He dubtat molt a fer aquesta ressenya, perquè no voldria deixar de dir res del que m’ha subjugat des dels primers minuts d’engegar. M’hi he lliurat immediatament, perquè he entés que estava davant d’una lliçó de cinema en majúscules. I ja sé d’entrada que molts no l’hauran “llegida” com jo, però per a mi Sorogoyen és del millor que hi ha per aquí en el treball seriós de les emocions.
No és una pel.lícula de pretensions grandiloquents, ni pels paisatges, ni per la música, ni perquè parli del cinema dins del cinema, ni per l’èpica, ni per totes aquelles coses que poden fer gran una peli. És grandiosa pel cóm i què explica, cóm s’expressen els protagonistes, pare i filla, però sobretot pel que no es diu, no se’n sap més. Ens parla des dels inicis de dolor, de cóm el suportem i de cóm no el sabem véncer. I amb això, només amb això, ens posa la càmara davant d’uns rostres que ens ho volen explicar, que s’ho volen explicar, i al darrera, a sota, hi ha allò que no se sap dir.
M’han deixat mirar pel forat del pany, o millor, m’han deixat asseure a prop seu, però no he pogut ajudar-los. Perquè aquesta és l’essència de tot plegat, el quid de la qüestió de la trama. Estem amb ells, molt a prop, i els veiem treballar les emocions i se’ns humitegen els ulls amb ells; estan caminant per la corda fluixa i nosaltres estem asseguts a una butaca.
Si haig de ser franca, no sé si qualsevol altre actor o actriu ho hauria pogut fer. Segurament, sí. El que sí és cert és que aquests dos estan tocats per algun encanteri. Cóm es poden aguantar uns primers plans tanta estona, i deixar que l’expressió facial superi a l’expressió oral, allò que s’està dient? Es una peli, de pells, d’observació, molta, de deixar que t’entrin amb una mirada, un gest.
Per si algú no sap l’argument, molt breument dir que es tracta d’un famós i reconegut director espanyol de cinema internacional que ve a rodar a Espanya, i que busca una trobada amb la seva filla, una actriu que només va fent, desprès de 15 anys de no veure-la, per demanar-li que treballi amb ell en aquesta nova pel.licula, en un intent d’ajudar-la, i de refer tants ponts enderrocats. De tot això que he dit, el més important és la darrera frase.
Ja fa dies que l’he vista i hi penso, i la repenso, per això hi retornaré, per passar un parell d’hores convivint amb la fragilitat. Gràcies per mostrar-la amb tant de respecte! Perquè definitivament va d’això, i els rostres, que l’expliquen, són el seu llambreig.
Algú em dirà que no parlo d’una cosa evident: la masculinitat tòxica. I és que no cal. Només començar ja veurem que està per terra, no sense abans haver-se infiltrat fins a impedir qualsevol habilitat.
Rodrigo Sorogoyen, Vicki Luengo, Javier Bardem a Cannes
Gabriel García Márquez, Mario Vargas Llosa, Carlos Barral, Julio Cortázar, Josep Maria Castellet
Però, fem una mica d’història. Després del 1939, van néixer algunes editorials amb plena afinitat ideològica amb la dictadura, com Destino i Planeta; altres, com Ariel o Teide, es van vincular a represaliats; un altre grup el van integrar les fundades per exiliats, com Edhasa o Grijalbo que van emprendre el retorn. Edicions 62 o Anagrama van sorgir de la militància antifranquista i van ser les més castigades per la repressió. De les més veteranes, molt poques van sobreviure a la guerra. Tan sols van subsistir Proa, Salvat, Juventud, Gustavo Gili o Barcino. Jaume Vallcorba a Quaderns Crema i Acantilado. Són els anys de l’efervescència editorial. Esther Tusquets també va fundar Lumen. Va ser llavors quan van néixer segells com Edicions 62 (1962) i la seva filial Península (1964), la contracultural Kairós (1964) de Salvador Pániker, l’Anagrama (1969) de Jorge Herralde, la Tusquets (1969) de Beatriz de Moura, la pròpia Barral Editors (1970), La Gaya Ciència (1970) de Rosa Regàs. Els fills dels perdedors de la guerra guanyaven espai i poder social.
Si parlem dels anys 60 i l’eclosió de la literatura llatinoamericana a tot el món, hem de parlar inequívocament de Barcelona, perquè l’engranatge del fenomen es va coure aquí.Als anys seixanta, Barcelona era la finestra d’Espanya a la resta del món. Una ciutat culta, cosmopolita. Terra abonada per als creadors literaris i per a la indústria del llibre. Aquí van sorgir moltes editorials que van donar oxigen cultural al país, i es va forjar part de l’anomenat boom llatinoamericà que va posar Amèrica Llatina a l’òrbita internacional i a Barcelona al focus de moltes mirades.
Però si hi ha una figura del moment és Carlos Barral. Seix Barral és la responsable d’aquest fenomen … amb permís de Carmen Balcells.
Si bé costa posar-hi una data concreta, d’alguna manera 1967 és el moment més simbòlic del boom barceloní. García Márquez arriba a Barcelona després de publicar Cien años de soledad. A partir d’aquí, Barcelona es converteix en un punt de trobada d’autors, editors i agents.
Tot havia començat a principis dels anys seixanta, i especialment entre 1962 i 1963.
1962: Mario Vargas Llosa guanya el Premi Biblioteca Breve, convocat per l’editorial barcelonina Seix Barral, amb La ciudad y los perros. La novel·la es publica el 1963. Aquest fet és considerat per alguns estudis com un dels moments de consolidació del boom.
1963: apareixen La ciudad y los perrosiRayuela, de Julio Cortázar. Barcelona, a través de Carlos Barral i Seix Barral, comença a tenir un paper fonamental en la difusió europea de la nova narrativa llatinoamericana.
1965: Carmen Balcells i la seva agència barcelonina serà decisiva per internacionalitzar-los. No era pròpiament editora de Seix Barral, sinó agent literària. Va ser fonamental en el boom perquè representava autors com Gabriel García Márquez, Mario Vargas Llosa, José Donoso i altres, i va treballar estretament amb els editors barcelonins que els volien publicar.
«El meollo del asunto. Todos lo sabíamos: había que pasar por Barcelona», diría Carlos Fuentes.
Cortázar i García Márquez a casa d’aquest a Barcelona
Carlos Barral formava un equip amb:
Víctor Seix: soci i col·laborador més estret de Barral a Seix Barral. Junts van impulsar la transformació de l’editorial i la seva projecció internacional.
Jaime Salinas: una figura clau de l’equip editorial de Barral. Va participar en el desenvolupament de la Biblioteca Breve i posteriorment dirigiria altres grans editorials.
Joan Petit: director literari i membre del grup d’intel·lectuals que envoltava Barral; també va participar en el jurat del Premi Biblioteca Breve.
Josep Maria Castellet: intel·lectual i assessor literari molt proper a Barral; va tenir un paper important en l’orientació literària de Seix Barral.
Gabriel Ferrater: es va incorporar posteriorment a l’equip de Seix Barral i va exercir funcions editorials i de selecció literària.
Rosa Regàs: també va formar part de l’equip editorial de Seix Barral durant aquesta etapa.
Carlos Barral i Seix Barral van tenir una presència molt important a la Fira del Llibre de Frankfurt, (1) especialment a partir dels anys seixanta. Barral hi anava com a editor i representant de Seix Barral, i la fira li servia per: Presentar i promocionar autors llatinoamericans que publicava a Barcelona; Establir contactes amb editors estrangers i vendre els drets de traducció dels llibres; Buscar autors i noves obres per incorporar al catàleg de Seix Barral; Crear una xarxa internacional que va contribuir a convertir Barcelona en un centre editorial del boom.
Això és especialment important perquè el boom no es va produir només per l’èxit literari dels autors, sinó també gràcies a una estructura editorial i comercial internacional: Barral i Seix Barral amb Carmen Balcells, una incipient agent literària que amb els anys es convertiria amb la més important de l’Estat, i les fires i contactes internacionals com Frankfurt. La seva funció principal era la d’editor i mediador internacional; alguns autors hi podien assistir, però la venda dels drets i la promoció internacional es feien sobretot a través de l’activitat editorial i de l’Agència.
El fons personal de Carlos Barral es conserva a la Biblioteca de Catalunya des del 2003 a Barcelona. La documentació és propietat de l’Ajuntament de Calafell, que el va adquirir juntament amb la seva biblioteca personal. De consulta pública.
El fons personal de Carmen Balcells està dipositat a l’AGA (Archivo General de la Administración) a Alcalá de Henares, perquè va ser comprat pel Ministerio de Cultura entre el 2010 i el 2015. De consulta pública.
__________________________________
(1) Fira del Llibre de Frankfurt (Frankfurter Buchmesse): la seva història moderna comença el 1949, quan es va celebrar la primera edició després de la Segona Guerra Mundial. Però té un origen molt més antic, vinculat a les fires de llibres que se celebraven a Frankfurt des del segle XV, poc després de la invenció de la impremta.
El millor tour virtual que he vist mai d’un museu públic
La seva història es remunta a 1471, quan el papa Sixt IV va donar al poble de Roma un conjunt d’escultures de bronze que fins aleshores es conservaven al Laterà i es crea el nucli de la col·lecció pública capitolina. Entre elles hi havia la famosa Lloba Capitolina. El 1734 s’obre al públic de manera formal el Museo Capitolino, que es considera un dels primers museus moderns d’Europa.
Abans de 1471 ja existien col·leccions privades d’antiguitats i d’art, especialment les de famílies nobles, monarques i papes. Però normalment no eren museus en el sentit modern: no estaven regularment obertes al públic, no tenien la funció d’institució cultural, i sovint es trobaven a dins de residències o palaus.
Per això els Museus Capitolins poden reivindicar el títol de primer museu públic del món perquè el 1471 la col·lecció es va donar al poble de Roma.
A partir de l’enllaç que us facilito al principi, podreu entrar a totes les dependències del Museu. Això es presenta amb 3 pestanyes superiors: Palazzo dei Conservatori, Palazzo Nuovo i un Da non Perdere, que ja se suposa que són les joies. Penso que ens hem de deixar perdre per les col.leccions, passejar-les. Unes col.leccions que resumint aglutinen: arqueologia romana, escultura clàssica, pintura, amb una forta relació amb la història i la identitat de Roma. Considerant apart les exposicions temporals que abarquen altres èpoques de la història de l’art.
En aquest imponent conjunt monumental hi trobarem també l’Ajuntament de Roma, que té la seva seu principal al Palazzo Senatorio, situat també a la Piazza del Campidoglio, aquella magnífica plaça dissenyada per Miquel Angel i presidida per l’estàtua equestre de Marc Aureli, un dels emperadors romans més admirats i influents, especialment per la seva combinació de poder polític i pensament filosòfic. I com a curiositat, el que apareix al principi de Gladiator, de Ridley Scott, del 2000, interpretat per Richard Harris, durant la campanya de la Germania
Els Museus Capitolins se’ns presenten com un museu del món antic, i no només, amb conceptes molt contemporanis, en un entorn privilegiat. El Campidoglio és un dels set turons de Roma (Palatí, Aventí, Celio, Esquilí, Viminal, Quirinal) i ofereix vistes privilegiades sobre el Fòrum Romà i el Palatí. No cal dir que visitar-lo a peu i amb un bon calçat, té premi, de veritat.
La recent ressenya sobre Xostakóvitx m’ha fet recordar que fa unes setmanes llegia un llibre, que vaig comprar per regalar, que explica un fet sobre el qual m’agrada molt tornar-hi, i és cóm va anar penetrant el jazz més primerenc a Europa, i que sovint va ser de la mà de compositors de música “clàssica” del segle XX. Aquest llibre ho explica molt bé.
França sempre ha estat una porta d’entrada de la música nord-americana a Europa i no diem a partir de 1945, que influènciarà la música auctòctona fins a imprimir-li un segell identificador: la chanson. Un altre tema apassionant. Però sobre aquests inicis ho hem de contextualitzar: en el moment que comencen a sonar els primers ragtimes i cakewalks, encara anteriors al jazz, a Paris. Un Paris que està sota els efectes i els efluvis de les vanguardes i de tots els -ismes possibles. Per tant li resultarà fàcil mostrar-hi interès. És significatiu que París fos el principal centre europeu on aquestes noves músiques es van posar de moda. Entre aproximadament 1900 i 1925, el cakewalk i el ragtime es ballaven als cafès, teatres i cabarets parisencs, i compositors com Debussy, Satie i Ravel els van escoltar de primera mà. I caldria remarcar que, durant les dècades de 1920 i 1930, el jazz ja era vist per molts compositors europeus com una música innovadora i plena de possibilitats. Per això molts d’ells no es van limitar a imitar-lo, sinó que el van integrar en el seu propi llenguatge compositiu.
Claude Debussy 1862-1918va mostrar interès per la música popular nord-americana que acabaria donant lloc al jazz, però va morir el 1918, quan el jazz encara començava a difondre’s a Europa. Per tant, no va arribar a conèixer el jazz en la seva maduresa de la mateixa manera que Ravel o Stravinsky. El que sí que li agradava era el ragtime i el cakewalk, gèneres afroamericans que van precedir el jazz. Alguns exemples són: Golliwogg’s Cakewalk (1908), de la suite Children’s Corner, una peça plena de ritmes sincopats i humor. Le petit nègre (1909), per a piano, inspirada en aquests mateixos estils. Aquestes obres mostren que Debussy estava atent a les noves músiques que arribaven d’Amèrica, però les reinterpretava amb el seu llenguatge encara impressionista. Incorpora sobretot elements del ragtime i dels ritmes afroamericans primerencs.
En canvi, el seu amic Maurice Ravel1875-1937 sí que va conèixer el jazz plenament desenvolupat als anys vint i en va quedar profundament impressionat. Ja integra harmonies de blues, ritmes de jazz i fins i tot recursos propis de les big bands. Després de visitar els Estats Units el 1928 i conèixer George Gershwin, i escoltar música a Nova Orleans, va incorporar ritmes sincopats i sonoritats jazzístiques al seu Concert per a piano en Sol major i a la Sonata per a violí i piano, especialment el segon moviment, titulat “Blues” o el Concert per a la mà esquerra tots ells de principis dels 30′. Va admirar especialment la llibertat rítmica, els colors tímbrics i la vitalitat d’aquesta música. De fet, abans d’interessar-se pel jazz, ja mostrava curiositat pels ritmes afroamericans. Més endavant aquesta fascinació evolucionaria cap al jazz. Segons una anècdota molt coneguda, Gershwin li va demanar classes de composició, però Ravel li hauria respost que era millor continuar sent un “Gershwin de primera” que convertir-se en un “Ravel de segona”.
Erik Satie1866-1925 va incorporar ritmes de ragtime i de music-hall en diverses obres, com Parade (1917), en col·laboració amb Jean Cocteau i Pablo Picasso. També va escriure peces breus amb un aire popular i sincopat. Algunes de les seves idees musicals van anticipar característiques que més tard van interessar tant als músics de jazz com als compositors del segle XX. La seva manera de concebre la música, minimalista, contemplativa i allunyada del virtuosisme, va obrir camins que molts músics de jazz han explorat i reinterpretat. Per això és habitual trobar enregistraments jazzístics de les seves obres i referències a la seva influència en el jazz modern i contemporani. De fet, peces com les Gymnopédies i les Gnossiennes es caracteritzen per melodies austeres i molt d’espai entre les frases. Aquesta economia de recursos ha estat comparada amb l’estètica del cool jazz i, més endavant, del jazz modal. Van compartir una influència mútua.
Igor Stravinsky 1882-1971va quedar captivat pel jazz des dels anys 1910. Stravinski coneixia el jazz sobretot a través de partitures i enregistraments, més que no pas assistint a actuacions en directe. Per això, no intentava imitar-lo fidelment, sinó reinterpretar-ne els elements dins del seu propi estil. Va veure el jazz com una font d’innovació rítmica i tímbrica. Va incorporar molts dels seus elements al seu llenguatge musical i va contribuir a donar prestigi a aquest gènere dins de la música culta del segle XX. L’Histoire du soldat incorpora ritmes de ragtime, tango i marxes. Ragtime for Eleven Instruments és una de les seves obres més clarament inspirades en el ragtime, precursor del jazz. Piano-Rag-Music combina recursos pianístics moderns amb l’estil del ragtime. Ebony Concerto va ser escrit per a Woody Herman i la seva big band. És la seva obra més directament relacionada amb el jazz.
Darius Milhaud 1892-1974 va descobrir el jazz durant una estada a Harlem als anys vint. La seva obra La Création du monde és un ballet d’un acte, una de les primeres grans composicions clàssiques inspirades directament en el jazz. Destaca per combinar el llenguatge modernista francès amb una forta influència del jazz i per la seva innovadora col·laboració entre música, dansa i arts visuals. Entre el 1917 i el 1918 va viure al Brasil com a secretari del poeta i diplomàtic Paul Claudel, una experiència que va marcar profundament el seu llenguatge musical mitjançant la incorporació de ritmes i melodies sud-americanes, a més d’inspirar-se també en la tradició jueva provençal de la seva família.
Paul Hindemith 1895-1963 compositor, violista, director d’orquestra, teòric de la música i pedagog alemany. Durant els anys vint es va convertir en una figura destacada de la música moderna, associada al moviment de la Nova Objectivitat, que defensava una música clara, equilibrada i funcional. Va desenvolupar el concepte de Gebrauchsmusik “música d’ús”, segons el qual la música havia de tenir una funció social i educativa, i no estar destinada únicament als grans auditoris o als virtuosos. Per això va escriure nombroses obres per a estudiants, conjunts amateurs i diverses formacions instrumentals. Amb l’arribada del règim nazi, la seva música va ser considerada «degenerada» a causa del seu estil modern i de l’origen jueu de la seva esposa. El 1938 va abandonar Alemanya i es va establir primer a Suïssa i després als Estats Units. Les seves idees, exposades al llibreThe Craft of Musical Composition van influir profundament en l’ensenyament de la composició durant el segle XX, especialment als Estats Units. El seu catàleg inclou òperes, simfonies, concerts, música de cambra, obres per a piano i música coral.
Ernst Krenek 1900-1991 Compositor austríac, posteriorment nacionalitzat nord-americà, la trajectòria del qual va abastar gran part de l’evolució de la música del segle XX. Va utilitzar el jazz a l’òpera Jonny spielt auf (1927), que va esdevenir un gran èxit abans de ser prohibida pel règim nazi. Va destacar per la seva extraordinària versatilitat estilística, des del neoclassicisme i el jazz fins a la dodecafonia i la música electrònica, a més de la seva influent tasca com a escriptor i docent. Com per a molts músics, el jazz no és un objectiu en si mateix, sinó un símbol de la modernitat, s’integra dins un llenguatge musical eclèctic i va tenir una enorme repercussió artística i política a l’Europa d’entreguerres.
Kurt Weill 1900-1950 Compositor alemany, posteriorment nacionalitzat nord-americà, l’obra del qual va transformar el teatre musical del segle XX en combinar òpera, cabaret, jazz i música popular: harmonies de la música clàssica europea, ritmes i síncopes propis del jazz, influències del cabaret berlinès. i la música popular nord-americana. Va integrar elements de jazz, cabaret i música popular en moltes de les seves obres, especialment en les col·laboracions amb Bertolt Brecht. A part dels seus èxits amb Brecht va ser conegut pel seu posterior èxit a Broadway després d’exiliar-se de l’Alemanya nazi. Obres com Die Dreigroschenoper van popularitzar cançons que van transcendir el teatre, entre elles “Mack the Knife” i “Alabama Song”, mentre que els seus musicals nord-americans van ampliar les possibilitats artístiques del mateix Broadway i van influir en generacions posteriors de compositors. Altres cançons de Weill com “September Song”, “Speak Low” i “Lost in the Stars” també han esdevingut estàndards interpretats per nombrosos músics de jazz.
Dmitri Xostakóvitx1906-1975va escriure les seves Suites de jazz, la 1 i la 2, que en realitat combinen jazz, danses populars i música lleugera amb el seu estil personal. Cal tenir en compte que el jazz que coneixia Xostakóvitx era molt diferent del jazz nord-americà de músics com Louis Armstrong o Duke Ellington. A l’URSS, el contacte amb aquesta música era limitat, i sovint el terme “jazz” designava música lleugera de ball amb alguns instruments característics, com el saxòfon o el banjo. Hi va mantenir una relació curiosa i ambigua. Tot i que és conegut per les seves simfonies dramàtiques i quartets de corda, també va escriure obres inspirades en allò que a la Unió Soviètica dels anys trenta s’anomenava “jazz”. Hi incorpora ritmes de dansa com el fox-trot, o la polca, un ball centreuropeu que era molt conegut als EEUU, i ho fa amb orquestracions brillants, però poques harmonies pròpies del jazz nord-americà i menys improvització. Això fa que avui molts musicòlegs considerin aquestes obres més properes a la música lleugera o de teatre que no pas al jazz en el sentit modern del terme.
Aaron Copland 1900-1990Va créixer als Estats Units quan el jazz estava naixent i es considerava una de les grans aportacions de la música nord-americana. Mentre els compositors europeus el coneixien de manera indirecta, Copland, en canvi, el va escoltar de primera mà a Nova York i el va integrar en el seu propi llenguatge musical. Va experimentar amb el jazz en obres primerenques com el Concert per a piano (1926). Ritmes sincopats, melodies del blues i una instrumentació que recorda a les big-bands. Music for the Theatre, del 1925, Piano Concerto, del 1926 i Three Moods. A partir dels anys trenta, el seu estil va evolucionar cap a un llenguatge més senzill i obert, inspirat sobretot en la música tradicional dels Estats Units. Obres com Appalachian Spring, Billy the Kid o Rodeo ja no són jazzístiques, però conserven aquell esperit americà que Copland havia començat a construir amb les seves obres dels anys vint. No intentava escriure jazz, feia servir alguns dels seus recursos per crear una música simfònica amb una identitat genuïnament nord-americana. El que fara oberta i decididament…
George Gershwin 1898-1937 va tenir un paper fonamental en la relació entre la música clàssica i el jazz. Tot i que no era un músic de jazz en el sentit estricte, va incorporar els seus ritmes, harmonies i estils a les seves composicions, contribuint a donar prestigi al jazz dins la música de concert. L’ús de ritmes sincopats propis del jazz, harmonies inspirades en el blues, melodies influïdes per la música popular nord-americana i la fusió entre la improvisació característica del jazz i les formes clàssiques. Això és el que també va aportar a Broadway. Amb aquesta combinació, Gershwin va contribuir decisivament a demostrar que el jazz podia ser una font d’inspiració per a la música culta i va influir tant compositors clàssics com músics de jazz. La meva admiració per ell i pel que va crear és tan desmesurada, que ja li vaig dedicar unes línees fa temps. Una amiga un cop em va dir que Gershwin era molt bonic, superficial, quasi ens costa l’amistat.
No menys admirat Leonard Bernstein1918-1990, sobretot per la seva tasca didàctica i popular, va guanyar fins i tot un Emmy per aquesta feina tan necessària, va comptar amb una eina poderosa: la televisió. La seva relació amb el jazz va ser molt estreta.Va integrar el jazz en les seves composicions. La seva obra més famosa, West Side Story, combina música clàssica, jazz, ritmes llatins i música popular nord-americana. Peces com Cool o America mostren una forta influència jazzística. Admirava els músics de jazz, perquè el considerava una de les grans aportacions culturals dels Estats Units i el defensava com una forma d’art al mateix nivell que la música clàssica.Va incorporar elements propis del jazz, com ara: harmonies amb acords complexos; ritmes sincopats; improvisació (en alguns contextos interpretatius); Influències del swing i del bebop. Va contribuir a acostar el jazz al gran públic a través dels seus concerts i programes educatius, els explicava que el jazz era una música sofisticada i creativa, no només música d’entreteniment. També va escriure obres clarament influïdes pel jazz, com el musical On the Town i el ballet Fancy Free, que reflecteixen l’ambient urbà i l’energia del Nova York dels anys quaranta
Resumint molt, el jazz va tenir dues grans onades d’influència a Europa, que van entrar per França i Paris es va convertir en la capital europea del jazz.
Els “Années folles”, entre 1920 i 1930, el jazz es va convertir en la música de moda als cabarets, teatres i sales de ball parisencs. Molts músics de jazz van instal·lar-se a París perquè hi trobaven més oportunitats i reconeixement. París era el gran centre artístic d’avantguarda. Pintors, escriptors, músics i ballarins buscaven novetats. Després de la Gran Guerra hi havia un desig de trencar amb les tradicions i abraçar estils nous i aquí hi entra també Berlin, per la desfeta. França tenia una actitud relativament més oberta envers els músics afroamericans que els Estats Units de l’època, marcats per una forta segregació racial. Cap al 1925, Josephine Baker es converteix en una autèntica icona de París. Les seves actuacions representen la fascinació francesa per la cultura afroamericana i contribueixen a consolidar el jazz com a fenomen cultural.
Primera onada (c. 1900–1914): ragtime i cakewalk
És l’època de Debussy. El que arribava a Europa encara no era el jazz pròpiament dit, sinó el ragtime, el cakewalk i les bandes militars nord-americanes. I com hem vist aquestes músiques van despertar la curiositat de compositors com Claude Debussy, Erik Satie i Maurice Ravel. Un tema molt interessant també és com es fusionen les músiques europees amb la música autòctona dels Estat Units, durant el segle XIX. El que jo en dic les músiques de l’Imperi Austro-Hongarès, que van inundar Europa. Molt diversa des del punt de vista ètnic, lingüístic i cultural. Aquesta diversitat combinava la tradició de la música culta centreeuropea amb una gran riquesa de músiques populars. I naturalment arriba a Nord-Amèrica i, per exemple, ja el ragtime les incorpora.
Segona onada (després de 1918): el jazz
La Primera Guerra Mundial ho va canviar tot. Quan els Estats Units van entrar a la guerra el 1917, milers de soldats afroamericans van arribar a França. Entre ells hi havia músics militars, especialment la banda dirigida perJames Reese Europe, que va actuar per tot França. Afroamericà, va ser un director de banda, compositor i organitzador musical, avui considerat una figura clau en la transició del ragtime cap al primer jazz. La seva tasca va transformar les oportunitats dels músics afroamericans i va contribuir decisivament a la difusió internacional de la música afroamericana a començaments del segle XX. Per a molts europeus, era la primera vegada que escoltaven jazz interpretat per músics afroamericans. L’impacte va ser enorme.
I la Segona també. Després de 1945, el jazz deixa de ser només una novetat americana i passa a ser un llenguatge internacional. Per a molts compositors i intèrprets europeus representa: un espai de llibertat creativa i una manera d’integrar la improvisació dins la música culta. El jazz tornarà a viure una nova expansió. París acull figures com Sidney Bechet, que s’hi estableix definitivament, i es converteix en un punt de trobada per a músics nord-americans i europeus. Més endavant hi passaran també Miles Davis, Bud Powell i molts altres. Entre els quals les grans dames i els grans instrumentistes americans, i les millors big-band, ara ja uns clàssics.
Arribats els 60′ i amb la irrupció de la música anglosaxona, França entra en declivi, com li passa a Itàlia, en el panorama de la música que en deien “lleugera” i el jazz, sobretot amb l’evolució que pren al llarg del segle XX, es considera una música molt elaborada, transformadora. França continua sent un dels principals centres del jazz europeu gràcies a un públic fidel que el considera una forma d’art de primer nivell, una xarxa estable de festivals, conservatoris que incorporen el jazz als seus estudis, com ja es dona arreu, i sobretot el suport de ràdios i institucions culturals.
Alguns no sabreu de qui vull parlar, però si us dic que va guanyar un concurs de la Tele3, quan era la nostra i feia coses amb cara i ulls, que es deia Oh Happy Day! amb el Quartet Melt, i que van esborrar la resta de concursants.? Van guanyar amb aquesta, però podien fer també això. Ja el propi jurat li va vaticinar que arribaria molt amunt. O potser la recordareu quan a la presa de possessió del President Aragonés va cantar al Pati dels Tarongers, Els Segadors, magnífica, superba, però ailàs!, li va canviar l’harmonització, i algunes de les nostres ments benpensants acostumades al xim pum, i al pim pam pum, ho van trobar fora de lloc, poc adient per a la solemne l’ocasió, i van saltar espurnes que van socarrimar-ho tot, no només d’ignorància musical, que és bàsicament el problema. Espero que a la majoria d’edat dels premis Gaudí, amb el Sobral, els fes callar a tots i totes.
Bé, doncs aquesta xicota que des de fa temps va per lliure i ha fet ja alguns treballs que segueixo i gaudeixo, va créixer en una família de músics i des de petita va participar activament en el cant coral, una experiència que va marcar profundament la seva formació vocal. Amb només 9 anys ja cantava als cors escènics del Gran Teatre del Liceu, i als 12 va debutar com a solista en una òpera infantil al Teatre Lliure. La versatilitat de la que avui dia gaudim ve de molt treball, de molta vocació i poques Eufòries.
Va obtenir el grau professional de flauta travessera i de cant líric al Conservatori Municipal de Sabadell, on va rebre el Premi d’Honor en acabar els estudis.
Va complementar aquesta formació amb sis anys d’estudis de percussió (clàssica i moderna) i classes de piano jazz.
Va iniciar el grau superior de flauta clàssica al Conservatori del Liceu, però després de dos cursos va decidir orientar la seva carrera cap al jazz i la música moderna.
L’any 2017 es va graduar en cant jazz al Conservatori del Liceu, on va obtenir el Premi Extraordinari del Departament de Jazz, una distinció al rendiment acadèmic i artístic.
El darrer es DESCASADA. Des de fa anys, la cantant i compositora Magalí Sare viatja arreu del món gràcies a la música, amb el costum d’aprendre una cançó folklòrica de cada lloc on actua. L’any 2023, durant una gira per Eslovàquia, descobreix un cant tradicional d’una núvia que s’acomiada de la seva terra i de la seva família abans de casar-se. Aquella peça la commou profundament i esdevé el detonant d’una llarga investigació sobre els cants de comiat de les núvies i el paper del matrimoni en la vida de les dones, des de la península Ibèrica fins al Mediterrani, Europa i Sud-amèrica. D’aquesta recerca neix Descasada, un projecte musical i conceptual que explora el matrimoni no només com a ritual festiu, sinó també com a experiència traumàtica, imposada o ambivalent. Al llarg del disc hi conviuen epitalamis, cançons tradicionals de noces i relats de dones marcades per un sistema que durant segles ha definit el seu valor a través del casament. Descasada dona veu tant a les dones sotmeses i silenciades com a les que s’escapen de la norma, la qüestionen o construeixen altres formes de llibertat.Extret de la revista Enderrock
Aquesta Descasada I, diu que n’hi haurà un segon, és el seu tercer disc. La presenta en diferents formats musicals: amb cinc o sis instruments i cor (Cor Bruckner) o bé en format butxaca amb dos o tres músics i ella, que val per molts. Jo l’he anada a escoltar al Monestir de Pedralbes, en aquell preciós claustre, que encara toca els quarts i les hores, al costat d’una font riallera. Quin plaer i quina proximitat.
Dins del panorama musical català crec que és un revulsiu d’emprenedoria, d’enginy, de seriositat, i sobretot i per damunt de tot, de qualitat musical i vocal. Té un instrument, com deia la Caballé, que només ella sap com l’ha treballat, i té una curiositat intel.lectual que promet grans treballs.
Anunci al diari – La mal maridada – Sirviñaco – Deux perles – Oddavač še budu – Mira la boca – Rosalía – Mädchenlied – Hymen I – Epitalamio – Hymen II – Sposa son disprezzata – Cravo roxo – Non, non, non – The Secret Marriage
Ara que ja s’han acabat les representacions al Tívoli, (recordem que ja ho havia fet al TNC el 2022) ja puc fer una breu ressenya sense por de xafar la guitarra a ningú. A més, tampoc es podia recomanar perquè fa mesos que no hi ha entrades. Tothom que l’hagi vista sabrà de què parlo. Agraeixo que ningú me la xafés a mi: ni les ressenyes, tant impreses com audiovisuals, ni els amics que m’hi van acompanyar, ni el meu fill, tots ja hi havien anat abans que jo, i havien patit l’ensurt dels minuts inicials.
Començo per dir que sóc una addicta a la lluna, a les llunes de Lorca, a la sensualitat, a les flaires i perfums dels seus versos, al duende, i també a la seva implacable duresa.
Lorca va ser una persona enormement perseverant, les paraules de qui el va anar a detenir ho acrediten: Este maricón ha hecho más daño con la pluma que otros con las pistolas. Això va dir Ramón Ruiz Alonso, ex-diputat de la CEDA i pare de tres bones actrius espanyoles (1), que mai van portar el seu cognom, el qual va encapçalar la seva detenció el 16 d’agost de 1936. Unes hores abans que Queipo de Llano autoritzés el seu afusellament sota un Dadle café, mucho café, aquesta era la consigna. Sembla que CAFÉ era l’acrònim de Camaradas, Arriba Falange Española. Tot això segons Ian Gibson, el biògraf de Lorca. Us adjunto la seva bibliografia.
Juan Diego Botto aquestes i altres parts de la biografia del poeta les treballa, altres les obvia, té el temps que té, i persegueix el que persegueix: el Lorca públic. I ho fa d’una forma milimètrica, de cirurgià, amb una estima i respecte propis d’un bon actor. Perquè estic escrivint i no puc evitar emocionar-me. Em va deixar clavada a la cadira, no pel que fa amb la persona de Lorca, amb la seva obra, amb el seu compromís, que també, i tant, però no només. Em va trencar, literalment, per cóm ens posa davant d’allà on anem, no té miraments, t’esclafa a la cara cóm tornarà a guanyar la ignorància, aquella contra la qual Lorca tant va lluitar, per erradicar-la. Per què fa tanta por tenir memòria? Quan és un atribut inherent al ser humà!. Amb quina vehemència ens ho posa davant! Quanta responsabilitat ens otorga!
El que deia Lorca a la Biblioteca ens pot semblar exagerat avui, però, si el coneixem, o quan el llegim, recordem d’on partien les seves paraules. Recordem amb quines necessitats es va trobar la República. Ves, que no ens ho hagin de tornar a dir!.
L’obra és un joc de miralls, de personatges que l’actor transita plàcidament, fins i tot quan dialoga amb un fatxa, un fatxa poc de Berlanga, entenimentat i conversador, per això més perillós, i que tots en coneixem algún. Una escenografia minimalista, que resulta ser molt efectiva i colpidora, amb detalls de premi. Un treball fet des de la intimitat, la proximitat d’un gran poeta i valuós personatge, que Botto estima i ens ofereix com advertiment, amb uns jocs escènics, juganers, sí, i sobretot genuïns. Lorca ens explica des d’allà on pensem que està, com ho va viure, i cóm ho veu ara, i aquí és on hi ha el clatellot.
Es la señal de carne que yo dejé, al irme, para saber mi sitio, al regresar
Retrat de Lorca al Pavelló de la República del 1937, ja no hi era.
A la fila del davant tenia una parella amb un parell de criatures, el més gran no passava dels 10 o 11 anys, que ja venien alliçonats de casa. Van estar molt atents. Al final van fer les seves preguntes i estaven radiants de veure l’entusiame del públic i dels seus pares. N’hi havia pocs de nens, algún més. No és un espectacle per a ells, però a partir d’allà es podrien explicar moltes coses, es podria fer molta “prevenció”. Va ser reconfortant. Em va recordar quan jo feia el mateix amb el meu fill, i n’he rebut una gratificant recompensa.
Us deixo una entrevista del programa de la 2, Cafè d’idees de Gemma Nierga, us ho he fixat al minut 2:14:17, ho indico per si no funciona. No us la perdeu. S’explica amb pulcritud. I confirma que volia mantenir viu Lorca. I a fe de Déu que ho aconsegueix.
Incomoditat i risc. I si el text és de filigrana, ja sense censura, i si se sap què i qui es té entre mans, èxit segur. I sí, el risc pot tenir premi. Un regal difícil d’oblidar.
Wilde va incomodar sempre, sobretot a aquells als quals la seva llengua esmolada els hi dedicava els seus millors adjectius. L’hipocresia victoriana era proporcional a la magnitud de l’escarni que ell vessaba a les seves obres.“Els llibres que el món anomena immorals són els llibres que mostren al món les seves pròpies vergonyes.”. Va viure en el risc permanent, i no li van perdonar.
El 1890, el Lippincott’s Monthly Magazine publicava tretze capítols (1) de la sorprenent història d’El retrat de Dorian Gray. L’èxit va ser sonat i immediat -gairebé tant com l’escàndol-, de manera que, un any més tard, va ser publicada en volum amb l’afegit de set capítols nous, acompanyada del famós prefaci en el qual Wilde responia a les acusacions rebudes: «No hi ha llibres morals o immorals. Els llibres estan ben escrits o mal escrits. Res més». Intensa i apassionada declaració d’amor a la bellesa, El retrat de Dorian Gray és, en efecte, un llibre extraordinàriament ben escrit, en el qual la història d’una ànima turmentada per la recerca de la joventut eterna i el plaer sense fi renova la llegenda fàustica i, alhora, ens mostra un retrat fidedigne i punyent de l’època victoriana. Text extret de l’exemplar de l’editorial Quaderns Crema que ha publicat bona part de la seva obra narrativa.
Aquest Dorian Gray és un altre dels molts que s’han traspassat al teatre o al cinema. Però és d’avui i d’aquí. Ho dic perquè hi ha una intenció de portar-nos un clàssic al llenguatge, sobretot visual, dels nostres dies, a la superficialitat que ens rodeja, a l’individualisme narcissista, a la manca de ressorts que ens acompanyen i un llarg etcètera, que Wilde va explicar cruament. Ell va vorejar el relat gòtic, avui serveix per posar ènfasi en la monstruositat dels personatges. És terriblement actual.
A un defensor com ell de l’art per l’art, que tant se li ha criticat, i que al principi de l’obra “se’n fa sopes” expresant l’opinió que li mereixen els crítics d’ofici, aquesta versió li agradaria. Sense gradiloqüències hi ha un esteticisme buscat, que l’obra demana tal i com es planteja. El joc en el repartiment de personatges és fàcil d’entendre i permet un lluïment dels actors i dels músics, perquè el que fa el quintet de corda és de nota.
La Gonyalons és d’aquella escola d’actors i actrius que “llencen” bé el text. Que projecten la veu, que vocalitzen, que … saben què estan fent. I això recentment li varem veure fer a La corona d’espines al TNC. Són intèrprets que estan al servei d’un text. Transita d’un personatge a un altre, amb total comoditat. Està immensa.
Els de Núvol han fet uns comentaris que he apreciat i compartit
(1) Recordem que a finals del S. XIX, un dels moments més remarcables de passió popular per la lectura, les grans novel.les que tots coneixem aparexien impreses als diaris o setmanaris en forma de novel.les per entregues. Desprès, si l’exit l’havia acompanyat, acabava imprès en forma de llibre. Wilde no va ser una exepció.
Quan van obrir les dues Llibreries Finestres del carrer Diputació, Barcelona escalava un graó més del podi que la Ciutat ofereix a aquests establiments, els quals es resisteixen a desaparèixer. Ans al contrari, en diferents versions, mides i formats lluiten aferrissadament per aportar noves propostes als clients, ja sigui a través de la lectura o dels molts actes que se’ls suggereixen. Sempre he considerat que són un servei públic.
Primer repte: obrir una llibreria especialitzada, segon: fer-ho en un tema tan concret, desgraciadament tan vigent, i per a la majoria desconegut. Tothom parla, però pocs saben.
El fons del catàleg és extens. La llibreria té un espai de coneixement per oferir molt ampli, divers i necessari: una bibliografia que recorre la història, la filosofia, l’assaig, la narrativa, la poesia, la cuina, l’art, el llibre infantil i juvenil, etc… i en diferents idiomes. Un fons ben ordenat, amb criteris fàcils per buscar i trobar, un espai molt confortable.
La meva més afectuosa enhorabona. L’equip de Finestres fan de llibreters, i en són. Si els hi feu una visita ho comprovareu.
L’escriptor Pierre Lemaitre (París, 1951), un dels autors francesos més populars a casa nostra, tanca amb ‘Les belles promeses’ (Bromera, 2026) una de les sagues literàries dels últims anys, «Els anys gloriosos», una tetralogia sobre la fictícia família Pelletier, que serveix per a recórrer bona part del segle XX a França i que ha acompanyat als lectors contemporanis quasi tot el que portem de dècada, a tall de fulletó modernitzat. Xavier Aliaga, El Temps
Tenia altres llibres preparats per passar la calor, però aquest home em te fascinada. N’he parlat en altres ocasions, sobretot quan els crítics francesos i els lectors el van qualificar del nou Dumas (jo venero el Comte de Montecristo), i la saga anterior també la vaig gaudir moltíssim.
Ja estic pel segon de Els anys gloriosos i em rendeixo per cóm elabora les trames; cóm les explica; cóm té la capacitat d’endinsar-nos en la història recent de França, en aquest cas a partir del final de la II Guerra Mundial; cóm pot tractar temes històricament molt potents, a partir de fets domèstics, familiars, com ara el final del colonialisme, la guerra freda…; cóm dibuixa uns personatges que aviat els endevinaràs les reaccions. Et relata, amb una senzillesa només aparent, uns fets que el lector també ha de saber llegir entrelínies, sense grandiloqüències retrata una societat que no aprén res de l’experiència viscuda.
El seu gran esclat es produeix amb la descomunal Au revoir là-haut(Premi Goncourt, 2013), que va tenir fins i tot una rèplica cinematogràfica guardonada amb cinc premis Cèsar i que va suposar un punt d’inflexió en la seva carrera, també pel que fa a la manera d’afrontar l’escriptura. De les novel·les de gènere negre, en els seus inicis com escriptor, molt codificades, sotmeses a moltes regles, va passar a un mètode de creació sense tantes cotilles, on es podia permetre el luxe de tirar milles sense un propòsit definit. «Quan vaig escriure Ens veurem allà dalt no tenia ni idea del que anava a fer després, però havia gaudit d’una manera que no tenia parangó». El Goncourt i la rebuda de la novel·la el portaren a estirar el xiclet i fer una sèrie, complementant el seu gran èxit amb Els colors de l’incendi i El mirall de les nostres penes, allargant la trama del final de la I Guerra Mundial de la novel·la mare fins a l’ocupació nazi de França.
Lemaitre li va agafar el gust a l’estructura serialitzada, que es podria etiquetar amb un terme, el fulletó, que no li molesta gens ni mica. «Tenim la sensació que com és una manera de narrar nascuda al segle XIX és quelcom antic, démodé. Però les sèries de televisió també són fulletons…». És un bon alumne de Balzac i de Zola, també. Barreja de fulletó, novel·la d’espies, thriller i retrat realista amb traces de costumisme i humor negre. I aparicions esporàdiques d’ell com a narrador, perquè no et distreguis, a mi sempre m’arrenca un somriure quan ho fa.
Sovint hi penso, els autors i autores de finals del XIX, que van arrassar en el fet lector en totes les capes de la societat, perquè van saber explicar-los qui eren. Per això es diu que llegir la novel.la de finals del XIX és la millor classe d’Història a la que es pot assistir. Ells i elles ho sabien i van teixir una complicitat que no s’ha donat mai més. I la premsa escrita en va ser la gran aliada i la que se’n va beneficiar. De fet, l’extensa novel.la victoriana és una de les més crítiques amb la societat que la promou. Les seves sonades denúncies van afavorir les moltes reformes que el Parlament britànic va desenvolupar des de 1832 a 1884: L’extensió del vot més enllà de l’aristocràcia, amb la qual cosa a finals del XIX els cens s’havia triplicat; la llei de l’educació pública; la legalització dels gremis; la llei de denuncies per agressió física a dones i criatures; la llei sobre el divorci i custòdia femenines; la llei per a capacitat de diners i riquesa pròpia per a les esposes, i finalment s’incrementen les denúncies sobre el matrimoni de conveniència, pràctica que va rebre crítiques ferotges de la pluma de novel.listes i filòsofs.
El fenomen de les “entregues” (ho prefereixo a fulletó) havia començat cap als anys 1830-1840 a França i ràpidament es va estendre a la premsa europea, catalana i espanyola. Els diaris publicaven cada dia o cada setmana un fragment de novel·la per fidelitzar lectors. I es va mantenir fins l’aparició de premsa més moderna i informativa; l’abaratiment del llibre; el creixement de noves formes d’oci (teatre popular, cinema a partir de 1900, revistes il·lustrades) i el canvi dels gustos literaris promogut per aquells que consideraven que l’ombra del Realisme i el Naturalisme era ja massa llarga, que el món havia canviat, i que es tenia que explicar d’una altra manera. Els -ismes i més tard la novel.la americana van irrompre amb força, molta força. El 1915 ja no en quedava res.
Bé, jo ja no espero el diari o el setmanari, només que l’amic Lemaitre tingui a bé seguir barrinant, i posar-me el cuquet per pensar mentre passo pàgines a veure què passa?. Aquestes quatre darreres lliurades a l’editor en cinc anys, em sembla un fet sols a l’abast d’un narrador superdotat.
Així ens ho “engalta” Elena Ferrante a una novel.la, que va aparéixer en català el 2020, amb una magnífica traducció de Pau Vidal, desprès d’haver escombrat el panorama editorial, des de 2011 en italià, en català el 2016, amb 30.000.000 d’exemplars venuts de la tetralogia de L’amiga Genial
El penúltim llibre d’Elena Ferrante, del 2019 (El 2022 va publicar En los márgenes un llibre sobre teoria literària), retorna als escenaris que ens són coneguts, els barris populars de Nàpols, i a un dels grans temes literaris de sempre, les famílies i les seves complexes relacions. És el que se’n diu una novel·la de maduració: la història de la protagonista, en primera persona, en els seus anys d’adolescència.
Els secrets de família no són massa rellevants, ni argumentalment exagerats, no va per aqui, el que sí que ho serà és que en aquesta etapa de creixement i canvi la protagonista, com passa a tantes adolescents, s’adona d’això que dona nom a la novel·la,les mentides dels adults, que tant aconsellen la sinceritat als infants, i que sovint no són com diuen ser, ni fan allò que prediquen. La família de la noia, que sembla ideal, tolerant, ben avinguda, acabarà per esdevenir fràgil. Hi ha una certa claustrofòbia en les relacions, tot gira a l’entorn de la família i dels coneguts de la família. L’amor i el sexe tenen un gran pes a la vida i la protagonista n’és ben conscient. Hi ha un gran nombre d’impagables reflexions, al llarg del llibre, sobre el capteniment de la gent i el de la mateixa noia, que observa, es rebel·la i acaba fent coses que potser no desitja fer.
Una protagonista punyent, que parla en primera persona, que ens recorda que l’educació és l’única manera de sortir d’un ambient pobre i fregant la marginalitat, però, al capdavall, això comporta també deixar enrere les arrels. El napolità, amb les seves particularitats, és la llengua dels pobres, de la gent sense formació acadèmica. I insisteix que la idealització dels homes: valents, ben plantats, amb carisma, intel·ligents, vanitosos, brillants, seductors, fins i tot, en aparença, bones persones, pot ser un miratge, les bones intencions tenen rerefons no esperats i la vida no és senzilla.
Un cop més l’autora ha aconseguit bastir un estil propi i té la grapa necessària per poder jugar amb els seus lectors, i fer que un argument el qual, explicat d’una altra manera, podria semblar fins i tot banal, assoleixi una grandesa inexplicable.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.