Aquesta ressenya em serveix per parlar de diverses coses alhora. D’un llibre, d’una editorial i d’una pàgina web.
Phaidon és una editorial, ara ja centenària, que s’ha dedicat al llibre d’art, en general i en particular. A les Belles Arts. Neix a Viena el 1923 i actualment té seu a NovaYork, Londres, Berlin i Paris. Està considerada una de les grans: pel llibre universitari i d’investigació, llibre de regal, llibre molt especialitzat, etc. Amb autors de primera línia. I ja fa traduccions en diversos idiomes.
I aquí entrem al llibre que us volia comentar, Jardines, una exploración del arte del paisajismo un llibre magnífic pel que té de didàctic. Es una història del jardí en relació a les persones que el fan i que el gaudeixen. Es una font d’informació de com la teoria de l’art ha sortit a l’exterior i ha treballat amb la natura. Com aquests jardins s’han representat en la pintura, el gravat, els tapissos, la fotografia, etc. Com es van fer populars, és a dir, van sortir de palaus i mansions, i van representar espais de lleure pels ciutadans. Una història dels vegetals, dels estris, de les professions, dels dibuixants, les aficions domèstiques … tot un viatge.
I tot això ho coneixo gràcies a aquesta magnífica pàgina. Fa temps que hi estic subscrita i res més lluny que només noms de plantes i com cuidar-les. Aquí ens parlen dels jardins com un tot, de com l’home s’hi ha relacionat i l’ha necessitat des de fa segles, atenent al que clima i natura oferien. Aquí trobes ressenyes de natura i jardins de totes les èpoques i continents, de tots els estils, i relacionats amb d’altres disciplines, com literatura, filosofia, arquitectura. Una font inesgotable de saber transversal. Aquestaés la seva autora, a qui no em cansaré d’agrair la seva meticulosa feina. Una delícia.
La revisió, una vegada més, de la sèrie de la RAI, Medici: Masters of Florence i la lectura recent del llibre que vaig comentar, m’han portat a unir dos continguts que m’apassionen, els jardins històrics i la gran transformació artística que la dinastia dels Medici va representar.
El jardí all’italiana té les arrels a l’antiga Roma. Els romans adinerats van completar les seves majestuoses vil·les amb habitacions a l’aire lliure impressionants. Aquestes estaven dividides entre si per bardisses de boix i murs de maçoneria, i la vista va quedar encantada amb l’ús de topiaris.
Un jardí italià és un tipus d’estil de jardí formal perfeccionat a la Itàlia del Renaixement, al segle XV a la Toscana i a Roma. Està marcat per una gran dependència de les característiques del paisatge autòcton, els arbres de fulla perenne ben cuidats i les plantes i arbres fruiters mediterranis, sempre inspirat en els ideals clàssics d’ordre i bellesa, i enginyoses i innovadores solucions tecnològiques. I tot està dominat per una gran vil·la. L’estil va ser imitat a tot Europa, com tot el que liderava Itàlia en aquells moments, influint en els jardins del Renaixement francès i el jardí anglès. Ambdòs, amb els anys, van adquirir les seves pròpies característiques.
Mentre que els jardins medievals eren emmurallats, que reflectien el sentit d’autoprotecció, havien estat pràctics, és a dir, destinats a produir aliments, els jardins del Renaixement italià eren ornamentals. Els murs del jardí medieval s’havien construït a gran alçada per mantenir allunyats els animals i els intrusos. No existien tals preocupacions a les grans propietats italianes del Renaixement. Es van fer servir murs i tanques més curtes per separar les habitacions a l’aire lliure per raons estètiques. Al jardí italià, la gent és capaç de mirar cap al jardí per apreciar la seva bellesa des de l’exterior, i alhora ser capaç de mirar cap a fora a un paisatge més ampli. Tot i això, entre les qualitats d’aquest tipus de jardí també hi ha la d’incorporar zones «privades» a l’aire lliure, com un banc per descansar, una font o una pèrgola. Si ho recordem a les primeres pintures de l’Humanisme, als retrats per exemple, hi apareix per primer cop un jardi al fons.
La informació sobre el primer disseny d’un jardí ornamental als textos del Renaixement es va trobar a l’obra de Leon Battista Alberti(1404-1472), un influent teòricde la cultura del Renaixement italià del segle XV. En alguns dels seus escrits Alberti es va referir als textos de Vitruvi, Plini el Vell i Ovidi, entre altres, els quals va citar com a autoritats per a ell i els seus seguidors. Al 1452, Alberti li va dedicar al Papa Nicolás V De re aedificatoria: Una obra que mostrava els seus estudis sobre Vitruvi. L’obra li va atorgar el títol de “El Vitruvi florentí” i es va convertir en una referència per a l’arquitectura de l’època gràcies als avenços en matèria d’enginyeria que contenia. A més, va desenvolupar una teoria estètica fonamentada en la proporció i l’harmonia de les obres arquitectòniques, de manera que va sustentar l’estilisme del classicisme.
Les vil·les dels Medici, escampades majotitàriament per la Toscana, van ser reconegudes el 2013 per la UNESCO com a Patrimoni Mundial de la Humanitat, pel que representen de sistema original d’edificis rurals dedicats també al cultiu de les arts i el coneixement. I per la influència que de la mà dels Medicivan exercir en la cultura europea. A l’enllaç teniu accès a cada una d’elles, per tant no les descriuré una per una. El que val la pena és resumir què van representar per a la història de l’art, l’arquitectura i la jardineria. Són el primer exemple del vincle entre arquitectura, jardins i medi ambient, pel que tenia de primordial el paisatge i es van convertir en una referència per a les residències principesques a tot Itàlia i Europa. A la Toscana en total són 12 vil·les i 2 jardins. A les 4 provincies de Florència, Prato, Pistoia i Lucca.
Van ser construïdes entre els segles XV i XVII, totes envoltades per la natura. Al principi aquestes vil·les eren les residències de vacances de la família Medici, que van triar aquesta part de la regió com a lloc de descans i lleure, on s’organitzaven també partides de caça, convertint-se aviat en un punt de referència per a les altres propietats agrícoles del voltant i després en el símbol del control que la família exercitava a tot el territori. Les vil·les, construïdes per harmonitzar-se amb l’entorn, estan enriquides amb jardins moderns, obres d’art i solucions tecnològiques innovadores, els estils de les quals s’inspiren en els principis fonamentals del Renaixement i de l’Humanisme, així que aviat es van considerar models per a totes les noves residències principesques. Van suposar un punt intermedi entre les funcionals granges de camp i els castells feudals, recuperant el concepte romà de domus rustica.
Resumint molt, l’evolució arquitectònica que les caracteritza comença a la regió del Mugello, terra natal dels Medici, amb les viles de Cafaggiolo i Trebbiode clar marc encara medieval, amb una successiva intervenció per Michelozzo que les transporta als ideals del primerenc Renaixement, i totes dues construïdes per voluntat de Cosimo I, “il Vecchio”. Fins arribar a les viles de Castello, la primera que té un enorme jardí de cítrics d’Europa, Petraia i Boboli, dissenyades per a Cosimo I per Niccolò Tribolo i caracteritzades pels famosos jardins a la italiana.
Efectivament als Medici se’ls ha considerat els grans benefactors de les arts, dels ideals de l’Humanisme, els transdormadors del paisatge urbà de Florència i per la predilecció per la vida al camp i pel paisatge. I que sembla van millorar amb la invenció delgelat, tot i que Marco Polo ja havia portat dels seus viatges, alguna cosa semblant al sorbet.
Descobreix Holanda, en Català, es pot fer i a més a més molt ben fet. Des d’aquest enllaç podreu anar a la pàgina d’una colla de guies oficials catalans residents als Paisos Baixos, a partir d’ara ho hem de dir així, que us facilitaran la comprensió d’aquest país, la tenacitat del qual els ha fet guanyar un nivell de vida, cultural també, i tant, envejable, i que la Vanessa, en el meu cas, no va parar d’explicar, encara més quan jo li feia, sovint, un tercer grau.
Aquest viatge ha estat organitzat pels Amics del MNAC, per poder veure una de les exposicions més magnífiques al Rijksmuseum d’Amsterdam, la de l’obra de Vermeer, quasi completa, que ha exhaurit les entrades des de fa setmanes.
Uns dies més que aprofitats fent un tour artístic i cultural amb un grup de gent interessada i curiosa, impagable.
La recent visita de Mary O’Farrell a Barcelona, al CCCB, per presentar la seva darrera novela, un endinsament a les corts renaixentistes de la Florència del s. XVI, i que ve precedida de l’exitosa Hamnet, també una aproximació a personatges històrics remarcables, com Shakespeare, m’ha fet pensar en un excel·lent escriptor que va fer de la seva carrera un llegat enlluernador de novel·la històrica de la de veritat, aquella que mai es classificaria així.
Manuel Mújica Laínez és un narrador col·losal, com ho són els jardins manieristes que hi ha a Viterbo, els de Bomarzo, que van inspirar una de les millors novel·lesque es poden llegir per entendre què va significar el Renaixement, què es va abandonar i què es va incorporar, potser el moment més decisiu de la història i cultura europees. L’essencialitat del ser humà.
Home d’una cultura inabastable, ens ha deleitat amb molts llibresextraordinaris, i sempre molt peculiars, però Bomarzo (1962), el mateix any de Rayuela, és una fita que pocs autors han aconseguit. Es va inspirar per escriure-la en els jardins del castell dels Orsini (també conegut com el parc dels monstres), situats a Bomarzo, província de Viterbo, i que l’autor va visitar l’any 1958. Va ser tan fonda la impressió que li van causar les desmesurades escultures tallades a la roca que, en tornar d’Itàlia, es va dedicar en cos i ànima a la reconstrucció de la vida del seu creador: Pier Francesco Orsini, duc de Bomarzo.
És el mateix duc qui ens narra la seva vida, que transcorre entre 1510 i 1572. Una vida marcada per dues malformacions, una gepa i una coixesa a la cama dreta, i unes relacions amb els seus pares, germans i avis que contribueixen decisivament a formar la seva personalitat, que es caracteritzarà per la gelosia, la covardia, l’egoisme i la venjança. La narració abasta la totalitat de la vida del duc, des dels seus records d’infància i adolescència fins a la seva retirada, ja a la vellesa, a la soledat més absoluta, passant pels seus matrimonis, fills i altres famílies. Tot plegat, com ja hem dit, en ple segle XVI a Itàlia, en ple Renaixement. Per tant, seguirem les aventures de Pier Francesco Orsini per ciutats reals i mítiques alhora com Roma, Florència i Venècia, ens referirem a il·lustres cognoms com Farnese o Medicis, ens les veurem amb artistes com Cellini, Tiziano, Miquel Angel o Cervantes, o Paracels, reviurem la coronació com a emperador de Carles V o la batalla de Lepant. Tots personatges clau de la Història d’Europa. I tot això amanit amb traïcions, assassinats, guerres, llibertinatge, mags, alquimistes, religiositat, llegendes i creences paganes. La fi del feudalisme.
El tractament que ha rebut aquesta obra, a diferència de Rayuela, per exemple, no li fa els honors. Crec que és degut a un llenguatge d’una riquesa manierista, potser barroca i això no l’afavoreix en el moment que apareix, quan les literatures sudamericanes innoven i experimenten de forma intensiva i extensiva. Bomarzo és un llibre “entenimentat”, en aquest sentit. Insisteixo: És la història d’una fascinació.
Joaquín Soler Serrano, en un dels inoblidables programes de A Fondo, el va entrevistar i el resultat us l’incorporo, perquè queda palesa la talla de l’escriptor i de l’entrevistador, de tots dos.
A vegades, grans troballes arqueològiques o històriques “es descobreixen” amb l’ajuda de la casualitat.
Aquest és el cas de la Domus Aurea l’obra colossal que Neró va fer construir, desprès de l’incendi que l’any 64 d.C. arrassà l’antic palau, la Domus Transitoria. Encara més gran, ocupava unes 50 hectàrees, connectava un parell dels set turons de Roma: l’Esquilí i el Palatí. Desprès de la mort de Neró hi van viure altres emperadors fins que Trajàliteralment la va colgar el 104 d.C. Era un edifici que es considerava un símbol de decadència i vergonya per als successors de Neró, per la qual cosa es van retirar tots els elements realitzats en marbre, pedres precioses i ivori en el termini d’una dècada. Al damunt s’hi van costruir al llarg dels anys, entre altres edificis significatius, el Colisseu, les Termes de Trajà, el Mercat de Trajà.
Gran part de les estances del palau van quedar ocultes fins al segle XV, quan un jove romà va caure accidentalment a través d’una esquerda i va trobar casualment l’accés a una de les voltes tapades sota la terra, que Trajà hi va bolcar, (encara avui es veu). Les decoracions murals descobertes llavors van ser la inspiració del motiu de grotescos que es va fer habitual al Renaixement. La paraula grotesc deriva de grotta, en al·lusió a les ruïnes subterrànies de la Domus. Aviat els joves artistes de Roma van començar a estudiar els frescos, i el seu efecte entre els artistes del Renaixement va ser immediat i profund com es pot veure en la decoració de les sales de Rafael Sanzio al Palau Apostòlic de la Ciutat del Vaticà.
Les restes trobades a les posteriors excavacions mostren un bon estat de conservació. Tot i això, limitacions pressupostàries han impedit durant dècades la conservació adequada del conjunt, que ha patit esquerdes i humitats que feien perillar la seva sustentació i que desaconsellaven l’accés del públic. El 1999 va obrir les portes al públic després de dues dècades de restauració, però des del el 2005 fins al 2019 ha anat obrint i tancant, segons ho aconsellaven la seguretat i les restauracions, ara sí, definitives. És precisament el 2019 que una nova cambra subterrània va ser descoberta. Recoberta de frescos d’animals reals i mítics, se li ha posat el nom de «càmera de l’esfinx». Segons la directora del Parc Arqueològic del Coliseu, aquesta cambra “ens explica l’atmosfera dels anys del regnat de Neró”
Fellini el 1972 a la pel.lícula Roma recrea una troballa, mentre s’està construint el metro de la ciutat, una casa romana plena de pintures que quan entren en contacte amb l’aire desapareixen, un homenatge molt personal a aquesta casualitat que deiem al principi, i que segueix fent de Roma una de les ciutats més fascinants. (Ja no està disponible el trailer per visualitzar-ho)
Igual com ho és per a les persones que l’estimem i admirem repetidament, també “descobrir” espais com aquest, d’una envergadura catedralicia que no fa més que recordar-nos que els antics potser ja ho sabien tot, o quasi tot.
N’hi diuen El Bulli de l’art floral, o el Tarantino de les flors, i tant és, possiblement sigui cert, no només per les composicions, sinó també per l’entorn que les acompanya.
Anys enrere, el lloc que ara ocupa l’espai, era una antiga nau hivernacle que donava molta vida a al barri de Sants a Barcelona, amb la seva gran palmera que sobresortia pel sostre i un petit llac interior. Després d’una temporada abandonat, les plantes anaven amagant salvatgement les parets de l’espai i Flowers by Bornay se’n va enamorar, el va transformar completament i li ha donat una nova vida. Avui, convertit en taller de decoracions florals amb fama a nivell internacional, no només ofereixen arranjaments florals, sinó també el seu espai, amb totes les característiques necessàries per dur a terme tallers, esdeveniments, concerts, sessions de fotos, rodatges … Un espai en el qual barregen art, música, cinema, dansa i altres fonts d’inspiració perquè, a l’hora de crear els seus rams, siguin tots únics i irrepetibles. Aquí la localització.
Cóm es reflecteixen les formes i les idees? Per què, en aquest cas, es va adoptar un arquitecte d’una província del nord d’Itàlia com a model per a la construcció de l’arquitectura del Nou Món?
La resposta està lligada a una altra pregunta fonamental: què fa Thomas Jefferson (1743-1826), l’home que va redactar la Declaració d’Independència i que va ser el tercer president dels Estats Units, fent-ho en un museu d’arquitectura? La raó és que més que qualsevol altre nord-americà va donar forma a la cara de la nova Nació a través de l’art, l’arquitectura i la planificació regional. Era un home d’acció i un intel·lectual que coneixia el llatí i el grec, i estava convençut que el Nou Món només es podia construir mitjançant la raó i la bellesa. Això era la Il·lustració.
Virginia University, campus de Charlottesville, disenyada per Thomas Jefferson a principis del 1800
Palladio va ser només el fil conductor de la visió de Jefferson d’un món nou construït sobre els dos pilars de la raó i la bellesa. Jefferson es va interessar pel llenguatge palladià de les matemàtiques. Però sobretot, Jefferson era alhora un visionari i un pragmàtic: un cop entès aquest llenguatge, una vegada que tenia la sintaxi codificada en un tractat arquitectònic, va creure que no tenia necessitat de veure els originals, (no va estar mai a Vicenza, ni a la Rotonda). El que comptava era l’idea. Aquesta idea era influir profundament en l’arquitectura pública nord-americana. Molts edificis als Estats Units, incloent construccions icòniques com la Casa Blanca i el Capitoli, reflecteixen la influència de Palladio (el posterior moviment anglo-palladià del segle XVIII a Anglaterra, que està plena de mansions palladianes). El 2010 el Congrés dels Estats Units va aprovar una resolució en honor al 500 aniversari del naixement de Palladio, que reconeix “la seva tremenda influència” en l’arquitectura i el patrimoni cultural nord-americà. L’abast d’aquesta influència no cal buscar-lo més que a la butxaca d’un nord-americà: un costat del níquel representa Monticello, la plantació de Jefferson als afores de Charlottesville. És probable que Jefferson nombrés la seva plantació Monticello, que significa “petit turó” en italià, perquè Palladio va escriure en el seu tractat que la Villa La Rotonda es va aixecar sobre un petit “Monticello”.
Existeixen els dissenys de Jefferson, que ell mateix va introduir de manera anònima per al concurs de la Casa del president del 1792. Si hagués guanyat, la Casa Blanca hauria semblat una versió més gran i modificada de La Rotonda. L’arquitecte James Hoban va guanyar el concurs, però quan Jefferson va esdevenir president el 1801 va encarregar a l’arquitecte Benjamin Latrobe l’afegiment de l’ala oriental i l’ala oest i també va fer afegir els dos pòrtics columnats als costats nord i sud.
La Biblioteca del Congrès de Washington conserva la biblioteca privada de Thomas Jefferson. Un incendi de 1851 en va destruir una part, tota la col·lecció d’arquitectura original, plena de primeres edicions. Una nova còpia substitueix la que Jefferson va cedir a la nació el 1815. Aquesta és la primera edició.
Villa Capra, La Rotonda. Vicenza
Però anem al orígens. Per què Palladio va influenciar tant i arreu? Què és el Palladianisme? Parlarem primer de les famoses Vil·les.
Vil·les palladianes: una sèrie d’edificis construïts durant la segona meitat del segle XVI a la regió del Vèneto, inclosa dins de la República de Venècia fins al segle XVIII. La majoria d’aquestes vil·les es concentren a la província de Vicenza, tot i que també se’n troben a altres províncies com Treviso, Rovigo, Venècia, Pàdua o Verona.
Aquestes vil·les es distingeixen de les vil·les romanes i de les vil·les dels Mèdici per la seva funcionalitat: a més de servir de lloc de lleure pels propietaris, també servien com a centre de producció i de control de les extensions de camps i vinyes que les envoltaven. Responien a la necessitat d’una nova classe de residència rural pels propietaris d’aquests terrenys. Ja no eren necessaris llocs com els palaus urbans del segle XV, normalment amb una planta ja s’aconseguia controlar l’activitat productora, rebre convidats d’honor i, a més a més, demostrar el prestigi i la riquesa de la família que n’era propietària.
Palladio va seguir un mateix model per a la construcció de les seves vil·les. En primer lloc, una façana dominada per frontons amb decoracions relacionades amb els símbols heràldics de la família. En segon lloc, un interior on les funcions de les diferents cambres estaven distribuïdes de forma vertical o horitzontal. D’aquesta manera, acostumem a trobar una planta baixa amb la cuina, la despensa, la bugaderia i les bodegues i cellers, mentre que la planta principal era on els propietaris i els convidats residien, amb el saló, la lògia, les habitacions i d’altres petites cambres que podien servir d’estudi per administrar la finca. Finalment, en tercer lloc, com a hereves dels castells medievals, les vil·les palladianes comptaven amb un pati tancat per un mur, el qual tenia una funció de protecció. Dins d’aquest pati, que rebia el nom de cortivo, es podien situar colomars, forns de pa, galliners, estances per fer formatge i premsar el raïm, les habitacions dels camperols i els servidors domèstics i les barchesse, unes ales laterals de les vil·les que dividien els espais dels treballadors i dels propietaris.
Dos dels elements fonamentals en què es va basar Palladio per a la construcció d’aquestes vil·les foren la simetria visual i la jerarquia arquitectònica, poc respectada, segons ell, en l’arquitectura dels segles anteriors. Aquesta importància de la geometria arquitectònica l’expressa al seu tractat Quattro libri dell’architettura i es pot veure clarament reflectida en construccions com la Villa Capra (més coneguda popularment com La Rotonda).
El 1994, la UNESCO va nomenar la ciutat de Vicenza Patrimoni Cultural de la Humanitat i el 1996 es van acabar d’incloure bona part de les vil·les palladianes, formant el conjunt de “La ciutat de Vicenza i les vil·les palladianes del Vèneto”. Aquest conjunt compta amb 24 vil·les, que compleixen el que deia Palladio «L’arquitectura ha de ser duradora, funcional i bonica».
La ciutat de Vicenza és un immens recull dels molts i diversos treballs de Palladio. Però podríem dir que les ville van ser dissenyades per viure en harmonia i equilibri amb la Natura i per guardar una proporcionalitat amb el ser humà que l’habitaria. Uns conceptes molt Renaixentistes. L’estil està basat en l’ordre, per això es va servir de les mesures recollides per Vitruvi i les va reinterpretar. Contrariament al palazzo, la villa va ser disenyada per formar part del paisatge, per ser admirada des de tots els costats, per permetre estar rodejats d’un entorn plàcid i rural on es pogués cultivar el cos i la ment.
Palladio havia viatjat buscant i estudiant i entenent l’arquitectura de grecs i romans. La seva construcció consistia en utilitzar materials senzills per reduir el cost de les estructures. Els exteriors semblen de pedra, però en realitat són de maó, estuc i terracota. A aquestes ville va utilitzar molts elements clàssics: façanes de temples grecs, termes romanes, grans columnes i frontons. Va contractar artistes perquè pintessin i decoressin les parets amb frescos, la qual cosa va permetre no utilitzar els cars i pesats tapissos. Paisatges interiors pintats al fresc emmarcats per columnes blanques que alternaven amb les vistes als paisatges reals. Alguns d’aquests els va realitzar Il Veronese, que va omplir les estances amb grans formats molt acolorits amb motius clàssics i luxosos. La majoria de les ville s’extenen al llarg del canal del Brenta, que uneix les ciutats de Padua i Venècia.
Si Jefferson mai va visitar Vicenza i no va poder veure l’obra en el seu entorn real, i en canvi coneixia tant bé l’enorme obra de Palladio, deu voler dir que el seu interès per l’arquitectura traspassava fronteres i èpoques, que els llibres d’arquitectura que tenia en una primera edició els havia estudiat minuciosament, i sobretot, que segles més tard el Renaixement seguia fent prosselitisme que Home i Natura haurien de viure junts, de conviure.
Si algú te interès en llegir o fullejar les obres completes, o part d’elles, de Jefferson hi ha una edició de l’any 1904 en 12 volums passada en línia gràcies a la Liberty Fund.
Per acabar, també proposaria una pel·lícula i una sèrie. La primera és Jefferson in Paris (1994) del manierista James Ivory. No va tenir massa repercussió ni crítiques favorables, però a la que escriu li mereix un profund respecte pel que explica sobre les grans contradiccions humanes. La d’un home que encara tenia esclaus i alhora lluitava per millorar-ne els drets. La sèrie és la meravellosa John Adams (2008) de Tom Hooper, on s’explica el procès quasi quotidià que permetrà l’independència dels ara Estats Units d’Amèrica.
Com dèiem a l’anterior escrit sobre els jardins de diferents emplaçaments de la Gran Bretanya, és aquest un país que per la seva orografia i clima disposa d’extensions immenses, la vegetació de les quals ha estat “manipulada” en un intent no tant de domesticar-la sinó de procurar que acompanyi la vida dins d’espais freqüentats pels humans. Recordem les diferències entre jardí francès i jardí anglès.
En aquest apartat afegirè la regió de Cornualla. Com deia, allà, entre pescadors i pirates, mines i tempestes furibundes, contrabandistes i escriptores de novel·la negra, ens desplaçarem per una costa, a vegades abrupta i tossudament canviant, pel clima que ens convida a assaborir temporals o un sol radiant, per la insistència de les marees, per una vegetació que no es rendeix a baixar fins a tocar l’aigua. Cada un dels llocs que presento també té un enllaç amb la pàgina corresponent del National Trust. Un reportatge fotogràfic acompanyat de la informació sobre els llocs que es presenten. Tant pel que fa als jardins i mansions, com als pobles als quals pertanyen.
La costa de Cornualla és un passeig no només per uns paratges bellíssims, sinó per una presència de tradicions, músiques i llengua, a vegades mil·lenàries.
Aquest és el vídeo d’una conferència que el filòsof Santiago Beruete va fer a l’Escola Europea d’Humanitats al Palau Moja sobre El jardí
Doncs sí. A la Gran Bretanya s’exten una immensa estora per tot el territori adornada per nombrosos indrets, la història dels quals pot explicar els canvis que la societat ha experimentat al llarg dels anys; alguns molt antics, altres més recents, tots ells són espais que els ciutadans s’han fet seus, per a l’oci familiar, esportiu, horticultor, etc. Són llocs patrimonials des del punt de vista arquitectònic i ambiental, a vegades agrícola i ramader, i artístic, sempre. Institucions públiques i privades vetllen perquè aquesta enorme riquesa, que la tradició els ha llegat, no es malbarati i formi part de la vida quotidiana i dels hàbits de les persones. L’enorme implicació de la població amb institucions com el National Trust així ho demostren. La incoporació de nous espais, la cura i el manteniment són uns dels seus objectius.
Tot i la industrialització a les grans ciutats britàniques, aquesta no va provocar que el camp s’abandonés. Es va seguir amb els negocis propis del camp, la caça i una vida pública i privada que es complementava amb la de la ciutat. Estimar el camp no era sinònim de no voler abraçar el progrès, al contrari, era un afegit. Fins i tot es va desenvolupar una indumentària propia per a l’ocasió, una gastronomia, una manera de viure el temps lliure, que han arribat fins els nostres dies. La literatura i la pintura ens han deixat un enorme llegat que explica perfectament cóm era la vida entre la ciutat i el camp. Llegir Jane Austen i contemplar quadres de John Constable ens hi poden ajudar. Tots els seguidors de sèries de la BBC, com Downton Abbey saben del que estic parlant.
L’anomenat jardí anglès, en contraposició al francès, es comença a conrear de forma extensiva al segle XVII per les classes més adinerades, i busca bàsicament la imitació de la Natura en el seu estat natural, per això volen que no es vegi la mà de l’home, que hi és, i com hi és! Així adaptarà rius, llacs, accidents del terreny i vegetació, fet que permetrà que els elements creixin en llibertat.
A partir del Renaixement, sobretot a França, s’havien “construit” jardins que buscaven la “perfecció” dels palaus que tenien que embellir. Pels anglesos això era sinònim d’artificialitat, de massa formalitat i del domini de la Natura. Així doncs, van fugir de les plantes i dels camins geomètrics, per introduir un cert descontrol natural. Era l’època de l’Absolutisme francès que Anglaterra tant va combatre.
Els jardiners anglesos van beure d’autors com Virgili i Ovidi i de molts dibuixos que representaven l’Antigüitat. I van acabar dissenyant una Natura no domesticada, on la combinació de plantes, de mides i de colors no era gens aleatòria, Aquest fingit desordre no era més que voler representar l’emancipació de l’absolutisme monàrquic, fins i tot el revolucionaris francesos en serien uns admiradors. Amb el temps i l’extensió de l’Imperi van arribar plantes que ara conviuen amb les autòctones i fan d’aquests jardins autèntiques col·leccions botàniques.
Aquí deixo enllaços a diferents d’aquests llocs, on s’hi pot comprovar més extensament això que només he apuntat, resultat dels viatges preparats per Viatges Bomarzo, especialista en viatges a jardins històrics d’arreu. També organitza, amb els Amics del Jardí Botànic, el cicle Cinema i Jardi a la Filmoteca de Catalunya.
Un altre recorregut que també ens ho explicarà, i molt bé, serà el de Cornualla. Allà, entre pescadors i pirates, mines i tempestes furibundes, contrabandistes i escriptores de novel·la negra, i en companyia de Poldark arribarem fins el Land’s End. Un altre dia.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.