Feliu Elias. La realitat com a obsessió

Tres identitats

Imatge Principal: Feliu Elias. Avantsala, 1932. Col·lecció particular

Artista: Obra polièdrica de Feliu Elias (Barcelona, 1878-1948) com a pintor, humorista satíric (APA per a les caricatures) i Joan Sacs (crític d’art)

Obres: Més d’un centenar d’obres de Feliu Elias (pintura, caricatures i crítiques)

Crítiques (fragments): Una mirada crítica de Feliu Elias a l’art a Catalunya de principis de segle XX 

Comissariat: Mariàngels Fondevila (MNAC) i Mariona Seguranyes (Museu d’Art de Sabadell)

Exposició: Museu Nacional d’Art de Catalunya fins al 10 d’abril de 2023

Dossier de premsa i llista d’obres https://www.museunacional.cat/sites/default/files/dossier_premsa_feliuelias_1.pdf

Les tres identitats de Feliu Elias

El Museu Nacional posa el focus en un dels protagonistes de la seva col·lecció d’art modern per descobrir la seva personalitat polièdrica a la llum de la informació inèdita apareguda en diferents arxius i de la contextualització de la seva obra en l’àmbit de l’art europeu d’entre-guerres.

Aquesta exposició mostra les diferents identitats que conviuen en Feliu Elias / Apa /Joan Sacs (Barcelona 1878-1948): un pintor realista; un dibuixant i humorista àcid; i un historiador i crític d’art polèmic, respectivament. El recurs de l’alteritat va donar com a fruit una obra extensa i diversa: més de tres mil obres entre dibuixos, cartells, llibres, escrits i pintures, sense oblidar la seva tasca de director de revistes, d’estudiós i defensor del patrimoni o de les tècniques dels oficis donades a conèixer amb el pseudònim de Dimoni Verd.

Pintor i teòric del realisme

Intel·lectual d’idees progressistes en el camp de la caricatura, Elias va ser un pintor i teòric combatiu del realisme. Altaveu crític de l’avantguarda, anava a la recerca de la “pura realitat”, nodrint-se del coneixement de l’art dels antics mestres i dels oficis. Avui podem afirmar que la seva obra pictòrica dialoga amb els realismes(s) d’entreguerres a Europa.

A través d’una selecció d’obres pertanyents als seus diferents registres creatius procedents del Museu Nacional d’Art de Catalunya, de col·leccions particulars i d’institucions públiques podem calibrar ara la seva rellevant aportació en l’escena artística catalana, amb les seves pròpies contradiccions, i la seva crítica a tot allò que s’allunyi del realisme.

Feliu Elias, Natura morta d’antany, 1933, Col·lecció Artur Ramon

Les caricatures: Apa, una mirada incisiva

Atret per les possibilitats artístiques i econòmiques dels mèdia i sota el pseudònim d’Apa, va excel·lir com a dibuixant en l’àmbit de la publicitat, els cartells, els llibres, publicacions infantils i, sobretot, en les revistes satíriques com ara ¡Cu-Cut!, L’Esquella de la Torratxa o La Campana de Gràcia. El 1908 va fundar Papitu, setmanari capdavanter estèticament a Catalunya i molt convuls ideològicament. Els seus dibuixos antigermànics de la Gran Guerra (publicats a Iberia i compilats al llibre Kameraden) van fer créixer la seva fama i projecció internacional.

Les seves caricatures, burlesques i demolidores, capturaven el pols d’una època i palesaven el seu tarannà republicà, esquerrà i anticlerical. Apa, compromès amb els seus ideals, es va mofar tant de la Lliga Regionalista i de l’estament militar com dels anarquistes de la FAI, extrem que li va comportar dos exilis a París.

Apa, Feliu Elias El tsar descansa, 1909, MNAC

El realisme màgic, el pintor de la vida aturada

La seva obra, criticada en el seu moment per la fredor fotogràfica i posteriorment qualificada d’hiperrealista, era de cocció lenta. I pràcticament sense mutacions al llarg dels seus quaranta anys de dedicació, llevat de la seva factura: primer d’adscripció postimpressionista i, després, de minuciositat virtuosa, fruit de l’estudi de les tècniques dels vells mestres, especialment Vermeer de Delft.

Combinava els gèneres (retrat i natura morta) amb una “simpatia” per l’art dels objectes orientals, vidres, ceràmiques, teles Toile de Jouy o mobles imperi, sense oblidar les eines de l’ofici. I situava en el mateix pla el que és animat i inanimat, reflectint un joc de llums i ombres suggeridor sobre els objectes. Conreava una pintura hereva del petit gènere holandès i la tradició francesa amb concordances amb el Novecento italià i la Nova Objectivitat alemanya.

Feliu Elias, Natura morta del déu Hotei, 1918. MNAC

L’exposició es centra molt especialment en la seva pintura de pinzellada miniaturista que, dins un realisme màgic, exalta per igual el seu àmbit familiar i les seves passions artístiques, com ara la pintura holandesa, Alfred Sisley o la ceràmica xinesa. La pintura d’Elias no està subjecta a grans evolucions tècniques i es manté impassible i fidel a unes temàtiques concretes al llarg de tot el seu itinerari vital, que irradia la seva predilecció per la cultura material.

L’exposició mostra el seu itinerari vital en relació amb els viatges artístics i els tres exilis de l’artista. Reuneix, també, alguns dels objectes que formaven part de la col·lecció d’Elias (vidres, ceràmiques, objectes orientals…) copsats pels seus pinzells i que es presentaran en diàleg a través d’una seqüència vertebrada en seccions temàtiques com ara natures mortes, interiors i retrats.

Joan Sacs “Connexions i Col·lisions”

La mostra també explora les “Connexions i col·lisions” entre el crític Joan Sacs i l’avantguarda, sense oblidar les filiacions de la seva obra amb altres realismes catalans i de diferents geografies i tradicions. De fet, la seva obra connecta de manera extraordinària amb l’estat d’esperit de l’Europa d’entreguerres.

La coneixença de l’impressionisme fa que Joan Sacs s’apropi a un art que explora noves visions de la realitat present a Barcelona amb artistes com Robert i Sònia Delaunay, Celso Lagar, Joaquim Torres-García, Rafael Barradas o Jean Metzinger. Però aquesta actitud oberta pateix un retrocés a partir del 1920, quan reclama un retorn a la tradició i a l’Escola de Belles Arts. Les seves envestides contra l’avantguarda són sonades, en especial les ressenyes contra Joan Miró, el Picasso cubista i el Salvador Dalí surrealista.

Per contra, elogia Josep de Togores, Marian Andreu, Francesc Vayreda, Marian Pidelaserra, Manuel Humbert, Ferran Callicó i es rebel·la condescendent amb Ramon Calsina, formulant a través de les seves crítiques una mena de cànon del realisme “sui generis”. A través del seu pensament estètic emergeix el debat entre realisme i avantguarda a principis de segle a Catalunya, amb els seus defensors i detractors.

La galeria (o el temps humà)

Entre totes les obres dels tres o quatre àmbits de l’exposició si comptem com a àmbit l’obra d’encàrrec: les teles que va crear per a l’advocat de Vic Francesc Masferrer, que per primera vegada surten del seu context original, potser destacaria La galeria , 1928, MNAC, És un retrat del seu fill amb una mirada misteriosa i amb un alt grau de realisme de tots els objectes de l’espai on es troba: la llum de la tarda, la taula, l’ampolla de vi, el pa sec, la cadira, els plecs del pantaló i les estovalles, tot té un caràcter hiperrealista i fotogràfic. Què és el que ens inquieta? El seu pensament o bé el que passa a fora?

Jorge Wagensberg va fer una anàlisi detallada d’aquesta pintura destacant-ne les nocions del temps que s’hi reflecteixen: el temps prescindible (el rellotge-plat), el temps irreversible (el tros de pa sec), el temps psicològic (la botella de vi), el temps fisiològic (el sol de la tarda) i el temps  impredictible (el rostre humà). Conclou que el temps del personatge de la pintura és el temps humà.  El podeu llegir aquí

No us perdeu aquesta exposició. Aneu-hi amb temps, a poc a poc. Dissabte al matí hi ha un persona que us pot guiar. Cal reservar hora.

Nota de redacció: Informació resumida i adaptada del dossier de premsa del MNAC