L’àmplia i vastíssima obra d’AntonioScurati sobre el feixisme arriba al final amb aquest quart llibre titulat M. El fin y el principio. Podreu trobar els tres llibres anteriors d’aquesta sèrie comentats en aquest blog: M. El hijo del siglo, M. El hombre de la providencia i M. Los últimos días de Europa. El llibre que ara començo a ressenyar correspon al període cronològic dels sis-cents darrers dies de vida del fundador del feixisme i del seu propi projecte polític que acaba, com el seu creador, en una extinció massiva, en un fracàs polític sense pal·liatius i en un bany de sang, immers el país en una guerra de diversa tipologia, amb diversos protagonistes implicats (els angloamericans, els alemanys i els italians dividits entre feixistes i antifeixistes i enfrontats en un tràgic enfrontament civil).
El llibre s’inicia l’estiu de 1943 quan les contínues desfetes militars italianes i la invasió aliada a Sicília donen lloc a la reunió del Gran Consell Feixista i a una mena de complot entre una part dels jerarques feixistes i el rei Victor Manuel IIIque destitueix el Duce i anomena com a nou cap de govern el mariscal Pietro Badoglio. En realitat, el rei i Badoglio conduiran el país a una sortida de la guerra, una capitulació gens planificada i que abandonarà l’exèrcit italià sense instruccions ni control. Hitler envairà gran part de la península itàlica, desarmant i reprimint el que queda d’exèrcit italià, mentre el rei i el seu govern es refugien a la zona sud del país sota la protecció dels exèrcits anglo-americans. Mussolini, detingut per ordre del rei, serà alliberat per un escamot de paracaigudistes alemanys que el situarà al Milà ocupat per la Wehrmacht com un fantasma sense carisma ni poder al davant d’una no menys fantasmagòrica República Social Italiana. Un nou experiment polític, en aquest cas republicà ja que el rei ha traït al feixisme, basat en la venjança, l’odi i la sang com quedarà ràpidament palès en el procés de Verona contra els jerarques que l’han traït, entre els quals Galeazzo Ciano, el seu gendre, pare dels seus nets que serà executat malgrat els plors i les súpliques de la seva filla preferida Edda. Però el Duce està completament en mans del seu aliat alemany i aquest no està per perdonar res.
A l’esquerra: imatge de Mussolini després del seu alliberament per escamots alemanys el setembre de 1943 (wikipedia.org) A la dreta: imatge dels afusellaments de Verona; els condemnats, entre els quals Galeazzo Ciano seien d’esquena a l’escamot d’execució (National Geographic)
Al llarg dels sis-cents dies de la República de Saló, assistim a la violència desfermada pel nou/vell esquadrisme feixista contra un moviment partisà creixent, la decadència política, moral i personal d’un personatge acabat, totalment en mans de l’Alemanya nazi, als intents de reconstruir un poder militar impossible, ja que el Führer no admet de cap manera la reconstitució d’un exèrcit feixista. Al llarg del relat apareixen nous i vells jerarques i sicaris al voltant d’una república minvant per efecte del lent però constant avanç aliat i de les accions del moviment partisà. La violència feixista serà la guia i patró de la fugaç República de Saló. Especialment patètiques són les darreres accions de Mussolini els mesos de març i abril de 1945 amb la fugida des de Milà cap al nord seguit per una corrua cada cop més reduïda de seguidors i unitats militars alemanyes que, en un principi, tenen les ordres de Hitler de seguir i vigilar el Duce i que, finalment, abandonen la vigilància i es rendeixen als aliats de la millor manera que poden per pura supervivència. Les darreres setmanes, Mussolini recupera la seva darrera amant, la joveníssima Clara Petacci que l’acompanyarà fins a la mort. L’afusellament no serà la conclusió del drama feixista, ja que els cadàvers del dictador, de Clara i d’uns quants jerarques també ajusticiats seran transportats fins a Milà, exposats a la multitud al Piazzale Loreto en el mateix lloc on mesos enrere els feixistes havien assassinat 15 partisans antifeixistes. Els cadàvers vexats i ultratjats van ser penjats pels peus a la coberta d’una benzinera en construcció al mateix Piazzale.
A l’esquerra: els cadàvers de Mussolini, Petacci i jerarques penjats pels peus al piazzale Loreto de Milà (vikipedia.org) En el centre: dos jerarques importants de l’època republicana, a la dreta de la imatge, Alessandro Pavolini, un dels penjats a Milà juntament amb el Duce i en el centre de la imatge, Vincenzo Costa, brigadista milanès que sobreviurà a la violència de la primera postguerra (wikipedia.org). A la dreta: dos feixistes que continuaran la seva carrera política durant trenta anys com a líders del neofeixista Moviment Social Italià (MSI), a la dreta Giorgio Almirante, el referent polític de la joveníssima Giorgia Meloni incorporada amb quinze anys al MSI i Pino Romualdi(Secolo d’Italia)
La darrera part del llibre és un apartat biogràfic de seguiment dels diferents i més importants protagonistes secundaris (o no tan secundaris) que acompanyen Mussolini en la dissortada i terrible història de la República Social Italiana. Alguns van fugir, altres van morir al costat del seu adorat Duce i altres van canviar de pell amb el temps i els seus noms s’han perpetuat al poder fins els nostres dies. Si aquest apartat porta per títol Las muertes, perquè explica les vides i les morts dels principals protagonistes feixistes, al final el llibre conclou amb Una vidaon s’explica la llarga vida no conclosa encara de Liliana Segre (1930), supervivent de l’Holocaust i activista italiana, reconeguda internacionalment com a testimoni dels horrors del nazisme i el feixisme i nomenada senadora vitalícia a Itàlia. Aquesta història no té un final feliç ja que Liliana pateix ultratges continus dels neofeixistes italians i rep uns dos-cents missatges d’odi antisemita cada dia. Des de 2019 se li ha assignat una escorta per a protegir-la dels possibles atacs. Tal com Scurati escriu a la primera pàgina:
“A tots els que encara creuen en la democràcia, que es preparin per a lluitar-hi”.
El que distingeix aquest volum d’una crònica històrica convencional és precisament l’atenció a la degradació. Scurati mostra Mussolini en la seva total desintegració: un home que continua creient en el seu personatge quan el personatge ja no li serveix de res, que continua dictant discursos quan ningú se l’escolta, que continua sent el Duce al seu cap mentre Itàlia crema. No hi ha aquí redempció ni lucidesa final. Hi ha una cosa encara més inquietant: la persistència del deliri fins a l’últim moment.
L’estructura del llibre és similar a la dels anteriors que completen la tetralogia: se segueix un ordre cronològic amb tres capítols, un per a cada any (1943, 1944 i 1945) i la narració és una seqüència de relats que passen en un lloc concret i una data determinada. Gran part de l’acció esdevé a Milà, el bressol i la tomba del feixisme. Cada petita narració novel·lada va acompanyada per una o diverses fonts que constitueixen una validació historiogràfica del que l’autor ha descrit prèviament. El capítol de Las muertes és prou generós quant a extensió ja que és molt rellevant conèixer com acabaren els múltiples protagonistes d’aquesta història de poder i violència que fou el feixisme. Les darreres pàgines són les dedicades a Liliana Segre, com he comentat línies amunt. L’edició és a càrrec d’Alfaguara i es publicà l’any 2025 amb un total de 417 pàgines. La traducció és de Carlos Gumpert.
El 23 d’agost d’enguany farà 150 anys de la mort d’Ildefons Cerdà i Sunyer (1815-1876), un dels grans catalans del segle XIX i una de les personalitats més universals que ha donat el nostre país. Nascut a Centelles, a la comarca d’Osona, en una família arrelada a Catalunya des de l’Edat Mitjana, Cerdà va ser enginyer, urbanista, polític, economista pensador social i ateneista.
El quadre que presideix la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès és el de Cerdà pintat per Ramón Martí Alsina el 1878, Cerdà havia mort dos anys abans, i probablement el va pintar a partir d’una fotografia. Quina relació té Cerdà amb l’Ateneu Barcelonès? Cerdà formava part de la Societat Filomàtica (fundada el 1839) que el 1860 es va fusionar amb l’Ateneo Catalán i aquest es fusionà amb el Casino Mercantil Barcelonès el 1872 i donà lloc a l’Ateneu Barcelonès.
Retrat d’Ildefons Cerdà que mostra el personatge assegut a la seva taula de treball: hi recolza el colze esquerre i té les cames creuades sobre les quals reposa la mà dreta que subjecta un llapis. Destaca el rostre de Cerdà, amb la mirada fixada en l’espectador i un dens i llarg bigoti blanc. Sobre l’escriptori hi ha diversos volums de llibres i en primer terme el que sembla un plànol on s’hi pot llegir: “Ensanche de Barcelona…” amb un compàs a sobre. El cortinatge vermellós tanca l’escena per l’esquerra. Ramon Martí i Alsina (Barcelona, 1826-1894), és l’autor d’aquest retrat, amb qui el lligaren vincles d’amistat, de coincidència política i d’ideals utòpics. Pintat el 1878 a partir d’una fotografia. Obra de l’Ateneu Barcelonès. (Text de M. Teresa Guasch Canals)
Tot i que la seva família el volia dedicar a la carrera eclesiàstica, ell va seguir la seva pròpia vocació i es va formar com a enginyer. Va ser un home de gran curiositat intel·lectual i amb una profunda confiança en el progrés, la ciència i la millora de les condicions de vida de les persones.
El 20 de juny de 1848 es va casar amb la pintora Magdalena Clotilde Boschi Carbonell, filla del banquer Josep Bosch i Mustich, amb qui va tenir quatre filles: Pepita (1849), Rosita (1850), Sol (1851) i Clotilde (1861), que va ser una coneguda instrumentista d’arpa coneguda com a Esmeralda Cervantes. La relació matrimonial no va funcionar bé i Clotilde Cerdà, la filla menor, podria haver estat fruit d’una relació extramatrimonial de la seva esposa, i Cerdà va excloure-la del testament. El 1862 el matrimoni es va separar a conseqüència del naixement de Clotilde i el 1864 la seva esposa va marxar a Madrid.
Esmeralda Cervantes (Clotilde Cerdà) i Clotilde Bosch. Filla i esposa d’Ildefons Cerdà
La seva obra més coneguda és, sens dubte, el Pla Cerdà,l’Eixample de Barcelona que s’aprova el 1859 i es comença a desplegar un any més tard. Però aquest projecte era molt més que una simple ampliació urbana. Cerdà volia construir una ciutat més saludable, amb aire, llum, arbres i espais oberts per a tothom. Pensava en una ciutat sense privilegis, amb carrers amplis i amb les mateixes condicions de vida per a tots els barris.
En una època en què les desigualtats socials eren enormes, Cerdà va estudiar les condicions de vida dels obrers i es va preocupar especialment per les classes populars. Va analitzar salaris, habitatges, malalties i esperança de vida, convertint-se en un dels primers estudiosos de les desigualtats socials urbanes.
El 1867 va publicar. Monografía estadística de la clase obrera en Barcelona, en 1856: Espécimen de una estadística funcional de la vida urbana, con aplicación concreta a dicha clase. Es va publicar com un apèndix de la Teoría general de la urbanización y aplicación de sus principios y doctrinas a la reforma y ensanche de Barcelona. (1867)
Políticament, va ser un home de conviccions liberals, republicanes i federalistes. Va formar part de la Milícia Nacional, fou diputat a les Corts (1851-1852), regidor de Barcelona (1854-56) i president de la Diputació de Barcelona (1873) durant la Primera República. Va defensar els drets dels treballadors i va mantenir una estreta relació amb els corrents progressistes del seu temps, influït pel socialisme utòpic i pels ideals democràtics.
Català convençut, va participar en la vida pública del país i fins i tot va intervenir en la proclamació de l’Estat Català de caràcter federal durant la Primera República (1873). Malgrat això, durant molts anys va patir incomprensió i fins i tot es va arribar a difondre falsament que no era català.
La seva manera d’entendre la ciutat era profundament humanista. Una de les seves frases més conegudes resumeix perfectament el seu pensament:
“Ruralitzeu allò que és urbà, urbanitzeu allò que és rural”
Amb aquestes paraules defensava la necessitat d’un desenvolupament equilibrat, capaç d’unir els avantatges de la ciutat amb la qualitat de vida del món rural.
Però la vida de Cerdà no va ser fàcil. Va haver de suportar fortes crítiques, enemistats polítiques i una llarga campanya de desprestigi. Els seus projectes no sempre van ser compresos i, finalment, va morir malalt i pràcticament arruïnat, sense haver cobrat molts dels treballs que havia realitzat.
Tanmateix, el temps li ha acabat donant la raó. Avui Ildefons Cerdà és reconegut arreu del món com un dels fundadors de l’urbanisme modern i com l’home que va imaginar una Barcelona oberta, igualitària i preparada per al futur.
Recordar Ildefons Cerdà és recordar un català universal, un home avançat al seu temps, compromès amb el progrés, la justícia social i la construcció d’un país modern al servei de les persones.
Personalitats relacionades amb Ildefons Cerdà (1815-1876)
La vida i l’obra d’Ildefons Cerdà es van desenvolupar enmig d’una extraordinària generació de polítics, científics, artistes i pensadors catalans i europeus. Aquestes són algunes de les figures més destacades amb les quals va mantenir una relació, influència, i amb la majoria, una coincidència ideològica.
Pascual Madoz (1806-1870). Polític progressista i ministre d’Hisenda, autor del famós Diccionario geográfico-estadístico de España i de la desamortització de 1855. Fou company de Cerdà en la candidatura progressista per Barcelona i compartiren ideals liberals i reformistes.
Laureà Figuerola (1816-1903). Economista i polític català, impulsor de la pesseta com a moneda espanyola. Defensor del lliurecanvisme i de la modernització econòmica, pertanyia al mateix entorn progressista i reformador de Cerdà.
Pere Monlau (1808-1871). Doctor en medicina, higienista i humanista. Va dedicar-se a la psiquiatria. Metge frenòpata a l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona l’octubre de 1843, on fa treure les cadenes als bojos. L’any 1841 va guanyar el concurs sobre els avantatges de l’enderrocament de la muralla de Barcelona amb l’obra Abajo las murallas.
Laureà Figuerola (1824-1901). Escriptor, periodista i polític de la Renaixença. Amic de Cerdà i figura clau del liberalisme català. Va contribuir a donar noms històrics catalans als carrers de l’Eixample, recuperant la memòria nacional de Catalunya.
Narcís Monturiol (1819-1885). Inventor del submarí Ictíneo, escriptor i republicà federal. Compartia amb Cerdà l’interès pel socialisme utòpic i la convicció que la ciència i la tècnica havien de servir per millorar la vida de les persones.
Ramon Martí i Alsina (1826-1894). Pintor i intel·lectual, introductor del realisme a Catalunya. Formava part del cercle progressista i republicà que freqüentava Cerdà i compartia amb ell una mirada moderna i crítica sobre la societat.
Ferdinand de Lesseps (1805-1894). Diplomàtic francès i impulsor del canal de Suez. Com a cònsol de França a Barcelona durant els anys quaranta, va donar suport al moviment liberal català i mantingué bones relacions amb diversos reformistes, entre ells Cerdà.
Narcís MonturiolRamon Martí i AlsinaFerdinand de Lesseps
Francisco Coello de Portugal (1822-1898). Enginyer i cartògraf, autor de l’Atlas de España. Va col·laborar amb Cerdà en treballs tècnics i compartia la confiança en la planificació científica del territori.
Pierre-Joseph Proudhon (1809-1865). Filòsof i pensador socialista francès. Tot i que no consta una relació personal directa, les seves idees federalistes, mutualistes i antijeràrquiques van influir l’ambient intel·lectual en què es movia Cerdà.
Antoni Rovira i Trias (1816-1889). Arquitecte barceloní i principal rival de Cerdàen el concurs de l’Eixample. El seu projecte, preferit per l’Ajuntament de Barcelona, fou derrotat per la decisió del govern central d’imposar el Pla Cerdà. Amb el temps, tots dos han estat reconeguts com a grans urbanistes.
Francisco Coello de PortugalPierre-Joseph ProudhonAntoni Rovira i Trias
Estanislau Figueras (1819-1882). Polític republicà i primer president de Govern de la Primera República Espanyola. Company de candidatura de Cerdà i referent del republicanisme federal català.
Francesc Pi i Margall (1824-1901). Pensador federalista i segon president de Govern de la Primera República. Les seves idees sobre el federalisme i l’autogovern coincidien plenament amb les conviccions polítiques de Cerdà.
Étienne Cabet (1788-1856). Filòsof francès i autor de Voyage en Icarie. El seu socialisme utòpic va influir profundament Cerdà, Monturiol i altres republicans catalans.
Estanislau FiguerasFrancesc Pi i MargallÉtienne Cabet
Abdó Terrades (1812-1856). Primer alcalde republicà de Catalunya i pioner del republicanisme federal. Representava el mateix corrent democràtic i popular que inspirava Cerdà.
Josep Anselm Clavé (1824-1874). Músic i promotor del moviment coral obrer. Va treballar per l’educació i la cultura de les classes populars, compartint amb Cerdà la preocupació per la dignitat dels treballadors.
Pere Falqués (1850-1916). Arquitecte modernista autor dels fanals del passeig de Gràcia. Anys després de la mort de Cerdà va projectar un monument en honor seu que, tanmateix, no es va arribar a construir.
Francesc Daniel Molina (1812-1867). Arquitecte de la plaça Reial de Barcelona i figura destacada de l’urbanisme barceloní anterior a l’Eixample. Va participar en els debats sobre la transformació de la ciutat.
Abdó TerradesJosep Anselm ClavéPere Falqués
Un mateix esperit de progrés
Tots aquests personatges, malgrat les seves diferències, formen part d’una generació que va voler modernitzar Catalunya, impulsar la ciència, l’educació, la cultura i la participació política. Ildefons Cerdà n’és una de les figures més representatives: un enginyer que va entendre que les ciutats no havien de construir-se només amb pedra i carrers, sinó també amb justícia social, salut pública i igualtat d’oportunitats.
Dones coetànies a Ildefons Cerdà
Tot i que els espais polítics i científics del segle XIX eren majoritàriament masculins, hi ha diverses dones catalanes, espanyoles o europees que, per relació personal, familiar o per coincidència intel·lectual, poden formar part d’aquest univers cerdanià.
Clotilde Bosch i Carbonell (1822-?). Pintora i esposa d’Ildefons Cerdà. Filla del banquer Josep Bosch i Mustich, es va casar amb Cerdà el 1848 i van tenir quatre filles. La seva relació matrimonial fou complicada i acabà en separació, però la seva figura ens permet apropar-nos a la dimensió més humana i familiar de l’urbanista.
Clotilde Cerdà i Bosch (1861-1926). Filla d’Ildefons Cerdà, coneguda internacionalment amb el nom artístic d’Esmeralda Cervantes. Va ser una prestigiosa arpista, compositora i pedagoga. Defensora de l’educació femenina i de la promoció cultural de les dones, fou una de les artistes catalanes més reconegudes del seu temps.
Josefa Massanés i Dalmau (1811-1887). Poeta catalana vinculada a la Renaixença. Va ser una de les primeres dones a obtenir reconeixement literari a Catalunya i defensà l’educació femenina i la cultura catalana.
Clotilde CerdàJosefa Massanés i Dalmau
Isabel de Villamartín (1837-1877). Coneguda amb el pseudònim de Clemència Isaura, va ser una poeta premiada als Jocs Florals i defensora de l’educació femenina.
Elena Maseras i Ribera (1853-1905). Nascuda a Vila-seca, l’any 1872 es va convertir en la primera dona a l’Estat espanyol a matricular-se a la Universitat (Medicina a Barcelona).
Dolors Aleu i Riera (1857-1913). Primera dona llicenciada en Medicina de l’Estat espanyol. Pertany a una generació posterior a Cerdà, però representa la culminació d’aquell ideal de progrés científic, higiene i millora social que ell havia defensat.
Isabel de VillamartínElena Maseras i RiberaDolors Aleu i Riera
Dones espanyoles coetànies
Concepción Arenal (1820-1893). Jurista, escriptora i pionera del feminisme a Espanya; va visitar presons vestida d’home per poder estudiar dret.
Rosalía de Castro (1837-1885). Poeta i novel·lista gallega capital; la seva obra va dignificar la seva llengua i va retratar la duresa de la migració i la pobresa.
Gertrudis Gómez de Avellaneda (1814-1873). Escriptora hispanocubana de l’etapa romàntica, gran dramaturga i lluitadora contra el racisme i l’esclavisme.
Concepción ArenalRosalía de CastroGertrudis Gómez de Avellaneda
Carolina Coronado (1820-1911). Una de les poetes romàntiques espanyoles més cèlebres, molt activa en cercles intel·lectuals i promotora de joves autores.
Eugenia de Montijo (1826-1920). Aristòcrata granadina que es va convertir en emperadriu consort dels francesos pel seu matrimoni amb Napoleó III.
Carolina CoronadoEugenia de Montijo
Dones europees coetànies
Rosa Bonheur (1822-1899). Pintora francesa de gran prestigi internacional, exemple d’independència femenina i de modernitat cultural. La seva trajectòria simbolitza l’obertura europea i cosmopolita pròpia del segle de Cerdà.
Victòria I del Regne Unit (1819-1901). Monarca que va donar nom a tota una era (l’època victoriana), coincidint exactament amb l’etapa de maduresa de Cerdà.
Ada Lovelace (1815-1852). Matemàtica i escriptora britànica, nascuda el mateix any que Cerdà i considerada la primera programadora informàtica de la història.
Rosa BonheurVictòria I del Regne UnitAda Lovelace
Amantine Dupin coneguda com a George Sand (1804-1876). Novel·lista francesa i una de les grans figures culturals del segle XIX. Republicana, defensora dels drets de les dones i crítica amb les desigualtats socials. Era admirada pels ambients liberals i progressistes freqüentats per molts contemporanis de Cerdà.
Florence Nightingale (1820-1910). Infermera, escriptora i estadística britànica; creadora del model d’infermeria moderna aplicat als hospitals de guerra.
Charlotte Brontë (1816-1855) i Emily Brontë (1818-1848): Germanes i novel·listes angleses universals, autores de Jane Eyre i Cims borrascosos.
George SandFlorence NightingaleCharlotte BrontëEmily Brontë
Aquest conjunt d’homes i dones transmet, en gairebé tots els casos, una imatge d’un segle XIX modern, culte, progressista i obert al món, de la qual Ildefons Cerdà és una de les figures centrals.
Titol: Manuel Álvarez-Castrillón y Bustelo (1886-1957). Científic i represaliat.
Autor: Josep Lluís Campa Planas
Parnass edicions 2026
L’autordel llibre: Josep Lluís Campa és economista, graduat en ciències polítiques i doctor en història per la UPF. Col·labora en la Comissió de Memòria històrica de l’Ateneu El Poblet-Sagrada Família.
El llibre: És la biografia d’un científic que immers primer en la República i després en la guerra i post-guerra civil va sobreviure com va poder. És un personatge quasi anònim que la família ha volgut honorar.
En aquest sentit l’autor en l’epígraf ja ens dona en paraules del Memorial Walter Benjamin de Port-Bou el tema central
“És una tasca més àrdua honorar la memòria dels essers anònims que la de persones cèlebres. La construcció històrica es consagra a la memòria de les que no tenen nom.”
Hi trobem molts trets característics de la situació en què va viure aquella generació. No es va voler ficar en política però es va significar l’octubre de 1934 per complir el deure de què Telègrafs no parés enmig de les disputes sindicals pel control de l’organisme. Aquest fet li va portar en la post-guerra una repressió desmesurada que va comportar-li presó i moltes dificultats per retornar a la seva anterior vida civil.
És terrible la part del consell de guerra amb les delacions i acusacions. Res que no sabem d’altres casos, però esfereïdor cada cop que recordem el que va passar. En paraules de l’autor en l’epíleg
“Analitzar el Consell de Guerra … transcendeix l’interès particular per mostrar-nos de forma clara com es desenvolupaven els judicis militars sobre els civils en els inicis de la dictadura franquista: presó provisional sense fiança, delacions imprescindibles per poder fer les acusacions, testimonis acusatoris sense proves amb omissió dels testimonis favorables, esforços de la família per trobar avals que al cap i a la fi eren ignorats.”
L’autor, a partir d’uns quaderns conservats per la família i que a mena de diari sense regularitat havia redactat Manuel Álvarez al llarg de la seva vida ha confirmat el que deien, les dates, els fets,… Ha treballat en tots els arxius possibles buscant completar les llibretes manuscrites i la resta de la vida que no va explicar -la primera llibreta comença el 1916 i la segona llibreta s’acaba el 1934-.
Manuel Álvarez nascut a Luarca fou fill pòstum. Va estudiar el batxillerat a Oviedo i Gijón. El 1905 ingressa com aspirant al cos de Telègrafs i el destinen a Barcelona després d’unes oposicions i una formació a Madrid. A Barcelona coneix la que serà la seva esposa -Palmira Prats- i això fa que un destí temporal i aleatori passi a definitiu.
A Barcelona es traurà la llicenciatura en ciències exactes. Més endavant la de ciències físiques i el doctorat en ciències exactes. Els estudis, la seva curiositat científica i la seva tenacitat el portaren a treballar a l’Observatori Fabra i a ser professor a la Facultat de Ciències. També a ser membre de la Reial Acadèmia de les Ciències i de les Arts. Tot mentre seguia sent funcionari del cos de Telègrafs.
El 1933 es nomenat cap del centre de Telègrafs de Barcelona sembla que amb el beneplàcit de l’UGT. El 1934, el mateix any que es doctorà, tenen lloc els denominats fets d’octubre que li comportaran l’obertura d’un expedient que més endavant li és resolt favorablement i anul·lat. Durant la revolta l’acusaren de deixar que persones d’Esquerra Republicana agafessin el comandament de la central i durant dos dies es paralitzés el tràfic de telegrames.
Aquets fets, el ser acusat de catalanista i d’haver propagat notícies favorables a la República durant la guerra -sense proves- semblen ser els principals motius del Consell de Guerra a què fou sotmès i la posterior condemna a vuit anys de presó major. Com en molts altres cassos el motiu de la delació va ser l’enveja i el voler posicionar-se amb les noves autoritats. El delator va ser el nou cap de Telègrafs que havia estat company seu abans de la guerra.
Comença una època també molt dura per la família per intentar una revisió de condemna buscant avals. Finalment aconsegueixen rebaixar els vuit anys a quatre i que la presó sigui menor.
La reincorporació a l’anterior vida civil no serà fàcil. Estava suspès de feina a Telègrafs. Tampoc es podia reintegrar a l’Observatori Fabra ni a les classes de la Universitat. A la Reial Acadèmia de Ciències no s’hi reincorporarà definitivament fins el 1946. El 1951 podrà tornar a donar classes d’electricitat al Consell Superior d’Investigacions Científiques i el 1953 reingressarà a Telègrafs. Mentre, a part del treball de la seva esposa, varen subsistir fent traduccions de llibres científics i publicant treballs.
Es diu que al costat d’un home important sempre hi ha una dona tant o més valuosa. En aquest cas es compleix un cop més la dita, Palmira va ser una col·laboradora traduint al català i prenent dades meteorològiques quan ell ja no podia fer-ho a causa de la malaltia pulmonar que el va portar a la mort. Així trobem que la Reial Acadèmia de Ciències en l’acta que un cop difunt agraeix els estudis del Dr. Álvarez també hi consta la col·laboració de la Palmira Prats.
Manuel Álvarez-Castrillón i Palmira Prats
També el va ajudar a donar carreres universitaris -llicenciades una en Física i l’altra en Química- a les dues filles als anys 30/40 en què poques noies eren universitàries i menys de carreres de ciències.
El llibre conté moltes fotos familiars, professionals i còpia de les cites de la premsa. Hi ha també una relació de totes les publicacions que va fer -només la relació de títols ocupa sis pàgines- i la publicació sencera que va publicar el Servei Meteorològic de Catalunya amb el títol La Claror del cel de Barcelona que fou premiada.
En resum una vida com la de molts altres que la guerra civil va capgirar i va tardar molts anys a tornar al punt de partida després de nombrosos patiments personals i familiars.
Miquel Berga (Salt, 1952) és professor honorari de literatura anglesa de la Universitat Pompeu Fabra, de Barcelona. Ha escrit nombrosos estudis sobre literatura anglesa, especialment sobre George Orwell.
És autor, entre altre títols, d’Un aire anglés (2018) i Una educació (2021). El 2019 va publicar Quan la història et crema la mà. Auden i Orwell entre dues guerres. El 2013 va editar i traduir el volum Un hotel en la Costa Brava de Nancy Johnstone, l’aventura de dos idealistes anglesos envoltats del remolí de la Guerra Civil que, d’alguna manera, han donat peu a aquest llibre: Eileen, Retrat d’un matrimoni que ha obtingut el XLVII Premi Joanot Martorell.
Editat i traduït per Miquel Berga
Miquel Berga comença aquest llibre amb una cita de Julian Barnes:
Ajuntes dues persones que no havien estat mai juntes… i neix alguna cosa nova i el món canvia. Potser en aquell moment ningú se n’adona, però això no importa. D’alguna manera, el món ha canviat…Llavors, en algun moment, més aviat o més tard, un dels dos se’n va. I allò que s’en va és més gran que la suma que feien tots dos. Potser això no és possible matemàticament parlant. Però emocionalment sí que ho és, de possible.
El llibre comença per relatar-nos com es va conèixer la parella i com van decidir unir les seves vides. Els seus inicis precaris en un llogaret rural de Wallington, amb cabres i gallines. Orwell (el seu nom real era Eric Blair) es guanya en prou feines la vida fent articles i tambe publica Dies a Birmània, un llibre devastador sobre els mals del colonialisme després de les seves experiències havent servit allà durant 5 anys a l’Imperi Britànic. Orwell comparteix
“cabòries, ideals i ambicions personals amb una dona intel·ligent i vitalista que no espera flors i violes d’aquell matrimoni, però que està disposada a viure l’aventura amb il.lusió i compromís”.
Molt joves europeus que, per la seva edat, no havien participat en la Primera Guerra Mundial, tenien la sensació de què no havien pogut cumplir amb el que d’ells es podia esperar, de què tenien un deute pendent amb la societat. La Guerra Civil espanyola els hi va brindar l’oportunitat de pagar aquest deute pendent. Orwell va ser un d’ells.
Creia fermament que, si volia mantenir la possiblitat d’escriure amb llibertat, ara calia deixar la ploma, agafar el fusell i matar feixistes. Va venir a Espanya pel seu compte i gràcies a l’avançament de cent lliures que li havien fet per un llibre sobre la vida dels miners anglesos. N’han parlat amb l’Eileen i ella hi està totalment d’acord i vindrà a Espanya, a prop del seu marit, de seguida que sigui possible per poder-lo ajudar en la causa que comparteixen i viuran una particular “lluna de mel“.
L’Eileen farà el seguiment de les galerades i assumirà les decissions que calguin. Ella va aconseguir portar a terme la publicació dels escrits del seu marit. Orwell va viure a Barcelona l’eufòria dels començaments de la guerra, va allistar-se a les milícies del POUM i va fer una setmana de preparació a la caserna Lenin abans d’emprendre el viatge cap al front d’Aragó. No obstant, ben aviat se n’adonarà de que la guerra no és el que imaginava, Troba “boira, fred, fang, immundícia i pudor arreu”. Vegeu també les ressenyes dels dos llibres d’Andy Durgan Voluntarios por la Revolución. La milicia internacional del POUM en la guerra civil española i El POUM. República, revolució i contrarevolució en aquest mateix blog gaudirlacultura.com
Manuel Barceló i Cabanes, el primer de l’esquerra del grup ubicat en primer pla, comparteix fotografia amb George Orwell, el personatge més alt que sobresurt al fons de la imatge / Agustí Centelles (26 de desembre del 1936) Tot Barcelona
Orwell queda decebut, la guerra no és el que esperava, i l’exercit republicà està format majoritàtiament per joves inexperts amb armament rudimentari. Comença a veure que aquella guerra serà difícil de guanyar. Es ferit de gravetat i torna a Barcelona. Comprova com ha canviat Barcelona des que va marxar al front, s’han perdut els aires triomfalistes d’aquell començament.
Miquel Berga aprofita per narrar-nos els conflictes interns entre els diferents partits de l’esquerra republicana que van portar a la parella a haver d’abandonar el país a corre-cuita, perseguits sota la sospita de col·laborar amb l’enemic. De tot això en donarà un testimoni demolidor a “Homenatge a Catalunya” i, més tard, a “Mil nou-cents vuitanta-quatre”, on ho convertirà en la més famosa i devastadora crítica novel·lada dels mètodes totalitaris.
Pròleg de Miquel Berga
Quan tornen a Anglaterra, un altre conflicte els espera, comença la Segona Guerra Mundial. L’agost de 1941 Orwell comença a col·laborar amb la BBC. Ha sigut refusat com a soldat per la seva mala salut, però el soldat frustrat se sent útil. També col·labora amb el setmanari socialista “Tribune“. Tot això li permet tenir més temps per escriure la novel·la que té a dins, la cèlebre “Animal Farm, La rebel·lió dels animals“. Molts dels fets que es narren a la present novel·la ens són explicats a través de les cartes que va escriure l’Eileen.
La resta del llibre descriu totes les penúries económiques i físiques que va patir la parella durant els temps de guerra i el periple d’Orwell en solitari després de la mort de l’Eileen Tot està relatat amb una prosa fluida i molt ben documentada. El llibre és de molt bon llegir i aporta noves i interessants dades sobre la vida d’aquests dos personatges, tan vinculats per sempre més a la nostra Guerra Civil. Amor i guerra. L’aventura personal i el compromís polític d’una parella excepcional.
El llibre descriu les tres darreres hores de vida del doctor Joan Baptista Peset i Aleixandre (1886 – 1941) un metge i catedràtic de Medicina Legal i Toxicologia a la Universitat de València que arribà a ser rector de la mateixa universitat durant el període republicà, entre maig de 1932 i juny de 1934. Peset era un intel·lectual d’esquerres compromès i militant en el partit d’Azaña, Izquierda Republicana, i pertanyia a la burgesia il·lustrada, progressista i catòlica tan minoritària en aquell país. Formava part d’una saga de metges i científics; el seu pare també era metge i catedràtic universitari i ell mateix havia fet quatre carreres i tres doctorats. Era valencianista convençut i el 1913 havia participat en el I Congrés de metges en llengua catalana, del qual el seu pare era un dels presidents d’honor. La tradició liberal de la família es remuntava a vàries generacions enrere. Era, en definitiva, una persona molt popular a la ciutat de València. Aquesta popularitat i el seu immens prestigi, van fer que fos triat per encapçalar la candidatura del Front Popular per València en els eleccions del 16 de febrer de 1936. Va obtenir 84.106 vots, guanyant clarament els comicis en aquesta circumscripció i aconseguint un escó a les Corts espanyoles.
Al final de la guerra va assistir a la darrera sessió de les Corts republicanes celebrada a Figueres l’1 de febrer de 1939. D’allà passà a França, però tornà un altre cop a València i acompanyà al doctor Negrín quan aquest partia cap a l’exili, tot negant-se ell mateix a seguir-lo. Al darrer moment intentà la sortida des d’Alacant, com els últims republicans, però fou detingut. Passà per diversos camps de concentració i, finalment fou empresonat a la presó Model de València. El terrible final començaria aquí, amb un consell de guerra sumaríssim que el condemnaria a mort amb una petició d’indult; malgrat aquesta demanda en la qual hi havia, entre d’altres, l’arquebisbe de València (el mateix Peset era catòlic practicant i la seva dona havia estat presidenta d’Acció Catòlica de la ciutat) un grup de metges i col·legues universitaris van demanar la revisió del judici i el nou sumaríssim el va condemnar a mort.
L’autor arriba per primera vegada a la lectura de les actes del consell de guerra l’any 2011 i queda impressionat. A partir d’aquí comença una intensa i rigorosa feina de consulta en arxius per reconstruir els fets que conduïren a l’afusellament i la caracterització de tots els personatges que d’alguna manera hi estaven implicats, començant per l’autèntic protagonista, el doctor Peset. Per les pàgines del llibre van passant les diverses persones que conformen la història i acompanyen en Peset: els altres tres republicans que acompanyaren el metge en la saca (així deien les extraccions de condemnats a mort en un dia determinat) del fatídic 24 de maig de 1941. Altres protagonistes de la novel·la són alguns dels funcionaris de la presó i més personatges que ajuden a construir el relat.
La narrativa destaca la traïció d’antics companys de professió i amics que atesten en contra seva per enveges o ambició, la qual cosa subratlla la “ingratitud” que dona títol al llibre, destacant la dignitat humana pel damunt de la intolerància i el fanatisme. El llibre esdevé un clam a favor de la cultura i el progrés davant de la barbàrie feixista.
Aquest és un llibre tremendament trist, però de lectura apassionant, elèctrica i que t’atrapa pràcticament des de la primera pàgina. M’encanten els llibres d’aquest autor i és el quart llibre que llegeixo de Martí Domínguez, valencià, doctor en Biologia, professor titular de Periodisme a la Universitat de València i director de la revista Mètode Science Studies Journal, una revista molt seriosa i, al mateix temps propera, de continguts científics amb un enfocament que prioritza l’estudi crític de la ciència i la tecnologia, fent èmfasi en la relació Ciència – Tecnologia – Societat. Amb Ingrata pàtria, Domínguez tanca una trilogia de novel·les dedicades al feixisme. La primera va ser La sega (2015), podeu clicar l’enllaç per a veure l’entrada i la segona L’esperit del temps (2019) que podreu trobar ressenyada en aquest bloc pel nostre entranyable amic Pep Bujosa que ens deixà durant la pandèmia del coronavirus.
A l’esquerra, imatge de Joan Baptista Peset (El Nacional) i a la dreta, Martí Domínguez (wikipedia.org)
Ingrata pàtriaés una novel·la publicada per Proa – A tot vent l’octubre de 2025 amb 280 pàgines.
Aquest tercer dietari de Raimon -el 1983 va publicar Les hores guanyades i el 2023 Personal i transferible– prossegueix la qualitat dels anteriors i torna a demostrar que el conegut cantautor valencià és més que un artista. El ciutadà Ramon Pelegero és, sobretot, un intel·lectual, concepte, avui dia, potser en desús.
Ho és, indubtablement, per la qualitat de les seves reflexions. Però també per les lectures, ben singulars. I per la seva implicació en els afers col·lectius. Just quan començava en l’ofici de cantar, el xativí s’havia llicenciat en Història, i això té el seu pes.
Que Raimon, a més de bon escriptor, és un gran cantant i autor resta fora de tot dubte. N’ha donat prou mostres amb les seves pròpies cançons, la interpretació de poemes del Renaixement valencià o de versos ben triats d’un poeta tant de referència com Salvador Espriu. I tot plegat, anant sempre per lliure. En paraules de Salvador Espriu: “Raimon, un fenomen complexíssim. Raimon anticonvencional, inquietador, insòlit, exemplar. Raimon, un “clàssic”? Per la seva realitat ètica, sí. Per l’excel·lència i per la més que probable perdurabilitat del seu art també. En el sentit de “normatiu”? Jo crec que no, perquè és inimitable i no repetible.”
I això també s’escau a nivell polític. El nostre home se sent, sobretot -tot i no declarar-se independentista- ciutadà dels Països Catalans, a més d’una persona molt coherentment d’esquerres. El que és curiós és que se l’havia considerat pròxim a aquell partit tant potent que va ser el PSUC, però sempre vol donar a entendre que no es casa amb ningú. Casat -i molt enamorat- només ho està amb la seva dona, la italiana Annalisa Corti, que ha estat també la seva mànager. Vegeu la Fundació Raimon i Annalisahttps://www.fundacioraimoniannalisa.com/
La Fundació Raimon i Annalisa, al monestir de Santa Clara de Xàtiva.
Al llibre -que transcorre entre els anys 1984 i 1989- abunden, com als dietaris anteriors, notes subtils d’ambient i de paisatge. També tot el tràfec de la feina: la composició i la interpretació, els assaigs, els recitals, les entrevistes i altres intervencions als mitjans. També hi són els desànims, les incerteses i els dubtes. I compten igualment -a més de l’actualitat política- els llocs: Barcelona com a residència habitual, la Xàtiva de provinença, la Xàbia d’estiueg i altres estades freqüents, València, Roma, París, Frankfurt, Nova York o el Japó. I són importants, no cal dir, els amics, entre els quals Rafael Ribó, Manuel Vázquez Montalbán, Joan Fuster, Andreu Alfaro, Enric Sopena, Manuel Vicent…
Joan Fuster, Sueca, desembre 1983. Foto: C. PuigAmb Rafel Ribó. Foto d’autor desconegut
Fotografies extretes de la Fundació Raimon i Annalisa
El llibre té una vessant molt emotiva arran d’una operació de càncer de la seva dona i la mort de la mare de l’artista. Són pàgines d’una gran tendresa i d’una molt valuosa qualitat humana.
Raimon i Annalisa a sa casa a Barcelona. 1993. Foto: Ros Ribas
En definitiva, aquest Punxa de temps ens punxa, ben cert, perquè ens transmet el record d’aquells anys 80 del segle XX que van prefigurar la realitat D’un temps, d’un país -títol d’una de les primeres cançons raimonianes-: els nostres.
Proves per la portada del 1er EP. 1963. Foto: Maspons
Emma Lira La luna sobre Roma Editorial Planeta (2024)
No acostumo a llegir massa llibres en castellà, però com que aquesta novel·la d’Emma Lira me la va regalar pel sant la meva filla Júlia, era de lectura obligada. Un llibre, La luna sobre Roma, de la madrilenya Emma Lira, molt plaent i que en dues de les grans cultures de l’Antiguitat, Roma i Egipte. La periodista i escriptora madrilenya descriu, amb gran riquesa de detalls, aquests mons, quan començava a existir l’Imperi romà i a Egipte s’acabava la dinastia ptolemaica, l’última sobirana de la qual va ser la mítica reina Cleòpatra.
Sabíeu que aquesta mandatària va tenir una filla anomenada Selene, fruit de la seva unió amb el conegut militar i polític romà Marc Antoni? Doncs jo no, us ho confesso. La història que es narra a La luna sobre Roma s’esdevé inicialment quan la noia tenia tan sols deu anys i estava disposada a morir abans de ser testimoni de com Egipte queia sota el poder de Roma.
Selene és dolorosament conscient que tot el pes de la dinastia ptolemaica recau sobre les espatlles dels seus últims hereus, ella i el seu germà Helios, els bessons sagrats, considerats deus pel seu poble.
Octavi, el futur emperador August, també ho sap, com sap que deixar aquests nens amb vida a Alexandria podria instigar una rebel·lió. Però el seu pla no tirarà endavant, i anys més tard Selene es casa amb Juba, rei de Numídia i Mauritània, a l’Àfrica Occidental i esdevé reina, com ho era Cleòpatra, la seva mare.
Lira, una periodista, i sobretot escriptora, de molt talent
Una història, doncs, molt interessant, ben escrita i plena de detalls, en un estil on abunden les frases complexes. És l’escriptura d’Emma Lira (Madrid, 1971), que va estudiar Periodisme a la Universidad Complutense i començà la seva carrera a Diario 16, exercint posteriorment com a redactora en cap a diferents publicacions.
Escriptora, amant de l’arqueologia i gran viatgera, com a narradora ens demostra la seva capacitat per crear ambients i, sobretot, personatges inoblidables. Per això, la seva trajectòria va ser reconeguda l’any 2013 com a finalista del Premio Fernando Lara amb Tras el agua grande, i posteriorment ha publicat Búscame donde nacen los dragos (2013), Lo que esconden las olas (2015), Espejismo, viaje al Oriente desaparecido (2018), Ponte en mi piel (2019) i El último árbol del paraíso (2020).
Ignoro si, com en cas de Selene, Emma Lira és prou coneguda a Catalunya. Potser no visito tantes llibreries, però a mi no em sonava de res. En tot cas, gràcies, Júlia, per haverme-la portat a casa.
Aquest llibre és el tercer de la sèrie que l’autor dedica a l’estudi del feixisme des d’una postura radicalment antifeixista. Vaig llegir i ressenyar les dues primeres entregues l’any 1920 (M. El hijo del siglo) i l’any 1923 (M. El hombre de la providencia) i ara acabo de llegir el tercer. El que havia de ser una trilogia ara ja s’ha transformat en una tetralogia amb un quart tom (M. La hora del destino) publicat l’any 2024 que de moment no he llegit. Suposo que més endavant tornaré a l’apassionant i funest personatge de la història mundial que vuitanta anys després de la seva mort encara desperta nostàlgies i relectures històriques truculentes entre la renovada i, al mateix temps retrògrada, extrema dreta del món i, en especial, entre els antics missinos neofeixistes (en el seu moment del Moviment Social Italià o MSI) ara en el govern italià en una barreja de la dreta més ortodoxa berlusconiana, els radicals xenòfobs de la Lliga de Salvini, tots presidits per la “moderada” Georgia Meloni amb el seu partit Fratelli d’Italia provinent de l’Aliança Nacional (AN), partit hereu del clarament neofeixista MSI. En el context polític que tenim ara és molt important que es publiquin llibres com aquesta sèrie d’Antonio Scurati ja que contribueixen a lluitar contra la banalització i el blanquejament d’un període històric terrible i del qual no hi ha res ni a recuperar ni per reivindicar.
Los últimos días de Europa comença l’any 1938 quan Mussolini ha proclamat la fundació de l’imperi italià després del triomf a la guerra d’Abisínia i l’acostament cada vegada més intens a l’Alemanya nazi amb la qual està compartint dedicació bèl·lica a la guerra civil espanyola donant un important suport militar i econòmic als nacionals comandats pel general Franco. Aquest tercer llibre se centra en els moments previs a l’esclat de la Segona Guerra Mundial, fet històric els ressons i les conseqüències del qual ressonaran durant molt de temps. Scurati ens mostra un Mussolini diletant, oportunista, dubitatiu, mediocre. Si heu llegit els anteriors llibres, observareu el declivi d’un Mussolini que vint anys abans semblava un líder inqüestionable, ferm i segur.
Berlin. Mussolini, Ciano and Hitler. 1937. Germany. Credit: Album / Photo12/Archives Snark
En els llibres de Scurati sobre Mussolini es desenvolupen amb detall la personalitat i la trajectòria d’altres personatges que, tot i que secundaris, adquireixen molt protagonisme. En aquest tercer volum és molt remarcable la figura de Galeazzo Ciano, gendre del dictador, el gendríssim, un home mediocre a qui col·loca com a ministre d’Afers Exteriors i que es veu arrossegat a negociar una aliança amb Alemanya i després una guerra que no vol. La pantomima de Ciano i el seu sogre tractant d’evitar l’entrada en el conflicte, comportant-se com a mediocres i fanfarrons, intentant Mussolini convertir-se en el pacificador mentre Hitler el tracta com a algú que no és de fiar, sense ser avisat de les successives maniobres polítiques o bèl·liques de l’Alemanya nazi fins que ja són un fet: Txecoslovàquia, Àustria, el pacte de no agressió amb Stalin o la invasió de Polònia. Apart del nucli principal conductor del relat, la progressiva implicació italiana en la Segona Guerra Mundial, hi ha un segon centre d’interès en el llibre que és l’aprovació de les lleis racials antisemites -més dures que les que llavors regien a Alemanya contra els jueus-, provocant la caiguda en desgràcia i fins i tot la fugida de feixistes de la primer etapa, com la mateixa Margherita Sarfatti o el podestà de Ferrara, amic íntim del jerarca Italo Balbo, que assisteix perplex a una mesura que sembla plantejada per impressionar Hitler, ja que en la ideologia feixista no hi havia motivacions ètniques i hi havia un bon nombre de feixistes que eren jueus.
Aquest és el llibre més petit de la sèrie amb 418 pàgines, publicat per Alfaguara l’any 2023 i traduït, com els altres per Carlos Gumpert. La lectura és extraordinàriament fluïda i l’alternança de relat amb les fonts que donen suport historiogràfic al que s’està llegint faciliten molt la situació històrica del que es narra.
Llibre de butxaca, 130 pàgines que fa la impressió que s’ha escrit per encàrrec. Vull dir que l’editorial ha vist un possible nínxol de mercat i ha encarregat al llibre a una persona que coneix el tema. Tot això no treu mèrits a un bon resum de la societat i política russes des de 1989 al 2022.
L’autor
Professor titular de la Complutense de Madrid ha sigut docent i investigador a la Universitat Viadrina de Francfort i director de projecte al Centre d’Investigació d’Història Contemporània de Potsdam. Autor de diferents llibres sobre Rússia, entre altres: La Europa clandestina. Resistencia a las ocupaciones nazi y soviética. 1938-1948, La Revolución rusa. Historia y memòria i El nacionalismo ruso moderno.
José Maria Faraldo
El llibre
És una obra que descriu l’evolució històrica de Rússia i de la democràcia que va sorgir amb la perestroika– inici 1986-. Ens diu que ja amb Yeltsin va girar cap a un cert autoritarisme de manera que l’individu està sota l’estat i de la idea d’un estat fort.
Putin successor a la manera soviètica de Yeltsin governa el país d’una manera o altra des de 1999. Ha tingut una fase en què semblava destinat a convertir-se aliat d’Europa però Rússia vol tornar a ser un imperi.
L’autor ens explica el final del comunisme i la dissolució oficial de l’URSS el 1991 amb l’entrada d’un capitalisme salvatge que farà que un 4% de la població russa tingui totes les riqueses mentre ressorgeixen les màfies i els oligarques.
El 2000 puja al poder Putin nominat per Yeltsin que havia guanyat les eleccions de 1996 i havia preparat al país pel canvi al desmuntar les estructures federals que s’havien creat.
Putin s’ajuntarà amb l’Església Ortodoxa Russa que serà un pilar del nou règim ja que li dona tradició i identitat d’Estat. Serà un guardià de les essències conservadores. Un altre pilar seran els oligarques russos addictes de manera que s’eliminaran els dissidents. Els partits no seran més que comparses en aquest nou règim cada cop més totalitarista, més autoritarista i sense separació de poders. Ens diu que s’ha creat un Estat amb apatia social, dependència absoluta del poder i escassa confiança en la llei.
Oligarques russos (de dalt a l’esquerda a baix): Román Abrámovich, Oleg Deripaska, Alisher Usmánov, Vladímir Potanin, Mijaíl Prójorov, Gennady Timchenko, Vaguit Alekpérov, Petr Aven i Arkady Rotenberg.
A l’era Dmitri Medvédev – president des de 2008 al 2012- es va intentar tornar a les bones relacions amb Occident, fet que va revertir Putin al tornar a la presidència.
El futur de Rússia no sembla clar, a l’estar basat en la venda de matèries primeres com el gas i el petroli que possiblement no tinguin un llarg futur. Tampoc ajuda una població decreixent que segons estimacions passarà dels 147 milions actuals a només 55 el 2075.
En aquesta situació Putin inventa un neoimperialisme conservador i repressiu contra tota oposició política que és un nou totalitarisme que allunya a Rússia del seu destí natural com part d’Europa. També sembla que els Estats Units d’Amèrica no han tingut cap interès en aquest acostament.
El llibre parla de les dues guerres de Txetxènia, de l’actual de Ucraïna, de com a través de la propaganda ha configurat el seu sistema internament i està canviant la memòria del passat eliminant el que no li convé, no acceptant per exemple els crims soviètics.
En resum, un llibre de divulgació i fàcil de llegir.
La masia Mariona – Oficina del Parc Natural del Montseny – Reserva de la Biosfera
Ctra. BV-5119, km 2’5 Mosqueroles
08470 Fogás de Montclús
El Parc Natural del Montseny i Reserva de la Biosfera és un mosaic de paisatges i boscos mediterranis a tocar de grans àrees o aglomeracions urbanes. La seva biodiversitat i la petjada cultural que l’home ha deixat i experimentat al llarg dels temps, d’un gran valor universal afegit que ha inspirat intel·lectuals, artistes i científics, que desperten interès i emocions a totes aquelles persones que el visiten.
És el relat de la sortida de la colla La Penya pel Parc Natural del Montseny. En arribar ens esperava la Laura, guia de “Ca la Mariona” a temps parcial i de la resta del temps empleada de l’oficina de l’actual seu administrativa del Parc i lloc, també, dedicat a retre homenatge a la figura de Rafael Patxot. En Joan Oriol, membre de la colla i amfitrió de la sortida, es va encarregar de concertar la visita que, sens dubte, va ser el gran descobriment del dia: “L’Univers Patxot”. I donar les gràcies als membres de colla “La Penya” per compartir i fer possible aquesta agradable i inesperada visita.
Rafel Patxot i Jubert
Si bé és conegut que “Ca la Mariona” era la residència d’estiu i que seria també, en el futur, la casa on passarien els anys de retir i vellesa els Patxot. El nom se li deu a la segona filla del matrimoni Patxot, a qui es volia llegar les seves reserves culturals. La masia va ser “ocupada” durant força temps després de la guerra civil i posteriorment tapiada.
Afortunadament, el net del Sr. Patxot, Rafael Carreras Patxot, va arribar a un acord amb la Diputació de Barcelona que, a canvi de la cessió, s’encarregaria de la seva rehabilitació amb l’única condició que incorporés un museu que recollís els estudis en els camps de meteorologia i astronomia dels quals el Sr. Patxot va ser un veritable expert. També per desig exprés de la família no es va fer una reconstrucció de les estances privades del primer pis, la qual cosa ens ha privat de fer-nos una idea de com vivia la família en aquells temps.
L’Observatori Català al sostre de la casa de Rafel Patxot, a Sant Feliu de Guíxols
Rafael Patxot i Jubert: (S. Feliu de Guíxols 1872 – Ginebra 1964) destaca per les diverses branques del saber, persona d’esperit universal, que domina diferents disciplines de la història contemporània, científic, industrial, filantrop, escriptor, bibliòfil, editor, meteoròleg i aficionat a l’astronomia crear, inicialment, un observatori a la seva casa natal de Sant Feliu de Guíxols.
Fou capdavanter de la meteorologia catalana, de moltes iniciatives i patrocinis en la ciència del clima a Catalunya (va mesurar la velocitat de la tramuntana, l’estudi dels núvols i l’estudi d’intensitat de la pluja). Els quaderns d’observacions, la documentació i els instruments meteorològics del científic es conserven actualment a l’Institut Cartogràfic de Catalunya.
L’Observatori Català de Rafael Patxot és un referent de la meteorologia a Catalunya. Va posar especial interès en l’estudi de la pluviometria a tot l’àmbit del Principat, les Illes Balears i la Catalunya Nord, amb estacions meteorològiques que ell mateix va impulsar o mantenir, donant continuïtat a la tasca iniciada per la Granja Experimental. Fruit d’aquesta important tasca es va poder editar l’Atles Pluviomètric de Catalunya, i els Estudis de la Intensitat de la pluja a Barcelona.
D’aquesta manera va néixer la Secció Nefològica del Servei Meteorològic de Catalunya, amb la creació d’una secció específica per a l’estudi dels núvols on diàriament s’enregistra la imatge i es realitza una descripció de les seves característiques.
En aquesta secció nefològica, sortirà a la llum l’Atles Elemental de Núvols, que serà la llavor del gran Atles Internacional de Núvols i dels Estats del Cel.
Fou un autèntic mecenes de la cultura catalana durant la dictadura de Primo de Rivera. D’esperit independent, gran humanista i impulsor de l’excursionisme molt vinculat al CEC.
Fundació de l’Estudi de la Masia Catalana
Amb el finançament de la fundació Concepció Rabell, encarrega l’estudi exhaustiu i acuradíssim de la Masia Catalana, d’una àmplia documentació sobre l’arquitectura, les tradicions, la llengua, festes i costums, la història, la sociologia, el folklore, la indumentària, l’economia, etc.. de la via a pagès, convertint-se en un monument bibliogràfic de més de 7700 fotografies i de nombrosos materials que es poden consultar a l’Arxiu Fotogràfic del CEC i en la fundació de l’Estudi de la Masia Catalana. Creador de moltíssims projectes i impulsor en la recerca i la història del cançoner i de la música popular catalana a través de l’Orfeó Català, amb la recopilació de més de 40.000 documents. Personatge lligat al món intel·lectual i polític. Va restar sempre indiferent al poder i no va acceptar mai cap càrrec públic.
Estudi de la Masia Catalana: Cal Peu
Estudi de la Masia Catalana: Cal Cabré
En l’exercici del mecenatge fundar l’Institut Patxot, que sufragà les publicacions d’Estudis Catalans (1) que a més engloba diversos mecenatges, la fundació Concepció Rabell en honor a la seva cunyada. Fundació Clara Juber en memòria de la seva mare. Crea la Granja Experimental per millorar el rendiment agrícola i ramader, en memòria de la seva filla Montserrat, morta a conseqüència de la grip espanyola. Crea l’Institut i fundació de Cultura de la Dona a la mort de la seva filla Maria per atorgar beques a noies catalanes, sense recursos. Existeix un gran Fons i arxiu fotogràfic, que va ser cedit per la seva neta al CEC i que la Diputació de Barcelona va finançar la seva digitalització. Cedir els terrenys a l’escola Betània Patmos, on el 1920 va fer construir la Torratxa Patxot; torre d’observació del cel i de l’Atles Internacional dels Núvols. Aquesta escola dona resposta al primer principi de la pedagogia moderna, on les escoles haurien d’estar situades dins del bosc o enfront del mar.
(1) A l’antic hospital de la Santa Creu de Barcelona, a l’Institut d’Estudis Catalans – l’ens de referència per a la llengua catalana – a la secció Històric-Arqueològica podem visitar l’obra:
– Guaitant enrere, Dietari /Institució Patxot
– Mecenatge de publicacions
– Sobre Rafael Paxot
– Fons documental
– Premi Rafael Patxot i Jubert
Home de gran personalitat, d’intel·ligència visionària, d’un profund sentiment per una terra que va estimar profundament. Va dur a terme actuacions de gran valor romàntic i humanístic, científic exigent, home de gran cultura i catalanista. Tot i que la seva vida va ser un seguit de contratemps, les morts prematures de la mare, del pare, de les filles Montserrat i Maria i durant anys amb perill d’afusellament. Exiliat l’any 1936 a Suïssa, d’on no va tornar per salvar la vida, perseguit, per un i l’altre bàndol i expatriat voluntàriament el 1939 per no voler ser súbdit del franquisme.
Va concebre la seva riquesa com a mitja per dur a terme una obra social, cultural i científica en favor de Catalunya, inclús des de l’exili i des de l’anonimat, fins i tot sacrificant la seva trajectòria personal.
La seva visió i sinopsis està reflectida en el llibre: Rafael Patxot i Jubert – Una Vida de Tramuntana, escrit per la seva neta Nuria Deletra-Carreras i Patxot, onexplica la clau de voltes del personatge i la vida de renúncia, convertint.se amb un dels dos més grans mecenes culturals i socials del primer terç del segle XX.
Maria Patxot somiava viure lluny de la ciutat i ser mestre de poble, en record d’aquesta il.lusió, i per honrar la memòria de la filla, morta
en plena joventut, Rafael Patxot va encarregar a Josep Danés, la compra d’una finca rústica per la construcció entre els anys 1927 1931, d’una masia benestant i senyorial que no desentonés amb el paisatge i llunyana del trànsit. Coneguda com La Masia Mariona.
L’arquitecte Danés va readaptar l’estil clàssic de l’antiga masia catalana amb les noves exigències de la modernitat conservant l’entorn.
Es tracta d’una neomasia noucentista benestant, amb torre mirador i galeries. La seva distribució respon a una torre d’estiueig de luxe residencial i no d’explotació agrícola. Amb zones separades dels senyors de les del servei. Estances pròpies de l’alta burgesia, amb laboratori, biblioteca i despatx. Amb façanes principal i posterior simètriques de pedra granítica del Montseny, amb un rellotge de sol de ceràmica en la façana principal, construït l’any 1931, que marca amb exactitud el temps solar i els canvis dels signes zodiacals en relació amb les estacions de l’any. En la façana lateral, al costat de la galeria, hi ha un plafó ceràmic representant una escena camperola.
La casa va ser, durant cinc anys, l’espai de repòs de Rafel Patxot i de la seva dona Lluïsa Rabell, fins a partir durant la Guerra Civil, en plena retirada republicana, desperfectes a causa d’un incendi en l’interior, on va quedar malmesa i perdre la major part del mobiliari, que els va condemnar a un exili definitiu.
En el portal d’entrada, en l’arc de mig punt adovellat i des de l’exili, Rafel Patxot va fer gravar la frase “Hostes vindran que de la casa us trauran – 3 d’agost de 1936 – Adeu-siau”.
Es pot llegir: Qualsevol nit pot sortir el Sol
Masia de planta rectangular, formada per planta baixa i dos pisos, amb una torre annexa de planta quadrada i solana porticada. Hi ha un altre rellotge construït l’any 2009 a la façana nord, on no arriba el sol, que recupera una idea del Rafael Patxot, per recordar que el sol és sempre present i si la Terra fos transparent, veuríem el sol sota els nostres peus.
Façana posterior amb el rellotge solar invertit
L’equipament de la Masia, ens ofereix la seu de l’Oficina del Parc Natural i Reserva de la Biosfera, té habilitada la planta baixa oberta al públic com a equipament cultural, on es pot visitar l’espai museïtzat i exposició amb el títol “Univers Patxot”, que ofereix una visió general de l’obra científica i de mecenatge de Rafael Patxot i Jubert: l’estudi de la masia catalana, la relació amb l’excursionisme, la meteorologia, l’astronomia i el cançoner popular.
L’exposició, en l’interior del museu, consisteix en un recorregut per sis sales: Sala 1 (Rafael Patxot, ciència i mecenatge), Sala 2 (Masia Catalana), Sala 3 (Llibres i Natura), Sala 4 (Núvols), Sala 5 (Observatori Català) i Sala 6 (Cançó popular).
Patxot vol rendir homenatge a totes aquelles persones, la immensa majoria anònimes, que van veure escapçats els seus projectes i trajectòries per la tragèdia de la Guerra Civil. Ens manifesta que: “La independència intel·lectual que no es compra ni es ven ni es pot confiscar ni empresonar i encara menys afusellar, perquè no és material sinó espiritual”. Tot i ser un dels personatges més importants de Catalunya, continua sent desconegut pel gran públic…
Documentació extreta de les explicacions de la guia de la masia, Srta. Laura, dels panells i fulletons de l’exposició de l’interior del Museu i de la projecció del curt que ens mostra una petita bibliografia.
Fotografies de Joan Oriol, Toni Ruiz, Concepció Gaya, Agustí Guiu, Montse Casanovas, Anna M Martínez i pròpies.
Cronistes del text i comentaris, Toni Ruiz, Magí Arqué i propis.
La resta de companys assistents a la visita: M. Carme Mir, Lluís Vidal i Josep Sans, també varen col·laborar en el gran col·loqui/dinar portat a terme durant la trobada. – Tots membres de la colla “la Penya”.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.