Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

Chagall i la Bíblia

La Creació, 1960

El Museu Diocesà de Barcelona presenta una exposició d’una part de l’obra de Marc Chagall, litografies sobre la Bíblia i aiguaforts sobre els pecats capitals. Un recull de peces notables sobre un dels interesos del seu pintor. Una exposició descontextualitzada, i poc o gens explicada, on es dona per suposat que el públic coneix abastament el pintor i l’obra. I és una pena, Chagall, que tan bé coneixia Catalunya, va ser un artista emigrant, en èpoques convulses, que no podia dissimular els seus estats d’ànim quan pintava. Coneixedor de les avantguardes post impressionistes, resulta força inclasificable. Chagall és un d’aquests artistes difícils d’ubicar en un estil concret, encara que són explícites les seves influències, que ell barreja natural i elegantment.

L’artista neix en un poblet de Bielorússia, però quan descobreix la seva vocació sent la necessitat de viatjar a París, on entra en contacte amb les primeres avantguardes. Torna a Rússia i participa activament en la Revolució Russa, però acaba tornant a París, on es reuneix amb altres artistes emigrats jueus com Modigliani, i molt altres vinguts d’arreu.

La seva obra fluctua entre realitat i fantasia, entre els símbols del folklore popular rus i el subconscient. La infància és la font de la qual beu i la seva obra està tenyida de malenconia i records de la seva infantesa, quan era realment feliç. El seu origen jueu el va fer aprofundir en la tradició del seu poble així com en els costums de la seva Bielorússia natal, i al seu coneixement de la Bíblia li va dedicar obra, però aquest gust per la tradició ancestral no va impedir que abracés tota mena d’avantguardes per aconseguir un estil personal i inclassificable.

Res d’això, aquí tant resumit, apareix a l’exposició, i és molt lamentable. Ara, veure la seva obra en directe sempre té recompensa.

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

Art als hotels: Opisso a l’Astoria

Ho vaig descobrir ja fa un temps, alguns hotels de Barcelona allotgen col.leccions d’art. En aquest cas em refereixo a la del dibuixant Opisso de l’Hotel Astoria, que pertany a la cadena Derby Hotels de la qual és president Jordi Clos, impulsor de la Fundació Arqueològica Clos (1992) i del Museu Egipci de Barcelona (1994).

L’obra de Ricard Opisso és font d’informació gràfica obligada per a tot aquell que vulgui conèixer la història i els costums de la Barcelona de les quatre primeres dècades de segle XX, anys d’importants esdeveniments polítics, socials, culturals i també esportius. Opisso va ser un dibuixant de gran estil, i destacava entre els il·lustradors gràfics per la seva exigència estètica. Possiblement la seva superior capacitat pel dibuix, en relació a molts dels seus companys en les revistes satíriques i humorístiques, i el baix rendiment econòmic de les col·laboracions el van portar a deixar d’autoexigir-se. Aquest fet va ser sens dubte el motiu principal que Opisso, amb condicions artístiques innates, es perdés pel gran art i no arribés a tenir fama mundial.

Aquesta col.lecció em permet portar-vos als altres hotels de la cadena on s’hi exposen obres d’art i que les trobareu aquí, inclosos els que tenen seu a Barcelona.

Categories
Galeries i museus Internet i blogs amics Llibres

La Memòria Digital de Catalunya (MDC)

Què és la Memòria Digital de Catalunya?

MDC és un repositori cooperatiu des del que es poden consultar, en accés obert, 178 col·leccions digitalitzades relacionades amb Catalunya i el seu patrimoni o que formen part de col·leccions especials, de 39 institucions científiques, culturals i/o erudites catalanes amb un total de 2 milions d’objecte digitalitzats.

Està impulsat per les universitats de Catalunya i la Biblioteca de Catalunya, coordinat pel Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya (CSUC) i compta amb la participació d’altres institucions catalanes.

La principal finalitat de l’MDC és augmentar la visibilitat i consulta del patrimoni documental català i per tant, dóna suport a la missió que li és pròpia a l’Àrea de Ciència Oberta del CSUC.

Aquesta finalitat es concreta en els següents objectius: a) Impulsar la digitalització del patrimoni català, b) Fer visibles unes col·leccions que, en la majoria dels casos per la seva raresa i/o condició física, són d’accés difícil i/o restringit, c) Ser la interfície que permeti la consulta conjunta d’aquest patrimoni; d) Facilitar els instruments per a la seva preservació

Aquest repositori està obert a la col·laboració de biblioteques i arxius de Catalunya que desitgin difondre les seves col·leccions especials digitalitzades relacionades amb Catalunya i/o el seu patrimoni i amb documents de caràcter predominantment gràfic. Es prioritza la incorporació dels documents més singulars i excepcionals, així com els susceptibles de ser consultats per un número més elevat d’usuaris.

L’MDC es va posar en funcionament a finals de 2006 i actualment conté, en accés obert, col·leccions digitalitzades, fotografies, mapes, cartells, manuscrits, incunables i un llarg etcètera, recollint així més de 2 milions de documents relacionats amb Catalunya i procedents d’institucions de diferents tipus com: universitats, biblioteques especialitzades, instituts, arxius, etc.

Com cercar informació?

Per col·leccions. Hi ha un llistat de 178 col·leccions. Cada col·lecció té una imatge, un símbol per tipus de col·lecció i una breu descripció

Per institució d’alguna de les 39 institucions

Per núvol de matèries. Ciclant alguna de les paraules del núvol

Per tipologies de col·leccions: d’Imatges, de Text, de Vídeo, Sonores

Pel cercador propi de MDC a la pàgina principal

Sis col·leccions

Entre moltes d’altres, s’hi poden consultar col·leccions tan importants com:

Mapes (Biblioteca de Catalunya)

Mapes de tot el món, i especialment de Catalunya, dels segles XVII a la primera meitat del segle XX. L’integren exemplars adquirits per la mateixa Biblioteca i també procedents de la col·lecció de Mn. Ignasi M. Colomer i Preses, gran col·leccionista del mapa català.

Títol: “Accuratissima Principatus Cataloniae et Comitatuum Ruscinonis et Cerretaniae descriptio”; Autor: Allard, Karel, 1648-1709; Data del document original: 1697; Font
Publicació original: Amsterdam : apud Carolum Allard, [1697?]; Font “Biblioteca de Catalunya”.

Arxiu fotogràfic-Estudi de la Masia Catalana (Centre Excursionista de Catalunya)

L’Estudi de la Masia Catalana va ser un projecte ideat i finançat per l’industrial i mecenes Rafael Patxot i Jubert (1872-1964), que encarregà el seu desenvolupament al Centre Excursionista de Catalunya sota la direcció de l’arquitecte Josep Danés i Torras (1895-1955). El seu objectiu era aprofundir en el coneixement de la masia catalana, tot decidint fixar imatges del masos i el seu entorn en un ventall impressionant de fotografies, amb la finalitat de publicar una gran obra, en la qual la masia fos estudiada sota diversos aspectes: arquitectura, mobiliari, indumentària i comportament humà i social. Aquesta tasca iniciada l’any 1923 quedà interrompuda l’any 1936, en marxar Patxot a l’exili. El fons fotogràfic consta de 7.705 imatges d’unes 1.500 masies de Catalunya i les Illes Balears.

Antiga masia de Valldaneu reconvertida en rectoria, a l’Abella,
Blasi i Vallespinosa, Francesc, 1872-1951
, Font: ‘Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya’.

Cartells (Biblioteca de Catalunya)

Col·lecció d’exemplars de la Guerra Civil Espanyola i d’altres temàtiques (comercials, d’espectacles, etc.) i èpoques. Els més espectaculars són fets amb cromolitografia, però n’hi ha d’interès bàsicament documental que són simplement tipogràfics. Destaca per la seva raresa una àmplia sèrie de cartells polítics i sindicals de l’Anglaterra de començaments del segle XX, donatiu del diplomàtic i erudit Eduard Toda.

Catalans d’Euskadi agraeix el vostre ajut : Eskarik-asko. Autor: Serra Molist; [1937?]; Font “Biblioteca de Catalunya”.

Dr. Sabater Pi – Naturalista (UB)

Col·lecció que forma part del Fons Jordi Sabater Pi del CRAI de la UB,  dóna accés al fons digitalitzat de més de 2.000 dibuixos i aquarel·les de temàtica naturalista, dues  llibretes de camp, fotografies i diapositives etnogràfiques i diapositives de les primeres imatges del goril·la albí Floquet de neu, jugant en el seu espai natural al Centre Ikunde (Guinea Equatorial).

Mamífers: primats: goril·les. Floquet de Neu (1). Creador: Sabater Pi, Jordi, 1922-2009; Font: UB – Col·lecció Sabater Pi

Gravats de la Biblioteca de Reserva (Universitat de Barcelona)

La col·lecció digital Gravats permet l’accés a mes 1.600 imatges dels gravats en làmines soltes ubicats al CRAI Biblioteca de Reserva de la Universitat de Barcelona la informació dels quals es pot consultar en el seu catàleg en línia. El total del fons consta de més de 8.000 làmines, les quals 5.392 són duplicats provinents de la Biblioteca Nacional de Madrid que va donar a la Biblioteca de la UB el 1887. La resta provenen dels convents desamortitzats.

[XIX-Anònim] Vista del conbate del dia 21 de Octubre 1805 de las dos escuadras unidas contra la ynglesa à las dos leguas de Cadiz; Matèria: Batalla de Trafalgar, 1805; Font: Gravats de Reserva de la UB

Cartells del Pavelló de la República

La col·lecció digital “Cartells del Pavelló de la República” permet l’accés i la consulta en línia dels cartells conservats al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona. La col·lecció total consta de més de 10.000 unitats documentals i, des del punt de vista històric, constitueix una font molt important per a l’estudi dels fets polítics, econòmics, socials i culturals esdevinguts a Catalunya i Espanya des de principis del segle XX fins als nostres dies. El fons digital consta de més de 3.000 cartells digitalitzats corresponents al període de la Segona República espanyola i la Guerra Civil.  De moment, i fins a completar l’accés a tota la col·lecció,  aproximadament uns 1.000 es poden consultar a través de la Memòria Digital de Catalunya.

Títol: “14 abril 1931”; Autor: Opisso, Ricard, 1880-1966; Font: Col·lecció Cartells del Pavelló de la República (UB); F-719

Gestió de drets

En cas que vulgueu utilitzar alguna imatge disponible a través de la MDC, consulteu la informació inclosa a “Gestió dels drets” que trobareu a la pàgina que descriu el document, o bé envieu un correu electrònic a l’adreça que apareix a l’apartat “Contacteu amb nosaltres”.

Si voleu participar a la Memòria Digital de Catalunya o en voleu més informació podeu adreçar-vos a mdc@csuc.cat.

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

Exposicions fetes amb el cap

El Museu del disseny de Barcelona ofereix temporalment una exposició procedent de la permanent que hi ha a Bilbao sobre el modista Cristobal Balenciaga; per a aquesta ocasió ha triat com a motiu el barret, i abarca des de finals dels anys trenta fins al tancament de les cases de Balenciaga, el 1968.

Cristóbal Balenciaga va establir un estil i una forma molt característics en els seus dissenys per a barrets, amb volums depurats, estilitzats, que es creen mitjançant formes tan simples, gairebé abstractes, que per si mateixos ja són autèntiques escultures. Aquesta exposició ens permet admirar unes peces úniques i, alhora, revelar certs aspectes de la confecció dels barrets bastant desconeguts, tant pel que fa al treball als tallers, com a la seva difusió, ambdues tasques fonamentalment exercides per dones.

El Museu de la perruqueria que l’estilista Raffel Pagès ha deixat a Barcelona és una autèntica meravella. Allà es poden veure més de 7.000 objectes relacionats amb la història d’aquest ofici que el perruquer va començar a col·leccionar des de fa més de 50 anys, quan el seu pare, també perruquer, volia llençar els assecadors de casc que quedaven vells.

El museu va obrir l’any 2000, un racó desconegut i singular distribuït en tres sales amb ginys curiosos com assecadors de casc, eixugacabells a corda i l’aparell amb què es va fer la primera permanent de la història. També hi ha pintes d’ivori, de plata i de fusta, xineses, inques i merovíngies, distintius publicitaris, maletins de barber, antics arrissadors i joies fetes amb cabells.

La col·lecció inclou peces úniques, com un postís de l’actriu Grace Kelly o el cabells de Lluís XVI i Maria Antonieta (que segons explicava Raffel Pagès es va tallar quan estava embarassada per recomanació del seu perruquer). A més, es poden veure tocadors de l’època dels tsars de Rússia i del palau de Versalles.

Categories
Arts plàstiques Conferències i cursos Galeries i museus

Amics del Museu Nacional d’Art de Catalunya – MNAC

Al nostre País l’associacionisme ha tingut i té, afortunadament, un paper molt rellevant. N’hi ha per a tots els gustos, interessos i neguits. Les activitats es multipliquen arreu del territori i conformen unes xarxes, que el poder polític no només hauria de tenir sempre present, sinó també venerar i incorporar molt més del que ho fa.

Dit això, voldria presentar la Fundació del Amics del MNAC, una entitat, una associació de gent que estima la cultura, especialment l’art i vol viure’l i aprendre’n des de la proximitat. Es fa difícil, perquè no resulti feixuc als lectors, enumerar i explicar totes les activitats de les que podem gaudir al llarg de tot l’any, de forma regular i continuada, dins i fora del Museu, a Barcelona, a tot Catalunya, a la resta de l’Estat o a Europa, i que ni la pandèmia s’ha atrevit a aturar. Es per això que recomano “passejar” per la web dels Amics per comprovar tot el que s’ofereix. Sí que voldria remarcar que, a diferencia d’altres institucions similars, sobrepassa i molt les activitats del Museu, i els descomptes, que també hi sòn, naturalment, la majoria de propostes es pensen per als membres de l’associació els quals n’estem informats per diferents mitjans digitals i analògics. Com exemple les activitats programades durant el trimestre, abril, maig i juny, no ens les acabem.

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

La guerra infinita. Antoni Campañà

Imatge principal: Barricada. Carrer Hospital, Barcelona, 25 de juliol de 1936- Arxiu Campañà

L’exposició que es pot veure al MNAC La guerra infinita descobreix les diferents facetes de l’obra del fotògraf Antoni Campañà (Arbúcies, 1906-Sant Cugat del Vallès, 1989), tot posant el focus en les fotografies que va realitzar durant la Guerra Civil espanyola, que la família va trobar per atzar l’any 2018. Aquest conjunt d’imatges, de gran qualitat artística i rellevància històrica, varen ser amagades en una capsa vermella pel propi artista on van romandre durant més de setanta anys des del final de la Guerra Civil fins el 2018.

La mostra presenta un total de més de 300 fotografies i desvetlla un gran nombre d’imatges inèdites, mai positivades ni pel propi fotògraf. La majoria de les peces de l’exposició procedeixen del fons de la família de l’artista, que ha decidit fer al MNAC un important dipòsit de 63 fotografies de l’etapa pictorialista anterior a la guerra. Una part d’aquests materials es mostren també ara per primera vegada a l’exposició. El pictorialisme suposava, entre altres aspectes, que no s’enfocava de manera deliberada per a provocar un efecte semblant a la pintura impressionista (és per això que el pictorialisme és també conegut com a fotografia impressionista).

Campañà es pot definir com un fotògraf de contrastos. Es va iniciar molt aviat en la fotografia i es va convertir en un dels fotògrafs pictorialistes més premiats arreu del món. De fet, la seva obra ja formava part de la col·lecció del MNAC com a representant del pictorialisme català, amb una obra emblemàtica com ara Tracció de sang. Campañà integra ben aviat els corrents estètics de l’avantguarda europea i utilitza les tècniques pigmentàries del pictorialisme però amb una mirada que beu de la Nova Visió (Neues Sehen o Neue Optik). Les diagonals, els picats i uns enquadraments agosarats passen a ser la seva manera de plasmar la realitat.

Tracció de sang, 1933 Antoni Campaña. Dipòsit de la Generalitat de Catalunya. Col·lecció Nacional de Fotografia. MNAC

El fotògraf mantindrà aquesta mirada moderna durant la Guerra Civil, malgrat que la cruesa de la realitat que l’envolta farà que la seva fotografia sigui més directa i ràpida. Campañà realitza més de 5.000 fotografies durant els anys de la guerra, fotografiant tot el que veu en un intent de superar el trauma del conflicte a través del visor de la càmera. Fotografia la complexitat del seu temps sense autocensura ni concessions a cap causa determinada.

Holel Colón de la Plaça de Catalunya amb imatges de Lenin i Stalin 1937. Arxiu Campañà

Les milicianes, els refugiats que arriben de Màlaga a Barcelona el gener del 1937, les runes desprès dels bombardeigs, els menjadors populars, l’enterrament de Durruti o l’exhibició de les mòmies de les monges de les Saleses al passeig de Sant Joan van estar sota el seu objectiu. Campañà recull escenes de la vida diària, entre allò quotidià i la violència de la guerra, i finalment, al 1939, la retirada de l’exèrcit republicà i les desfilades franquistes. És en aquest moment quan el fotògraf opta per tancar la guerra en una capsa per intentar començar de nou, malgrat el context històric.

La postguerra suposarà per a Antoni Campañà una adaptació traumàtica i la recuperació i intensificació de temes com ara l’esport, els paisatges o escenes de la modernitat, quan aquesta va començar a arribar al país. Vista en la seva globalitat, l’obra de Campañà ressegueix el segle XX en la seva complexitat i les seves contradiccions. L’exposició descobreix un artista incansable que intentà arribar a totes les arestes del món de la fotografia.

Saqueig de les oficines de la Italia-Cosulich-Lloyd Triestino, el juliol de 1936, a la Rambla de Santa Mònica de Barcelona. / Arxiu Campañà

Abans de 1936, Campañà fou un dels fotògrafs artístics de l’Estat espanyol més difós internacionalment. Més tard, durant la guerra, les seves imatges arribaren al Pavelló de la República espanyola de París de 1937 o als fotomuntatges del mític John Heartfield. Després de 1939, optà per una escapada comercial i estètica i una capsa vermella que ho definiria tot. Tot allò que l’oblit volgut pot definir. Es tracta, doncs, d’una mirada mai vista abans en tota la seva extensió i que es pot resumir en un fet essencial: Campañà era allà amb la seva càmera revelant-nos el segle xx. És, en definitiva, el descobriment d’una trajectòria amb expansions i tancaments. Una història de bellesa, domini tècnic i patiment humà, única i singular dins el patrimoni fotogràfic europeu.

L’exposició consta de tres àmbits. En el primer s’inclouen diversos subàmbits: “Cercant la bellesa, Pictorialisme avantguardista, Un món que es trenca, i Creació i tensions”. En el segon àmbit podem veure una selecció de les més de 5000 fotografies sobre la Guerra civil: “La capsa vermella, Cop d’estat i revolució, Matar Déu, Manipulació republicana, autoengany i manipulació franquista, i Vencedors i vençuts”. Finalment en el tercer àmbit podem veure “Contradiccions d’un segle, Variacions sobre una imatge i (Dis)continuïtats” com per exemple: “Què ens diu un vaixell soviètic al port de Barcelona l’estiu de 1936 durant la Guerra Civil? I un porta-avions nord-americà al mateix port a la Guerra Freda el 1952? Què ens diuen les dues fotografies una al costat de l’altra?”

(Text adaptat del dossier de premsa de l’exposició La guerra infinita. Antoni Campañà)

[Retorn de Lluís Companys] 1 de març 1936. Arxiu Campañà

Més Informació

Dossier de premsa (MNAC)

Programa de mà

Conferència inaugural, Antoni Campañà i les tensions del segle XX

Visita comentada a l’exposició

La capsa vermella. Antoni Campañà. Edició de Plàcid Garcia-Planas, Arnau Gonzàlez i Vilalta i David Ramos, Ed, Comanegra, 2019

Comissariat de l’exposició: Toni Monné, Arnau Gonzàlez i Vilalta, Plàcid Garcia-Planas i Roser Cambray, comissària del Museu Nacional

Categories
Galeries i museus

Dones que impressionen

https://historia-arte.com/_/eyJ0eXAiOiJKV1QiLCJhbGciOiJIUzI1NiJ9.eyJpbSI6WyJcL2FydHdvcmtcL2ltYWdlRmlsZVwvY2xhdWRlX21vbmV0X2ltcHJlc3Npb25fc29sZWlsX2xldmFudF8xODcyLmpwZyIsInJlc2l6ZSwxNTAwfGZvcm1hdCx3ZWJwIl19.HmCXu8RjFObtg1AxpRlVg7/Z9Xh3eohbI8Godu463gwQ.webp
Impressió del sol naixent, de Monet que va donar nom a l’Impressionisme el 1872
La comesa essencial de l'art és captar l'universal en la quotidianitat, el que és propi de l'aquí i l'ara, el present                             Charles Baudelaire

Tres pinzellades preses de la natura són més importants que dos dies d'estudi i cavallet        Louis-Eugène Boudin

Efectivament els Impressionistes són a l’art de les posteriors avantguardes, el que el Jazz és a tota la música que el segueix i Joyce o Virginia Woolf són a la literatura actual.

Ara ens semblen fàcils i superats, però el rebombori que social i tècnicament van representar val la pena recordar-lo, encara més perquè de forma inusual s’hi incorporen dones que exposen amb ells.

L’any 1863 representa una data clau en la història de l’art i un punt d’inflexió en el despertar de l’art modern. Es va produir la unió de diversos factors que van portar al desenvolupament posterior del grup de Els Impressionistes, clau per al desenvolupament de les avantguardes. El Saló dels Rebutjats, l’Olimpia de Manet, els primers indicis d’una contracultura artística i la publicació de l’assaig de Charles Baudelaire El pintor de la vida moderna, van ser els fonaments clau que ho van canviar tot en el món de l’art i van permetre el despertar de l’art modern. L’assaig de Baudelaire va proporcionar un manual d’actuació per als artistes parisencs que lluitaven contra la tirania de l’Acadèmia des de la segona meitat del segle XIX.

L’Acadèmie des Beaux Arts dominava el món de l’art, a més de les importants ramificacions i negocis que realitzava en aquest sector, i només volia a les seves files artistes que pintessin temes de mitologia, iconografia religiosa, història o l’Antiguitat clàssica, sempre des d’un punt de vista idealitzat. Els artistes havien d’estar en els seus estudis i des d’ells pintar imatges heroiques que miressin al passat. Aquestes eren les obres que les classes adinerades volien penjar a les parets, la mateixa classe que llegiria i s’esgarrifaria d’una coetània seva, Madame Bovary (1857), i no diem de la posterior Thérèse Raquin (1867), per només citar-ne un parell. Es seguia donant per bona la forma de pintar a la grande maniera renaixentista de Leonardo, Miquel Àngel o Rafael. El dibuix seguia sent tot i havia de ser precís.

No obstant això, la realitat era una altra, s’intuïen vents de canvi. París va viure al segle XIX el primer gran projecte de transformació i ampliació urbana, que seguirien altres capitals europees. Va passar de ser una ciutat laberint de tall medieval, a un ciutat desenvolupada i un centre artístic, per encàrrec de Napoleó III al prefecte Haussmann . Tots els canvis polítics que van esdevenir després d’aquest fet històric, van tenir el seu marc d’acció especialment a París, on la burgesia, la classe obrera i el govern eren protagonistes d’importants conflictes socials. Sorgeix, en aquest ambient, el canvi de tendència artística, arribant també la innovació a la tècnica pictòrica. Fins al 1840 els artistes havien de treballar en els seus estudis, per la complicació de transportar els materials. Ara ja hi ha la possibilitat de transportar els olis en petits tubs, que portaven un codi de color. D’altra banda sorgeix la fotografia, un mitjà barat de reproduir imatges i que podia posar en perill la professió de l’artista acadèmic, que, fins aleshores, era l’única font per representar imatges dels poderosos. L’Acadèmia actuava com una trava a tots els avanços, i la seva intransigència es va convertir en el germen i punt de partida del despertar de l’art modern.

Des de les primeres dècades del s. XIX s’escoltaven veus en contra del règim artístic establert per l’Acadèmia. Théodore Géricault (1791-1824), va ser una de les primeres veus a contradir-la. Géricault va pintar una de les obres mes cèlebres de l’època, El rai de la Medusa entre 1818 i 1819. En aquesta obra l’artista presenta l’escena del naufragi amb minuciositat. Accentua els contrastos de llum i ombres per obtenir un efecte dramàtic. Encara conserva elements de les tradicions de la pintura històrica, però tant l’elecció del tema, com la dramàtica presentació representen un trencament respecte a la calma i ordre de l’escola neoclassicista, aleshores predominant. La figura d’Eugène Delacroix, el pintor més important del Romanticisme, va influir enormement al grup impressionista. Delacroix, mitjançant pinzellades enèrgiques i ràpides, va decidir plasmar l’energia de la França del moment en les seves obres. Per a ell l’important era captar el moment. L’artista també va ser dels primers a fer servir colors sense barrejar, que donaven a les seves obres més energia i vitalitat. Va presentar al Saló de 1831, l’obra La llibertat guiant el poble (1830), convertint-se en una sensació per a tothom. La monarquia francesa va considerar l’obra com una autèntica provocació pel missatge prorrepublicà que contenia, encara que ben romantitzada. Tot i així va ser admesa. Tècnicament és una obra amb aportacions modernes, pels colors vius, l’ús de la llum i pinzellades enèrgiques. Elements que després seran bàsics en l’Impressionisme. Un altre artista que va influir en el grup impressionista seria Gustave Courbet (1819-1877) representant del realisme. Courbet, artista amb fama de brusc, dur i bevedor, sempre va voler pintar temes que l’Acadèmia i les classes adinerades consideraven vulgars i de mal gust. Courbet va aportar el realisme total, l’obra sense cap idealització, la vida quotidiana elevada a obra d’art.

Posats els fonaments, només faltava l’artista que unifiqués tots els avenços: el virtuosisme tècnic de Delacroix amb el realisme total de Courbet. I aquest artista va ser Edouard Manet (1832-1883). La primera obra que Manet va presentar a l’Acadèmia va ser El bevedor d’absenta (1858-1859). Una obra que representa un rodamón borratxo dels suburbis. Manet el pinta de cos sencer, format que estava reservat per a personatges importants, i a més vestit amb un respectable barret i capa. L’ampolla buida indica que l’home està totalment borratxo. És un retrat fosc que no segueix cap dels preceptes bàsics de l’Acadèmia: ni el tema, ni la tècnica. Es va rebutjar amb tota l’energia, però l’artista va seguir el seu camí, sense cap intenció de cedir als consells, i el 1863 va presentar Dinar a l’herba, que volia ser una actualització d’un primitiu quadre de Rafael. A la temàtica, va unir la tècnica de colors forts, sense cap gradació i sense sensació de profunditat. L’Acadèmia la va considerar una vinyeta picant, més que un treball propi d’un artista. Aquest cop no només va rebutjar la seva obra, les d’artistes com Cézanne, Whistler i Camille Pissarro també ho van ser. La tensió entre l’Acadèmia i aquests artistes que demanaven pas, va ser de tal calibre que va arribar a esquitxar Napoleó III, qui en to conciliador va insistir en la creació d’una segona exposició que complementés el Saló de l’Acadèmia i que fos el públic el que triés quina preferia. La mostra resultant va ser el 1863 i va rebre el nom ja citat de Saló dels Rebutjats, i lògicament estava formada per totes les obres que havien estat rebutjades al Saló de l’Acadèmia de París. Tot i que el Saló dels Rebutjats no va gaudir de l’entusiasme del públic, si ho va fer de la comunitat artística.

Aquesta obra de Manet va cridar l’atenció d’aquest grup de joves artistes que estaven buscant inspiració. Claude Monet hi va veure una nova manera de representació que Manet va tornar a seguir en la seva següent obra, la citada Olimpia. On va tornar a embolicar la seva obra amb referències històriques, que tant li agradaven a l’Acadèmia. El tema principal era un nu femení basat en la Venus d’Urbino de Tiziano. Manet no va idealitzar el seu nu i l’Acadèmia només va veure la representació d’una prostituta. Tot i així, l’obra va ser acceptada, però el públic només es va fixar en la quantitat de referències sexuals que hi havia a la composició… I tornem a l’inici del text, a 1863 i a l’assaig que Baudelaire havia escrit. La major part de les idees exposades en el seu llibre van ser els principis de l’Impressionisme. Baudelaire va afirmar L’esbós dels costums, la representació de la vida a les ciutats … Hi ha una rapidesa en el moviment que exigeix ​​una rapidesa igual en la tècnica artística ... Va falcar el terme Flaneur, per referir-se a l’home urbà del moment. Va animar als artistes a buscar l’etern en la fugacitat de l’instant. Manet va ser el primer o el més important Flaneur de l’època, el primer pintor de la vida moderna. El primer artista rebel que es va convertir, fins i tot sense voler, en el líder del primer moviment de l’art modern.

Una persona clau en el desenvolupament del moviment impressionista va ser el marxant d’art, Paul Durand-Ruel. Va conèixer a Monet, el 1870 a Londres, ciutat a la qual havien viatjat quan França estava en guerra amb Prússia. Va ser ell que el va convèncer de deixar la caricatura per sortir a pintar à plein-air, la qual cosa, recordem, també ho va possibilitar l’aparició dels tubs de zinc que contenien els colors, i no calia fer-los a l’estudi.

Tots els integrants del grup tenien alguna cosa en comú: una actitud moral i política en contra de l’anquilossament, tots ells socialistes, sinó anarquistes, celebraven els principis de la modernitat formulats per Baudelaire, però potser el detonant va ser que les seves obres havien estat rebutjades i criticades per l’Acadèmia, estaven convençuts que tenien alguna cosa nova que mostrar i sabien que el seu punt de vista era valuós. Durand-Ruel portava un temps buscant alguna cosa nova en l’art, tenia molt clar el canvi que s’estava operant en la societat i el mercat artístic, amb la revolució industrial, el procés tecnològic i la nova classe social emergent, la burgesia, que podia ser-ne protagonista, i així va treure a la venda obres de Monet i Pissarro, abans que es celebrés el Saló Anual de l’Acadèmia. Els va donar a conéixer a Estats Units, i d’aquí també venen les grans col·leccions dels seus museus. Es va convertir en representant dels artistes, mantenint-los amb un sou i alliberant-los del lligam econòmic, per poder crear amb llibertat absoluta i abocant-los a una pintura ciutadana, de la ciutat moderna, fora dels temes trascendents d’estils anteriors, que, com la fotografia, els va estimular a elaborar composicions amb diferents perspectives, a congelar un instant irrepetible, possiblement intrascendent. Tal serà el cas de Degas, molt influenciat pels enquadraments fotogràfics. I la representació de la llum va ser la seva gran aliada, també l’absència de dibuix, una pinzellada directa i potser gruixuda, entre altres noves propostes.

I així el 15 d’abril de 1874, inspirats per Manet, i coneguts aleshores com el Grup de Batignolles, per reunir-se al cafè que es trobava en el numero 11 de la Grande Rue des Batignolles, van organitzar la seva pròpia exposició, la dels Artistes Anonymes Associés, més d’una trentena de participants: Pierre-Auguste Renoir, Camille Pisarro, Alfred Sisley, Berthe Morisot, Paul Cézanne, Edgar Degas i Claude Monet, s’unien per desafiar l’Acadèmia de Belles Arts a l’estudi del fotògraf Nadar. Manet no hi va participar mai, sempre va perseguir ser acceptat al saló oficial.

Destacarem quatre pintores que van aconseguir l’excel·lència artística dins del grup Impressionista. Durant molt de temps, la història de l’art les va recordar més com a models que com a artistes. Encara que París estava en ple procès de modernització, els prejudicis contra les dones artistes seguien existint. Les dones del XIX no podien ser admeses a l’Escola de Belles Arts. Seguia sent terreny exclusiu d’homes fins a 1897, en que van ser admeses les primeres dones artistes.

Un segle de grans contradiccions respecte a la dona. Si bé va avançar pel que fa a drets laborals i econòmics, socialment se la segueix veient sota el prisma del model victorià, en el seu paper de mare, esposa i organitzadora de la llar. La formació artística de les dones del moment provenia d’acadèmies particulars com l’acadèmia de Rodolphe Julian. Allà les dones podien seguir el mateix pla d’estudis que els homes rebien a l’ensenyament oficial. Les acadèmies els permetien pintar nus amb models naturals, la qual cosa era un fet sense precedents per a les dones pintores. Un factor positiu d’aquest tipus d’ensenyament va ser la frescor i l’espontaneïtat de les seves obres davant de l’ensenyament més disciplinat que proposava l’educació oficial. Un altre lloc d’aprenentatge va ser el Museu del Louvre, on sí podien anar a l’igual que els homes, per copiar als grans mestres de la pintura, formant-se així en la composició, les diferents tècniques i l’aplicació del color. D’altra banda, tot i que cap d’elles procedia de família de pintors, excepte la Morisot, els seus orígens burgesos van permetre accedir a una educació artística estimulada des del sí familiar. Perquè parlem d’una època en la qual estava ben vist que les dones es dediquessin a la pintura com a afició i entreteniment, com ho era la música, però no de manera professional ni remunerada. D’altra banda estaven mal vistes les dones que es dedicaven a pintar a plein-air, tan propi d’aquest moviment i com ho feien els seus companys homes, fet que les va obligar a realitzar i situar les seves obres dins l’àmbit domèstic. La societat francesa seguia relegant a un segon pla la vida pública de les dones. El seu àmbit, el casolà, la vida domèstica, la seva intimitat i aquest petit cercle burgès en el qual es movien van passar a ser la temàtica principal de les seves obres. Es considerava que les dones no tenien el coneixement de l’anatomia humana fet pel qual no podien representar-la. Pintar escenes del dia a dia, una mica informals, va ser la temàtica principal. Dada curiosa quan més tard, aquest tipus de temàtiques corrents formarien part de la base de l’impressionisme en general. Però malgrat els topalls constants, imposats per la societat i el propi món artístic, van aconseguir formar part d’aquest moviment i que se les reconegués per això. Van establir relacions amb els pintors, la qual cosa va facilitar la seva projecció. El moviment impressionista, com veiem, no respectava les regles a nivell artístic, i això va comportar un canvi de mentalitat en molts sentits. El caràcter certament revolucionari del moviment, va facilitar la presència de les pintores a les seves files. Manet les va retratar en nombroses pintures. Berthe Morisot era neta de Fragonard i va ser cunyada de Manet. Degas i Mary Cassatt van establir una estreta relació personal i professional col·laborant en diversos projectes. Eva Gonzalès va ser alumna de Manet. Marie Bracquemond va tenir com a mentors a Monet i Renoir. A través d’aquestes relacions amb l’elit cultural del moment i amb altres intel·lectuals i artistes com Mallarmé, Puvis de Chavannes o Emile Zola, les dones impressionistes van acabar sent acceptades per la crítica. Tot i així no van tenir una identitat comuna, cadascuna es va relacionar a la seva manera amb els debats artístics i polítics de l’època, però no van formar grup amb una identitat de dones pintores.

Les pintores us les presento dins de la pàgina wikiart, que recull la seva biografia i l’obra. O a la wikipedia per a les menys conegudes. També cal resaltar el recurs que vaig posar fa uns dies Agènce Photo i el recurs de l’artista i gestora cultural Concha Mayordomo on es llisten artistes dones, en diferents disciplines.

Berthe Morisot

Mary Cassatt

Marie Bracquemond

Eva Gonzalès

Louise Catherine Breslau

Lila Cabot Perry

Cecilia Beaux

Dins del context de l’art contemporani, els autors més tradicionals consideren l’impressionisme com l’últim grup d’artistes que pintaven com il faut, és a dir, com es devia. És clar que aquesta opinió s’establia en relació als moviments d’avantguarda que van arribar després d’ells, els quals en són deutors. Com deia el gran crític i àvid col·leccionista britànic Kenneth Clark, i potser també responsable de les grans col·leccions americanes: la pintura impressionista és la pintura de la felicitat. I ara sabem que va ser més coses, segur.

https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/f/ff/Henri_Fantin-Latour_-_A_Studio_at_Les_Batignolles_-_Google_Art_Project.jpg
Un atelier aux Batignolles
Henri Fantin-Latour, 1870
Musée d’Orsay, Paris

Categories
Galeries i museus Internet i blogs amics

Ciutadania i gestió cultural

Quina història inventada podria rivalitzar amb les narracions dels camps de concentració o de la batalla de Stalingrad?. Aquesta frase de l’escriptora Nathalie Sarraute deixa molt clar l’impacte que sobre el món cultural va tenir l’experiència bèl·lica de la IIa Guerra Mundial. En aquest sentit, es pot dir que 1945 va suposar partir de zero o d’uns pressupostos radicalment nous. La sensació d’angoixa o d’absurd, la meditació sobre el passat immediat i la responsabilitat individual o col·lectiva, o la mateixa sensació d’insatisfacció davant la societat en què es vivia així ho van propiciar. A Europa, la postguerra va ser un període en el qual els esforços es van centrar en la reconstrucció també del patrimoni cultural destrossat durant el conflicte. En els primers anys, grans masses de la població es van veure apartades de la vida cultural, centrant-se simplement en tractar de sobreviure. Els anys cinquanta van ser testimonis d’un procés de recuperació que posteriorment es va accelerar en els anys seixanta amb l’accés a la universitat de les classes mitjanes en la major part dels països occidentals. Els Estats Units van substituir a Europa com a centre cultural i artístic mundial. El cinema, la música, els productes de consum nord-americans es van estendre per Europa i el món. Nova York es va convertir en la capital de l’art mundial.

La pàgina que presento resumeix un esforç descomunal, però també un criteri polític i cultural: la preservació i difussió de la cultura per part de l’Estat, la investigació a les universitats i als centres de recerca. No descobrirem res si dic que França és un estat centralista, res, però hi ha projectes que si no s’agafen amb l’envergadura que mereixen es quedaran a mig camí, segur. Réunion des Musées Nationaux del Ministeri de Cultura francès

té com a objectiu contribuir a la difusió del patrimoni museogràfic i al desenvolupament de diversos públics posant a disposició dels museus (de tot França) les seves capacitats d’enginyeria cultural.

Enginyeria cultural és el que ha fet la seva Agence Photo, la qual us convido a mirar, a preguntar i a passejar-vos per la seva pàgina. Només a la presentació de la seva missió, paraula molt emprada actualment per a la definició de projectes, es percep quin serà el tractament i la finalitat de la tasca. Ho podeu fer amb els noms de les pintores que il.lustren la portada de primavera del nostre blog: Berthe Morisot, Mary Cassatt, Marie Bracquemond i Eva Gonzalès.

Us poso un primer exemple amb Berthe Morisot, apa a gaudir….

Categories
Galeries i museus

“Aixafem el feixisme”

Exposició al Palau Robert

La mostra del Palau Robert “Aixafem el feixisme. El Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, 1936-1939” explica els mitjans i les estratègies persuasives que va fer servir el Comissariat per defensar les polítiques de progrés social i les llibertats democràtiques i nacionals. L’exposició que es pot visitar del 3 de novembre al 5 d’abril de 2021 a les Sales 1 i 2,  l’organitza la Direcció General de Difusió del Departament de la Vicepresidència i d’Economia i Hisenda, i n’és la comissària la periodista Ester Boquera.

El Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya

Aquest organisme es creà el 3 d’octubre de 1936 mitjançant un decret de Presidència signat pel conseller primer i conseller de finances, Josep Tarradellas. Fou el primer òrgan de propaganda creat per un govern democràtic. Començà a funcionar de manera poc organitzada, sense estructura jurídica, pla d’acció ni projectes concrets. El seu organigrama no es definí plenament fins el febrer de 1937. La seva seu era situada al  nº 442 bis de l’Avinguda Diagonal de Barcelona (en aquella època anomenada Avinguda 14 d’abril). Al capdavant hi havia el comissari Jaume Miravitlles que ostentà el càrrec des del 4 d’octubre de 1936 fins al febrer de 1939. Miravitlles establí el Comissariat com un òrgan independent del govern, per mantenir-se al marge de les crisis polítiques. La dependència era directa del president Companys. No es feia una propaganda partidista. Als seus col·laboradors, en lloc de la filiació política se’ls exigia experiència professional. Els objectius de la propaganda eren: a) contribuir a aixecar l’ànim i mantenir la moral dels combatents i de la rereguarda i b) explicar al món que Catalunya i l’Espanya republicana lluitaven en defensa de la pau i la llibertat. 

Tots els partits i sindicats (ERC, PSUC, UGT, CNT) tenien representació i dret de fiscalització al Comissariat. Els anys de major esplendor de la institució foren 1937 i 1938. En aquests moments arribà a comptar amb 300 funcionaris i amb moltes figures de l’art i la literatura que hi col·laboraren, com Carles Fontseré. Una de les accions del Comissariat fou crear delegacions exteriors a París, Estocolm i Brussel·les, a les que més tard s’unirien les dels EUA i Hispanoamèrica.

Els departaments del Comissariat

a) Premsa i Ràdio: S’organitzà per elaborar butlletins sobre afers de guerra i notícies de Catalunya…). També notes per radiar. Diàriament es feia un butlletí en estenotípia (mètode d’escriptura ràpida) en català, anglès, francès, alemany, esperanto i suec, que acabà prenent el nom de Comunicat de Premsa. També es publicava un Butlletí especial per als catalans absents de la Pàtria (62 números) destinat als catalans d’Amèrica que s’enviava en avió i el butlletí fotogràfic Visions del que s’editaren mig centenar de números i era de periodicitat quinzenal.

Fotografia de Jaume Miravitlles (mubi.com) El més petit de tots (serveiseducatius.xtec.cat) Cartell de propaganda del Comissariat (blog del MNAC)

b) Exposicions i Manifestacions Exteriors: Va organitzar exposicions d’art romànic (París, Mèxic o Anglaterra), manifestacions, com la convocada en “memòria dels herois caiguts en la defensa de Catalunya” (octubre de1936) i festivals benèfics i d’afirmació antifeixista.

c) Edicions: edità opuscles, plecs de poesia, auques i premsa periòdica, mitjançant l’Editorial Forja es publicaren més de quaranta llibres de tot tipus (organització militar, assistència social, infantils). També s’edità el diari Amic, destinat a l’esplai dels combatents (25.000 exemplars) i la revista Nova Ibèria, d’aparició trimestral (6 números) i en versions en anglès, francès, castellà i català.

Diverses publicacions i opuscles del Comissariat (comissariatde propaganda.cat). Anagrama de Laya Films (comissariatdepropaganda.cat) Un dels exemplars de la revista Nova Iberia (arca.bcn.cat)

d) Cinema: Aquí hi destacà la creació de Laya Films que a partir del gener de 1937 va començar a produir els noticiaris setmanals que durarien fins el final de la guerra. Se’n van fer més de 200 i cada mes se’n feia un resum que s’enviava a Europa i Amèrica en anglès i francès. No us perdeu el film (francès subtitulat al català) sobre els bombardejos i les atrocitats dels militars facciosos i els seus aliats al final de l’exposició. Aquest departament també s’encarregava de la distribució de films soviètics.

e) Administració i Habilitació: s’encarregava de la gestió interna i econòmica del Comissariat; d’aquest departament depenia el departament artístic que s’encarregava dels cartellistes i dibuixants i també dels projectes dirigits als infants. Els cartells de propaganda editats pel Comissariat van ser molt importants per la seva qualitat i difusió i alguns van ser publicats a la premsa estrangera.

La fi del Comissariat

El Comissariat va funcionar fins al final de la guerra i va ser evacuat amb el govern a Figueres el mes de gener de 1939, en plena retirada republicana, es reorganitzà en aquesta localitat empordanesa. L’equip era reduït, Miravitlles i mitja dotzena de col·laboradors;  una setmana després d’instal·lar-se van haver d’emprendre el camí de l’exili cap a França. Quan les tropes nacionals ocupen Barcelona, els Servicios  de Propaganda franquistes dirigits per Dionisio Ridruejo s’instal·len a l’edifici de la Diagonal que havia estat la seu del Comissariat.

Categories
Galeries i museus Internet i blogs amics

Giravolt , el patrimoni cultural en 3D

Vídeo sobre fotogrametria i escaneig làser

La digitalització és una tècnica que es ve utilitzant des de fa molts anys a les institucions públiques, amb uns objectius molt clars: principalment la conservació i la difusió del que sigui objecte de ser digitalitzat.

A nivell del patrimoni bibliogràfic les biblioteques, arxius, museus… de tot el món fa dècades que ho estan fent amb els fons antics, personals, col·leccions especials, etc. la qual cosa permet una difusió extensiva, i que els ciutadans que els necessiten consultar no s’hagin de desplaçar perquè està a la xarxa, i aquesta alhora permet al centre que ho difon saber l’interès que aquella col.lecció desperta. A casa nostra la Biblioteca de Catalunya, les universitàries i algunes especialitzades, arxius i museus estan oferint al públic vertaders tresors. Aquelles col·leccions de materials únics, valuosos i irrepetibles com poden ser manuscrits, llibres rars, fons personals i fons d’arxiu. Les col·leccions especials es consideren un element clau per a la recerca i una font de difusió de la història i de la cultura.

El patrimoni artistic no és alié a aquesta necessitat i als avantatges d’aquests recursos. I el programa Giravolt supera la simple publicació en línia, el 3D és especialment adient pel tractament digital dels volums. Al vídeo que incloc a l’inici s’explica amb molt detall. I no només per fer-ne difusió, sinó també com a eina de treball dels investigadors de qualsevol àmbit que ho facin amb patrimoni cultural, i no cal dir a nivell educatiu.

Aquest portal que posa a l’abast Patrimoni incorpora la possibilitat ‘usuari‘ per digitalitzar amb el nostre smartphone tot allò que considerem que té un valor. Pot ser una altra manera d’estar enganxats al mòbil.