Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

   L’Ull no tot ho veu -III

Petita mostra d’exposicions i obres més rellevants

                        Capítol tercer

Exposició conjunta, per part de Robert Llimós, de Berta-Blanca T. Ivanow i de David Rosell, a la Galeria Tramuntana – carrer dels Arboços, 10 de Vulpellac / 06-06-2026.

“És una exposició sobre la il·lusió. La imaginació com a territori de coneixement. Hi ha experiències que la percepció ordinària no pot contenir, la seva veritat opera en una freqüència diferent de la que té el sentit comú. És una experiència sobre el límit del visible. Sobre la capacitat de l’art de fer present allò que la mirada directa no assoleix”.

Robert Llimós:

El 1996, realitzar per als JJOO d’Atlanta l’escultura Marc, una de les seves obres més famoses, dedicada al seu fill, que tenia aquest nom, mort en accident l’any anterior.

Un any següent – 1997 – es va posar una còpia d’aquesta obra, a l’entrada de la plaça dels Voluntaris, en plena Vila Olímpica, al costat del Port Olímpic de Barcelona.

Les seves pintures, de colors vius, se solen centrar en la figura humana, representada amb estil expressionista.

Miraestels o miraestrelles, és una famosa escultura flotant creada el 2010, ubicada en les aigües del Port Vell, al costat de la passarel-la de la Rambla de Mar, que ret homenatge al poeta Joan Brossa.

El 2009, va tenir un encontre en una platja solitària del Brasil, on veure quelcom i ser abduït per una nau i dues figures humanoides. Aquesta experiència va reorganitzar per complet el sentit de la seva pràctica. Des de l’aleshores la seva obra pictòrica i escultòrica s’ha centrat de manera exclusiva en el retrat d’aquells éssers que guarden molta similitud amb l’extraterrestre de Steven Spielberg.

                      “Reptilians”
Llimós – Rosell
 

Aquests humanoides, els anomena “reptilians” – una vivència d’una experiència viscuda, sense obtenir reconeixement de la crítica.

Berta-Blanca T. Ivanow:

“Vaig deixant empremta a la terra que em va veure néixer”.

Treballa amb argiles dels jaciments més antics de Catalunya, amb tècniques de cocció diverses on el foc deixa de ser un instrument de control per convertir-se en un agent transformador, d’estructures primitives o de formes sorgides d’una arqueologia futura o d’un passat impossible de datar.

Ara, també, es pot visitar al Wittmore Hotel del carrer de Riudarenes, 7, a Ciutat Vella, un allotjament de cinc estrelles que opera sota el codi del luxe discret, una instal.lació artística efímera de vidre bufat; construït sobre l’antic safareig públic, en el subsol invisible, en ple Gòtic de la ciutat. Una figura de quatre metres d’alçada, que neix de dibuixos i maquetes d’argila de la mateixa artista, que interpreten els gestos de les mans anònimes de les bugaderes, d’aquelles dones que rentaven roba i compartien històries en aquest antic pati públic del segle XIX.

Mnemósine, espot visitar fins al 4 de setembre, en el pati interior de l’hotel dins del jardí vertical més gran de Barcelona. L’escultura s’alça entre més de 3.000 plantes, en un entorn verd poc habitual en el mig centre històric de la Ciutat.

(No sempre es té sort de poder entrar i gaudir de l’obra de l’artista situada en el pati interior de l’hotel… )

Doc.: Hotel Wittmore-Dondego noticias.

La seva pràctica escultòrica gira entorn de l’argila de gres i dels processos de transformació que el foc exerceix sobre la matèria. Les seves formes s’allunyen deliberadament de la representació anatòmica tradicional, cossos andrògins, de formes uterines i de volums porosos.

David Rosell:

Tècnic superior en ceràmica artística. Col·laborador del grup la Factoria de Núvols, especialitat en espectacles i performances ceràmiques, amb una alta relació amb el món gastronòmic, va crear prototips pel “Bulli” de Ferran Adrià. Cofundador de la firma ba-Ro, amb Anna Ballesté, dedicada al disseny de vaixelles exclusives. Però la seva principal obra és la investigació sostinguda sobre el límit entre el que la natura fa i el que l’artista construeix.

Rosell crea peces ceràmiques que qüestionen pedres que semblen naturals, pedres que semblen transformades per la mà de l’home, o sigui pedres que la natura hauria pogut fer, però no va fer. Processos en què l’artista cedeix una part del control a la matèria del foc.

Treballa amb espumes ceràmiques i argiles expansives, amb argila vermella de la Bisbal, que la temperatura transforma de maneres que l’ull no pot predir.

Les seves peces envelliran, com una pedra, s’integraran en l’entorn, absorbiran la llum, la humitat i l’ombra…

L’exposició Especiés Minerals – l’univers a les pedres: una recerca infinita, és una col.lecció en creixement. Ha sigut presentada en diverses sales: a l’Espai Tònic l’octubre del 2020, a l’Associació de Ceramistes de Catalunya el gener del 2021, a la fundació Muxart del gener a març del 2023, arriba ara a la Galeria Tramuntana ampliada amb el fruit de les últimes recerques.

“Les pissarres paleozoiques, roques metamòrfiques provinents del massís de les Gavarres han sofert una segona metamorfosi en condicions controlades d’atmosfera i temperatura. Les roques plutòniques, roques ígnies intrusives procedents de la solidificació de material rocós fos a l’interior d’altres materials que l’encaixen. La fusió controlada dels materials seleccionats té lloc a l’interior d’un gresol. Els vòrtexs, fluxos giratoris de fluids magmàtics en forma d’espiral que mantenen les seves característiques formes de rotació en refredar-se en contacte amb l’aire”.

David Rosell

Resumin, tres pràctiques, i una sola pregunta: Llimós, Ivanow i Rosell no comparteixen un estil ni una generació ni un mèdium. El que comparteixen és una pregunta: fins on arriba el que és real?

I en conseqüència: fins on pot arribar el que és veritable?

Fotografies i documentació obtingudes durant la jornada de presentació/ inauguració de l’exposició el dia 6 de juny d’enguany.

Moments de la inauguració.

En els tres casos, el que l’ull no veu d’entrada no és perquè no hi sigui. És perquè requereix un altre tipus de mirada. La ficció no és oposada a la realitat.

L’ull no tot ho veu. Però de vegades, precisament per això, veu més.

Tramuntana Gallery, Vulpellac, 2026.

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

     L’Art de la Ceràmica – II   

Petita mostra d’exposicions i obres més rellevants

                               Capítol segon                   

  • Una recerca infinita: peces de l’exposició i sèrie “d’espècies minerals” sortida de l’estudi de fang roig de David Rosell.

Veure publicació “Una Recerca Infinita” del 11 d’abril de 2023

  • Dues dècades pastant Fang: l’Estudi Ceràmic ba-Ro. Desembre 2024

Fa més de vint anys que pastem fang, vàrem fer moltes fires sobrevivim com podíem, combinant-ho també amb treballs temporals.

L’inici de l’activitat com a ceramistes d’Anna i David, a diferència de l’artesania tradicional basada en l’aprenentatge amb un mestre o de manera autodidàctica, es basa en l’adquisició de coneixements acadèmics, auxiliada per amistats del sector. “És cert, tenim un coneixement tècnic de partida a partir del qual vàrem començar a treballar. Amb això, vàrem guanyar molt temps. Ara bé, després hi ha molta de prova i error, moltes hores també d’experimentació.”

A les Gavarres hi ha molta tradició, es tracta de recuperar aquesta memòria transmesa durant generacions. Recuperar una informació oral no escrita i no apresa a cap escola. Intentar buscar la font humana, anar aquelles persones que si no ho han fet, han vist com ho feia. Aquest és el rescat de l’artesania i partir d’aquí molta investigació i anar pastant fang.

  • Els Colors del Blanc: La Peixera del Terracotta. Juliol 2025

Els Colors del Blanc

  • Article del País setmanal 28 de desembre 2025:

A peus del macís de les Gavarres, en el Baix Empordà, es concentra la més gran comunitat d’artesans de fang de Catalunya. Una tradició entorn de la coacció de l’argila roja, que vol connectar la cultura i el territori de les antigues generacions amb els actuals alferes i ceramistes, recuperant els vells oficis i tecnologies. Tot i que els dies de producció han passat a la història. De les fàbriques de gres i de rajoles tan sols queden les xemeneies de maó que envolten el paisatge.

Fotografia: País setmanal – Taller Estudi-Ceràmic.

La cuita i el procés de cocció, és el que dona color a la peça, i feta amb llenya, a la manera tradicional, no deixa, a penes, cap residu incrustat. El fang roig, empordanès, extremadament ferruginós, és el que li atorga duresa i resistència a la ceràmica, com ho feien els nostres ancestres, ibers, grecs i romans. És l’estranya energia que connecta la terra rogenca amb els habitants d’aquest macís de les Gavarres des de fa milions d’anys.

Cuites amb forns de llenya

Hi ha poc reconeixement d’aquest ofici … manifesta en David, establer a Vulpellac. Tot i que aquest entorn artesanal és un gran col·laborador de tants i molts projectes de personalitats que envolten el món de l’art avantguardista d’avui dia.

Hem d’aforar aquests creadors i dissenyadors d’objectes i peces d’autor, que valoren la part cultural i del patrimoni d’una terra que reivindica una pertinença pròpia, un mètode característic que desprèn autenticitat i tradició.

Els famosos cantis negres

A voltes agraïts, dels qui ens visiten el nostre taller i petita exposició, on comproven l’autenticitat dels treballs que dissenyem i produïm.

La mil·lenària ceràmica del foc continua viva en el Baix Empordà. L’artesania, l’art ceràmic i el seu ofici, connecta i valora cultura i territori, exposant productes de km. 0, organitzant exposicions, tallers, experiències i estenen lligams entre petites empreses i artesans.

David Rosell i Anna Ballesté compaginen la petita producció de peces artesanals de vaixelles i la pràctica artística com escultors ceramistes.

Entrevista i documentació d’Estudi-Ceràmic, i altres ceramistes de la zona i petit resum de l’article publicat al País setmanal plaers d’Artesania, de Rafa Rodríguez i documentació del Terracotta Museu – museu de la ceràmica de la Bisbal.

Fotografies: Pròpies

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

L’Art de la Ceràmica – I

  Petita mostra d’exposicions i obres més rellevants

Capítol primer                    

  • Arranca l’Òpera Samfaina:

Nou espai gastronòmic situat als baixos del Gran Teatre del Liceu. Juliol 2016.

Va ser una proposta gastronòmica i sensorial ubicada dins l’espai Liceu, on poder gaudir d’experiències innovadores relacionades amb la història i la cultura catalanes. Composta per cinc espais redefinits envers l’oci gastronòmic: La Vermuteria, l’Odissea, la Rocambolesca, la Diva i el Mercat.

Botifarrada

Òpera Samfaina no és un restaurant, és una vermuteria, un mercat, un espai de tapes, maridatges; una espècie de museu d’art on gaudir d’una experiència gastronòmica catalana basada en productes de la terra de proximitat; vins de diverses D.O. catalans, i d’una esplèndida barra solidària amb degustacions de grans cuiners catalans que en part del recaptat es destinarà a projectes d’ajut solidari comunitari.

12 d’agost de 2016, després de dos anys d’obres, els germans Roca,  l’escenògraf Franc Aleu i Jordi Armengol, tal com anomenen ells: obren una experiència sensorial, un espai, una metàfora, amb un decorat el qual òpera grandiosa, on de fet “esperant que tots aquells que la visitin, tampoc siguin capaços d’explicar què han vist, que han menjat, que han viscut, però que ho recomanin a tothom”.

L’Estudi Ceràmic  [ba_Ro] Anna Ballesté i David Rosell amb Joan Raventós, va col·laborar en l’Espai Mercat.

Malauradament, per la gran inversió en tecnologia, decoració, manteniment, despeses operatives i artístiques, així com la innovadora proposta gastronòmica, conjuntament amb la complexitat de l’espai i les expectatives dipositades, va superar amb escreix l’objectiu inversor i el muntant de les despeses… superant les expectatives inicials i conduir al tancament definitiu a principis de l’any 2019.

Òpera Samfaina, l’espai gastronòmic i cultural, va ser víctima de la seva pròpia ambició.

Va ser el somni d’un projecte valent, d’una línia inconformista i agosarada, per explorar els límits de la creativitat gastronòmica, conjuntament amb la versió artística, de l’art de la ceràmica, del vidre, la pintura; barreja de surrealisme i abstracció artística, de llums i colors… per explorar la capacitat de sentir els límits físics, inclús psicològics i rebre els estímuls adients mentre mengem o degustem una copa d’un bon vi o de cava.

L’experiència de gaudir d’un espai innovador, poc o molt experimental, va ser valuosa, sense esbrinar de debò que era, que fèiem o de què es tractava exactament. Era un experiment virtual o una realitat abstracte de diferents platós escènics teatrals, o si estàvem en un restaurant efectuant una degustació, descobrint noves sensacions de llums i colors, o de noves experiències musicals i o sensorials; admirant aspectants peces de museu d’una exposició itinerant artística, retaules o escenografies /murals teatrals; el surrealisme i decoració dels lavabos, dels taulells culinaris o de les taules dels comensals; barres o taulers de bar, descobrir i experimentar els límits de la decoració, de la pintura, la ceràmica i del vidre…

Cellers de la Terra
                  Lavabos Friquis                             

Surrealisme gastronòmic on s’uneix l’art i el menjar. Trenca les regles de la cuina normal. Tot un toc de fantasia i art. Buscar sorprendre amb plats impossibles, els sentits del gust amb combinacions rares.

Botifarrada  
Bar’s – factoria d’art          
Surrealisme gastronòmic

Documentació: Estudi Ceràmic i Òpera Samfaina observació gastronòmica

Fotografies: Pròpies.

  • Rosetó església romànica de Sant Victor de Saurí:

Intervenció artística de Santi Moix al Palau de la Música i posterior trasllat i col·locació a l’església de Saurí, amb la col·laboració dels ceramistes David Rosell, Joan Raventós i Anna Ballesté. 17 d’Octubre del 2017.

                 Santi Moix, amb els seus col·laboradors d’Estudi Ceràmic

                        Al Palau de la Música: L’esclat de llum i color

L’església que té els seus inicis en temps passat de l’art alt medieval, d’estil popular-barroc, remodelat entre els segles XVII i XVIII, i que el temps anat passant, inexorablement i enfosquin, esclata de nou en ple segle XXI, en combinació del silenci de les pedres d’ahir, amb el color i la llum d’avui. De nou s’il·lumina, entre la natura i el paisatge dins d’aquesta vall del Pallars Sobirà.

El rosetó té una forta repercussió en la recuperació de l’església romànica amb un inconfusible regust dels artesans de la Bisbal d’Empordà. Amb la forta participació de la gran flor de porcellana, el grup de ceramistes va fabricar i modelar tots i cada un dels pètals de porcellana de l’obra, a partir de les indicacions i dibuixos de Moix.

L’esforç inesgotable i persistent dels ceramistes de la Bisbal, fan palès que la ceràmica bisbalenca està assolint un nivell indiscutible a escala nacional i internacional.

Ressenyes extretes de les publicacions de la seu electrònica de l’Ajuntament de la Bisbal d’Empordà i d’Estudi Ceràmic

Documentació i fotografies: Estudi Ceràmic (ba-Ro)- octubre 2017.

Nova exposició:

Exposició de Santi Moix al Terracotta Museu fins al 31 de gener de 2027 / En ombres silents i entre somnis.
Diverses reproduccions- maquetes originals del rosetó de l’església de Sauri, exposades en l’interior d’un dels forns del Terracotta Museu.

  • Estudi Ceràmic ba_Ro. Novembre 2017.

“Elaboren les vaixelles amb fang de les terreres de Cruïlles i modelen artesanalment cada una de les peces. La combinació de temperatura límit i l’absència d’oxigen a la cocció donen com a resultat una ceràmica vitrificada dura, resistent, pràcticament sense porositat i exempta de plom en els esmalts. Principalment dedicada al disseny i producció de vaixelles de ceràmica exclusives per atendre les necessitats de cada xef i fer singular l’experiència gastronòmica”.

“Seduïts per la terra i el foc. En la nostra activitat artesanal fem servir els recursos disponibles del territori, argiles ferruginoses de la Bisbal d’Empordà, km 0. Territori on treballem i vivim. De les argiles dúctils del territori esdevén la Terrissa Gresificada. Aquesta tècnica de cocció afecta també el color, donant a cada peça una bellesa única i irrepetible”.

“En el nostre estudi podeu trobar col·leccions de vaixelles exclusives, objectes decoratius i peces d’autor”.

De l’evolució de les tècniques, formes, acabats i colors sorgeix la creativitat i l’experiència d’anys d’ofici per esdevenir únics i singulars. 

“Intentem tenir sempre estoc dels nostres articles.  Si no és així, elaborarem les peces manualment, fetes en exclusiva per a vosaltres”.

  • Primera promoció d’alumnes de grau mitjà de terrisseria. Juny 2018.

“La primera promoció d’alumnes del cicle formatiu de grau mitjà de terrisseria ja s’ha graduat a la Bisbal d’Empordà. Han estat dos anys fent aquest cicle que té una part teòrica que es desenvolupa a l’institut i on aprenen història de l’art, noves tecnologies o formació laboral entre altres assignatures. A més, la part pràctica es desenvolupa al taller del Terracotta Museu i les pràctiques laborals als tallers de ceramistes de la Bisbal. Són 5 els alumnes que s’han graduat i 9 els que han acabat el primer curs i que, per tant, el setembre vinent continuaran amb el següent curs”.

Molts dels ceramistes de la Bisbal, compaginen la seva carrera creativa amb la docència.

Notícies: seu Electrònica de l’Ajuntament de la Bisbal d’Empordà.

       Tallers pensats perquè la gent el pugui fer des de casa seva.

Dins del festival Som Cultura els museus de la Xarxa Territorial de les comarques de Girona participem amb “Els museus a casa”. Des del Terracotta Museu proposem un taller d’experimentació amb fang amb la col·laboració de l’Associació de Ceramistes de la Bisbal.

Treballant – Escola de Fang

  • Parant Taula – Exposició. Juny 2024

Exhibició col·lectiva de vaixelles, celebrada en la Sala d’Exposicions Temporals del Terracotta Museu.

Aquesta edició va estar farcida de novetats, consolidant dues de les tradicions més emblemàtiques de l’Empordà, l’ofici ancestral i singular del ceramista i la gastronomia de qualitat realitzada amb els excel·lents productes del territori – ceràmica “versus” gastronomia.

  • Vaixelles d’autor: L’artesania de l’Empordà es reivindica. Agost 2024

L’artesania de l’Empordà, especialment de la Bisbal, viu una reivindicació amb les vaixelles d’autor, peces úniques i fetes a mà que fusionen la tradició terrissera, amb dissenys contemporanis i sostenibles. Combinant una temperatura extrema amb l’absència d’oxigen, el seu personal mètode de coacció aconsegueixen característiques singulars, com la vitrificació o la mínima porositat.

D’Estudi Ceràmic, del taller que comparteixen els ceramistes David Rosell i la seva parella Anna Ballesté, surten moltes d’aquestes vaixelles, per aquells restaurants amb “estrelles Michelin” que serveixen la seva “cuisine” d’autor.

Documentació: Estudi Ceràmic – Terracotta Museu – Entrevista amb Anna Ballesté.

Fotografies: Estudi Ceràmic/ pròpies

Categories
Galeries i museus Internet i blogs amics

El Museu públic més antic del món

Musei Capitolini, Roma

El millor tour virtual que he vist mai d’un museu públic

La seva història es remunta a 1471, quan el papa Sixt IV va donar al poble de Roma un conjunt d’escultures de bronze que fins aleshores es conservaven al Laterà i es crea el nucli de la col·lecció pública capitolina. Entre elles hi havia la famosa Lloba Capitolina. El 1734 s’obre al públic de manera formal el Museo Capitolino, que es considera un dels primers museus moderns d’Europa.

Abans de 1471 ja existien col·leccions privades d’antiguitats i d’art, especialment les de famílies nobles, monarques i papes. Però normalment no eren museus en el sentit modern: no estaven regularment obertes al públic, no tenien la funció d’institució cultural, i sovint es trobaven a dins de residències o palaus.

Per això els Museus Capitolins poden reivindicar el títol de primer museu públic del món perquè el 1471 la col·lecció es va donar al poble de Roma.

A partir de l’enllaç que us facilito al principi, podreu entrar a totes les dependències del Museu. Això es presenta amb 3 pestanyes superiors: Palazzo dei Conservatori, Palazzo Nuovo i un Da non Perdere, que ja se suposa que són les joies. Penso que ens hem de deixar perdre per les col.leccions, passejar-les. Unes col.leccions que resumint aglutinen: arqueologia romana, escultura clàssica, pintura, amb una forta relació amb la història i la identitat de Roma. Considerant apart les exposicions temporals que abarquen altres èpoques de la història de l’art.

En aquest imponent conjunt monumental hi trobarem també l’Ajuntament de Roma, que té la seva seu principal al Palazzo Senatorio, situat també a la Piazza del Campidoglio, aquella magnífica plaça dissenyada per Miquel Angel i presidida per l’estàtua equestre de Marc Aureli, un dels emperadors romans més admirats i influents, especialment per la seva combinació de poder polític i pensament filosòfic. I com a curiositat, el que apareix al principi de Gladiator, de Ridley Scott, del 2000, interpretat per Richard Harris, durant la campanya de la Germania

Els Museus Capitolins se’ns presenten com un museu del món antic, i no només, amb conceptes molt contemporanis, en un entorn privilegiat. El Campidoglio és un dels set turons de Roma (Palatí, Aventí, Celio, Esquilí, Viminal, Quirinal) i ofereix vistes privilegiades sobre el Fòrum Romà i el Palatí. No cal dir que visitar-lo a peu i amb un bon calçat, té premi, de veritat.

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

Els Colors del Blanc

                                  Per Anna Ballesté

            Terracotta Museu – Espai “La Peixera”

                               La Bisbal d’Empordà.

És la investigació i recerca entorn de la gran variabilitat del blanc, al voltant de la creació de peces de ceràmica. Dels que creuen i mantenen que tota matèria està composta pels quatre elements: terra, aire, aigua i foc. La ceramista ens dona a conèixer com canviant la tècnica, la transformació de la matèria amb el grau de temperatura de cocció adequat, es poden obtenir diverses i curioses tonalitats del blanc.

En una petita taula de l’exposició ens explica com a través d’aquest estudi, ha fet possible un petit mostrari dels diferents tons fitxats en rajoles i petites peces de ceràmica l’objecte de la seva indagació. En definitiva, l’art de transformar i experimentar que unes substàncies, es poden canviar, transmutar en peces d’art.

On la ceramista explora la immensitat d’un color que, a primer cop d’ull, sembla senzill, però que amaga infinitat de matisos i significats.

“El blanc, lluny de ser absència, és presència subtil i profunda: superfície que respira, pell que revela, fons que acull la forma. Aquesta mostra presenta atuells ceràmics de formes simples, que exploren l’aparent simplicitat del blanc, desvetllant-lo com un territori d’infinits matisos i textures. Cada peça convida a completar un univers de tonalitats blanques d’infinita riquesa.

Aquest treball és fruit d’un procés d’investigació i experimentació intensa, una recerca de l’essència a través del blanc. Cada peça exposada és, per si mateixa, el resultat i el vehicle d’aquest estudi minuciós. Un mateix esmalt es transforma en infinits blancs segons l’argila, l’aplicació, la temperatura i la cocció revelant la seva versatilitat i assignant a casa vas una llibertat estètica.

Els colors del blanc és una paleta de possibilitats: mats que transmeten quietud, brillants que reflecteixen la llum, setinats i opalescents que desvetllen el cos ceràmic, i textures que inviten a la contemplació tàctil.

Aquesta exposició mostra com l’acte creatiu pot ser, en si mateix, una investigació profunda rere l’aparent simplicitat del color acromàtic de major lluminositat.”

                                                        Anna Ballesté

Exposició es va realitzar al Terracotta Museu de Ceràmica de la Bisbal d’Empordà del 18 de juliol al 5 d’octubre de 2025, a l’Espai la Peixera, ubicat en el primer pis del Terracotta Museu, recinte destinat a la reflexió, investigació i difusió de la ceràmica.

El museu està situat en la fàbrica més antiga de la Bisbal, Terracotta-Fuster SA, que es dedicava als revestiments ceràmics, fundada l’any 1928. A través de diverses ampliacions, actualment ocupa uns 6.000 m2.

La fàbrica deixà la seva producció i activitat el 1984. Tres anys més tard l’Ajuntament de la ciutat adquirir, reformar i instal·lar l’actual museu, obert al públic amb l’exposició permanent i temporals.

L’exposició permanent està pensada per aconseguir i posar de manifest la importància que ha tingut i té encara la ceràmica al llarg de la història i en l’actualitat a la Bisbal, de tota la comarca i del seu entorn. Compta amb un fons d’11.000 peces, de les que unes 3.000 estan cedides per la Generalitat. Es poden visitar els quatre eixos temàtics, els antics forns, les xemeneies i les seves conduccions, la rajoleria i la ceràmica de creació.

Estudi Ceràmic  [ba_Ro]  és la firma creada per David Rosell i Anna Ballesté, dos ceramistes seduïts per la terra i el foc.

Documentació i fotografies, realitzades el dia de la inauguració de l’exposició a La Peixera del Terracotta Museu, amb la presentació de treball, per part de l’Anna i altres companys membres de l’Associació de Ceramistes, que fan una tasca importantíssima, per la recuperació i l’estudi de l’extens món de la ceràmica i per difondre el gran patrimoni científic, tècnic i industrial de l’argila, esmalt, porcellana… i promoure l’Artesania i el Disseny de la Ceràmica actual.

L’Anna comparteix, algunes, fotografies de la carpeta de les seves peces, realitzades per la fotògrafa Núria Ribera.

L’Anna en l’interior del taller del seu “Estudi-Ceràmic”

Moments de l’acta d’inauguració de l’exposició. 18-07-2025

Finalitzada aquesta petita exposició de treball “de l’argila”, publicaré dos capítols on faré referència a mostres, tallers i exposicions més rellevants d’Estudi Ceràmic.

Dedicatòria del ceramista “Didi”.

                            Pròxima exposició:

La galeria ASSAI s’enorgulleix de presentar l’exposició ANÁMNĒSIS.

Inauguració el dissabte 08 d’agost 2026

A partir de les 19h

Assai Gallery, Carrer Enginyer Algarra 43B – 17256 Pals

Us esperem per celebrar junts l’obertura de l’exposició!

L’exposició romandrà oberta fins al 4 de setembre.

Categories
Galeries i museus

Espanya i la independència dels EUA. Una mirada crítica

Josep Sauret

Exposició itinerant: “Españoles en el nacimiento de una nación”

Organitza: Instituto de Historia y Cultura Militar del Ministerio de Defensa

Una mirada crítica a l’exposició sobre la participació espanyola en la independència dels Estats Units

Amb motiu dels 250 anys de la Declaració d’Independència dels Estats Units, l’Instituto de Historia y Cultura Militar del Ministerio de Defensa ha preparat una exposició itinerant i, com a tal, temporal, dedicada a exaltar la participació espanyola en aquest esdeveniment. Pensem que aquesta iniciativa forma part de l’objectiu de reforçar el sentiment espanyol que el president Aznar va començar a reivindicar amb la gran bandera de la plaça de Colón de Madrid.

L’hem vista a Maó. És una exposició digna, però feta amb molt pocs mitjans. Com és de suposar, es tracta de ressaltar la participació espanyola en un fet que podríem considerar col·lateral dins la història espanyola. Ens ha interessat perquè tracta uns fets poc estudiats i força desconeguts. També perquè permet constatar una certa tergiversació de la història.

En efecte, Espanya no ajudava els exèrcits independentistes de les Tretze Colònies, ja que això anava contra els seus interessos a l’Amèrica Hispànica. El que feia era protegir les seves flotes, que navegaven entre Amèrica i la península. Això implicava enfrontar-se als anglesos i, en conseqüència, afavorir indirectament els nord-americans en la seva lluita contra l’enemic comú.

Les Tretze Colònies americanes, la província de Quebec i el Territori Indi segons el decret reial de 1763

Per contextualitzar una mica, podem dir que de la Guerra dels Set Anys (1756-1763) tots els estats europeus en van sortir molt endeutats. Una de les mesures que els anglesos van adoptar per eixugar el dèficit va ser augmentar els impostos a les colònies. Aquest fou el detonant de la revolta de les Tretze Colònies americanes.

Espanya rebia la plata de les mines americanes mitjançant les flotes que sortien, fonamentalment, de Veracruz. Allí s’hi afegien les mercaderies que arribaven amb el galió de Manila, que havien travessat el continent americà per terra, i les que provenien dels altres virregnats —Perú, Cuba i Veneçuela. Aquestes flotes anaven protegides per la marina de guerra espanyola i, evidentment, era important dominar tot el golf de Mèxic per garantir-ne la seguretat.

A partir del segle XVI, Espanya va anar incorporant a la Corona grans territoris del que avui coneixem com els Estats Units. El sistema es basava en els presidis, fortaleses militars i nuclis de colonització units entre ells mitjançant camins que travessaven un territori molt poc poblat. Observem al mapa els territoris que depenien de la Corona a partir de la Nova Espanya, l’actual Mèxic.

Mapa de territoris de la Corona espanyola

L’exposició consta d’uns bons panells informatius que tracten diferents temes: des de l’ajuda econòmica fins a l’enviament d’armes, passant per l’acció militar de la Batalla de Pensacola (o Panzacola) (1781), que va permetre, indirectament, tallar el subministrament als britànics que lluitaven contra l’Exèrcit Continental (Continental Army) o independentista.

Galeria principal de l’exposició.

Bernardo de Gálvez Gallardo y Madrid, governador de Louisiana, que va conquerir la plaça de Pensacola als anglesos amb l’objectiu de recuperar la Florida, cedida el 1763 en el Tractat de París. Aquesta acció va impedir entre altres coses, que els anglesos subministressin el seu exèrcit pel riu Mississipí i contribuint a alleugerir la pressió sobre l’exèrcit de George Washington.

Maniquí que representa Bernardo de Gálvez Gallardo y Madrid, governador de Louisiana

Hi trobem també els pobles natius i les seves aliances, tant a favor com en contra dels colonitzadors, d’acord amb els seus interessos. Així, una part dels creek, aliats dels anglesos,  practicaven l’esclavitud i perseguien els esclaus fugits. En canvi, els seminola, aliats de la Corona mantingueren una política molt més favorable a l’acollida d’esclaus fugits. Molts d’aquests fugitius, de vegades, s’integraven a l’exèrcit espanyol.

També hi apareixen els missioners, encarregats d’assistir espiritualment els pocs colons i de convertir les tribus indígenes al cristianisme.

Hi ha una petita secció dedicada a la importància de la dona als presidis. Com que els soldats eren pocs, les dones assumien moltes de les tasques que habitualment corresponien als homes: tenir cura dels cavalls, fer guàrdies o defensar el presidi amb les armes, si era necessari. També hi trobem la biografia d’algunes dones destacades.

Maniquí d’una dona amb la vestimenta de l’època

Per resumir, és una exposició modesta, feta amb molt pocs mitjans, però clarament orientada a oferir una lectura molt favorable del paper d’Espanya en la guerra d’independència dels Estats Units. Malgrat aquest plantejament, té l’encert de donar a conèixer uns fets poc estudiats i força desconeguts sobre la presència espanyola als actuals Estats Units. Una visita interessant que permet descobrir aquest episodi històric, sempre que es faci amb esperit crític.

Més informació

Alberto Pellegrini: La Independència dels Estats Units d’Amèrica: una revolució poc coneguda? 5 de març de 2019, Ateneu Barcelonès. Tingué lloc aquesta conferència en el marc del cicle “De la Revolució Americana a la Revolució Francesa” organitzat per la Comissió de Cultura de l’Ateneu Barcelonès. La podeu veure al Blog d’Història

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

Fundació Marguerite i Aimé Maeght

Josep Sauret

Camí de les Gardettes, 623, Saint-Paul de Vence (França)

https://www.fondation-maeght.com/visit/

Fundació Maeght

En realitat són dues visites en una. L’edifici, obra de Josep Mª Sert i el contingut que són les obres que s’hi mostren.

Marguerite (1909-1977) i Aimé (1906-1977) foren una parella d’editors i marxants d’art apassionats de l’art modern. Eren a més col·leccionistes i mecenes. Varen representar i vendre obres de quasi tots els grans artistes de la seva època, entre ells, Braque, Matisse, Léger, Chagall, Giacometti, Calder, Harlow, els espanyols Chillida, Palazuelo i Saura i els catalans Miró i Tàpies.

La primera galeria l’obriren a Cannes el 1936 i va seguir la de París al 1945. El 1957 visitaren a Miró en el seu nou taller a Palma de Mallorca dissenyat per Josep Mª Sert.

Imatge 1.- Estudi-taller de Palma de Mallorca de Joan Miró

               

Entusiasmats amb l’obra i el sistema d’il·luminació decideixen que la realització de la idea de la Fundació que portaven de cap, es materialitzi en un edifici que construirà Sert a la Provença. La inaugurarà el 1964 André Malraux ministre de cultura. La idea de la Fundació és no ser un museu i sí un univers on l’art modern pugui aixoplugar-se. Amb el temps s’han ampliat les arts presents i regularment hi trobem també musica i dansa.

Edifici de la fundació

No el coneixíem i al veure’l hem pensat que Sert va fer com Domènech i Montaner amb l’hospital psiquiàtric de Reus Pere Mata i l’hospital de Sant Pau de Barcelona. Els dos feren un assaig sense saber-ho, del que seria després una de les seves grans obres. En el cas de Josep Mª Sert la Fundació Joan Miró de Barcelona inaugurada el 1975.

Imatge 2.- Jardí d’entrada de la Fundació Margherite i Aimé Maeght

    

Imatge 3.- La fundació Miró de Barcelona, també amb estàtues als jardins.

Els dos edificis són exemples del racionalisme del segle XX. Són un model del diàleg entre l’art, l’espai i la llum. Presenten un conjunt de volums blancs relacionats mitjançant patis interiors i terrasses. A l’estar situats a certa alçada permet que els dos tinguin magnífiques terrasses amb vistes sobre el paisatge de l’entorn. Els dos són clarament mediterranis com ho eren els seus promotors.

Per l’edifici de Saint-Paul-de-Vence es va comptar amb grans i diferents artistes i tècnics en les seves especialitats. Es varen dissenyar expressament vitralls, mobles, llums, mosaics,…i per descomptat el jardí. Més endavant es va ampliar entre 2022 i 2024 de manera que l’espai d’exposició s’augmentés sense malmetre l’estil inicial de Sert.

Obres que exposa la fundació

La col·lecció permanent te més de 13.000 obres destacant moltes de Miró. Mostrarem algunes peces que ens han cridat més l’atenció sense pretensió de ser representatives. No presentem cap pintura de Joan Miró ja que és un autor que tenim molt referenciat i conegut i ens ha semblat quasi impossible destacar-ne alguna. Per contra ens ha semblat interessant mostrar dos escultures d’ell de les moltes que hi trobem en els jardins.

Imatge 4,- Escultures de Joan Miró que podem contemplar entre altres.

Imatge 5.- Christo. Projecte de la intervenció que es va fer al jardí de la Fundació, 1968

Imatge 6.- Marc Chagall. Maqueta per el mosaic de la Fundació, 1964

Imatge 7.-Marco Del Re. Gran nu vermell XI, 2005

                

Imatge 8.- Fernand Léger. La sortida al camp, 1954

                    

Imatge 9.- Eduardo Chillida. Collage sobre paper marró i blanc, 1969

Imatge 10.- Vitralls separant terrassa coberta i descoberta

                

Imatge 11.- Hans Hartung. Sense títol, 1971

                             

Capítol apart mereixen els llibres d’artista provinents de la biblioteca d’Aimé que fou una de les més importants de França i que ens mostra la col·laboració entre escriptors i poetes amb pintors i dissenyadors. Es tracta de grans edicions de llibres il·lustrats amb gravats o litografies originals. Alguns son reconeguts formant part dels 100 llibres més importants del segle XX.

Nota de l’autor: Les mides de les fotos no es corresponen a la realitat per necessitats de maquetació. Les fotos són de l’autor fetes durant la visita

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

Projecte artístic “A-simètrics”

Exposició “Asimètrics” al Reial Cercle Artístic

Exposició: Carrer Arcs 5, 5a planta Barcelona

Horaris: Del 8 al 26 de juny del 2026; De 10 a 13h i de 16 a 19h

Entrada lliure

A-simètrics

Descobreix la força creativa de les persones amb capacitats diverses a l’exposició “A-simètrics”.

Aquest projecte artístic, impulsat pel Grup Asproseat des dels Centres Ocupacionals 1981 i La Marina, ens convida a mirar més enllà de la norma i a celebrar la bellesa de la singularitat i la lliure expressió. Una cita imprescindible amb l’art social i compromès al cor de Barcelona.

Entre altres, hi ha exposades obres de l’artista Guillem Coma que ha fet diverses obres gràcies a l’acompanyament de la seva facilitadora artística Anna Oliva

Asproseat té com a propósit atendre i donar resposta a les necessitats de les persones en situació de vulnerabilitat al llarg de la seva vida. La visió de l’entitat és ser un referent en la generació d’oportunitats i serveis per les persones en cadascuna de les seves etapes de la vida mitjançant l’excel·lència, la sostenibilitat i la innovació.

El projecte A-simètrics té com a objectiu general promoure l’accés a l’art i a la cultura, el desenvolupament d’habilitats artístiques, l’expressió emocional i simbòlica, i la construcció d’una identitat artística pròpia, garantint una experiència inclusiva i personalitzada per a persones amb discapacitat intel·lectual.

Guillem Coma debutà amb l’art del bolígraf

L’artista emergent Guillem Coma (Barcelona, 1990) exposà els seus dibuixos per primera vegada a la galeria RocioSantaCruz amb la mostra De la matèria del cos. Amb motiu de l’Art Nou 2024, Coma presentà una selecció d’obres que utilitzen el bolígraf com a eina principal, creant una àmplia gamma de gestos, estils i volums que conviden a la contemplació.

L’acte de “ratllar” és una constant en l’obra de Coma, convertint-se en el mitjà d’expressió creativa per explorar i comunicar les seves idees. Cada traç contribueix a la construcció d’un conjunt coherent i crea una narrativa visual rica i multifacètica que permet contemplar la bellesa i l’harmonia de la repetició.

Les línies es barregen creant formes i textures aparents per construir figures que generen una sensació de moviment i fluïdesa, una característica que aporta una capa d’èxtasi i profunditat a les obres. La presència reiterada de la figura humana en un registre d’abstracció gestual és el fil conductor que connecta les peces i desafia al públic a mirar més enllà de l’evident i a interpretar les obres de manera personal.

La galeria RocioSantaCruz, amb un interès particular en el territori que succeeix als marges del sistema de l’art, aposta per donar suport i visibilitat a les iniciatives de joves artistes com Guillem Coma. Aquesta proposta expositiva es desenvolupà en col·laboració amb el projecte Art Singular, de la Fundació Josep Santacreu, que té com a objectiu donar visibilitat a l’art creat per persones amb diversitat funcional, trastorn del desenvolupament intel·lectual o en risc d’exclusió.

Categories
Galeries i museus

Hammershøi. El ojo que escucha

Josep Sauret

Exposició temporal organitzada pel Museo Nacional Thyssen Bornemisza amb col·laboració amb la Kunsthaus Zürich

Del 17 de febrer al 31 de maig 2026 a Madrid i al Kunsthaus Zürich del 3 de juliol al 25 d’octubre

Imatge principal: Vilhelm Hammershøi (1864–1916)
Title: Danish: Støvkornenes dans i solstrålerne. (Edit this at Wikidata)

Hammershøi. L’ull que escolta

És la primera retrospectiva que es fa a Espanya dedicada a l’artista danès   Vilhelm Hammershøi (1864-1916). Ens ofereix un ampli i exhaustiu recorregut de la seva obra a través d’un centenar d’obres.

Si podeu visitar-la, no us la perdeu. Us agradarà, també és un motiu per visitar dues ciutats interessants.

Hammershøi és un pintor relativament poc conegut. Per donar una idea a la National Gallery només hi ha un quadre d’ell penjat i sembla que n’estan restaurant un altre. Un pintor figuratiu que en el seu moment va tenir èxit convivint amb l’expressionisme i el primer cubisme. Amb el triomf de les avantguardes històriques va ser un autor oblidat que torna a tenir interès dins i fora de Dinamarca.

El títol de l’exposició, prové de la passió que tenia per la música. A la seva pintura hi té un protagonisme especial el blanc dins un univers de colors pàl·lids i tranquils amb predomini del gris, marró i negre.  En general és un pintor tranquil, auster i seriós. Pinta persones i interiors des de diferents angles, pocs paisatges i sempre des de llocs propers als seus domicilis.

Mostrarem els quadres que ens han sorprès. Demanaríem indulgència per les imatges  considerant que venen de fotos fetes per l’autor durant la visita sense poder tenir present llums, reflexos,…

El primer és un del fill del seu mecenes que era concertista de violoncel. L’instrument es converteix en el gran protagonista així com la llum directa sobre el músic.

Imatge: Hammershøi, “El violenchelista. Retrato de Herry Barmsen”, 1893

No li agradava pintar retrats per encàrrec de desconeguts. Primer volia conèixer-los per influir-hi en el seu entorn més proper.

Retrat de la seva esposa i autoretrat del matrimoni

La seva esposa Ida Ilsted el va acompanyar en els seus viatges i estades a l’estranger. Es va convertir en una model habitual, amb retrats en què era protagonista única, i en altres dins del domicili familiar.

Interiors amb pocs mobles i objectes. La majoria d’obres són de casa seva en un edifici del segle XVIII a Copenhagen.

Les figures distants no són les protagonistes del quadre. Les línies arquitectòniques són el verdader leitmotiv del quadre que accentua la llum.

Portes obertes, un  tema que repeteix, els terres foscos i les portes en diferents posicions buscant la llum i les ombres.

Imatge: Vilhelm Hammershøi, “Interior de la casa del artista”, 1900

Les finestres, un altre tema molt tractat. Perden la seva funció, no interessa l’exterior, si la llum que penetra i les projeccions sobre el terra sempre fosc.

Un altre retrat d’esquena. Més lluminós i influenciat per  l’impressionisme.

Finalment un autoretrat de l’època madura. Igual que en l’anterior hi veiem un traç més gruixut, es nota l’evolució pictòrica amb el pas del temps.

Per acabar dir que en l’exposició hi trobem obres de contemporanis seus. Destacaríem Johan Rohde i la sorpresa de trobar-hi un Casas.

Visita virtual

https://www.museothyssen.org/thyssenmultimedia/visitas-virtuales/hammershoi-ojo-que-escucha

12 curiosidades sobre el pintor Vilhelm Hammershøi

https://www.museothyssen.org/exposiciones/hammershoi-ojo-que-escucha/12-curiosidades-hammershoi

Categories
Galeries i museus

Sant Pere de Rodes i el Mestre de Cabestany

  • Exposició al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC)
  • Del 20 de març al 28 de juny de 2026
  • Comissariat: Manuel Antonio Castiñeiras González
  • Imatge principal: Mestre de Cabestany, “Cap de sant Pere procedent de Sant Pere de Rodes”. Museu del Castell de Peralada.

El Mestre de Cabestany i Sant Pere de Rodes

L’exposició és un homenatge a l’escultor més genial i internacional del romànic català, el Mestre de Cabestany —per a alguns un veritable Picasso del segle XII— i a la seva obra mestra, la desapareguda portada de marbre de Sant Pere de Rodes, al Port de la Selva (1160-1170). La mostra aborda també la sorprenent trajectòria vital d’aquest artista —entre la Toscana, el Migdia francès, Catalunya i Navarra—, així com els nombrosos interrogants oberts en relació amb les fonts i les intencions originals del seu art.

Vistes aèries del Monestir de Sant Pere de Rodes (Port de la Selva, Alt Empordà). Font: MNAC

L’aparició d’una sèrie de peces procedents d’aquest conjunt i l’ingrés de cinc d’elles (un relleu, dos caps masculins, un fragment de vestimenta i la cartel·la de l’INRI de la creu) a la col·lecció del MNAC han propiciat aquesta mostra ambiciosa i de gran abast, que pretén posar en valor l’originalitat i la “modernitat” d’aquest escultor itinerant en el context del romànic europeu, així com cridar l’atenció sobre l’extraordinària dimensió artística de l’abadia benedictina de Sant Pere de Rodes i la seva llarga i agitada història patrimonial des de l’Edat Mitjana fins a l’època contemporània. El monestir, enclavat en un lloc incomparable, on la natura és indissociable de l’art, s’ha convertit en un mite contemporani de la història de l’art romànic.

Taller del Mestre de Cabestany “Clau amb arquivolta amb Agnus Dei” Portada occidental de l’Esglèsia de Sant Pere de Rodes c.1160-1170. L’anyell de Déu era la clau de l’arquivolta exterior del timpà on se situava la Crucificció de Crist. Museu Frederic Marès, BCN. Foto JSC.

Obres inèdites i descobriments recents

L’exposició reuneix més de cent obres d’escultura, pintura, manuscrits il·luminats, dibuixos i documents procedents de museus, biblioteques i arxius nacionals i internacionals (Cluny, Tolosa, Avinyó, París, Pisa, Cremona, Roma, Torí, Londres), amb la particularitat que inclou obres i documents inèdits.

De la portada desapareguda s’hi exposen, per primera vegada, un relleu figurat d’extraordinària qualitat trobat recentment, tres caps masculins, la cartel·la del Titulus Crucis de l’antiga crucifixió de pedra, un nou fragment del marc de la porta, així com dos documents sobre el desmuntatge de l’abadia i de la façana escultòrica al segle XIX.

De la mateixa manera, el visitant pot accedir a una reconstrucció hipotètica de la portada, així com a la confirmació que els marbres antics reutilitzats pel Mestre de Cabestany provenen de Carrara (Itàlia) i del Proconès (Turquia). Per aquest motiu, en un mateix espai es reuneixen obres d’art romànic, sarcòfags romans, peces reutilitzades o brutalment fragmentades, relats de viatgers, informes sobre el desmantellament del monestir i testimonis de la progressiva recuperació de la memòria del lloc.

Reconstrucció hipotètica de la portada. Font: MNAC, Foto: JSC

El mite de l’abadia de Rodes

Aquest conjunt permet reflexionar sobre una sèrie de temes fascinants relacionats amb la construcció del mite de l’abadia de Rodes —la capacitat mitopoètica del paisatge, la seva vinculació primigènia amb Roma, el paper del monestir com a destinació de pelegrinatge—, així com sobre el sorprenent caràcter “retrospectiu” de l’art del Mestre de Cabestany, que cercava inspiració en els sarcòfags tardoromans. La seva obra major, l’extraordinària portada occidental de marbre de Sant Pere de Rodes, malauradament destruïda en el primer terç del segle XIX, és un dels eixos principals del projecte.

Monestir de Sant Pere de Rodes. Font: MNAC

L’exposició permet endinsar-nos en una sèrie de narratives que ens fan viatjar al passat i es divideix en tres grans seccions. La primera aborda el moment de la destrucció i dispersió de la portada al segle XIX i el posterior naixement de la consciència patrimonial actual.

Un segon àmbit de l’exposició explica l’edat d’or del monestir medieval a través dels seus vincles amb Roma, la creació de relats llegendaris i la realització d’una portada de marbre de la qual s’ofereix una proposta de reconstrucció.

Finalment, l’exposició planteja una reflexió sobre la inspiració antiga del Mestre de Cabestany i el caràcter retrospectiu del seu art i de la seva tècnica, amb l’exhibició d’altres exemples dels segles XI-XII procedents de diferents punts d’Europa, que es mostren al costat de sarcòfags i relleus romans.

La creació d’un altre mite

El monestir de Sant Pere de Rodes és un monument únic en l’estudi de l’art romànic. La seva peculiar història contemporània, marcada per l’abandonament, la destrucció, l’admiració romàntica i la recuperació de la memòria patrimonial, l’ha convertit en mite. Emplaçat al Cap de Creus, en un vessant de la muntanya de Verdera sobre l’horitzó del mar Mediterrani, és un dels exemples més reeixits de la relació entre arquitectura i paisatge.

Columnes a l’interior de l’església en ruïnes del monestir de Sant Pere de Rodes, al Port de la Selva. Arxiu de l’Institut d’Estudis Catalans, Fons Joan Subias i Galter.

Un entorn, l’Alt Empordà, que Manuel Brunet va descriure com «un eix al·lucinant». Aquí va treballar l’escultor més genial, inclassificable i internacional del romànic català, l’anomenat Mestre de Cabestany, conegut sovint com el Picasso del segle XII. A Sant Pere de Rodes va emprendre la seva obra més ambiciosa: la portada occidental (c. 1160-1170), avui destruïda, que és el centre d’aquesta exposició.

La seva producció, que imita l’art dels sarcòfags de l’antiguitat tardana i reaprofita marbres antics, es va posar al servei del prestigi de l’abadia empordanesa, construït sobre una ambició: convertir-se en una mena de segon Sant Pere del Vaticà. Primer, a finals del segle X, com un substitut del pelegrinatge a Roma i, més endavant, a la segona meitat del segle XIV, amb l’establiment d’un jubileu a imitació del romà.

Solitari i desert: destrucció, dispersió i consciència patrimonial

A l’alta edat mitjana, el monestir de Sant Pere de Rodes va aplegar un important patrimoni territorial gràcies a les generoses donacions del comte d’Empúries, Gausfred, entre els anys 945 i 974. El nucli del seu domini corresponia als actuals municipis del Port de la Selva, la Selva de Mar i Llançà. També incloïa el drets de pesca sobre l’estany de Castelló, que a partir del segle XVIII es va anar dessecant.

Encara que la decadència de l’abadia va començar al segle XV, les guerres amb França dels segles XVII i XVIII la van accelerar. Els saqueigs van comportar pèrdues importants, com l’espoli de la Bíblia de Rodes, que avui es conserva a la Bibliothèque nationale de France. Tanmateix, amb el trasllat de la comunitat benedictina a Vila-sacra (1798) i, posteriorment, a Figueres (1818), el monument i els seus tresors van quedar desprotegits. I és llavors que la portada del Mestre de Cabestany va ser vandalitzada, desmuntada i dispersada. Convertit en una ruïna romàntica, el monestir no va començar a rebre una protecció efectiva fins a la seva declaració com a Monument nacional el 1930 i l’impuls de figures com Joan Subias Galter. Més recentment, els programes d’excavació, recerca i restauració duts a terme per la Generalitat de Catalunya a finals del segle XX van activar la recuperació i salvaguarda del conjunt monumental.

Súbdit de Sant Pere de Roma: el Monestir de Rodes, la translació del sagrat

El primer abat de Sant Pere de Rodes, Hildesind, va establir vincles molt estrets amb la Santa Seu. Va obtenir butlles papals per tal de protegir el monestir davant d’altres poders laics i eclesiàstics (974) i assegurar-se que esdevingués un lloc de pelegrinatge (979). Sobre aquestes bases es va desenvolupar una narrativa pròpia que, a través de l’art, les cerimònies, les relíquies i les llegendes posava de manifest la sacralitat i l’antiguitat del lloc, així com el seu vincle amb l’apòstol sant Pere i la Ciutat Eterna.

D’aquesta manera, els pelegrins que no poguessin acudir a Sant Pere del Vaticà podien obtenir a Rodes les mateixes indulgències. Es deia que les relíquies «petrines» que atresorava l’abadia havien arribat miraculosament en un vaixell des de Roma a inicis del segle VII. I, des de mitjan segle XIV, s’instaura un jubileu, a imitació de l’any sant romà, quan la festa de la Invenció de la Santa Creu (3 de maig) queia en divendres. A l’època moderna, aquesta celebració incloïa l’obertura d’una porta santa a la galilea o atri, l’espai on s’aixecava, a l’interior, la portada del Mestre de Cabestany (c. 1160-1170).

Aquesta portada, pel reaprofitament de marbres antics, el protagonisme de sant Pere i la presència de la barca com a metàfora de l’església, expressava la mateixa voluntat antiquitzant i d’adhesió a Roma. D’altra banda, el fet que la galilea fos un espai cerimonial i funerari explica que moltes imatges i inscripcions facin ressò de rituals pasquals i purificatoris seguint el usos benedictinocluniacencs.

Mestre de Cabestany “Aparició de Jesús als seus deixebles en el Mar de Galilea” Portada occidental de Sant Pere de Rodes c. 1160-1170. Font MNAC, Foto JSC

El Mestre de Cabestany i el seu temps: marbres, spolia i romànic

La creació de la figura del Mestre de Cabestany és obra de l’historiador català Josep Gudiol i Ricart. En un article publicat l’any 1944, el presenta com un escultor romànic extraordinari, que es caracteritza pel gust per les figures monstruoses, la deformació, un cànon extravagant i unes composicions desorganitzades.

La historiografia catalana i internacional li va anar atribuint, com a artista anònim i itinerant, un conjunt d’obres escampades per l’arc del Mediterrani occidental, que va des de la Toscana a Navarra, passant pel Llenguadoc i Catalunya. També s’ha destacat que la inspiració directa del seu art en sarcòfags tardoromans li hauria permès crear un art original, i això li ha valgut el sobrenom del Picasso del segle XII.

Mestre de Cabestany “Capitell amb caps de lleons devoradors” Portada occidental de l’Esglèsia de Sant Pere de Rodes c.1160-1170. Museu del Castell de Peralada. Font MNAC, Foto JSC

Els misteris sobre la seva formació i trajectòria, la seva presència a Rodes reutilitzant marbres antics de Carrara i del Proconès, i els dubtes que alguns autors han expressat sobre l’existència d’aquest mestre i el seu radi d’acció, han contribuït encara més a fer créixer el mite. Així, tant el Mestre de Cabestany com Sant Pere de Rodes s’han convertit en dos dels temes més universals de l’art romànic català.

Mestre de Cabestany “Timpà amb la benedicció, mort, resurecció i assmpció de Maria. c. 1160-1200. Santa Maria de Cabestany, actualment Notre-Dame-des-Anges. Font MNAC, Foto JSC
Antoniazzo Romano, ‘La Navicella di Giotto’, s. XV. Avignon, Musée du Petit Palais. © GrandPalaisRmn / René-Gabriel Ojeda.

Nota d’edició: Els textos s’han extret del web de l’exposició. https://www.museunacional.cat/ca/sant-pere-de-rodes-i-el-mestre-de-cabestany-la-creacio-dun-mite