtica amb l´aprovació del Plan Hidrológico Nacional. Això va provocar decepció política amb els governs d´esquerres i una dramàtica resistència dels habitants del territoris afectats que es veien desplaçats de les seves terres, cases, estil de vida i relacions socials. Els primers grups ecologistes organitzats varen acudir a donar suport als opositors.
Darrera aquelles obres faraòniques, que es feien “al servei de la col·lectivitat i del progrés”, s’ocultaven interessos espuris i connivències dels governants amb les Confederaciones Hidrográficas, la oligarquia elèctrica i els seus bancs i amb els grans terratinents. L´impacte ecològic no era menor: es produïen greus desequilibris biològics de les espècies, entrofització de les aigües, retenció de sediments, destrucció de fèrtils terres de conreu… Els informes d´ecòlegs i geòlegs independents contra les ubicacions d´aquests embassaments eren marginades del debat públic.
Foto: Manifestació a Ponts contra el pantà de Rialb. En primer terme els alcaldes dels pobles afectats.
L´Estat va guanyar la partida, no sense dramàtiques escenes de brutals accions policials que recorden les que vam patir a Catalunya l´1 d´octubre en el referèndum sobre la independència. Els tres pantans (Riaño a Lleó, Rialb a Catalunya) i Itoiz a Navarra) estan avui en funcionament, produint energia elèctrica però lluny de complir els objectius de regadius i desenvolupament agrícola pels que varen ser construïts.
Pel que fa al pantà de Rialb, entre les conclusions de la taula rodona destaquem:
El pantà de Rialb va afavorir els interessos de Joaquim Viola Sauret, ex alcalde de Barcelona, i als grups econòmics que el recolzaven; a les companyies Fecsa i Hidroelèctrica del Segre, i a entitats bancàries com el Banco de Madrid. L´obra es va justificar per les urgències de regadius a les zones més depauperades de la Sagarra i les Garrigues i per augmentar la dotació del Canal d´Urgell.
Article de Jaume Reixach El Triangle, 29 d’agost de 2022.
Periodista de vocació i, per això mateix, fundador i editor d’EL TRIANGLE des de 1990. Militant de la causa per un Món millor
L’embassament de Rialb, ubicat a la conca del riu Segre, a la zona de Ponts (La Noguera), està buit. Segons les últimes dades de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE), només reté, actualment, el 5% de la seva capacitat total, que és de 403 hectòmetres cúbics. Entre altres conseqüències, això ha obligat a aturar, per primer cop, la central hidroelèctrica que hi ha a la presa i que explota l’empresa Acciona.
La història del pantà de Rialb és la crònica d’una gran traïció: la que van fer els grans partits democràtics sorgits de la transició postfranquista als veïns d’aquesta fèrtil vall del Mig Segre i als incipients grups ecologistes i de defensa de la terra que els hi donaven suport.
El projecte del pantà de Rialb, dissenyat durant el franquisme, va ser un nyap conceptual. En primer lloc, perquè està en una cota més baixa que les zones de regadiu que alimenta. En segon lloc, perquè la seva capacitat és quatre vegades superior a la de l’embassament d’Oliana, que és des d’on li arriba l’aigua del Segre, quan hauria de ser al revés. En tercer lloc, perquè està assentat en una zona sísmica (la falla del Segre) i va ser una greu irresponsabilitat aixecar una presa de 100 metres d’alçada aigües amunt de localitats com Ponts, Artesa de Segre o Balaguer, que quedarien anegades si es produís el trencament del pantà a causa d’un terratrèmol.
El pantà de Rialb és un error que no serveix per regular el riu Segre i està buit. A més, el canvi climàtic accentuarà els períodes de sequera i l’embassament més gran de Catalunya quedarà obsolet.
Els periodistes Xavier Garcia i Jaume Reixach, coautors del llibre El pantà de Rialb. Elegia del Mig Segre, van abanderar, amb els veïns, la campanya de mobilitzacions per mirar d’aturar el pantà.
Jornada ‘L’estel fugaç de la llibertat: a 150 anys de la Primera República (1873-1874)
Dissabte 25 de març, de 09.30 h a 18.00 h tingué lloc al Born Centre de Cultura i Memòria (Sala Moragues), organitzat per la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC), amb la col·laboració del Born Centre de Cultura i Memòria aquesta Jornada sobre la Primera República.
Programa de la Jornada
El Born CCM acollí a la Sala Moragues, en el marc de la commemoració dels 150 anys de la Primera República Espanyola, aquesta jornada organitzada per la UPEC i en la qual s’analitzà la importància de la Primera República en les polítiques democràtiques posteriors, en l’extensió del sufragi, la democratització de la terra, la regulació de la jornada laboral o l’ensenyança laica.
A la jornada hi participen historiadors, professors universitaris i juristes, i s’analitza el republicanisme a Catalunya i Espanya en tres sessions:
9.30 a 11.30 h: El llarg camí per la llibertat: les llavors del republicanisme a Catalunya i Espanya
Amb Xavier Domènech, historiador i professor a la UAB, Jordi Roca Vernet, historiador i professor a la UB i Florencia Peyrou, historiadora i professora de la UAM.
12.00 a 14.00 h: Una República que es va atrevir a ser: democràcia, federació i socialisme
Amb Pere Gabriel, historiador i Catedràtic emèrit de la UAB, Ester García Moscardó, investigadora postdoctoral a la UV i Jaume Montés, investigador predoctoral a la UB.
16:00 a 18:00 h: Fills i filles de la tradició republicana: Estat català i (con)federalisme
Amb Jeanne Moisand, professora d’història social i cultural, i Jordi Serrano, historiador i rector de la UPEC.
Més informació
Deia Walter Benjamin que «la memòria era la facultat èpica que estava per sobre de totes les coses i que únicament gràcies a una àmplia memòria l’èpica podia apropiar-se del curs de les coses». La Jornada reflexionarà entorn de la Primera República, i farà memòria sobre diversos factors, des de les tradicions de pensament polític que van determinar aquell moment en la forma que va prendre, fins a la qüestió social; com seria pensada pels seus protagonistes fins a l’articulació territorial de la República que es plantejà.
Bibliografia bàsica comentada
La Secció d’Història i la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès, han preparat una bibliografia bàsica comentada, en ocasió del 150è aniversari de la Primera República. Es pot consultar aquí
Després del fallit intent de proclamar l’Estat Català, continuen les tensions entre federals intransigents i els partidaris de la república unitària. La Campana de Gràcia, 16/3/1873, núm. 152, p. 1
Per als amics i amants de la història i del cinema, el web The Filmin Times és un recurs digital de films que mostren i expliquen la història contemporània d’Europa a través del cinema.
Cada dia (o almenys un cop a la setmana) hi ha una pel·lícula tractada com si fos un esdeveniment històric, amb un titular i una breu descripció del fet. Aquesta setmana de març semblaria lògic alguna referència al dia internacional de les dones i a la revolució feminista. No hem trobat res. Sí que hi ha una referència a l’execució de Salvador Puig Antich.
El anarquista Salvador Puig Antich “El Metge”, es ejecutado.
SALVADOR (PUIG ANTICH)(2006) /
Última víctima del garrote vil en España. El anarquista y militante de la lucha antifascista ha sido clave para poner en jaque a la dictadura franquista. A Antich, apodado “El Metge”, se le acusa del asesinato del subinspector de la guardia civil, Francisco Anguas Barragán, fallecido durante la detención del anarquista.
No hem sabut trobar la versió catalana d’aquest web. És una llàstima perquè justament Filmin té una versió catalana https://www.filmin.cat/ que podria alimentar aquest web.
Selecció per períodes cinematogràfics:
Índex de diferents corrents artístiques en en cine europeu. The Filmin Times
Selecció per esdeveniments històrics europeus:
Llista incompleta d’alguns del esdeveniments més rellevants de la història contemporània d’Europa a través del cine. The Filmin Times
Selecció per protagonistes de la història contemporània europea:
Llista d’alguns dels protagonistes de la història contemporània europea a través del cinema. The Filmin Times
Un exemple: Stefan Zweig
Si cliquem “Personatges” i després Stefan Zweig apareix una breu nota que traduïda al català diu: Stefan Zweig va ser un reconegut escriptor i activista social austríac. Durant tota la vida, Zweig va lluitar fermament contra el fervent nacionalisme que germinava a l’Europa d’entreguerres. Aquest va ser el període en què la seva figura es va popularitzar, amb la publicació de grans novel·les com “Carta a una desconeguda” o “La confusió dels sentiments. Durant l’època del Tercer Reich, des de l’exili, va publicar la seva gran obra mestra, “Novel·la d’escacs”, una crítica mordaç cap als cruels mètodes de la Gestapo.
A continuació hi ha tres imatges sobre tres films al voltant de Stefan Zweig i les seves obres: La promesa (2014); Adiós a Europa (2016); The Royal Game (2021)
Cada pel·lícula té un breu context històric, una sinopsi, una fitxa tècnica i altres aspectes (personatges, bibliografia bàsica, país, etc.)
En resum, The Filmin Times és un web per a les persones interessades en el cinema i la història europea; i que confiem que amb el temps anirà creixent en continguts i també amb una versió en llengua catalana.
SÀPIENS llança una campanya per reivindicar una presència femenina més gran al nomenclàtor de Catalunya.
Sabíeu que a Catalunya només el 4% dels carrers tenen noms de dona? Llancem S’ho mereixen, una campanya per reivindicar un nomenclàtor més equitatiu als nostres pobles i ciutats. Podeu sumar-vos-hi proposant noms de dones catalanes que hagin fet una aportació significativa al nostre país. En teniu tota la informació, aquí.
Envia la teva proposta
Podeu presentar dones que no apareixen al nomenclàtor de Catalunya i que hagin fet una contribució important a Catalunya en els camps polític, econòmic, científic, cultural, social, esportiu, etc.
Dades del formulari
Nom de la dona que proposes; cognom(s) de la dona que proposes; per què la proposes?
El teu nom; el teu correu electrònic; el teu telèfon
Fins aquí la iniciativa de la Revista SÀPIENS i la campanya S’ho mereixen
Diccionari Biogràfic de Dones
El Diccionari Biogràfic de Dones (DBD) va ser impulsat per la Generalitat de Catalunya i el Consell de Mallorca amb l’objectiu de donar a conèixer la contribució que les dones han fet en la història dels territoris de parla catalana, des de diferents camps de coneixement i àmbits d’actuació. En la seua elaboració, a càrrec de la Xarxa Vives, han treballat investigadores i grups de recerca universitaris en estudis de les dones i de gènere.
Ara la meva proposta consisteix a veure el DBD com un recurs que ens pot servir d’inspiració per seleccionar i proposar nom de dones que s’ho mereixem.
Maria Barrientos López, música; Isabel d’Aragó, reina; Elisabet Cifre, mestra, Concepción Piquer, actriu
La Generalitat de Catalunya, el Consell de Mallorca i la Xarxa Vives d’Universitats van activar en 2010 aquest diccionari en línia d’accés públic i gratuït que ofereix un extens recorregut al llarg de la història dels territoris de parla catalana entre els segles I i XXI a través de 655 biografies. Un projecte que vol posar de relleu la participació de les dones en la història de la societat catalana.
Estructura de la DBD
En la part superior s’exposen una imatge de 15 dones, si es clica apareix el nom complet i l’activitat. Si es torna a clicar ens duu a una biografia que consta de diversos apartats descriptius i breus: Naixement; Defunció; Relacions familiars; Condició; Ocupacions; Condició jurídico-ètnica; Adscrita als moviments. A continuació hi ha un apartat més llarg: Biografia, que consta de diversos paràgrafs, i finalment un apartat de Referències bibliogràfiques i un altre de Referències gràfiques. També apareix el nom de la persona que ha redactat la biografia.
Concepció Supervia Pascual, música; Maria de Castella, reina; Rosa Maria Segura, ballarina; Bonanada, llevadora
Podeu fer cerques de dones que s’ho mereixen per diversos ítems:
Maria Baldó Massanet, mestra i política; Almodis de la Marca, comtessa; Luïsa Vidal Puig, pintora; Isabel de RocaBertí, mística
Naturalment, després de fer la nostra selecció, caldria comprovar que efectivament la proposta de personatge no té actualment un carrer o una plaça a nom seu. Per això només caldria cercar-ho a Internet. Alguns personatges poden tenir un lloc (jardí…) que no sigui pròpiament un carrer o plaça.
Títol original: L’adversaire Autoria: Emmanuel Carrère Adaptació de la novel·la: Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique Direcció: Julio Manrique
Intèrprets: Pere Arquillué i Carles Martínez
Escenografia: Alejandro Andújar
Sinopsi
El mes de Gener de l’any 1993 Jean-Claude Romand va matar la seva dona, els seus fills, els seus pares, el seu gos i va intentar suïcidar-se, sense aconseguir-ho. Durant els dies següents es va saber que no era metge, com tothom creia, ni tampoc investigador a l’Organització Mundial de la Salut, i que tot el que se sabia sobre la seva vida era mentida. No era metge ni cap altra cosa: ni espia, ni traficant d’armes o d’òrgans, com al principi es va pensar, de tan difícil que és admetre que algú pugui no ser res. Es passava els dies al cotxe, a les àrees de servei de les autopistes, i quan va comprendre que estava a punt de ser descobert, va preferir matar els seus abans que enfrontar-se amb les seves mirades. L’escriptor francès Emmanuel Carrère va llegir els primers articles sobre el cas al diari “Liberation” i, de seguida, va decidir escriure’n un llibre, el seu primer llibre de no-ficció. La història d’un criminal narrada en primera persona: la del mateix Emmanuel Carrère.
Que diuen els crítics?
“Dins d’una olla a pressió” per per Jordi Bordesaquí
[…]Carles Martínez és un Romand d’espatlles caigudes, exquisidament educat i quasi servicial però incapaç de confessar, fins després del seu aparent intent de suïcidi. L’actor conté pensaments, cap endins, i només les càmeres revelen uns primers plans carregats de profunditat. Pere Arquillué (Carrère) es pregunta per què l’ha atrapat aquest succés mediàtic i juga a posar uns colors molt matisats amb els altres personatges (sobretot amb Corinne, l’amant, o amb el periodista de successos). Arquilluè torna a demostrar la seva habilitat per fer una àmplia gamma de personatges amb subtils matisos com en “El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc”. El muntatge manté un ritme calmat, de conversa que prova de no deixar cap fil perdut. Hi ha un cert aire de thriller per endevinar el perquè de la seva acció reprovable. O la veritat de la seva demanda de perdó. La intensitat no baixa en cap moment. Refresquen el drama amb alguns tics d’humor metateatral que, tot i que molt tènues, menystenen el respecte a les víctimes. La narració dels fets és freda, sense sang. Però amb algun tret que reincideix en el petit excés.
L’adaptació es mostra distant amb Romand. Tot i que l’humanitza, es deixen entreveure unes possibles raons per les quals s’ha aprofitat del benefici del dubte d’una justícia garantista. És víctima de la pressió social, i alhora és culpable de no haver-s’hi revoltat abans i sense necessitat de cap crim. L’adaptacio d’Artigau, Genebat i Manrique deixa un cert aire obert final. El criminal ha sortir de la presò i, aparentment, està ingressat a una abadia. Però ningú ho confirma. Tampoc se sap si Carrere va llençar tota la documentació facilitada per persones que es van compadir de Romand.
“L’adversari” posa llum a la foscor… i prou” per Dani Chicanoaquí
[…] Què en queda, doncs, de l’obra original? Els fets. Horribles, horrorosos, inhumans. L’adversari és, doncs, un exercici d’estil més o menys reeixit. Els qui no hagin llegit el llibre i el noir sigui el seu negociat en sortiran, majoritàriament, encantats. Un lector atent de l’obra original no hi trobarà res de nou sobre l’escena. Sí que trobarà a faltar alguns elements a més dels esmentats, com ara potser un punt més de cinisme en el personatge que interpreta Carles Martínez, i trobarà sobrers els tocs de comedieta que inclou Arquillué, és de suposar que per ordre o amb l’aquiescència del director, Julio Manrique, en algun dels múltiples personatges que interpreta. No encerten el registre, perquè provoquen riures extemporanis del públic, com quan Romand prova d’assassinar la seva amant.
El fet que Arquillué interpreti tots els personatges, inclòs Carrére, i Martínez només a Romand, no deixa de ser significatiu d’on està situat el periodista, segons els dramaturgs, que signen un muntatge que es consumeix de la mateixa manera intranscendent que un oient s’escolta amb delit un episodi de Crims. Bé, potser en mans de l’equip de Porta seria un d’aquells casos dels quals se’n pot fer una sèrie de tres o quatre capítols.
“La maldat no té fronteres” per Andreu Sotorraaquí
[…] La veritat és que un cop es compta amb una peça teatral com aquesta i amb dos intèrprets com Pere Arquillué i Carles Martínez, no saps ben bé si hi fa cap falta l’escenografia que representa un desendreçat saló o estudi d’apartament de l’escriptor. Si s’hagués adoptat, per exemple, la fredor d’una cel·la i un segon pla amb una simple taula de treball de l’escriptor, segurament que l’impacte que aporta el discurs i el rerefons macabre de la història hauria tingut un resultat similar.
Però no hi ha dubte que el “decorat” també ajuda, esclar, com els primers plans projectats per viure més de prop els gestos de cadascun dels intèrprets, o els subtils efectes de so, o fins i tot la pila de capses de documentació judicial que fan posar les mans al cap pensant que la justícia continua empaperada fins al coll quan ja som en plena era digital! Tot plegat, doncs, ajuda, deia, a situar els dos personatges en una ambientació diguem-ne acollidora, malgrat tot, benestant, ni que no ho demostri, amb una biblioteca mig plena al fons, per reforçar segurament que la maldat no és només exclusiva d’una capa desestructurada o vulnerable de la societat. La maldat no té fronteres.
Quatre idees personals
En acabar l’obra vaig estar una estona sense poder aplaudir, després em vaig desfogar. No parlaré de la interpretació, ni tampoc del llibre, que no he llegit, però que podeu veure a la breu ressenya de Mercè Bausili en aquest mateix blog. Aquest matí m’he desvetllat pensant en la gran mentida.
Per tant, si han enganyat a milions de persones, també es pot enganyar a una família. La pregunta és i perquè matar-la? Perquè no un suïcidi primer i després un gran buit? L’impostor viu en la impostura. Sembla que si la impostura és molt gran la resolució del conflicte ja no és possible. Mentre es “trampeja” encara és possible el perdó. Per a mi, l’adversari és el Diable, ets tu mateix, però et creus que “L’infern són els altres” com digué Sartre a la seva obra teatral Huis clos (A porta tancada). Emmanuel Càrrere diu que ha estat sis anys amb la finestra de l’infern oberta veient tota aquesta maldat.
Títol: La República a Barcelona de Miquel González i Sugranyes, 1873-1874
Autors de l’edició actual: Jordi Roca Vernet (edició i estudi introductori); Ginés Puente (presentació dels documents i biografies)
Autorde l’obra original: Miquel González i Sugranyes, reproducció de l’original del 1896: La República en Barcelona: apuntes para una crónica, publicat a Barcelona per Imprenta de Henrich y Cª en comandita
Edició: Ajuntament de Barcelona, 2023, 429 pàgines
Imatge principaldel blog: Proclamació de la República a Barcelona, el 21 de febrer de 1873 a la plaça Sant Jaume, davant la façana de la Diputació Provincial de Barcelona. La Ilustración Española y Americana, 8/3/1873, Any XVII, num. X, p. 149
La República a Barcelona de Miquel González i Sugranyes, 1873-1874, Ajuntament de Barcelona, 2023
Tres obres en un llibre
El llibre consta de tres parts: un llarg estudi introductori de Jordi Roca Vernet, el llibre original editat el 1896 de Miquel González Sugranyes, i les biografies de les autoritats durant la Primera República a càrrec de Genís Puente.
Del republicanisme a la Primera República
La primera part, “Del republicanisme a la Primera República: milícies, obrers i federals” és un estudi introductori molt complet de Jordi Roca Vernet que permet conèixer tant els fonaments del republicanisme i del federalisme com la centralitat de la tensió entre les bases del republicanisme i les institucions en la construcció de la democràcia. Aquesta part inclou també una selecció bibliogràfica actualitzada sobre la temàtica.
Aquest estudi introductori es divideix en quatre apartats. El primer, “Els orígens del republicanisme”,Roca Vernet, descriu amb força detall, la formació i l’abast de la penetració a la societat catalana i espanyola de les idees republicanes. Resumint el text de Roca Vernet: A la Barcelona dels anys seixanta es produeix un esclat d’espais de sociabilitat informal en els quals es difondran les idees republicanes com ara tallers d’artistes que reunien pintors, dibuixants i caricaturistes; les rebotigues i pisos en què es trobaven dramaturgs, actors i literats; les societats literàries que reunien intel·lectuals i lletraferits; o cafès en els quals s’aplegaven professionals liberals de diverses sensibilitats. Però també hi haurà espais de sociabilitat formal com les societats recreatives les societats corals o els ateneus populars dedicats a l’educació i reforma dels obrers. Amb el triomf de la Revolució de Setembre de 1868, coneguda com La Gloriosa, apareixeran els clubs i posteriorment els centres polítics.
Després del fallit intent de proclamar l’Estat Català, continuen les tensions entre federals intransigents i els partidaris de la república unitària. La Campana de Gràcia, 16/3/1873, núm. 152, p. 1
El segon apartat: “Les armes en la política popular de les revolucions”, destaca la gran importància que adquireix la formació d’unitats armades en els processos revolucionaris del segle XIX determinada per la mobilització de ciutadans a través de l’organització de milícies ciutadanes (anomenades Nacionals, Urbanes, Guàrdies Nacionals, de la Llibertat o de la República) i de cossos francs (de civils voluntaris), i per la seva continuada presència en la política local, provincial i nacional. I conclou: La participació en aquelles unitats es percebia com la manera de fer política de les classes populars i alhora de defensar les autoritats revolucionàries, emanades dels pronunciaments progressistes o juntes revolucionàries que orientaven la construcció i consolidació del règim liberal cap a un model més participatiu, més representatiu dels espais local i provincial, i amb més reconeixement de drets i llibertats individuals. Per tant, la milícia s’erigirà com un contrapoder polític d’abast local i provincial que vigila l’acció de les autoritats municipals i governamentals, i alhora com una alternativa per assumir les funcions d’un exèrcit i d’una policia impopular.
El nou govern de Francesc Pi i Margall reuneix els Voluntaris de la República, l’exèrcit, i els cossos armats dels estats (Guies, milicians, etc.) per combatre els enemics de la República. Catalans, aragonesos, valencians i murcians estiren la República cap al federalisme. La Flaca, 2/7/1873, núm. 71, p. 2 14 15
En el tercer apartat: “L’obrerisme i la Primera República”,Roca Vernet, recorda que a Barcelona, en el Congrés obrer del 1870 es va fundar la Federació Regional Espanyola (FRE) de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT) i es va declarar el caràcter apolític de l’organització. També destaca la rellevància de l’experiència política i sindical durant la insurrecció republicana del 1869 i les vagues del 1871 en l’espai local i regional, quan es va produir un allunyament entre republicans i obrers. I es pregunta: quina capacitat va tenir el republicanisme de mobilitzar els obrers després de la formació de la FRE ? Ell mateix descriu que: El republicanisme s’havia dividit a la dècada dels seixanta entre aquells partidaris d’una política econòmica més intervencionista de l’Estat en clau socialista que corregís el mercat o la propietat, com ara Francesc Pi i Margall, i aquells que preferien la política econòmica més liberal, sense intervencionisme, que presentava Emilio Castelar, que consideraven més moderna. […] També es debatia sobre quin model organitzatiu havien de tenir els sindicats, i es contraposava el mutualisme i el cooperativisme a l’acció més enfrontada amb la patronal, que tenia un horitzó més revolucionari. El republicanisme es va dividir al voltant d’aquesta contraposició, de la mateixa manera que ho va fer el sindicalisme.
El republicanisme federal emprarà fins i tot els símbols nacionals precedents (el patró d’Espanya, Sant Jaume “mata moros”) per mobilitzar tothom contra els carlins. La Campana de Gràcia, 27/6/1873, núm. 173, p. 1.
En el quart apartat, “La diversitat del federalisme”, Roca i Vernet descriu com el federalisme pactista estava dividit entre els partidaris del pactisme no insurreccional de Francesc Pi i Margall i els de la intransigència política que representava Valentí Almirall i Llozer. I afegeix que “Tot i les diferències, aquest era un federalisme que es construïa des de baix a partir d’una concatenació de pactes fins a construir la República Federal i, per tant, es partia de la fragmentació de la sobirania i d’una organització quasi confederal. Aquest federalisme tindrà diverses expressions que aniran des d’un projecte polític més social i municipalista a un de revolucionari i confederal basat en la supremacia dels estats en detriment de la federació republicana. Tot i així, destaca que: El federalisme pactista de Valentí Almirall o Roque Barcia va generar rebuig per la seva connotació confederal i per un exercici de la sobirania compartida, però el federalisme de Pi i Margall també va despertar una forta oposició en la mesura que consideraven que també posava en perill la unitat nacional i engendrava un factor de dissolució de la nació [espanyola].
Durant el darrer govern presidit per Emilio Castelar, les mesures autoritàries obligaran a mobilitzar tothom. En la caricatura s’arma nens, gent gran, dones i fins i tot les estàtues de l’actual plaça de Sant Jaume, però en queden exclosos aquells qui poden pagar un substitut. La Campana de Gràcia, 16/11/1873, núm. 189, p. 1
Finalment, el cinquè apartat de l’estudi introductori de Roca i Vernet analitza l’obra “La història de la República escrita per Miquel González i Sugranyes”. Aquesta història de la República va ser publicada el 1896, 23 anys després de la fi de la República amb l’objectiu d’afavorir la formació d’un relat històric que projectés més unitat entre el món republicà, allunyant-lo de la memòria construïda pel règim de la Restauració, que associava aquells mesos al caos, la violència, la divisió i la fragmentació de la nació. Per a Roca i Vernet: En el relat de González i Sugranyes també es constata el seu interès per allunyar el món obrer dels discursos més revolucionaris i apolítics vinculats a la mobilització a través de la vaga general revolucionària. El [seu] relat està impregnat del projecte reformista políticament i social que encarnava les tendències unionistes del republicanisme, encapçalades pel tercer president del govern de la República, Nicolás Salmerón,[…] el qual durant els últims anys de la seva vida, va formar part de la Unión Republicana primer i, després, el 1906, va integrar la coalició electoral catalanista Solidaritat Catalana, raó per la qual fou escollit diputat per la circumscripció de Barcelona ciutat el 1905 i el 1907.
La República en Barcelona. Apuntes para una crònica
La part central de l’obra és el llibre original de Miquel González Sugranyes, historiador i alcalde de Barcelona el 1873 La República en Barcelona. Apuntes para una crònica, editat el 1896. Aquest no és un llibre de memòries d’un vell republicà sinó un llibre d’història escrit per un testimoni, protagonista i analista alhora. Aquesta part central també inclou els apèndixs i documents de l’època amb una breu contextualització històrica a càrrec de Genís Puente.
Cada intent de proclamar l’Estat Català, el cantó català, per part des intransigents i internacionalistes serà reprimit per les milícies urbanes de l’Ajuntament de Barcelona. La Campana de Gràcia, 17/8/1873, núm. 176, p. 1.
L’estructura del llibre en 9 capítols i 164 apèndixs, cada capítol té entre 10 i 20 apèndixs documentals, demostra la vocació professional de l’autor que com a historiador d’època medieval s’enfronta a l’anàlisi dels esdeveniments de la Primera República des d’una perspectiva clarament positivista, sustentant totes les seves anàlisis o opinions amb la documentació de l’època. Gairebé la meitat de les pàgines del llibre són els apèndixs que rere la narració de cada capítol reprodueixen els documents que considera fonamentals per corroborar el seu relat. Aquestes pàgines de documentació revelen la vocació de recopilador d’evidències escrites a l’hora de compondre el seu relat de memòries, fet que l’allunya de les memòries d’altres republicans. Alhora, tot aquell ventall de fonts atorguen una rellevància cabdal a l’obra en la mesura que molts dels documents només els coneixem a través d’aquesta còpia.
Caricatura per contraposar la República dels cantonalistes, encapçalats pel general Juan Contreras San Román, que lidera la defensa del cantó de Cartagena, i la República Federal que encapçala el govern presidit per Nicolás Salmerón. La Campana de Gràcia, 10/8/1873, núm. 175, p. 1.
Les autoritats durant la Primera República
La tercera part del llibre, a càrrec de Genís Puente, són les biografiesbreus però completes de Les autoritats durant la Primera República. Hi ha les biografies dels tres alcaldes de Barcelona: Francesc de Paula Rius i Taulet; Narcís Buxó i Prats; Miquel González i Sugranyes (del 24 d’agost de 1873 a 6 de gener de 1874). Els tres presidents de la Diputació de Barcelona: Josep Anselm Clavé i Camps; Benet Arabio i Torres; i Ildefons Cerdà i Sunyer.
Els quatres presidents de govern de la República: Estanislau Figueras i Moragas; Francesc Pi i Margall; Nicolás Salmerón Alonso; i Emilio Castelar Ripoll. Els set capitans general de Catalunya i els tres governadors civils de Barcelona. Al final també hi ha un índex onomàstic, molt útil per cercar els noms entre la multitud de protagonistes.
Finalment, també inclou 9 imatges breument comentades, provinents de La Ilustración Española y Americana, La Campana de Gràcia i La Flaca. Les imatges d’aquest apunt del blog s’han extret directament d’ARCA (Arxiu de Revistes Catalanes Antigues) i els peus d’imatge són de La República a Barcelona de Miquel González i Sugranyes, 1873-1874, Ajuntament de Barcelona, 2023.
Caricatura que representa el cop d’estat del general Manuel Pavía, que expulsa l’Assemblea Nacional (o la República) de la seu de la sobirania nacional. A terra, les taules de la llei i la reivindicació de la Llibertat. La Campana de Gràcia, 18/1/1874, núm. 199, p. 1.
Els autors
Miquel González i Sugranyes (Tarragona, 6 de gener de 1838 – Barcelona, 1924). Va estudiar Història malgrat que durant anys va treballar com a caixista en una impremta. Va donar suport a la Revolució de Setembre del 1868 i s’afilià al Partit Republicà Democràtic Federal que liderava Francesc Pi i Margall. Durant la Primera República va ser escollit alcalde de Barcelona l’agost de 1873, substituint Narcís Buxó i Prats, i va romandre en el càrrec fins al gener de 1874. Prèviament, havia donat suport a la proclamació de l’Estat Català el 9 de març de 1873 a Barcelona. Amb la Restauració borbònica es va retirar de l’esfera pública durant un temps. El 1887 va tornar a ser escollit regidor de l’Ajuntament, representant el Partit Republicà Demòcrata Possibilista.
Jordi Roca Vernet és Professor Lector Serra Hunter i coordinador del màster d’Història Contemporània i Món Actual de la Universitat de Barcelona. Doctor, premi extraordinari per la Universitat Autònoma de Barcelona (2007), ha estat investigador postdoctoral a l’Institut Camões, la University of Warwick i la Universitat Rovira i Virgili. Ha publicat dues monografies de recerca: Barcelona revolucionària i liberal: exaltats, milicians i conspiradors (2011) i Tradició constitucional i història nacional (1808- 1823). Llegat i Projecció política d’una nissaga catalana: els Papiol (2011). També ha publicat, amb Núria Miquel, La Bullanga de Barcelona: La ciutat en flames. 25 de juliol de 1835 (2021).
Ginés Puente Pérez és Doctor en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona amb la tesi De Soledad Gustavo a Teresa Mañé Miravent: els orígens de l’anarco-feminisme a Espanya (1865-1939). Codirector de la col·lecció Lliure pensaments, que publica Edicions UB i Publicacions URV, ha estat professor en diferents graus a la UB, la URV i la UOC. Especialitzat en la segona meitat del segle XIX i primeres dècades del XX, ha treballat els orígens de l’anarquisme i l’anarco-feminisme, els processos migratoris cap a Llatinoamèrica i la construcció i rehabilitació de les xarxes de comunicació catalanes, entre d’altres.
Durant el govern presidit per Francesc Pi i Margall es produeixen enfrontaments entre els partidaris de la república unitària i la federal que s’interpreten en clau social, entre les elits i els treballadors. La Flaca, 1/5/1873, núm. 63, p. 2
Feliu Elias Autoretrat, c. 1907. Col·lecció particular
Les tres identitats de Feliu Elias
El Museu Nacional posa el focus en un dels protagonistes de la seva col·lecció d’art modern per descobrir la seva personalitat polièdrica a la llum de la informació inèdita apareguda en diferents arxius i de la contextualització de la seva obra en l’àmbit de l’art europeu d’entre-guerres.
Aquesta exposició mostra les diferents identitats que conviuen en Feliu Elias / Apa /Joan Sacs (Barcelona 1878-1948): un pintor realista; un dibuixant i humorista àcid; i un historiador i crític d’art polèmic, respectivament. El recurs de l’alteritat va donar com a fruit una obra extensa i diversa: més de tres mil obres entre dibuixos, cartells, llibres, escrits i pintures, sense oblidar la seva tasca de director de revistes, d’estudiós i defensor del patrimoni o de les tècniques dels oficis donades a conèixer amb el pseudònim de Dimoni Verd.
Pintor i teòric del realisme
Intel·lectual d’idees progressistes en el camp de la caricatura, Elias va ser un pintor i teòric combatiu del realisme. Altaveu crític de l’avantguarda, anava a la recerca de la “pura realitat”, nodrint-se del coneixement de l’art dels antics mestres i dels oficis. Avui podem afirmar que la seva obra pictòrica dialoga amb els realismes(s) d’entreguerres a Europa.
A través d’una selecció d’obres pertanyents als seus diferents registres creatius procedents del Museu Nacional d’Art de Catalunya, de col·leccions particulars i d’institucions públiques podem calibrar ara la seva rellevant aportació en l’escena artística catalana, amb les seves pròpies contradiccions, i la seva crítica a tot allò que s’allunyi del realisme.
Feliu Elias, Natura morta d’antany, 1933, Col·lecció Artur Ramon
Les caricatures: Apa, una mirada incisiva
Atret per les possibilitats artístiques i econòmiques dels mèdia i sota el pseudònim d’Apa, va excel·lir com a dibuixant en l’àmbit de la publicitat, els cartells, els llibres, publicacions infantils i, sobretot, en les revistes satíriques com ara ¡Cu-Cut!, L’Esquella de la Torratxa o La Campana de Gràcia. El 1908 va fundar Papitu, setmanari capdavanter estèticament a Catalunya i molt convuls ideològicament. Els seus dibuixos antigermànics de la Gran Guerra (publicats a Iberia i compilats al llibre Kameraden) van fer créixer la seva fama i projecció internacional.
Les seves caricatures, burlesques i demolidores, capturaven el pols d’una època i palesaven el seu tarannà republicà, esquerrà i anticlerical. Apa, compromès amb els seus ideals, es va mofar tant de la Lliga Regionalista i de l’estament militar com dels anarquistes de la FAI, extrem que li va comportar dos exilis a París.
Apa, Feliu Elias El tsar descansa, 1909, MNAC
El realisme màgic, el pintor de la vida aturada
La seva obra, criticada en el seu moment per la fredor fotogràfica i posteriorment qualificada d’hiperrealista, era de cocció lenta. I pràcticament sense mutacions al llarg dels seus quaranta anys de dedicació, llevat de la seva factura: primer d’adscripció postimpressionista i, després, de minuciositat virtuosa, fruit de l’estudi de les tècniques dels vells mestres, especialment Vermeer de Delft.
Combinava els gèneres (retrat i natura morta) amb una “simpatia” per l’art dels objectes orientals, vidres, ceràmiques, teles Toile de Jouy o mobles imperi, sense oblidar les eines de l’ofici. I situava en el mateix pla el que és animat i inanimat, reflectint un joc de llums i ombres suggeridor sobre els objectes. Conreava una pintura hereva del petit gènere holandès i la tradició francesa amb concordances amb el Novecento italià i la Nova Objectivitat alemanya.
Feliu Elias, Natura morta del déu Hotei, 1918. MNAC
L’exposició es centra molt especialment en la seva pintura de pinzellada miniaturista que, dins un realisme màgic, exalta per igual el seu àmbit familiar i les seves passions artístiques, com ara la pintura holandesa, Alfred Sisley o la ceràmica xinesa. La pintura d’Elias no està subjecta a grans evolucions tècniques i es manté impassible i fidel a unes temàtiques concretes al llarg de tot el seu itinerari vital, que irradia la seva predilecció per la cultura material.
L’exposició mostra el seu itinerari vital en relació amb els viatges artístics i els tres exilis de l’artista. Reuneix, també, alguns dels objectes que formaven part de la col·lecció d’Elias (vidres, ceràmiques, objectes orientals…) copsats pels seus pinzells i que es presentaran en diàleg a través d’una seqüència vertebrada en seccions temàtiques com ara natures mortes, interiors i retrats.
Feliu Elias. La infància, 1920 Col·lecció particular
Joan Sacs “Connexions i Col·lisions”
La mostra també explora les “Connexions i col·lisions” entre el crític Joan Sacs i l’avantguarda, sense oblidar les filiacions de la seva obra amb altres realismes catalans i de diferents geografies i tradicions. De fet, la seva obra connecta de manera extraordinària amb l’estat d’esperit de l’Europa d’entreguerres.
La coneixença de l’impressionisme fa que Joan Sacs s’apropi a un art que explora noves visions de la realitat present a Barcelona amb artistes com Robert i Sònia Delaunay, Celso Lagar, Joaquim Torres-García, Rafael Barradas o Jean Metzinger. Però aquesta actitud oberta pateix un retrocés a partir del 1920, quan reclama un retorn a la tradició i a l’Escola de Belles Arts. Les seves envestides contra l’avantguarda són sonades, en especial les ressenyes contra Joan Miró, el Picasso cubista i el Salvador Dalí surrealista.
Per contra, elogia Josep de Togores, Marian Andreu, Francesc Vayreda, Marian Pidelaserra, Manuel Humbert, Ferran Callicó i es rebel·la condescendent amb Ramon Calsina, formulant a través de les seves crítiques una mena de cànon del realisme “sui generis”. A través del seu pensament estètic emergeix el debat entre realisme i avantguarda a principis de segle a Catalunya, amb els seus defensors i detractors.
Josep de Togores, Tres nus, 1924
La galeria (o el temps humà)
Entre totes les obres dels tres o quatre àmbits de l’exposició si comptem com a àmbit l’obra d’encàrrec: les teles que va crear per a l’advocat de Vic Francesc Masferrer, que per primera vegada surten del seu context original, potser destacaria La galeria , 1928, MNAC, És un retrat del seu fill amb una mirada misteriosa i amb un alt grau de realisme de tots els objectes de l’espai on es troba: la llum de la tarda, la taula, l’ampolla de vi, el pa sec, la cadira, els plecs del pantaló i les estovalles, tot té un caràcter hiperrealista i fotogràfic. Què és el que ens inquieta? El seu pensament o bé el que passa a fora?
Feliu Elias. La galeria, 1928. Museu Nacional d’Art de Catalunya
Jorge Wagensberg va fer una anàlisi detallada d’aquesta pintura destacant-ne les nocions del temps que s’hi reflecteixen: el temps prescindible (el rellotge-plat), el temps irreversible (el tros de pa sec), el temps psicològic (la botella de vi), el temps fisiològic (el sol de la tarda) i el temps impredictible (el rostre humà). Conclou que el temps del personatge de la pintura és el temps humà. El podeu llegir aquí
No us perdeu aquesta exposició. Aneu-hi amb temps, a poc a poc. Dissabte al matí hi ha un persona que us pot guiar. Cal reservar hora.
Nota de redacció: Informació resumida i adaptada del dossier de premsa del MNAC
Altres títols: Almas en pena en Inisherin; Los espíritus de la isla (a Hispanoamèrica)
Durada: 114 min; 2022. Regne Unit
Direcció: Martin McDonagh
Guió: Martin McDonagh
Repartiment: Colin Farrell, Brendan Gleeson, Kerry Condon, Barry Keoghan …
Sinopsi
Ambientada en una illa de la costa oest d’Irlanda, The Banshees of Inisherin segueix dos amics de tota la vida, Padraic (Colin Farrell) i Colm (Brendan Gleeson), que es troben en un impàs quan Colm decideix inesperadament posar fi a la seva amistat. Confós, i amb el suport de la seva germana Siobhan (Kerry Condon) i el jove problemàtic Dominic (Barry Keoghan), Padraic s’esforça per reparar la relació, negant-se a acceptar un no per resposta. Però, els seus esforços repetits només enforteixen la determinació del seu antic amic i quan Colm li dona un ultimàtum, els esdeveniments s’intensifiquen ràpidament, amb conseqüències impactants.
La meva ressenya
Dimecres passat vam anar a veure The Banshees of Inisherin amb la meva filla i tres dies després encara hi dono voltes. No sé si passarà com una obra d’art, però, et fa pensar, sense ser només un drama i et fa riure sense ser només una comèdia.
D’entrada, el títol s’ha traduït aquí per Almas en pena en Inisherin i a Hispanoamèrica per Los espíritus de la isla. Un cop d’ull a la wikipèdia ens diu que les bansheessón “esperits femenins que, segons la llegenda, apareixen a una persona per anunciar amb els seus plors o crits la mort d’un parent proper”. Alguna cosa d’això està latent a la pel·lícula.
Collin Farrell i la seva burra enana
Un segon tema és el context històric i la data exacta que apareix en un calendari de 1923, en plena Guerra (in)civil a Irlanda que es va lliurar entre dos grups irlandesos oposats, el Govern irlandès provisional pro-tractat i l’IRA anti-tractat, sobre el Tractat anglo-irlandès (establiment de l’Estat Lliure d’Irlanda, una entitat independent del Regne Unit, però, dins de l’Imperi britànic). Al llarg de la pel·lícula és mencionat almenys tres vegades, però sempre com un problema o tema llunyà. De fet se senten les canonades i es parla d’execucions entre els dos bàndols.
Als personatges ja descrits en la sinopsi: Padraic (Colin Farrell); Colm (Brendan Gleeson); la germana de Padraic lectora i mediadora, Siobhan (Kerry Condon); el jove problemàtic Dominic (Barry Keoghan); caldria afegir-hi, el pare del jove que és un policia dèspota i estúpid; el taverner; el capellà i la vella dona espectre. Tots meravellosament interpretats. Quina diferència amb la majoria de la interpretacions sobreactuades d’actors hispànics. Un altre personatge clau, és la burra enana.
L’encisador i màgic paisatge irlandès, de fet els paisatges naturals i també els recreats, com la taverna dalt de tot del penya-segat, que es va haver de construir; però qui no s’hi prendria una bona cervesa o un bon whisky irlandès? La banda sonora de Carter Burwell inquietant i rítmica combina folk irlandès amb música búlgara.
Padraic (Colin Farrell) i Colm (Brendan Gleeson)
Algunes crítiques que he llegit, creuen que la història és excessiva i exagerada com a metàfora de la guerra civil i de l’estupidesa humana, i segurament tenen part de raó, però és un conte, qui es creu els contes? I en canvi ens avisen d’allò que ha passat i que pot tornar a passar.
Efectivament, la meva reflexió va per aquí. Com un desesperançat pot portar a un bon jan, una intel·lectual, un noi problemàtic, a la seva pròpia desesperació, la fugida o la mort. Hi podem fer res? L’estupidesa humana sempre és malvada. Com l’aturem?
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.