Categories
Galeries i museus Internet i blogs amics

El Museu del Ter i els cants dels ocells

El Museu del Ter va obrir les seves portes al públic el 23 de juny de 2004 com una iniciativa de l’Ajuntament de Manlleu. per posar en valor el patrimoni cultural vinculat a la història de la industrialització i el patrimoni natural del Ter. Fou concebut també com una peça important per a la recuperació urbana de la façana fluvial de la ciutat i com una institució que havia de contribuir a dinamitzar la vida cultural de la ciutat. D’aleshores ençà s’ha convertir en una peça clau en l’estudi, la defensa i la divulgació del patrimoni natural del riu.

El Ter al seu pas per la barca de Bescanó (font: Flickr.com)

Entre el molts recursos educatius i divulgatius que ha creat hi ha un que es titula Coneix el riu i aquí podem trobar apartats dedicats al coneixement de la vegetació de ribera i dels diferents grups de macrovertebrats que hi viuen. És l’apartat destinat als ocells el que voldria esmentar aquí. De manera molt gràfica s’hi recull un total de 29 espècies d’ocells que hi viuen situats esquemàticament en el seu hàbitat corresponent i després agrupats en funció de si són espècies estivals, hivernants o residents tot l’any. És un recurs no massa llarg però molt interessant. Si entreu a la pàgina i us poseu al damunt de cada espècie podreu escoltar el seu cant de manera molt nítida i real. Hi ha molts llocs a la xarxa on podem escoltar els cants i els reclams de l’avifauna, però aquesta web és senzilla i propera. Als aficionats a la Natura us encantarà.

Reproducció en forma d’imatge de la introducció dels ocells del riu Ter. Entreu-hi mitjançant el link que teniu al dessota, tots els ocells grans i petits són actius i si poseu els dits a sobre escoltareu el seu cant (Font: Museu del Ter)

https://coneixelriu.museudelter.cat/ocells.php

Categories
Conferències i cursos Galeries i museus

Quan la Cultura té vocació de servei públic. CCCB

Parlar del Centre de Cultura Contemporània (CCCB), per mi és quasi una obligació, un deure que hi tinc per la quantitat d’hores que hi he passat passejant, mirant, escoltant, per les moltes finestres que m’ha obert i les curiositats que ha satisfet. Des de 1994, amb una direcció convençuda de Josep Ramoneda, Barcelona guanya un espai multidisciplinar gran per l’espai que ocupa i per l’ambició de vol que s’imposa, culturalment parlant. I crec que ho ha aconseguit amb escreix, és dels llocs de la Ciutat on sempre hi haurà alguna activitat de primer nivell, per satisfer interessos ben diferents.

Voldria destacar la funció que deia de servei públic, no només per les activitats que es programen, sinó perquè aquestes, un cop acabades, es posen a les xarxes en obert per al públic en general. Aquesta és una característica que honora i obliga les institucions que tenen voluntat de servei als ciutadans que les paguen. El CCCB ha sortit sempre de les seves parets sense rebaixar mai el nivell d’exigència.

Aqui he fet un recull per temàtiques dels seus arxius visuals i sonors. No tots estan arxivats sota una línia comú, per tant podeu cercar també a l’arxiu digital:

Kosmopolis, la festa literària

Debats

Biennal Ciutat Oberta

Blog CCCB Veus

Public Space

Xcèntric cinema al CCCB

Institut d’Humanitats àudio i vídeo

Soy càmara

L’art d’explicar històries

CCCBEducació

CCCBLab

Gandules

Categories
Cinema i sèries Galeries i museus Llibres Música Teatre

Berlín ens faria moderns (i III)

Naixement de la modernitat. La República de Weimar

Cafè Bürgerbräukeller i Otto Dix, Carrer de Praga (1920)

_____________________________

No poden renunciar a la sàtira, càustica, en contra dels que van portar a Alemanya a la Guerra, antics veterans de guerra ferits en l’orgull. Els que acabaran propiciant el rearmament del partit nazi. Grosz en el Conte d’Hivern a partir d’un poema de Heine, interpela a la consciencia crítica, no evoca, planteja, renuncia a les emocions  i estats d’anims, apel·la  al sentit crític: La nova objectivitat el 1925 bàsicament la conformen 4 artistes, Grosz, Dix i els germans De Chirico, troben un vocabulari propi, una mirada freda i allunyada, abandonen la causticitat, per mostar-se en ple desencís de la vida moderna.

A Manheim fan una exposició col·lectiva el 1925. Alemanya està sortint des del 1924 de la gran inflació anterior. Hi haurà una depuració formal per les urgències de l’època. Otto Dix havia estat reclutat a la 1a guerra, i el 1924 publica una col·lecció de gravats sobre l’experiència de la seva davallada als inferns, la cultura i el progrès als serveis de la barbàrie més pre-cultural. Alemania és una nació reformista luterana barroca amb molta iconografia, alguna de la qual agafa i ensenya, com ho farà amb Goya, les deformitats, les mutilacions resultants, és el que serà posteriorment l’hiperrealisme americà.

Les avantguardes ara ja són històriques, les que havien trencat amb l’academiscisme. Al moment de Weimar intenten superar l’escapisme experimental i adolescent de l’expressionisme. Maten la generacó anterior. A Alemania hi havia el primer règim constitucionalista, hi ha una mira més de crítica, es deixen els refinaments per obrir les consciències, prou d’evasives i d’onanisme, prou de recrear les interioritats. La cosa material, la perceptible és la que interessa. Uns artistes poc artístics, sense floritures formals. La nova objectivitat vol ser eficaç retornant a les coses concretes i explicar-les.

Es diu que el segle XIX no s’acaba fins 1918, perquè representa la fi de tots els imperis que es conservàven fins llavors: Prussia, Austro-Hongria i Russia. Aquell  horror latent, larvat, aquella sordidesa tenen una voluntat educativa, volen il·luminar les consciències. Otto Dix ho fa al Tríptic de la Guerra. Explicar el què passa a la pintura és propi de la tradició cristiana. L’artista amb consciència crítica de la societat, ilumina i rescata els racons per mostrar-los. Un tercer en discòrdia serà John Heartfield i els seus collages a ilustracions de revistes  i diaris ofereix un llenguatge molt esmolat, vinculat als dadaistes alemanys, radicals i sarcàtics. El 1923 Hitler es va visible a una cafeteria a Munic de nom Bürgerbräukeller on vol iniciar una marxa cap al poder com havia fet Mussolini abans, però de moment fracassa.

Maz Beckmann llençarà una mirada descarnada sobre l’empobriment de la societat. Llàpis negre, línies negres, famílies i presagis de la nit dels vidres trencats de 1938, ja ho contempla entre 1919 i 1933 de Weimar. Bertold Brecht i Kurt Weill amb les seves creacions escèniques del 1917, 1928, 1930 mostren a la literatura, la música, al cabaret una societat sota la lupa de la nova objectivitat literària. Brecht fa un teatre èpic molt modern, sense evasió, sense disbauxa, només cal despertar la consciència de l’espectador.

A l’Alemania de Weimar, l’arquitectura i el cinema aspiraven a l’obra d’art total, com a síntesi de la resta d’arts. Aquesta envergadura del concepte permetria redissenyar el que seria l’obra d’art del Reich, desprès que aquest s’acabés. No és res més que la sintetització que Weimar perseguia de totes les arts.

La recaiguda en formes superades en l’art i la protesta conviuen. L’Expressionisme durant l’època de Weimar ja és més madur, ja pot veure l’art com un sustent moral per arribar a les classes més desafavorides. Arribem a una fusió entre l’art i la vida, entre les formes més nobles de l’art penetrades per les formes més vives de l’art popular. Alternen crítica, protesta i utopia, però hi ha un comú denominador, no retornar a les formes artistiques ja sedimentades amb una actitud moral per actuar a favor dels marginats a partir de solucions rupturistes i modernes.

Bruno Taut arquitecte obsessionat pel material vidre, amb edificis als Alps, que buscava l’efecte de la llum natural sobre les parets, i s’ajudava amb vidre i mosaics. Les primeres avantguardes amb Kandinski i Mondrian seguiran aquesta línia. Espiritualisme esotèric, fins i tot, en contra del positivisme imperant, agnòstics i teosòfics. Rudolf Steiner, gran estudiós de Goethe procura per la filosofia de la llum, dels interiors dels gòtics, de les pedres precioses, de l’or, dels mosaics bizantins, dels manuscrits il·luminats, tot això és nuclear en aquest arquitecte i filòsof. S’han de prendre responsabilitats administratives per fer barriades de nova construcció a Berlin: com la cabana del tio Tom a la ferradura “Hufeisensiedlung” de 1925 de Taut. Es la nova objectivitat dissenyant per als mes desfavorits, racionalista i molt propera a Le Corbusier, sense cites al passat i amb color viu, com Mondrian. Un estil depurat sense maquillatge, sense embellir res. Important Erich Mendelshon l’arquitecte que va fer la Torre Einstein a Postdam 1920. Altres edificis destinats al teixit de la vida diària durant Weimar, per exemple el Cinema Universum 1928 a Berlín, els grans magatzems Schocken 1926 a Stuttgart, tots ells edificis de caràcter industrial dels primers anys 20 de Weimar. Peter Behrens amb la fàbrica de l’AEG, amb ell treballarien Mies Van der Rohe, Walter Gropius, Adolf Meyer i Le Corbusier, qui va ser una gran influència pels creadors de la Bauhaus al 1919, per Gropius.

Aquest moviment tan consolidat i tan imitat és el projecte més gran de la modernitat, la més gran aportació de Weimar a abolir les diferències entre l’art i l’artesania. Les disciplines, els professors, els estudiants buscaven socialitzar-ho perquè estiguessin al mateix nivell.  Aviat es trasllada a Dessau sota la batuta de Gropius sota el principis: funcional, no retòric, no passat, tot ascètic i veraç, sense camuflar res. Es construeixen sota aquests principis les cases dels professors: Kandinski, Mies Van der Rohe, Klee, Moholy-Nagy, fins i tot Wittgenstein dissenya la casa de la seva germana a Viena. Tots ells beuran de les avantguardes russes formant part de les moltes avantguardes del segle XX.

La Bauhaus comptava amb els antecedents de la Viena de 1900 dels arquitectes Wagner i Loos organitzats en els tallers vienesos, també de l’Escola de Glasgow 1890 i de les Arts and Crafts de William Morris de 1865, on hi ha un ideal per l’Edat Mitjana, perquè encara no havia arribat el capitalisme en les seves formes més primigènies. Tots contra la lletjor, contra la immoralitat de la vida contemporània, per dignificar els artesans, la vida, la vivenda, ambdòs tan precàries com a resultat de la revolució industrial: unificar l’art i la vida. L’art no ha de ser un consol, ni una compensació personal, ni un passatemps, ni una aventura aillada, ni tancat als museus o a les biblioteques;  ha d’incidir directament en la vida de les persones, fins a que se’l confongui, per dignificar-la. Totes les vanguardes pretenen el mateix. Això es veu en els vestuaris de Oscar Schehmer, en els interiors i el mobles. Es l’expressió de l’expressionisme finalment amb un caràcter concret i pràctic. Es l’antropologia i la sociologia artístiques posades en una utopia realitzada.


Durant Weimar hi ha un esclat del cinema com de cap altra art, de fet ve de l’idea d’art total que ja propugnava Wagner com síntesi de les arts, sobretot ho serà amb el cinema parlat. El cinema feia grans promeses i creava entusiames, i grans recels, com els de Baudelaire amb la fotografia, que la veia només com una indústria mai com un art. Hi ha una unificació de petits empresaris del cinema en la UFA, promoguda pels grans empresaris del metall, els mateixos que desprès del 1933 donarien suport a Hitler (L’ordre del dia d’Eric Vuillard). De les moltes pel·lícules que es van produir destacarem Gabinet Dr. Caligari del 1920, Metropolis del 1927, Gent en diumenge del 1930. El 1933 al congrès del Partit Nacional Socialista a Nuremberg Leni Riefensthal es convertirà en la cineasta del règim que haurà begut directament de tot aquest cinema, com desprès ho faran el Neorealisme italià i la Nouvelle Vague francesa.

El 1937 es farà l’exposició de l’art degenerat on tots aquests artistes sorgits de l’expressionisme, del dadaisme, etc. se’ls va prohibir exposar, la llista inclou quasi una vintena de grans noms que avui omplen els museus de tot el món. El 1938 es farà el mateix amb la música degenerada a Dusseldorf.

Thomas Mann amb el Doktor Faustus, escrita a l’exili d’EEUU el 1943, intenta explicar els orígens socials i ideològics del nazisme: a part de les conseqüències del tractat de Versalles i els militars ressentits i humiliats que encara queden, hi ajuden també l’individualime romàntic alemany, l’exaltació de tota una mitologia nacional ajudada per la poesia, la música de Wagner i la filosofia de Nietszche. És una visió des d’un exili primerenc i divers, que mai va refer.

Otto Dix Triptic de la Guerra, 1932 Gemäldegalerie Alte Meister, Dresde

===============================================

Categories
Cinema i sèries Galeries i museus Llibres Música Teatre

Berlín ens faria moderns (II)

Naixement de la modernitat. La República de Weimar

L’Expressionisme anterior a aquesta dècada és un moviment radical que empeny a les posteriors reaccions artístiques que es donaran a Europa. Estripar contractes perquè s’és capaç de plasmar el que representava la Gran Guerra.

L’Impressionisme havia omplert l’aparició del s. XX, la darrera exposició és de 1886, i havia estat un moviment en competència amb l’Academicisme pompier més ranci i vell. És una avantguarda que genera contradiccions i afeccions fortes. Per primer cop ens fan mirar el quadre de lluny per rebre les impressions. Surt al carrer, poc estudi interior i capta el que la natura i la vida ofereixen. Ho exprimeix i sorpren. Plasmació artística d’una manera de “veure” el món o d’estar a món. Es positivista i materialista en cóm la projecta. Un moment en que hi ha grans avenços en òptica que queden reflectits als quadres. Es l’art de la locomotora, de les estacions de tren, de l’avanç científic. En les altres arts: poesia, música i narrativa no és només positiu, materialista i tecnològic, però sempre persegueix la impressió, l’impacte que es produeix en el lector.

En canvi l’Expressionisme surt de dins cap a fora, ens transmet un estat interior que es projecta cap a fora i impregnarà el món exterior com a conseqüència de la Guerra. Arribarà als artistes de Weimar com una pantalla de projecció de l’ànima: la incomoditat, l’angoixa, la tragèdia i molts matisos de la revolta. El món com una pantalla on projectar l’interès en l’home i la seva ànima, descregut del progrès, la tecnologia, la modernitat. Una gran nit de l’esser humà esquinçat per les tensions que comporta viure al món modern i en guerra, oposat en tot a l’Impressionisme. També el món nòrdic de Strinberg i Munch i finalment Bergman. Les boires i les soledats i la primera cinematografia sueca. També és l’hereu de Nietszche i Alemanya se’n nodreix, també de Munch, en un règim pseudo medieval de l’Emperador, per això xiscla i protesta.

A Dresden surt el primer estat d’ànim, de les males maneres, una visió estomacal. Fins i tot els paisatges finals són viscerals, emotius, incendiats i encara més torturats. Ja ho va fer Van Gogh per impregnar-ho tot d’emoció. La figura de Jesús serveix perquè es vegi cap on ens ha portat el progrès. Artistes com James Ensor i Georges Rouault són pintors religiosos que fan pensar en la catàstrofe. Pintors com Monet segueixen ja només com individus i també nodreixen Weimar.

Mario de Michelis en el seu estudi de les avantguardes parla de la protesta expressionista. Hi ha materials quasi genètics que circularan durant l’època de Weimar: contradiccions del món, un clam que es resolt en la inoperància, l’autopunició que no proposa res, només es lamenta, l’Elektra de Richard Strauss és un exemple.

Kurt Pinthus recull el 1919 tot allò que es reuneix durant l’Expressionisme. Tot el contrari del que va dir Voltarire al seu Candide: vivim en el millor dels mons possibles. Pels expressionistes no cal tenir fidelitat al que l’ull veu aparentment, s’ha de descriure la incomoditat, el desconcert i la ferida que la mirada recull. A la fí ja no són tan representatius del moment i deixen passar a una nova generació, com anys més tard ho farà Picasso desprès del Guernica, amb Warhol.

La Capital artística del Judgenstil (modernisme alemany) havia estat Munic. Der Blauer Reiter serà un grup que formaran Kandinski i Klee el 1911 amb una necessitat d’evasió de l’esperit, d’alliberament del món material, de negació del dolor, de cerca de la natura, el refugi és la interioritat, l’esperit alliberat de tot el mundà, fins i tot els interesa l’ocultisme i l’hinduïsme. Kandinski era amic de Schoenberg, que deia que el Dadà era una deriva cap a la musicalitat, i parlava de les seves capacitats expressives. Afirma que la música és un art molt superior a la paraula, un principi molt alemany, a les cartes creuades entre ells dos. El 1912 Kandimski escriu l’Espiritualitat en l’art i parla d’una pintura sense objectes. El primer impuls és també expressionista tot i que es replega molt més en l’esperit. Proposen una humanitat només espritual, Kandinski es desempallega de tot els materials del món. En canvi, Paul Klee impugna el món, també, però no trenca el món material per l’espiritual, aquí ambdos es troben, per això deixen el figuratiu per l’abstracte, per l’atreviment, però amb una certa candidesa.

Weimar demanarà un art més compromés, sense tanta queixa, amb crítica social més explícita, un art més combatiu sense tants inferns personals, més col·lectiu. Desertors, refugiats i exiliats de tot Europa estaven a Zuric, també Tristan Tzara i el mateix Lenin. Allà hi ha el bressol del Dadaisme que passarà a Alemanya. Per Zuric també transitarà el tren que des de Alemanya portarà Lenin a Rússia.

El 1916, molt diferent del 1914, els joves ja no veuen el final de la Guerra, perquè ja s’havien fet les grans invasions i fixen els traçats de les trinxeres. Han de cridar contra la bogeria i la desraó. L’Expressionisme continuarà com a moviment artístic. Els Dadas es preguntaran on han portat la cultura? No és un moviment literari, ni cultural, ho fa esclatar tot, és anti tot, comencen les performances. En una lleteria de Zuric, neix el Cabaret Voltaire actua com una caixa de ressonància de la bogeria que hi ha fora. Faran poemes i quadres com si no passés res? Aquesta és l’única mostra possible de seny, amplificar el sense sentit, és l’única coherència i també ensenyar la bogeria en la qual la cultura s’ha precipitat.

Es traslladen a Berlin i Colònia Sophie Tauber, Hans Arp, Hannah Höch fan obres de les deixalles, acumulatives, de patchwork, materials anti-artistícs, sense retòrica: paper, fusta, cartrò. Kurt Schwitters arreplega en una nau tot els materials més antiartístics, antiraó, antiestètic, neix el fotomuntatge, la hibridació. Marx Ernst ho reconverteix en una proposta artística i plàstica amb el collage, que esdevindrà definitivament tècnica pictòrica.  Inventa la paraula Merz que ho defineix. La Merzbau serà el seu dipòsit.

L’Expressionisme és tan controvertit que es pregunta si encara té sentit desprès d’haver assumit les conseqüències de Versailles, amb tota la divagació que implica davant de les dificultats reals que travessa Alemanya.

Georg Grosz i Otto Dix ja desenvolupen un art molt arrelat en les vicissituds de l’Alemanya posterior a la 1a Guerra. El quadre Metròpolis de Grosz expresa ja el vertígen, la velocitat. L’American way of life els causa admiració per la modernitat en contra dels vestigis de la vella Europa. A Itàlia i Russia serà el Futurisme. Era la síncope de l’experiència, ensenyar el dinamisme, la velocitat, que també marcarà als alemanys, a partir d’una exposició a Milà el 1912.

La UFA, són els famosos i productius estudis cinematogràfics als suburbis de Berlin, anomenats la nova Babilonia, que produiran quantitat de pel·lícules, algunes per mostrar al front, algunes de les quals esdevindran clàssics de la història del cinema: Metròpolis (1927) de Frizt Lang, Amanecer (1927) de F.W. Murnau, L’àngel blau (1930) de Josef von Sternberg, la primera pel·lícula parlada de Marlene Dietrich, Los herederos felices i Amoríos (1933) de Max Ophüls. Posteriorment també es dedicaran a l’anomenat cinema de muntanya on destacarà la musa i impulsora visual del nazisme Leni Riefenstahl.

===============================================

Categories
Cinema i sèries Galeries i museus Llibres Música Teatre

Berlín ens faria moderns (I)

Naixement de la modernitat. La República de Weimar

Kurfürstendamm de George Grosz, 1925. Museo Thyssen-Bornemisza. Madrid

Breu resum del Curs a la Casa Elizalde, 2019

Si una cosa caracteritza el període d’entreguerres és que l’Art a Europa esdevé de masses, menys restrictiu. Existeix una promiscuïtat entre l’art més exquisit i el més tronat. Es dona un aiguabarreig entre totes les disciplines. Extravagància crispada en un no res d’histèria col·lectiva i la disbauxa en el pitjor sentit. Des de dins es mina la democràcia aprofitant la permissivitat que ella permet i la destrossen. Llibres com El Café sobre el volcán o La Alemania de Weimar ens ho expliquen de forma diàfana.

Resum d’uns fets : 1919-1933 República de Weimar.

L’anomenada Escola de Frankfurt ja alertava que pel·lícules com el Gabinet del Doctor Caligari eren un presagi, a través de la hipnosi d’un nen, del que faria Hitler amb tot un poble fins a portar-lo a l’abisme.

Tot comença el 1918 quan l’emperador austrohongarès i el Kàiser alemany perden una guerra que preveien de dies, on s’hi va amb una brutal experimentació, l’aviació, les armes químiques i els gasos,  i genera milions de morts civils. Europa fumeja ruïnes. L’armistici de 1919 del tractat de Versalles es firma acceptant grans deutes molt gravosos. Alemanya com Estat s’havia constituït a finals del s. XIX liderada per l’estament militar prussià: un conglomerat marcat per la consciència militar. El sentiment de la derrota de la guerra, de la humiliació comença amb aquestes hipoteques que minarien el règim republicà. Les autoritats civils van signar precipitadament per no fer passar vergonya a la milícia prussiana.

L’onada revolucionària de Rússia, en plena propagació d’idees filosòfiques i consignes revolucionàries, troba una llavor a Alemanya en unes revoltes al 1919 i el Káiser ha de dimitir, el mateix agost de 1919 es promou una constitució i es proclama la I República amb el nom d’una ciutat inspirada en els preceptes de l’antiga Grècia: petita, pròspera, cortesana, humanista i integradora, que reunia gran nombre d’intel·lectuals: Weimar.

Paral·lelament hi ha una inflació desbordada i insurreccions per la davallada del marc, quan finalment s’estabilitza i permet el desenvolupament d’aquest esperit de modernitat sobretot a Berlin, que es manifestarà amb espectacles molt diferents, i en l’art en general, i permetrà als berlinesos sentir-se moderns, cosmopolites, agosarats i avançats. La Bauhaus el 1919 és una d’aquestes expressions. El cinema expressionista, el teatre de Brecht, la música de Kurt Weill. La música s’allunya de la del s. XIX, de Wagner, de l’òpera en general, entra amb força el jazz i la música popular pren els locals, hi ha una hibridació entre les arts que es converteixen en l’art de la societat de masses.

L’art fins el moment tenia 3 peus: la imitació, la bellesa i el plaer estètic. Tatarkievich en la seva Gran teoria de l’art ho resumeix així. Fins aquell moment a l’art se li demanava que produís plaer. A Viena al 1900 ja estava caient la representació de la realitat, crisis de la imitació, el primer peu.

La cultura de la Rússia revolucionària ha desenvolupat, per exemple, les arts gràfiques i el cartellisme, els mobles es simplificaven, entre el concepte de la utilitat que erosionava el del plaer estètic, utilitat que se li atribuïa a l’artesania, que mai es va considerar art. Els constructivisme uneix les dues actituds: plaer i utilitat, que es tornen indiferenciables. La Bauhaus ho recull considerant la creació com una revolució integral amb una nova concepció de l’espai. A Berlin s’esmicola la bellesa, la de sempre, la que havia dictat Grècia. El colpiment, la commoció, la bellesa i l’harmonia de les coses s’hibriden amb la cultura popular. Així ho buscarà el cinema. L’art i la bellesa han d’entrar a la quotidianitat de les persones, segon i tercer peus.

La República de Weimar, amb una certa recuperació, però desprès amb el Crac del 29 entra en una crisi i incertesa econòmiques que promouen que es venguin a la societat que la pateix eslògans fàcils, magnètics fins que Hindenburg posa l’Estat en mans del canceller Hitler el 1933, desprès que s’hagués anat atribuint poder durant tots els anys de la crisi del deute.

Berlín : desenvolupament de l’art a través d’una ciutat i la seva evolució cultural

Quan Europa es torna urbana a partir del progrès del Renaixement, Paris, Bolonia, Florència representen la fermentació i l’intercanvi d’idees i el progrès es manifesta al llarg del Quattrocento. Florència en el Renaixement i Roma en el Barroc plasmen en l’espai el que en realitat succeix en el temps. Els moviments culturals en una societat laica van d’Est a Oest, a conseqüència de la precarietat que deixa la II Guerra mundial la capitalitat de Paris passa a New York, és una gran fuga de cervells.

La República de Weimar comença amb grans llasts i amb brots revolucionaris (espartaquistes), els quals s’aclaparen amb l’assassinat de Rosa Luxemburg el 1919. Es quan es firma la pau i es redacta un primer text per a la nova Alemania que s’erigiria en la nova República a la ciutat de Weimar. Fins el 1924 hi ha una gran inflacio i a partir d’aleshores una paulatina recuperació econòmica i sobretot una gran efervescència cultural fins el Crac del 29, fet que desencadena una oposició interna a la democràcia, que prové dels ofesos per la derrota i el llast de la 1a Guerra Mundial fins i tot de l’esperit de la pròpia unificació alemanya de 1881.

Berlín és el gran exponent de la nova república de Weimar. Es el focus de la cultura d’una megalòpolis. Ciutat desenfrenada, empori econòmic que atreia igualment empresaris i artistes, fugats del comunisme rus i una gran comunitat jueva benestant i culta. Cines, teatres, restaurants, cabarets, grans parcs, i avingudes, botigues de tot, disseny de l’ultima fornada. Cal recordar les exposicions universals que eren per promoure el comerç entre països, i que afegien coneixement.

Berlín s’anexiona altres poblacions que seran suburbis de la ciutat, la més gran perimetralment d’Europa on conviuen tots els estils arquitectònics, i on el lleure de masses es manifesta en recintes tancats per fer esport, parcs d’atraccions com el famòs Luna Park, a imatge de Coney Island, és la cultura de l’oci massificat. És l’esperit capitalista per racionalitzar les produccions, les cadenes, els horaris, les vacances, el rendiment. L’oci és un component del treball, per optimitzar-lo. Disciplinat tot, com ho està a la fàbrica.  1927 Sinfonia d’una gran ciutat

En la situació que queda la classe mitjana el 1929 es veu com es gestava el desastre (fotografies d’August Sander), o el llibre de Sigfried Krakauer Los empleados, on estudia la gent que alimenta aquestes formes vitals: art i cultura inseparables de la cultura de masses, que reclamen aquells que no tenen la formació per gaudir de la gran cultura. Cultura d’evasió, amb formes escèniques, sobretot, que tenen aquest component de superficialitat, un públic nou, una massa, no una elit. Es el moment de l’èxit total dels grans magatzems i del avanços tècnics que s’aliaran per facilitar aquesta massificació: la fotografia, el cinema i la ràdio, així es dona una metamorfosi profunda de la cultura de l’espectacle.

Al anys de Weimar l’entreteniment popular i la massificació del recursos culturals no estaven renyits amb una qualitat sovint exquisida. Tot i que s’emporten per davant la bella aparença, i el sentit de l’art ja no és diferent de la cultura de masses.

========================================================

Categories
Galeries i museus Llibres

La bragueta del poder

Carles V pintat per Tiziano.1533. Museu del Prado

Podem fer un joc de paraules amb la bragueta del poder o el poder de la bragueta, però sempre anirem a parar al mateix lloc. Uns canvis poderosos en la indumentària, en aquest cas masculina, van ser la conseqüència d’una carrera per demostrar una masculinitat poderosa, ara sí, per aquest ordre. En un moment on les prepotències de les diferents monarquies estaven jugant fort per als límits territorials i religiosos, l’aparença es va instaurar per no marxar mai més.

Sembla que va popularitzar el terme braguette el francès François Rabelais a Gargantua et Pantagruel (1532), on va ironitzar sobre els costums del seu temps criticant en una divertida sàtira les classes socials de finals de l’Edat Mitjana. Perquè va ser en aquell moment que apareix com a tal i comença a tenir una “utilitat” específica, per reparar els problemes anatòmics i d’higiene que representava la indumentària anterior, en el moment que s’escurcen la camisa i la jaqueta i queden a la vista les cames masculines amb les mitges.

A partir de la primera edat moderna, les nacions comencen a constituir-se i cada país va adoptant certes modes i indústries que utilitzaria com a mostra de poder. Els grans centres industrials de tèxtils són les ciutats de Lió, Anvers i Flandes. Així va començar a usar-se a mitjans del segle XV una mena de saquet de tela gruixuda folrada, que a manera de bossa quedava subjecte a la part superior de la braga mitjançant botons o ferrets; era un receptacle petit allotjat a la part alta de les calces o braga, per la qual cosa se li va acabar dient bragueta. Al principi, aquesta part utilíssima de les calces es va utilitzar com butxaca frontal per portar efectes personals, finalitat que va experimentar un desenvolupament exagerat, de manera que cada vegada es van fer braguetes de major grandària a fi de donar cabuda a un major nombre de coses. Com que no existien encara butxaques en el vestit masculí s’utilitzava aquesta obertura com a receptacle interior a manera de folre on guardar objectes d’ús personal. S’explica que alguns presumien de dotació anatòmica generosa introduint objectes diversos que col·locats estratègicament donaven la impressió d’atributs masculins considerables.

Les grans braguetes van ser utilitzades en primer lloc pels soldats alemanys (lansquenetes) que batallaven amb l’emperador per tot Europa, posteriorment van començar a ser tendència a la cort de Carles V. La seva forma protuberant era signe de poder i virilitat. La gent gran recriminaria als joves l’excessiva dimensió i tanta excentricitat. Però l’home que vol seguir la moda no renuncia. Els retrats de reis i cavallers del segle XVI a Europa ens mostren uns descomunals embalums que tracten de representar una erecció permanent. A Alemanya i França va ser molt utilitzada, fins al punt que el rei Francesc I va fer redactar unes lleis d’etiqueta cortesana on se’n regula mides i ús.

Haurà d’arribar l’obscuritat de Felip II a Espanya per “posar ordre” i no donar suport aquesta “moda vulgar”. A finals del segle XVI a Anglaterra va començar el regnat d’Isabel I, a qui aquest tipus de demostracions de poder masculí no li agradaven gens. Així que, l’ús de la bragueta accentuada va desaparèixer gradualment i va retornar-la a unes mides més proporcionades. La resta ja és història del vestit, també de l’aparença.

Aquí deixo un enllaç al Museu Virtual de la Moda des d’on es pot accedir a diferents col·leccions per èpoques o temàtiques.

Categories
Galeries i museus Viatges i itineraris

Per què Jefferson va construir Monticello?

Cóm es reflecteixen les formes i les idees? Per què, en aquest cas, es va adoptar un arquitecte d’una província del nord d’Itàlia com a model per a la construcció de l’arquitectura del Nou Món?

La resposta està lligada a una altra pregunta fonamental: què fa Thomas Jefferson (1743-1826), l’home que va redactar la Declaració d’Independència i que va ser el tercer president dels Estats Units, fent-ho en un museu d’arquitectura? La raó és que més que qualsevol altre nord-americà va donar forma a la cara de la nova Nació a través de l’art, l’arquitectura i la planificació regional. Era un home d’acció i un intel·lectual que coneixia el llatí i el grec, i estava convençut que el Nou Món només es podia construir mitjançant la raó i la bellesa. Això era la Il·lustració.

Un diàleg impossible entre Palladio i Jefferson és un enginy que es presentà el 2015 a l’exposició Jefferson and Palladio Constructing a New World al Palladio Museum.

Virginia University, campus de Charlottesville, disenyada per Thomas Jefferson a principis del 1800

Palladio va ser només el fil conductor de la visió de Jefferson d’un món nou construït sobre els dos pilars de la raó i la bellesa. Jefferson es va interessar pel llenguatge palladià de les matemàtiques. Però sobretot, Jefferson era alhora un visionari i un pragmàtic: un cop entès aquest llenguatge, una vegada que tenia la sintaxi codificada en un tractat arquitectònic, va creure que no tenia necessitat de veure els originals, (no va estar mai a Vicenza, ni a la Rotonda). El que comptava era l’idea. Aquesta idea era influir profundament en l’arquitectura pública nord-americana. Molts edificis als Estats Units, incloent construccions icòniques com la Casa Blanca i el Capitoli, reflecteixen la influència de Palladio (el posterior moviment anglo-palladià del segle XVIII a Anglaterra, que està plena de mansions palladianes). El 2010 el Congrés dels Estats Units va aprovar una resolució en honor al 500 aniversari del naixement de Palladio, que reconeix “la seva tremenda influència” en l’arquitectura i el patrimoni cultural nord-americà. L’abast d’aquesta influència no cal buscar-lo més que a la butxaca d’un nord-americà: un costat del níquel representa Monticello, la plantació de Jefferson als afores de Charlottesville. És probable que Jefferson nombrés la seva plantació Monticello, que significa “petit turó” en italià, perquè Palladio va escriure en el seu tractat que la Villa La Rotonda es va aixecar sobre un petit “Monticello”.

Existeixen els dissenys de Jefferson, que ell mateix va introduir de manera anònima per al concurs de la Casa del president del 1792.  Si hagués guanyat, la Casa Blanca hauria semblat una versió més gran i modificada de La Rotonda. L’arquitecte James Hoban va guanyar el concurs, però quan Jefferson va esdevenir president el 1801 va encarregar a l’arquitecte Benjamin Latrobe l’afegiment de l’ala oriental i l’ala oest i també va fer afegir els dos pòrtics columnats als costats nord i sud.

La Biblioteca del Congrès de Washington conserva la biblioteca privada de Thomas Jefferson. Un incendi de 1851 en va destruir una part, tota la col·lecció d’arquitectura original, plena de primeres edicions. Una nova còpia substitueix la que Jefferson va cedir a la nació el 1815. Aquesta és la primera edició.

Villa Capra, La Rotonda. Vicenza

Però anem al orígens. Per què Palladio va influenciar tant i arreu? Què és el Palladianisme? Parlarem primer de les famoses Vil·les.

Vil·les palladianes: una sèrie d’edificis construïts durant la segona meitat del segle XVI a la regió del Vèneto, inclosa dins de la República de Venècia fins al segle XVIII. La majoria d’aquestes vil·les es concentren a la província de Vicenza, tot i que també se’n troben a altres províncies com Treviso, Rovigo, Venècia, Pàdua o Verona.

Aquestes vil·les es distingeixen de les vil·les romanes i de les vil·les dels Mèdici per la seva funcionalitat: a més de servir de lloc de lleure pels propietaris, també servien com a centre de producció i de control de les extensions de camps i vinyes que les envoltaven. Responien a la necessitat d’una nova classe de residència rural pels propietaris d’aquests terrenys. Ja no eren necessaris llocs com els palaus urbans del segle XV, normalment amb una planta ja s’aconseguia controlar l’activitat productora, rebre convidats d’honor i, a més a més, demostrar el prestigi i la riquesa de la família que n’era propietària.

Palladio va seguir un mateix model per a la construcció de les seves vil·les. En primer lloc, una façana dominada per frontons amb decoracions relacionades amb els símbols heràldics de la família. En segon lloc, un interior on les funcions de les diferents cambres estaven distribuïdes de forma vertical o horitzontal. D’aquesta manera, acostumem a trobar una planta baixa amb la cuina, la despensa, la bugaderia i les bodegues i cellers, mentre que la planta principal era on els propietaris i els convidats residien, amb el saló, la lògia, les habitacions i d’altres petites cambres que podien servir d’estudi per administrar la finca. Finalment, en tercer lloc, com a hereves dels castells medievals, les vil·les palladianes comptaven amb un pati tancat per un mur, el qual tenia una funció de protecció. Dins d’aquest pati, que rebia el nom de cortivo, es podien situar colomars, forns de pa, galliners, estances per fer formatge i premsar el raïm, les habitacions dels camperols i els servidors domèstics i les barchesse, unes ales laterals de les vil·les que dividien els espais dels treballadors i dels propietaris.

Dos dels elements fonamentals en què es va basar Palladio per a la construcció d’aquestes vil·les foren la simetria visual i la jerarquia arquitectònica, poc respectada, segons ell, en l’arquitectura dels segles anteriors. Aquesta importància de la geometria arquitectònica l’expressa al seu tractat Quattro libri dell’architettura i es pot veure clarament reflectida en construccions com la Villa Capra (més coneguda popularment com La Rotonda).

El 1994, la UNESCO va nomenar la ciutat de Vicenza Patrimoni Cultural de la Humanitat i el 1996 es van acabar d’incloure bona part de les vil·les palladianes, formant el conjunt de “La ciutat de Vicenza i les vil·les palladianes del Vèneto”. Aquest conjunt compta amb 24 vil·les,  que compleixen el que deia Palladio «L’arquitectura ha de ser duradora, funcional i bonica».

Fem un passeig per algunes d’elles? Som-hi!

Villa Capra (La Rotonda)

Villa Barbaro (o Masser)

Villa Foscari (La Malcontenta)

Villa Balmarana ai Nani

Villa Pisani

La ciutat de Vicenza és un immens recull dels molts i diversos treballs de Palladio. Però podríem dir que les ville van ser dissenyades per viure en harmonia i equilibri amb la Natura i per guardar una proporcionalitat amb el ser humà que l’habitaria. Uns conceptes molt Renaixentistes. L’estil està basat en l’ordre, per això es va servir de les mesures recollides per Vitruvi i les va reinterpretar. Contrariament al palazzo, la villa va ser disenyada per formar part del paisatge, per ser admirada des de tots els costats, per permetre estar rodejats d’un entorn plàcid i rural on es pogués cultivar el cos i la ment.

Palladio havia viatjat buscant i estudiant i entenent l’arquitectura de grecs i romans. La seva construcció consistia en utilitzar materials senzills per reduir el cost de les estructures. Els exteriors semblen de pedra, però en realitat són de maó, estuc i terracota. A aquestes ville va utilitzar molts elements clàssics: façanes de temples grecs, termes romanes, grans columnes i frontons. Va contractar artistes perquè pintessin i decoressin les parets amb frescos, la qual cosa va permetre no utilitzar els cars i pesats tapissos. Paisatges interiors pintats al fresc emmarcats per columnes blanques que alternaven amb les vistes als paisatges reals. Alguns d’aquests els va realitzar Il Veronese, que va omplir les estances amb grans formats molt acolorits amb motius clàssics i luxosos. La majoria de les ville s’extenen al llarg del canal del Brenta, que uneix les ciutats de Padua i Venècia.

Si Jefferson mai va visitar Vicenza i no va poder veure l’obra en el seu entorn real, i en canvi coneixia tant bé l’enorme obra de Palladio, deu voler dir que el seu interès per l’arquitectura traspassava fronteres i èpoques, que els llibres d’arquitectura que tenia en una primera edició els havia estudiat minuciosament, i sobretot, que segles més tard el Renaixement seguia fent prosselitisme que Home i Natura haurien de viure junts, de conviure.

Si algú te interès en llegir o fullejar les obres completes, o part d’elles, de Jefferson hi ha una edició de l’any 1904 en 12 volums passada en línia gràcies a la Liberty Fund.

Per acabar, també proposaria una pel·lícula i una sèrie. La primera és Jefferson in Paris (1994) del manierista James Ivory. No va tenir massa repercussió ni crítiques favorables, però a la que escriu li mereix un profund respecte pel que explica sobre les grans contradiccions humanes. La d’un home que encara tenia esclaus i alhora lluitava per millorar-ne els drets. La sèrie és la meravellosa John Adams (2008) de Tom Hooper, on s’explica el procès quasi quotidià que permetrà l’independència dels ara Estats Units d’Amèrica.

Vicenza. Patrimoni de la Humanitat

Categories
Galeries i museus Viatges i itineraris

Paris 1900 (i II)

Viena. Sezession

L’Art Nouveau a Europa

Es converteix en un terme internacional pel mateix tipus d’art. A Paris obre una botiga-galeria Samuel Bing que importarà art japonès, objectes… un art encara molt desconegut que serà una influència definitiva. Anglaterra ja tenia el Arts & Crafts com a precursor, un moviment per recuperar les arts en plena era industrial, amb nous materials i que incidia en les diferents disciplines artístiques i artesanals, que va tenir una repercussió enorme en les arts decoratives. Els arquitectes viatjaven perquè els mecenes els hi trobaven clients arreu i es demanaven artistes “moderns”, com desprès passarà amb l’Art Decó.

Art Nouveau: França, Bèlgica i Amèrica
Modernisme: Catalunya
Jugendstil: Alemanya
Sezessionstil: Àustria
Modern Style: Anglaterra
Liberty: Itàlia

Arquitectura

La transformació de Paris que coneixem ve donada per Haussmann. Sempre en pugna amb Londres i proper a la ideologia de Napoleó III, creia en una transformació moderna de l’urbanisme, perquè la burgesia volia manifestar i exhibir el seu nou poder; Paris es quedava petita, tenia encara quasi l’urbanisme medieval, hi havia revoltes dificils de controlar, necessitava noves mesures higièniques. Aquest enorme canvi es va fer durant la segona meitat del s. XIX amb menys de 50 anys, per tant quan arribarà el 1900 quasi estarà tot fet.  El 60% de l’estructura antiga es va destruir, la qual cosa va tenir seguidors i detractors, i de ben segur es va emportar un patrimoni valuosíssim.

Les classes socials fins llavors convivien en un mateix espai i el canvi originarà la diferència per barris, desprès de les expropiacions. Es volia una ciutat per passejar-la, més saludable, amb recollida d’escombreries, per exemple, es van publicar llibres que orientaven sobre la higiene i salut, i amb més serveis ciutadans. Els Bois de Boulogne ja existia, però s’urbanitza con un gran jardí, un parc amb restaurants i sales de festes destinat al lleure de la burgesia. El Bois de Vincennes és el més popular i s’urbanitza com una còpia d’un parc anglès romàntic.

Comença el transport intern amb el metro i l’extern amb línies de tren que porten als afores industrialitzats. A la ciutat es poden moure encara amb agilitat els cotxes de cavalls i el nou cotxe, cosa que va permetre el deixar-se veure i sociabilitzar-se entre la pròpia burgesia. Els impressionistes van saber captar els diferents espais i els pinten de manera que es pot seguir l’evolució i els canvis de la ciutat. També és el moment que proliferen els grans magatzems i les galeries comercials cobertes.

Héctor Guimard va ser uns dels arquitectes del moment a la ciutat de Paris, és una arquitectura que està inserida dins de la de Haussmann, que podem considerar eclèctica, ja que era com una interpretació d’estils anteriors, perquè ve directament del classicisme. L’Art Nouveau hi conviu i s’hi insereix. En el districte 16 (63 edificis)  i a la rue de Marseille, prop del canal Saint Martin, és on hi ha la majoria dels seus edificis. Residències familiars en forma d’apartaments Hôtel Guimard, el Castel Beranger, Hotel Mezara, entre altres. Es una arquitectura que no delimita l’espai interior, el decora. Té ventilació, llum. Les formes són com una fuetada, i la natura està en les formes dividides, les parts, no el tot. Guimard havia confeccionat un catàleg de mòduls perquè els arquitectes/decoradors els mostressin als futurs propietaris, esdevenint molt importants els artesans que treballaven el ferro, la fusta, el vidre, la ceràmica, escultura aplicada, etc… el detall era tan important com el tot, es buscava l’harmonia amb tot el conjunt d’aplicacions decoratives. Es el concepte d’art total. Crear organicisme, tenen un patró d’inserir-se en el conjunt. Haussmann tenia un patró d’uniformitat de l’alçada, l’art nouveau posteriorment ho respecte, s’hi adapta. L’estructura interna dels edificis també preveu les diferents classes socials: els principals i els petits àtics. Es remarcable que sempre hi figura el nom de l’arquitecte i la data al propi edifici. Va fer entre 1899 i 1912 un total de 398 edificis a Paris, dels quals es conserven 263.

Dins dels arquitectes del moment destacariem Jules Lavirotte, amb nombrosos edificis, Georges Chedanne, constructor de les Galeries Lafayette, Louis Mamez que va fer Maxim’s, Henri Sauvage considerat un dels precursos de l’arquitectura moderna i autor de la ja desapareguda Samaritaine, entre molts altres.

Temps de diversió. Locals d’oci

Montmartre era un poble de les afores que conreava el vi, ple de molins de vent i es va annexionar a Paris a principis del s. XX. Des de finals del XIX fins la I Guerra Mundial és el període de l’anomenada Belle Époque que coincideix amb l’Art nouveau (1890-1910). Ja hem vist que a nivell de la ciutat passen moltes coses: metro, cotxe, transport urbà i interurbà, electricitat, noves mesures higièniques, algunes ja venen de la revolució industrial i de la nova planificació urbanística de Haussmann. La burgesia és la nova elit i vol fer-se valorar davant de l’antiga aristocràcia, que era la classe dels grans privilegis fins aleshores. S’ha enriquit i demana modernitat i reconeixement. Insistim en aquest aspecte, perquè serà vital en el nou ordre social.

El nous locals que van proliferant els dona la possibilitat de fer negocis, de competir. Els cercles socials es construïen en llocs idonis per crear relacions i projectar una bona imatge. I els llocs són luxosos. Ja Haussmann ho va preveure amb els grans parcs pels aristòcrates, Bois de Boulogne i el de Vincennes perquè l’obrer pogués anar a fer pic-nic, així la ciutat tenia les zones segons la classe social que l’habitava ben diferenciada.

L’habitatge també canvia per a la burgesia. Viure a ciutat, passar l’estiu a la costa o a la muntanya i el cementiri la darrera casa. Els cementiris de Paris competeixen en art funerari, l’art de l’aparença fins a la mort. Els dissenys dels grans cementiris també representen un esglaó més de l’asceens de la nova burgesia. L’arquitecte es converteix també en decorador . Els seus projectes tenen una unitat decorativa amb les arts aplicades que es desenvolupaven amb rapidesa, i tenien molt prestigi.

Comencen a aparèixer guies anuals de la ciutat, no pels turistes, pels propis parisencs. Postals i cartells publicitaris que inundaven la ciutat i els cafès. Els bars, restaurants i braseries ja existents es renoven i es decoren amb luxe i a l’última moda. Els hotels també perquè han d’acollir foranis amb motiu de l’exposició i els jocs de 1900 i posteriorment per l’empenta que té la ciutat. Els teatres i les sales de ball ja tenien molta tradició anterior, es popularitza el Music-Hall, el cabaret, els concerts. El cinema és una novetat i condiciona el reaprofitament i es converteixen sales de lleure en cinemes, i a principis del XX ja se’n fan de noves i específiques. Els edificis esportius com hipòdroms i velòdroms es converteixen en llocs d’apostes i de negocis. Édouard-Jane Niermans es pot considerar un dels arquitectes dels establiments d’oci a Paris i a la Côte d’Azur.

Les decoracions d’interiors segueixen les mateixes pautes de les exteriors amb la profusió dels vitralls i làmpares. Les temàtiques sobre flors, potser la més extesa, animals, dones, hivernacles es treballaran amb el coup de fuet i fent servir les simetries o tot el contrari, les parts, una de les característiques “noves”. També es decora amb profusió de miralls per donar profunditat. L’art nouveau deixarà d’agradar posteriorment per massa carregat, per l’afany d’exotisme que tenia amb la predilecció pel Japó. L’art decó ho va simplificar.

Encara no hi ha el concepte de Patrimoni, per la qual cosa han desaparegut molts dels edificis com la Samaritaine, o canviat com el Moulin Rouge, fins esdevenir una icona que no té res a veure amb el de l’època que describim.

Les arts decoratives

L’art Nouveau és bàsicament un moviment de França i Bèlgica, a d’altres països a part de prendre altres noms varien una mica les característiques, depenent de quina tradició vinguin. No va negar mai l’industria, perquè formava part d’ella, eren coetanis. Sí que va trencar amb l’eclecticisme i l’historicisme anteriors, que revivien de forma desordenada estils històrics i els barrejava.

A les arts aplicades, gràcies a l’impuls que tenen les arts decoratives en general, es treballa el concepte d’Art Total. Com hem vist Samuel Bing, un importador d’objectes del Japó, que aprofitarà el gust per l’orientalisme, més concretament el Japonisme, els exposa a la seva botiga, fet pel qual aquest gust augmentarà i morirà d’èxit. El declivi de la botiga vindrà amb l’arribada de l’Art Decò els anys 20. La clientela havia estat i era la burgesia enriquida, res a veure amb el concepte anterior de les Arts & Craft btritàniques, que volia democratitzar l’art, que tenia que ser bell i útil.

Les arts decoratives de Paris de l’època són molt fantasioses, perquè Paris s’havia convertit en una ciutat gris a causa de la industrialització. Els Impressionistes també s’havien interessat pel japonisme, perquè representava una obertura cap a l’exterior. Van Gogh i Touluse Lautrec eren assidus a la botiga de Bing.

Lucien Gaillard fa joies més austeres i funcionals, formes orgàniques, aus normalment, amb la natura sempre present. La joieria anterior era d’un estil neorenaixentista del XVI. Ara deixen els materials preciosos i s’inclouen pedres, esmalts, coralls, banya, ivori en incrustacions.

François-Rupert Carabin és escultor i ho aplica directament al mobiliari, creant peces amb molt volum.

Emile Gallé un artista polifacètic, mestre vitraller, ebenista i ceramista . Va ser fundador i primer president de l’Escola de Nancy el 1901.

Escola de Nancy promou les arts de la indústria (que ja havia estat molt important a l’època rococó).

Alphons Mucha el cartellisme del qual va inundar la ciutat. Va ser el publicista de Sarah Bernhardt, a part de fer decoracions d’interiors.

René Lalique considerat com l’inventor de joieria moderna, amb importants incursions en el disseny del vidre, i que va viure també per a dissenys ja de l’Art Decó.

Moda i Indumentària Paris 1900

La Indumentària és el fet de vestir i la Moda representa el concepte del canvi i de les tendències del negoci. L’alta costura com a tal neix de la mà de Charles Frederick Worth.

A la 2a meitat del s. XIX hi ha molts centres comercials que no venen encara vestits sencers, acabats, només peces secundàries, complements. Les dones tenien modistes. La moda masculina es simplifica, influència també del dandisme anglès, però la dona passa a dependre més dels canvis, de la varietat d’opcions, de la riquesa i la superficialitat. La clienta ja no mana perquè els dissenyadors li ofereixen fer a la seva mida els seu propi estil, que reivindica la figura artística i ho ensenyen amb la publicació de catàlegs i a les revistes. Ells diuen el què s’ha de portar i quines peces de roba perquè els altres ho vegin i la pròpia clienta els fa la publicitat, ells firmen com artistes. Comencen les models de carn i ossos, reals, que cada sis mesos presenten la col·lecció de l’artista, s’acceleren i s’inventen les temporades. Amb la introducció de les màquines de cosir, sobretot la Singer, tot pren un camí comercial desenfrenat, que les pròpies clientes de l’aristocràcia trobaven car. El 1868 es crea la Chambre Syndicale de la Couture que crea escola i ja determina quins modistos desfilen i quins no

Doucet, modista, erudit, col·leccionista i bibliòfil passa del gust del XVIII fins l’art decó. Va ser el primer comprador de Les Senyoretes d’Avignó de Picasso i tot el seu fons bibliogràfic està incorporat a la Bibluiothèque National de France (BNF). Redfern & Sons una casa britànica però amb seu a Paris comença a fer roba més de carrer, el vestit jaqueta. Els moviments higienistes i especialment la Rational Dress Society varen lluitar per crear una indumnetària que afavorís el lliure moviment del cos. Poiret el 1908 es deixa influenciar per la fantasia oriental imperant, però ja treu les cotilles i treballa molt amb sedes. Emilie Floge va ser una de les altres dissenyadores que des de Viena va influenciar en la moda, gràcies a les pintures de Klimt.

Els socialisme utòpic i l’amor per la natura de William Morris, que el convertiren en un dels líders espirituals del ressorgiment de l’artesania i l’estimació per la vida rural, havíen quedat ja lluny. El seu menyspreu envers les grans ciutats, les innovacions del capitalisme i la classe mitjana crearen un estil de vida i una estètica molt allunyada. Els membres dels Arts and Crafts consideraven l’activitat artesanal superior a l’alienada divisió del treball. Tot i les seves aspiracions d’organització artesanal del treball, no ho aconseguí i la realitat econòmica i comercial l’obligà a practicar la divisió del treball com qualsevol altra fabricant de l’època.

Simbolisme

Per posar una data a aquest moviment direm l’any 1881 a le Chat Noir, que va dominar el món de les arts en cornvertir-se en un lloc de creació i vanguarda. Un lloc mític que va passar a la història per ser el primer cabaret literari, artístic i musical de Paris i dels més importants d’Europa. Un punt de trobada d’escriptors, poetes, músics i pintors al encara llunyà barri de Montmartre. S’acaba amb la visió mercantilista de la civilització de finals de segle i es superposa a altres visions anomenades Mal-du-Siècle que també tenen Paris com a centre. En el Fin-de-Siècle hi ha una recreació decadent, un tedi existencial, una insatisfacció permanent, molt desencís i força introspecció; amb tots aquests components es preveu ja la gestació de les properes avantguardes. El Simbolisme no va ser mai un estil unitari, per aquest motiu es fa molt difícil definir-lo d’una manera general, perquè es nodreix d’ un estat d’ànim primer individual, i desprès col·lectiu.

Wagner havia reformulat alguns conceptes de l’art i molt poetes joves s’hi sentien certament fascinats. Des de Baudelaire, Rimbaud, Mallarmé ja es volien explicar estats d’ànim, com Gauguin i Van Gogh ho feien dels aspectes musicals de l’art o de les qualitats simbòliques dels colors.

A cafès literaris com el Voltaire es comença a coure el Simbolisme literari, i un tal dia de 1891 en el comiat a Gauguin en el seu primer viatge a Oceania, es fan uns brindis, a mans de Mallarmé, que la revista Mercure de France publicarà per les actituts que desmostraven. Apareixen moltes revistes on es parla dels poetes maleïts, que són els que més valoren els simbolistes i els seus coetanis decadentistes. El resultat és críptic perquè defensen el misteri de la vaguetat. Naturalment era un moviment molt elitista, tot i que el que rebutjava era la diferència de classes a les que estava portant la industrialització. Però mai ho va fer des d’una consciència política, sinó des d’una mirada molt introspectiva. El 1892 una de les exposicions que es van fer va ser la de la Rose-Croix on hi van anar Santiago Rusiñol i Ramon Casas, els va sorprendre prou com perquè el primer s’hi adherís. Es rebutgen els naturalismes anteriors, literaris i artístics, històrics i es va el més lluny possible de l’academicisme. Arribarà a Londres, Viena, Praga… amb un intent apocalíptic i anti-positivista de la vida, que deixa pas a les forces instintives, en fí, a l’extravagància.

Amb el simbolisme neix la Femme fatale molt descrita a la literatura anterior, des de Baudelaire i Poe. Mirant directament a la burgesa que es comença a alliberar, o als moviments de les dones pels seus drets. El socialisme utòpic defensava el matrimoni per amor, no per conveniència. I la literatura europea ho comença a fer evident amb personatges femenins que manifesten el malestar per la falta d’amor o per trobar-lo fora del matrimoni, amb els problemes de consciència i socials que això comportaria. El simbolisme és un moviment que busca la inquietud, l’abisme, l’irracional i la perversió, el seu món oníric arriba molt més lluny del seu antecessor romàntic. Es un moviment obertament misogin.

Teatre, Actrius: Sarah Bernhardt

La simplicitat en la indumentària masculina ja es dona durant la segona meitat del segle XIX, fet que a Anglaterra es resol amb el Country Style, perquè els britànics no deixen el camp per anar a les ciutats, al contrari van a ciutat de forma extraordinària. Baudelaire va posar de moda la imatge del Flaneur que la fa servir per a caracteritzar l’artista amb esperit independent, apassionat, imparcial. Es relaciona amb la figura del dandy, el final de segle i l’esteticisme anglès.

Amb aquest sentit de l’art global interdisciplinari, hi ha canvis importants també a nivell escènic. Les grans avingudes multipliquen les ofertes d’oci. El segle XVIII el monopoli era del teatre per llei, la Comédie i l’Opéra on no es podia parlar, i així neix la pantomima. A finals del XIX es proclama la llibertat de teatre, comença el teatre de boulevard, els espectacles populars: les operetes i els vodevils, la dona hi comença a anar i s’alternen amb el teatre i l’opera oficials.

Fins ben entrat el segle XIX la figura de l’actriu era pejorativa, era més valorada pels seus affairs que pel seu talent. Un model és la Nana de Zola. Els actors dels teatres oficials s’havien de portar el vestuari, d’aquí que les actrius són econòmicament depenents dels admiradors masculins. Al 1900 la varietat d’espectacles és total i la dona burgesa es vol identificar amb la que hi ha dalt de l’escenari, ja ha canviat la imatge de l’actriu, que ja té pressupost de vestuari a la Comédie. A finals del XIX han crescut els estudis fotogràfics: la foto, la postal, les targetes de visita es fan molt populars i es converteixen en motiu de regal. Així la difusió de la imatge de l’actriu com una nova icona de vida ideal, ja dignificada, són models publicitàries i a imitar, es vol conèixer la seva vida privada, són ja les stars. Firmen contractes exclusius amb fotògrafs i modistes, per tant les cases d’alta costura que sorgeixen ja tenen com a models a actrius valorades pel públic.

Sara Bernhardt es sacralitza gràcies al fotògraf Nadar. Ella imposa nous gustos estètics en el vestuari i l’escenografia. Te una important biblioteca personal d’història del teatre i li preocupa la veracitat. El 1893 gràcies a diferents mecenes dirigeix al Thétre de la Rennaissance incloent l’Art Nouveau a l’escenografia i al vestuari. Ella mateixa farà de mecenes de Mucha i posa en contacte a artistes de diferents disciplines: Fouquet (joier) al mateix Mucha, a Lalique (joier i vidrier).

En aquest moment apareix la ballarina Loïe Fuller (americana) que inventa la dansa de la serpentina el 1892 a Nova York. A Paris va estar 10 anys entre el Ballet de l’Opéra i el Folies Bergère, molt implicada en el canvi de la dansa clàssica i també posa en relació a diferents personatges de la vida cultural i pública del moment. La seva dansa busca l’espontaneïtat en la coreografia, molt interessada en el contacte amb la natura, amb la Grècia clàssica i amb els avenços científics, i tot això ho vol portar a l’escena i al cinema. Es totalment autodidacta i coneix a Edison i Curie. Fa patents de sistemes escenogràfics. Isadora Duncan és deixeble seva i ja ensenya el cós.

Aquest 1900 Europeu serà l’inici de potents moviments a cavall dels enormes, a vegades sobtats, canvis que farà la societat: La 1a guerra mundial, La caiguda de vells imperis, La revolució russa, el Crac del 29, La 2a guerra mundial, l’Holocaust, i tot el que seguirà marcaran nous paradigmes en les relacions entre els països i les persones, sense aclarir si hauran servit d’alguna cosa. Sembla que no.

Categories
Galeries i museus Viatges i itineraris

Paris 1900 (I)

Aquest és un molt breu resum d’un curs que vaig rebre l’any 2018, amb el mateix títol, dins del programa de Gaudir UB.

La ciutat moderna

Una de les primeres transformacions que es dona és la de Notre Dame. Després de la Revolució Francesa, la catedral va ser robada, saquejada i mutilada. Amb l’adveniment de l’Imperi Napoleònic (el mateix Napoleó es va coronar Emperador allà) es va produir un moviment per fer resorgir l’antic esplendor de la catedral perquè a l’època romàntica la catedral es va apreciar amb uns altres ulls. Sota aquesta nova llum s’inicia un programa de restauració de la catedral al 1844, liderat pels arquitectes Eugène Viollet-le-Duc i Jean-Baptiste-Antoine Lassus, que es va allargar durant vint-i-tres anys.

El Neoclassicisme de Napoleó i els pintors al servei de l’Imperi cauran en devallada. Perquè l’Impressionisme i el Realisme també són moviments literaris i les revistes i els diaris són propagadors de les noves tendències artístiques. Recordem que a finals del XIX la novel·la a França és de consum tan popular que el paper amb el qual s’editen cada cop escasseja més, i es torna més fràgil. Són alguns dels precedents, però també molt important ho és que per primer cop es desmarca de Roma i de l’Academia, i s’erigeix en capital de la modernitat. Hi tenen molt a veure l’experimentació que es feia als Salons oficials anualment, on apareix la figura del crític d’art que fa de pont entre l’artista o els seu mecenes i els clients. Els Salons són molt àgils en la seva preparació i es faran molts anys. Els artistes ja van a Paris en lloc de Roma: Casas, Russinyol, Picasso, Utrillo, i Montmartre es converteix en un lloc d’oci que també desenvolupa una arquitectura pròpia.

La Revolució Industrial serà motor econòmic, la burgesia, la nova classe social enriquida per la indústria, que té la necessitat d’edificis moderns amb ornamentació rica i luxosa, i això transformarà la ciutat amb establiments diversos, un mobiliari urbà… El context històric està marcat efectivament per la revolució industrial. Hi ha nous rics que volen competir, per demostrar el que tenen a l’aristocràcia de sempre. Així en resulten edificis luxosos, la moda, la joieria, l’art en general i espais d’oci que proliferen també amb l’electricitat. La diferència amb l’art vigent és que partien de l’historicisme, calia recuperar el passat, i així cada país fa el seu, te un segell propi. Amb la modernitat deixen aquest historicisme i es centren amb la natura, comencen a descomposar la forma, com fent un anàlisis botànic, la influència nova del Japó, i en general de les arts de països “exòtics” promou una creativitat amb la línia corba, perquè la natura és inesgotable. El coup de fouet serà la nova línia i els motius florals el repertori més extens.

Hotel Tassel,Victor Horta, Brussel·les – Vitrall de Jacques Grüber, Nancy

Londres, 1851

Fou la Primera Exposició Universal del món. En plena era victoriana i amb l’objectiu: demostrar la supremacia d’Anglaterra com el país capdavanter de la indústria en el món. Va ser una experiència en tots els sectors de la metal·lúrgia, tèxtil, mecànica i transport ferroviari, i en la qual s’hi va implicar personalment el rei Albert de Saxònia-Coburg Gotha, el marit de la Reina Victòria.

Crystal Palace (1850-1851) de Joseph Paxton
Ubicació: Hyde Park (Londres)
Ferro: començat a utilitzar en la construcció des del segle XVIII: ponts metàl·lics.
Vidre: novetat. A partir de la segona meitat del segle XIX es va utilitzar en les estacions de
ferrocarril.

EXPOSICIONS UNIVERSALS
• Londres: 1851, 1862
• París: 1855, 1867, 1878, 1889, 1900
• Viena: 1873
• Filadèlfia: 1876
• Sidney: 1879
• Melbourne: 1880
• Amsterdam: 1883
• Anvers: 1885
• Barcelona: 1888
• Chicago: 1893

Paris, 1889

Exposició 1889

Efectivament les Exposicions Universals esdevindran els grans aparadors i es posaran cada cop més reptes: la torre Eiffel n’és un, que va tenir molts detractors, un d’ells Émile Zola. Va ser l’edifci més alt del món fins la construcció de l’Empire State. Eiffel inicia la Torre el 28 de gener de 1887 i la finalitza el 31 març 1889. Alçada: 324 m. Pes total: 10.100 tones. Hi viu a dins i rep moltes visites de científics, entre ells la d’Edison. Persones com ells seran un gran exponent de la Revolució Industrial, en el seu desenvolupament i la fe en el coneixement científic, que engloba, simbolitza i inicia la mirada de l’ésser humà cap al progrés i la modernitat. Aquestes grans manifestacions es promouen amb la intenció de reunir en una única ciutat la representació de diferents països: a nivell científic, tècnic, industrial i artístic.

Paris, 1900

Exposició 1900

Cotxes, estacions de tren, properes a les exposicions universals, metro. Samuel Bing posa un stand, n’hi diu Art Décoratif, amb una cinta mòbil que transportava els visitants, Picasso i Casas en van ser dos. Els estats feien concursos previs per escollir quins artistes hi enviaven, l’art es fa oficial i els artistes tenen una plataforma que els permet seguir desprès.

El Metro de Paris crea 6 línies de 1900 a 1911. La primera és de 1863, tot i que la primera al món és la de Londres, i desprès Chicago. Concursos per fer un Métropolitain molt modern. Apareix Héctor Guimard que crea un estil propi amb moltes innovacions tècniques i estètiques alhora. 167 entrades de metro, crea una tendència a tot Europa, Viena ho copia. En aquests moments en queden 88 actualment a Paris, que mantenen el nom de l’arquitecte en un lloc visible. Va arribar a crear una empresa de mòdul de ferro en sèrie, per fer balcons, baranes, fanals, bancs. Era combinar la tècnica amb l’estètica, sempre amb formes ondulades, arrodonides properes a la natura. Es la funcionalitat de l’estètica. L’electricitat hi encaix, i s’exporta als USA i a Mèxic. El 1880  hi ha els primers banys públics a Londres i el 1905 al costat de la Madéleine. La ciutat ja comença a tenir serveis públics i d’higiene.

Traçat de metro
Model d’estació àmpliament difós

La Parisienne : una dependenta de 120 anys neix a l’Exposició de 1900. I desenvolupa un arquetip de ciutat, de dona, de societat.

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és imagen-10.png

El 14 d’abril de 1900, el president Emile Loubet és el primer a passar per sota les seves faldilles. Després, durant 212 dies de bogeria, 50 milions de pretendents i envejosos. La Parisienne és una estàtua i es deu al martell de Paul Moreau-Vauthier. Vesteix un sortida de ball blau de Paquin House. Es va instal·lar damunt de la porta monumental de l’Exposició Universal.

Aquest pavelló parisenc, avui destruït, i la dona Parisienne és el primer que considerem entre els plaers i les novetats del segle que arriba. La seva modernitat alimenta tots els debats. La seva nova toilette en particular. No es desvia massa dels cànons? Aquí el clàssic drapejat a l’antiga ja està emmagatzemat en els armaris de la història. Amb ella, és tot l’esperit francès que encarna i triomfa. El seu missatge? És aquí, en aquests bancs del Sena, on pren tanta importància la moda, aquesta quinta essència inefable de la civilització.

Entre els estands de l’exposició, la popular revista de moda victoriana La Mode Illustrée ofereix un número per fer a casa el vestit de la figura. El chic parisenc és així -almenys vol fer-ho creure- a l’abast de totes les carteres. L’estereotip neix sota el pretext de no ofendre a les nacions autocràtiques convidades i anuncia un futur galant.

Per descomptat, aquest naixement va ser precedit per una gestació. Les cases de moda del carrer de la Paix ja van atraure un món cosmopolita i ric, que van imitar les noies. És l’últim, semi-elegante, mig descarades, com ara la duquessa de Guermantes que, amb els mitjans dels mil·lionaris del districte, d’aquesta Nova Europa, que va crear aquest “el que els provincians mai tindran”. La cristal·lització d’aquesta encantadora fantasia que arribaria de nou a la Belle Epoque es va gestar durant part del segle XIX. Des de Balzac, bàsicament. Aquest moviment va ser ajudat per artistes com Achille Deveria, Jean Béraud, Antonio de La Gandara o Henri Boutet. Per descomptat, els diaris també van col·laborar, aprofitant la vena. Revistes com Femina o Les Modes descriuen com a personatge d’aventures aquesta silueta de ritme viu, seductora, inseparable del paisatge de la capital, especialment els Grands Boulevards. Els seus lectors segueixen “Nos Parisiennes en voiture”, “La Parisienne et le Métropolitain” o “La Parisienne au Grand-Prix” …

Arsène Houssaye,
“Quelques opinions avancées sur la Parisienne”

És una època d’extraordinària fascinació pels sentits, el París de finals de segle XIX va ser testimoni de la florida d’un fenomen conegut com “sinestèsia”, literalment “sensació conjunta”. Pintors, músics, poetes, dramaturgs i fins i tot creadors de perfums, van assumir per les seves disciplines qualitats específiques d’esferes artístiques alienes amb la intenció d’aconseguir, per exemple, una pintura musical o una música conformada amb paraules.

Jocs Olímpics de Paris de 1900

El Govern francès no els va recolzar, per això van tenir lloc en el marc de l’Exposició Universal, i per aquest motiu van durar més de cinc mesos, de l’14 de maig a el 28 d’octubre sent, per tant, l’edició olímpica més llarga. L’exigència de fer-lo coincidir amb l’Exposició Universal per atraure més públic, va fer que el programa “esportiu” inclogués modalitats que no ho eren massa. El caos era tal que molts participants no van ser conscients que estaven participant en uns Jocs, sinó actuant en exhibicions dins de l’Exposició Universal.

Van participar únicament 24 països, amb 22 dones i 975 homes

Importants també aquests enllaços

http://parismuseescollections.paris.fr/es/parcours-thematiques/paris-en-el-1900

http://www.expositions-universelles.fr/1900-porte-binet.html

https://en.wikipedia.org/wiki/La_Parisienne_(Renoir_painting)

http://www.arthurchandler.com/paris-1900-exposition/

Categories
Galeries i museus

Surrealisme i disseny

Fins al 7 de juny podem visitar al CaixaForum  l’exposició del Vitra Design Museum: Objectes de Desig: Surrealisme i disseny 1924-2020

Tal i com ens indica la presentació hi podem trobar objectes que ens mostren cóm va ser de fructífera la relació entre el surrealisme, com a moviment artístic innovador  i el sector del disseny. La mostra inclou pintures, fotografies, publicacions, escultures, curts, mobiliari, vestits i objectes diversos.

L’exposició parteix d’un distribuïdor on es projecta un vídeo que va situant al llarg dels anys l’expansió del moviment surrealista. Explica cóm la intervenció dels grans mecenes i col·leccionistes, l’exili d’alguns artistes fugint del feixisme i la bonança econòmica a EEUU van propiciar el consum de les classes mitjanes i la gran producció d’objectes de disseny.

Tot seguit se’ns convida a penetrar en quatre àmbits numerats i identificats amb una il·luminació ben suggestiva:

1  Somnis de modernitat ens acosta al pensament dels primers artistes. Cita la revolució que va suposar el Dadaïsme i el pensament d’André Breton. Hi trobem obres de Dalí, Magritte, de Chirico, Man Ray i Buñuel, entre d’altres.

Màscara i cullera-sabata. Man Ray
1934

2 Imatge i arquetip ens planteja el dilema d’alguns dissenyadors: és més important la funcionalitat dels objectes que el missatge que ens pot transmetre la seva forma? La resposta és evident veient els objectes que han creat…

MAgriTTA. Roberto Matta
1970

3  Surrealisme i erotisme fa referència a la forta sensualitat d’algunes obres surrealistes i posa l’accent en la producció de moltes dones pioneres en l’art i el disseny,  que criticaven amb les seves imatges i objectes els estereotips sexuals. Entre d’altres hi trobem obres de Meret Oppenheim, Dorotea Tanning o Leonor Fini.

Raspall. Meret Oppenheim
Marilyn/Boca. Studio 65 1970
Dos més. Nanda Vigo 1971
Miss Blanche. S. Kuramata 1999
Home-cadira. Ruth Francken
1970
Instal·lació: Habitació 202. Dorothea Tanning
1970

4 El pensament salvatge mostra com l’actitud transgressora i especulativa que va moure els primers surrealistes és encara vigent en l’obra de creadors del segle XXI, que tenen a mà nous materials i eines de producció, com és el cas de la cadira-esbós que es va materialitzant amb el gest del dissenyador que interacciona amb l’impressora 3D.

Cadira esbós. Front
2005
Un lloc incòmode. Alberto de Braud
1992
Porca Misèria! Ingo Mauer
1994
Conjunt nº7 col·lecció Syntopia
2018

Per què us recomanaria l’exposició? Perquè darrere la contradicció que suposa la creació d’objectes poc funcionals, s’amaga la voluntat de despertar en nosaltres una altra visió del que ens envolta, més poètica, farcida d’humor, de desconcert i de la seducció hipnòtica que ens pot provocar el que la nostra raó no pot pair.