Fa un mes, aproximadament, se’m va acudir la idea de regalar als meus amics, amigues i coneguts del whatsapp les deu músiques que m’agradaven més.
Vaig començar amb Shostakovitch (en català Dmitri Xostakóvitx), el músic soviètic que tant m’agrada. I ho vaig fer amb un vals. Aquest:
Una música preciosa. Em van sorprendre, tanmateix, les imatges, més pròpies d’un Schubert o un Strauss, envoltats de l’artistocràcia vienesa. Sí, perquè Dmitri Xostakóvitx era tot un revolucionari. Política i músicalment parlant.
Tot plegat m’ha esperonat, ara, a saber-ne més del músic rus i a fer-ne una síntesi de la seva obra. El primer que he descobert és que aquest vals, que es va crear cap al 1956 (l’any que vaig néixer jo, ves per on) formava part del film soviètic “The First Echelon” (el nom era en rus, és clar). Res a veure amb l’aristocràcia vienesa. Però les imatges que jo vaig compartir són molt boniques, això sí.
Segona descoberta. La música es va incloure a la darrera pel·lícula d’Stanley Kubrick “Ojos cerrados” interpretada per Tom Cruise i Nicole Kidman. Potser us sona d’això. Un film inquietant.
Segona Simfonia ( “A Octubre”). 1927.
És un peça de lloança de la Revolució d’Octubre, en el seu desè aniversari. Té un caire experimental, com moltes altres peces dels artistes revolucionaris de l’època. (Maiakovski, Meyerhold…) També us sonarà que Einsenstein, el genial cineasta, creador, en bona part del muntatge cinematogràfic, també té un film amb el mateix nom. Cine mut, encara. Música de Shostakovitch.
Òpera. (“Lady Macbeth de Mtsensk”). 1934.
El músic fa una gran òpera, també amb un cert caràcter experimental. Expressionista. La protagonista no té res a veure amb Lady Macbeth (el drama de Shakespeare), excepte que mata molta gent i al final se suicida, com la reina d’Escòcia, que empeny al seu espòs a assassinar al rei legítim d’aquell territori. Stalin la va estigmatitzar i va desaparèixer dels escenaris soviètics.
Mireu el video. És corprenedor. Vaig veure l’òpera aquí i em va impressionar. Jo que no vaig gairebé mai a l’òpera.
“Marxa de la Suite de Jazz núm. 2”. 1938.
Kostatkovitch segueix insisteint en fer la música que li agrada, relativament experimental. Per a Stalin i els dirigents culturals de l’stalinisme el jazz era, molt especialment a partir del 1945, una musica decadent, pròpia de l’occident capitalista. Però el nostre músic es refugià en la música de films i la composició de música més “lleugera” que, tot plegat, li permetia poder viure i allunyar-se de les pressions de Moscou.
Setena Simfonia (“Leningrad”). 1941.
L’exèrcit alemany envoltava Leningrad (abans Petrograd i en l’època tsarista Sant Petesburg). La gent patia gana. Molts morien. En aquest context Sostakovitch va començar a compondre aquesta simfonia, que va acabar a Samara, una altra ciutat soviètica. Però es tractava d’exaltar l’esperit de resistència del poble soviètic. Es va poder estrenar a Leningrad, en ple setge, però a l’orquestra li quedaven només 14 músics, per la qual cosa el director va haver de reclutar a qualsevol que pogués tocar un instrument.
(Només una part del primer moviment Allegretto)
El nostre músic, després, va fer moltes més peces. Tot plegat, 15 simfonies, 15 quartets de corda, 10 òperes, 5 ballets, 32 suites, 25 obres per a piano, 30 peces més de caire divers i desenes de músiques per a pel·lícules. Déu n’hi do.
Crec que amb el que us he compartit en tindreu prou. I més.
El 23 d’agost d’enguany farà 150 anys de la mort d’Ildefons Cerdà i Sunyer (1815-1876), un dels grans catalans del segle XIX i una de les personalitats més universals que ha donat el nostre país. Nascut a Centelles, a la comarca d’Osona, en una família arrelada a Catalunya des de l’Edat Mitjana, Cerdà va ser enginyer, urbanista, polític, economista pensador social i ateneista.
El quadre que presideix la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès és el de Cerdà pintat per Ramón Martí Alsina el 1878, Cerdà havia mort dos anys abans, i probablement el va pintar a partir d’una fotografia. Quina relació té Cerdà amb l’Ateneu Barcelonès? Cerdà formava part de la Societat Filomàtica (fundada el 1839) que el 1860 es va fusionar amb l’Ateneo Catalán i aquest es fusionà amb el Casino Mercantil Barcelonès el 1872 i donà lloc a l’Ateneu Barcelonès.
Retrat d’Ildefons Cerdà que mostra el personatge assegut a la seva taula de treball: hi recolza el colze esquerre i té les cames creuades sobre les quals reposa la mà dreta que subjecta un llapis. Destaca el rostre de Cerdà, amb la mirada fixada en l’espectador i un dens i llarg bigoti blanc. Sobre l’escriptori hi ha diversos volums de llibres i en primer terme el que sembla un plànol on s’hi pot llegir: “Ensanche de Barcelona…” amb un compàs a sobre. El cortinatge vermellós tanca l’escena per l’esquerra. Ramon Martí i Alsina (Barcelona, 1826-1894), és l’autor d’aquest retrat, amb qui el lligaren vincles d’amistat, de coincidència política i d’ideals utòpics. Pintat el 1878 a partir d’una fotografia. Obra de l’Ateneu Barcelonès. (Text de M. Teresa Guasch Canals)
Tot i que la seva família el volia dedicar a la carrera eclesiàstica, ell va seguir la seva pròpia vocació i es va formar com a enginyer. Va ser un home de gran curiositat intel·lectual i amb una profunda confiança en el progrés, la ciència i la millora de les condicions de vida de les persones.
El 20 de juny de 1848 es va casar amb la pintora Magdalena Clotilde Boschi Carbonell, filla del banquer Josep Bosch i Mustich, amb qui va tenir quatre filles: Pepita (1849), Rosita (1850), Sol (1851) i Clotilde (1861), que va ser una coneguda instrumentista d’arpa coneguda com a Esmeralda Cervantes. La relació matrimonial no va funcionar bé i Clotilde Cerdà, la filla menor, podria haver estat fruit d’una relació extramatrimonial de la seva esposa, i Cerdà va excloure-la del testament. El 1862 el matrimoni es va separar a conseqüència del naixement de Clotilde i el 1864 la seva esposa va marxar a Madrid.
Esmeralda Cervantes (Clotilde Cerdà) i Clotilde Bosch. Filla i esposa d’Ildefons Cerdà
La seva obra més coneguda és, sens dubte, el Pla Cerdà,l’Eixample de Barcelona que s’aprova el 1859 i es comença a desplegar un any més tard. Però aquest projecte era molt més que una simple ampliació urbana. Cerdà volia construir una ciutat més saludable, amb aire, llum, arbres i espais oberts per a tothom. Pensava en una ciutat sense privilegis, amb carrers amplis i amb les mateixes condicions de vida per a tots els barris.
En una època en què les desigualtats socials eren enormes, Cerdà va estudiar les condicions de vida dels obrers i es va preocupar especialment per les classes populars. Va analitzar salaris, habitatges, malalties i esperança de vida, convertint-se en un dels primers estudiosos de les desigualtats socials urbanes.
El 1867 va publicar. Monografía estadística de la clase obrera en Barcelona, en 1856: Espécimen de una estadística funcional de la vida urbana, con aplicación concreta a dicha clase. Es va publicar com un apèndix de la Teoría general de la urbanización y aplicación de sus principios y doctrinas a la reforma y ensanche de Barcelona. (1867)
Políticament, va ser un home de conviccions liberals, republicanes i federalistes. Va formar part de la Milícia Nacional, fou diputat a les Corts (1851-1852), regidor de Barcelona (1854-56) i president de la Diputació de Barcelona (1873) durant la Primera República. Va defensar els drets dels treballadors i va mantenir una estreta relació amb els corrents progressistes del seu temps, influït pel socialisme utòpic i pels ideals democràtics.
Català convençut, va participar en la vida pública del país i fins i tot va intervenir en la proclamació de l’Estat Català de caràcter federal durant la Primera República (1873). Malgrat això, durant molts anys va patir incomprensió i fins i tot es va arribar a difondre falsament que no era català.
La seva manera d’entendre la ciutat era profundament humanista. Una de les seves frases més conegudes resumeix perfectament el seu pensament:
“Ruralitzeu allò que és urbà, urbanitzeu allò que és rural”
Amb aquestes paraules defensava la necessitat d’un desenvolupament equilibrat, capaç d’unir els avantatges de la ciutat amb la qualitat de vida del món rural.
Però la vida de Cerdà no va ser fàcil. Va haver de suportar fortes crítiques, enemistats polítiques i una llarga campanya de desprestigi. Els seus projectes no sempre van ser compresos i, finalment, va morir malalt i pràcticament arruïnat, sense haver cobrat molts dels treballs que havia realitzat.
Tanmateix, el temps li ha acabat donant la raó. Avui Ildefons Cerdà és reconegut arreu del món com un dels fundadors de l’urbanisme modern i com l’home que va imaginar una Barcelona oberta, igualitària i preparada per al futur.
Recordar Ildefons Cerdà és recordar un català universal, un home avançat al seu temps, compromès amb el progrés, la justícia social i la construcció d’un país modern al servei de les persones.
Personalitats relacionades amb Ildefons Cerdà (1815-1876)
La vida i l’obra d’Ildefons Cerdà es van desenvolupar enmig d’una extraordinària generació de polítics, científics, artistes i pensadors catalans i europeus. Aquestes són algunes de les figures més destacades amb les quals va mantenir una relació, influència, i amb la majoria, una coincidència ideològica.
Pascual Madoz (1806-1870). Polític progressista i ministre d’Hisenda, autor del famós Diccionario geográfico-estadístico de España i de la desamortització de 1855. Fou company de Cerdà en la candidatura progressista per Barcelona i compartiren ideals liberals i reformistes.
Laureà Figuerola (1816-1903). Economista i polític català, impulsor de la pesseta com a moneda espanyola. Defensor del lliurecanvisme i de la modernització econòmica, pertanyia al mateix entorn progressista i reformador de Cerdà.
Víctor Balaguer (1824-1901). Escriptor, periodista i polític de la Renaixença. Amic de Cerdà i figura clau del liberalisme català. Va contribuir a donar noms històrics catalans als carrers de l’Eixample, recuperant la memòria nacional de Catalunya.
Pascual MadozLaureà FiguerolaVíctor Balaguer
Narcís Monturiol (1819-1885). Inventor del submarí Ictíneo, escriptor i republicà federal. Compartia amb Cerdà l’interès pel socialisme utòpic i la convicció que la ciència i la tècnica havien de servir per millorar la vida de les persones.
Ramon Martí i Alsina (1826-1894). Pintor i intel·lectual, introductor del realisme a Catalunya. Formava part del cercle progressista i republicà que freqüentava Cerdà i compartia amb ell una mirada moderna i crítica sobre la societat.
Ferdinand de Lesseps (1805-1894). Diplomàtic francès i impulsor del canal de Suez. Com a cònsol de França a Barcelona durant els anys quaranta, va donar suport al moviment liberal català i mantingué bones relacions amb diversos reformistes, entre ells Cerdà.
Narcís MonturiolRamon Martí i AlsinaFerdinand de Lesseps
Francisco Coello de Portugal (1822-1898). Enginyer i cartògraf, autor de l’Atlas de España. Va col·laborar amb Cerdà en treballs tècnics i compartia la confiança en la planificació científica del territori.
Pierre-Joseph Proudhon (1809-1865). Filòsof i pensador socialista francès. Tot i que no consta una relació personal directa, les seves idees federalistes, mutualistes i antijeràrquiques van influir l’ambient intel·lectual en què es movia Cerdà.
Antoni Rovira i Trias (1816-1889). Arquitecte barceloní i principal rival de Cerdà en el concurs de l’Eixample. El seu projecte, preferit per l’Ajuntament de Barcelona, fou derrotat per la decisió del govern central d’imposar el Pla Cerdà. Amb el temps, tots dos han estat reconeguts com a grans urbanistes.
Francisco Coello de PortugalPierre-Joseph ProudhonAntoni Rovira i Trias
Estanislau Figueras (1819-1882). Polític republicà i primer president de Govern de la Primera República Espanyola. Company de candidatura de Cerdà i referent del republicanisme federal català.
Francesc Pi i Margall (1824-1901). Pensador federalista i segon president de Govern de la Primera República. Les seves idees sobre el federalisme i l’autogovern coincidien plenament amb les conviccions polítiques de Cerdà.
Étienne Cabet (1788-1856). Filòsof francès i autor de Voyage en Icarie. El seu socialisme utòpic va influir profundament Cerdà, Monturiol i altres republicans catalans.
Estanislau FiguerasFrancesc Pi i MargallÉtienne Cabet
Abdó Terrades (1812-1856). Primer alcalde republicà de Catalunya i pioner del republicanisme federal. Representava el mateix corrent democràtic i popular que inspirava Cerdà.
Josep Anselm Clavé (1824-1874). Músic i promotor del moviment coral obrer. Va treballar per l’educació i la cultura de les classes populars, compartint amb Cerdà la preocupació per la dignitat dels treballadors.
Pere Falqués (1850-1916). Arquitecte modernista autor dels fanals del passeig de Gràcia. Anys després de la mort de Cerdà va projectar un monument en honor seu que, tanmateix, no es va arribar a construir.
Francesc Daniel Molina (1812-1867). Arquitecte de la plaça Reial de Barcelona i figura destacada de l’urbanisme barceloní anterior a l’Eixample. Va participar en els debats sobre la transformació de la ciutat.
Abdó TerradesJosep Anselm ClavéPere Falqués
Un mateix esperit de progrés
Tots aquests personatges, malgrat les seves diferències, formen part d’una generació que va voler modernitzar Catalunya, impulsar la ciència, l’educació, la cultura i la participació política. Ildefons Cerdà n’és una de les figures més representatives: un enginyer que va entendre que les ciutats no havien de construir-se només amb pedra i carrers, sinó també amb justícia social, salut pública i igualtat d’oportunitats.
Dones coetànies a Ildefons Cerdà
Tot i que els espais polítics i científics del segle XIX eren majoritàriament masculins, hi ha diverses dones catalanes, espanyoles o europees que, per relació personal, familiar o per coincidència intel·lectual, poden formar part d’aquest univers cerdanià.
Clotilde Bosch i Carbonell (1822-?). Pintora i esposa d’Ildefons Cerdà. Filla del banquer Josep Bosch i Mustich, es va casar amb Cerdà el 1848 i van tenir quatre filles. La seva relació matrimonial fou complicada i acabà en separació, però la seva figura ens permet apropar-nos a la dimensió més humana i familiar de l’urbanista.
Clotilde Cerdà i Bosch (1861-1926). Filla d’Ildefons Cerdà, coneguda internacionalment amb el nom artístic d’Esmeralda Cervantes. Va ser una prestigiosa arpista, compositora i pedagoga. Defensora de l’educació femenina i de la promoció cultural de les dones, fou una de les artistes catalanes més reconegudes del seu temps.
Josefa Massanés i Dalmau (1811-1887). Poeta catalana vinculada a la Renaixença. Va ser una de les primeres dones a obtenir reconeixement literari a Catalunya i defensà l’educació femenina i la cultura catalana.
Clotilde CerdàJosefa Massanés i Dalmau
Isabel de Villamartín (1837-1877). Coneguda amb el pseudònim de Clemència Isaura, va ser una poeta premiada als Jocs Florals i defensora de l’educació femenina.
Elena Maseras i Ribera (1853-1905). Nascuda a Vila-seca, l’any 1872 es va convertir en la primera dona a l’Estat espanyol a matricular-se a la Universitat (Medicina a Barcelona).
Dolors Aleu i Riera (1857-1913). Primera dona llicenciada en Medicina de l’Estat espanyol. Pertany a una generació posterior a Cerdà, però representa la culminació d’aquell ideal de progrés científic, higiene i millora social que ell havia defensat.
Isabel de VillamartínElena Maseras i RiberaDolors Aleu i Riera
Dones espanyoles coetànies
Concepción Arenal (1820-1893). Jurista, escriptora i pionera del feminisme a Espanya; va visitar presons vestida d’home per poder estudiar dret.
Rosalía de Castro (1837-1885). Poeta i novel·lista gallega capital; la seva obra va dignificar la seva llengua i va retratar la duresa de la migració i la pobresa.
Gertrudis Gómez de Avellaneda (1814-1873). Escriptora hispanocubana de l’etapa romàntica, gran dramaturga i lluitadora contra el racisme i l’esclavisme.
Concepción ArenalRosalía de CastroGertrudis Gómez de Avellaneda
Carolina Coronado (1820-1911). Una de les poetes romàntiques espanyoles més cèlebres, molt activa en cercles intel·lectuals i promotora de joves autores.
Eugenia de Montijo (1826-1920). Aristòcrata granadina que es va convertir en emperadriu consort dels francesos pel seu matrimoni amb Napoleó III.
Carolina CoronadoEugenia de Montijo
Dones europees coetànies
Rosa Bonheur (1822-1899). Pintora francesa de gran prestigi internacional, exemple d’independència femenina i de modernitat cultural. La seva trajectòria simbolitza l’obertura europea i cosmopolita pròpia del segle de Cerdà.
Victòria I del Regne Unit (1819-1901). Monarca que va donar nom a tota una era (l’època victoriana), coincidint exactament amb l’etapa de maduresa de Cerdà.
Ada Lovelace (1815-1852). Matemàtica i escriptora britànica, nascuda el mateix any que Cerdà i considerada la primera programadora informàtica de la història.
Rosa BonheurVictòria I del Regne UnitAda Lovelace
Amantine Dupin coneguda com a George Sand (1804-1876). Novel·lista francesa i una de les grans figures culturals del segle XIX. Republicana, defensora dels drets de les dones i crítica amb les desigualtats socials. Era admirada pels ambients liberals i progressistes freqüentats per molts contemporanis de Cerdà.
Florence Nightingale (1820-1910). Infermera, escriptora i estadística britànica; creadora del model d’infermeria moderna aplicat als hospitals de guerra.
Charlotte Brontë (1816-1855) i Emily Brontë (1818-1848): Germanes i novel·listes angleses universals, autores de Jane Eyre i Cims borrascosos.
George SandFlorence NightingaleCharlotte BrontëEmily Brontë
Aquest conjunt d’homes i dones transmet, en gairebé tots els casos, una imatge d’un segle XIX modern, culte, progressista i obert al món, de la qual Ildefons Cerdà és una de les figures centrals.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.