Autor: Mercè Bausili

Una notícia apareguda als mitjans fa un parell de dies, m’ha fet recordar un autor, Charles Dickens, (1) tan estimat per alguns i tan desconegut per d’altres. I sobretot la importància que les seves cròniques i novel.les van adquirir com a denúncia social pel gran públic que les esperava, fet que no s’ha tornat a produir amb la mateixa fortalesa. L’avidesa de lectura en aquell moment era paradigmàtic.

A la memòria de tots hi ha algunes de les seves grans novel·les: Història de dues ciutats, Oliver Twist, Grans esperances… Però voldria recordar un altre aspecte no tan conegut de la vida del novel·lista, que va afavorir la profunditat i extensió de la seva obra: l’insomni que va patir durant part de la seva vida. «Fa alguns anys vaig patir d ‘un insomni passatger, atribuïble a una impressió dolorosa, i aquest insomni em va obligar a sortir a passejar pels carrers durant tota la nit», va escriure el mateix Dickens en un dels seus llibres titulat Passejades nocturnes, en què relata les llargues caminades que donava per Londres en plena nit a conseqüència dels problemes de son que patia.

Gairebé cada nit, l’escriptor abandonava casa seva a Tavistock Square poc després de les dotze, i vagava pels carrers sense un rumb prefixat. De vegades aquestes passejades nocturnes van arribar a prolongar-se fins a la matinada. En aquest deambular solitari, Dickens va prendre notes per fer retrats de la fauna nocturna londinenca: els borratxos que abandonaven les tavernes amb pas vacil·lant, els policies, les prostitutes… Tots ells van quedar immortalitzats per la seva ploma. Les seves cròniques deixen constància que aquestes passejades el van portar moltes vegades fins als teatres del Covent Garden o fins i tot els murs de la presó de Newgate.

Tot això, que podriem allargar amb les seves pròpies paraules, i que pot semblar anecdòtic, va permetre una literatura responsable i de denúncia social, que no va tenir mirall en tota la literatura europea del moment, a excepció de la d’Émile Zola. Aquestes passejades el van portar a les sortides i entrades de les fàbriques i dels barris dels obrers que les treballaven, i aquí és on neix el gruix de les seves històries: la misèria i les seves primeres víctimes, els nens.

Moltes novel.les en són testimoni, però escolliré Oliver Twist perquè la rudesa amb la qual es desfoga l’autor ens acosta del tot a la notícia que ha motivat aquesta ressenya: un nen orfe i desemparat lluita per sobreviure contra les adversitats. Tot i les penalitats, l’autor ens vol transmetre un missatge optimista en un món on hi ha persones bones disposades a ajudar, i a personatges que no sucumbeixen a l’entorn, el mateix Oliver; encara no havien aparegut les teories deterministes. Londres és descrit com una successió de carrers laberíntics i patis pels quals Oliver és arrossegat, i on percep la pobresa, la brutícia o la delinqüència. Dickens va retratar com cap altre les misèries de l’època victoriana: va denunciar la pobresa, el maltractament a la classe obrera i la corrupció de les institucions en una crítica constant a la hipòcrita moral.

Per completar la notícia de l’inici, n’adjunto una del 2004, de l’Arxiu Nacional Britànic. No cal dir res més. El que viuen els infants avui dia, i el futur que els hi estem preparant, ens hauria de posar en alerta, encara que dormim molt bé.

(1) Dickens i la societat victoriana Conferència de Sam Abrams al CCCB, dins el curs Les grans civilitzacions d’Europa, El segle XIX II, L’època burguesa, de l’Institut d’Humanitats

Començo amb la crítica del juliol de 2022, de La Vanguardia apareguda desprès de l’esperada traducció que ha fet Libros del Asteroide, (amb una insistent iniciativa de recuperar i traduir autors oblidats o poc coneguts. Podeu resseguir el seu catàleg, és una festa literària). I ho faig perquè la considero molt ajustada al que els lectors han de saber per afrontar la seva lectura.

En la meva humil opinió i sense cap recança, penso que aquest llibre enorme és hereu de Els Buddenbrook (1) de Thomas Mann, absolutament, encara que retrati períodes diferents. La seva autora, Gabriele Tergit el va escriure mentre fugia d’una ciutat a l’altra ja el 1933, i el va publicar el 1951, massa aviat, Alemanya no estava preparada, no va tenir la rebuda que es mereixia, i el 2019 ho van repetir, i ara sí, ha estat un èxit editorial i jo diria cultural.

És un llibre de 900 pàgines, i te a l’inici un quadre genealògic de la familia i els personatges que hi desfilaran. Un quadre que s’ha de consultar sovint. Els fets històrics que relata, amb un detall encomiable, es donen per sabuts, per tant potser algun cop haurem de buscar a la wiki. Tot això no ha d’espantar, perquè la forma d’escriure és lineal, potser massa concreta, però t’has de deixar portar pel cabal del riu, és això. Té un avantatge formal, i és que els capítols són curts. Es una lliçó d’Història en majúscules, ens convindria a tots, que els joves que venen el llegissin un estiu. Sé que és una quimera. I, sí, és un llibre de vacances.

(1) Per si és del vostre interès Els Buddenbrook, la pel.lícula, està a Filmin, tota ella és un alter ego dels Mann, força aproximadament.

En aquest cas no caldria entendre el pes com alguna cosa feixuga, sinó com el valor de l’experiència vital, més encara quan ja s’ha arribat a passar la vuitantena. La seva bibliografia te una quarantena de llibres, i jo n’he llegit només els que presento, però sí que la majoria impliquen continguts, significats, arguments que expliquen, com des del seu “exili” a Suècia des de l’any 1964, segueix envoltat d’una Grècia que no el deixa, encara un arrelament ocurrent ens explica la història d’una vida, d’una manera de fer i de ser. De les dissorts i les alegries d’una joventut a la postguerra de la II Guerra Mundial, en un país on els militars i la corrupció anaven per lliure.

Deliciosa escriptura per a les vivències més domèstiques i personals del jovent grec que tenia que decidir el seu futur, dins o fora. Un repàs també pels fets històrics que els marcarien i els assenyalarien un camí, els faria prendre decisions. D’una senzillesa sorprenent, que als que ens estimem aquell país, que ja ho sabia tot, o quasi tot, fa més de 2000 anys, ens fa somriure i cercar alguns esdeveniments que no coneixiem.

Kallifatides és un contador, un rondaller …. el fred escandinau, potser li ha tret una mica la sornegueria, però no l’astucia, ni la subtilesa.

Us presento una entrevista feta a la Biblioteca Joan Maragall de Barcelona el desembre de 2022.

Virginia Feito

En general, estem assistint a una irrupció de literatura de gran qualitat i a tot arreu escrita per dones, i que no cal que sigui expressament femenina o feminista.

Aquest és un dels molts casos, però l’èxit i l’aureola que l’acompanyava em van fer parar més atenció. I ara ho entenc. Una crítica de La Vanguardia en fa el millor resum Virginia Feito convierte en terror doméstico la vida acomodada de una mujer anodina. Tot i així, o agrada molt o gens. I està meitat, meitat.

Potser se l’ha comparada massa amb popes de la literatura i el cinema negres. I no és cap de les dues coses, em sembla. A mi m’ha agradat precisament per això. Hi passa lliscant, s’hi aventura, però no, és una novela d’una trama simple, on hi ha un personatge principal, que no té nom, és l’únic que no en te, i que des del principi ja ens posa nervioses, ja veiem que anirem pel pedregar.

La literatura ha donat molts personatges com aquest, molts, però aquí una escriptura lineal, continguda, ens va avisant lentament. Es eficient des del punt de vista merament literari i estilístic, i del temps de la narració. Persones que no són qui aparenten ser, paranoies, o no, moltes inseguretats, massa pressions de tots tipus, un esquema de vida decadent, ens aboquen a un final espasmòdic, que seria un crim rebelar.

Pot resultar inquietant, perquè en major o menor mesura totes tenim un bocí de la senyora March.

Aquesta noia promet. La seguirem