Un poble traït (1)

El títol complet del llibre és Un poble traït: Corrupció, incompetència política i divisió social. (en l’anglès original A People Betrayed: Corruption, Political Incompetence and Social Division. Spain 1874–2014). El període històric estudiat comença amb la Restauració Borbònica de 1874 i comprèn tot el segle XX i els primers anys del segle XXI, acabant amb l’abdicació de Joan Carles I. Un petit detall en el subtítol de l’obra que en les edicions anglesa i castellana s’inicia l’any 1874 i en canvi la traducció catalana comença el 1876, moment inicial de la Constitució que formalitza la restauració.

Paul Preston, autor de moltes obres sobre la història contemporània d’Espanya, aborda en aquest llibre la rica i tràgica història des de la perspectiva de les deficiències de la classe política espanyola. Comença amb la Restauració d’Alfons XII el 1874 i acaba amb l’inici del regnat del seu rebesnét Felip VI. L’eix del llibre fa èmfasi en com el progrés del país s’ha vist obstaculitzat per la corrupció i la incompetència de la classe política i com això ha provocat un trencament de la cohesió social que sovint ha rebut una resposta violenta i repressiva. Aquests tres eixos són ben palesos en les tensions que marquen les relacions entre l’Estat i Catalunya. Cadascun dels nou capítols del llibre, indicats a l’inici dels paràgrafs en negreta, són ressenyats de manera molt telegràfica.

La pèrdua de l’imperi (1898) inicia una crisi nacional, enmig de tensions socials creixents a Barcelona i el desenvolupament de moviments nacionalistes a Catalunya i el País Basc. A la resta d’Espanya el sistema corrupte va sobreviure amb la figura del cacic. En les dècades prèvies a la primera guerra mundial la lluita obrera anarcosindicalista és el principal desafiament del sistema: nombroses vagues paralitzen les zones industrials catalanes i l’anarquisme violent comet atemptats contra les elits del sistema. L’exèrcit, amargat i decebut després de les derrotes colonials, es va obsessionar amb la defensa de la unitat nacional i l’ordre social i veien el creixent moviment nacionalista català com una amenaça semblant a l’independentisme cubà. En aquest context cal situar els fets del Cu-cut a finals del 1905. Amb els problemes socials cada cop més aguditzats, el poder polític en mans de les elits que ostentaven durant dècades el poder econòmic, Espanya contempla l’inici de la Gran Guerra amb el país pràcticament arruïnat. La guerra serà una oportunitat de major enriquiment corrupte de les classes dirigents. Aquí treu el cap un personatge transversal que des del contraban de tabac estarà implicat en moltes de les xarxes de corrupció política fins al franquisme: el mallorquí Juan March. L’any 1917, per un breu (i il·lusori) moment històric, els obrers, els capitalistes i els militars semblava que convergien per netejar la realitat espanyola de corrupció i caciquisme, però aquesta anomenada triple crisi, va acabar amb una repressió desenfrenada dels obrers, amb una imposició definitiva dels militars en la vida política i un tancament reaccionari del sistema a qualsevol reforma territorial.

El període entre l’acabament de la Gran Guerra i la dictadura (1918-1923), es caracteritza per una forta inestabilitat política. En aquests anys se succeeixen deu governs i les esquerdes del sistema es van fer més grans per les contínues maquinacions del rei i per les derivacions negatives de la guerra colonial del Marroc. El 1918 el catalanisme conservador de la Lliga intenta l’aprovació d’un estatut d’autonomia per a Catalunya que serà menystingut i eliminat de manera ràpida. Espanya continuava dividida socialment entre terratinents i industrials per una banda i obrers i camperols sense terra per una altra. Les tensions donaven lloc a onades de vagues al camp andalús, entre 1918 i 1920. La resposta intransigent dels propietaris, sempre amb el suport repressiu de la Guàrdia Civil va intensificar l’odi social. A Catalunya l’any 1919 té lloc la vaga de la Canadenca que marcarà l’inici d’una repressió contra el moviment obrer barceloní per part de la patronal que finançava forces parapolicials i amb fons i ajuts de l’exèrcit i la policia. Aquí s’inicien els foscos anys dels pistolerisme. La crisi colonial amb el desastre d’Annual (juliol de 1921) i la intervenció del rei Alfons XIII en els fets són els detonants de la intervenció militar que, amb el suport del monarca, iniciaria la dictadura de Primo de Rivera el 13 de setembre de 1923.

La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) comença amb una amnistia que anul·la la condemna dels militars responsables d’Annual i que així eximeix el rei. Tot un seguit de decrets anticatalanistes es publiquen pocs dies després del pronunciament. Tot i el publicitat interès de la dictadura de fer front a la corrupció, aviat i els múltiples negocis de Juan March van rebre sucosos beneficis del règim a canvi de les subvencions fetes a periòdics favorables a l’exèrcit, a la compra de terrenys a Tànger per a la l’estat i a construir una església en aquesta ciutat. La neutralització del moviment obrer es va fer per repressió dura (CNT) o per col·laboració (UGT). La proposta regeneradora de lluita contra el caciquisme finalment va ajudar a consolidar el sistema i va permetre la supervivència de la corrupció. La creació de monopolis estatals van servir per situar amics i coneguts: CAMPSA popularment era el Consorcio de Amigos de Martínez-Anido y Primo SA. La política d’inversió en grans infraestructures va deixar un deute públic immens que va ser una rèmora insalvable per a la futura República.

La Segona República (1931-1939) va fer esforços per adequar la política espanyola a la realitat social del país. Intents de redistribuir la riquesa, sobretot la terra, van despertar l’afany reaccionari de les elits protegides per l’Església i un exèrcit desbocat i implicat majoritàriament en la defensa dels privilegiats. La dreta, descol·locada inicialment, va seguir dues estratègies al llarg del període: els accidentalistes acceptaven de mal grat intervenir políticament en les institucions per protegir privilegis o bloquejar qualsevol intent de modificar l’ordre social; lentament aquest grup confluiria a la CEDA. La segona estratègia era la catastrofista que no acceptava de cap manera el nou règim i va començar a conspirar de bon inici per a derrocar-lo violentament. Lentament els cedistes confluïren amb la dreta catastrofista en l’atac violent al règim republicà. L’estatut d’autonomia de Catalunya va horroritzar i donar arguments a la dreta espanyola. La divisió del moviment obrer va afeblir la resposta dels sectors republicans progressistes davant l’allau reaccionària. Aquest període és un breu parèntesi en la història de la corrupció, però no es pot menystenir la importància del Partit Radical de Lerroux que era un niu de corruptes amb el seu líder al capdavant. Només cal pensar en el tristament famós afer de l’estraperlo.

L’Espanya en guerra (1936-1945) comença amb el cop d’estat planificat com una campanya de terror i extermini. Allà on van triomfar els sublevats, va començar una sagnant repressió contra els republicans, des de l’esquerra revolucionària, els socialistes moderats i els republicans de centre-esquerra. Calia eliminar tot el que pogués representar un desafiament social, econòmic i polític i tornar a la situació anterior a 1931. En les zones del país que van resistir la sublevació, el trencament de les estructures de l’estat va donar lloc a un moviment revolucionari i una violència incontrolada contra elements considerats reaccionaris que només va disminuir quan el govern republicà va recuperar les regnes de l’estat. L’ajut de Hitler i Mussolini va ser decisiu pel decurs de la guerra. Així mateix, les contribucions monetàries de la dreta econòmica (el paper de March o de Cambó en són bons exemples) decantaren la balança cap els militars facciosos després de tres anys de guerra cruel. El període d’autarquia econòmica iniciat en acabar la guerra civil donà inici a una corrupció generalitzada, consentida i fonamentada des de dalt. Franco no només estava al corrent de la corrupció, sinó que la utilitzava per controlar els membres de la seva coalició. S’estimava més la informació que li arribava com a palanca amb els involucrats, d’aquesta manera no prenia mesures contra els culpables, sinó que els controlava fent-los saber qui els havia delatat.

Continua en un segon escrit…