L’ Alzina del Passeig de Gràcia

Les ciutats tenen racons del tot ignorats, que els mateixos conciutadans desconeixem i que ens passen del tot desapercebuts. El nostre dia a dia ens absorbeix i Barcelona no és menys. Racons que amaguen i atresoren grans històries i que des de fa uns anys tracto de descobrir. L’alzina de Mossèn Cinto Verdaguer és un d’ells.

A pocs metres del Palau Robert, en ple passeig de Gràcia, hi ha una Alzina centenària immortalitzada per Jacint Verdaguer, amb una petita placa a terra, on consta un petit fragment del poema, que ens recorda per què de la seva existència.

La seva història és de molt abans, amb l’arrancada i la mort de la seva predecessora.

L’any 1903, amb creixement vertiginós de Barcelona, l’instal·lació de noves infraestructures i vies de comunicació, els camins rurals desapareixien sota l’asfalt i els camins de ferro. Neix el primer tramvia des de la Boqueria fins als Josepets de Gràcia.

Sota l’amenaça d’un nou creixement imparable i enmig de tot aquell enrenou, la ciutat sofreix un gran canvi en vies d’un nou modernisme.

Seria capaç de sobreviure al món canviant davant del seu destí ?… Mossèn Verdaguer va voler fer un crit d’auxili, l’any 1903, publicant a la Veu de Catalunya, una trista premonició. L’any 1908 l’arbre va morir, amb l’excusa  que estava malalta, i no víctima del creixement urbà de passeig.

Però gràcies al poema  i a les protestes de la ciutadania l’esperit de l’alzina va fer possible que en el seu lloc es plantés una de nova, ara ja centenària, i així redescobrir a tots els ciutadans l’entranyable història de la “Pubilla”, nom com es coneixia popularment, a l’alzina.

Es pot admirar, els panots d’Antoni Gaudí, un pèl enfosquides, que representant l’ombra de les fulles de l’arbre projectada a terra. La gent ens pensem, que són rajoles un pèl deteriorades, atès el seu enfosquiment.

El Passeig de Gràcia, era un antic camí rural, amb prats i horta. L’any 1821 es fa el primer projecte d’urbanització, per arribar fins al municipi independent de Gràcia per culpa de les epidèmies que patí Barcelona. El 1827, s’inaugura amb els seus 42 metres d’amplària, construin.se un nucli residencial de luxe per a la burgesia. Sent l’eix principal del projecte de la creació de l’Eixample, ideat per Ildefons Cerdà. Consolidant-se anys més tard, com el centre de construccions modernistes dels arquitectes Gaudí, Puig i Cadafalch, Domènech i Montaner o Sagnier.

……………………………………………………………………………

“T’han deixat enmig d’aquesta nova Barcelona per recordar-li que fou un prat.      ……  més, no t’enyores aquí tota sola?  No trobes a faltar a les teves germanes de l’altra banda de Collserola….

Pobra filla, com t’avindràs tu a la titànica moda ciutadana ?… Arbre muntanyenc, ja sabràs formar entre els arbres de viver ?…

…. tots aqueixos arbres són criats amb biberó, cap d’ells no beu, com tu, la llet i la força de la mamella de la mare terra, … i tu et resignaràs a abeurar-te, com ells, amb l’aigua  d’una manguera ?….

A tu no et convenen pas els aires pestilents de la ciutat…  Aquí sempre seràs una forastera…

Això de ser jove a cent anys, això de no envellir mai… els homes que van amunt i avall a la teva ombra, viuen de presa i corrents, i a vint-i-cinc anys ja són vells i a trenta són decrèpits….                                                                                                                                    

                                  Fragments del poema de Mossèn Cinto Verdaguer

………………………………………………………………………………………………………….

Gràcies al company del curs Passejades per Barcelona de Gaudir l’UB, Toni Tresc que ens va fer de guia i ciceró en una sortida “extraordinària” (22.05.23), preparada per ell mateix fruit de la seva gran afició, en referència als: “Arbres de carrer a BCN”, que ens va fer descobrir a tot el grup, la quantitat d’arbres que cohabiten entre nosaltres del tot ignorats.

El primer que vaig descobrir va ser “La Pubilla – l’Alzina de Mossèn Cinto”.

En l’article d’ “Històries de Barcelona: Memòries vestigis i curiositats” – de data 31 d’agost de 2022, ens diu:

“Així que ja ho sabeu. Si algun dia, caminant pel Passeig de Gràcia, passeu pel Palau Robert, busqueu l’Alzina. No la mireu de reüll, fixeu-vos.hi bé i recordareu que un dia Barcelona fou un prat. “