Autor: Miquel Nistal

La proposta de lectura d’aquest llibre no sembla d’entrada gaire atractiva. És un llibre de categoria epistolar, format exclusivament per cartes que els diversos protagonistes es van creuant al llarg del temps, en un moment indeterminat de les darreres dècades del segle XX. Un grup d’amics de dues generacions diferents, pares, fills, amics, en tres escenaris diferents, Roma i la Umbria a Itàlia, Princeton als Estats Units, lliguen una molt atractiva història on l’amor, l’amistat, les pèrdues, la cerca de la felicitat, conformen una història que va guanyant en intensitat i que converteix la lectura en una deliciosa i apassionant aventura que et permet connectar amb els personatges, les situacions, les penes, les mancances i les alegries que configuren aquesta novel·la que atrau i et lliga quan amb prou feines has llegit unes poques cartes i comences a situar els diferents personatges que conformen la trama. La seqüència de la correspondència ens evoca la crisi de la família, la pèrdua dels rols familiars o de les seguretats que representa la vida i, sobretot el sentit de pertinença que l’autora constantment treu amb la importància que per a tots els protagonistes té l’habitatge i el lloc on es viu.

És la primera obra que llegeixo de Natalia Ginzburg (1916 – 1991) i, la veritat és que quedo impressionat de l’estil i qualitat literària d’aquesta autora. La seva vida i el seu origen jueu queden endinsats en la voràgine social i política del seu país d’origen, Itàlia i de l’Europa del segle XX; el seu marit, fou l’editor i activista polític Leone Ginzburg, de qui ella pren el cognom; quedà vídua, confinada políticament i amb tres fills quan l’any 1944 Leone fou detingut, torturat i assassinat per la Gestapo. Després de la guerra, es tornà a casar amb Gabriele Baldini de qui tindrà dos  nous fills. Es dedicà durant molts anys a l’ofici d’escriure, tornà a la militància política dins del Partit Comunista Italià a la dècada dels vuitanta i fou elegida diputada. El llibre que ressenyo va ser la seva darrera obra, publicada l’any 1983.

L’edició d’aquest llibre és de Club Editor, l’any 2017 amb una excel·lent traducció a càrrec de Meritxell Cucurella-Jorba. Jo n’he llegit la quarta edició. Consta de 241 pàgines i una cloenda   de cinc pàgines, que us agradarà molt, a càrrec de la traductora. Al final hi ha una una taula amb les dates, els remitents i els destinataris  de totes les cartes.

En aquesta novel·la breu, Ford Madox Ford ens relata dos suïcidis, dues vides arruïnades, una mort i el descens a la bogeria d’una noia jove. Mitjançant aquesta història de passió protagonitzada per dues parelles, els matrimonis Ashburnham i Dowell se’ns mostren les interioritats del que es va anomenar “alta societat internacional”. L’autor ens endinsa en la societat prèvia a la Gran Guerra (el llibre és publicat l’any 1915), on mantenir les aparences era el més important i tots els assumptes foscos i cruels s’havien de mantenir ocults. L’obra combina de manera magistral la narració en la primera persona d’un dels membres de les parelles protagonistes (John Dowell) i el continu moviment cronològic endavant i endarrere aparentment desordenat. Tracta el declivi i la dissolució d’aquests matrimonis amics aparentment perfectes. A la relació tenen cabuda coses convulses, excessives: ruïna, mentides, amor adúlter, escàndol, suïcidi, bogeria. Amb aquests ingredients, el lector podria estar temptat de creure que es troba davant un fulletó, però són l’excel·lència de l’escriptura de Ford Madox Ford i l’habilitat de la narració les que fan d’aquest llibre una obra mestra que mereix ser llegida i gaudida.

El títol original de la novel·la va ser The Saddest Story (“La història més trista”), però havent esclatat la Primera Guerra Mundial, els editors van demanar a l’autor un títol nou. Ford va suggerir sarcàsticament The Good Soldier, en al·lusió a un dels protagonistes, Edward Ashburnham i amb aquest nom va quedar definitivament el llibre.

La present edició és una traducció de Maria Iniesta Agulló per a Edicions de 1984, l’any 2022, dins la col·lecció Mirmanda amb 154 pàgines. Per a mi, el segell de l’editor Joan Cots és en general sinònim de bons llibres i bones traduccions, ja que en els darrers anys he descobert molt bona literatura lligada a aquesta editorial.

Ford Madox Ford (1873-1939) és un dels pares de la literatura anglesa moderna. Va publicar més de vuitanta obres, en les quals amb freqüència va tractar el conflicte entre els valors eduardians tradicionals i la naixent societat industrial. Fundador de The English Review i redactor en cap de The Transatlantic Review, va donar suport a molts joves autors de talent com ara Thomas Hardy, H. G. Wells, T. S. Eliot, Anatole France, D. H. Lawrence, James Joyce, Ernest Hemingway, Gertrude Stein, Jean Rhys o E. E. Cummings. Les seves obres més remarcables són, entre d’altres, la tetralogia Parade’s End i La cinquena reina.

Els debats que necessita Barcelona per recuperar l’orgull de ciutat. La Barcelona d’avui és fruit de la determinació i dels grans consensos del passat, i ha demostrat una vegada i una altra que la seva vitalitat és més sòlida i engrescadora que la percepció que en tenim. És hora de deixar les lamentacions i passar a l’acció. Aquest llibre aporta una mirada lúcida i provocadora sobre la realitat i el futur de la capital de Catalunya. Amb exemples clars, amb dades i amb propostes desacomplexades al voltant de temes clau com el trànsit, el turisme low cost que degrada els nostres barris, l’aeroport que ens ha de connectar amb el Pacífic, l’eterna rivalitat amb Madrid, com fer perquè la pobresa no s’hereti o la gran oportunitat que sorgeix amb l’ampliació del Clínic. Són els debats que hem de tenir perquè Barcelona aprofiti les oportunitats que té a tocar i que li han de permetre protagonitzar un altre gran salt endavant. «Barcelona és el gran projecte col·lectiu dels catalans. És, sens dubte, el més gran que hem fet, que podem fer i que convé que seguim fent si volem sentir-nos orgullosos d’alguna cosa.» (sinopsi d’EBOOK).

En uns moments com els que vivim ara amb una ciutat potes enlaire i quan s’acosten les eleccions municipals, en Miquel Puig ens aporta dades i arguments per pensar el que Barcelona podria arribar a ser. Us recomano molt aquesta lectura.

La ciutat insatisfeta. Tot el que Barcelona pot arribar a ser, és un llibre d’Arallibres amb 253 pàgines, publicat el gener de 2023.

En aquest llibre, el geòleg, paleontòleg i arqueòleg Eudald Carbonell fa una reflexió sobre el moment problemàtic en què es troba la nostra espècie. La hipòtesi de partida és el moment crític del sistema humà immers en una espiral rapidíssima de canvis provocats per la pròpia cultura humana que modifica de forma brusca el propi sistema natural en què els humans hi viuen i hi interactuen. L’alteració del propi sistema aboca l’Homo sapiens a un col·lapse futur o a l’extinció de l’espècie. L’autor planteja un decàleg de mesures que, de cara a la supervivència, caldria desenvolupar per la cultura humana en aquests moments avançats de la revolució científica i tecnològica. Aquest seria un moment important i clau, per intentar revertir el moment critic de l’espècie, aprofitant el que anomena socialització del coneixement i del pensament, per tal de fer possible avançar en el procés d’humanització implicit en l’evolució cultural humana i culminar-ho, tot aconseguint que la nostra espècie pugui deslliurar-se de la influència atzarosa de la selecció natural i portant-la cap a la posthumanitat com a final adaptatiu d’una espècie que aconsegueixi un equilibri dins del seu sistema humà i en interacció no destructiva amb el sistema Terra.

La proposta del doctor Carbonell és la reflexió i l’actuació en el marc d’una evolució responsable i un progrés conscient sempre sota el que anomena consciència crítica de l’espècie, que seria el primer punt del decàleg a seguir. Concepte complex que jo resumiria tot dient que és tractaria d’estendre i socialitzar els avenços de la revolució científica i tecnològica amb esperit crític i des de la visió evolucionista. Els següents punts estan íntimament relacionats amb el primer. La individualitat col·lectiva planteja una nova societat que fuig del denostat individualisme i del col·lectivisme per construir des de l’individu conscient i crític. La consciència operativa i la socialització de la tecnologia són dos punts importants del catàleg necessaris per a construir la nova societat posthumana que propugna l’autor. La crítica total a l’actual fase de globalització és la introducció d’una nova proposta, la planetitzacio que en Carbonell defineix com la culminació del procés d’humanització quan la humanitat, amb consciència operativa, es pugui veure lliure de l’aleatorietat derivada de l’evolució biològica conduïda per l’atzar de la selecció natural. El camí cap a la planetització ha d’anar acompanyat d’un increment de la diversitat que allunyi l’homogeneïtat negativa que aporta la globalització, la desaparició dels líders i de la jerarquia social així com la necessària i ben argumentada feminització de l’espècie. Culminar el procés d’humanització conduirà a la socialització de la tecnologia per a tothom, al coneixement total de les interaccions entre els sistemes naturals i a un equilibri social i ecològic de l’espècie. Amb unes darreres reflexions en forma d’epileg conclou l’obra.

És un llibre molt interessant i adient en els temps que corren. El resum en poques paraules seria que o canviem o ens extingim. Potser el problema que li veig com a llibre digultatiu, és una prosa una mica farragosa i una manera de construir frases que en molts casos complica la lectura i fa que hagis de tornar endavant i enderrera per no perdre el fil. Es donen per asentats i coneguts tot un seguit de conceptes biològics que molt del públic lector segurament no coneix amb familiaritat: el concepte no intuïtiu de selecció natural, l’hominització i la humanització i/o les diferències entre els dos procesos i altres conceptes propis de la biologia evolutiva que el gran públic probablement no dominarà. Malgrat tot, la lectura és recomanable per a persones que vulguin informar-se del repte (i les possibles solucions) que per a la nostra espècie suposen els accelerats canvis que la nostra cultura introdueix en el sistema humà i en el conjunt de la Biosfera.

El llibre ha estat publicat per Ara Llibres, l’any 2022, amb 212 pàgines i enquadernat amb tapa tova.

Eudald Carbonell i Roure (Ribes de Freser, 1953) és doctor en Geologia del Quaternari per la Universitat Pierre i Marie Curie, París VI (1986) i en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona. Va ser director de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES) entre l’any 2004 I el 2015. Actualment és l’investigador principal del Grup d’Autoecologia Humana del Quaternari de la Universitat Rovira i Virgili, d’on és catedràtic de Prehistòria. És també codirector del Proyecto Atapuerca i director general de la Fundación Atapuerca.

Aquesta gran obra no és de fet la biografia de Stalin, sinó que tracta d’un període de temps que comença l’any 1929, quan es fa definitivament amb el poder total de la URSS i acaba amb la seva mort el 5 de març de 1953. És la vida del dictador a través de les relacions amb el seu entorn familiar, la seva segona dona, Nadezhda Al·lilúyeva (Nadia) i la seva família, els Al·lilúyev, tan propers a Stalin al llarg del temps, i els fills d’aquest matrimoni, Vasili i Svetlana que aniran creixent en un ambient tòxic i extremadament cruel. Els Svanidze, parents de la seva primera dona Yekaterina Svanidze anomenada Kató i morta prematurament l’any 1907, també formen part del cercle familiar i de poder del personatge. Un fill d’aquest matrimoni de joventut, Iàkov, poc estimat per Stalin, també tindrà el seu paper en el drama que es viurà a la Unió Soviètica en els vint-i-cinc que abasta el relat.

_{Ióssif i Nadia (Beyond Russia ES) Stalin amb els fills de l matrimoni amb Nadia, Vassili i Svetlana (lavanguardia.es) Svetlana amb Lavrenti Béria, el “tiet” Lara cap del NKVD, al fons es veu Stalin treballant (nationalgeographic.com) Imatge de l’enterrament de Nadia Al·lilúyeva el novembre de 1932 (alamy.es) Les dones de Stalin: Zhenia Al·lilúyeva, germana de Nadia amb el coll d’encaix va ser amant així com Bronislava Poskrebisheva, dona d’un dels seus jerarques i eliminada en una de les purgues (NemaloKing.net)}

Els co-protagonistes principals de la història són els jerarques bolxevics i les seves famílies que acompanyen Stalin al llarg dels anys, que formen la gran família bolxevic que serà utilitzada i en molts casos eliminada físicament a resultes de les purgues i fases de Terror que Stalin anirà desenvolupant de forma terrible i despietada al llarg dels anys.

El llibre comença, i introdueix els personatges, amb un sopar de celebració al Kremlin el dia 9 de novembre de 1932 on els mandataris bolxevics celebren l’aniversari de la revolució de 1917. La turbulenta relació entre Ióssif i Nadia, agreujada per caràcter depressiu de la jove i el fet de ser cada cop més conscient de la personalitat despòtica i cruel del seu home donaven lloc a constants escenes i baralles dins la parella. Aquest sopar no serà una excepció però el seu desenllaç serà fatal i l’endemà trobaran Nadia morta d’un tret i víctima d’un suïcidi. Això afectarà terriblement Stalin i serà un punt d’inflexió en la seva obsessió pel poder a qualsevol preu.

_{Dalt i d’esquerra a dreta: Làzar Kaganóvitx (1893 – 1991) Anastàs Mikoian (1895 – 1978) Viatxeslav Mólotov (1890 – 1986) Kliment Voroixílov (1881 – 1969) Baix i d’esquerra a dreta: Andrei Jdànov (1896 – 1948) Nikita Khrusxov (1894 – 1971) Lavrenti Béria (1899 – 1953) (totes les fotos són de wikipedia.org)}

Després d’aquesta introducció descriptiva de molts dels personatges que després constituiran part del relat i de la finalització abrupta de la segona relació conjugal formal de Stalin, el llibre comença una història cronològica que s’inicia l’any 1929 quan Stalin assumeix un control dictatorial absolut sobre el Partit. L’autor ens descobreix un Stalin inusual, sorprenent, menys enigmàtic, més íntim, tant o més brutal però més humà. I amb ell introdueix l’apassionant història de la seva cort imperial, una epopeia de pors i traïcions, un món de privilegi i corrupció, una vida en la qual es barrejaven l’amor familiar i la brutalitat assassina. Stalin utilitzava el perillós joc del poder amb els seus cortesans durant els sopars i els balls que tenien lloc en les impressionants viles del Mar Negre i en els enormes apartaments del Kremlin: un món secret però estranyament càlid, poblat per assassins, fanàtics, degenerats i aventurers. Des del nan bisexual i carnisser assassí Iejov fins al depravat Béria, cadascú representava un rol per Stalin: Ordzhonikidze l’exaltat, Kaganóvitx el brut, Voroixilov el simpàtic i estúpid; Mikoian el llest, Jdànov el presumptuós o Khrusxov la mascota del líder. Tots caminaven al límit de l’abisme, matant per a sobreviure, dormint amb una pistola sota el coixí; deixant morir a les seves dones quan Stalin els ho exigia o permetent que els seus fills visquessin segons un codi de mentides. Però tots van ser fidels a la fe cuasirreligiosa del bolxevisme.

_{Els dos monstres més depravats de la cort de Stalin: Lavrenti Béria i Nikolai Iejov (1895 – 1940) (nemloknig. Stalin amb Iejov (a l’esquerra) i eliminat de la foto (dreta) després d’haver estat purgat i executat (NemaloKing.net) Mólotov signa el pacte germano-soviètic el 25 d’agost de 1939 en presència de Joachim von Ribbentrop, a l’esquerra, i Stalin (lavanguardia.es) Polina Mólotova, la dona de Mólotov acabaria purgada els darrers temps de Stalin i en el gulag (lavanguardia.es)}

Les diverses fases de l’estalinisme van passant pels nostres ulls: les grans repressions lligades a la persecució dels kulaks i els pagesos en general, la lluita contra Trotski i la “dreta” del partit, el gran Terror que afectà milions de persones amb la detenció, la tortura, la deportació o l’afusellament programat a través de llistes en l’elaboració de les quals Stalin treballava de manera intensiva i personalitzada. Aquesta política atroç i deshumanitzada la vivien els nostres protagonistes des de la quotidianitat del Kremlin o les luxoses datxes on la mort, les pors i les festes alternaven en una voràgine terrible.

A l’inici del llibre hi ha un arbre genealògic de les tres famílies properes a Stalin: Els Djugashvili on veiem els seus pares, els Svanidze, la família de “Kató”, la seva primera dona i els Al·lilúyev, la família de Nadia. A continuació hi ha un llistat onomàstic de personatges que comença pel protagonista principal:

Ióssif Stalin, l’autèntic cognom del qual era Djugashvili, anomenat “Soso” i “Koba”. Secretari general del Partit Bolxevic, 1922 – 1953 i primer ministre, 1941 – 1953. Mariscal. Generalíssim dels exèrcits.

Tot seguit trobem un llistat descriptiu de la família, els seus aliats, els generals, els enemics i antics aliats i els anomenats “enginyers de l’ànima humana” on s’inclouen intel·lectuals diversos que tindran un paper més o menys rellevant durant l’etapa. Aquesta descripció breu dels personatges, així com l’arbre genealògic familiar són de molta utilitat al llarg de la lectura per a situar-te correctament.

_{Dues de les multiples datxes de Stalin: la de Sotxi al Mar Negre i la de Kuntsevo a Moscou (Dreamstime)}

L’accés per part de l’autor a principis dels anys 2000 a arxius soviètics tancats fins aleshores com ara una bona part de l’Arxiu Presidencial permeté la consulta a les cartes de Stalin, dels seus homes de confiança i les famílies de tots ells. També hi tingué accés a arxius militars i de defensa no disponibles fins aquell moment. Tot això i més consultes, han permés a l’autor escriure un retrat de Stalin, dels seus vint màxims jerarques i de les seves famílies, mostrar com governaren i com visqueren en la cultura singular dels seus anys de poder absolut. Tot plegat en un text de 713 pàgines i uns annexos amb notes, bibliografia, mapes, índex alfabètic i una llista de les il·lustracions descrites a l’obra que ens porta fins les 854 pàgines totals.

_{Stalin amb el mariscal Gueorgui Júkov (1896 – 1974) el millor estratega soviètic durant la segona guerra mundial; també tindria problemes polítics en acabar la guerra (gettyimages.com) Grup de jerarques amb Stalin l’any 1937 en plena època de Terror: Mólotov, Kaganóvitx, Stalin, Mikoian i Kalinin. Acompanyen dues figures de nova incorporació a la direcció del partit, Khrusxov i Iejov (NemaloKing.net) La mort de Stalin va desfermar una cruenta lluita per la successió entre els jerarques (Russia Beyond ES)}

Simon Sebag Montefiore va estudiar Història en el Gonville & Caius College de Cambridge. Durant la dècada de 1990 va viatjar per tota l’antiga Unió Soviètica, especialment pel Caucas, Ucraïna, Àsia central i va escriure sobre Rússia pel Sunday Times, el New York Times i el Spectator, entre altres periòdics. Ha presentat documentals per a la televisió i ha escrit dues novel·les, així com alguns assajos, entre els quals destaquen King’s Parade (1991) i Prince of Princes: the Life of Potemkin (2000), nominat als premis de biografia Samuel Johnson, Duff Cooper i Marsh. A Editorial Crítica ha publicat Llamadme Stalin (2007), La corte del zar rojo (2004), Titanes de la història (2012) i Jerusalen. La biografia (2011). La present edició en rústica que he llegit i ressenyat és de l’any 2010 i ha estat traduïda al castellà per Teófilo de Lozoya.

_{Portada del llibre de Tusquets Editors amb Lloyd George, Clemenceau i Wilson}

La Gran Guerra va acabar a les onze del matí del dia onze del mes onze de 1918. En aquest moment entrà en vigor l’armistici al front occidental i acabaren formalment les hostilitats. A la resta d’escenaris bèl·lics, els armisticis s’havien produït en dies o setmanes anteriors. La pau no arribà amb l’acabament de les hostilitats: la inestabilitat i els conflictes violents continuaven en l’immens, heterogeni i derrotat i en descomposició Imperi Austrohongarès i a tota l’Europa central i oriental. A Rússia continuava una cruenta guerra civil en la qual estaven implicats els bolxevics, els exercits blancs tsaristes i les tropes aliades; la por a l’extensió de la revolució bolxevic s’estenia per tota Europa com un preludi encara incipient del que trenta anys més tard anomenaríem Guerra Freda. El Kàiser Guillem II havia abdicat i els intents revolucionaris van ser sufocats per una estranya coalició entre els socialdemòcrates i sectors nacionalistes de l’exèrcit que desembocarien en un règim  democràtic, la República de Weimar, que ja quedaria hipotecada per culpa de les complicitats que havien ajudat al seu naixement. El decadent Imperi Otomà s’havia enfonsat completament i quedaven per assignar les seves províncies d’Àsia Menor, l’Orient Mitjà i fins i tot les escasses possessions europees a la Tràcia oriental i Constantinoble; el futur de la turca península d’Anatòlia, també quedava per estudiar. Les colònies alemanyes a l’Àfrica, a la Xina (on el Japó ja havia esdevingut un actor important en la geopolítica asiàtica i del Pacífic) i les illes i arxipèlags alemanys d’Australàsia.  

_{L’exili del Kàiser: Després de la Gran Guerra, el káiser visqué plàcidament vint-i-tres anys en aquesta mansió de Huis Doorn (Països Baixos). La intenció, no feta realitat, de portar-lo a judici creà el precedent dels procesos de Núremberg (laaventuradelahistoria.es) La signatura de l’armistici: aquestes dues fotografies mostren el vagó de tren al bosc de Compiegne on es va signar l’armistici (infobae.com) La premsa britànica recull el 12 de novembre els termes de l’armistici del dia anterior (alamy.es)}

Els països participants havien d’enfrontar-se ara a un altre procés gens senzill: la signatura d’un tractat de pau. El lloc triat va ser París; a la capital francesa es van donar cita delegacions de tots els països que havien participat a la guerra. Al llarg de l’hivern i la primavera de 1919 es constituí a París una mena de govern mundial que distribuí territoris, redefiní fronteres i signà finalment tractats amb cadascuna de les potències derrotades a la guerra. La Conferència de Pau era el tema més important del món, protagonitzada per la  majoria dels líders del planeta, que es reunien a diari, discutien, negociaven, pactaven, debatien, dissentien i discutien sobre qualsevol cosa que ens puguem imaginar; mentrestant, creaven noves organitzacions mundials com la Societat de Nacions (SdN) o la Organització Internacional del Treball (OIT), sopaven i assistien al teatre i tot això mentre París significava pel món el focus de totes les seves esperances i temors. La conferència va haver d’abordar la consumada creació de nous països, com Iugoslàvia o Txecoslovàquia, la nova recuperació nacional de vells països com ara Lituània, Estònia o Polònia, així com les constants disputes i demandes presentades a la conferència entre txecs i eslovacs, entre croates i serbis, entre jueus i àrabs o entre xinesos i japonesos; només citem aquí alguns dels múltiples conflictes que hi havia en aquells moments en un món en ebullició contínua i que la Conferència de Pau va tractar.   

Estadistes, líders polítics i personatges famosos de tot el món es van concentrar a París: el president nord-americà Woodrow Wilson va arribar acompanyat del seu Secretari d’Estat Robert Lansing i d’un ample seguici d’experts negociadors; els Primers Ministres de la Gran Bretanya (David Lloyd George), França (Georges Clemenceau) i Itàlia (Vittorio Orlando); Lawrence d’Aràbia va ser present; el patriota grec Elefthérios Venizelos, el cèlebre pianista polonès Ignacy Paderewski, la Reina Maria de Romania, l’economista John Maynard Keynes, el General John Pershing (Comandant en Cap de les forces nord-americanes en la Primera Guerra Mundial) entre molts altres. Winston Churchill també va ser present, en la seva qualitat de secretari de Guerra. Al llarg del llibre assistirem a la presència d’una gran quantitat de líders polítics de tot el món. Alguns com el jove nacionalista coreà Shyngman Rhee va veure frustrada la seva assistència, tot i que seria molt posteriorment president de la República de Corea del Sud.

_{Georges Clemenceau (1841 – 1929) (historiasSXX.com) Thomas Woodrow Wilson (1856 – 1924) (buscabiografias.com) David Lloyd George (1863 – 1945) (wikipedia.org) Vittorio Orlando (1860 – 1952) (biografias.es)}

_{El Consell dels Quatre. D’esquerra a dreta Lloyd George, Orlando, Clemenceau i Wilson (wikipedia.org)}

_{Podeu llegir en línia el primer capítol del llibre sobre l’arribada de Wilson a Europa si seguiu l’enllaç de sota}

L’inici del llibre presenta l’arribada del president Wilson a Europa amb la seva quantiosa representació d’experts i alguns plenipotenciaris. Wilson serà rebut de forma entusiasta. El seu caràcter idealista, una mica visionari i el paper de “banquer” d’una Europa en ruïnes, marcaran molts aspectes de les negociacions amb els seus projectes estrella: el Programa per la Pau al Món  (els famosos 14 punts) i el projecte de  Societat de Nacions. La delegació de l’Imperi Britànic comptava al capdavant amb el premier Lloyd George. Les preocupacions reals de la delegació britànica eren conservar el control marítim i assegurar  el bon funcionament del mercat colonial. Hi intervindrien de manera important en la conferència els representants dels immensos territoris de l’Imperi, des de l’Índia fins el Canadà o Sudàfrica. Clemenceau era l’amfitrió de tots plegats; el temor al ressorgiment alemany, el sentiment de revenja i la pugna colonial amb la Gran Bretanya guiava l’actuació de la delegació francesa. Els italians, amb un pes polític inferior, tenien somnis imperials i pensaven en els guanys territorials que, segons ells, se’n derivaven del pacte de Londres pel qual havien entrat en guerra amb els aliats.

_{Inauguració de la Conferència de Pau al Palau de Versalles: Dues imatges a la part superior mostren l’atapeït Salon de l’Horloge (myuhistoria.es) Abaix a l’esquerra, la delegació dels EUA: asseguts el president Wilson en el centre i els quatre plenipotenciaris (amazon.com) Experts delegats militars britànics (muyhistoria.es)}

La conferència es va inaugurar el 18 de gener de 1919 al Saló del Rellotge del Palau de Versalles amb l’assistència de representants de més de 30 països; cap de les potències derrotades (Alemanya, Àustria-Hongria, Bulgària o els Otomans) hi foren convidades. Es constituí el Consell dels Deu o Consell Suprem, format pels cinc mandataris de les principals potències guanyadores (EUA, Gran Bretanya, França, Itàlia i Japó) i els seus ministres d’afers estrangers. A finals de març quan la conferència entrà en els moments més complicats el Consell Suprem es desfaria del Japó i de tots els ministres i quedaria constituït el Consell dels Quatre, veritable òrgan de decisió format per Lloyd George, Wilson, Clemenceau i Orlando. El Consell  dels Deu es reunia en el Quai d’Orsay, la seu del ministeri d’afers exteriors francès i celebraren més de cent reunions.

_{A l’esquerra superior: el mariscal Ferdinand Foch, Clemenceau, Lloyd George, Orlando i Sidney Sonnino, ministre italià d’afers exteriors (hmn.wiki) A l’esquerra inferior: la delegació japonesa a la conferència (hmn.wiki) A la dreta: dues fotografies actuals del Palau de Versalles (wikipedia.org)}

El problema que surava però que no va tenir cap tractament va ser el de Rússia i la por al bolxevisme que van influir decisivament en els mesos de la conferència; Lloyd George i Clemenceau, malgrat tot eren partidaris de convidar Rússia: “No podem continuar pretenent que Rússia no existeix“. El sisè d’”Els 14 punts de Wilson” proposava, precisament, l’evacuació de tot soldat estranger de territori rus, encara que ell pensava particularment en les tropes japoneses que ocupaven territori rus. Durant tota la conferència de París, la política dels Aliats envers Rússia fou inconseqüent i incoherent. Algunes veus dins la conferència com Churchill o el mariscal Foch eren partidaris de la intervenció contundent, però hi havia altres veus com ara el sindicats, humanitaristes o pragmàtics com el propi Wilson que eren partidaris que tot continués pel seu propi rumb. No es va fer res més que crear animadversió creixent entre els bolxevics.

_{Lev Trotsky (1879 – 1940) fou el creador de l’Exèrcit Roig (wikipedia.org) Mapa de la Guerra Civil Russa (1917 – 1923) en verd es poden veure les operacions on van estar implicats els aliats occidentals, poc convincents i mai decisives (Ed. Teide)}

Un dels temes estrella de la Conferència i la nineta dels ulls del president Wilson, va ser la Societat de Nacions. Es va crear una comissió d’estudi que pràcticament era prioritària durant les primeres setmanes; aquesta comissió va anar avançant enmig de les contradiccions com ara l’abast de l’autodeterminació: On s’aplicava? On no tenia valor? A Alsàcia i Lorena, els francesos es van negar en rodó. A l’Amèrica Llatina on les intervencions estatunidenques eren constants en aplicació de la doctrina Monroe, tampoc. La criatura va néixer carregada de mancances i contradiccions i la defunció definitiva la va donar pocs mesos després el propi Senat dels EUA que no va ratificar el tractat i, per tant, aquest decisiu país no va ingressar-hi mai.

_{Sir James Eric Drummond, designat pel propi Tractat de Versalles com a primer secretari de la SdN (wikipedia.org) La seu de la SdN a Ginebra construïda els anys 20 amb l’anagrama de l’organització (sites.google.com) La seu de Ginebra en l’actualitat pertany a l’ONU (wikipedia.org)}

La qüestió dels mandats també va ser polèmica. Els aliats europeus pensaven en les colònies alemanyes en clau de botí de guerra: els francesos volien, entre d’altres Togo i Camerun. Dins l’Imperi  Britànic, els sud-africans, l’Àfrica del Sud-oest  alemanya, els australians, Nova Guinea i els propis britànics l’Àfrica oriental alemanya. Els japonesos també aspiraven a l’annexió de zones de la Xina. Això sense comptar amb la descomposició de l’Imperi Otomà que alliberava importants territoris. En el nou ordre mundial de Wilson, calia algun sistema que no fos la pura annexió o la colonització: els mandats, una forma de fideïcomís assignada a una potència però sota el control de la SdN. Es van crear finalment tres tipologies: A: Mandats per a les nacions considerades gairebé preparades per autogovernar-se com al Pròxim Orient. B: Mandats on la potència mandatària s’encarregaria del territori. C: Mandats per a territoris limítrofs i/o fronterers amb la potència mandatària, el qual seria administrat com si formés part del seu territori, sotmès tan sols a certes restriccions. El dia 7 de maig el Consell dels Quatre es va reunir per posar-se d’acord en la distribució definitiva dels mandats. La SdN, formalment qui ho organitzava tot, l’any 1920 es va limitar a confirmar el que s’havia decidit a París; tot i que els mandataris havien de presentar un informe anual a la SdN, a la pràctica feien el que volien.

Es van crear moltes comissions i subcomissions per a l’estudi i posterior resolució dels múltiples problemes i conflictes territorials per tot el món. El problema dels Balcans es va tractar des de diferents grups de treball que abordaven: la crisi de la formació de forma no induïda per la conferència sinó “natural” de Iugoslàvia, Romania i el seu paper poc clar com a país aliat o no; Bulgària que era un dels països derrotats com a col·laborador dels imperis centrals. D’acord amb l’estipulat en el tractat signat a Neuilly-sur-Seine, Bulgària reconeixia el nou regne dels Serbis, Croats i Eslovens (Iugoslàvia), es comprometia a pagar quatre-cents cinquanta milions de dòlars en concepte de indemnització​ i reduïa el seu Exèrcit a vint mil soldats. A més, perdia quatre enclavaments de terreny occidental en favor de Iugoslàvia​ i cedia Tràcia occidental al Regne de Grècia, per la qual cosa quedava sense accés a l’Egeu.  El desmembrament de l’Imperi Austrohongarès originà nous problemes i turbulències que es van estudiar en comissions a París: Polònia, nació de neoformació que comptava amb dos governs, un a París i un a Varsòvia sotmès a conflictes armats per totes les fronteres encara no configurades en aquells moments. Els txecs i els eslovacs van formar un nou país, Txecoslovàquia i quedava per abordar el futur de les dues repúbliques (Àustria i Hongria) hereves del derrotat Imperi Austrohongarès, reduïdes en extensió territorial, en bancarrota  econòmica, en tensió social revolucionària i afectades per conflictes amb totes les minories ètniques que les constituïen.

_{Delegació búlgara a Neuilly (artehistoria.com) Mapa de Bulgària segons els tractat. En color marró es poden veure les pèrdues territorials i el país que va absorbir les pèrdues (vies.wiki) El protocol de tractat de Neuilly (lifeder.com) Part de la delegació iugoslava en la Conferència de Pau de París amb delegats de les diferents regions que formaven el nou país: Ante Trumbić (tercer per l’esquerra, Dalmàcia), Nikola Pašić (segon, Regne de Sèrbia), Milenko Vesnić (primer, Regne de Sèrbia) i Ivan Žolger (Carniola) (wikipedia.org)}

La comissió que generà més expectatives va ser la que va abordar el futur d’Alemanya. En aquest cas les discussions van ser llargues i tenses amb punts de vista molt diferenciats. Alguns dels aspectes més complexos com les pèrdues territorials o les  reparacions econòmiques es van deixar pel final dels debats, ja que Wilson va haver de viatjar al mes de febrer cap als EUA, degut sobretot a l’oposició del Congrés sobre la SdN, i això coincidí amb una davallada del ritme de treball d’algunes comissions. El mes de febrer va ser accidentat ja que el dia 18 es va produir un atemptat contra Clemenceau provocat per un anarquista que li va etzibar diversos trets, un dels quals li va tocar entre les costelles sense afectar cap òrgan vital. El retorn de Wilson avivà les discussions sobre el problema alemany: des del punt de vista francès, Alemanya representava un perill potencial per a França, per la qual cosa el Generalíssim Ferdinand Foch demandava que els aliats confisquessin la major part de l’equip militar alemany, ocupessin la regió del Rin i hi destruïssin les fortificacions alemanyes, a més de limitar l’Exèrcit Alemany a un màxim de cent mil homes. Tanmateix, tot això implicava també un dilema, perquè si aconseguien imposar aquestes condicions: seria capaç Alemanya de resistir un atac bolxevic des de l’Est? Gran Bretanya proposava elevar la xifra militar a dos-cents mil homes. També es va considerar crear la regió del Rin com un país independent i formar una confederació d’estats que inclogués Bèlgica i Luxemburg com un anell defensiu entre Alemanya i França. En quant a territoris, Polònia exigia Silèsia i les seves mines de carbó i el port de Danzig; Lituània volia el port de Memel; Dinamarca reclamava per la regió de Schleswig-Holstein. El problema de les reparacions de guerra també va enfrontar les posicions extremes de França amb les més contemporitzadores i mercantilistes de Gran Bretanya. En les negociacions, França va haver de cedir i acomodar les posicions als desitjos dels Estats Units, nació emergent aleshores com la gran potència econòmica del món i també als interessos de Gran Bretanya. Les llargues i costoses negociacions amb les intrigues, maldecaps, personatges diversos, moments tensos i distensions són tractades de forma exhaustiva i molt amena per l’autora.

_{Les fronteres occidentals segons el tractat de Versalles sorgit de la conferència de pau: els francesos pretenien portar la frontera al Rin i assimilar Renània. Alsàcia i Lorrena van passar a França, el Sarre era d’administració francesa fins l’any 1935 i es van crear zones d’ocupació aliada amb temps diferents, tres cap de pont a la vora oriental del Rin i una àmplia zona desmilitaritzada a la vora oriental del riu (atlas-historique.net)}

_{Cerimònia de la signatura del Tractat de Saint Germain-en-Laye (wikipedia.org) Membres de la delegació austríaca surten del palau després de la signatura (wikipedia.org) Mapa de la desmembració de l’Imperi Austrohogarès i el que seria la república d’Àustria tal com quedà després de la conferència (wikipedia.org) La delegació austríaca: A l’esquerra assegut, Karl Renner (1870 – 1950) primer ministre de la nova república (amazon.com) El protocol del tractat de Saint Germain-en-Laye (es.quora.com)}

Altres aspectes que el llibre descriu àmpliament son el renaixement de Polònia, la configuració i definició del nou estat de Txecoslovàquia amb les tensions entre txecs i eslovacs des del primer dia i amb el problema de les minories, com ara els alemanys dels Sudets, incorporats al nou estat. Especial importància rep el capítol destinat a Àustria: el dia 2 de juny de 1919 es va fer la breu cerimònia en el gran saló de l‘antic castell reial de Saint-Germain-en-Laye als afores de París. Els delegats d’un petit fragment del que havia estat un gran imperi hi van rebre les condicions de pau. Les condicions eren més “benèvoles” que les aplicades a Hongria, si més no, a Àustria els representants de la nova república eren socialistes que havien frenat les possibilitats bolxevics, cosa que no passava a Hongria on s’havia proclamat una república soviètica i tenia conflictes armats amb la majoria dels seus veïns; Àustria estava en pau, en una situació econòmica i social catastròfica, però en pau. El tractat tocava les fronteres de manera no acceptada per cap dels veïns i minimitzava la nova república, prohibia l’Anschluss, és a dir, la unió amb Alemanya i les condicions de reparacions econòmiques eren molt severes. El tractat era dur: a Viena es van decretar tres dies de dol en rebre la delegació el dia 3 de juny.

_{Tres personatges que van jugar un paper important en el procés d’indepèndencia de Polònia i dels quals hom parla abastament al llibre: El músic i pianista Ignacy Paderewski (1860-1941) (wikipedia.org) Józef Piłsudski (1867 – 1935) que esdevindria dictador a la segona república polaca (1926 – 1935) (hmn.wiki) Roman Dmowski (1864-1939) gran rival polític de Piłsudski (wikipedia.org)}

Les pèrdues d’Hongria foren de gran calibre: dels més de 320.000 km² de l’antic Regne associat a l’Imperi en quedaren només 93.000 km². La resta s’ho repartiren entre Romania, Txecoslovàquia i Iugoslàvia i, en menor proporció Itàlia, Polònia i Àustria. Pel mig hi va haver molta desconfiança per part dels aliats i dos intents de república fracassats: una primera república anomenada popular, nacionalista a mans de  representants de l’aristocràcia terratinent representada per Mihály Károlyi i una segona república soviètica que copiava el model bolxevic amb el comunista Béla Kun al capdavant i que va motivar la guerra contra tots els veïns i la ulterior invasió romanesa i fugida dels comunistes. Finalment el país es convertí en una monarquia sense rei amb un regent, l’almirall Miklós Horthy. La inestabilitat i les guerres van endarrerir el tractat de pau que finalment es lliurà a la delegació hongaresa al Gran Palau del Trianon a Versalles el 4 de juny de 1920.

_{Mihály Károlyi (1875 – 1955) líder de la república popular d’Hongria (es-academic.com) Béla Kun (1886 – 1939) va protagonitzar i liderar la República Soviètica d’Hongria (wikipedia.org) Miklós Horthy (1868 – 1957) regent del nou regne d’Hongria sorgit del derrocament del règim comunista i futur dictador (wikipedia.org) La revolució a Budapest l’any 1919 (wikipedia.org) Les pèrdues territorials del nou estat hongarès (wikipedia.org) Entrada de les tropes romaneses a Budapest que van posar fi al regim comunista de Kun (wikipedia.org) Protocol del tractat del Trianon que segellà la pau amb els aliats (artsandcultura.google.com)}

La primavera de 1919 va ser molt turbulenta a París. El Consell dels Quatre es reunia dos cops al dia, inclosos sovint els diumenges. De manera amable s’havia exclòs els japonesos; els diplomàtics de carrera protestaven per la exclusió i el menys teniment del Consell Suprem, però el consell reduït era més àgil. Els Quatre es barallaven, cridaven i s’insultaven, però també feien conya, s’explicaven acudits o es prenien el pèl. Malgrat tot, les dificultats creixien dins del grup i Itàlia va abandonar la conferència en desacord pel contrast entre les seves grans demandes territorials (al nord en la zona del Sud-Tirol, en la costa Adriàtica, en les illes gregues o en el nord d’Àfrica) i les, al seu entendre, febles concessions aliades. L’anomenada “victòria mutilada” en els mitjans italians, conduiria a una exacerbació del nacionalisme i a l’adveniment del feixisme en un país molt convuls. Quan el nou govern italià sortit d’unes eleccions es reincorporà a París, el rol d’Itàlia ja era menor.

_{Esquadristes feixistes: el sentiment ultranacionalista lligat a la frustració per la victòria mutilada fou una font del creixement del feixisme a Itàlia (historiaencomentarios.com) Gabriele D’Annunzio (1863 – 1938), poeta ultranacionalista i creador de l’estètica que després utilitzaria Mussolini (wikipedia.com) Ocupació de Fiume: l’ocupació d’aquesta ciutat de la costa adriàtica (actualment Rijeka a Croàcia), amb D’Annunzio al capdavant, i la proclamació d’un estat lliure (1920 – 1924e) foren un punt de fricció entre els aliats i els nacionalistes italians (nzz.ch)}

El tema del Japó i la Xina no acabà de reeixir  i constituïren ferides no tancades que supurarien durant dècades. El Japó havia entrat en guerra del costat de l’Entente i de manera ràpida i amb poques despeses havia ocupat els interessos alemanys a la Xina, la rica península de Shantung al nord de Beijing i un seguit d’illes del Pacífic (les Marshall, les Carolines i les Marianes) les quals Alemanya no podia defensar. Això provocà, per una banda el conflicte amb una Xina decadent i fragmentada i per altra una topada amb els interessos dels Estats Units. En definitiva, el Japó afermà els seus interessos a la Xina amb l’ocupació de Shantung amb el vist i plau de la conferència de París, la Xina, disconforme no va signar els protocols de París i l’ocupació de Shantung ocasionà el naixement d’un nou nacionalisme xinès tenyit de consignes comunistes que inicià un nou xoc armat contra el nacionalisme tradicional xinès i que duraria trenta anys fins el triomf definitiu dels comunistes l’any 1949.

_{Treballadors xinesos en el front occidental: Mes de 140.000 xinesos van col·laborar en la construcció de trinxeres en el front occidental durant la guerra, tal com podeu veure en aquestes dues fotografies (rtve.es) Wellington Koo: Delegat del govern xinès a París va defensar sense èxit la restitució a la Xina de la península de Shantung (wikipedia.org) Estudiants xinesos cremen productes japonesos com a protesta pel manteniment del control de Japó sobre Shantung el 4 de maig de 1919; entre els joves manifestatnts es trobava Mao Zedong. D’aquí sortiria el Partit Comunista Xinès i la definitiva partició interna de la Xina (wikipedia.org)}

_{Faisal (1885 – 1933): havia pactat, o ell s’ho pensava, la creació d’una pàtria àrab unificada en acabar la guerra, tot ajudant els britànics a través del seu amic Thomas E. Lawrence Lawrence d’Aràbia). Al final els britàncis crearen el nou estat d’Irak amb ell com a rei (wikipedia.org) El rei Abdullah I de Jordània (1882 – 1951) germà de Faisal i posat pels propis britànics va reeixir en el tron i els seus descendents fins avui dia (wikipedia.org) La delegació àrab a la Conferència de Pau amb Feisal al davant i el coronel Lawrence segon per la dreta. Els acords Sykes-Picot es van imposar per sobre de tot a París (alamy.es) El líder sionista Chaim Weizmann (1874 -1952) futur primer ministre de l’estat d’Israel (biografiasyvidas.com) Entrevista entre Weizmann (a la dreta) i Faisal l’any 1918: els acords a què posteriorment van arribar van ser interpretats de forma oposada i serien l’inici d’un conflicte no resolt (hwikies.cyou)}

Una part important del llibre és la dedicada a l’Imperi Otomà. A París, moltes de les discussions en el Grup dels Quatre van ser per com havia de ser el repartiment (els mandats) sobre l’Orient Mitjà de les regions històriques otomanes: Síria, Mesopotàmia i Palestina. Per acabar de complicar-ho tot, s’havien d’afegir els  pactes produïts durant la guerra com ara els acords  Sykes – Picot de maig de 1916 que repartien aquestes zones otomanes entre França i Gran Bretanya o la declaració Balfour de 1917 que atorgava als sionistes jueus la possibilitat de crear un estat hebreu a Palestina. A París es va imposar l’acord secret de 1916 i la pretensió d’un estat àrab unificat, promesa pels britànics, es va volatilitzar. El futur de les nacions del Càucas com Armènia o la possibilitat de creació d’un estat kurd també eren sobre la  taula, així com el naixement d’un gran estat àrab, tal com havien insinuat els aliats durant la guerra. Enmig de tot estava també el futur d’Anatòlia, o sigui, de la Turquia  continental. L’Imperi Otomà va signar el tractat de Sévres l’agost de 1920. Aquests pactes amb els aliats, aquí el paper de Lloyd George va ser important, van atorgar a la nacionalista Grècia de Venizelos una part de la costa oriental d’Anatòlia al votant de la ciutat d’Esmirna. El somni nacional grec, la Megali idea semblava que tirava endavant i amb el vist i plau dels aliats van iniciar una guerra d’ocupació de Turquia. La resposta dels nacionalistes turcs liderats per Mustafà Kemal anomenat Atatürk va eliminar el govern turc aliadòfil, va eliminar les possibilitats nacionals d’Armènia que, minvada territorialment, va acabar com una república soviètica i va fer desaparèixer el nonat  estat del Kurdistan; així mateix, les tropes d’Atatürk van derrotar i expulsar els grecs d’Anatòlia. La nova situació donà lloc a un nou tractat que substituïa el de Sévres: el nou tractat de Lausana  reconeixia les noves i, encara actuals, fronteres de Turquia i donava carta blanca a grans deportacions de grecs i turcs.

_{Mehmet VI (1861-1926) el darrer soldà otomà (wikipedia.org) Mustafà Kemal Atatürk (1881 – 1938) el pare de la moderna Turquia, lider màxim nacionalista durant la guerra d’Independència turca (bbc.com) Imatges de la guerra d’independència turca (1919 – 1923) en la qual esls exèrcits d’Atatürk van lluitar en diversos fronts contra els grecs, els propis turcs aliadòfils i contra els armenis i kurds (wikipedia.org) Tractat de Sévres planteva una Turquia desmembrada fins i tot en la pròpia península d’Anatòlia (wikipedia.org) Tractat de Lausana: la sobirania turca abarca tota la península d’Anatòlia a costa d’armenis, kurds i l’expulsió dels grecs (wikipedia.org)}

_{Elefthérios Venizélos (1864 – 1936) probablement el líder més important de la Grècia moderna amb un paper important en la conferència de París (ecured.cu) Tropes gregues a Esmirna el 15 de maig de 1919 (wikipedia.org) Evaquació grega i incendi de la ciutat d’Esmirna el setembre de 1922 (globalvoices.org) Guerra greco-turca (1919 – 1922) amb les principals ofensives i contraofensives (wikiwand.com)}

El darrer capítol ens situa a la Galeria dels Miralls del Palau de Versalles el 28 de juny de 1919, el cinquè aniversari de l’atemptat de Sarajevo i dia assenyalat per a rebre la delegació alemanya que venia a recollir les seves condicions de pau. De les moltes disposicions del tractat de Versalles, una de les més importants i controvertides estipulava que Alemanya i els seus aliats acceptaven tota la responsabilitat moral i material d’haver causat la guerra, s’havien de desarmar, realitzar importants concessions territorials als vencedors i pagar exorbitants indemnitzacions econòmiques als Estats victoriosos.

_{Delegació alemanya en la lectura del protocol de tractat: en el centre el cap de la delegació el ministre d’afers exteriors Ulrich von Brockdorff-Rantzau (amazon.com) El protocol del Tractat de Versalles (wiquipedia.org) Sessió de treball en un dels salons del Palau de Versalles (lavanguardia.com) La punyalada per l’esquena (Dolchstoßlegende) llegenda per la qual la conspiració jueva va fer perdre la guerra (wikipedia.org) Manifestació multitudinària contra el tractat i les reparacions davant del Reichstag (eldebate.com) Mapa de les pèrdues territorials d’Alemanya segons el Tractat (ghescuela.blogspot.com) El partit nazi emergint del Tractat de Versalles (alamy.es)}

Al final del llibre, Margaret MacMillan planteja diversos exercicis ucrònics: diu -per exemple- que les coses haguessin sigut diferents si Alemanya hagués estat clarament derrotada en el camp militar, o si els Estats Units haguessin quedat tan forts després de la Primera Guerra Mundial com van quedar després de la segona, o si la Gran Bretanya i França no haguessin quedat tan afeblides pel conflicte, o si l’Imperi Austro-hongarès no hagués desaparegut del mapa, o si la Xina no hagués quedat tan afeblida interna i externament, o si el Japó hagués estat més fort i segur. La mateixa autora respon aquests plantejaments hipotètics: “Els pacificadors -a París l’any 1919- van haver de treballar amb realitats i tractar el que va passar, no el que podia haver passat.“

El treball de la historiadora canadenca és un compendi d’erudició, investigació històrica i extraordinària capacitat divulgativa. És difícil trobar una obra d’història més completa. Al llarg de les seves pàgines s’exploren totes les vicissituds del que va passar a París en els sis primers mesos de 1919. Òbviament, gran part de l’atenció recau sobre Clemenceau, Wilson i Lloyd George (Itàlia, també vencedora, ocupa un lloc secundari), però MacMillan s’interessa per gairebé totes les nacions presents en les negociacions. Diversos capítols, com he anat descrivint de manera molt esquemàtica en els anteriors paràgrafs, estan dedicats a les solucions pactades per a països o regions com Polònia, el Japó, la Xina, Palestina, Àustria, Grècia… La dinàmica és semblant en tractar sobre cadascun: després d’una breu contextualització del paper que van jugar en la guerra, s’explica succintament la seva participació en la Conferència de Pau, el desenllaç que van tenir després  i una projecció de futur que aprofundeix en el que passaria anys després. El paper que dona als diferents personatges (primaris i secundaris) i a les seves relacions interpersonals, és essencial per a la comprensió i interpretació dels fets descrits. És destacable la quantitat de fons de consulta utilitzats, incloent-hi desenes d’arxius inèdits de molts dels personatges protagonistes dels fets. El llibre consta de 700 pàgines amb una introducció i mapes històrics al capdavant, trenta capítols, una conclusió i uns apèndixs (notes, bibliografia i índex onomàstic, tot plegat, cent pàgines) en una edició de Tusquets Ed. de l’any 2017 traduïda de l’alemany al castellà per Jordi Beltrán Ferrer. He fet una selecció fotogràfica amb informació a peu de foto que us pot ajudar en la lectura i avança alguns dels personatges protagonistes.

Margaret MacMillan, nascuda al Canadà, és doctora en història i va estudiar a les universitats de Toronto i Oxford. Durant vint-i-cinc anys va impartir classes en la Ryerson University i entre 1995 i 2003 va treballar com a redactora del International Journal. Actualment és rectora del Trinity College i professora d’Història a la Universitat de Toronto. París, 1919, una de les obres més premiades en la història del seu gènere, va obtenir el Duff Cooper Prize, el Samuel Johnson Prize per a obres de no ficció, el PEN Hessel-Titman Prize d’Història, l’Arthur Ross Book Award i el Governor-General’s Prize de no ficció. Entre les seves obres també destaquen 1914: De la paz a la guerra (2013) una obra de referència sobre l’origen del conflicte i Usos y abusos de la historia (2014).

Aquesta novel·la m’ha arribat, com moltes de les novel·les que llegeixo, a través de la meva parella. Llegeix, llegeixo i intercanviem emocions, parers, idees. És una manera de gaudir de manera compartida. Us puc assegurar que aquest llibre l’hem gaudit i segur que vosaltres en gaudireu molt si el llegiu. És la història de la vida de Thomas Mann, però és molt més que la història de tan il·lustre home de lletres. És la història de la seva família a través de tres generacions, des dels seus pares a la ciutat alemanya de Lübeck, els seus germans, entre els quals destaca l’Heinrich, escriptor també de fama internacional i dels sis fills que també obtingueren fama en l’univers cultural per mèrits propis. La vida de Thomas Mann és inseparable del context històric que el tocà viure i que condicionà de manera total el seu destí. Neix l’any 1875 en una família potentada de l’Alemanya unificada que representava el recent constituït Reich alemany i travessarà les etapes convulses que la història europea marcaran la seva vida, des de la Gran Guerra i la derrota alemanya, la greu crisi econòmica d’aquella primera postguerra, l’adveniment del nazisme i la Segona Guerra Mundial. En Thomas i la seva família patiran tots aquests traumes històrics, sempre des d’una posició econòmica privilegiada, degut als mèrits literaris d’un escriptor consagrat internacionalment ja en l’època d’entreguerres (Thomas Mann rebé el premi Nobel de Literatura l’any 1929), i que cobrava els seus drets d’autor en dòlars quan la hiperinflació dels anys vint arruinava les classes mitjanes alemanyes. L’arribada dels nazis al poder l’any 1933 donà lloc a l’exili de la família Mann que ja no tornaria a viure a Alemanya.

El lllibre és un recorregut per l’imaginari de moltes de les seves obres més emblemàtiques, per la relació més o menys tensa amb molts dels intel·lectuals alemanys de l’època, la majoria dels quals seguiren el mateix camí de l’exili. També podrem veure la seva complexa personalitat, la seva homosexualitat reprimida o els dubtes continus quant al seu compromís (o manca de compromís) polític.

El llibre està format per divuit capítols i uns agraïments finals de l’autor. Un total de 489 pàgines a càrrec de l’editorial Amsterdam amb una bona traducció a càrrec de Ferran Ràfols Gesa. L’autor, Colm Tóibín és un dels autors més celebrats de la literatura anglosaxona. Autor de deu novel·les i dos reculls de relats curts. Alguns dels seus títols han estat publicats també pel segell d’Amsterdam Editorial.

La Guerra Freda que durant quaranta anys va enfrontar  els Estats Units i la Unió Soviètica, va incidir d’una manera o una altra en gairebé totes les nacions del planeta.  També va marcar una part important de la nostra trajectòria vital; de fet des del nostre naixement i fins ja entrada la vida adulta, aquest conflicte o, més aviat, la forma de relació internacional que suposava la Guerra Freda, ens acompanyà i condicionà més o menys la nostra visió del món. Ara que analitzem el procés amb una certa perspectiva històrica, forma part de molts dels cursos de formació que  com a aficionats a la història anem fent els darrers anys des que “Gaudim” la història o la cultura en el sentit més holístic del terme gaudir: Revolucions més o menys oblidades, guerres del període, dictadors, subalterns poderosos o llibres més o menys condicionants de la història, ens han acompanyat i ho  continuaran fent probablement en els propers trimestres, cursos o conferències. Durant els anys de durada no hi va haver cap lloc del món on les dues superpotències no ficaren el nas per tal de preservar els seus interessos polítics, econòmics o militars. La Guerra Freda va estendre la hostilitat per tot arreu  i va convertir el món en un immens camp de batalla; però a diferència del que havia passat en altres pugnes històriques, els Estats Units (EUA) i la Unió Soviètica (URSS) mai no arribaren a l’enfrontament militar directe; donaren suport als enemics del seu oponent (els soviètics als vietnamites, els nord-americans als afganesos), però la por mútua a la destrucció total que implicava l’ús de l’armament nuclear els va dissuadir, tot i que no faltaren moments on la tensió als portà gairebé al suïcidi col·lectiu. La Guerra Freda suposà un enfrontament ideològic entre dues concepcions antagòniques del món i, per tal d’imposar els seus criteris, no dubtaren a desestabilitzar països, envair-los, provocar cops d’estat, etc.

_{La partició d’Alemanya i les noves fronteres de Polònia, amb la nova línia de separació germano-polaca Oder- Neisse que movia la frontera alemanya a l’oest i assignava a Polònia la Prússia Oriental, amb la sortida al mar soviètica de Kaliningrad (Koenigsberg) que es van pactar a la conferència de Yalta, el 4 de febrer de 1945 (historia.nationalgeographic.com.es)}

_{Imatge de la conferència de Potsdam de juliol-agost de 1945 amb Atlee, Truman i Stalin (wikipedia.org)}

L’autor descriu el llarg procés, no tan sols com un conflicte permanent que en alguns moments es troba a la ratlla del precipici nuclear, sinó com un sistema global de relacions internacionals, una manera nova de concebre la realitat que visquérem al llarg de la segona meitat del segle XX. Assistim no només a un relat cronològic, sinó a una història global del segle que ens dona claus per entendre  de quina manera les conseqüències de tot allò defineixen el nostre present. La lectura analítica ens ajuda a entendre que el conflicte va ser en extrem cruent i sagnant i que zones àmplies del planeta varen quedar devastades com a conseqüència dels enfrontaments (Corea, Indoxina, Angola, Etiòpia, Afganistan, entre d’altres). El relat que està profusament documentat, té la virtut  de passar constantment del marc macro a la focalització concreta d’un lloc o un personatge sense abandonar en cap moment la realitat mundial de l’estudi. Diferents situacions geopolítiques formen els antecedents contextuals: la crisi territorial i global d’uns imperis europeus que perderen la seva posició hegemònica en tot el planeta, el model capitalista americà que oferia modernitat, progrés i estabilitat a partir de la  crisi econòmica  de 1890 i el resultat de la primera guerra mundial que anticipava la preponderància del model americà.  La URSS es postula ja al final de la Gran Guerra i la Guerra Civil Russa i, sobretot, en resultar victoriosa després de la Segona Guerra Mundial com una força de primer ordre, dominadora militar de part de l’Europa oriental i central i amb una important ascendència ideològica en els moviments comunistes de tota Europa; el socialisme soviètic es postulava com l’alternativa al lliure mercat liberal i globalitzat americà. Acabada la segona guerra mundial, l’arribada a la independència de les diferents colònies europees per tot el món originaran el Tercer Món, concepte que sovint serà engolit pels interessos de les superpotències en la seva confrontació per la primacia.

_{Imatge dels presidents nord-americans de la Guerra Freda (Truman, Eisenhower, Kennedy, Johnson, Nixon, Ford, Carter, Reagan i Bush pare) (timetoast.com) Alguns dels personatges més rellevants del període: a l’esquerra, Gorbatxov, Fidel Castro i Tito. A la dreta: Margareth Thatcher, Kennedy, Kissinger i Reagan (emol.com) Secretaris del PCUS i presidents de la URSS durant la Guerra Freda: Stalin, Khrusxov, Bréjnev, Andrópov, Txernenko i Gorbatxov (timetoast.com)}

De manera genèrica, la Guerra Freda es divideix en tres grans blocs que segueixen la línia evolutiva dels diferents capítols del llibre: una primera fase (1945 – 1959), un segona fase (1960 – 1969) i la darrera fase (1970 – 1991). Aquests tres blocs que evolucionen cronològicament al llarg del llibre, incardinen capítols específics sobre zones regionals concretes, com ara el tretzè (La guerra freda i Amèrica Llatina), el setzè (La Guerra Freda i Índia) o el dissetè (Voràgines a l’Orient Mitjà). Els primers capítols fan un molt bon retrat dels inicis del conflicte, dels pactes i conferències del final de la guerra l’any 1945 i les conseqüències immediates del trencament de la gran aliança al final de la guerra;  és molt rellevant l’estudi de com s’interpreten de diferent manera els acords finals de la guerra (Yalta, Potsdam…) i la situació a finals dels 40 i de la dècada dels 50 a Europa, sense dubte el primer escenari per importància del conflicte. Les confrontacions armades de la primera fase a Àsia (Corea, Indoxina), posaran en marxa les estratègies defensives i de contenció. En els anys seixanta, s’arriba a l’extrem de  les tensions político-diplomàtiques i a uns nivells extrems d’escalada armamentística. L’arribada de nous lideratges a la Unió Soviètica són molt ben detallades en relació a la repercussió que la sortida de l’estalinisme va provocar en el conflicte. S’analitza de forma prou detallada la irrupció del Tercer Món, sempre en el context del món bipolar que s’estava constituint, amb la Indonèsia de Sukarno, el jove estat Indi de Nehru o les tensions que la Iugoslàvia de Tito va suposar en el marc europeu. Es fa un especial esment de les característiques i conseqüències  de la política intervencionista de les diferents administracions nord-americanes així com dels principis que promogueren la distensió militar i la cohabitació en el món bipolar. La tercera fase analitza, a partir de 1970, les contradiccions  del sistema internacional a la llum del conflicte sinó-soviètic, del gir diplomàtic de l’administració Nixon en les relacions  amb la Xina, i de com la complexitat de les relacions entre diferents actors fa que hi hagi una certa tendència a la multipolaritat dins del sistema creat en les darrers dècades. S’estudia la inestabilitat de l’Orient Mitjà, la crisi energètica i altres conflictes també lligats a la Guerra Freda en altres parts del món, com ara l’intervencionisme dels EUA en la política de l’Amèrica Llatina. Cal esmentar com l’autor explica i detalla el canvi progressiu de les mentalitats en les dècades de 1970 i 1980 que conduiran de manera imparable a la resolució final. Els darrers capítols fan un repàs de com la distensió va fracassar, el retorn de la carrera armamentística, els conflictes africans dels anys 70 i 80, Afganistan i l’emergència de l’escenari geoestratègic europeu i els canvis en les polítiques financeres que suposaren el nou conservadorisme de l’administració Reagan. Les figures de Bréjnev i de Gorbatxov reben capítols sencers on s’explica la importància d’ambdós en les alteracions doctrinals i estructurals de la URSS.

_{Mapa dels blocs l’any 1980: en blau fosc, els països de l’OTAN i en blau més clar els aliats dels EUA. En vermell fosc, els països del Pacte de Varsòvia i en vermell, els aliats de la URSS. En gris, els països no alineats. Els punts vermells indiquen països amb guerrilles procomunistes actives i els punts blaus, països amb guerrilles anticomunista actives (viquipedia.org)}

Una darrera cita de l’autor és un bon resum de les tesis de l’obra: “Per tant, la Guerra Freda tenia relació sobretot amb l’ascens i la consolidació del poder dels Estats Units. Però també tenia a veure amb moltes altres coses: amb la derrota del comunisme d’estil soviètic i amb la victòria, a Europa, d’una forma de consens democràtic que havia arribat a institucionalitzar-se a través de la Unió Europea. A la Xina, va significar una revolució política i social que va dur a terme el Partit Comunista de la Xina. A Amèrica Llatina va suposar l’augment de la polarització de les societats a banda i banda de les línies divisòries ideològiques de la Guerra Freda. Aquest llibre pretén mostrar la rellevància de la Guerra Freda entre el capitalisme i el socialisme a escala mundial, en totes les seves varietats, i de vegades amb totes les seves confuses incoherències. Per tractar-se d’una història en un sol volum, aquest llibre només pot esgarrapar la superfície d’uns esdeveniments complicats. Però haurà complert amb la seva finalitat si aconsegueix incitar al lector a explorar més a fons la forma en què la Guerra Freda va fer del món el que és avui dia”.

_{El mur de Berlín construït l’any 1961 fou un punt d’inflexió en la Guerra Freda (historiata.wordpress.com) La caiguda del mur el 8 de novembre de 1989 representà el final de la Guerra Freda (elperiodico.cat)}

El concepte d’història mundial tal com es contempla al títol, implica una visió incardinada, interrelacionada i necessàriament complexa del que estava succeint a tot el món durant els cent anys  (de la crisi de 1890 com a antecedent directe, fins al col·lapse de la Unió Soviètica l’any 1991) que aborda l’estudi. L’autor, a la llum d’aquesta complexitat, descriu, interpreta i treu conclusions. Una feina feixuga des del moment en què les dades historiogràfiques són immenses i, aparentment, amb poca relació causal. El relat, en general, és una seqüència cronològica, però no sempre, ja que en endinsar-se en un determinat conflicte o subconflicte, necessàriament cal tirar enrere en el temps per entendre correctament les caracteristiques del context. Aquest contínu passar de la visió macro de tota la successió del conflicte en el temps a les visions micro que focalitzen temes o personatges concrets, és, per a mi, una cosa molt rica i al mateix temps et deixa un cert regust de pensar que determinat aspecte o determinat conflicte no estan suficientment desenvolupats. El llibre s’estructura en un apartat introductori, vint-i-dos capítols, una conclusió final, un apartat de criteris i agraïments, les notes finals i un índex analític. Un total de 739 pàgines, editat per Galaxia Gutenberg l’any 2018 i traduït de manera molt bona per Irene Cifuentes de Castro i Alejandro Pradera Sánchez.

_{Caràtula del llibre en l’edició de Galaxia Gutenberg. L’historiador noruec Odd Arne Westad (herder.com.mx)}

Odd Arne Westad és catedràtic de Relacions Estats Units-Àsia a l’Escola de Govern John F. Kennedy de la Universitat d’Harvard. Ha publicat més de quinze llibres sobre història internacional moderna i contemporània, entre els quals destaquen The Global Cold War, guanyador del premi Bancroft, i Restless Empire. És coautor de History of the World. El professor Westad va publicar aquest llibre que ressenyem, en anglès, l’any 2017 amb el títol The Cold War: A World History a l’editorial Basic Books de Nova York.

Aquest llibre narra una de les pàgines més tristes de la història de Catalunya. El sots títol que podeu veure en color vermell en la caràtula del llibre, fa referència a la data de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat de Barcelona, el dijous 26 de gener de 1939. Oriol Dueñas realitza un intens i rigorós viatge pels esdeveniments que van precedir la fatídica data i a les conseqüències immediates de la caiguda i ocupació total de Catalunya que es completa entre el 12 i el 13 de febrer.

El relat s’articula en tres parts; la primera (La desfeta) s’inicia el 27 de març de 1938 amb l’ofensiva de Llevant que propicià que el front de guerra entrés per primera vegada en terres catalanes, concretament a Massalcoreig, poble del Segrià prop de Lleida on les tropes del Cos de l’Exèrcit Marroquí comandades pel general Yagüe irromprien el dia 3 d’abril després que els dies anteriors la ciutat patís intensos i sagnants bombardejos aeris. Dos dies després, el 5 d’abril, els rebels derogaren l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. L’ofensiva continuà cap al nord seguint les ribes del Segre i la Noguera Pallaresa fins la Vall d’Aran; l’ocupació de les centrals hidroelèctriques pirinenques privà d’energia elèctrica tota la Catalunya republicana. Al sud, l’ocupació s’estengué al llarg de la riba dreta de l’Ebre que no aconseguiren travessar en cap punt. La repressió s’inicia en les zones ocupades de manera immediata, tot sent el Pallars la zona on l’acarnissament va ser més gran. Després de l’interval que suposà la fracassada contraofensiva republicana de l’Ebre (25 de juliol fins el 16 de novembre de 1938), el col·lapse de l’exèrcit republicà ja no admetia interpretacions i l’ofensiva final feixista s’inicià el 23 de desembre amb el front completament trencat. En aquesta part del llibre es narren de manera detallada i dia a dia, els esdeveniments previs a la caiguda de Barcelona (des del dia 21 de gener fins el dia 25), tot utilitzant dades historiogràfiques i testimonis escrits de persones que visqueren aquells dies terribles. Es descriu la sortida del Parlament de Catalunya, l’evacuació d’infants i el paper de l’Ajuda Suïssa en aquesta evacuació. El dia 23 de gener es declara oficialment l’estat de guerra pel govern republicà que fins aleshores i formalment, estava en estat d’alarma. En aquests dies previs té lloc la sortida cap a l’exili de la majoria dels intel·lectuals catalans i del govern de la Generalitat; en concret Lluís Companys, acompanyat del president del Tribunal de Cassació Josep Andreu i Abelló, sortí el dia 24.  Els dies previs, els bombardejos aeris franquistes van ser intensos i van contribuir a una sortida caòtica de  centenars de milers de persones que abandonaren penosament  la ciutat camí de l’exili. Un aspecte interessant d’aquests dies previs a la caiguda, són els plans de destrucció de la ciutat, tot practicant una tàctica de terra cremada que no es van arribar a concretar. El darrer numero del DOGC (Diari Oficial de la Generalitat de Ctalunya) publicat el 25 de gener, ofereix informació curiosa i sorprenent en el dia previ a la desfeta. Per acabar aquesta part, esmentar l’assalt que part de la població feu la nit del 25 al 26 de gener als magatzems de queviures davant les penúries i la fam de dos anys i mig de guerra.

La segona part narra la caiguda: 26 de gener de 1939. La immensa pinça que  els cossos d’Exèrcit Marroquí i de Navarra van fer des del Baix Llobregat i pel Vallès occidental tot confluint en una ciutat que finalment es declarà oberta i no oferí cap mena de resistència. És interessant la manera com la població va rebre les forces d’ocupació que va anar per barris, des dels “suburbios” o barris populars on la gent els rebé amb indiferència, tensió i de manera hostil, als barris més benestants on hi havia gent que feia temps esperava l’arribada de las “fuerzas nacionales” o simplement respirava amb el final de les hostilitats. És molt detallada l’explicació de la manera com l’autodenominat l’Exèrcit d’Ocupació pren les diferents entitats i institucions de la ciutat. Així mateix, l’endemà 27 de gener i els dies posteriors són importants per explicar com la “nueva España Imperial” pren els ressorts del dia a dia: la premsa, els cinemes, el teatre i imposa la “lengua del imperio”. És remarcable el nou paper de l’Església, que ja des de l’endemà deixarà la seva empremta col·laboracionista amb les anomenades (i repetides) misses de campanya. El darrer apartat d’aquesta segona part narra els esdeveniments que tingueren lloc fins la completa ocupació del país el dia 13 de febrer de 1939.

_{El general Yagüe envoltat de tropa a la plaça Catalunya (naciodigital.cat) Tropes marroquines desfilant pel passeig de Gràcia (elperiodico.com) Missa de campanya a la plaça Catalunya. L’exaltació religiosa, des del primer moment (pinterest.es) La Vanguardia del dia 27 de gener ja “al servicio de España i del Generalísimo Franco” sota la direcció de Manuel Aznar i Josep Pla arribats a corre-cuita des de Sant Sebastià (lavanguardia.es) El nomenclàtor dels carrers i tots els senyals de catalanitat van desaparèixer i van ser perseguits (barcelofilia.blogspot.com) El camp de concentració d’Horta en l’actual recinte dels Llars Mundet ocupava els espais de l’actual facultat de Pedagogia i Ciències de l’Educació de la UB (beteve.cat)}

La tercera part se centra en la postguerra: gana, por i repressió i sintetitza en el títol el que va venir a sobre els catalans: la contundent, inexorable i definitiva divisió entre vencedors i vençuts, les penúries, la gana i l’estraperlo i, sobretot, els complexos sistemes de repressió basats en la delació i les denúncies i amb quatre potes operatives: la columna d’ “Orden Público y Policía de Ocupación de Barcelona”, el “Servicio de Información y Policía Militar, SIPM”, el 19º “Tercio de la Guardia Civil” i l’anomenat “Rondín Antimarxista”. Tots ells s’abrandaran sobre la població presumptament desafecta, amb un seguit de camps de concentració i establiments penitenciaris que donarien lloc a la “Justicia de Franco” amb els consells de guerra sumaríssims i el Camp de la Bota com a escenari final dels horrors repressius. El final del capítol acaba amb la detenció i afusellament del president Companys.

El llibre comença amb un breu pròleg de l’Agustí Alcoberro,  director de la col·lecció Dies que han fet Catalunya (Editorial Rosa dels Vents) i una breu introducció a mode de síntesi del llibre i que dona pas a les tres parts de l’obra que acabo de sintetitzar. Una valoració final del que va representar aquella dolorosa i terrible derrota, dins del context internacional en què es va produir i l’abundant i acurada bibliografia, tanquen aquesta obra amb un total de 301 pàgines. L’Oriol Dueñas utilitza en el seu relat molts testimonis, dietaris i memòries de persones que van viure aquells tràgics fets des de punts de vista oposats, de l’alegria i prepotència dels vencedors o des del dolor i la por dels vençuts. La lectura és fàcil, amena, l’autor ha fet un important exercici que és el d’utilitzar un llenguatge proper que sense defugir del rigor, facilita la lectura a un públic ampli que vol aprofundir en aquesta dolorosa i transcendental pàgina de la nostra història contemporània.