El fin i el principio
L’àmplia i vastíssima obra d’Antonio Scurati sobre el feixisme arriba al final amb aquest quart llibre titulat M. El fin y el principio. Podreu trobar els tres llibres anteriors d’aquesta sèrie comentats en aquest blog: M. El hijo del siglo, M. El hombre de la providencia i M. Los últimos días de Europa. El llibre que ara començo a ressenyar correspon al període cronològic dels sis-cents darrers dies de vida del fundador del feixisme i del seu propi projecte polític que acaba, com el seu creador, en una extinció massiva, en un fracàs polític sense pal·liatius i en un bany de sang, immers el país en una guerra de diversa tipologia, amb diversos protagonistes implicats (els angloamericans, els alemanys i els italians dividits entre feixistes i antifeixistes i enfrontats en un tràgic enfrontament civil).
El llibre s’inicia l’estiu de 1943 quan les contínues desfetes militars italianes i la invasió aliada a Sicília donen lloc a la reunió del Gran Consell Feixista i a una mena de complot entre una part dels jerarques feixistes i el rei Victor Manuel III que destitueix el Duce i anomena com a nou cap de govern el mariscal Pietro Badoglio. En realitat, el rei i Badoglio conduiran el país a una sortida de la guerra, una capitulació gens planificada i que abandonarà l’exèrcit italià sense instruccions ni control. Hitler envairà gran part de la península itàlica, desarmant i reprimint el que queda d’exèrcit italià, mentre el rei i el seu govern es refugien a la zona sud del país sota la protecció dels exèrcits anglo-americans. Mussolini, detingut per ordre del rei, serà alliberat per un escamot de paracaigudistes alemanys que el situarà al Milà ocupat per la Wehrmacht com un fantasma sense carisma ni poder al davant d’una no menys fantasmagòrica República Social Italiana. Un nou experiment polític, en aquest cas republicà ja que el rei ha traït al feixisme, basat en la venjança, l’odi i la sang com quedarà ràpidament palès en el procés de Verona contra els jerarques que l’han traït, entre els quals Galeazzo Ciano, el seu gendre, pare dels seus nets que serà executat malgrat els plors i les súpliques de la seva filla preferida Edda. Però el Duce està completament en mans del seu aliat alemany i aquest no està per perdonar res.
A l’esquerra: imatge de Mussolini després del seu alliberament per escamots alemanys el setembre de 1943 (wikipedia.org) A la dreta: imatge dels afusellaments de Verona; els condemnats, entre els quals Galeazzo Ciano seien d’esquena a l’escamot d’execució (National Geographic)
Al llarg dels sis-cents dies de la República de Saló, assistim a la violència desfermada pel nou/vell esquadrisme feixista contra un moviment partisà creixent, la decadència política, moral i personal d’un personatge acabat, totalment en mans de l’Alemanya nazi, als intents de reconstruir un poder militar impossible, ja que el Führer no admet de cap manera la reconstitució d’un exèrcit feixista. Al llarg del relat apareixen nous i vells jerarques i sicaris al voltant d’una república minvant per efecte del lent però constant avanç aliat i de les accions del moviment partisà. La violència feixista serà la guia i patró de la fugaç República de Saló. Especialment patètiques són les darreres accions de Mussolini els mesos de març i abril de 1945 amb la fugida des de Milà cap al nord seguit per una corrua cada cop més reduïda de seguidors i unitats militars alemanyes que, en un principi, tenen les ordres de Hitler de seguir i vigilar el Duce i que, finalment, abandonen la vigilància i es rendeixen als aliats de la millor manera que poden per pura supervivència. Les darreres setmanes, Mussolini recupera la seva darrera amant, la joveníssima Clara Petacci que l’acompanyarà fins a la mort. L’afusellament no serà la conclusió del drama feixista, ja que els cadàvers del dictador, de Clara i d’uns quants jerarques també ajusticiats seran transportats fins a Milà, exposats a la multitud al Piazzale Loreto en el mateix lloc on mesos enrere els feixistes havien assassinat 15 partisans antifeixistes. Els cadàvers vexats i ultratjats van ser penjats pels peus a la coberta d’una benzinera en construcció al mateix Piazzale.
A l’esquerra: els cadàvers de Mussolini, Petacci i jerarques penjats pels peus al piazzale Loreto de Milà (vikipedia.org) En el centre: dos jerarques importants de l’època republicana, a la dreta de la imatge, Alessandro Pavolini, un dels penjats a Milà juntament amb el Duce i en el centre de la imatge, Vincenzo Costa, brigadista milanès que sobreviurà a la violència de la primera postguerra (wikipedia.org). A la dreta: dos feixistes que continuaran la seva carrera política durant trenta anys com a líders del neofeixista Moviment Social Italià (MSI), a la dreta Giorgio Almirante, el referent polític de la joveníssima Giorgia Meloni incorporada amb quinze anys al MSI i Pino Romualdi (Secolo d’Italia)
La darrera part del llibre és un apartat biogràfic de seguiment dels diferents i més importants protagonistes secundaris (o no tan secundaris) que acompanyen Mussolini en la dissortada i terrible història de la República Social Italiana. Alguns van fugir, altres van morir al costat del seu adorat Duce i altres van canviar de pell amb el temps i els seus noms s’han perpetuat al poder fins els nostres dies. Si aquest apartat porta per títol Las muertes, perquè explica les vides i les morts dels principals protagonistes feixistes, al final el llibre conclou amb Una vida on s’explica la llarga vida no conclosa encara de Liliana Segre (1930), supervivent de l’Holocaust i activista italiana, reconeguda internacionalment com a testimoni dels horrors del nazisme i el feixisme i nomenada senadora vitalícia a Itàlia. Aquesta història no té un final feliç ja que Liliana pateix ultratges continus dels neofeixistes italians i rep uns dos-cents missatges d’odi antisemita cada dia. Des de 2019 se li ha assignat una escorta per a protegir-la dels possibles atacs. Tal com Scurati escriu a la primera pàgina:
“A tots els que encara creuen en la democràcia, que es preparin per a lluitar-hi”.
El que distingeix aquest volum d’una crònica històrica convencional és precisament l’atenció a la degradació. Scurati mostra Mussolini en la seva total desintegració: un home que continua creient en el seu personatge quan el personatge ja no li serveix de res, que continua dictant discursos quan ningú se l’escolta, que continua sent el Duce al seu cap mentre Itàlia crema. No hi ha aquí redempció ni lucidesa final. Hi ha una cosa encara més inquietant: la persistència del deliri fins a l’últim moment.
L’estructura del llibre és similar a la dels anteriors que completen la tetralogia: se segueix un ordre cronològic amb tres capítols, un per a cada any (1943, 1944 i 1945) i la narració és una seqüència de relats que passen en un lloc concret i una data determinada. Gran part de l’acció esdevé a Milà, el bressol i la tomba del feixisme. Cada petita narració novel·lada va acompanyada per una o diverses fonts que constitueixen una validació historiogràfica del que l’autor ha descrit prèviament. El capítol de Las muertes és prou generós quant a extensió ja que és molt rellevant conèixer com acabaren els múltiples protagonistes d’aquesta història de poder i violència que fou el feixisme. Les darreres pàgines són les dedicades a Liliana Segre, com he comentat línies amunt. L’edició és a càrrec d’Alfaguara i es publicà l’any 2025 amb un total de 417 pàgines. La traducció és de Carlos Gumpert.
Gaudir la Cultura 