Categories
Galeries i museus

Dones que impressionen

https://historia-arte.com/_/eyJ0eXAiOiJKV1QiLCJhbGciOiJIUzI1NiJ9.eyJpbSI6WyJcL2FydHdvcmtcL2ltYWdlRmlsZVwvY2xhdWRlX21vbmV0X2ltcHJlc3Npb25fc29sZWlsX2xldmFudF8xODcyLmpwZyIsInJlc2l6ZSwxNTAwfGZvcm1hdCx3ZWJwIl19.HmCXu8RjFObtg1AxpRlVg7/Z9Xh3eohbI8Godu463gwQ.webp
Impressió del sol naixent, de Monet que va donar nom a l’Impressionisme el 1872
La comesa essencial de l'art és captar l'universal en la quotidianitat, el que és propi de l'aquí i l'ara, el present                             Charles Baudelaire

Tres pinzellades preses de la natura són més importants que dos dies d'estudi i cavallet        Louis-Eugène Boudin

Efectivament els Impressionistes són a l’art de les posteriors avantguardes, el que el Jazz és a tota la música que el segueix i Joyce o Virginia Woolf són a la literatura actual.

Ara ens semblen fàcils i superats, però el rebombori que social i tècnicament van representar val la pena recordar-lo, encara més perquè de forma inusual s’hi incorporen dones que exposen amb ells.

L’any 1863 representa una data clau en la història de l’art i un punt d’inflexió en el despertar de l’art modern. Es va produir la unió de diversos factors que van portar al desenvolupament posterior del grup de Els Impressionistes, clau per al desenvolupament de les avantguardes. El Saló dels Rebutjats, l’Olimpia de Manet, els primers indicis d’una contracultura artística i la publicació de l’assaig de Charles Baudelaire El pintor de la vida moderna, van ser els fonaments clau que ho van canviar tot en el món de l’art i van permetre el despertar de l’art modern. L’assaig de Baudelaire va proporcionar un manual d’actuació per als artistes parisencs que lluitaven contra la tirania de l’Acadèmia des de la segona meitat del segle XIX.

L’Acadèmie des Beaux Arts dominava el món de l’art, a més de les importants ramificacions i negocis que realitzava en aquest sector, i només volia a les seves files artistes que pintessin temes de mitologia, iconografia religiosa, història o l’Antiguitat clàssica, sempre des d’un punt de vista idealitzat. Els artistes havien d’estar en els seus estudis i des d’ells pintar imatges heroiques que miressin al passat. Aquestes eren les obres que les classes adinerades volien penjar a les parets, la mateixa classe que llegiria i s’esgarrifaria d’una coetània seva, Madame Bovary (1857), i no diem de la posterior Thérèse Raquin (1867), per només citar-ne un parell. Es seguia donant per bona la forma de pintar a la grande maniera renaixentista de Leonardo, Miquel Àngel o Rafael. El dibuix seguia sent tot i havia de ser precís.

No obstant això, la realitat era una altra, s’intuïen vents de canvi. París va viure al segle XIX el primer gran projecte de transformació i ampliació urbana, que seguirien altres capitals europees. Va passar de ser una ciutat laberint de tall medieval, a un ciutat desenvolupada i un centre artístic, per encàrrec de Napoleó III al prefecte Haussmann . Tots els canvis polítics que van esdevenir després d’aquest fet històric, van tenir el seu marc d’acció especialment a París, on la burgesia, la classe obrera i el govern eren protagonistes d’importants conflictes socials. Sorgeix, en aquest ambient, el canvi de tendència artística, arribant també la innovació a la tècnica pictòrica. Fins al 1840 els artistes havien de treballar en els seus estudis, per la complicació de transportar els materials. Ara ja hi ha la possibilitat de transportar els olis en petits tubs, que portaven un codi de color. D’altra banda sorgeix la fotografia, un mitjà barat de reproduir imatges i que podia posar en perill la professió de l’artista acadèmic, que, fins aleshores, era l’única font per representar imatges dels poderosos. L’Acadèmia actuava com una trava a tots els avanços, i la seva intransigència es va convertir en el germen i punt de partida del despertar de l’art modern.

Des de les primeres dècades del s. XIX s’escoltaven veus en contra del règim artístic establert per l’Acadèmia. Théodore Géricault (1791-1824), va ser una de les primeres veus a contradir-la. Géricault va pintar una de les obres mes cèlebres de l’època, El rai de la Medusa entre 1818 i 1819. En aquesta obra l’artista presenta l’escena del naufragi amb minuciositat. Accentua els contrastos de llum i ombres per obtenir un efecte dramàtic. Encara conserva elements de les tradicions de la pintura històrica, però tant l’elecció del tema, com la dramàtica presentació representen un trencament respecte a la calma i ordre de l’escola neoclassicista, aleshores predominant. La figura d’Eugène Delacroix, el pintor més important del Romanticisme, va influir enormement al grup impressionista. Delacroix, mitjançant pinzellades enèrgiques i ràpides, va decidir plasmar l’energia de la França del moment en les seves obres. Per a ell l’important era captar el moment. L’artista també va ser dels primers a fer servir colors sense barrejar, que donaven a les seves obres més energia i vitalitat. Va presentar al Saló de 1831, l’obra La llibertat guiant el poble (1830), convertint-se en una sensació per a tothom. La monarquia francesa va considerar l’obra com una autèntica provocació pel missatge prorrepublicà que contenia, encara que ben romantitzada. Tot i així va ser admesa. Tècnicament és una obra amb aportacions modernes, pels colors vius, l’ús de la llum i pinzellades enèrgiques. Elements que després seran bàsics en l’Impressionisme. Un altre artista que va influir en el grup impressionista seria Gustave Courbet (1819-1877) representant del realisme. Courbet, artista amb fama de brusc, dur i bevedor, sempre va voler pintar temes que l’Acadèmia i les classes adinerades consideraven vulgars i de mal gust. Courbet va aportar el realisme total, l’obra sense cap idealització, la vida quotidiana elevada a obra d’art.

Posats els fonaments, només faltava l’artista que unifiqués tots els avenços: el virtuosisme tècnic de Delacroix amb el realisme total de Courbet. I aquest artista va ser Edouard Manet (1832-1883). La primera obra que Manet va presentar a l’Acadèmia va ser El bevedor d’absenta (1858-1859). Una obra que representa un rodamón borratxo dels suburbis. Manet el pinta de cos sencer, format que estava reservat per a personatges importants, i a més vestit amb un respectable barret i capa. L’ampolla buida indica que l’home està totalment borratxo. És un retrat fosc que no segueix cap dels preceptes bàsics de l’Acadèmia: ni el tema, ni la tècnica. Es va rebutjar amb tota l’energia, però l’artista va seguir el seu camí, sense cap intenció de cedir als consells, i el 1863 va presentar Dinar a l’herba, que volia ser una actualització d’un primitiu quadre de Rafael. A la temàtica, va unir la tècnica de colors forts, sense cap gradació i sense sensació de profunditat. L’Acadèmia la va considerar una vinyeta picant, més que un treball propi d’un artista. Aquest cop no només va rebutjar la seva obra, les d’artistes com Cézanne, Whistler i Camille Pissarro també ho van ser. La tensió entre l’Acadèmia i aquests artistes que demanaven pas, va ser de tal calibre que va arribar a esquitxar Napoleó III, qui en to conciliador va insistir en la creació d’una segona exposició que complementés el Saló de l’Acadèmia i que fos el públic el que triés quina preferia. La mostra resultant va ser el 1863 i va rebre el nom ja citat de Saló dels Rebutjats, i lògicament estava formada per totes les obres que havien estat rebutjades al Saló de l’Acadèmia de París. Tot i que el Saló dels Rebutjats no va gaudir de l’entusiasme del públic, si ho va fer de la comunitat artística.

Aquesta obra de Manet va cridar l’atenció d’aquest grup de joves artistes que estaven buscant inspiració. Claude Monet hi va veure una nova manera de representació que Manet va tornar a seguir en la seva següent obra, la citada Olimpia. On va tornar a embolicar la seva obra amb referències històriques, que tant li agradaven a l’Acadèmia. El tema principal era un nu femení basat en la Venus d’Urbino de Tiziano. Manet no va idealitzar el seu nu i l’Acadèmia només va veure la representació d’una prostituta. Tot i així, l’obra va ser acceptada, però el públic només es va fixar en la quantitat de referències sexuals que hi havia a la composició… I tornem a l’inici del text, a 1863 i a l’assaig que Baudelaire havia escrit. La major part de les idees exposades en el seu llibre van ser els principis de l’Impressionisme. Baudelaire va afirmar L’esbós dels costums, la representació de la vida a les ciutats … Hi ha una rapidesa en el moviment que exigeix ​​una rapidesa igual en la tècnica artística ... Va falcar el terme Flaneur, per referir-se a l’home urbà del moment. Va animar als artistes a buscar l’etern en la fugacitat de l’instant. Manet va ser el primer o el més important Flaneur de l’època, el primer pintor de la vida moderna. El primer artista rebel que es va convertir, fins i tot sense voler, en el líder del primer moviment de l’art modern.

Una persona clau en el desenvolupament del moviment impressionista va ser el marxant d’art, Paul Durand-Ruel. Va conèixer a Monet, el 1870 a Londres, ciutat a la qual havien viatjat quan França estava en guerra amb Prússia. Va ser ell que el va convèncer de deixar la caricatura per sortir a pintar à plein-air, la qual cosa, recordem, també ho va possibilitar l’aparició dels tubs de zinc que contenien els colors, i no calia fer-los a l’estudi.

Tots els integrants del grup tenien alguna cosa en comú: una actitud moral i política en contra de l’anquilossament, tots ells socialistes, sinó anarquistes, celebraven els principis de la modernitat formulats per Baudelaire, però potser el detonant va ser que les seves obres havien estat rebutjades i criticades per l’Acadèmia, estaven convençuts que tenien alguna cosa nova que mostrar i sabien que el seu punt de vista era valuós. Durand-Ruel portava un temps buscant alguna cosa nova en l’art, tenia molt clar el canvi que s’estava operant en la societat i el mercat artístic, amb la revolució industrial, el procés tecnològic i la nova classe social emergent, la burgesia, que podia ser-ne protagonista, i així va treure a la venda obres de Monet i Pissarro, abans que es celebrés el Saló Anual de l’Acadèmia. Els va donar a conéixer a Estats Units, i d’aquí també venen les grans col·leccions dels seus museus. Es va convertir en representant dels artistes, mantenint-los amb un sou i alliberant-los del lligam econòmic, per poder crear amb llibertat absoluta i abocant-los a una pintura ciutadana, de la ciutat moderna, fora dels temes trascendents d’estils anteriors, que, com la fotografia, els va estimular a elaborar composicions amb diferents perspectives, a congelar un instant irrepetible, possiblement intrascendent. Tal serà el cas de Degas, molt influenciat pels enquadraments fotogràfics. I la representació de la llum va ser la seva gran aliada, també l’absència de dibuix, una pinzellada directa i potser gruixuda, entre altres noves propostes.

I així el 15 d’abril de 1874, inspirats per Manet, i coneguts aleshores com el Grup de Batignolles, per reunir-se al cafè que es trobava en el numero 11 de la Grande Rue des Batignolles, van organitzar la seva pròpia exposició, la dels Artistes Anonymes Associés, més d’una trentena de participants: Pierre-Auguste Renoir, Camille Pisarro, Alfred Sisley, Berthe Morisot, Paul Cézanne, Edgar Degas i Claude Monet, s’unien per desafiar l’Acadèmia de Belles Arts a l’estudi del fotògraf Nadar. Manet no hi va participar mai, sempre va perseguir ser acceptat al saló oficial.

Destacarem quatre pintores que van aconseguir l’excel·lència artística dins del grup Impressionista. Durant molt de temps, la història de l’art les va recordar més com a models que com a artistes. Encara que París estava en ple procès de modernització, els prejudicis contra les dones artistes seguien existint. Les dones del XIX no podien ser admeses a l’Escola de Belles Arts. Seguia sent terreny exclusiu d’homes fins a 1897, en que van ser admeses les primeres dones artistes.

Un segle de grans contradiccions respecte a la dona. Si bé va avançar pel que fa a drets laborals i econòmics, socialment se la segueix veient sota el prisma del model victorià, en el seu paper de mare, esposa i organitzadora de la llar. La formació artística de les dones del moment provenia d’acadèmies particulars com l’acadèmia de Rodolphe Julian. Allà les dones podien seguir el mateix pla d’estudis que els homes rebien a l’ensenyament oficial. Les acadèmies els permetien pintar nus amb models naturals, la qual cosa era un fet sense precedents per a les dones pintores. Un factor positiu d’aquest tipus d’ensenyament va ser la frescor i l’espontaneïtat de les seves obres davant de l’ensenyament més disciplinat que proposava l’educació oficial. Un altre lloc d’aprenentatge va ser el Museu del Louvre, on sí podien anar a l’igual que els homes, per copiar als grans mestres de la pintura, formant-se així en la composició, les diferents tècniques i l’aplicació del color. D’altra banda, tot i que cap d’elles procedia de família de pintors, excepte la Morisot, els seus orígens burgesos van permetre accedir a una educació artística estimulada des del sí familiar. Perquè parlem d’una època en la qual estava ben vist que les dones es dediquessin a la pintura com a afició i entreteniment, com ho era la música, però no de manera professional ni remunerada. D’altra banda estaven mal vistes les dones que es dedicaven a pintar a plein-air, tan propi d’aquest moviment i com ho feien els seus companys homes, fet que les va obligar a realitzar i situar les seves obres dins l’àmbit domèstic. La societat francesa seguia relegant a un segon pla la vida pública de les dones. El seu àmbit, el casolà, la vida domèstica, la seva intimitat i aquest petit cercle burgès en el qual es movien van passar a ser la temàtica principal de les seves obres. Es considerava que les dones no tenien el coneixement de l’anatomia humana fet pel qual no podien representar-la. Pintar escenes del dia a dia, una mica informals, va ser la temàtica principal. Dada curiosa quan més tard, aquest tipus de temàtiques corrents formarien part de la base de l’impressionisme en general. Però malgrat els topalls constants, imposats per la societat i el propi món artístic, van aconseguir formar part d’aquest moviment i que se les reconegués per això. Van establir relacions amb els pintors, la qual cosa va facilitar la seva projecció. El moviment impressionista, com veiem, no respectava les regles a nivell artístic, i això va comportar un canvi de mentalitat en molts sentits. El caràcter certament revolucionari del moviment, va facilitar la presència de les pintores a les seves files. Manet les va retratar en nombroses pintures. Berthe Morisot era neta de Fragonard i va ser cunyada de Manet. Degas i Mary Cassatt van establir una estreta relació personal i professional col·laborant en diversos projectes. Eva Gonzalès va ser alumna de Manet. Marie Bracquemond va tenir com a mentors a Monet i Renoir. A través d’aquestes relacions amb l’elit cultural del moment i amb altres intel·lectuals i artistes com Mallarmé, Puvis de Chavannes o Emile Zola, les dones impressionistes van acabar sent acceptades per la crítica. Tot i així no van tenir una identitat comuna, cadascuna es va relacionar a la seva manera amb els debats artístics i polítics de l’època, però no van formar grup amb una identitat de dones pintores.

Les pintores us les presento dins de la pàgina wikiart, que recull la seva biografia i l’obra. O a la wikipedia per a les menys conegudes. També cal resaltar el recurs que vaig posar fa uns dies Agènce Photo i el recurs de l’artista i gestora cultural Concha Mayordomo on es llisten artistes dones, en diferents disciplines.

Berthe Morisot

Mary Cassatt

Marie Bracquemond

Eva Gonzalès

Louise Catherine Breslau

Lila Cabot Perry

Cecilia Beaux

Dins del context de l’art contemporani, els autors més tradicionals consideren l’impressionisme com l’últim grup d’artistes que pintaven com il faut, és a dir, com es devia. És clar que aquesta opinió s’establia en relació als moviments d’avantguarda que van arribar després d’ells, els quals en són deutors. Com deia el gran crític i àvid col·leccionista britànic Kenneth Clark, i potser també responsable de les grans col·leccions americanes: la pintura impressionista és la pintura de la felicitat. I ara sabem que va ser més coses, segur.

https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/f/ff/Henri_Fantin-Latour_-_A_Studio_at_Les_Batignolles_-_Google_Art_Project.jpg
Un atelier aux Batignolles
Henri Fantin-Latour, 1870
Musée d’Orsay, Paris

Categories
Galeries i museus Internet i blogs amics

Ciutadania i gestió cultural

Quina història inventada podria rivalitzar amb les narracions dels camps de concentració o de la batalla de Stalingrad?. Aquesta frase de l’escriptora Nathalie Sarraute deixa molt clar l’impacte que sobre el món cultural va tenir l’experiència bèl·lica de la IIa Guerra Mundial. En aquest sentit, es pot dir que 1945 va suposar partir de zero o d’uns pressupostos radicalment nous. La sensació d’angoixa o d’absurd, la meditació sobre el passat immediat i la responsabilitat individual o col·lectiva, o la mateixa sensació d’insatisfacció davant la societat en què es vivia així ho van propiciar. A Europa, la postguerra va ser un període en el qual els esforços es van centrar en la reconstrucció també del patrimoni cultural destrossat durant el conflicte. En els primers anys, grans masses de la població es van veure apartades de la vida cultural, centrant-se simplement en tractar de sobreviure. Els anys cinquanta van ser testimonis d’un procés de recuperació que posteriorment es va accelerar en els anys seixanta amb l’accés a la universitat de les classes mitjanes en la major part dels països occidentals. Els Estats Units van substituir a Europa com a centre cultural i artístic mundial. El cinema, la música, els productes de consum nord-americans es van estendre per Europa i el món. Nova York es va convertir en la capital de l’art mundial.

La pàgina que presento resumeix un esforç descomunal, però també un criteri polític i cultural: la preservació i difussió de la cultura per part de l’Estat, la investigació a les universitats i als centres de recerca. No descobrirem res si dic que França és un estat centralista, res, però hi ha projectes que si no s’agafen amb l’envergadura que mereixen es quedaran a mig camí, segur. Réunion des Musées Nationaux del Ministeri de Cultura francès

té com a objectiu contribuir a la difusió del patrimoni museogràfic i al desenvolupament de diversos públics posant a disposició dels museus (de tot França) les seves capacitats d’enginyeria cultural.

Enginyeria cultural és el que ha fet la seva Agence Photo, la qual us convido a mirar, a preguntar i a passejar-vos per la seva pàgina. Només a la presentació de la seva missió, paraula molt emprada actualment per a la definició de projectes, es percep quin serà el tractament i la finalitat de la tasca. Ho podeu fer amb els noms de les pintores que il.lustren la portada de primavera del nostre blog: Berthe Morisot, Mary Cassatt, Marie Bracquemond i Eva Gonzalès.

Us poso un primer exemple amb Berthe Morisot, apa a gaudir….

Categories
Galeries i museus

“Aixafem el feixisme”

Exposició al Palau Robert

La mostra del Palau Robert “Aixafem el feixisme. El Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, 1936-1939” explica els mitjans i les estratègies persuasives que va fer servir el Comissariat per defensar les polítiques de progrés social i les llibertats democràtiques i nacionals. L’exposició que es pot visitar del 3 de novembre al 5 d’abril de 2021 a les Sales 1 i 2,  l’organitza la Direcció General de Difusió del Departament de la Vicepresidència i d’Economia i Hisenda, i n’és la comissària la periodista Ester Boquera.

El Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya

Aquest organisme es creà el 3 d’octubre de 1936 mitjançant un decret de Presidència signat pel conseller primer i conseller de finances, Josep Tarradellas. Fou el primer òrgan de propaganda creat per un govern democràtic. Començà a funcionar de manera poc organitzada, sense estructura jurídica, pla d’acció ni projectes concrets. El seu organigrama no es definí plenament fins el febrer de 1937. La seva seu era situada al  nº 442 bis de l’Avinguda Diagonal de Barcelona (en aquella època anomenada Avinguda 14 d’abril). Al capdavant hi havia el comissari Jaume Miravitlles que ostentà el càrrec des del 4 d’octubre de 1936 fins al febrer de 1939. Miravitlles establí el Comissariat com un òrgan independent del govern, per mantenir-se al marge de les crisis polítiques. La dependència era directa del president Companys. No es feia una propaganda partidista. Als seus col·laboradors, en lloc de la filiació política se’ls exigia experiència professional. Els objectius de la propaganda eren: a) contribuir a aixecar l’ànim i mantenir la moral dels combatents i de la rereguarda i b) explicar al món que Catalunya i l’Espanya republicana lluitaven en defensa de la pau i la llibertat. 

Tots els partits i sindicats (ERC, PSUC, UGT, CNT) tenien representació i dret de fiscalització al Comissariat. Els anys de major esplendor de la institució foren 1937 i 1938. En aquests moments arribà a comptar amb 300 funcionaris i amb moltes figures de l’art i la literatura que hi col·laboraren, com Carles Fontseré. Una de les accions del Comissariat fou crear delegacions exteriors a París, Estocolm i Brussel·les, a les que més tard s’unirien les dels EUA i Hispanoamèrica.

Els departaments del Comissariat

a) Premsa i Ràdio: S’organitzà per elaborar butlletins sobre afers de guerra i notícies de Catalunya…). També notes per radiar. Diàriament es feia un butlletí en estenotípia (mètode d’escriptura ràpida) en català, anglès, francès, alemany, esperanto i suec, que acabà prenent el nom de Comunicat de Premsa. També es publicava un Butlletí especial per als catalans absents de la Pàtria (62 números) destinat als catalans d’Amèrica que s’enviava en avió i el butlletí fotogràfic Visions del que s’editaren mig centenar de números i era de periodicitat quinzenal.

Fotografia de Jaume Miravitlles (mubi.com) El més petit de tots (serveiseducatius.xtec.cat) Cartell de propaganda del Comissariat (blog del MNAC)

b) Exposicions i Manifestacions Exteriors: Va organitzar exposicions d’art romànic (París, Mèxic o Anglaterra), manifestacions, com la convocada en “memòria dels herois caiguts en la defensa de Catalunya” (octubre de1936) i festivals benèfics i d’afirmació antifeixista.

c) Edicions: edità opuscles, plecs de poesia, auques i premsa periòdica, mitjançant l’Editorial Forja es publicaren més de quaranta llibres de tot tipus (organització militar, assistència social, infantils). També s’edità el diari Amic, destinat a l’esplai dels combatents (25.000 exemplars) i la revista Nova Ibèria, d’aparició trimestral (6 números) i en versions en anglès, francès, castellà i català.

Diverses publicacions i opuscles del Comissariat (comissariatde propaganda.cat). Anagrama de Laya Films (comissariatdepropaganda.cat) Un dels exemplars de la revista Nova Iberia (arca.bcn.cat)

d) Cinema: Aquí hi destacà la creació de Laya Films que a partir del gener de 1937 va començar a produir els noticiaris setmanals que durarien fins el final de la guerra. Se’n van fer més de 200 i cada mes se’n feia un resum que s’enviava a Europa i Amèrica en anglès i francès. No us perdeu el film (francès subtitulat al català) sobre els bombardejos i les atrocitats dels militars facciosos i els seus aliats al final de l’exposició. Aquest departament també s’encarregava de la distribució de films soviètics.

e) Administració i Habilitació: s’encarregava de la gestió interna i econòmica del Comissariat; d’aquest departament depenia el departament artístic que s’encarregava dels cartellistes i dibuixants i també dels projectes dirigits als infants. Els cartells de propaganda editats pel Comissariat van ser molt importants per la seva qualitat i difusió i alguns van ser publicats a la premsa estrangera.

La fi del Comissariat

El Comissariat va funcionar fins al final de la guerra i va ser evacuat amb el govern a Figueres el mes de gener de 1939, en plena retirada republicana, es reorganitzà en aquesta localitat empordanesa. L’equip era reduït, Miravitlles i mitja dotzena de col·laboradors;  una setmana després d’instal·lar-se van haver d’emprendre el camí de l’exili cap a França. Quan les tropes nacionals ocupen Barcelona, els Servicios  de Propaganda franquistes dirigits per Dionisio Ridruejo s’instal·len a l’edifici de la Diagonal que havia estat la seu del Comissariat.

Categories
Galeries i museus Internet i blogs amics

Giravolt , el patrimoni cultural en 3D

Vídeo sobre fotogrametria i escaneig làser

La digitalització és una tècnica que es ve utilitzant des de fa molts anys a les institucions públiques, amb uns objectius molt clars: principalment la conservació i la difusió del que sigui objecte de ser digitalitzat.

A nivell del patrimoni bibliogràfic les biblioteques, arxius, museus… de tot el món fa dècades que ho estan fent amb els fons antics, personals, col·leccions especials, etc. la qual cosa permet una difusió extensiva, i que els ciutadans que els necessiten consultar no s’hagin de desplaçar perquè està a la xarxa, i aquesta alhora permet al centre que ho difon saber l’interès que aquella col.lecció desperta. A casa nostra la Biblioteca de Catalunya, les universitàries i algunes especialitzades, arxius i museus estan oferint al públic vertaders tresors. Aquelles col·leccions de materials únics, valuosos i irrepetibles com poden ser manuscrits, llibres rars, fons personals i fons d’arxiu. Les col·leccions especials es consideren un element clau per a la recerca i una font de difusió de la història i de la cultura.

El patrimoni artistic no és alié a aquesta necessitat i als avantatges d’aquests recursos. I el programa Giravolt supera la simple publicació en línia, el 3D és especialment adient pel tractament digital dels volums. Al vídeo que incloc a l’inici s’explica amb molt detall. I no només per fer-ne difusió, sinó també com a eina de treball dels investigadors de qualsevol àmbit que ho facin amb patrimoni cultural, i no cal dir a nivell educatiu.

Aquest portal que posa a l’abast Patrimoni incorpora la possibilitat ‘usuari‘ per digitalitzar amb el nostre smartphone tot allò que considerem que té un valor. Pot ser una altra manera d’estar enganxats al mòbil.

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

La poesia feta volum. Jaume Plensa

‘La pell és la frontera final entre el nostre cos i el buit, és la petita i fina línia que separa el ple del buit. M’interessa el cos com a lloc. Fins i tot quan no treballo la fina figura, el cos està present per la seva absència. Busco, com buscava José Ángel Valente, l’ànima, el concepte d’ànima que també intentava capturar Shakespeare’. Jaume Plensa. Montserrat, 2019

Desprès de la magnífica exposició del MACBA, la Galeria Senda inaugura una nova exposició de Jaume Plensa, La llarga nit, la qual cosa és molt d’agrair, si es té en compte que és un dels artistes vius més universals, tot i que sembla que aquí a alguns els costi valorar la seva obra, si ens comparem amb la difusió i estima que té arreu. El món acadèmic va intentar superar aquesta situació amb l’Honoris Causa que li va concedir la UAB el 2018. Plensa té obra repartida per tot el món, una obra que el defineix i li dona un segell únic i inconfusible. Barcelona té finalment quatre obres de l’artista, i alguna que s’ha quedat pel camí.

El títol d’aquesta ressenya és una apreciació molt personal de cóm m’arriba la seva obra. Monumental i íntima, conceptes sovint difícils d’acoblar. Darrerament la subtilesa és la seva carta de presentació més decidida. Ens convida al silenci i a la contemplació, aspectes paradigmàtics de la condició humana, que semblaria que hem abandonat.

Can Framis, Hospital Clínic, Palau de la Música, Plaça Angel Pestaña

Categories
Galeries i museus

William Kentridge al CCCB

A través de l’animació, el dibuix, el cinema, la música o el teatre, l’artista sud-africà William Kentridge ha construït una obra tentacular, que barreja tècniques i disciplines. La mostra és una oportunitat única per veure algunes de les obres més emblemàtiques de Kentridge: tapissos de gran format, la impactant instal·lació audiovisual More Sweetly Play the Dance i la sèrie completa dels onze curtmetratges d’animació Drawings for Projection. El CCCB és el primer lloc a Europa on s’estrena la darrera pel·lícula de Kentridge, City Deep (text CCCB).

“William Kentridge. El que no està dibuixat” CCCB

El CCCB organitza l’exposició de William Kentridge “El que no està dibuixat”. L’exposició presenta per primera vegada la sèrie completa d’onze pel·lícules d’animació Drawings for Projection, una sèrie que l’artista va iniciar l’any 1989 i que el va donar a conèixer internacionalment en el món de l’art. Kentridge va acabar City Deep, l’onzè film del projecte, durant el confinament i es pot veure per primer cop a Europa dins la mostra del CCCB. Els onze curtmetratges de la sèrie constitueixen una crònica crítica de la història sud-africana des de l’apartheid fins al present.  Drawings for Projection són peces fetes amb una artesanal i laboriosa tècnica d’animació. Kentridge crea dibuixos amb carbonet i pastel que modifica esborrant, afegint i tornant a treballar els elements. Filma cada estadi del procés i el modifica contínuament, a vegades deixant al full «restes fantasmals» de les marques prèvies. Kentridge visualitza, d’aquesta manera, el pas del temps i l’estratificació de la memòria, un dels temes principals de la seva obra. Una altra de les obres més representatives de l’art i el procés creatiu de William Kentridge que es pot veure a l’exposició és More Sweetly Play the Dance, un espectacular fris en moviment de gairebé quaranta metres de llargada i vuit pantalles (text CCCB).

Fragment del fris More Sweetly Play the dance (CCCB)

Amb aquesta informació extreta de la pàgina web del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, podeu fer-vos una bona aproximació del que us podeu trobar en aquesta excel·lent exposició que no us deixarà indiferents de cap manera. Teniu de termini fins el 21 de febrer.

Categories
Galeries i museus

KBr Fundació Mapfre

Barcelona incorpora un nou centre d’exposicions de fotografia. La Fundació Mapfre ha canviat de seu (Torre Mapfre) i de projecte. Ha valorat el gran planter de grans fotògrafs que hi hagut des de sempre a Catalunya i ha decidit apostar per un espai on oferir el bo i millor de les seves col.leccions i les de centres d’arreu.

Inaugura amb dos dels grans, dels quals té un fons important, Paul Strand i Bill Brandt, fet pel quan han vingut obres d’altres museus, i n’ha publicat un catàleg, que es pot comprar a la llibreria. Fer menció a la llibreria és important, perquè Barcelona havia tingut una de les millors llibreries de fotografia d’Europa, l’anyorada Kowasa per tots els fotògrafs de l’Estat. Ara, sense un fons tan extens, el centre ofereix la possibilitat de trobar reunits llibres des de d’una vessant més històrica i de gèneres, no pas tècnica, però de gran qualitat.

Barcelona segueix fent honor als grans noms de la fotografia, incorporant un nou espai de previsible importància. Altres centres expositius habituals els trobareu a aquest enllaç.

Categories
Galeries i museus Internet i blogs amics

El Museu del Ter i els cants dels ocells

El Museu del Ter va obrir les seves portes al públic el 23 de juny de 2004 com una iniciativa de l’Ajuntament de Manlleu. per posar en valor el patrimoni cultural vinculat a la història de la industrialització i el patrimoni natural del Ter. Fou concebut també com una peça important per a la recuperació urbana de la façana fluvial de la ciutat i com una institució que havia de contribuir a dinamitzar la vida cultural de la ciutat. D’aleshores ençà s’ha convertir en una peça clau en l’estudi, la defensa i la divulgació del patrimoni natural del riu.

El Ter al seu pas per la barca de Bescanó (font: Flickr.com)

Entre el molts recursos educatius i divulgatius que ha creat hi ha un que es titula Coneix el riu i aquí podem trobar apartats dedicats al coneixement de la vegetació de ribera i dels diferents grups de macrovertebrats que hi viuen. És l’apartat destinat als ocells el que voldria esmentar aquí. De manera molt gràfica s’hi recull un total de 29 espècies d’ocells que hi viuen situats esquemàticament en el seu hàbitat corresponent i després agrupats en funció de si són espècies estivals, hivernants o residents tot l’any. És un recurs no massa llarg però molt interessant. Si entreu a la pàgina i us poseu al damunt de cada espècie podreu escoltar el seu cant de manera molt nítida i real. Hi ha molts llocs a la xarxa on podem escoltar els cants i els reclams de l’avifauna, però aquesta web és senzilla i propera. Als aficionats a la Natura us encantarà.

Reproducció en forma d’imatge de la introducció dels ocells del riu Ter. Entreu-hi mitjançant el link que teniu al dessota, tots els ocells grans i petits són actius i si poseu els dits a sobre escoltareu el seu cant (Font: Museu del Ter)

https://coneixelriu.museudelter.cat/ocells.php

Categories
Conferències i cursos Galeries i museus

Quan la Cultura té vocació de servei públic. CCCB

Parlar del Centre de Cultura Contemporània (CCCB), per mi és quasi una obligació, un deure que hi tinc per la quantitat d’hores que hi he passat passejant, mirant, escoltant, per les moltes finestres que m’ha obert i les curiositats que ha satisfet. Des de 1994, amb una direcció convençuda de Josep Ramoneda, Barcelona guanya un espai multidisciplinar gran per l’espai que ocupa i per l’ambició de vol que s’imposa, culturalment parlant. I crec que ho ha aconseguit amb escreix, és dels llocs de la Ciutat on sempre hi haurà alguna activitat de primer nivell, per satisfer interessos ben diferents.

Voldria destacar la funció que deia de servei públic, no només per les activitats que es programen, sinó perquè aquestes, un cop acabades, es posen a les xarxes en obert per al públic en general. Aquesta és una característica que honora i obliga les institucions que tenen voluntat de servei als ciutadans que les paguen. El CCCB ha sortit sempre de les seves parets sense rebaixar mai el nivell d’exigència.

Aqui he fet un recull per temàtiques dels seus arxius visuals i sonors. No tots estan arxivats sota una línia comú, per tant podeu cercar també a l’arxiu digital:

Kosmopolis, la festa literària

Debats

Biennal Ciutat Oberta

Blog CCCB Veus

Public Space

Xcèntric cinema al CCCB

Institut d’Humanitats àudio i vídeo

Soy càmara

L’art d’explicar històries

CCCBEducació

CCCBLab

Gandules

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus Viatges i itineraris

Per què Jefferson va construir Monticello?

Cóm es reflecteixen les formes i les idees? Per què, en aquest cas, es va adoptar un arquitecte d’una província del nord d’Itàlia com a model per a la construcció de l’arquitectura del Nou Món?

La resposta està lligada a una altra pregunta fonamental: què fa Thomas Jefferson (1743-1826), l’home que va redactar la Declaració d’Independència i que va ser el tercer president dels Estats Units, fent-ho en un museu d’arquitectura? La raó és que més que qualsevol altre nord-americà va donar forma a la cara de la nova Nació a través de l’art, l’arquitectura i la planificació regional. Era un home d’acció i un intel·lectual que coneixia el llatí i el grec, i estava convençut que el Nou Món només es podia construir mitjançant la raó i la bellesa. Això era la Il·lustració.

Un diàleg impossible entre Palladio i Jefferson és un enginy que es presentà el 2015 a l’exposició Jefferson and Palladio Constructing a New World al Palladio Museum.

Virginia University, campus de Charlottesville, disenyada per Thomas Jefferson a principis del 1800

Palladio va ser només el fil conductor de la visió de Jefferson d’un món nou construït sobre els dos pilars de la raó i la bellesa. Jefferson es va interessar pel llenguatge palladià de les matemàtiques. Però sobretot, Jefferson era alhora un visionari i un pragmàtic: un cop entès aquest llenguatge, una vegada que tenia la sintaxi codificada en un tractat arquitectònic, va creure que no tenia necessitat de veure els originals, (no va estar mai a Vicenza, ni a la Rotonda). El que comptava era l’idea. Aquesta idea era influir profundament en l’arquitectura pública nord-americana. Molts edificis als Estats Units, incloent construccions icòniques com la Casa Blanca i el Capitoli, reflecteixen la influència de Palladio (el posterior moviment anglo-palladià del segle XVIII a Anglaterra, que està plena de mansions palladianes). El 2010 el Congrés dels Estats Units va aprovar una resolució en honor al 500 aniversari del naixement de Palladio, que reconeix “la seva tremenda influència” en l’arquitectura i el patrimoni cultural nord-americà. L’abast d’aquesta influència no cal buscar-lo més que a la butxaca d’un nord-americà: un costat del níquel representa Monticello, la plantació de Jefferson als afores de Charlottesville. És probable que Jefferson nombrés la seva plantació Monticello, que significa “petit turó” en italià, perquè Palladio va escriure en el seu tractat que la Villa La Rotonda es va aixecar sobre un petit “Monticello”.

Existeixen els dissenys de Jefferson, que ell mateix va introduir de manera anònima per al concurs de la Casa del president del 1792.  Si hagués guanyat, la Casa Blanca hauria semblat una versió més gran i modificada de La Rotonda. L’arquitecte James Hoban va guanyar el concurs, però quan Jefferson va esdevenir president el 1801 va encarregar a l’arquitecte Benjamin Latrobe l’afegiment de l’ala oriental i l’ala oest i també va fer afegir els dos pòrtics columnats als costats nord i sud.

La Biblioteca del Congrès de Washington conserva la biblioteca privada de Thomas Jefferson. Un incendi de 1851 en va destruir una part, tota la col·lecció d’arquitectura original, plena de primeres edicions. Una nova còpia substitueix la que Jefferson va cedir a la nació el 1815. Aquesta és la primera edició.

Villa Capra, La Rotonda. Vicenza

Però anem al orígens. Per què Palladio va influenciar tant i arreu? Què és el Palladianisme? Parlarem primer de les famoses Vil·les.

Vil·les palladianes: una sèrie d’edificis construïts durant la segona meitat del segle XVI a la regió del Vèneto, inclosa dins de la República de Venècia fins al segle XVIII. La majoria d’aquestes vil·les es concentren a la província de Vicenza, tot i que també se’n troben a altres províncies com Treviso, Rovigo, Venècia, Pàdua o Verona.

Aquestes vil·les es distingeixen de les vil·les romanes i de les vil·les dels Mèdici per la seva funcionalitat: a més de servir de lloc de lleure pels propietaris, també servien com a centre de producció i de control de les extensions de camps i vinyes que les envoltaven. Responien a la necessitat d’una nova classe de residència rural pels propietaris d’aquests terrenys. Ja no eren necessaris llocs com els palaus urbans del segle XV, normalment amb una planta ja s’aconseguia controlar l’activitat productora, rebre convidats d’honor i, a més a més, demostrar el prestigi i la riquesa de la família que n’era propietària.

Palladio va seguir un mateix model per a la construcció de les seves vil·les. En primer lloc, una façana dominada per frontons amb decoracions relacionades amb els símbols heràldics de la família. En segon lloc, un interior on les funcions de les diferents cambres estaven distribuïdes de forma vertical o horitzontal. D’aquesta manera, acostumem a trobar una planta baixa amb la cuina, la despensa, la bugaderia i les bodegues i cellers, mentre que la planta principal era on els propietaris i els convidats residien, amb el saló, la lògia, les habitacions i d’altres petites cambres que podien servir d’estudi per administrar la finca. Finalment, en tercer lloc, com a hereves dels castells medievals, les vil·les palladianes comptaven amb un pati tancat per un mur, el qual tenia una funció de protecció. Dins d’aquest pati, que rebia el nom de cortivo, es podien situar colomars, forns de pa, galliners, estances per fer formatge i premsar el raïm, les habitacions dels camperols i els servidors domèstics i les barchesse, unes ales laterals de les vil·les que dividien els espais dels treballadors i dels propietaris.

Dos dels elements fonamentals en què es va basar Palladio per a la construcció d’aquestes vil·les foren la simetria visual i la jerarquia arquitectònica, poc respectada, segons ell, en l’arquitectura dels segles anteriors. Aquesta importància de la geometria arquitectònica l’expressa al seu tractat Quattro libri dell’architettura i es pot veure clarament reflectida en construccions com la Villa Capra (més coneguda popularment com La Rotonda).

El 1994, la UNESCO va nomenar la ciutat de Vicenza Patrimoni Cultural de la Humanitat i el 1996 es van acabar d’incloure bona part de les vil·les palladianes, formant el conjunt de “La ciutat de Vicenza i les vil·les palladianes del Vèneto”. Aquest conjunt compta amb 24 vil·les,  que compleixen el que deia Palladio «L’arquitectura ha de ser duradora, funcional i bonica».

Fem un passeig per algunes d’elles? Som-hi!

Villa Capra (La Rotonda)

Villa Barbaro (o Masser)

Villa Foscari (La Malcontenta)

Villa Balmarana ai Nani

Villa Pisani

La ciutat de Vicenza és un immens recull dels molts i diversos treballs de Palladio. Però podríem dir que les ville van ser dissenyades per viure en harmonia i equilibri amb la Natura i per guardar una proporcionalitat amb el ser humà que l’habitaria. Uns conceptes molt Renaixentistes. L’estil està basat en l’ordre, per això es va servir de les mesures recollides per Vitruvi i les va reinterpretar. Contrariament al palazzo, la villa va ser disenyada per formar part del paisatge, per ser admirada des de tots els costats, per permetre estar rodejats d’un entorn plàcid i rural on es pogués cultivar el cos i la ment.

Palladio havia viatjat buscant i estudiant i entenent l’arquitectura de grecs i romans. La seva construcció consistia en utilitzar materials senzills per reduir el cost de les estructures. Els exteriors semblen de pedra, però en realitat són de maó, estuc i terracota. A aquestes ville va utilitzar molts elements clàssics: façanes de temples grecs, termes romanes, grans columnes i frontons. Va contractar artistes perquè pintessin i decoressin les parets amb frescos, la qual cosa va permetre no utilitzar els cars i pesats tapissos. Paisatges interiors pintats al fresc emmarcats per columnes blanques que alternaven amb les vistes als paisatges reals. Alguns d’aquests els va realitzar Il Veronese, que va omplir les estances amb grans formats molt acolorits amb motius clàssics i luxosos. La majoria de les ville s’extenen al llarg del canal del Brenta, que uneix les ciutats de Padua i Venècia.

Si Jefferson mai va visitar Vicenza i no va poder veure l’obra en el seu entorn real, i en canvi coneixia tant bé l’enorme obra de Palladio, deu voler dir que el seu interès per l’arquitectura traspassava fronteres i èpoques, que els llibres d’arquitectura que tenia en una primera edició els havia estudiat minuciosament, i sobretot, que segles més tard el Renaixement seguia fent prosselitisme que Home i Natura haurien de viure junts, de conviure.

Si algú te interès en llegir o fullejar les obres completes, o part d’elles, de Jefferson hi ha una edició de l’any 1904 en 12 volums passada en línia gràcies a la Liberty Fund.

Per acabar, també proposaria una pel·lícula i una sèrie. La primera és Jefferson in Paris (1994) del manierista James Ivory. No va tenir massa repercussió ni crítiques favorables, però a la que escriu li mereix un profund respecte pel que explica sobre les grans contradiccions humanes. La d’un home que encara tenia esclaus i alhora lluitava per millorar-ne els drets. La sèrie és la meravellosa John Adams (2008) de Tom Hooper, on s’explica el procès quasi quotidià que permetrà l’independència dels ara Estats Units d’Amèrica.

Vicenza. Patrimoni de la Humanitat