Categories
Llibres

Quin parell!

Editorial Tusquets, 2022. 302 pàg.

Acabat de sortir, m’ha “engolit” en dues tardes, i no és d’estranyar pels que tenim una edat.

Memorialisme històric de primer nivell a través de les figures d’un parell de personatges destacats de la història recent d’Europa, del seu art més transversal, de la política, dels anhels i dels molts fracassos del vell continent, del bell continent. Dos homes que l’exili uneix, i la vida els ensenya, compromet, trasbalsa i decep.

El llibre és un passeig de dues vides polièdriques que comparteixen la Guerra Civil Espanyola, i els cabarets de l’Ocupació, la Plaça Roja i la Casa Blanca, els maquis i la Resistència a Hollywood, Buchenwald i Madrid. El llibre ens llença als remolins de la història, en companyia de Simone Signoret i Hemingway, Edith Piaf i J.F. Kennedy, Arthur Miller i Marilyn Monroe, Khrusxov i Costa Gavras, entre d’altres. Dos itineraris que travessen el segle XX.

L’edició original francesa va ser àmpliament aplaudida per lectors i crítica. L’autor, també director de documentals molt celebrats, els coneixia prou bé, així com els devenirs de la societat de l’època.

La lectura, si ho voleu, la podeu acompanyar amb la música que aquí es recomanava

Categories
Llibres

La sorpresa de Benvolguda

Asseguda al seient del mig del darrere del cotxe, curull d’indicadors d’estabilitat familiar (un catàleg rebregat i esgrogueït de Media Markt, un paraigua plegable a terra, bosses de súper entatxonades a la guantera per si la nena vomités…) veig, en un instant precís d’aquesta tarda, que el meu estimat i jove marit s’enamorarà de la noia que ara seu al meu seient, al seu costat. Ell no ho sap, encara, que se n’enamorarà. La noia, tampoc. Només jo. Ho sé. Sé que se n’enamorà com es va enamorar de mi, i no en tinc cap dubte. Cau una pluja de peixateria.

Primeres línies de la novel·la

Podem pensar que la desimboltura que li és pròpia, i prejudicis lectors, que es podrien confondre amb una certa banalitat, seran la línia de la novel·la, i res més lluny d’això.

La Moliner era per a mi força desconeguda, però la insistència de les ressenyes i crítiques d’abans de Sant Jordi em van fer picar. I va ser una picadura, encara que sembli que no pugui ser, molt agradable i diria, benefactora.

Sap escriure, sí, amb la desimboltura de qui està gaudint del que fa, amb un llenguatge ric i punyent, torrentós; però el més important, sap organitzar el què vol dir, el text i la trama. El llibre, en aquest sentit, és una peça de rellotgeria, i funciona amb precisió suïssa.

No vull revelar res. L’argument és molt actual, reiteratiu, si tenim en compte com ha estat i està d’emprat a la narrativa: la parella, els fills, la professió, la família, els amics, etc. cóm ho vivim, cóm ho gestionem ara i aquí; però el que enganxa, si se’m permet l’expressió, és que ella ho planteja com una novel·la de misteri, des del inicis, i el camí per arribar a esbrinar-ho és la descripció d’una vida, d’unes vides en uns llocs i uns espais que ens són comuns, o no tant, això cadascú ho sabrà ben aviat.

Categories
Llibres

Una molt breu història del llibre (i 2)

Impremta del s. XV

Podeu consultar la primera part, aquí

4. El llibre i la impremta manual
4.1. El llibre xilogràfic
4.2. El llibre tipogràfic
4.3. Els incunables

5. L’ evolució del llibre imprès

6. El llibre de l’era mecànica

7. El futur del llibre

_____________________________________________

4. El llibre i la impremta manual

Al final de l’Edat Mitjana, el món del treball va evolucionar i l’augment de la població a les ciutats va fer aparèixer en millor mesura els comerciants; el comerç va augmentar l’activitat mercantil i es va fer necessari l’ús de la moneda. Al trànsit del final de l’Edat Mitjana i el començament de l’Edat Moderna va aparèixer una màquina per a la impressió de textos i publicacions, més ràpida i eficient, la impremta, de Johannes Gutenberg. La xilografia és l’antecedent de la impremta, que era lenta i impedia la realització de moltes còpies de llibres, a més la fusta es deteriorava. Per aquestes raons es va voler aconseguir un aliatge de metall emmotllable.

El llibre imprès constitueix un pas més en la història de la forma del llibre. Els primers llibres sortits de la impremta al segle XV encara imitaven els còdexs quant a format, enquadernació, reserves per a les inicials, etc.; però eren realitzats amb paper imprès en comptes de papir o pergamí manuscrit. També cal tenir en compte que abans d’utilitzar la impressió amb tipus mòbils, van realitzar altres llibres mitjançant la tècnica xilogràfica d’origen xinès.

Des del punt de vista social i de les idees els llibres impresos, que vol dir fer còpies sistemàticament, van representar la circulació del coneixement com mai havia passat abans. Un dels exemples més diàfans és que Luter, gràcies a “les còpies”, va poder donar visibilitat i publicitat a les seves teories reformistes, a les seves 95 tesis enganxades a la porta de l’església de Wittenberg.

4.1. El llibre xilogràfic

La xilografia consisteix a imprimir amb una planxa de fusta on prèviament s’ha tallat la imatge desitjada amb un burí o una gúbia. Es sol utilitzar una sola matriu (taula, tac o bloc) per pàgina. Un cop entintada, s’aplica sobre ella el paper mitjançant una premsa plana (tòrcul) i s’obté així la impressió del relleu. Aquesta tècnica és originària de la Xina i una de les xilografies més antigues que es coneix es va realitzar a Japó a l’any 770. A Europa, les primeres xilografies conegudes es van realitzar a finals del segle XIV i començaments del XV. Pel que fa al llibre xilogràfic, també anomenat llibre bloc o llibre tabelari, el més antic conegut es va realitzar a la Xina i data de l’any 868, segons el text del llibre. El primer llibre xilogràfic europeu és la denominada “Bíblia Pauperum” de 1430 i en total, a Europa, el número de llibres impresos amb aquesta tècnica amb prou feines supera la trentena de títols. Entre tots ells sumen un centenar d’edicions aproximadament. A partir de 1480 ja no en queda constància de cap, encara que la tècnica va continuar utilitzant-se per a les il·lustracions fins a finals del segle XV. Els llibres bloc no superaven les cinquanta pàgines i s’imprimien per una cara, les fulles s’enganxaven entre si per la cara no impresa, de manera que semblava imprès per les dues cares. Amb l’aparició de la impremta, i a causa del laboriós procediment requerit per a aquesta tècnica, aquests llibres van començar a desaparèixer a mitjans del segle XV.

___________________________________________

4.2. El llibre tipogràfic

Tradicionalment es considerava la impremta de tipus mòbils com un invent europeu de mitjans del segle XV, però el cert és que es tracta també d’un invent xinès. A partir de l’any 960 van utilitzar a la Xina caràcters mòbils de fusta per imprimir les grans històries dinàstiques i un cànon budista. Això no obstant, s’atribueix l’invent a Pi Sheng, que el 1045 va fabricar els primers tipus mòbils d’argila endurida al foc utilitzant motlles de metall; Al segle XV els xinesos ja havien aconseguit perfeccionar considerablement el seu sistema de composició i impressió tipogràfica.

A Europa, necessàriament s’havien de conèixer aquests antecedents a mitjans del segle XV, ja que els viatges diplomàtics i comercials amb Orient ja estan constatats des de l’any 1247. Tanmateix, es considera que la impremta moderna es va crear aproximadament l’any 1440 a Estrasburg per Johannes Gutenberg, a partir de l’adaptació d’una premsa de raïm renana i utilitzant tipus mòbils de plom. Els tipus mòbils o lletres soltes constituïen les imatges a imprimir, es combinaven per formar paraules i podien reutilitzar-se per compondre altres textos. Era un sistema que s’intentava materialitzar a diferents parts d’Europa des de feia temps, i això és el que fa dubtar de l’autèntic origen de la primera impremta europea. Sembla que al voltant de l’any 1452 Gutenberg, comptant encara amb el suport financer de Johann Fust, comença a compondre la Bíblia de 42 línies, també anomenada Bíblia llatina o Bíblia de Gutenberg, que és l’única obra que se li pot atribuir amb seguretat. Poc després, Fust es va associar amb el cal·lígraf de Gutenberg i se sap que van imprimir molts llibres i més exemplars. La difusió de la impremta és molt ràpida per tota Europa, sobretot, gràcies a tipògrafs ambulants que, des d’Alemanya, van portar l’invent a diferents llocs: el monestir de Subiaco a Itàlia (1462), Basilea (1468), Viena (1470), París (1470), etc. Doncs bé, després d’Alemanya el primer país europeu que va tenir impremta va ser Itàlia, convertint Venècia en el primer centre tipogràfic l’impressor més important del qual va ser Aldo Manucio. A França, la impremta es va introduir el 1470 i els tres centres tipogràfics més importants van ser París, Lió i Rouen. Als Països Baixos, Lovaina i Bruges el 1473 i Anvers, el 1481, van tenir la seva primera impremta. A Espanya, la impremta es va introduir amb retard, els seus inicis són dubtosos, però actualment s’accepta com a primera obra impresa el Sinodal d’Aguilafuente, incunable conservat a la catedral de Segòvia. Durant el segle XV, vint-i-sis ciutats espanyoles van disposar d’impremta, de les quals van sortir al voltant d’un miler d’edicions.

Biblia de Gutenberg

4.3. Els incunables

Als llibres impresos entre la data d’aparició de la impremta i l’any 1500, se’ls anomena incunables (del llatí incunabula, al bressol) per al·lusió al recent naixement de la impremta. El límit de l’any 1500 va ser proposat per Philippe Labbé el 1653, però no és prou exacte perquè a molts països, on la impremta es va introduir més tard, se sol allargar el període d’incunables cinquanta anys més. A més, al voltant d’aquest any no hi ha res concret que distingeixi els llibres produïts abans o immediatament després; fins i tot el criteri de la qualitat és enganyós, ja que exemplars realitzats abans d’aquell any als tallers venecians aconseguien una perfecció que no tenien altres obres posteriors al 1500 a causa de que estaven realitzades en impremtes més primitives i artesanals. Les característiques que distingeixen la major part dels incunables són les següents: estan realitzats en gran format, el paper és gruixut i amb imperfeccions, no porten peu d’impremta, manquen de portada, no tenen lletres capitals, els falten les divisions del text, estan foliats però no paginats, no tenen signes de puntuació i presenten un ús exagerat d’abreviatures. Pel que fa a les temàtiques tractades en aquests llibres, la majoria eren de tipus litúrgic i eclesiàstic (missals, breviaris, diürnals, etc.), també es van imprimir les primeres bíblies en llengua vulgar i les principals obres medievals de sant Agustí, sant Albert el Magne, sant Bonaventura, sant Bernat, etc.

Detall de la primera pàgina de l’incunable ‘Barcino’, de Jeroni Pau, que ingressa a la Biblioteca de Catalunya. Divendres 27 de setembre de 2019

Aquí podeu veure els incunables que es conserven a la Biblioteca de Catalunya.

5. L’ evolució del llibre imprès

Al llibre dels tres segles següents a la invenció de la impremta amb prou feines es produeixen canvis tècnics significatius en comparació amb els canvis sociopolítics, religiosos i culturals (Reforma luterana, Contrareforma, Il·lustració) que tant van influir en el contingut de les obres. Inicialment, fins a mitjans del segle XVI, el llibre imprès va conviure amb el manuscrit i s’observa certa continuïtat amb el segle anterior; no obstant això, les obres van anar adquirint característiques que les anaven diferenciant dels incunables: els formats més petits, l’enquadernació i la decoració renaixentistes, l’ús més gran de la portada, la preferència per la lletra romana en comptes de la gòtica i la utilització de la calcografia en lloc de la xilografia a les il·lustracions. Així doncs, el segle XVI va suposar la consolidació definitiva de la impremta a Europa i va arribar a Amèrica. La producció del llibre es va abaratir, va augmentar la lectura i el llibre es va modernitzar. Aquests canvis es van produir a causa de l’expansió del comerç del llibre, l’augment de la producció, la diversificació de l’oferta bibliogràfica, l’Humanisme, que va capgirar la visió que l’home tenia de si mateix i del món, i va afavorir la lectura dels autors clàssics, i la Reforma i la Contrareforma, que van fer servir la impremta com a mitjà de difusió d’idees, i van representar un allunyament definitiu del sentir renaixentista.

Els temes segueixen sent predominantment religiosos. Es van realitzar importants edicions de les anomenades bíblies políglotes, en les quals es reunien els textos en diverses llengües (llatí, grec, hebreu, àrab, etc.). Van destacar especialment: la Bíblia Complutense o d’Alcalá (1514-1516), la Bíblia políglota règia o d’Anvers (1568-1572) i la Bíblia políglota d’Antoine Vitré en nou volums (1628-1655). La Vulgata clementina, considerada encara la Bíblia oficial catòlica, data de 1592. Entre els llibres laics destaquen els dedicats a l’ensenyament (diccionaris, manuals, gramàtica, etc.) i les obres dels autors clàssics (Virgili, Homer, Aristòtil, Ovidi, etc.). El primer llibre considerat un best-seller apareix el 1532, és l’Orlando furiós de Ludovico Ariosto, era el moment que els llibres de cavallers eren com una epidèmia, i va ser el llibre més venut de l’època juntament amb els escrits d’Erasme i Luter. A Espanya cal destacar l’edició de 1605 del Quixot de Cervantes, impresa a Madrid, als tallers de Juan de la Cuesta.

Libre appellat Consolat de mar. Raphael Dauder librer : estampats per Johan Rosembach, 1518

El Ingenioso Hidalgo Don Quijote de la Mancha. Juan de la Cuesta, 1605

Europa va viure una època de conflictes continus durant el segle XVII i es va originar una profunda crisi econòmica, la qual va repercutir en el llibre. El llibre va ser el mitjà de difusió d’idees, (van aparèixer les primeres censures polítiques); va disminuir el seu comerç; va aparèixer un mercat negre dels mateixos; i la producció editorial i les importacions es van gravar amb impostos molt elevats. El llibre en aquesta època era un llibre poc cuidat, amb escassa qualitat de tintes i paper; tapes poc resistents i abundància d’errades; incloïen títols molt llargs. En aquest segle van sorgir un tipus de publicacions que van ser el germen del que avui són les publicacions periòdiques. Aquestes publicacions van néixer per servir un públic que només sabia llegir en llengües vernacles (Leipziger Zeitung, a Alemanya o Le Journal des Scavants a França, per exemple).

Al segle XVIII, va tenir lloc un ampli ressorgiment de l’art tipogràfic i una preocupació més gran per la qualitat del llibre. Les il·lustracions, que es feien a la tècnica del gravat en metall i del gravat a l’aiguafort, predominaven clarament sobre el text. En general, les edicions d’aquest període van assolir uns nivells de perfecció poques vegades igualats en temps posteriors. El segle XVIII és l’anomenat Segle de les Llums i en aquest moment prevalia una mentalitat que feia de la ciència i la raó veritats inqüestionables. S’estengué per tot Europa un moviment racionalista laic que cercava el coneixement, s’interessava per la ciència i aportava una nova visió del món: la Il·lustració. Pel que fa a les enciclopèdies, les més extenses correponen al període de la Ilustració, destaquen la Cyclopaedia de Chambers (1728) i la Encyclopédie de Diderot i D’Alembert (1751-1765), entre moltes altres obres que perseguien un recull sistemàtic i ordenat del saber humà.

Les noves idees es difonien a través de tertúlies que tenien lloc a Acadèmies o Societats d’Amics. Es van aconseguir millores tècniques quant a la impremta i la tipografia: els llibres que es van imprimir eren millors i més llegibles, les tintes de millor qualitat i el paper de millor acabat. Es va introduir un nou sistema per mesurar tipus, el punt Didot (introduït per un membre de la família d’impressors Didot) era una regla per establir la mesura dels cossos tipogràfics (els processadors de textos actuals ho han heretat). A Espanya hi va haver una sèrie de canvis positius degut a la protecció i a l’impuls de les arts tipogràfiques que li va donar Carles III.

Algunes del les tipografies que la impremta i el disseny han anat creant

A Catalunya també les ciutats on, ja al segle xv, l’activitat de les impremtes era més intensa eren aquelles que acollien universitats. Així, la producció la lideraven Barcelona, València i Lleida. Algunes han sobreviscut més de 500 anys, com l’Abadia de Montserrat, que avui dia és el segell editorial en actiu més antic del món. El 1999 va celebrar el cinquè centenari del primer llibre que s’hi va imprimir. Al XVII i pel que fa a la llengua, el català cada vegada era relegat més als gèneres de consum o utilitaris, els de venda segura i probablement majoritària, recordem que eren els inicis de les publicacions periòdiques, i els grans llinatges familiars van començar a aparèixer associats al negoci de la impremta i l’edició. Al XVIII La Guerra de Successió Espanyola (1705-1714) va decidir en bona part la trajectòria d’impressors i editors, i depenia de si es formava part del bàndol dels vencedors o dels vençuts. Durant aquesta etapa, editors catalans, valencians i madrilenys van començar a competir de manera ferotge per conquerir el mercat espanyol i americà. Això explicaria també la tendència dels editors catalans a abandonar la llengua pròpia.

Les biblioteques experimenten un gran creixement en incrementar-se el patrimoni escrit amb del desenvolupament de la impremta. A partir del Renaixement, es van posar al servei públic i el llibre va començar a ser considerat un instrument fonamental per fomentar la cultura i la transmissió de noves idees. A Itàlia van rebre un gran impuls gràcies a figures com Petrarca, Boccaccio o el mateix papa Nicolás V, que va fundar la Biblioteca Vaticana; amb els Médicis, el 1441 es funda la Biblioteca Marciana i el 1524 la Laurenziana, obra de Miquel Àngel. Al segle XVI van començar a aparèixer les biblioteques que després derivarien a les anomenades biblioteques nacionals: París (1522), Viena (1526), ​​Berlín (1661), Madrid (1712), Museu Britànic (1753), etc. Altres biblioteques destacades van ser la del monestir d’El Escorial (1565) a Espanya, l’Ambrosiana a Itàlia (1608) i la Mazarina a França (1643).

Vaticana, Marciana, Laurenciana, El Escorial, Ambrosiana, Mazarina.

6. El llibre de l’era mecànica

Els segles XIX i XX van suposar, com a conseqüència directa de la revolució industrial, que el llibre assolís un desenvolupament desconegut fins aleshores. Els avenços tècnics i la seva aplicació als processos productius van canviar definitivament els mètodes artesans de temps passats per sistemes mecanitzats més ràpids i efectius. Per altra banda, el llibre va deixar de ser patrimoni de minories privilegiades ja des de començaments del segle XIX i va anar arribant a tots els sectors de la població al segle XX, gràcies a la generalització de la educació i a l’auge del periodisme, que va fomentar enormement l’interès per la lectura. La novel·la per entregues dels diaris o les publicades en format llibre arrassen de tal manera que fins i tot el paper és cada cop més dolent, per la demanda que té.

Dones a principis del XX triant llibres a biblioteques populars

Com veiem el XIX va assimilar canvis dràstics que van suposar el pensament modern i el sorgiment de la societat industrial. L’expansió demogràfica i l’expansió de l’educació obligatòria a molts països europeus van fer créixer el nombre de lectors i de persones alfabetitzades. A més, la premsa va ser el motor que va impulsar els canvis tecnològics de la impremta industrial. Es va passar dels mètodes artesans als sistemes mecanitzats: en relació amb el paper es va començar a fer servir la pasta de fusta i va aparèixer el paper continu; es va inventar la rotativa; respecte a la composició, la rotativa va necessitar un altre invent fonamental, l’estereotipia; i en la il·lustració es van usar diversos procediments amb els quals es podien realitzar llibres molt il·lustrats que incitaven a la compra i la lectura.

Entre els avenços tècnics que van consolidar la mecanització de la impremta al segle XIX podem destacar, a part de la utilització de la pasta de paper i la fabricació del full de paper continu, els nous procediments de composició mecànica de textos (linotípia i monotípia), les noves premses (premsa de vapor i premsa rotativa) i les tècniques de la il·lustració (litografia, linotípia i fotogravat). Al segle XX tots aquests descobriments van anar mutant cap a noves formes cada vegada més perfeccionades que van permetre augmentar el ritme de producció i abaratir els costos.

Impremta del s. XIX

Les màquines impressores i enquadernadores es van anar automatitzant gràcies a la tecnologia informàtica. La linotípia i monotípia del segle anterior són substituïdes per la fotocomposició i aquesta, alhora, per la fotocomposició autoedició. La impressió digital sembla el següent pas lògic en aquesta evolució, però la producció mitjançant aquesta tècnica és normalment baixa i s’utilitza en tiratges petits, constitueix l’anomenada “impressió sota demanda”. Un altre fenomen d’aquest període és la comercialització massiva del llibre i els canvis que van tenir lloc a l’empresa editorial, sobretot, per l’efecte combinat de tres aspectes claus: els avenços en el camp de les arts gràfiques, que van permetre l’abaratiment del producte, fent-ho més accessible; l’educació, cada cop més generalitzada; i l’auge de la cultura a tots els àmbits socials.

Diferents formats de novel·la a finals del segle XIX

El segle passat, el XX, va ser el segle de la informàtica i d’internet i això va contribuir a fer que la indústria editorial experimentés grans canvis, especialment a partir de la segona meitat del segle. El llibre va deixar de tenir el format tradicional per adoptar noves formes. Les millores en la producció van permetre l’abaratiment i l’accés generalitzat i els nous formats i suports van plantejar grans canvis en els hàbits de lectura. El llibre va patir una sèrie de canvis socials: la generalització de l’alfabetització, l’educació i l’augment demogràfic encara es van incrementar més i van motivar l’augment de la lectura, afavorida a països desenvolupats per polítiques d’educació i als subdesenvolupats per organismes internacionals com la UNESCO. També va haver-hi avenços tècnics i mecànics que van ser desplaçats per l’electrònica, com l’escriptura, la il·lustració, la preimpressió, la impressió o l’enquadernació. I van sorgir nous suports a l’última etapa del segle: en primer lloc van veure la llum les microformes (microfilm i microfitxa); els suports magnètics, com les cintes de casset o les de vídeo; i finalment els suports òptics (CD, CD-ROM, DVD, etc.); però el veritable èxit va venir amb la irrupció d’internet i les publicacions en línia. Van aparèixer noves formes d’edició, aquest segle va veure néixer el llibre electrònic o eBook, va aparèixer als anys 90 i va suposar una revolució comparable a la del llibre imprès davant del manuscrit. Va ser una fita a la indústria editorial, ja que va incorporar tres característiques al llibre: hipertextualitat, multimèdia i interactivitat. A més, van sorgir noves formes de comercialització, va ser el segle del màrqueting i de la publicitat, va aparèixer el llibre de butxaca; el club del llibre, la venda per correu, la venda a terminis, la venda per fascicles i la venda per internet. Al segle XX la funció de l’editor es va independitzar de la de l’impressor i el llibreter. Per atendre la gran demanda de llibres, van aparèixer importants editorials que van impulsar noves vies i moderns mètodes de comercialització i distribució dels llibres. Alguns d’aquests mètodes són els clubs del lectura, la venda per correu i el llibre de butxaca. Actualment, les edicions de butxaca segueixen tenint gran èxit, el seu origen es remunta a l’any 1935, amb la col·lecció Penguin Books del anglès Allen Lane. Es tracta d’un llibre de petit format, enquadernat en rústica, molt econòmic i que sol contenir obres clàssiques i modernes ja consagrades. Els primers clubs del lectura moderns van sorgir als Estats Units a la segona dècada del segle XX amb el propòsit d’orientar a els seus socis a les lectures més recomanables. I pel que fa a la venda per correu, l’editor o el llibreter, mitjançant anuncis en premsa, a través de catàlegs o utilitzant Internet, posa els seus llibres a disposició del client.

Escola de la dona durant la II República

Pel que fa a les biblioteques, des de la segona meitat del segle XIX s’inicia el procés actual de complet desenvolupament. De mica en mica han anat sorgint diferents tipus de biblioteques (públiques, universitàries, nacionals, municipals, infantils, especialitzades, etc.) i, com a servei públic, han consolidat la seva funció activa en la difusió de la cultura. Entre els seus avenços més significatius hi ha la professionalització del bibliotecari, els nous mètodes de cooperació entre biblioteques i la informatització dels registres, i de les tasques, així com la digitalització de documents, que aconsegueix posar el línia tots els llibres que no tenen drets d’autor. Totes les biblioteques nacionals i universitàries o especialitzades ho fan, però el més conegut popularment és el que ha fet Google Books digitalitzant llibres a tot el món. En els darrers anys, si bé assistim a una expansió creixent amb noves construccions o ampliacions de biblioteques existents, s’ha de fer front al problema de la manca d’espai, com a conseqüència del constant augment d’exemplars en els seus fons, en forma de llibre o revistes tradicionals o en altres suports audiovisuals.

7. El futur del llibre

Al segle XXI s’està desenvolupant àmpliament una nova forma de llibre, el llibre digital o electrònic, també anomenat e-book. Pròpiament, un llibre electrònic o digital consisteix en un text informatitzat que pot ser llegit i/o escoltat mitjançant un equip informàtic; pot ser un ordinador, un televisor, una agenda o un lector electrònic. Aquest últim, està adquirint un aspecte en els seus últims dissenys que l’acosten cada cop més a la forma del llibre tradicional, combinant així alguns avantatges del llibre imprès (versatilitat, lleugeresa, comoditat lectora) amb la capacitat de emmagatzematge i les possibilitats hipertextuals del llibre digital. Per aquest motiu quan parlem de llibre electrònic, no hem de pensar només amb els que podem llegir amb un suport electrònic, hem de pensar en els milers que només s’estan publicant així, per donar resposta a la investigació en general i a les universitats en particular. Els convenis entre elles permeten tenir accés a plataformes de forma cooperativa, amb la qual cosa el cost del llibre s’abarateix, no ocupa lloc, i el pot consultar més gent des de qualsevol punt del món. El llibre en format electrònic s’està implantant a molts sectors professionals (Medicina, Dret, Enginyeries, Ciències, etc.) en què s’estan utilitzant molts llibres de consulta, i on es solen manejar dades i informació de diferents documents alhora. També és freqüent en edicions de mitjans educatius per les possibilitats d’interacció que permet als estudiants, a les enciclopèdies, els diccionaris, així com en edicions especials d’obres de gran valor històric o artístic. A més, els continus projectes que incideixen en el seu desenvolupament i evolució apunten cap a un brillant futur per a aquesta forma de llibre, sempre de cara a comunitats, no tant per a l’ús personal. També cal tenir en compte l’enorme potencial informatiu d’Internet, així com les possibilitats que brinda per manejar documents i eines informàtiques de tota mena. També hi ha biblioteques virtuals on es pot accedir a les obres més significatives, la pròpia xarxa funciona com una gran “biblioteca” amb la major part dels fons disponibles. Quant a la pregunta que tant interès està suscitant els darrers anys respecte a si el llibre electrònic substituirà el llibre imprès, sense entrar en les polèmiques que susciten seguidors i detractors de l’e-book, es pot avançar que ambdues formes conviuran perfectament i podran complementar-se. No s’ha de perdre de vista que tant l’un com l’altre són el resultat d’un procés tecnològic que, en el cas del llibre tradicional, ha assolit una perfecció envejable, sobretot, quant a la seva capacitat per estimular els nostres sentits i fomentar el plaer de la lectura

El llibre electrònic és un dels grans avenços de la tecnologia, la digitalització dels llibres i el seu pas del paper a la pantalla ha suposat la possibilitat de crear biblioteques enormes sense necessitat de grans espais o l’opció d’oferir milers de llibres gratuïts sense necessitat, d’adquirir-los físicament (cal ressenyar el Projecte Gutenberg). El llibre, la lectura i la indústria editorial estan experimentant canvis motivats pel progrés tecnològic. Els continguts han estat desvinculats del suport i la indústria editorial ha necessitat transformar la seva estructura logística, basada fins fa poc en la distribució física, ara, la impressió digital i les llibreries virtuals cobreixen noves necessitats.

Categories
Llibres

Una molt breu història del llibre (1)

Resumir una història de més de 5.000 anys en unes poques paraules, més que un repte sembla una gran imprudència, però, amb motiu d’un ”nou i normalitzat” dia de Sant Jordi, ho intentaré. Aquesta brevetat també la procuraré resoldre amb enllaços aclaridors, però tampoc massa extensos.

Afegiré, per començar, que crec que els tres grans moments de la història del llibre i l’escriptura són: les primeres incisions en pedres o tauletes, l’aparició dels alfabets i la invenció de l’impremta. A partir d’aquí tot esdevindrà més fàcil.

1. Introducció, l’escriptura

2. El llibre a la antiguitat
2.1. Mesopotàmia
2.2. Egipte
2.3. Grècia
2.4. Roma

3. El llibre medieval

2a part
4. El llibre i la impremta manual
4.1. El llibre xilogràfic
4.2. El llibre tipogràfic
4.3. Els incunables

5. L’ evolució del llibre imprès

6. El llibre de l’ era mecànica

7. El futur del llibre

_____________________________________

1. Introducció, l’escriptura
L’origen de l’escriptura el podem vincular al canvi profund que va suposar el pas de les societats caçadores-recol·lectores a les societats agricultores i ramaderes. Aquest procés no va tenir lloc de la mateixa forma a les cinc civilitzacions en què es va anar desenvolupant (Mesopotàmia, Egipte, Vall del Indus, Xina i Mesomèrica)
Entre les cultures candidates a ser les primeres a utilitzar l’escriptura, encara no alfabètica, sol destacar-se la cultura sumèria .

L’aparició de l’alfabet va constituir un èxit decisiu després d’un llarg procés, tractant d’articular paraules en sons simples i substituir els sistemes de representació d’objectes i símbols per unitats fonètiques. Els antics egipcis ja havien ideat un sistema de jeroglífics que tenien naturalesa alfabètica, però mai van ser utilitzats per a una escriptura purament alfabètica.

Actualment, es creu que el primer sistema alfabètic va ser desenvolupat cap al 2000 a. C. per poblacions semítiques al centre d’Egipte i que es va difondre cap al nord durant més de cinc segles, sent després desenvolupat i utilitzat pels fenicis, que ho van propagar per tota la Mediterrània.

Els grecs van desenvolupar signes vocàlics per adaptar-los a la seva llengua i van originar el primer alfabet escrit d’esquerra a dreta. Assimilat posteriorment pels romans, es va constituir finalment l’alfabet llatí que és el més utilitzat avui dia.

Per fer front al repte de preservar i transmetre la cultura, tant a l’espai com en el temps, la humanitat ha hagut de trobar la manera de garantir la conservació del suport material, la integritat dels continguts. Al llarg de la història es van utilitzar suports molt diferents: la pedra, l’escorça d’arbres i les fulles de plantes, l’os i les petxines… Posteriorment: tauletes d’argila, pells, teles, papir, pergamí, seda, paper. La paraula llibre és una derivada del llatí liber, libri (membrana, escorça secundària dels arbres)

________________________________________________

2. El llibre a la antiguitat
2.1. Mesopotàmia

Mapa dels diferents imperis a Mesopotàmia

La forma de llibre més antiga que es coneix són les tauletes, consistents en petites plaques d’argila, fusta, ivori, diferents metalls que servien de suport a l’escriptura.

Probablement el primer llibre de la història va ser creat al si de la civilització mesopotàmica pels sumeris al IV mil·lenni aC, i utilitzat després com a mètode de conservació i transmissió d’informació per tot el Pròxim Orient. L’argila, abundant, entre els rius Èufrates i Tigris, es tallava en petites planxes entre 2 i 3 cm. per a les tauletes petites i fins a 30 cm. per a la gent gran. S’escrivia per les dues cares sobre l’argila humida i tova, al principi amb una canya esmolada i més tard amb un estilet de fusta o metall a manera de punxó, després es deixava assecar al sol o en un forn. A causa de les característiques de l’instrument amb el que s’escrivia, rom i de secció triangular, a aquesta escriptura se la coneix com a escriptura cuneïforme. Aquest model d’escriptura va perdurar més de 2000 anys i el seu desxiframent va ser gràcies a les aportacions del britànic Sir Henry C. Rawlinson, a mitjan segle XIX.

Pedres amb escriptura cuneïforme

Es caracteritzaven per la brevetat, l’escassa circulació i eren anònims. Tractaven temes administratius i econòmics, i alguns textos èpics, jurídics, religiosos, etc. Les primeres acumulacions d’aquestes tauletes van donar lloc a les biblioteques més antigues. Les més conegudes  d’aquesta època van ser les d’Ebla i els temples de Babilònia i Nínive (S. VII a. C.).

Les Biblioteques de Nínive i Ebla

_______________________________________________

2.2. Egipte

Mapa de l’antic Egipte i Mesopotàmia

La cultura egípcia va ser la primera a utilitzar tintes i un suport, el papir, que comparteix algunes característiques amb el paper actual com: la seva lleugeresa, aspecte exterior, color, flexibilitat, capacitat d’absorció. Va ser el suport essencial i el seu ús es va difondre a partir del segle IV aC., en època d’Alexandre el Gran, per tot el Mediterrani a través de la cultura grecoromana.

Planta del papir

Els instruments d’escriptura més utilitzats van ser primer joncs tallats al revés i després la canya. La tinta es feia barrejant minerals, carbó vegetal, aigua i goma. El llibre egipci es correspon amb el rotllo, el papir era un material molt flexible que permetia ser enrotllat al voltant d’una vareta de fusta o metall i suplanta aviat la tauleta d’argila. En principi s’escrivia per una sola cara i calia desenvolupar-lo, de manera que es descobris successivament el text escrit. La importància de la religió a Egipte i la difusió del “Llibre dels Morts”, que constituïa una autèntica guia de trànsit al Més Enllà, va suposar un desenvolupament extraordinari de l’escriptura. Els papirs es conservaven en diferents atuells o simplement s’acumulaven en biblioteques situades a temples o palaus. A Egipte, com a Mesopotàmia, la figura de l’Escriba tenia un reconeixement especial. Educats a algun temple, a més d’escriure i llegir, aprenien dret, història, geografia, matemàtiques, etc.

A la cultura egípcia també es van emprar altres materials i suports com a taules de fusta recobertes amb guix, pedra calcària, recipients de
argila, pells, etc., encara que de manera més marginal. La utilització del rotllo de papir va ser una de les aportacions més importants dels egipcis a les forma material del llibre, també per l’ús de la tinta i la inclusió d’il·lustracions com a complement explicatiu dels textos o simplement com ornament.

El Llibre dels Morts, papir
La tècnica de fer els papirs encara avui

________________________________________________

2.3. Grècia

Mapa de les diferents tribus gregues

A l’àmbit de la Grècia antiga el papir va donar pas molt lentament al pergamí, fabricat a partir de pells adobades d’animals, més resistents i fàcils d’obtenir que el papir. Es coneixia des d’antic i se sap que ja al segle II a. C. la ciutat de Pèrgam era un important centre de producció; la vitel·la, feta d’un animal més jove era la més valorada, podia ser quasi transparent.

Encara que l’obtenció del pergamí era cara, per la mà d’obra necessària i pel procés de preparació, presentava certs avantatges davant del papir:
es podia escriure per ambdues cares, esborrar allò escrit raspant i tornar a escriure de nou, era més resistent (palimpsest). Al principi el pergamí es va utilitzar en forma de rotllo, però com que tenia poca flexibilitat, va ser finalment substituït pel còdex en l’època romana, que ja començava a tenir forma de llibre, igual que la unió de diferents tauletes. De fet, el papir, les tauletes i el pergamí varen conviure durant anys fins que el pergamí es va imposar. A Roma, també.

Pergamí grec
Papir grec
Pergamí sirià

La consolidació de l’alfabet grec va facilitar la i tècnica d’escriure i la va fer més assequible. El sistema social grec i la seva democràcia permetien a qualsevol ciutadà lliure participar en el govern de la nació, sempre que sabés llegir i escriure, el que va propiciar l’ensenyament. El contingut es diversifica, i les obres deixen de ser anònimes i es reconeix la figura de l’autor. A Grècia, el llibre va adquirir la seva veritable dimensió, a causa de l’ús de l’escriptura alfabètica, la instauració de la democràcia i una notable extensió de l’ensenyament. El suport d’escriptura principal va ser el rotllo de papir (introduït al segle VII aC), i ja a l’època hel·lenística va aparèixer el pergamí de pell d’ovella i cabra. A la Grècia clàssica es van desenvolupar molts gèneres com el teatre i disciplines com la història, la retòrica o la filosofia, entre d’altres, cosa que va suposar el naixement del comerç del llibre.


Pel que fa a les biblioteques sens dubte, la referència més important, i més coneguda, de l’antiguitat va ser la biblioteca d’Alexandria, fundada per Ptolomeu I cap a l’any 290 a. C. Entre els seus fons albergava les obres de la literatura grega i traduccions al grec d’obres egípcies, babilòniques i altres literatures de l´antiguitat, fins a 700.000 volums. Es va incendiar parcialment l’any 47a. C., quan l’emperador romà Juli César va prendre la ciutat, i va desaparèixer definitivament l’any 391 d. C. durant l’imperi d’Orient de Teodosi I, per un decret que va abolir els subsidis que encara tenien algunes restes de paganisme. Va prohibir els sacrificis amb sang i es tancaren els temples pagans que foren declarats abandonats i així van poder ser demolits pels bisbes catòlics sota la direcció de Teòfil d’Alexandria per construir-hi esglésies.

Fotograma de la pel·lícula Agora d’Alejandro Amenábar, 2009

L’altra gran biblioteca de la mateixa època va ser la de Pèrgam, ampliada per Àtal I al segle II a. C. i enriquida pel seu fill Eumenes II. Tots dos pretenien emular la grandesa de la d’Alexandria. A Atenes, la primera biblioteca es va obrir cap al 330 a.C. i a partir del segle III a. C. van experimentar un notable increment tant les biblioteques públiques com les col·leccions bibliogràfiques particulars com les de Plató, Xenofont, Eurípides, Euclides, Aristòtil, etc.

______________________________________________

2.4. Roma

Mapa de les diferents etapes de l’Imperi


Les fluides relacions comercials entre Roma i els egipcis van assegurar la provisió de papir al món romà, encara que també es van usar altres materials com les tauletes de fusta, principalment per a anotacions i per a l’ensenyament. Aquestes taules es buidaven i cobrien de cera o guix sobre el que s’escrivia amb un estilet o burí.

Tauletes de cera

El llibre a Roma va ser una prolongació del grec, però Roma va aportar grans novetats: la seva llengua, el llatí; un alfabet propi; la lletra va evolucionar des de la majúscula fins a la minúscula cursiva; i va aparèixer, posteriorment la lletra uncial i l’escriptura taquigràfica. Les matèries eren les mateixes que a Grècia, però el rotllo va quedar desplaçat per donar pas, al final de l’Imperi, al llibre “modern” o còdex. En aquesta època hi va haver continguts nous com la sàtira, el dret, l’oratòria, l’assaig i la didàctica.
El còdex. Inicialment consistia en una derivació de les tauletes de fusta. Entre aquestes es van anar intercalant fulles de papir i, posteriorment, de pergamí mantenint la seva mateixa forma i donant lloc a l’anomenat liber quadratus. Amb el temps es va anar augmentant la proporció de papir i pergamí, fins que van acabar per confeccionar-se gairebé exclusivament en aquests materials. D’una forma lenta, el rotllo de papir va anar caient en desús fins que desapareix al segle V d. C.

El còdex de pergamí es va imposar per una sèrie d’avantatges: es podia consultar més fàcilment, podia contenir més text perquè es podia escriure a les dues cares, era més fàcil de transportar i  emmagatzemar, i per la seva enquadernació, es conservava millor. Roma va ser l’hereva de les tradicions grega i etrusca, pel gust pel llibre i el coneixement Els romans van contribuir decisivament a impulsar i difondre la producció i comerç dels llibres. Abans hem dit que els tres suports conviurien, el que sí que els diferencia, en general, és la utilitat que se’ls dona a cada un d’ells, depenent si eren documents oficials, legals, comercials, llibres de comptes, etc…

Es considera a Titus Pomponi Àtic, historiador, com el primer editor romà, que es va fer cèlebre per editar les obres dels seus amics, entre ells Ciceró. A la Roma Imperial es van crear les biblioteques d’accés totalment públic, i de titularitat estatal.

Recreació d’una biblioteca romana

Durant el desenvolupament del cristianisme, i als darrers temps de l’Imperi Romà, també es van crear importants biblioteques cristianes, com les de Cesarea, Hipona, Antioquia, etc. A l’Imperi Romà d’Orient, Constantí va fundar la gran biblioteca a Bizanci o Constantinopla el 330 d. C., amb obres de la literatura cristiana i altres obres considerades paganes.

Biblioteca de Bizanci actualment. Turquia

Arribats a aquest punt crec que és de molta utilitat rellegir les causes i conseqüències de la caiguda de l’Imperi Romà, el d’Occident i el d’Orient, per veure com es gesta el món feudal, i que, durant els segles que es va imposar, el progrès de la història del llibre és sostingut.

_____________________________________________

3. El llibre medieval

El nom de la rosa, de Jean-Jacques Annaud. 1986

Sempre m’ha fascinat cóm tantes i tantes obres de l’antiguitat han arribat fins nosaltres, no sabem les que s’han perdut, es clar, desprès, d’incendis, guerres, expolis i molta ignorància, encara avui. Per això inserto un parell de fotogrames de la pel·lícula que millor ho ha mostrat. Els scriptorium medievals, els cents que n’hi havia a monestirs i abadies de tot Europa, en són els responsables.

Els monestirs van ser els autèntics centres culturals on es promovia la lectura, la còpia i conservació de manuscrits. Aquests centres religiosos, funcionaven com a comunitats autosuficients produint tot el que necessitaven, per exemple, el pergamí a partir de els seus propis caps de bestiar. La producció de còdexs als monestirs es realitzava en una gran sala on s’asseien els monjos per copiar els manuscrits, a partir d’altres anteriors o al dictat d’un lector situat en una estrada. La còpia del còdex era dirigida per el magíster, es copiava la part del text convinguda i es deixaven en blanc els espais destinats a la il·luminació (inicials, títols, orles, vinyetes, etc.). Els miniaturistes traçaven les figures i il·lustracions i els il·luminadors donaven el color i, ja que eren imatges explicatives, la “llum” al text. Aviat van disposar de pupitres i eines pròpies (plomes, tintes, llapis de grafit, etc.) per garantir més rapidesa i qualitat en els seus treballs. Les enquadernacions, més o menys luxoses, consistien en un conjunt de quaderns o plecs que eren cosits i després coberts per un cuir gruixut o unes tapes de fusta, que podien incloure teles i incrustacions de pedres precioses, orfebreria amb or i plata, ivori i altres elements decoratius.

A mesura que avançava l’Edat Mitjana se n’anava cuidant més l’acabat i la presentació dels còdexs, es va perfeccionar la cal·ligrafia, les il·lustracions i els motius ornamentals. La majoria dels textos eren de temes religiosos: missals, cantorals, evangeliaris, llibres d’hores (Horarium) o els Beatus, potser els més coneguts, etc.

Llibre d’hores de Doña Eleonor de la Vega, c 1468

Al segle VIII va sorgir a França l’escriptura carolina, procedent d’una de les acadèmies fundades per Carlemany; constituïa una mostra més del afany d’aquest monarca per la unificació cultural de Europa. Aquest tipus d’escriptura es va anar imposant a poc a poc, començant pels documents oficials, i va anar substituint les anomenades “escriptures nacionals” europees (merovíngia, llombarda, visigòtica, etc.), que es feien servir des del segle VI. La lletra carolina, de formes rodones i elegants, va ser la més usada fins al segle XII. A partir de llavors, els seus trets van començar a fer-se més angulosos i va anar evolucionant cap a l’escriptura gòtica que va aparèixer al segle XIII.

Manuscrit amb il·luminació sencera i lletra gòtica

Als segles XI i XII s’assisteix a un important creixement econòmic a tot Europa que va fer prosperar un gran nombre de ciutats a les que es van instal·lar artesans, comerciants i diversos professionals. La demanda de llibres es va anar fent cada vegada més gran per a l’exercici de diferents funcions (burocràtiques, notarials, comercials, pedagògiques, etc.), va començar créixer la seva comercialització i a ser objecte de préstec o lloguer. Dos fets fonamentals per al llibre tenen lloc a partir aquests segles: la introducció a Europa del paper i les primeres universitats. El paper va ser inventat al nord de la Xina entorn al 150 aC. i, encara que les millors fibres per a la seva fabricació eren el cànem i el cotó, els xinesos van acabar utilitzant també i principalment el bambú, la morera, el jute, el lli i les tiges d’arròs; degut a la gran demanda de les dues primeres per a la producció tèxtil. Des de la seva invenció, van passar més de mil anys fins a la seva introducció a Europa per dues vies. Una va ser l’espanyola a través dels àrabs, que instal·len el primer molí de paper, portat des de Fes, a Xàtiva (1150); l’altra va ser a través d’Itàlia on el paper, procedent d’Egipte, va arribar fins a Montefano i Venècia (1276). Era més resistent que el papir i molt més barat i ràpid de fabricar que el pergamí, de manera que el seu ús es va generalitzar a partir del segle XV.

Les universitats que avui coneixem tenen el seu origen a aquesta època. A l’Alta Edat Mitjana l’educació descansava gairebé exclusivament a els centres monàstics i els seus scholae, escoles on es formava al clergat i, de manera molt restringida, a alguns privilegiats de la població civil; però l’impuls educatiu definitiu es va donar al segle XII amb el desenvolupament de les escoles catedralícies o episcopals (Chartres, Reims, París, Pisa, Siena, Oxford, Salamanca, etc.) i algunes municipals (Bolonya). I així es van convertir en les primeres universitats medievals. Des de finals del segle XII i, sobretot, a partir del segle XIII les principals biblioteques europees estaran vinculades a les universitats més prestigioses. Al món musulmà, portador d’una riquíssima tradició cultural i intel·lectual, existia un alt grau d’alfabetització, es va avançar en el coneixement del paper i també va crear importants biblioteques lligades a les mesquites i els centres d’ensenyament alcorànica. Algunes d’elles, es van comptar entre les majors biblioteques del seu temps, concretament, la de Bagdad i la de Còrdova.

Una classe a la Universitat de Bolonya, s. XV

___________________________________________

Seguirà una 2a part, el dia de Sant Jordi amb aquests continguts:

4. El llibre i la impremta manual
4.1. El llibre xilogràfic
4.2. El llibre tipogràfic
4.3. Els incunables

5. L’ evolució del llibre imprès

6. El llibre de l’ era mecànica

7. El futur del llibre

Categories
Viatges i itineraris

Bolonya, la rossa, la dotta, la grassa

Bolonya té moltes coses, moltes, però aquests tres atributs són certs i definitivament la identifiquen, avui i encara.

La rossa no és només pel color dels seus edificis, fets en la terracota que s’extreu de les seves canteres, un material humil que els renaixentistes van saber treballar amb l’elegància que els hi era pròpia; no obstant això, molts edificis històrics, les façanes dels quals estan pintades i no mostren terracota exposada, estan acolorides amb tons càlids de groc, vermell i taronja que augmenten la uniformitat cromàtica de la ciutat. Tanta era la terracota que hi havia que els escultors la van fer servir per esculpir els anomenats compianto o laments, un material, una terra que permetia l’exercici realista i exagerat fins i tot anterior al barroc.

Les típiques cortines de la ciutat de Bologna, que tradicionalment s’usaven com a fosques a l’estiu, són d’un color vermell viu i encara són presents a molts edificis històrics en diverses àrees del centre. Avui dia qui té una d’aquestes carpes no les pot retirar per llei perquè formen part de la història de la ciutat i de la seva imatge. Les seves arcades o pòrtics recorren 50 kilòmetres de la ciutat, els més llargs del món, des de la Baixa Edat Mitjana, quan l’increment d’estudiants va fer construir-los. Els més llargs de la ciutat i del món són els de San Luca, amb 3.500 metres de longitud i 666 arcades. Maravelles com aquestes, la Maestà de Cimabue, o l’Èxtasi de Santa Cecilia de Raffaello han dotat aquesta ciutat de nombrosos reconeixements de l’UNESCO.

També pel seu passat polític, clarament comunista durant anys, tot i que les coses han canviat i molt, i per fets lamentables com els protagonitzats per uns feixistes, que el 2 d’agost de 1980 varen perpetrar un atemptat a l’estació de tren, amb nombroses víctimes, tot i que al principi es va investigar a les Brigades Roges.

També és rossa pel Ferrari, una icona. També la Ducati va néixer just al costat de Bolonya, i moltes de les motos com la icònica Panigale són normalment vermelles. Però com que aquestes marques són molt més recents que les tradicions de la ciutat i de la regió, podem imaginar que Ferrari i Ducati hauran triat el vermell precisament perquè van néixer en una regió vermella. Se sap que Maserati va escollir el seu escut pel trident de l’escultura de Neptú que hi ha a la plaça del mateix nom.

Una ciutat de comerciants des de l’Edat Mitjana, que va saber integrar el jueus que el Reis Catòlics van expulsar de la Península, contribuint així a la prosperitat d’indústries locals, tals com la del teixit. Encara avui a la plaça major hi ha les mesures a les parets per als comerciants de roba, abans de l’arribada del sistema mètric decimal.

La dotta, en una ciutat de 400.000 habitants aproximadament, hi ha 80.000 estudiants, homes i dones que la viuen, i a tota hora. La seva universitat és la més antiga d’Europa i la més antiga del món en funcionament des dels inicis. Va néixer el 1088 per la necessitat d’unificar i reglar estudis, sobretot els de Dret, i allà es va parlar per primera vegada d’Universitas. Al palau de l’Archiginnasio, que n’era la seu, Dant i Petrarca van canviar els curs de la literatura europea.

Actualment la majoria de facultats són noves i estan en una nova “ciutat”, però els edificis històrics són d’un interès de primera magnitud perquè allà pots veure encara avui el poder intel·lectual de les seves estances: la biblioteca, les estances dels estudiants, el Teatro Anatomico, segurament visitat per un dels seus membres més cèlebres, Nicolas Copèrnic, que hi va estudiar des de 1496 fins els 1500 i on esdevindria tot un símbol d’heterodòxia i independència. Copèrnic va decidir anar a Bolonya a obtenir un títol a Legislació Canònica. Van ser anys d’estudi, en què va haver de buscar-se literalment la vida per sobreviure a causa de la manca de recursos. Va prendre classes de Grec, Matemàtiques i Astronomia, a més del seu curs oficial de Dret Canònic, i va començar a abordar la investigació que el portaria a enunciar la seva teoria heliocèntrica. L‘Aula Stabat Mater, on Rossini hi va estrenar el seu el 1842 per primer cop a Itàlia. Tots aquests edificis son considerats de visita obligada per prendre-li el pols a la història de la ciutat, que ha fet de la Universitat una icona i una manera de viure-la. Encara avui la Universitat té una de les editorials amb més renom de les universitats europees. Les llibreries també són abundants, fins i tot amb segells editorials de primera línia.

La grassa es percep immediatament passejant pels seus carrers, centrics o no, els dels Il Mercato di Mezzo que és, des de l’Edat Mitjana, un lloc de sabors i trobades, comerç, memòria i tradició gastronòmica de la ciutat. Després de la unificació d’Itàlia, es va transformar en el primer mercat cobert de la ciutat i, després de la re urbanització del 2014, ara és un espai on es poden comprar o consumir productes i excel·lents plats in situ. El Mercato di Mezzo està obert els set dies de la setmana, de 8.30 a 24.00 hores, i sovint ofereix cites de degustació i trobades relacionades amb la cultura del menjar. Als voltants botigues de queviures molt especialitzades i restaurants de cuina italiana et poden arribar a crear una fascinació que costa d’oblidar. Fins i tot una llibreria d’unes mides generores, té al seu interior un restaurant que encara ho és més. No cal parlar ara de la mortadel·la, el parmesà, les moltes classes de pasta, o la colomba de Pasqua, només fent una mica d’atenció al concepte d’aperitiu entenem el plaer de viure i menjar que té aquesta regió. Hi ha un sentit de l’abundància, del plaer, de deixar passar el temps. Tot i que quan s’aglomeren fan soroll, ho fan a poc a poc. I estan encantats del seu renom.

Desprès té un parell de veïnes no menys sumptuoses, com Ravenna i Ferrara. La de la Gala Placidia, de Justinià, del Dant i la del barri jueu més bonic que he vist mai, o El jardí dels Finzi Contini de Bassani o de De Sicca, com preferiu.

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

Magritte, l’entremaliat

René Magritte, À la rencontre du plaisir, 1962

Mai he sigut gaire seguidora del surrealisme, més enllà de l’enginy que li reconec, però el senyor Magritte sempre m’ha reclamat l’atenció, més que això, em dona l’oportunitat de jugar i en cap cas li he dit que no.

Sovint m’ho he preguntat, on està el secret d’aquesta avinença, i crec que resideix en el seu gust cromàtic i una actitud joganera que m’enlluernen. En el joc que proposa amb la delimitació de la realitat; com tots el surrealistes, direu, sí, però ell ho fa des de una simplicitat que atordeix, fet pel qual, quan el mires, et quedes buscant on està l’enginy, l’astúcia, l’endevinalla. És agut i subtil alhora i et demana que no tinguis por de la seva perspicàcia, que sempre és clarament la seva eina.

El Caixaforum de Barcelona ha portat l’exposició La màquina Magritte comissariada pel Director de la Fundació Thyssen de Madrid, Guillermo Solana, que en aquest breu vídeo ens en fa una clara introducció.

Adjunto la pàgina del Musée Magritte de Brussel·les, que guarda el fons més important de la seva obra, tot i que està repartida per tot el món.

Categories
Feminisme

Wangari Maathai

Política, biòloga i ecologista

Wangari Maathai va ser una activista política i ecologista kenyana, d’ètnia kikuyu. El 2004 va rebre el Premi Nobel de la Pau per “les seves contribucions al desenvolupament sostenible, a la democràcia i a la pau”. Li deien la dona arbre per la labor que va fer en favor de l’ecologisme i la conservació de la vida, i encara més per posar en valor la vàlua de la dona africana, en particular.

1 d’abril de 1940, Ihithe, Kenya

25 de setembre de 2011, Nairobi, Kenya

Enllaç

Bibliografia i Filmografia

Categories
Feminisme

Margaret Keane

Pintora

Margaret D. H. Keane és una artista nord-americana coneguda per les seves pintures de subjectes amb grans ulls. Pinta sobretot dones, nens o animals a l’oli o tècnica mixta. L’obra va aconseguir un èxit comercial gràcies a reproduccions econòmiques en gravats, plats i tasses. Aquesta gran comercialització li ha restat valor artístic, però li ha donat una gran popularitat entre el gran públic. Aquests grans ulls són la seva marca.

15 de setembre de 1927 (edat: 94 anys), Nashville, Tennessee, Estats Units

Enllaç

Filmografia

Categories
Feminisme

Vivian Maier

Fotògrafa

Vivian Maier va ser una fotògrafa estatunidenca. La seva obra, especialment focalitzada en la vida quotidiana del carrer, va causar una enorme repercussió gràcies a col·leccionistes nord-americans i, avui dia, l’autora ha obtingut una gran popularitat entre el públic i la crítica a nivell internacional. Va ser descoberta tard, el 2007 per John Maloof que va comprar els negatius a un drapaire perquè vollia fer un reportatge sobre Chicago. Diuen que a ella no li hauria agradat gens.

1 de febrer de 1926, Nova York, Nova York, Estats Units

21 d’abril de 2009, Oak Park, Illinois, Estats Units

Enllaç

Bibliografia i Filmografia

Categories
Feminisme

Algunes dones oblidades

Aquest proper 8 de març seguim celebrant el dia de la dona, i ens seguim repetint consignes, i seguim reivindicant drets i reconeixements que haurien de ser obvis, però es veu que no, que cal insistir, i sobretot que cal educar, i molt.

He preparat una petita llista de dones, podria ser molt més extensa, que les persones no enteses en certes matèries crec que no coneixem, o molt de passada. Dones de tots els àmbits i condicions que es van esforçar en allò que creien i les empenyia a viure. Evidentment la llista és breu, i afortunadament, ja no contempla algunes de les que els darrers anys hem anat descobrint, també perquè han estat motiu de biografies, estudis, novel·lles, pel·lícules…, noms com: Hipàcia d’Alexandria, Dhuoda de Septimània, Sofonisba Anguissola, Artemisia Gentileschi, Cosima Liszt, Clara (Schumann) Wieck, Berthe Morrisot, Camille Claudel, Lou Andreas-Salomé, i tantes i tantes altres dones artistes, escriptores, científiques, activistes, … Com dic, la tria d’avui encara podria ser més llarga, llarguíssima, l’anonimat de moltes d’elles és una vergonya, entre altres coses, dels diferents i delirants sistemes educatius. Preneu-la només com un testimoni, i disculpeu les absències que hi desitjarieu haver trobat.

Us proposo que entreu a cada un dels noms de les imatges, el qual està una mica més ampliat amb un breu resum i enllaçat amb una pàgina que m’ha semblat que en parla amb prou claredat. Està organitzat cronològicament i cada encapçalament indica la professió o activitat i l’època de la biografiada. Hi ha també un parell d’enllaços a la bibliografia i filmografia, si existeix, encara que sigui un documental, o un curt sobre el personatge.

Finalment adjunto un document fet per l’Institut Català de les Dones: Elles, 65 dones oblidades de la història publicat el 2017. I la pàgina del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, de l’exposició que es pot visitar fins desembre de 2022 (In)visibles i (O)cultes