Gènere: Drama històric català, basada en el llibre: “Desenterrant el silenci: Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar” de Francesc Escribano
Versió: Original en català i castellà
Intèrprets:Enric Auquer, Laia Costa, Luisa Gavasa, Ramón Agirre
Una història molt trista i terrible, dura, necessària, didàctica, sensible i a la vegada una pel·lícula molt bonica i emotiva. Un treball d’una delicadesa i una tendresa commovedores.
El record del professor republicà ens condueix des del pacífic present de la mitologia empleada en les classes dins de l’escola, i gràcies a la tendresa, l’esperança, la il·luminació, la gratitud de la mainada, i a la metodologia d’ensenyament pionera i revolucionària portada a terme durant la república que es basava en la participació activa dels alumnes .. i ús de la impremta, que va començar a transformar, a base d’esforç, paciència i serenitat, la vida dels infants i de la resta del poble fins… concloure a les brutals onades bèl·liques i actuacions repressives “del alzamiento”, que fou afusellat a començaments de la crua guerra civil, que malauradament les seves restes mai han aparegut.
L’argument descriu la història d’Antoni Benaiges, un mestre de Mont-roig del Camp, Tarragona, va ser destinat a l’Escola Nacional de Bañuelos de Bureba, un petit poble de la província de Burgos, l’any 1935, on introdueix mètodes innovadors d’ensenyament. A finals de juliol del 1936, va desaparèixer. Durant més de setanta-cinc anys, la seva tasca i personalitat van restar en la més profunda intimitat dins del record dels seus alumnes i de les seves famílies, fins que la besneta d’un d’aquells alumnes, juntament amb un avi, veí de Bañuelos i antic alumne, l’agost del 2010, a peu d’una fossa comuna, molt a prop del poble, van fer emergir la figura del mestre brutalment assassinat per falangistes l’any 1936, sense defugir el paper del sacerdot del poble i la colpidora història d’una promesa que mai es va poder complí.
“una dictadura personal”
La pel·lícula enllaça dos teixits encreuats entre el passat i el present sobre la memòria i la importància de no deixar caure en l’oblit la nostra història més recent. El fil de la besneta (l’Ariadna) realça la lluita de tantes altres persones que a hores d’ara encara buscant als seus familiars desapareguts i enterrats anònimament en tantes fosses comunes, que hi ha en aquesta mal denominada “pell de brau”, al llarg, inclús després de la guerra civil. Mentre que la figura d’Antoni Benaiges (tan ben representat per Enric Auquer), ret homenatge a tants mestres republicans i al valor i la força que varen transmetre en una època de tanta i tanta lluita.
“Humanitat, pedagogia, història, memòria… No es tracta de reobrir ferides, sinó de tancar-les. Entranyable i colpidora a la vegada, encara que tal vegada ens remou per dins i ens faci sortir de la zona de confort. O potser per això mateix és que cal veure-la. Molt recomanable!”.
“Una proposta que arriba a l’ànima de l’espectador, deixant-li els sentiments a flor de pell”.
Documentació: Cicle Gaudí cinema català tot l’any – Llibreria Blanquerna Centre Cultural – CineCiutat: crítiques.
“El mar será muy grande, muy ancho y muy hondo. La gente va allí a bañarse. Yo no he visto nunca el mar. El maestro nos dice que iremos a bañarnos”
Lucia Carranza: Així és el que va deixar escrit i com s’imaginava una de les nenes d’aquell poble de Burgos…
Ens trobem davant d’un llibre insòlit, per ben diferent. Una obra que recopila, en edició facsímil, els exemplars de Per Catalunya, una revista que va ser l’òrgan de premsa del Front Nacional de Catalunya, organització creada a París l’any 1940 -en el context de la immediata postguerra- com a aglutinant del combat catalanista, antifranquista i, en definitiva, democràtic.
Per Catalunya, núm. 14, 25 de desembre de 1945
L’obra aplega tots els números que es van publicar de Per Catalunya -títol que remet a les darreres paraules del president Lluís Companys abans d’ésser afusellat a Montjuïc– entre 1945 i 1959, primer en la clandestinitat i després a l’exili. És resultat del treball d’arxiu de Robert Surroca -veterà dirigent del Front- i d’un estudi de l’historiador Agustí Barrera -també vinculat a la formació. S’acompanya d’un pròleg del també historiador Fermí Rubiralta i d’un recull, a càrrec de Pere Vilella, de les opinions de diversos analistes i historiadors sobre el paper referencial de la publicació.
Robert SurrocaAgustí Barrera
Un arbre de sòlides arrels
L’obra, en paraules de Rubiralta, “contribueix a situar tal com correspon el sobiranisme actual dins el combat general de l’independentisme històric”. Efectivament, l’FNC -desaparegut l’any 1990- és el pare, per no dir l’avi, de totes les formacions que després han lluitat per la independència de Catalunya: el Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN), el PSAN provisional, el Bloc Català de Treballadors (BCT), Independentistes dels Països Catalans (IPC), Moviment de Defensa de la Terra (MDT), Moviment d’Unificació Marxista (MUM), Nacionalistes d’Esquerres (NE) i encara d’altres. Fins arribar als actuals Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) -el partit més veterà del país-, Junts, la Candidatura d’Unitat Popular (CUP), el Moviment d’Esquerres de Catalunya (MESCat), Demòcrates, Reagrupament… Una gran florida alliberadora a partir de la saba aportada per un arbre de sòlides arrels, partidari, a més de la independència, del socialisme democràtic.
Entre l’abril del 1945 i el gener del 1947, Per Catalunya publicà clandestinament la gens menyspreable xifra de vint-i-quatre números. Per desgràcia, les expectatives d’una derrota del franquisme a partir de la victòria aliada a la Segona Guerra Mundial no s’acompliren, amb el consegüent desencant, des de l’interior del país i l’exili, de molts lluitadors. Dos d’ells, la parella d’artistes i també militants del Front formada per Manuel Viusà i Gertrudis Galí, van reprendre la publicació des de París, entre els anys 1954 i 1959. L’esperit del combat persistia, de la mateixa manera que la necessitat d’alliberar Catalunya és persistent…
A nivell personal, el Front Nacional de Catalunya tindrà sempre tot el meu reconeixement. Vaig militar-hi des del 1976 al 1979 adquirint, d’aquesta manera, la meva identitat independentista, la qual, afegida a la meva condició de socialista democràtic, s’ha mantingut al llarg els anys. Són dos elements indestriables: llibertat per a les persones i els pobles, i igualtat per al conjunt de la gent del món.
Aquest llibre aporta una visió historiogràfica que potser sorprèn, però que descriu perfectament el convuls escenari que es va viure a bona part del món entre els anys 1914 i 1923. La història ordinària, la que podem llegir en els llibres habituals d’història contemporània expliquen que l’anomenada Gran Guerra (a partir de la segona meitat del segle XX se li dirà Primera Guerra Mundial per tal de diferenciar-la i ordenar-la respecte del nou conflicte que s’abatrà sobre el món entre 1939 i 1945) fou un conflicte, en origen europeu, que s’inicià amb un seguit de declaracions mútues de guerra els darrers dies de juliol de 1914 i que es generalitzà a partir dels primers dies d’agost. Els teatres d’operacions van ser diversos, però es va establir un front occidental on els contendents eren, per una banda, els països occidentals de l’Entente o Entesa en català (França i el Regne Unit de manera principal) i per l’altra l’Imperi Alemany i diversos fronts a l’Europa Oriental on intervenien d’una banda l’Imperi Tsaristaenfrontat als dos Imperis Centrals (l’Alemany i l’Austrohongarès) i un front balcànic que constituí l’inici del conflicte, entre l’Imperi Austrohongarès i Sèrbia. Al llarg dels mesos finals de 1914 i els primers de 1915, altres potències entraran en el conflicte i s’obriran nous escenaris de lluita. Per una banda, l’Imperi Otomà en el costat dels Imperis Centrals (Alemanya i Àustria-Hongria) que portarà a l’obertura de nous escenaris bèl·lics al Caucas contra els russos o al mar Negre i els estratègics estrets del Bòsfor contra els aliats occidentals; altres llocs de xoc bèl·lic implicaven otomans i francobritànics a les províncies àrabs de l’Imperi Otomà. Una guerra entre potències colonials s’estengué de seguida en fronts secundaris per Àfrica i Àsia, allà on els interessos estratègics estaven en disputa. Per altra banda, l’entrada de la dubitativa Itàlia en el conflicte al costat de l’Entente a la primavera de 1915, obre una nova pugna entre italians i austrohongaresos pel control balcànic i de l’Adriàtic.
Quatre dels militars que dirigiren la guerra en els primers anys amb una més que limitada visió estratègica i responsables de massacres gegantines: D’esquerra a dreta: Ferdinand Foch (1851 – 1929) comandant en cap dels exèrcits aliats; Joseph Joffre (1852 – 1931) general francès conegut pel seu paper a la batalla del Marne; Erich von Falkenhayn (1861 – 1922) cap de l’estat major alemany durant els primers dos anys de guerra; John French (1852 – 1925) comandant de la FEB (Força Expedicionària Britànica a l’inici del conflicte (fotos wikipedia.org)
La innovació és la visió del tancament de la guerra, ja que la historiogràfica occidental clàssica remet a una única data (l’onze de novembre de 1918) com a tancament oficial del conflicte, però això no és del tot cert en la mirada dels autors, ja que aquest dia és l’armistici del front occidental on realment les armes callen per tancar més de quatre anys de sagnant i inútil conflicte, però en el cas de l’Europa Central i Oriental el conflicte s’allarga en una sèrie interminable de guerres que van des del Bàltic i Finlàndia, a l’Hongria ja estroncada del derrotat Imperi Austrohongarès a Polònia o Ucraïna, tot arribant als Balcans, al Caucas o a les zones túrquiques de l’Àsia Central. Tot això enmig d’una terrible guerra civil a Rússia i un Imperi Alemany que intervé en molts d’aquests conflictes que tenen el seu origen en l’armistici entre alemanys i bolxevics posterior al triomf de la revolució d’octubre de 1917 i el desig dels països de l’Entente, ja reforçats amb la intervenció dels Estats Units, de continuar la guerra pel control estratègic de l’Europa Central i Oriental, en perill per l’avanç revolucionari rus. Això portarà als aliats occidentals a armar els dispersos exèrcits russos blancs o fins i tot implicar-se en la lluita en tot l’immens teatre d’operacions rus, des de Petrograd al nord fins Crimea al sud o el control logístic de Vladivostok i el tren Siberià per donar continuïtat a la guerra, entesa com a civil pels russos i com a continuació d’una inacabada guerra mundial que els aliats es neguen a donar per perduda. El desmembrament del també derrotat Imperi Otomà és el darrer acte d’aquesta cruenta història amb la guerra civil turca entre els hereus del soldanat que acceptaran els termes de l’armistici imposat pels aliats i els neo-nacionalistes turcs de Mustafà Kemal. Les tropes francobritàniques també intervindran en aquest conflicte contra els kemalistes (que alhora tindran el suport i les armes subministrades pels bolxevics) i, per acabar de complicar-ho tot, a la guerra s’afegiran els grecs que havien combatut al front balcànic contra els Imperis Centrals i que envairan la península d’Anatòlia l’any 1919 amb els vistiplau britànic i per fer grans els somnis nacionalistes irredempts de la seva Megali Idea. El resultat serà una llarga guerra a múltiples bandes en la qual els grecs acabaran derrotats, els britànics perdran la influència a la zona i naixerà la Turquia moderna. Tot acabarà de forma terrible i grotesca amb una neteja ètnica brutal entre turcs i grecs, beneïda, això si, pels aliats occidentals. Aquest fet tancaria l’any 1923 el llarg cicle de conflictes de la Gran Guerra.
Un dels mapes que es poden consultar en un annex en línia: mostra les campanyes de la guerra greco-turca que clou el cicle de conflictes de les Guerres de la Gran Guerra
El llibre comença plantejant a la introducció un dels dilemes que més discussió historiogràfica ha generat, i continua generant: la responsabilitat sobre l’inici de la guerra. Sobre això hi ha múltiples hipòtesis que posen l’accent sobre un o altre dels participants (alguns en culpabilitzen Alemanya, d’altres Sèrbia, la inflexibilitat austrohongaresa per gestionar el crim de Sarajevo o les vel·leïtats imperials tsaristes). Segons els autors es concatenaren dos fets: la manca de “governabilitat” de cadascun dels països implicats que interactuaven entre ells i que ocasionaren l’enorme curtcircuit que portaria a la crisi d’agost de 1914 i el fet que en els anys anteriors, la Belle Époque, el món es feia més i més petit degut a la facilitat i fluïdesa de les comunicacions, el volum del comerç internacional i la informació que circulava de manera massiva i veloç, i tot això feia que els escenaris geoestratègics tendissin a desdibuixar-se en el cap de polítics i diplomàtics, incapaços de donar resposta a una situació que escapava a la seva comprensió. Sobre això és significatiu que la potència més disposada a anar a la guerra com és Rússia, amb uns objectius més que fantasiosos, fos la que més problemes de governabilitat tenia i que acabà desapareixent devorada per una revolució.
Elevat a la categoria de mite nacional després de la batalla de Tannenberg, el mariscal Paul Hindenburg (1847 – 1934) juntament amb el general Erich Ludendorff (1865 – 1937) esdevindran els líders de l’esforç de guerra alemany a partir de 1916 fins l’octubre de 1918 quan la derrota ja era inevitable(fotos: wikipedia.org)
Cadascun dels set capítols que segueixen a la introducció comentada en el paràgraf anterior correspon a un any del conflicte, excepte el setè capítol que abasta entre 1919 i 1923 i que fa esment i desenvolupa de manera àmplia els fets explicats de manera molt esquemàtica línies amunt. La primera part, amb tres capítols (1914, 1915 i 1916) explica el creixement continu de fronts de guerra, l’entrada de noves nacions en el conflicte, el fracàs de la guerra de maniobra i l’enquistament total amb l’arribada de les trinxeres i la miopia total de la majoria de dirigents militars incapaços d’entendre que, amb les modernes armes que hom disposava, l’estratègia defensiva sempre s’imposava sobre l’atacant. Són els anys de les grans batalles en el front occidental: la primera batalla del Marne (1914) que suposarà la detenció i esgotament de l’atac inicial alemany o les matances brutals i inútils de Verdum i del Somme (1916). En el front oriental destaca la batalla de Tannenberg (1914) com a gran victòria alemanya davant l’exèrcit imperial rus. El control dels estrets d’accés al Mar Negre donarà lloc a la llarga i cruenta batalla de Galipoli (1915 – 16) on, una vegada més, les estratègies ofensives en aquest cas dels britànics, es van estavellar de manera sagnant contra els ben organitzats otomans. Aquests anys (1914 – 1916) marcaran la lluita estratègica pel control del mar, en el cas del britànics per intentar ofegar l’economia alemanya amb el bloqueig marítim de les costes i, en el cas alemany amb el desenvolupament de la lluita submarina per escapçar els subministraments a la Gran Bretanya. L’ús indiscriminat de l’arma submarina servirà de detonant a l’entrada en guerra dels Estats Units que acusen Alemanya d’enfonsar mercants de bandera nord-americana.
Una altra làmina dels annexos en línia: mostra les campanyes de la revolta àrab. Els britànics aprofitaren una “baula dèbil” de l’Imperi Otomà per colpejar-hi, tot fent promeses falses als àrabs
Davant las impossibilitat de generar una batalla decisiva, els contendents aplicaran l’anomenada “teoria de la baula més feble”, segons la qual i aplicant una lògica colonial, s’intentava colpejar els flancs més febles de l’adversari. Un exemple en el cas britànic seria obrir nous fronts en els flancs del considerat aliat més feble els otomans, tot recurrent a les falses promeses per mobilitzar els àrabs de les províncies otomanes; un segon exemple seria l’obertura del front al Mar Negre amb la desastrosa campanya de Galipoli, responsabilitat de l’aleshores lord primer de l’almirallat, Winston Churchill. També els alemanys recorreran sovint aquesta estratègia; potser el cas més destacat és la repatriació dels exiliats bolxevics, amb Lenin al capdavant, retinguts a Suïssa i transportats de manera exprés fins a Petrograd passant per Alemanya per afavorir la revolució que apartés Rússia de la guerra.
La segona part del llibre (1917, 1918 i un darrer capítol 1919 – 1923, amb la resta de “guerres de la Gran Guerra”) desenvolupa el punt d’inflexió del conflicte amb les dues revolucions russes de febrer i octubre de 1917 que suposaren la caiguda de l’Imperi tsarista i la sortida de Rússia de la guerra amb una pau, la de Brest Litovsk de març de 1918 que significà un primer repartiment de territoris russos entre els tres imperis centrals i unes tensions nacionalistes en molts d’aquests territoris d’anterior domini rus. Algunes de les “guerres de la Gran Guerra” tindran el seu inici aquí, tot i que de fet no s’iniciava cap guerra nova, sinó que continuava el conflicte europeu de 1914 per altres vies. El segon punt d’inflexió de l’any 1917 és l’entrada en guerra dels Estats Units d’Amèrica el 6 d’abril de 1917; en aquest moment, el casus belli fou l’enfonsament de mercants estatunidencs pels alemanys i el famós telegrama Zimmermann, una comunicació diplomàtica alemanya al govern mexicà en la que demanava l’entrada de Mèxic en el bàndol del centrals a canvi de guanys territorials (Alemanya prometia Arizona, Texas i Nou Mèxic); aquest barroer telegrama fou interceptat pels serveis d’intel·ligència americans i fou un determinant en la propaganda del govern del president Wilson.
L’any 1918 fou per Alemanya una cursa contra el temps: moure el màxim de divisions del “pacificat” front oriental per reforçar l’occidental i donar allà la batalla definitiva abans que la maquinària industrial i bèl·lica nord-americana es posés en marxa. Però Alemanya ja no estava en la mateixa disposició econòmica i militar que l’any 1914: les reserves humanes després d’anys de sagnia continuada estaven exhaurides i l’economia estava molt malmesa després d’anys de guerra, amb un malestar social creixent i un bloqueig marítim exitós per part britànica. L’ofensiva alemanya de primavera fracassarà pels motius esmentats i la forta contraofensiva aliada de l’estiu ja amb les primeres unitats nord-americanes aconseguirà per primera vegada trencar els fronts occidentals i obligar els dirigents militars alemanys Hindenburg i Ludendorff a plantejar la possibilitat imminent de l’armistici.
Vladimir Ilitx Uliànov, Lenin (1870 – 1924) i Thomas Woodrow Wilson (1856 – 1924): les dues cares de futur en un conflicte amb arrels amb el passat. Les solucions d'”esquerra” i de “dreta” obririen els nous temps de la política mundial, tot i que l’obsessió de Wilson per un arbitratge dels conflictes a través d’una Societat de Nacions seria un fiasco (fotos: wikipedia.org)
A l’alçada de 1918 dos models polítics emergien com un avançament del que serien posteriors conflictes. Des del costat soviètic, Leninparlava, en un moment de descomposició de l’imperi tsarista, del dret a l’autodeterminació dels pobles i des del costat americà Wilson proclamava els seus famosos 14 punts on, de manera poc clara també abordava el tema de l’autodeterminació, sense que quedés clar exactament per a qui i en quines circumstàncies s’aplicaria. La por occidental a la incipient i expansiva revolució bolxevic propicià que ja a inicis de 1918 es defensés públicament la desaparició de l’estat agregat austrohongarès i la formació de nous estats que actuessin com a taps defensius de l’expansió revolucionària. Aquí la pretesa autodeterminació per aplicar el principi de nacionalitat va ser un element molt caòtic on la força de les armes i les negociacions de “palau” tindrien un paper determinant. El ràpid col·lapse austrohongarès del 31 d’octubre de 1918 donaria lloc a una fragmentació de l’immens estat plurinacional.
El gener de 1919 s’inauguraven formalment les negociacions que donarien lloc a la nova pau. S’aplegaren negociadors i representants de totes les potències aliades, sense cap presència ni dels derrotats Imperis Centrals, ni de la nova Unió Soviètica, immersa en aquells moments en una incipient i sagnant guerra civil. Aquestes absències d’entrada ja condemnaven la possibilitat d’una pau duradora. Instal·lats a París durant sis mesos, els autèntics protagonistes foren els mandataris de les quatre potències guanyadores: Wilson (EUA), Lloyd George (GB), Clemenceau(FR) i Orlando(IT). Crida l’atenció la presència italiana, amb ínfules colonials, demanant el que secretament havia possibilitat el seu ingrés a la guerra l’any 1915 a través del Tractat de Londres; la no satisfacció de les esperances colonials a l’Adriàtic en les negociacions seria el que els nacionalistes anomenarien “victòria mutilada” i una de les portes daurades d’accés del feixisme que es venia coent ja a les trinxeres. Quan els negociadors van tancar les “carpetes” de cadascuna de les nacions derrotades se les va citar per a fer el lliurament de les condicions i així van passar a la història els diferents tractats: Versalles (Alemanya), Saint-Germain-en-Laye (Àustria), Neuilly (Bulgària), Trianon (Hongria) i Sèvres (Turquia). Les condicions dels tractats, desproporcionades i humiliants, serien la llavor del futur conflicte mundial de 1939 – 1945. L’únic tractat que seria reescrit és el de Sèvres com a conseqüència de la victòria turca a la guerra de 1919 – 1923 contra els grecs, on els turcs vencedors imposaren les noves condicions al nou tractat de Lausana.
París 1919: Els anomenats “the big four“, d’esquerra a dreta: David Lloyd George, Vittorio Orlando, Georges Clemenceau i Woodrow Wilson (foto: wikipedia.org)
Si fem una comparació amb la situació d’avui dia, els conflictes en l’eix europeu, des del Bàltic al Mar Negre passant per Ucraïna, l’inacabable conflicte a Orient Mitjà o el destí de la moderna Turquia com a potència emergent, la nova Rússia nacionalista i agressiva, l’hegemonia econòmica alemanya a Europa o fins i tot la globalització, tenen més a veure amb les problemàtiques de fa un segle que amb el final de la Guerra Freda. Per tant, es podria dir que el nostre present és net de 1914, en tant que la desaparició de la Unió Soviètica, un fenomen històric sorgit de la Gran Guerra, ens retorna a tensions que van ser origen i conseqüència d’aquest conflicte, l’últim gran enfrontament continental provocat pel nacionalisme. Però per a entendre aquest vincle, cal remuntar-se a 1918. Aquell any, les hostilitats van cessar en les trinxeres dels fronts occidentals, però no en els de l’Est i Orient, on la guerra es va anar extingint al llarg dels següents quatre anys, amb seqüeles decisives per a la resta del segle i el que ve ara ja avançat el segle XXI. Per tant, el que tradicionalment s’ha presentat com una única Gran Guerra van ser, en realitat, dues: una crisi d’Orient als Balcans que inesperadament va desencadenar un altre conflicte de naturalesa diferent entre les majors potències industrials d’Europa, que va desembocar en un sagnant empat, resolt per la intervenció dels Estats Units; aquella crisi, amb les seves pròpies regles, es va prolongar uns anys més. El tancament definitiu l’any 1923 va deixar massa incerteses i desequilibris que no van poder evitar la nova embranzida bèl·lica l’any 1939. Tot i ser un pèl llarg, el resum fet en els paràgrafs anteriors és una interpretació personal del llibre i poso l’èmfasi en determinats aspectes de la història, evidentment n’obviant molts altres. Per a mi, com aficionat a la història contemporània, el temps que abasta la Belle époque, la Gran Guerra i el període d’entreguerres esdevé clau per tal de trobar els elements que ens permetin entendre millor d’on venim i on som. El llibre és una edició de l’any 2014, tot just en el moment de commemoració del centenari de l’inici de la guerra. He arribat a aquests autors a través de lectures relacionades amb temes com és el de les nacions oprimides i el secessionisme associats a la Gran Guerra que trobo fascinants per entendre la realitat europea i, en particular, la posició del catalanisme i del nostre petit país en tota aquella voràgine abans i després de la Gran Guerra. Francisco Veiga, és catedràtic del departament d’Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i ha estudiat amb preferència l’Europa Oriental, els països de l’antiga Unió Soviètica, i els que conformen la península balcànica i Turquia; és una garantia de qualitat en les anàlisis i interpretacions historiogràfiques força rigoroses que n’aporta en la part del llibre que, des del meu punt de vista és més novedosa i important que és el conflicte en el seu vessant oriental, balcànic, rus en el sentit ampli del terme, tot incloent les zones asiàtiques o túrquiques. Pablo Martín és militar de carrera (Cos d’Enginyers), ha col·laborat en els contingents militars espanyols a l’Afganistan, Iraq i Líban. El llibre es complementa amb un seguit de mapes i làmines que ajuden la interpretació i que són disponibles a http://web.catarata.org/anexos/mapas1gm.html. El llibre és una edició de Libros de la catarata de l’any 2014 amb 318 pàgines. Cada capítol consta d’un petit afegitó amb les cites que es fan en el text i una acurada bibliografia final que compendia totes les cites que s’han fet. Si voleu una bona informació sobre el passat i com ens condiciona el món que tenim ara, aquest és un bon llibre.
Dos llegats i una única exposició, tan diferents i tan propers.
És una exposició per endinsar.se en la relació de dos grans personatges aprofundint dins d’un complex “diàleg”, entre dos artistes que varen transformar amb gran intensitat i veu pròpia l’Art del segle XX.
A partir de més de dues-centes cinquanta obres, compartides entre el Museu Picasso i la Fundació Miró, podem fer una aproximació crítica d’un projecte únic, elegint Barcelona – des de 1917 -per donar a conèixer una estreta amistat que mantingueren durant més de cinquanta anys, per exposar en sis eixos temàtics les obres provinents de col·leccions públiques i privades d’arreu de món.
És un recorregut que explora les seves afinitats artístiques, plàstiques i humanes. Com la seva amistat influeix en certs moments, que es resumeix i es plasma en sis espais on les seves obres interactuen molt sovint en llocs, afinitats, amistats, col·leccions, sensibilitats comunes. Podem comprovar que posant les obres d’un al costat de les obres de l’altre i les barregen, no sempre podrem esbrinar, molt bé, de qui és qui – si en permeteu l’atreviment de la meva ignorància.
Femme, oiseau, étoile de Joan Miró
Picasso és un home fascinant, i referent artístic del pintor català, que des dels seus inicis amb el cubisme, fins als seus últims anys cultivaren una forta amistat. Es tracta d’una obra realitzada entre els anys 1966 i acabava el dia de la mort de Pablo Picasso l’any 1973. Al revers de la tela, Miró escriu les dates d’inici i finalització i la frase: “Homenatge a Pablo Picasso”. (en català)
Picasso va admirar l’obra de Miró que el va apropar al surrealisme.
Picasso (25-10-1881 / 08-04-1973), era 12 anys més gran que Miró, (20-04-1893 / 25-12-1983). Picasso té un fort empoderament, la seva llibertat creadora, la capacitat del risc i el caràcter transgressor van influenciar i incitar una força que esperona a Miró.
L’any 17 el mestre ja era un artista consagrat, on manifesta que seran grans companys, entrellaçant un “diàleg” constant i permanent.
Obra Mestre d’un geni de 15 anys “Ciència i caritat” (1896 o 1897)
Aquest quadre materialitza l’encontre artístic entre Miró i a Picasso.
La influència modernista de Picasso de la Barcelona dels anys 1899-1900
Estudi pel menú dels Quatre Gats i altres croquis 1899-1900
Picasso l’any 1899 s’incorpora a l’avantguarda barcelonina. El punt de contacte del món artístic i literari català és als Quatre Gats, al carrer Montsió. La influència modernista és reconeguda en aquesta etapa picassiana, amb dibuixos i retrats dels seus millors amics, amb destacades figures humanes. Aquest lloc serà on farà la seva primera exposició individual. No abandonarà mai les escenes de paisatges i carrers urbans. Tema que serà de màxima importància més endavant: Paisatge des de la finestra.
Paisatge vist des de la finestra: 1948 Picasso
L’àpat frugal: 1904 Picasso
L’àpat frugal.
Un home cec amb el cap girat i una dona que està en posició frontal. Els dos personatges mostren faccions enfonsades, cossos consumits, fràgils i mans allargades, que emfatitzen el seu aspecte decaigut.
Aquest gravat personifica una intensa expressió de pobresa i d’alcoholisme.
El cavall, la pipa i la flor vermella Joan Miró – 1920
Picasso ve a Barcelona a presentar l’obra del Ballet Parade al teatre del Liceu – 1917 – i coneix a Miró
Obra cubista sintètica i neoclàssica. Miró vol trobar un nou classicisme a través del cubisme, i troba la font d’inspiració a través de Picasso, que tindrà continuació amb la Masia.
La Masia – té una importància històrica, cultural i artística, fonamental.
Joan Miró la comença a Mont-Roig el 1921 i l’acaba a París el 1922. Evoca el Mas d’estiueig de la família a Mont-Roig del Camp.
Miró vol trobar una nova forma de cubisme i de classicisme, i la troba a través de Picasso, serà el període detallista de Miró, està buscant la seva pròpia tècnica i mode d’expressió. El cubisme el va enlluernar com a nova forma de llenguatge pictòric i d’avantguarda. Busca en l’obra de Picasso aquest referent cubista i plàstic.
Picasso va veure que Miró era un gran artista interessant i que obriria nous camins.
Rideau pour le ballet “Mercure” – juny 1924
El teló del ballet Mercure: es parla de la influència de Picasso en els nous artistes, del conegut grup surrealista, és l’impacte i el punt d’influència de Picasso a Miró.
En aquesta etapa Miró ja està integrat a París.
Surrealisme: El pintor i la model – Picasso 1926
Gran nu amb seient vermell maig 1929
La model a l’esquerra amb el cap reduït de volum, estirada boca amunt i el pintor assegut a la dreta. No hi ha manera de connectar els enredats de línies negres amb la superfície grisa del fons, on actuen les zones de llum i ombres.
El gris de la infidelitat 1931 – Picasso
Gran nu amb seient vermell de 1929, dedicada a Olga Khokhlova, ballarina russa, que abandona Moscou abans de la revolució d’octubre. Un cos femení que mostra tan sols dolor. Fou musa de gran influència, captivació, evolució artística i sentimental, mare del seu fill “Paulo”, van estar junts durant 20 anys – de l’amor a l’odi. Un Picasso faldiller i desconsiderat. Es diu que “matava tot allò que estimava”. Finalment, la deixa per una jove de 17 anys que va deixar embarassada – Marie Thérèse Walter.
L’amistat quedà travessada per les dues guerres crucials. La Guerra Civil, encara que potser amb objectius diferents, és un moment que marca el seu espai. Tots dos estan autoexiliats a París. Tot i que es tornen a unir, en el moment que el Govern espanyol els demana que col·laborin amb la causa republicana, durant l’exposició de París de l’any 37 en el Pavelló de la República. On varen compartir moments molt transcendentals de les seves extenses carreres.
Realitzant dues grans pintures murals en defensa del règim legítim. En el Pavelló espanyol situat davant del pavelló de l’Alemanya nazi.
Fan dos grans murals d’enormes dimensions, però molt diferents. Tot i que la monstruositat de la guerra es veuen plasmades en les dues obres mostrant la tragèdia fratricida.
Picasso: una gran pintura on representa l’escena dels bombardejos efectuats sobre la població civil de Guernica, efectuats per l’aviació alemanya, segurament la seva obra més exitosa. On reivindica la crueltat de l’home en general i de la guerra en particular.
L’autor manifesta:
Cavall turmentat símbol del poble – 1937
“Mi trabajo es un grito de denuncia de la guerra y de los ataques de los enemigos de la República establecida legalmente tras las elecciones del 31 (…). La pintura no está para decorar apartamentos, el arte es un instrumento de guerra ofensivo y defensivo contra el enemigo. La guerra de España es la batalla de la reacción contra el pueblo, contra la libertad. En la pintura mural en la que estoy trabajando, y que titularé Guernica, y en todas mis últimas obras, expreso claramente mi repulsión hacia la casta militar, que ha sumido a España en un océano de dolor y muerte”.
Miró – mural de guerra – 1937
Miró: un gran mural El Segador, també coneguda com “El Pagès Català en rebel·lia”. Es va pintar sobre els panells de celotex de les parets del Pavelló de la República de París. En acabar l’exposició es va desmuntar i enviar a València, on se’n perd la pista. Representava el pagès català amb la falç alçant el puny en actitud de rebel·lia.
Actualment es pot contemplar una reproducció en la seu del “Centre de Recursos per a l’Aprenentatge i la Investigació– CRAI – Biblioteca Pavelló de la República – Universitat de Barcelona”.
Cap d’home
Cap de dona
Cap de la dona de Picasso i cap d’home de Miró,
figures terrorífiques i tràgiques.
La II Guerra Mundial va marcar un punt d’inflexió a tots dos. Picasso ja no va tornar a la seva terra natal. Miró retorna a la ciutat de la seva mare, Mallorca per recloure’s en un exili interior.
El tema de la poesia i de la ceràmica és també una nova forma d’experimentació. Es posen a escriure i a modelar fang. Textos que Miró i treballarà tota la vida, on els fusionarà amb dibuixos i collage de pintures. Compareixen grans poetes francesos que conviuen amb ells. El dibuix i la paraula es fusionen – Tristan Tzan, Pierre Reverdy, Michel Legris, André Salmon… llibres de poesia que en un cas s’il·lustren amb litografies originals de Joan Miró i en altres amb les de Pablo Picasso. Des d’aquest instant la poesia entra en les obres dels dos artistes, igual que també entra la ceràmica. Polvoritzen temes, incorporen categories, entrellaçant i dins del seu art ho barregen tot en una mateixa cosa.
Es retrobaran l’any 1948; hi ha un nou acostament amb la ceràmica, amb una nova tècnica experimental, per trobar de nou un paral·lelisme entre tots dos com a nou llenguatge.
Ens trobem davant dels principals representants de dos dels estils que van marcar un abans i un després en la cultura artística europea i nord-americana: el cubisme i el surrealisme. Tots dos artistes mostren gran fascinació per l’experimentació en el procés artístic. Miró deia que per a un artista era necessari «anar pel món amb ulls de nen» i Picasso afirmava que «des de petit ja podia pintar com Rafael, però he necessitat tota la vida per aprendre a pintar com un infant». – (exposició Miró – Picasso).
(fotografia: exposició Miró – Picasso)
Miró – Autoretrat 1937
L’obra de l’autoretrat, de Miró és el camí que reprendrà després de la guerra, a través d’un mirall d’augment, un treball ple de detalls. Transmuta el seu propi rostre, en tot un llenguatge de signes. On podem apreciar la seva tensió anímica i mental.
Una sèrie de 50 litografies/dibuixos que realitza durant la postguerra espanyola, traspuen un dramatisme intens. Tot un univers còsmic, on detalla els desastres reals i l’existència d’acostar.se o d’allunyar-se de la realitat. De contingut dramàtic, caràcter èpic, esperit reflexiu i fons extremadament intens i auster.
Tot i que en tot aquest dramatisme, Miró no renuncia a la brillantor del món celeste, ple de llums i astres i a la dona amb els seus atributs sexuals i envoltada d’ocells.
Les constel·lacions de Miró: Afirmacions de llibertat en temps de feixisme…
En el decurs de la II Guerra Mundial se separaran físicament. Miró incorporarà mes la poesia i la música de l’evasió, amb les sèries de les constel·lacions. Anys 40: sèrie de 23 constel·lacions, on s’evadia de la repressió, de la realitat opressiva i angoixant. Mentre Picasso al contrari, s’aferra a la realitat, intentant relatar l’horror de la guerra enllaçant el Guernica amb un París a les fosques, amb el seu estil propi, expressiu característic ple d’una atmosfera claustrofòbica, amb cranis d’animals, calaveres i figures plenes de penúries i d’hambrunes.
L’agost del 1939, un mes abans d’esclatar la Segona Guerra Mundial, Miró i la seva família deixa París i s’instal.la a Vanrengeville-sur-Mer (Normandia). Davant la difícil realitat del moment sent un fort desig d’evasió, i es reflecteix en una sèrie de 23 pintures de petites dimensions, que les finalitzarà l’any 1941 entre Mallorca i Mont-Roig del Camp.
L’Estel matinal, l’Alba i l’Escala de l’evasió… entre altres.
l’Alba
l’Estel matinal
L’Escala de l’evasió
Cap de brau – 1942
Amb aquesta escultura de màxima simplicitat, arribes a perdre el verdader significat de les dues parts de la bicicleta (el manillar i sella). Picasso investeix una nova capacitat d’interpretar els objectes.
Sorprenentment, ens mostra un nou significat identificant clarament un cap de brau, completament alineat amb la realitat. – 1942 –
L’obra de la guerra i de la postguerra. La manca d’aliments, de colors, envoltada de noves olors, és la conclusió de la II Guerra Mundial. Picasso recull l’enorme impacte de l’ocupació nazi, de la ferum de les vexacions, de la mort, l’extermini per qüestió de raça i de domini pel domini.
Crani cabra, ampolla i espelma 1951-53
escultura: crani cabra i gerro
És quan Picasso passa a la tridimensió: l’escultura.
Les Meninas: Picasso va fer un estudi exhaustiu d’una sèrie de 58 dibuixos i pintures de diverses interpretacions de l’obra de Velàzquez.
Estudi de les Menines – 1957
Miró Picasso – la primera gran exposición conjunta
Nua estirada amb corona de flors: Picasso – 30 octubre 1970
Dona davant del sol: Miró 1974
Documentació: petit resum de les intervencions de la presentació de l’exposició a càrrec de:
Sònia Villegas comissària de la Fundació Joan Miró.
Elena Llorens comissària del Museu Picasso
Teresa Montaner comissària de la Fundació Joan Miró
Margarita Cortabella comissària del Museu Picasso
Marko Daniel director de la Fndació Joan Miró
Emmanuelle Guigon director del Museu Picasso de Barcelona
Indicacions/ressenyes en els faristols que es troben al costat de les obres.
Fotografies efectuades durant la visita del 09-01-2024, al Museu Picasso – C/ Montcada, 15 – 23.
Descobreix la censura a l’art… El Museu de l’Art Prohibit us convida a debatre i reflexionar sobre la llibertat d’expressió.
. “Si hi ha poder hi ha censura”
(Núria Güell)
Situat en la Casa Garriga Nogués, joia modernista que construir l’arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia a principis de segle XX – antiga Fundació Mapfre – és l’únic museu que mostra obres polèmiques, prohibides, censurades, agredides, denunciades o retirades d’arreu del món.
Standing Shadown /anys 80 Ricard Hambleton Dempeus a l’ombra: la vida i la mort d’una estrella de l’art.
Escenes d’art urbà – shadow men i víctimes d’homicidis – ubicades en el downtown novaiorquès.
Hi ha molts tipus de museus…
El Museu de l’Art Prohibit està en la categoria d’aquells que no haurien d’existir. Les seves obres han estat adquirides arran actes de censures, obres que volien apartades de la circulació, de qualsevol exposició i de l’opinió pública.
Per tant, han estat rescatades de la persecució, de la prohibició o, fins i tot, d’actes que han sofert greus violacions, per a formar part d’aquesta ambiciosa iniciativa.
La col·lecció del museu ens brinda una vivència excepcional, ressaltant la seva naturalesa provocadora, irònica, reflexiva i crítica.
Shark (el tauró) – David Cerny 2005- Sadam Husein Icona de la tirania
La posició de la censura es desplega entre règims totalitaris i pseudodemocràtics, entre assetjaments, crims de certes creences polítiques i morals corrosives que limiten tota llibertat d’expressió.
Les obres del Museu de l’Art Prohibit fan bandera de la creativitat i de la resistència dels moviments socials i dels pobles. Obres que són exemple d’un moviment d’una intel·ligència col·lectiva, que no vol veure trepitjats els seus drets.
Són opinions que no volen caure en el buit, en el silenci, sols volen mostrar convenciments contradictoris a unes normes preestablertes, que poden arribar a desfermar una guerra d’idees, d’anhels de lluita llibertària, de protestes, que es dicten com a fets reaccionaris en contra de règims establers autoritaris.
Són peces controvertides, que creant polèmica, que ratllant, inclús, la blasfèmia. Iròniques crítiques reflexives, d’un sarcasme que pot molestar i ferir sensibilitats. Trobarem obres de Francisco de Goya, de Pablo Picasso, de Gustav Klimt, de Tània Bruguera i del mateix Banksy, entre molts altres.
Sèrie Suite 347 – Picasso 1968
Picasso, amb 86 anys crea 347 gravats/aiguaforts que fan referència escenes carregades d’erotisme, que li serveix per deslliurar-se del “voyeurisme” desacomplexat afegint-hi la figura del Papa, que fa d’espia amagat.
Moltes d’aquestes obres s’han convertit en veritables icones mundials/globalitzades… han esdevingut quelcom, més enllà del seu esperit crític i reivindicatiu, tot travessant fronteres han sigut tan admirades i populars que fins i tot hi ha col·lectius que n’han fet bandera, així com hi ha governs, institucions i règims que les han odiat… perquè serà !!!
Formen part d’aquesta l’exposició: pintures, escultures, fotografies, gravats, dibuixos, espais audiovisuals, imatges de conegudes xarxes econòmiques i socials. Crítiques religioses, sexuals, cristianes, formes i peces històriques, figures icòniques, records de civilitzacions occidentals i d’altres cultures.
Al fons, “Freedom fries: naturaleza muerta”, de Yoshua Okón, 2014 i en primer terme la “Statue of a girl of peace”, de Kim Eun-sung i Kim Seu-kyung, 2019.
“Statue of a girl of peace” és un homenatge a les noies i dones coreanes segrestades per l’exèrcit japonès i forçades a convertir-se en esclaves sexuals durant la II G.M. Tots els elements de la noia asseguda tenen un significat: la posició dels braços, els cabells, els talons aixecats, l’ombra o la cadira buida…
“Patates fregides de llibertat”, fa referència a la cultura del consumisme desmesurat. McDonald’s, com a representant corporatiu es converteix en el seu mateix contingut, que promou un model de llibertat basat en la baixa autoestima. Resulta irònic que dins de la nostra capacitat d’escollir som, al mateix temps, presoners dels nostres propis cossos.
Illma Gore: Make America Great Again /in 3D 2018-1021
“Torna a fer Amèrica gran en 3D”
“Si algú va ser amenaçat per un penis petit, és Trump.”
L’obra va ser clausura per obscenitat i nuesa. L’artista després de rebre diverses amenaces de mort, va reproduir la imatge amb 3D…
Quan la identitat d’una nació es barreja amb el discurs de la decència moral, es produeix, automàticament, un acte de censura. Els Estats Units són la versió més viva d’aquesta confusió.
El soci fundador del grup audiovisual Mediapro, empresari i periodista Tatxo Benet va començar la seva col·lecció amb l’obra crítica i de denúncia de l’artista Santiago Sierra de la “Feria Internacional de Arte Contemporáneo – ARCO – de Madrid” que es va exposar l’any 2018, l’obra que es va retirar va ser: “Presos Políticos en la España Contemporánea”, amb l’excusa de: “Todo esto daña la imagen de la feria y del estado español”.
Són fotografiespixelades en blanc i negre de Junqueres i dels Jordi’s, entre altres. Actualment, aquesta exposició està cedida al Museu de Lleida.
Raquel Welch on the Cross – Terry O’Neill 1966
Per aquella època la imatge provocativa de l’actriu en biquini crucificada va estar aparcada en un calaix. Finalment, 30 anys més tard va ser portada del “The Sunday Times Magazine”.
Aquestes últimes setmanes i dies s’està parlant molt, en mitjans televisius, conferències en associacions i casals, sobre la figura de Salvador Seguí – El noi del Sucre – en el centenari de la seva mort (10 de març de 1923, amb 35 anys), un dels líders més carismàtics i tot un model a seguir de l’oratòria i de l’anarcosindicalisme de principis del S. XX.
Tot i que ja vaig fer referència el passat 27 de juny, crec convenient, aprofitant aquesta nova onada de reconeixement envers el Noi del Sucre, afegir unes quantes anotacions i enllaços més, que crec que seran del vostre grat.
A principis del S. XX, fou un període tumultuós de grans revoltes i de moviments obrers i socials. Després de la Revolució Russa -1917- serà la primera vegada que la classe obrera experimentarà i viurà una esperança d’aconseguir arribar al poder.
En molts països d’Europa van succeir infinitat de revoltes, com a exemple:
A la Itàlia “El Biennio Rosso” es va produir una massiva revolta popular socialista i anarquista- 1919-1920, amb revoltes industrials obreres, seguides de repressions execrables. (vegeu la pel·lícula “Novecento” de Bernardo Bertolucci). Seguit del naixement del feixisme de Mussolini -1922- amb la triomfal “Marxa sobre Roma”.
La revolució de novembre a Alemanya, durant la República de Weimar. Rosa Luxemburg, polonesa d’origen jueu i membre del KPD – (partit comunista Alemany)- junt amb Karl Liebknecht, líders de l’aixecament Espartaquista, varen ser empresonats, torturats i assassinats, juntament amb molts altres activistes el 15 de març de 1919. Al mateix temps una zona d’Alemanya, es va voler independitzar, amb la consegüent repressió brutal, de la policia que va aixafar tot moviment separatista…
El 19 de març de 1919 més de 25.000 treballadors reunits a les Arenes de Barcelona, després d’escoltar al seu líder Salvador Seguí, van posar fi a la vaga que durant de 44 dies va paralitzar a tota Barcelona.
la Canadenca
Les Arenes: 19 de març de 1919 (foto: ccma.cat)
El dia 3 d’abril de 1919, a conseqüència dels acords aprovats per a finalitzar de la vaga de la Canadenca, el “conde de Romanones” signa el “Decreto de la jornada laboral de ocho horas”, i també aprovà el denominat “Retiro Obrero”, per por que tot aquest enrenou de conflictivitat s’estengués a tot el país.
Es va signar el decret dels tres “Vuits”: vuit hores per treballar, vuit hores per dormir i vuit hores per a viure. Convertint Catalunya i de retruc tota Espanya, en el primer país d’Europa occidental que va aconseguir aquest avanç sociolaboral.
La CNT era un sindicat revolucionari, no reformista, que també va crear la Caixa de Resistència, per sufragar les despeses de les hores perdudes, una espècie de seguretat social mínima, i una similitud a allò que avui és l’atur i el retir, pels obrers accidentats, minusvàlids i gent gran, que aleshores eren del tot inexistents.
L’any 1919-1920 va ser anys convulsos de lluites de classes, amb la CNT encapçalada per Salvador Seguí. També es va fundar “La Federación Patronal de Barcelona “- sindicat de la patronal- creada per contrarestar la creixent força de la CNT. Amb el resultat de la coneguda època del “Pistolerisme”, encoberta pels sindicats lliures, tradicionalistes que eren els causants de trencar les vagues i provocar aldarulls i el desordre amb el suport implícit de les forces policials, militars i de la guardia civil, per a reprimir tota actuació en contra de la patronal i finançat per aquesta. Cometen infinitat de crims i assassinats – El Chicago del gangsterisme a Barcelona.
Soledad Bengoechea es doctora en Història Contemporània i autora de la tesi doctoral Patronal catalana, corporativisme i crisi política, Universitat Autònoma de Barcelona, 1991- 3 vols.
Joaquin Milans del Bosch – “Capitán general de Cataluña” – va ser un actor principal a tenir en compte en tot aquell procés de lluita; obsessionat ha anar en contra de tot el que representés o expressés sentiments d’ideologia catalana. Personatge convençut a declarar l’estat de guerra per restablir l’ordre. Es va negar a alliberar els obrers empresonats i a complir les condicions pactades, ansiós per a desarticular d’una vegada per totes l’anarcosindicalisme envaint de tropes i artilleria els carres de Barcelona. Tot això seria tema a comentar a part.
Desplegament del cos militar d’artilleria durant la vaga de la Canadenca
Desembocant a la tardor de 1919 en el Lock-out de Barcelona.
“La Federación Patronal de Barcelona”, declara el lock-out, parcial des del 3 al 30 de novembre. L’1 de desembre un altre, aquest cop, total que finalitzarà el 26 de gener del 1920 – Vuitanta-quatre dies de lock out a Barcelona.
La seva curta vida, sovint, va transcorrent entre la presó i la mort. Sofrí diversos atemptats. L’any 1902, tan sols amb quinze anys el varen detenir per primera vegada.
L’enterrament de Salvador Seguí, es va efectuar en el més absolut hermetisme, per no provocar aldarulls i manifestacions massives de repulsa. Ni tan sols la família hi va estar present. Sols es va autoritzar la presència del seu advocat, el que seria més tard President de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys.
En l’enterrament de Francesc Comas, uns dies després que el de Seguí, ferit de mort en el mateix atemptat, és convertir en una gran manifestació, en record dels dos assassinats que van trasbalsar a tota la societat catalana.
Enterrament de Francesc Comas
Seguí volia tenir la gent preparada culturalment. Sempre deia que no es pot fer una revolució sense cultura. L’educació és primordial per efectuar una gran revolució. Home de fortes conviccions, amb una capacitat immensa de lideratge, gran orador, que no suportava les injustícies ni la violència i malgrat això, va lluitar fins a la mort, envoltat d’un context de gran violència.
Sense oblidar el que va significar i el sacrifici sofert pels homes i dones que varen aconseguir el 3 d’abril de 1919. Diada que es va celebrar els cent anys del “Real Decreto”, que s’introduïa la jornada laboral de vuit hores…
Fotos: Arxiu Nacional de Catalunya
Documentació: Soledad Bengoechea, doctora en Història Contemporània – Conversación sobre Historia – La República, El Punt Avui.
Va néixer a Ourense el 1966. Va estudiar a les universitats de Santiago de Compostela i Dijon. Va fer el doctorat en història contemporània a l’Institut universitari europeu de Florència. Actualment és catedràtic a Santiago de Compostela, després de ser-ho cinc cursos a la Universitat Ludwig-Maximilian de Munic. La seva investigació se centra en història comparada dels nacionalismes, les identitats culturals europees, les migracions i la memòria de les dictadures.
El llibre
Amb títol de pasdoble i de pel·lícula folklòrica, ens trobem un llibre seriós i molt documentat. Molt interesant ja que desglossa amb molt detall l’evolució del pensament teòric nacionalista espanyol d’aquests últims anys. Interesant també ja que és el punt de vista d’un autor perifèric, no d’un militant centralista. Obtingué el Premio Nacional de Ensayo 2019 : per traçar una història del nacionalisme espanyol en els diversos corrents i manifestacions al llarg de l’Edat Contemporània. Sent una obra que es recolza en una densa trajectòria de recerca, destaca pel seu esforç de síntesi i claredat expositiva, així com pel seu rigor.
Es pregunta que és el nacionalisme i en una segona pregunta si hi ha un nacionalisme espanyol. Segons com ho definim troba que el discurs de la identitat comuna falla en molts aspectes, però en canvi si només parlem d’un grup de persones que viuen en un territori amb uns drets polítics comuns, sí que hi ha un verdader nacionalisme espanyol no equiparable en qualsevol cas al patriotisme per exemple dels Estats Units.
Una altra pregunta que sorgeix és si Espanya és un estat plurinacional. Considera les teories de Renan que seguirà Ortega y Gasset sobre les diferències entre nació i pàtria. Com és sabut no hi ha encara una totalitat absoluta de lleis comunes degut als furs, al codi civil català, a la insularitat,… i en el seu moment als territoris d’ultramar i en conseqüència falla la unitat legislativa pròpia de tot nacionalisme. Aquestes circumstàncies junt amb les guerres civils del segle XIX han fet que el nacionalisme espanyol evolucionés d’una manera molt diferent al dels altres països europeus. A Espanya, les polítiques públiques que podien ajudar a unificar varen ser molt escasses i en conseqüència els símbols nacionals identitaris no tenen la força que tenen a França o Anglaterra per exemple. L’autor, considera que les guerres colonials varen ajudar a certes classes socials a crear identitat nacional, però evidentment amb excepcions importants (recordem la Setmana Tràgica o revolució de 1909).
Nuñez Seixas, parla del naixement dels nacionalismes perifèrics a final del segle XIX oposats a la idea del nacionalisme espanyol en base fonamentalment a aspectes culturals, almenys al començament. També analitza el nacionalisme conservador que vol aglutinar amb la monarquia, la religió i més endavant la llengua, la història en comú (res d’història única) i un mirar endavant seguint la idea d’Ortega y Gasset del projecte comú.
I com es posiciona l’esquerra? Doncs no ha tingut una posició uniforme i constant. Tot i que el seu ideal és el d’un estat fort, trobem que en moments, generalment dictatorials, han ajudat als nacionalismes perifèrics.
Amb la transició i la democràcia el tema es complica. Primer sembla que es reconeix la pluralitat com a peça clau del seu ser. Després vindran els seguidors de Gonzalo Fernández de la Mora que diu que Espanya és desnacionalitza i mentre que creix el nacionalisme perifèric, fonamentalment català i basc. La reacció serà la de Luis Pío Moa, defensor de la dictadura franquista, i també José Maria Aznar i els seus seguidors, de potenciar l’ús dels símbols, la bandera, l’himne, l’idioma, la història en comú (aquí falla el cas de Portugal quan es parla de la Hispania romana), les victòries esportives,… i desprestigiar els símbols dels perifèrics: idioma, literatura, història,…reduint-los al folklore.
Ara el PSOE busca un discurs patriòtic espanyol que eviti a qualsevol preu l’etiqueta de nacionalista.
Amb aquesta idea de buscar símbols comuns, reforçant el concepte d’Espanya i buscant crear una memòria patriòtica amb voluntat integradora, trobarem la instauració per part d’un govern socialista de declarar Fiesta Nacional el 12 d’octubre, tradicional Dia de la Hispanidad, en lloc del 6 de desembre, dia de la Constitució. Evidentment, en clau positiva com un projecte d’agermanament amb Hispanoamèrica, una trobada de cultures, res de parlar de conquesta, explotació i colonialisme.
Actualment sembla que estem en una fase en què molta gent pertanyent a aquesta nació, Espanya, existent des de fa anys, es fan nacionalistes davant de la situació creada per l’enfrontament Catalunya – Espanya. Aquest xoc es observat amb expectació pel País Basc i més de lluny per gallecs, canaris,… Caldrà veure també com evoluciona el tema degut al nou factor del component migratori que estem tenint els últims anys.
El llibre està documentadíssim buscant opinions diferents d’allò què és Espanya, un estat plural, una nació de nacions, una nació integradora, multicultural, pluriètnica, nació unida i diversa,… Ens dona moltes referències del pensament de diferents polítics, intel·lectuals,…
Com a conclusió, podem dir que els nacionalistes espanyols comparteixen i han compartit la indivisibilitat de la sobirania i que l’origen de la comunitat política espanyola té fonaments culturals i polítics històrics. Posar-se d’acord en la seva antiguitat no és fàcil, però sí que comparteixen aquesta idea, tant la dreta com l’esquerra (si actualment, encara podem parlar d’aquests conceptes).
En breu síntesi, aquest llibre és una història del fenomen militar a Espanya durant el segle XX, tal com apunta el subtítol que ja amaga de manera implícita el concepte de militarisme, és a dir, l’obsessió dels militars per controlar l’Estat i la societat civil que provocarà, en una part important d’aquesta la resposta contrària, és a dir, l’antimilitarisme. El llibre s’estructura en tres parts: una primera que s’inicia amb el “desastre” del 98 i que finalitza en la guerra civil. La segona que avasta tot el franquisme fins la mort del dictador i la tercera que descriu i explica les intromissions dels militars durant l’època de la transició. Tal com ens recorda l’autor en la introducció, no es pot fer la història d’Espanya (ni de cap país) sense entendre i analitzar el pes, la incidència i l’evolució del seu exèrcit. Tot partint de la frustració amb la pèrdua definitiva de les colònies (1898), la mirada militar es va haver de dirigir cap a la vida interior del país; aquesta mirada, cada cop més conservadora i contrarevolucionària, o directament reaccionària, és un exercici constant d’intromissió (el que anomenem militarisme). És obvi que exèrcit i democràcia han estat dos conceptes antagònics i amb hostilitat mútua durant la major part del segle XX. Farem una breu descripció dels aspectes més importants de cadascuna de les tres parts que conformen l’obra:
En la primera: Del desastre del 98 hasta la guerra civil: el recurso militar, es constata que la conseqüència més tràgica per a la història d’Espanya de l’anomenat “desastre” del 98, fou el creixent protagonisme de l’exèrcit. El disseny fer per Cánovas d’un rei “soldat” a l’estil prussià i un exèrcit per a les colònies, saltà pels aires amb la derrota i a partir d’aquest moment girà l’estament militar cap al control del país, dels múltiples “enemics interiors” cosa que creà una hostilitat mútua creixent entre els militars i la societat civil. En la premsa i bona part dels polítics es destacaren les crítiques a la corrupció i la incompetència de l’exèrcit; entre les classes populars s’estengué l’antimilitarisme, ja que eren els seus fills la carn de canó que de manera obligatòria havia fet la guerra i havia mort a Cuba o a les Filipines. Els militars reaccionaren ofesos en el seu honor i carregaren reprimint les manifestacions populars o responent amb violència corporativa les crítiques de la premsa. Els coneguts “fets del Cu-cut” l’any 1905, són un dels molts atacs que oficials ofesos i uniformats fan contra la premsa per tota Espanya. La conseqüència immediata d’aquest atac és la intromissió de la justícia militar en la vida civil a través de la Llei de Jurisdiccions (1906) que regulava legalment l’intervencionisme. Aquesta llei (o els seus principis) estaran en vigor (amb l’excepció del petit període republicà) fins ben entrada la transició a mitjans dels anys vuitanta del passat segle. L’exèrcit girà la seva mirada cap a l’enemic interior i serà la punta de llança de la repressió en les insurreccions i conflictes socials de les tres primeres dècades del segle XX. Les noves guerres colonials al Rif fomentaran dins l’exèrcit una nova etapa amb més pena que glòria i, amb l’aflorament dins la milícia d’una nova casta, selecta, sanguinària i cruel, els africanistes que en un medi hostil, violent i corrupte com era el nord d’Àfrica, ascendien ràpidament a l’escalafó per mèrits de guerra.
Valeriano Weyler (1838 – 1930) va tenir un paper molt destacat en la guerra de Cuba i va ser el responsable de la repressió a Barcelona durant la Setmana Tràgica l’any 1909 (wikipedia.org) Fernando Primo de Rivera (1831 – 1921) va ser capità general de Filipines i era tiet, tutor i mentor del futur dictador Miguel (wikipedia.org) Manuel Fernandez Silvestre (1871 – 1921) general en cap de les tropes a Melilla, va morir durant el desastre d’Annual (wikipedia.org)
La societat espanyola, enmig de conflictes i molta inestabilitat social, comprovava com s’havia militaritzat progressivament la seva vida, tant en l’ordre públic com en la justícia, el món associatiu, la premsa, etc. Cal pensar que l’any 1922, el pressupost del ministeri de la Guerra representava un terç dels ingressos (i això es mantindrà o augmentarà). Cada cop més, la política pivotava sobre l’exèrcit i la solució que albiraven els militars era la del “cirurgià de ferro”, el cop militar. L’anomenat desastre d’Annual (juliol – agost de 1921) amb 11.000 soldats morts representà un punt d’inflexió i un xoc enorme a la societat espanyola. La comissió parlamentària d’investigació dels fets posà de manifest la incompetència i la corrupció militar així com el paper gens clar del “rei soldat”. La resposta a tants mals (i a amagar les males pràctiques del rei al Marroc), serà la dictadura de Primo de Rivera, amb la màxima militarització de la vida espanyola fins aleshores: un règim populista de dretes, autoritari i profundament repressiu que durà set anys i el balanç del qual serà molt negatiu ja que no aconseguí cap dels seus objectius i fou vist com una intromissió superlativa de l’exèrcit en la vida civil. La conspiració militar contra la dictadura fou rellevant: la fracassada Sanjuanada de 1926 i l’oposició militar republicana, la Unión Militar Republicana (no la confongueu amb la posterior Unión Militar Republicana Antifascista o UMRA que naixerà posteriorment per contrarestar la sedició reaccionària dins l’exercit entrats els anys trenta) que conspirà amb el grup civil derivat del pro-republicà Pacte de Sant Sebastià i fracassà en la seva insurrecció de Jaca (12 de desembre de 1930).
El primer Directori Militar (1923) amb Miguel Primo de Rivera a l’esquerra i el rei Alfons XIII en el centre (diariodejerez.es) La insurrecció de Jaca: postal commemorativa amb els dos militars republicans afusellats (elperiodicodearagon.es)
L’arribada de la II República donà lloc a una breu lluna de mel entre polítics i militars. Aquesta sintonia acabà ben aviat: l’anticlericalisme portat a les institucions i les lleis republicanes i les ànsies intervencionistes de bona part de la institució militar portaren al ràpid i mal planificat intent de Sanjurjo (agost de 1932). Una part de l’oficialitat creà, al voltant de les eleccions de 1933, la UME (Unión Militar Española), d’inspiració monàrquica i feixistitzant, que confluí amb les maquinacions conspiratòries dels generals i que fou la clau en la planificació del cop d’estat de juliol del 1936 que, un cop fracassat, conduí a la guerra civil.
Militars africanistes: fotografia amb alguns dels més coneguts que s’implicaren en el cop d’estat de juliol de 1936 (elmundo.es)
En la segona part: El militarismo tras la guerra: guardián y guía (1939 – 1975) es descriu la intervenció de l’exèrcit en política durant el llarg període del franquisme, d’una manera i unes dimensions mai vistes abans del segle XX. De tota manera el militarisme va variar en les diverses fases del règim franquista i sempre limitat per la voluntat personal de Franco. Constituí un dels pilars del règim, juntament amb les diferents faccions de la dreta més o menys reaccionària i de l’Església. Després de la guerra, el panorama militar era dominat per un pensament burocràtic, amb tendència a administrar (i gaudir-ne), sense assumir riscos, la victòria que tant havia costat; aquesta victòria era definitiva, intransigent, sense reconciliació possible. La justícia militar continuà fent-se càrrec dels delictes polítics a través del Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo que no seria substituït pel Tribunal de Orden Público (el TOP) civil fins a finals de l’any 1963. Fou un exèrcit polític tal com les lleis franquistes el definien, ja que Espanya quedava dividida entre els “rojos” i els “nostres” i calia, per tant, vigilar que aquesta divisió fos permanent i que l’enemic interior, contra el qual havien de vetllar, estigués a la presó, a l’exili o calladet a casa seva; aquesta obsessió per l’enemic interior fou una constant de l’exèrcit durant tota la dictadura franquista i de manera permanent es feien plans des dels Estats Majors per a controlar les ciutats i els seus barris perifèrics, amb actualitzacions constants al llarg dels anys.
Títols nobiliaris: A tots aquests generals; Franco els va concedir un títol nobiliari 1a fila: Mola/Yagüe/Kindelan/Saliquet/Moreno Fernández/Queipo de Llano/Moscardó/Carrero Blanco 2a fila: Dávila/García Escámez/García Pallasar/GarcíaMorato/Varela/Suanzes/Vigón/Cervera/Martín Moreno Si voleu més informació o saber quin títol tenia cadascú seguiu l’enllaç
En un país calamitós econòmicament, l’exèrcit s’emportava més d’un terç del pressupost, en bona part per a pagar unes plantilles sobredimensionades; aquesta ruïna només es va plantejar d’abordar a partir dels plans d’estabilització a finals dels cinquanta amb la necessitat urgent de reduir la plantilla. L’exèrcit controlava els càrrecs polítics (ministeris, direccions generals, governs civils, alcaldies, etc) i això es mantindria fins a l’arribada dels equips tecnocràtics a partir dels anys seixanta; en un segon nivell es col·locaven els ex-combatents, vídues o fills de caiguts; tots tenien llocs assegurats en l’administració, ministeris, notaries, serveis diversos, etc. El militar era el personal de més confiança i lleialtat al Caudillo, aquí cal esmentar els “alfereces provisionales” de la guerra, uns 33.000 que tindran un paper de fervor franquista fins el final del règim.
L’any 1947, el coronel d’estat major (després general) Miguel Martin Naranjo ideà aquesta surrealista fórmula per a conèixer la potència guerrera d’una nació (X); fixeu-vos sobretot en la variable P i l’exponencial E (imatge del llibre)
La ideologia de l’exèrcit es mostrà més o menys inalterada fins el final del règim: a) nacionalisme espanyol exacerbat amb exaltació de la Pàtria, amb la religió i l’aïllament com a essència, b) la guerra és bona però com que tenim un material depriment i tecnològicament endarrerit, el més important és la hidalguia espanyola: la moral, la pàtria, la història gloriosa, la disciplina, la religió. Tot això compta més que el bon material bèl·lic (que l’exèrcit espanyol no tenia), c) l’honor i la reivindicació del militarisme.
La principal intervenció de l’exèrcit en la societat era a través de la justícia militar; el ventall delictiu on podien entrar els tribunals militars era molt ampli. El primer escàndol internacional on es qüestionà fermament tot això va ser pel consell de guerra i execució de Julian Grimau (abril de 1963). Les protestes van ser tan fortes que el propi règim accelerà la posada en marxa del TOP a finals de desembre del mateix any. El segon escàndol, encara més important fou el procés de Burgos de desembre de 1970 contra militants d’ETA i on la justícia militar recuperava el protagonisme: l’accés de periodistes al judici va deixar clar davant del món quina era la categoria jurídica dels militars franquistes.
El llibre analitza el paper del servei militar en aquella època: adoctrinar la joventut i formar moralment la tropa, és a dir, fer proselitisme polític i, per tant donar sentit cristià, espanyol i militar per a la vida al jovent. Els resultats de tot plegat foren un fracàs molt gran. A partir dels anys seixanta, una part de l’oficialitat més jove que no havia fet la guerra ideà el concepte d'”exèrcit social” segons la qual les forces armades devien convertir-se en llar, escola i taller; és interessant la lectura d’aquest aspecte, sense abandonar de cap manera l’essència franquista.
A partir de finals dels cinquanta, la irrupció dels tecnòcrates en el govern portaren a un xoc amb els militars i a la reactivació del militarisme. En aquests anys neix com un grup de pressió la Hermandad de Alfereces Provisionales (HAP) que des de la puresa ideològica franquista, s’oposava al nou poder lligat a l’Opus Dei. A finals del seixanta, el règim entra definitivament en descomposició i amb la mort de Carrero Blanco (desembre de 1973) es va deslligar la histèria amb la formació de l’anomenat búnquer que agrupava molts sectors reaccionaris de les forces armades a més dels excombatents, l’HAP i grups d’extrema dreta. La mort del dictador (20 de novembre de 1975) fou acollida amb pànic per molts sectors, però també amb la determinació total de mantenir el règim del 18 de juliol.
La darrera part del llibre explica Las intromisiones contra la democracia (1976 – 1986). L’autor ens diu que el risc d’un cop d’estat era molt elevat després de la mort de Franco, que les conspiracions militars van ser moltes i diversificades. Aporta una sèrie exhaustiva de motius que expliquen que finalment cap d’aquestes conspiracions reeixí. Es fa una clara descripció dels principals actors polítics de la Transició (l’Exèrcit, els partits polítics (tant de dreta com d’esquerra) i els mitjans de comunicació) i s’apunta que la resposta política a l’agressiu colpisme va ser cedir, deixar intactes els seus privilegis i la seva autonomia, amb una política d’apaivagament que continuà ascendint en l’escalafó i deixant en llocs clau destacats reaccionaris potencialment colpistes; els pocs militars demòcrates (començant per la Unión Militar Democràtica, formada els darrers anys del franquisme) van ser sistemàticament relegats, marginats en els ascensos i sancionats pel seu pensament o directament, com és el cas dels dirigents de la UMD, empresonats. La política de passivitat va ser totalment contraproduent, ja que els militars menyspreaven la presumpta covardia dels polítics i s’embravien en la seva actitud contra els polítics en general. Únicament se sentien insegurs i emprenyats davant l’actitud d’un nombrós grup de periodistes de diaris i revistes que denunciaven sistemàticament els discursos antidemocràtics dels militars, els seus plans conspiradors, la suïcida política d’ascensos i les depuracions dels militars demòcrates.
La UMD: Grup amb alguns dels membres fundadors de la UMD (espaciosplurales.com)
L’intervencionisme comença amb el pro franquista govern d’Arias Navarro en forma d’escrits, dirigits al mateix Arias o al re,i advertint de no continuar per un camí que portava Espanya a la perdició i amb reunions entre alts comandaments amb la finalitat de transmetre al rei el seu malestar per l’evolució política. Les extorsions contra el primer govern d’Adolfo Suárez s’incrementaren durant el procés d’aprovació de la llei de Reforma Política i de manera irada quan es produí la legalització del PCE (aquí amb dimissions de ministres militars ultres). La feina del ministre Manuel Gutiérrez Mellado és àmpliament descrita, comentada i discutida; durant aquest mandat i ja sent ministre de defensa Gutiérrez Mellado, es conservaren les mesures repressives contra la UMD, tot entenent, de manera ingènua i poc racional, que legitimar la UMD era polititzar l’exèrcit: es sacrificaven els seus membres per un malentès pragmatisme polític.
En aquests anys els atemptats d’ETA contra les forces armades foren un catalitzador de les protestes contra el govern i a favor del sotllevament. De tota manera les trames conspiradores eren molt diverses i poc coordinades; a finals dels setanta sorgeix una anomenada Uión Patriótica Militar que amalgama sectors de la ultradreta civil i dirigida per un grup de coronels i tinents coronels des de la base que calia actuar amb l’esperança que el “sano pueblo español agradecido a Franco, fuese fiel a su legado“. Aquestes conspiracions eren tan notòries i majoritàries que gairebé mai havien de recórrer a la clandestinitat, si més no en les primeres etapes captatòries i conscienciadores.
L’època constituent va ser d’enorme efervescència tant a les casernes i sales de banderes com en el Congrés dels Diputats; tot i que no agradava ni el reconeixment de les nacionalitats, ni de la llibertat religiosa, ni el règim de llibertats en general, la manca de cohesió interna portà l’estament a pressionar, per tal de condicionar en aspectes concrets: els tribunals d’honor, l’objecció de consciència o la pena de mort i, per sobre de tot, l’autonomia militar que implicava el no sotmetiment de les forces armades a l’autoritat civil. L’autèntica diana de les protestes a les casernes fou el vicepresident per afers de la Defensa, el tinent general Gutiérrez Mellado, que hagué de suportar diversos i greus actes d’indisciplicina per part de comandaments militars no gens minoritaris. El més sonat i, molt ben explicat al llibre, és el que va tenir lloc el 17 de novembre de 1978 al Centre d’Instrucció de Marineria de Cartagena en presència de més de 800 alts càrrecs militars, tot coimcidint en les dates amb el desmantellament del primer intent conspirador mínimament organitzat, la que es coneix amb el nom d’Operació Galaxia.
Després d’aprovada la Constitució, l’ambient a les casernes, als casinos o a les sales de banderes era inflamat, no deixaven de maldir Suárez i el “Guti”, considerats traidors a l’honor. Però passar de les proclames a l’acció era una altra cosa. Calia un lideratge que no hi era, una alternativa política i un suport social inexistents. El primer intent va ser l’Operació Galaxia prevista per novembre de 1978 i encapçalada pel tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero Molina i pel capità d’infanteria, destinat a la policia nacional Ricardo Sáenz de Ynestrillas que tot i que no tenien cap estructura important planificada, pensaven que la pura acció seria l’encenall d’adhesions massives. Hi participaven tres oficials més que no van ser encausats. L’intent va quedar avortat per la delació d’un dels assistents a les reunions de planificació, ja que els serveis d’informació de l’exèrcit, totalment controlats pels franquistes “no tenien coneixement de la trama”. L’absoluta benevolència del consell de guerra del maig de 1980 va ser patètica.
Els militars colpistes del 23 F que van ser jutjats, el dia de l’inici del consell de guerra el febrer de 1982 (RTVE)
Ja des de finals de 1979 el cap de la Divisió Cuirassada Brunete general Luís Torres Rojas preparava un cop que implicava la seva divisió, la Brigada Paracaigudista i helicòpters. El seu objectiu era un govern militar que acabés amb les autonomies i el PCE, però les filtracions van arribar a la cúpula del Ministeri de Defensa; per tal d’evitar reaccions tèbies de la UCD, Juli Busquets, militar que havia estat membre de la UMD i diputat del PSC, filtrà tota la informació a la premsa. Torres Rojas va ser cessat i destinat a La Corunya; la resposta del govern va ser novament fluixa i condescendent. El llibre explica detalladament els plans del cop que Busquets va filtrar i que va publicar Diario 16. La resposta del món polític va ser una mena de síndrome d’Estocolm col·lectiva, ja que dirigents socialistes i fins i tot Santiago Carrillo es van afegir a la idea que tot era exagerat, que no n’hi havia per tant.
Per acabar el llibre es fa una molt correcta explicació de l’organització del cop d’estat del 23 F, de la campanya de la premsa ultra i conservadora (amb els diaris El Alcázar i El Imparcial al capdavant demanant un govern d’unitat comandat per un militar ja que la Pàtria s’enfonsava. Tant des de la UCD (en ple procés de descomposició) com des del PSOE o inclús el PCE, es feren reunions més o menys discretes amb el general Alfonso Armada per explorar el suport de la Corona a un govern provisional a l’estil De Gaulle. L’ambient era molt caldejat i nombrosos capitans generals exigien per escrit a Suárez un canvi total en la política interna i sobretot en la presumpta inconstitucionalitat de les autonomies catalana i basca. La sobtada dimissió de Suàrez (29 de gener de 1981) va ser una manera d’aturar el que des de diverses fonts militars s’estava preparant, però les trames no tenien aturador i Antonio Tejero el començà amb l’ocupació del Congrés el dia de la investidura del candidat Leopoldo Calvo Sotelo. Col·laborant amb el cop hi havia centenars de generals, caps i oficials disposats, tot i que finalment la majoria dubitativa no es va moure. El paper del rei (en aquest cas no va fer com el seu avi) va ser determinant. La majoria de militars que pensaven que el rei era al darrera o, si més no, consentia el cop es van veure desconcertats i no es van moure o van tornar a les casernes. L’autor explica molt extensament les conseqüències del cop i el paper claudicant del nou govern que quant a política militar va continuar actuant amb la mateixa por i inseguretat que els anteriors; això si, l’entrada del llavors tinent coronel Emilio Alonso Manglano de convicció democràtica al comandament del servei secret (el CESID), va permetre desarticular els futurs intents conspiratius que confluien amb una trama molt més estructurada i dirigida per coronels i també amb una gran part de comandaments implicats, en l’anomenada Operación Cervantes planificada per a la jornada de reflexió prèvia a les votacions del 28 d’octubre de 1982 que donaren la victoria als socialistes. Aquesta trama està molt detallada en el text, així com el desenllaç judicial que, igual que en cas del consell de guerra del 23 F, representà un fiasco per a la societat civil. L’arribada dels socialistes al poder i el nou ministre de Defensa Narcís Serra coincideixen amb les darreres alenades del desafiament militar durant la Transició.
L’Operació Cervantes: informació de premsa de l’època (La Voz de Galicia)
Un breu epileg explica els motius del final del problema militar a Espanya, tot i ser un col·lectiu profundament conservador (com és norma a la majoria de països de l’entorn) i com lentament les lleis, les noves mentalitats, la biologia que ha anat eliminant les restes del franquisme mes intenses, els nous programes d’ensenyament a les acadèmies militars, la incorporació a l’OTAN i les missions exteriors, tot això ha contribuït a que el militarisme, tal com s’ha descrit en aquest resum, estigui en hores baixes.
El llibre és escrit per Juan Carlos Losada, un historiador gallec, gran expert en història militar i prologat per Ángel Viñas. Es tracta d’una edició de Pasado & Presente l’any 2020, de 329 pàgines, incloent una bibliografia bàsica, un índex alfabètic i l’índex general. L’autor no inclou notes o una bibliografia més extensa amb justificacions de les cites, ja que això implicaria una extensió del text i no redundaria en la funció divulgativa que pretén. La lectura del text és molt amena, està molt ben escrit i el relat és continu, ben lligat, atrapa amb facilitat qui vulgui entendre la realitat política espanyola al llarg del segle XX. Fent meves les paraules d’Ángel Viñas, podria ser una lectura obligatòria per acabar d’entendre la historia del convuls segle XX a Espanya. Jo he trobat algunes llacunes que m’han sobtat i en cito dues. La primera és la Marxa Verda (1975) i el procés de descolonització del Sàhara Occidental on els militars van tenir un important paper. D’això no es diu res. El segon, en parlar de com els militars condicionaven el debat constitucional l’any 1978, no es fa cap referència a la manera com es va discutir i “pactar” l’article 2, aquell que inclou la frase “… indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles …”, potser no és important, però a mi, el fet de no esmentar-ho, m’ha sobtat.
Donat el gran esdeveniment i record, que va suposar l’avenç per la ciutat de Barcelona, tant en el terreny econòmic, laboral, cultural i tecnològic l’Exposició Universal de 1888, amb la remodelació i creixement de tota la zona del Parc de la Ciutadella, es projectà una nova exposició per a la urbanització i remodelació, d’una altra part de la ciutat. Consistia a donar accés a un lloc aïllat de Barcelona, amb motiu de promoure el creixement de la indústria d’energia elèctrica. En aquest cas era annexionar la Muntanya de Montjuïc.
Inauguració prevista per l’any 1917, amb el nom de l’Exposició d’Indústries Elèctriques.
Exposició d’Indústries Elèctriques Barcelona 1917
Exposició Universal Barcelona 1888
Per iniciar el projecte i com impulsors de l’Exposició, varen ser nomenats comissaris de l’organització l’any 1913: Josep Puig i Cadafalch, arquitecte i president de la Mancomunitat, que dimitirà dels seus càrrecs durant el pròxim cop d’estat; Francesc Cambó i Batlle, advocat, polític conservador, ministre del rei Alfonso XIII, i diputat a les Corts Republicanes; i Joan Pich i Pon regidor de l’Ajuntament de Barcelona, empresari del sector elèctric, i alcalde de Barcelona l’any 1935. D’aquest últim personatge, per mi desconegut, ha sigut el motiu perquè m’ha interessat efectuar la present ressenya.
Joan Pich i Pon (1878 Barcelona – 1937 París)
Curiós personatge. De família humil sense estudis i quasi analfabet, fou obrer i lampista de la creixent indústria elèctrica, protagonista de tot el canvi social que va representar el moviment obrer i laboral de l’època (la Canadenca 1919). Posteriorment, fa fortuna en aconseguir un important contracte municipal pel manteniment d’enllumenat de Barcelona. Propulsor de la indústria elèctrica a Catalunya i a la resta de l’estat, arribant a ser, també, propietari de diversos diaris i destacat polític.
Va assolir llocs importantíssims dins “de l’escala política”, gràcies als nomenaments a dit dels seus protectors polítics de Madrid. Es convertí en el personatge, que va ocupar més càrrecs polítics durant el “bienio negro”.
Regidor: 1905
Diputat: 1907-1911
De nou regidor: 1912-15
President de la Cambra de la Propietat Urbana: 1919
Fundador de la “Cooperativa de Fluido Electrico” (1920), juntament amb Josep Caralt i Santiago Güell, companyia que absorbeix l’any 1965 Hidroelèctrica de Catalunya.
És membre de l’assemblea nacional de la dictadura – 1927 / partícip del cop d’estat.
Iniciador de l’Exposició d’Indústries Elèctriques de Barcelona i posteriorment comissari de l’Exposició Internacional de Barcelona 1929.
Durant la República serà subsecretari de Marina: 1934.
Governador general de Catalunya, després dels fets d’octubre (06-10- 34)
I Alcalde accidental: de gener a octubre de 1935.
L’edifici Pich i Pon
El prestigiós arquitecte, i també, comissari de l’Exposició, Josep Puig i Cadafalch, dissenya i construeix la Casa Pich i Pon, edifici situat en el núm. 9 de la plaça de Catalunya, cantonada Rambla Catalunya (edifici que tots hem vist i a la vegada desconeixem de quins van ser els seus orígens i el seu propietari inicial). On els pisos intermedis i la planta baixa són espais i locals de lloguer. Ha sigut i és la seu de les més importants firmes i companyies estatals i estrangeres. Va ser la seu de Caja Madrid. Avui hi trobem el Consolat del Canadà i la marca Desigual, entre altres. La planta superior va ser l’habitatge del propietari industrial i polític Joan Pich. Edifici catalogat com a casa de bé cultural d’interès local.
L’any 1921 és construir el primer àtic modern. El senyor propietari va decidir, que la seva residència i pis més senyorial seria el situat a l’última planta de l’edifici, i no al pis Principal com era costum dels senyors de l’època. Va ser el pioner d’una nova visió de poder en l’habitatge, per viure en els pisos superiors, amb grans finestrals donant lluminositat i creant espais diàfans, que arribarien a ser els més cotitzats.
L’edifici, segurament, és el menys conegut de tota la plaça, però s’han fet visites d’aquest primer àtic senyorial de la ciutat, per a redescobrir la seva essència, resultant ser dels més interessants pels nous arquitectes i seguir les petjades del famós mestre, que evidentment veuen i gaudeixen de l’estil i de l’obra d’en Puig i Cadafalch dels anys vint.
L’edifici conjuga l’estil barroc de la porta d’entrada i de les construccions neoclàssiques dels dos templets que la coronen. Originàriament, varen ser tres els templets que la coronaven.
El tercer templet estava situat al costat del Gran Hotel Colon, seu del PSUC durant la Guerra Civil, que va desaparèixer, l’any 1948, a conseqüència de l’enderroc de l’hotel i de la construcció de l’edifici de la torre bancària de Banesto; actualment propietat d’Amancio Ortega (Zara), i llogat a la cadena hotelera Iberostar.
1922 amb els tres templets, també, amb el del costat de l’hotel Colon
Els altres dos templets, de la cantonada amb Rambla de Catalunya, també varen desaparèixer a finals dels anys 60, amb el porciolisme. Es diu que varen ser destruïts per posar-hi en el seu lloc anuncis publicitaris visibles des de tota la plaça.
A partir de mitjans dels anys 30 les façanes i terrats dels edificis, eren llocs idonis per exposar anuncis publicitaris lluminosos, sobretot els que estaven ben situats en llocs cèntrics i comercials, especialment els edificis de plaça Catalunya, tot degut a la gran explosió de l’Exposició, que era dirigida a la indústria elèctrica, que impulsaven la publicitat exterior amb grans rètols de llums de neó.
Avui, sols amb dos templets reconstruïts l’any 1982
Mort el dictador i recuperada la democràcia es van recuperar els dos templets, l’any 1982, el tercer que fregava l’edifici del costat no va ser reconstruït.
Anècdotes del Sr. Pich
Membre del Partit Radical, que va entrar en una forta crisi deguda als escàndols de corrupció, especulació i d’estraperlo. El Sr. Pich, és obligat a presentar la seva dimissió i exili. Situació que va dur a la desaparició del partit, tot just iniciar-se la Guerra Civil.
Conegut com l’alcalde dels “gazapos”. Va ser un veritable mestre, per cometre múltiples confusions en els seus discursos i presentacions públiques pronunciant celebres i “famoses frases”. Conegudes com a “pich i ponades”, errors garrafals esperpèntics, que difonia en les seves intervencions, disparant frases i metàfores sense cap mena de sentit ni de comprensió – (actualment, també, tenim més d’un d’aquests personatges polítics que encapçalen un veritable podi d’honor insuperable; deu ser qulecom endèmic dins del món de la política).
Les seves pífies varen ser més populars que els seus encerts polítics. Segons La Vanguardia, existeix un llibre, amb un extens recopilatori de les seves frases més famoses: “La divertida incultura”. La seva ignorància va ser molt coneguda; ell mateix en més d’una ocasió deia: “No se leer ni escribir y tampoco se firmar, pero sé hacer mucho dinero”.
L’any 1921 era un dels homes més rics de la ciutat, però com hem dit parlant era tot un “perla”. En ensenyar el seu palau, i voler presumir d’arquitecte i de casa, enfront l’alta burgesia barcelonina i sense amagar els seus orígens va deixar anar. “esta casa me ha costado un huevo”, davant l’estupefacció de les senyores, o va voler arreglar dient: “pero un huevo de la cara”. I en referir.se als punts de llums del sostre, es descriu com a: “puntos de luz genitales”. Als materials i de les parets insonores deia: “las paredes no tinenen malas condiciones acuáticas”.
Podia arribar a ser divertit, alhora esgotador i del tot incomprensible. Les “pich i ponades”, vistos els darreres debats polítics, no tenen res a envejar de les “bifias ni de las bofias, porque todos somos hermanofroditas y son del alcalde, el alcalde”.
Segons La Vanguardia, altres personatges famosos sense sortir de l’alcaldia de Barcelona coneguts per les seves frases eloqüents són: Pasqual Maragall i Joan Clos. També existeix la coincidència que amb ells tres, Barcelona es va fer gran i es va donar a conèixer a la resta del món. Van aconseguir tres grans esdeveniments per la ciutat: L’Exposició del 29, els Jocs Olímpics del 92 i el Fòrum de les Cultures del 2004.
L’Exposició del 29
L’any 1915, es presenten tres avantprojectes per remodelar i acostar Montjuïc a la ciutat, dirigits per tres grans arquitectes:
– Josep Puig i Cadafalch, serà l’encarregat de remodelar la part baixa de la muntanya. El sector Oficial i Nacional. Malauradament, Puig i Cadafalch només va poder realitzar l’estructura bàsica d’aquesta part baixa, pel fet que la dictadura va foragitar tot projecte innovador.
Columnes en construcció 1919
– Lluís Domènech i Montaner, efectuarà les obres de la part alta de la muntanya. La secció o sector Internacional.
Enric Sagnier i Villavecchia, es reserva les obres de Miramar, amb la remodelació del sector Marítim. Que finalment no és dura a terme, en el seu lloc es va construir instal·lacions d’equipaments diversos.
Projecte de Miramar
La primera idea fou un estudi dissenyat per Ildefons Cerdà, l’any 1872, per integrar la muntanya dins del nou Pla urbanístic de la ciutat.
Com ja hem comentat l’any 1913, el lloc escollit, finalment, és la muntanya de Montjuïc, descartant El Gran Bosc del Besòs, la Plaça de les Glòries, o la Barriada de Galvany.
Amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial de 1914, L’Exposició Internacional d’Indústries Elèctriques, es fa del tot inviable.
Aquesta iniciativa que va sorgir a instàncies de la Mancomunitat, se l’apropia el “gobierno”, per sortir del bloqueig econòmic existent, i poder resoldre infinitats de problemes d’ocupació laboral arreu “del Estado”. Aprova la viabilitat del projecte i reprèn la iniciativa a finals de la Gran Guerra… S’estima que varen arribar més de 200.000 emigrants, la majoria de Múrcia i Almeria. És quan s’inicia el barraquisme davant del front marítim de Montjuïc, Sant Andreu, al litoral del Poble Nou, Bon Pastor, Baró de Viver i a la Barceloneta.
Barraquisme, temps de repressió i racionament
En principi les obres finalitzen l’any 1923, però “el golpe de estado de Miguel Primo de Rivera” del mes setembre, en plena i nefasta instauració de la “dictadura” es tornarà a capar l’esdeveniment i es proposa la seva inauguració pel 12 d’octubre de 1926 (???).
Finalment, es farà coincidir la inauguració amb “La Exposición Iberoamericana de Sevilla” l’any 1929, amb el nom d’“Exposició Internacional de Barcelona”.
Com a dada curiosa: durant la celebració dels XXV Jocs Olímpics de Barcelona 92, també es fa coincidir conjuntament amb: “La Exposición Universal de Sevilla 92”…(???)
El nou règim elimina qualsevol signe d’identitat catalana i va espanyolitzar-ho tot.
Canvia el nom del recinte Iberona, en homenatge als ibers i de la unió de les paraules Ibèria i Barcelona, pel de “Pueblo Español”.
Iberona en construcció
També es va canviar el nom de la “Plaza de España”. Inicialment, quan Josep Maria Jujol, construeix la font al centre de la plaça, es proposa el nom de: Plaça de la Font dels Tres Mars en homenatge als tres mars que envoltant la península.
La font l’any 1929
L’avinguda d’Amèrica, que anava des de les Torres Venecianes, a l’inici de la plaça d’Espanya fins a les Quatre Columnes jòniques de Cadafalch, també canvia de nom pel de “Avenida de la reina Maria Cristina”.
1929 – Palau Nacional – Avd. Amèrica – sense les Quatre Barres
L’any 1928 enderroquen les Quatre Columnes de Puig i Cadafalch (que simbolitzen les Quatre Barres de la Senyera Catalana), on si construeix la Font Màgica de Carles Buïgas i Sans. Fins a l’any 2010 no foren reconstruïdes i ubicades, de nou, a pocs metres del seu lloc original, com a recuperació i símbol d’Identitat Nacional Catalana.
1928
L’Enderroc
En tot aquest “merder”, i el cop d’estat de l’any 1923, es va reorganitzar l’exposició, amb tres noves temàtiques: Indústria, Esports i l’Art. Deixant de banda el tema original de les elèctriques.
Puig i Cadafalch va ser apartat del projecte per ser el President de la Mancomunitat, per les seves idees i vinculacions a altres organitzacions catalanes. Va ser substituït pel “marquès de Foronda – grande de España por ejercicio y servitud al rey Alfonso XIII”, com a organitzador, i Pere Domènec i Roura com a mestre d’obres i arquitecte.
Amb el temps, Franco fins i tot va arribar a inhabilitar Puig i Cadafalch com a arquitecte…
Llocs a tenir present durant la inauguració:
Palau Nacional: Una de les icones del “skyline” de la Ciutat comtal, sens dubte, és el Palau Nacional amb els feixos de nou potents reflectors de llums, instal·lats a la galeria perimetral de la Sala Oval visibles des de qualsevol punt de la ciutat. Nou són el nombre de focus escollits, tants com lletres té la ciutat de Barcelona, acompanyats, per la Font Màgica, dissenyada per un jove enginyer barceloní Carles Buïgas, que va aconseguir meravellar a tot el món.
La Foixarda: Parc d’atraccions situat darrere del Poble Espanyol, que es va desmuntar i tancar en finalitzar l’exposició. Gràcies a l’èxit obtingut, el novembre del 29 es va fer l’estudi per la construcció d’un parc d’atraccions permanent, aprofitant les instal·lacions i la bona acollida de visitants de l’Expo, com a reclam turístic.
La Foixarda
Maricel Park: L’Exposició Universal va tancar les portes a principis de l’any 1930 i el 14 de juliol de 1930, s’inaugura el nou parc permanent, entre Miramar i l’estació del funicular amb el nom de Maricel-Park, de més de 75.000 m2. Amb les atraccions més modernes de l’època, tobogans, muntanya russa, cascades, restaurants, pista de gel, sales per a grans festes i activitats artístiques, combats de boxa, balls i tota mena d’actuacions dels artistes més famosos del moment.
El 1936, en esclatar la “guerra incivil”, i a conseqüència dels bombardejos de l’any 37, es va decidir tancar-lo, pel risc que suposava. Desgraciadament en finalitzar la guerra, va esdevenir un gran deteriorament de la zona i la proliferació del barraquisme no va donar lloc, mai més, a la seva reobertura. Però va ser el precedent per obrir un nou parc l’any 1966.
Park Maricel – 1930
Encanyonant a la Ciutat
El castell es va construir no per defensar els atacs enemics invasors d’altres contornades estrangeres o nacionals, sinó per controlar i reprimir la mateixa ciutat de Barcelona de les seves revoltes o demandes internes.
El primer fortí, en forma de quadrilàter de pedra i fang es va construir sota les ordres de Felipe IV, l’any 1640.
1714
Un altre Felipe, el V, ordena construir la “ciudadela militar”- 1715/16, on avui coneixem com a Parc de la Ciutadella, i també reconstruir el Castell de Montjuïc, per controlar la ciutat, després de la derrota de l’Onze de Setembre de 1714.
Malauradament, el Castell ha sigut, testimoni de constants escarnis, repressions, revoltes, tortures i afusellaments, amb milers de víctimes i de màrtirs, molts d’ells els tenim incrustats a la retina. Amb judicis i tribunals militars arbitraris, partidistes plens d’odi i d’irregularitats. S’han sol·licitat moltíssimes revisions d’aquests judicis sumaríssims. “El estado” i els “diversos gobiernos”, per negligència o estupidesa han confós la llibertat del pensament innat del seny i del dret d’oposició, amb l’acusatori crim de “maltractar la famosa unidaz”.
Els casos més flagrants han sigut el del pedagog Francesc Ferrer i Guardia (13 d’octubre de 1909), i el del president màrtir Lluís Companys i Jover (15 d’octubre de 1940), sense oblidar que en aquest escabrós indret, tan sols en època franquista, es varen executar a més de 4.000 presos republicans i catalanistes… Fins a l’any 1960 va ser presó militar.
El Fossar avui
1940
Documentació:
Enciclopedia.cat / notes de premsa La Vanguardia.com / Institut d’Estudis Catalans / Dossiers de premsa de l’Ajuntament de Barcelona / Recuperar Montjuïc/ La Barcelona de antes /Barcelofilia / Altres Barcelones / Barcelona Memory…
Fotografies: pròpies i visites / Arxiu fotogràfic / la Barcelona desapareguda /Arxiu fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya.
Banksy, pseudònim d’un artista de Bristol, sense identitat. Es tracta d’un dibuixant i dissenyador de l’art de carrer, del grafiti cultural innovador, revolucionari, amb molta càrrega social…
El seu treball són crítiques o sàtires, envers la cultura, la política, les ètnies, la moralitat, la religió, el militarisme, el capitalisme… en mig d’escenes amb un cert punt irònic i de crítica negra; imatges del dia a dia de la nostra societat i les seves males praxis.
El seu anonimat fa sospitar de diversos autors que poden coincidir amb la seva expressió artística, però que no s’ha acabat mai de desvelar.
Moltes de les seves obres han aconseguit preus esfereïdors en subhastes de millers de lliures, tot i ser grafitis i cartells pintats en parets i murs, llocs lluny de poder ser traslladats.
Existeixen infinitat d’anècdotes curioses inversemblants, del tot surrealistes. Concretes en el seu entorn; d’un caràcter especial per la seva ubicació i localització. Es vigila la seva destrucció i vulnerabilitat. A hores d’ara es blinda la seva conservació, restauració i manteniment. Malauradament no sempre s’assoleix.
Dona també lloc a especulacions, fakes i anècdotes de tota mena que envolten tot el seu moviment, raonament i doble visió de la seva interpretació -no se sap si és millor estar fora o a dins-. Tot i que augmenta la seva popularitat, publicitat, admiració i grandesa. Ha creat un nou moviment cultural, provocador, enigmàtic, irònic i sarcàstic que s’està estenent arreu. I és proposta de reclam.
Exposa i denuncia les condicions de vida dels camps de refugiats; les violacions dels drets humans.
La imatge de dos enamorats abraçats, a punt de fer-se un petó, que semblen més interessats en els seus mòbils que amb les seves persones. Símbol de l’opressió que exerceixen les noves tecnologies envers compartir sentiments. Denuncia que la tendresa i les relacions humanes, avui, no són possibles. La dependència tecnològica mostra que la hiperconnectivitat ha de ser instantània i immediata, on no hi ha lloc per assaborir la proximitat i el contacte personal humà.
La imatge enfurismada del Papa irritat que acaba de guanyar l’Oscar, es pot fer miques amb molta facilitat de com tot un símbol de la pau i de l’amor; dura crítica al Vaticà.
Escenes, com la d’un pallasso – un personatge que inspira innocència i confiança – amb pistoles pot esdevenir una imatge de violència i destrucció.
Hi ha representacions en homenatges a víctimes i a supervivents d’atemptats terroristes; dels sofriments a conseqüència de naufragis dels migrants i dels milers d’éssers retinguts en camps de refugiats.
Escenes de militars i de policies, amb el dit del cor aixecat, fent-se un petó, o esnifant.
De la por suscitada per la bomba atòmica durant la guerra freda, i de les seves conseqüències en diverses generacions d’infants.
Pintades com:“If graffiti changed antthing- it would be illegal”, o
“Sols els Papes, i els prínceps tenen els diners per pagar-se els seus retrats”.
Molts dels grafitis són vandalitzats, prohibits per les autoritats, o tapades per considerar-les obscenes, i altres traslladades maó a maó per no ser destruïdes.
Acostuma a pintar en murs, o escenaris estratègics, modulant l’espai com a relleu, donant un sentit de profunditat. Creant un fort impacte en la nostra retina. Imatges de sofriment, angoixa, injustícia, poder, obtenint un còctel de sensacions, sensibilitats i de vibracions inconformistes i transgressores.
No només sublima la seva creació sinó també, la reforça visualment, com la imatge del soldat de la reina pixant en una cantonada, on la postura de l’autoritat queda del tot desvirtuada i vulnerada.
La seva obsessió i recreació de les rates, transformades en elegants executius moderns i agressius.
L’increïble i famosa obra de barreja de violència revolucionària i de pacifisme, del manifestant que subjecta un ram de flors com si fos un còctel mólotov per llançar-lo. Segurament és la seva obra més punyent, que ens convida a reflexionar envers el nostre comportament violent innat que hi ha en tot ésser humà i que a la vegada ens convida a mantenir una certa esperança, en aquesta societat constant de lluita, pels drets humans i per la pau al món.
La burla constant, de cara als líders polítics i econòmics mundials i dels seus discursos vuits de continguts. Com el grafiti aparegut en un camp de refugiats, de l’emblemàtic Steve Jobs, recordant a la societat el seu origen sirià, desplaçat com un migrant més, amb un Macintosh vell.
Steve Jobs
Imatges entranyables, i plenes de tendresa, que descol·locant a l’espectador. També busca a la vegada sensacions de calma i de dubtes, no sabem si la nena està deixant anar el globus o intenta recuperar-lo.
L’artista ens invita a reflexionar en cada una de les seves obres.
La imatge del metge auscultant la icona del cor de la ciutat de: “I love NY”, per veure si encara batega, o no…
L’escena d’una càmera i una flor, que ens mostra la manera de com captar la seva bellesa, tot i que el càmera acaba arrancant la flor per poder-la filmà.
La critica a la guerra del pacífic, amb la col·locació de la bandera americana, damunt d’un cotxe atrotinat, en contra l’atrocitat de la batalla d’Iwo Jima, indicant la hipocresia de la infinitat de guerres que Amèrica ha lliurat a l’estranger.
El natiu indi americà, lamentant-se de la desgràcia que va portar l’home blanc, imatge que va ser tapada per un altre grafit.
La fotografia terrible de Kim Phuc, la nena vietnamita de 9 anys; és l’atac flagrant de Banksy a la política internacional i ocupació militar dels Estats Units, on Mickey Mouse i Ronald McDonals donant la mà alegrement a la petita amb la seva expressió del màxim horror de la guerra.
L’home amb un ram de flors vermelles, esperant en va, davant d’un club nocturn, la sortida d’una ballarina. Dos soldats super armats i preparats pel combat, pintant el símbol de la pau en una paret, simbolitzant les guerres que s’han desencadenat en aquests dos últims segles en nom de la pau i de la democràcia.
La crítica de l’habitació d’hotel davant el mur de Berlín, entre un policia israelià i un manifestant palestí, que no es poden barallar d’altra manera, que no fos amb una lluita de coixins.
L’escorcoll que fa una nena a un soldat israelià posat de cara la paret al mur de les lamentacions. La nena que intenta resguardar.se de la pluja sota un paraigua, i resulta que l’origen de la pluja està dins del paraigua.
Aquest any han aparegut uns set grafits en murs i parets de ciutats d’Ucraïna, tota una al·legoria al triomf sobre les ruïnes, com la de la gimnasta pintada en el mur d’un edifici destruït per un bombardeig rus en la ciutat de Borodyanka; o la del nen que fa una clau de judo, al personatge que representa ser el president Putin.
Imatges d’una Ucraïna, com a símbol d’esperança.
Putin derrotat
Hi ha reclams perquè l’activista amb els seus grafits, intenti irrompre a ciutats o poblacions, on encara no hi ha intervingut, per dur a terme el seu missatge i moviment crític representat en una paret adient.
Existeix un moviment cívicocultural, per intentar que al poble del Ferrol, a través de mitjans estrangers, es faci un treball de mofa del dictador, com a primera obra a realitzar dins de l’estat espanyol.
Es diu que va aparèixer la figura de “dos guardies civiles” morrejant-se, semblant a l’existent dels dos “bobbies”.
També es diu que va pintar diversos grafits en un dels murs de Zoo de Barcelona, que varen ser esborrats ràpidament.
Tot és vàlid per a captar més adeptes i simpatitzants d’aquest moviment cultural de repulsa i protesta mundial.
La famosa “Girl With Balloon”, s’autodestrueix després de la subhasta, per més d’un milió de lliures en “Sotheby’s”, pel triple del previst i sent el record de l’artista. El mateix Banksy va passar per Instagram el moment on la tela o pintura és destruït a través d’una trituradora de paper instal·lada en la part inferior del marc… posteriorment s’han subhastat altres obres per quantitats exorbitants (11 milions d’euros).
En una altra ocasió,“Banksy” disfressat, s’ha introduït en un famós museu per penjar-hi algunes de les seves obres provocadores, de manera clandestina com a símbol de rebel·lia i de protesta.
Ha sortit com a caricatura i “mofa” en la sèrie dels “Simpson”, dient: “ no debo escribir y pintar en las paredes…”.
L’èxit està servit…
Documentació i fotografies: realitzades durant la visita efectuada al Museu “Espai Trafalgar” del carrer Trafalgar, 34 de Barcelona:
“The Art of Protest”, gran mostra internacional de les obres del controvertit Banksy, d’identitat desconeguda.
Exposició de més de 130 obres, del mestre dels carrers, convertit en un artista de fama mundial, que no ens deixarà indiferents.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.