Ara que ja s’han acabat les representacions al Tívoli, (recordem que ja ho havia fet al TNC el 2022) ja puc fer una breu ressenya sense por de xafar la guitarra a ningú. A més, tampoc es podia recomanar perquè fa mesos que no hi ha entrades. Tothom que l’hagi vista sabrà de què parlo. Agraeixo que ningú me la xafés a mi: ni les ressenyes, tant impreses com audiovisuals, ni els amics que m’hi van acompanyar, ni el meu fill, tots ja hi havien anat abans que jo, i havien patit l’ensurt dels minuts inicials.
Començo per dir que sóc una addicta a la lluna, a les llunes de Lorca, a la sensualitat, a les flaires i perfums dels seus versos, al duende, i també a la seva implacable duresa.
Lorca va ser una persona enormement perseverant, les paraules de qui el va anar a detenir ho acrediten: Este maricón ha hecho más daño con la pluma que otros con las pistolas. Això va dir Ramón Ruiz Alonso, ex-diputat de la CEDA i pare de tres bones actrius espanyoles (1), que mai van portar el seu cognom, el qual va encapçalar la seva detenció el 16 d’agost de 1936. Unes hores abans que Queipo de Llano autoritzés el seu afusellament sota un Dadle café, mucho café, aquesta era la consigna. Sembla que CAFÉ era l’acrònim de Camaradas, Arriba Falange Española. Tot això segons Ian Gibson, el biògraf de Lorca. Us adjunto la seva bibliografia.
Juan Diego Botto aquestes i altres parts de la biografia del poeta les treballa, altres les obvia, té el temps que té, i persegueix el que persegueix: el Lorca públic. I ho fa d’una forma milimètrica, de cirurgià, amb una estima i respecte propis d’un bon actor. Perquè estic escrivint i no puc evitar emocionar-me. Em va deixar clavada a la cadira, no pel que fa amb la persona de Lorca, amb la seva obra, amb el seu compromís, que també, i tant, però no només. Em va trencar, literalment, per cóm ens posa davant d’allà on anem, no té miraments, t’esclafa a la cara cóm tornarà a guanyar la ignorància, aquella contra la qual Lorca tant va lluitar, per erradicar-la. Per què fa tanta por tenir memòria? Quan és un atribut inherent al ser humà!. Amb quina vehemència ens ho posa davant! Quanta responsabilitat ens otorga!
El que deia Lorca a la Biblioteca ens pot semblar exagerat avui, però, si el coneixem, o quan el llegim, recordem d’on partien les seves paraules. Recordem amb quines necessitats es va trobar la República. Ves, que no ens ho hagin de tornar a dir!.
L’obra és un joc de miralls, de personatges que l’actor transita plàcidament, fins i tot quan dialoga amb un fatxa, un fatxa poc de Berlanga, entenimentat i conversador, per això més perillós, i que tots en coneixem algún. Una escenografia minimalista, que resulta ser molt efectiva i colpidora, amb detalls de premi. Un treball fet des de la intimitat, la proximitat d’un gran poeta i valuós personatge, que Botto estima i ens ofereix com advertiment, amb uns jocs escènics, juganers, sí, i sobretot genuïns. Lorca ens explica des d’allà on pensem que està, com ho va viure, i cóm ho veu ara, i aquí és on hi ha el clatellot.
Encara surten notícies que commouen: Miguel Poveda descubre un poema de Lorca inédito detrás de un manuscrito. Els darrers versos són com una premonició
Es la señal de carne que yo dejé, al irme, para saber mi sitio, al regresar
Retrat de Lorca al Pavelló de la República del 1937, ja no hi era.
A la fila del davant tenia una parella amb un parell de criatures, el més gran no passava dels 10 o 11 anys, que ja venien alliçonats de casa. Van estar molt atents. Al final van fer les seves preguntes i estaven radiants de veure l’entusiame del públic i dels seus pares. N’hi havia pocs de nens, algún més. No és un espectacle per a ells, però a partir d’allà es podrien explicar moltes coses, es podria fer molta “prevenció”. Va ser reconfortant. Em va recordar quan jo feia el mateix amb el meu fill, i n’he rebut una gratificant recompensa.
Us deixo una entrevista del programa de la 2, Cafè d’idees de Gemma Nierga, us ho he fixat al minut 2:14:17, ho indico per si no funciona. No us la perdeu. S’explica amb pulcritud. I confirma que volia mantenir viu Lorca. I a fe de Déu que ho aconsegueix.
.(1) Emma Penella, Terele Pávez y Elisa Montés
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.