Categories
Llibres

El món de 1914

Edicions: Ela geminada

Comentari:

Són alguns dels més importants articles i textos recuperats, que es van publicar setmanes posteriors a la declaració de la I G.M., on la reinterpretació del seu caràcter pacifista no resulta tan eloqüent i senzilla.

Deixa entreveure certa consciència d’orgull germànic…

Descriu sensacions i sentiments (sobretot en “Viatge de retorn a Àustria”)  indubtablement germànics, carregats d’un espantós fervor prussià-patriòtic, on ens parla de la raça, de la importància de la llengua alemanya, de l’obedient i esforçat soldat imperial-prussià i de la unitat suprema de la nació alemanya. Tot això motivat, probablement, per l’excitació i el nerviosisme dels esdeveniments del moment. Aquí no hi ha res de la imatge pacifista i antibel.licista que coneixem a la seva extensa i posterior obra.

Comentaris d’Antoni Martí Monterde en el pròleg:

 Zwei… ZweigMemòries i oblits d’un europeu, on fa referència a notes i articles publicats del propi Zweig en el moment en què va esclatar la IGM:

“Les victòries alemanyes són magnífiques”- “S’anuncia una batalla gegantina al llarg de tota la frontera galitsiana”“Com envejo l’exaltació de Berlín”.  

També fa menció, d’una carta al seu amic Anton Kippenberg, datada el 18 d’octubre de 1914: “…el meu plaer més gran seria ser oficial d’aquest exèrcit i poder vèncer a França…”.

D’aquestes notes i escrits, sobretot en “Unes paraules sobre Alemanya”, s’assemblen moltíssim a allò que critica tant en les seves memòries com a febre bel.licista.

La gran ambigüitat que apareix en “El món insomne” o en “Als amics de l’estranger”, i en els escrits de dies i d’horitzons incendiaris en “La curació de Galítsia” i en “Dels dies de l’ofensiva alemanya a Galítsia”.

Per acabar conclou, que per entendre a S.Z., s’ha de llegir doblement a Zweig, tot Zweig, …. amb totes les seves contradiccions, les seves paradoxes i ambigüitats, perquè són les nostres, les de tots els europeus. Els seus llibres no remeten simplement a una Europa desapareguda, sinó a una Europa en autodestrucció constant….

Crítica del Confidencial:

“La mentira, retrato de una omisión histórica – El europeo universal y pacifista sufrió de un hoy nunca citado ardor que trató de esconder el resto de su vida. ¿Vergüenza u omisión de un esteta?”

Categories
Cinema i sèries

La cançó dels noms oblidats

Director:  François Girard

A inicis de la II GM, un prodigi de nen jueu de Varsòvia, és refugiat a una llar de Londres on es converteix en l’amic i germà adoptiu de la família d’acollida, que en tot moment serà recolzat i educat per seguir sent un virtuós del violí.

Després de trenta-cinc anys, sense notícies un de l’altre, el retrobament entre germans, ens donarà a conèixer el perquè de la situació… dels sentiments profunds, les ferides sofertes, la incomunicació, el pes de la religió, la solitud, el misticisme, les diferències culturals, l’enyorança i les angoixes acumulades sota les ferides que continuen obertes en memòria de les víctimes de l’Holocaust. Del per què un pot arrossegar un condemna de per vida per haver sobreviscut a tan brutal tragèdia, acabant per sempre marcant la vida dels dos germans adoptius.

Els dos personatges, Dovidl, el polonès i Martin, el britànic, estan interpretats per tres actors en les diferents etapes de la vida: infantesa, adolescència i maduresa. A l’última etapa són interpretats per Clive Owen i Tim Roth.

El títol de la pel.lícula és en record de les víctimes del camp d’extermini de Treblinka. Es reciten com si fos una oració en forma de cant, tots els noms de les persones que varen ser assassinades en aquell infern.

Els fets no se succeeixen de forma cronològica, és a dir no és un temps lineal, sinó que combina passat i present.

Es pot veure a Netflix i a Fimaffinity.

Categories
Cinema i sèries

L’excavació

Director: Simon Stone

Basada en la història real d’una troballa arqueològica, en la que s’entrellacen una subtrama romàntica, que juga amb els sentiments i les emocions de cada un dels seus protagonistes. La relació, que neix de l’amistat i o de la necessitat de connectar vides marcades per situacions dispars, on el director marca molt bé com mesura la relació entre els dos principals protagonistes. L’Edith i en Basil (Carey Mulligan I Ralph Fiennes), alhora barreja intel.ligentment la resta de personatges, en situacions i vivències que no tenen cap correlació amb el tema principal de la pel.lícula. Juga amb les vides quotidianes i les emocions, exposant relacions i situacions desiguals i ens situa en els inicis de la II Guerra Mundial.

Es tracta d’una pel.lícula acceptable on aprofundeix amb gran subtilesa en la interpretació de tots els seus protagonistes, on cada un dels personatges han de “desenterrar o enterrar” quelcom d’ells mateixos.

Gran fotografia i vestuari.

Es pot veure a Netflix.

Categories
Llibres

Sempre han parlat per nosaltres

De Najat El Hachmi

Feminisme i identitat. Un manifest valent i necessari

Es la història i el rerefons profund de la religió, de l’origen i motius de portar el vel per part de les dones islàmiques, però sense oblidar que fa no tants anys a la nostra societat, a la nostra cultura, les dones havien de dur, obligatòriament, la mantellina en tots els actes religiosos.

En  tots els seus llibres explica històries de supervivència, l’adaptació al nou món, els desajustos constants que provoquen les contradiccions entre la fe i la llibertat. Són cent trenta pàgines que és devoren en un no res. No és una novel.la, és un cop de puny en tota la cara a l’actual societat patriarcal i masclista.

S’instrumentalitza en col.lectius feministes el “glamour” del vel, sent els únics beneficiaris els mascles.

S’han d’acabar en totes aquestes estupideses, que a més provoquen irritacions als ofesos radicals prohoms religiosos (de totes les religions), que reclamen i que a més fan bandera, de tenir una dona amb vel en un parlament, donen mostra de llibertat i democràcia, quan el que fan és  sotmetre a la dona en una grollera i falsa escenografia de submissió.

El relat de Najat, crec que ens mostra l’experiència viscuda en primera persona de la seva història, i que si més no ha de donar a les joves adolescents una nova visió a partir d’ara: “el que ningú, mai més, parli per elles”.

Ens parla de l’Islam, dins de les noves xarxes socials, del supremacisme radical islàmic, que es considera millor que altre. Ser musulmà és sempre ser millor en qualsevol lloc.

Del problema d’identitat dels immigrants musulmans, entre tradició i cultura o entre democràcia i igualtat, es tria tradició i cultura (la musulmana). Les dones estan doblament discriminades, xenofòbia musulmana, i pel fet de ser dona. No té llibertat, tampoc sexual, ni poder econòmic, ni social, ni de possessió, ni d’elecció de vestimenta.

El llibre és una reflexió de la idea social i un manifest personal. Enfoca molt bé el tema musulmà i la discriminació de la dona. Reduir la llibertat és un problema polític molt greu. El purisme i l’esnobisme d’esquerres, està del tot equivocat, el fet de voler portar a l’escola l’islam, també. L’escola pública ha de ser laica. El primer pas és que la religió s’ha de fer fora de l’escola, ha de desaparèixer de l’ensenyança obligatòria. No s’ha de permetre cap símbol religiós, dins de l’escola.

Enfrontar.se a la teva pròpia cultura, a la teva comunitat és molt difícil, en certa ocasió a Viladrau, en venir l’imam de Vic, varen obligar totes les dones marroquines a posar.se el vel, que és símbol de total submissió, i va dir: “ Mentre ells passegen el gos, nosaltres tenim fills. No hem de fer absolutament res. D’aquí a uns anys tindrem moltíssims més fills que ells, i la batalla la guanyarem nosaltres – l’Islam”. La força radicalitzada de l’Imam és brutal.

Les dretes i el masclisme està pujant de forma perillosa, i en part és gràcies a la immigració i la cultura musulmana i sud-americana.

L’autora manifesta: si em poso amb els homes he de semblar més racista que feminista, perquè he de mantenir la meva virginitat i formes, mentre que el meu germà no ha de fer.ho!. El feminisme és una lluita, és un problema de poder, una lluita d’igualtat. No hi ha discriminació més bèstia que la de gènere. Les normes no estan gens clares. Escoles que segreguen per sexe, la instauració i obligació del vel…etc.

La llibertat no es tria, el problema de gènere està molt arrelat dins de la societat occidental – la violència de gènera – No pot ser que les dones cobrin el 20% menys que els homes. Això passa per sobre de qualsevol construcció cultural. Qualsevol capitalisme té contradiccions fonamentals entre capital i treball. Opressió home/dona està entroncada en tota societat i continua sent una assignatura pendent. L’estat ha de ser molt clar en aquests temes, i s’ha de legislar des del principi, igual que les influències dels mitjans de comunicació, és l’abús de poder que va en totes direccions; les lleis han de ser molt clares, començant per les organitzacions sindicals.

Cultura, ideologia, identitat, perjudicis culturals, tradicions, concepció home-dona, masclisme original estructural…. És un efecte sols cultural?, o també econòmic?…. No forma part del mitjà de producció del sistema.

A l’Islam o a l’Àfrica negra, l’explotació d’esclaves sexuals és en l’àmbit particular, en l’àmbit familiar, no en l’àmbit públic – harems.

A Europa hi ha molta hipocresia,…. com que som més rics, som més demòcrates. A l’Islam el vel és explotació….. però i aquí ??… les sabates de taló què?.., i els llavis pintats?.

Existeixen infinitat de contradiccions culturals i de diferències de classe, els temes del socialisme, del feminisme, l’ecologia, etc… La protecció de les dones musulmanes…. Estan protegides de veritat ?, o estan protegides perquè són propietat ?.

No pot ser que qualsevol dret estigui controlat per un estat. Fins on s’han de respectar els costums culturals, religioses ancestrals ?… no poden existir indecisions polítiques.

Va existir l’islamisme progressista, però el finançament del terrorisme islàmic ha estat la causa de la reculada, juntament amb la hipocresia occidental, que ha fet possible aquest islamisme occidental. Molts musulmans al seu país, no anaven a la mesquita, i ara aquí són autèntics fidels islamistes.

Un molt valent manifest feminista.

Categories
Llibres

Petita crònica

L’any 1929, en ple ascens del nazisme es van publicar quatre narracions (- La col.lecció invisible, de 1925.  – Un episodi del llac de Ginebra, de 1919. – Leporella, de 1929. – El llibreter Mendel, de 1929.), breus que varen gaudir d’un èxit extraordinari. Amb evidents traces autobiogràfiques,que retraten el gran declivi d’un món caduc, que la Gran Guerra va fer desaparèixer. Són una autèntica crònica literària d’una Europa entre guerres.

És una Petita crònica d’una Alemanya derrotada, que amb el Tractat de Versalles, va donar peu a la finalització del Segon Reich, i donar el tret de sortida al catastròfic i terrorífic Tercer Reich, a causa de les importants concessions territorials i als pagaments de les fortes indemnitzacions econòmiques que el poble alemany va haver de suportar com a penyora i despesa de la Gran Guerra. Tractat que va ser totalment vilipendiat, als anys trenta per ja saben qui….

En “Un episodi del llac de Ginebra”, Zweig escriu: “¿Per què no m’han de deixar anar amb la meva dona, si els ho demano per l’amor de Crist?…. ¿Per què en van treure de casa, doncs? Deien que havia de defensar Rússia i el tsar. Però Rússia queda molt lluny i el tsar….”.

El crític i escriptor Xavier Serrahima ens diu: “Stefan Zweig ens reflecteix amb gran força tant l’absurditat de la guerra com el caràcter d’aquells que, per defensar el seu país, són enviats a l’altra banda del planeta, i abandonats a la seva sort, com una desferra inútil, quan ja no són necessaris”

Com ens diu l’escriptor, Antoni Martí Monterde, gran coneixedor i estudiós de Zweig, que “En el període d’entre guerres, és un declarat neutral i pacifista, que per encàrrec del ministre d’Afers Exteriors d’Àustria, dóna un seguit de conferències a Zuric, Berna, Basilea i Lucerna, per a mostrar al país neutral per antonomàsia que Àustria no participava de l’esperit  bel.licós d’Alemanya. És en aquest moment, a les acaballes de la Gran Guerra, quan Zweig comença a escriure les novel.les que anirà arredonint amb aquesta imatge de gran escriptor pacifista. Obres com Jeremies, El món de 1914, i Petita crònica”.

On continua dient: “El recull d’aquests quatre relats, són una mena d’autobiografia  profunda, en què s’estableix una relació negativa respecte al positiu que representen les seves grans memòries: El món d’ahir Memòries d’un europeu, redactades als anys quaranta i publicades pòstumament.”

“No va poder defugir de la Primera Guerra Mundial, al final tampoc no va poder eludir la Segona, ni els efectes del nazisme sobre la seva condició jueva, ja que el seu aristocratisme intel.lectual alemany no li estalviaria de veure cremar els seus llibres ni d’haver.se d’exiliar a Brasil, on es va acabar suïcidant”.

Aquests breus escrits ens confirmen la fama de pacifista i europeista de Zweig, que va representar, com pocs, la idea d’una Europa culturalment unida, així com va ser un fort activista social sent un dels primers escriptors que protestaren contra la intervenció d’Alemanya en la Primera Guerra Mundial, escrivint sobre la crua realitat europea de tots aquells anys, fins a definir-se posteriorment com “no ari”.

L’antic món deixa pas a una nova realitat en la qual el llibreter de llibres vells és considerat com un “paràsit incòmode i inútil”.

“¿Per què vivim, si el vent esborra fins a l’última petjada que van deixant els nostres peus?” Pàg.111.

“..si els homes escriuen llibres, només és per poder unir-se als altres éssers humans més enllà del propi alè i, d’aquesta manera, defensar-se davant l’impecable antagonista de la vida: la caducitat i l’oblit” Pàg. 130.

Ens narra una sèrie de fets comuns, normals, corrents, però uns fets del tot importants, de i per a persones normals, discretes, de personatges inadvertits, perdedors….

Descriu uns relats que s’han de preservar i transmetre d’una generació a l’altre, que no han de caure en l’oblit.  Avui ho anomenen  “el rescat de la memòria històrica”. Preservar, protegir els esdeveniments pòstums. La història dels nostres predecessors, dels nostres orígens més pròxims i obtenir la immortalitat d’uns fets que nosaltres no hem viscut, però que si hem de transmetre…. amb totes les seves conseqüències.

Tal com va deixar escrit Josep Pla, referent al rescat de la memòria històrica, en el llibre “Fer.la petar”, en el capítol “per què sóc conservador”:

“L’element vital de la cultura és la memòria, sobretot la memòria històrica. L’home en estat natural no té memòria: és una criatura que viu davant de la naturalesa en una posició passiva.

La memòria és dolorosa, trista, amarga. El passat, els morts, els nostres morts, l’experiència transmesa, el testimoniatge d’altres vides, la palpitació d’altres vides, els seus afanys, glòries i misèries…. Mantenir el testimoni d’aquestes coses és cultura.

Per això es treballa tan frenèticament, per fer a cada moment taula rasa del passat.”

El seu suïcidi va representar la perduda d’un intel.lectual, extraordinàriament popular, que tenia clar que va deixar d’existir, en el moment en què va experimentar que el món, que l’envoltava estava perdut, i que no hi havia retorn possible al món anterior.

La seva vida va ser, en si mateixa, la pròpia història d’Europa.

Categories
Cinema i sèries

Las Uvas de la Ira

(The grapes of wrath)

Drama basat en la novel.la del mateix nom, guanyadora del premi Pulitzer, de Jhon Steinbeck – premi Nobel de Literatura – que la va escriure indignat per les condicions de les víctimes de la Gran Depressió, fervent valedor del pensament ecològic, crític amb el capitalisme i fent costat a les reformes del president Roosevelt, el New Deal, a favor de la classe treballadora, de la dignitat humana i dels drets civils. Obra molt polèmica i transgressora dins la seva època, escrita el 1939.  – Autor, també, de  Ratones y hombres, La perla i Al Este del Edén

John Steinbeck, Premi Nobel de Literatura de 1962, i el 1964 el president Lyndon B. Johnson, atorgà a l’escriptor la Medalla presidencial de la Llibertat.

Pel.lícula dirigida per John Ford el 1940 i interpretada per un jove Henry Fonda en el paper de Tom Joad – nominat a l’oscar al millor actor-.

La pel.lícula és d’un blanc i negre d’ombres molt fosques apocalíptiques, que terroritzant.

Emfatitzes i et submergeixes dins de la tragèdia, amb escenes molt llargues i lentes que t’impressionen, desanimant, i omplen de tristesa.

Els milers de persones que  travessant la famosa ruta 66, per efectuar  centenars de Kms. amb vells trastos atrotinats – avui en dia és la interestatal més famosa i turística del món – per arribar a la “tierra prometida”, que molts no veuran, i altres quedaran defraudats amb la impotència d’observar la  Gran maquinària capitalista i les brutals forces policials repressives.

Sinopsis:

Tom torna a casa després de quatre anys de presó, però la seva il.lusió per arribar es torna frustració, en veure abandonada totes les terres i cases. És el fill gran d’una família de parcers, que després de molts anys, la sequera ha destruït tots els camps de cultiu deixant-los improductius per a properes collites. Tots ells es veuen obligats a fugir, a emigrar a altres llocs per escapar de la fam, de la misèria i de la pobresa extrema.

Enfront tan desesperada situació, emprenen viatge a Califòrnia, on han sentit a dir que hi ha treball per a tothom i ben pagat. Durant el viatge, travessen infinitat de penúries, desgracies i sofriments.

                                         Resum i comentari:

Gran obra mestre de John Ford, de dues hores de durada, segurament és la pel.lícula que reflecteix millor el període de La Gran Depressió Americana, que va  des del 1929 fins a la II G.M. Ens mostra una desesperada i cruenta crònica social i econòmica durant els anys vint. Una vigorosa, lírica i a la vegada poètica, d’espectacular i brillant narrativa, on posa de manifest la figura del matriarcat, encarnada per la força i la tenacitat de la mare  (Jane Darwell, guanyadora d’un oscar, a la millor actriu de repartiment), per mantenir unida la família i la lluita per la supervivència. On es veu la colpidora escena on ha de deixar-ho tot, cremar tots els seus records i enterrar totes les seves il.lusions. Ens posa de manifest els lligams que envolten i mantenen unida la família, que es basen i sustenten en la figura de la mare.

El drama de la innocència perduda. El desastre ecològic. L’erosió i desertització de la terra. La perduda de la fe.

El tribunal dels Estats Units va acusar John Ford d’incitar i promulgar el comunisme per fer referències a les injustícies i reflecteix les grans diferències socials, que deien no ser certes, de la gent esbrellant.se per un maleït tros de pa sec, o per un miserable jornal per treballar i aconseguir unes monedes. Va instigar un gran debat referit als drets humans, també es va acusar el president Roosevelt de comunista, quan era tot el contrari. Com en moltes altres ocasions, la pel.lícula a Espanya no es va projectar fins a l’any 1982, en època de Felipe González. I això que parlava de la immigració interna d’un mateix país i no com avui en dia que les grans corrents migratoris són del Pròxim Orient i d’Àfrica.

És la tempesta perfecta, és conjugant elements de poder. Les sorprenents i dures imatges dels especuladors terratinents sense escrúpols que obliguen a deixar les terres. La miserable paga que oferien per recollir les fruites amb jornades interminables. On els desgraciats bracers es varen deixar la pell per a travessar la famosa Ruta 66 en cerca d’una millor vida, i que molts anys després els turistes i viatgers la recorren per plaer. Les antigues terres productives arrancades als indis, i donades als agricultors inexperts, que arrenquen les plantes autòctones, donant lloc a la falta d’humitat, provocant un canvi ecològic d’irremeiable desertització, obligant la gent a marxar i així especular. La crisi del diumenge negra 1935. Factors menyspreables de racisme, manca de solidaritat social. No es fa res per ajudar als camperols. La mala gestió dels governs, els interessos econòmics. L’elevada mortalitat infantil, fluctuacions dels preus, els salaris miserables….., lliga molt amb el present… els refugiats de Lesbos i els milers de naufragis i rescats de pàteres al  Mediterrani.

S’ha de mencionar a l’actor John Carradine en el paper de exreverend Casy, que ha deixat de creure en els romanços religiosos.

Ens mostra una altra imatge d’EAU, una altra Amèrica profunda, i no la terra promesa i d’oportunitats, que sempre ens han venut. Hi ha una altra Amèrica de terres molt allunyada de les costes marítimes molt més riques. El centre és molt pitjor, igual que la nostra meseta hispànica. EUA es debat entre el social i l’individualisme. El rebuig a l’immigrant, al desconegut, al pària, al foraster. Malauradament aquest fet social continua vigent avui en dia.

John Ford, utilitza un humor crític brutal, pitjor que l’humor britànic, el relat de la mort dels fills, que han mort feliços amb el ventre inflat. L’escena dels dos gasoliners, vestits de blanc immaculat, i dient “aquesta gent no és humana”… humor negre molt àcid, irònic, punyent.

 La lluita de l’home enfront l’estat tot poderós, que li preocupa més els morts que els vius. Estructures empresarials impersonals, no saps qui és el qui et fa fora de casa teva, de les teves terres de conreu, no saps qui és el propietari. És una pel.lícula d’una vigència actual impressionant. (avui, els fons immobiliaris, d’inversió, els call centers anònims, fons voltors, corporacions internacionals,…. marqui l’un, premi el tres… per seguir identifiquis amb el seu…. ).

El famós mite de la terra promesa. La figura de la mare pal de paller per preservar la unitat de la família. El mite del fill pròdig. La visió d’un canvi tecnològic aterridor, desesperant, aclaparador i de desesperança profunda…, el tractor, les potents màquines agrícoles, els bars i paradors de carreteres, els primers autoserveis, els grans moviments de població, dintre d’una societat que estava completament anquilosada.

El poder d’autocrítica de la societat nord-americana, sobresurt una vegada més. És una societat amb molts defectes, però ja voldríem tenir a Europa en general i a en particular a la nostra “Unidaz de España”  un poder tan crític  i alhora tan necessari i constructiu com el de la societat americana.

Pel.lícula molt recomanable, tant pels amants del cinema clàssic, com per a qualsevol altre ésser humà, perquè ens mostra les penúries i calamitats a les quals es veuen obligats la gent que ha d’emigrar a la recerca d’una millor vida, de les desigualtats, dels tractes vexatoris que s’han de suportar.

En la pel.lícula apareixen: la radicalització blanca, la música afro-americana, el “melting pot” (perquè una societat heterogènia es faci més homogènia), l’expulsió dels parcers de les terres, l’obligació d’emigrar en cerca de millors condicions de vida, les conseqüències de la Gran Depressió, el desastre del Dust Bowl (el desastre ecològic), la punyent travessa de la famosa ruta 66 (avui principal new tourist fashion route), el Crac del 29, el New Deal (la política intervencionista de F.D. Roosevelt), els parcers atrapats per les plagues, els campaments infrahumans dels desplaçats, l’explotació obrera, “els esquirols”, les vagues violentes, les segregacions dels forçosos immigrants, i com no les revoltes racials i els inicis dels moviments pels drets civils…

– “Es una toma de conciencia obrera/sindical que se adquiere a fuerza de palos, de hambre y de sufrimientos”.

– “És la mirada de l’explotació humana per aquells que ostentant el poder i la riquesa…..”

Categories
Llibres

Por

De Stefan Zweig

Resum:

Una jove burgesa, esposa, mare de dos fills, de família perfecta i vida meravellosa però … sempre hi ha un, però….., inicia una relació amb un jove, un tan bohemi, per sortir de la rutina. El terror de ser descoberta pel seu marit, de perdre tot el que posseeix que tant necessita i valora, la sumirà en un tempestuós malson.

Por és una excel.lent novel.la curta, intensa, valenta, que es llegeix d’una tirada plena d’angoixes, de sentiments, d’intrigues, i molt colpidora tenint en compte l’any i l’època avançada en el seu temps en què va ser escrita -1913-, amb un final tan sorprenent per a la protagonista com per al lector.….

Comentari:

Crec que no és una relació frenètica de desig sexual, més aviat és una relació on per unes estones, la Irene, s’oblida de la seva insubstancial vida.

El terror, la por a ser descoberta pel seu marit arran del xantatge d’una dona marginal, que descobreix la seva infidelitat i posició social, la sotmet a un cruel insomni i canvis de comportament.

L’autor aconsegueix transmetre tota l’angoixa, i sofriment d’una dona que, finalment, aconsegueix apreciar el que té, justament quan està a punt de perdre-ho tot. Enganxa des de la primera línia, et fa entrar al relat… i aconsegueix encomanar la sensació i el sentiment de la protagonista des de l’inici.

Afloren manifestacions de crítica social, el desig o la necessitat de saber que a la vida hi ha alguna cosa més que la rutina quotidiana i avorrida d’aquesta burgesia autocomplaent.

Ens parla d’una infidelitat un tan superficial, però ens mostra les pors i ens explica els motius. Subtilment ens endinsa escenes d’alta tensió, que compliquen i augmenten el suspens i la intriga. La història és bastant simple, però ens retrata una frívola classe social i el procés en on la por i el patiment es van apoderant de la protagonista.

La veritable por li impedeix demanar perdó i pregar ser perdonada.

Fritz, el marit li diu: “La por és pitjor que el càstig, perquè aquest està determinat, més que no pas la terrible indeterminació, l’espantosa eternitat de l’espera”.  Pàg. 80

Categories
Llibres

Montaigne

De Stefan Zweig

Segons Montaigne: L’objecte buscat és el coneixement d’un mateix, l’avaluació del seu propi judici, així com els seus costums i manies més secretes. Il.luminar el seu propi retrat. El coneixement d’un mateix i explorar els enigmes de la nostra pròpia condició, de les nostres misèries, vanitats, però sempre des de la dignitat.  

Davant les preocupacions domèstiques, les propietats, fortuna, i control de l’administració del patrimoni heretat, es vol desempallegar, per a separar-se d’aquesta llosa que el lliga i l’obsessiona, per preservar la seva llibertat individual i de pensament.

Zweig amenaçat pels esdeveniments d’Europa, el drama del nazisme i de la guerra, busca refugi i explicacions per mantenir-se fora de la brutal situació dels que, incondicionalment segueixen enlluernats dins d’una nebulosa, les doctrines i les idees dels que arrasant per aconseguir el poder, sense sospesar el perill que representa perdre la teva pròpia independència.

Com ens manifesta el crític en la contraportada, el text de Zweig sobre Montaigne “no és un estudi fred destinat a especialistes, sinó una obra emocionada i vibrant dirigida al públic habitual de l’autor”

L’esperança de Montaigne, també es va fer patent en Zweig, en voler concebre una nova aurora per a Europa.

On es qüestiona les seves pròpies paraules, estats d’ànim i opinions, envoltades per les angoixants brutalitats i successos que arrasen el món en aquell moment.

Zweig amb el seu pensament subtilesa i art literari, s’identifica amb Montaigne i ens projecta la seva pròpia autobiografia, convidant-nos a seguir lluitant en el pensament, la investigació i el diàleg.

La religió no va ser gaire important en la seva educació.

En una entrevista va dir:

“Ma mare i mon pare eren jueus només per un accident de naixement.”

Tal com diu altre crític:

“És un relat de la seva pròpia obsessió” –  “Un assaig recomanable, un aperitiu subtil, per un gran banquet intel.lectual”

Ens deixa aquest llibre/obra inacabada, desencantat, avorrit i deprimit sobre el seu futur i el del seu país, el 22 de febrer de 1942, desesperat pels esdeveniments que envolten el futur d’Europa i de la seva cultura, ell i la seva esposa se suïciden, en creure que el nazisme acabaria per estendre’s per tot el planeta.

Deixa una nota escrita:

“Crec que és millor finalitzar en un bon moment i de peu una vida en la qual la tasca intel.lectual va significar el goig més pur i la llibertat personal el bé més preuat sobre la Terra.”

“Allò que ha estat pensat en llibertat mai no pot limitar la llibertat d’altri.”   –   S. Zweig.

Categories
Cinema i sèries

Antidisturbios

La trama ve esquitxada de molta inquietud, l’acció està ben dosificada en el desnonament de l’inici, o en aquest partit de futbol que cal vigilar. Frustracions en les seves llars, garitos amb molt “chunda chunda” i poca llum. Molt poc espai en què respirar aire pur. Normal que es protegeixin en aquesta frase que comenta Úbeda al seu nou company:  : “Tu le pones un poquito de chulería a todo lo que hagas y así todo es más fácil”.

Sinopsis:

Sis antiavalots executen un problemátic desnonament al centre de Madrid, però el desallotjamnet es complica i passa una tragédia. Un equip d’Afers Interns de la Policia serà l’encarregat d’investigar els fets, davant dels quals els sis policies podrien enfrontar.se a una acusació de greus conseqüències. El grup d’agents busca una sortida pel seu compte, complicant encara més la situació. La jove Laia Urquijo, una de les agents d’Afers Interns, s’obsessiona amb el cas i comença a investigar, descobrint a poc a poc molt més del que mai hagués imaginat.

Protagonistes:

La patrulla d’Antiavalots està formada per un repartiment d’excepció :

Hovik Keuchkerian, Alex García, Raúl Arévalo, Roberto Álamo, Patrick Criado i Raúl Prieto són els cridats a mantenir la calma i prevenir l’ordre públic.

I l’excepcional Vicky Luengo la que els vigila.

Els directors:

Isabel Peña i Rodrigo Sorogoyen han omplert aquest buit pendent:

els despullen del casc, les porres i els escuts de protecció i mostren el que hi ha sota.

Algunes de les critiques:

  • “La serie Antisturbios es una auténtica BASURA.
  • La policia se siente injuriada. Es muy mala imagen para el cuerpo.
  • La serie Antidisturbios está muy alejada de la realidad: no son drogadictos, no son agresivos, son personas normales. Son defensores del orden constitucional. Son una unidad de élite de la Policia Nacional, reconocida internacionalmente.”
  • El fet curios és que aquests missatge d’JUPOL i SUP potser han aconseguit just tot el contrari al que pretenien, ja que no són poques les persones que l’han aprofitat per assenyalar que no hi ha millor motiu que aquest per veure.la, fins i tot encara que prèviament no estiguessis interessat en fer.ho.
  • La veritat que no tenia intenció però em picava la curiositat. He vist dos capítols de la sèrie de Movistar, Antiavalots. La sèrie es basa en estereotips clàssics del que són aquesta classe de policies. Per descomtat tots dolents.
  • Una barreja de neonazis, agressius que els agrada posar.se ratlles de cocaïna al bany d’un bar i colpejar persones.

Vista la temporada d’Antiavalots:

  • No és una sèrie, és un documental.
  • Aneu més enllá del títol i de la temática aparent.
  • És del millor en sèries que he vist mai.
  • Totes i tots estan molt bé però el paper de Vicky Luengo és superlatiu
  • Cal mirar.la sí o sí.

Comentaris:

La societat: aquesta que és misògina, homòfoba, plena de perjudicis i amb molta frustació en el seu interior per la pressió que dóna la vida.

La trama de corrupció policial i judicial inspirada en la realitat que aflora en “Antiavalots” rep gran atenció en tots els cercles socials on tothom vol tenir opinió.

Una de les millors sèries policíaques dels últims anys, cosa rara per el tema que tracten i als personatges a quals interpreten.

Descripció i interpretació dels actors estupenda.

Nominada a diversos premis, i molt aplaudida per la crítica, a excepció dels sindicats policials.

S’endinsa dintre de les misèries, inseguretats, pors, prepotència, vocabulari, cultura, pensaments, fatxenderia, anèctotes de batalletes, violència, corruptela, garrotades, pressions dels comandaments dels familiars inclús dels companys, ordres escabroses. En definitiva … comportaments plens de penúries, fustracions, escenes plenes de perjudicis, de frases fetes de noveles barates policíaques, famílies i llars trencades, racons amb poca llum, drogues, incultura, aillament i solitud…

L’engranatge del sistema no té totes les peses ajustades com per tenir una policia solida i coherent. Aquí els directors comencen a revisar aquestes deficiències, mecanismes i penúries. Escenes i fets, fins ara impensables, en series policíaques espanyoles.

Seqüèncias i escenes impactants:

– La primera escena familar on el pare fa trampes al joc.

– Les imatges colpidores del desnonament.

– El sopar, dins del restaurant,  amb tots els integrans de la patrulla i el que allí es diu i es pensa.

 – Personatges actuals, com els de les clavagueres “del Estado”

 – Les escenes del Santiago Bernabeu.

 – I per descomptat, l’escena i fotograma final de la pel.lícula….. (????)

Saben mantenir la incertesa sense que decaigui l’interès, envoltada de molta tensió. “Una serie muy fuerte y excitante”

…. gens còmode pel cos de “ la policia nacional”.

Molt recomanable de veure i comentar. L’he trobat més interessant que “Line of Duty”.

 

Remenber …… ????

l’1 de Febrer de 1976 ……

Categories
Llibres

CAMINAR

Caminants que no dubtem en sortir i desenvolupar, en solitari, confessions internes que ens obliguin a aflorar els nostres pensaments. Caminades camp a través per  boscos, prats i rius, que constitueixen el centre de la nostra vida i motor de totes les nostres reflexions, i constatar que la natura sense convencions, és la font de tota la nostra energia.

A part de tots els avantatges físics, que caminar és molt sa, que és molt aconsellable per les nostres articulacions, que és el mètode de traslladar-se més barat…. hem d’afegir una altra al pla més personal, el mental….

Com Thoreau ens comenta i desenvolupa, la seva lluita  amb els seus elements desfermats de la natura, el cant a la llibertat de l’home. La crida  a connectar-se de nou amb la natura i abandonar els negocis, les preocupacions i els lligams per posar-se a caminar i no tenir una casa concreta però sentir-se com a casa a tot arreu.

S’ha de caminar com un camell, perquè és l’animal que “rumia”, al mateix temps que camina, evitant, sempre, les zones més poblades i denses, i fugir de persones obsessionades a fer-se riques i acumular més propietats.

La defensa del món salvatge com hipòtesis de futur i d’esperança. Només allò que no està domesticat ni controlat pot ser interessant o fructífer.

També advoca  per la construcció d’una Societat per a la difusió de la Ignorància Útil. Amb quin home val més tractar, amb el que no sap res, i sap que no sap res, o amb el que realment en sap alguna cosa, però es pensa que ho sap tot?

Henry David Thoreau  1817 – 1862

I acaba dient: No podem permetre’ns no viure el present. Beneït sigui aquell que no perd ni un instant de la vida que passa recordant el passat. Si no sentim el cant del gall als corrals del nostre entorn, ens anem quedant enrere, ens estem rovellant i quedant antiquats en les nostres feines, costums i pensaments.

  • Com observa Marina Espasa, per a Thoreau sortir a estirar les cames no era un exercici qualsevol, ni una forma saludable de contrarestar el sedentarisme. La cosa anava molt més enllà. “Caminar, en el sentit profund que li dóna l’escriptor nord-americà, és dirigir-nos als boscos salvatges que la mà de l’home encara no ha pogut domesticar i buscar-hi allò que hem perdut com a espècie a còpia de fer-nos cultes i civilitzats: l’instint, el pensament elevat, l’heroisme i la llibertat”.
  • Caminar és una activitat física, això és evident, però és alhora una activitat reflexiva i espiritual -“el projecte i l’aventura del dia”, deia Thoreau- que ajuda la ment a alliberar-se i a tenir pensaments de més alta volada.

Reflexions que he llegit:

– Un cant d’amor a la natura profundament original i avançat al seu temps.

Caminar, crea els únics espais possibles de la nostra llibertat.

– Estar sempre caminant a peu per paratges, com més inhòspits millor.

– Tots som urbanites encara que no visquem a ciutat. Sabem què vol dir estar domesticats?

Caminar com escriure, és una pràctica solitària, autoreflexiva i de dispersió.

– Es camina a soles perquè dos ja és multitud.

– Passejar és un acte de subversió. Mentre caminem, sense rumb fix, no treballem, no produïm, no consumim. Ens neguem a obeir les regles. Com a molt parlem amb un altre, xerrades insubstancials que no aporten res de res  a la gran maquinària econòmica.

És una potent reflexió filosòfica en què ens descriu la necessitat de trencar convencionalismes i afirmacions, que ens hem creat com a fites de vida, de l’obsessió pragmàtica del capitalisme devorador. Hem de pensar amb el controlats que estem, amb els geolocalitzadors que ens hem creat. Que a més de forma voluntària, ens reafirmem en el nostre propi autocontrol, GPS’s, mòbils i altres aparells de comunicació i control que ens hem creat. Ens hem transformat en eines de les nostres pròpies eines, a canvi de creure que estem més i millors informats i protegits…..

L’oci increïble de què som capaços de gaudir, queda relegat a l’oblit i a la repressió moral i física….. Les caminades d’avui en dia s’han d’enfrontar a contaminacions i perills inhumans i col.lectius indescriptibles, per situar-nos per ser els primers a arribar a unes fites que no ens porten a cap lloc. Sols aconseguim inquietuds, ansietats, estrès i nerviosismes sense compensacions de cap mena … Per tenir i aconseguir un destí predeterminat per la mateixa societat. 

El realment vital és CAMINAR com a mostra de la lliure pràctica de la nostra pròpia voluntat de fer front, impugnar i anul.lar la injusta divisió d’aquesta barbarà civilització.

Llibre que us recomano, seguin els consells del nostre estimat company de Gaudir la Cultura J. R.