Aquesta que exposo aquí és una opinió molt personal, desprès de visitar el Museu. La visita va anar acompanyada d’unes excel·lents explicacions del guia, un professor que lluita per explicar als menuts la importància de l’art, i sobretot la Història de l’Art, una tasca que tots sabem gens fàcil.
Manresa té un llegat barroc indiscutible, també per la quantitat de tallers d’artistes que la ciutat tenia els segles XVII i XVIII. Però potser el més decisiu és la petja d’Ignasi de Loiola a la ciutat, que avui ens permet visitar els principals llocs ignasians, que tot sigui dit reben més de 40.000 visites l’any. També es descobreix com era la Manresa que Ignasi de Loiola es va trobar i en la qual va viure gairebé un any, així com alguns dels edificis barrocs posteriors, alguns dels quals fets en record seu.
L’antic Museu Comarcal de Manresa tenia una bona col·lecció, la majoria de la qual ha inaugurat aquest nou Museu, juntament amb donacions de museus locals i sobretot del MNAC. Queda per obrir una nova planta properament amb més dels fons que ja custodia, i suposem més donacions.
Un recorregut pel Museu i per la ciutat ens ensenya aquest barroc català, un barroc sense contradiccions ideològiques, gràcies a una Contrarreforma gens discutida, un barroc contemporani del decliu dels Borbons, i que malgrat les destrosses de la Guerra Civil allà el tenim.
La meva observació va cap a la necessitat de crear un nou museu, situat on hi havia l’Arxiu Comarcal de Manresa, edifici que permetrà, com hem dit, una nova planta pel Barroc, i una altra que guardarà els estudis, esboços i les escenografies deJosep Mestres Cabanes, amb les quals el Liceu de tant en tant torna a vestir el seu escenari.
La brillantor de l’art català del barroc està més en edificis, palaus, capelles, esgrafiats, etc… que no pas en l’imagineria, la pintura i escultura. I això queda palès quan veiem un magnífic audiovisual, que recorre el Barroc del país. Per tant el que tenim al Museu és un tast i, pel meu gust, de no gaire envergadura. En aquest cas la descentralització ha anat en contra de la qualitat expositiva.
El que sí voldria destacar són les descripcions que els plafons de cada sala fan dels continguts, de la història de les peces i del període. Són francament remarcables per l’ajust en la matèria i per l’ús d’un català molt acurat i perfectament entenedor.
Comissariada per Ona Balló en col·laboració amb Elena Lasala
Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa
Fins al 21 de juliol del 2024
Des de la seva mort, aquesta és la primera mostra dedicada al singular pianista i compositor de Vinaròs que va ser Carles Santos Ventura (1940-2017). Singular com a músic i intrèpid per la seva personalitat, que mai no va defugir el risc. Un artista que feia també de pescador a la costa nord del País Valencià, i que tota la vida va procurar deixar anar amarres cap a qualsevol persona i situació -al nostre entorn i arreu- que poguessin interessar-li.
Carles Santos
Per això no va dubtar, posem per cas, a comprometre’s a fons amb l’Assemblea de Catalunya quan aquest organisme protagonitzava, al nostre país, la lluita política, civil i democràtica als darrers anys del franquisme. El seu inconformisme -artístic, però també vital- explorava més enllà de les tecles del piano i de la convenció de la partitura. El piano, un instrument que va començar a tocar als cinc anys, que va ser capaç, si calia, d’arrossegar pel carrer -en un afany de portar la música a l’espai públic- i que arribaria a abandonar -tot insultant-lo com a “moble inútil”- del 1971 al 1979.
Carles Santos
Concerts irregulars, al gust de cadascú
No hi ha cap aniversari rodó per justificar la mostra, el títol de la qual intenta respondre a la pregunta que Joan Brossa va fer a Santos després de sentir-lo en un concert a Barcelona: “Ja saps tocar el piano. I ara, què?”.
A partir d’aquest repte, l’interès de l’artista per la música atonal impulsaria la seva proposta de concerts irregulars. El 1969, viatja a Nova York. L’any següent programa un concert en què compleix estrictament l’ordre d’una partitura ad libitum (al gust de cadascú) i s’enroca en un fragment durant tanta estona que el públic acaba marxant de la sala, sorollosament empipat. Així era el de Vinaròs, tot un homenot!
Un dels més coneguts integrants del Grup va ser el cineasta Pere Portabella, amb qui Santos va col·laborar a partir de l’articulació del tàndem cinema i música. Una altra col·laboració que la mostra reflecteix és la que va tenir amb l’artista multidisciplinària Mariaelena Roqué, amb qui treballarien junts, del 1995 al 2008, com a Companyia Carles Santos. Amb Roqué hi van entrar, a l’art del músic -que va tenir una intervenció destacada en la clausura dels Jocs Olímpics del 1992-, els vessants performàtic i plàstic.
Joan BrossaPere PortabellaMariaelena Roqué
En fi, un artista amb molta personalitat i, com dic, d’irregular intrepidesa. La Fundació Joan Brossacompleta l’exposició amb algunes accions que es programen al mateix Centre de les Arts Lliures (festival Inaudit), a la Filmoteca de Catalunya i al Museu de la Música de Barcelona, en el marc de la “Primavera Santos”.
Comissariat: Òscar Dalmau, comunicador de ràdio i televisió
Palau Robert, sala 3, fins al 19 de maig del 2024
És molt adient aquesta mostra per reivindicar com cal la figura de Núria Feliu, que des del Sants natal sabria projectar-se per tot Catalunya i més enllà. I també per superar el tòpic sobre qui, en ple franquisme, fou considerada per alguns com una mena de tieta entranyable, i no gran cosa més.
I això, per quins motius? Potser perquè l’inici de la seva trajectòria, a mitjan anys 60, va coincidir amb un dels moments àlgids de la Nova Cançó, i tot havia de ser molt d’autor i molt compromès, malgrat que la nostra artista, tot i no composar cançons, va estar sempre compromesa amb la llengua catalana -tot i que també cantaria durant un temps en castellà i en anglès- i amb la nostra cultura, tot mantenint una actitud antifranquista explícita.
Recuperar els gèneres populars
En tot cas, Núria Feliu i Mestres, amb el seu carisma indubtable, té un paper cabdal en la recuperació dels gèneres populars als anys 70. Músiques com cançons catalanes emblemàtiques i de cinema, el cuplet -del qual existia una memòria sentimental, mig esborrada pel franquisme- o el seductor bolero, que havia tingut un gran protagonisme en la postguerra. Boleros, en el seu cas, adaptats al català. Però també és capaç de connectar amb la chanson francesa, el country i indubtablement, amb l’eclosió del jazz, que la vincularà a grans referents nacionals i internacionals d’aquesta música preuada.
Tete Montoliu, Erich Peter, Billie Brooks, Núria Feliu
Aquesta llarga relació amb el jazz, impulsada inicialment pel prestigiós periodista i crític musical que va ser AlbertMallofré, cristal·litzaria en discos importants i actuacions ben emotives, en diverses de les quals els acompanyants al piano de la Núria eren els també inoblidables Tete Montoliu i Lucky Guri. Comptaven, igualment, els enregistraments al costat de figures internacionals del gènere com Erich Peter, Billie Brooks o Lou Bennet, entre d’altres.
Albert Mallofré
El gust per la música i l’espectacle que donava tot plegat va contribuir a fer més amable l’ambient d’una societat que, malgrat tot, continuava encara prou reprimida. Però l’art de la Feliu o el carisma dels noms més mítics de la Nova Cançó permetien -entre d’altres exponents, les arts plàstiques, no cal dir, o la literatura- respirar.
Núria Feliu i Tete Montoliu – Vés i perde’t
Unes vetllades inoblidables
De manera que Núria Feliu va saber estar, com dic, en el lloc i el moment oportuns. La seva empatia amb el públic ho posava ben fàcil. Totes les ocasions que va actuar al Palau de la Música Catalana, posem per cas, devien ser unes vetllades inoblidables, i per això aquesta exposició ens fa l’ullet quan s’intitula “Núria Feliu al Palau (Robert)” https://palaurobert.gencat.cat/ca/exposicions/sala3/2024/nuria-feliu-palau/index.html. Precisament, en el marc de la mostra, el pròxim 15 de maig tindrà lloc, al Palau de la Música, un homenatge a la cantant amb la presència de referents molt destacats.
La popularitat de la Feliu, que va saber transcendir la música, és un element molt valuós que ella faria servir per reivindicar la catalanitat, l’atracció de l’espectacle en directe o -tornem a Sants, on venia, inicialment, llegums i conserves a la parada familiar del mercat- els valors de la vida de barri. L’ambient de les sales de festes i els envelats de les festes majors farien la resta. Un nou encert, doncs, el del polifacètic Òscar Dalmau en comissariar una mostra que omple, en certa manera, tota una època.
Admetent el meu desconeixement, penso que un va a Salamanca a veure la universitat, les catedrals, la plaça major, l’església dels dominics, … en fi art plateresc, barroc. La sorpresa per mi va ser gran quan em vaig trobar amb una impressionant casa modernista que seguint la terminologia més europea allà denominen Art Nouveau y Art Déco. La Casa Lis és un antic palauet, construït sobre una part de la muralla i que per la façana posterior dona al riu. La façana és el més espectacular i l’arquitecte, Joaquin de Vargas, va jugar amb l’estètica de l’arquitectura del ferro i el suport de la casa aprofitant el desnivell del terreny.
Amb una restauració molt acurada que ha obtingut el Premio de las artes Castilla y León de l’any passat, hi trobem també un magnífic pati central igualment mostra de l’arquitectura del ferro.
La claraboia que tanca el pati interior central
La casa feta construir per Miguel de Lis, industrial del cuiro de la ciutat, es va inaugurar el 1905. Posteriorment va tenir diferents propietaris fins que els anys 80 l’Ajuntament la va expropiar per salvar-la de la ruïna. Des del 1995 existeix la casa-museu que incorpora la donació de la immensa col·lecció d’arts decoratives de Manuel Ramos Andrade.
Ballarina de porcellana
Es tracta d’una interessant i extensa exposició d’Art Déco fonamentalment de peces de porcellana, esmalts, joies, bronzes policromats de figures femenines, vidres i llums de Gallé, mobles de gaspar Homar, pintures, escultures de Preiss i de Chiparus, joguets, nines de porcellana franceses i alemanyes.
Nina alemanya
En aquests moments hi ha també una exposició temporal del colombià Botero que si bé és relativament curta toca escultura, pintura, dibuixos i aquarel·les.
«Caballo y domador«. Fernando Botero. 1990. Óleo sobre lienzo. Colección Caixabank.
De petit format, però interessant i efectista aquesta exposició que, només entrar a l’Ateneu Barcelonès, us dóna actualment la benvinguda. Organitzada per l’Ambaixada d’Àustria -Zweig, com potser sabeu, era ciutadà d’aquest país centroeuropeu- com a mostra itinerant, ens presenta la personalitat i la trajectòria d’un dels intel·lectuals i activistes -escriptor, ciutadà d’origen jueu, compromès antinazi- més decisius per tal d’entendre la convulsa situació de l’Europa de la primera part del segle XX.
La mostra es va presentar a la Biblioteca Nacional de Viena i a continuació es va establir a la Biblioteca Municipal de Salzburg, amb motiu del 80 aniversari de la mort de l’autor. Ara, convertida en una exposició itinerant, està concebuda per fer la volta al món, també a Barcelona, a l’Ateneu Barcelonès.
L’exposició està formada per un seguit de plafons, amb explicacions en castellà i en anglès, que donen notícia del personatge. Naturalment, l’Ateneu havia de completar aquestes explicacions amb la visualització en català, a través d’una pantalla, dels textos de l’exposició, així com mitjançant el programa de mà en català que reprodueix fidelment els textos del plafons, a més del cartell que ens la introdueix des del carrer de la Canuda.
Zweig, un dels autors en llengua alemanya més llegits del món, va ser un intel·lectual molt complet. Era, com dèiem, de família jueva, com tanta gent interessant al món -que malament que els fas quedar, odiós Netanyahu!-, i literàriament va desenvolupar un estil molt singular, que unia una acurada construcció psicològica a una brillant tècnica narrativa. De conviccions antibel·licistes, va fer de periodista sobretot des de Suïssa i també va viatjar molt, una de les seves grans passions.
Zweig va ser dels primers referents a protestar contra la intervenció d’Alemanya en la Gran Guerra, de la mateixa manera que anys més tard combatria el nazisme, que prohibí els seus llibres l’any 1936. El 1941 s’instal·là al Brasil, país en el qual se suïcidaria l’any següent, a la ciutat de Petròpolis, en companyia de la seva esposa. Un pensa que, si diversos referents culturals catalans i espanyols van exiliar-se a Sud-Amèrica sense morir en l’intent, per què ell hauria volgut desaparèixer. Però suposo que haver viscut l’horror del règim nazi era tan gran que l’impacte havia de ser terrible. Tot i així, hi ha fonts que apunten que Zweig hauria estat objecte d’una conspiració, no prou comprovada.
Com diu textualment la presentació de l’exposició al web de l’Ateneu: “A través de manuscrits originals, cartes, fotografies, fragments de pel·lícules i enregistraments de so, la mostra ens porta per tot el món (Magallanes. L’home i la seva gesta), a Indonèsia (Amok) i al Brasil (Brasil. País de futur) , però també al passat (El món d’ahir) del desaparegut Imperi dels Habsburg, que Zweig considerava un model global per a la coexistència de diferents pobles. Com a precursor d’una Europa comuna, anhelava una literatura que transcendís les fronteres de les nacions individuals. A l’exposició es descobreixen la seva extraordinària transcendència i la seva polifacètica obra literària, l’actualitat de la qual perdura fins als nostres dies. El missatge de Stefan Zweig per a la posteritat és la utopia d’un món pacífic sense fronteres”.
Va visitar el nostre home algun cop Barcelona i, per tant, Catalunya? Doncs sembla que no, i hagués estat per a nosaltres tot un honor poder-lo rebre. La sola lectura d’una obra com El món d’ahir (1943), entre d’altres títols, mostra la gran capacitat d’interpretació de l’entorn que tenia aquest gran autor europeu i del tot universal.
Obres de Stefan Zweig a la Biblioteca de l’Ateneu
La Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès disposa per als seus socis d’un catàleg de més de 60 obres de Stefan Zweig que podeu consultar aquí
El Museu Martorell, el més antic dels públics de Barcelona i de Catalunya, ha reobert recentment les portes al passeig de Picasso, en un dels extrems del Parc de la Ciutadella. Ha estat restaurat i reconvertit en un centre d’exposicions que combina noves tècniques amb conservació del patrimoni. La restauració ha durat tres anys, i s’hi han invertit 6,2 milions d’euros, però el patrimoni, la cultura i el Cap i Casal bé que s’ho valen.
El naturalista Francesc Martorell i Peña, que dóna nom al museu
I així, el nou Centre Martorell d’Exposicions https://museuciencies.cat/el-nat/les-seus/centre-martorell-dexposicions/, a més de les noves tècniques, conserva alguns dels elements patrimonials que presentava l’any 1882, en què va ser inaugurat. El centre consta de dos espais expositius i una sala polivalent. El seu propòsit és oferir exposicions científiques sobre temàtiques que tenen, actualment, gran impacte social. Àmbits relacionats tant amb la crisi climàtica i la biodiversitat com amb l’exploració de les fronteres actuals del coneixement.
Ara mateix, s’hi presenten dues exposicions temporals: Natura o cultura? Una visió des del museu de ciències naturals, produïda pel mateix museu, i WOW. Animals de museu: ciència, tècnica i art, una mostra amb la col·laboració del Parque de las Ciencias de Granada. A més, col·laborarà amb altres centres propers, com ara el Zoo barceloní, la Universitat Pompeu Fabra o l’Institute of Science and Technology, ubicat al recinte de la Maternitat.
La primera de les exposicions esmentades constitueix un recorregut per la història dels museus de ciències naturals que recupera l’esquelet de l’Avi, el mític elefant del Zoo de Barcelona de principis del segle XX que s’havia exposat a l’antic Museu de Zoologia.
I WOW, per a mi la mostra més interessant de les d’ara, recorda la feina dels taxidermistes amb sis escenes, molt interessants, d’animals naturalitzats. Per això em va resultar ben plaent passejar-m’hi l’altre dia, tot fent -pobre de mi!- l’animal. Hi ha un grup de quinze cabres salvatges saltant en estampida, dues zebres en lluita i una lleona caçant nyus. No us ho perdeu…
Animalons que ja no fan por, a la magnífica exposició WOW
La Ciutadella del Coneixement
El nou Centre Martorell s’uneix a l’Hivernacle, el magnífic i també restaurat -ja tocava!- Palau de vidre que té al costat, en el procés de recuperació dels edificis que l’Exposició Universal del 1889 va deixar a dins del parc. Són -Museu i Hivernacle-, les primeres peces visibles del que s’ha anomenat Ciutadella del Coneixement. Una ciutadella que, fa només uns pocs segles, ens remetia a espanyolització i, per tant, repressió.
L’Hivernacle de Barcelona, també peça bàsica de la Ciutadella del Coneixement
Tant de bo que el conjunt no trigui massa a ser efectiu. I és que es tracta d’un projecte científic i urbanístic que vol convertir el parc en un node de coneixement, divulgació, recerca i innovació. En el seu marc, també es rehabilitaran el Castell dels Tres Dragons i l’Umbracle, els tres edificis de recerca de l’antic Mercat del Peix -amb les obres pertinents ja en marxa- i el Centre de Biociències del CSIC. Tot plegat convindreu que paga la pena…
Tornant al Museu Martorell, es va inaugurar, com us deia, l’any 1882 per encabir les col·leccions de ciències naturals i arqueològiques que havia donat en herència a la ciutat el naturalista Francesc Martorell i Peña. El 1924 va passar a ser el Museu de Geologia, i el 2010 va tancar. Actualment es redacta el projecte per recuperar la façana de l’edifici, una obra que es podria fer al setembre.
Dos llegats i una única exposició, tan diferents i tan propers.
És una exposició per endinsar.se en la relació de dos grans personatges aprofundint dins d’un complex “diàleg”, entre dos artistes que varen transformar amb gran intensitat i veu pròpia l’Art del segle XX.
A partir de més de dues-centes cinquanta obres, compartides entre el Museu Picasso i la Fundació Miró, podem fer una aproximació crítica d’un projecte únic, elegint Barcelona – des de 1917 -per donar a conèixer una estreta amistat que mantingueren durant més de cinquanta anys, per exposar en sis eixos temàtics les obres provinents de col·leccions públiques i privades d’arreu de món.
És un recorregut que explora les seves afinitats artístiques, plàstiques i humanes. Com la seva amistat influeix en certs moments, que es resumeix i es plasma en sis espais on les seves obres interactuen molt sovint en llocs, afinitats, amistats, col·leccions, sensibilitats comunes. Podem comprovar que posant les obres d’un al costat de les obres de l’altre i les barregen, no sempre podrem esbrinar, molt bé, de qui és qui – si en permeteu l’atreviment de la meva ignorància.
Femme, oiseau, étoile de Joan Miró
Picasso és un home fascinant, i referent artístic del pintor català, que des dels seus inicis amb el cubisme, fins als seus últims anys cultivaren una forta amistat. Es tracta d’una obra realitzada entre els anys 1966 i acabava el dia de la mort de Pablo Picasso l’any 1973. Al revers de la tela, Miró escriu les dates d’inici i finalització i la frase: “Homenatge a Pablo Picasso”. (en català)
Picasso va admirar l’obra de Miró que el va apropar al surrealisme.
Picasso (25-10-1881 / 08-04-1973), era 12 anys més gran que Miró, (20-04-1893 / 25-12-1983). Picasso té un fort empoderament, la seva llibertat creadora, la capacitat del risc i el caràcter transgressor van influenciar i incitar una força que esperona a Miró.
L’any 17 el mestre ja era un artista consagrat, on manifesta que seran grans companys, entrellaçant un “diàleg” constant i permanent.
Obra Mestre d’un geni de 15 anys “Ciència i caritat” (1896 o 1897)
Aquest quadre materialitza l’encontre artístic entre Miró i a Picasso.
La influència modernista de Picasso de la Barcelona dels anys 1899-1900
Estudi pel menú dels Quatre Gats i altres croquis 1899-1900
Picasso l’any 1899 s’incorpora a l’avantguarda barcelonina. El punt de contacte del món artístic i literari català és als Quatre Gats, al carrer Montsió. La influència modernista és reconeguda en aquesta etapa picassiana, amb dibuixos i retrats dels seus millors amics, amb destacades figures humanes. Aquest lloc serà on farà la seva primera exposició individual. No abandonarà mai les escenes de paisatges i carrers urbans. Tema que serà de màxima importància més endavant: Paisatge des de la finestra.
Paisatge vist des de la finestra: 1948 Picasso
L’àpat frugal: 1904 Picasso
L’àpat frugal.
Un home cec amb el cap girat i una dona que està en posició frontal. Els dos personatges mostren faccions enfonsades, cossos consumits, fràgils i mans allargades, que emfatitzen el seu aspecte decaigut.
Aquest gravat personifica una intensa expressió de pobresa i d’alcoholisme.
El cavall, la pipa i la flor vermella Joan Miró – 1920
Picasso ve a Barcelona a presentar l’obra del Ballet Parade al teatre del Liceu – 1917 – i coneix a Miró
Obra cubista sintètica i neoclàssica. Miró vol trobar un nou classicisme a través del cubisme, i troba la font d’inspiració a través de Picasso, que tindrà continuació amb la Masia.
La Masia – té una importància històrica, cultural i artística, fonamental.
Joan Miró la comença a Mont-Roig el 1921 i l’acaba a París el 1922. Evoca el Mas d’estiueig de la família a Mont-Roig del Camp.
Miró vol trobar una nova forma de cubisme i de classicisme, i la troba a través de Picasso, serà el període detallista de Miró, està buscant la seva pròpia tècnica i mode d’expressió. El cubisme el va enlluernar com a nova forma de llenguatge pictòric i d’avantguarda. Busca en l’obra de Picasso aquest referent cubista i plàstic.
Picasso va veure que Miró era un gran artista interessant i que obriria nous camins.
Rideau pour le ballet “Mercure” – juny 1924
El teló del ballet Mercure: es parla de la influència de Picasso en els nous artistes, del conegut grup surrealista, és l’impacte i el punt d’influència de Picasso a Miró.
En aquesta etapa Miró ja està integrat a París.
Surrealisme: El pintor i la model – Picasso 1926
Gran nu amb seient vermell maig 1929
La model a l’esquerra amb el cap reduït de volum, estirada boca amunt i el pintor assegut a la dreta. No hi ha manera de connectar els enredats de línies negres amb la superfície grisa del fons, on actuen les zones de llum i ombres.
El gris de la infidelitat 1931 – Picasso
Gran nu amb seient vermell de 1929, dedicada a Olga Khokhlova, ballarina russa, que abandona Moscou abans de la revolució d’octubre. Un cos femení que mostra tan sols dolor. Fou musa de gran influència, captivació, evolució artística i sentimental, mare del seu fill “Paulo”, van estar junts durant 20 anys – de l’amor a l’odi. Un Picasso faldiller i desconsiderat. Es diu que “matava tot allò que estimava”. Finalment, la deixa per una jove de 17 anys que va deixar embarassada – Marie Thérèse Walter.
L’amistat quedà travessada per les dues guerres crucials. La Guerra Civil, encara que potser amb objectius diferents, és un moment que marca el seu espai. Tots dos estan autoexiliats a París. Tot i que es tornen a unir, en el moment que el Govern espanyol els demana que col·laborin amb la causa republicana, durant l’exposició de París de l’any 37 en el Pavelló de la República. On varen compartir moments molt transcendentals de les seves extenses carreres.
Realitzant dues grans pintures murals en defensa del règim legítim. En el Pavelló espanyol situat davant del pavelló de l’Alemanya nazi.
Fan dos grans murals d’enormes dimensions, però molt diferents. Tot i que la monstruositat de la guerra es veuen plasmades en les dues obres mostrant la tragèdia fratricida.
Picasso: una gran pintura on representa l’escena dels bombardejos efectuats sobre la població civil de Guernica, efectuats per l’aviació alemanya, segurament la seva obra més exitosa. On reivindica la crueltat de l’home en general i de la guerra en particular.
L’autor manifesta:
Cavall turmentat símbol del poble – 1937
“Mi trabajo es un grito de denuncia de la guerra y de los ataques de los enemigos de la República establecida legalmente tras las elecciones del 31 (…). La pintura no está para decorar apartamentos, el arte es un instrumento de guerra ofensivo y defensivo contra el enemigo. La guerra de España es la batalla de la reacción contra el pueblo, contra la libertad. En la pintura mural en la que estoy trabajando, y que titularé Guernica, y en todas mis últimas obras, expreso claramente mi repulsión hacia la casta militar, que ha sumido a España en un océano de dolor y muerte”.
Miró – mural de guerra – 1937
Miró: un gran mural El Segador, també coneguda com “El Pagès Català en rebel·lia”. Es va pintar sobre els panells de celotex de les parets del Pavelló de la República de París. En acabar l’exposició es va desmuntar i enviar a València, on se’n perd la pista. Representava el pagès català amb la falç alçant el puny en actitud de rebel·lia.
Actualment es pot contemplar una reproducció en la seu del “Centre de Recursos per a l’Aprenentatge i la Investigació– CRAI – Biblioteca Pavelló de la República – Universitat de Barcelona”.
Cap d’home
Cap de dona
Cap de la dona de Picasso i cap d’home de Miró,
figures terrorífiques i tràgiques.
La II Guerra Mundial va marcar un punt d’inflexió a tots dos. Picasso ja no va tornar a la seva terra natal. Miró retorna a la ciutat de la seva mare, Mallorca per recloure’s en un exili interior.
El tema de la poesia i de la ceràmica és també una nova forma d’experimentació. Es posen a escriure i a modelar fang. Textos que Miró i treballarà tota la vida, on els fusionarà amb dibuixos i collage de pintures. Compareixen grans poetes francesos que conviuen amb ells. El dibuix i la paraula es fusionen – Tristan Tzan, Pierre Reverdy, Michel Legris, André Salmon… llibres de poesia que en un cas s’il·lustren amb litografies originals de Joan Miró i en altres amb les de Pablo Picasso. Des d’aquest instant la poesia entra en les obres dels dos artistes, igual que també entra la ceràmica. Polvoritzen temes, incorporen categories, entrellaçant i dins del seu art ho barregen tot en una mateixa cosa.
Es retrobaran l’any 1948; hi ha un nou acostament amb la ceràmica, amb una nova tècnica experimental, per trobar de nou un paral·lelisme entre tots dos com a nou llenguatge.
Ens trobem davant dels principals representants de dos dels estils que van marcar un abans i un després en la cultura artística europea i nord-americana: el cubisme i el surrealisme. Tots dos artistes mostren gran fascinació per l’experimentació en el procés artístic. Miró deia que per a un artista era necessari «anar pel món amb ulls de nen» i Picasso afirmava que «des de petit ja podia pintar com Rafael, però he necessitat tota la vida per aprendre a pintar com un infant». – (exposició Miró – Picasso).
(fotografia: exposició Miró – Picasso)
Miró – Autoretrat 1937
L’obra de l’autoretrat, de Miró és el camí que reprendrà després de la guerra, a través d’un mirall d’augment, un treball ple de detalls. Transmuta el seu propi rostre, en tot un llenguatge de signes. On podem apreciar la seva tensió anímica i mental.
Una sèrie de 50 litografies/dibuixos que realitza durant la postguerra espanyola, traspuen un dramatisme intens. Tot un univers còsmic, on detalla els desastres reals i l’existència d’acostar.se o d’allunyar-se de la realitat. De contingut dramàtic, caràcter èpic, esperit reflexiu i fons extremadament intens i auster.
Tot i que en tot aquest dramatisme, Miró no renuncia a la brillantor del món celeste, ple de llums i astres i a la dona amb els seus atributs sexuals i envoltada d’ocells.
Les constel·lacions de Miró: Afirmacions de llibertat en temps de feixisme…
En el decurs de la II Guerra Mundial se separaran físicament. Miró incorporarà mes la poesia i la música de l’evasió, amb les sèries de les constel·lacions. Anys 40: sèrie de 23 constel·lacions, on s’evadia de la repressió, de la realitat opressiva i angoixant. Mentre Picasso al contrari, s’aferra a la realitat, intentant relatar l’horror de la guerra enllaçant el Guernica amb un París a les fosques, amb el seu estil propi, expressiu característic ple d’una atmosfera claustrofòbica, amb cranis d’animals, calaveres i figures plenes de penúries i d’hambrunes.
L’agost del 1939, un mes abans d’esclatar la Segona Guerra Mundial, Miró i la seva família deixa París i s’instal.la a Vanrengeville-sur-Mer (Normandia). Davant la difícil realitat del moment sent un fort desig d’evasió, i es reflecteix en una sèrie de 23 pintures de petites dimensions, que les finalitzarà l’any 1941 entre Mallorca i Mont-Roig del Camp.
L’Estel matinal, l’Alba i l’Escala de l’evasió… entre altres.
l’Alba
l’Estel matinal
L’Escala de l’evasió
Cap de brau – 1942
Amb aquesta escultura de màxima simplicitat, arribes a perdre el verdader significat de les dues parts de la bicicleta (el manillar i sella). Picasso investeix una nova capacitat d’interpretar els objectes.
Sorprenentment, ens mostra un nou significat identificant clarament un cap de brau, completament alineat amb la realitat. – 1942 –
L’obra de la guerra i de la postguerra. La manca d’aliments, de colors, envoltada de noves olors, és la conclusió de la II Guerra Mundial. Picasso recull l’enorme impacte de l’ocupació nazi, de la ferum de les vexacions, de la mort, l’extermini per qüestió de raça i de domini pel domini.
Crani cabra, ampolla i espelma 1951-53
escultura: crani cabra i gerro
És quan Picasso passa a la tridimensió: l’escultura.
Les Meninas: Picasso va fer un estudi exhaustiu d’una sèrie de 58 dibuixos i pintures de diverses interpretacions de l’obra de Velàzquez.
Estudi de les Menines – 1957
Miró Picasso – la primera gran exposición conjunta
Nua estirada amb corona de flors: Picasso – 30 octubre 1970
Dona davant del sol: Miró 1974
Documentació: petit resum de les intervencions de la presentació de l’exposició a càrrec de:
Sònia Villegas comissària de la Fundació Joan Miró.
Elena Llorens comissària del Museu Picasso
Teresa Montaner comissària de la Fundació Joan Miró
Margarita Cortabella comissària del Museu Picasso
Marko Daniel director de la Fndació Joan Miró
Emmanuelle Guigon director del Museu Picasso de Barcelona
Indicacions/ressenyes en els faristols que es troben al costat de les obres.
Fotografies efectuades durant la visita del 09-01-2024, al Museu Picasso – C/ Montcada, 15 – 23.
Descobreix la censura a l’art… El Museu de l’Art Prohibit us convida a debatre i reflexionar sobre la llibertat d’expressió.
. “Si hi ha poder hi ha censura”
(Núria Güell)
Situat en la Casa Garriga Nogués, joia modernista que construir l’arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia a principis de segle XX – antiga Fundació Mapfre – és l’únic museu que mostra obres polèmiques, prohibides, censurades, agredides, denunciades o retirades d’arreu del món.
Standing Shadown /anys 80 Ricard Hambleton Dempeus a l’ombra: la vida i la mort d’una estrella de l’art.
Escenes d’art urbà – shadow men i víctimes d’homicidis – ubicades en el downtown novaiorquès.
Hi ha molts tipus de museus…
El Museu de l’Art Prohibit està en la categoria d’aquells que no haurien d’existir. Les seves obres han estat adquirides arran actes de censures, obres que volien apartades de la circulació, de qualsevol exposició i de l’opinió pública.
Per tant, han estat rescatades de la persecució, de la prohibició o, fins i tot, d’actes que han sofert greus violacions, per a formar part d’aquesta ambiciosa iniciativa.
La col·lecció del museu ens brinda una vivència excepcional, ressaltant la seva naturalesa provocadora, irònica, reflexiva i crítica.
Shark (el tauró) – David Cerny 2005- Sadam Husein Icona de la tirania
La posició de la censura es desplega entre règims totalitaris i pseudodemocràtics, entre assetjaments, crims de certes creences polítiques i morals corrosives que limiten tota llibertat d’expressió.
Les obres del Museu de l’Art Prohibit fan bandera de la creativitat i de la resistència dels moviments socials i dels pobles. Obres que són exemple d’un moviment d’una intel·ligència col·lectiva, que no vol veure trepitjats els seus drets.
Són opinions que no volen caure en el buit, en el silenci, sols volen mostrar convenciments contradictoris a unes normes preestablertes, que poden arribar a desfermar una guerra d’idees, d’anhels de lluita llibertària, de protestes, que es dicten com a fets reaccionaris en contra de règims establers autoritaris.
Són peces controvertides, que creant polèmica, que ratllant, inclús, la blasfèmia. Iròniques crítiques reflexives, d’un sarcasme que pot molestar i ferir sensibilitats. Trobarem obres de Francisco de Goya, de Pablo Picasso, de Gustav Klimt, de Tània Bruguera i del mateix Banksy, entre molts altres.
Sèrie Suite 347 – Picasso 1968
Picasso, amb 86 anys crea 347 gravats/aiguaforts que fan referència escenes carregades d’erotisme, que li serveix per deslliurar-se del “voyeurisme” desacomplexat afegint-hi la figura del Papa, que fa d’espia amagat.
Moltes d’aquestes obres s’han convertit en veritables icones mundials/globalitzades… han esdevingut quelcom, més enllà del seu esperit crític i reivindicatiu, tot travessant fronteres han sigut tan admirades i populars que fins i tot hi ha col·lectius que n’han fet bandera, així com hi ha governs, institucions i règims que les han odiat… perquè serà !!!
Formen part d’aquesta l’exposició: pintures, escultures, fotografies, gravats, dibuixos, espais audiovisuals, imatges de conegudes xarxes econòmiques i socials. Crítiques religioses, sexuals, cristianes, formes i peces històriques, figures icòniques, records de civilitzacions occidentals i d’altres cultures.
Al fons, “Freedom fries: naturaleza muerta”, de Yoshua Okón, 2014 i en primer terme la “Statue of a girl of peace”, de Kim Eun-sung i Kim Seu-kyung, 2019.
“Statue of a girl of peace” és un homenatge a les noies i dones coreanes segrestades per l’exèrcit japonès i forçades a convertir-se en esclaves sexuals durant la II G.M. Tots els elements de la noia asseguda tenen un significat: la posició dels braços, els cabells, els talons aixecats, l’ombra o la cadira buida…
“Patates fregides de llibertat”, fa referència a la cultura del consumisme desmesurat. McDonald’s, com a representant corporatiu es converteix en el seu mateix contingut, que promou un model de llibertat basat en la baixa autoestima. Resulta irònic que dins de la nostra capacitat d’escollir som, al mateix temps, presoners dels nostres propis cossos.
Illma Gore: Make America Great Again /in 3D 2018-1021
“Torna a fer Amèrica gran en 3D”
“Si algú va ser amenaçat per un penis petit, és Trump.”
L’obra va ser clausura per obscenitat i nuesa. L’artista després de rebre diverses amenaces de mort, va reproduir la imatge amb 3D…
Quan la identitat d’una nació es barreja amb el discurs de la decència moral, es produeix, automàticament, un acte de censura. Els Estats Units són la versió més viva d’aquesta confusió.
El soci fundador del grup audiovisual Mediapro, empresari i periodista Tatxo Benet va començar la seva col·lecció amb l’obra crítica i de denúncia de l’artista Santiago Sierra de la “Feria Internacional de Arte Contemporáneo – ARCO – de Madrid” que es va exposar l’any 2018, l’obra que es va retirar va ser: “Presos Políticos en la España Contemporánea”, amb l’excusa de: “Todo esto daña la imagen de la feria y del estado español”.
Són fotografiespixelades en blanc i negre de Junqueres i dels Jordi’s, entre altres. Actualment, aquesta exposició està cedida al Museu de Lleida.
Raquel Welch on the Cross – Terry O’Neill 1966
Per aquella època la imatge provocativa de l’actriu en biquini crucificada va estar aparcada en un calaix. Finalment, 30 anys més tard va ser portada del “The Sunday Times Magazine”.
El Museu trenca els prejudicis amb l’art religiós amb Emocions:
Imatges i gestos del passat i del present.
“L’exposició vol donar un nou sentit a les escultures del museu”…
“El fil conductor de les emocions es pot reconèixer en totes les obres d’art”…
“A través del discurs expositiu i les místiques medievals permeten veure les emocions de l’Edat Mitjana i Renaixentista també en les obres contemporànies”.
El director del museu, Salvador Garcia
Mostra com les persones expressen les seves emocions davant d’un esdeveniment que resta invisible als ulls de l’espectador. Vol reivindicar les emocions dels fidels de l’època medieval que tenien davant les imatges, i les que el visitant pot arribar a tenir durant la contemplació del recorregut.
Compta amb el dolor i la ferida de Crist quan era a la creu, i del dolor i la glòria de la Verge Maria.
S’exposa les dues pietats d’un Crist crucificat i de la Mare de Déu, que es poden associar amb les obres d’Antoni Tàpies i Lucio Fontana.
Poden trobar emocions, tot i no ser creient, però sí que et puguis emocionar veient les representacions emocionals de les diverses obres representades…
Situat a la plaça de Sant Iu, a tocar de la Catedral, en la part antiga del Palau Reial Major, que fou residència dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó, en el centre del barri Gòtic, al costat de la plaça del Rei.
El Museu Frederic Marès és un singular museu que conserva una impressionant col·lecció d’escultures i de talles policromades religioses, des de l’època antiga fins al S. XIX.
L’escultor Frederic Marès i Deulovol, va reunir una extensíssima col·lecció que, actualment, forma part del patrimoni artístic i cultural de Barcelona. En les seves sales, podem gaudir, on s’allotja la col·lecció donada a la ciutat.
Sales:
Món antic (segles V aC – IV dC)
Romànic (segles XI-XII)
Gòtic (segles XIII-XIV)
Gòtic (segle XV)
Renaixement (segle XVI)
Barroc (segles XVII-XVIII)
Segle XIX . Catalunya
“Vine a visitar l’exposició d’Emocions. Imatges i gestos del passat i del present, perquè si ets capaç d’emocionar-te a través d’una pantalla, descobreix el que pots sentir davant una Pietat del S. XV”.
A més podem visitar, a les plantes superiors del museu, el Gabinet del Col·leccionista, o el Museu Sentimental. On es mostren milers i milers d’objectes, majoritàriament del S. XIX. Des de rellotges, joies, pipes, fotografies, claus de pany, relíquies, pots de farmàcia, vitoles de cigars, joguines… Una col·lecció de col·leccions impressionant d’estris curiosos, insòlits i antics del passat.
sales de col.leccions
Deixa’t portar per les emocions que transmeten les imatges i els gestos de les obres d’art, siguin del present o del passat
Exposició fins al 26.05.2024
Resum i notes extretes del mateix museu – Fotografies pròpies.
Exposició “Els llibres de la Generalitat republicana (1931-1939)”
Palau Robert, Sala 4 (Cotxeres)
Fins a l’1 d’abril del 2024
Els llibres de la Generalitat republicana (1931-1939)
Ben interessant aquesta exposició que es presenta al barceloní Palau Robert, organitzada pel Memorial Democràtic i l’Entitat Autònoma del Diari Oficial i de Publicacions de la Generalitat. Ara que, en els darrers anys, Catalunya ha aspirat a esdevenir una República, és indispensable conèixer de primera mà les realitzacions de quan, als anys 30 del segle XX, el nostre règim va ser-ho, de republicà, ni que no es tractés d’una República independent.
I entre aquestes realitzacions figuren, d’una manera primordial, els llibres editats per la Generalitat de Catalunya. Aquestes publicacions testimonien els contrastos del període que va de l’any 1931 -d’adveniment de l’autonomia de Catalunya dins la Segona República Espanyola- al 1939 -de pèrdua de la Guerra Civil i començament de l’exili. Uns contrastos que mostren, d’una banda, el procés transformador que va viure el nostre país, amb una intensa i diversa obra de govern. Però, de l’altra, les tibantors amb l’executiu espanyol, que van fer que algunes expectatives catalanes resultessin frustrades.
Uns 700 títols publicats
En només vuit anys, la Generalitat publicaria uns 700 títols, alguns ben interessants. En aquest sentit, la mostra del Palau Robert recupera els volums més emblemàtics que van actuar com a propaganda d’aquesta activitat transformadora. Unes publicacions que contribuirien a refermar simbòlicament la nostra primera institució. Tot un desplegament d’iniciatives i recursos de gran interès, que el franquisme va voler aniquilar.
El conjunt d’aquests papers va servir de marc ideològic i suport programàtic a l’acció de govern de la Generalitat. En una època en què els mitjans escrits, juntament amb la ràdio, eren les eines de comunicació principals.
Significativament, quan més difícil era publicar i quan el paper i la tinta eren més escassos, va ser el moment en què la Generalitat editaria més llibres i també revistes. Ni més ni menys que mig miler de títols en els tres anys de la Guerra. Singularment és l’any1937, en ple conflicte bèl·lic, quan el desplegament de publicacions seria més gran, amb obres de gran qualitat estètica i de contingut. L’edició de llibres no servia només per culturitzar i a voltes alfabetitzar la població, sinó que també era una de les maneres de reaccionar contra la barbàrie i la destrucció feixistes.
Editors, redactors, correctors de proves, traductors, impressors… Una colla de professionals s’encarregarien amb eficàcia del bon funcionament d’aquestes publicacions.
La tasca valuosa del Comissariat de Propaganda
Durant la Guerra, el Comissariat de Propaganda seria l’organisme oficial que més edicions publicà, unes dues-centes, entre llibres, revistes i butlletins. Tota aquesta tasca volia explicar al món com contribuïen les institucions de Catalunya i la seva societat civil a la lluita contra el feixisme. També suposava donar a conèixer la situació tràgica que es vivia a l’àrea republicana i els esforços que s’estaven fent a la rereguarda. Igualment, era necessari netejar certa imatge de violència i repressió que s’havia associat a Catalunya, atiada per la propaganda franquista i fonamentada, sobretot, en la destrossa del patrimoni artístic i religiós.
Gènesi de l’exposició
Boquera Diago, Ester (dir.); Llanas Pont, Manuel; Marín i Otto, Enric; Pujol i Casademont, Enric: Les publicacions de la Generalitat de Catalunya, 1931-1939, Generalitat de Catalunya, 2023, 283 pàg.
Algunes realitzacions destacades
Diari Oficial de la República Catalana (1931)
Projecte de l’Estatut de Catalunya (1931)
Antoni Rovira i Virgili: L’11 de setembre del 1714 (1934)
Antonio Ruiz Vilaplana: En dono fe… Un any d’actuació en l’Espanya nacionalista (1937)
Menús de guerra. Receptari per Joan Vila Gelpí (1937)
Lola Anglada: El més petit de tots (1937)
Josep Trueta: El tractament de les fractures de guerra (1938)
Pla de desenrotllament de la producció avícola de Catalunya 1936-1940 (1937)
Llibre d’Or del Comissariat de Propaganda (1936-1939)
Referents notoris
Jaume Miravitlles (director del Comissariat de Propaganda)
Vicenç Munné (director del Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya)
Salvador Perarnau (poeta i cap del Servei de Publicacions del Departament d’Agricultura)
Pere Català i Pic (fotògraf publicitari)
Mercè Rodoreda (escriptora, adscrita al Comissariat de Propaganda)
Jaume Miravitlles, director del Comissariat de Propaganda
Més informació
El Govern digitalitza les publicacions de la Generalitat republicana. Més de 400 publicacions de les 700 que es van editar durant la República es poden cercar i consultar en un catàleg en línia al Portal de Dades Obertes.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.