És la investigació i recerca entorn de la gran variabilitat del blanc, al voltant de la creació de peces de ceràmica. Dels que creuen i mantenen que tota matèria està composta pels quatre elements: terra, aire, aigua i foc. La ceramista ens dona a conèixer com canviant la tècnica, la transformació de la matèria amb el grau de temperatura de cocció adequat, es poden obtenir diverses i curioses tonalitats del blanc.
En una petita taula de l’exposició ens explica com a través d’aquest estudi, ha fet possible un petit mostrari dels diferents tons fitxats en rajoles i petites peces de ceràmica l’objecte de la seva indagació. En definitiva, l’art de transformar i experimentar que unes substàncies, es poden canviar, transmutar en peces d’art.
On la ceramista explora la immensitat d’un color que, a primer cop d’ull, sembla senzill, però que amaga infinitat de matisos i significats.
“El blanc, lluny de ser absència, és presència subtil i profunda: superfície que respira, pell que revela, fons que acull la forma. Aquesta mostra presenta atuells ceràmics de formes simples, que exploren l’aparent simplicitat del blanc, desvetllant-lo com un territori d’infinits matisos i textures. Cada peça convida a completar un univers de tonalitats blanques d’infinita riquesa.
Aquest treball és fruit d’un procés d’investigació i experimentació intensa, una recerca de l’essència a través del blanc. Cada peça exposada és, per si mateixa, el resultat i el vehicle d’aquest estudi minuciós. Un mateix esmalt es transforma en infinits blancs segons l’argila, l’aplicació, la temperatura i la cocció revelant la seva versatilitat i assignant a casa vas una llibertat estètica.
Els colors del blancés una paleta de possibilitats: mats que transmeten quietud, brillants que reflecteixen la llum, setinats i opalescents que desvetllen el cos ceràmic, i textures que inviten a la contemplació tàctil.
Aquesta exposició mostra com l’acte creatiu pot ser, en si mateix, una investigació profunda rere l’aparent simplicitat del color acromàtic de major lluminositat.”
Anna Ballesté
Exposició es va realitzar al Terracotta Museu de Ceràmica de la Bisbal d’Empordà del 18 de juliol al 5 d’octubre de 2025, a l’Espai la Peixera, ubicat en el primer pis del Terracotta Museu, recinte destinat a la reflexió, investigació i difusió de la ceràmica.
El museu està situat en la fàbrica més antiga de la Bisbal, Terracotta-Fuster SA, que es dedicava als revestiments ceràmics, fundada l’any 1928. A través de diverses ampliacions, actualment ocupa uns 6.000 m2.
La fàbrica deixà la seva producció i activitat el 1984. Tres anys més tard l’Ajuntament de la ciutat adquirir, reformar i instal·lar l’actual museu, obert al públic amb l’exposició permanent i temporals.
L’exposició permanent està pensada per aconseguir i posar de manifest la importància que ha tingut i té encara la ceràmica al llarg de la història i en l’actualitat a la Bisbal, de tota la comarca i del seu entorn. Compta amb un fons d’11.000 peces, de les que unes 3.000 estan cedides per la Generalitat. Es poden visitar els quatre eixos temàtics, els antics forns, les xemeneies i les seves conduccions, la rajoleria i la ceràmica de creació.
Estudi Ceràmic [ba_Ro] és la firma creada per David Rosell i Anna Ballesté, dos ceramistes seduïts per la terra i el foc.
Documentació i fotografies, realitzades el dia de la inauguració de l’exposició a La Peixera del Terracotta Museu, amb la presentació de treball, per part de l’Anna i altres companys membres de l’Associació de Ceramistes, que fan una tasca importantíssima, per la recuperació i l’estudi de l’extens món de la ceràmica i per difondre el gran patrimoni científic, tècnic i industrial de l’argila, esmalt, porcellana… i promoure l’Artesania i el Disseny de la Ceràmica actual.
L’Anna comparteix, algunes, fotografies de la carpeta de les seves peces, realitzades per la fotògrafa Núria Ribera.
L’Anna en l’interior del taller del seu “Estudi-Ceràmic”
Moments de l’acta d’inauguració de l’exposició. 18-07-2025
Finalitzada aquesta petita exposició de treball “de l’argila”, publicaré dos capítols on faré referència a mostres, tallers i exposicions més rellevants d’Estudi Ceràmic.
Dedicatòria del ceramista “Didi”.
Pròxima exposició:
La galeria ASSAI s’enorgulleix de presentar l’exposició ANÁMNĒSIS.
Inauguració el dissabte 08 d’agost 2026
A partir de les 19h
Assai Gallery, Carrer Enginyer Algarra 43B – 17256 Pals
Us esperem per celebrar junts l’obertura de l’exposició!
L’exposició romandrà oberta fins al 4 de setembre.
Exposició itinerant: “Españoles en el nacimiento de una nación”
Organitza: Instituto de Historia y Cultura Militar del Ministerio de Defensa
Una mirada crítica a l’exposició sobre la participació espanyola en la independència dels Estats Units
Amb motiu dels 250 anys de la Declaració d’Independència dels Estats Units, l’Instituto de Historia y Cultura Militar del Ministerio de Defensa ha preparat una exposició itinerant i, com a tal, temporal, dedicada a exaltar la participació espanyola en aquest esdeveniment. Pensem que aquesta iniciativa forma part de l’objectiu de reforçar el sentiment espanyol que el president Aznar va començar a reivindicar amb la gran bandera de la plaça de Colón de Madrid.
L’hem vista a Maó. És una exposició digna, però feta amb molt pocs mitjans. Com és de suposar, es tracta de ressaltar la participació espanyola en un fet que podríem considerar col·lateral dins la història espanyola. Ens ha interessat perquè tracta uns fets poc estudiats i força desconeguts. També perquè permet constatar una certa tergiversació de la història.
En efecte, Espanya no ajudava els exèrcits independentistes de les Tretze Colònies, ja que això anava contra els seus interessos a l’Amèrica Hispànica. El que feia era protegir les seves flotes, que navegaven entre Amèrica i la península. Això implicava enfrontar-se als anglesos i, en conseqüència, afavorir indirectament els nord-americans en la seva lluita contra l’enemic comú.
Les Tretze Colònies americanes, la província de Quebec i el Territori Indi segons el decret reial de 1763
Per contextualitzar una mica, podem dir que de la Guerra dels Set Anys (1756-1763) tots els estats europeus en van sortir molt endeutats. Una de les mesures que els anglesos van adoptar per eixugar el dèficit va ser augmentar els impostos a les colònies. Aquest fou el detonant de la revolta de les Tretze Colònies americanes.
Espanya rebia la plata de les mines americanes mitjançant les flotes que sortien, fonamentalment, de Veracruz. Allí s’hi afegien les mercaderies que arribaven amb el galió de Manila, que havien travessat el continent americà per terra, i les que provenien dels altres virregnats —Perú, Cuba i Veneçuela. Aquestes flotes anaven protegides per la marina de guerra espanyola i, evidentment, era important dominar tot el golf de Mèxic per garantir-ne la seguretat.
A partir del segle XVI, Espanya va anar incorporant a la Corona grans territoris del que avui coneixem com els Estats Units. El sistema es basava en els presidis, fortaleses militars i nuclis de colonització units entre ells mitjançant camins que travessaven un territori molt poc poblat. Observem al mapa els territoris que depenien de la Corona a partir de la Nova Espanya, l’actual Mèxic.
Mapa de territoris de la Corona espanyola
L’exposició consta d’uns bons panells informatius que tracten diferents temes: des de l’ajuda econòmica fins a l’enviament d’armes, passant per l’acció militar de la Batalla de Pensacola (o Panzacola) (1781), que va permetre, indirectament, tallar el subministrament als britànics que lluitaven contra l’Exèrcit Continental (Continental Army) o independentista.
Galeria principal de l’exposició.
Bernardo de Gálvez Gallardo y Madrid, governador de Louisiana, que va conquerir la plaça de Pensacola als anglesos amb l’objectiu de recuperar la Florida, cedida el 1763 en el Tractat de París. Aquesta acció va impedir entre altres coses, que els anglesos subministressin el seu exèrcit pel riu Mississipí i contribuint a alleugerir la pressió sobre l’exèrcit de George Washington.
Maniquí que representa Bernardo de Gálvez Gallardo y Madrid, governador de Louisiana
Hi trobem també els pobles natius i les seves aliances, tant a favor com en contra dels colonitzadors, d’acord amb els seus interessos. Així, una part dels creek, aliats dels anglesos, practicaven l’esclavitud i perseguien els esclaus fugits. En canvi, els seminola, aliats de la Corona mantingueren una política molt més favorable a l’acollida d’esclaus fugits. Molts d’aquests fugitius, de vegades, s’integraven a l’exèrcit espanyol.
També hi apareixen els missioners, encarregats d’assistir espiritualment els pocs colons i de convertir les tribus indígenes al cristianisme.
Hi ha una petita secció dedicada a la importància de la dona als presidis. Com que els soldats eren pocs, les dones assumien moltes de les tasques que habitualment corresponien als homes: tenir cura dels cavalls, fer guàrdies o defensar el presidi amb les armes, si era necessari. També hi trobem la biografia d’algunes dones destacades.
Maniquí d’una dona amb la vestimenta de l’època
Per resumir, és una exposició modesta, feta amb molt pocs mitjans, però clarament orientada a oferir una lectura molt favorable del paper d’Espanya en la guerra d’independència dels Estats Units. Malgrat aquest plantejament, té l’encert de donar a conèixer uns fets poc estudiats i força desconeguts sobre la presència espanyola als actuals Estats Units. Una visita interessant que permet descobrir aquest episodi històric, sempre que es faci amb esperit crític.
Més informació
Alberto Pellegrini: La Independència dels Estats Units d’Amèrica: una revolució poc coneguda? 5 de març de 2019, Ateneu Barcelonès. Tingué lloc aquesta conferència en el marc del cicle “De la Revolució Americana a la Revolució Francesa” organitzat per la Comissió de Cultura de l’Ateneu Barcelonès. La podeu veure al Blog d’Història
En realitat són dues visites en una. L’edifici, obra de Josep Mª Sert i el contingut que són les obres que s’hi mostren.
Marguerite (1909-1977) i Aimé (1906-1977) foren una parella d’editors i marxants d’art apassionats de l’art modern. Eren a més col·leccionistes i mecenes. Varen representar i vendre obres de quasi tots els grans artistes de la seva època, entre ells, Braque, Matisse, Léger, Chagall, Giacometti, Calder, Harlow, els espanyols Chillida, Palazuelo i Saura i els catalans Miró i Tàpies.
La primera galeria l’obriren a Cannes el 1936 i va seguir la de París al 1945. El 1957 visitaren a Miró en el seu nou taller a Palma de Mallorca dissenyat per Josep Mª Sert.
Imatge 1.- Estudi-taller de Palma de Mallorca de Joan Miró
Entusiasmats amb l’obra i el sistema d’il·luminació decideixen que la realització de la idea de la Fundació que portaven de cap, es materialitzi en un edifici que construirà Sert a la Provença. La inaugurarà el 1964 André Malraux ministre de cultura. La idea de la Fundació és no ser un museu i sí un univers on l’art modern pugui aixoplugar-se. Amb el temps s’han ampliat les arts presents i regularment hi trobem també musica i dansa.
Edifici de la fundació
No el coneixíem i al veure’l hem pensat que Sert va fer com Domènech i Montaner amb l’hospital psiquiàtric de Reus Pere Mata i l’hospital de Sant Pau de Barcelona. Els dos feren un assaig sense saber-ho, del que seria després una de les seves grans obres. En el cas de Josep Mª Sert la Fundació Joan Miró de Barcelona inaugurada el 1975.
Imatge 2.- Jardí d’entrada de la Fundació Margherite i Aimé Maeght
Imatge 3.- La fundació Miró de Barcelona, també amb estàtues als jardins.
Els dos edificis són exemples del racionalisme del segle XX. Són un model del diàleg entre l’art, l’espai i la llum. Presenten un conjunt de volums blancs relacionats mitjançant patis interiors i terrasses. A l’estar situats a certa alçada permet que els dos tinguin magnífiques terrasses amb vistes sobre el paisatge de l’entorn. Els dos són clarament mediterranis com ho eren els seus promotors.
Per l’edifici de Saint-Paul-de-Vence es va comptar amb grans i diferents artistes i tècnics en les seves especialitats. Es varen dissenyar expressament vitralls, mobles, llums, mosaics,…i per descomptat el jardí. Més endavant es va ampliar entre 2022 i 2024 de manera que l’espai d’exposició s’augmentés sense malmetre l’estil inicial de Sert.
Obres que exposa la fundació
La col·lecció permanent te més de 13.000 obres destacant moltes de Miró. Mostrarem algunes peces que ens han cridat més l’atenció sense pretensió de ser representatives. No presentem cap pintura de Joan Miró ja que és un autor que tenim molt referenciat i conegut i ens ha semblat quasi impossible destacar-ne alguna. Per contra ens ha semblat interessant mostrar dos escultures d’ell de les moltes que hi trobem en els jardins.
Imatge 4,- Escultures de Joan Miró que podem contemplar entre altres.
Imatge 5.- Christo. Projecte de la intervenció que es va fer al jardí de la Fundació, 1968
Imatge 6.- Marc Chagall. Maqueta per el mosaic de la Fundació, 1964
Imatge 7.-Marco Del Re. Gran nu vermell XI, 2005
Imatge 8.- Fernand Léger. La sortida al camp, 1954
Imatge 9.- Eduardo Chillida. Collage sobre paper marró i blanc, 1969
Imatge 10.- Vitralls separant terrassa coberta i descoberta
Imatge 11.- Hans Hartung. Sense títol, 1971
Capítol apart mereixen els llibres d’artista provinents de la biblioteca d’Aimé que fou una de les més importants de França i que ens mostra la col·laboració entre escriptors i poetes amb pintors i dissenyadors. Es tracta de grans edicions de llibres il·lustrats amb gravats o litografies originals. Alguns son reconeguts formant part dels 100 llibres més importants del segle XX.
Nota de l’autor: Les mides de les fotos no es corresponen a la realitat per necessitats de maquetació. Les fotos són de l’autor fetes durant la visita
Horaris: Del 8 al 26 de juny del 2026; De 10 a 13h i de 16 a 19h
Entrada lliure
A-simètrics
Descobreix la força creativa de les persones amb capacitats diverses a l’exposició “A-simètrics”.
Aquest projecte artístic, impulsat pel Grup Asproseat des dels Centres Ocupacionals 1981 i La Marina, ens convida a mirar més enllà de la norma i a celebrar la bellesa de la singularitat i la lliure expressió. Una cita imprescindible amb l’art social i compromès al cor de Barcelona.
Entre altres, hi ha exposades obres de l’artista Guillem Coma que ha fet diverses obres gràcies a l’acompanyament de la seva facilitadora artística Anna Oliva
Asproseat té com a propósit atendre i donar resposta a les necessitats de les persones en situació de vulnerabilitat al llarg de la seva vida. La visió de l’entitat és ser un referent en la generació d’oportunitats i serveis per les persones en cadascuna de les seves etapes de la vida mitjançant l’excel·lència, la sostenibilitat i la innovació.
J.M. EscobarRaquel SanzGuillem ComaRaquel SanzGuillem Coma
El projecte A-simètrics té com a objectiu general promoure l’accés a l’art i a la cultura, el desenvolupament d’habilitats artístiques, l’expressió emocional i simbòlica, i la construcció d’una identitat artística pròpia, garantint una experiència inclusiva i personalitzada per a persones amb discapacitat intel·lectual.
Guillem Coma debutà amb l’art del bolígraf
L’artista emergent Guillem Coma (Barcelona, 1990) exposà els seus dibuixos per primera vegada a la galeria RocioSantaCruz amb la mostra De la matèria del cos. Amb motiu de l’Art Nou 2024, Coma presentà una selecció d’obres que utilitzen el bolígraf com a eina principal, creant una àmplia gamma de gestos, estils i volums que conviden a la contemplació.
L’acte de “ratllar” és una constant en l’obra de Coma, convertint-se en el mitjà d’expressió creativa per explorar i comunicar les seves idees. Cada traç contribueix a la construcció d’un conjunt coherent i crea una narrativa visual rica i multifacètica que permet contemplar la bellesa i l’harmonia de la repetició.
Les línies es barregen creant formes i textures aparents per construir figures que generen una sensació de moviment i fluïdesa, una característica que aporta una capa d’èxtasi i profunditat a les obres. La presència reiterada de la figura humana en un registre d’abstracció gestual és el fil conductor que connecta les peces i desafia al públic a mirar més enllà de l’evident i a interpretar les obres de manera personal.
La galeria RocioSantaCruz, amb un interès particular en el territori que succeeix als marges del sistema de l’art, aposta per donar suport i visibilitat a les iniciatives de joves artistes com Guillem Coma. Aquesta proposta expositiva es desenvolupà en col·laboració amb el projecte Art Singular, de la Fundació Josep Santacreu, que té com a objectiu donar visibilitat a l’art creat per persones amb diversitat funcional, trastorn del desenvolupament intel·lectual o en risc d’exclusió.
Del 17 de febrer al 31 de maig 2026 a Madrid i al Kunsthaus Zürich del 3 de juliol al 25 d’octubre
Imatge principal: Vilhelm Hammershøi (1864–1916) Title: Danish: Støvkornenes dans i solstrålerne. (Edit this at Wikidata)
Hammershøi. L’ull que escolta
És la primera retrospectiva que es fa a Espanya dedicada a l’artista danès Vilhelm Hammershøi (1864-1916). Ens ofereix un ampli i exhaustiu recorregut de la seva obra a través d’un centenar d’obres.
Si podeu visitar-la, no us la perdeu. Us agradarà, també és un motiu per visitar dues ciutats interessants.
Hammershøi és un pintor relativament poc conegut. Per donar una idea a la National Gallery només hi ha un quadre d’ell penjat i sembla que n’estan restaurant un altre. Un pintor figuratiu que en el seu moment va tenir èxit convivint amb l’expressionisme i el primer cubisme. Amb el triomf de les avantguardes històriques va ser un autor oblidat que torna a tenir interès dins i fora de Dinamarca.
El títol de l’exposició, prové de la passió que tenia per la música. A la seva pintura hi té un protagonisme especial el blanc dins un univers de colors pàl·lids i tranquils amb predomini del gris, marró i negre. En general és un pintor tranquil, auster i seriós. Pinta persones i interiors des de diferents angles, pocs paisatges i sempre des de llocs propers als seus domicilis.
Mostrarem els quadres que ens han sorprès. Demanaríem indulgència per les imatges considerant que venen de fotos fetes per l’autor durant la visita sense poder tenir present llums, reflexos,…
El primer és un del fill del seu mecenes que era concertista de violoncel. L’instrument es converteix en el gran protagonista així com la llum directa sobre el músic.
Imatge: Hammershøi, “El violenchelista. Retrato de Herry Barmsen”, 1893
No li agradava pintar retrats per encàrrec de desconeguts. Primer volia conèixer-los per influir-hi en el seu entorn més proper.
Retrat de la seva esposa i autoretrat del matrimoni
La seva esposa Ida Ilsted el va acompanyar en els seus viatges i estades a l’estranger. Es va convertir en una model habitual, amb retrats en què era protagonista única, i en altres dins del domicili familiar.
Interiors amb pocs mobles i objectes. La majoria d’obres són de casa seva en un edifici del segle XVIII a Copenhagen.
Les figures distants no són les protagonistes del quadre. Les línies arquitectòniques són el verdader leitmotiv del quadre que accentua la llum.
Portes obertes, un tema que repeteix, els terres foscos i les portes en diferents posicions buscant la llum i les ombres.
Imatge: Vilhelm Hammershøi, “Interior de la casa del artista”, 1900
Les finestres, un altre tema molt tractat. Perden la seva funció, no interessa l’exterior, si la llum que penetra i les projeccions sobre el terra sempre fosc.
Un altre retrat d’esquena. Més lluminós i influenciat per l’impressionisme.
Finalment un autoretrat de l’època madura. Igual que en l’anterior hi veiem un traç més gruixut, es nota l’evolució pictòrica amb el pas del temps.
Per acabar dir que en l’exposició hi trobem obres de contemporanis seus. Destacaríem Johan Rohde i la sorpresa de trobar-hi un Casas.
Exposició al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC)
Del 20 de març al 28 de juny de 2026
Comissariat: Manuel Antonio Castiñeiras González
Imatge principal: Mestre de Cabestany, “Cap de sant Pere procedent de Sant Pere de Rodes”. Museu del Castell de Peralada.
El Mestre de Cabestany i Sant Pere de Rodes
L’exposició és un homenatge a l’escultor més genial i internacional del romànic català, el Mestre de Cabestany —per a alguns un veritable Picasso del segle XII— i a la seva obra mestra, la desapareguda portada de marbre de Sant Pere de Rodes, al Port de la Selva (1160-1170). La mostra aborda també la sorprenent trajectòria vital d’aquest artista —entre la Toscana, el Migdia francès, Catalunya i Navarra—, així com els nombrosos interrogants oberts en relació amb les fonts i les intencions originals del seu art.
Vistes aèries del Monestir de Sant Pere de Rodes (Port de la Selva, Alt Empordà). Font: MNAC
L’aparició d’una sèrie de peces procedents d’aquest conjunt i l’ingrés de cinc d’elles (un relleu, dos caps masculins, un fragment de vestimenta i la cartel·la de l’INRI de la creu) a la col·lecció del MNAC han propiciat aquesta mostra ambiciosa i de gran abast, que pretén posar en valor l’originalitat i la “modernitat” d’aquest escultor itinerant en el context del romànic europeu, així com cridar l’atenció sobre l’extraordinària dimensió artística de l’abadia benedictina de Sant Pere de Rodes i la seva llarga i agitada història patrimonial des de l’Edat Mitjana fins a l’època contemporània. El monestir, enclavat en un lloc incomparable, on la natura és indissociable de l’art, s’ha convertit en un mite contemporani de la història de l’art romànic.
Taller del Mestre de Cabestany “Clau amb arquivolta amb Agnus Dei” Portada occidental de l’Esglèsia de Sant Pere de Rodes c.1160-1170. L’anyell de Déu era la clau de l’arquivolta exterior del timpà on se situava la Crucificció de Crist. Museu Frederic Marès, BCN. Foto JSC.
Obres inèdites i descobriments recents
L’exposició reuneix més de cent obres d’escultura, pintura, manuscrits il·luminats, dibuixos i documents procedents de museus, biblioteques i arxius nacionals i internacionals (Cluny, Tolosa, Avinyó, París, Pisa, Cremona, Roma, Torí, Londres), amb la particularitat que inclou obres i documents inèdits.
De la portada desapareguda s’hi exposen, per primera vegada, un relleu figurat d’extraordinària qualitat trobat recentment, tres caps masculins, la cartel·la del Titulus Crucis de l’antiga crucifixió de pedra, un nou fragment del marc de la porta, així com dos documents sobre el desmuntatge de l’abadia i de la façana escultòrica al segle XIX.
De la mateixa manera, el visitant pot accedir a una reconstrucció hipotètica de la portada, així com a la confirmació que els marbres antics reutilitzats pel Mestre de Cabestany provenen de Carrara (Itàlia) i del Proconès (Turquia). Per aquest motiu, en un mateix espai es reuneixen obres d’art romànic, sarcòfags romans, peces reutilitzades o brutalment fragmentades, relats de viatgers, informes sobre el desmantellament del monestir i testimonis de la progressiva recuperació de la memòria del lloc.
Reconstrucció hipotètica de la portada. Font: MNAC, Foto: JSC
El mite de l’abadia de Rodes
Aquest conjunt permet reflexionar sobre una sèrie de temes fascinants relacionats amb la construcció del mite de l’abadia de Rodes —la capacitat mitopoètica del paisatge, la seva vinculació primigènia amb Roma, el paper del monestir com a destinació de pelegrinatge—, així com sobre el sorprenent caràcter “retrospectiu” de l’art del Mestre de Cabestany, que cercava inspiració en els sarcòfags tardoromans. La seva obra major, l’extraordinària portada occidental de marbre de Sant Pere de Rodes, malauradament destruïda en el primer terç del segle XIX, és un dels eixos principals del projecte.
Monestir de Sant Pere de Rodes. Font: MNAC
L’exposició permet endinsar-nos en una sèrie de narratives que ens fan viatjar al passat i es divideix en tres grans seccions. La primera aborda el moment de la destrucció i dispersió de la portada al segle XIX i el posterior naixement de la consciència patrimonial actual.
Un segon àmbit de l’exposició explica l’edat d’or del monestir medieval a través dels seus vincles amb Roma, la creació de relats llegendaris i la realització d’una portada de marbre de la qual s’ofereix una proposta de reconstrucció.
Finalment, l’exposició planteja una reflexió sobre la inspiració antiga del Mestre de Cabestany i el caràcter retrospectiu del seu art i de la seva tècnica, amb l’exhibició d’altres exemples dels segles XI-XII procedents de diferents punts d’Europa, que es mostren al costat de sarcòfags i relleus romans.
La creació d’un altre mite
El monestir de Sant Pere de Rodes és un monument únic en l’estudi de l’art romànic. La seva peculiar història contemporània, marcada per l’abandonament, la destrucció, l’admiració romàntica i la recuperació de la memòria patrimonial, l’ha convertit en mite. Emplaçat al Cap de Creus, en un vessant de la muntanya de Verdera sobre l’horitzó del mar Mediterrani, és un dels exemples més reeixits de la relació entre arquitectura i paisatge.
Columnes a l’interior de l’església en ruïnes del monestir de Sant Pere de Rodes, al Port de la Selva. Arxiu de l’Institut d’Estudis Catalans, Fons Joan Subias i Galter.
Un entorn, l’Alt Empordà, que Manuel Brunet va descriure com «un eix al·lucinant». Aquí va treballar l’escultor més genial, inclassificable i internacional del romànic català, l’anomenat Mestre de Cabestany, conegut sovint com el Picasso del segle XII. A Sant Pere de Rodes va emprendre la seva obra més ambiciosa: la portada occidental (c. 1160-1170), avui destruïda, que és el centre d’aquesta exposició.
La seva producció, que imita l’art dels sarcòfags de l’antiguitat tardana i reaprofita marbres antics, es va posar al servei del prestigi de l’abadia empordanesa, construït sobre una ambició: convertir-se en una mena de segon Sant Pere del Vaticà. Primer, a finals del segle X, com un substitut del pelegrinatge a Roma i, més endavant, a la segona meitat del segle XIV, amb l’establiment d’un jubileu a imitació del romà.
Solitari i desert: destrucció, dispersió i consciència patrimonial
A l’alta edat mitjana, el monestir de Sant Pere de Rodes va aplegar un important patrimoni territorial gràcies a les generoses donacions del comte d’Empúries, Gausfred, entre els anys 945 i 974. El nucli del seu domini corresponia als actuals municipis del Port de la Selva, la Selva de Mar i Llançà. També incloïa el drets de pesca sobre l’estany de Castelló, que a partir del segle XVIII es va anar dessecant.
Encara que la decadència de l’abadia va començar al segle XV, les guerres amb França dels segles XVII i XVIII la van accelerar. Els saqueigs van comportar pèrdues importants, com l’espoli de la Bíblia de Rodes, que avui es conserva a la Bibliothèque nationale de France. Tanmateix, amb el trasllat de la comunitat benedictina a Vila-sacra (1798) i, posteriorment, a Figueres (1818), el monument i els seus tresors van quedar desprotegits. I és llavors que la portada del Mestre de Cabestany va ser vandalitzada, desmuntada i dispersada. Convertit en una ruïna romàntica, el monestir no va començar a rebre una protecció efectiva fins a la seva declaració com a Monument nacional el 1930 i l’impuls de figures com Joan Subias Galter. Més recentment, els programes d’excavació, recerca i restauració duts a terme per la Generalitat de Catalunya a finals del segle XX van activar la recuperació i salvaguarda del conjunt monumental.
Súbdit de Sant Pere de Roma: el Monestir de Rodes, la translació del sagrat
El primer abat de Sant Pere de Rodes, Hildesind, va establir vincles molt estrets amb la Santa Seu. Va obtenir butlles papals per tal de protegir el monestir davant d’altres poders laics i eclesiàstics (974) i assegurar-se que esdevingués un lloc de pelegrinatge (979). Sobre aquestes bases es va desenvolupar una narrativa pròpia que, a través de l’art, les cerimònies, les relíquies i les llegendes posava de manifest la sacralitat i l’antiguitat del lloc, així com el seu vincle amb l’apòstol sant Pere i la Ciutat Eterna.
D’aquesta manera, els pelegrins que no poguessin acudir a Sant Pere del Vaticà podien obtenir a Rodes les mateixes indulgències. Es deia que les relíquies «petrines» que atresorava l’abadia havien arribat miraculosament en un vaixell des de Roma a inicis del segle VII. I, des de mitjan segle XIV, s’instaura un jubileu, a imitació de l’any sant romà, quan la festa de la Invenció de la Santa Creu (3 de maig) queia en divendres. A l’època moderna, aquesta celebració incloïa l’obertura d’una porta santa a la galilea o atri, l’espai on s’aixecava, a l’interior, la portada del Mestre de Cabestany (c. 1160-1170).
Aquesta portada, pel reaprofitament de marbres antics, el protagonisme de sant Pere i la presència de la barca com a metàfora de l’església, expressava la mateixa voluntat antiquitzant i d’adhesió a Roma. D’altra banda, el fet que la galilea fos un espai cerimonial i funerari explica que moltes imatges i inscripcions facin ressò de rituals pasquals i purificatoris seguint el usos benedictinocluniacencs.
Mestre de Cabestany “Aparició de Jesús als seus deixebles en el Mar de Galilea” Portada occidental de Sant Pere de Rodes c. 1160-1170. Font MNAC, Foto JSC
El Mestre de Cabestany i el seu temps: marbres, spolia i romànic
La creació de la figura del Mestre de Cabestany és obra de l’historiador català Josep Gudiol i Ricart. En un article publicat l’any 1944, el presenta com un escultor romànic extraordinari, que es caracteritza pel gust per les figures monstruoses, la deformació, un cànon extravagant i unes composicions desorganitzades.
La historiografia catalana i internacional li va anar atribuint, com a artista anònim i itinerant, un conjunt d’obres escampades per l’arc del Mediterrani occidental, que va des de la Toscana a Navarra, passant pel Llenguadoc i Catalunya. També s’ha destacat que la inspiració directa del seu art en sarcòfags tardoromans li hauria permès crear un art original, i això li ha valgut el sobrenom del Picasso del segle XII.
Mestre de Cabestany “Capitell amb caps de lleons devoradors” Portada occidental de l’Esglèsia de Sant Pere de Rodes c.1160-1170. Museu del Castell de Peralada. Font MNAC, Foto JSC
Els misteris sobre la seva formació i trajectòria, la seva presència a Rodes reutilitzant marbres antics de Carrara i del Proconès, i els dubtes que alguns autors han expressat sobre l’existència d’aquest mestre i el seu radi d’acció, han contribuït encara més a fer créixer el mite. Així, tant el Mestre de Cabestany com Sant Pere de Rodes s’han convertit en dos dels temes més universals de l’art romànic català.
Mestre de Cabestany “Timpà amb la benedicció, mort, resurecció i assmpció de Maria. c. 1160-1200. Santa Maria de Cabestany, actualment Notre-Dame-des-Anges. Font MNAC, Foto JSC
El Palau Martorell presenta una de les més grans exposicions dedicades a Joaquín Sorolla, a Barcelona, que es pot visitar fins al 6 d’abril de 2026, i que reuneix 86 obres mestres del pintor valencià.
“En el mar de Sorolla con Manuel Vicent”, realitzada en col·laboració amb el Museu Sorolla i la Fundació Museu Sorolla, ofereix un plantejament expositiu inèdit en el qual l’escriptor valencià Manuel Vicent duu a terme un comissariat literari al voltant de l’obra de Joaquín Sorolla, tot aconseguint un diàleg insòlit entre la pintura i la literatura.
Un recorregut poètic i visual
El Palau Martorell convida l’espectador a submergir-se en l’obra de Joaquín Sorolla a través de la mirada de Manuel Vicent, amb una exposició d’un recorregut poètic i visual. La mostra planteja l’existència d’una actitud estètica i moral enfront del mar. Actitud que, en certa manera, tots dos artistes, Sorolla i Vicent, comparteixen.
Manuel Vicent construeix, a través d’una acurada selecció de pintures pertanyents a la col·lecció del Museu Sorolla, un itinerari visual sobre la representació de la mar i les seves escenes en l’obra de Sorolla. Al mateix temps, servint-se d’aquestes pintures, l’escriptor fila un relat —que és alhora biogràfic, literari i estètic— sobre la pintura de Sorolla, sobre el Mediterrani, sobre la seva gent i sobre ell mateix i la seva relació amb la mar.
L’escriptor Manuel Vicent a la presentació de l’exposició ‘El mar de Sorolla amb Manuel Vicent’. Font: Diari de Barcelona
Quatre seccions temàtiques
L’exposició es compon d’una selecció de 86 obres que l’escriptor ha dividit en quatre seccions temàtiques: “El subconscient està ple d’algues”, “Un drama naturalista sota la llum del Mediterrani”, “Estiuejants burgesos al Cabanyal” i “Al mar de Xàbia”
Vicent, practica una prosa lluminosa i sensual, plena de matisos, representant el món a través de l’experiència dels sentits. Igual que amb Sorolla, és difícil comprendre l’abast de la seva literatura sense el Mediterrani i el Llevant, sense les seves gents o els seus paisatges. En aquesta exposició conflueixen els dos artistes, pintor i escriptor, agermanats per una mirada naturalista, resplendent, gairebé enlluernadora.
D’una banda hi apareix Sorolla amb les seves pintures de platja més emocionants, les seves escenes de pesca més colpidores o les seves visions del mar més enlluernadores. Paral·lelament, hi apareix Vicent amb la seva prosa precisa, amb els seus records, les seves vivències i les seves reflexions sobre Sorolla, el mar, els seus personatges i els seus escenaris. El mar de Sorolla es converteix en un espai de creació literària per a Vicent.
El subconscient està ple d’algues
“El primer estiu de la meva vida, amb només tres mesos d’edat, el vaig passar vora el mar, i és possible que el meu cervell hagués absorbit de manera inconscient la resplendor enlluernadora del sol sobre la sorra, la brisa de sal que expandia l’olor d’algues i de calafat de les barques de pesca varades, el so rítmic del trencar de les onades (…)”.[Manuel Vicent] .
Un drama naturalista sota la llum del Mediterrani
“De la mateixa manera que sota la felicitat nia la tragèdia, al fons d’una llum blanca enlluernadora hi ha una llum negra que t’aclapara i t’obliga a mig aclucar els ulls. Aquesta dialèctica estètica entre contraris m’ha acompanyat sempre, i, arribat el cas, m’ha servit per penetrar en el significat profund que conté aquella lluita contra el mar que estableix la pintura lluminosa de Sorolla.”[Manuel Vicent]
Estiuejants burgesos al Cabanyal
“A principis del segle XX, els pobles marítims estaven units a les colònies d’estiueig que els burgesos de València havien establert a la platja, i en elles els feliços botiguers de la ciutat i els pescadors de passions elementals convivien durant uns mesos cada any. Uns habitaven cases d’estil colonial i altres sobreviuen en miserables barraques; uns portaven pameles o barrets de Panamà i vestien teles blanques de dril, altres anaven descalços i amagaven una navalla a la faixa”. [Manuel Vicent] .
Al mar de Xàbia
L’última secció té com a protagonista Xàbia, localitat que Sorolla va visitar per primera vegada l’octubre del 1896, moment en el que escriu a la seva dona Clotilde dient-li: “Xàbia sublim, immensa, el millor que conec per pintar. Ho supera tot”.[Sorolla]
“Quan vaig començar a sentir i a navegar aquest mar de Dénia i de Xàbia, mai no vaig deixar d’imaginar que aquestes aigües pertanyien a Sorolla, embriagat per aquesta llum de moscatell, com a mi em va passar”. [Manuel Vicent]
No és gens fàcil parlar d’aquest esdeveniment, d’aquest prodigi, més encara si ja saps i has comprovat que no és una exposició a l’ús. Però l’organitza el CCCB amb una comissària, Neus Penalba, de luxe, ho dic per la feina que ha fet!. I ho dic sabent que no faig una hipèrbole.
D’entrada penses que qui no conegui prou l’obra o a la Rodoreda, a ELLA, li serà difícil deixar-se enlluernar com m’ha passat a mi. Als meus prejudicis de caire literari i organitzatiu, els hi han clavat un parell de bufetades, de les que es mereixen. Tothom que mínimament sàpiga qui és la Colometa s’hi pot deixar portar, perquè és simplement això el que fan: t’agafen de la mà i t’expliquen un univers personal, complex, a vegades críptic, un cosmos, que podem dir rodoredià. I ho fan tractant els diferents fils, motius, idees que encapçalen les seves obres i cóm aquestes ho apliquen.
Rodoreda, un bosc és una macro exposició, del millor que he vist sobre una escriptora. S’hi ha d’anar sense presses amb un bon calçat i, sobretot, amb ganes d’entrar a un espai molt íntim, que possiblement recordaràs molt de temps. Són molts els detalls que recordaré, que fins i tot ens han fet riure, per ocurrents. Per citar uns pocs… la documentació original que s’aporta, la seva bibliografia traduïda, les seves inacabables influències literàries, la relació amb altres disciplines artístiques, la documentació filmada…
L’equip que ha preparat aquest esdeveniment ha treballat molt, és obvi i no cal dir-ho, només cal llegir els crèdits finals. El que és immensament colpidor és cóm s’ho han plantejat, de quina manera entren en una totalitat personal i social, i decideixen explicar-la. Què és sinó un bosc? La tria de fragments, de frases de l’obra de la Rodoreda és exquisida, només amb això ja tenim el personatge. I cada un dels espais decididament treballats, espremuts, impecables, o com diria Eugeni d’Ors “ben plantats“. No cal dir la quantitat d’activitats al voltant de l’exposició que trobareu a la pàgina.
D’allà, qui no surti amb unes ganes ferotges de llegir-la, de devorar-la de nou, o per primera vegada és que no s’ha deixat portar.
Perdeu-vos-hi. Es un bosc gran, molt gran. Us ho passareu bé.
Les influències literàries
L’obra de la Rodoreda traduïda
Un exemple de panell que explica un dels aspectes més importants de la seva obra
Oberta fins el 8 de març de 2026 Comisari: Vicente Todolí
És una retrospectiva de l’escultor madrileny mort el 2001. Juan Muñoz sempre deia que havia copiat molt dels clàssics, entenent com a tals els grans mestres del renaixement, els manieristes i el barroc espanyol. Una frase típica d’ell era “de la historia del arte robo lo que puedo”.
Suposem que en conseqüència s’ha muntat una exposició diferent i poc convencional. Si bé és cert que hi ha algunes sales dedicades únicament a la seva obra -edifici dels Jerónimos- també la trobem enmig d’altres sales -edifici Villanueva- i obres amb un diàleg de les seves escultures i instal·lacions amb les pintures que l’han influenciat de Velázquez, Goya, Borromini, Bernini,… Es tracta d’un escultor alimentat per la pintura que té temes compartits com els nans de la cort o la perspectiva amb aquests grans autors.
Les seves obres són sovint figures humanes quietes, estàtiques, silencioses, enigmàtiques, que ens forcen a reflexionar sobre la tensió entre el ser-hi i el no ser-hi. En molts casos no tenen peus i la cara és igual. És una bona ocasió per veure la connexió entre l’escultura contemporània y la pintura clàssica. Per explorar com l’artista contemporani dialoga amb els grans autors del passat, no imitant-los sinó refent els seus materials. A l’exposició també hi trobem obres de diferents col·leccions privades i d’altres institucions difícils de veure habitualment.
The Nature of Visual Illusion Vision
Evidentment i un cop hi ets, donat que no és una mostra llarga és molt recomanable per fer una visita encara que sigui parcial a altres peces del Museu.
Una peça destacada es troba a l’exterior just a l’entrada. És un grup escultòric “Trece riéndose unos de otros” que es va fer per Oporto quan va ser capital cultural europea el 2001.
Trece riéndose unos de otros
Per acabar, cal dir que tenim obra de Juan Muñoz a la plaça del Mar, a la Barceloneta. Es titula “Una habitació on sempre plou” i forma part de l’exposició permanent que va instal·lar-se amb motiu de les olimpíades. L’escultura està formada per cinc figures humanes de bronze de mida quasi natural, amb els ulls embenats, totes dins una gàbia. Originàriament la gàbia havia de ser plena d’aigua. Per raons sembla que tècniques l’obra va quedar inconclusa.
Una habitació on sempre plou. Obra de Juan Muñoz a la Barceloneta
Igualment tenim a Catalunya, concretament a Balaguer, a l’espai Planta Sorigué -privat però que es pot visitar- l’obra “Double Bind”. La visita és interesant ja que hi ha obres importants d’altres artistes, Antonio Lopez, Anselm Kiefer, Chiharu Siota, William Kentritge.
Double Bind de Juan Muñoz en Planta Sorigué (Balaguer)
Exposició del Museu d’Arqueologia de Catalunya Organitzada en col·laboració amb diversos museus i institucions sards
Fins l’11 de gener
En general coneixem poc Sardenya la segona illa més gran del Mediterrani tot i la seva proximitat -uns 600 Kms des de Barcelona-, amb una població de més d’un milió i mig de persones.
L’exposició pretén apropar-nos-la, difondre el coneixement de la prehistòria sarda i sense amagar-ho, millorar l’oferta cultural i fomentar el turisme a l’illa.
Figura de pugilista
La mostra va des del primer megalitisme – Sardenya, l’illa megalítica uns 4.000 anys abans de Crist- fins l’inici de l’època romana després de les guerres púniques
Figura femenina
Suposem que per raons obvies hi trobem moltes peces petites de pedra, d’argila, de ferro i de bronze -les dues últimes lògicament de l’edat de bronze-.
Nau en miniatura
Les grans construccions i peces ens les mostren amb uns vídeos molt cuidats i reconstruccions virtuals en 3D. Son molt còmodes de visionar. També hi ha molts cartells explicatius i una línia del temps que ens ajuda a situar l’exposició dins la història de la Mediterrània.
Guerrer amb dos escuts
De la primera època destaquen els grans dòlmens, els menhirs – més de 740- i les tombes circulars. De l’edat de bronze els nurags,les cases dels ogres i les tombes de gegants.
Els nurags semblen ser el que avui en diem sales multifuncionals. Construïts entre el 1800 i el 1150 aC. eren el centre de la vida social, religiosa, administrativa. També estructures defensives, residencials i marcadors de control territorial. Es calcula que n’hi ha uns 7.000, fets de paret seca, son torres de planta en diferents formes geomètriques i diverses plantes coberts per una falsa cúpula. Tenen corredors, escales i cambres simples o múltiples.
Nurag de Barumini
Les cases dels ogres, també construïts amb pedra seca, segons la tradició hi vivien antics éssers gegants i malvats amb trets humans.
També ens presenten les tombes de gegants, monuments funeraris de caràcter col·lectiu per allotjar centenars de difunts de qualsevol edat, gènere i grup social. El “mal nom” vindria de la tradició popular sarda.
Les excavacions han començat amb certa intensitat en època recent -anys 70 del segle passat- trobant-se jaciments lògicament a la costa però també a l’interior.
En resum, una interessant exposició que ens permet veure l’evolució d’una de les civilitzacions mediterrànies fins aproximadament el naixement de Crist i comparar-la amb les altres dins el mateix període.
Nota de l’autor: Les imatges son fetes per l’autor directament el que fa que es vegin reflexos en alguns casos. Les mides de les fotos no es corresponen a la realitat per necessitats de maquetació.
Crèdits
Exposició promoguda per la Fundació Mont’e Prama, –amb finançament de la Regió Autònoma de Sardenya, “Gran projecte Mont’e Prama”–,en col·laboració amb el Ministeri de Cultura de la República italiana- Direcció General de Museus, la Direcció Regional de Museus Nacionals de Sardenya, el Museu Nacional de Cagliari i el municipi de Cabras, es reconeix també la col·laboració de l’Ambaixada d’Itàlia a Madrid, el Consolat General d’Itàlia a Barcelona, i l’Institut Italià de Cultura de Barcelona. L’organització general ha estat a càrrec de Villaggio Globale International.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.