Categories
Llibres

Una república com si…

L’acció se situa al Caire, justament quan s’està escampant per diverses ciutats egípcies el moviment revolucionari dins d’un procés global a la regió conegut com a Primavera Àrab. És el dia 25 de gener de 2011, un dia que passarà a la història egípcia com el “dia de la ira”. Nombroses manifestacions recorren el país. És un procés de protestes i desobediència civil que a la capital aplega milers de manifestants. A la plaça Tahrir trobem entre els que demanen llibertat i la dimissió del dictador Hosni Mubarak molts dels personatges de la novel·la: en Mazen, jove sindicalista revolucionari que veu crèixer el seu amor per l’Asma conforme avancen els dies de la revolució. També hi trobem dos joves estudiants de medicina, el Khàled i la Dània que ajuden els ferits de la repressió. Ell és fill d’un xofer, i ella és filla del general Aswani, responsable màxim de la Seguretat de l’Estat. Un altre personatge important és l’Aixraf un cristià copte fracassat com a actor i molt amargat que té relacions apassionades amb la minyona Ikram i que és veurà arrossegat per la revolució.

Tots ells i molts més personatges encarnen les diverses facetes del país en un moment clau de la seva història recent: esperances, amor, hipocresia, repressió dura. Per les pàgines del llibre apareixen moments històrics de les setmanes i mesos que van portar a la dimissió de Mubarak i la resposta violenta de l’Estat i les institucions religioses integristes contra el moviment revolucionari.

Aquest llibre publicat el 2018 i traduït al català el març d’aquest any (Edicions de 1984), dins de la col·lecció Mirmanda, és un text de 500 pàgines que us atraparà des de la primera. La seva publicació a Egipte ha estat prohibida, ja que les autoritats militars, hereves dels fets contrarevolucionaris del 2011, mantenen un control absolut del que passa al país. El títol que pot sobtar d’entrada, prendrà ple sentit conforme aneu avançant la lectura. Amb aquest tercer títol d’Alaa Al Aswani (els anteriors són L’edifici Iaqubian i Chicago) acabo les entrades d’aquest autor. Les trobo molt recomanables i segur que en gaudireu.

Categories
Llibres

Chicago

En aquesta novel·la, Alaa al Aswani porta l’acció a Chicago, a la Universitat pública de la capital de l’Estat nord-americà d’Illinois. Aquí apareix un conjunt de personatges egipcis que estan lligats a la universitat: uns quants becaris, estudiants de doctorat o fins i tot professors d’origen egipci hi conviuen amb les contradiccions i les paradoxes que provoquen el xoc amb realitats socials tan diferents del seu país d’origen. Alguns fa temps que hi són, d’altres han vingut per espiar, n’hi ha que es casen amb dones occidentals, moltes dones àrabs s’apropen i s’adapten als nous models… Són als Estats Units, i el contrast entre el que són i el que hi troben es dispara.

L’edat dels personatges oscil·la entre els vint i els més de seixanta anys i responen als reptes de la vida nord-americana de diferents maneres. En un extrem es troba Ra’fat Thabit, un professor de medicina, que veu tot sobre Egipte com a “endarrerit” i que ha convertit l’ambició de la seva vida en ser un complet americà genuí. A l’altra hi ha Danana, el jove responsable de la Unió d’Estudiants Egipcis a Amèrica, que exerceix el paper d’estudiant aplicat mentre actua com a espia de la policia secreta egípcia. Altres personatges intenten de forma més honesta habitar el terreny mitjà. Hi ha Shaymaa, un metge amb talent d’origen humil que s’enamora d’un company estudiant i abandona gradualment els estrictes codis sexuals de la seva educació. I hi ha Nagi, un dissident malhumorat que abraça les llibertats sexuals d’Amèrica mentre aprofita totes les oportunitats per tramar la caiguda del règim egipci.

En la lluita constant per l’equilibri entre el que determinen les arrels egípcies i els condicionants socials nord-americans cap dels personatges se’n surt. Els que s’allunyen massa de les seves arrels paguen un preu fort: l’única filla de Ra’fat Thabit s’enrotlla amb un drogodependent, mentre que Shaymaa renuncia a la seva virginitat amb un xicot que no té intenció de casar-se amb ella. Els que aposten per les seves identitats egípcies no surten millor parats: Danana, per exemple, s’enfonsa quan el seu professor descobreix que l’ha enganyat amb un projecte de recerca fraudulent. El to sovint lleuger de Chicago dissimula el pessimisme global per la seva visió de la realitat social i política d’Egipte.

Aquest llibre publicat per Edicions 1984 dins de la col·lecció Mirmanda, us atraparà en la seva lectura apassionant des de la primers pàgina. Jo us recomano la seva lectura després de L’edifici Iaqubian. Tot i que són trames totalment independents, és preferible l’aproximació a la realitat egípcia en primer lloc des de dintre del país, per després sortir i emmirallar-vos en una realitat antitètica com és la nord-americana.

Categories
Llibres

L’edifici Iaqubian

Sinopsi

El llibre que us comento avui és basa en un edifici real que va ser construït el 1934 al centre de El Caire per un milionari armeni.
En un principi, l’immoble va ser habitat per personatges de l’antiga classe dominant (anglesos, aristòcrates egipcis i milionaris jueus).  Amb la revolució de Nasser, els membres de la burgesia militar i política van passar a ser els nous ocupants. De mica en mica, els trasters del terrat es van anar convertint en habitatges improvisats pels porters, criats i pagesos nouvinguts a la ciutat.

La novel·la transcorre centrada en aquest habitatge i en les vides de molts personatges que hi viuen. És descriuen els afanys, les riqueses i les misèries, la bellesa i la maldat, tots els mals i els temes considerats tabú que conformen el mosaic de la societat egípcia. El fanatisme de Taha, l’homosexualitat de Hatim, l’abús dels amos amb Butheina, el poder del Gran Home, la riquesa d’Azzam i la decadència del passat aristocràtic de Zaki. S’explica així a través de l’edifici la via destructiva del país. Històries d’amor, d’homosexualitat, de corrupció, fonamentalisme, etc., temes que reflecteixen la diversitat social de la capital egípcia.

Comentari

Aquest llibre va ser publicat l’any 2002 i durant quatre anys va ser la novel·la més llegida en el món àrab. La traducció catalana és del 2007 en la col·lecció Mirmanda d’edicions 1984. Fa dos anys, el mateix editor el treu en una edició de butxaca (320 pàgines i 9 €) en un format de lectura molt còmoda. El 2006 es va adaptar al cinema i la pel·lícula està  protagonitzada pels actors més populars del cinema egipci. La podeu veure en YouTube en versió original amb subtítols en castellà. És una pel·lícula llarga (2 h i 40 m), molt fidel a l’obra literària i que val la pena veure-la després de la lectura del llibre.

Alaa al Aswani: activista polític i fundador del grup Kefaya

L’autor del llibre, Alaa al Aswani compaginava l’escriptura amb la seva professió de dentista (va tenir consulta a l’edifici Iaqubian), i és col·laborador habitual de nombrosos mitjans de comunicació. Hi ha un parell de llibres més que mereixen ser llegits i que comentaré en properes entrades: Chicago i Una república com si…, ambdós en la mateixa editorial (col·lecció Mirmanda, ed. 1984).

Categories
Llibres Sin categoría

Madrid – L’adveniment de la Repùblica

Fa uns dies que el meu cunyat, molt aficionat a llegir Pla em va deixar aquest opuscle, sabedor de les meves aficions per la Història contemporània. És una llibret que es llegeix molt ràpidament; són 127 pàgines de lectura amena, divertida, connectada intensament amb la nostra història propera. No és pas cap novetat editorial, de fet el llibre es va publicar l’any 1933 i l’edició que jo he llegit és d’Edicions Destino de l’any 1980. Dins de l’obra de Pla, aquest llibre es pot classificar entre els reportatges polítics com ara Polèmica. Cròniques parlamentàries (1929 – 1932), o Cròniques parlamentàries (1933 – 1934) i (1934 – 1936). L’obra parteix d’un encàrrec de La Vanguardia que envià Pla a cobrir la crònica madrilenya després de les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931. Són un recull de cròniques curtes que comencen en el tren que el porta a Madrid a primera hora del matí (a les set per a ser més exactes) del 14 d’abril i acaba el maig de 1932.

Les descripcions que fa del Madrid exaltat dels primers dies de l’esclat de joia popular que originà el resultat de les eleccions, són detallades, viscudes i amb una càrrega constant d’humor barrejat amb un sarcasme cínic que travessa transversalment la narració. Pla coneix totes les persones de referència al Madrid polític i intel·lectual de l’època. Des de les seves visites al Hotel Palace, a l’Ateneo, on parla informalment amb molta gent important del moment, o als cafès on els tertulians avancen tota mena de comentaris i rumors. Les transcripcions de les diferents converses són molt detallades; hom pensa com es podia recordar de cadascuna de les paraules. Encara que es tracti d’interpretacions seves, la majoria de converses deixen anar un missatge punyent, cínic en si mateix, com un ganivet esmolat, que sempre et remou en llegir. Pla carrega contra el republicanisme, contra les esquerres revolucionàries; però la cosa no és tan directa, ja que ell, de manera magistral li dona la volta a tot, com en el capítol en què parla del caciquisme: “Ara neix el nou caciquisme. “Tot el poder als comitès!”, El caciquisme dels comitès serà, però, potser, molt més ineficaç i més deliberant que el tradicional caciquisme. A Rússia, el caciquisme és organitzat, intocable, total.” Això em fa pensar en el què sempre he pensat: el comunisme és el capitalisme portat a l’extrem. I, si m’he de posicionar, em considero més aviat d’esquerres. Vet aquí com en Pla es posiciona en girs dialèctics que el porten sempre a les paradoxes, al no esperat.

L’anàlisi que fa de la realitat política i dels problemes que haurà d’abordar el nou règim és brillant i amb bones dosis de profetisme, tenint en compte els moments inicials en què fa aquestes anàlisis. L’últim paràgraf del llibre titulat Colofó, ens dóna una idea del Pla periodista i cronista polític:

Sobre l’adveniment de la República a Espanya vaig sentir dir a un senyor que tenia unes faccions de meditació – sense que ho pugui assegurar – , que després de quinze segles de Monarquia s’havia instaurat la forma republicana amb una perfecta naturalitat. Quan vaig passar per la Universitat, d’aquestes coses, que segurament són importants, no en vaig sentir parlar mai. Deu ser per aquesta raó que els cafès són tan importants

Categories
Llibres

La mort del legalisme, la conspiració i la guerra civil

La destrucción de la democracia en España (i 5)

(5 de 5)

Podeu anar a l’entrada anterior d’aquest article

Las eleccions de 1936 (Font: RTVE)

El desenllaç de l’obra ens parla del PSOE i la CEDA en els prolegòmens de la Guerra Civil amb l’ABANDONAMENT DEL LEGALISME. A primeres hores del dilluns 17 de febrer van arribar els primers resultats electorals. Tot indicava que es produiria una petita victòria numèrica del Front Popular que degut al sistema electoral donaria una àmplia majoria en escons. Aquests resultats van acabar de destruir els somnis de la CEDA d’imposar un estat corporatiu autoritari sense haver de recórrer a una guerra civil. Ja era tard per intentar anul·lar els efectes acumulatius i tòxics de la propaganda cedista.

Les oligarquies industrials i rurals ja estaven desviant el seu suport financer cap a les trames conspiradores. L’ambigüitat del PSOE sobre la República va ser un factor decisiu el 1936. Prieto continuava convençut de la necessitat de col·laborar dins del govern republicà però havia de fer front Largo Caballero i tot el seu seguici revolucionari; la seva política va impedir tant la revolució com un govern fort i, en canvi, va assegurar que hi hagués un govern republicà ineficaç mentre es preparava la conspiració.

Durant aquests primers dies després de les eleccions, Franco, el Cap d’Estat Major del Ministre Gil Robles, amb la connivència del seu superior va conspirar per tots els mitjans per tal que es declarés l’estat de guerra i s’impedís l’accés al poder del Front Popular. Altres generals s’hi afegiren a les maniobres de Franco, però Portela Valladares, el president en funcions, no accedí i el moviment es desinflà en no tenir el suport de la Guàrdia Civil, en mans d’un militar declaradament fidel a la República com era el general Pozas. Gil Robles que en l’organigrama d’aquesta trama havia de ser president del govern, va fer un darrer intent de convèncer Portela. La reunió no va servir i el primer ministre, espantat del que hi havia, va traspassar els poders a Azaña la tarda del 19 de febrer, sense esperar els tràmits parlamentaris. Azaña constituí a corre cuita un govern format només per republicans d’esquerra. Portela no informà Azaña de la conspiració i així Franco no va ser castigat amb les conseqüències futures que això tindria. Els preparatius colpistes continuaren i el seu treball es veuria facilitat per les possibles vacil·lacions del govern o per les previsibles i provocadores alteracions de l’ordre públic.

La majoria dels principals conspiradors eren dels anomenats africanistes. Tots ells amb una visió corporativista i elitista dins l’exèrcit i reaccionaris en el camp polític (Font: GoogleArts&Culture)

A les grans ciutats es restablí aviat la calma després de les manifestacions d’alegria postelectoral; no passà el mateix al camp del sud on els incidents continuats van provocar la fúria i l’alarma de la dreta. Els ajuntaments de dretes imposats el 1934 van ser substituïts pels consistoris d’esquerra triats el 1931. Mentrestant, la violència política de la dreta s’estenia arreu i, malgrat les crides de la premsa d’esquerres a no caure en la provocació feixista, moltes vegades aquesta violència era contestada per revenges des de l’esquerra. En aquest context el líder de la CEDA estava perfectament informat del desenvolupament de la conspiració. Els diputats cedistes continuaven utilitzant el Parlament només com a tribuna propagandística. Un problema que es va plantejar el mes d’abril va ser la continuïtat d’Alcalá – Zamora en la presidència. L’esquerra no li perdonava el fet que hagués facilitat l’entrada de la CEDA al govern a l’octubre de 1934 i a la CEDA estaven furiosos que no els havia donat el govern a finals de 1935. Aprofitant una maniobra jurídica en interpretar l’article 81 de la Constitució, l’esquerra va provocar el cessament del president i va obrir una crisi per substituir-lo. Això va crear certes expectatives d’enfortir la República. Probablement la millor opció era Azaña com a president i Prieto com a primer ministre; ells eren els dos únics polítics d’esquerra que podrien haver aturat les provocacions feixistes i les respostes des de l’esquerra. Tal com va anar tot, la destitució del president i la seva substitució per Azaña va donar lloc a que cap dels dos artífexs de la coalició controlés el govern.

Enfrontaments i atemptats a la primavera de 1936 (Font:RTVE)

Al carrer els incidents i batusses entre falangistes i comunistes o entre japistes (JAP o Juventudes de Acción Popular) i socialistes eren contínues. Evidentment, la creació d’una atmosfera de caos i desordre només beneficiava la dreta catastrofista. Al Parlament, els discursos de la dreta eren incendiaris i provocadors i l’ambigüitat dels dos principals líders de la dreta, Calvo Sotelo i Gil Robles eren deliberadament ambigus. Durant la primavera milers de membres de la JAP es van passar a la Falange. El creixent suport de la CEDA a la violència de la dreta venia del fet d’adonar-se’n que els mètodes legals ja no eren útils per defensar els interessos materials de l’oligarquia terratinent. En sentit contrari la FNTT havia augmentat enormement la militància durant la primera meitat de 1936 i les presses dels nous dirigents no admetien dilacions en les reformes del camp. Es van ocupar terres, sobretot les provinents de desnonaments anteriors, es van fer vagues, però, en general durant aquests mesos de primavera la conducta dels dirigents sindicals va ser força continguda, tenint en compte la resposta violenta i repressiva de molts propietaris. Aquests ja no confiaven en la CEDA i van girar els ulls als militars conspiradors.

Cerimònia de presa de possessió de Manuel Azaña l’11 de maig de 1936
(Font: flickr.com)

En un clima terrible, l’11 de maig Azaña va arribar a la presidència de la República i va demanar que Prieto fos el seu president del govern; aquest tenia plans per accelerar la reforma agrària i per lluitar contra els conspiradors militars i els feixistes violents, però les lluites internes dins del partit li ho van impedir.

Quan el lideratge del PSOE s’arreglava a trets: el míting accidentat d’Indalecio Prieto: Un míting a Sevilla el 2 de juny de 1936 exterioritza de forma expeditiva i violenta les tensions dins del partit (Font: Ecodiario.es)

Largo Caballero i el sector caballerista embarrancats en la idea de la revolució i amb recels personals de molts anys, s’hi oposaren a Prieto com a primer ministre i aquest acceptà la decisió del partit, en aquell moment majoritària. Azaña va ser substituït per Casares Quiroga en la presidència del govern i aquest es va envoltar d’un equip ministerial ple d’incapaços. Casares es negava a creure els informes reals de la conspiració militar que anava avançant.

Gil Robles es mantenia públicament al marge del complot, però la realitat era que la seva implicació era molt gran, fins i tot a nivell econòmic (mig milió de pessetes del fons electoral de la CEDA van ser cedits per Gil Robles a Mola, el «director» del cop). També va actuar sobre el coronel Yagüe, amic íntim de Franco, per tal que l’ajudés a resoldre els «dubtes» que aquest últim tenia per participar en el cop. Un amic proper de Gil Robles havia estat el contacte amb el coronel Galarza de la UME i «técnico» de la conspiració. Aquest va ser qui va contactar Gil Robles amb Mola. El quadre que pintaven en seu parlamentària Gil Robles i Calvo Sotelo del desordre i la revolució comunista era exagerat. De fet, el PCE amb l’estratègia marcada per la Komintern estava per l’estabilitat del govern i les reformes. Va ser precisament el cop d’estat el que va provocar la revolució i l’ascens dels comunistes a unes posicions polítiques rellevants que no tenien.

Nota de premsa amb els assassinats del tinent de la Guàrdia d’Assalt José Castillo i de José Calvo Sotelo (12 i 13 de juliol de 1936). Fotos de Castillo i imatges de l’enterrament de Castillo i del dipòsit de cadàvers amb el cos de Calvo Sotelo

Largo Caballero estava convençut de la inutilitat del reformisme, però entre la teoria i la pràctica hi havia tota una vida de gradualisme pragmàtic. L’any 1936 va continuar actuant com ho havia fet sempre, és a dir, preocupat sobretot per la consolidació i predomini de la UGT. En els discursos deia el que els obrers volien sentir, però més enllà de la retòrica hi havia ben cosa cosa. Els recels constants i mutus amb la CNT seguiren al llarg d’aquest primers mesos del 1936. Tot i el soroll de sabres constant i públic, no es va avançar en la preparació de l’única arma que disposaven els treballadors que era la vaga general revolucionària. La resposta obrera al cada vegada més proper alçament militar tenia molt d’espontani i poc organitzat. Això suggereix que els preparatius anteriors de cara a la revolució havien estat escassos. Amb el cop d’estat involutiu, els socialistes es veieren atrapats en un doble dilema. Prieto creia que un govern reformista fort era l’única resposta als perills que venien a sobre. Mentrestant, Largo aspirava a un govern exclusivament socialista i un moviment obrer totalment ugetista. Aquesta profunda divisió d’opinions unida als ressentiments personals, paralitzava tota l’acció política socialista. Això seria una rèmora important en els propers anys de la República.

Epíleg

Les divisions dins del moviment socialista es profunditzaren de manera amarga durant la guerra civil. El PSOE seria eclipsat pel Partit Comunista, de la mateixa manera que la CEDA acabaria sent absorbida per la Falange. Quan es produí la sublevació, sense cap preparació, Largo Caballero ordenà la UGT que declarés una vaga general indefinida; això va ser un desastre i en les ciutats on va triomfar el cop va representar un bany de sang de les bases socialistes. Allà on no va triomfar es produí un col·lapse de les institucions republicanes i els treballadors van ocupar els espais de poder vacants. Semblava doncs que els auguris de Largo s’acomplien i el 4 de setembre de 1936, es formà un govern d’unitat dels treballadors sota la presidència del propi Largo Caballero. Aviat, però, la necessitat de coordinar de manera eficaç els esforços de guerra l’obligaren a reconstruir l’estat burgés col·lapsat i a utilitzar els mecanismes de repressió d’aquest estat per contenir l’espontaneïtat revolucionària dels primers mesos de la guerra. Un cop aconseguida aquesta transformació, el propi Largo va ser apartat per una nova coalició de prietistes, republicans i comunistes sota la presidència de Juan Negrín. Les purgues internes continuaren durant la guerra i en l’exili de la postguerra. Largo seria capturat pels alemanys el 1943 i ingressat en un camp de concentració moriria a poc d’acabada la segona guerra mundial havent retornat, això si, als seus orígens reformistes. Prieto, també a l’exili, va arribar al paroxisme de la seva política pragmàtica quan el 1947 negocià amb Gil Robles una aliança antifranquista.

Les bases de la CEDA es van integrar en el camp rebel. Alguns diputats van tenir la desgràcia de caure en camp republicà i foren morts. Gil Robles, que no es volia tacar directament de sang les mans, va passar a Biarritz on va tenir un paper clau de coordinació en l’adquisició d’armes, subministraments i ajut econòmic pels facciosos; tot això amb una discreció exquisida. Va visitar la zona rebel en nombroses ocasions, però cada vegada les reticències dels militars eren eloqüents. A partir de l’1 d’octubre de 1936 quan Franco es va convertir en el Cap de l’Estat rebel, el futur polític de Gil Robles al «Nou Estat» franquista va acabar, tot i que ell mai no va qüestionar el lideratge del Caudillo. La CEDA va ser dissolta, els seus funcionaris absorbits pel Movimiento i la majoria dels seus quadres hi formaren part. Les futures memòries de Gil Robles seran un intent esquizoide de presentar-se simultàniament com a demòcrata i mostrar tot el que havia fet pel triomf del moviment rebel. L’estat franquista que s’estava construint continuà sent l’instrument de l’oligarquia tradicional. L’estructura agrària del nou estat seria la tradicional d’abans de la República, pràcticament sense canvis fins a finals del anys seixanta.

Per a tancar l’anàlisi d’aquest sistema polític de l’època (cal recordar novament que hi havia d’altres conflictes a l’Espanya dels anys 30 que no tractem aquí), es pot resumit tot dient que la classe obrera estava fermament decidida a introduir reformes importants i que l’oligarquia s’hi va oposar amb totes les seves forces, primer amb el legalisme i, quan aquesta via fracassà, amb el catastrofisme violent que acabà imposant, en un bany de sang, l’estat corporatiu i reaccionari tan desitjat.

Per saber més de Paul Preston


L’Instituto Cervantes de Londres va organitzar un cicle de trobades anomenat «Ciclo de Grandes Hispanistas Británicos». El 5 de maig de 2015 van entrevistar el professor Paul Preston (Liverpool, 1946) autor de diverses obres sobre la Història Contemporània d’Espanya. Preston és doctor en història per la Universitat d’Oxford i catedràtic d’Història Contemporània espanyola i director del Centre Cañada Blanch per a l’Estudi de l’Espanya Contemporània a la London School of Economics (Universitat de Londres). Després de Raymond Carr i Hugh Thomas, és un dels principals autors britànics que dediquen el seu esforç a l’estudi de la història recent espanyola, especialment la Segona República i la Guerra Civil. Segurament, el seu punt de partida professional és precisament el llibre que hem ressenyat: «La destrucción de la democracia en España», la tesi doctoral de Preston, posteriorment reeditada.

Pots anar a l’inici d’aquest article

Categories
Llibres

La CEDA i el somiat Nou Estat. El Front Popular tensa l’esquerra

La destrucción de la democracia en España (4)

(4 de 5)

Podeu anar a l’entrada anterior d’aquest article

La repressió després d’octubre de 1934: El Govern de la Generalitat empresonat (Font: elnacional.cat). Largo Caballero a la presó (Font: memoriahistorica.org). Dues imatges de la repressió a Astúries (Font:memoriahistorica.org).

El relat continua amb la CEDA al poder (1934 – 1935) titulat LA VIA LEGAL CAP A L’ESTAT CORPORATIU. L’amplitud de la repressió de l’octubre revolucionari representava per a Gil Robles l’èxit de la seva tàctica legalista. Ara, amb l’oposició empresonada i parcialment desarticulada, confiava que una propaganda hàbil li proporcionaria l’èxit electoral i el poder. Els apologistes de Gil Robles defensen les seves conviccions democràtiques en el fet que no va aprofitar la repressió per a fer-se amb el poder. La realitat és que la situació no era tan clara. Només a Astúries, els miners havien aconseguit lluitar i derrotar per dues vegades columnes de l’exèrcit dotades amb artilleria pesada i suport aeri. Per tant no era gens clara la possibilitat de fer-se amb tot el país. El que si que tenia clar la CEDA és que la política de repressió havia de ser molt severa. Inclús militars de dretes com Fanjul, Franco i Goded públicament demanaven càstigs severs; Gil Robles els notificà que ell no s’hi oposaria a un cop, però les condicions objectives en aquell moment no ho permetien.

El tan lloat legalisme de Gil Robles era el resultat de la impossibilitat d’una acció alternativa. Per tant la CEDA va tornar al possibilisme i al gradualisme. Això si, una feina principal en el Ministeri, de la Guerra del que Gil Robles n’era el responsable, va ser depurar-lo d’elements «indesitjables»: els militars republicans (Hernández Saravia, Riquelme, Hidalgo de Cisneros i altres) van ser apartats i substituïts per generals conspiradors com Fanjul o Franco, responsable de l’Acadèmia Militar, bressol de militars reaccionaris. En secret es va establir un pla de rearmament de l’Exèrcit per tal de tenir-lo preparat quan calgués el cop militar i la futura repressió interna. El nou govern comptava amb cinc ministres de la CEDA amb un poder ascendent i un Partit Radical que es desintegrava gradualment. La JAP i molts polítics cedistes ja no demanaven reformar la constitució, sinó fer-ne una de nova per un «Nou Estat» on els poders del Parlament fossin dràsticament retallats, un executiu lliure de controls i un consell econòmic que dirigís una economia corporativa.

La tàctica de Gil Robles era provocar la corrosió lenta del sistema; en aquesta tàctica el Partit Radical era el vehicle utilitzat per aproximar-se lentament al poder, però l’eficàcia d’aquest procediment va saltar pels aires en revelar-se públicament la corrupció dels radicals. El mes d’octubre de 1935 va esclatar l’escàndol de l’estraperlo que va esquitxar de ple Lerroux i el seu partit. La crisi que es va produir amb la dimissió de Lerroux feia perillar la maniobra de Gil Robles per arribar al poder, ja que l’alternativa d’Alcalá – Zamora era o oferir la presidència del govern a Gil Robles o convocar eleccions. El president era molt reticent a la primera opció en considerar, amb raó, que Gil Robles no oferia garanties democràtiques. Gil Robles, en aquest moment tenia dues alternatives: recolzar i ajudar a un cop d’estat que estava en preparació i del qual n’estava ben informat o buscar una via que li permetés seguir al govern. Va intentar les dues coses alhora: va buscar el suport de Cambó i la Lliga a un govern presidit per ell amb les restes dels partit radical i això no va reeixir. Per altra banda va establir contactes amb el general Fanjul que tenia el suport dels militars reaccionaris i colpistes de la UME per a fer un cop d’estat. Gil Robles li va dir que si l’exèrcit creia oportú fer un cop de força ell no s’hi oposaria: Aquesta via tampoc va tirar endavant ja que alguns militars clau com Franco, Varela o Goded no ho tenien clar. La conclusió era que la via catastrofista encara no estava prou preparada. El president Alcalá – Zamora va nomenar el 13 de desembre de 1935 a Portela Valladares com a nou president del govern amb l’esperança que formés una coalició àmplia. El nou govern no va funcionar i es van convocar eleccions.

Propaganda de la CEDA als carrers de Madrid (Font: gaceta.es); propaganda tremendista antimarxista (Font: lapaseata.net); demanant el vot per a les candidatures monàrquiques (Font: timetoart.com)

L’estratègia electoral cedista era formar un front antirevolucionari el més ample possible, comptant amb el suport actiu de l’Església. El front havia d’atraure des dels radicals fins els monàrquics més extremistes i hauria d’incloure les classes patronals, mercantils i industrials. Les negociacions no van oferir excessives dificultats excepte amb els nacionalistes bascos que anaren a les eleccions en solitari. A Catalunya sorgí una coalició estrambòtica amb la CEDA, els radicals, els carlistes i la Lliga units en un front de llei i ordre, En moltes províncies s’aconseguí la coalició amb els radicals de Portela i en altres no. La despesa electoral en propaganda va ser molt abundant i grans fortunes com Juan March abocaren diners sense aturador. La propaganda era apocalíptica, entre el bé i el mal, entre la supervivència o la destrucció amb un contingut virulent i fals.

Propaganda del Front d’Ordre Català Font: elnacional.cat

Les eleccions es celebraren el 16 de febrer de 1936 i donaren la victòria al Front Popular malgrat que la dreta guanya 750.000 respecte les darreres eleccions, degut al transvàs de vots dels radicals que pràcticament van desaparèixer. L’esquerra, en aquest cas unida, augmentà però en un milió els seus votants. A la vista dels resultats, la dreta va canviar sense cap problema a tàctiques més violentes. Des de molts sectors de la dreta cedista es convenceren ràpidament de la necessitat d’assegurar per mitjans violents el que era inabastable a través de la persuasió. La via legalista va acabar amb les eleccions de febrer.

Tot el procés posterior a la insurrecció d’octubre, amb la repressió, radicalització i la formació del Front Popular, s’explica en el capítol EL SOCIALISME EN TENSIÓ. Els socialistes més destacats estaven o empresonats o a l’exili els darrers mesos de 1934. Prieto aconseguí escapar del país. La majoria del comitè revolucionari i l’executiva de la UGT era a la presó. Prieto, des de l’exili sol·licita al partit l’assumpció de responsabilitats. Largo, des de la presó, s’hi oposà i negà (també ho va fer en el posterior judici) la seva participació en els fets. En bona part això era penosament cert: els caballeristes no havien pres cap mesura que contribuís a l’èxit del moviment revolucionari i a més s’havien retirat deixant orfes de direcció les bases que creien realment en la revolució. Els fets d’octubre s’havien de convertir en un mite de la història socialista i aquest mite, pel desistiment caballerista, quedava en mans dels prietistes. Culminava així la divisió del partit entre prietistes i caballeristes que s’aniria accentuant en els següents mesos. Durant aquest temps Prieto es decantà una altra vegada i de forma definitiva pel reformisme i amb el suport dels miners asturians i els metal·lúrgics bascos i amb una majoria de l’executiva esperava reconstruir la República seguint els paràmetres del primer bienni. Largo Caballero, malgrat les seves vacil·lacions de l’octubre es va decantar de manera progressiva cap a postures revolucionàries, com a mínim a nivell retòric i amb el suport dels comunistes que s’havien apropiat, en exclusiva i sense raó, de l’empremta revolucionària de l’octubre asturià.

El VII Congrés de la Internacional Comunista va significar un canvi brusc en l’estratègia comunista. Podeu escoltar un discurs de representants caballeristes del PSOE

L’anàlisi de la realitat política de Prieto era perfecta i això descol·locà les derives revolucionàries i bolxevitzants de Largo Caballero. Però en aquest punt, els comunistes sortiren en la seva ajuda. El 2 de juny de 1935, el VII Congrés de la Komintern havia canviat la línia estratègica dels comunistes i propugnava la creació d’un front popular ampli de totes les forces antifeixistes. Els comunistes demanaren obertament la unió amb el PSOE. Els joves bolxevitzants estaven encantats, però Largo Caballero no: el moviment obrer l’havia de controlar ell i els passos dels comunistes semblaven anar en la via d’apropiar-se’n; per altra banda tampoc era partidari de col·ligar-se amb els republicans d’esquerres. El 14 de novembre, Azaña va fer al PSOE la proposta formal d’aliança electoral. Es van reunir les executives de les tres organitzacions, la JS, la UGT i el partit. El propi Largo, decidit a no tornar a cometre l’error de 1933, va acceptar la coalició.

Els radicals de la JS ho acceptaren en la línia que marcava al Komintern, però un sector de la joventut, també caballerista, s’hi oposà i això va ser un anticip dels futures divisions dins d’aquest sector a la Guerra Civil. Largo va insistir que la coalició s’havia d’estendre a altres organitzacions obreres, inclòs el PCE: estava disposat a que no quedés enfortit el sector prietista del partit. Prieto va respondre de manera dura assenyalant l’excessiu pes que els comunistes podien tenir en el pacte i que l’autonomia que tenia la JS era contraria a la tradició del moviment socialista. La Komintern va haver d’enviar un representant a la Model de Madrid per convèncer Largo Caballero de les bondats del Front Popular.

Azaña, tot i no tenir cap participació en els fets d’octubre, havia estat detingut a Barcelona i ingressat en un vaixell presó. Finalment quedà en llibertat sense càrrecs i convertit en una figura emblemàtica d’una part de l’esquerra. Un cop en llibertat començà un llarg procés de reconstrucció dels dividits grups republicans que confluïren el mes d’abril de 1935 en una sèrie de condicions per reeditar la coalició amb els socialistes del primer bienni. Prieto, per la seva banda, demanava una àmplia coalició per la defensa de la República, del moviment socialista i per l’alliberament dels presos polítics. Els caballeristes, en especial la JS cada cop més radicalitzada, atacaven les postures reformistes de Prieto i defensaven de forma cada cop més oberta la via revolucionària. A principis de maig, Fernando de los Ríos horroritzat per les profundes divisions en el moviment havia proposat una reunió del comitè nacional del PSOE per a solucionar les diferències. El comitè, el mes de maig, abordà sense cap compromís final la submissió de la JS a la disciplina del partit i les negociacions per a formar una futura coalició amb els republicans a la qual els caballeristes n’eren reticents. No és clar de quina manera les divisions es reflectien a la base, però el record de l’octubre asturià, l’existència de milers de presoners polítics i la conducta revengista de la dreta, asseguraven una resposta massiva a favor de la unitat i la defensa de la República progressista.

Les tensions entre prietistes i caballeristes continuaren durant els mesos següents en que es va elaborar el programa electoral del Front Popular. És impossible saber com es repartien els suports a Prieto o Largo Caballero entre les bases del moviment socialista; el que està clar és que els bolxevitzants feien molt soroll. La confecció de les llistes electorals suggereix que els caballeristes tenien menys suports del que semblava.

Podeu continuar llegint l’entrada següent d’aquest article.

Categories
Llibres

Reacció “negra”, resposta insurreccional i represàlia autèntica

La destrucción de la democracia en España (3)

(3 de 5)

Podeu anar a l’entrada anterior d’aquest article

L’anomenat bienni negre i la polarització creixent es desenvolupen en el capítol LA POLÍTICA DE REPRESÀLIES. Entre 1931 i 1933, la coalició republicana – socialista havia intentat crear una República socialment progressista; en el context de forta depressió econòmica internacional era impensable que es poguessin resoldre els greus problemes econòmics i socials heretats. En el context de l’oposició de 1934, una part creixent de la UGT i de la Joventut Socialista, amb el suport força temerari de Largo Caballero estaven perdent les esperances que la democràcia burgesa permetés establir una justícia social mínima. La desil·lusió socialista era proporcional al creixement de la CEDA. A les eleccions de novembre de 1933, la victòria del centredreta va ser clara, ja que dels 8.535.200 vots emesos, 3.365.700 van ser per a partits de dretes, 2.051.500 per a partits de centre i 3.118.000 per als partits d’esquerra, però el repartiment d’escons segons la llei electoral afavorí els partits de centre i dreta. Així la CEDA obtingué 115 escons i el Partit Radical de Lerroux 104. Els antics partits de la majoria governamental, ara separats, sumaren uns escassos 99 escons. La resta d’escons es repartien entre diferents partits de dreta no legalista (90 escons), ERC (24 escons), la Lliga Catalana (24 escons), el PNB amb 11, els galleguistes amb 9 escons i el PCE amb un solitari escó conformaven el Parlament.

Alcalá – Zamora presideix el primer govern d’Alejandro Lerroux (Font: academiacolecciones.com

El president Alcalá – Zamora no volgué fer l’encàrrec de govern a la CEDA, partit que qüestionava la legalitat republicana i fou Lerroux l’encarregat de formar govern. Els socialistes no van acceptar els resultats, tot presentant dubtes i proves (autèntiques) de manipulació i frau en molts districtes del sud. Malgrat els resultats, Gil Robles era lluny de poder constituir el seu anhelat i publicitat «Nou Estat» i el sistema corporatiu de caire feixistitzant que tanta por feia a l’esquerra: Contemporitzant, es decidí per donar suport al govern de Lerroux. Les exigències de Gil Robles eren: a) Amnistia pels condemnats de la Sanjurjada, 2) Revisió de la legislació religiosa i 3) Revisió i modificació de tots els decrets de caire social aprovats a l’anterior bienni. Els radicals es van girar cap a la dreta amb una mancança de postures polítiques clares i coherents que van fer mal a la República. Era un partit ple de corruptes que veien el poder com un fi en si mateix, com una manera d’accedir a prebendes.

Imatges d’Alejandro Lerroux el dia del seu 71è aniversari, després de convertir-se en cap del Govern por tercer cop. Declaracions de Lerroux, Gil Robles i altres polítics. També es veu Francesc Cambó.

Entre la Joventut Socialista hi havia la convicció que l’única resposta al feixisme era la revolució social. L’executiva de la UGT, encara en mans de Besteiro, era hostil a qualsevol aventurisme revolucionari. Largo, i en aquest cas coincidia amb Prieto, no aprovava l’immobilisme del sector besteirista. De tota manera l’oratòria revolucionària dels socialistes era limitada i quan la CNT va promoure una de les seves insurreccions armades el moviment socialista no va participar-hi, tot i que cada vegada entre més militants sindicals joves creixia l’entusiasme irresponsable cap a la via revolucionària. Durant aquest període es produí un augment de la brutalitat de la Guàrdia Civil com a conseqüència del nomenament de governadors civils conservadors, així com un seguit de decrets que limiten o anul·len l’obra social del primer bienni progressista.

En aquests primers mesos de 1934 es produeixen canvis en les executives del partit i del sindicat que passen a estar controlats per Largo, així com la JS en mans del seguidors més radicals. Immediatament es disposen a preparar un moviment revolucionari en forma de moltes instruccions a les organitzacions provincials. El fervor revolucionari no s’estén per les províncies i , per tant, la resposta de moltes agrupacions del partit o seccions del sindicat són febles. Cal dir també que les activitats del propi comitè revolucionari mai no van anar més enllà de la pura retòrica. Durant la primera part de l’any la UGT es va llençar a una sèrie de vagues sectorials que van cremar les energies del sindicat sense focalitzar el que pretesament era principal objectiu estratègic.

Mentrestant, Gil Robles s’anava atansant lentament al seu objectiu d’arribar al poder legalment amb discursos que mostraven la seva aversió per la República i l’admiració pel corporativisme feixista en mítings multitudinaris on les agressives joventuts el rebien amb crits de Jefe! Jefe!. Es va anar revocant la legislació religiosa de 1931 – 1933, es va redactar una llei d’amnistia dels delictes de la dictadura i el cop de Sanjurjo. Això va provocar una crisi de govern amb la dimissió de Lerroux i la substitució per un altre radical ineficaç, Ricardo Samper. Una ofensiva parlamentària dels agraris i la CEDA va acabar amb la derogació de la llei de termes municipals i el desistiment total dels jornalers del camp. La resposta de la FNTT va ser tèbia degut al caràcter reformista dels seus dirigents, però les bases arrossegaren el sindicat a la vaga amb un seguit de peticions en absolut revolucionàries. El moviment vaguista es feu el juny de 1934, de forma pacífica, però amb forts preparatius repressius per part del violent i reaccionari ministre de la Governació Salazar Alonso. Les seves mesures van ser ràpides i sense pietat contra l’esquerra en general. La situació de repressió del moviment obrer va ser tan intens que es va tornar a la situació miserable dels anys 20.

Els socialistes, en la figura de Largo Caballero, promogueren les Aliances Obreres com a resposta a les mesures contrarevolucionàries del govern que buscaven la unió operativa dels diversos components del moviment obrer cosa que no aconseguiren en una gran d’Espanya per la negativa de la CNT a participar-hi i per la dubtosa qualitat revolucionària dels dirigents socialistes que entenien l’Aliança més com un sistema de controlar el moviment obrer allà on no eren majoritaris que com un mecanisme revolucionari real. Aquest va ser el cas de Catalunya on la CNT desconfiava de la via revolucionària del PSOE. Únicament a Astúries es constituí una Aliança Obrera amb un cert grau d’unitat.

A Catalunya durant aquests mesos de govern del centredreta, l’existència de la Generalitat era un petit blindatge contra les mesures reaccionàries de Madrid, però l’estiu de 1934, el govern d’Esquerra havia aprovat la llei de contractes de conreu, una llei progressista que possibilitava la compra de terreny als arrendataris que haguessin treballat les terres un mínim de 18 anys. La Lliga, en nom dels grans terratinents, ho impugnà i el Tribunal de Garanties Constitucionals, en mans de la dreta desautoritza el govern d’esquerra, cosa que des de l’esquerra, es va viure com un ultratge.

El capítol AMENACES RETÒRIQUES, RESPOSTA REAL, explica els fets de la insurrecció d’octubre de 1934. La principal paradoxa de tot és el paper d’Indalecio Prieto que pren una posició revolucionària més aviat per una desesperació essencial i en contra de les seves conviccions democràtiques. Prieto va col·laborar amb el moviment, però el comitè coordinador del partit, sindicat i joventuts era un caos, tot es va fer de mala manera, a la llum pública, donant publicitat al que es feia i, per tant, permetent que la policia s’anticipés. Només a Astúries la classe obrera local va disposar d’armes i explosius. Hi ha nombroses evidències de la manca de serietat i de convicció revolucionària per part dels caballeristes, tot i que la retòrica bolxivitzant, sobretot a la JS, era molt sorollosa. El moment triat per iniciar la insurrecció havia de coincidir amb l’entrada de la CEDA al govern. En aquells moments, finals de setembre de 1934, Largo controlava les principals seccions del moviment, però hi ha poques coses que suggereixin que els seus moviments buscaven realment una revolució autèntica. En els moments previs a l’entrada de la CEDA al govern, les amenaces revolucionàries de Largo Caballero eren una mena de farol, tot pensant que el president Alcalá – Zamora no ho autoritzaria, dissoldria el Parlament i convocaria eleccions. Aquest joc perillós va acabar en forma de nyap i finalment es va anar a una insurrecció ni preparada ni realment desitjada.

L’actuació del govern durant l’estiu fou de reprimir intensament els preparatius, cosa no difícil tenint en compte l’excessiva visualització que els socialistes feien de tot plegat. Prieto va proposar en una reunió del comitè nacional del partit que la radicalitzada executiva es manifestés públicament a favor dels compromisos revolucionaris. Va guanyar la votació, però Largo que no va assistir a la reunió per estar malalt, va rebutjar la votació i va presentar la dimissió com a president del partit (no li fou acceptada). Això pot demostrar lo lluny que Largo Caballero estava realment dels bolxevitzants del partit.

El 26 de setembre Gil Robles va obrir la crisi retirant la confiança al govern, cosa que va provocar la dimissió de Samper l’1 d’octubre. Després dels tràmits oportuns Alcalà – Zamora encarregà Lerroux de formar un nou govern amb la inclusió de tres ministres de la CEDA. L’elecció d’aquests ministres va ser una provocació en tota regla i els socialistes estaven convençuts que el nou gabinet consolidaria la tendència cap a un govern autoritari i reaccionari. De los Ríos va fer un darrer intent davant Alcalá per tal que inclogués els socialistes al govern i convoqués eleccions. La negativa de la Presidència va provocar la crida a la vaga general revolucionària per part del moviment socialista. Les conseqüències reals d’això van ser: l’existència durant dotze hores d’una república catalana independent, una vaga general poc exitosa a Madrid, la presa d’alguns ajuntaments al sud del país i l’establiment d’una comuna de treballadors a Astúries que es mantingué dues setmanes. Durant els fets, els líders socialistes frenaren l’ímpetu revolucionari dels seus seguidors. A Madrid no havien acceptat els ajuts donats per trotskistes i anarquistes i les poques armes que tenien no es van distribuir. Tot va propiciar la ràpida repressió de l’exèrcit. El ministre de la Guerra, Diego Hidalgo, havia nomenat el general Franco com a assessor tècnic, en previsió dels fets les setmanes anteriors a la insurrecció i això facilità l’arribada a Astúries de les tropes africanes sota el comandament directe del sanguinari tinent coronel Yagüe que iniciaren atacs d’artilleria pesada i bombardejos aeris les conques mineres. Les tropes africanes desencadenaren una repressió ferotge; quan les tropes van entrar a Gijón i Oviedo feren moltes execucions sumàries.

Imatges de combats a Astúries, desfilada de tropes a Oviedo, imatges a Madrid, fragment d’un discurs de Gil Robles i imatges de Barcelona

A Catalunya l’oposició de la CNT a l’Aliança Obrera, deixà la iniciativa en mans d’ERC en forma d’una declaració d’Estat Català dins la República Federal Espanyola pel president Companys que donava resposta a les demandes populars d’acció contra el govern central i que alhora impediria la revolució. L’acció va ser reprimida d’una forma força continguda pel general Batet. El posicionament moderat de Batet no va ser oblidat pels militars colpistes del 36 que no dubtaren a afusellar-lo per tebi i no implicat.

Declaració de l’Estat Català el 6 d’octubre de 1934

Tot el govern català va ser empresonat. Les presons es van omplir de militants obrers fins i tot en llocs on no hi va haver moviment revolucionari, les Cases del Poble foren tancades, la premsa socialista prohibida i 116 ajuntaments socialistes foren clausurats. La CEDA sol·licità i aconseguí reimplantar la pena de mort. Les detencions es van fer a escala massiva.

Podeu continuar llegint la següent entrada d’aquest article.

Categories
Llibres

Reacció contra la reforma i conflicte social

La destrucción de la democracia en España (2)

(2 de 5)

Podeu anar a l’entrada anterior d’aquest article

El següent capítol, BARRICADES CONTRA LA REFORMA, analitza la constitució de l’anomenada dreta legalista entre 1931 i 1933. La constitució de la nova República agafà les classes dirigents del país desorganitzades, però de cap manera inermes. La dreta aviat donaria resposta al nou règim de dues maneres diferents: per una banda els monàrquics alfonsins i els carlistes pretenien de bon inici enderrocar la República amb mitjans de violència insurreccional, utilitzant com a vector i ariet l’exèrcit, era l’anomenada estratègia «catastrofista». A l’altre costat se situaven els més pragmàtics que, a curt termini, acceptaven el nou marc democràtic; tot i així van provocar reaccions desmesurades de molts sectors agraris que lentament hi confluïren, intentant fer-se amb la República per, a continuació, buidar-la de tot contingut reformista. Aquesta línia estratègica és anomenada «legalista accidentalista» i era seguida per sectors catòlics amb una bona xarxa de propaganda caracteritzada per una bona barreja de religió i reacció. Ja en els primers mesos del nou règim, sectors catòlics s’agruparen per constituir un nou grup, Acción Nacional (AN), amb un jove advocat emergent, José María Gil Robles; les connexions entre aquests grups i els monàrquics són fortes i evidents des d’un bon inici.

El catolicisme en política: L’Asociación Católica Nacional de Propagandistas (ACNP) fundada el 1909 (Font: Iberlibro.com). Fundadors de l’ACNP en una foto de 1909 (Font: ACdP). Primera pàgina d’un exemplar del diari El Debate de la ACNP i expressió de propaganda de la dreta catòlica (Font: Fundación Univ. San Pablo CEU). Angel Herrera Oria, fundador de l’ACNP i un dels ideòlegs de l’accidentalisme dretà (Font: laicismo.org)

Les reformes iniciades per la nova coalició republicana – socialista, en el camp militar (la coneguda com llei Azaña) acceleren els moviments d’insurrecció a les casernes. Les tímides reformes agràries van produir reaccions desmesurades en molts grups agraris, sobretot terratinents, que lentament confluïren en l’AN. La bel·licosa propaganda dirigida a un públic rural semi-analfabet i políticament immadur, era deliberadament provocadora. El missatge unia el conservadorisme social amb la religió i un ordre social basat en la Monarquia i l’Església. Malgrat tot, les eleccions constituents de juny de 1931 són un fracàs per a la dreta accidentalista. Els projectes constitucionals són presentats per la premsa catòlica com un revolucionarisme violent i el laïcisme com un satànic assalt a la religió. En un ambient de propaganda cada cop més demagògic, el moviment canvià el seu nom l’abril de 1932 per Acción Popular (AP). La tàctica parlamentària d’AP al Parlament, amb el suport dels anomenats «agraris», era d’obstruccionisme permanent als debats de la reforma agrària i de l’Estatut català.

Per la seva banda, els «catastrofistes» avançaven en els preparatius d’un cop militar el mes d’agost, mal organitzat i ben resolt i desarticulat per part del govern. La «Sanjurjada», moviment insurreccional que implicà sectors de l’exercit i de la dreta més irredempta, era perfectament conegut per Gil Robles i altres dirigents d’Acció Popular que malgrat tot, no van donar suport al cop d’estat per motius purament estratègics i no de defensa de la República, per la qual sentien gairebé tots una repugnància absoluta. La potent premsa lligada a AP, lloava cada cop més les fites del feixisme italià. A finals de febrer de 1933 se celebrà a Madrid un congrés per intentar unificar els diferents sectors de dreta regionals en un únic partit de masses: va néixer la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) que aglutinava catòlics, agraris, monàrquics tàcticament legalistes i altres elements més o menys reaccionaris, amb un ideari «en defensa dels principis de la civilització cristiana i per una reforma de la constitució, sobretot en els camps de la religió, l’educació i la propietat».

Durant la resta de l’any 1933, la CEDA va propagar el descontentament vers la República en els cercles agraris de petits i (sobretot) grans terratinents. La potent xarxa de premsa i els nombrosos mítings explicaven de forma repetitiva que la solució del problema agrari era augmentar les forces de l’ordre i adoptar els mètodes utilitzats a Itàlia pels feixistes contra l’anarquia. L’ambigüitat de Gil Robles en la defensa de la democràcia republicana era molt evident, sobretot a ulls dels dirigents i militants del moviment obrer que identificaven Gil Robles amb el moviment catòlic austríac de Dollfuss amb el qual coincidien en l’autoritarisme, el corporativisme protofeixista i l’antimarxisme. L’ascens de Hitler al poder (gener de 1933), era un lloc d’emmirallament per la premsa propera a la CEDA i motius d’horror absolut entre els partits de l’esquerra obrera. El final abrupte de la coalició republicana – socialista el darrer trimestre de l’any 1933 portà a unes eleccions el mes de novembre a les quals la dreta es presentà unida en coalicions entre els legalistes de la CEDA i sectors monàrquics i altres fervorosament antirepublicans amb un programa mínim molt extrem: 1) revisió de la legislació laica i socialitzant de la República, 2) Defensa dels interessos del camp i 3) Una amnistia pels condemnats pel cop d’estat de Sanjurjo.

En el capítol DEMOCRÀCIA SOCIAL I CONFLICTE SOCIAL es fa una revisió del primer bienni republicà amb el PSOE al poder (1931 – 1933). Tot i les diferències d’anàlisi entre els dirigents sobre el paper de la República, tres ministres socialistes (Prieto, De los Ríos i Largo) formaren part del primer govern de l’anomenada conjunció republicana – socialista. Creien que seguiria un període de democràcia formal burgesa, els dirigents socialistes pensaven que el nou règim permetria una millora de les condicions socials dins de l’ordre econòmic existent.

Primer govern republicà-socialista (1931-1933)

Aquesta visió idíl·lica del paper de la República quedaria bloquejada entre les demandes populars de canvis socials ràpids i la fortíssima resistència al canvi de les classes que ho posseïen tot. De moment el PSOE es comprometé amb la defensa de la República. La feina legislativa d’aquest primer període incloïa decrets que afectaven el miserable món rural, com el d’arrendaments rurals, el de condicions laborals dels jornalers del camp o el decret de termes municipals. Es van introduir també els jurats mixtes, per arbitrar els conflictes laborals al camp i també (en teoria) la jornada de vuit hores. Aquestes reformes, en absolut revolucionàries, fetes des del ministeri de Treball en mans de Largo, van causar pànic entre els terratinents i van motivar una autèntica croada dels poderosos mitjans propagandístics de la dreta que aconseguiren, de manera insidiosa i exagerant la realitat, que una majoria de petits propietaris rurals del camp castellà fessin seu el discurs distorsionador de la realitat dels grans terratinents que no els afavoria pas, ja que aquells també eren sovint víctimes de les pressions i males pràctiques dels grans propietaris.

Malgrat la feina parlamentària reformista, els mecanismes reals de fer complir la legislació eren gairebé inexistents, amb la qual cosa el boicot dels grans terratinents i cacics era fàcil de fer i això exasperava i radicalitzava les masses de camperols famèlics. Si en els primers mesos del nou règim l’afiliació a la FNTT, la branca sindical del camp de la UGT, va anar pujant de manera imparable, el rol reformista dels seus dirigents i la radicalitat de les masses motivà per una banda, un cert desplaçament cap a la CNT i, sobretot, una resposta moltes vegades no controlada de les bases socialistes. Els incidents i vagues al camp van ser reprimits per una Guàrdia Civil que continuava el seu paper històric de defensa del caciquisme i que reprimia de manera violenta tots els intents de protesta al camp. A finals de l’any 1931, les tensions dins del govern republicà, els pobres resultats immediats de les reformes, els disturbis i revoltes al carrer i al camp, revivaren les lluites dins del moviment socialista i es qüestionà la continuïtat en el govern. S’imposaren momentàniament, per diferents motius, les tesis reformistes i continuà la coalició.

Les tensions dins del partit i el sindicat continuaren i l’entusiasme desinteressat per la República començà a cedir en mantenir-se en un govern que aparentment gastava més energia en la repressió que no pas en l’efectivitat de les reformes socials. L’insurreccionisme de la CNT en aquests anys no ajudava gens i les bases socialistes no sempre tenien en compte les perspectives a llarg termini. Malgrat tot, la FNTT i el conjunt de la UGT continuaven apostant per la moderació. Davant de l’aixecament del general Sanjurjo el 10 d’agost la UGT, amb moderació, va instar els seus militants a no deixar el lloc de treball. El fracàs de la revolta va donar l’empenta definitiva per a l’aprovació de la Llei de Reforma Agrària que, tot i ser limitada, va significar la declaració de guerra total dels terratinents a la República. De fet, l’oposició de les dretes a la llei i el creixement del feixisme a l’estranger va influir en el suport de Largo Caballero a la col·laboració amb els republicans. És aquí quan començà el procés de radicalització de Largo, com una resposta a l’estat d’ànim de la base socialista i no com un convenciment real del fet revolucionari.

Els fets de Casas Viejas (Cadis) el 8 de gener de 1933, on s’havia produït una vaga anarquista que va ser reprimida de forma horrible per la Guàrdia Civil i els guàrdies d’assalt amb el resultat de més de vint morts, alguns d’ells cremats vius, van mostrar de manera brutal als socialistes el preu de la col·laboració en el poder, mentre dins la coalició de govern, els radicals de Lerroux s’atansaven cada cop més als grups de la dreta republicana i els radicals socialistes s’escindien en dos grups. Dins del moviment socialista el debat deixava aflorar novament les discrepàncies internes. Segons Besteiro, encara al cim del poder de la UGT, si els socialistes no haguessin tractat de defensar la classe treballadora amb el suport de l’Estat, no haguessin provocat la burgesia perquè tombés cap al feixisme i deia que calia abandonar el govern. L’opinió de Largo Caballero era diferent: la República era amenaçada pel feixisme i no creia en el desistiment sinó que calia prendre la iniciativa, tot recuperant el contacte amb la base que havia perdut des que era al ministeri; comença doncs un període de recuperació en públic d’un radicalisme de fonaments purament retòrics per part de Largo. En el debat també intervingué Prieto que amb un discurs més moderat on assenyalava els error de comparar l’Espanya de 1933 amb la situació de la Rússia de 1917 i, tot i acceptar les postures teòriques del radicalisme, rebutjava la noció que s’hagués de produir un canvi dràstic a la política del partit. Al llarg dels mesos d’estiu de 1933, el radicalisme verbal de Largo va anar augmentant i finalment el va portar a participar, de forma poc entusiasta en la insurrecció de 1934. La coalició de govern es va trencar el setembre de 1933 i el país va anar a unes eleccions el mes de novembre on els socialistes es presentaren en solitari; en un sistema electoral majoritari a dues voltes, pensat per afavorir les coalicions electorals, la decisió socialista va ser nefasta i els resultats portaren els partits de govern del primer bienni a l’oposició.

Les eleccions de 1933

Podeu continuar llegint la següent entrada d’aquest article

Categories
Llibres

Dreta i esquerra en una República neixent

La destrucción de la democracia en España (1)

(1 de 5)

La primera edició d’aquest llibre és de l’any 1978; aviat és convertí en un referent obligat per a l’estudi d’aquest període històric. La darrera edició de l’any 2018 està actualitzada amb incorporació de noves dades historiogràfiques. És aquesta edició la que jo vaig llegir fa uns quants mesos i ara, amb la càlida monotonia del confinament obligat, he decidit resumir i compartir la síntesi que he fet. Resumir un text de gairebé 400 pàgines (més de 500 si comptem les atapeïdes i valuoses notes de cada capítol, la bibliografia i l’índex alfabètic final) és complicat, ja que implica prioritzar aspectes que es consideren més rellevants i, necessàriament, deixar de banda moltes coses que donen consistència al relat. He fet una síntesi de cadascun dels vuit capítols que formen el llibre i de l’epíleg final. Com que el text és llarg, ho penjaré en el blog com si fos una història per fascicles. Espero que us agradi i us sigui d’utilitat.

En aquest llibre, Paul Preston aborda una part de la història política de la Segona República (1931 – 1936); dic una part, perquè el sistema polític que el llibre estudia és el de dos dels seus protagonistes principals: una part important de la dreta espanyola autoritària que lentament s’aglutinarà al voltant de la CEDA i el moviment socialista espanyol que, des dels seus inicis marxistes les darreres dècades del segle XIX, s’articularà en el PSOE. Aquests, doncs, són els actors principals del relat que fa Preston; hi ha molts altres grups i moviments polítics que formen part del relat, però l’autor no focalitza en ells. La CEDA i el PSOE constitueixen els dos principals moviments polítics de masses del període republicà i la seva evolució al llarg d’aquests anys posa de manifest de manera clara com els interessos econòmics i socials contraposats no es van poder solucionar en el terreny parlamentari i van originar tensions i conflictes en les zones urbanes industrials i en les depauperades zones agràries que van servir d’excusa per a justificar el cop d’estat del 18 de juliol de 1936.

Aquest conflicte i la manera com la dreta el va interpretar i tergiversar, són la llavor de la destrucció de l’efímera democràcia espanyola. Tot i que la guerra civil són, de fet, vàries guerres, l’autor intenta demostrar que el conflicte social i, sobretot, l’agrari s’han de veure com els més decisius, la qual cosa, evidentment, no implica menystenir els altres conflictes: entre catòlics i anticlericals o entre regionalistes i centralistes (sobretot militars) o entre obrers i patrons industrials. Ambdós partits eren ben representats en el camp espanyol: els socialistes entre els treballadors sense terres del sud, a Extremadura i Andalusia i la CEDA entre els petits terratinents de Castella la Vella.

Preston comença buscant ELS ORÍGENS DEL CISMA SOCIALISTA a partir de la crisi de 1917, la participació del sindicat socialista en la vaga general del mes d’agost i la resposta repressiva del règim monàrquic que va tenir un doble efecte, per una banda va traumatitzar la direcció del sindicat i, per altra banda va contribuir a radicalitzar de forma més revolucionària sectors del partit. En els anys de la dictadura de Primo de Rivera, el conservadorisme ideològic dels socialistes es va accentuar. Aviat es va produir una col·laboració creixent amb el nou règim que afavoria la implantació de la UGT a expenses de la repressió creixent del moviment anarcosindicalista. El col·laboracionisme socialista tenia matisos: alguns sectors, lligats a Prieto o De los Ríos, eren de bon inici no partidaris de l’entesa amb el dictador. Altres lligats a la UGT com Largo Caballero o Besteiro, acceptaven la col·laboració pel creixement del sindicat. Conforme la popularitat del regim anava decaient, els socialistes van anar marcant distàncies de manera progressiva, però entre una part dels seus dirigents, com Largo, va quedar una forta càrrega moral de culpa, que podria explicar, en part, el futur extremisme retòric mostrat durant el període republicà per alguns líders socialistes, desitjosos d’esborrar el reformisme egoista del període de la dictadura.

A dalt i d’esquerra a dreta: Julian Besteiro, Indalecio Prieto i Fernando de los Ríos. A baix Francisco Largo Caballero (Font Viquipedia)

Les negociacions que conduïren al Pacte de Sant Sebastià, l’adveniment de la República i la possible coalició amb les forces republicanes, motivaren friccions i lluites dins del moviment. El futur de la República era vist per Besteiro, marxista de biblioteca, com una cosa aliena al moviment socialista; la burgesia havia de fer la seva pròpia revolució i els socialistes havien de quedar al marge. Prieto opinava que els socialistes hi havien de col·laborar, ja que els drets democràtics eren valuosos en si mateix i es considerava que la burgesia espanyola era massa feble per tirar endavant tota sola els canvis requerits. Largo Caballero era partidari de col·laborar només pels beneficis immediats a curt termini que podia treure el moviment de cara a la futura implantació del socialisme. Moltes d’aquestes anàlisis de la realitat eren errònies, tal com va demostrar la deriva política del règim republicà l’any 1933, i aleshores cada sector del moviment socialista va reaccionar seguint la conducta establerta internament durant la passada dictadura. D’aquestes èpoques, anteriors a la República, venen els recels personals entre Largo Caballero i Prieto que van contribuir, amb el pas del temps, a agreujar la crisi del sistema republicà.

Podeu continuar llegint la següent entrada d’aquest article

Categories
Galeries i museus Internet i blogs amics

El Museu del Ter i els cants dels ocells

El Museu del Ter va obrir les seves portes al públic el 23 de juny de 2004 com una iniciativa de l’Ajuntament de Manlleu. per posar en valor el patrimoni cultural vinculat a la història de la industrialització i el patrimoni natural del Ter. Fou concebut també com una peça important per a la recuperació urbana de la façana fluvial de la ciutat i com una institució que havia de contribuir a dinamitzar la vida cultural de la ciutat. D’aleshores ençà s’ha convertir en una peça clau en l’estudi, la defensa i la divulgació del patrimoni natural del riu.

El Ter al seu pas per la barca de Bescanó (font: Flickr.com)

Entre el molts recursos educatius i divulgatius que ha creat hi ha un que es titula Coneix el riu i aquí podem trobar apartats dedicats al coneixement de la vegetació de ribera i dels diferents grups de macrovertebrats que hi viuen. És l’apartat destinat als ocells el que voldria esmentar aquí. De manera molt gràfica s’hi recull un total de 29 espècies d’ocells que hi viuen situats esquemàticament en el seu hàbitat corresponent i després agrupats en funció de si són espècies estivals, hivernants o residents tot l’any. És un recurs no massa llarg però molt interessant. Si entreu a la pàgina i us poseu al damunt de cada espècie podreu escoltar el seu cant de manera molt nítida i real. Hi ha molts llocs a la xarxa on podem escoltar els cants i els reclams de l’avifauna, però aquesta web és senzilla i propera. Als aficionats a la Natura us encantarà.

Reproducció en forma d’imatge de la introducció dels ocells del riu Ter. Entreu-hi mitjançant el link que teniu al dessota, tots els ocells grans i petits són actius i si poseu els dits a sobre escoltareu el seu cant (Font: Museu del Ter)

https://coneixelriu.museudelter.cat/ocells.php