De resultes d’entretenir-me en passatemps històrics, quadern núm. 1 dels textos de Josep Mª Bunyol i de les il·lustracions d’en GuiBo: “Fes història sense aixecar-te del sofà !”. He descobert, o no…!! què:
Els Segadors prové d’una cançó eròtica que es va transformar, el 1640, en un crit de guerra.
Seguirem la petita i singular història i els processos de canvi que ha fet que aquesta cançó s’hagi convertit en l’himne nacional de Catalunya.
Castella enfrontada amb França per la possessió de nous territoris, el que coneixem com la Guerra dels Trenta Anys, el ministre i privat del rei Felipe IV, el Conde Duque de Olivares versus el Cardenal Richelieu 1618-1648, veu l’oportunitat de portar el conflicte als Pirineu, i així implicar-hi els catalans… aprofitant “la presencia delas tropas españolas… para reducir estos Reinos de que se compone España al estilo y a las leyes de Castilla…”
Revolta Santa Coloma de Farners
El privat del rei va intentar reformar la monarquia per aconseguir una unitat més gran dels països on aquesta regnava, però la seva agressiva política exterior i ambiciós projecte centralitzador, acabaren arruïnant les arques de la corona provocant greus crisis internes, en el marc de la Guerra dels Trenta Anys i conflictes interns com la revolta catalana i la portuguesa, produint l’esgotament d’aquesta monarquia en el segle XVII.
La calma abans de l’Esclat
Catalunya aliena als problemes entre els Habsburg espanyols i la França dels Borbons va patir l’ocupació de les tropes i els seus abusos devastadors, com a conseqüències de l’allotjament forçós de soldats.
pillatges, violacions i saquejos
El 14 de maig de 1640 començar la revolta als carrers i places de la vila de Santa Coloma de Farners, Riudarenes i Amer arran de la negativa dels veïns a allotjar tropes de Felipe IV.
Les terres catalanes viuen els abusos del rei de Castella. Per ordre d’un oficial cuirasser castellà, el mas de can Martí allotja uns soldats, però això desencadena uns fets terribles. L’hereu, en Joan Martí, mata dos cuirassers que han provocat la mort de la seva promesa. Mentre el jove es veu forçat a ocultar-se, els militars calen foc a la masia i maltracten la seva família. El Principat es converteix en el front estratègic de les forces d’ocupació que cometien tota sèrie d’abusos, sacrilegis, saquejos, violacions, crema de masies, esglésies i conreus, que desencadenant en l’alçament popular, que seria l’origen de la Guerra dels Segadors (1640-1652).
Massacre dels defensors i població civil – setge de Cambrils 13/16 desembre 1640
Els catalans en plena època del bandolerisme, estàvem familiaritzats amb l’ús d’armes de foc, a cada casa hi havia com a mínim un trabuc.
La melodia d’Els Segadors es va manllevar d’una cançó eròtica popular. “Els tres segadors i la dama”, en què la falç era una altra cosa.
“Gràcies al llibre: De cançó eròtica a himne nacional, de l’autor Jaume Ayats, professor d’etnomusicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), descriu com:
Els Segadors provenen de la cançó popular que detalla com tres joves segadors, ufanosos i ben dotats, baixaven de les muntanyes, per tal de segar als camps de la plana, i una mestressa, impressionada per la visió de la seva “falç”, hi envia la criada per acordar amb ells una cita. Per això, hom deia aleshores «Bon cop de fal·lus!». Poc després de la revolta del 7 de juny del 1640, diada de Corpus, però, la lletra de la citada cançó eròtica fou canviada per una altra de molt guerrera -i el «Bon cop de fal·lus!» es transformà en el «Bon cop de falç!»-, que narrava els abusos i les rapinyes comesos per les tropes castellanes a Catalunya i que animava els pagesos a aixecar-se en armes.
Corpus de Sang 1640
L’escriptor Manuel Milà i Fontanals recollí aquella nova cançó, fàcil de memoritzar, que li havia recitat la mare de mossèn Cinto Verdaguer. I, a finals del segle XIX, el jove músic Francesc Alió la recuperà, posant-li, posteriorment, Emili Guanyavents una altra lletra, tot arribant aquesta, amb algunes modificacions, però amb multitud de prohibicions (durant les dictadures de Primo de Rivera i de Franco, sobretot), fins als nostres dies. Cal recordar que el Parlament de Catalunya, després de la recuperada democràcia, declarà Els Segadors com a himne oficial de casa nostra. Concretament, el 25 de febrer del 1993.
Emili Casademont i Comas (Girona, 1936 – Figueres, 2012). Periodista i escriptor.
Revolta dels segadors – Museu d’Història de Catalunya
“Amb motiu de la revolta de 1640, la melodia hauria estat adaptada a una balada anònima que narrava els abusos de les tropes castellanes i que feia una crida als pagesos a revoltar-se”.
Enciclopèdia catana.cat “els tres segadors i la dama”
Pirotècnia: festa de la Revolta Sta. Coloma de Farners
Fotos i doc: Sapiens.cat – Ajuntament de Santa Coloma de Farners: festa de la revolta dels segadors. – 3Cat. Bon cop de falç – la història de l’himne: 9 set. 2014
1992 els JJOO, no solament guanyaren medalles… li donaren ales. Es reconstruí i billar de nou. Tornar a mirar arreu, i es dona a conèixer al món. Es recuperen les platges, la ciutat va canviar de façana i d’imatge. Els barris antics recuperaren la veu, la sintonia, les arrels. Montjuïc va renéixer d’ençà del 1888 i del 1929…
Els Jocs Olímpics d’Estiu, oficialment Jocs Olímpics de la XXV Olimpíada, entre els dies 25 de juliol i 9 d’agost de 1992 varen suposar una transformació profunda de tota la ciutat i de societat catalana en conjunt. La primera com a resultat d’una gran quantitat d’obres d’adequació per la configuració de la ciutat, aprofitant l’oportunitat de l’esdeveniment sense caure en l’error d’orientar-los exclusivament al seu servei.
L’encesa del peveter olímpic més espectacular de la història.
L’Anella Olímpica.
El món va descobrir una Barcelona renovada, orgullosa de les seves cicatrius. Avui la ciutat batega en cada una de les pedres del gòtic, en cada una de les notes del Palau de la Música, en cada escena del Liceu, en cada un dels seus traçós de grafits rebels, en cada una de les exposicions del MNAC, en cada un dels seus barris i carrers, en cada un de… La ciutat no dorm, torna a cantar en català. Rep al món sense oblidar qui som i on volem anar.
Des del cim del Tibidabo fins a les ones i platges de la Barceloneta respira llibertat, art, història i resistència. Cada plaça ha estat i és escenari de lluita, celebracions de festes i de dol. Res d’ella és casual. No és només modernisme, que també, és sang, és foc, és poesia arquitectònica que sorgeix i brota del seu dolor i glòria.
Els turistes bocabadats l’admiren, però pocs entenen que sota el Mosaic de Gaudí hi ha segles de fúria continguda, de lluita i de bellesa salvatge.
La ciutat no es pot explicar, se sent, si camina, es viu. I qui la trepitja per primera vegada descobreix noves sensacions… que et fa canviar la seva imatge i no torna a ser la mateixa.
Barcelona una ciutat que amaga secrets mil·lenaris entre els seus carrers.
Barcelona no busca agradar, que també, majoritàriament busca imposar-se. No és una postal, és un rugit, és escletxa i or. És Mediterrani i muntanya en guerra amorosa.
Les Rambles no són sols flors i músics, són testimonis de secrets, de crits polítics, de manifestacions populars, de lluites obreres, de melancolies, de batusses i corredisses policials i de petjades que no es detenen…
Sense oblidar l’atemptat islamista del 17 d’agost de 2017, després de l’atemptat de l’11 S de 2001, que és materialitzat amb la guerra de l’Afganistan i la invasió de l’Iraq, amb la consegüent resposta dels diferents atacs terroristes contra els països membres de la coalició (Madrid 2004, Londres 2005, i altres).
17 d’agost 2017 – Foto “El País”
El setge i els fantasmes del Born del 1714 encara xiuxiuegen i es reviuen les seves memòries. Les parets de Santa Maria del Mar i el Fossar de les Moreres, encara respirant lluita i llibertat.
En el Raval es barregen en rebel·lia la multiculturalitat. Gràcia vibra amb l’esperit popular. Sans treballa el comerç de barri. El Clot es reinventa. El Poble Nou es modernitza. Sant Andreu batega. El Born i la Ribera reviu i s’exalta. Les Roquetes es reivindica. El Carmel esclata. L’Eixample s’actualitza… Cada barri és un cor diferent bategant dins del mateix cor i la mar l’abraça, però no la domèstica perquè Barcelona mai s’agenolla davant ningú. Barcelona resisteix fins i tot quan somriu. La seva història no sols s’aprèn en els llibres, es veuen en les seves cicatrius i s’escolta en la veu dels seus avis.
Barcelona no va ser feta per turistes, va ser feta pel poble per la seva pròpia gent, per guerrers, artistes somiadors, per als qui entenen la seva ànima.
I ara que pots conèixer part de la seva història… Diga’m!!, deixaràs que t’ho expliquin o vindràs a viure-la.
I donem gràcies per estar en una democràcia plena i amb un estat de dret que garanteix els drets col·lectius i individuals (?)
L’ADN espanyol colonitzador i malaltís bé de lluny.
Però sant tornem-hi, que no ha estat res … Vàrem tornar a patir un altre assetjament – art. 155 – repressió, exili i presó…, subordinació, submissió, prohibició lingüística i cultural… dels mateixos actors del passat portadors d’ADN cansi i repugnant. Tot i les seves promeses projectades durant dècades, els espolis tributaris soferts, la manca d’inversions i promeses incomplertes, pressupostos del tot ignorats i retallats contínuament, infraestructures abandonades i moltíssimes promeses mai realitzades… I el maltractament i l’odi, envers la nostra llengua:
“conforme a lo establecido en la Constitución Española … reconoce la existencia de lenguas cooficiales en España junto al castellano… debiendo ser especial objeto de respeto y protección … reconociéndose el derecho del ciudadano a emplearlo y la obligación de los poderes públicos de garantizar este derecho, así como proteger y promover su uso…”
… L’atac continuo i les agressions sofertes dia sí i dia també cap a la nostra llengua i l’odi etern a tot el que és català, no ha cessat… Hi ha una Barcelona i una Catalunya que batega i que no es rendeix…
Quaranta anys després: U d’octubre 2107 – Carrer Sardenya/Diputació.
U de febrer de 1976 – Amnistia.
Ni Oblit ni Perdó… “Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer”
El 155: Va durar des de les 20.26 hores del 27 d’octubre de 2017, dia de la declaració unilateral d’independència de Catalunya (DUI), fins a les 12.41 hores del 2 de juny de 2018.
“El Judici als líders del procés independentista català, legalment Causa Especial número: 20907/2017 del Tribunal Suprem d’Espanya, i popularment conegut com la Causa del procés, va ser un judici oral que va començar el 12 de febrer de 2019 en el Tribunal Suprem d’Espanya i que va finalitzar el 14 d’octubre de 2019, vuit mesos després, amb una sentència en la qual el Tribunal va condemnar per unanimitat per sedició i malversació els acusats polítics i per sedició els líders de les entitats cíviques”.
I així anem!!!
I finalitzem amb “La Covid”, punt d’inflexió mundial, però que el dia d’avui, els humans hem deixat aparcat, com si fos d’èpoques passades, de la Barcino Romana. Oblidem la memòria.
Manifestació davant el Palau de Justícia – abril 2016
El 5 de maig del 2023, l’OMS va decretar la fi de l’emergència sanitària internacional provocada per la pandèmia, després de més de 3 anys, 20 milions de morts …
Pandèmia de COVID-19: 11 de març de 2020
Documentació:
Extractes i reflexions extretes de tertúlies, articles periodístics, blocs, Casals, Ateneus i d’altres mitjans i d’associacions.
El Born – Plaça del Rei, Saló del Tinell, Casa Padellàs, el MUHBA – Porta de Mar, Pati Llimona – Temple d’August – barri del Call – Museu d’Història de Barcelona, Plaça Pau Vila,3.
Reflex d’una Ciutat i d’una Catalunya que mai es rendeix:
Fotografies: pròpies- la Vanguardia – el Mundo – El País – Betevé Wikipedia – Arxiu fotogràfic.
“T’has preguntat algun cop quants exiliats hi ha hagut a la història de Catalunya?. Quantes vegades hem tingut líders polítics empresonats per defensar les llibertats de la nostra terra ??. Quantes vegades hem tingut gent inhabilitada, gent perseguida per defensar la nostra llengua i les llibertats del nostre país ??. Quants intents de castellanitzar el país hem sobreviscut ??. Quin va ser el primer cop en què es va proclamar una república catalana ??. O com van intentar castellanitzar l’església catalana des del segle XVI ??. O per què els barcelonins van estar disposts a arriscar, fins al final, el 1714 i aguantar un setge de més de 13 mesos ??.
1 d’octubre Sardenya-Gran Via
No som un país de gent dividida, no som un país que perdi sempre. Som un país que cada generació s’ha enfrontat a la repressió castellana. Cada generació ha trobat nous catalans que han defensat les nostres llibertats i han estat disposats a anar a l’exili, a la presó, a ser inhabilitats o, fins i tot, a perdre la vida. I aquesta és la veritable història de Catalunya. No la història d’un poble dividit i perdedor, sinó la història d’un poble orgullós que ha sobreviscut contra tot pronòstic”.
Llibre: Ànima de República – d’Aleix Sarri
Protestes contra la sentència del judici al procés independentista català
Al llarg de la història de Catalunya hi ha hagut cinc declaracions d’independència:
La primera la de 1641, la de Pau Claris durant la Guerra dels Segadors, dins del regnat de Felipe IV. La guerra durà dotze anys. Pau Claris, president de la Generalitat proclama la independència l’any 1642 sota protecció francesa. Per Catalunya no hi havia cap diferència entre estar sota el rei de França o del d’Espanya. Finalment, amb la traïció de França i a canvi d’entregar el Rosselló, amb el tractat dels Pirineus, vàrem tornar a formar part de Castella, de la corona hispànica. La independència durà una setmana.
La segona vegada, fou en 1873, en el context de la Primera República. Proclamació de l’Estat Català dins de la Federació Espanyola a càrrec de Baldomer Lostau i Prats, que sols va durar unes quantes hores, perquè l’estat espanyol envia les tropes per reprimir a la ciutadania (again).
Aquesta independència era bàsicament l’autonomia, que més o menys tenim a hores d’ara.
Aldarulls en contra de la sentència del procés: 12 d’octubre 2019 – Pç. Urquinaona
La tercera vegada fou l’any 1931, durant la segona república, 14 d’abril. Francesc Macià líder d’ERC, des del balcó del Palau de la Generalitat proclama la República Catalana dintre de la federació Ibèrica. Aquesta República durarà tres dies i serà l’única vegada a la història que Catalunya renunciarà a la independència a través del diàleg i no de la violència. El govern provisional de la República espanyola proposa a Macià una Institució d’autogovern, i així es recupera la Generalitat de Catalunya, amb l’Estatut de Núria del 1932. Va ser la primera vegada que l’autonomia de Catalunya fou reconeguda per l’estat espanyol en tota la seva història.
Aldarulls i mobilitzacions en contra de la sentència del Procés – Tsunami Democràtic
La quarta seria en 1934, el 6 d’octubre Lluís Companys, proclamarà la Nació Catalana. Aquesta independència durarà 10 hores, perquè (again) l’estat espanyol enviarà de nou a l’exèrcit a reprimir a la població civil, amb tirotejos, molta violència i molts morts. La Generalitat va ser suspesa, Companys i el seu govern condemnats a presó. El 1936, Companys va ser alliberat i la Generalitat restituïda. Però això durarà poc, perquè amb el cop d’estat del juliol del 36, s’inicia la Guerra Civil, i és de tots conegut el que va succeir amb la victòria de les forces feixistes. L’any 1940 Companys és afusellat a Montjuïc.
La cinquena vegada va succeir ara fa vuit anys i no cal recordar-ho, ja que tots o vàrem viure en persona.
En el centenari de la mort del seu Arquitecte més Universal, la Sagrada Família batega i és l’exaltació de Barcelona i de la Catalunya sencera.
El temple ha estat objecte de diverses crítiques i polèmiques. Una de les més recurrents ha estat la seva vinculació amb el catalanisme. Ha estat freqüent lloc de reunió i d’actes reivindicatius.
Envers el seu estil de construcció, ha tingut les seves polèmiques. Ha sofert canvis substancials segons les èpoques, amb grups d’arquitectes noucentistes – l’estil que va succeir i desplaçar al modernisme – tot i seguir el projecte i disseny d’Antoni Gaudí. L’any 1987, un fort debat entorn l’elecció de Josep Maria Subirats, per la realització de l’escultura de la façana de la Passió, d’un estil abstracte/avantguardista, molt allunyat de l’estil inicial del temple. Amb altres reivindicacions constants, la més preocupant el traçat del túnel del TGV pel carrer de Mallorca.
Del que si estem convençuts és que el temple de la Sagrada Família és una gran obra d’art, finançada per donacions i per les entrades dels seus milions de visitants que anualment queden impressionats i la reconeixen com a símbol mundial de l’art modernista.
La seva fama ha destrompassat la nostra terra, i ha donat a conèixer Barcelona i la seva catalanitat al món.
Barcelona tota una càrrega històrica impressionant.
Ildefons Cerdà traça el seu pla simètric/geomètric: l’Eixample (1860). Barcelona torna a respirar i torna a expandir-se amb fúria nova i renovadora.
És la ciutat més planificada del món, els carrers estan organitzats com una gran plaça. La capital arquitectònica d’Europa, està formada per cent metres per cent metres quadrats, d’una estructura en quadrícula oberta i igualitària, amb xamfrans de 45º per permetre una millor visibilitat, carrers de 30 a 50 metres d’amplada, com si es tractés d’un joc de “Legos”. Aquest pla urbanístic dissenyat fa més de 160 anys, avui dia encara és del tot avantguardista.
Hi ha quatre carrers a Barcelona que quan Ildefons Cerdà va projectar l’Eixample va haver de prendre una decisió important. Quins dels antics camins que unien Barcelona amb les seves viles veïnes, s’integrarien al nou tramat urbà.
En el seu projecte sols va mantenir el passeig de Gràcia, altres han arribat als nostres dies, sobrevisquin al pla Cerdà.
L’avinguda Mistral: que segueix el traçat d’un antic camí romà, que posteriorment seria el Camí Reial. Uneix Barcelona amb Madrid i València, connectant Barcelona, des del mercat de Sant Antoni amb les viles de Sans, Hostafrancs i la Bordeta.
L’avinguda de Sarrià: que unia Barcelona amb la vila de Sarrià; en el projecte inicial no hi figurava. Elimina tot rastre de l’antic Camí de Sarrià i per un costat si construeix l’Hospital Clínic. Per això l’actual avinguda de Sarrià comença al carrer Comte d’Urgell.
Ildefons Cerdà i Sunyer
Carretera de Ribes: Connectava l’antiga ciutat, a través d’un camí romà amb la plana de Vic i els Pirineus, fins a Ribes de Freser. Partia des del portal de Santa Clara a tocar de l’Arc de Triomf, i del Fort Pienc, entre els carrers de Marina i Lepant, es conserva pam a pam, si seguim el seu traçat pels carrers del Clot, Gran de la Sagrera i Gran de Sant Andreu, arribem a la carretera de Ribes.
Carrer de Pere IV: és un altre Camí Reial. Va ser la principal entrada i sortida de Barcelona amb direcció a Mataró, Girona i França, si seguim el seu traçat arribem a la carretera de Mataró.
Qui estima una ciutat somia deixar la seva empremta en ella. Que sentiria avui Ildefons Cerdà, després d’un segle i mig, on canvien les modes i altres regles del joc, però no el tauler que va dissenyar. El seu exemple d’urbanisme va ser tremendament criticat, sobretot pels arquitectes…, per ser enginyer i no arquitecte.
L’Eixample: Projecte revolucionari de reforma i eixample de la Ciutat, d’estructura d’illes de cases octogonals i xamfrans de 45º per facilitar la visibilitat i el trànsit.
Antoni Gaudí entra en escena, i amb ell l’Art es desborda. Les pedres es corben, els colors embogeixen. La Sagrada Família s’alça com una Catedral. La primera pedra es col·locà el 19 de març de 1882, Antoni Gaudí se’n fa càrrec del 1883 fins al 1926 (any de la seva mort accidental), obra inconclusa avui dia, la nostra joia més daurada. Tot i que la ciutat no necessita acabar-la. La seva grandiositat i bellesa està en el seu desafiament constant. La Bíblia de Pedra.
Antoni Gaudí i Cornet
Riudoms i Reus enceten l’any Gaudí el passat 8 de novembre de 2025
1926
rarehistoricalphotos.com – 1897
L’any 2026 estarà dedicat a commemorar a l’arquitecte català Antoni Gaudí i Cornet. En el centenari de la seva mort, es vol apropar a la ciutadania l’obra d’un dels seus arquitectes més universals amb una visió transversal, territorial i d’internacionalització. Difondre i donar a conèixer les diferents obres i la figura de l’“Arquitecte”. Divulgar i promoure els treballs de recerca envers la seva obra i crear un Congrés Científic, per apropar l’arquitectura del “mestre” al públic local, en especial a les noves generacions, transmetent els valors, artístics, tècnics i científics, inspirats en la natura i les humanitats, allunyant la percepció dels seus edificis, als merament observats com a objectes turístics.
Barcelona és una gran obra mestra arquitectònica, quedaràs aclaparat per la grandesa i dedicació dels seus arquitectes, dels seus edificis colorits i bojos, gòtics, de monuments medievals, de l’edat mitjana, amb els seus barris i esglésies històriques i de la quantitat dels seus edificis modernistes.
República, guerres, bombes, repressions, vagues, morts… És constant la tendència incendiària que repetidament es produïa a Barcelona des de la bullanga de 1835.
“Novecento”: la pel.lícula de l’exaltació de la lluita del moviment obrer.
L’Espanya de finals de segle XIX i principis del XX és la d’una nació fracassada. Aquest context a Catalunya va ser l’adequat per al desenvolupament intel·lectual i educatiu de primer ordre i punta de llança de la pedagogia del seu temps, amb la creació de l’Escola Moderna, i també d’aplicació en plena Guerra Civil, durant la Revolució Social espanyola del 36. – Veure la pel·lícula: “el Mestre que va Prometre el Mar”.
El pedagog F. Ferrer i Guàrdia
Barcelona juliol de 1909, es converteix amb un polvorí quan el govern d’Antoni Maura ordena l’embarcament de joves, pares de família i obrers a la guerra colonial al Marroc, on els fills de famílies benestants podien comprar l’exempció. La indignació es converteix en protesta i en insurrecció. Els carrers de Barcelona són saquejats, les esglésies i convens cremats, és profanant tombes de religioses… l’estat respon amb duresa, el govern declara l’estat de guerra; l’exercit reprimeix de nou amb brutalitat amb centenars de morts, ferits i detinguts. Entre ells el pedagog i lliurepensador Francesc Ferrer i Guàrdia, creador de l’escola moderna laica mixta i democràtica dirigida a les classes socials més baixes. Acusat sense proves d’instigador de la revolta i incitador de l’odi al sistema polític i del sistema religiós vigent, és executat com a represàlia el 13 d’octubre de 1909 al castell de Montjuïc… juntament amb altres quatre innocents més, tot i les protestes internacionals.
Profanació del convent de les Saleses
Es coneix com a Setmana Tràgica les revoltes populars que succeïren a Barcelona i altres ciutats industrials catalanes, entre el 26 de juliol i el 2 d’agost de 1909. A resulta d’aquests fets la ciutat va rebre el sobrenom de “La Rosa de Foc”. El detonant d’aquestes protestes va ser la mobilització de reservistes per ser enviats al Marroc, on el 9 de juliol havia començat la guerra de Melilla. La història oficial del règim, relata que fou una insurrecció anarquista.
“Rosa de Foc”
Embarcament de tropes cap a Melilla fotos La Vanguardia
La Setmana Tràgica no només revela la profunda desigualtat política i social de l’Espanya de començament del segle XX, sinó que marca un abans i en després en les relacions entre el poble i el poder. El que vara començar com una protesta contra la guerra, acabar com advertència. Barcelona va ser un poble què preferir morir de peus, abans que viure agenollat.
Un capítol a part és la importància del Rec Comtal per proveir d’aigua a la ciutat de Barcelona, que té el seu origen medieval, des d’una resclosa d’aigües freàtiques (Montcada i Reixac), amb una infraestructura d’uns 12 quilòmetres, però que inicialment ja subministrava aigua a l’antiga Barcino a través dels aqüeductes romans. Així doncs, el Rec Comtal és hereu d’aquell aqüeducte romà de Barcino.
Un grup de dones fent la bugada al Rec Comtal, al seu pas pel càrrec Marina amb Gran via – any 1915. Autor i arxiu no identificats.
La Casa de la Mina i el Reixagó són el punt on encara avui l’aigua del Rec Comtal surt a la superfície.
El Rec Comtal està viu, entre els barris de Can Sant Joan (MiR) i Vallbona.
El Rec Comtal vist des de dins de la Casa de la Mina de Montcada.
(Vegeu la Guia del Rec Comtal – Caminant pel Rec i la seva història d’Enric H. March).
A començament del segle XX, i coincidint amb la Primera Guerra Mundial (1914) les reivindicacions socials, la pujada del feixisme, l’acció dels esquadristes (a Itàlia: squadristi ó camicie nere), cossos paramilitars i la guerra exacerben els destins polítics, econòmics i socials arreu.
Alemanys a labatalla del Marne
Anglesos ala batalla del Somme IGM
Batalla d’Igueriben – 16/21 de juliol de 1921.
Des de l’esclat de la Vaga de la Canadenca (21 de febrer de 1919), aquests fets es repetirien amb batalla del Rif 1920, conegut com el desastre d’Annual. Sorgeix l’anomenat pistolerisme (1918-1923) regnant de la patronal, per tal d’acabar amb els conflictes obrers, amb la violència anarcosindicalista que assolava Barcelona i la seva àrea industrial. El general Miguel Primo de Rivera donar un cop d’estat el 13 de setembre de 1923, iniciant una dictadura. Va suspendre la constitució de 1876, liquidar i fulminar la Mancomunitat de Catalunya.
El “cametes” passant revista a les forces de Regulars.
Tropes rifenyes
La Segona República Espanyola fou el règim polític democràtic entre el 14 d’abril de l’any 1931 i el primer d’abril de 1939, que va substituir la monarquia d’Alfonso XIII i el període de Restauración borbònica. Aquest període de restauració va posar fi a la Primera República l’any 1874, que dura escassament 22 mesos, de l’11 de febrer de 1873 al 29 de desembre de 1874.
De nou, un altre cop d’estat del 36 en contra del govern constitucional de la Segona República dona principi a la G.C. liderat per la rebel·lió i el cop d’estat dels militars africanistes el 17 de juliol a Melilla, Ceuta, Tetuan i les illes Canàries. La derrota de la República donà pas a una dictadura colpista vigent fins a la mort del dictador el 20 de novembre de 1975.
Aquest esclat colpista donà pas a tres anys esgarrifosos de guerra, on els grups paramilitars falangistes es varen encarregar de deixar ferides i cicatrius, avui encara obertes.
Barcelona i Catalunya torna a lluitar i sagnar… torna a caure… La rendició condiciona; però mai guanya…, mai més vençuts!!
Lluís Companys – Castell de Montjuïc – 15-10-1940
El dictador la sotmet, reprimeix la seva essència, castiga el seu esperit i el seu esforç, la menysprea, es torna a silenciar i prohibir el català i la sardana. Però a les llars, en petits sectors i entorns la flama encara serà viva.
Els assassinats a garrot vil, i execucions sumaríssimes sense judicis, continuaran:
La presó Model
La presó Model: Durant els anys més durs de la repressió franquista (1939-1955), més de 1.600 presos van sortir de la model per a ser executats. Molts d’ells presoners polítics i sindicals del règim franquista, ocupaven les cel.les fins a quadruplicar-ne la capacitat.
El camp de la Bota: Durant la Guerra Civil i sobretot a la postguerra, el Camp de la Bota fou el lloc on s’executaren 1.734 presoners de guerra. En memòria d’aquest fet es construí una placa i es va erigir un monument a la Fraternitat. L’actual Parc del Fòrum.
Memorial víctimes d’afusellament, camp de la Bota – Parc del Fòrum
Via Laietana, 43: Símbol de la pitjor repressió franquista, continua sent un edifici condemnat a l’oblit del terror viscut a la ciutat de Barcelona, on encara es reviu escenes penoses de l’antic règim. S’està intentant, reconvertir l’edifici com espai de Memòria sobre la repressió franquista, fins ara sense èxit. La ciutat lluita per esborrar qualsevol símbol feixista, però cap “gobierno del estado“ està disposat a rectificar i demanar perdó dels fets que envolten aquest espai cervell de tortura i epicentre de repressió, en ple segle XXI.
Al costat de l’edifici hi ha un faristol que vol insinuar molt suaument quelcom dels seus verdaders horrors perpetrats entre les seves parets…
Salvador Puig Anticúltim executat del dictador, pel mètode del garrot vil a la presó model el dia 2 de març de 1974.
Salvador i el mur del franquisme, la història de l’última víctima injusta, terrible execució d’aquesta màquina de l’horror, d’un procés esquitxat des de l’inici. Va estar pres des del dia 25 de setembre al 2 de març. Executat com a venjança per la causa del Carrero Blanco.
Amb la democràcia i després d’una llarguíssima repressió i submissió, de tortures i morts, Barcelona i Catalunya esclata de nou, Orgull, Cultura, Nació, Idioma, Memòria, Lluita, Llibertat, Autonomia, Amnistia, Estatut … Tornem a ser amos de la nostra història i no de la seva ombra.
Documentació: Extractes i reflexions extretes de tertúlies, articles periodístics, blocs, Casals, Ateneus i d’altres mitjans i d’associacions.
Fotografies: pròpies- La Vanguardia – Arxiu fotogràfic -ANC
Després guerres internes¡¡, governadors oposats enfrontant-se entre si, rebel·lions contra Castella… Barcelona crema entre el foc, les malalties s’estenen, la ruïna i entre flames la ciutat crida per la seva llibertat. Es converteix en símbol de resistència. Finalment, Catalunya i la Ciutat cau enfront dels Borbons. Felipe V esclafa la seva ànima, les seves lleis i Institucions, la seva cultura i principalment la seva llengua. Catalunya sucumbeix greument ferida i Barcelona és silenciada, però no morta.
Els Miquelets 1714
Sense oblidar un símbol de les llibertats catalanes, que va ser l’última fortificació en caure enfront de les tropes borbòniques. El preciós Castell de Cardona, una de les fortaleses medievals més impressionants de Catalunya, on homes i dones van lluitar i resistir fins a l’últim alè, en el cor de la sal, de les llibertats i resistències catalanes. Finalment, van capitular el 18 de setembre de 1714, una setmana després que caigués Barcelona, amb honor i sense rendir les seves banderes.
Construït al segle IX en temps de Guifré el Pilós, va ser un punt estratègic, neuràlgic, de resistència i l’últim bastió fidel de les llibertats i de la dignitat catalanes, on batega el cor lliure de Catalunya.
El conseller i almirall Galceran Marquet, amb la capa i barret propis del càrrec.
Castell de Cardona
Recreació del Fort Pius (barcelona memory)
Els Fort Pius fou construït per ordres del primer rei Borbó d’Espanya, Felip V, dins del pla d’instal·lacions militars que va manar aixecar amb l’objectiu de mantenir sotmesa la ciutat i Principat, que li havien fet front en la Guerra de Successió (1705-1715). Aquestes fortificacions comprenien la Ciutadella i un fort avançat, el Fort Pius o Fort Pienc.
Restes Torre Romana de l’angle Est de la muralla de Barcino, a tocar del Pati Llimona.
Cap al 1725 Catalunya, i en especial Barcelona, comença un procés de transformació econòmica, amb la Reial Companyia de Comerç de Barcelona a les Índies (1755) que va assentar les bases del procés industrial del segle XIX.
Amb l’arribada del segle XIX. S’enderroca les muralles medievals.
La indústria del cotó va ser la primera i principal industrialització a Barcelona i conseqüentment a la resta de Catalunya, esdevenir a mitjan segle XIX la principal regió industrial d’Espanya en l’aplicació a gran escala de la nova tecnologia moderna i del sistema fabril.
Barcelona es transforma en mig de la foscor. La revolució industrial la desperta (1832). El fum de les fàbriques omplen el cel. Barcelona entre el sutge rugeix, explota… Neix l’obrer, el treballador, els sindicats, la lluita social i de classes. La ciutat batega amb una força nova insuperable, de dins de les seves entranyes.
Fàbrica de telers
El 6 d’agost de 1835 els obrers, en veure perillar els seus llocs de feina, destrueixen les filadores i els telers incendiant la Fàbrica Bonaplata (1832), situada en el carrer dels Tallers del barri del Raval, com a protesta per la modernització de les màquines de vapor, que els deixaria sense feina.
Fàbrica Bonaplata i restes de la muralla 1833 / 1835
Barcelona fou la primera de l’estat espanyol en fer servir la màquina de vapor i les tècniques metal·lúrgiques per a construir-les i reparar-les.
El primer tren de la península fou la línia Mataró Barcelona. Miquel Biada i Bunyol, va ser el promotor de la Companyia dels Camins de Ferro de Barcelona a Mataró – 28 octubre 1848 – de 29 km de recorregut. Actualment, la Línia del Maresme recorre la mateixa distància en el mateix temps.
Tren de Mataró, màquina núm. 12-any 1860
Barcelona 1853-1972
La Cotonera (1835), situada entre els carres Ferlandia, Sant Vicenç i la Paloma.Vapors Tintoré 1852, situat al dic flotant de ponent del port de Barcelona, va construir el primer vaixell de ferro d’Espanya: El “Ebro”. L’Espanya Industrial (1851-1970), situada en l’actual parc del carrer Muntades i la plaça de Sans. La Maquinista Terrestre i Marítima (1855). Can Batlló (1868) – Escola Industrial, situada al carrer comte d’Urgell, i Can Batlló (1878) situada al barri de la Bordeta, Gran Via de les Corts Catalanes, 159-179.La Hispano-Suiza (1904), situada inicialment a l’avui carrer Floridablanca dels núm. 54 al 64, oLa Canadenca (1919), situada a l’avinguda del Paral.lel.
El manifest comunista (1848) diu: “La història de tota societat fins avui és la història de la lluita de classes”.
Foto de la Revolució dels Pobles
La Revolució de 1848 a la Primavera dels Pobles, es va estendre, pràcticament, per tota Europa i anaren dirigides contra l’absolutisme i els imperis.
Muralla Sta. Madrona
Foto de La càrrega, també coneguda com a Barcelona 1902, és una pintura a l’oli d’estil realista de grans dimensions realitzada per Ramon Casas.
Representa l’ambient de tensió social de final del segle ¡¡a la Barcelona de la revolució industrial.
Al llarg del segle ¡¡i la primera part del la situació sanitària i social de la població de Barcelona s’havia anat fent asfixiant. La muralla medieval que havia permès a la ciutat resistir set setges entre 1641 i 1714 representava ara un fre a l’expansió urbana.
Fotografies: Pròpies, del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya i del Museu d’Història de Catalunya.
Textos: Propis de diverses visites efectuades per la Ciutat – Butlletí Capgròs – Museu d’Història de Catalunya.
Barcelona no és només una ciutat qualsevol, és una ciutat que amaga secrets mil·lenaris en els seus carrers. Barcelona és.
I la seva història sobresurt, rugeix de l’interior de les seves pedres i de les seves cendres. Els seus orígens és remuntant al segle primer abans de Crist.
Barcelona no va néixer tranquil·lament. Molt abans que arribessin les legions romanes, aquestes terres ja tenien amo. El pla de Barcelona, i en especial la façana mediterrània catalana, estava habitat pels laietans, un poble iber astut i treballador, tot un reguitzell de pobles interconnectats que conformaven una potent xarxa de cultures autòctones força desenvolupades. Tots aquests pobles vivien en petits llogarets fortificats, cultivaven la terra fèrtil i extreien metalls dels turons, comerciaven amb grecs i cartaginesos deixant que el Mediterrani portés riqueses.
Entre les onades fenícies, gregues i cartagineses de la Mediterrània, la sang de la terra catalana, juntament amb els ibers i celtes de l’interior de la península, va sorgir el xoc entre aquestes tribus mestisses: els coneguts celtibers famosos per la seva resistència contra els romans. Aquest seria el resultat d’una evolució al llarg del primer mil·lenni a.n.e.
Des de dalt de les Maleses, al fons el Turó de Montcada i la fàbrica de ciment
Jaciment ibèric de les Maleses, Montcada i Reixac – Serralada de la Marina
La història ens diu que van ser els cartaginesos, específicament Amilcar Barca que va fundar la ciutat l’any 230 abans de Crist i els ibers l’anomenaven Barquino. Tot i que es diu que això és només una llegenda.
Porta de Mar/Pati llimona
Temple d’August C/ Paradís, 10 Ciutat Vella
…I arribà Roma, i amb Roma arribà l’ordre, l’ambició i el formigó. Això sí que és cert. Van construir una ciutat emmurallada, temples i carrers rectes. Entre els anys 15 i 10 abans de Crist, sota el mandat de l’emperador August es va establir un assentament anomenat Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino, situada més o menys en el que avui coneixem com el barri Gòtic.
Decumanus-Porta Pretòria de Palmira – Síria
Barcino emmurallada.
Barcino va ser concebuda com a premi de retir per als veterans de l’exèrcit romà i també com enclavament estratègic i punt de control entre les ja poderoses Tarraco i Emporiae. Amb els anys és convertir en una joia imperial, la ciutat va créixer. Aquesta colònia romana es transformaria en una de les ciutats més vibrants de la Mediterrània…, les seves pedres van veure les esplendoroses legions romanes, emperadors poderosos alçar-se, mercats vibrants, es van aixecar muralles imponents, es va construir un fòrum en el cor de la ciutat i aqüeductes portant aigua fresca i vida des de les muntanyes, temples on avui en el carrer Paradís podem apreciar les quatre columnes del temple dedicat a August en el mont Taber (any 15 aC), banys termals per l’oci, fòrums, imponents edificis, clavegueram, quatre portes d’entrada, i per descomptat els seus carrers es van traçar amb precisió d’un enginyer militar, entre els seus eixos principals, el Cardus Maximus, de nord a sud i Decumanus Maximus, d’est a oest.
Aqüeducte de Ferreres – Antiga Imperial Tàrraco.
Emporiae
I com era viure a Barcino ? Imaginat passejant dins de les domus pels seus carrers empedrats on hi havia cases sorprenentment sofisticades, amb espectaculars mosaics de colors i sistemes de calefacció sota terra, amb termes públiques, comerciants venent oli i vi, artesans treballant el cuiro, la ceràmica i el metall, els magistrats discutint les lleis de l’imperi, els soldats amb les seves armadures explicaven històries de déus i herois… Avui podem transitar per aquells carrerons on ara només ens queda el ressò d’aquells records, on la vida era bulliciosa, en mig d’un garbuix de cultures on el llatí es barrejava amb les llengües locals.
Aqüeducte Barcino
Muralla i torre de defensa s. IV dC. Plaça dels TraginersAqüeducte de les Ferreres – Imperial Tàrraco
Any 711
Quan Roma va caure (476 dC) entraren els visigots, portaren espasa i creu, poder i ruïna, Barcelona resistir i es va negar a desaparèixer.
Després vingueren els musulmans (aprox. 711), tot i que la seva presència fou breu, va ser molt decisiva culturalment i econòmicament.
Barcelona s’obre fora muralles.
Barcelona assetjada fou reconquerida amb fúria i violència pels carolingis (segle VIII). Aquests varen vèncer als musulmans a la mítica batalla de Poitiers; l’any 751 conquerir Narbona; l’any 785 Girona i l’any 801 Barcelona, on s’establirà un territori fronterer. Aquest territori entre els Pirineus i el Llobregat, es dibuixa la primera Catalunya, donant pas a dos mons diversos. L’Imperi Carolingi al nord i el califat de Còrdova al sud.
Fou quan la marca hispànica nasqués com a frontera de guerra. Barcelona des de llavors, va aprendre a sobreviure a triar entre imperis, traïcions, batalles i lluites internes i eternes. Barcelona assetjada es nega a desaparèixer.
La Catedral del Mar Barri de la Ribera – 1352
Segle XI, amb el comte de Barcelona, la ciutat s’obre amb poder i com a potència mercantil, s’expandeix per tota la Mediterrània, forja vaixells, ports i aliances. Els gremis, els comerciants i els armadors floreixen. El Mediterrani tremola.
Catedral de la Sta. Creu i Sta. Eulàlia – 1339
El Gòtic català s’alça amb pedres fosques, esglésies, palaus, claustres, convents, cases senyorials, que encara avui dia … murmuren, ressonen històries.
Els bastaixos van ser portuaris i carregadors medievals a Barcelona (segles XIII-XV) famosos per transportar a coll les pedres per construir la basílica de Santa Maria del Mar des de Montjuïc.
Carrer Montcada
El carrer de Montcada, entre el carrer de la Princesa i la plaça del Born, data del 1148, quan Guillem de Montcada va cedir les seves terres a la ciutat.
Entre els segles XIV i XVIII es va convertir en el centre de la vida senyorial barcelonina i on es localitzen un bon nombre de palaus de l’època gòtica, molts dels quals reconvertits en museus.
El Museu Picasso, un dels més visitats de Catalunya. Es va inaugurar el 1963 al Palau Aguilar, i amb el temps va anar incorporant els edificis contigus: el Palau del Baró de Castellet, el Palau Meca, la casa Mauri i el Palau Finestres.
La Catedral des d’un dels carrers del Gòtic.
Palau gòtic – Museu Picasso – Carrer Montcada
El Museu de les Cultures del Món està instal·lat al Palau Nadal, del segle XV,¡¡ en un palau gòtic del segle XIII, el Palau dels Marquesos de Llió,¡¡ on destaca la senyorial entrada per a carruatges que dóna pas a un tranquil pati interior. Altres construccions destacades són el Palau Dalmasses (segle XVII), que conserva la capella gòtica, i el Palau Cervelló-Giudice (segle XV), amb una porta d’arc de mig punt i quatre gàrgoles a la teulada, que des del 1974 ocupa la Galeria Maeght.
Pont del Bisbe – Porta Praetoria Decumanu
Plaça del Rei – Saló del Tinell
La corona d’Aragó converteix (Ramon Berenguer IV-1162) Barcelona com a far marítim punta de llança naveguen fins a Sicília, Nàpols, Atenes… La ciutat mana sobre el Mare Nostrum.
El saló del Consell de Cent.
Ramon Berenguer IV comte de Barcelona i Girona, príncep d’Aragó i comte de Ribagorça
1249 Jaume I el Conqueridor, concedeix a la ciutat de Barcelona el dret d’autogovern i es crea el Consell de Cent. Aquests cent homes eren escollits per sorteig i cap dels seus integrants era ni noble ni eclesiàstic. Tots eren comerciants artesans, burgesos i que pertanyien als diferents gremis de la ciutat. El que converteix en especial el Consell, és la relació que tenien amb el rei. No és una institució que acata la llei del rei, sinó que negocien amb ell d’igual a igual. Els membres del consell eren renovats anualment. Així doncs, el nombre de consellers que formà el Consell de Cent de la Ciutat de Barcelona, durant la seva dilatada missió, fou de 456 consellers. El primer conseller en cap, l’any 1257, fou Ponç d’Alest i el darrer va ser Rafael Casanova, el 1713-1714.
Quan el rei prenia possessió, davant el Consell de Cent feien un jurament:
“Nos que valeu tant com vós, jurem davant vós
Que no som millor que nos,
Que junts valem més que vós
I que us acceptem com a rei i sobirà, sempre i quan
Respecteu nostres llibertats i lleis.
Però sinó, no !!”
Però arribà la pesta (1333), la plaga de les rates van portar la mort, la ciutat s’ofegà en i dins de la seva pròpia esplendor … entre plors plegaries i enterraments.
Textos: apunts propis i extractes/resums de la Guia de Barcelona/Ajuntament de Barcelona.
El Born – Plaça del Rei, Saló del Tinell, Casa Padellàs, el MUHBA – Porta de Mar, Pati Llimona – Temple d’August – barri del Call – Museu d’Història de Barcelona, Plaça Pau Vila,3.
El passat 22 de setembre, vàrem viure una tarda mot interessant amb la presentació i tertúlia del llibre Catalanofòbia. Una Immersió Ràpida, del Dr. i autor Josep Pich i Mitjana, en una de les sales de l’Ateneu barcelonès.
L’acte va aplegar un gran nombre de tertulians, que principalment volíem conèixer les motivacions i reflexions de l’estudi rigorós. Contrastant les manifestacions i cites més rellevants que és recopilant en el llibre i les conseqüències i hostilitats sofertes pel poble Català.
“La catalanofòbia fruit del nacionalisme més intransigent i excloent conreat tant per les dretes com per les esquerres espanyolistes. Tot i no haver pogut erradicar ni la llengua, ni la cultura ni el sentiment identitari català. Malgrat les mides uniformistes i castellanitzadores emprades”.
Borja de Riquer
Expressió de masses de l’espanyolisme, és la mostra de l’anticatalanisme sorgit del retard econòmic i cultural de la resta de l’estat i del xovinisme espanyol en contra de tots els catalans, als quals identifiquen amb una subclasse social…
Els militars que varen lluitar contra els independentistes cubans – (1898 – Cuba no era considerada una colònia, sinó una província d’ultramar, fins que es va perdre a favor dels americans) van veure una rèplica peninsular dels fets que havien portat les perdudes dels territoris d’ultramar. Això ha portat els espanyols d’extrema dreta a dir que preferien una Espanya: “antes roja que rota”.
Ferrer Gironès: ”Són l’expressió de la impotència dels espanyols per assimilar-nos. La seva incapacitat per seduir-nos políticament i culturalment els provoca la catalanofòbia, per la qual cosa només s’imaginen l’assoliment dels seus objectius imperials pel sistema de la violència”.
Una de les manifestacions més clares de la catalanofòbia és la persecució cap a la llengua catalana.
Josep Benet: “La persecució del català va culminar amb l’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya”.
La guerra dels Segadors va ser el moment en què sorgí la primera personificació dels catalans com a enemic interior de la “patria española”.
La constitució de Cadis de 1812: el seu primer article “ La nación española es la reunión de todos los españoles de ambos hemisferios”, és a dir, de tots els que habitaven l’imperi espanyol.
Catalunya vençuda, però no submisa: del segle XVIII.
Les cites: base de la catalanofòbia
Cap 1:“Trabaje… por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia” – Comte-duc de Olivares 25/12/1624
…”por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia” l’Espanya dels Austries i la Guerra dels Segadors 1624-1659.
Cap 2:“para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado” La fi de l’Estat català d’Antic Règim. Catalunya del segle XVIII.
“En tanto que en Cataluña quedare un solo catalán y piedras en los campos desiertos hemos de tener enemigo y guerra”. Frco. Gómez de Quevedo y Santibañez Villegas.
Quevedo mostra “una enemistat i incompatibilitat ètnica que només es pot resoldre amb l’aniquilació total de l’enemic”.
Els catalans: “respetan y obedecen, no por afecto y amor, sí por temor de la fuerza superior de las tropas”. José Patiño, 13 de juliol de 1714.
Espartero
Cap 3:“Sea Cataluña talada y destruida, y sembrada de sal… solo así, doblaréis nuestra cerviz”. La consolidació del règim parlamentari liberal i la Renaixença (1814-1868)
Durant la guerra del Malcontents del 1827, els catalans que varen participar en la insurrecció i la rebel·lió, els seus líders van ser executats i uns tres-cents presos van ser deportats a Ceuta.
1842, el general Espartero: “Para gobernar España hay que bombardear Barcelona cada cincuenta años”.
19 de maig de 1849 el capità general de Catalunya, Manuel de la Concha, aconsella als catalans, que renunciïn a la seva identitat per convertir-se “en adelante no más que españoles”.
1851 el general Joan Prim va ser elegit parlamentari. La resistència catalana a acceptar un sistema políticament centralista i culturalment uniformitzador va provocar reaccions de catalanofòbia… en el seu discurs del 24 de novembre de 1851: preguntar el perquè de tanta opressió a Catalunya… “pero si siendo españoles los queréis esclavos, y queréis continuar la política de Felipe V… y si esto no basta, sea Cataluña talada y destruida, y sembrada de sal como ciudad maldita: porque así, y solo así doblaréis nuestra cerviz”.
Es consolidava la imatge dels catalans com a rebels… i els partidaris del centralisme del gobierno central temien un potencial separatisme català. Els espanyols veien als catalans com el enemigo interior.
Alhora es pretenia no només erradicar l’analfabetisme, sinó també promoure l’alfabetització del castellà, la llengua oficial de España.
La Guerra d’Àfrica 1859-1860, la societat catalana va passar de l’entusiasme espanyolista, a la reivindicació de la seva pròpia nacionalitat…
1867 Reial Ordre, responia a la voluntat d’unificar lingüísticament i culturalment tota Espanya, amb els rumors que circulaven d’un hipotètic separatisme català i fins i tot la possibilitat de l’annexió de Catalunya a França…
Cap 4:“ Y tenedlo entendido de ahora para siempre: yo amo con exaltación a mi patria… pertenezco a mi idolatrada España”. El Sexenni democràtic i la primera República (1868-1874). Emilio Castellar 29 de juliol de 1873.
En triomfar la Revolució de 1868, el 30 de juliol el govern provisional va proclamar la caiguda de la monarquia, i enderrocant a Isabel II. Amadeu de Savoià, va ser monarca i cap d’estat des del 16 de novembre de 1870 fins a la seva abdicació l’11 de febrer de 1873.
Estanislao Figueres i Moragas, polític català, primer president de la Primera República Espanyola 1873, durant 4 mesos escassos. En una reunió del Consell de Ministres va arribar a dir cridant: “Senyors, estic fins als collons de tots nosaltres”. L’11 de juny de 1873, va deixar la seva dimissió sobre la taula i va agafar un tren cap a París.
El va substituir Francesc Pi i Maragall, polític català, que fou el segon president i cap de govern de la Primera República. Va durar trenta-vuit dies. No va poder evitar la insurrecció obrerista d’Alcoi i dimitir el 18 de juliol de 1873. El va substituir Nicólas Salmerón, que va dimitir al·legant problemes de consciència per signar dues sentències de mort, el seu mandat durar cinquanta-un dies, i el succeeix Emilio Castellar, que fou el quart i últim president de la Primera República Espanyola. El seu mandat es va iniciar el 7 de setembre de 1873, fins al 3 de gener de 1874, escassos quatre mesos.
caricatura de 1873 La primera República Espanyola – L’aventura de la Història
Llei del Notariat del 9 de novembre de 1874: “cuando se hubiese de insertar documento, frase o palabra de otro idioma, o dialecto, se extenderá inmediatamente su traducción en escritura en castellano”.
El 29 de desembre de 1874, el general Arsenio Martínez, proclama monarca al fill d’Isabel II Alfonso XII, que retorna a Espanya i restaura la monarquia borbònica.
La primera República va ser efímera i convulsa, però va ser l’embrió dels projectes de la segona República del 14 d’abril de 1931.
Cap 5:“Una cosa és Espanya i una altra Catalunya!!” La restauració del catalanisme (1875-1901).
Antonio Cánovas del Castillo, va crear un sistema polític que prioritzava el torn de partits, entre conservadors i liberals, que el monarca anomenava, un nou cap de govern procedent del partit opositor en cada torn.
L’escriptora i periodista irlandesa Hannah Lynch, va conèixer nobles catalans que detestaven el castellà i preferirien la dominació francesa o anglesa a continuar formant part d’Espanya.
L’espanyolisme es fa més evident amb persones vinculades al liberalisme com el polític del diari ElImparcial (menys mal) Fernando Soldevilla Ruiz “en su alarde de españolismo puro y sin tacha, los catalanes son una enfermedad desdichadamente crónica”, o Antonio Royo Villanova o intel·lectuals com Miguel de Unamuno o José Ortega y Gasset (menys mal que eren liberals !!)
Cap 6:“Fusilará a algunos miles para que los demás nos dejen tranquilos” . La politització del catalanisme i l’esclat de la catalanofòbia (1901-1923) – general Valeriano Weyler Nicolau, a gritos de viva España.
“En tanto en Cataluña quedase un solo catalán y piedras en los campos desiertos, tendremos enemigos y guerra”.
Enric Prat de la Riba 1870 – 1917 / Les Bases de Manresa 1892 / Bartomeu Robert i Yarzábal – Dr. Robert 1842 – 1902 / Frederic Rahola i Trèmols 1859 – 1919 / la lliga regionalista – Francesc Cambó i Batlle 1876 – 1947 fundador de la Lliga Regionalista 1901.
“Amantes de nuestra patria adorada… cabe plantearse los verdaderos problemas de nuestro porvenir: La Unión Ibérica, la conquista o la destrucción de Gibraltar, la civilización y colonización del Norte de África… y el separatismo con caracteres serios y graves, para desgracia y deshonra nuestra… que la gangrena del separatismo se va extendiendo por desgracia en aquellas miserables revoluciones cuyo final fueron las pérdidas de nuestra Cuba y Filipinas, es todo el movimiento político que hoy se desarrolla en Cataluña. Las ideas no se fusilan”.
… proposaven una sèrie de mesures: que els catalans no poguessin exercir càrrecs oficials a Catalunya, restricció dels seus drets civils com a espanyols, així com la selecció dels funcionaris i professors per treballar a Catalunya i uniformització (supressió) d’erradicar la llengua catalana.
El 1905, el Progrés Autonomista va celebrar el tercer aniversari de la independència de Cuba.
El “partit militar”, començava a posar-se nerviós davant l’amenaça de reproduir-se a Catalunya el fet que varen succeir als territoris d’ultramar el 1898.
Els primers enemics interns varen ser els jueus expulsats en el 1492; els segons els musulmans expulsats en el segle XVII, i ara som nosaltres.
Quan mora Isabel la catòlica, el 1504, li diuen al rei que tornes a casa seva “por perro catalán”.
El desastre d’Annual: causa de la gran crisi política; el tràfic d’armes, les corrupteles, la covardia i la incompetència dels militars espanyols, avesats a disparar contra civils, juntament amb la neteja ètnica de rifenys i el fracàs i decadència d’una política colonial nefasta, deteriora la monarquia d’Alfons XIII i dona peu pel cop d’estat de Primo de Rivera (1923).
Desastre d’Annual 1921
Guerra del Rif 1922
El fet que el govern espanyol acceptés la constitució de la Mancomunitat 1914 – 1923/25, tot i les seves limitacions, va significar reconèixer l’existència legal de Catalunya, tot i que, els militars mai no van suprimir la capitania general catalana.
Severiano Martínez Anido, el varen enviar a Barcelona, on va actuar com si estigués en campanya, i com a cap de la policia de Barcelona, aplicar la “llei de fugues”.
Cap. 7: “Las Regiones no Serán Nunca Autónomas: los Municipios, sí”.La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930).
Puig i Cadafalch, arquitecte i president de la Mancomunitat, va fer l’últim intent per recuperar el projecte de regionalitzar Espanya i atenuar l’aplicació del R.D. contra el “separatisme”. El 25 de març de 1925, el monarca com a “rey patriota”, i com a bon descendent de Felipe V, seguirà les seves “arrels”, purgant el personal de totes les Institucions Catalanes, eliminant la llengua i tots els símbols públics del catalanisme.
Josep Puig i Cadafalch
L’any 1928 van ser enderrocades les quatre columnes que representaven les quatre barres de la senyera catalana, situades a plaça Espanya. No volien que un símbol catalanista i a més del mateix Puig i Cadafalch, fos present durant l’Exposició Internacional del 1929.
Cap. 8: “España es una sola ley, una sola lengua, una sola cultura, una sola economía y un solo amor. El Estatuto quiere pluralizar estos sentimientos y no debemos consentirlo”. La II República i la Guerra Civil (1931-1939). – “publicación de El Imparcial”.
El 14 d’abril de 1931, Lluís Companys, des del balcó de l’Ajuntament va proclamar la República i Francesc Macià va declarar la República Catalana, com a estat integrat a la Federació Ibèrica, des del Palau de la Generalitat, i a Madrid es proclamava la Segona República.
Francesc Macià i Llussà
La Generalitat provisional va nomenar una ponència per redactar l’Estatut de Núria el 20 de juny de 1931. “El Imparcial” (te collons) afirmava que: “El Estatuto catalán es un quiste purulento que no tiene más terapéutica que la cirugía”. El posicionament d’Unamuno, envers l’Estatut, era plenament compartit per l’extrema dreta espanyolista…
L’agost del 32, fracàs del cop d’estat militar encapçalat pel general Sanjurjo…
Lluís Companys presideix la Generalitat després de la defunció de Macià el Nadal de 1933.
Azaña va dir: “Cataluña es el baluarte de la Republica” i els nacionalistes espanyols catalanòfobs l’acusen de “separatista”. Companys proclama l’Estat Català dins de la República federal espanyola. L’exèrcit fidel al govern central va reprimir la insurrecció amb 74 morts, més de 250 ferits i milers de detinguts.
El 7 d’octubre de 1934, empresonament del govern de la Generalitat
El 7 d’octubre la “Falange Española” de José Antonio, organitza una manifestació amb el lema “Viva la unidad de España”. La Generalitat de Catalunya és declarada amb rebel·lia i tot el govern va acabar empresonat. Comparaven els catalanistes amb els jueus. Això vinculava la catalanofòbia amb l’antisemitisme (com l’Alemanya nazi). En les eleccions de febrer del 36, els presos de la Generalitat van ser alliberats i el govern restituït.
José Calvo Sotelo, monàrquic i exministre de la dictadura de Primo de Rivera va dir: “Entre una España roja y una España rota, prefiero la primera…”
José Antonio y la Falange
El juliol del 36, un dels motius del cop d’estat va ser la catalanofòbia, que desencadenar amb la Guerra Civil. Els colpistes s’auto-identificaven com a “nacionales”, perquè eren els nacionalistes “apanyols”. Franco aspirava a construir un nou “imperi apanyol”. Crea la Falange y las Jons i publica articles que acusaven a tots els catalans: “sin excepcionar, a que todos los catalanes fueran injertos de masonería y separatismo”.
1968 el periodista del diari falangista i d’extrema dreta, va difrondre l’odi contra Catalunya i defensava que: “Cataluña debería ser sembrada de sal”. Franco l’abril de 1938, va derogar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, a més de prohibir l’ús públic de la llengua catalana. “Si sabes hablar, habla español”. Es va concretar peticions de desmembrar Catalunya i eliminar-ne el nom, anar contra els “judeo-catalanes” impulsors del separatisme. Que Tortosa passés a formar part d’Aragó que tota Catalunya es convertís en territorio aragonés, a la vegada que els catalans paguessin una contribución especial como reparación pels danys de guerra (cosa, crec, que avui dia encara estem pagant).
Cap. 9: “Todos los catalanes son una mierda”. L’Espanya de Franco (1939-1975).
El seu nacionalisme es reflectia en el lema: “España una, grande y libre para unir los nombres de Dios y España”, a crits de:“! arriba España !”.
Varen tornar a la càrrega perseguint i prohibint el català, clausurar totes les entitats catalanes, estengueren la seva repressió a qualsevol signe i símbol públic de catalanitat. Prohibir els noms en català al registre civil, canviar els noms de carrers i poblacions, inclús en les inscripcions de les làpides dels cementiris. Sols saben vèncer, com sempre han demostrat durant segles, amb violència i a base de cops d’estat.
Utilitzar el català era motiu de depuració professional i fins i tot motiu de presó. Durant més de 25 anys el periodisme en català va ser erradicat. Fins a l’any 1965 la Universitat no va poder restablir la càtedra de Llengua i Literatura Catalanes… “Si eres español, habla español”.
L’escola i el servei militar era una fàbrica d’espanyols: “a la mili et faran un home”.
Tot i introduir el castellà a les escoles, a la televisió, a les empreses i al servei militar obligatori, no varen aconseguir erradicar el català.
La Vanguardia, passa a dir-se “La Vanguardia Española”. La propietat continua en mans de la família Godó, però el franquisme s’atorgava la potestat de nomenar els directors generals de tots els diaris, tant públics com privats. Durant 21 anys Galinsoga va ser-ne el director, implantant la ideologia del règim.
Galinsoga, el 29 de juny de 1959, es va indignar perquè en una església, que va entrar per escoltar missa, se celebra en català i va exclamar a crits: “Todos los catalanes son una mierda”. Iniciant fortes amenaces al rector de la parròquia.
Això va indignar a tota la societat catalana, i es va començar un complot per a no comprar el diari. El grup que va engegar la campanya del boicot, estava liderat per Jordi Pujol i Soley.
La població catalana deixa de comprar el diari. Els Godó davant les pressions demanen al dictador que substitueixi a Galinsoga com a director, a causa de les perdudes econòmiques.
Franco accedeix i posa a un tal: Aznar Zubigaray, ves per on, “el abuelo de José Mari”.
2 de març 1974
Imatges de la presó “Modelo” – visita abril 2025
Cap. 10: “Nunca fue la nuestra, lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano…”. La transicio i l’Espanya de les Autonomies (1975-2003).
Ja soc aquí !!
La transició va començar com a feixista, va evolucionar cap al nacional-catolicisme i després amb democràcia orgànica i ara en una monarquia democràtica parlamentària (?)
El 23 d’octubre de 1977, Josep Tarradellas tornar de l’exili com a president de la Generalitat de Catalunya, amb el famós: “Ciutadans de Catalunya, ja soc aquí “.
Amb la constitució del 1978, es va establir una “ruptura pactada amb la dictadura”, que es fonamenta “en la indisoluble unidad de la nación española, patria común e indivisible de todos… “. Els set ponents de la Constitució varen haver d’acceptar inexcusablement l’article núm. 2, obligats per la Moncloa a acceptar requisits indispensables per la seva aprovació, en especial Jordi Solé i Tura, i que si no acceptaven les mencionades imposicions que havia enviat la Moncloa, tot podia quedar en un no-res. Es corria el risc d’una nova Guerra Civil. Com diu l’article núm. 8: “Las Fuerzas Armadas, tienen la misión de garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional”.
La constitució espanyola no va ser tal, va ser un pacte polític.
Art. 2: “La nación española es indivisible”
Art 3: “El castellano es la lengua española oficial del Estado”.
La catalanofòbia queda reflectida en el text constitucional, en l’article 145 “En ningún caso se admitirá la federación de las Comunidades Autónomas. La hacienda pública española es igual per a totes las regions, excepto vascos, navarros y canarios”.
En l’any 1979 l’estat de les autonomies: “café para todos”.
Les primeres eleccions autonòmiques les va guanyar CiU.
L’any 1981, el diari “Ya” afirma: “Sepan los catalanes, que Cataluña no es una nación, sino una parte de la nació española”… “que se nos dirigan en castellano, que como es bien sabido lo hablan más de 300 millones de personas. Que bastante mal lo pasamos los españoles cuando nos vemos forzados a visitar Cataluña”.
1984: Felipe González, que mai s’ha amagat de la seva catalanofòbia va afirmar: “El terrorismo en el País Vasco es una cuestión de orden público, pero el verdadero peligro es el hecho diferencial catalán”.
En el 1990, Carmen Rico Godoy, tot i ser feminista i antifranquista, també va ser anticatalanista, en afirmar: “de catalanes y vascos abertzales estamos todos mucho más que hartitos… no hay manera de deshacerse de ellos. Reclamemos el derecho de autodeterminación de los españoles para tirarlos por la borda”.
O del president socialista extremeny, Juan Carlos Rodríguez Ibarra, que va dir en el 1991: “Cataluña es una comunidad más rica que Extremadura, no porque le haya tocado la lotería, sino porque ha estado robando políticamente al resto de las regiones durante el régimen anterior”.
1994, el membre de la RAE, Gregorio Salvador deia: “Lo que se está haciendo en Cataluña es una atrocidad… comienza a haber catalanes que no saben hablar el castellano”. O Lorenzo López Sancho de l’ABC que els catalans, com els “judíos explotan el victimismo, pero ellos se han ahorrado el holocausto”, i no diguem de la Fundación FAES, que va defensar que apanya era una nació “milenaria”; o del “terrorista” Jiménez Losantos: “desde hace un cuarto de siglo el nacionalismo catalán ha atropellado deliberadamente y sistemáticamente los derechos individuales de millones de ciudadanos españoles”. De Paco Umbral, de José Antonio Vara, d’Eduardo Zaplana, Alejo Vidal Quadras, Juan Carlos Girauta, Mario Vargas Llosa i de tants i tants altres aberrants catalanòfons; n’hi ha per escriure un llibre.
El 1996, el PP: “Pujol, enano habla castellano”, tot i que Aznar: “Hablo catalán en la intimidad”. No oblidem a sa majestat Juan Carlos I l’abril de 2001, amb la famosa frase, títol d’aquest capítol “… fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suya, por voluntad libérrima, la lengua de Cervantes”… (Té collons…)
El 2003 el govern del PP es materialitza una gegantina bandera apanyola a la plaça de Colón de Madriz i l’estructura radial dels trens d’alta velocitat. Amb la majoria absoluta d’Aznar, afirma: “…quiero una España sin guetos culturales y sin tribus ni mitos étnicos”.
“Dicen que Cataluña es una nación, pero nación aquí solo hay una: Es-pa-ña!”.
Cap. 11: “No debemos ceder al chantaje de minorías en extinción”. El nou Estatut, el procés i la revifada de la catalanofòbia (2003-2022-24).
El 14 de març del 2004, abans que Zapatero guanyes les eleccions va exclamar: “Apoyaré el Estatuto que apruebe el pueblo de Cataluña”.
Gregorio Salvador, sotsdirector de la RAE, en 2004, contrari al bilingüisme, perquè ciutadans espanyols començaven a parlar malament el castellà: “No se puede abandonar la segunda lengua del mundo por otra de más pequeña”. O “Alejo” Vidal Quadras: “No debemos ofender a España hablando en catalán en el Congreso y convertir Cataluña en un oasis de corrupción”.
Repercussions econòmiques: Mariano Rajoy, 2006: “Los catalanes hacen cosas”, “el castellano está ahora perseguido en Cataluña como lo estuvo el catalán en tiempos de Franco”. Esperanza Aguirre, 2006: amb l’oferta pública de Gas Natural, a Endesa va dir, si la seu passava de la capital apanyola a la catalana o sigui: “fuera del territorio nacional”, seria “mejor que Endesa fuera controlada por una firma alemana antes que por Gas Natural”.
Això no és anticatalanisme, és catalanofòbia. Amb les eleccions del 2008 Endesa va establir la seva seu social a Madriz. Tant les dretes com les esquerres espanyoles volen el centralisme, el km 0.
El socialista Pedro Solves, davant de l’argument que el nou Estatut ”blindaria” una sèrie de competències, replicarien que “no hay más blindaje que la Brunete”.
Alfonso Guerra abril 2006: “Nos hemos ventilao el Estatuto como nos ventilamos el plan Ibarretxe”. O els missatges del catalanòfob Alberto Boadella: “Vivo en Cataluña, pero es como un exilio” – “si yo fuera presidente, metería a Mas entre rejas” – “sin el catalán seriamos más felices”.
Agost de 2009, Libertad Digital: “Cataluña vive de lo que mata. Es la comunidad parasita por excelencia de Europa”.Joaquin Leguina del PSOE: “Cataluña es el único lugar de España en el cual los cacos de los diferentes partidos roban juntos”; “la independencia es ilegal, la guardia civil no”. Juan Ignacio Wert, ministre de cultura del PP. “algunos niños se esconden en el patio para hablar castellano y que no les castiguen”- “se han de españolizar a los niños catalanes”.
Setembre de 2012, José M. Aznar: “Antes de que se rompa España se romperá Cataluña, egoístas campesinos y mezquinos os echaran fuera de Europa y del euro, el sistema de pensiones se os colapsará y los títulos universitarios no serán válidos; incluso el Barça no podrá jugar la liga… “
Cal recordar l’assalt l’11 de setembre de 2013 al Centre Cultural Blanquerna de Madriz, amb fortes agressions verbals i físiques al crit de: “No nos engañan, Cataluña es España”. O la presidenta d’Aragó del PP Luisa Fernanda Rudi, manifestant que aquí no es parlava el català sinó la lapao.
El 2014 l’exministre socialista Maria Antonia Trujillo: “Vamos a ver, ¿para qué asuntos importantes sirve saber catalán ?”.
En l’intent del 14 de març de 2014, d’Artur Mas de celebrar una consulta de participació ciutadana, el poder judicial espanyol i Mariano Rajoy va iniciar una persecució contra tots els organitzadors i va esclatar un gran episodi de catalanofòbia descomunal arreu del país.
El “popular” Miguel Angel Rodríguez, en un programa d’Antena 3 que presentava Susana Griso, recordant l’afusellament del president Companys el 15 d’octubre de 1940: “El problema que tiene Mas es que quiere ser víctima y lo que le vendría bien es que lo fusilaran y entonces estaría fantástico”.
Alfonso Guerra va afirmar que: “votar la independencia es tan ilegal, como hacerlo sobre si los maridos pueden golpear a sus mujeres o si expulsamos a los gitanos de España”. O quan Rosa Díez que va declarar: “Si no fuera porque en Euskadi nos mataban, lo de Cataluña es peor”.
El 24 de març de 2015, després de l’accident d’aviació de Germanwings, es varen fer piulades que deien:“Lo del accidente de aviación me parece muy bien si había catalanes dentro de él”.
Germanwings
Un “gran” espanyolista, Albert Ribera, que no és catalanista, en un acte d’imprudència supremacista, va fer una petita crítica a “lord” Jiménez Losantos, i aquest el va humiliar públicament , “… ni dios te va hacer ni caso, porque eso es así y tú no tienes ni idea. Esto te pasa porque eres catalán, por muy anti-independentista que fueses”. (2016)
I no cal dir el que va passar amb el procés, el referèndum del primer d’octubre, amb Puigdemont, la proclamació de la República, els piolins i pallises. En definitiva, l’opinió del nacionalisme apanyol-catalanòfob, tal com va sentenciar José García Domínguez a Libertad Digital: “Una nación solo puede existir si, llegado el caso, se está dispuesto a defenderla con las armes en la mano. Por eso España lo es y Cataluña nunca lo será”.
La manifestació de l’11 de setembre de 2017 va ser la més multitudinària i pacifica de la història, amb pancartes de “Referèndum és Democràcia”. L’aplicació de l’article 155, el 20 de setembre va arribar a Barcelona el més gran contingent policial de tal magnitud que els “agents”, van ser allotjats en vaixells ancorats al port de Barcelona amb condicions més que deplorables, al crit de: “A por ellos” – “el uno de octubre, no habrá ni urnas, ni papeletas ni lugar para votar”. ”. Amb l’amenaça de l’aplicació de l’article 8º de la “sagrada constitución”, hi havia pocs dubtes de fet que si intervenia l’exèrcit, estaríem parlant de morts i no de contusionats.
aporellos.es
Mostra de l’espanyolisme més merdós i banal amb actuacions policials humiliants, incapaços de detectar ni una punyetera Urna ni papereta. Un altre cop va ser la societat civil catalana qui va defensar les urnes i les votacions, al preu de rebre una fortíssima i brutal violència de les anomenades forces d’ordre públic, que han de vetllar per la seguretat de tots els seus ciutadans. Fets històrics que romandran en la memòria del nostre Gran País-Catalunya.
U d’octubre 2017
El 21 de desembre de 2017, Mariano Rajoy dins de l’aplicació de l’article 155 convocà eleccions autonòmiques. La llista més votada va ser Ciutadans de Inés Arrimades (otra que tal baila). El bloc independentista, força dividit renova la majoria parlamentària, però Carles Puigdemont i la resta de candidats proposats, estant inhabilitats, empresonats o a l’exili. Finalment, el 10 de maig de 2018 Joaquim Torra i Pla fou investit com a 131º president de la Generalitat i forma govern amb coalició de Junts i Esquerra. Després del contundent missatge del Borbó del 3 d’octubre, queda pales, una vegada més, que la catalanofòbia, molt encabronada continua molt activa.
No obstant els vots independentistes varen ser fonamentals per la moció de censura que presidia Mariano Rajoy i es canviés pel socialista Pedro Sánchez.
Amb l’arribada de la Pandèmia, el president de la generalitat Joaquim Torra va ser destituït i inhabilitat per no treure una pancarta del Palau. Es varen tornar a fer eleccions, i les va guanyar el PSC, però les formacions independentistes amb majoria varen mantenir el control de la Generalitat, amb Pere Aragonès. Tot i que les forces independentistes estaven cada vegada més i més dividides.
L’agost de 2024, començar la lluita del concert econòmic, amb Illa al capdavant de la Generalitat; el procés definitivament s’ha acabat, però la catalanofòbia no, tal com va dir Jordi Sánchez.
I tornem a la càrrega amb cites malsonants dels principals líders “socialistos i espanyolistes”, com Alfonso Guerra, Felipe González i la realitat que aquest professen i mantenen és quan afirmen: “La riqueza de Cataluña no es de los catalanes, es de todos”, “ quien lo niegue será acusado de insolidario” García Page / Amén !!.
Cap. 12: “Quan va despertar, el dinosaure encara hi era”.
Conclusions: S’ha explicat en els diferents capítols de forma cronològica, el xoc de dues culturals enfrontades de fa segles. Impossibles d’entendre’s, des de la Guerra dels Segadors del segle XVII. La catalanofòbia té unes arrels històriques profundes. I pensar o dir que la comunitat internacional ens observa i ens defensarà, és una utopia… És una merda!!, tal com va quedar reflectit en el Tractat dels Pirineus de 1659, o en el Tractat d’Utrecht entre 1713 i 1715, ni en el manifest The Deporable History of the Catalans d’Anglaterra de 1714. Ni a inicis del s. XIX quan l’imperi francès es va annexionar Catalunya, fins a perdre’ns enfront de la derrota de l’imperi rus. Ni els vencedors de la I GM amb el dret d’autodeterminació dels pobles no van escoltar les reivindicacions catalanes. Durant la Guerra Civil espanyola, la república francesa ens va donar de nou una altra punyalada per l’esquena tremenda. Ni les Nacions Unides després de la II GM no varen ser capaços d’imposar la legalitat internacional, per erradicar el feixisme d’Europa.
Queda més que demostrat que la comunitat internacional es fa l’orni; sempre cega i sorda, davant conflictes extremadament importants; com els actuals conflictes bèl·lics d’Ucraïna i de Gaza. Qui té el poder i la força de les armes: Mana.
“La història no ho explica tot, però sense la història no s’entén res” – Ferran Requejo.
“Qui no coneix la seva història, està condemnat a repetir-la” – George Santayana.
Ens hauríem d’aplicar la dita que: “No hi ha pitjor cec que el que no vol veure”.
Els patriotes nacionalistes i la seva “constitución”, no reconeix el dret d’autodeterminació de les nacionalitats espanyoles, i si no els agrada, com va diria Groucho Marx: “se aplicará el articulo 8º”
El nacionalisme espanyol no ha sigut, ni és ni serà capaç, d’erradicar ni la llengua catalana ni el catalanisme.
Tanmateix, el moviment independentista català faria bé d’abandonar les “Il·lusions” i basar la seva actuació en el realisme, perquè el “dinosaure continua present”, i ens considera una “minoría en extinción”. El que no hauria de passar és que ensopeguem dues vegades amb la mateixa pedra.
Sense oblidar les persecucions culturals esportives i econòmiques que ha patit, un escut, un sentiment, de la nostra història com el F.C.B., però això és temari d’un altre capítol.
Molt agraït al professor i doctor Josep Pich i Mitjana, per aquest excel·lent llibre.
Extracte del Llibre “Catalanofòbia – Una Immersió Ràpida”.
Fotografies: Wikipedia, Google i pròpies.
Avui, recordem: 27/09/2025 – el 50ª aniversari darrers afusellaments del franquisme.
27/09/2025 50ª aniversari darrers afusellaments del franquisme
Resumin: “Catalunya és un miracle”.
Molt recomanable la seva lectura per entendre la relació Catalunya/Espanya. El professor Pich l’analitza des de l’any 1641, fins als nostres dies, aclareixin el perquè d’aquesta “relació” amb rigor acadèmic estricte.
Actualment per les seves excessives condicions extremes, és la presó més qüestionada. Els detinguts estan reclosos un mínim de 22 hores en cel·les individuals, totalment incomunicats, d’acer, sense finestres ni llum exterior. La majoria dels presos estan acusats per pertànyer a banda armada talibana o a Al-Qaida, per la qual cosa no són considerats presoners de guerra i, per tant, no tenen dret aplicar-los la Convenció de Ginebra, poden estar subjectes o retinguts indefinidament sense judici ni representant legat.
Abans de l’11 S del 2001, la base de Guantánamo era un aquarterament militar dels E.U.A.
En la pel·lícula “Cuestión de Honor o Algunos hombres buenos”, dins de la Base Naval de la badia cubana, un “marine” és assassinat. Dos soldats, presumptament culpables, “per qüestió d’honor”, seran jutjats davant d’un tribunal militar per la mort del seu company.
Interpretada per Tom Cruise, Jack Nicholson i Demi Moore.
A conseqüència dels atemptats de les Torres Bessones, aquesta base naval és convertir, l’any 2002, amb presó i centre de detenció i tractament d’alta seguretat per a certs estrangers detinguts, on la majoria dels presos són musulmans, acusats de terrorisme.
La pel·lícula que ens ocupa està basada en fets reals. El ciutadà musulmà de la República Islàmica de Mauritània, Mohamedou Oul Slahi (Tahar Rahim), és empresonat a Guantánamo, per sospites de reclutar des d’Alemanya a membres d’Al-Qaeda per dur a terme els atemptats terroristes de l’11S.
Director: Kevin Macdonald
Actors: Tahar Rahim, Benedict Cumberbatch, Jodie Foster i Shailene Woodley.
L’advocada de les causes perdudes Nancy Hollander (Jodie Foster) i la seva associada Teri Duncan (Shailene Woodley) seran les que defensaran després de vuit anys de presidi retingut sense proves a Mohamedou Oul Slahi, apel·lant en favor dels drets humans, perquè tothom té dret a una defensa i a un judici, encara que no estiguin segures de la seva innocència.
Contundent denúncia sobre la vida dels reclusos en l’interior de la presó.
El director no aprofundeix prou en escenes que permetin transmetre la història colpidora de la crua realitat de les vexacions, humiliacions sexuals, infinits interrogatoris, tortures i deshumanització per part de U.S. Navy dels E.E.U.U. que utilitzant mètodes inacceptables d’un país bressol de la democràcia, protector i defensor dels drets humans, per tal de coaccionar a Slahi a què confessi a base tortures i donar fals testimoni de la seva implicació en els atemptats de l’11S.
Guantánamo manté avui dia a ciutadans no nord-americans sota custòdia indefinida, sense càrrecs. Continua sent la patata calenta de la política penitenciària dels Estats Units, on moren detinguts sense proves ni judicis que demostrin ser terroristes.
Com moltes pel·lícules basades en un cas real, no sap transcendir exactament la realitat de la qual parteix.
En el transcurs, per demostrar proves que culpabilitzin a Slahi, el coronel i advocat militar que exerceix de fiscal (Benedict Cumberbatch), té temps al llarg del procés, de prendre consciència de la corrupció sistemàtica incrustada dins de la maquinària del govern de Bush, que l’obligant a dimitir.
A Mohamedou Ould Slahi després de vuit anys, tot i guanyar el judici, va estar empresonat sis anys més. Un total de catorze anys i dos mesos privat de llibertat, patint excessives vexacions, tot quedant demostrat que era innocent.
Slahi durant el seu testimoni
El millor de la pel·lícula, són quatre minuts d’intervenció del pres 760, en prestar declaració, durant el judici.
Slahi fa referència a allò que imaginava que representava la justícia, la defensa dels drets humans i les llibertats als E.E.U.U. Reflexions que conviden a meditar del comportament deshumanitzador de la nostra espècie, envers la religió, la raça o la identitat com a país. (Actuals situacions de Gaza i d’Ucraïna).
Documentació i crítiques: Filmaffinity – El Periódico -Fotogramas – Cinemania.
Fotografies: el Diario.es – El Confidencial – Amnistia Internacional – El Periódico – La Vanguardia.
Tot i que la petició de “Habeas Corpus”, sol·licitada a l’administració d’Obama, Mohamedou va estar en custòdia sis anys més.
Mai més tornar a veure a la seva mare, que mori l’any 2013.
Les seves advocades continuaran visitant-lo i treballar fins a la seva alliberació.
Després d’anys de disputes legals, en el 2015 Mohamedou va publicar les seves cartes en el “Diario de Guantánamo”, i el llibre és convertir en un “best-seller”.
Finalment, “760 estas preparado?”, va ser posat en llibertat el 17 d’octubre de 2016.
“U.S. Army – Hasta luego cocodrilo”.
En cap moment va ser acusat de cap delicte.
Ni la CIA, ni el departament de defensa, ni cap agència governamental no s’han responsabilitzat o disculpat pels maltractaments de Guantánamo.
Dels centenars de reclusos que han passat per l’illa cubana, només n’han estat condemnats vuit. En la fase d’apel·lació es van revocar la sentència a tres dels vuit condemnats.
Això sí, d’aquí a uns anys, Guantánamo, serà una altra atracció turística com “la Roca – Alcatraz”.
La pel·lícula està basada en les memòries del “Diari de Guantánamo”.
Mohamedou Ould Slahi (esquerra) amb el seu antic guarda a Guantánamo, Steve Wood, durant una visita a Mauritània – Foto elDiario.es
Pel·lícula francesa del 2019, dirigida pel director novell Ladj Ly, nominada per la Palma d’Or en el festival de Cannes, seleccionada al premi Globus d’Or, a la pel·lícula de parla no anglesa i representar a França als Oscar del 2020.
Tot comença amb la celebració de França per la victòria aconseguida de la copa de món de futbol del 2018 en els “Champs Élysées” amb Arc de Triomf al fons, escampant l’eufòria on es “percep la germanor” i complicitat del xovinisme francès: es pot resumir amb i famosa frase: “Liberté, égalité, fraternité”, entre els diferents orígens de les classes socials, ètniques, racials i o religioses, que integrant la societat francesa.
Però la realitat, malauradament, és un altre, com bé es reprodueix en la pel·lícula. L’adversitat del gènera humà entorn el bé, el mal, l’ètica, la justícia, la moral, l’amor, la revolució, el dret, l’odi, la redempció… la fe.
A través de la figura de tres policies de la brigada antidelinqüència, on també aquests policies apliquen les seves pròpies lleis per resistir o reafirmar-se pels seus estatus de poder dins del barri.
Els actors: Damien Bonnard – Alexis Manenti – Djebril Zonga
El director ens plasma una tensió de principi a fi, una radiografia del drama d’uns dels suburbis de París, i les enormes tensions que hi ha entre els diferents grups racials que molt ben organitzats operen pel control problemàtic del barri.
Com va dir de Victor Hugo (1802- 1885): “No es contemporitza amb els miserables”. És “Una crítica a l’actitud de no cedir ni transigir amb la injustícia i la misèria, especialment pel que fa a les condicions de vida dels pobres i marginats. No és una frase textual de l’obra, sinó una interpretació del missatge central”.
Els miserables
És una visió profunda de la condició humana de la societat actual. És una altra versió de la novel·la èpica de la França del segle XIX d’ “Els Miserables –1862 – de Victor Hugo”.
Resumin és un problema latent actual de tota la societat, que està explosionant irreversiblement de difícil solució.
Breu història del naixement de la Casa de la Maternitat:
L’antic Hospital de la Santa Creu, edifici digne del gòtic civil català, va unificar el febrer de 1401, segon acord del Consell de Cent, els sis hospitals que llavors hi havia a la ciutat:
L’hospital de l’Almoina o de Santa Marta (1308) situat al costat del Rec Comtal i del convent de Sta. Clara, al barri de la Ribera, destinat per als pobres, els viatgers i els pelegrins.
L’hospital d’en Marcús (1188), situat a l’antic camí que conduïa al Vallès, avui a la placeta d’en Marcús i carrer Carders. Fou alberg per a viatgers i hospital per a pobres.
L’hospital d’en Colom (1219), l’any 1372 l’hospital comptava amb 31 llits. El 1401, passà a integrar-se al nou hospital de la Santa Creu. Fou transformat i ampliat, per convertir-lo en capella-església del nou hospital.
Hospital Colom – foto la Vanguardia
L’hospital d’en Vilar o de Sant Macià (1256), situat a la plaça del Pedró, disposava de vint-i-dos llits, per a homes i una cambra de set llits per a les dones.
L’hospital de Santa Eulàlia (segle xii) l’església de Santa Eulàlia del Camp, situada fora muralla a prop del portal Nou.Les institucions assistencials de la Barcelona medieval, convertirien molts convents i esglésies en centres hospitalaris.
L’hospital de Santa Margaridao dels Mesells (segle XII) (mesells – cura dels leprosos) estava situat a l’actual plaça del Pedró. Avui sols resta la capella de Sant Llàtzer.
Pati interior de l’antic Hospital de la Santa Creu
Dins de l’Hospital de la Santa Creu, el 1629, és construir l’hospital de la Convalescència, on avui està la seu de l’Institut d’Estudis Catalans. El 1789 un nou llegat fa possible que la comunitat de les Filles de la Caritat s’encarregui de les tasques d’atenció a dones i nens expòsits. La primera i arcaica Casa de la Maternitat o d’expòsits es crea a mitjan segle XIX, el 20 de juny de 1849, en una de les petites dependències dins l’Hospital de la Santa Creu.
Casa de la Convalescència – Antic hospital de la Santa Creu
Les crues realitats higièniques, la manca d’espai, la limitació dels llits, el fort creixement de fàbriques insalubres, l’edifici que estava entre horts fora muralles, recomanaven el trasllat a un espai fora del centre de la població. L’any 1930 l’Hospital es van traslladar a l’actual Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.
Documentació: Arxiu Històric de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, “Llibre que conté tot el principal de l’Hospital General de Santa Creu i de la Convalescència”.
Hospital de la Santa Creu – el Raval Fotos: La Vanguardia.
La Casa de la Maternitat:
El 23 de novembre de 1853 es va fer el primer trasllat de trenta-dos infants i nou dides, des de l’Hospital de la Santa Creu (on per insuficiència de recursos no podien continuar) a la nova Casa Provincial de Maternitat i Expòsits als locals cedits de l’antiga Casa de la Misericòrdia, que depenia de l’administració municipal, al carrer de les Ramelleres,17 al barri del Raval. L’Hospital de la Santa Creu va continuar a la dedicació i cures de la maternitat secreta, però els “fills del pecat” de mares solteres nats a la maternitat de l’Hospital eren traslladats acabats de néixer a la Casa de la Maternitat.
El desenvolupament industrial (S. XVIII – XIX) de la ciutat provocà l’arribada massiva de dones soles de les zones rurals que trobaren feina en el servei domèstic o a les cases- fabrica situades en el mateix Raval. En aquest ambient de misèria i d’estigma social va augmentar de forma descontrolada els naixements il·legítims.
L’assistència a les mares solteres, empobrides, titllades de pecadores i sense recursos era nul·la i es veien obligades a abandonar els nadons i en el millor dels casos, els més afortunats eren acollits en institucions i centres de caritat religiosos.
Un cop revisat, el nadó era batejat i, si el seu estat era bo, es lliurava a les dides externes per superar el primer any de vida.
Foto: ANC
Més de la meitat de les criatures que ingressaven a la Casa de Maternitat ho feien a través d’un torn instal·lat al mur exterior de l’edifici, que consistia en una caixa de fusta giratòria. El torn va estar vigent entre els anys 1854 i 1931. Avui a la façana principal encara es conserva l’últim torn on es deixaven les criatures nounades d’amagat. Un cop ficada la criatura a la caixa giratòria, es feia sonar una campana i el nadó era recollit per les monges. També es pot apreciar una petita escletxa, a l’esquerra del torn, que servia per dipositari almoines.
La majoria dels infants morien abans d’arribar a l’any. En complir els cinc anys els que sobrevivien passaven a la veïna Casa de la Caritat, del carrer Montalegre.
Les condicions estructurals de les instal·lacions, la manca d’aigua i materials, l’increment i superpoblació de criatures necessitades, la higiene del lloc i les epidèmies de l’època, varen fer que les administracions buscaran un nou emplaçament. A finals del 1877 i inicis del 1878 la Institució es va traslladar al Mas Caballé, a la Vila de les Corts, situada al costat de l’Estadi del Camp Nou.
És el resum de múltiples drames, injustícies i de l’estigma del dolor de l’abandonament.
Actualment, aquest edifici és la seu del districte de Ciutat Vella.
Documentació: Panell informatiu davant de la casa de la Maternitat / Casa d’Infants i Orfes antiga Casa de la Misericòrdia.
Casa de la Caritat:
Inicialment, va ser un monestir, entre el 1775 i el 1803 seminari i hospici. Funcionar com a Casa de la Caritat des de l’any 1803 fins a l’any 1957, que fou traslladada al nou recinte de les Llars Mundet en la Vall d’Hebron.
Pati de les Dones de l’antiga casa de la Caritat – avui CCCB
Pati de les Dones Foto: Diputació Barcelona.
La Casa de la Caritat era un gran centre de beneficència, situat en el centre del Raval, que acollia a orfes i a criatures abandonades de famílies que no en podien tenir cura. També es feien càrrec dels nois i noies majors de cinc anys procedents de la Casa de la Maternitat. Els nens i nenes rebien l’educació bàsica i en els seus tallers l’aprenentatge d’oficis com fusteria, serralleria, ceràmica, fabricació d’espelmes, espardenyes, roba, galetes, forn de pa, fideus, xocolata, ebenisteria i en l’escola-impremta varen fer les edicions de butlletins com del Centre Excursionista o de l’Ateneu, i altres publicacions com la ”Hoja del Lunes”. Tots aquests aprenentatges eren per encaminar-los a treballar a tallers o fàbriques. Evidentment, a moltes de les noies (ironies de la vida) se les preparava per a feines domèstiques, per a servir com minyones/criades igual que les seves progenitores, que les acabarien abandonant dins del torn de la Maternitat. Els interns restaven fins als 18 anys.
Tallers d’impremta – foto: Diputació de Barcelona.
Germana de la Caritat foto: Diputació de Barcelona.
La Mancomunitat, amb la Casa de la Caritat, va fer un salt qualitatiu molt important i rellevant en la part mèdica, educativa i en tot l’obre social, tant pels orfes, com per sordmuts, epilèptics i resta de gent desvalguda que vivia al carrer. Part de l’edifici estava destinat a un asil.
Amb l’arribada del desastre de la Guerra Civil, per raons òbvies, va fer un canvi radical (tot a fer punyetes).
L’any 1989 un projecte dinamitzador comença a restaurar zones del Raval. L’any 1994 a l’antiga Casa de la Caritat, s’inaugura el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona – CCCB, i un any després a la plaça dels Angles el Museu d’art Contemporani MACBA.
Avui dia, encara hi ha un grup d’avis que cada dijous es reuneixen a la que fou casa seva, per recordar vivències i amistats passades.
Documentació: visita efectuada i panells exposats / Casa de La Caritat: Diputació de Barcelona- Recintes.
Viure 4 anys en un búnquer a la platja durant la postguerra
A la localitat de Sant Salvador (el Vendrell) a tocar de l’antic Sanatori Marítim de Sant Joan de Déu, avui convertit en Hotel, hi ha un petit espai natural – en recuperació – un hàbitat de moltes espècies d’ocells i d’aiguamolls, tocant a mar que formant un ecosistema, conegut com la platja de les Madrigueres.
En aquest espai de gran valor ecològic, s’hi suma la història d’un búnquer construït l’any 1937 pels republicans durant la Guerra Civil, com a defensa dels possibles atacs marítims de les tropes franquistes. Aquest niu de metralladores és testimoni de la memòria històrica i d’una família que hi va viure durant quatre anys de postguerra, arribats de Jaén.
Aquesta petita fortificació no va entrar mai en combat. Amb la victòria de les tropes rebels es va conservar durant tota de la II G.M. per si es produís un desembarcament aliat.
Un cop acabada la Guerra Civil, després, la Segona Guerra Mundial, bona part de les fortificacions construïdes per la República a partir de 1937, com a defensa de les costes, van quedar abandonades i ocupades per refugiats que fugien d’altres regions d’Espanya de la repressió franquista.
La Trinitat Casas Perín hi va viure, amb els seus pares i germans, i ens explica:
“La diada del Carme, el 16 de juliol de 1949, arribàrem al búnquer de les Madrigueres, la família de Eduardo Casas, la seva dona i quatre fills, fugin del poble de Marmolejo província de Jaén, desterrat per les seves idees republicanes com a perdedor d’una guerra, després de lluitar en el bàndol republicà, patir forts maltractaments, un consell de guerra i quatre anys de presó. S’instal·laren a raser del niu de metralladores, construït pels republicans el 1937, abandonat, des del 1945, i ensorrat en una platja de Catalunya a la recerca d’una millor vida.
Aquí hi vàrem viure els meus pares, l’Eduardo Casas Pastor i la Maria Perín Moreno, i els cinc germans (l’Olga, La Manuela, la Trinidad, l’Eduardo i el José Matías) durant els anys durs de postguerra. A finals de l’any 1950 hi va néixer el cinquè fill: José Matías”.
S’hi varen estar quatre anys, del 1949 al 1953. “Encara quedaven moltes batalles per lluitar i guanyar en aquesta “nova vida”.
José, Manolita i Trinidad Casas, al costat del búnquer on van viure del 1949 al 1953. Foto de Judith Casaprima Sagués 09-03-2022 3CAT
El Gernika i els poemes
Les tres espitlleres situades cara mar i als costats amb la porta posterior d’entrada estan tapiades. Aquesta antiga defensa militar va ser un espai de mort, per després esdevenir un lloc de vida. S’ha recuperat com a element de memòria històrica on, des de fa anys, s’hi va representar i pintar part del mural del Gernika de Picasso – símbol de denúncia de les atrocitats d’aquella guerra.
El Guernica ha suscitat nombroses i polèmiques interpretacions, una circumstància a la qual contribueix sense cap dubte la voluntària eliminació de la tela de qualsevol tonalitat aliena a la grisalla…
Des del desembre de 2021 aquest espai de natura, platja, oci i turisme, en algunes de les parets s’han reproduït part dels poemes escrits d’una de les germane. La Trinidad Casas Perin és l’autora del poemari – Escaleras al Mar – on posa fonaments a la memòria i evoca la infantesa viscuda amb la seva família en el búnquer de la platja de les Madrigueres, que: “malgrat totes les dificultats i les penúries, aquesta va ser per a nosaltres un espai de vida”.
“El ‘Gernika’ és un al·legat contra la barbàrie i el terror de la guerra, i si nosaltres vam venir aquí va ser a conseqüència d’aquesta. La guerra no s’acaba quan s’atura el foc, les seves conseqüències van molt més enllà, com estem veient ara a Ucraïna.”
La mare va traspassar el 1999, el pare el 2002. La germana gran, l’Olga, va morir el 2017, dos dels germans, la Manolita i el José sempre han viscut al Vendrell, la Trinidad a Barcelona i l’altre germà, l’Eduardo viu a Sevilla. La història de la família Casas- Perín queda definida en un dels plafons informatius.
Fotografies: Diari de Tarragona
Documentació: Panells situats enfront de l’antic niu de metralladores – 3CAT (4 anys en un bunker a la platja).
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.