Categories
Restaurants i gastronomia

Sagàs, pagesos i cuiners

A Can Sagàs, que els hi dic jo, et deixen menjar amb les mans, i quin gustasso. Quanta simplicitat i que ben feta. El secret evident és que els productes són de molta qualitat, tots. El més freqüent es menjar entrecoques, o sigui entrepans de carn, majoritàriament, amb pa de coca. N’he probat alguns, però res com el de porchetta, un menjar italià, romà concretament, del qual ells n’han fet la seva pròpia versió. Aquí els entrepans juguen una altra lliga, només cal mirar la carta. Aquesta reivindicació de la professió i del territori és una garantia de qualitat, sense cap necessitat de buscar sofisticacions innecessàries.

De postre podeu demanar pa amb oli i xocolata. Inqualificable, o sí, reminiscències dels berenars d’abans.

Categories
Establiments singulars Restaurants i gastronomia

La Textil, cervesa artesana a dojo

Abre La Textil, una macro-cervecería artesana que produce todas sus cervezas

Fa poques setmanes, en mig d’una pandèmia sembla sense fí, ha obert a l‘Eixample una nova cerveseria que ofereix 18 classes diferents de cerveses artesanes, que es fan i s’amagatzemen allà mateix. Barcelona ja té llocs on beure bona cervesa artesana, el que crida l’atenció d’aquest emplaçament són les mides, un antic espai industrial, ben recuperat, era un magatzem de roba, i la inversió que ha suposat. El lloc és magnific amb 1100 m2 que acullen un restaurant, una cerveseria, una sala de concerts i la fàbrica. Cal fer una visita per admirar els diferents espais i probar tant els menús com la cervesa, però si en voleu més informació detallada la podeu consultar aquí.

Els primers dies tot era molt provisional, ells mateixos tastaven al públic, els horaris, etc. suposem que en la mesura del possible anirà agafant volada, i que la insistència dels seu promotor per obrir-la a Barcelona es veurà recompensada.

Categories
Establiments singulars Restaurants i gastronomia

Casa Alfonso

Un establiment que ells autodefineixen com a taberna gastronómica o colmado gourmet, i així és. Però els que hi anem ens fixem sobretot en la primera part de la frase: Una carta llarga i ben assortida de diversos plats i diferents mides. Menjar de tapes completes o de platillos, com vulgueu. Un lloc emblemàtic del “centre” de Barcelona, un clàssic que el temps li ha donat un regust més acollidor, entre una tasca i un pub anglès.

Diverses generacions han tingut l’encert de mantenir el local amb l’esperit que el va obrir als anys 30, oferint qualitat i un recer on aturar-se encara que només sigui per prendre un Alfonsito.

l’Alfonsito
Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

Exposicions fetes amb el cap

El Museu del disseny de Barcelona ofereix temporalment una exposició procedent de la permanent que hi ha a Bilbao sobre el modista Cristobal Balenciaga; per a aquesta ocasió ha triat com a motiu el barret, i abarca des de finals dels anys trenta fins al tancament de les cases de Balenciaga, el 1968.

Cristóbal Balenciaga va establir un estil i una forma molt característics en els seus dissenys per a barrets, amb volums depurats, estilitzats, que es creen mitjançant formes tan simples, gairebé abstractes, que per si mateixos ja són autèntiques escultures. Aquesta exposició ens permet admirar unes peces úniques i, alhora, revelar certs aspectes de la confecció dels barrets bastant desconeguts, tant pel que fa al treball als tallers, com a la seva difusió, ambdues tasques fonamentalment exercides per dones.

El Museu de la perruqueria que l’estilista Raffel Pagès ha deixat a Barcelona és una autèntica meravella. Allà es poden veure més de 7.000 objectes relacionats amb la història d’aquest ofici que el perruquer va començar a col·leccionar des de fa més de 50 anys, quan el seu pare, també perruquer, volia llençar els assecadors de casc que quedaven vells.

El museu va obrir l’any 2000, un racó desconegut i singular distribuït en tres sales amb ginys curiosos com assecadors de casc, eixugacabells a corda i l’aparell amb què es va fer la primera permanent de la història. També hi ha pintes d’ivori, de plata i de fusta, xineses, inques i merovíngies, distintius publicitaris, maletins de barber, antics arrissadors i joies fetes amb cabells.

La col·lecció inclou peces úniques, com un postís de l’actriu Grace Kelly o el cabells de Lluís XVI i Maria Antonieta (que segons explicava Raffel Pagès es va tallar quan estava embarassada per recomanació del seu perruquer). A més, es poden veure tocadors de l’època dels tsars de Rússia i del palau de Versalles.

Categories
Llibres

Una mica de cànon

A mesura que et fas gran t’adones de com ha estat de parcial la teva educació estètica, literària, musical o gastronòmica, per exemple. Es pot intentar revertir, certament, sovint amb el perill de caure en els paranys de modes i tendències oportunistes, o també deixar que la curiositat i la tolerància t’hi portin. Tot i així, per a la majoria, els cànons i una supremacia cultural secular li ho posaran difícil, malgrat els mitjans, les xarxes, el cinema, la literatura, etc. La comoditat dels costums també pot jugar males passades. La riquesa de la diversitat cultural per explorar és de tal magnitud, que potser el més interessant és dedicar-te a entendre i sobretot gaudir d’allò que has heretat. Menjar poc i pair bé, n’hi diuen? Naturalment és una opció molt personal. Però davant dels comentaris d’aquests viatgers compulsius, cercadors d’un exotisme de pandereta, que tal com arriben ja se’n van d’un lloc, que no només els queda llunyà en kilòmetres, augmentant el seu currículum d’explorador estival, n’hi ha que optem fins i tot per repetir allò que un dia ens va meravellar perquè algú ens ho va explicar bé.

Aquest parell de llibres que recordo, ja tenen uns anys, són per fer això, per repetir. Són un treball minuciós i exhaustiu de síntesi, és el resum del que ens ha fet com a cultura, com a persones i ciutadans. Són d’aquests tipus de llibres que es poden agafar en qualsevol moment, amb la seguretat que incorporarem i millorarem conceptes coneguts. Tot i ser cronològic, per establir un ordre també canònic, no pensem que només ens parlarà de les arts, o ens explicarà només les obres, no, el que treballa és el concepte estètic que marca una determinada època, d’on procedeix i com la influencia, i quin camí pren quan la societat el fa seu. No cal dir que el mateix fa amb la lletjor, el mateix procediment. En aquest cas pot ser més controvertit, cosa que el fa molt suggerent.

El professor Umberto Eco, Doctor Honoris Causa per 38 universitats de tot el món, catedràtic de semiòtica a la primera universitat europea del 1088, la de Bolonya, i integrant del Consell de Savis de la Unesco, intel·lectualment polifacètic, era un humanista que ha deixat un llegat divers, que ha marcat a generacions d’universitaris, tant pel seu estudi del llenguatge, de l’estètica o de la comunicació de massa.

Hi ha una edició en tapa dura de Lumen, i una altra en rústica de De Bolsillo i per a la lletjor també, tapa dura i butxaca

Categories
Llibres

Toni Sala : no és casualitat, és ofici

Impressionant. Només puc començar d’aquesta manera, i només jo sé el plaer que experimento quan llegeixo així.

Toni Sala té diverses virtuts i característiques com escriptor, però a mi, la que m’enganxa, la que em sorpren és com planteja una trama des del principi, sense concessions a les previsibles bones costums, les literàries també, i com la desenvolupa amb una escriptura visceral, sense ambatges, punyent, on la complexitat de la trama es veu amparada per una llengua intensa, d’una construcció precisa, però també acollidora. Domina perfectament els temps, els de les descripcions també, allà és on em sembla que hi és més ell, allà on s’entreté és veuen els seus interesos literaris, i humans, potser. Gran respecte pel lector, al que suposa adult i al qui demana que l’acompanyi, no gaire res més, i el viatge pot ser de vertigen.

Vaig començar per Persecució, i va ser tal la descoberta, que vaig llegir Els Nois, vaig veure que això anava seriosament, i tot just fa uns dies acaba de sortir la darrera Una família, només diré: impecable, honest.

Penso que ens n’hem de felicitar i molt, moltíssim. Les crítiques també ho segueixen dient i cel.lebrant, els lectors ja l’esperarem, crec que és el millor premi al que es pot optar.

Categories
Arts plàstiques Conferències i cursos Galeries i museus

Amics del Museu Nacional d’Art de Catalunya – MNAC

Al nostre País l’associacionisme ha tingut i té, afortunadament, un paper molt rellevant. N’hi ha per a tots els gustos, interessos i neguits. Les activitats es multipliquen arreu del territori i conformen unes xarxes, que el poder polític no només hauria de tenir sempre present, sinó també venerar i incorporar molt més del que ho fa.

Dit això, voldria presentar la Fundació del Amics del MNAC, una entitat, una associació de gent que estima la cultura, especialment l’art i vol viure’l i aprendre’n des de la proximitat. Es fa difícil, perquè no resulti feixuc als lectors, enumerar i explicar totes les activitats de les que podem gaudir al llarg de tot l’any, de forma regular i continuada, dins i fora del Museu, a Barcelona, a tot Catalunya, a la resta de l’Estat o a Europa, i que ni la pandèmia s’ha atrevit a aturar. Es per això que recomano “passejar” per la web dels Amics per comprovar tot el que s’ofereix. Sí que voldria remarcar que, a diferencia d’altres institucions similars, sobrepassa i molt les activitats del Museu, i els descomptes, que també hi sòn, naturalment, la majoria de propostes es pensen per als membres de l’associació els quals n’estem informats per diferents mitjans digitals i analògics. Com exemple les activitats programades durant el trimestre, abril, maig i juny, no ens les acabem.

Categories
Llibres

Taschen, una il·lusió fugaç

Als que ens agraden els llibres, i diria els llibres ben fets, coneixem i busquem amb afany els de l’editorial Taschen. Llibres que les llibreries amb fons d’art tenen, però naturalment no tot. Sí que algunes de les llibreries saldistes, esporàdicament n’ofereixen un bon assortit, i així pots anar adquirint monografies generalistes a molt bon preu.

Taschen va ser fundada el 1980 per Benedickt Taschen (1961). Aficionat als còmics, de molt jove, als 19 anys, va obrir una llibreria a Colònia, la seva ciutat natal, on va començar a vendre i publicar còmics. Va detectar un possible nou mercat: editar llibres d’art, fotografia, disseny, moda, eròtica a preus populars; posar a l’abast d’un públic majoritari i no necessàriament expert, llibres ben editats i profusament il·lustrats. Fins llavors aquestes publicacions eren patrimoni de grans editorials especialitzades en art, dirigides a un públic entès i elitista. Va passar de ser llibreter a editor i va tenir èxit. Taschen actualment és una de les editorials independents més importants del món, i possiblement l’única que tingui una cadena de llibreries de rang internacional on només venen llibres publicats per l’editorial.

Doncs bé, amb motiu de la festivitat de Sant Jordi han obert una llibreria, una pop up store a Barcelona, només des del 20 d’abril fins el 16 de maig. Les pop up van néixer als Estats Units fa vint anys, des de llavors no han parat d’augmentar. Cal que les botigues estiguin situades en llocs cèntrics, de pas, algunes fins i tot en festivals de música. Sovint el seu disseny va a càrrec d’arquitectes i d’artistes de renom internacional, però tampoc calen grans inversions, una idea original, trencadora pot aconseguir l’èxit més rotund. Com diu Benedickt Taschen, és una oportunitat per no estar a Internet. Fa poc, en una entrevista a El País, va manifestar: «Internet no apel·la tots els sentits. No és tàctil, no té fragància»

Així doncs és una acció que fan molt sovint per fer prospecció de mercat. Per exemple, a Nova York es va intentar, però allà es veu que la gent no té massa temps per passejar i anar de llibreries i ho fan per internet, i la van tancar; a Madrid, desprès de dos intents fallits, ara ja en tenen una d’oberta al barri de las Salesas, amb una inauguració on la prensa s’hi va bolcar; aquí, tot i ser la festivitat del dia del llibre, van tenir que suplicar a la prensa que se’n fes ressó i van ser només La Vanguardia i Time Out, i algun lletraferit de les xarxes socials, que ho van fer, en canvi l’èxit de públic ha estat remarcable. Tot això m’ho han explicat ells mateixos una mica estupefactes, jo prefereixo no afegir comentaris. Esperem que vegin que aquí, els lectors encara tenim ganes i possibilitats de passejar, de moment.

Fotografies Marcel Albet i Mercè Bausili

Categories
Internet i blogs amics

Una molt bona guia

https://www.poblesdecatalunya.cat/img/poblesdecatalunya.gif

El que té això de la pandèmia i les seves restriccions és que els barcelonins que la passejem descobrim moltes coses, sovint sense voler, i és quan fan més il.lusió.

Fa un parell de dies, des d’un pipican que hi ha just damunt de l’entrada del Tunel de la Rovira, a tocar del Parc de les Aigües, mentre el meu gos intentava festejar amb una San Bernardo, no s’hi posa per poc, descobreixo un conjunt de cases adossades, que per la decoració exterior em semblen dels anys 20, Art Decó, i penso cóm s’han pogut salvar amb la quantitat de reformes urbanístiques que hi ha hagut just en aquell lloc durant els darrers 30 anys, (fins i tot l’Escola on anava el meu fill a fer l’enyorada EGB ja no hi és). En arribar a casa vaig al buscador i escric “el nom dels carrers+cases” i em surt a dalt de tot un referència que em porta directament al portal que us adjunto més amunt.

Ara no us avorriré explicant cóm està fet i cóm funciona, perquè és tan fàcil, i té tants punts de cerca que val la pena passar-hi l’estona i tenir-lo present quan viatgem pel territori.

Categories
Llibres

Vita de Melania G.Mazzucco

Un llibre, com tants altres, que han parlat de l’arribada dels italians als USA a principis del segle XX. Un fet que ha estat, és i serà motiu de molta narrativa, perquè les grans migracions són sempre fets convulsos que marquen la memòria dels protagonistes de la història.

Davant de tanta literatura sobre aquest fet, voldria fer esment del llibre que va marcar una fita indiscutible en aquest “gènere” que és Manhattan Transfer de John Dos Passos.

Dos Passos, com els altres membres de la seva generació, tenia una notable consciència crítica sobre el sistema capitalista en què es basa la societat nord-americana. Defensor de la dignitat humana i denunciant de les injustícies socials que es manifesten en tota la seva cruesa en la gran depressió de finals dels anys vint del segle passat. Explicarà, denunciarà i recriminarà la involució del somni americà. Des dels inicis va mostrar postures compromeses amb la necessitat d’escriure per explicar el que l’envoltava, era conscient que estaven endegant la modernitat, i tenia una exigència formal i artística alhora que una sensibilitat social i moral que el van portar a expressar les seves idees polítiques i culturals. Així el propi Sartre en un assaig del 1938 en parlava com el millor escriptor de l’època. Dos Passos deia que a un escriptor li ha de ser permès tot, sempre que tingui qualitat i nivell. Va incorporar la tècnica de la imatge mòbil, tret directament del cinema i del cubisme, dels collages i dels fotomuntatges. Són representacions polièdriques de la realitat, fins a fer-ne una imatge plana. Per a ells el concepte d’art modern era sinònim de dificultat, i el text també ho havia de ser, sobretot formalment. La complexitat i percepció d’una nova realitat, perquè la realitat canviava i de pressa. Aquest és un factor cabdal, tendeixen a voler acaparar-la en la seva totalitat, encara que la mostrin dividida en parts.

Dos Passos es va vincular seriosament amb la República Espanyola i a la Guerra Civil, va conèixer a Pio Baroja i Juan Ramón Jiménez, el qual havia sacsejat amb l’Ultraisme la poesia del 98. Va tenir un paper important, juntament amb Hemingway i Lilian Hellman, amb qui van filmar un documental.

De 1880 a 1890 es creen les grans ciutats i el seu desenvolupament serà vertiginós. Al món tot està lligat, també com un caos, però s’ha de saber endreçar, no pentinar la realitat, servir-te’n i t’has espavilar. Aquí entra en joc l’ascensor social. Els anys 20 van ser els de la gran expansió, fins la depressió del 29. Els que arriben a l’Illa d’Ellis comencen a entrar en aquest eixam, el qual els engolirà, segur, ara, potser podran reeixir i aconseguir l’èxit, sense saber encara quines conseqüències tindrà en la seva felicitat. A no ser que es pensi que èxit i felicitat és la mateixa cosa. I aquí entren “els moderns” i els diuen que estan una mica equivocats. Manhattan Transfer és una novel.la trepidant, vertiginosa, on tothom busca allò que li han promés. Aconsegueix presentar el panorama, el sentit, l’olor, el soroll, l’ànima de Nova York. Va aconseguir un enorme èxit popular i una extraordinària valoració de la crítica. El seu estil narratiu construït de retalls, de fragments de les vides d’una multitud de personatges corrents i de les seves vides quotidianes on el nexe d’unió és la ciutat de Nova York, el van consagrar com un dels millors escriptors del seu temps i com un dels grans innovadors de la novel·la contemporània.

Melania G. Mazzuco és hereva d’aquesta novel.la, sens dubte. Amb la informació disponible, rastrejant dades en arxius i en diaris de l’època, (en alguns moments potser n’abusa en un afany de credibilitat) servint-se dels boirosos records dels parents encara vius, explica els estralls, la passió i la dissort dels seus ancestres familiars, emigrants italians a la Nova York de principis del segle XX, i les conseqüències d’aquesta peripècia en els descendents. Al narrar la tenaç obstinació de les seves gestes i misèries restaura la pròpia memòria i la pròpia identitat. Per aquest motiu, a més d’una novel·la sobre l’emigració, abans de res Vita és un testimoni d’agraïment, ofrena a les vides desconegudes, anònimes, que sense pertànyer per llaços de sang a la família, en formen part, la cohesionen i a la vegada l’amplien, fragmentant fins a implicar a les generacions avui avergonyides de tenir un passat de pobresa. Però res hi ha en aquesta novel·la que afavoreixi els perills de l’emoció barata, tan contagiosa en les històries de família. L’autora ha creat una sàvia trama que prescindeix de la cronologia, i s’orienta a enfocar, amb una delicada introspecció, la confusió i els fracassos dels seus personatges.

Sense entrar en la descripció de l’argument, que la ressenya de la traducció en castellà ja incorpora, només diré que un dels dos protagonistes, el nen, Diamante és l’avi de l’autora. Guanyadora el 2003 del prestigiós premi Strega, sembla que se n’està preparant una pel.lícula.