Categories
Cinema i sèries

Ennio, il Maestro

Hi ha vegades que vas al cinema i surts tocat, trist, content, espantat, però tocat, i aquesta és una de les grans virtuts de l’art, que quan sap colpir, ho fa fins els moll de l’os. També cal dir que se li ha de deixar fer, qui li ho permet, segur que viu millor.

Aquest documental està molt ben fet, és un homenatge a un dels millors músics del segle XX, la música del qual ha elevat el cinema a una categoria artística encara més superior, si cal. Això seria un resum breu i poc apassionat.

Però el meu moll de l’os resaltaria, i es una questió que planeja sobre tota la pel·lícula, la discussió que es planteja entre la música culta i la resta…. i aquí hi ha un gran dilema, prejudicis a manta, i en general, algun ressentiment i una certa ignorància. El que les Bandes Sonores han representat per a la música del segle XX és d’una importància de tal abast, com ho ha estat el jazz, indiscutiblement, que documentals com aquest t’ho posen davant de forma irrefutable. Es tracta d’una història del cinema europeu, en principi, del cinema que ens ha acompanyat al llarg de la nostra vida, sobretot als ja grans. De la música que l’ha definit i que l’identifica. (1)

Tota l’estona es tracta d’una classe magistral del Maestro per explicar-nos cóm s’ha enfrontat al paper en blanc, una de les darreres frases del film. Com va anar definint la seva carrera, des d’uns inicis com arranjador de cançons italianes als anys 60, la qual cosa li va donar un bagatge, i li fa aparèixer les seves dots musicals, fins que rebrà, ben jove, el primer encàrrec cinematogràfic.. La seva relació amb el director i productors, amb el que aquests demanen i el que desprès obtenen, sempre millor. Però sobretot, per damunt de tot, cóm el compositor enten, sent, viu, capta, s’incorpora a una història. I aquí surt el geni. D’on beu, on busca… i així saps com va innovar, aquí t’ho explica i ho entens, i entens que traspassés el cinema europeu, que els grans noms els busquessin.

No cal anar seguint la quantitat de testimonis que en parlen, o els crèdits finals amb totes les seves pel·lícules, només amb seu propi testimoni, el de Morricone explicant cada pel·lícula com un repte musical amb majúscules, podem intentar entendre el talent que s’amaga darrera d’una persona humil, tímida, però que viu per la música, que és feliç cada cop que s’hi posa. Com diu Carlos Boyero de El País “esta música con alma”.

Qui no visqui així la música o el cinema, i no li faci concessions a la seva pròpia història, o a la nostalgia col·lectiva, que no hi vagi. Es molt llarga. A mi m’hauria agradat que en fos més, encara. Tornatore l’ha tornada a clavar. Només que per la música de Cinema Paradiso, li devia.

Ganes de tornar a veure les pelis més antigues, inclosos, potser, alguns dels westerns de Sergio Leone, o de tants altres directors que al seu moment també exploraven nous llenguatges.

_________________________

(1) Recordo amb molt afecte l’exposició que el CCCB va fer amb motiu del Centenari del Cinema. A una de les sales hi havia només uns pocs seients i uns altaveus que anaven reproduint diferents bandes sonores d’aquells 100 anys. Només diré, que al llarg de les 3 o 4 vegades que hi vaig anar, la gent estava asseguda a terra, endevinant, gaudint. Allò sí que era una festa.

One reply on “Ennio, il Maestro”

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s