Categories
Galeries i museus Viatges i itineraris

Per què Jefferson va construir Monticello?

Cóm es reflecteixen les formes i les idees? Per què, en aquest cas, es va adoptar un arquitecte d’una província del nord d’Itàlia com a model per a la construcció de l’arquitectura del Nou Món?

La resposta està lligada a una altra pregunta fonamental: què fa Thomas Jefferson (1743-1826), l’home que va redactar la Declaració d’Independència i que va ser el tercer president dels Estats Units, fent-ho en un museu d’arquitectura? La raó és que més que qualsevol altre nord-americà va donar forma a la cara de la nova Nació a través de l’art, l’arquitectura i la planificació regional. Era un home d’acció i un intel·lectual que coneixia el llatí i el grec, i estava convençut que el Nou Món només es podia construir mitjançant la raó i la bellesa. Això era la Il·lustració.

Un diàleg impossible entre Palladio i Jefferson és un enginy que es presentà el 2015 a l’exposició Jefferson and Palladio Constructing a New World al Palladio Museum.

Virginia University, campus de Charlottesville, disenyada per Thomas Jefferson a principis del 1800

Palladio va ser només el fil conductor de la visió de Jefferson d’un món nou construït sobre els dos pilars de la raó i la bellesa. Jefferson es va interessar pel llenguatge palladià de les matemàtiques. Però sobretot, Jefferson era alhora un visionari i un pragmàtic: un cop entès aquest llenguatge, una vegada que tenia la sintaxi codificada en un tractat arquitectònic, va creure que no tenia necessitat de veure els originals, (no va estar mai a Vicenza, ni a la Rotonda). El que comptava era l’idea. Aquesta idea era influir profundament en l’arquitectura pública nord-americana. Molts edificis als Estats Units, incloent construccions icòniques com la Casa Blanca i el Capitoli, reflecteixen la influència de Palladio (el posterior moviment anglo-palladià del segle XVIII a Anglaterra, que està plena de mansions palladianes). El 2010 el Congrés dels Estats Units va aprovar una resolució en honor al 500 aniversari del naixement de Palladio, que reconeix “la seva tremenda influència” en l’arquitectura i el patrimoni cultural nord-americà. L’abast d’aquesta influència no cal buscar-lo més que a la butxaca d’un nord-americà: un costat del níquel representa Monticello, la plantació de Jefferson als afores de Charlottesville. És probable que Jefferson nombrés la seva plantació Monticello, que significa “petit turó” en italià, perquè Palladio va escriure en el seu tractat que la Villa La Rotonda es va aixecar sobre un petit “Monticello”.

Existeixen els dissenys de Jefferson, que ell mateix va introduir de manera anònima per al concurs de la Casa del president del 1792.  Si hagués guanyat, la Casa Blanca hauria semblat una versió més gran i modificada de La Rotonda. L’arquitecte James Hoban va guanyar el concurs, però quan Jefferson va esdevenir president el 1801 va encarregar a l’arquitecte Benjamin Latrobe l’afegiment de l’ala oriental i l’ala oest i també va fer afegir els dos pòrtics columnats als costats nord i sud.

La Biblioteca del Congrès de Washington conserva la biblioteca privada de Thomas Jefferson. Un incendi de 1851 en va destruir una part, tota la col·lecció d’arquitectura original, plena de primeres edicions. Una nova còpia substitueix la que Jefferson va cedir a la nació el 1815. Aquesta és la primera edició.

Villa Capra, La Rotonda. Vicenza

Però anem al orígens. Per què Palladio va influenciar tant i arreu? Què és el Palladianisme? Parlarem primer de les famoses Vil·les.

Vil·les palladianes: una sèrie d’edificis construïts durant la segona meitat del segle XVI a la regió del Vèneto, inclosa dins de la República de Venècia fins al segle XVIII. La majoria d’aquestes vil·les es concentren a la província de Vicenza, tot i que també se’n troben a altres províncies com Treviso, Rovigo, Venècia, Pàdua o Verona.

Aquestes vil·les es distingeixen de les vil·les romanes i de les vil·les dels Mèdici per la seva funcionalitat: a més de servir de lloc de lleure pels propietaris, també servien com a centre de producció i de control de les extensions de camps i vinyes que les envoltaven. Responien a la necessitat d’una nova classe de residència rural pels propietaris d’aquests terrenys. Ja no eren necessaris llocs com els palaus urbans del segle XV, normalment amb una planta ja s’aconseguia controlar l’activitat productora, rebre convidats d’honor i, a més a més, demostrar el prestigi i la riquesa de la família que n’era propietària.

Palladio va seguir un mateix model per a la construcció de les seves vil·les. En primer lloc, una façana dominada per frontons amb decoracions relacionades amb els símbols heràldics de la família. En segon lloc, un interior on les funcions de les diferents cambres estaven distribuïdes de forma vertical o horitzontal. D’aquesta manera, acostumem a trobar una planta baixa amb la cuina, la despensa, la bugaderia i les bodegues i cellers, mentre que la planta principal era on els propietaris i els convidats residien, amb el saló, la lògia, les habitacions i d’altres petites cambres que podien servir d’estudi per administrar la finca. Finalment, en tercer lloc, com a hereves dels castells medievals, les vil·les palladianes comptaven amb un pati tancat per un mur, el qual tenia una funció de protecció. Dins d’aquest pati, que rebia el nom de cortivo, es podien situar colomars, forns de pa, galliners, estances per fer formatge i premsar el raïm, les habitacions dels camperols i els servidors domèstics i les barchesse, unes ales laterals de les vil·les que dividien els espais dels treballadors i dels propietaris.

Dos dels elements fonamentals en què es va basar Palladio per a la construcció d’aquestes vil·les foren la simetria visual i la jerarquia arquitectònica, poc respectada, segons ell, en l’arquitectura dels segles anteriors. Aquesta importància de la geometria arquitectònica l’expressa al seu tractat Quattro libri dell’architettura i es pot veure clarament reflectida en construccions com la Villa Capra (més coneguda popularment com La Rotonda).

El 1994, la UNESCO va nomenar la ciutat de Vicenza Patrimoni Cultural de la Humanitat i el 1996 es van acabar d’incloure bona part de les vil·les palladianes, formant el conjunt de “La ciutat de Vicenza i les vil·les palladianes del Vèneto”. Aquest conjunt compta amb 24 vil·les,  que compleixen el que deia Palladio «L’arquitectura ha de ser duradora, funcional i bonica».

Fem un passeig per algunes d’elles? Som-hi!

Villa Capra (La Rotonda)

Villa Barbaro (o Masser)

Villa Foscari (La Malcontenta)

Villa Balmarana ai Nani

Villa Pisani

La ciutat de Vicenza és un immens recull dels molts i diversos treballs de Palladio. Però podríem dir que les ville van ser dissenyades per viure en harmonia i equilibri amb la Natura i per guardar una proporcionalitat amb el ser humà que l’habitaria. Uns conceptes molt Renaixentistes. L’estil està basat en l’ordre, per això es va servir de les mesures recollides per Vitruvi i les va reinterpretar. Contrariament al palazzo, la villa va ser disenyada per formar part del paisatge, per ser admirada des de tots els costats, per permetre estar rodejats d’un entorn plàcid i rural on es pogués cultivar el cos i la ment.

Palladio havia viatjat buscant i estudiant i entenent l’arquitectura de grecs i romans. La seva construcció consistia en utilitzar materials senzills per reduir el cost de les estructures. Els exteriors semblen de pedra, però en realitat són de maó, estuc i terracota. A aquestes ville va utilitzar molts elements clàssics: façanes de temples grecs, termes romanes, grans columnes i frontons. Va contractar artistes perquè pintessin i decoressin les parets amb frescos, la qual cosa va permetre no utilitzar els cars i pesats tapissos. Paisatges interiors pintats al fresc emmarcats per columnes blanques que alternaven amb les vistes als paisatges reals. Alguns d’aquests els va realitzar Il Veronese, que va omplir les estances amb grans formats molt acolorits amb motius clàssics i luxosos. La majoria de les ville s’extenen al llarg del canal del Brenta, que uneix les ciutats de Padua i Venècia.

Si Jefferson mai va visitar Vicenza i no va poder veure l’obra en el seu entorn real, i en canvi coneixia tant bé l’enorme obra de Palladio, deu voler dir que el seu interès per l’arquitectura traspassava fronteres i èpoques, que els llibres d’arquitectura que tenia en una primera edició els havia estudiat minuciosament, i sobretot, que segles més tard el Renaixement seguia fent prosselitisme que Home i Natura haurien de viure junts, de conviure.

Si algú te interès en llegir o fullejar les obres completes, o part d’elles, de Jefferson hi ha una edició de l’any 1904 en 12 volums passada en línia gràcies a la Liberty Fund.

Per acabar, també proposaria una pel·lícula i una sèrie. La primera és Jefferson in Paris (1994) del manierista James Ivory. No va tenir massa repercussió ni crítiques favorables, però a la que escriu li mereix un profund respecte pel que explica sobre les grans contradiccions humanes. La d’un home que encara tenia esclaus i alhora lluitava per millorar-ne els drets. La sèrie és la meravellosa John Adams (2008) de Tom Hooper, on s’explica el procès quasi quotidià que permetrà l’independència dels ara Estats Units d’Amèrica.

Vicenza. Patrimoni de la Humanitat

One reply on “Per què Jefferson va construir Monticello?”

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s