Primo de Rivera

Aquest important personatge de la història espanyola del segle XX, ha estat poc estudiat ja que esdeveniments històrics posteriors a la seva vida l’han relegat a una posició secundària, no justificada historiogràficament, ja que el seu rol és molt important en el desenllaç de la Restauració i en el posterior adveniment de la llarga dictadura franquista. Una part important dels historiadors, fins i tot contemporanis, el defineixen com un bon home, franc, obert, senzill, (campechano que diuen en castellà) impulsor d’una dictadura paternalista, bon gestor econòmic, allunyat del feixisme italià. Les investigacions més recents, entre les quals el present llibre, el descriuen d’una manera oposada: un dictador ambiciós, sense escrúpols, que va regir un règim en extrem nacionalista, repressiu de manera semblant a la resta de dictadures europees dels anys vint i trenta i proper al feixisme, del qual begué ideologia durant els anys de durada de la seva personal dictadura.

Miguel Primo de Rivera y Orbaneja (1870 – 1930) creà un règim dictatorial, autoritari, ultranacionalista espanyol, monàrquic i catòlic, de caire regeneracionista. Primo va arribar a la conclusió que l’exèrcit estava obligat a salvar Espanya dels seus enemics interiors amb la complicitat, això si, d’un rei que posà la Corona en joc en un moment de màxima descomposició del règim restauracionista, incapaç de donar resposta als reptes socials, econòmics i polítics que s’aguditzaven en acabar la Gran Guerra. No és cert que la Dictadura de Primo fos un règim net de sang: al dictador no li tremolà la mà en utilitzar gasos verinosos en accions massives contra la població civil rifenya en la guerra colonial del Marroc, ni en assassinar de manera sumaria molts anarquistes que condicionaven el seu model social; les detencions i empresonaments indiscriminats foren quotidians durant els anys de la Dictadura. El general creà un règim populista, de fet es pot considerar com un precursor del populisme de dretes a l’Europa d’entreguerres. Utilitzà la política de masses per intentar forçar la nacionalització del poble des dels principis polítics definits en les primeres línies d’aquest paràgraf. L’experiència va ser un nyap, i el que es va aconseguir va ser tot el contrari, és a dir, la republicanització progressiva de bona part de la classe política i de les classes mitjanes i populars. Primo va ser un propagandista, en el sentit d’intentar, mitjançant l’ús de la propaganda, forjar el sentiment nacional, catòlic i autoritari del poble, utilitzant la mentida, de manera compulsiva i sense cap aturador per tal d’aconseguir les finalitats polítiques que l’interessaven.

En el primer capítol (La forja de un rebelde sin causa, 1870 – 1920) s’estudia la vida de Primo que neix a Jerez de la Frontera en una família de terratinents. El jove comença la carrera militar que avançarà a l’ombra del seu oncle Fernando Primo de Rivera y Sobremonte (1831 – 1921) influent militar de la Restauració que acompanyarà i afavorirà el nostre protagonista al llarg de la seva carrera militar (i política). Durant la seva joventut iniciarà els seus problemes amb el joc d’apostes, la beguda i les dones; també coneixerà la seva dona (Casilda Saenz de Heredia) amb la que tindrà sis fills i que morirà en el darrer part, deixant un corrió de nens petits a càrrec de les dones de la família i sobre els quals, l’interès de Primo va ser relatiu i distant.

_{Retrat del tinent Miguel Primo de Rivera y Orbaneja als 23 anys d’edat (wikipedia.org) El jove heroi: dibuix del jove tinent defensant el Fuerte de las Cabrerizas Altas de Melilla el 28 d’octubre de 1893 (lavanguardia.com) Fernando Primo de Rivera, l’oncle afavoridor i conductor de la vida i la carrera de Miguel Primo de Rivera (wikipedia.org)}

En el segon capítol (La forja de un golpista, 1920 – 1923) descriu els anys clau del nostre general a les Capitanies Generals de València i Barcelona, quan comença a experimentar la repressió total, via assassinats extrajudicials d’anarquistes i el paper de Sometent en aquesta repressió. En aquest ambient de violència contra els anarquistes, es fraguaren els plans colpistes del militar, així com les complicitats amb les elits, els catalanistes de dreta, els industrials, importants sectors de les classes mitjanes: a cadascú hi havia, per part de Primo, un missatge d’identificació amb uns objectius aparentment comuns. Tothom li donava suport perquè per a cadascú hi havia una aparent coincidència. El personatge ambiciós i mentider va aflorar aquí per tal d’aconseguir els seus objectius. El 13 de setembre Primo fa un pronunciament a Barcelona, bastant mal preparat, i que triomfà en el moment que Alfons XIII (s’ho va pensar uns dies), donà el seu suport.

_{Primo de Rivera, el rei Alfons XIII i els membres del Directori Militar l’any 1923 (lavanguardia.com) El rei i el dictador després del seu nomenament el setembre de 1923 (wikipedia.org) Martinez Anido, la mà dreta del dictador, en el centre de la imatge. A la dreta el dictador i a l’esquerra José Calvo Sotelo, el seu ministre d’hisenda durant el Directori Civil (lavanguardia.com)}

El capítol tercer (El Directorio militar, 1923 – 1925) descriu la repressió que ell i la seva mà dreta, el general Severiano Martínez Anido (1862 – 1938), tristament famós pel seu paper organitzador dels Sindicats Lliures i la llei de fugues durant el pistolerisme barceloní, van fer contra tots els opositors, tot situant el Somatent sota el control de l’exèrcit i publicant el Decret contra el separatisme (18 de setembre de 1923) que refredà de seguida els ànims dels catalanistes de la Lliga que li havien donat suport. És també l’època de la “pacificació” del Protectorat marroquí i la reconversió de Primo en relació a les colònies africanes, ja que passarà de ser favorable a deixar la colònia a convertir-se en un aferrissat partidari de continuar l’aventura colonial. El Directori establirà una lluita poc convincent i efectiva i molt populista contra el caciquisme i contra la corrupció

_{El Directori Civil el desembre de 1925: En primera fila, d’esquerra a dreta, José Yanguas (Estat), José Calvo Sotelo (Hisenda), Severiano Martínez Anido (Governació), Miguel Primo de Rivera (president), Galo Ponte (Gràcia i Justícia), Honorio Cornejo (Marina) i Eduardo Aunós (Treball) (wikipedia.org)}

El capítol 4 (El Directorio Civil, 1925 – 1930) és la segona etapa de la Dictadura, quan Primo intenta institucionalitzar el règim amb un partit únic, la Union Patriótica (UP) a imatge del Partit Nacional Feixista, la creació de la Asamblea Nacional, primera cambra corporativa de l’Europa del segle XX, una inversió sense precedents en obra pública, la formació de monopolis estatals, (CAMPSA, Telefònica,…); tot això implicava una expansió estatal desconeguda que, unit a la manca de controls i el despotisme i arbitrarietat amb que dirigia l’estat, convertiren la Dictadura en un règim profundament corrupte: tothom, des d’el dicador en avall estava implicat en pràctiques il·legals.

El següent capítol (Caudillo nacional. Propaganda, culto al líder y masculinidades) analitza com el dictador construeix una imatge mesiànica i paternalista d’ell i del seu règim, utilitzant eines de propaganda de masses desconegudes fins el moment, tot plegat presentant l’exercici absolut del poder com un sacrifici per Espanya i apel·lant a l’amor del poble. En aquest marc mental de tutela del poble, es poden trobar exercicis de cinisme personal com era la prohibició (moralment justificada) de les apostes en els jocs d’atzar quan ell mateix va continuar apostant perdent sumes ingents de diners en timbes privades durant tota la Dictadura, sense que això li plantegés cap dilema moral. La premsa primoriverista associava a Primo la seva actitud de bon pare de familia catòlic i la rellevància de la virilitat militar per tal de restaurar una “masculinitat nacional” que s’estava perdent en la dècada dels vint. El rol de líder caballerós i romàntic contrastava amb la seva doble moral que s’evidencià en molts moments del seu règim.

_{Primo de Rivera amb els seus cinc fills: Miguel, José Antonio i Fernando i a sota Carmen i Pilar assegudes amb la tieta Maria Jesús, germana del general que va cuidar dels nens en morir la mare l’any 1908 (Diario de Jerez) La Caoba és el sobrenom amb el qual es coneixia una prostituta andalusa de Madrid addicta a la cocaïna en els anys vint. Es va fer públicament coneguda quan va ser detinguda en 1924 per tràfic de drogues per a després ser posada en llibertat per ordre directa del dictador Miguel Primo de Rivera, amb qui mantenia relacions. L’escàndol va ser sonat (blog de Vladimir Merino)}

El sisè capítol (La nacionalización de masas) analitza l’extensa i intensa campanya de nacionalització, acompanyada de la repressió dels considerats enemics màxims, que no únics, de l’espanyolisme: els anarquistes i els catalanistes. En la campanya utilitzà tots els recursos de control polític que disposava: els governadors civils, els delegats governatius, el propi partit (UP), el Sometent Nacional, amb l’objectiu de crear un nou espanyol amant acrític d’una Espanya triomfant i mel·liflua i obedient total dels seus governants. Això superarria la lluita de classes i portaria els bons espanyols a una convergència nacional positiva. Com s’ha esmentat més amunt l’experiment fou un rotund fracàs.

_{Cartells de l’Exposició Ibero-americana de Sevilla i de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929: Apoteosi propagandística i mostra de la decadència econòmica del règim}

El penúltim capítol (Caída y muerte de un dictador) explica i analitza els esdeveniments polítics, econòmics i socials que van conduir al final de l’experiment dictatorial. La pèrdua progressiva del suport dels diferents sectors socials que havien recolzat l’establiment de la Dictadura, el continu distanciament entre Primo i el rei Alfons XIII, les tensions creixents amb sectors de l’exèrcit conduiren la dictadura primoriverista a un carreró sense sortida. Les dificultats eonòmiques foren un dels factors desencadenants de la caiguda: una política monetarista totalment errònia que conduí a l’enfosament internacional de la pesseta, amb un dèficit públic desbocat i una dificultat creixent per trobar finançament. Les tensions polítiques portaren a intents insurreccionals al llarg dels sis anys de règim, sempre desarticulats amb prou eficàcia repressiva, però amb costos polítics: la Sanjuanada (intent de cop militar del 24 de juny de 1926, l’intent de sublevació a Prats de Molló de novembre de 1926 preparat per Francesc Macià (1859 – 1933) o l’intent de cop d’estat de gener de 1929 protagonitzat pel polític conservador José Sánchez Guerra (1859 – 1935). Abandonat pel rei i frustrat un darrer intent de plebiscitar la seva continuïtat entre els principals comandaments militars, Primo de Rivera partí a l’exili a París l’1 de febrer de 1930. Amb una salut molt precària, malalt de diabetis i fent cas omís als metges, que li recomanaven un canvi d’estil de vida, Primo morí a París el 16 de març de 1930.

_{Imatge oficial de Miguel Primo de Rivera (wikipedia.org) Mussolini amb el dictador. L’estudi historiogràfic de la relació del primoriverisme i el feixisme és objecte de polèmica, encara avui dia (alamy.es)}

El darrer capitol del llibre (¿Qué ha pasado aquí?) és una revisió historiogràfica i de la memòria del dictador i del seu règim. La figura i la seva memòria i el seu tractament ha anat variant al llarg dels anys i en funció de l’enfocament historiogràfic (conservador, progressista, etc.) o del context polític del moment. Es fa un repàs de tot això, molt interessant. També hom parla del tractament mediàtic, televisiu, a través de pel·lícules o sèries en les quals de manera directa o a través del context històric es retrata el general, el seu règim o la seva època.

_{Estàtua eqüestre de Miguel Primo de Rivera situada a la plaça de l’Arenal de Jerez de la Frontera i vandalitzada amb pintura vermella. El debat sobre si s’ha de sotmetre o no a la Llei de Memòria Històrica continua a l’actualitat (Diario de Jerez)}

El total dels vuit capítols del llibre són 300 pàgines, a les que segueixen els agraïments, les notes, les fonts consultades, la bibliografia i un índex onomàstic fins el total de 413 pàgines que configuren l’obra completa. El llibre d’Editorial Crítica es va publicar a Barcelona l’octubre de 2022.

Alejandro Quiroga Fernández de Soto és investigador Sènior Beatriz Galindo a la Universitat Complutense de Madrid i reader en Història d’Espanya a la Newcastle University del Regne Unit. Doctor en Ciències Polítiques per la London School of Economics and Political Science, ha estat professor d’Història i Polítiques al King’s College London, London School of Economics, Royal Holloway i University of Nottingham. L’any 2005 va obtenir la plaça de professor titular a la Newcastle University i el 2008 el lloc de reader en Història d’Espanya a la mateixa universitat. Entre 2011 i 2016 va ser Investigador Ramón y Cajal a la Universitat d’Alcalá. Els seus treballs se centren en l’estudi dels nacionalismes i les identitats nacionals a l’Espanya dels segles XX i XXI.