Del 17 de febrer al 31 de maig 2026 a Madrid i al Kunsthaus Zürich del 3 de juliol al 25 d’octubre
Imatge principal: Vilhelm Hammershøi (1864–1916) Title: Danish: Støvkornenes dans i solstrålerne. (Edit this at Wikidata)
Hammershøi. L’ull que escolta
És la primera retrospectiva que es fa a Espanya dedicada a l’artista danès Vilhelm Hammershøi (1864-1916). Ens ofereix un ampli i exhaustiu recorregut de la seva obra a través d’un centenar d’obres.
Si podeu visitar-la, no us la perdeu. Us agradarà, també és un motiu per visitar dues ciutats interessants.
Hammershøi és un pintor relativament poc conegut. Per donar una idea a la National Gallery només hi ha un quadre d’ell penjat i sembla que n’estan restaurant un altre. Un pintor figuratiu que en el seu moment va tenir èxit convivint amb l’expressionisme i el primer cubisme. Amb el triomf de les avantguardes històriques va ser un autor oblidat que torna a tenir interès dins i fora de Dinamarca.
El títol de l’exposició, prové de la passió que tenia per la música. A la seva pintura hi té un protagonisme especial el blanc dins un univers de colors pàl·lids i tranquils amb predomini del gris, marró i negre. En general és un pintor tranquil, auster i seriós. Pinta persones i interiors des de diferents angles, pocs paisatges i sempre des de llocs propers als seus domicilis.
Mostrarem els quadres que ens han sorprès. Demanaríem indulgència per les imatges considerant que venen de fotos fetes per l’autor durant la visita sense poder tenir present llums, reflexos,…
El primer és un del fill del seu mecenes que era concertista de violoncel. L’instrument es converteix en el gran protagonista així com la llum directa sobre el músic.
Imatge: Hammershøi, “El violenchelista. Retrato de Herry Barmsen”, 1893
No li agradava pintar retrats per encàrrec de desconeguts. Primer volia conèixer-los per influir-hi en el seu entorn més proper.
Retrat de la seva esposa i autoretrat del matrimoni
La seva esposa Ida Ilsted el va acompanyar en els seus viatges i estades a l’estranger. Es va convertir en una model habitual, amb retrats en què era protagonista única, i en altres dins del domicili familiar.
Interiors amb pocs mobles i objectes. La majoria d’obres són de casa seva en un edifici del segle XVIII a Copenhagen.
Les figures distants no són les protagonistes del quadre. Les línies arquitectòniques són el verdader leitmotiv del quadre que accentua la llum.
Portes obertes, un tema que repeteix, els terres foscos i les portes en diferents posicions buscant la llum i les ombres.
Imatge: Vilhelm Hammershøi, “Interior de la casa del artista”, 1900
Les finestres, un altre tema molt tractat. Perden la seva funció, no interessa l’exterior, si la llum que penetra i les projeccions sobre el terra sempre fosc.
Un altre retrat d’esquena. Més lluminós i influenciat per l’impressionisme.
Finalment un autoretrat de l’època madura. Igual que en l’anterior hi veiem un traç més gruixut, es nota l’evolució pictòrica amb el pas del temps.
Per acabar dir que en l’exposició hi trobem obres de contemporanis seus. Destacaríem Johan Rohde i la sorpresa de trobar-hi un Casas.
Exposició al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC)
Del 20 de març al 28 de juny de 2026
Comissariat: Manuel Antonio Castiñeiras González
Imatge principal: Mestre de Cabestany, “Cap de sant Pere procedent de Sant Pere de Rodes”. Museu del Castell de Peralada.
El Mestre de Cabestany i Sant Pere de Rodes
L’exposició és un homenatge a l’escultor més genial i internacional del romànic català, el Mestre de Cabestany —per a alguns un veritable Picasso del segle XII— i a la seva obra mestra, la desapareguda portada de marbre de Sant Pere de Rodes, al Port de la Selva (1160-1170). La mostra aborda també la sorprenent trajectòria vital d’aquest artista —entre la Toscana, el Migdia francès, Catalunya i Navarra—, així com els nombrosos interrogants oberts en relació amb les fonts i les intencions originals del seu art.
Vistes aèries del Monestir de Sant Pere de Rodes (Port de la Selva, Alt Empordà). Font: MNAC
L’aparició d’una sèrie de peces procedents d’aquest conjunt i l’ingrés de cinc d’elles (un relleu, dos caps masculins, un fragment de vestimenta i la cartel·la de l’INRI de la creu) a la col·lecció del MNAC han propiciat aquesta mostra ambiciosa i de gran abast, que pretén posar en valor l’originalitat i la “modernitat” d’aquest escultor itinerant en el context del romànic europeu, així com cridar l’atenció sobre l’extraordinària dimensió artística de l’abadia benedictina de Sant Pere de Rodes i la seva llarga i agitada història patrimonial des de l’Edat Mitjana fins a l’època contemporània. El monestir, enclavat en un lloc incomparable, on la natura és indissociable de l’art, s’ha convertit en un mite contemporani de la història de l’art romànic.
Taller del Mestre de Cabestany “Clau amb arquivolta amb Agnus Dei” Portada occidental de l’Esglèsia de Sant Pere de Rodes c.1160-1170. L’anyell de Déu era la clau de l’arquivolta exterior del timpà on se situava la Crucificció de Crist. Museu Frederic Marès, BCN. Foto JSC.
Obres inèdites i descobriments recents
L’exposició reuneix més de cent obres d’escultura, pintura, manuscrits il·luminats, dibuixos i documents procedents de museus, biblioteques i arxius nacionals i internacionals (Cluny, Tolosa, Avinyó, París, Pisa, Cremona, Roma, Torí, Londres), amb la particularitat que inclou obres i documents inèdits.
De la portada desapareguda s’hi exposen, per primera vegada, un relleu figurat d’extraordinària qualitat trobat recentment, tres caps masculins, la cartel·la del Titulus Crucis de l’antiga crucifixió de pedra, un nou fragment del marc de la porta, així com dos documents sobre el desmuntatge de l’abadia i de la façana escultòrica al segle XIX.
De la mateixa manera, el visitant pot accedir a una reconstrucció hipotètica de la portada, així com a la confirmació que els marbres antics reutilitzats pel Mestre de Cabestany provenen de Carrara (Itàlia) i del Proconès (Turquia). Per aquest motiu, en un mateix espai es reuneixen obres d’art romànic, sarcòfags romans, peces reutilitzades o brutalment fragmentades, relats de viatgers, informes sobre el desmantellament del monestir i testimonis de la progressiva recuperació de la memòria del lloc.
Reconstrucció hipotètica de la portada. Font: MNAC, Foto: JSC
El mite de l’abadia de Rodes
Aquest conjunt permet reflexionar sobre una sèrie de temes fascinants relacionats amb la construcció del mite de l’abadia de Rodes —la capacitat mitopoètica del paisatge, la seva vinculació primigènia amb Roma, el paper del monestir com a destinació de pelegrinatge—, així com sobre el sorprenent caràcter “retrospectiu” de l’art del Mestre de Cabestany, que cercava inspiració en els sarcòfags tardoromans. La seva obra major, l’extraordinària portada occidental de marbre de Sant Pere de Rodes, malauradament destruïda en el primer terç del segle XIX, és un dels eixos principals del projecte.
Monestir de Sant Pere de Rodes. Font: MNAC
L’exposició permet endinsar-nos en una sèrie de narratives que ens fan viatjar al passat i es divideix en tres grans seccions. La primera aborda el moment de la destrucció i dispersió de la portada al segle XIX i el posterior naixement de la consciència patrimonial actual.
Un segon àmbit de l’exposició explica l’edat d’or del monestir medieval a través dels seus vincles amb Roma, la creació de relats llegendaris i la realització d’una portada de marbre de la qual s’ofereix una proposta de reconstrucció.
Finalment, l’exposició planteja una reflexió sobre la inspiració antiga del Mestre de Cabestany i el caràcter retrospectiu del seu art i de la seva tècnica, amb l’exhibició d’altres exemples dels segles XI-XII procedents de diferents punts d’Europa, que es mostren al costat de sarcòfags i relleus romans.
La creació d’un altre mite
El monestir de Sant Pere de Rodes és un monument únic en l’estudi de l’art romànic. La seva peculiar història contemporània, marcada per l’abandonament, la destrucció, l’admiració romàntica i la recuperació de la memòria patrimonial, l’ha convertit en mite. Emplaçat al Cap de Creus, en un vessant de la muntanya de Verdera sobre l’horitzó del mar Mediterrani, és un dels exemples més reeixits de la relació entre arquitectura i paisatge.
Columnes a l’interior de l’església en ruïnes del monestir de Sant Pere de Rodes, al Port de la Selva. Arxiu de l’Institut d’Estudis Catalans, Fons Joan Subias i Galter.
Un entorn, l’Alt Empordà, que Manuel Brunet va descriure com «un eix al·lucinant». Aquí va treballar l’escultor més genial, inclassificable i internacional del romànic català, l’anomenat Mestre de Cabestany, conegut sovint com el Picasso del segle XII. A Sant Pere de Rodes va emprendre la seva obra més ambiciosa: la portada occidental (c. 1160-1170), avui destruïda, que és el centre d’aquesta exposició.
La seva producció, que imita l’art dels sarcòfags de l’antiguitat tardana i reaprofita marbres antics, es va posar al servei del prestigi de l’abadia empordanesa, construït sobre una ambició: convertir-se en una mena de segon Sant Pere del Vaticà. Primer, a finals del segle X, com un substitut del pelegrinatge a Roma i, més endavant, a la segona meitat del segle XIV, amb l’establiment d’un jubileu a imitació del romà.
Solitari i desert: destrucció, dispersió i consciència patrimonial
A l’alta edat mitjana, el monestir de Sant Pere de Rodes va aplegar un important patrimoni territorial gràcies a les generoses donacions del comte d’Empúries, Gausfred, entre els anys 945 i 974. El nucli del seu domini corresponia als actuals municipis del Port de la Selva, la Selva de Mar i Llançà. També incloïa el drets de pesca sobre l’estany de Castelló, que a partir del segle XVIII es va anar dessecant.
Encara que la decadència de l’abadia va començar al segle XV, les guerres amb França dels segles XVII i XVIII la van accelerar. Els saqueigs van comportar pèrdues importants, com l’espoli de la Bíblia de Rodes, que avui es conserva a la Bibliothèque nationale de France. Tanmateix, amb el trasllat de la comunitat benedictina a Vila-sacra (1798) i, posteriorment, a Figueres (1818), el monument i els seus tresors van quedar desprotegits. I és llavors que la portada del Mestre de Cabestany va ser vandalitzada, desmuntada i dispersada. Convertit en una ruïna romàntica, el monestir no va començar a rebre una protecció efectiva fins a la seva declaració com a Monument nacional el 1930 i l’impuls de figures com Joan Subias Galter. Més recentment, els programes d’excavació, recerca i restauració duts a terme per la Generalitat de Catalunya a finals del segle XX van activar la recuperació i salvaguarda del conjunt monumental.
Súbdit de Sant Pere de Roma: el Monestir de Rodes, la translació del sagrat
El primer abat de Sant Pere de Rodes, Hildesind, va establir vincles molt estrets amb la Santa Seu. Va obtenir butlles papals per tal de protegir el monestir davant d’altres poders laics i eclesiàstics (974) i assegurar-se que esdevingués un lloc de pelegrinatge (979). Sobre aquestes bases es va desenvolupar una narrativa pròpia que, a través de l’art, les cerimònies, les relíquies i les llegendes posava de manifest la sacralitat i l’antiguitat del lloc, així com el seu vincle amb l’apòstol sant Pere i la Ciutat Eterna.
D’aquesta manera, els pelegrins que no poguessin acudir a Sant Pere del Vaticà podien obtenir a Rodes les mateixes indulgències. Es deia que les relíquies «petrines» que atresorava l’abadia havien arribat miraculosament en un vaixell des de Roma a inicis del segle VII. I, des de mitjan segle XIV, s’instaura un jubileu, a imitació de l’any sant romà, quan la festa de la Invenció de la Santa Creu (3 de maig) queia en divendres. A l’època moderna, aquesta celebració incloïa l’obertura d’una porta santa a la galilea o atri, l’espai on s’aixecava, a l’interior, la portada del Mestre de Cabestany (c. 1160-1170).
Aquesta portada, pel reaprofitament de marbres antics, el protagonisme de sant Pere i la presència de la barca com a metàfora de l’església, expressava la mateixa voluntat antiquitzant i d’adhesió a Roma. D’altra banda, el fet que la galilea fos un espai cerimonial i funerari explica que moltes imatges i inscripcions facin ressò de rituals pasquals i purificatoris seguint el usos benedictinocluniacencs.
Mestre de Cabestany “Aparició de Jesús als seus deixebles en el Mar de Galilea” Portada occidental de Sant Pere de Rodes c. 1160-1170. Font MNAC, Foto JSC
El Mestre de Cabestany i el seu temps: marbres, spolia i romànic
La creació de la figura del Mestre de Cabestany és obra de l’historiador català Josep Gudiol i Ricart. En un article publicat l’any 1944, el presenta com un escultor romànic extraordinari, que es caracteritza pel gust per les figures monstruoses, la deformació, un cànon extravagant i unes composicions desorganitzades.
La historiografia catalana i internacional li va anar atribuint, com a artista anònim i itinerant, un conjunt d’obres escampades per l’arc del Mediterrani occidental, que va des de la Toscana a Navarra, passant pel Llenguadoc i Catalunya. També s’ha destacat que la inspiració directa del seu art en sarcòfags tardoromans li hauria permès crear un art original, i això li ha valgut el sobrenom del Picasso del segle XII.
Mestre de Cabestany “Capitell amb caps de lleons devoradors” Portada occidental de l’Esglèsia de Sant Pere de Rodes c.1160-1170. Museu del Castell de Peralada. Font MNAC, Foto JSC
Els misteris sobre la seva formació i trajectòria, la seva presència a Rodes reutilitzant marbres antics de Carrara i del Proconès, i els dubtes que alguns autors han expressat sobre l’existència d’aquest mestre i el seu radi d’acció, han contribuït encara més a fer créixer el mite. Així, tant el Mestre de Cabestany com Sant Pere de Rodes s’han convertit en dos dels temes més universals de l’art romànic català.
Mestre de Cabestany “Timpà amb la benedicció, mort, resurecció i assmpció de Maria. c. 1160-1200. Santa Maria de Cabestany, actualment Notre-Dame-des-Anges. Font MNAC, Foto JSC
El Palau Martorell presenta una de les més grans exposicions dedicades a Joaquín Sorolla, a Barcelona, que es pot visitar fins al 6 d’abril de 2026, i que reuneix 86 obres mestres del pintor valencià.
“En el mar de Sorolla con Manuel Vicent”, realitzada en col·laboració amb el Museu Sorolla i la Fundació Museu Sorolla, ofereix un plantejament expositiu inèdit en el qual l’escriptor valencià Manuel Vicent duu a terme un comissariat literari al voltant de l’obra de Joaquín Sorolla, tot aconseguint un diàleg insòlit entre la pintura i la literatura.
Un recorregut poètic i visual
El Palau Martorell convida l’espectador a submergir-se en l’obra de Joaquín Sorolla a través de la mirada de Manuel Vicent, amb una exposició d’un recorregut poètic i visual. La mostra planteja l’existència d’una actitud estètica i moral enfront del mar. Actitud que, en certa manera, tots dos artistes, Sorolla i Vicent, comparteixen.
Manuel Vicent construeix, a través d’una acurada selecció de pintures pertanyents a la col·lecció del Museu Sorolla, un itinerari visual sobre la representació de la mar i les seves escenes en l’obra de Sorolla. Al mateix temps, servint-se d’aquestes pintures, l’escriptor fila un relat —que és alhora biogràfic, literari i estètic— sobre la pintura de Sorolla, sobre el Mediterrani, sobre la seva gent i sobre ell mateix i la seva relació amb la mar.
L’escriptor Manuel Vicent a la presentació de l’exposició ‘El mar de Sorolla amb Manuel Vicent’. Font: Diari de Barcelona
Quatre seccions temàtiques
L’exposició es compon d’una selecció de 86 obres que l’escriptor ha dividit en quatre seccions temàtiques: “El subconscient està ple d’algues”, “Un drama naturalista sota la llum del Mediterrani”, “Estiuejants burgesos al Cabanyal” i “Al mar de Xàbia”
Vicent, practica una prosa lluminosa i sensual, plena de matisos, representant el món a través de l’experiència dels sentits. Igual que amb Sorolla, és difícil comprendre l’abast de la seva literatura sense el Mediterrani i el Llevant, sense les seves gents o els seus paisatges. En aquesta exposició conflueixen els dos artistes, pintor i escriptor, agermanats per una mirada naturalista, resplendent, gairebé enlluernadora.
D’una banda hi apareix Sorolla amb les seves pintures de platja més emocionants, les seves escenes de pesca més colpidores o les seves visions del mar més enlluernadores. Paral·lelament, hi apareix Vicent amb la seva prosa precisa, amb els seus records, les seves vivències i les seves reflexions sobre Sorolla, el mar, els seus personatges i els seus escenaris. El mar de Sorolla es converteix en un espai de creació literària per a Vicent.
El subconscient està ple d’algues
“El primer estiu de la meva vida, amb només tres mesos d’edat, el vaig passar vora el mar, i és possible que el meu cervell hagués absorbit de manera inconscient la resplendor enlluernadora del sol sobre la sorra, la brisa de sal que expandia l’olor d’algues i de calafat de les barques de pesca varades, el so rítmic del trencar de les onades (…)”.[Manuel Vicent] .
Un drama naturalista sota la llum del Mediterrani
“De la mateixa manera que sota la felicitat nia la tragèdia, al fons d’una llum blanca enlluernadora hi ha una llum negra que t’aclapara i t’obliga a mig aclucar els ulls. Aquesta dialèctica estètica entre contraris m’ha acompanyat sempre, i, arribat el cas, m’ha servit per penetrar en el significat profund que conté aquella lluita contra el mar que estableix la pintura lluminosa de Sorolla.”[Manuel Vicent]
Estiuejants burgesos al Cabanyal
“A principis del segle XX, els pobles marítims estaven units a les colònies d’estiueig que els burgesos de València havien establert a la platja, i en elles els feliços botiguers de la ciutat i els pescadors de passions elementals convivien durant uns mesos cada any. Uns habitaven cases d’estil colonial i altres sobreviuen en miserables barraques; uns portaven pameles o barrets de Panamà i vestien teles blanques de dril, altres anaven descalços i amagaven una navalla a la faixa”. [Manuel Vicent] .
Al mar de Xàbia
L’última secció té com a protagonista Xàbia, localitat que Sorolla va visitar per primera vegada l’octubre del 1896, moment en el que escriu a la seva dona Clotilde dient-li: “Xàbia sublim, immensa, el millor que conec per pintar. Ho supera tot”.[Sorolla]
“Quan vaig començar a sentir i a navegar aquest mar de Dénia i de Xàbia, mai no vaig deixar d’imaginar que aquestes aigües pertanyien a Sorolla, embriagat per aquesta llum de moscatell, com a mi em va passar”. [Manuel Vicent]
No és gens fàcil parlar d’aquest esdeveniment, d’aquest prodigi, més encara si ja saps i has comprovat que no és una exposició a l’ús. Però l’organitza el CCCB amb una comissària, Neus Penalba, de luxe, ho dic per la feina que ha fet!. I ho dic sabent que no faig una hipèrbole.
D’entrada penses que qui no conegui prou l’obra o a la Rodoreda, a ELLA, li serà difícil deixar-se enlluernar com m’ha passat a mi. Als meus prejudicis de caire literari i organitzatiu, els hi han clavat un parell de bufetades, de les que es mereixen. Tothom que mínimament sàpiga qui és la Colometa s’hi pot deixar portar, perquè és simplement això el que fan: t’agafen de la mà i t’expliquen un univers personal, complex, a vegades críptic, un cosmos, que podem dir rodoredià. I ho fan tractant els diferents fils, motius, idees que encapçalen les seves obres i cóm aquestes ho apliquen.
Rodoreda, un bosc és una macro exposició, del millor que he vist sobre una escriptora. S’hi ha d’anar sense presses amb un bon calçat i, sobretot, amb ganes d’entrar a un espai molt íntim, que possiblement recordaràs molt de temps. Són molts els detalls que recordaré, que fins i tot ens han fet riure, per ocurrents. Per citar uns pocs… la documentació original que s’aporta, la seva bibliografia traduïda, les seves inacabables influències literàries, la relació amb altres disciplines artístiques, la documentació filmada…
L’equip que ha preparat aquest esdeveniment ha treballat molt, és obvi i no cal dir-ho, només cal llegir els crèdits finals. El que és immensament colpidor és cóm s’ho han plantejat, de quina manera entren en una totalitat personal i social, i decideixen explicar-la. Què és sinó un bosc? La tria de fragments, de frases de l’obra de la Rodoreda és exquisida, només amb això ja tenim el personatge. I cada un dels espais decididament treballats, espremuts, impecables, o com diria Eugeni d’Ors “ben plantats“. No cal dir la quantitat d’activitats al voltant de l’exposició que trobareu a la pàgina.
D’allà, qui no surti amb unes ganes ferotges de llegir-la, de devorar-la de nou, o per primera vegada és que no s’ha deixat portar.
Perdeu-vos-hi. Es un bosc gran, molt gran. Us ho passareu bé.
Les influències literàries
L’obra de la Rodoreda traduïda
Un exemple de panell que explica un dels aspectes més importants de la seva obra
Oberta fins el 8 de març de 2026 Comisari: Vicente Todolí
És una retrospectiva de l’escultor madrileny mort el 2001. Juan Muñoz sempre deia que havia copiat molt dels clàssics, entenent com a tals els grans mestres del renaixement, els manieristes i el barroc espanyol. Una frase típica d’ell era “de la historia del arte robo lo que puedo”.
Suposem que en conseqüència s’ha muntat una exposició diferent i poc convencional. Si bé és cert que hi ha algunes sales dedicades únicament a la seva obra -edifici dels Jerónimos- també la trobem enmig d’altres sales -edifici Villanueva- i obres amb un diàleg de les seves escultures i instal·lacions amb les pintures que l’han influenciat de Velázquez, Goya, Borromini, Bernini,… Es tracta d’un escultor alimentat per la pintura que té temes compartits com els nans de la cort o la perspectiva amb aquests grans autors.
Les seves obres són sovint figures humanes quietes, estàtiques, silencioses, enigmàtiques, que ens forcen a reflexionar sobre la tensió entre el ser-hi i el no ser-hi. En molts casos no tenen peus i la cara és igual. És una bona ocasió per veure la connexió entre l’escultura contemporània y la pintura clàssica. Per explorar com l’artista contemporani dialoga amb els grans autors del passat, no imitant-los sinó refent els seus materials. A l’exposició també hi trobem obres de diferents col·leccions privades i d’altres institucions difícils de veure habitualment.
The Nature of Visual Illusion Vision
Evidentment i un cop hi ets, donat que no és una mostra llarga és molt recomanable per fer una visita encara que sigui parcial a altres peces del Museu.
Una peça destacada es troba a l’exterior just a l’entrada. És un grup escultòric “Trece riéndose unos de otros” que es va fer per Oporto quan va ser capital cultural europea el 2001.
Trece riéndose unos de otros
Per acabar, cal dir que tenim obra de Juan Muñoz a la plaça del Mar, a la Barceloneta. Es titula “Una habitació on sempre plou” i forma part de l’exposició permanent que va instal·lar-se amb motiu de les olimpíades. L’escultura està formada per cinc figures humanes de bronze de mida quasi natural, amb els ulls embenats, totes dins una gàbia. Originàriament la gàbia havia de ser plena d’aigua. Per raons sembla que tècniques l’obra va quedar inconclusa.
Una habitació on sempre plou. Obra de Juan Muñoz a la Barceloneta
Igualment tenim a Catalunya, concretament a Balaguer, a l’espai Planta Sorigué -privat però que es pot visitar- l’obra “Double Bind”. La visita és interesant ja que hi ha obres importants d’altres artistes, Antonio Lopez, Anselm Kiefer, Chiharu Siota, William Kentritge.
Double Bind de Juan Muñoz en Planta Sorigué (Balaguer)
Exposició del Museu d’Arqueologia de Catalunya Organitzada en col·laboració amb diversos museus i institucions sards
Fins l’11 de gener
En general coneixem poc Sardenya la segona illa més gran del Mediterrani tot i la seva proximitat -uns 600 Kms des de Barcelona-, amb una població de més d’un milió i mig de persones.
L’exposició pretén apropar-nos-la, difondre el coneixement de la prehistòria sarda i sense amagar-ho, millorar l’oferta cultural i fomentar el turisme a l’illa.
Figura de pugilista
La mostra va des del primer megalitisme – Sardenya, l’illa megalítica uns 4.000 anys abans de Crist- fins l’inici de l’època romana després de les guerres púniques
Figura femenina
Suposem que per raons obvies hi trobem moltes peces petites de pedra, d’argila, de ferro i de bronze -les dues últimes lògicament de l’edat de bronze-.
Nau en miniatura
Les grans construccions i peces ens les mostren amb uns vídeos molt cuidats i reconstruccions virtuals en 3D. Son molt còmodes de visionar. També hi ha molts cartells explicatius i una línia del temps que ens ajuda a situar l’exposició dins la història de la Mediterrània.
Guerrer amb dos escuts
De la primera època destaquen els grans dòlmens, els menhirs – més de 740- i les tombes circulars. De l’edat de bronze els nurags,les cases dels ogres i les tombes de gegants.
Els nurags semblen ser el que avui en diem sales multifuncionals. Construïts entre el 1800 i el 1150 aC. eren el centre de la vida social, religiosa, administrativa. També estructures defensives, residencials i marcadors de control territorial. Es calcula que n’hi ha uns 7.000, fets de paret seca, son torres de planta en diferents formes geomètriques i diverses plantes coberts per una falsa cúpula. Tenen corredors, escales i cambres simples o múltiples.
Nurag de Barumini
Les cases dels ogres, també construïts amb pedra seca, segons la tradició hi vivien antics éssers gegants i malvats amb trets humans.
També ens presenten les tombes de gegants, monuments funeraris de caràcter col·lectiu per allotjar centenars de difunts de qualsevol edat, gènere i grup social. El “mal nom” vindria de la tradició popular sarda.
Les excavacions han començat amb certa intensitat en època recent -anys 70 del segle passat- trobant-se jaciments lògicament a la costa però també a l’interior.
En resum, una interessant exposició que ens permet veure l’evolució d’una de les civilitzacions mediterrànies fins aproximadament el naixement de Crist i comparar-la amb les altres dins el mateix període.
Nota de l’autor: Les imatges son fetes per l’autor directament el que fa que es vegin reflexos en alguns casos. Les mides de les fotos no es corresponen a la realitat per necessitats de maquetació.
Crèdits
Exposició promoguda per la Fundació Mont’e Prama, –amb finançament de la Regió Autònoma de Sardenya, “Gran projecte Mont’e Prama”–,en col·laboració amb el Ministeri de Cultura de la República italiana- Direcció General de Museus, la Direcció Regional de Museus Nacionals de Sardenya, el Museu Nacional de Cagliari i el municipi de Cabras, es reconeix també la col·laboració de l’Ambaixada d’Itàlia a Madrid, el Consolat General d’Itàlia a Barcelona, i l’Institut Italià de Cultura de Barcelona. L’organització general ha estat a càrrec de Villaggio Globale International.
Trobada del grup Gaudir la Cultura a l’estació de “rodalies”, de Caldetes (com es coneix popularment a la població de Caldes d’Estrac) del 29 d’octubre d’enguany a les 10 del matí, a iniciativa i proposta del nostre company Josep Rabat, per efectuar visita a la fundació Josep Palau i Fabre: El Somni d’un Poeta Insubornable.
Entrada fundació Palau i Fabre
En el carrer Santema, situat en l’edifici construït l’any 1934 per un dels últims indians tornats de Cuba, i al costat de l’avui parc Muntanyà, que acollir les primeres cases de lloguer destinades a la gent de l’estiueig; està ubicat la Fundació Palau – Centre d’Art, que esdevenir finalment, un equipament cultural amb jardí privat convertit amb jardí públic.
Efectuem la visita guiada, a la fundació inaugurada l’any 2003, que té la missió de recollir, mostrar, conservar, exhibir i difondre el fons artístic, pictòric i documental de Josep Palau i Fabre (1917-2008). És un dels grans autors de la literatura catalana. Poeta, dramaturg, contista i assagista. La fundació conserva la seva biblioteca privada, la seva obra literària i biogràfica, així com la seva documentació personal.
Miquel Barceló: Per Palau i Fabre – París 12-09-2003
A la sala del primer pis: L’exposició permanent s’inicia amb l’àmbit d’ “Un pare pintor i un fill poeta”. El pare, Josep Palau i Oller, gràcies a la seva relació amb grans personalitats, recollir una cinquantena d’obres de diferents generacions d’artistes. Són pintures, dibuixos, escultures i gravats de Mestres, com: Josep Mompou, F. Xavier Nogués, Joaquim Torres-Garcia, Pau Gargallo, Joan Rebull, Emili Grau Sala, Antoni Clavé, Josep M. Mallol Suazo, Isidre Nonell… Entre tot aquest recull, propostes i recorregut cultural i social es forma el jove Palau i Fabre, que amplia la seva relació amb pintors com Tàpies, Miró, Miquel Barceló i Perejaume. I gràcies a la seva relació amb Antonin Artaud, Octavio Paz, Jean Cocteau, Federico García Lorca… i principalment amb Picasso va connectar la cultura catalana amb els corrents artístics més importants del segle XX.
Josep Palau i Oller: fotografia de Josep Mompou davant la pintura/mural : Dona dempeus 1918
Picasso: el pintor i la model 1964 – aiguatinta
Josep Palau i Oller (1888-1961): Artista polifacètic. Pintor, il·lustrador, decorador d’interiors i dissenyador de mobles, joguines i teixits a més de col·laborador en diverses revistes de l’època, com el “Papitu”.
La sala del segon pis: acull un important fons documental i bibliogràfic, així com una cinquantena d’obres del genial pintor Pablo Picasso.
Palau escoltava contínuament converses del seu pare amb els seus companys artistes i el nom de Picasso era un dels que més habitualment formaven part de les xerrades.
Picasso: Gran testa de dona amb capell 1962 – linòleum
Picasso: Pintor davant del cavallet i la model 1927 – Aiguafort
Joan Rebull: Retrat de Maya Picasso 1944 – Argila crua
Josep Palau i Fabre és considerat un dels especialistes més prestigiosos de l’obra de Picasso. La relació entre Josep Palau i Fabre i Picasso va més enllà de l’estricta relació personal, que es va iniciar l’any 1947. Palau va quedar impressionat de l’època blava i de la vida del pintor, on va poder contemplar les diverses tècniques creatives que va utilitzar i copsar l’ingent treball amb la llarga relació d’amistat entre ambdós. De tot el seguit de converses i del seguiment de la vida i obra de Picasso, Palau va publicar més de vint llibres i nombrosos articles de la vida de l’artista.
“Per fi, com que no ha a aconseguit muntar el Pegasso, i com que el seu cavall ja està esfondrat, Franco es veu obligat a cavalcar sobre un garrí, amb l’estendard a coll-i bé”.
Somni i mentirà de Franco: 8 de gener – 7 de juny de 1937 – Aiguafort i aiguatinta al sucre sobre planxa de coure.
Documentació: explicacions de la guia i fulletons informatius del museu. Fotografies: pròpies de Caldes d’Estrac i de la Fundació.
Jardins
Seguidament, varen fer la visita als jardins situats als voltants de la fundació i gaudir d’unes esplèndides vistes de tardor de Caldes, tot i el dia emboirat. I finalitzarem la sortida amb un excel·lent àpat a restaurant Can Suñé al costat de l’estació.
Picasso: mural para Palau i Fabre
Picasso: El model, 1896 – (el de l’esquerra!!) Oli sobre tela
Podeu visitar altres articles del bloc sobre Pablo Picasso:
Exposició organitzada per l’Ajuntament de Maó i Ca n’Oliver
Comissariat: Carles Jiménez i Artur Ramón
Lloc: Centre d’art Ca n’Oliver
Francesc Hernández Mora (Maó 1905-Ciutadella 1980) és un pintor fonamentalment expressionista, tot i que també abstracte, que no va viure de la pintura -les seves exposicions a Menorca fracassaren econòmicament parlant i també la de la sala Gaspar a Barcelona-. Va ser incomprès per la societat que l’envoltava. Va viure fonamentalment del disseny de joies de fàbriques de bijuteria, activitat molt important a l’illa en aquells moments.
A Menorca als anys 1950-70 la pintura que dominava era el paisatge realista-impressionista de Vives Llull, Torrent, Poch Romeu,… A la resta d’Espanya els moviments artístics tipus Dau el Set (1948), El Paso i Equipo Realidad (els dos iniciats el 1957) que connectaven amb les avantguardes de la resta d’Europa i els Estats Units, tampoc tenien gaire èxit al país.
Hernández Mora que viatjà molt poc va ser conscient de l’evolució de l’art del seu temps i una de les grans virtuts d’aquesta exposició, a part de posar-la en context, és el diàleg que s’estableix amb altres grans artistes contemporanis des de la distància i el desconeixement. Fou gravador, aquarel·lista, dissenyador de joies, cartellista i escultor.
És un autor que podríem dir-ne polifacètic, ja que cultivà diferents arts i tècniques des del seu aïllament insular investigant nous camins. També ens pot recordar als grans artistes renaixentistes en el que es refereix a cultivar diferents facetes de l’art.
L’exposició reuneix part de l’obra que es guarda en el fons de Ca n’Oliver i una sèrie d’obres d’altres autors que pertanyen a particulars i són les que veurem dialogant amb les d’Hernández Mora i on ens apareixeran similituds i interpretacions similars de la taca, la forma i la línia.
Cal destacar que les obres provinents de col·leccions particulars no són fàcils de veure, aquesta és una bona ocasió per fer-ho.
El recorregut de l’exposició ens porta per diferents àmbits, en destacarem solament alguns.
Xilografies i escultures de fang
Les primeres tingueren èxit ja que el tema recordava la temàtica costumista de llarga tradició a l’illa sent el màxim exponent Giuseppe Chiesa durant el segle XVIII sota la dominació anglesa.
Imatge 1. Dedicada a les festes de Sant Joan de Ciutadella, hi trobem com elements característics “s’homo des be”, la vestimenta dels caixers i la creu de Malta
Taques
L’autor busca l’abstracció, desapareix la forma. El moviment d’origen europeu resultat de l’existencialisme, el seguiran a Espanya entre d’altres Cuixart, Guinovart i Tàpies.
Hernández Mora treballà intensament els monotips -matrius de vidre entintades i aplicades sobre paper- que deixant a l’atzar el protagonisme de l’obra.
Imatge 2. Un del monotips presentats que dialoga amb la imatge 3.
Imatge 3. Antoni Tàpies, Silueta de creu. Pintura, vernís i llapis.
Trames
També retícules que donen a l’obra dinamisme i ritme establint un cert ordre dins el caos. Segons algun crític d’art la retícula és la màxima expressió de l’art modern al no ser un art objectiu.
Imatge 4 Una de les trames que dialoga perfectament amb les obres de Manuel Rivera, Hans Hartung i Salvador Dalí. En l’exposició es presenta junt a una obra de Dalí.
Imatge 5. Salvador Dalí. Sense títol. Hi podem apreciar la figura dels pescadors en la part superior treballant amb les xarxes en primer terme.
Formes
Les xilografies dotaren a Hernández Mora de convertir la línies en volums donant obres amb marcat simbolisme. Són un nova evolució de les taques dels monotips.
Imatge 6. Una de les formes que anys posteriors, la trobarem dialogant amb obra de Miquel Barceló.
Imatge 7. Miquel Barceló. L’art de dibuixar. Aiguafort.
Finalment, no podem deixar de mostrar una de les joies creades que fonamentalment foren el seu “modus vivendi”.
Imatge 8. Una de les joies exposades
Nota: les imatges són de l’autor de la ressenya, fetes directament de l’exposició i molt millorables donats entre altres, els reflexos que hi trobem.
En un dia ben aprofitat hem pogut fer les següents activitats
MNAC: Exposició Zurbarán
Acaba el 29 de juny. Un dels artistes més importants del segle d’or espanyol. Molt se n’ha parlat dels tres quadres subtilment diferents de la visió de Sant Francesc pel papa Nicolás V que s’han pogut reunir amb motiu de la restauració del que té el MNAC. Molt interesant el vídeo que explica com s’ha fet. Ens hem detingut especialment en els dos bodegones de los cacharros quasi iguals, el del Museu del Prado i el d’aquí.
Mostrem el del Prado ja que habitualment no el tenim a casa nostra. Hi trobem una precisió casi geomètrica i una llum que fa sorgir els objectes de la foscor, aspectes que es repeteixen en els Sants Francesc comentats.
Exposició de Francesc Galí
Acaba el 14 de setembre i es complementa amb una sobre el seu exili al Museu del Memorial de l’Exili. És un dels artistes més importants del nostre país de la primera meitat del segle passat. Fou un pintor adscrit al grup dels 4 gats, cartellista. Gran pedagog a través de la seva escola d’art i de l’Escola Superior dels Bells Oficis de la Mancomunitat. Va participar activament en l’Exposició Universal del 1929 pintant la cúpula del Palau i fent-ne cartells publicitaris.
Nosaltres ens hem detingut especialment en les moltes obres en què hi apareixen orenetes. El fet no es destaca en el magnífic catàleg que s’ha editat amb motiu de l’exposició. Les orenetes són un dels símbols icònics de Barcelona que Galí va contribuir a forjar a partir de la cançó popular catalana “Les orenetes de Barcelona” que ens parla de la connexió natura /ciutat, de l’acolliment ja que tornen cada any a procrear-se. Vegem-ne tres exemples en diferents tècniques de les sis peces que es mostren en l’exposició.
Al·legoria de la caça. Carbonet i pintura sobre tela
Cartell publicitari del laboratori provincial d’higiene
Tapis de cotó de Tomás Aymat, dibuix de Francesc Galí
El tema de les orenetes i Barcelona ha estat present en molts altres autors en el moment de fer publicitat de la ciutat. N’esmentem i en mostrem només dos.
Cartell i vinyeta Deessa sobre escut de Barcelona de Francesc Fàbregas Pujades de per l’ Exposició Internacional de Barcelona de 1929
Cartell i vinyeta de Enric Moneny i Noguera (1903-1973)
En els dos casos i en altres exemples són cartells publicitaris i la seva reproducció en vinyetes filatèliques que anaven enganxades amb la correspondència com si fossin segells sense valor postal.
Acomiadament de les obres de Sixena
Ens va semblar que era necessari un petit homenatge, visionant-la un cop més, a aquesta obra cabdal del romànic que serà apartada i potser malmesa d’una col·lecció global.
Aquí presentem una imatge del sostre del refractari que des de fa anys a Sixena ja tenen preparat per rebre l’obra.
Pavelló Mies Van Der Rohe
Venia de passada i ens enllaçava perfectament amb l’exposició del CaixaForum. Va ser una magnifica idea reconstruir aquesta obra de la Bauhaus que mai ens cansem d’admirar.
CaixaForum: Alemanya entre guerres. Temps incerts
Acaba el 20 de juliol. Una exposició transversal interesantíssima.
Són uns anys força desconeguts que se’ns explicant a partir d’un molt bon cronograma. Hi trobarem política – república de Weimar, nazisme – art – les avantguardes – cinema – Metropolis de Fritz Lang-, ensenyament – la Bauhaus – sociologia – canvi d’actitud de les persones – música, economia – el crak del 29 – fotografia, escenografia – les posades en escena dels nazis – literatura – Thomas Mann – filosofia,…
L’exposició fa un enllaç amb els temps actuals que també són convulsos, amb grans canvis, grans crisis, inestabilitat, tensions,…pretén establir un diàleg entre el passat i el present. És una reflexió sobre cap a on va Europa.
A través dels ideals il·lustrats moderns – llibertat, igualtat,…- de la república de Weimar podem fer una comparativa del que sembla també un fracàs de la socialdemocràcia actual.
Al final hi ha una secció participativa molt interesant on es pregunta voluntàriament als assistents la seva opinió de futur en molts aspectes des de política, fins al comportament humà passant evidentment per cap a on va la nostra societat.
Un altre aspecte a destacar és la quantitat de documentació en tots els aspectes que trobem en la botiga del museu per ampliar coneixements. S’ha fet una molt extensa i acurada selecció per allò del “saber-ne més”.
Rubens i els artistes del barroc flamenc. Col·leccions del museu del Prado
Acaba el 21 de setembre. Seguint el títol ens mostra obres que habitualment són a Madrid. Són obres d’una època de guerres de religió, de buscar la independència d’un nou país. Rubens sense ser un pintor de cort va ser-ho. Protegit per Isabel Clara Eugenia filla de Felip II i governadora dels Països Baixos ens explica la quantitat d’obra seva que hi ha al Prado.
Hi trobem també uns magnífics quadres de la reina de França, apart de retrats de la filla de Felip II i d’altres nobles. També hi ha temes mitològics, atès que estàvem en plena Contrareforma i Rubens que fa una revolució estètica dins la pintura, en el seu taller hi produïa obres per a la classe dominant.
Acompanyant les obres de Rubens i altres dels seu taller hi trobem també quadres de Van Dyck, Brueghel, Jordaens i d’altres coetanis flamencs.
Per acabar la jornada
Teatre Lliure: La brama del cérvol
Companyia teatral La calòrica. Fins al 22 de juny
El teatre, un marc incomparable amb bona sonoritat. L’obra hem de reconèixer que no la vàrem entendre. Hi ha diversos fils conductors que es creuen. El principal sembla una reflexió sobre la incapacitat de canviar les coses que tenim els humans i un cert conformisme al respecte.
Els actors criden molt, corren amunt i avall, es tiren a terra, es treuen roba, es vesteixen, hi ha una actriu que està almenys 15 minuts penjada amb un arnés. Un esforç físic considerable. Seguim pensant que no ho vàrem entendre.
Imatge obtinguda del fulletó de mà que donen a l’entrada
A la sortida, en els grupets d’amics comentant l’obra hi havia de tot. Des dels que havien trobat un espectacle sublim i n’havien gaudit molt, fins els que tampoc l’havien entès i l’havien trobat llarg, surrealista, esperpèntic,…
Per nosaltres lo millor va ser l’entrepà que vàrem menjar en el bar restaurant del T lliure abans de començar. Amb innovacions sud-americanes i servit per gent d’una cooperativa que acull els immigrants nouvinguts. Una gran idea.
Exposició a la Pedrera fins el 2 de febrer de 2025 Comissaria: Penélope Curtis
Interessant exposició per als amants de l’escultura abstracta. Ens mostra la transició del pas del marbre com a material de treball a tot tipus de pedres emprant la talla directa sense fer models en argila o guix i que tècnics qualificats creessin l’obra definitiva.
Foto JSC
Es tractava de buscar nous materials. Això va implicar per a l’artista tenir més coneixements tècnics i més llibertat de creació.
Es busca que la pedra es presti a la corba i el poliment per aconseguir formes diferents, també que el buit sigui un element més del volum de la peça.
Foto: J. Sauret
El lloc, La Pedrera, no pot ser més encertat per aquest tipus d’exposició ja que el diàleg entre les obres i l’espai que les conté sorgeix fàcil.
Foto J. Sauret
Hi ha més de vuitanta obres. Als autors de la primera generació pionera, nascuts entre finals del segle XIX i començaments del XX: Hans Arp, Louise Bourgeois, Eduardo Chillida, Naum Gabo, Barbara Hepworth, Henry Moore, Isamu Noguchi i Jorge Oteiza, que van ser pràcticament contemporanis.
Eduardo Chillida. Foto JSC
Els seguiran els d’una segona generació: Xavier Corberó, Stephen Cox, Luciano Fabro, Barry Flanagan, Cristina Iglesias, Anish Kapoor, Ettore Spalletti i Alison Wilding que també hi tenen obra en una secció complementaria.
Luciano Fabro, Foto JSC
Hi trobem també un documental molt interessant en què Bárbara Hepworth ens explica com entén l’escultura i el seu procés creatiu. Ens presenten moltes imatges dins de l’estudi de Cornudella treballant i dialogant amb el paisatge natural de la zona.
Finalment, hi ha una petita mostra que explica què és una roca i què és un mineral i els diferents tipus de roques: magmàtiques, sedimentàries i metamòrfiques.
Foto JSC
Nota: Les fotos dels autors pretenen mostrar el diàleg de les peces exposades amb l’entorn de la Pedrera.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.