Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

La poesia feta volum. Jaume Plensa

‘La pell és la frontera final entre el nostre cos i el buit, és la petita i fina línia que separa el ple del buit. M’interessa el cos com a lloc. Fins i tot quan no treballo la fina figura, el cos està present per la seva absència. Busco, com buscava José Ángel Valente, l’ànima, el concepte d’ànima que també intentava capturar Shakespeare’. Jaume Plensa. Montserrat, 2019

Desprès de la magnífica exposició del MACBA, la Galeria Senda inaugura una nova exposició de Jaume Plensa, La llarga nit, la qual cosa és molt d’agrair, si es té en compte que és un dels artistes vius més universals, tot i que sembla que aquí a alguns els costi valorar la seva obra, si ens comparem amb la difusió i estima que té arreu. El món acadèmic va intentar superar aquesta situació amb l’Honoris Causa que li va concedir la UAB el 2018. Plensa té obra repartida per tot el món, una obra que el defineix i li dona un segell únic i inconfusible. Barcelona té finalment quatre obres de l’artista, i alguna que s’ha quedat pel camí.

El títol d’aquesta ressenya és una apreciació molt personal de cóm m’arriba la seva obra. Monumental i íntima, conceptes sovint difícils d’acoblar. Darrerament la subtilesa és la seva carta de presentació més decidida. Ens convida al silenci i a la contemplació, aspectes paradigmàtics de la condició humana, que semblaria que hem abandonat.

Can Framis, Hospital Clínic, Palau de la Música, Plaça Angel Pestaña

Categories
Galeries i museus

William Kentridge al CCCB

A través de l’animació, el dibuix, el cinema, la música o el teatre, l’artista sud-africà William Kentridge ha construït una obra tentacular, que barreja tècniques i disciplines. La mostra és una oportunitat única per veure algunes de les obres més emblemàtiques de Kentridge: tapissos de gran format, la impactant instal·lació audiovisual More Sweetly Play the Dance i la sèrie completa dels onze curtmetratges d’animació Drawings for Projection. El CCCB és el primer lloc a Europa on s’estrena la darrera pel·lícula de Kentridge, City Deep (text CCCB).

“William Kentridge. El que no està dibuixat” CCCB

El CCCB organitza l’exposició de William Kentridge “El que no està dibuixat”. L’exposició presenta per primera vegada la sèrie completa d’onze pel·lícules d’animació Drawings for Projection, una sèrie que l’artista va iniciar l’any 1989 i que el va donar a conèixer internacionalment en el món de l’art. Kentridge va acabar City Deep, l’onzè film del projecte, durant el confinament i es pot veure per primer cop a Europa dins la mostra del CCCB. Els onze curtmetratges de la sèrie constitueixen una crònica crítica de la història sud-africana des de l’apartheid fins al present.  Drawings for Projection són peces fetes amb una artesanal i laboriosa tècnica d’animació. Kentridge crea dibuixos amb carbonet i pastel que modifica esborrant, afegint i tornant a treballar els elements. Filma cada estadi del procés i el modifica contínuament, a vegades deixant al full «restes fantasmals» de les marques prèvies. Kentridge visualitza, d’aquesta manera, el pas del temps i l’estratificació de la memòria, un dels temes principals de la seva obra. Una altra de les obres més representatives de l’art i el procés creatiu de William Kentridge que es pot veure a l’exposició és More Sweetly Play the Dance, un espectacular fris en moviment de gairebé quaranta metres de llargada i vuit pantalles (text CCCB).

Fragment del fris More Sweetly Play the dance (CCCB)

Amb aquesta informació extreta de la pàgina web del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, podeu fer-vos una bona aproximació del que us podeu trobar en aquesta excel·lent exposició que no us deixarà indiferents de cap manera. Teniu de termini fins el 21 de febrer.

Categories
Galeries i museus

KBr Fundació Mapfre

Barcelona incorpora un nou centre d’exposicions de fotografia. La Fundació Mapfre ha canviat de seu (Torre Mapfre) i de projecte. Ha valorat el gran planter de grans fotògrafs que hi hagut des de sempre a Catalunya i ha decidit apostar per un espai on oferir el bo i millor de les seves col.leccions i les de centres d’arreu.

Inaugura amb dos dels grans, dels quals té un fons important, Paul Strand i Bill Brandt, fet pel quan han vingut obres d’altres museus, i n’ha publicat un catàleg, que es pot comprar a la llibreria. Fer menció a la llibreria és important, perquè Barcelona havia tingut una de les millors llibreries de fotografia d’Europa, l’anyorada Kowasa per tots els fotògrafs de l’Estat. Ara, sense un fons tan extens, el centre ofereix la possibilitat de trobar reunits llibres des de d’una vessant més històrica i de gèneres, no pas tècnica, però de gran qualitat.

Barcelona segueix fent honor als grans noms de la fotografia, incorporant un nou espai de previsible importància. Altres centres expositius habituals els trobareu a aquest enllaç.

Categories
Galeries i museus Internet i blogs amics

El Museu del Ter i els cants dels ocells

El Museu del Ter va obrir les seves portes al públic el 23 de juny de 2004 com una iniciativa de l’Ajuntament de Manlleu. per posar en valor el patrimoni cultural vinculat a la història de la industrialització i el patrimoni natural del Ter. Fou concebut també com una peça important per a la recuperació urbana de la façana fluvial de la ciutat i com una institució que havia de contribuir a dinamitzar la vida cultural de la ciutat. D’aleshores ençà s’ha convertir en una peça clau en l’estudi, la defensa i la divulgació del patrimoni natural del riu.

El Ter al seu pas per la barca de Bescanó (font: Flickr.com)

Entre el molts recursos educatius i divulgatius que ha creat hi ha un que es titula Coneix el riu i aquí podem trobar apartats dedicats al coneixement de la vegetació de ribera i dels diferents grups de macrovertebrats que hi viuen. És l’apartat destinat als ocells el que voldria esmentar aquí. De manera molt gràfica s’hi recull un total de 29 espècies d’ocells que hi viuen situats esquemàticament en el seu hàbitat corresponent i després agrupats en funció de si són espècies estivals, hivernants o residents tot l’any. És un recurs no massa llarg però molt interessant. Si entreu a la pàgina i us poseu al damunt de cada espècie podreu escoltar el seu cant de manera molt nítida i real. Hi ha molts llocs a la xarxa on podem escoltar els cants i els reclams de l’avifauna, però aquesta web és senzilla i propera. Als aficionats a la Natura us encantarà.

Reproducció en forma d’imatge de la introducció dels ocells del riu Ter. Entreu-hi mitjançant el link que teniu al dessota, tots els ocells grans i petits són actius i si poseu els dits a sobre escoltareu el seu cant (Font: Museu del Ter)

https://coneixelriu.museudelter.cat/ocells.php

Categories
Conferències i cursos Galeries i museus

Quan la Cultura té vocació de servei públic. CCCB

Parlar del Centre de Cultura Contemporània (CCCB), per mi és quasi una obligació, un deure que hi tinc per la quantitat d’hores que hi he passat passejant, mirant, escoltant, per les moltes finestres que m’ha obert i les curiositats que ha satisfet. Des de 1994, amb una direcció convençuda de Josep Ramoneda, Barcelona guanya un espai multidisciplinar gran per l’espai que ocupa i per l’ambició de vol que s’imposa, culturalment parlant. I crec que ho ha aconseguit amb escreix, és dels llocs de la Ciutat on sempre hi haurà alguna activitat de primer nivell, per satisfer interessos ben diferents.

Voldria destacar la funció que deia de servei públic, no només per les activitats que es programen, sinó perquè aquestes, un cop acabades, es posen a les xarxes en obert per al públic en general. Aquesta és una característica que honora i obliga les institucions que tenen voluntat de servei als ciutadans que les paguen. El CCCB ha sortit sempre de les seves parets sense rebaixar mai el nivell d’exigència.

Aqui he fet un recull per temàtiques dels seus arxius visuals i sonors. No tots estan arxivats sota una línia comú, per tant podeu cercar també a l’arxiu digital:

Kosmopolis, la festa literària

Debats

Biennal Ciutat Oberta

Blog CCCB Veus

Public Space

Xcèntric cinema al CCCB

Institut d’Humanitats àudio i vídeo

Soy càmara

L’art d’explicar històries

CCCBEducació

CCCBLab

Gandules

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus Viatges i itineraris

Per què Jefferson va construir Monticello?

Cóm es reflecteixen les formes i les idees? Per què, en aquest cas, es va adoptar un arquitecte d’una província del nord d’Itàlia com a model per a la construcció de l’arquitectura del Nou Món?

La resposta està lligada a una altra pregunta fonamental: què fa Thomas Jefferson (1743-1826), l’home que va redactar la Declaració d’Independència i que va ser el tercer president dels Estats Units, fent-ho en un museu d’arquitectura? La raó és que més que qualsevol altre nord-americà va donar forma a la cara de la nova Nació a través de l’art, l’arquitectura i la planificació regional. Era un home d’acció i un intel·lectual que coneixia el llatí i el grec, i estava convençut que el Nou Món només es podia construir mitjançant la raó i la bellesa. Això era la Il·lustració.

Un diàleg impossible entre Palladio i Jefferson és un enginy que es presentà el 2015 a l’exposició Jefferson and Palladio Constructing a New World al Palladio Museum.

Virginia University, campus de Charlottesville, disenyada per Thomas Jefferson a principis del 1800

Palladio va ser només el fil conductor de la visió de Jefferson d’un món nou construït sobre els dos pilars de la raó i la bellesa. Jefferson es va interessar pel llenguatge palladià de les matemàtiques. Però sobretot, Jefferson era alhora un visionari i un pragmàtic: un cop entès aquest llenguatge, una vegada que tenia la sintaxi codificada en un tractat arquitectònic, va creure que no tenia necessitat de veure els originals, (no va estar mai a Vicenza, ni a la Rotonda). El que comptava era l’idea. Aquesta idea era influir profundament en l’arquitectura pública nord-americana. Molts edificis als Estats Units, incloent construccions icòniques com la Casa Blanca i el Capitoli, reflecteixen la influència de Palladio (el posterior moviment anglo-palladià del segle XVIII a Anglaterra, que està plena de mansions palladianes). El 2010 el Congrés dels Estats Units va aprovar una resolució en honor al 500 aniversari del naixement de Palladio, que reconeix “la seva tremenda influència” en l’arquitectura i el patrimoni cultural nord-americà. L’abast d’aquesta influència no cal buscar-lo més que a la butxaca d’un nord-americà: un costat del níquel representa Monticello, la plantació de Jefferson als afores de Charlottesville. És probable que Jefferson nombrés la seva plantació Monticello, que significa “petit turó” en italià, perquè Palladio va escriure en el seu tractat que la Villa La Rotonda es va aixecar sobre un petit “Monticello”.

Existeixen els dissenys de Jefferson, que ell mateix va introduir de manera anònima per al concurs de la Casa del president del 1792.  Si hagués guanyat, la Casa Blanca hauria semblat una versió més gran i modificada de La Rotonda. L’arquitecte James Hoban va guanyar el concurs, però quan Jefferson va esdevenir president el 1801 va encarregar a l’arquitecte Benjamin Latrobe l’afegiment de l’ala oriental i l’ala oest i també va fer afegir els dos pòrtics columnats als costats nord i sud.

La Biblioteca del Congrès de Washington conserva la biblioteca privada de Thomas Jefferson. Un incendi de 1851 en va destruir una part, tota la col·lecció d’arquitectura original, plena de primeres edicions. Una nova còpia substitueix la que Jefferson va cedir a la nació el 1815. Aquesta és la primera edició.

Villa Capra, La Rotonda. Vicenza

Però anem al orígens. Per què Palladio va influenciar tant i arreu? Què és el Palladianisme? Parlarem primer de les famoses Vil·les.

Vil·les palladianes: una sèrie d’edificis construïts durant la segona meitat del segle XVI a la regió del Vèneto, inclosa dins de la República de Venècia fins al segle XVIII. La majoria d’aquestes vil·les es concentren a la província de Vicenza, tot i que també se’n troben a altres províncies com Treviso, Rovigo, Venècia, Pàdua o Verona.

Aquestes vil·les es distingeixen de les vil·les romanes i de les vil·les dels Mèdici per la seva funcionalitat: a més de servir de lloc de lleure pels propietaris, també servien com a centre de producció i de control de les extensions de camps i vinyes que les envoltaven. Responien a la necessitat d’una nova classe de residència rural pels propietaris d’aquests terrenys. Ja no eren necessaris llocs com els palaus urbans del segle XV, normalment amb una planta ja s’aconseguia controlar l’activitat productora, rebre convidats d’honor i, a més a més, demostrar el prestigi i la riquesa de la família que n’era propietària.

Palladio va seguir un mateix model per a la construcció de les seves vil·les. En primer lloc, una façana dominada per frontons amb decoracions relacionades amb els símbols heràldics de la família. En segon lloc, un interior on les funcions de les diferents cambres estaven distribuïdes de forma vertical o horitzontal. D’aquesta manera, acostumem a trobar una planta baixa amb la cuina, la despensa, la bugaderia i les bodegues i cellers, mentre que la planta principal era on els propietaris i els convidats residien, amb el saló, la lògia, les habitacions i d’altres petites cambres que podien servir d’estudi per administrar la finca. Finalment, en tercer lloc, com a hereves dels castells medievals, les vil·les palladianes comptaven amb un pati tancat per un mur, el qual tenia una funció de protecció. Dins d’aquest pati, que rebia el nom de cortivo, es podien situar colomars, forns de pa, galliners, estances per fer formatge i premsar el raïm, les habitacions dels camperols i els servidors domèstics i les barchesse, unes ales laterals de les vil·les que dividien els espais dels treballadors i dels propietaris.

Dos dels elements fonamentals en què es va basar Palladio per a la construcció d’aquestes vil·les foren la simetria visual i la jerarquia arquitectònica, poc respectada, segons ell, en l’arquitectura dels segles anteriors. Aquesta importància de la geometria arquitectònica l’expressa al seu tractat Quattro libri dell’architettura i es pot veure clarament reflectida en construccions com la Villa Capra (més coneguda popularment com La Rotonda).

El 1994, la UNESCO va nomenar la ciutat de Vicenza Patrimoni Cultural de la Humanitat i el 1996 es van acabar d’incloure bona part de les vil·les palladianes, formant el conjunt de “La ciutat de Vicenza i les vil·les palladianes del Vèneto”. Aquest conjunt compta amb 24 vil·les,  que compleixen el que deia Palladio «L’arquitectura ha de ser duradora, funcional i bonica».

Fem un passeig per algunes d’elles? Som-hi!

Villa Capra (La Rotonda)

Villa Barbaro (o Masser)

Villa Foscari (La Malcontenta)

Villa Balmarana ai Nani

Villa Pisani

La ciutat de Vicenza és un immens recull dels molts i diversos treballs de Palladio. Però podríem dir que les ville van ser dissenyades per viure en harmonia i equilibri amb la Natura i per guardar una proporcionalitat amb el ser humà que l’habitaria. Uns conceptes molt Renaixentistes. L’estil està basat en l’ordre, per això es va servir de les mesures recollides per Vitruvi i les va reinterpretar. Contrariament al palazzo, la villa va ser disenyada per formar part del paisatge, per ser admirada des de tots els costats, per permetre estar rodejats d’un entorn plàcid i rural on es pogués cultivar el cos i la ment.

Palladio havia viatjat buscant i estudiant i entenent l’arquitectura de grecs i romans. La seva construcció consistia en utilitzar materials senzills per reduir el cost de les estructures. Els exteriors semblen de pedra, però en realitat són de maó, estuc i terracota. A aquestes ville va utilitzar molts elements clàssics: façanes de temples grecs, termes romanes, grans columnes i frontons. Va contractar artistes perquè pintessin i decoressin les parets amb frescos, la qual cosa va permetre no utilitzar els cars i pesats tapissos. Paisatges interiors pintats al fresc emmarcats per columnes blanques que alternaven amb les vistes als paisatges reals. Alguns d’aquests els va realitzar Il Veronese, que va omplir les estances amb grans formats molt acolorits amb motius clàssics i luxosos. La majoria de les ville s’extenen al llarg del canal del Brenta, que uneix les ciutats de Padua i Venècia.

Si Jefferson mai va visitar Vicenza i no va poder veure l’obra en el seu entorn real, i en canvi coneixia tant bé l’enorme obra de Palladio, deu voler dir que el seu interès per l’arquitectura traspassava fronteres i èpoques, que els llibres d’arquitectura que tenia en una primera edició els havia estudiat minuciosament, i sobretot, que segles més tard el Renaixement seguia fent prosselitisme que Home i Natura haurien de viure junts, de conviure.

Si algú te interès en llegir o fullejar les obres completes, o part d’elles, de Jefferson hi ha una edició de l’any 1904 en 12 volums passada en línia gràcies a la Liberty Fund.

Per acabar, també proposaria una pel·lícula i una sèrie. La primera és Jefferson in Paris (1994) del manierista James Ivory. No va tenir massa repercussió ni crítiques favorables, però a la que escriu li mereix un profund respecte pel que explica sobre les grans contradiccions humanes. La d’un home que encara tenia esclaus i alhora lluitava per millorar-ne els drets. La sèrie és la meravellosa John Adams (2008) de Tom Hooper, on s’explica el procès quasi quotidià que permetrà l’independència dels ara Estats Units d’Amèrica.

Vicenza. Patrimoni de la Humanitat

Categories
Galeries i museus

Surrealisme i disseny

Fins al 7 de juny podem visitar al CaixaForum  l’exposició del Vitra Design Museum: Objectes de Desig: Surrealisme i disseny 1924-2020

Tal i com ens indica la presentació hi podem trobar objectes que ens mostren cóm va ser de fructífera la relació entre el surrealisme, com a moviment artístic innovador  i el sector del disseny. La mostra inclou pintures, fotografies, publicacions, escultures, curts, mobiliari, vestits i objectes diversos.

L’exposició parteix d’un distribuïdor on es projecta un vídeo que va situant al llarg dels anys l’expansió del moviment surrealista. Explica cóm la intervenció dels grans mecenes i col·leccionistes, l’exili d’alguns artistes fugint del feixisme i la bonança econòmica a EEUU van propiciar el consum de les classes mitjanes i la gran producció d’objectes de disseny.

Tot seguit se’ns convida a penetrar en quatre àmbits numerats i identificats amb una il·luminació ben suggestiva:

1  Somnis de modernitat ens acosta al pensament dels primers artistes. Cita la revolució que va suposar el Dadaïsme i el pensament d’André Breton. Hi trobem obres de Dalí, Magritte, de Chirico, Man Ray i Buñuel, entre d’altres.

Màscara i cullera-sabata. Man Ray
1934

2 Imatge i arquetip ens planteja el dilema d’alguns dissenyadors: és més important la funcionalitat dels objectes que el missatge que ens pot transmetre la seva forma? La resposta és evident veient els objectes que han creat…

MAgriTTA. Roberto Matta
1970

3  Surrealisme i erotisme fa referència a la forta sensualitat d’algunes obres surrealistes i posa l’accent en la producció de moltes dones pioneres en l’art i el disseny,  que criticaven amb les seves imatges i objectes els estereotips sexuals. Entre d’altres hi trobem obres de Meret Oppenheim, Dorotea Tanning o Leonor Fini.

Raspall. Meret Oppenheim
Marilyn/Boca. Studio 65 1970
Dos més. Nanda Vigo 1971
Miss Blanche. S. Kuramata 1999
Home-cadira. Ruth Francken
1970
Instal·lació: Habitació 202. Dorothea Tanning
1970

4 El pensament salvatge mostra com l’actitud transgressora i especulativa que va moure els primers surrealistes és encara vigent en l’obra de creadors del segle XXI, que tenen a mà nous materials i eines de producció, com és el cas de la cadira-esbós que es va materialitzant amb el gest del dissenyador que interacciona amb l’impressora 3D.

Cadira esbós. Front
2005
Un lloc incòmode. Alberto de Braud
1992
Porca Misèria! Ingo Mauer
1994
Conjunt nº7 col·lecció Syntopia
2018

Per què us recomanaria l’exposició? Perquè darrere la contradicció que suposa la creació d’objectes poc funcionals, s’amaga la voluntat de despertar en nosaltres una altra visió del que ens envolta, més poètica, farcida d’humor, de desconcert i de la seducció hipnòtica que ens pot provocar el que la nostra raó no pot pair.

Categories
Galeries i museus

Monet. Experiència immersiva

El Centre d’Arts Digitals IDEAL ha inaugurat les seves activitats a Barcelona amb una exposició anomenada Monet: l’experiència immersiva. Aquest és l’equip responsable:

Disseny de producció: Mario Iacampo
Direcció d’art: Mario Iacampo, Orphée Cataldo
Producció executiva: Hamza El Hazar
Cap de Producció: Marco Morelli
Recerca: Arnaud Meulemaester, Serena Badiali, Adeline Dekoninck
Disseny d’Il·luminació i audiovisual: Patrick Bellens, Jellie Keizer
Videografia: Dirty Monitor
Disseny gràfic: Jhon Bowens, Christine Ivanov
Director tècnic de realitat virtual: Giordano Pastorini

El recorregut comença per un passadís on podem llegir informació sobre l’impressionisme i sobre la figura de Claude Monet (1840-1926). És interessant l’explicació que donen sobre la relació entre la fotografia i l’impressionisme

Les composicions dels impressionistes deuen molt a la imatge fotogràfica: enquadraments espontanis, inestables, menys frontals i simètrics que els de la pintura acadèmica, per obtenir una sensació d’immediatesa.

També citen els avenços de la teoria dels colors que tenien en compte els impressionistes quan decidien els colors de la seva paleta. Els impressionistes consideraven que els colors utilitzats per Eugene Delacroix (1798-1863) i els altres pintors romàntics de principis de segle XIX eren massa foscos per als seus propòsits. Van preferir limitar el seu rang més o menys als colors de l’espectre, i van triar, principalment, el groc, el taronja, diferents vermells, el violeta, el blau i el verd. Aquests estaven en línia amb els estudis científics de Chevreul de principis de segle, i amb els estudis de Maxwell, Young i Lambert que havien transformat la química del color. Monet va ser un dels pintors que, seguint aquestes teories, més va saber combinar els colors.

A continuació, passem a una sala quadrada molt gran on es projecta, a les quatre parets i al terra, un audiovisual de 35 minuts molt espectacular sobre l’obra de Monet. L’objectiu és que l’espectador es trobi immers en les diferents pintures. L’efecte és molt vistós. Es van passant les diferents obres seguint un ordre cronològic i agrupant aquelles pintures que tenen més relació entre elles. No es limiten a passar diapositives estàtiques dels quadres, ans al contrari: determinats elements de les pintures, com ocells, insectes, flors o arbres, cobren vida i donen una impressió, mai millor dit, de moviment i realisme màgic.



M’ha semblat una experiència prou atractiva per apreciar els colors i les diferents temàtiques de Monet. Evidentment, no és el mateix que visitar una exposició dels seus quadres, on podríem apreciar, amb detall les seves pinzellades i apreciar els colors reals que va escollir. Però, en canvi, ens dona un visió molt àmplia de les èpoques, projectes i sèries temàtiques de l’artista.

Per acabar, hem passat a una altra sala on, amb unes ulleres de realitat virtual, hem pogut capbussar-nos en vuit quadres del genial pintor.

Categories
Galeries i museus

FineArt 2020. Igualada. Isabel Muñoz

Fotografia Isabel Muñoz. Sèrie Danza cubana, 1995

El Museu de la pell d’Igualada organitza cada any un Festival de fotografia, una cita amb alguns dels millors fotògrafs del moment. La ciutat es bolca en diferents exposicions i actes paral·lels que mostren quin és el moment que viu aquest art a tot l’Estat. Aquí teniu els diferents espais expositius.

El meu gust personal em fa destacar la fotògrafa Isabel Muñoz. Fa anys que la segueixo perquè des del primer dia em va captivar cóm mira, cóm interactua amb l’objecte que fotografia, i des d’on ho fa, sempre són les emocions. Te sèries molt diferents sobre el cos humà, que treballa amb cultures i tradicions diverses, el respecte als animals, la dansa, els gest i el misteri del què o qui te al davant. La seva fotografia és una acte de descobriment, primer, i de coneixement, desprès. Tècnica i necessitat d’explorar són el tàndem perfecte.

En aquesta Entrevista a la 2 de TVE el 2010 explica els orígens, interessos i mètodes de treball. Extreta de la seva web separo la bibliografia.

Fotografies Isabel Muñoz
Categories
Galeries i museus

Perich al Born

Amb motiu del 25 aniversari de la mort de Jaume Perich El Born CCM ha organitzat aquesta exposició amb una part del llegat que la seva família va cedir a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona l’any 1998, format per un fons documental de 7.774 dibuixos originals i documentació personal. Els documents exposats es presenten classificats per anys i també, alguns, per temes.

Així comença l’exposició del Born sobre Jaume Perich en el 25è aniversari de la seva mort

Veiem l’evolució d’aquest magnífic ninotaire, pel que fa al seu estil i també pel que fa als temes que va tractant. Al mig dels seus acudits, ens mostren reproduccions de pàgines de diaris de l’època. D’aquesta manera podem comparar la realitat política de cada moment amb l’evocació que en fa l’artista, sempre amb aquell humor tant genial i sense concessions, eludint moltes vegades, de manera intel·ligent, la censura imperant.

Foto: Toni Vall al Nació Digital

El 1960, a Perich li publiquen per primera vegada un dibuix al número 7 de la revista Pepe Cola. A continuació va publicant, esporàdicament, a revistes tant diverses com La Codorniz, Mata Ratos o Cavall Fort. El 1966 aconsegueix que el diari falangista Solidaridad Nacional publiqui una pàgina del seu humor. Ell mateix explica, en un dels fragments televisius que es poden veure a l’exposició, com s’ho va fer per convèncer el director! El 1967 El Correo Catalán el contracta i allà en Jaume Perich es podrà desenvolupar professionalment.

perichgat

Més tard passarà per La Vanguardia, TelexpresDiari de Barcelona i El Periódico de Catalunya, entre d’altres. També va intervenir d’una manera molt destacada a revistes com Hermano Lobo (cofundador) i Por favor (codirector amb Vàzquez Montalbán) i va col·laborar a Fotogramas, Interviú i El Jueves. I no oblidem el gran èxit que va tenir el seu llibre Autopista de l’any 1970, en plena dictadura!

Veient l’exposició, tot i que ell va morir l’any 1995, ens adonem que molts dels seus acudits encara són molt vigents. I és que, malauradament, no hi ha tantes coses superades del nostre passat recent.