Barcino – part III – El Modernisme

                    Breu Història de Barcelona

Ildefons Cerdà traça el seu pla simètric/geomètric: l’Eixample (1860). Barcelona torna a respirar i torna a expandir-se amb fúria nova i renovadora.

És la ciutat més planificada del món, els carrers estan organitzats com una gran plaça. La capital arquitectònica d’Europa, està formada per cent metres per cent metres quadrats, d’una estructura en quadrícula oberta i igualitària, amb xamfrans de 45º per permetre una millor visibilitat, carrers de 30 a 50 metres d’amplada, com si es tractés d’un joc de “Legos”. Aquest pla urbanístic dissenyat fa més de 160 anys, avui dia encara és del tot avantguardista.

Hi ha quatre carrers a Barcelona que quan Ildefons Cerdà va projectar l’Eixample va haver de prendre una decisió important. Quins dels antics camins que unien Barcelona amb les seves viles veïnes, s’integrarien al nou tramat urbà.

En el seu projecte sols va mantenir el passeig de Gràcia, altres han arribat als nostres dies, sobrevisquin al pla Cerdà.

L’avinguda Mistral: que segueix el traçat d’un antic camí romà, que posteriorment seria el Camí Reial. Uneix Barcelona amb Madrid i València, connectant Barcelona, des del mercat de Sant Antoni amb les viles de Sans, Hostafrancs i la Bordeta.

L’avinguda de Sarrià: que unia Barcelona amb la vila de Sarrià; en el projecte inicial no hi figurava. Elimina tot rastre de l’antic Camí de Sarrià i per un costat si construeix l’Hospital Clínic. Per això l’actual avinguda de Sarrià comença al carrer Comte d’Urgell.

Carretera de Ribes: Connectava l’antiga ciutat, a través d’un camí romà amb la plana de Vic i els Pirineus, fins a Ribes de Freser. Partia des del portal de Santa Clara a tocar de l’Arc de Triomf, i del Fort Pienc, entre els carrers de Marina i Lepant, es conserva pam a pam, si seguim el seu traçat pels carrers del Clot, Gran de la Sagrera i Gran de Sant Andreu, arribem a la carretera de Ribes.

Carrer de Pere IV: és un altre Camí Reial. Va ser la principal entrada i sortida de Barcelona amb direcció a Mataró, Girona i França, si seguim el seu traçat arribem a la carretera de Mataró.

Qui estima una ciutat somia deixar la seva empremta en ella. Que sentiria avui Ildefons Cerdà, després d’un segle i mig, on canvien les modes i altres regles del joc, però no el tauler que va dissenyar. El seu exemple d’urbanisme va ser tremendament criticat, sobretot pels arquitectes…, per ser enginyer i no arquitecte.

Antoni Gaudí entra en escena, i amb ell l’Art es desborda. Les pedres es corben, els colors embogeixen. La Sagrada Família s’alça com una Catedral. La primera pedra es col·locà el 19 de març de 1882, Antoni Gaudí se’n fa càrrec del 1883 fins al 1926 (any de la seva mort accidental), obra inconclusa avui dia, la nostra joia més daurada. Tot i que la ciutat no necessita acabar-la. La seva grandiositat i bellesa està en el seu desafiament constant. La Bíblia de Pedra.

Riudoms i Reus enceten l’any Gaudí el passat 8 de novembre de 2025

L’any 2026 estarà dedicat a commemorar a l’arquitecte català Antoni Gaudí i Cornet. En el centenari de la seva mort, es vol apropar a la ciutadania l’obra d’un dels seus arquitectes més universals amb una visió transversal, territorial i d’internacionalització. Difondre i donar a conèixer les diferents obres i la figura de l’“Arquitecte”. Divulgar i promoure els treballs de recerca envers la seva obra i crear un Congrés Científic, per apropar l’arquitectura del “mestre” al públic local, en especial a les noves generacions, transmetent els valors, artístics, tècnics i científics, inspirats en la natura i les humanitats, allunyant la percepció dels seus edificis, als merament observats com a objectes turístics.

Doc: Ajuntament de Barcelona / Gencat – sagradafamilia.org

Barcelona és una gran obra mestra arquitectònica, quedaràs aclaparat per la grandesa i dedicació dels seus arquitectes, dels seus edificis colorits i bojos, gòtics, de monuments medievals, de l’edat mitjana, amb els seus barris i esglésies històriques i de la quantitat dels seus edificis modernistes.

República, guerres, bombes, repressions, vagues, morts… És constant la tendència incendiària que repetidament es produïa a Barcelona des de la bullanga de 1835.

L’Espanya de finals de segle XIX i principis del XX és la d’una nació fracassada. Aquest context a Catalunya va ser l’adequat per al desenvolupament intel·lectual i educatiu de primer ordre i punta de llança de la pedagogia del seu temps, amb la creació de l’Escola Moderna, i també d’aplicació en plena Guerra Civil, durant la Revolució Social espanyola del 36.   –  Veure la pel·lícula: “el Mestre que va Prometre el Mar”.

Barcelona juliol de 1909, es converteix amb un polvorí quan el govern d’Antoni Maura ordena l’embarcament de joves, pares de família i obrers a la guerra colonial al Marroc, on els fills de famílies benestants podien comprar l’exempció. La indignació es converteix en protesta i en insurrecció. Els carrers de Barcelona són saquejats, les esglésies i convens cremats, és profanant tombes de religioses… l’estat respon amb duresa, el govern declara l’estat de guerra; l’exercit reprimeix de nou amb brutalitat amb centenars de morts, ferits i detinguts. Entre ells el pedagog i lliurepensador Francesc Ferrer i Guàrdia, creador de l’escola moderna laica mixta i democràtica dirigida a les classes socials més baixes. Acusat sense proves d’instigador de la revolta i incitador de l’odi al sistema polític i del sistema religiós vigent, és executat com a represàlia el 13 d’octubre de 1909 al castell de Montjuïc… juntament amb altres quatre innocents més, tot i les protestes internacionals.

Es coneix com a Setmana Tràgica les revoltes populars que succeïren a Barcelona i altres ciutats industrials catalanes, entre el 26 de juliol i el 2 d’agost de 1909. A resulta d’aquests fets la ciutat va rebre el sobrenom de “La Rosa de Foc”. El detonant d’aquestes protestes va ser la mobilització de reservistes per ser enviats al Marroc, on el 9 de juliol havia començat la guerra de Melilla. La història oficial del règim, relata que fou una insurrecció anarquista.

La Setmana Tràgica no només revela la profunda desigualtat política i social de l’Espanya de començament del segle XX, sinó que marca un abans i en després en les relacions entre el poble i el poder. El que vara començar com una protesta contra la guerra, acabar com advertència. Barcelona va ser un poble què preferir morir de peus, abans que viure agenollat. 

Un capítol a part és la importància del Rec Comtal per proveir d’aigua a la ciutat de Barcelona, que té el seu origen medieval, des d’una resclosa d’aigües freàtiques (Montcada i Reixac), amb una infraestructura d’uns 12 quilòmetres, però que inicialment ja subministrava aigua a l’antiga Barcino a través dels aqüeductes romans. Així doncs, el Rec Comtal és hereu d’aquell aqüeducte romà de Barcino.

(Vegeu la Guia del Rec Comtal – Caminant pel Rec i la seva història d’Enric H. March).

A començament del segle XX, i coincidint amb la Primera Guerra Mundial (1914) les reivindicacions socials, la pujada del feixisme, l’acció dels esquadristes (a Itàlia: squadristi ó camicie nere), cossos paramilitars i la guerra exacerben els destins polítics, econòmics i socials arreu.

Des de l’esclat de la Vaga de la Canadenca (21 de febrer de 1919), aquests fets es repetirien amb batalla del Rif 1920, conegut com el desastre d’Annual. Sorgeix l’anomenat pistolerisme (1918-1923) regnant de la patronal, per tal d’acabar amb els conflictes obrers, amb la violència anarcosindicalista que assolava Barcelona i la seva àrea industrial. El general Miguel Primo de Rivera donar un cop d’estat el 13 de setembre de 1923, iniciant una dictadura. Va suspendre la constitució de 1876, liquidar i fulminar la Mancomunitat de Catalunya.

Barcelona torna a lluitar i sagnar, torna a caure!!  (vegeu el noi del sucre del bloc).

La Segona República Espanyola fou el règim polític democràtic entre el 14 d’abril de l’any 1931 i el primer d’abril de 1939, que va substituir la monarquia d’Alfonso XIII i el període de Restauración borbònica. Aquest període de restauració va posar fi a la Primera República l’any 1874, que dura escassament 22 mesos, de l’11 de febrer de 1873 al 29 de desembre de 1874.

De nou, un altre cop d’estat del 36 en contra del govern constitucional de la Segona República dona principi a la G.C. liderat per la rebel·lió i el cop d’estat dels militars africanistes el 17 de juliol a Melilla, Ceuta, Tetuan i les illes Canàries. La derrota de la República donà pas a una dictadura colpista vigent fins a la mort del dictador el 20 de novembre de 1975.

Aquest esclat colpista donà pas a tres anys esgarrifosos de guerra, on els grups paramilitars falangistes es varen encarregar de deixar ferides i cicatrius, avui encara obertes.

Barcelona i Catalunya torna a lluitar i sagnar… torna a caure…   La rendició condiciona; però mai guanya…, mai més vençuts!!

El dictador la sotmet, reprimeix la seva essència, castiga el seu esperit i el seu esforç, la menysprea, es torna a silenciar i prohibir el català i la sardana. Però a les llars, en petits sectors i entorns la flama encara serà viva.

Els assassinats a garrot vil, i execucions sumaríssimes sense judicis, continuaran:

La presó Model: Durant els anys més durs de la repressió franquista (1939-1955), més de 1.600 presos van sortir de la model per a ser executats. Molts d’ells presoners polítics i sindicals del règim franquista, ocupaven les cel.les fins a quadruplicar-ne la capacitat.

El camp de la Bota: Durant la Guerra Civil i sobretot a la postguerra, el Camp de la Bota fou el lloc on s’executaren 1.734 presoners de guerra. En memòria d’aquest fet es construí una placa i es va erigir un monument a la Fraternitat. L’actual Parc del Fòrum.

Via Laietana, 43: Símbol de la pitjor repressió franquista, continua sent un edifici condemnat a l’oblit del terror viscut a la ciutat de Barcelona, on encara es reviu escenes penoses de l’antic règim. S’està intentant, reconvertir l’edifici com espai de Memòria sobre la repressió franquista, fins ara sense èxit. La ciutat lluita per esborrar qualsevol símbol feixista, però cap “gobierno del estado“ està disposat a rectificar i demanar perdó dels fets que envolten aquest espai cervell de tortura i epicentre de repressió, en ple segle XXI.  

 Al costat de l’edifici hi ha un faristol que vol insinuar molt suaument quelcom dels seus verdaders horrors perpetrats entre les seves parets…

Salvador Puig Antic últim executat del dictador, pel mètode del garrot vil a la presó model el dia 2 de març de 1974.

Salvador i el mur del franquisme, la història de l’última víctima injusta, terrible execució d’aquesta màquina de l’horror, d’un procés esquitxat des de l’inici. Va estar pres des del dia 25 de setembre al 2 de març. Executat com a venjança per la causa del Carrero Blanco.

Amb la democràcia i després d’una llarguíssima repressió i submissió, de tortures i morts, Barcelona i Catalunya esclata de nou, Orgull, Cultura, Nació, Idioma, Memòria, Lluita, Llibertat, Autonomia, Amnistia, Estatut … Tornem a ser amos de la nostra història i no de la seva ombra.

Documentació: Extractes i reflexions extretes de tertúlies, articles periodístics, blocs, Casals, Ateneus i d’altres mitjans i d’associacions.

Fotografies: pròpies- La Vanguardia – Arxiu fotogràfic -ANC