Categories
Llibres

L’ocupació de Catalunya

Aquest llibre narra una de les pàgines més tristes de la història de Catalunya. El sots títol que podeu veure en color vermell en la caràtula del llibre, fa referència a la data de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat de Barcelona, el dijous 26 de gener de 1939. Oriol Dueñas realitza un intens i rigorós viatge pels esdeveniments que van precedir la fatídica data i a les conseqüències immediates de la caiguda i ocupació total de Catalunya que es completa entre el 12 i el 13 de febrer.

El relat s’articula en tres parts; la primera (La desfeta) s’inicia el 27 de març de 1938 amb l’ofensiva de Llevant que propicià que el front de guerra entrés per primera vegada en terres catalanes, concretament a Massalcoreig, poble del Segrià prop de Lleida on les tropes del Cos de l’Exèrcit Marroquí comandades pel general Yagüe irromprien el dia 3 d’abril després que els dies anteriors la ciutat patís intensos i sagnants bombardejos aeris. Dos dies després, el 5 d’abril, els rebels derogaren l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. L’ofensiva continuà cap al nord seguint les ribes del Segre i la Noguera Pallaresa fins la Vall d’Aran; l’ocupació de les centrals hidroelèctriques pirinenques privà d’energia elèctrica tota la Catalunya republicana. Al sud, l’ocupació s’estengué al llarg de la riba dreta de l’Ebre que no aconseguiren travessar en cap punt. La repressió s’inicia en les zones ocupades de manera immediata, tot sent el Pallars la zona on l’acarnissament va ser més gran. Després de l’interval que suposà la fracassada contraofensiva republicana de l’Ebre (25 de juliol fins el 16 de novembre de 1938), el col·lapse de l’exèrcit republicà ja no admetia interpretacions i l’ofensiva final feixista s’inicià el 23 de desembre amb el front completament trencat. En aquesta part del llibre es narren de manera detallada i dia a dia, els esdeveniments previs a la caiguda de Barcelona (des del dia 21 de gener fins el dia 25), tot utilitzant dades historiogràfiques i testimonis escrits de persones que visqueren aquells dies terribles. Es descriu la sortida del Parlament de Catalunya, l’evacuació d’infants i el paper de l’Ajuda Suïssa en aquesta evacuació. El dia 23 de gener es declara oficialment l’estat de guerra pel govern republicà que fins aleshores i formalment, estava en estat d’alarma. En aquests dies previs té lloc la sortida cap a l’exili de la majoria dels intel·lectuals catalans i del govern de la Generalitat; en concret Lluís Companys, acompanyat del president del Tribunal de Cassació Josep Andreu i Abelló, sortí el dia 24.  Els dies previs, els bombardejos aeris franquistes van ser intensos i van contribuir a una sortida caòtica de  centenars de milers de persones que abandonaren penosament  la ciutat camí de l’exili. Un aspecte interessant d’aquests dies previs a la caiguda, són els plans de destrucció de la ciutat, tot practicant una tàctica de terra cremada que no es van arribar a concretar. El darrer numero del DOGC (Diari Oficial de la Generalitat de Ctalunya) publicat el 25 de gener, ofereix informació curiosa i sorprenent en el dia previ a la desfeta. Per acabar aquesta part, esmentar l’assalt que part de la població feu la nit del 25 al 26 de gener als magatzems de queviures davant les penúries i la fam de dos anys i mig de guerra.

La segona part narra la caiguda: 26 de gener de 1939. La immensa pinça que  els cossos d’Exèrcit Marroquí i de Navarra van fer des del Baix Llobregat i pel Vallès occidental tot confluint en una ciutat que finalment es declarà oberta i no oferí cap mena de resistència. És interessant la manera com la població va rebre les forces d’ocupació que va anar per barris, des dels “suburbios” o barris populars on la gent els rebé amb indiferència, tensió i de manera hostil, als barris més benestants on hi havia gent que feia temps esperava l’arribada de las “fuerzas nacionales” o simplement respirava amb el final de les hostilitats. És molt detallada l’explicació de la manera com l’autodenominat l’Exèrcit d’Ocupació pren les diferents entitats i institucions de la ciutat. Així mateix, l’endemà 27 de gener i els dies posteriors són importants per explicar com la “nueva España Imperial” pren els ressorts del dia a dia: la premsa, els cinemes, el teatre i imposa la “lengua del imperio”. És remarcable el nou paper de l’Església, que ja des de l’endemà deixarà la seva empremta col·laboracionista amb les anomenades (i repetides) misses de campanya. El darrer apartat d’aquesta segona part narra els esdeveniments que tingueren lloc fins la completa ocupació del país el dia 13 de febrer de 1939.

El general Yagüe envoltat de tropa a la plaça Catalunya (naciodigital.cat) Tropes marroquines desfilant pel passeig de Gràcia (elperiodico.com) Missa de campanya a la plaça Catalunya. L’exaltació religiosa, des del primer moment (pinterest.es) La Vanguardia del dia 27 de gener ja “al servicio de España i del Generalísimo Franco” sota la direcció de Manuel Aznar i Josep Pla arribats a corre-cuita des de Sant Sebastià (lavanguardia.es) El nomenclàtor dels carrers i tots els senyals de catalanitat van desaparèixer i van ser perseguits (barcelofilia.blogspot.com) El camp de concentració d’Horta en l’actual recinte dels Llars Mundet ocupava els espais de l’actual facultat de Pedagogia i Ciències de l’Educació de la UB (beteve.cat)

La tercera part se centra en la postguerra: gana, por i repressió i sintetitza en el títol el que va venir a sobre els catalans: la contundent, inexorable i definitiva divisió entre vencedors i vençuts, les penúries, la gana i l’estraperlo i, sobretot, els complexos sistemes de repressió basats en la delació i les denúncies i amb quatre potes operatives: la columna d’ “Orden Público y Policía de Ocupación de Barcelona”, el “Servicio de Información y Policía Militar, SIPM”, el 19º “Tercio de la Guardia Civil” i l’anomenat “Rondín Antimarxista”. Tots ells s’abrandaran sobre la població presumptament desafecta, amb un seguit de camps de concentració i establiments penitenciaris que donarien lloc a la “Justicia de Franco” amb els consells de guerra sumaríssims i el Camp de la Bota com a escenari final dels horrors repressius. El final del capítol acaba amb la detenció i afusellament del president Companys.

El llibre comença amb un breu pròleg de l’Agustí Alcoberro,  director de la col·lecció Dies que han fet Catalunya (Editorial Rosa dels Vents) i una breu introducció a mode de síntesi del llibre i que dona pas a les tres parts de l’obra que acabo de sintetitzar. Una valoració final del que va representar aquella dolorosa i terrible derrota, dins del context internacional en què es va produir i l’abundant i acurada bibliografia, tanquen aquesta obra amb un total de 301 pàgines. L’Oriol Dueñas utilitza en el seu relat molts testimonis, dietaris i memòries de persones que van viure aquells tràgics fets des de punts de vista oposats, de l’alegria i prepotència dels vencedors o des del dolor i la por dels vençuts. La lectura és fàcil, amena, l’autor ha fet un important exercici que és el d’utilitzar un llenguatge proper que sense defugir del rigor, facilita la lectura a un públic ampli que vol aprofundir en aquesta dolorosa i transcendental pàgina de la nostra història contemporània.

Categories
Sin categoría Viatges i itineraris

Gaudir a Calella

10 de maig de 2022

Ens vàrem trobar poc després de les deu del matí i vàrem fer un itinerari clàssic amb parades. Us poso aquí a l’inici una imatge del plànol urbà per tal d’orientar, recordar o acompanyar la lectura.

PARADA 1: Som al Passeig de Mar (Passeig Manuel Puigvert):  Inici de l’itinerari)

Calella és un municipi de la comarca del Maresme. És coneguda com la capital turística de la Costa del Maresme i es caracteritza per ser una ciutat cosmopolita i alegre amb un clima típic del Mediterrani. Està situada a 50 km de Barcelona, a 50 km de Girona i a 6 km del Parc Natural Montnegre – Corredor. Calella està compresa entre els termes de Sant Pol de Mar i Pineda de Mar per la costa i Sant Cebrià de Vallalta cap al NW.

La configuració de la seva trama urbana, amb una gran zona de vianants i comercial —així com la disposició de 15 places, agradables espais verds i una gran oferta d’allotjament, fan de Calella una de les destinacions turístiques més importants del país.

Des de fa uns anys, s’ha endegat un procés ambiciós: esdevenir una ciutat de referència en el turisme esportiu, de salut, cultural i familiar. La clara aposta de la població per l’esport i la cultura es demostra en una àmplia oferta d’activitats esportives, culturals, artístiques, lúdiques i familiars promogudes per l’Ajuntament, així com en la gran varietat d’instal·lacions i disciplines esportives que es poden practicar a la ciutat.

Respecte al seu terme municipal:

  • al nord hi ha els turons, amb Can Carreras.
  • a l’est hi ha el rierany dels Frares, que al sud separa el nucli urbà del barri del Poble Nou de Pineda.
  • a l’oest, els turons arriben fins al mar formant una costa abrupta, anomenada popularment Les Roques, i on hi ha el Far i les Torretes.
  • al sud, hi ha el seu nucli urbà que arriba a l’oest fins a Les Roques. Entre el nucli urbà i el mar hi ha la via (única com ja sabeu) del tren, els passeigs marítims Manuel Puigvert (al centre) i el de les Palmeres, i finalment la platja que continua a l’est amb la del terme municipal de Pineda.
  • la Riera de Calella, procedent del nord-est del terme, forma la vall d’en Guli; i que, al sud i passada la carretera, separa l’antic nucli urbà de la zona dels hotels (a l’oest), si bé aquesta zona dels hotels també s’ha estès al nord de la carretera per la vall d’en Guli.

Habitants: 19.236 (a data de 2021).

Història

De l’edat antiga al segle XIV. El naixement de Calella. 

Les primeres restes que trobem a l’actual municipi de Calella, que daten dels segles I aC i I dC., corresponen a una vil·la romana coneguda com la vil·la del Roser, ja que se situen entorn del turó amb el mateix nom, prop de l’hospital de la ciutat.

Fotografies del jaciment al costat de la carretera NII i prop de l’hospital. No fem la visita ja que en aquests moments s’estan fent obres i tot està tapat de plàstic (viquipedia.org)

No serà fins al segle XI quan trobarem dades que afirmen l’existència del veïnat de Capaspre. Aquest petit nucli s’integrava a la parròquia de Pineda de Mar i depenia del senyor del castell de Montpalau. Estava format per un reduït nombre de masies situades al capdamunt de la riera, amb una capella dedicada a Sant Quirze i Santa Julita.

El topònim de Calella apareix documentat des del principi del segle XII. En aquell moment, alguns veïns van construir les primeres cases de pescadors prop de la desembocadura de la riera. El document més antic que fa referència a Calella és el testament del Bisbe Bernat Umbert, redactat el 1101. Altres dates importants pel naixement de la ciutat són el 1327 (quan el vescomte Bernat II de Cabrera, senyor de Montpalau, donà el privilegi de tenir mercat, per fira, i la carta de poblament: “la pobla de la Calella”) i el 1338 (quan s’amplien els privilegis de mercat).

Aquests privilegis, confirmats el 1423 per Violant de Cabrera en nom del seu marit, i el 1426 pel mateix Bernat Joan de Cabrera, i el desenvolupament de la pesca, van afavorir el creixement urbà: durant el segle XV moltes famílies pageses del veïnat de Capaspre i de pobles veïns abandonen els masos i s’instal·len a la vila, que comptava amb una torre de defensa i una nova capella dedicada a Sant Elm.

L’edat moderna

Durant el s. XVI la ciutat va anar traçant el seu entramat urbà i, el 1525 el Papa hi autoritza construir una església. Tres anys després, s’inicien les obres del temple parroquial. Mentre durava la construcció, els calellencs rebien els sagraments a la capella de Sant Elm, dedicada a partir del segle XIX a Sant Quirze i a Santa Julita. El 1564 es consagra la nova església i el 1599 Gastó de Montcada, marquès d’Aitona i vescomte de Cabrera, atorga nous privilegis establint l’organització definitiva del consell municipal, representat per jurats i consellers, renovables anualment, i dividint els habitants en tres classes: acomodats, menestrals i jornaleres. A la dècada de 1570, Abraham Ortelius cartografia per primera vegada el nom de Calella en un mapa de la península. El 1586 Calella ja comptava amb un plànol urbà fet a escala.

Després d’un llarg període d’estancament a causa de les guerres i les epidèmies que assolaren el país durant el segle XVII, a partir del 1714, un cop acabada la guerra de Successió, la vila inicia un procés de creixement demogràfic i econòmic, passant dels 768 habitants del 1718 als 2.637 el 1787. Durant aquests anys, les tradicionals activitats agrícoles i pesqueres es van veure ampliades amb la construcció de vaixells. El darrer terç de segle, gràcies a la liberalització del comerç amb les colònies americanes, va ser l’època daurada del comerç ultramarí, que contribuí decisivament al desenvolupament industrial de tota la comarca. El 1790 ja hi havia més de 200 telers dedicats a la fabricació de mitges de seda i de cotó. A la fi del segle, molts nous carrers s’havien afegit al nucli inicial, mentre els grans eixos de desenvolupament eren el carrer de l’Església i el carrer de Jovara.

Els segles XIX i XX

Tot i les guerres i revolucions, l’activitat industrial (tèxtil) i el comerç transatlàntic mantenen la seva producció. A partir de 1854 s’inicia la construcció de grans vaixells i barques de pesca. El dia 1 d’agost de 1861 el tren arriba oficialment a Calella, tot i que ja feia parades a un baixador provisional des de 1859. La població començava un període de creixement des dels 3500 habitants el 1860 fins als 4316 de l’any 1900. La causa d’aquest creixement va ser la instal·lació de les primeres fàbriques mogudes a vapor, que va compensar el sotrac del comerç marítim causat per la pèrdua de les colònies.

Les primeres dècades del segle xx van ser una època d’esplendor per a la indústria calellenca, estroncada per la guerra civil. La davallada del sector tèxtil va anar paral·lela a l’espectacular desenvolupament del turisme, sobretot a partir dels anys seixanta. Aquest procés queda reflectit clarament en la demografia: un fort creixement entre 1900 i 1930, un estancament entre 1930 i 1960, i un creixement espectacular durant els anys seixanta i setanta.

La fantàstica Torre dels Anglesos situada davant del pas a nivell del tren va ser enderrocada poc abans de les primeres eleccions municipals de 1980 i substituïda per un anodí bloc de pisos (bibliocalella.blogspot)

En els anys 1970 i fins a la meitat dels anys 1990, va ser un destinació turística molt important per al turisme centreeuropeu (alemany, holandès, danès, anglès, francès), i així va ser coneguda popularment com a Calella dels Alemanys, ja que se n’arribà a triplicar la seva població en la temporada alta de turisme (que coincideix amb final de la primavera, l’estiu i el principi de tardor). Actualment s’ha ampliat la varietat turística, arribant a rebre visitants de pràcticament tots els països d’Europa. Durant aquesta època turística i especulativa es van fer autèntics disbarats (enderrocar cases precioses, com ara la Torre dels Anglesos).

PARADA 2: El Passeig de Mar (Passeig de Manuel Puigvert)

El contrast entre l’antiga estació de tren i la “moderna” que vàrem poder retratar durant la visita.

Ens desplacem uns metres fins la balustrada del passeig:

El projecte de passeig s’estén entre els anys 1895 i 1904 any en què es va acabar de plantar l’última filera d’arbres. El seu gran impulsor fou l’alcalde Manuel Puigvert, del qual avui dia porta el nom. L’any 1927 i seguint la planificació de l’arquitecte Jeroni Martorell, fou remodelat amb la barana encara avui dia existent. Martorell projectà la urbanització del passeig de Mar, un ampli passeig separat de la platja per mitjà d’una balustrada de formigó ornada amb elements decoratius propis de l’època. Aquesta obra, que abarca la zona compresa entre la Casa de Pescadors i el carrer de Mar (Bartrina), es va realitzar per a delimitar el passeig de la platja i les vies del tren. Tant la balustrada, com els elements que la componen, són elements de caràcter neoclàssic que segueixen un esquema compositiu basat en el sistema de les proporcions. La balustrada i les escalinates es van realitzar amb motlles de fusta i argamassa de formigó armat de l’època en el qual com a àrid s’utilitzà arena de la mateixa platja.

El Passeig de Mar amb la balustrada (calellafilmoffice.cat) Enguany la severa poda dels plataners no proporciona massa ombra A la fotografia de la dreta podeu veure al final l’edifici vermellós que s’alça on hi havia una joia arquitectònica, cosa no diferent del que ha passat arreu del país.

D’aquesta obra cal remarcar també la importància del drenatge amb canals de formigó i reixes de l’arbrat per una banda, i per l’altra, la gran diferència de cota existent entre el passeig i la platja, fent que la balustrada tingués realment sentit com element contenidor del passeig en relació a la platja; actualment, tant el sistema de drenatge, com aquesta funció de barana, han quedat totalment fora de context amb les modificacions que ha sofert el passeig al llarg dels anys.

Actualment hi ha un projecte de rehabilitar la balustrada.

PARADA 3: Can Dalmau (Habitatge privat)

Aquesta casa va ser construïda l’any 1920 seguint un estil noucentista – historicista. Jaume Dalmau Llibre, fabricant de gèneres de punt, amb fàbrica entre els carrers Cervantes, Jovara, Balmes i Clavé, fou alcalde de Calella entre els anys (1923-1929) i va fer possible sota la seva gestió, l’embelliment del passeig de Mar amb la balustrada i la compra de la finca de “Can Pelayo” per convertir-la en parc municipal. El seu pare, Jaume Dalmau, associat amb Joan Prat havien creat la fàbrica de gèneres de punt “Prat i Dalmau”, al carrer Jovara cantonada Indústria, que més tard passaria a ser la de “Vilaró i Llobet”.

Diverses fotografies on es veu Can Borràs. El monument a la Sardana en el passeig de Mar

Aquest conjunt de casa i pavelló, obra de l’arquitecte Jeroni Martorell, es situa a l’extrem del carrer Jovara, mentre que el pavelló ho fa al carrer d’Anselm  Clavé com la majoria de cases d’aquest estil: Can Boix, Els Filipinos, Cals Menuts, Can Rosendo Llobet… La casa de planta rectangular de 7×20 m, amb semisoterrani, baixos, primer pis i terrat, té una estructura de tres crugies separadas la 1ª i 2ª per l’ escala. L’entrada es situa alineada amb l’escala; a la façana que dóna al carrer St. Pere i al pati trobem un annex en planta baixa, que queda ajuntat amb una terrassa de la primera planta.

El pavelló de planta rectangular de 7×13, amb dos crugies, sembla haver estat realitzat en dues fases: una primera, que fa cantonada amb una coberta que sobresurt a tres aigües (el pavelló pròpiament dit), i posteriorment la segona amb coberta plana (quan s’ habilita com a habitatge independent aquest conjunt). Aquest conjunt arquitectònic, presenta un estucat reticular, amb un sòcol de pedra a la casa, obertures en planta baixa amb arc de mig punt amb motllures, baranes amb balustres al terrat i les terrasses, columnes d’inspiració clàssica a la pèrgola del pati així com a la finestra en planta primera del pavelló… Destacar-ne de tot el conjunt, la coberta del pavelló de teula ceràmica vidriada, amb el ràfec sobresortint amb mènsules de fusta i el remat ceràmic inferior del mateix, així com les columnes i bigues per a la formació de la pèrgola, element molt repetit en altres cases d’igual factura.

PARADA 4: Estàtua home assegut i cases davant del pas per a vianants sobre la línia fèrria

Escultura “als savis”: una de les escultures que trobarem durant l’itinerari i que representa els “avis” o els “savis” que fan tertúlia per arreglar el món i que continuen reunint-se aquí fent tertúlies d’aquelles “arregladores”.

L’escultura dedicada als “savis

Can Macaya (La Torre) és un habitatge privat construït l’any 1895; és una casa d’estiueig amb un gran jardí, feta construir per l’indiano calellenc Lluís Macaya a finals del segle XIX. És un interessant edifici modernista de planta baixa, pis i golfes, amb cobertes de ràfec molt pronunciat, a dues aigües, façanes amb relleus horitzontals, motllures d’estuc i diversos elements de fusta i ceràmica. Cal destacar també el treball de forja de les baranes.

Les Cases de Rosendo Llobet són un habitatge privat d’estil historicista-neoclàssic, construïdes entre el 1918 i 1948. És un conjunt de casa i pavelló d’estil neoclàssic projectat també per Eusebi Bona i Puig per a Rosendo Llobet, fill de Josep Llobet Guri que, juntament amb el seu cosí Josep Guri Sabater, havien creat el gran empori industrial de gèneres de punt Vapor Vell (1884), Vapor Nou (1891) i Llobet Guri S.A.  Josep Llobet Guri, tingué quatre fills, Rosendo, Fèlix, Lluís i Josep. Rosendo tenia aquesta casa del carrer Jovara i la del costat, tocant amb “La Torre”. L’edificació principal consta d’una façana al carrer Jovara, i un petit pavelló en planta baixa a l’extrem oposat del pati, que dóna al carrer A. Clavé. Aquesta tipologia és molt repetida en d’altres cases d’aquestes característiques com són la de Can Boix, Cals Menuts, Els Filipinos o Can Dalmau.

A l’esquerra: La Torre de Can Macaya i la casa modernista de Rosendo Llobet de façana vermellosa que té obertura al Passeig de Mar. En el centre es veu el mateix, però en un primer pla de la casa de Rosendo Llobet A les dues fotos de la dreta es veuen el pavelló i l’entrada al pati de la casa de Rosendo Llobet i les altres dues construccions

La casa, de grans dimensions, consta de planta baixa, pis, golfes i terrat i es separa d’un costat per tal de deixar un pas de servei amb accés independent des del carrer. L’escala, paral·lela al carrer Jovara, parteix la casa en dues parts juntament amb un lucernari. En la planta baixa trobem a peu de carrer un despatx, l’estudi i el vestíbul, i al darrera la sala d’estar i el porxo; a dalt les habitacions. Del costat que es separa de la mitgera s’hi enganxa un annex en planta baixa, destinat a gimnàs, cuines i d’ altres serveis menors juntament amb el soterrani. La façana queda composada de manera tripartita seguint un eix de simetria que forma l’ entrada i el balcó de la primera planta. Dividida en tres parts ben diferenciades,  trobem una planta baixa on les obertures d’ arc de mig punt, són embellides amb ornamentacions de pedra esculpida; una planta primera d’on sobresurt un potent balcó amb balustres, i les finestres de forma rectangular s’ emmarquen amb motllures de pedra; i les golfes per damunt un ràfec fictici de coberta, on la façana es revesteix de pissarra simulant ser coberta, sobresortint tres llanternes de forma arrodonida amb el mateix tractament. Del conjunt, cal destacar la gran alçada de planta baixa, el sòcol i la imponent porta d’entrada a la casa. Destacar també el pavelló de mateixa factura que la casa i la decoració de la mitgera a tot el pati. Aquí podríem parlar del temps de flors quan s’obren moltes cases i es decoren amb motius florals una de les quals és aquesta sovint.

A l’esquerra de la casa anterior i tocant a la Torre, trobem un altre habitatge privat que, a diferència de les del mateix estil, té la façana situada al carrer Anselm Clavé, i no al de Jovara, deixant a l’extrem oposat un petit magatzem en planta baixa.  La casa, d’estil modernista, disposa d’entrada i un gran finestral en planta baixa. Alineades al primer pis trobem dues balconeres amb un balcó corregut; a les golfes, trobem cinc finestretes, una al costat de l’altra. Les obertures, totes elles d’arc rebaixat, s’ornamenten amb motius neoclàssics esculpits a les llindes i als costats; la façana presenta un estucat color vermellós imitant l’obra vista que combinat amb els elements decoratius esculpits de pedra a les finestres, sòcol, balcó i cornisa la diferencien de la resta d’ edificacions d’aquest estil, no tan bellament decorades. Aquesta casa, d’estil modernista però que barreja elements neoclàssics, és anterior a la seva casa principal (Clavé, 98-100), tal i com es pot comprovar a les fotografies de l’època. Segurament Rosendo Llobet la comprà anys més tard, però no fou ell qui la manà construir, sinó que devia haver estat la casa d’algun “americano” de finals del segle passat.

Caminem pocs metres de la parada 4 i trobem un parell de cases més d’interès arquitectònic:

PARADA 5: Nous habitatges privats amb interès arquitectònic

La primera és Can Ballester (Can Saleta), amb data de construcció entre 1900-1932. Aquesta casa, és una de les cases modernistes més interessants i bellament decorades de Calella. Les obertures en façana es repeteixen sempre de manera imparell: així trobem un finestral en planta baixa tripartit, tres balconeres en planta primera amb un balcó corregut que sobresurt al centre, (en ambdós casos l’obertura central és de majors dimensions), i en planta segona una finestra correguda repartida amb cinc parts, formada per una filera d’ arquets. Aquestes obertures es realitzen amb arquets i columnes de regust clàssic i el conjunt es decora amb detalls ceràmics, particularment lluïts sota el balcó. És digne de remarcar també el ràfec de coberta, les baranes, les persianes de planta primera i sobretot, la petita torre que corona la teulada que forma una petita cúpula i caracteritza la casa. Restaurada fa uns anys, ha afegit un annex realitzat amb el mateix estil i acabats que la resta, destinat a garatge. Aquest annex era el petit pavelló en planta baixa de la casa del carrer Jovara 164.

També interessant són Els Filipinos, un habitatge privat construït el 1906, el nom del qual fa referència al país on havien fet fortuna els seus propietaris. Casa modernista entre mitgeres, composada per una edificació principal amb façana al carrer Jovara i un petit pavelló a l’extrem oposat del pati (això és el que nosaltres veiem des del passeig de Mar), que dóna al carrer A. Clavé. Aquesta tipologia és molt repetida en les cases d’aquestes característiques. La casa de 5,80 metres de façana i 20 de fondària, amb baixos, primer, segon pis i terrat, presenta una façana arrebossada amb motius florals esgrafiats i formes corbes, en els guardapols de les finestres i el coronament del terrat. Aquestes formes corbes també s’utilitzen en els emmarcaments de les obertures, característica formal d’un modernisme més avançat. En el pavelló posterior, es repeteixen aquestes característiques, remarcant aquí les flors ceràmiques que decoren la façana. Al centre de cada flor s’hi pot veure unes roses fetes d’esmalt de color grana.

Un altre pavelló és el de Cals Menuts. Aquesta casa era de Juli Pedemonte, un dels tres germans Pedemonte (Emilio, Juan i Juli)  que tenien la fàbrica de gèneres de punt al carrer Ànimes entre Bruguera i St. Antoni (“Pedemonte Hermanos”, després “Textil Calellense”). El seu pare Bonaventura Pedemonte, juntament amb el seu germà Juan, els quals eren descendents de l’italià Juan Pedemonte, que es va traslladà a Calella en la seva adolescència i es va casar amb una noia de la població, iniciant el negoci familiar de la indústria tèxtil. Casa modernista entre mitgeres, composada per una edificació principal, la casa, amb façana al carrer Jovara, i un petit pavelló en planta baixa a l’extrem oposat del pati, que dóna al carrer A. Clavé. Aquesta tipologia és molt repetida en les cases d’aquestes característiques.

Les dues primeres fotografies mostren Can Ballester. A la tercera fotografia es pot veure el pavelló que s’obre al passeig de Mar d’Els Filipinos. La fotografia de la dreta mostra el pavelló de Cals Menuts.

PARADA 6: Can Borràs 

Propietat dels germans Borràs Cuadras i construïda l’any 1929, aquest edifici queda dividit interiorment en dues o tres particions segons assenyalen les diferents entrades i divisió vertical que trobem a les façanes, essent cada part d’un germà diferent. Cas atípic d’edificació en cantonada, tant per la seva morfologia, com per la seva distribució interior. L’any 1548 fou edificada una torre fortificada vora mar, com a defensa de la pirateria. Tal i com es pot veure al plànol de Simancas de 1582, la torre quedava emplaçada al final del carrer de mar, just on ara trobem el pas soterrani, al costat de la casa de Can Borràs.

La façana de mar de Can Borràs

Aquest edifici de línies academicistes, té una entrada per Bartrina i una altra entrada per Clavé, la qual es bifurca a dreta i esquerra. Les façanes composen les obertures sempre alineant les de planta baixa amb les del nivell superior. La façana a Bartrina centra l’entrada i una balconera al pis superior, deixant finestres a banda i banda; per A. Clavé l’altra entrada queda sota una galeria de tipus venecià, formada per uns arcs de mig punt recolzats sobre pilarets, que descansen sobre una barana decorada amb motius vegetals igual que l’espai intersticial entre els arcs, que sobresurt de tot el conjunt. Destacar-ne també l’estucat de color vermellós i els emmarcaments de finestres, així com les motllures que separen els pisos i el sòcol a base de ceràmica vidriada de color verd. 

PARADA 7: Sobre el pont de la Riera de Capaspre

Ens situem sobre el pont de la Rierra de Capaspre, la riera principal de Calella que aporta sediments al mar i obre una àmplia vall, l’anomenada vall d’en Guli. Si mirem cap el Montnegre, podem veure a l’esquerra l’amplia zona d’hotels que fins ben entrada la primera meitat del segle XX eren camps de conreu. A la dreta i mirant el carrer Anselm Clavé hi ha cases a diferents distàncies sobre la vorera. Abans de la construcció del passeig de mar, la línia de costa arribava a les vies de tren i amb ocasions dels temporals, l’aigua de mar podia arribar a les cases. La dinàmica litoral que aporta sediments de manera contínua i la construcció del passeig han canviat la fisionomia del passeig i del poble. Tornant a la riera, a ma dreta podem veure alguna de les cases del barri de Pekin que podrem observar amb deteniment en posteriors parades. Si mirem ara en direcció sud, podem veure la muntanya de Capaspre i dues de les construccions més emblemàtiques de Calella: El Far i Les Torretes.

Fotografia superior: El Capaspre des del pont de la Riera; podem distingir al cim de la muntanya les dues Torretes. Inferior esquerre: en el monticle inferior de la muntanys es pot veure el Far i una gran grua que feia reparacions del recent desprendiment de roques. Inferior centre: dues fotografies d’inicis del segle XX que mostren com els temporals arribaven a la via del tren i pràcticament a les cases. Inferior dreta: la riera des del pont; es pot veure a l’esquerra de la foto la zona d’hotels, la riera completament coberta i a la dreta les cases de Pekín.

El far de Calella és un edifici municipal obert al públic com a aula museu. Es troba situat al cim d’un promontori d’uns 50 metres d’altitud. Al lloc on ara hi ha el far, hi havia hagut una antiga torre de guaita defensada per un canó de ferro, que vigilava i protegia les costes dels perills dels atacs dels pirates algerians i que va ser enderrocada per a la seva construcció. L’actual edifici està classificat com a far de tercer ordre. Una R.O. de 9 d’octubre de 1856 va arrencar els treballs d’edificació del far, que finalment, sota la direcció de l’enginyer Marià Parellada, va poder ser inaugurat el dia 15 de desembre de 1859 i, segons Domènec Mir, el seu cost fou de 127.000 rals (poc més de 180 €). 

Dues vistes del Far de Calella (pinterest.com)

Edifici en planta baixa, de forma rectangulari proporcions simètriques, amb dos petits patis interiors i una torre per a l’aparell òptic. En un principi, la llanterna era alimentada amb oli a pressió i, més tard, el combustible va ser substituït per parafina i petroli. L’any 1927 fou electrificat, l’aparell òptic es va millorar i es canvià per un altre procedent de les illes Medes, avui dia encara en servei amb petites modificacions. Actualment, la llum del far assoleix una distància d’unes 35 milles i és conegut a les cartes de navegació per les seves llampades, 3 i 2, cada 30 segons. Calella va negociar amb l’Autoritat Portuària per poder gestionar el seu far com a mínim durant 25 anys.  A conseqüència d’aquests importants gestions el juny del 2011, l’Ajuntament va inaugurar una gran aula-museu i centre d’interpretació per donar a conèixer la història de les comunicacions a partir de tres elements: el far i la senyalització marítima;  les torretes i l senyalització òptica; les campanes i la senyalització acústica. També disposa d’una sala polivalent d’uns 200 metres quadrats.  

Les Torretes (viquipedia.org)

Les Torretes són antigues torres de telegrafia òptica. A mitjans del segle XIX van ser construïdes al cim del Capaspre dues torres destinades a la transmissió de senyals òptics, que formaven part d’un sistema de comunicacions basat en una cadena de torres, algunes d’elles d’origen medieval. El sistema de telegrafia òptica funcionava mitjançant banderes i boles de colors, d’acord amb una complexa codificació.  Les torres de Calella constituïen una estació intermèdia entre la torre dels Encantats de Caldetes i les de Malgrat i Blanes, a l’altre costat. Van ser edificades al 1848, una, i la segona, més alta, el 1857. La més antiga, voltada d’un fossar i amb nombroses espitlleres, era servida per soldats, i tenia fonamentalment funcions de caràcter militar, mentre que la segona tenia finalitats comercials.  De planta quadrada, amb dos pisos o nivells i terrat cadascuna, d’estil neoclàssic, i construïdes a base de murs de maçoneria amb la mateixa pedra de la zona, maó massís en la formació d’obertures, espitlleres i el terrat, i fusta en la formació dels pisos i els aparells de telegrafia.

PARADA 8: Panoràmica sobre les escales que porten a la carretera. 

Pugem les escales del final del passeig que porten a la carretera NII. Podem veure des d’aquí la panoràmica de la platja llarga, el passeig de mar i, caminant uns metres en direcció a Sant Pol, les caletes que el Capsapre forma per procés erosiu (Rocapins, la Vinyeta i Roca Grossa), el que a Calella diuen “les Roques“.

Diferents imatges de Calella i de les Roques i les petites cales

PARADA 9: Caminem fins les escales de la piscina i anem a l’esquerra de la piscina

Hem vist prèviament algunes de les obres de Jeroni Martorell a Calella. Expliquem ara algunes coses de la seva vida i obra.

Jeroni Martorell i Terrats (1876 -1951) :

Fill d’una família d’arrel calellenca, amb casa pairal situada a l’antic carrer de Mar (avui Bartrina), va estudiar el batxillerat i la carrera a Barcelona, obtenint el títol d’arquitecte l’any 1903. Molt documentat i especialitzat en l’antiga arquitectura clàssica, especialment la d’estil romànic, fou distingit amb predilecció pel mestre Josep Puig i Cadafalch. Inicià la seva carrera immers en el corrent estilístic modernista, però aviat evolucionà cap els nous postulats del noucentisme, sota la influència del moviment secessionista vienès. Acabada la carrera, i després d’un llarg viatge d’estudis per l’estranger, guanyà el concurs per a la construcció de l’escola Industrial de Sabadell (1907-10) i el de la Caixa d’estalvis a la mateixa ciutat (1905-15), una de les seves obres més ben aconseguides. Va dirigir la restauració de diverses esglésies, la de Calella, Sant Just i Pastor, i la del Pi a Barcelona, esglésies romàniques com les de Terrassa, Montblanc, la restauració del monestir de Poblet, i la de la Casa dels Canonges a Barcelona…; també va realitzar diversos projectes de grups escolars arreu de Catalunya. Arquitecte director del Servei de Conservació de Monuments a la Diputació Provincial de Barcelona (1915); soci de la “Real Acadèmia de San Fernando”; vocal assessor tècnic de l’associació de la ciutat… Va guardar especial estima per Calella, d’on fou arquitecte municipal durant molts anys i on va dirigir les reformes i embelliment de la ciutat: Parc Dalmau, barana ornamental del Passeig Puigvert, edificis del Mercat, Biblioteca, Escorxador, Can Dalmau.

Al costat de la piscina municipal, trobem l’antic escorxador i torre de l’aigua. Construcció noucentista, coetània del mercat i la biblioteca, projectada l’any 1927 per Jeroni Martorell. Aquest edifici ha sofert diverses modificacions i reformes per incrementar-ne la seva capacitat al llarg del temps i actualment acull les instal·lacions del gimnàs de la piscina municipal. Compost per una nau de planta rectangular allargada, acabat amb una coberta a dues aigües amb cavalls de fusta i lluernaris que sobresurten de la mateixa, cal destacar-ne la forma en que s’acaben les finestres, simulant formes corbes d’influència modernista que es repeteixen a les finestres de la biblioteca i en el coronament de la façana del mercat; els guardapols són també aquí de ceràmica vidriada de color verd. Al costat de l’Escorxador trobem una torre de proveïment d’aigua, molt semblant a la del Mercat. 

PARADA 10: Riera davant del carrer Jovara

El carrer Jovara o carrer llarg. Quatre idees de la història del barri de Pekin: El Barri de Pekin de Calella se singularitza per tenir uns senyals identitaris propis. Sovint es diu que és una Calella dins Calella. La dita popular ‘No gaire, de Calella i pekinaire’, referma aquesta doble pertinença. Qualificatius propis que marquen ja una personalitat, com el de ‘catrà’. Un mot que s’aplicava al jovent, especialment del barri, que amb l’arribada del turisme a Calella (anys 50-60), es dedicà a anar al darrera d’estrangeres per seduir-les (el compositor calellenc, Jordi Feliu, fa la sardana ‘Els catrans de Calella’, en què es reconeix aquesta figura). Són només dues mostres dels trets diferencials dels pekinaires.

PARADA 11: La llopa de Calella 

Una llegenda local de la primera meitat del s. XX parla de la Llopa de Calella. Aquesta història verídica comença quan un pagès del poble, en Francesc Coll, conegut com en Quico de ca l’Urrel·li, va explicar una tarda a la taverna del poble que havia vist un llop vagarejant per les seves terres. Alarmats, els calellencs van decidir organitzar una batuda per capturar-lo i poder viure tranquils. Un cop morta la bèstia i quan tot el poble en parlava, va aparèixer una dona, tota angoixada, que vivia en un mas entre Sant Pol i Calella. Buscava la seva gossa, de raça pastor alemany, que s’havia perdut feia poc. El temut llop va resultar ser la gossa de la senyora Montaner, que havia estat morta per la seva aparença i per la ignorància de la gent. Així és com aquesta gossa va entrar a formar part de la llegenda i història de Calella.

La llopa de Calella, situada a la riera (bibliocalella.blogspoty.com)

PARADA 12: Plaça  de l’Ajuntament

Des de la Riera entrem pel carrer Barcelona, girem pel Colom i veiem les cases del barri de Pekin. Girem a la dreta pel carrer de la Riera i arribem a la plaça de l’Ajuntament:

El nucli urbà de Calella va començar a configurar-se a partir de la carta de poblament atorgada pel vescomte Bernat II de Cabrera, senyor de Montpalau, el 1338. Les primeres cases s’agruparen a l’entorn de la plaça, on s’hi celebrava el mercat (el Mercadal), i on discorria el vell camí públic de la costa (any 1327). Dels fogatges de 1497 i 1515 podem deduir que el nucli urbà era habitat per unes quaranta famílies, en una època en que les successives epidèmies, les guerres i les condicions socials de la pagesia dificultaven el creixement demogràfic. Aquests són alguns dels edificis més importants de l’època:

Entrant a la plaça de l’ajuntament pel carrer de la Riera trobem Can Galceran (Can Giol) un habitatge privat (n 2 en el mapa inferior). Al produir-se el creixement de la vil·la cap a mar i cap a llevant i no cap a ponent al tenir la barrera de la riera a prop, aquesta casa conserva fins ben entrat el segle XIX unes dimensions i unes característiques morfològiques que no trobem en cap altra cas, com són la lliça i el molí, elements diferencials que la caracteritzen. Els noms de Monet, Ço, i Galceran entre altres foren les famílies que al llarg del temps habitaren aquesta casa i li donaren nom, essent el darrer propietari, Albert Giol i Galceran (1858-1945), investigador i historiador local, qui li donà el definitiu.

Fotografia de Can Giol de les primeres dècades del segle XX. En el centre, fotografia actual de Can Giol. Al costat, detall de la finestra central de la casa Diverses fotografies del grup a la plaça de l’ajuntament: darrera el nostre grup, l’edifici de l’ajuntament i al fons de la plaça Can Giol.

Iniciada la seva construcció el 1430, fou engrandida en dates posteriors mitjançant diferents compres de terrenys, podent considerar-se la totalitat  com a una obra dels segles XV – XVI. Casa pairal de forma quasi quadrada amb baixos, primera planta i segona planta sota teulada i coberta a dues aigües. Amb estructura interna tipus basílica catalana, es composa de tres naus, essent la central de major amplada en planta baixa i pis originalment. Amb la façana principal orientada a llevant, cap a la plaça del mercadal, composada amb un portal adovellat (15 dovelles), centrat amb una finestra gòtica amb escut i un matacà defensiu al mateix eix i una entrada lateral que donava al celler. A la part posterior anant cap a la riera, trobem la lliça i l’antic molí, dels quals encara se’n conserven alguns vestigis. La tipologia dels elements decoratius de la façana, d’estil gòtic tardà amb detalls renaixentistes, fa pensar que la casa va ser obrada o reformada durant el segle XVI. Les dues finestres gòtiques estan formades per dos arquets conopials units en una mena de capitell penjat, sense columneta central, i emmarcats per un motllurat rectangular delimitat per unes figuretes esculpides a banda i banda dels arcs. La finestra central és completada per un escut.

Mapa de la plaça de l’ajuntament i els carrers adjacents amb els edificis que tenen significació arquitectònica i/o històrica

El Mercadal, número 1 en el mapa, era el lloc de mercat des del 1338 fins el començament del segle XX. Fou el primer nucli de la població, i s’hi feia el mercat tots els dimecres (dia dedicat al déu “Mercuri”, patró de mercaders i caminants) i durant segles, els deu dies de la fira de l’Ascensió (del diumenge anterior al dijous de l’Ascensió fins el dimarts següent). La seva data concreta depèn de la Pasqua i oscil·la entre el 30 d’abril i el 25 de maig.

Les dues cases, gairebé bessones que ocupen l’antiga Casa Roger. A la dreta, fotografia de la plaça on podem veure Can Campaneria a l’esquerra de la imatge, Can Salvador en el frontal de la imatge i a la dreta de la imatge el blanc edifici de l’ajuntament vell (petstravel)

A l’esquerra de la plaça venint de Can Giol, trobem Can Campaneria (antiga casa Roger) n 3 en el mapa. Ocupava el solar de les dues cases actuals. Era l’antiga casa dels batlles naturals del terme al segle XVI i després Marquesos de Llupià. El més singular era una torre forta independent de la casa i unida per un pont de fusta, que es trobava al davant de la casa, sota l’actual carrer i en part plaça. 

L’Ajuntament Vell (s. XIX), n 5 en el mapa, és un edifici municipal obert al públic, actualment com a sala de conferències i exposicions. Originàriament, va ser el primer hostal de la vila a la baixa Edat Mitjana, edificat sobre un terreny de la família Fogassot i després va passar a ser fleca i carnisseria i altres utilitats del comú. Encara en resta una part d’aquella època:  és la bonica portalada de pedra, de punt rodó que donava pas a la vella carnisseria.

Façana blanca de l’Ajuntament Vell a l’esquerra de la primera imatge. Placa dedicada als castells i que marca la tradició castellera de la ciutat Tres instantànies de l’Ajuntament Vell amb el Mastegamosques. Font de la plaça dedicada a la mare de la Teresa

La història d’en Mastegamosques va estretament lligada a en Quirze i la Minerva. Es va estrenar amb els primers gegants, l’any 1935. Va patir la mateixa sort que ells i també es va donar per desaparegut a l’esclatar la Guerra Civil. Del mateix constructor Narcís Legarés, representa un bufó vestit de color vermell i verd amb cascavells i amb un espolsador a les mans. El ballet dels gegants el descriu així: “I en Mastegamosques tot movent ses nines tosques, va davant marcant-li el pas”. Gràcies a aquest fragment del ballet dels gegants i també d’algunes fotos, es pot deduir com aquest capgròs originàriament movia els ulls. L’actual va ser inaugurat el 16 de setembre de 2002 conjuntament amb la parella de gegants. També va ser construït per en Toni Mujal.

Can Salvador (s. XIV-XV) n 4 en el mapa, ocupa la posició més septentrional de la plaça. Casa pairal del segle XIV. Segons el registre d’escriptures, l’any 1341 ja existia la Casa dels Salvador de Plaça, essent engrandida en èpoques posteriors per successives compres de terrenys annexes. Aquesta casa pot ser considerada com una de les primeres que formaren l’actual nucli urbà de Calella al voltant del mercadal.

Can Salvador, seu de la biblioteca municipal

La casa té una edificació principal de planta; consta de planta baixa, primera i segona o sota teulada, amb coberta a tres aigües i la façana principal orientada a migjorn amb un portal centrat amb arc rebaixat i finestra gòtica al damunt transformada en balcó. Originàriament, la casa hauria tingut una estructura interna de basílica catalana per la simetria dels buits de façana, amb tres naus o crugies  -sent la central la de major amplada- amb planta baixa i pis; el portal centrat amb arc adovellat de punt rodó, i una finestra gòtica en el mateix eix. La coberta devia haver estat a dues aigües, fet que demostra la diferència material entre la paret dels baixos i primera planta amb la de segona planta sota teulada que es va aixecar anys més tard. La quarta crugia, amb entrada independent, sembla un engrandiment de la casa destinat a celler o altres usos secundaris; el punt d’inflexió que fa la façana posterior a pati així ens ho demostra. A la cantonada d’aquesta quarta crugia, però, trobem les mènsules de suport d’un matacà defensiu, situat a l’entrada del carrer que donava a mar; això ens fa pensar que la formació de la segona planta sota teulada i la coberta a tres aigües que comprenia les quatre crugies, es va fer en un curt espai de temps d’ençà la construcció primigènia de la casa, (abans de l’any 1582).

La família Salvador forma, a partir de finals del segle XVII i fins a mitjans del segle XIX, una important nissaga d’apotecaris i botànics que fan expedicions i herboritzacions per Catalunya, Espanya i molts llocs da l’Europa meridional. Les seves importants col·leccions d’herbaris van ser localitzades després de molts anys i, des de mitjans del segle XX, formen part destacada de l’Institut Botànic. Actualment, després d’una reforma completa, ha esdevingut la seu de la biblioteca pública “Can Salvador de la Plaça”.

PARADA 13: Carrer de les Escoles Pies

Aquesta parada la vàrem suprimir per tal d’economitzar temps, però la incloc pel seu interès. Museu Arxiu Municipal Josep M. Codina i Bagué (s.XVI-XVII), n 8 en el mapa. És un edifici municipal obert al públic, tot i que el dia de la visita només obria en horari de tarda. El Museu Arxiu de Calella és ubicat en un gran casal del segle XVI – XVII, -on hi ha el museu– i un altre edifici que dóna al carrer Bartrina, -on hi ha l’arxiu-. Ambdues ales s’integren a través d’un pati, on es celebren tota mena d’activitats culturals.

Casa pairal de planta rectangular que conserva el portal adovellat de punt rodó i les mènsules que sostenien el matacà de defensa. Estaria formada originàriament per un cos de planta baixa, primera planta, (segona sota teulada) amb coberta a dues aigües i estructura amb dues crugies, essent la d’entrada de major amplada, amb dues parts. Entre els anys 1639-1669 es van realitzar les obres d’annexió de tot el conjunt, aixecant la segona planta restant, refent la coberta unitària, i formalitzant les finestres amb llinda recta, brancals i ampits de pedra actuals. Interiorment, només es conserven les parets interiors de càrrega de l’edifici original; la resta ha estat totalment modificada.

El carrer de la Pansa (tal com s’anomenava antigament el carrer Escoles Pies) fou paral·lelament amb el carrer de Mar (Bartrina) un dels dos eixos de creixement de la vil·la cap a la platja. El nom del carrer de la Pansa recorda la indústria d’assecar raïm a que es dedicaven els que allí vivien. L’edifici era la casa de l’hereu March, antiga nissaga calellenca i també allotjà el Consell de la ciutat a principis del segle XVIII. Durant molts anys fou la presó i se la conegué per “can Liro” fins que, ben entrat el segle XX, passà a ser el Museu Arxiu de la ciutat.

Façana de l’Arxiu municipal amb la porta adovellada i, a la part superior, les mènsules que devien suportar el matacà (costadebarcelonamaresme.cat) Fotografia de la façana (viquipedia.org) Peces de la indústria tèxtil (arxiudecalella.org) La Farmacia Barri a l’Arxiu municipal (costadebarcelonamaresme.cat)

L’origen del museu data de 1959, tot i que no s’obrí al públic fins el 1979. Des d’aleshores, el fons del museu s’ha anat engruixint fins arribar a comptar amb més de 15.000 objectes i documents. Al seu interior, també s’hi troba la farmàcia Barri, d’estil modernista, que es va traslladar al museu en la seva totalitat i la pinacoteca Gallar, de gran valor artístic. L’arxiu històric municipal també emplaçat a l’edifici, compta amb un important fons documental nodrit de les aportacions municipals i de diverses entitats i famílies calellenques. Actualment porta el nom de Josep M. Codina i Bagué, fundador i primer director del museu-arxiu de Calella.

PARADA 14: Carrer de Francesc Bartrina 

En el carrer Bartrina trobem dos edificis amb forta càrrega històrica: La Capella de Sant Quirze  (s. XV), n 11 en el mapa, que només obre al públic per celebracions especials i concerts. Els perills de la mar van portar a l’edat mitjana a la devoció a Sant Elm, patró dels navegants i per això, en acabar el segle XIV, la vil·la tenia una capella dedicada a aquest sant, vora la platja, amb un magnífic retaule i un sacerdot beneficiat.  Aquest primitiu edifici va ser habilitat com a parròquia el 1528, any de l’emancipació eclesiàstica de Pineda, per tal d’administrar els sagraments mentre es construïa la nova església de Santa Maria i Sant Nicolau, servei que va tornar a fer entre 1747 i 1755 quan s’esfondrà el temple parroquial.

La confraria del Santíssim s’establí per primera vegada a Calella l’any 1543, dins el temple de Sant Elm. El nou temple parroquial no va ser consagrat fins el 30 de novembre de 1564. Fins el 1819, la Universitat de Calella (autoritats de la parròquia i municipi) es reunia dins del petit temple. La capella també fou utilitzada un quants anys com a escola.  El mes de març de 1820, els patrons de Calella Sant Quirze i Santa Julita, són acollits a la capella de Sant Elm degut a l’esfondrament de l’ermita situada a la riera de Capaspre. Els sants són col·locats a l’altar major i el retaule gòtic es trasllada a la capella lateral. Des d’aleshores la capella és anomenada de Sant Quirze (el 16 de juny de 1668, els calellencs havien rebut solemnement unes relíquies dels seus sants). L’any 1936 la capella és saquejada i incendiada. La reconstrucció aixecaria més la capella, refent el coronament de la façana principal, obrint les finestres de la façana lateral i fent de nou la coberta i interior del temple.

Capella de Sant Quirze i Santa Julita (calellafilmoffice.cat) Interior de la capella. L’ofici de la “festa petita” el mes de juny es fa sempre en aquesta petita església sota la presidència de la Secretària de l’Ajuntament (calellafilmoffice.cat)

Pel que fa a l’arquitectura, es tracta d’un edifici d’una sola nau de planta rectangular amb una capella lateral al costat de la sagristia, formant una reculada de l’edificació. Són visibles quatre pilars que sostenen arcs amb punt d’ametlla dividint la nau en tres parts. Teulada a una vessant perpendicular a la façana principal al carrer de Mar (avui Bartrina) amb portal adovellat d’arc rodó, campanar d’espadanya i una fornícula central amb imatge dels sants. L’interior de l’església és il·luminat per tres finestres d’arc de mig punt, situades a la façana lateral. El seu altar major havia estat presidit per un magnífic retaule gòtic, acompanyat per sant Nin i sant Non, patrons dels pagesos, destruït el 1936. També sembla que, cap el 1450, un mariner calellenc va oferir a sant Elm un valuós exvot consistent en una “coca votiva” (nau en miniatura), actualment conservada al museu marítim de Rotterdam.

Al costat de l’esglèsia trobem Can Bartrina, n 12 en el mapa. L’edifici pren el nom de la família Bartrina, procedent de Barcelona, que enllaçà durant el segle XIX amb la família Roca, dipositària de tots els drets patrimonials de la casa Prim, de Calella, descendents de les cases Coma de Capaspre, Bataller i March de la Riera, una de les més antigues nissagues calellenques.

La casa pairal de la família però, era la del costat (Bartrina 22-24), on va néixer i morir l’il·lustre advocat i polític Francesc d’Assís Bartrina i Roca. La casa que estem descrivint fou comprada i restaurada per ser destinada a una filla de F. Bartrina quan aquesta es va casar, i actualment és propietat d’Anna Maria Morros, una néta. De la casa pairal dels segles XIV-XV, tan sols se’n conserven la façana i la torre de defensa. La resta de l’edifici és fruit d’una reconstrucció de caire historicista efectuada els anys 20 per l’ arquitecte Sellés, per encàrrec de la familia Bartrina-Morros.

Can Bartrina en segon terme, al costat de la capella de Sant Quirze i Santa Julita (viquipedia.org) Detall de la Torre de defensa de Can Bartrina (monumentalnet.org)

Edifici de planta rectangular amb primera planta sota teulada i coberta a una vessant. La façana, simètrica i equilibrada, es caracteritzà pel ràfec pronunciat de la coberta recolzat sobre mènsules, el portal adovellat de punt rodó, amb un escut al damunt, i un finestral tardogòtic, bellament esculpit igual que la finestra de la torre, situada al mateix nivell. Cal destacar la torre de defensa rectangular que s’aixeca dues plantes per sobre de la casa, amb cantoneres de pedra i coronada amb un matacà del qual només en resten les mènsules que el sostenien.

Cal senyalar que la casa pairal primigènia hauria tingut una estructura de basílica catalana amb tres crugies, la central de major amplada, tal i com reflexa la façana; una segona planta sota teulada i una coberta a dues aigües sense el ràfec tant sobresortint, fruit de la restauració dels anys 20. El conjunt, juntament amb la torre de defensa, quedaria completat el segle XVI. També cal senyalar que la finestra de la torre, que és similar a la de l’entrada, s’afegí en la reconstrucció dels anys 20 al igual que les mènsules que sostenen el ràfec de coberta. Interiorment, trobem una casa senyorial de principis de segle, de la qual podem destacar-ne la majestuositat de l’escala de fusta d’accés a la primera planta, els terres, els banys i el mobiliari originals de l’època.

PARADA 15: Plaça de l’Església

Caminem un escàs centenar de metres i arribem a l’Església Parroquial de Sta. Maria i S. Nicolau,  n 15 en el mapa. Fins el segle XVI, Calella va ser integrada dins la parròquia de Pineda de Mar i no va ser fins l’any 1525 que obtingué del papa Climent VII la butlla que li atorgava el dret a constituir-se en parròquia independent. El 1528  van ser adquirits els terrenys per a la construcció del nou temple, encomanat al mestre d’ obres barceloní Pere Suaris el 1539. Mentre els calellencs construïen el temple nou, anaven a rebre els sagraments dins la capella de sant Elm. 

Posteriorment l’obra fou confiada al constructor Antoni Mateu, que al mateix temps edificava l’església de sant Martí d’Arenys. La seva mort prematura va obligar a contractar el famós escultor i mestre d’obres Jean de Tours, que va morir a Calella el 1563 deixant l’obra inacabada. Finalment, s’encarregà l’enllestiment del temple als mestres Joan Soler, calellenc, i Perris Rohat, francès resident a Mataró. Sembla que les obres van acabar-se ben de pressa, ja que la nova església va ser consagrada el 1564. El 1747 s’esfondra el campanar provocant la destrucció del temple, que va ser reconstruït de bell nou el 1755 i ampliat a partir de 1785 amb un transsepte o creuer, i amb la capella dels Dolors, segons el projecte de Josep Morató de Vic.

L’església va ser parcialment destruïda de nou el 1936 i refeta entre 1940 i 1951, segons el projecte de Jeroni Martorell.

Fotografies de l’interior del temple anteriors a la Guerra Civil Les dues darreres fotos mostren l’estat del temple després de la destrossa pràcticament total que va patir-ne es pot observar a la darrera foto l’ensorrament total de la coberta

La planta de l’església té forma de creu llatina, d’una nau, amb creuer i absis poligonal, seguint el model barroc derivat de Sant Felip Neri de Barcelona. Nau amb cinc trams de volta, dos dels quals –els braços del creuer- desiguals; la intersecció d’ aquest és coberta amb una cúpula semicircular. Entre els contraforts de la nau central s’obren quatre capelles a cada costat, per sobre de les quals hi ha el trifori. Un entaulament corre sobre les pilastres al voltant del temple, recolzant l’inici de la volta. El temple és il·luminat per la rosassa gran de la façana principal i dues finestres a cada costat de la nau.

Diverses fotografies de l’església parroquial de Calella

La façana té un esquema de tres cossos amb tester semicircular i laterals decreixents, portada arquitravada amb frontó trencat, fornícula i rosassa central. La portada d’estil barroc, obra de Jean de Tours, anomenada dels Apòstols, consta d’un retaule de pedra del segle XVI, estil plateresc, ocupats els intercolumnis per nínxols amb les testes dels dotze apòstols. A la fornícula hi ha sant Nicolau de Bari, sota l’advocació del qual juntament amb la de santa Maria va ser consagrada la nova parròquia. L’església es completa amb un campanar de base quadrada, amb cos superior octogonal.

Agafem ara el carrer de l’Església, autèntic pulmó comercial de Calella, fins el carrer Sant Josep. Girarem per Sant Josep a l’esquerra i pujarem fins creuar  el carrer de Sant Jaume (la carretera N-II) fins el Parc Dalmau. Abans de creuar la carretera, a la dreta podrem veure el Mercat Municipal, també obra de Jeroni Martorell.

PARADA 16: Parc Dalmau

El Parc Dalmau conegut popularment ara com “Els pins”. Creat el 1928 i conegut anteriorment com “els pins de Can Pelayo”, una finca privada comprada per a ús públic per l’alcalde Dalmau de Calella. Aquesta és una de les obres que Jeroni Martorell projectà com arquitecte municipal. D’aquest espai, arquitectònicament destacaríem per una banda, les obres efectuades en obra vista, com són les bancades del Pati de l’Ós, la Font dels Lleons, o els murets i escales que conformen diferents espais enjardinats i per una altra, el sistema de recollida d’aigües amb canals, reixes i d’altres elements. La font dels Lleons, és un clar exemple d’aquesta arquitectura en obra vista, i detalls ceràmics, amb parts arrebossades, que trobem arreu del parc i que el caracteritzen.

De passeig pel Parc Palmau

Amb una extensió aproximada de 18,4 hectàrees és un magnífic espai natural amb jardins i boscos i lloc on se celebra cada any l’aplec de la sardana, l’aplec pairal de Catalunya i el més important de tots els que es fan actualment.

Si voleu escoltar una sardana en un aplec al Pati de l’Ós, aquí us envio aquest regal: El record de Calella, preciosa sardana, la composició de la qual també té una petita història que tindrem temps de comentar.

Noia amb flabiol i tamborí. Homenatge a l’Aplec pairal de Catalunya

Calella ha declarat bé cultural d’interès local el refugi antiaeri del Parc Dalmau. El refugi està situat en un racó d’una de les esplanades del parc on ara es gronxen els infants i amaga molta història.  El cop d’estat militar del 18 de juliol de 1936 del general Franco contra la legalitat representada pel govern de la República, va comportar l’esclat de la Guerra Civil i un dels factors més importants en el decurs del conflicte fou la guerra aèria. En indrets com aquest, la població civil va protegir-se dels bombardejos que es van patir durant el conflicte armat per part de l’exèrcit franquista amb l’ajut de l’aviació de Mussolini i  Hitler, els seus aliats.

Pel condicionament de l’espai, l’Ajuntament va demanar una subvenció de 12.000 euros a la Direcció General de la Memòria Democràtica de la Generalitat per poder desenvolupar el projecte. Es tracta  d’un refugi de galeries i túnels que  estan excavats directament a la roca i s’endinsen a la muntanya. Aquest espai encara és recordat per molts calellencs que el van haver d’utilitzar quan les bombes queien sobre la ciutat. 

PARADA 17: La fàbrica Llobet 

Ens enfilem dins del Parc uns cent metres en direcció nord-est i veurem en perspectiva la fàbrica Llobet:

La Fàbrica Llobet i Guri és un edifici municipal obert al públic. Cap a la fi del segle XIX s’instal·laren a Calella les primeres fàbriques tèxtils mogudes per vapor: la més important va ser la que fundaren Josep Llobet i Guri i Josep Guri i Sabater i que va comercialitzar la prestigiosa marca “El Faro de Calella”. Aquest edifici, de grans dimensions, va arribar a tenir entre 1500 i 2000 treballadors, va ser construït a finals del anys vint i va entrar en funcionament el 1930. L’arquitecte, Eusebi Bona i Puig (Begur 1890 – Barcelona 1972), fou catedràtic de l’Escola d’Arquitectura (1922-1960). Del 1920 al 1925 col·laborà amb Francesc de P. Nebot en la transformació de la Torre Güell de Barcelona en l’actual Palau de Pedralbes. Típic representant del monumentalisme, evolucionà des de l’historicisme de la “Unión i el Fènix” (1930) a la major austeritat del “Banco Español de Crédito” (1942-1947), ambdós edificis a Barcelona. Fou l’arquitecte de la família Llobet Guri, pels quals projectà la nova fàbrica de la carretera, i les cases dels seus fills.

Pel que fa a l’edifici, aquest està estructurat en dues grans naus (amb soterrani, planta baixa, pis i sota coberta) separades per dos patis amb un cos central d’unió destinat a la càrrega i descàrrega. A un lateral, un cos paral·lel a la carretera té com annex la sala de calderes. La façana principal, d’inspiració clàssica, s’ordena simètricament transmetent una contundent impressió de solidesa. Actualment és propietat de l’Ajuntament de Calella, i al seu interior s’hi allotgen diverses entitats i dependències municipals. Tot i així,  degut a les seves grans dimensions i per tal de poder aprofitar els espais adequadament,  l’Ajuntament està elaborant un pla d’usos per aquestes instal·lacions.

La Fabrica Llobet – Guri, vista des de la carretera NII (bencatfilmcomission.com) Detall de l’entrada (radiocalellatv.cat) El museu del Turisme annex a l’edific (consha.es) Visió de la fàbrica Llobet des del Parc Dalmau

Actualment s’utilitzen força espais dels tres edificis municipals, s’hi troben les seus de diverses entitats calellenques així com també els estudis de Ràdio Calella i Calella TV, l’Escola de Música Can Llobet i l’escola El Far; hi ha dues naus de grans dimensions, una amb columnes i una altra sense columnes, que serveixen per a esdeveniments diversos com ara balls de carnaval, festivals de dansa, concerts i recitals, teatre, desfilades de moda, exposicions, etc., magatzems municipals, tallers de la brigada d’obres de l’ajuntament, també hi ha magatzems de les entitats de la ciutat que ho necessiten. A la cantonada amb el carrer Sant Pere s’hi ubica el Museu del Turisme. Les instal·lacions esportives de la Fàbrica Llobet inclouen unes instal·lacions de tennis taula i un “boulder” (rocòdrom). A la planta baixa de l’edifici que dóna al carrer de les Ànimes, durant tres cursos hi ha estat l’Escola Universitària del Maresme i s’hi impartien els estudis de Diplomatura en Turisme. Avui aquests espais es dediquen a seminaris i altres activitats de la mateixa escola.

Ara desfem el camí fins al carrer Sant Josep, travessem novament la carretera i continuem  fins el carrer Església i acabem el nostre itinerari a la Sala Mozart

La Sala Mozart és un cafè, cinema, teatre i centre musical de la localitat de Calella, fundat el primer de juliol de 1896 per la família Salom. En l’actualitat, el cinema és titularitat de l’Ajuntament.  En paraules d’Arcadi Lluís Salom, nét del fundador del cafè, l’establiment no està ubicat en una àrea comercial, com gairebé tots els cines d’ara, no has d’agafar el cotxe per arribar-hi, sinó que es manté, com sempre, al carrer més cèntric de la població, oferint una programació regular cada dia. L’Arcadi diu que la documentació de què disposa li permet afirmar que el Mozart és el cine més antic d’Espanya. 

Fent el vermut a la Sala Mozart

Des dels seus orígens fins ara, la Sala Mozart no ha perdut la seva essència. El dia que es va inaugurar es va fer una sarsuela i de cinema se’n fa, que consti per escrit, des de 1904. Els darrers espectacles fets a Can Salom també són una sarsuela, com la “Leyenda del beso” que es va fer abans de Nadal i projeccions de cinema. Per tant, amb totes les distàncies que hi ha, la programació segueix sent la mateixa que fa més d’un segle enrere. L’Arcadi us explicarà amb detall la història de Can Salom.

En acabat vàrem anar a dinar al passeig de Mar. En arribar al restaurant ens vàrem trobar amb la sorpresa d’un detall personalitzat que una molt amiga de la Teresa i jo ens havia deixat a cada cadira. La jornada va continuar amb un llarg àpat i una encara més llarga sobretaula.

Aqui estem tots amb el mar al fons

Categories
Conferències i cursos

LES REVOLUCIONS OBLIDADES (3 de 3)

Cliqueu aqui per anar a REVOLUCIONS OBLIDADES (1 de 3)

Cliqueu aquí per anar a REVOLUCIONS OBLIDADES (2 de 3)

Les revolucions de la primera postguerra: Alemanya i Hongria

En acabar la Gran Guerra es produeixen moviments revolucionaris per tota Europa i en alguns casos acaben en guerres civils. Les revolucions d‘Alemanya i Hongria, produïdes en aquest context, són fortament influïdes per la revolució bolxevic.

Alemanya

A Alemanya, la situació a l’estiu de 1918 és desesperada econòmica i militarment. La manca de provisions i vitualles i la situació bèl·lica amb els fracassos i el desgast de les ofensives d’estiu i l’entrada en guerra dels EUA són un punt d’inflexió definitiu. El directori militar, poder de facto (Hindenburg i Ludendorff), és conscient de la derrota, però no aborda directament les conseqüències. Dimiteixen i deixen la “patata calenta” al parlament absent durant la guerra, esperant que el nou govern fos qui negociés l’armistici. El liberal baró Max de Baden forma govern i els socialdemòcrates (SPD), el partit majoritari, tocaran “poder” per primera vegada. El kàiser dubta i cal sacrificar-lo per evitar la revolució  (el mirall bolxevic és molt present); el govern indueix l’abdicació del kàiser que fuig del país.

El general Erich Ludendorff (1865 – 1937) autèntic dirigent del Directori Militar durant la guerra (hmong.es) El mariscal Paul von Hindenburg (1847 – 1934) el vencedor de la batalla de Tnnenberg i teòric superior de Ludendorff (wikipedia.org) Maximilien de Baden (1867 – 1929) primer canceller després de la plantada dels militars (wikipedia.org) En la foto Hindenburg, Guillem II i Ludendorff durant la guerra (nuevatribuna.es) La premsa internacional del 10 de novembre de 1918 anuncia l’abdicació del kàiser (alamy.es)

Els socialdemòcrates es troben dividits des del primer moment de la guerra en un sector majoritari, el SPD, partidari de la guerra (n’havia votat el crèdits necessaris) i una escissió minoritària (USPD) que no n’era partidària. Fins i tot, un sector, l’anomenada Lliga Espartaquista,  s’havia posicionat clarament en contra des de l’inici; els seus dirigents Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht eren a la presó i van sortir en llibertat després de l’armistici. Luxemburg, una gran teòrica, molt crítica amb els bolxevics per la seva manca de llibertat, creu, amb raó, que a Alemanya no hi ha les condicions per a una revolució a l’estil bolxevic. En el majoritari SPD destaca la figura  de Friedrich Ebert, contrari a la revolució com la gran majoria de dirigents del seu partit. Però els fets avancen a gran velocitat i quan el dia 9 de novembre Guillem II se’n va del país, hi ha un gran buit de poder i una revolució que sembla que avança a gran velocitat en diferents escenaris. L’SPD nota el vertigen i un dels seus dirigents Philip Scheidemann proclama la República des del Reichstag a Berlín. Ebert no té clara la idea de República, però ha de guanyar temps i serà nomenat canceller del govern provisional el mateix dia.

Friedrich Ebert (1871 – 1925) primer canceller de la proclamada República alemanya i després primer president de la constitucional República de Weimar fins la seva mort l’any 1925 (wikipedia.org) Philipp Scheidemann (1865 – 1939) en un discurs des del balcó del Reichstag el 9 de novembre. dia que va proclamar la República (wikipedia.org) Els dirigents espartaquistes i després comunistes Rosa Luxemburg ( 1871 – 1919) i Karl Liebknecht (1871 – 1919)

Dies abans que passés tot això a Berlin, a finals d’octubre esclata l’espurna que encén la revolució: A Kiel i Wilhelmshaven s’amotinen els mariners i formen Consells de Soldats. Els obrers de les drassanes secunden els mariners i constitueixen Consells d’Obrers. El moviment i les vagues s’estenen per tot el territori i el dia 9 de novembre és una jornada de vaga revolucionària. Aquí enllacem amb els fets narrats en l’anterior paràgraf. Liebknecht, alliberat pocs dies abans, proclama la República soviètica des de l’ajuntament de Berlín, però té un molt escàs seguiment: els obrers no estan per experiències bolxevics. Dos dies després, el dia 11 de novembre el govern provisional signarà l’armistici i quedarà ja formada per a la història la “punyalada per l’esquena”: segons això, les tropes alemanyes eren invictes i havien estat els polítics d’esquerres, banquers i jueus els que havien traït el país provocant la derrota. Els intents de Liebknecht de reproduir el model soviètic seran derrotats al Reichstag on el delegats obrers, majoritàriament socialdemòcrates, desestimen les propostes de Liebknecht.

Mariners revolucionaris desfilant a Wilhelmshaven els inicis de novembre de 1918 (wikipedia.org) La fotografia inferior mostra una manifestació d’obrers a Kiel el novembre de 1918 (wikipedia.org) Barricades a Berlín el desembre de 1918 (wikipedia.org)

Per Nadal de 1918 una greu crisi sacseja el país: es produeixen enfrontaments armats entre els mariners revolucionaris i tropes governamentals; la resposta de les tropes és poc eficaç i Ebert fa un gir en la seva estratègia: per derrotar els revolucionaris i seguir amb la seva proposta institucional necessita tropes fiables que trobarà en els Freikorps, tropes irregulars ultranacionalistes, lligades a l’extrema dreta que pul·lulen pel país després de l’armistici. Els xocs de Nadal han provocat víctimes i els ànims continuen encesos. Les manifestacions són massives i ja en el mes de gener de 1919, enmig de les marxes, els Espartaquistes que, a finals d’any havien fundat el partit comunista (KPD), decideixen passar a la revolta. Ebert aprofitarà el moment per utilitzar els Freikorps que entren a la ciutat i reprimeixen les protestes de manera brutal (entre 1000 i 2000 morts) i amb Liebknecht i Luxemburg, que no havia participat en la insurrecció, brutalment assassinats. A Berlin havia acabat l’assaig revolucionari, però l’estratègia d’Ebert havia introduït la brutalització de la política, havia creat l’enemistat perpètua entre socialistes i comunistes i havia donat el bateig de foc a molts dels futurs nazis formats en les files del Freikorps.

Membres contrarrevolucionaris dels Freikorps de la Brigada Ehrhardt a Berlín (wikipedia.org) La repressió de la insurrecció revolucionària de gener, assassinats als carrers de Berlín (historiesdeuropa.cat) La Dolchstosslegende, la “punyalada per l’esquena” que va començar a circular poc després de l’armistici (wikipedia.org)

Si voleu llegir una història semblant però amb matisos diferents seguiu aquest enllaç dins del mateix blog.

Hongria

El cas d’Hongria és diferent en quant a producte de la revolució (en aquest cas serà una efímera revolució bolxevic) i del resultat final que desembocarà en una dictadura militar. Hongria formava part de la doble corona de l’Imperi Austrohongarès. Carles (I d’Àustria i IV d’Hongria) havia abdicat després de la derrota contra els italians a la batalla de Vittorio Veneto (2 de novembre de 1918). Es formen Consells de Soldats a Budapest (com els soviets a Rússia)  i juntament amb polítics opositors formen un Consell Nacional; aquest moviment de novembre de 1918 és conegut com a Revolució dels Crisantems i es proclamarà la República Popular d’Hongria amb Mihály Károly un aristòcrata i terratinent que havia evolucionat a postures democràtiques. Les mancances, l’atur, la inflació són brutals, ningú reconeix el nou règim i els països veïns (txecs, búlgars i romanesos), aprofiten el descontrol del final de la guerra per envair Hongria. Aguantarà uns pocs mesos i el març de 1919 renunciarà a la presidència.

Mihály Károly (1875 – 1955) dirigent de l’efímera República Popular d’Hongria (wikipedia.org) Dues instantànies de la Revolució del Crisantem a Budapest (wikipedia.org)

El buit de poder l’ocupen socialistes i comunistes, totalment minoritaris en un país totalment agrari amb un proletariat incipient, que proclamen la República Soviètica d’Hongria (21 de març de 1919), amb el socialista Sándor Garbai com a teòric líder de la república, però amb el comunista Béla Kun com a líder real i efectiu de la República. Kun es posa en marxa i comença una ràpida activitat legislativa: s’aboleixen els títols nobiliaris, es decreta la igualtat entre homes i dones, augmenta els salaris, decreta la jornada de vuit hores, introdueix la democràcia del consells obrers, però no reparteix la terra, en un país totalment agrícola. Els pagesos no accepten  les cooperatives agràries estatals que el govern promou i s’hi posicionen en contra del govern.

Proclamació de la República soviètica d’Hongria a les escales del Parlament. En el centre Béla Kun (wikipedia.org) Tropes revolucionàries partidàries de la República Soviètica desfilant a Budapest (wikipedia.org) Béla Kun (1886 – 1938) va fer una revolució proletària en un país amb poca classe obrera (wikipedia.org) Cavalleria romanesa entra a Budapest i posa fi a l’experiment soviètic i inicia uns mesos de l’anomenat terror blanc (wikipedia.org) Myklós Horthy (1868 – 1957) almirall i regent d’un país sense rei ni mar (wikipedia.org)

Mentrestant el país està assetjat per tropes estrangeres i tot i que a l’estiu la contraofensiva hongaresa té un cert èxit contra els ocupants txecs, les tropes romaneses, amb el suport de França, entren a Budapest (3 d’agost de 1919) i acaben amb el govern revolucionari. L’exèrcit romanès es retirarà, quedant-se, això si, la Transilvània i instaurant a Budapest un dictador l’almirall Myklós Horthy, cap de l’exèrcit contrarevolucionari que instaurarà un govern autoritari amb el suport  de l’església i de les classes agràries. El règim d’Horthy durarà el període d’entreguerres i gairebé tota la segona guerra mundial, fins a l’any 1944, però la història d’Horthy no és el  que abordem aquí. Béla Kun, per la seva part, tindrà una vida dedicada a la revolució per diversos llocs d’Europa i finalment l’any 1938 serà afussellat en les brutals purgues de Stalin.

  L’any dels miracles: les revolucions europees de 1848

Per entendre les revolucions de  1848, cal girar la vista enrere per tal de situar-nos en el món que aquests processos revolucionaris van qüestionar i enfonsar: l’Europa post napoleònica i el congrés de Viena (1815) defineixen el context de quasi retorn al món de l’Antic Règim. Rússia, Anglaterra i Àustria marquen una sèrie de principis clau per a la nova Europa: la recuperació legítima de les corones, sobretot pels Borbons a França, l’equilibri continental, la repressió de qualsevol contestació al nou ordre, l’abolició de les conquestes revolucionàries i la tornada al tradicionalisme.  Aviat es van adonar que la reacció total era impossible i que s’havien de fer algunes concessions. Les fronteres d’Europa es van moure de manera molt significativa.  A França tornà al tron Lluis XVIII el qual atorga una constitució i s’envoltà d‘un govern ultra-reaccionari. Àustria, malgrat la seva pobre aportació militar en les guerres napoleòniques, va ser amb el primer ministre Metternich el principal guanyador (concedit pels interessos de la resta de potències); Metternich es va convertir en una mena de far de les essències del Congrés de Viena. Alemanya havia passat d’una estructura microestatal de 360 estats a una Confederació Germànica amb un regne en ascens, Prússia. Rússia, amb un tsar místic semblava quedar ancorada en temps passats. Itàlia era, en expressió de Metternich, “una expressió geogràfica” amb un control directe o indirecte d’Àustria. Els vencedors continentals de Napoleó, Àustria, Prússia i Rússia, constituïren la Santa Aliança, una nova forma d’introduir la diplomàcia en els conflictes europeus i amb capacitat de resposta militar als intents de contravenir l’estatus quo. Gran Bretanya, tot i donar suport, va voler quedar al marge.et

El Congrés de Viena en caricatura de l’època: els diferents monarques vencedors es reparteixen el mapa d’Europa que aguanta estirat a terra el ministre Talleyrand, mentre Napoleó intenta separar França (okdiario.com) Lluis XVIII (1755 – 1824) primer monarca de la restauració borbònica (wikipedia.org). (buscabiografias.com) Klemens von Metternich (1773 – 1859) (wikipedia.org) Mapa de la Confederació Germànica amb els límits marcats per la línia vermella. Incorporava els diferents estats alemanys i una part de l’Imperi Austríac; Prússia, en blau, estava separada geogràficament en dues meitats que minimitzaven el seu poder emergent (gifex.com)

Malgrat els intents de les elits de Viena, la burgesia i les masses protagonitzaren al llarg de les dècades següents una mena de revolució endèmica per tot el continent: antics militars, intel·lectuals o burgesos amb una visió trans-europea: El liberalisme polític va ser el primer en qüestionar la Restauració, amb diferents estils de revolució (moderada, democràtica – radical o fent èmfasi en la qüestió social); en un primer moment van sorgir les societats secretes, els Carbonaris. El primer referent liberal europeu és el “pronunciament” de Riego a España (1820) que reinstaura la Constitució de 1812, la “Pepa”, moviment  avortat tres anys després per la Santa Aliança; el moviment espanyol tindrà repercussions en altres intents, també fallits, al Regne de les Dues Sicílies (1820), el Piemont (1821), a Rússia, amb els Decambristes (1825) o a Grècia on la revolució es transformà en guerra contra els otomans i en independència l’any 1821.

Una segona tongada de revolucions liberals es produïren els anys 1830 – 31.  A França amb l’arribada al tron de Carles X, rei ultra – reaccionari, es convoquen eleccions, tancades, censatàries, que són anul·lades pel triomf no desitjat dels liberals.  La insurrecció posterior (juliol de 1830) farà que els burgesos agafin el control amb un nou rei, Lluís Felip d’Orleans amb principis constitucionals. Durant aquest bienni també hi haurà moviments fracassats a Polònia, Itàlia central i Bèlgica que aconseguirà la independència d’Holanda en el que serà el primer trencament del mapa europeu de Viena. Durant els anys posteriors (1831 – 1847), el liberalisme  guanyarà terreny per diferents llocs d’Europa: a la Gran Bretanya amb successives reformes en sentit liberal i amb l’aparició del moviment Cartista que acabarà fracassant. A Suïssa  una guerra civil (1847) arracona els catòlics reaccionaris i acosta el país cap al liberalisme. A Espanya, de manera similar la Guerra Carlina (1833 – 1840) arraconarà els absolutistes. Durant aquests anys es produeixen escissions dins del liberalisme (moderat, radicals, democràtics), naixeran de manera incipient els primers moviments socialistes i s’anirà consolidant el nacionalisme.

Lluís Felip d’Orleans (1773 – 1850) rei de França entre 1830 i 1848 (wikipedia.com) Mapa del Regne Unit dels Països Baixos tal com es va configurar al Congrés de Viena. La línia blava marca la separació de Bèlgica després de la revolució de 1830 (wikipedia.org) El general carlí Tomás de Zumalacárregui (1788-1835): la seva mort va suposar un important cop pels carlins (wikipedia.org)

L’any 1848 serà el moment culminant de les revolucions liberals a Europa. La crisi econòmica dels anys anteriors, la tradició revolucionària, les reivindicacions múltiples, la participació de les masses populars i el nacionalisme creixent expliquen aquests moviments. A la França de Lluís Felip d’Orleans es produeix una insurrecció popular el 22 de febrer de 1848 que derrotarà les tropes reials i proclamarà la II República que tindrà diverses alternatives al llarg de l’any, amb predomini inicial dels moderats i radicals, unes eleccions generals on el conservadorisme del camp imposa un govern reaccionari. Això provocarà noves insurreccions urbanes, durament reprimides a l’estiu. Quan al desembre es convoquin eleccions presidencials el personatge millor situat serà Lluís Napoleó Bonaparte que guanyarà gràcies al vot rural. La posterior evolució de Lluís Napoleó serà cap a l’autoritarisme per un cop d’Estat (1851).

François Guizot (1787 – 1874) polític i historiador, lider dels doctrinaris i primer ministre del govern reialista de Lluís Felip, prohibiria els banquets opositors el 22 de febrer de 1848, fet que a París desencadenaria una sèrie d’avalots el dia 23 (sapiens.cat) Quadre que mostra una concentració popular davant l’ajuntament de París el 25 de febrer. Apareix una bandera roja que els revolucionaris liberals rebutjaven (wikipedia.org) Incidents del dia 23 de febrer que finalitzarien amb l’exèrcit disparant contra els components d’una manifestació (sapiens.cat) Lluís Napoleó Bonaparte, seria finalment elegit president de la nova República a finals de 1848 (biografiasyvidas.com)

Als estats alemanys s’ha establert l’any 1834 el Zollverein (unió duanera) entre 38 estats alemanys guiats per Prússia; al llarg d’aquests anys guanyen difusió les idees nacionalistes, lligades al liberalisme que seran durament reprimides sobretot a Àustria. La caiguda de Lluís Felip a França tensiona tota Europa; a Prússia i altres estats alemanys es produeixen revoltes al camp i es produeixen violentes lluites als carrers de moltes ciutats que obligaren a concedir una constitució a Prússia el mes de març. Es convoquen eleccions (18 de maig de 1848) i es constituirà una Assemblea a Frankfurt dominada per burgesos i intel·lectuals, molt dividida entre liberals moderats, democràtics i reaccionaris; s’elaborarà una constitució i s’oferirà la corona al rei de Prússia. A finals d’any el context internacional ha canviat a favor dels reaccionaris i el rei es nega a acceptar la corona que li ofereix l’assemblea. Prussians i austríacs es retiren de l’assemblea i les forces democràtiques seran aixafades pels prussianes: acaba el moviment revolucionari.

Mapa del Zollverein o unió duanera promoguda per Prússia (aulafacil.com) Sessió de l’Assemblea de Frankfurt en la que el líder demòcrata Robert Blum es dirigeix als diputats el juny de 1848 (wikipedia.org) Caricatura de Frederic Guillem IV de Prússia jugant indecís amb la corona imperial que li havia ofert l’Assemblea de Frankfurt (wikipedia.org)

De manera simultània, a Viena i altres ciutats esclata la revolució, de fet  per tot l’imperi es produeixen insurreccions: a Praga, però també a Hongria i a Itàlia. Metternich cau i l’emperador Ferran I és obligat a acceptar una Constitució amb sufragi universal. Tot l’imperi es descontrola i sembla a punt d’ensorrar-se, l’emperador abandona Viena. Els nacionalistes de Lajos Kossuth s’alcen a Budapest, també hi ha insurreccions a Croàcia.  Tots els moviments liberals fracassaran; en el cas de Viena, la derrota al novembre de 1848 portarà la coronació d’un nou emperador Francesc Josep I que aplicarà una constitució conservadora. A Hongria, Kossuth proclamarà la independència i serà la intervenció des de Rússia de la Santa Aliança (agost 1849) qui acabarà amb la resistència hongaresa.

En el nord d’Itàlia, el sentiment nacionalista en pro de la unitat s’anava estenent des de la segona dècada del vuit-cents. Aquest Risorgimento lligat als ideals del Romanticisme és clau per entendre tot el procés de les revolucions de 1848; una figura important és Giuseppe Mazzini creador de la “Jove Itàlia” (1831) que una vegada i una altra al llarg dels anys 30 i 40 aposta per la via insurreccional; de fet els anys anteriors a 1848, el clima a gran part de la península és d’una agitació permanent. El primer aixecament  és a Sicília (gener de 1848) que obliga el rei a concedir una constitució. També hi ha insurreccions a Roma, Florència o Torí. 

Giuseppe Mazzini (1805 – 1872): les seves idees i la seva acció política van contribuir d’una manera decisiva al naixement de l’estat unitari italià (wikipedia.org) Quadre de Baldassare Verazzi que mostra l’èpica de l’aixev¡cament dels cinc dies de Milà (historia.nationalgeographic.com) Giuseppe Garibaldi, patriota italià, (1807-1882) penetra a Roma el desembre de 1848 on serà proclamada de manera efímera la República Romana (alamy.es)

En el regne de Llombardo – Vènet es produeixen els ”Cinc dies de Milà” (18 – 22 de març de 1848), un aixecament que derrota momentàniament els austríacs. La guerra oberta declarada pel rei de Sardenya i seguida per venecians i milanesos acabarà finalment amb victòria de les tropes austríaques. A finals de 1848, la reacció triomfa pels diversos estats italians. Els intents de diversos grups democràtics a Roma o la Toscana seran sufocats per tropes franceses durant els primers mesos de 1849.

Els “oficials lliures” i la revolució d’Egipte de 1952

L’Egipte del darrer terç del segle XIX és un país lliurat a les potències occidentals amb uns mandataris locals que actuen tutelats pels britànics. La ruptura definitiva de l’Imperi Otomà en acabar la Gran Guerra, converteix Egipte en un protectorat. L’ocupació britànica revitalitza el sentiment nacional molt influenciat per la Nahda o renaixement àrab cultural, social i polític que ja des de mitjans del segle XIX s’estén pel país. El Wafd, un partit nacionalista, va ser influent en aquests anys i el 1922 força el reconeixement d’Egipte com a “estat sobirà independent”, malgrat que l’ocupació militar continua. L’any 1923 s’aprova una constitució amb el suport de les classes urbanes i les classes mitges camperoles. L’impuls nacionalista i cultural té dos eixos bàsics, sovint en disputa: el paper de l’Islam i la confrontació amb els models culturals exteriors. El primer eix confluirà en el naixement dels “Germans musulmans” (1928), grup reformista lluny del rigor del Wahhabisme saudita i preocupats per la creixent urbanització i els xocs culturals amb el tradicionalisme rural. La nova constitució intentarà consolidar un règim liberal amb el líder del Wafd Saad Zaghoul,  però el pretès ascensor social liberal no funciona i això crea descontentament. El malestar de la societat egípcia es farà palès en la Gran Revolta Àrab de 1936 on el tema de la colonització sionista és ja un element preocupant per a la societat egípcia. L’exèrcit britànic es retirarà deixant únicament una guarnició al canal de Suez durant  un període de vint anys.

Imatge a El Cairo durant la revolució de 1919 contra l’ocupació britànica (wikipedia.org) El líder egipci Saad Zaghoul que juntament amb altres membres del Wafd van tenir un paper actiu en la insurrecció de 1919 i que acabarien exiliats (wikipedia.org) Imatge de la revolta àrab a Palestina de 1936 – 1939 (wikipedia.org) L’Alt Comitè Àrab va ser un òrgan polític autoproclamat com l’únic comandament polític dels àrabs a Palestina, creat l’any 1936 i poc després prohibit pels britànics (wikipedia.org) Imatge de Sayed Darwish (1892 – 1923) cantant egipci; la música tradicional fou durant les primeres dècades del segle XX un motiu d’exaltació nacional a Egipte (wikipedia.org)

L’any 1937 mor el rei Faud que és substituït per Faruk. Amb el nou rei augmenten les tensions nacionalistes amb el Wafd. La campanya africana Italo – alemanya i la proximitat de les forces de l’Eix a Egipte aproximaran posicions entre britànics i el govern de la monarquia. L’any 1944 Faruk es desfà del Wafd. El món de la postguerra porta una crisi econòmica i social intensa amb protestes i vagues i una oposició que va des dels Germans Musulmans al Wafd o als comunistes. L’any 1948 portarà el problema de Palestina amb tota la seva cruesa i el Pla de Partició de l’ONU i la proclamació de l’estat d’Israel serà el detonant dels nous països àrabs (Síria, Transjordània i Egipte) que declararan  la guerra a Israel  (maig 1948). L’exèrcit egipci, mal instruït i pèssimament equipat serà fàcilment derrotat, malgrat una victòria inicial a Gaza (batalla d’al – Faluja) on destacarà un jove comandant, Gamal Abdel Nasser. La derrota farà més viu el sentiment nacionalista i les vagues i protestes s’hi estendran pel país on el règim de Faruk que torna a cridar al poder al Wafd (1950) és totalment impopular. Dins l’exèrcit es crea el Moviment d’Oficials Lliures, joves oficials de l’exèrcit  que tenien com a objectiu salvar l’honra de l’exèrcit, derrocar el rei Faruk, abolir la monarquia, i substituir el govern depenent del Regne Unit. La desena d’homes que dirigien el moviment fou qui va controlar els governs egipcis que van seguir al cop d’estat del 23 de juliol de 1952. Acompleixen els objectius i el 18 de juny de 1953 es proclama la República. El febrer de 1954, Gamal Abdel Nasser es fa amb el poder total i els militars controlen totalment el govern  (en crear després el Consell Revolucionari d’Autoritats).

El rei Faruk I (1920 – 1965) rei corrupte i aviat impopular entre els egipcis (wikipedia.org) Mapa del Pla de Partició de l’ONU de 1947 i el resultat de l’armistici posterior a la guerra àrab-israeliana de 1948 (wsimage.com) El Moviment d’Oficials Lliures  fou l’organització clandestina militar fundada per Nasser  junt amb Anwar Sadat  i altres oficials, després de la derrota  a la guerra (wikipedia.org) Voluntaris àrabs durant la guerra de 1948 (wikipedia.org) Gamal Abdel Nasser (1918 – 1970) principal organitzador del cop d’estat que el 22 de juliol de 1952 derrocà el rei Faruk de manera incruenta (biografiasyvida.com)

El nou estat portà al màxim el panarabisme de Nasser. El somni de Nasser era construir una gran resclosa riu Nil avall que permetés distribuir l’aigua necessària per a una gran reforma agrària. Un primer objectiu era la retirada de les tropes britàniques  i la nacionalització del Canal de Suez. Aquests moviment de Nasser van provocar una intervenció colonial de França i Regne Unit amb el suport d’Israel (1956) per a defensar la lliure circulació pel canal de Suez. La guerra va ser una nova derrota militar però les noves potències emergents de la segona guerra mundial (EUA i URSS), obligaren a la coalició a abandonar el canal, per la qual cosa la derrota militar esdevingué una victòria política dels egipcis. El   projecte de la nova resclosa d’Assuan no troba finançament extern ja que els nord-americans declinen llur inicial oferiment. Nasser virarà cap a la URSS ja de ple a la Guerra Freda i procedirà a una campanya de nacionalització de bens estrangers (finances, bancs, indústries, etc).

Guerra del Canal (1956): vaixells enfonsats bloquegen el pas de mercaderies durant molt anys després de la guerra (bbc.com) Nasser i el Canal de Suez: malgrat la derrota militar, el trimof polític de Nasser, derivat de la manca de suport nord-ameicana a la intervenció colonial franco-britànica, fou notable (enlacejudio.com) La resclosa d’Assuan en vista des de satèl·lit (tiempo.com) La guerra dels Sis Dies: es pot veure el mapa de la regió abans i després de la derrota àrab (bbc.com)

El nou sistema polític era un molt retòric socialisme àrab  molt centralitzat amb una utòpica proposta d’unificació del món àrab en una gran República panàrab que no tirarà endavant.  El panarabisme definia un gran enemic comú exterior, l’estat d’Israel amb el qual s’enfrontarà novament a la guerra dels sis dies (juny de 1967) amb una nova derrota militar que no serà el final de Nasser que encara tindrà temps d’inaugurar la immensa  obra d’Assuan l’any 1970, poc abans de la seva sobtada mort  el 29 de setembre de 1970.   

Categories
Conferències i cursos

LES REVOLUCIONS OBLIDADES (2 de 3)

Cliqueu aquí per anar a REVOLUCIONS OBLIDADES (1 de 3)

Cliqueu aquí per anar a REVOLUCIONS OBLIDADES (3 de 3)

La primera revolució proletària? La Comuna de París

Aquest breu període revolucionari ha passat a la història com la primera revolució proletària. A París es mobilitzen treballadors urbans i industrials els communards amb un programa netament socialitzant i una composició molt heterogènia: trobem proudhonistes, blanquistes, socialistes, anarquistes, en un moviment molt espontani i gens preparat. Aquesta insurrecció revolucionària es produeix durant dos mesos (de març  a maig de 1871) i durant aquest temps els revolucionaris des de l’Ajuntament (La Commune) emetrà una contínua legislació i normativa en sentit d’implantar un model (estat, societat) socialista autogestionària.

Napoleó III (1808 – 1873), la seva política exterior expansiva va topar amb una otència emergent com Prússia (biografiasyvidas.com) Otto von Bismarck (1815 – 1898) el canceller prussià autor màxim de la unificació alemanya (elpais.com) La successió al tron espanyol després de la revolució gloriosa de 1868 va ser el desencadenant de la guerra franco-prussiana. A la imatge  Leopold Hohenzollern, el candidat prussià (alamy.es)

Al llarg del segle XX es va configurant i enfortint el moviment obrer. Una dat important és la creació de l’AIT, l’anomenada I Internacional l’any 1866 que acabarà  fracassant per les divisions internes entre marxistes i anarquistes; aquest divisió serà un factor important en la derrota del moviment l’any 1871. A França el punt de partida d’aquesta història se situa en el moviment revolucionari, burgés en aquest cas, de 1848, que donarà pas  a una reinstauració monàrquica i al posterior cop d’estat oportunista de Lluís Napoleó (1851) que proclamarà el segon Imperi amb una política paternalista i autoritària en l’interior i amb un desig de trencar l’aïllament internacional de França derivat de la Pau de París (1815) i afirmar el predomini europeu. En aquet context, toparà amb una potència emergent, la Prússia de Bismarck que arrossegarà França a una guerra per a la qual no estava preparada. La resposta bèl·lica prussiana serà immediata i calamitosa pels francesos que patiran derrotes contundents  a  Metz i sobretot a Sedan, durant l’estiu de 1870, on l’emperador acabarà presoner.

En el quadre de Wilhelm Camphausen (1878) es pot veure Bismark i Lluís Napoleó, presoner després de la batalla de Sedan (ocesaronada.net) Membres de la Guàrdia Nacional a París, la primavera de 1871 (semanariovoz.com) Cerimònia de proclamació del Nou Imperi Alemany al saló dels miralls del Palau de Versalles (wikipedia.org)

El buit de poder a París, amenaçat pels prussians, provoca disturbis a la ciutat i la proclamació de la III República; el nou govern de Gambetta intenta continuar la lluita, però és impossible, el setge de París es completarà i durarà varis mesos, fins a finals de gener de 1871.  El 18 de gener, amb el setge asfixiant la ciutat, es proclama a Versalles el II Reich alemany, o sigui el naixement de la nova Alemanya sota el control de Prússia; això representa la màxima humiliació francesa. Els alemanys esperen a que el nou govern republicà francès prengui al poder per a procedir a negociar amb ell un duríssim armistici signat a Versalles el 26 de febrer de 1871 entre el canceller Bismarck i el nou president de la república Adolphe Thiers  que inclou la cessió d’Alsàcia i Lorena, fortíssimes indemnitzacions econòmiques i l’ocupació militar del territori com a garantia del pagament.

Adolphe Thiers (1797 – 1877) va ser president provisional de la III República francesa i qui va ordenar la repressió de la Comuna de París (wikipedia.org) Un dels moltíssims decrets que la Comuna publicava i penjava pels carrers de París (laicismo.org) Barricades pels carrers de París (prensaobrera.com)

El poble de París no accepta els acords  i es produeix una insurrecció el 18 de març que proclama la Comuna; el govern de Thiers abandona la capital i continuarà la guerra contra els revolucionaris des de Versalles. El 26 de març es celebren eleccions a París i s’elegeixen els membres de l’Ajuntament (La Comuna) per dirigir els canvis revolucionaris en un context de guerra civil. Durant poc més de dos mesos, l’activitat  normativa de la Comuna serà intensa, es legislarà la separació entre l’Església i l’Estat, la condonació del deute dels lloguers del període del setge que el govern republicà obligava pagar, la prohibició del treball infantil, les pensions de les viudes i els orfes de la Guàrdia Nacional i altres mesures d’emergència. Es regularà també el control autogestionari per part dels treballadors de les fàbriques i tallers abandonants pels propietaris, així com la construcció d’escoles i l’obligatorietat de l’ensenyament. Això serà efímer i finalment les tropes republicanes entraran a París amb una intensa repressió que originarà més de 20.000 morts. La brutalitat serà tal que un reaccionari com Émile Zola que entrava a París amb les tropes, quedarà impressionat i profundament fastiguejat per la indiscriminació violenta de la repressió.

Un carrer a París al maig de 1871, quadre de Maximilien Luce (meisterdrucke.es) Gustave Courbet (1819 – 1877) pintor i activista socialista revolucionari, va tenir, com molts intel·lectuals, un paper important en la Comuna ( biografiasyvidas.com) El Sacré Coeur de Montmartre en construcció. Es va edificar justament a Montmartre, bressol del moviment revolucionari i com a temple expiatori dels “pecats” de la revolució (discoverwalks.com)

El record de l’experiència  internacionalista de Paris serà tot un llegat per les futures generacions  de revolucionaris amb interpretacions diverses en funció de les característiques ideològiques dels sectors implicats en les futures revolucions obreres.

La revolució desconeguda d’Etiòpia

Per atansar-nos a aquest procés, ens situem a l’any 2019 quan el primer ministre etíop Abiy Ahmed Ali   rep el Premi Nobel de la Pau “per la seva decidida iniciativa per a resoldre el conflicte fronterer amb Eritrea”. Abiy havia format l’any anterior el Partit de la Prosperitat, hereu del desaparegut Front Democràtic Revolucionari del Poble Etíop (PDRPE) i que aglutina en un conjunt pan-etíop els partits representants de les principals ètnies que configuren el país. La realitat de l’anomenada Banya d’Àfrica és molt complexa  i els diversos països que la configuren: Etiòpia, Eritrea, Djibouti i Somàlia constitueixen una zona explosiva amb passats colonials molt diversos (França, Gran Bretanya i Itàlia) de curta durada i amb   rivalitats antagòniques i organitzacions socials i religioses molt diferents. Etiòpia és un país molt muntanyós de 115 milions d’habitants amb el sector primari com a bàsic i un sud molt problemàtic amb segueres i situacions de fam habituals. El país mai no va ser colonitzat exceptuant  la curta etapa d’ocupació pel règim feixista italià (1936 – 1941); l’extrema complexitat social amb 80 ètnies, 80 llengües i 114 subètnies es dona en un país on l’estat – nació no ha funcionat.

La Banya dÀfrica i els països que integren la zona. Al nord d’Etiòpia la regió del Tigré i Eritrea zona de continus conflictes (lrp.cat) Mapa de les principals ètnies d’Etiòpia. El desaparegut Front Democràtic Revolucionari del Poble Etíop es basava en la federació de diferents partits de les ètnies: El Front d’Alliberament de Tigray (6% població); el Partit Democràtic Amhara (26% població); el partit democràtic Oromo (35% població) i el Moviment democràtic dels pobles Etíops del Sud. Els tigrins han ostentat sempre el poder (ca.maps-ethiopia.com)

Després d’aquesta breu introducció contextualitzadora, tirem enrere per situar la nostra història i anem al sistema imperial etíop amb el darrer emperador Haile Selassie I que va regnar entre 1930 i 1974. Selassie descendent mític del rei Salomó i la reina de Saba representava la divinitat, la inviolabilitat, la tradició; exiliat durant la breu ocupació italiana, en tornar va atorgar una nova constitució que abolia l’esclavitud i establia promeses socials i un sufragi molt ampli. Selassie tindrà un paper important en la fundació l’any 1963 de l’Organització  Àfrica Unida. Malgrat tot el simbolisme que representava el Negus, les fortes contradiccions socials i les tensions polítiques, van provocar el seu derrocament l’any 1974 després d’un seguit d’amotinaments en l’exèrcit.

Dues fotografies de Haile Selassie I (el Negus) després del cop d’estat que va originar la caiguda de l’emperador, aquest va ser fet presoner i va morir en circumstàncies no aclarides (wikipedia.org)

Una junta militar, el DERG formada per un seguit d’oficials i suboficials joves encapçalats per l’home fort, Mengistu Haile Mariam, es va fer amb el poder. Aviat afloraren les lluites internes dins de la revolució etíop. El sector afí a Mengistu, amb el suport de la URSS, s’imposà als sectors més reformistes que comptaven amb el suport dels EUA i el moviment insurgent d’Eritrea. La llei de reforma agrària (1975) amb  el lema “Méret iarshu”, (La terra per qui la treballa), serà l’element aglutinador i legitimador del DERG, juntament amb la unitat del país. L’aplicació de les novetats revolucionàries serà un conflicte continu entre els diversos sectors agrupats en el moviment de les forces armades.

Mengistu Haile Mariam (1937 – ) dictador i màxim dirigent del DERG (dictators-wiki.fandom.com) El general Aman Mikael Andom (1924 – 1974)  va ocupar le Prefectura de l’estat després del derrocament de la monarquia el 12 de setembre de 1974 fins la seva mort en un tiroteig contra els seus antics partidaris del DERG (wikipedia.org) Mohamed Siad Barre (1919-1995) en el poder a Somàlia, va mantenir una llarga guerra contra l’Etiòpia del DERG per la regió d’Ogaden amb el suport dels EUA (africafundacion.org)

Els conflictes a la regió eren, en alguns casos, anteriors a la pròpia revolució, com les revoltes d’Eritrea o la zona del Tigré, al nord del país i en la pròpia frontera amb Eritrea.  En el context propi de la Guerra Freda, l’any 1977, tropes somalis, amb el suport dels EUA envaeixen Etiòpia en disputa per la immensa zona fronterera d’Ogaden. Les tropes de Mengistu amb el suport soviètic i de tropes cubanes (17.000 soldats) vingudes des d’Angola, derrotaran les forces somalis. De manera contínua, l’any 1978 es torna a plantejar el problema eritreu on el DERG havia perdut el control de la província; les contínues campanyes militars etíops fracassaran i l’any 1987 les forces eritrees  unides als rebels del Tigré controlaven gairebé tot el territori. Es calcula que aquest conflicte 1982 i 1992 hauria causat uns 2.000.000 de morts (entre la pròpia guerra i la fam).

La caiguda d’Addis Abeba el 1991 amb els tancs a la capital i el derrocament del règim de Mengistu (topfoto) Abey Ahmed, actual primer ministre d’Etiòpia i controvertit premi Nobel de la Pau l’any 2019 (infobae.com)

Cap a mitjans dels vuitanta, és evident que la reforma agrària no funciona, fracassa la proposta de granges estatals, la fam (900.000 morts l’any 1984) i la crisi ecològica i climàtica depaupera el país i es depèn de l’ajuda internacional per a la subsistència. Les contradiccions i dificultats del règim s’accentuen amb el canvi de la conjuntura internacional de finals dels noranta amb la retirada dels soviètics del país i de totes les ajudes del bloc soviètic que està desapareixent. L’oposició interna s’aglutina en el PDRPE que contribueix al derrocament del règim marxista de Mengistu (1991). El nou govern  del PDRPE serà supervisat pels EUA i aprovarà el dreta a la independència d’Eritrea i la integració dels tigray en el govern del país. Així mateix es reconeixeran tots els pobles i ètnies d’Etiòpia i s’intentarà (amb poc èxit) la integració dels Oromo, el grup ètnic principal del país que ha mostrat al llarg dels anys voluntat segregadora.  Els problemes d’una societat complexa han portat  l’any passat a un nou estat de guerra contra els separatistes del Tigré i el Premi Nobel Abey Ahmed està en primera línia amb les seves tropes.

La revolució d’Iran i el triomf de Khomeini

L’aproximació a l’Iran contemporani comença en la dinastia Qajar una família d’origen turc que governà el país entre 1785 i 1921. Amb una estructura social quasi feudal, els Qajar crearen un estat dèbil per  una societat eminentment agrària, estancada econòmicament, amb un paper fort de notables i religiosos. La penetració estrangera es va produint al llarg del segle XIX en el marc del gran joc a Àsia, entre Rússia al nord i la Gran Bretanya al sud des de la Índia. Aquí quedarà palesa la feblesa de l’estat incapaç de modernitzar mínimament les estructures ni de frenar la penetració colonial. Una gran crisi econòmica portarà a una fallida tècnica de l’Estat (1904 – 1905) que es saldarà amb més penetració estrangera i una nova constitució (1906) seguint el model belga que seguirà formalment en vigor fins l’any 1979. 

Mozaffareddín Xah Qajar (1853 – 1907) va ser el penúltim membre de la dinastia; en el seu mandat es va aprovar la Constitució de 1906 (wikipedia.org) Reza I Xah Pahlaví (1878 – 1944) monarca autoritari, germanòfil durant la segona guerra mundial (buscabiografias.com) Mohammad Reza Xah Pahlaví (1919 – 1980) la seva petició d’extradició no atesa per les autoritats nord-americanes va ser un dels desencadenants de la crisi de l’ambaixada (wipipedia.org) Mohammed Mossadeq (1882 – 1967) derrocat en un cop d’estat organitzat per la CIA (biografiasyvidas.com)

La primera guerra mundial portarà a l’ocupació del país per Rússia i la Gran Bretanya, una situació financera insuportable i una mortaldat immensa (més de 2.000.000 de morts) com a conseqüència de l’epidèmia de grip de 1919 – 20. L’any 1921, un cop d’estat acaba amb la dinastia amb un nou emperador (Xah) en aquest cas Reza Xah, de la família Pahlavi que inicia una nova etapa dictatorial que intenta modernitzar el país (de fet és qui introdueix el nou nom d’Iran) en competència amb els religiosos xiïtes. L’any 1941, en plena segona guerra mundial, el país és novament envaït per anglesos i soviètics pel control del petroli. Aquest any el xah abdica en el seu fill Mohammad.  L’oposició d’esquerres entorn el partit de masses Tudeh (tendència comunista)  qüestiona la legitimitat del Xah i la concessió anglesa del petroli iranià. Un potent moviment nacionalista de les elits liberals amb el lideratge de Mohammed Mossadeq qüestiona el poder del xah i arriba al poder en unes eleccions tot plantejant el control democràtic de les concessions del petroli al país. Mossadeq és vist com una amenaça per britànics i estatunidencs que propicien un cop d’estat (1953) amb el suport del xah i enderroca el govern de Mossadeq.

Ruhol·lah Khomeini (1900 – 1989) clergue xiïta i líder espiritual de la revolució islàmica a l’Iran (biografiasyvidas.com) L’aiatol·là Khomeini arriba de l’exili l’1 de febrer de 1979 (lavanguardia.com) Les manifestacions i concentracions van ser massives i contínues els mesos de 1979 (wipipedia.org)

L’acord del xah i els angloamericans és clar: l’Iran tindrà més percentatge dels guanys del petroli, però res de control que quedarà en mans de les multinacionals. La dictadura que s’hi instaura propiciarà una expansió de l’estat basada en  la producció petroliera i amb tres pilars bàsics: un fort creixement econòmic, un control militar i una policia política (Savak) fortament repressiva. El règim s’anirà tensionant ja que les classes urbanes cada cop més nombroses i mancades de poder polític constituiran una forta oposició juntament amb l’oposició religiosa. La crisi econòmica de 1973 significarà un cop molt important al règim del xah amb un lideratge religiós de Ruhol·lah Khomeini a l’exili des de 1963. La diversa oposició (constitucionalistes liberals, fedaïns  d’esquerra i islamistes i el propi clergat xiïta) organitza les protestes al llarg de la dècada dels setanta: la resposta extremadament repressiva propicia l’èxit de la revolució i el desembre de 1978 el xah abandona el país, Khomeini torna al país i l’abril del 1979 es forma un govern provisional amb un liberal (Mehdi Bazargan) al cap de l’executiu que aviat entrarà en conflicte amb els clergues encapçalats per Khomeini. El mateix any s’aprova una constitució  que converteix l’Iran en una República Islàmica, molt centralitzada, una barreja d’elements teocràtics i democràtics però supeditats en darrer terme al control del líder suprem (Khomeini) i i al Consell de Guardians de la revolució.

Manifestació davant l’ambaixada dels EUA a Teheran que donaria lloc a un conflicte diplomàtic molt gran (atalayar.com) Ostatges nordamericans amb els ulls embenats el primer dia de segrest, el 4 de novembre de 1979 (elmundo.es) Organigrama de l’estructura constitucional de la república islàmica. Els Consell de Guardians de la Revolució són una mena de tribunal constitucional, tot i que el paral·lelisme no és correcte (wikipedia.org) Mapa de la guerra Iran – Iraq (1980 – 1988) amb els guanys i pèrdues territorials (abc.com.py)

La crisi de l’ambaixada dels EUA (novembre 1979 – gener 1981) amb un grup de 66 ostatges del personal de l’ambaixada acompanyarà el procés revolucionari, les demandes d’extradició contra el xah exiliat als EUA i els intents dels americans de trencar el setge de l’ambaixada durant el llarg segrest. Els anys següents constituiran la consolidació definitiva del procés revolucionari al qual contribuirà la llarga i sagnat guerra contra Iraq (1980 – 1989) que serà el lloc on es formarà la nova burocràcia estatal. La repressió i el control intern així com una intensa mobilització cultural amb l’islam com  a base, contribuiran també a l’èxit de la revolució que en el moment de la mort de Khomeini (1989) havia consolidat plenament el règim.

Categories
Conferències i cursos

LES REVOLUCIONS OBLIDADES (1 de 3)

Cliqueu aquí per anar a REVOLUCIONS OBLIDADES (2 de 3)

Cliqueu aquí per anar a REVOLUCIONS OBLIDADES (3 de 3)

Aquest curs, organitzat pel Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona, ofereix una aproximació a deu revolucions dels segles XIX i XX que, tot i ser menys conegudes que altres grans revolucions i, fins i tot, haver estat sovint oblidades de la memòria col·lectiva van resultar decisives per forjar la contemporaneïtat.

Cliqueu

Insurreccions com, per exemple, les de 1848 o les de la primera postguerra a Alemanya i Hongria, així com la Revolució Meiji al Japó o les revolucions de Mèxic i Egipte, van modificar de forma determinant el panorama geopolític d’aquell moment: van trencar equilibris i van obrir el camí a profundes transformacions polítiques, socials i econòmiques. La intenció del curs és, doncs, rescatar aquestes revolucions de l’oblit i destacar-ne la importància per entendre la nostra història recent. El programa del curs (segon trimestre del curs 2021-22) és el següent:

1. La revolució de Kemal Atatürk i el naixement de Turquia (Prof: Daniel Roig)

2. El naixement d’un nou país: la revolució americana (Prof: Alberto Pellegrini)

3. La revolució Meiji i la construcció del Japó modern  (Prof: Paola Lo Cascio)

4. “¡Tierra y libertad!” La revolució mexicana (Prof: Perla Dayana Massó)


5. La primera revolució proletària? La Comuna de París (Prof: José Manuel Rúa)

6. La revolució desconeguda d’Etiòpia (Prof: Perla Dayana Massó)

7. La revolució d’Iran i el triomf de Khomeini (Prof: Òscar Monterde)

8. Les revolucions de la primera postguerra: Alemanya i Hongria (Prof: José Manuel Rúa)

9. L’any dels miracles: les revolucions europees de 1848 (Prof: Alberto Pellegrini)

10. Els “oficials lliures” i la revolució d’Egipte de 1952 (Prof: Òscar Monterde)

A continuació faré una ressenya, sessió a sessió, de cadascun dels processos històrics  descrits, tot fent èmfasi de manera resumida en els principals fets, esdeveniments o interpretacions que permeten una ràpida aproximació als temes tractats. Si us pot servir de ganxo per incorporar-vos a posteriors edicions del curs o simplement com un petit viatge intel·lectual per ajudar-vos a entendre millor el complex món on vivim, hauré vist acomplert l’objectiu d’aquestes entrades del blog. Penseu que cada història és un tot per si mateix i que es poden llegir per separat.

La revolució de Kemal Atatürk i el naixement de la República de Turquia

Tot i que la revolució kemalista i el naixement de la nova República turca s’emmarca històricament entre l’any 1922-23 i l’any de la mort de Mustafà Kemal el 1938, el procés històric cal ampliar-lo als darrers anys de l’imperi Otomà i acompanyar-lo de l’evolució personal d’aquest personatge considerat el pare de la nova Turquia.

Mustafà Kemal amb grau de capità (viquipedia.com) Els vilayet de l’Imperi Otomà: en vermell Salònica (viquipedia.com) El CUP (Joves Turcs) tenia com a primer objectiu retaurar la constitució de 1878 (viquipedia.com)

Mustafà  Kemal neix l’any 1881 a la regió de Salònica, en aquells moments una de les províncies de l’Imperi Otomà. L’anomenat al llarg del segle XIX «malalt d’Europa», és una monarquia absoluta, hereditària, multiètnica i multiconfessional, amb el soldà Abdul Hamid II (1876 – 1909) exercint el poder religiós i temporal del decadent imperi. L’any 1876 es dota d’una constitució i els anys següents  es veuran un seguit d’intents de reforma per modernitzar el país que no reeixiran. En aquest context i en el sí d’una família musulmana d’avantpassats eslaus, neix  Mustafà  Kemal a Salònica. Aviat entrarà a l’Escola Militar i els darrers anys del segle XIX i primeries del segle XX, seguirà una brillant carrera militar  per diferents vilayets (províncies otomanes) des de Monestir, Constantinoble, Damasc o Macedònia. Aviat consolidarà les seves posicions polítiques progressistes i revolucionàries i formarà part d’una de les principals organitzacions clandestines, el Comitè de la Unió i el Progrés (CUP); aquesta gent coneguda a l’Imperi com els «unionistes», a Europa se’ls coneixerà com els «Joves Turcs».

Mustafà Kemal a Tripoli durant la Guerra de Líbia l’any 1912 (viquipedia.com) Mapa de les guerres balcàniques (1912- 13): es pot apreciar la pèrdua territorial, les franges en el mapa indiquen el repartiment territorial en contra dels otomans (buxaweb.cat)

La coneguda com a revolució dels Joves Turcs comença amb un cop d’estat a les guarnicions de Macedònia a l’estiu de 1908 que s’anirà estenen per l’Imperi i que compta, a més del CUP, amb els liberals, republicans, socialistes i altres minories. El programa preveu la restauració de la Constitució, la modernització i les reformes en sentit secularitzador, la reversió de les constants humiliacions internacionals i una nova orientació en la política interna. Aquesta clau interna poc definida serà motiu de desavinences i, en part, del fracàs del moviment. En clau internacional tot anirà pitjor als Balcans: declaració d’independència de Bulgària (5 d’octubre de 1908), annexió de Bòsnia i Hercegovina per part de l’Imperi Austrohongarès (6 d’octubre de 1908), mobilització de tropes per part del serbis,  inici de les revoltes nacionalistes a Albània i augment del malestar italià per les seves ambicions territorials al nord d’Àfrica. Tot desembocarà en els anys següents en la guerra contra Itàlia (1912) i en les dues guerres dels Balcans (1912 – 13) que seran un desastre pels otomans amb el naixement d’Albània com a estat independent, l’expansió de Grècia al N i al NE amb l’ocupació de Salònica, l’annexió de Kosovo i part de Macedònia per Sèrbia i una nova frontera entre Bulgària i l’Imperi Otomà.

La guerra greco – turca (1919 -1922): el mapa mostra les principals batalles i moviments de tropes a la península d’Anatòlia (wikipedia.org) Kemal durant la guerra l’any 1921 (lasegundaguerra.org) Tropes gregues en el front (lasegundaguerra.org) Bombardeig i evaquació grega del port d’Esmirna l’any 1922 (bbc.com)

Mustafà Kemal viurà aquests anys movent-se pels diferents teatres de guerra, guanyant prestigi  militar, allunyant-se cada cop més de la línia governamental i evolucionant políticament cap a un nacionalisme laic i occidentalitzant. Entremig de les dues guerres balcàniques tindrà  lloc un nou cop d’estat autoritari, ultranacionalista i pangermànic per part del CUP que expulsa els liberals del govern. Aquest nou govern serà qui introduirà l’Imperi a la Gran Guerra al costat dels Imperis Centrals (11 de novembre de 1914). Els resultats de la guerra seran nefastos pels otomans i el genocidi armeni va ser un element d’extrema terbolesa per al futur. L’armistici de Mudros (Octubre de 1918) posa fi a la guerra i deixa l’imperi en mans de les tropes francobritàniques vencedores. La derrota portarà a un canvi en la política exterior que serà pro-britànica amb un govern (Ferit Paixà) enfrontat amb els nacionalistes turcs. Grècia, atiada pel posicionament de Lloyd George a favor de l’expansió hel·lènica a Anatòlia, atacarà Turquia (estiu de 1920) i progressarà militarment dins la península d’Anatòlia. Aquí entra en escena Mustafà Kemal que reunirà tropes i farà la guerra al mateix temps al govern de Ferit (guerra civil) i als grecs (guerra grec-turca). Després d’una cruenta guerra de més de dos anys les tropes kemalistes expulsaran els grecs d’Anatòlia i en el tractat de Lausana (juliol de 1923) fixaran les fronteres entre Grècia i Turquia i procediran a immensos desplaçaments de població  d’origen grec i turc a ambdós costats del mar Egeu, una penosa neteja ètnica avalada per la comunitat internacional.

Kemal, ja convertit en president de la República de Turquia (viquipedia.com) Fotografia de les primeres 18 dones elegides com a parlamentàries a les eleccions de 1935 (viquipedia.com) Composició al·legòrica de la revolució turca amb Atatürk vetllant i conduint el procés (viquipedia.com)

A partir de 1923, els canvis introduïts per Kemal modificaran de manera transcendental la vida turca: s’abolirà el califat, es prohibiran els partits polítics, tot iniciant un culte a la personalitat de Kemal, anomenat ara Atatürk (el pare dels turcs), es reformarà per llei la vestimenta civil, s’adoptaran el calendari gregorià i l’alfabet llatí, un nou codi civil proclamarà la  igualtat entre homes i dones i s’encararà una llarga llista de reformes que intentaran modernitzar la nova República de Turquia en sentit laic i occidentalitzant.

El naixement d’un nou país: La revolució americana

Els antecedents d’aquest complex procés històric els trobem en l’establiment a partir del segle XVII d’un seguit de colònies britàniques al llarg de la costa est de Nord-Amèrica: els 25.000 habitants de 1640 aniran augmentant progressivament i durant el segle XVIII tot ocupant progressivament nous territoris en direcció sud, territoris més fèrtils i de millor qualitat en general del que ocupaven altres potències colonials.

La primera expedició britànica va ser la la de Walter Raleigh (1585-90), a l’illa de Roanoke (wikipedia.org) Gravat del Harvard College fundat el 1636: des d’un començament la societat colonial va ser molt instruïda (hupd.harvard.edu) Imatge del “Gran despestar“, època d’extraordinària difusió de les idees il·lustrades i liberals (biteproject.com)

L’estructura política de cadascuna de les 13 colònies ja incloïa a mitjans del segle XVIII una assemblea colonial, una mena de Cambra baixa que proposava lleis i que era elegida per sufragi universal masculí (sense dubte en aquest moment era la societat més democràtica del món). Es  tractava d’una societat individualista i pragmàtica molt instruïda, amb els índexs d’alfabetització més alts del món, la qual cosa facilitarà l’entrada i difusió de les idees il·lustrades i liberals. L’estructura social i econòmica era ja diversificada: les colònies del nord eren de petits propietaris agrícoles i altres dedicats al comerç, molt puritans. En el centre hi havia els grans ports (Nova York i Filadèlfia), gent dedicada al comerç i l’artesania i amb gran tolerància religiosa.  Al sud predominaven les grans i mitjanes hisendes agrícoles (arròs, tabac, sucre, cotó), amb una estructura social semblant a l’aristocràcia agrària britànica; serà sobretot en aquestes zones on durant la segona meitat del segle XVIII, l’arribada d’esclaus negres serà molt important. Els indis autòctons formaven un grup molt heterogeni que van suposar un fre a l’expansió dels colons cap a l’oest. La devastació  entre els indis durant els segles XVII i XVIII va ser molt important.

Nord-Amèrica 1750 (abans de la guerra dels nou anys): es poden apreciar quines eren les zones disputades entre les corones francesa i britànica (WPClipart.com)

Un punt d’inflexió important és la Guerra dels Nou Anys (1756 – 1763), un conflicte mundial que  afectarà les colònies americanes i que guanyarà Gran Bretanya en la seva lluita contra França i els seus aliats. La victòria tindrà repercussions en les colònies americanes: per una banda expulsarà França de Nord-Amèrica i per altra la Corona britànica establirà la Proclamation line, els Apalatxes com a límit expansiu a l’est dels colons i també tot un seguit de taxes (impostos) consecutius a les colònies (calia pagar les despeses de la guerra). La resposta de les colònies és institucional: es neguen a pagar si no tenen representació política: «No taxation without representation». Les postures es van radicalitzant i la violència esclata. La resposta britànica són més impostos i els colons organitzen l’anomenat Boston Tea Party. La reacció britànica és histèrica:  tanquen el port de Boston i atorguen als colons francesos (Quebec Act) l’enorme territori del Quebec, cosa que indigna els colons britànics que convoquen el Primer Congrés Continental a Filadèlfia (setembre de 1774) que nega la competència del Parlament britànic, declara el boicot del productes britànics i encarrega als parlaments de cada colònia l’assumpció de govern i la formació de milícies armades.

Sons of Liberty“, grup dirigit per Samuel Adams va protagonitzar diverses revoltes antibritàniques com l’assalt de la residència del governador de Massachusetts (1765) (history.com) El “Boston Tea Party” (1773), colons disfressats d’indis ven llençar tot el carregament de tea d’un vaixell a les aigües del port de Boston (timetoast.com) Quadre sobre el I Congrés Continental (lhistoria.com) A la dreta: La Carpenter’s Hall, Philadelphia, seu del I Congrés Continental (wikiwand.com)

A partir d’aquí es desencadena la guerra amb les primeres batalles (Lexington i Concorde, abril de 1775). Un Segon  Congrés Continental a Filadèlfia (juny de 1776), proclama la independència dels estats, comença a elaborar un projecte de confederació i crea un exèrcit amb George Washington com a cap suprem; malgrat tot faran una darrera proposta al Regne Unit, l’anomenada «petició de la branca d’olivera». La resposta britànica és negativa i duríssima. El 4 de juliol de 1776, es fa pública la Declaració d’independència de la Confederació (text de Thomas Jefferson), un text fonamental de la història, tot reconeixent la igualtat, el dret a la vida, a la llibertat, a la recerca de felicitat, tot assumint els principis liberals.

Thomas Paine publica el 1776 “Common Sense”, un breu pamflet republicà i antimonàrquic on defensa la independència, l’aixecament armat i la igualtat amb un enorme èxit, 100.000 còpies en 3 mesos (wikipedia.org) George Washington serà elegit comandant del nou exèrcit creat en el I Congrés (wikipedia.org) Thomas Jefferson, autor del text de la Declaració d’Independència (wikipedia.org) Declaració d’Independencia dels Estats Units d’Amèrica​, títol oficial és “The unanimous declaration of the thirteen United States of America” (wikipedia.org)

França i Espanya  reconeixeran la independència i declararan la guerra a la Gran Bretanya. La seva aportació serà decisiva en el futur triomf dels americans. La guerra tindrà diverses fases i s’estendrà fins a la decisiva batalla de Yorktown (1781). En la pau de Paris (1783), Gran Bretanya reconeixerà  la independència de la Confederació i es produirà al nou repartiment colonial de Nord-amèrica amb l’entrada novament de França i Espanya. A parir d’aquest moments es redactaran les Constitucions del diferents estats, en clau liberal i s’assistirà a una primera fase (1783 – 1789), el «període crític» on es podrà constatar que la Confederació no acaba de funcionar, ja que el govern no té assignades ni clares les competències. Els federalistes aniran guanyant influència i a la Convenció de Filadèlfia (1787), elaboraran un projecte de Constitució  que assegura un govern  federal fort moderat per un president  (George Washington, per unanimitat que només farà dos mandants de vuit anys en total), amb un Parlament bicameral. La declaració de Drets (Bill of Rights) de 1791 assegurarà les llibertats individuals contra el poder del govern central. Després del període presidencial de Washington, el següent president  fou John Adams (1797 – 1801) el mandat del qual es caracteritzà per un cert retrocés en les llibertats revolucionàries. La presidència de Jefferson (1801 – 1809), significà un nou aprofundiment en la democratització de la vida publica dels Estats Units. Dos temes important quedaven pel futur: la colonització i expansió cap a l’oest i l’abordatge del problema de l’esclavitud, però això és una altra història.

La revolució Meiji i la construcció del Japó modern

El procés històric que porta el Japó a la modernitat parteix d’un cop d’estat l’any 1868 rep el nom de revolució / restauració Meiji i és un llarg procés que acaba amb el Shogunat Tokugawa, tot reafirmant la primacia de l’emperador Mitsuhito que es dirà Meiji Tennō que significa “culte a la regla”. No es tracta de fet d’una revolució en sentit estricte, ja que no hi ha cap canvi dinàstic, però si que durant els anys Meiji fins el 1912 es produeix un canvi polític que desplaça el poder cap a una oligarquia modernitzador que en molts aspectes reprodueix els canvis liberals occidentals. Es pot dir que es restaura el poder de l’emperador i al mateix temps es produeix un canvi revolucionari que afecta el poder de nous grups dirigents i de manera profunda els hàbits econòmics i socials de l’imperi.

Tokugawa Ieyasu va ser el fundador nidel clan i del shogunat que porta el seu cognom a inicis del segle XVII (viquipedia.org) Estructura piramidal de les classes socials de l’època Tokugawa. Les contradiccions i desequilibris del sistema s’accelerarien al llarg del segle XIX (comunidadumbria.com) Mapa feudal del Japó amb els diferents Shogun i Daimyô (pinterest.es)

Per entendre bé el procés cal tirar enrere en el temps i situar-nos en l’Imperi Tokugawa que des de l’any 1600 s’imposa militarment en lluites entre diferents senyors feudals i implanta un nou domini de tipus també feudal que s’establirà al Japó al llarg de 250 anys. L’estructura social estamental de l’època Tokugawa era molt complexa com es pot veure en la figura superior.

L’emperador com a figura merament representativa ocupava el cim; el territori era dividit en Shogun o territoris feudals, a la cort de cada Shogunat hi havia classes guerreres: els Daimyô, els Samurai i els soldats, després els camperols i, en la base, els artesans i comerciants, poc considerats socialment. La rígida societat anirà experimentant canvis amb el temps. Els samurai, que no podien posseir terres, deixaran la seva funció militar i s’aniran  desplaçant cap a les ciutats on acabaran assumint funcions administratives o burocràtiques amb una pèrdua de poder adquisitiu que els farà dependents dels comerciants, situats molt per sota de la piràmide estamental. Aquest grup serà el fonamental en la revolució Meiji.

Retrat de Mutsuhito conegut pel seu nom pòstum com Meiji Tennō, va regnar des de 1867 fins la seva mort l’any 1912 (viquipedia.org) La Missió Iwakura fou una missió diplomàtica japonesa enviada a Gran Bretanya pels oligarques Meiji a partir de 1871. Va ser important en el procés de modernització del Japó. El cap de l’ambaixada és vestit a la japonesa (wikipedia.org) Fotografia d’una altra de les missions japoneses per Europa al darrer quart del segle XIX (wikipedia.org) Quadre que mostra l’arribada dels “vaixells negres” del comodor Perry al port de Nagasaki l’any 1853 (shutterstock.com)

A partir de 1830 les contradiccions del sistema afloren i el fan entrar en crisi. N’hi haurà motius interns (desastres naturals, fragmentació de poder, revoltes camperoles, problemes financers dels Shogun, etc) i externs (pressió de les potències colonials europees per l’obertura dels ports japonesos al comerç, feblesa diplomàtica i militar, etc). L’entrada en escena dels Estats Units (1853) farà els Shogun encara més conscients de la inferioritat japonesa i crearan divisions entre les classes militars (els daimiô) sobre la conveniència o no de modernitzar el país.  Les lluites internes entre els daimiô, els afebliran i tot plegat conduirà a un cop d’estat (1868) que derrotarà i apartarà als Shogun i imposarà una aliança entre els samurai i una part dels terratinents rics. Aquests imposaran el nou sistema (Meiji): centralitzat, amb la figura preeminent de l’emperador Mitsuhito, amb la derrota definitiva del Shogunat, amb tot un seguit de reformes socials, com ara la instrucció obligatòria o un nou model de gènere, amb la dona subordinada però incorporada a la producció a temps parcial i econòmiques com una reforma fiscal, la unificació monetària o la reforma agrària basada en l’impuls de la petita agrària la introducció d’alguns models occidentals, sobretot pel que fa al nou exèrcit nacional renovat, potent i fet a “la francesa”. Es faran fortes inversions industrials amb el capital obtingut amb les expropiacions fetes als Shogun i també en infraestructures com el ferrocarril.

Visió supremacista de Rússia mostrant la seva suposada superioritat sobre els japonesos en l’inici de la guerra (amazon.com) Gravat de la guerra: la superioritat japonesa va ser total (alamy.es) El tractat de Portsmouth va ser un acord de pau signat el 5 de setembre de 1905 a la drassana naval de Portsmouth, a Kittery, Maine, Estats Units, que va posar fi oficialment a la guerra russo-japonesa. El president Theodore Roosevelt va rebre el premi Nobel de la pau Premi pels seus esforços en la intermediació del pacte (greelane.com).

La modernització es farà sense democratitzar cap estructura. La construcció de l’estat – nació japonès es farà sobre la base de la preeminència de l’estat per sobre de tot. D’aquí emergirà amb el tombant del segle XX una nova nació guerrera que demostrarà la seva potència en la guerra russo-japonesa (1904-1905) amb una victòria nipona abassegadora. El paper neocolonialista del nou Japó del segle XX començava com a culminació de la restauració Meiji.

¡Tierra y Libertad! La revolució mexicana 

La revolució mexicana va ser la primera revolució del segle XX. Per a entendre-la cal revisar el passat colonial: quan els espanyols hi arriben, la població és de 25.000.000 milions d’habitants; poc més d’un segle més tard la població s’ha reduït fins a un milió. Al llarg del segle XVIII i XIX es produeix un important creixement demogràfic. Tres-cents anys de política colonial han donat lloc a un país fortament desigual amb un problema social bàsic que és la propietat i els usos de la terra. Els antecedents immediats de la revolució els hem de buscar en l’anomenat «Porfiriat». El general Porfirio Díaz arriba al poder com  a conseqüència de la revolta de Tuxtepec (1876) i es mantindrà com a president en eleccions mitjançant eleccions tèrboles fins l’any 1911. Durant els dos primers mandats (1876 – 1884) es modernitza la indústria, es fomenten les inversions internacionals (EUA), es creen noves hisendes, però augmenten la injustícia i les desigualtats amb  masses de desposseïts de terres. El ferrocarril que es construeix en aquests anys serveix com a suport per a la política extractiva de la inversió estatunidenca en mines i terres. Durant les darreres dècades del segle XIX, el règim tecnòcrata de Díaz envelleix, la concentració de la riquesa és tal que una part de la burgesia es veu fora de l’accés al poder i les condicions de la pagesia i del proletariat de les fàbriques són  inhumanes.

Porfirio Díaz (1830 – 1915) va ser un personatge molt controvertit en la història de Mèxic (infobae.com) Els germans Flores Magón, opositors anarquistes al Porfiriat van utilitzar per primera Vegada l’expressió ¡Tierra y libertad! (wikipedia.org) Francisco I. Madero (biografiasyvidas.com) El pla de San Luís, era una crida a l’aixecament del poble en contra la reelecció de Porfirio Díaz (sufragioefectivonoreeleccion.weebly.com)

En aquest context sorgeixen grups d’oberta oposició a Díaz: durant els primers anys del nou segle hi ha oposició liberal, obrerista lligada l’anarquisme (d’aquí sortirà per primera vegada el lema  ¡Tierra y libertad!») o fins i tot un Partit Nacional Antireeleccionista (1909) que afirmava l’oposició a què Porfirio es presentés a la reelecció, tot i que el propi Díaz havia manifestat  en unes deliberacions al Pearson’s Magazine (1908) la seva voluntat de no optar a la reelecció presidencial. El seu oponent serà Francisco I. Madero que serà detingut i empresonat per la policia del règim. Díaz tornarà a guanyar fraudulentament les eleccions i Madero fugirà de la presó i des de l’exili als EUA promourà el pla de San Luís de Potosí, una crida a la insurrecció armada que motivarà un aixecament en el nord del país d’un grup de fins a 40.000 homes comandats entre d’altres per Pascual Orozco  i Doroteo Arango (Francisco “Pancho” Villa”) i en el sud d’un  altre grup comandat per Emiliano Zapata.

Pascual Orozco (1882 – 1913) (biografiasyvida.com) Emiliano Zapata (1879 – 1919)(biografiasyvida.com) Doroteo Arango, Pancho Villa (1878 – 1923) (biografiasyvida.com) Villa i Zapata en el palau presidencial a Ciutat de Mèxic el desembre de 1914 (infob ae.com)

El 25 de maig de 1911, Porfirio Díaz, renunciarà i marxarà a l’exili a París. El seu successor interí serà Francisco León de la Barra, mentre que Madero, des dels Estats Units, es reivindica com a president i les contradiccions entre els revoltats del nord i del sud es fan paleses, ja que Zapata no veu en el pla de Potosí la solució al problema de la terra. Malgrat tot, Madero negocia amb Villa i Zapata el final del conflicte a canvi de la seva presidència. Madero hi accedirà el novembre de 1911, amb un desconeixement profund de la realitat del país: intentarà mantenir l’estructura social, política i econòmica demanant el retorn a casa dels milicians i topant amb Zapata sobre la redistribució de les terres que, segons Madero, ha de portar al Congrés per a la discussió i aprovació. La discrepància entre Madero i Zapata serà molt forta i aquest darrer farà públic el “Plan de Ayala“, molt radical, que exigeix la devolució de les terres robades per les hisendes i la renúncia de Madero. Al mateix temps, Pascual Orozco, en el nord, fa públic el “Plan de Chihuahua” que tampoc reconeixerà Madero i exigirà reformes socials; Orozco havia vençut i apartat Villa de la direcció de la insurgència en el nord. Orozco serà  derrotat per l’exèrcit maderista comandat per Victoriano Huerta. Aquest es farà amb el poder total després de trair i assassinar Madero en uns fets que passaren a la història com la desena tràgica (9-18 de febrer de 1913). Huerta representa un cop contrarevolucionari.

Victoriano Huerta (1854 – 1916) general contrarevolucionari i traidor tindrà un paper important en la desena tràgica (wikipedia.org) Les dues instantànies següents mostren moments de les lluites i repressió de “La desena tràgica” (wikipedia.org)

A l’estat de Coahuila, s’alçarà contra Huerta el governador Venustiano Carranza que tindrà el suport dels EUA i unirà tots els grups guerrillers (del nord i del sud) contra Huerta amb l’anomenat “Plan de Guadalupe“; Zapata no reconeixerà aquest pla i continuarà la lluita amb objectius propis. Huerta desapareixerà de l’escenari i les forces opositores reconeixeran Carranza; es farà una convenció a Aguas Calientes on  es reconeixerà el Plan de Ayala i les forces de Villa i Zapata entraran a Ciutat de Mèxic. per intentar imposar el Plan de Ayala. Carranza no ho acceptarà i fugirà a Veracruz on instaurarà un govern alternatiu amb suport dels EUA. En aquest ambient de dos governs, les forces de Carranza derrotaran Villa i recuperen terreny. El govern de Carranza aprovarà una constitució (1917) progressista, laica, avançada, que serà un model per a altres constitucions en tot el món. El govern de Carranza pacificarà el país i eliminarà Villa i Zapata (1919). El procés violent no acaba però, i l’any 1920, el ministre de la guerra Álvaro Obregón, es solleva  i assassina Huertas.

La Constitució mexicana de 1917 va ser un referent progressista i avançat per a molts països durant les dècades següents (caracteristicas.co) Venustiano Carranza (1859 – 1920) va derrocar el govern dictatorial de Huerta i va protagonitzar la segona etapa de la revolució mexicana (wikipedia.org) Álvaro Obregón (1880 – 1928) va acabar amb deu anys de violència revolucionaria durant la seva presidència; malgrat això, ell mateix acabaria assassinat (biografiasyvida.com)

La repercussió del moviment revolucionari mexicà s’estendrà en els anys següents per Llatinoamèrica i el paper dels EUA i la geopolítica dels seus interessos comercials seran un futur on la capacitat sobirana de molts estats quedarà subordinada a aquests interessos neocolonials.

Categories
Llibres

Arquitectes del terror

L’últim llibre de Paul Preston torna a incidir a la Guerra Civil Espanyola. La seva obra de referència sobre la repressió i el terror a Espanya, El holocausto español veu en aquest nou llibre un proces d’immersió o, millor dit, de focalització en uns quants personatges que des de situacions diferents van jugar un paper destacat en el règim de terror que va significar el franquisme. En el primer capítol Preston parteix d’una premisa inicial, i és que algunes mentides fomentades i repetides durant els anys anteriors a la rebel·lió militar del 1936 (el que es podria dir les fake news d’aleshores) van jugar un important paper en la mobilització i seguiment dels rebels. En aquest sentit, un mantra que acompanyarà el franquisme fins pràcticament la mort del dictador, el famós “contuberni judeo-maçònic i bolxevic”, serà al mateix temps causa, motiu, justificant, desencadenant de tot el moviment reaccionari per a salvar la pàtria en perill d’aquesta suposada serp maligna. El sentiment anticomunista es va estendre per cercles reaccionaris espanyols durant la dictadura de Primo de Rivera de mans d’una revista, el Bulletin de l’Entente Internationale contre la Troisième Internationale estesa entre molts ambients quarteraris: Franco i Mola, entre d’altres n’eren subscriptors. També a partir de 1932 es publiquen diverses edicions del libel Los protocolos de los sabios de Sión que encén i estén l’antisemitisme en els ambients més reaccionaris i extremistes de la societat civil i militar espanyola.

Cadascun dels següents capítols estan destinats a una acurada selecció de personatges que, des de les seves aportacions com a escriptors, publicistes, encarregats de premsa i propaganda o militars, varen contribuir a generalitzar la violència extrema contra qui no compartia les seves idees. Preston acompanya en el títol de cada capítol el nom del personatge y un qualificatiu que d’alguna sintetitza la persona. Nom i qualificatiu els veureu en negreta en aquesta ressenya. El primer és Mauricio Carlavilla (1896 – 1982) un policia corrupte i sense escrúpols lligat a la policia política de la Dictadura de Primo de Rivera i que des del pseudònim de Mauricio Karl va escriure molts best-sellers sensacionalistes entre 1932 i 1936, en els quals descrivia, entre mentides, els enemics d’Espanya, els jueus, els comunistes, els homosexuals o els francmaçons. Teòric de la Sanjurjada, va participar en la conspiració militar del 36 i continuà després de la guerra amb més publicacions imfumables sovint plagiades o piratejades i carregades d’odi. En cap moment es va penedir del seu passat tèrbol i trampós i en els darrers anys de la seva vida va ser el gurú de grups com Fuerza Nueva o CEDADE.

El capellà Joan Tusquets (1901 – 1998) és un personatge que fa un recorregut aparentment circular en la seva biografia. Nascut en una família del catalanisme conservador, virarà a posicions integristes, reaccionàries, furiosament antisemites (serà el màxim difusor del Protocols dels savis de Sió a Espanya) i publicarà diverses obres, plenes de falsedats contra tot el que representi progrés. Els anys anteriors a la guerra va elaborar amplis llistats de persones acusades de maçons, bolxevics o esquerranosos en general. Aquestes llistes públiques seran una bona base per a la repressió franquista durant la guerra i en els anys posteriors; Tusquets col·laborarà amb els serveis de propaganda franquista amb l’exèrcit del Nord comandat per Mola. Als anys finals de la seva vida tancarà el recorregut circular modificant la seva biografia, negant moltes de les coses que havia fet, escrit o pensat i tornant, com si res no hagués passat, a les posicions catalanistes de tota la vida.

Joan Tusquets en una imatge dels anys 30 (frankensaurus.com). Portada de l’opuscle “La francmasonería, crimen de lesa patria”, edició de 1936 (libros.antiguos.alcana.com). “Las sectas” va ser una col·lecció de 12 volums i hi incloïa noms i llistes de pressumptes maçons, jueus, bolxevics, etc (filosofia.org). El llibre “Orígenes de la revolución española” es va vendre massivament i va provocar una escandalosa polèmica a nivell estatal que va servir per donar més ressó a les seves idees (wiki.vilaweb.cat)

El poeta José Maria Peman (1897-1981) va ser durant més de vint-i-cinc anys una de les figures més tòxicament decisives de l’extrema dreta. Monàrquic lligat a la Union Patriótica de Primo de Rivera, durant els primers anys de la República formava part de grups de la dreta monàrquica que conspirava. Per combatre la legislació laica del primer govern republicà, va escriure “El divino impaciente” amb centenars de representacions teatrals i un èxit que va contribuir al triomf de la dreta a les eleccions del novembre de 1933. Lligat als interessos dels terratinents andalusos, Pemán prologava discursos de Calvo Sotelo i era un propagandista important en la premsa de dretes, difamant les figures polítiques republicanes. Va participar activament en la conspiració militar i aviat va justificar públicament el terror subsegüent. Vestit amb la camisa blava, amb el seu amic Ramón de Carranza, recorrien les terres andaluses en un Rolls Royce desencadenant la repressió contra el que anomenava “hordas de barbarie invasora”. Com a president de la “Comisión de Cultura y Enseñanza” va ser responsable de les depuracions de docents i intel·lectuals als anys de la guerra. Durant la postguerra es va allunyar del règim, tot maquillant la seva biografia i donant-se a si mateix una imatge d’ancià venerable els darrers anys de la seva vida.

Fotografia de José María Pemán als anys quaranta (elconfidencial.com). Concentració de Falange el 18 de juliol de 1938 a la Plaza España de Sevilla: Pemán fa un discurs davant la llotja d’autoritats (lavozdelsur.es) A la dreta el “Poema de la bestia y del ángel”, poema èpic sobre la guerra civil escrit el desembre de 1936, un dels textos antisemites més importants produïts a Espanya (maalla.es). Dos mesos abans de morir, el maig de 1981 en una cerimònia on va ser guardonat pel rei, mostra la seva imatge benevolent amb el rei ajupit parlant amb ell (elconfidencial.com)

Preston anomena Gonzalo de Aguilera (1886-1965) el missatger degut sobretot al seu paper d’acompanyant dels corresponsals de guerra en el bàndol rebel durant la guerra. Capità de cavalleria, aristòcrata, terratinent, violent, ell mateix explicava amb orgull que havia fet formar els jornalers de la seva devesa salmantina el 18 de juliol de 1936 i n’havia afusellat sis a l’atzar per alliçonar la resta. No hi ha evidències que aquest fet que ell reivindicava fos real, però diu molt del caràcter d’aquest individu. Fill de mare anglesa i educat al Regne Unit parlava amb total correcció l’anglès i l’alemany. Això va motivar el seu encàrrec de “missatger” dels rebels. Unes declaracions a la periodista nord-americana Frances Davis tot parlant de la regeneració d’Espanya defineixen el personatge: “… el nostre programa preveu exterminar un terç de la població masculina. Això purgarà el país […] Les masses no estan en condicions de raonar! Drets! És que els porcs tenen drets? Hem de matar, matar […] Entesos?”. La historia personal en base a la correspondència postal conservada i un final de vida atzarós i terrible completen la història d’aquest personatge, segurament el més desconegut dels descrits a l’obra.

El general Emilio Mola (1887-1937) és presentat en el llibre com l’assassí del nord, un qualificatiu que s’hi escau, tenint en compte la seva responsabilitat en la matança que va desencadenar el cop d’estat i la posterior guerra civil. Format en un ambient de rígida disciplina, va fer part de la seva carrera militar a l’Àfrica i, com la majoria dels personatges presentats a l’obra també “africanistes”, es va embrutir en una experiència militar violenta i descarnada contra la població marroquina, el patró de la qual van aplicar fil per randa durant la guerra civil contra la població espanyola. Un historiador defineix Mola com “un home marcat per la rancúnia, ambiciós, amb grans dosis d’hipocresia, cruel amb afició al macabre i desmesuradament egòlatra”. Director General de Seguretat en el govern de Dámaso Berenguer (1930), partidari d’una república autoritària i dictatorial, va ser el “Director” de la conspiració militar que acabaria en el fracassat cop d’estat de juliol de 1936. És el responsable de molts dels assassinats de més de quaranta mil civils a les províncies del nord d’Espanya que controlava des dels primers mesos de l’alçament. Li va disputar a Franco la primacia en la direcció de la guerra i de l’estat, però els fracassos de l’exèrcit del Nord en la marxa sobre Madrid, el fet que Franco controlés les relacions econòmiques i militars amb els aliats alemanys i italians i l’eficàcia sanguinària de l’exèrcit d’Àfrica sota el seu control, decantaren la balança cap a Franco. Un accident d’aviació el 3 de juny de 1937 va acabar amb la vida de Mola i va eliminar una pedra en el camí de la supremacia absoluta de Franco. Malgrat tot, no hi ha cap evidència que l’accident fos provocat.

Fotografia del general Emilio Mola Vidal (todocoleccion.net) Es pot veure a Mola a la dreta de la fotografia i al costat de Franco en la primera visita d’aquest a Burgos el 16 d’agost de 1936 (abc.es) Portada del llibre de Memorias de Mola, publicat de manera pòstuma l’any 1940 (iberlibro.com) Monument a Mola en el lloc on es va estimbar l’avió a la província de Burgos; la foto correspon al segon aniversari de l’accident (efs.efeservicio.com)

El darrer personatge tractat és el general Gonzalo Queipo de Llano (1875 – 1951) definit com el psicòpata del sud. Una bona descripció de l’individu seria que tota la seva vida va ser un insatisfet crònic, erràtic, poc confiable, inestable i voluble, irascible i sempre disposat a recórrer a la violència. Crescut militarment a l’Àfrica, amb el que representa d’embrutiment personal. Es va fer republicà per ressentiment personal amb Alfons XIII i va participar activament en la fracassada conspiració republicana de 1930. Enamorat únicament del seu ego, va presidir l’Asociación Militar Republicana i ell mateix es definia com francmaçó i republicà i demòcrata. Amic i aviat consogre de Niceto Alcalá Zamora, la seva volubilitat i egocentrisme el van portar a l’animadversió absoluta amb Azaña i tot el que representava la República en quant a progrés; implicat en la conspiració militar, malgrat la seva mala relació amb el “director” Mola, s’encarregaria de la repressió a Sevilla i per l’Andalucia occidental. Ha passat a la història pels seus discursos violents i terribles des d’Unión Radio de Sevilla durant els dos primers anys de guerra. Una pàgina especialment cruel de la seva història és la duríssima repressió després de l’ocupació de Málaga a començament de 1937. La seva gelosia de Franco i, posteriorment, els seus enfrontaments amb Serrano Suñer, el van fer caure en desgràcia i va ser apartat de tot càrrec influent.

Queipo de Llano davant del micròfon de Radio Union de Sevilla en un dels seus discursos (elconfidencial.com) D’esquerra a dreta Cabanellas, Franco i Queipo durant la guerra civil (larazon.es) Franco i Queipo de Llano al balcó de l’ajuntament de Sevilla (laotraandalucia.com) Queipo saluda a Hitler a Berlín (puntocritico.com)

El darrer capítol torna sobre la interminable guerra contra el “contubernio”. Aquesta conspiració fictícia va ser el full de ruta de tots els protagonistes d’aquesta història i alhora va generar entusiasme a favor de l’esforç de guerra dels rebels. Caldria pensar que aquesta toxicitat de pensament acabaria amb la fi de la guerra, però no va ser així de cap manera: l’antisemitisme va continuar al llarg dels anys, tot i que en alguns aspectes es va atenuar conforme el rumb de la segona guerra mundial girava contra el feixisme. Preston fa un recorregut pels anys de la postguerra civil per veure l’evolució del famós contuberni i estudia altres personatges que mantingueren encesa la flama de l’odi al judaïsme, la maçoneria i el comunisme. Es descriu el paper del franquisme en relació a l’holocaust i es desmunta el mite de l’ajuda institucional als jueus; de la mateixa manera que el règim va abandonar com a apàtrides als republicans exiliats que acabarien sent carn de canó de camps nazis com Mathausen o Gussen, en el cas dels jueus d’origen sefardita tampoc no hi va haver cap reconeixement de l’origen espanyol, malgrat que durant els darrers anys de la guerra a Europa en algunes ambaixades i consolats d’Espanya es van donar casos de defensa humanitària de jueus salvats de la deportació. També podem llegir el comportament ideològic en el sentit de l’antisemitisme de figures del franquisme com Ernesto Gimenez Caballero o l’almirall Luís Carrero Blanco.

El llibre està publicat per Editorial Base l’octubre de 2021 amb una traducció molt acurada de Montserrat Pérez. Preston dedica el llibre al seu col·laborador i amic recentment traspassat Hilari Raguer. Consta d’una introducció i vuit capítols que són els que he descrit en els paràgrafs anteriors. Una extensa bibliografia i un índex onomàstic completen l’obra amb un total de 489 pàgines. Cal esmentar, com en totes les obres de Preston, les nombrosíssimes cites a peu de pàgina, un total de 1224 citacions. La lectura és fàcil, ja que la prosa i l’argumentació historiogràfica de l’autor són excel·lents. En les descripcions de cada capítol he esmentat només alguns trets generals que us poden aproximar als personatges i als contextos en què es desenvolupen les històries; si us endinseu en la lectura podreu descobrir quantitat d’informació i us ajudarà a conèixer nous detalls i aportacions historiogràfiques a una part terrible de la nostra història que va conduir el passat i que, en alguns aspectes, continua condicionant el futur.

Us adjunto un link d’una entrevista a Paul Preston sobre aquest llibre:

https://ctxt.es/es/20211201/Politica/38092/paul-preston-arquitectos-del-terror-guerra-civil-mola-queipo-de-llano.htm

Categories
Llibres

L’imperi del dolor

Al llarg de tres generacions d’una mateixa família (la família Sackler), Patrick Radden Keefe construeix un llarg i apassionant relat periodístic que ens endinsa en la manera en què els Sackler amassaran una de les més grans fortunes del món des de la indústria farmacèutica i sobretot amb la comercialització de productes derivats opiacis venuts com a analgèsics, el més emblemàtic dels quals és l’OxyContin. Aquest fàrmac precursor de la morfina està relacionat amb l’anomenada crisi dels opioides que al llarg dels darrers vint anys ha causat una devastació sanitària important als Estats Units amb milions de persones que han desenvolupat addiccions i gairebé mig milió de morts.

Els tres germans Sackler als anys cinquanta /Ed. del Periscopi)

El llibre està estructurat en tres parts. La primera part (El patriarca), és la història dels tres germans Sackler (Arthur, Mortimer i Raymond) fills d’una parella de jueus centreeuropeus que emigren als EUA la primera dècada del segle XX. Els tres germans estudiaran Medicina i s’especialitzaran en psiquiatria. L’Arthur, el més gran dels tres, crearà juntament amb els germans, un imponent holding d’empreses lligades al món farmacèutic i destacarà com un precursor en el desenvolupament exitós d’un màrqueting de vendes agressiu i sense escrúpols de productes farmacològics com no s’havia vist mai. La filantropia i el col·leccionisme seran trets diferencials de la família. En tot l’entramat d’empreses creades, la gallina dels ous d’or serà Purdue Pharma.

La segona part (La dinastia), és la història de la segona i tercera generacions dels Sackler, fins els nostres dies. Al llarg del text assistirem al creixement de la fortuna de la família fins a extrems impressionants amb la comercialització d’un analgèsic, l’OxyContin, dels problemes de salut pública que això comportarà, del blindatge absolut de la família (mitjançant advocats, directius o polítics) contra les veus que s’alcen arreu del país com a conseqüència de l’alarma sanitària i social que provoquen els opioides receptats de manera massiva a partir del final del segle passat i el començament del segle XXI.

La tercera part (El llegat) estén el relat fins pràcticament el dia d’avui. Veurem l’evolució dels membres d’aquesta família, així com d’alguns dels principals directius de Purdue enmig d’una societat que qüestiona i intenta que es persegueixin els presumptes delictes que l’activitat dels Sackler ha originat al llarg de molts anys. Un curt Epíleg que situa l’estat de la qüestió en el moment de l’edició del llibre i uns Annexos que expliquen quines són les fonts de documentació, centenars de cites finals i un índex, tanquen el llibre. Un total de 711 pàgines en les quals s’hi inclouen més de 50 de cites i índex. L’edició (Edicions del Periscopi), és molt acurada amb una molt bona traducció al català de Ricard Gil.

L’anterior llibre de l’autor, del qual podeu llegir la ressenya en aquest mateix blog, (No diguis res), ha estat un gran èxit editorial i una de les millors aproximacions periodístiques per descriure i ajudar a entendre el problema polític d’Irlanda del Nord. Em van regalar aquest llibre que us acabo de ressenyar i, d’entrada, em va fer una mica de mandra, ja que és um llibre gruixut i la temàtica em quedava una mica llunyana. Quan portava dues pàgines llegides JA ESTAVA ENGANXAT. És una lectura addictiva, com el primer relat documental sobre l’IRA. Si la comenceu, no la podreu deixar i, a més, n’aprendreu molt d’un tema i una societat (l’americana) que és propera i molt distant alhora.

Categories
Llibres

La vaga dels tramvies

L’1 de març de 1951, a Barcelona, milers de ciutadans es van negar a agafar els tramvies per protestar contra l’important augment dels preus dels bitllets que inicialment havia de produir-se a Madrid i Barcelona, però al final només es van mantenir a la Ciutat Comtal, cosa que va fer créixer el disgust i el greuge ciutadà. La dictadura va respondre tard i malament al desafiament social que tenia al davant. Com podia reprimir o castigar als que es negaven a fer ús d’un servei públic?

El llibre (Editorial Rosa dels Vents) ens parla dels dies anteriors i posteriors a la data simbòlica del primer de març i continua gairebé fins a mitjans de mes, ja que Barcelona viuria el dia 12 la primera vaga general, des de l’entrada i ocupació per l’exèrcit franquista el 26 de gener de 1939.

L’autor aporta una visió polièdrica de la realitat i del dia a dia barceloní a través de l’anàlisi de fonts molt diverses que permeten aproximar-nos de manera prou fiable a aquella realitat. La premsa diària proporciona prismes d’anàlisi amb lleugers matisos dintre de la monotonia franquista:  tota la premsa és franquista però amb punts de lleugera discrepància, la poca  que permetia un règim tan brutal com la dictadura. De tota manera, no era exactament la mateixa visió de La Vanguardia Española que la de Solidaridad Nacional, prototipicament falangista o la revista setmanal Destino que aportava un toc “liberal”, si es que aquí la paraula es pot escriure sense riure o plorar. Per completar la visió de la realitat s’utilitzen també publicacions afranquistes o directament de la clandestina i perseguida oposició antifranquista, així com múltiples testimonis que ens serveixen per situar-nos al llarg del relat.

En el primer capítol (La ciutat abans de les vagues) es fa una situació del context històric de la ciutat després d’una dècada de repressió, penúries econòmiques i fam. El dia a dia dels ciutadans eren les cartilles de racionament, el mercat negre (el famós estraperlo), les contínues restriccions elèctriques i la por. La Barcelona oficial, la nacional catòlica, vivia en els dies previs, la fe de la “Santa Misión” que eren els prolegòmens del futur Congreso Eucarístico que tindria lloc l’any següent al d’aquesta història i que havia de representar l’apogeu  místic d’aquella Espanya famolenca i reprimida.

El segon capítol (La vaga dels tramvies) és la part central del llibre i relata els dies previs i els immediatament posteriors al dia 1 de març. Sempre utilitzant fonts diverses es va construint un relat on els fulls volanders, les octavetes que cridaven a la protesta són una part important del creixement del malestar ciutadà. Es pot   constatar com és des de baix que es va formant la protesta, tot i que els dies previs els estudiants universitaris s’hi afegiran. És interessant seguir les picabaralles entre els grups falangistes catalans i les seves tensions en una guerra soterrada contra el governador civil Eduardo Baeza Alegría. Finalment el dijous 1 de març, els barcelonins fastiguejats i tips d’una vida miserable embolcallada de la por constant es neguen massivament a pujar als tramvies que van ocupats únicament pel conductor, el cobrador i una parella de la policia armada o algun falangista ben armat. La vaga es mantindrà fins diumenge quan les autoritats preveuen que la protesta decaigui; aquell dia al camp de les Corts es juga partit de lliga entre el Barça i el Racing de Santander. La companyia de tramvies va concentrar gran quantitat d’unitats al voltant del camp, però en una tarda de pluges intenses, el públic de manera callada  va tornar caminant sota l’aiguat.

El següent capítol (La vaga general) explica la manera com es va convocar i desenvolupar la vaga del dia 12 de març. En aquest sentit, el paper de les forces d’oposició clandestina va ser minsa o inexistent i sembla ser que tot va sortir de l’assemblea convocada a la seu de la CNS, la central nacionalsindicalista a la Via Laietana on alguns falangistes díscols i/o elements obrers de la catòlica HOAC haurien recollit el clima que possibilitaria l’acció de protesta. Cal esmentar que la vaga es va estendre per diferents poblacions de la província. La resposta violenta del règim durant tot el cicle de protestes (des de mitjans de febrer fins al 15 de març) va ser contundent: centenars de detinguts, i un nombre indeterminat de morts i ferits; la mort del nen de 5 anys Juan Moreno Ruiz quan la policia efectuà “disparos al aire” és un bon exemple de la brutalitat policial. Malgrat tot, el moviment de protesta aconseguí de manera ràpida l’anul·lació de la pujada de les tarifes i el desconcert i les pors entre els dirigents franquistes.

El quart capítol (“Teniamos razón”. Els franquistes passen comptes) ens explica la recomposició després dels fets de totes les forces del règim i com la premsa tanca files entorn de la dictadura. Tot i així, hi van haver conseqüències internes: la dimissió i substitució de l’alcalde de la ciutat, el baró de Terrades, per el mediocre i gris Antonio María Simarro, així com el cessament del governador civil Baeza que serà substituït pel dur general Felipe Acedo Colunga. El govern va intentar posar ordre dins les files sempre turbulentes dels falangistes locals. La premsa elogià de manera exagerada i amb un descarat autobombo la resposta “súblime” que les autoritats havien donat a la crisi originada per elements externs i infiltrats dels enemics d’Espanya.

Un curt epíleg (Els comunistes (confessen) que només van fer propaganda) explica les caigudes, en dates immediatament posteriors als fets, de molts elements clandestins del PSUC, l’enemic per antonomàsia del règim, i de com a través de les tortures bestials a què van ser sotmesos, la policia social se n’assabentà del paper (o millor dit de la manca de paper) dels comunistes i de la resta de l’oposició clandestina en les protestes del mes de març.

Una breu conclusió (Després de març de 1951), unes Notes acurades i els Agraïments finals clouen l’obra, tot plegat 340 pàgines de lectura amena que ens pot servir per recordar, posar en ordre i conèixer de forma profunda uns fets històrics molt propers en l’imaginari col·lectiu que representen un punt d’inflexió en la monotonia de la dura postguerra.

Francesc Vilanova i Vila-Abadal (Barcelona, 1962). És professor titular d’Història Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), director de l’Arxiu Carles Pi i Sunyer (Fundació Carles Pi i Sunyer) i membre del Grup de Recerca sobre l’Època Franquista (GREF, adscrit al Centre d’Estudis de les Èpoques Franquista i Democràtica, UAB-CEFID). És membre del Consell Científic del Museu Memorial de l’Exili (MUME La Jonquera). Especialista en l’exili català de 1939 i el primer franquisme a Catalunya, les seves darreres publicacions sobre aquestes matèries són: Exiliats, proscrits, deportats (Barcelona, Ed. Empúries, 2006); 1939 (Barcelona, Península, 2007); Una burgesia sense ànima. El franquisme i la traïció catalana (Barcelona, Empúries, 2010); L’any que va caure París. Aliadòfils i franquistes catalans l’estiu de 1940 (Barcelona, La Magrana, 2010); Contra els catalans franquistes. Lletres de batalla de l’exili i la clandestinitat  (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montser­rat, 2014); Fer-se franquista. Guerra civil i postguerra del periodista Carles Sentís (1936-1946) (Palma, Lleonard Muntaner, Editor, 2015); i, amb Mireia Capdevila, Nazis a Barcelona. L’esplendor feixista de postguerra (1939-1945) (Barcelona, L’Avenç, 2017). (Extret de: https://www.lleonardmuntanereditor.cat)

Categories
Llibres

La història d’en Shuggie Bain

L’acció de la novel·la té lloc al Glasgow dels anys 80, amb les condicions socials creades per les polítiques de Margareth Thatcher. La seva actuació política i econòmica emfatitza la desregulació (sobretot del sector financer), els mercats laborals flexibles, la privatització de les empreses estatals i la reducció del poder i la influència dels sindicats. Aquestes polítiques portaren a àmplies zones del nord industrial i miner d’Anglaterra i del sud d’Escòcia als tancaments massius, l’atur i a la decadència ecònomica i social d’amplis sectors de la classe obrera. En aquest context trobem la trama de la novel·la: l’Agnes és mare de tres fills, els dos més grans adolescents (la Catherine i en Leek) fruits d’una anterior experiència matrimonial fracassada i el petit Shuggie fill de la parella actual, en Hugh Bain, un taxista que fa el torn nocturn pels carrers de Glasgow i que dedica el temps a enganyar l’Agnes amb les clientes i les oportunitats que li dóna la nit. L’alcoho és la sortida de