Autor: Mercè Bausili

Categories
Música

El talent de la veu

Magalí Sare, darrer treball DESCASADA

Alguns no sabreu de qui vull parlar, però si us dic que va guanyar un concurs de la Tele3, quan era la nostra i feia coses amb cara i ulls, que es deia Oh Happy Day! amb el Quartet Melt, i que van esborrar la resta de concursants.? Van guanyar amb aquesta, però podien fer també això. Ja el propi jurat li va vaticinar que arribaria molt amunt. O potser la recordareu quan a la presa de possessió del President Aragonés va cantar al Pati dels Tarongers, Els Segadors, magnífica, superba, però ailàs!, li va canviar l’harmonització, i algunes de les nostres ments benpensants acostumades al xim pum, i al pim pam pum, ho van trobar fora de lloc, poc adient per a la solemne l’ocasió, i van saltar espurnes que van socarrimar-ho tot, no només d’ignorància musical, que és bàsicament el problema. Espero que a la majoria d’edat dels premis Gaudí, amb el Sobral, els fes callar a tots i totes.

Bé, doncs aquesta xicota que des de fa temps va per lliure i ha fet ja alguns treballs que segueixo i gaudeixo, va créixer en una família de músics i des de petita va participar activament en el cant coral, una experiència que va marcar profundament la seva formació vocal. Amb només 9 anys ja cantava als cors escènics del Gran Teatre del Liceu, i als 12 va debutar com a solista en una òpera infantil al Teatre Lliure. La versatilitat de la que avui dia gaudim ve de molt treball, de molta vocació i poques Eufòries.

Va obtenir el grau professional de flauta travessera i de cant líric al Conservatori Municipal de Sabadell, on va rebre el Premi d’Honor en acabar els estudis.

Va complementar aquesta formació amb sis anys d’estudis de percussió (clàssica i moderna) i classes de piano jazz.

Va iniciar el grau superior de flauta clàssica al Conservatori del Liceu, però després de dos cursos va decidir orientar la seva carrera cap al jazz i la música moderna.

L’any 2017 es va graduar en cant jazz al Conservatori del Liceu, on va obtenir el Premi Extraordinari del Departament de Jazz, una distinció al rendiment acadèmic i artístic.

El darrer es DESCASADA. Des de fa anys, la cantant i compositora Magalí Sare viatja arreu del món gràcies a la música, amb el costum d’aprendre una cançó folklòrica de cada lloc on actua. L’any 2023, durant una gira per Eslovàquia, descobreix un cant tradicional d’una núvia que s’acomiada de la seva terra i de la seva família abans de casar-se. Aquella peça la commou profundament i esdevé el detonant d’una llarga investigació sobre els cants de comiat de les núvies i el paper del matrimoni en la vida de les dones, des de la península Ibèrica fins al Mediterrani, Europa i Sud-amèrica. D’aquesta recerca neix Descasada, un projecte musical i conceptual que explora el matrimoni no només com a ritual festiu, sinó també com a experiència traumàtica, imposada o ambivalent. Al llarg del disc hi conviuen epitalamis, cançons tradicionals de noces i relats de dones marcades per un sistema que durant segles ha definit el seu valor a través del casament. Descasada dona veu tant a les dones sotmeses i silenciades com a les que s’escapen de la norma, la qüestionen o construeixen altres formes de llibertat. Extret de la revista Enderrock

Aquesta Descasada I, diu que n’hi haurà un segon, és el seu tercer disc. La presenta en diferents formats musicals: amb cinc o sis instruments i cor (Cor Bruckner) o bé en format butxaca amb dos o tres músics i ella, que val per molts. Jo l’he anada a escoltar al Monestir de Pedralbes, en aquell preciós claustre, que encara toca els quarts i les hores, al costat d’una font riallera. Quin plaer i quina proximitat.

Dins del panorama musical català crec que és un revulsiu d’emprenedoria, d’enginy, de seriositat, i sobretot i per damunt de tot, de qualitat musical i vocal. Té un instrument, com deia la Caballé, que només ella sap com l’ha treballat, i té una curiositat intel.lectual que promet grans treballs.

Us en deixo alguns tastets: La mal maridada, en occità; Les deux perles, en francès; Cravo roxo, en portuguès

Anunci al diari – La mal maridada – Sirviñaco – Deux perles – Oddavač še budu – Mira la boca – Rosalía – Mädchenlied – Hymen I – Epitalamio – Hymen II – Sposa son disprezzata – Cravo roxo – Non, non, non – The Secret Marriage

magalisare.com

Des d’aquest enllaç podeu escoltar les cançons del disc

Categories
Teatre

Lorca/Botto/Lorca: Una noche sin luna

Ara que ja s’han acabat les representacions al Tívoli, (recordem que ja ho havia fet al TNC el 2022) ja puc fer una breu ressenya sense por de xafar la guitarra a ningú. A més, tampoc es podia recomanar perquè fa mesos que no hi ha entrades. Tothom que l’hagi vista sabrà de què parlo. Agraeixo que ningú me la xafés a mi: ni les ressenyes, tant impreses com audiovisuals, ni els amics que m’hi van acompanyar, ni el meu fill, tots ja hi havien anat abans que jo, i havien patit l’ensurt dels minuts inicials.

Començo per dir que sóc una addicta a la lluna, a les llunes de Lorca, a la sensualitat, a les flaires i perfums dels seus versos, al duende, i també a la seva implacable duresa.

Lorca va ser una persona enormement perseverant, les paraules de qui el va anar a detenir ho acrediten: Este maricón ha hecho más daño con la pluma que otros con las pistolas. Això va dir Ramón Ruiz Alonso, ex-diputat de la CEDA i pare de tres bones actrius espanyoles (1), que mai van portar el seu cognom, el qual va encapçalar la seva detenció el 16 d’agost de 1936. Unes hores abans que Queipo de Llano autoritzés el seu afusellament sota un Dadle café, mucho café, aquesta era la consigna. Sembla que CAFÉ era l’acrònim de Camaradas, Arriba Falange Española. Tot això segons Ian Gibson, el biògraf de Lorca. Us adjunto la seva bibliografia.

Juan Diego Botto aquestes i altres parts de la biografia del poeta les treballa, altres les obvia, té el temps que té, i persegueix el que persegueix: el Lorca públic. I ho fa d’una forma milimètrica, de cirurgià, amb una estima i respecte propis d’un bon actor. Perquè estic escrivint i no puc evitar emocionar-me. Em va deixar clavada a la cadira, no pel que fa amb la persona de Lorca, amb la seva obra, amb el seu compromís, que també, i tant, però no només. Em va trencar, literalment, per cóm ens posa davant d’allà on anem, no té miraments, t’esclafa a la cara cóm tornarà a guanyar la ignorància, aquella contra la qual Lorca tant va lluitar, per erradicar-la. Per què fa tanta por tenir memòria? Quan és un atribut inherent al ser humà!. Amb quina vehemència ens ho posa davant! Quanta responsabilitat ens otorga!

El que deia Lorca a la Biblioteca ens pot semblar exagerat avui, però, si el coneixem, o quan el llegim, recordem d’on partien les seves paraules. Recordem amb quines necessitats es va trobar la República. Ves, que no ens ho hagin de tornar a dir!.

L’obra és un joc de miralls, de personatges que l’actor transita plàcidament, fins i tot quan dialoga amb un fatxa, un fatxa poc de Berlanga, entenimentat i conversador, per això més perillós, i que tots en coneixem algún. Una escenografia minimalista, que resulta ser molt efectiva i colpidora, amb detalls de premi. Un treball fet des de la intimitat, la proximitat d’un gran poeta i valuós personatge, que Botto estima i ens ofereix com advertiment, amb uns jocs escènics, juganers, sí, i sobretot genuïns. Lorca ens explica des d’allà on pensem que està, com ho va viure, i cóm ho veu ara, i aquí és on hi ha el clatellot.

Encara surten notícies que commouen: Miguel Poveda descubre un poema de Lorca inédito detrás de un manuscrito. Els darrers versos són com una premonició

Es la señal de carne que yo dejé, al irme, para saber mi sitio, al regresar

Retrat de Lorca al Pavelló de la República del 1937, ja no hi era.

A la fila del davant tenia una parella amb un parell de criatures, el més gran no passava dels 10 o 11 anys, que ja venien alliçonats de casa. Van estar molt atents. Al final van fer les seves preguntes i estaven radiants de veure l’entusiame del públic i dels seus pares. N’hi havia pocs de nens, algún més. No és un espectacle per a ells, però a partir d’allà es podrien explicar moltes coses, es podria fer molta “prevenció”. Va ser reconfortant. Em va recordar quan jo feia el mateix amb el meu fill, i n’he rebut una gratificant recompensa.

Us deixo una entrevista del programa de la 2, Cafè d’idees de Gemma Nierga, us ho he fixat al minut 2:14:17, ho indico per si no funciona. No us la perdeu. S’explica amb pulcritud. I confirma que volia mantenir viu Lorca. I a fe de Déu que ho aconsegueix.

.(1) Emma Penella, Terele Pávez y Elisa Montés

Categories
Llibres Teatre

Incomoditat i risc

Incomoditat i risc. I si el text és de filigrana, ja sense censura, i si se sap què i qui es té entre mans, èxit segur. I sí, el risc pot tenir premi. Un regal difícil d’oblidar.

Wilde va incomodar sempre, sobretot a aquells als quals la seva llengua esmolada els hi dedicava els seus millors adjectius. L’hipocresia victoriana era proporcional a la magnitud de l’escarni que ell vessaba a les seves obres.“Els llibres que el món anomena immorals són els llibres que mostren al món les seves pròpies vergonyes.”. Va viure en el risc permanent, i no li van perdonar.

El 1890, el Lippincott’s Monthly Magazine publicava tretze capítols (1) de la sorprenent història d’El retrat de Dorian Gray. L’èxit va ser sonat i immediat -gairebé tant com l’escàndol-, de manera que, un any més tard, va ser publicada en volum amb l’afegit de set capítols nous, acompanyada del famós prefaci en el qual Wilde responia a les acusacions rebudes: «No hi ha llibres morals o immorals. Els llibres estan ben escrits o mal escrits. Res més». Intensa i apassionada declaració d’amor a la bellesa, El retrat de Dorian Gray és, en efecte, un llibre extraordinàriament ben escrit, en el qual la història d’una ànima turmentada per la recerca de la joventut eterna i el plaer sense fi renova la llegenda fàustica i, alhora, ens mostra un retrat fidedigne i punyent de l’època victoriana. Text extret de l’exemplar de l’editorial Quaderns Crema que ha publicat bona part de la seva obra narrativa.

Aquest Dorian Gray és un altre dels molts que s’han traspassat al teatre o al cinema. Però és d’avui i d’aquí. Ho dic perquè hi ha una intenció de portar-nos un clàssic al llenguatge, sobretot visual, dels nostres dies, a la superficialitat que ens rodeja, a l’individualisme narcissista, a la manca de ressorts que ens acompanyen i un llarg etcètera, que Wilde va explicar cruament. Ell va vorejar el relat gòtic, avui serveix per posar ènfasi en la monstruositat dels personatges. És terriblement actual.

A un defensor com ell de l’art per l’art, que tant se li ha criticat, i que al principi de l’obra “se’n fa sopes” expresant l’opinió que li mereixen els crítics d’ofici, aquesta versió li agradaria. Sense gradiloqüències hi ha un esteticisme buscat, que l’obra demana tal i com es planteja. El joc en el repartiment de personatges és fàcil d’entendre i permet un lluïment dels actors i dels músics, perquè el que fa el quintet de corda és de nota.

La Gonyalons és d’aquella escola d’actors i actrius que “llencen” bé el text. Que projecten la veu, que vocalitzen, que … saben què estan fent. I això recentment li varem veure fer a La corona d’espines al TNC. Són intèrprets que estan al servei d’un text. Transita d’un personatge a un altre, amb total comoditat. Està immensa.

Els de Núvol han fet uns comentaris que he apreciat i compartit

(1) Recordem que a finals del S. XIX, un dels moments més remarcables de passió popular per la lectura, les grans novel.les que tots coneixem aparexien impreses als diaris o setmanaris en forma de novel.les per entregues. Desprès, si l’exit l’havia acompanyat, acabava imprès en forma de llibre. Wilde no va ser una exepció.

Categories
Llibres

Finestres Palestina

Quan van obrir les dues Llibreries Finestres del carrer Diputació, Barcelona escalava un graó més del podi que la Ciutat ofereix a aquests establiments, els quals es resisteixen a desaparèixer. Ans al contrari, en diferents versions, mides i formats lluiten aferrissadament per aportar noves propostes als clients, ja sigui a través de la lectura o dels molts actes que se’ls suggereixen. Sempre he considerat que són un servei públic.

I amb aquest ànim ha arribat, davant mateix dels cinemes Verdi, una petita però fastuosa joia: una llibreria especialitzada en Palestina.

Primer repte: obrir una llibreria especialitzada, segon: fer-ho en un tema tan concret, desgraciadament tan vigent, i per a la majoria desconegut. Tothom parla, però pocs saben.

El fons del catàleg és extens. La llibreria té un espai de coneixement per oferir molt ampli, divers i necessari: una bibliografia que recorre la història, la filosofia, l’assaig, la narrativa, la poesia, la cuina, l’art, el llibre infantil i juvenil, etc… i en diferents idiomes. Un fons ben ordenat, amb criteris fàcils per buscar i trobar, un espai molt confortable.

La meva més afectuosa enhorabona. L’equip de Finestres fan de llibreters, i en són. Si els hi feu una visita ho comprovareu.

Categories
Llibres

Quin estiu m’espera…

L’escriptor Pierre Lemaitre (París, 1951), un dels autors francesos més populars a casa nostra, tanca amb ‘Les belles promeses’ (Bromera, 2026) una de les sagues literàries dels últims anys, «Els anys gloriosos», una tetralogia sobre la fictícia família Pelletier, que serveix per a recórrer bona part del segle XX a França i que ha acompanyat als lectors contemporanis quasi tot el que portem de dècada, a tall de fulletó modernitzat. Xavier Aliaga, El Temps

Tenia altres llibres preparats per passar la calor, però aquest home em te fascinada. N’he parlat en altres ocasions, sobretot quan els crítics francesos i els lectors el van qualificar del nou Dumas (jo venero el Comte de Montecristo), i la saga anterior també la vaig gaudir moltíssim.

Ja estic pel segon de Els anys gloriosos i em rendeixo per cóm elabora les trames; cóm les explica; cóm té la capacitat d’endinsar-nos en la història recent de França, en aquest cas a partir del final de la II Guerra Mundial; cóm pot tractar temes històricament molt potents, a partir de fets domèstics, familiars, com ara el final del colonialisme, la guerra freda…; cóm dibuixa uns personatges que aviat els endevinaràs les reaccions. Et relata, amb una senzillesa només aparent, uns fets que el lector també ha de saber llegir entrelínies, sense grandiloqüències retrata una societat que no aprén res de l’experiència viscuda.

El seu gran esclat es produeix amb la descomunal Au revoir là-haut (Premi Goncourt, 2013), que va tenir fins i tot una rèplica cinematogràfica guardonada amb cinc premis Cèsar i que va suposar un punt d’inflexió en la seva carrera, també pel que fa a la manera d’afrontar l’escriptura. De les novel·les de gènere negre, en els seus inicis com escriptor, molt codificades, sotmeses a moltes regles, va passar a un mètode de creació sense tantes cotilles, on es podia permetre el luxe de tirar milles sense un propòsit definit. «Quan vaig escriure Ens veurem allà dalt no tenia ni idea del que anava a fer després, però havia gaudit d’una manera que no tenia parangó». El Goncourt i la rebuda de la novel·la el portaren a estirar el xiclet i fer una sèrie, complementant el seu gran èxit amb Els colors de l’incendi i El mirall de les nostres penes, allargant la trama del final de la I Guerra Mundial de la novel·la mare fins a l’ocupació nazi de França.

Lemaitre li va agafar el gust a l’estructura serialitzada, que es podria etiquetar amb un terme, el fulletó, que no li molesta gens ni mica. «Tenim la sensació que com és una manera de narrar nascuda al segle XIX és quelcom antic, démodé. Però les sèries de televisió també són fulletons…». És un bon alumne de Balzac i de Zola, també. Barreja de fulletó, novel·la d’espies, thriller i retrat realista amb traces de costumisme i humor negre. I aparicions esporàdiques d’ell com a narrador, perquè no et distreguis, a mi sempre m’arrenca un somriure quan ho fa.

Sovint hi penso, els autors i autores de finals del XIX, que van arrassar en el fet lector en totes les capes de la societat, perquè van saber explicar-los qui eren. Per això es diu que llegir la novel.la de finals del XIX és la millor classe d’Història a la que es pot assistir. Ells i elles ho sabien i van teixir una complicitat que no s’ha donat mai més. I la premsa escrita en va ser la gran aliada i la que se’n va beneficiar. De fet, l’extensa novel.la victoriana és una de les més crítiques amb la societat que la promou. Les seves sonades denúncies van afavorir les moltes reformes que el Parlament britànic va desenvolupar des de 1832 a 1884: L’extensió del vot més enllà de l’aristocràcia, amb la qual cosa a finals del XIX els cens s’havia triplicat; la llei de l’educació pública; la legalització dels gremis; la llei  de denuncies per agressió física a dones i criatures; la llei sobre el divorci i custòdia femenines; la llei per a capacitat de diners i riquesa pròpia per a les esposes, i finalment s’incrementen les denúncies sobre el matrimoni de conveniència, pràctica que va rebre crítiques ferotges de la pluma de novel.listes i filòsofs.

El fenomen de les “entregues” (ho prefereixo a fulletó) havia començat cap als anys 1830-1840 a França i ràpidament es va estendre a la premsa europea, catalana i espanyola. Els diaris publicaven cada dia o cada setmana un fragment de novel·la per fidelitzar lectors. I es va mantenir fins l’aparició de premsa més moderna i informativa; l’abaratiment del llibre; el creixement de noves formes d’oci (teatre popular, cinema a partir de 1900, revistes il·lustrades) i el canvi dels gustos literaris promogut per aquells que consideraven que l’ombra del Realisme i el Naturalisme era ja massa llarga, que el món havia canviat, i que es tenia que explicar d’una altra manera. Els -ismes i més tard la novel.la americana van irrompre amb força, molta força. El 1915 ja no en quedava res.

Bé, jo ja no espero el diari o el setmanari, només que l’amic Lemaitre tingui a bé seguir barrinant, i posar-me el cuquet per pensar mentre passo pàgines a veure què passa?. Aquestes quatre darreres lliurades a l’editor en cinc anys, em sembla un fet sols a l’abast d’un narrador superdotat.

Categories
Llibres

Dos anys abans de marxar de casa, el meu pare va dir a la meva mare que jo era molt lletja…

Així ens ho “engalta” Elena Ferrante a una novel.la, que va aparéixer en català el 2020, amb una magnífica traducció de Pau Vidal, desprès d’haver escombrat el panorama editorial, des de 2011 en italià, en català el 2016, amb 30.000.000 d’exemplars venuts de la tetralogia de L’amiga Genial

El penúltim llibre d’Elena Ferrante, del 2019 (El 2022 va publicar En los márgenes un llibre sobre teoria literària), retorna als escenaris que ens són coneguts, els barris populars de Nàpols, i a un dels grans temes literaris de sempre, les famílies i les seves complexes relacions. És el que se’n diu una novel·la de maduració: la història de la protagonista, en primera persona, en els seus anys d’adolescència.

Els secrets de família no són massa rellevants, ni argumentalment exagerats, no va per aqui, el que sí que ho serà és que en aquesta etapa de creixement i canvi la protagonista, com passa a tantes adolescents, s’adona d’això que dona nom a la novel·la, les mentides dels adults, que tant aconsellen la sinceritat als infants, i que sovint no són com diuen ser, ni fan allò que prediquen. La família de la noia, que sembla ideal, tolerant, ben avinguda, acabarà per esdevenir fràgil. Hi ha una certa claustrofòbia en les relacions, tot gira a l’entorn de la família i dels coneguts de la família. L’amor i el sexe tenen un gran pes a la vida i la protagonista n’és ben conscient. Hi ha un gran nombre d’impagables reflexions, al llarg del llibre, sobre el capteniment de la gent i el de la mateixa noia, que observa, es rebel·la i acaba fent coses que potser no desitja fer.

Una protagonista punyent, que parla en primera persona, que ens recorda que l’educació és l’única manera de sortir d’un ambient pobre i fregant la marginalitat, però, al capdavall, això comporta també deixar enrere les arrels. El napolità, amb les seves particularitats, és la llengua dels pobres, de la gent sense formació acadèmica. I insisteix que la idealització dels homes: valents, ben plantats, amb carisma, intel·ligents, vanitosos, brillants, seductors, fins i tot, en aparença, bones persones, pot ser un miratge, les bones intencions tenen rerefons no esperats i la vida no és senzilla.

Un cop més l’autora ha aconseguit bastir un estil propi i té la grapa necessària per poder jugar amb els seus lectors, i fer que un argument el qual, explicat d’una altra manera, podria semblar fins i tot banal, assoleixi una grandesa inexplicable.

Categories
Viatges i itineraris

La Barcelona editorial

Us presentem un recorregut cultural que es pot fer a la nostra ciutat: recórrer i recordar la quantitat d’editorials que es situen a l’Esquerra de l’Eixample des d’inicis del s. XIX, sinó abans, algunes desaparegudes, d’altres en diferents localitzacions.

Barcelona des de les edicions del Quixot que s’imprimien al carrer del Call, encara es coneix la localització de la imprempta, ha estat i és la seu de la majoria d’editorials de l’estat, en català i castellà, i una porta de sortida per exportar a Llatinoamèrica. Barcelona va ser la ciutat editorial per excel•lència de tot l’Estat. Editorials, impremtes, tallers de gravadors i d’arts gràfiques omplien de sorolls i d’una activitat frenètica sobre tot l’Esquerra fins la dècada dels 70. D’allà van sortir els llibres i els herois i heroïnes de les nostres biblioteques familiars.

Tots recordem les editorials Juventud, Espasa, Espasa Calpe, Ramón Sopena, Salvat, Gustau Gili, Océano, Regina, Labor i un llarg etcetera. A aquesta zona s’imprimien, a part dels llibres, les targetes de presentació, les postals, els missals de la Primera Comunió, els quaderns de cal·ligrafia, tebeos de tota mena, els cartells de cinema, tot el que avui dia encara podem trobar al Mercat de Sant Antoni, i a alguna llibreria de vell.

I acabarem a l’Espai Lehmann, on ara hi ha l‘Editorial Comanegra, un lloc que s’ha conservat miraculosament, on hi treballen diferents professions, i que ens remunta a una de les fàbriques de nines de porcellana més importants de Barcelona, i directament a les experiències terribles que van viure els seus fundadors.

Aquesta ruta la podeu fer amb la Núria Pujol, una guia oficial de Barcelona, amb qui he tingut el gust de fer-ne moltes i de viatjar, i que no us deixarà de sorprendre amb tot el que explica i els documents que ensenya.

Categories
Llibres

La vida al Mississipi

Mark Twain. Traducció de Marc Donat

24è Premi de Traducció Vidal Alcover

… escriure’l jo tal com voldria creure que l’hauria escrit ell en català. Durant un any m’he sentit una mica Mark Twain, un autor admirat i respectat arreu del món. És veritat que només ha sigut un somni, però quin somni!

Enfrontar-se de gran a Mark Twain de nou és un dels plaers més grans que pot tenir una lectora, i no diem, si sent una vinculació quasi orgànica amb la terra que ell descriu, la de tots els infants i joves que suposo encara hi porta a passejar. Com li passa a Màrius Serra.

Va viajar molt, moltíssim, 29 travessies transatlàntiques i una volta al món, i per a un nordamericà del Sud, allò era una exageració, per l’avidesa de coneixements que demostrava. Apart, es clar, els viatges per Estats Units. Desprès les seves cròniques han esdevingut famoses i una escola pel que en diem ara literatura de viatges.

Avui viatjarem pel Mississipi, en dues èpoques diferents: la primera quan ell era aprenent i desprès pilot dels steamboats, i una segona part, quan hi torna al cap dels anys, ja com un escriptor consolidat, i observa els canvis que el Sud esta patint, sobretot desprès de la Guerra de Secessió i de l’arribada del ferrocarril.

El que va portar Faulkner a reconèixer-li la condició del pare de la novel.la americana, al marge que Twain procedís com ell mateix del profund Sud i que no respongués al tipus característic de la Costa Est, va ser la seva contribució a la mitologia fundacional dels Estats Units, com a recreador d’una realitat i d’un llenguatge específicament americans.

Anterior edició en castellà del 2021 il.lustrada amb gravats de la primera edició nordamericana, realitzats per Edmund H. Garrett, John Harley i A. Burnham Shute

Entre el descobriment per l’espanyol Hernando de Soto, que el va anomenar Gran Rio del Espíritu Santo, i l’exploració pel francès La Salle, va passar gairebé un segle i mig, remarca Twain, però es va haver d’esperar força dècades fins que les riberes del Mississipí comencessin a acollir assentaments populosos que des dels inicis del segle XIX ja començaven a desenvolupar un comerç a l’alça. Embarcats en gavarres i xalanes, els primers solcadors del riu eren gent ruda i busca-raons, feta a les penalitats, que es va reciclar com va poder durant l’edat d’or dels vapors fluvials.

És el temps del jove Twain, que reflectirà amb humor, fidelitat i una mirada crítica, els tipus humans, gens exemplars i fins i tot escandalosos, als ulls dels custodis del bon gust de l’epoca, d’una terra de frontera, que reunia aventurers de tota condició, capaços de combinar les gestes i els pitjors excessos. Entre l’èpica, el realisme i la picaresca, Twain va obrir el camp per abastar els personatges vulgars i el llenguatge col.loquial, inclòs la parla dels esclaus. Abolicionista convençut, va retratar una societat que en el que és bo i en el que és dolent ha adquirit el rang de mitologia. La seva és una visió satírica, descarnada, però també tendra i, a vegades, fins i tot compassiva.

Us deixo: Comentaris al llibre al programa de Catalunya Ràdio Ciutat Maragda i una Entrevista al traductor al MesNit de 3Cat

Categories
Música

Bernstein vs. Plató

Avui he anat a l’Auditori a un dels concerts que regularment fa la OBC. Avui ens han regalat, entre altres, una peça de Leonard Bernstein la Serenata per a violí, cordes, arpa i percusió de 1954, basada en El Banquet de Plató.

A mí m’agrada molt Bernstein, molt i també li admiro cóm es va dedicar a una tasca pública i didàctica pel coneixement musical del gran públic. Però avui m’ha fet revoltar a la cadira quan he escoltat per primera vegada aquesta peça, que no conexia. Què passa pel cap d’un músic, que als anys 50 del segle passat pensa en el Banquet de Plató, i li dedica una música meravellosa i aleshores rabiosament moderna?

Moviments:

    Fedre; Pausànies: Moviment lent i alegre, introduint la temàtica.
    Aristòfanes: Allegretto, retratant la lleugeresa i el mite de la recerca de la meitat.
    Erixímac: Presto, caracteritzat per la seva rapidesa.
    Agató: Adagio, sovint considerat el cor emocional de l'obra.
    Sòcrates; Alcibíades: Molto tenuto i allegro molto vivace, concloent amb força.

És un dels diàlegs més populars de Plató, El convit, també conegut com El banquet o El simposi, que versa sobre l’amor. Al costat de Fedre, aquesta obra va conformar el concepte de l’amor platònic. Aquest diàleg, un dels més llegits i estudiats de Plató, reuneix la veu filosòfica amb la poètica, sense deixar mai de banda el context i pensament polític de l’autor. Diversos personatges parlen i debaten sobre l’amor en un banquet organitzat pel poeta tràgic Agató. Narra la conversa que s’esdevé durant la sobretaula, en la qual parlen diferents personatges històrics —entre els quals es compten Fedre, Erixímac, Pausànias, Aristòfanes i Sòcrates— amb un llenguatge, un tarannà, unes idees i unes personalitats pròpies, però recreats literàriament per Plató per tal de transmetre les seves idees. D’aquesta manera, l’autor els fa dir allò que vol explicar, no pas necessàriament allò que aquests pensaven realment.

Els musicòlegs poden analitzar cada un dels moviments i relacionar-los amb el diàleg, jo no. El que sí he fet, el vaig llegir fa molts anys, d’estudiant, ha estat agafar-lo i he tornat a llegir el que diu Sòcrates, perquè és el que m’ha impressionat més quan ho he escoltat passat al llenguatge musical.

És un exemple fascinant de com un compositor pot “traduir” idees filosòfiques en música, amb una estructura inspirada en el diàleg. Crec que Bernstein no s’inspira en el text de Plató de manera literal, sinó conceptual i emocional. I aquí està la creació. No és narratiu, sinó interpretatiu. Bernstein no “explica” la història amb música com faria una òpera. En lloc d’això, captura el caràcter de cada pensador. És la Música com a filosofia emocional. I el violí com a veu humana. El violí solista actua gairebé com un narrador o participant del banquet: simbolitza la recerca de l’amor o la veritat, dialoga amb l’orquestra, expressa emocions canviants.

No en va, allà asseguda, m’he trobat caminant amb Sòcrates per la Cinquena Avinguda, he vist que tenia pressa, potser perquè el vent primaveral li feia pujar perillosament la túnica. Perdoneu, però és que em queia la bava i tenia la serotonina al seu lloc.

Categories
Arts plàstiques

Qui eren Els Nabís?

Cinq peintres (“Cinc pintors”), 1902-1903. D’esquerra a dreta, de peu, l’autor (Félix Vallotton), asseguts, Pierre Bonnard, Édouard Vuillard i Charles Cottet, y de peu Ker-Xavier Roussel.

Una exposició a La Pedrera ens ho explica, i fa un gran servei, perquè el món dels Impressionistes, sabem quan comença, però costa delimitar quan i sobretot cóm acaba. Cóm ens en anem poc a poc, o no tant, a les avantguardes dels inicis del segle XX.

Aquest quadre de Claude Monet del 1872 va donar nom a l’Impressionisme. El crític d’art Louis Leroy va dir: Al contemplar l’obra vaig pensar que les meves ulleres estaven brutes. Què representa aquesta tela? …, el quadre no tenia dret ni revés …, Impressió !, per descomptat produeix impressió …, el paper pintat en estat embrionari està més ben fet que aquesta marina …

O les paraules de Baudelaire, que a El pintor de la vida moderna ens diu: La comesa essencial de l’art és captar l’universal en la quotidianitat, el que és propi de l’aquí i l’ara, el present. Tres pinzellades preses de la natura són més importants que dos dies d’estudi i cavallet. Desprès vindria el rebuig frontal de l’Academia Nacional Superior de Belles Arts, l’Olympia de Manet, el Saló dels Rebutjats i el marchand Durand-Ruel.

Els Nabís van ser un grup de pintors de la darrera dècada del XIX. Entenien l’art com la manera subjectiva d’expressar les emocions, una idea innovadora que compartien amb altres moviments postimpressionistes com els fauvistes.

Abans, l’art era el reflex de la realitat o del que es veia d’ella, sense incidir gaire en el món interior de l’artista. Des de llavors, els sentiments esdevenen gairebé la base fonamental de la representació. Per entendre els nabis cal tenir en compte la important relació que hi havia a les seves pintures entre color i sentiment. El color es va convertir en un element de transmissió de determinats estats d’ànim o formes de sentir. Representen el camí cap a les avantguardes.

El talismà de Paul Sérusier, a partir del sintetisme del ja postimpressionista Gauguin, que feia temps que experimentava amb el color, i el gust per l’estampa japonesa anomenada (ukiyo-e), serà el que donarà el nom de Nabí al grup. El més important d’aquesta obra innovadora és que il·lustra la idea d’una pintura pura, autònoma i abstracta, basada en les sensacions del pintor

El 1888, Paul Sérusier, que estudiava a l’escola privada d’Art L’Académie Julian, la mateixa que donava classes a les dones pintores, que no eren acceptades a l’Academia oficial, es va unir a una comunitat d’artistes a Pont-Aven, una curiosa comuna de la Bretanya francesa, on Paul Gauguin impartia els seus ensenyaments des de 1886. Gauguin va ser, sens dubte, un gran visionari, que va intuir el gran pas que havia fet l’art. Des del 1873, els alumnes de l’Escola de Belles Arts de París també van freqüentar la vila de Pont-Aven.

A mesura que França s’acostava al segle XX, diversos moviments modernistes ja havien començat a prendre forma, inspirats pel treball progressista dels impressionistes. Tot i que tots ells establien el seu objectiu principal a desafiar els límits de l’art, cadascú el feia d’una manera diferent. La majoria dels grups compartien algun punt en l’estil o la tècnica. El poeta simbolista Henri Cazalis va batejar els artistes amb el nom de “nabis”, es tracta d’un terme derivat de la paraula hebrea i àrab per a “profetes”.

El grup mantenia les seves reunions al voltant de dos llocs de París. L’Académie Julian i el Cafè Volpini, on es reunien els pintors, escriptors i artistes del moment, i on van celebrar la seva primera exposició conjunta. També van utilitzar La Revue Blanche, la revista literària i artística més important llavors, com a mitjà escrit per exposar les seves idees. AQUÍ us deixo els números que van aparéixer. El moviment Nabi avançà ràpidament.

Tot això ho hem de contextualitzar amb el canvis que es produeixen a Paris als voltants de 1900 i de l’Exposició Universal. Un moment en el qual el simbolisme artístic i literari són emergents, i l’ocultisme es converteix en un espectacle, així com el gust pel Japonisme, que es va estendre amb publicacions i exposicions arreu. Tots ells es van deixar enlluernar pels canvis que havia experimentat la ciutat i la van pintar amb els exteriors i interiors de la vida quotidiana. També per a espectacles teatrals i de cabaret, per a recitals de poesia dedicats a Verlaine, Rimbaud o Mallarmé. Era una ciutat que premiava l’audàcia.

“La marxa del progrés va ser molt ràpida. La societat estava a punt per acollir el cubisme i el surrealisme abans que haguéssim aconseguit el que havíem imaginat com la nostra meta. Ens trobem d’alguna manera suspesos a l’aire”. Édouard Vuillard, 1937

Maurice Denis: Les muses – Eduard Vuillard: Interior, mare i germana de l’artista – El jardí de les Hesperides – El vestit de flors

També hi ha qui parla d’ells com a pintors decoradors, o decoratius. Hem de tenir present que, entre altres, el seu contemporani Oscar Wilde feia temps que justificava l’art per l’art, un concepte ja present a Aristòtil, en contra dels que deien que l’art havia de ser compromés, sinó beligerant. Wilde defensava que l’art no havia de tenir una funció moral ni didàctica, com demanaven els victorians, sinó que havia d’existir per ell mateix, per la seva bellesa i qualitats formals.

Entre ells el concepte de decoració pren un lloc essencial, perquè volen abolir la jerarquía establerta entre belles arts i artesania. Una separació que no agradava tampoc a Gaudí ni a William Morris. Els Nabis es van dedicar també a fer decoracions pensades per a interiors.

En tot cas, tots els postimpressionistes, músics i escriptors també, van aplanar el camí per a tots els –ismes que vindrien després.

Louis-Alfred Natanson, foto de Ker-Xavier Roussel, Édouard Vuillard, Romain Coolus i Felix Vallotton el 1899