Us presentem un recorregut cultural que es pot fer a la nostra ciutat: recórrer i recordar la quantitat d’editorials que es situen a l’Esquerra de l’Eixample des d’inicis del s. XIX, sinó abans, algunes desaparegudes, d’altres en diferents localitzacions.
Barcelona des de les edicions del Quixot que s’imprimien al carrer del Call, encara es coneix la localització de la imprempta, ha estat i és la seu de la majoria d’editorials de l’estat, en català i castellà, i una porta de sortida per exportar a Llatinoamèrica. Barcelona va ser la ciutat editorial per excel•lència de tot l’Estat. Editorials, impremtes, tallers de gravadors i d’arts gràfiques omplien de sorolls i d’una activitat frenètica sobre tot l’Esquerra fins la dècada dels 70. D’allà van sortir els llibres i els herois i heroïnes de les nostres biblioteques familiars.
Tots recordem les editorials Juventud, Espasa, Espasa Calpe, Ramón Sopena, Salvat, Gustau Gili, Océano, Regina, Labor i un llarg etcetera. A aquesta zona s’imprimien, a part dels llibres, les targetes de presentació, les postals, els missals de la Primera Comunió, els quaderns de cal·ligrafia, tebeos de tota mena, els cartells de cinema, tot el que avui dia encara podem trobar al Mercat de Sant Antoni, i a alguna llibreria de vell.
I acabarem a l’Espai Lehmann, on ara hi ha l‘Editorial Comanegra, un lloc que s’ha conservat miraculosament, on hi treballen diferents professions, i que ens remunta a una de les fàbriques de nines de porcellana més importants de Barcelona, i directament a les experiències terribles que van viure els seus fundadors.
Aquesta ruta la podeu fer amb la Núria Pujol, una guia oficial de Barcelona, amb qui he tingut el gust de fer-ne moltes i de viatjar, i que no us deixarà de sorprendre amb tot el que explica i els documents que ensenya.
… escriure’l jo tal com voldria creure que l’hauria escrit ell en català. Durant un any m’he sentit una mica Mark Twain, un autor admirat i respectat arreu del món. És veritat que només ha sigut un somni, però quin somni!
Enfrontar-se de gran a Mark Twain de nou és un dels plaers més grans que pot tenir una lectora, i no diem, si sent una vinculació quasi orgànica amb la terra que ell descriu, la de tots els infants i joves que suposo encara hi porta a passejar. Com li passa a Màrius Serra.
Va viajar molt, moltíssim, 29 travessies transatlàntiques i una volta al món, i per a un nordamericà del Sud, allò era una exageració, per l’avidesa de coneixements que demostrava. Apart, es clar, els viatges per Estats Units. Desprès les seves cròniques han esdevingut famoses i una escola pel que en diem ara literatura de viatges.
Avui viatjarem pel Mississipi, en dues èpoques diferents: la primera quan ell era aprenent i desprès pilot dels steamboats, i una segona part, quan hi torna al cap dels anys, ja com un escriptor consolidat, i observa els canvis que el Sud esta patint, sobretot desprès de la Guerra de Secessió i de l’arribada del ferrocarril.
El que va portar Faulkner a reconèixer-li la condició del pare de la novel.la americana, al marge que Twain procedís com ell mateix del profund Sud i que no respongués al tipus característic de la Costa Est, va ser la seva contribució a la mitologia fundacional dels Estats Units, com a recreador d’una realitat i d’un llenguatge específicament americans.
Anterior edició en castellà del 2021 il.lustrada amb gravats de la primera edició nordamericana, realitzats per Edmund H. Garrett, John Harley i A. Burnham Shute
Entre el descobriment per l’espanyol Hernando de Soto, que el va anomenar Gran Rio del Espíritu Santo, i l’exploració pel francès La Salle, va passar gairebé un segle i mig, remarca Twain, però es va haver d’esperar força dècades fins que les riberes del Mississipí comencessin a acollir assentaments populosos que des dels inicis del segle XIX ja començaven a desenvolupar un comerç a l’alça. Embarcats en gavarres i xalanes, els primers solcadors del riu eren gent ruda i busca-raons, feta a les penalitats, que es va reciclar com va poder durant l’edat d’or dels vapors fluvials.
És el temps del jove Twain, que reflectirà amb humor, fidelitat i una mirada crítica, els tipus humans, gens exemplars i fins i tot escandalosos, als ulls dels custodis del bon gust de l’epoca, d’una terra de frontera, que reunia aventurers de tota condició, capaços de combinar les gestes i els pitjors excessos. Entre l’èpica, el realisme i la picaresca, Twain va obrir el camp per abastar els personatges vulgars i el llenguatge col.loquial, inclòs la parla dels esclaus. Abolicionista convençut, va retratar una societat que en el que és bo i en el que és dolent ha adquirit el rang de mitologia. La seva és una visió satírica, descarnada, però també tendra i, a vegades, fins i tot compassiva.
Us deixo: Comentaris al llibre al programa de Catalunya Ràdio Ciutat Maragda i una Entrevista al traductor al MesNit de 3Cat
Avui he anat a l’Auditori a un dels concerts que regularment fa la OBC. Avui ens han regalat, entre altres, una peça de Leonard Bernstein la Serenata per a violí, cordes, arpa i percusió de 1954, basada en El Banquet de Plató.
A mí m’agrada molt Bernstein, molt i també li admiro cóm es va dedicar a una tasca pública i didàctica pel coneixement musical del gran públic. Però avui m’ha fet revoltar a la cadira quan he escoltat per primera vegada aquesta peça, que no conexia. Què passa pel cap d’un músic, que als anys 50 del segle passat pensa en el Banquet de Plató, i li dedica una música meravellosa i aleshores rabiosament moderna?
Moviments:
Fedre; Pausànies: Moviment lent i alegre, introduint la temàtica. Aristòfanes: Allegretto, retratant la lleugeresa i el mite de la recerca de la meitat. Erixímac: Presto, caracteritzat per la seva rapidesa. Agató: Adagio, sovint considerat el cor emocional de l'obra. Sòcrates; Alcibíades: Molto tenuto i allegro molto vivace, concloent amb força.
És un dels diàlegs més populars de Plató, El convit, també conegut com El banquet o El simposi, que versa sobre l’amor. Al costat de Fedre, aquesta obra va conformar el concepte de l’amor platònic. Aquest diàleg, un dels més llegits i estudiats de Plató, reuneix la veu filosòfica amb la poètica, sense deixar mai de banda el context i pensament polític de l’autor. Diversos personatges parlen i debaten sobre l’amor en un banquet organitzat pel poeta tràgic Agató. Narra la conversa que s’esdevé durant la sobretaula, en la qual parlen diferents personatges històrics —entre els quals es compten Fedre, Erixímac, Pausànias, Aristòfanes i Sòcrates— amb un llenguatge, un tarannà, unes idees i unes personalitats pròpies, però recreats literàriament per Plató per tal de transmetre les seves idees. D’aquesta manera, l’autor els fa dir allò que vol explicar, no pas necessàriament allò que aquests pensaven realment.
Els musicòlegs poden analitzar cada un dels moviments i relacionar-los amb el diàleg, jo no. El que sí he fet, el vaig llegir fa molts anys, d’estudiant, ha estat agafar-lo i he tornat a llegir el que diu Sòcrates, perquè és el que m’ha impressionat més quan ho he escoltat passat al llenguatge musical.
És un exemple fascinant de com un compositor pot “traduir” idees filosòfiques en música, amb una estructura inspirada en el diàleg. Crec que Bernstein no s’inspira en el text de Plató de manera literal, sinó conceptual i emocional. I aquí està la creació. No és narratiu, sinó interpretatiu. Bernstein no “explica” la història amb música com faria una òpera. En lloc d’això, captura el caràcter de cada pensador. És la Música com a filosofia emocional. I el violí com a veu humana. El violí solista actua gairebé com un narrador o participant del banquet: simbolitza la recerca de l’amor o la veritat, dialoga amb l’orquestra, expressa emocions canviants.
No en va, allà asseguda, m’he trobat caminant amb Sòcrates per la Cinquena Avinguda, he vist que tenia pressa, potser perquè el vent primaveral li feia pujar perillosament la túnica. Perdoneu, però és que em queia la bava i tenia la serotonina al seu lloc.
Una exposició a La Pedrera ens ho explica, i fa un gran servei, perquè el món dels Impressionistes, sabem quan comença, però costa delimitar quan i sobretot cóm acaba. Cóm ens en anem poc a poc, o no tant, a les avantguardes dels inicis del segle XX.
Aquest quadre de Claude Monet del 1872 va donar nom a l’Impressionisme. El crític d’art Louis Leroy va dir: Al contemplar l’obra vaig pensar que les meves ulleres estaven brutes. Què representa aquesta tela? …, el quadre no tenia dret ni revés …, Impressió !, per descomptat produeix impressió …, el paper pintat en estat embrionari està més ben fet que aquesta marina …
Els Nabís van ser un grup de pintors de la darrera dècada del XIX. Entenien l’art com la manera subjectiva d’expressar les emocions, una idea innovadora que compartien amb altres moviments postimpressionistes com els fauvistes.
Abans, l’art era el reflex de la realitat o del que es veia d’ella, sense incidir gaire en el món interior de l’artista. Des de llavors, els sentiments esdevenen gairebé la base fonamental de la representació. Per entendre els nabis cal tenir en compte la important relació que hi havia a les seves pintures entre color i sentiment. El color es va convertir en un element de transmissió de determinats estats d’ànim o formes de sentir. Representen el camí cap a les avantguardes.
El talismà de Paul Sérusier, a partir del sintetisme del ja postimpressionista Gauguin, que feia temps que experimentava amb el color, i el gust per l’estampa japonesa anomenada (ukiyo-e), serà el que donarà el nom de Nabí al grup. El més important d’aquesta obra innovadora és que il·lustra la idea d’una pintura pura, autònoma i abstracta, basada en les sensacions del pintor
El 1888, Paul Sérusier, que estudiava a l’escola privada d’Art L’Académie Julian, la mateixa que donava classes a les dones pintores, que no eren acceptades a l’Academia oficial, es va unir a una comunitat d’artistes a Pont-Aven, una curiosa comuna de la Bretanya francesa, on Paul Gauguin impartia els seus ensenyaments des de 1886. Gauguin va ser, sens dubte, un gran visionari, que va intuir el gran pas que havia fet l’art. Des del 1873, els alumnes de l’Escola de Belles Arts de París també van freqüentar la vila de Pont-Aven.
A mesura que França s’acostava al segle XX, diversos moviments modernistes ja havien començat a prendre forma, inspirats pel treball progressista dels impressionistes. Tot i que tots ells establien el seu objectiu principal a desafiar els límits de l’art, cadascú el feia d’una manera diferent. La majoria dels grups compartien algun punt en l’estil o la tècnica. El poeta simbolista Henri Cazalis va batejar els artistes amb el nom de “nabis”, es tracta d’un terme derivat de la paraula hebrea i àrab per a “profetes”.
El grup mantenia les seves reunions al voltant de dos llocs de París. L’Académie Julian i el Cafè Volpini, on es reunien els pintors, escriptors i artistes del moment, i on van celebrar la seva primera exposició conjunta. També van utilitzarLa Revue Blanche, la revista literària i artística més important llavors, com a mitjà escrit per exposar les seves idees. AQUÍ us deixo els números que van aparéixer. El moviment Nabi avançà ràpidament.
Tot això ho hem de contextualitzar amb el canvis que es produeixen a Paris als voltants de 1900 i de l’Exposició Universal. Un moment en el qual el simbolisme artístic i literari són emergents, i l’ocultisme es converteix en un espectacle, així com el gust pel Japonisme, que es va estendre amb publicacions i exposicions arreu. Tots ells es van deixar enlluernar pels canvis que havia experimentat la ciutat i la van pintar amb els exteriors i interiors de la vida quotidiana. També per a espectacles teatrals i de cabaret, per a recitals de poesia dedicats a Verlaine, Rimbaud o Mallarmé. Era una ciutat que premiava l’audàcia.
“La marxa del progrés va ser molt ràpida. La societat estava a punt per acollir el cubisme i el surrealisme abans que haguéssim aconseguit el que havíem imaginat com la nostra meta. Ens trobem d’alguna manera suspesos a l’aire”. Édouard Vuillard, 1937
Maurice Denis: Les muses – Eduard Vuillard: Interior, mare i germana de l’artista – El jardí de les Hesperides – El vestit de flors
També hi ha qui parla d’ells com a pintors decoradors, o decoratius. Hem de tenir present que, entre altres, el seu contemporani Oscar Wilde feia temps que justificava l’art per l’art, un concepte ja present a Aristòtil, en contra dels que deien que l’art havia de ser compromés, sinó beligerant. Wilde defensava que l’art no havia de tenir una funció moral ni didàctica, com demanaven els victorians, sinó que havia d’existir per ell mateix, per la seva bellesa i qualitats formals.
Entre ells el concepte de decoració pren un lloc essencial, perquè volen abolir la jerarquía establerta entre belles arts i artesania. Una separació que no agradava tampoc a Gaudí ni a William Morris. Els Nabis es van dedicar també a fer decoracions pensades per a interiors.
En tot cas, tots els postimpressionistes, músics i escriptors també, van aplanar el camí per a tots els –ismes que vindrien després.
Louis-Alfred Natanson, foto de Ker-Xavier Roussel, Édouard Vuillard, Romain Coolus i Felix Vallotton el 1899
Es tracta de la primera novel·la d'una saga, la Saga Sefardí, formada per sis títols més: "El florir dels til·lers als Balcans", "Crepuscle als Balcans", "Fantasmes sobre els Balcans", "La llegenda de Lluna Levi", "El conte de Benjamin Baruh" i "A l'altre costat de la nit". Publicat a Iugoslàvia el 1986, va rebre els premis literaris més prestigiosos i va ser un fenomen social. Aquí només s'ha traduit el primer volum.
Les protagonistes d’aquesta història van viure el temps de la desfeta. Abans d’esclatar la Gran Guerra, hi havia algun tipus d’ordre a l’estranya mescla de quatre pobles apinyats en aquella terra, coneguts amb el nom de bosnians. Tenien diferents festes, menjaven diferents cuines, celebraven i dejunaven en diferents dates, però depenien sempre els uns dels altres, encara que sense arribar mai a admetre-ho. Coexistien amb un etern i latent sentiment de controvèrsia i alhora se sentien lligats entre sí.
A partir d’una ficció de fets reals, de la família de l’autora, ens explicaran aquell rusc tan divers, aquelles procedències tant diferents, aquelles diàspores, que en aquest cas procedeixen de l’expulsió dels jueus d’Espanya, aquells que varen conservar un castellà del s. XV, el ladino, que ha pogut arribar als nostres dies, naturalment evolucionat.
Narrat amb un llenguatge càlid i mesurat, dóna un toc de gran sensibilitat, i reflecteix al llarg de la novel·la els paisatges, els ambients, la diversitat de cultures, costums de Sèrbia i Bòsnia, gent que vivien en una treballada harmonia, mantenint cadascú el seu llegat cultural. No és un llibre sobre determinats fets històrics o polítics, és la transformació que aquests determinen sobre la gent. I la gent viu. I engegem amb uns pòsits que venen de lluny (1) El declivi otomà resultat de les guerres balcàniques i el creixent nacionalisme serbi. Una Sarajevo per a mi desconeguda, igual que Belgrad. Unes ciutats amb vida pròpia, properes culturalment a una Viena austrohongaresa, veïna del que s’anomenava el polvorí d’Europa.
La trama principal es centra en les filles d’un matrimoni jueu sefardita, instal.lat a Sarajevo ja força abans de l’inici de la I Guerra Mundial. De fet el llibre comença el dia de l’atemptat i cóm cadascú es buscarà la vida, en l’intent de ser independent i sobreviure en una època marcada pel sotmetiment de la dona a l’home, a la família, i a la religió, i és igual de quina religió parlem. Menció especial a la mare de la família, l’Ester, una matriarca tendra i dura alhora, respectada i estimada pels seus fills, pel seu entorn i que veu venir els esdeveniments, dotada d’un sisè sentit, bona voluntat i arrelada als costums familiars i religiosos.
I desprès de la Primera, vindrà la IIa Guerra Mundial. I desprès… És un llibre de supervivents, sobretot femenines.
Una lectura amb la que aprens i busques qualsevol estona per agafar-la, i per ajudar-te d’informació, si cal. Tot i que jo l’he alternat amb altres lectures. És un llibre amable que pretén donar a conéixer, de forma exhaustiva, potser massa i tot, un racó d’Europa marcat pel conflicte des de sempre, i també cóm corrents culturals tan diversos hi volien conviure. Ah! i si teniu curiositat lingüística llegireu frases en el ladino sefardita del segle XV, això sí, sempre referenciat. Ja veureu que ara té influències del romanés.
Els Balcans abans de la I Guerra Mundial
El nou mapa europeu després de la Gran Guerra
El 29 de novembre de 1945 es va proclamar la nova república socialista de Iugoslàvia consolidant la unió de sis repúbliques (Sèrbia, Croàcia, Eslovènia, Bòsnia i Hercegovina, Macedònia i Montenegro). Aquest estat va perdurar fins a la seva desintegració el 1991.
El Festival Grec i el Teatre Lliure estan d’aniversari, d’aniversari rodó: 50 anys oferint espectacles d’alta volada a una ciutat que se’ls hi ha rendit any rere any. I aquest 2026 l’Institut del Teatre li dedicarà un Simposi Teatre Lliure, 50 anys: passat, present i futur, que recorrerà la trajectòria d’aquests 50 anys, desprès d’aquells inicis tan celebrats en un petit teatre de Gràcia.
La tria de Brecht, de l’Òpera de tres rals suposo no és casual. Es teatre popular, compromés, arriscat al seu moment. Un clàssic ja avui, que permet moltes mirades i versions. Els teatreros de la revista Núvol li dediquen un article que ens posa al dia d’aquesta nova aproximació a la duresa del capitalisme més sagnant. Segurament serà dura i també magnífica.
Aquí us deixo la versió que la gran Ute Lemper fa de Mackie el Navalla, el més proper que hi ha a les versions dels teatres i cabarets alemanys dels anys 30. Sempre que venia a Barcelona ni li passava pel cap no incorporar-la al repertori. Però em deixareu que us recordi una de les millors versions que mai se n’ha fet, les moltes que va fer la Gran Dama del Jazz.
Un any més Barcelona, algunes localitzacions de Barcelona, s’omplen de música, d’alegria, de virtuosisme i de festa; els pianos anònims situats estratègicament ens brinden la seva rotunditat, de mans, mai millor dit, d’aquells que en saben, poc o molt, que l’estudien, que l’estimen i que se’ns ofereixen per recordar-nos cóm en seriem de feliços si estiméssim més la música.
El Maria Canals torna a la seva cita anual: El Concurs Internacional de Piano Maria Canals de Barcelona treballa per apropar la música a tothom, combinant la promoció del talent jove amb un fort compromís d’inclusió i accessibilitat. Amb més de setanta anys de trajectòria, ofereix suport a pianistes emergents i fomenta la pràctica del piano com a eina cultural i educativa accessible per a persones de totes les edats.
La pàgina web que incorpora l’enllaç us explica la història d’aquest concurs musical, de més de 70 anys, per què sorgeix, cóm s’obre pas i la vinculació actual amb la ciutat. És una oportunitat immillorable per gaudir de concerts i d’intèrprets que de ben segur aviat encapçalaran els cartells de les sales més importants del món. Anéu-hi, és una festassa!
Papallones negres era com els bosnians van anomenar els bocins de paper cremat, dels llibres cremats, que van voletejar durant dies i dies la ciutat de Sarajevo, desprès que l’agost del 1992 s’incendiés la seva preciosa biblioteca. En Grasset ho va explicar molt bé, quan va sortir el llibre. Finalment el 2014 es va tornar a inaugurar la seva reconstrucció.
El llibre que li fa aquest homenatge és un relat impressionant. La vida quotidiana durant el setge de Sarajevo, les relacions entre les persones, entre els veïns i cóm canvien les prioritats. És d’una tendresa guaridora. Una nova fita, un nou encert de Periscopi.
El setge de Sarajevo es presenta com una erosió constant de la vida de la gent, no com una successió de grans esdeveniments bèl·lics o polítics, potser per aquest motiu se’ns fa tan proper. Alló que molts pensem quan veiem la devastació de la guerra. I ens preguntem cóm sobreviuen els que no moren?
Un dels eixos centrals de la novel·la és la fractura identitària que provoca la guerra en una ciutat històricament diversa i majoritàriament laica. Les diferències nacionals, fins aleshores difuminades, comencen a fer-se visibles: en un context en què les fronteres entre serbi, croat i musulmà havien estat sovint poroses, el conflicte imposa categories rígides i sospitoses. En aquest context, la comunitat que es crea en el bloc de pisos es presenta com una resposta fràgil però efectiva a la lògica del conflicte.
Papallones negres és una novel·la sòbria iprofundament humana que defuig la morbositat per explorar els efectes quotidians i persistents de la guerra, oferint una finestra molt interessant a un episodi recent de la història europea.
Fa temps que la vaig llegir, en castellà, perquè la traducció catalana ha tardat molt, massa. L’autor, a dia d’avui, encara no té entrada a la Wikipèdia en català.
És el que fa el boca orella dels lectors quan descobreixen un llibre com aquest, quan no tens referències de l’autor i de la seva obra. Els best sellers, a vegades, no s’han de “fabricar” els lectors són el millor termòmetre, no els calen maquinàries publicitàries. Aquest és el segon llibre que ha escrit Amor Towles, i el primer ja va sorprendre el mercat anglosaxó.
La meva tendència a visitar llibreries comporta veure que les editorials o els llibreters incorporin informació a aquells llibres que, sense un aparell publicitari dels grans, estan buidant les prestatgeries o les taules expositores, quan no són els propis lectors que se’ls demana que deixin la seva opinió adjuntada a un exemplar del llibre, amb una fitxeta i un clip. Fins aquí la cosa manual, ara ve l’altra: opinadors a la web, als mitjans, i a les xarxes socials: instagramers i influencers una mica cultivats. Doncs bé no he trobat cap opinió que no fos més que favorable, que es desfés en elogis. Per tant, a la meva llibreria de referència pregunto: què és això, que a tot arreu esclata. I em responen: és una història rodona.
I per què? I aquí em temo que seré poc original, desprès del que he llegit i he conversat: és una gran novel.la i és l’elegància personificada. És una molt bona història explicada amb el sentit mil.limètric del que ha de ser una novel.la per a un públic ampli, lector habitual i del segle XXI. L’argument per sí sol ja et guanya pels personatges peculiars i emblemàtics que acompanyen a l’encisador protagonista; per com es desenvolupen els fets; per un llenguatge polit, temprat; per situar-nos en un moment important de la Història, etc…
Si m’he animat a fer aquesta ressenya, tot i pensar que tothom ja coneixerà la novel.la i l’ha pogut llegir, és perquè als lectors del club de lectura que compartim des de fa anys literatura, els ha fet un efecte poc habitual, els ha seduït, a tots 20 participants. Cosa gens freqüent, quan les lectures normalment provoquen opinions diferents i sovint controvertides, cosa que fa les tertúlies molt enriquidores. Aquesta ha estat avorrida, plena d’onomatopeies.
Ara que ve el bon temps, i encara no farà calor, esperem-ho!, si no l’heu llegida, és una lectura que us farà encara més agradable la primavera.
Aquesta frase icònica de Il Gattopardo ho defineix escrupolosament. Bagheria o Baarìa, en sicilià, es quasi un barri, un districte de la ciutat de Palerm, tres parades de tren més. Però el que en realitat és no ho trobarem en un mapa, o en una guia a l’ús. Bagheria recull i conserva un passat pre-Unificació Italiana, o pre-Garibaldià, si es vol, i explica la història llarga i complexa d’una illa meravellosa, amb un patrimoni immens i difícil de conservar, plena de contradiccions, per on hi ha passat tothom i hi han deixat una empremta, que encara avui sorprèn i commou.
La seva història està indissolublement lligada a les seves esplèndides viles barroques, tant és així que mereix el sobrenom de “Ciutat de les Viles”.
La ciutat s’aixeca en una estreta plana al sud-est de Palerm, de manera que forma part de l’anomenada Conca d’oro, una zona gairebé completament plana vorejada pel mar del Golf de Palerm i protegida per una serralada. I és precisament en aquest territori on van néixer els primers assentaments, que van tenir la màxima expansió entre els segles IX i XII, sota la dominació primer musulmana i desprès normanda. Aquest creixement va influir en tots els sectors, especialment en l’agrícola, per a la qual cosa es van construir nombroses alqueries (granja en àrab) i fàbriques i es va crear un sistema de captació i distribució d’aigua per satisfer les necessitats de reg de la ciutat. Més tard els catalans hi varen refermar la ruta comercial més important de la Mediterrània occidental durant els segles XIII i XIV, el triangle grec. Si més no, controlar l’eix Barcelona-Palerm passant per Mallorca i Sardenya.
No obstant això, l’origen de la ciutat que avui visitem es remunta a la construcció del Palau Butera, pel príncep Giuseppe Branciforti el 1658. Posteriorment el seu nebot va crear el primer esquema urbà en traçar el gran carrer principal anomenat Corso Butera i l’anomenat Corso Umberto I, que s’estenia fins al límit de les seves possessions.
Després de la construcció del castell Branciforti, l’expansió urbana i suburbana de Bagheria va tenir un gran desenvolupament amb la construcció de gairebé totes les sumptuoses viles, castells i palaus dels nobles senyors de Sicília, convertint-se així en el lloc privilegiat de vacances de l’aristocràcia palermitana.
Famosa doncs per les seves esplèndides vil·les històriques i palaus del segle XVIII, per haver estat el lloc de naixement del pintor Renato Guttuso, que hi té el seu museu a la Villa Cattolica, i per les pel·lícules que l’han representat, com Baarìa, Cinema Paradiso de Giuseppe Tornatore, amb la música sempre d’Ennio Morricone, i altres, com a Il Regista di Matrimonio de Marco Bellocchio. Aquí hi va estar filmant en diferents localitzacions Luchino Visconti per Il Gattopardo. També ha estat la residència durant molts anys de l’escriptora Dacia Maraini, i de la qual hi ha un extensa bibliografia editada en català i castellà.
Mural del compositor Ennio Morricone i el director de cinema Giuseppe Tornatore
Algunes de les vil·les
Així Villa Buttera és la residència senyorial més antiga de Bagheria, construïda per Giuseppe Branciforti, príncep de Pietraperzia i comte de Raccuja, qui, perduda l’esperança del tron de Sicília, va decidir retirar-se a les possessions de Bagheria.
Concebuda com un castell, amb dues torres emmerletades col·locades com a baluards dels patis, a la porta d’entrada es veu la nostàlgica inscripció «O Cort a Dio» (La cort de Déu). A l’interior hi ha una magnífica galeria que mostra, entre altres coses, les plantes de les vastes possessions de la poderosa dinastia dels Branciforte: Butera, Mazzarino, Grammichele, Militello i molts més.
Els seus rics salons, amb frescos, evoquen un temps perdut de festes patrícies amb dames i cavallers vestits amb vestits de tafetà, com a l’escena del ball de Il Gattopardo de Visconti. Les terrasses, amb baranes de ferro forjat i rajoles antigues, estan ben conservades i des d’elles, el 14 de juliol, podeu gaudir de l’espectacle dels focs artificials de la Festa de Santa Rosalia. Avui ha estat reformada i l’ocupen serveis administratius públics de la ciutat.
Villa Palagonia és una de les més famoses residències històriques de la ciutat, també coneguda com Villa dei Mostri (vila dels monstres). Segurament inspirada en la de Bomarzo. Com la resta de viles és un bon exemple del barroc sicilià, un barroc del Sud peninsular, que a Sicília arribarà a la desmesura.
Supèrbia i excèntrica, dissenyada per il·lustres arquitectes, ja al segle XVIII era el destí dels viatgers del Grand Tour i era coneguda com el lloc «més original que existeix al món i famós a tot Europa». Les muralles de la vila estaven, de fet, plenes d’estàtues de «pedra escarpada» que representaven monstres de tota mena, figures antropomorfes, dracs, serps i animals terrorífics, cavallers, dames, músics i caricatures diverses, tant que es va difondre el rumor que, per venjar-se dels prínceps veïns d’Alliata, el príncep de Palagonia, hereu del títol i propietari de la vila, havia omplert la vila de caricatures d’amics i coneguts; però és més probable que es tractés simplement al típic gust del segle XVIII per allò horrible i sorprenent.
A la vila s’accedeix travessant un arc als laterals del qual trobem estàtues de guerrers. Cal destacar l’escala de doble rampa de pedra calcària sota el fastuós escut principesc de la família.
També destaquem la Sala dels miralls, les parets de la qual estan revestides de marbre de colors i decorades amb alts relleus de marbre que representen els avantpassats de la família i els governants d’Europa. La volta de la sala està decorada amb miralls amb pintures d´ocells fantàstics, fruites i flors. Les sales restants contenen frescos sobre temes mitològics.
Entre els seus hostes més coneguts hi la J.W. Goethe, Alexandre Dumas o André Breton, entre d’altres.
Villa Valguarnera dels prínceps Alliata de Villafranca és una magnífica obra d’art del segle XVIII italià. En la seva planimetria té elements de matriu esotèrica i la seva forma ha estat pensada com un recorregut simbòlic des de la terra cap a l’esfera celeste, amb l’afegit de l’alçada adjacent anomenada montagnola, des de la qual es pot veure tota Bagheria.
Creuant l’enorme porta de ferro, sostinguda per dos pilars de pedra d’Aspra, comença la llarga entrada. El gran saló oval, obra de Vaccarini, està decorat amb frescos i pintures dels il·lustres avantpassats de la família. Recordem que un dels propietaris, el príncep Francesco Alliata, va ser el fundador de la mítica Panaria Film i homenatjat per Robert De Niro i Martin Scorsese. La vila ha estat objecte d’un anunci de Dolce & Gabbana sota la direcció de Giuseppe Tornatore, la música d’Ennio Morricone i la participació de Sophia Loren.
És un lloc absolutament evocador, no només per la bellesa i per l’harmonia de les formes arquitectòniques, sinó també per l’estímul de sentir-se enmig d’una part important de la història cultural d’Itàlia.
Edificada el 1736 per voluntat de Francesco Bonanno, príncep de Cattolica, Villa Cattolica recorda en el seu estil un castell de base quadrangular.
És molt curiosa la presència de la Cambra del Sirocco, una mena de cova artificial construïda sota la casa senyorial com a refugi per als dies en què bufava el xaloc d’Àfrica. Alberga al seu interior moltes obres significatives del pintor neorealista Renato Guttuso, nascut a Bagheria el 1912, que recorren la seva producció artística des dels inicis de la seva carrera fins a l’última fase.
Al jardí de la vila, hi ha la tomba de l’artista, obra de l’escultor Giacomo Manzù. La col·lecció es va convertir oficialment al museu Renato Guttuso el 1990 i també conté valuoses obres de mestres de la pintura contemporània com: Carlo Levi, Corrado Cagli, Carla Accardi, Antonio Sanfilippo, Angelo Savelli, Salvatore Scarpitta, Edouard Pignon, Sergio Vacchi.
Visitar Palerm i els seus entorns a l’hivern, Monreale, Cefalu i Segesta, sense turistes, sense aglomeracions, només amb el soroll de les seves converses i dels seus mercats a l’aire lliure, realment obra una possibilitat de comunicació amb la gent i amb l’entorn, que no havia gaudit fins aquest extrem l’anterior vegada que l’havia visitada, perquè en altres moments, i més ara, deu ser impossible. I passejar per Bagheria, que no conexia, ha estat un bany d’història i de solidesa vital i artística. Ens hem donat un bon premi.
La cuina siciliana és molt variada, entre altres atributs, i també molt llaminera, una herència clarament dels àrabs. I segreti del chiostro n’és una demostració. Monges del monestir de Santa Caterina d’Alessandria amb altres pastissers hi conserven receptes ancestrals, on totes les influències rebudes arriben al paladar dels sicilians d’avui. Té un perill, però, i és que pels que no en som, de llaminers, d’entrada menges pels ulls. És un festival de formes, gustos i colors. Tot i que, per mi, res com uns cannoli.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.