Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

   L’Ull no tot ho veu -III

Petita mostra d’exposicions i obres més rellevants

                        Capítol tercer

Exposició conjunta, per part de Robert Llimós, de Berta-Blanca T. Ivanow i de David Rosell, a la Galeria Tramuntana – carrer dels Arboços, 10 de Vulpellac / 06-06-2026.

“És una exposició sobre la il·lusió. La imaginació com a territori de coneixement. Hi ha experiències que la percepció ordinària no pot contenir, la seva veritat opera en una freqüència diferent de la que té el sentit comú. És una experiència sobre el límit del visible. Sobre la capacitat de l’art de fer present allò que la mirada directa no assoleix”.

Robert Llimós:

El 1996, realitzar per als JJOO d’Atlanta l’escultura Marc, una de les seves obres més famoses, dedicada al seu fill, que tenia aquest nom, mort en accident l’any anterior.

Un any següent – 1997 – es va posar una còpia d’aquesta obra, a l’entrada de la plaça dels Voluntaris, en plena Vila Olímpica, al costat del Port Olímpic de Barcelona.

Les seves pintures, de colors vius, se solen centrar en la figura humana, representada amb estil expressionista.

Miraestels o miraestrelles, és una famosa escultura flotant creada el 2010, ubicada en les aigües del Port Vell, al costat de la passarel-la de la Rambla de Mar, que ret homenatge al poeta Joan Brossa.

El 2009, va tenir un encontre en una platja solitària del Brasil, on veure quelcom i ser abduït per una nau i dues figures humanoides. Aquesta experiència va reorganitzar per complet el sentit de la seva pràctica. Des de l’aleshores la seva obra pictòrica i escultòrica s’ha centrat de manera exclusiva en el retrat d’aquells éssers que guarden molta similitud amb l’extraterrestre de Steven Spielberg.

                      “Reptilians”
Llimós – Rosell
 

Aquests humanoides, els anomena “reptilians” – una vivència d’una experiència viscuda, sense obtenir reconeixement de la crítica.

Berta-Blanca T. Ivanow:

“Vaig deixant empremta a la terra que em va veure néixer”.

Treballa amb argiles dels jaciments més antics de Catalunya, amb tècniques de cocció diverses on el foc deixa de ser un instrument de control per convertir-se en un agent transformador, d’estructures primitives o de formes sorgides d’una arqueologia futura o d’un passat impossible de datar.

Ara, també, es pot visitar al Wittmore Hotel del carrer de Riudarenes, 7, a Ciutat Vella, un allotjament de cinc estrelles que opera sota el codi del luxe discret, una instal.lació artística efímera de vidre bufat; construït sobre l’antic safareig públic, en el subsol invisible, en ple Gòtic de la ciutat. Una figura de quatre metres d’alçada, que neix de dibuixos i maquetes d’argila de la mateixa artista, que interpreten els gestos de les mans anònimes de les bugaderes, d’aquelles dones que rentaven roba i compartien històries en aquest antic pati públic del segle XIX.

Mnemósine, espot visitar fins al 4 de setembre, en el pati interior de l’hotel dins del jardí vertical més gran de Barcelona. L’escultura s’alça entre més de 3.000 plantes, en un entorn verd poc habitual en el mig centre històric de la Ciutat.

(No sempre es té sort de poder entrar i gaudir de l’obra de l’artista situada en el pati interior de l’hotel… )

Doc.: Hotel Wittmore-Dondego noticias.

La seva pràctica escultòrica gira entorn de l’argila de gres i dels processos de transformació que el foc exerceix sobre la matèria. Les seves formes s’allunyen deliberadament de la representació anatòmica tradicional, cossos andrògins, de formes uterines i de volums porosos.

David Rosell:

Tècnic superior en ceràmica artística. Col·laborador del grup la Factoria de Núvols, especialitat en espectacles i performances ceràmiques, amb una alta relació amb el món gastronòmic, va crear prototips pel “Bulli” de Ferran Adrià. Cofundador de la firma ba-Ro, amb Anna Ballesté, dedicada al disseny de vaixelles exclusives. Però la seva principal obra és la investigació sostinguda sobre el límit entre el que la natura fa i el que l’artista construeix.

Rosell crea peces ceràmiques que qüestionen pedres que semblen naturals, pedres que semblen transformades per la mà de l’home, o sigui pedres que la natura hauria pogut fer, però no va fer. Processos en què l’artista cedeix una part del control a la matèria del foc.

Treballa amb espumes ceràmiques i argiles expansives, amb argila vermella de la Bisbal, que la temperatura transforma de maneres que l’ull no pot predir.

Les seves peces envelliran, com una pedra, s’integraran en l’entorn, absorbiran la llum, la humitat i l’ombra…

L’exposició Especiés Minerals – l’univers a les pedres: una recerca infinita, és una col.lecció en creixement. Ha sigut presentada en diverses sales: a l’Espai Tònic l’octubre del 2020, a l’Associació de Ceramistes de Catalunya el gener del 2021, a la fundació Muxart del gener a març del 2023, arriba ara a la Galeria Tramuntana ampliada amb el fruit de les últimes recerques.

“Les pissarres paleozoiques, roques metamòrfiques provinents del massís de les Gavarres han sofert una segona metamorfosi en condicions controlades d’atmosfera i temperatura. Les roques plutòniques, roques ígnies intrusives procedents de la solidificació de material rocós fos a l’interior d’altres materials que l’encaixen. La fusió controlada dels materials seleccionats té lloc a l’interior d’un gresol. Els vòrtexs, fluxos giratoris de fluids magmàtics en forma d’espiral que mantenen les seves característiques formes de rotació en refredar-se en contacte amb l’aire”.

David Rosell

Resumin, tres pràctiques, i una sola pregunta: Llimós, Ivanow i Rosell no comparteixen un estil ni una generació ni un mèdium. El que comparteixen és una pregunta: fins on arriba el que és real?

I en conseqüència: fins on pot arribar el que és veritable?

Fotografies i documentació obtingudes durant la jornada de presentació/ inauguració de l’exposició el dia 6 de juny d’enguany.

Moments de la inauguració.

En els tres casos, el que l’ull no veu d’entrada no és perquè no hi sigui. És perquè requereix un altre tipus de mirada. La ficció no és oposada a la realitat.

L’ull no tot ho veu. Però de vegades, precisament per això, veu més.

Tramuntana Gallery, Vulpellac, 2026.

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

     L’Art de la Ceràmica – II   

Petita mostra d’exposicions i obres més rellevants

                               Capítol segon                   

  • Una recerca infinita: peces de l’exposició i sèrie “d’espècies minerals” sortida de l’estudi de fang roig de David Rosell.

Veure publicació “Una Recerca Infinita” del 11 d’abril de 2023

  • Dues dècades pastant Fang: l’Estudi Ceràmic ba-Ro. Desembre 2024

Fa més de vint anys que pastem fang, vàrem fer moltes fires sobrevivim com podíem, combinant-ho també amb treballs temporals.

L’inici de l’activitat com a ceramistes d’Anna i David, a diferència de l’artesania tradicional basada en l’aprenentatge amb un mestre o de manera autodidàctica, es basa en l’adquisició de coneixements acadèmics, auxiliada per amistats del sector. “És cert, tenim un coneixement tècnic de partida a partir del qual vàrem començar a treballar. Amb això, vàrem guanyar molt temps. Ara bé, després hi ha molta de prova i error, moltes hores també d’experimentació.”

A les Gavarres hi ha molta tradició, es tracta de recuperar aquesta memòria transmesa durant generacions. Recuperar una informació oral no escrita i no apresa a cap escola. Intentar buscar la font humana, anar aquelles persones que si no ho han fet, han vist com ho feia. Aquest és el rescat de l’artesania i partir d’aquí molta investigació i anar pastant fang.

  • Els Colors del Blanc: La Peixera del Terracotta. Juliol 2025

Els Colors del Blanc

  • Article del País setmanal 28 de desembre 2025:

A peus del macís de les Gavarres, en el Baix Empordà, es concentra la més gran comunitat d’artesans de fang de Catalunya. Una tradició entorn de la coacció de l’argila roja, que vol connectar la cultura i el territori de les antigues generacions amb els actuals alferes i ceramistes, recuperant els vells oficis i tecnologies. Tot i que els dies de producció han passat a la història. De les fàbriques de gres i de rajoles tan sols queden les xemeneies de maó que envolten el paisatge.

Fotografia: País setmanal – Taller Estudi-Ceràmic.

La cuita i el procés de cocció, és el que dona color a la peça, i feta amb llenya, a la manera tradicional, no deixa, a penes, cap residu incrustat. El fang roig, empordanès, extremadament ferruginós, és el que li atorga duresa i resistència a la ceràmica, com ho feien els nostres ancestres, ibers, grecs i romans. És l’estranya energia que connecta la terra rogenca amb els habitants d’aquest macís de les Gavarres des de fa milions d’anys.

Cuites amb forns de llenya

Hi ha poc reconeixement d’aquest ofici … manifesta en David, establer a Vulpellac. Tot i que aquest entorn artesanal és un gran col·laborador de tants i molts projectes de personalitats que envolten el món de l’art avantguardista d’avui dia.

Hem d’aforar aquests creadors i dissenyadors d’objectes i peces d’autor, que valoren la part cultural i del patrimoni d’una terra que reivindica una pertinença pròpia, un mètode característic que desprèn autenticitat i tradició.

Els famosos cantis negres

A voltes agraïts, dels qui ens visiten el nostre taller i petita exposició, on comproven l’autenticitat dels treballs que dissenyem i produïm.

La mil·lenària ceràmica del foc continua viva en el Baix Empordà. L’artesania, l’art ceràmic i el seu ofici, connecta i valora cultura i territori, exposant productes de km. 0, organitzant exposicions, tallers, experiències i estenen lligams entre petites empreses i artesans.

David Rosell i Anna Ballesté compaginen la petita producció de peces artesanals de vaixelles i la pràctica artística com escultors ceramistes.

Entrevista i documentació d’Estudi-Ceràmic, i altres ceramistes de la zona i petit resum de l’article publicat al País setmanal plaers d’Artesania, de Rafa Rodríguez i documentació del Terracotta Museu – museu de la ceràmica de la Bisbal.

Fotografies: Pròpies

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

L’Art de la Ceràmica – I

  Petita mostra d’exposicions i obres més rellevants

Capítol primer                    

  • Arranca l’Òpera Samfaina:

Nou espai gastronòmic situat als baixos del Gran Teatre del Liceu. Juliol 2016.

Va ser una proposta gastronòmica i sensorial ubicada dins l’espai Liceu, on poder gaudir d’experiències innovadores relacionades amb la història i la cultura catalanes. Composta per cinc espais redefinits envers l’oci gastronòmic: La Vermuteria, l’Odissea, la Rocambolesca, la Diva i el Mercat.

Botifarrada

Òpera Samfaina no és un restaurant, és una vermuteria, un mercat, un espai de tapes, maridatges; una espècie de museu d’art on gaudir d’una experiència gastronòmica catalana basada en productes de la terra de proximitat; vins de diverses D.O. catalans, i d’una esplèndida barra solidària amb degustacions de grans cuiners catalans que en part del recaptat es destinarà a projectes d’ajut solidari comunitari.

12 d’agost de 2016, després de dos anys d’obres, els germans Roca,  l’escenògraf Franc Aleu i Jordi Armengol, tal com anomenen ells: obren una experiència sensorial, un espai, una metàfora, amb un decorat el qual òpera grandiosa, on de fet “esperant que tots aquells que la visitin, tampoc siguin capaços d’explicar què han vist, que han menjat, que han viscut, però que ho recomanin a tothom”.

L’Estudi Ceràmic  [ba_Ro] Anna Ballesté i David Rosell amb Joan Raventós, va col·laborar en l’Espai Mercat.

Malauradament, per la gran inversió en tecnologia, decoració, manteniment, despeses operatives i artístiques, així com la innovadora proposta gastronòmica, conjuntament amb la complexitat de l’espai i les expectatives dipositades, va superar amb escreix l’objectiu inversor i el muntant de les despeses… superant les expectatives inicials i conduir al tancament definitiu a principis de l’any 2019.

Òpera Samfaina, l’espai gastronòmic i cultural, va ser víctima de la seva pròpia ambició.

Va ser el somni d’un projecte valent, d’una línia inconformista i agosarada, per explorar els límits de la creativitat gastronòmica, conjuntament amb la versió artística, de l’art de la ceràmica, del vidre, la pintura; barreja de surrealisme i abstracció artística, de llums i colors… per explorar la capacitat de sentir els límits físics, inclús psicològics i rebre els estímuls adients mentre mengem o degustem una copa d’un bon vi o de cava.

L’experiència de gaudir d’un espai innovador, poc o molt experimental, va ser valuosa, sense esbrinar de debò que era, que fèiem o de què es tractava exactament. Era un experiment virtual o una realitat abstracte de diferents platós escènics teatrals, o si estàvem en un restaurant efectuant una degustació, descobrint noves sensacions de llums i colors, o de noves experiències musicals i o sensorials; admirant aspectants peces de museu d’una exposició itinerant artística, retaules o escenografies /murals teatrals; el surrealisme i decoració dels lavabos, dels taulells culinaris o de les taules dels comensals; barres o taulers de bar, descobrir i experimentar els límits de la decoració, de la pintura, la ceràmica i del vidre…

Cellers de la Terra
                  Lavabos Friquis                             

Surrealisme gastronòmic on s’uneix l’art i el menjar. Trenca les regles de la cuina normal. Tot un toc de fantasia i art. Buscar sorprendre amb plats impossibles, els sentits del gust amb combinacions rares.

Botifarrada  
Bar’s – factoria d’art          
Surrealisme gastronòmic

Documentació: Estudi Ceràmic i Òpera Samfaina observació gastronòmica

Fotografies: Pròpies.

  • Rosetó església romànica de Sant Victor de Saurí:

Intervenció artística de Santi Moix al Palau de la Música i posterior trasllat i col·locació a l’església de Saurí, amb la col·laboració dels ceramistes David Rosell, Joan Raventós i Anna Ballesté. 17 d’Octubre del 2017.

                 Santi Moix, amb els seus col·laboradors d’Estudi Ceràmic

                        Al Palau de la Música: L’esclat de llum i color

L’església que té els seus inicis en temps passat de l’art alt medieval, d’estil popular-barroc, remodelat entre els segles XVII i XVIII, i que el temps anat passant, inexorablement i enfosquin, esclata de nou en ple segle XXI, en combinació del silenci de les pedres d’ahir, amb el color i la llum d’avui. De nou s’il·lumina, entre la natura i el paisatge dins d’aquesta vall del Pallars Sobirà.

El rosetó té una forta repercussió en la recuperació de l’església romànica amb un inconfusible regust dels artesans de la Bisbal d’Empordà. Amb la forta participació de la gran flor de porcellana, el grup de ceramistes va fabricar i modelar tots i cada un dels pètals de porcellana de l’obra, a partir de les indicacions i dibuixos de Moix.

L’esforç inesgotable i persistent dels ceramistes de la Bisbal, fan palès que la ceràmica bisbalenca està assolint un nivell indiscutible a escala nacional i internacional.

Ressenyes extretes de les publicacions de la seu electrònica de l’Ajuntament de la Bisbal d’Empordà i d’Estudi Ceràmic

Documentació i fotografies: Estudi Ceràmic (ba-Ro)- octubre 2017.

Nova exposició:

Exposició de Santi Moix al Terracotta Museu fins al 31 de gener de 2027 / En ombres silents i entre somnis.
Diverses reproduccions- maquetes originals del rosetó de l’església de Sauri, exposades en l’interior d’un dels forns del Terracotta Museu.

  • Estudi Ceràmic ba_Ro. Novembre 2017.

“Elaboren les vaixelles amb fang de les terreres de Cruïlles i modelen artesanalment cada una de les peces. La combinació de temperatura límit i l’absència d’oxigen a la cocció donen com a resultat una ceràmica vitrificada dura, resistent, pràcticament sense porositat i exempta de plom en els esmalts. Principalment dedicada al disseny i producció de vaixelles de ceràmica exclusives per atendre les necessitats de cada xef i fer singular l’experiència gastronòmica”.

“Seduïts per la terra i el foc. En la nostra activitat artesanal fem servir els recursos disponibles del territori, argiles ferruginoses de la Bisbal d’Empordà, km 0. Territori on treballem i vivim. De les argiles dúctils del territori esdevén la Terrissa Gresificada. Aquesta tècnica de cocció afecta també el color, donant a cada peça una bellesa única i irrepetible”.

“En el nostre estudi podeu trobar col·leccions de vaixelles exclusives, objectes decoratius i peces d’autor”.

De l’evolució de les tècniques, formes, acabats i colors sorgeix la creativitat i l’experiència d’anys d’ofici per esdevenir únics i singulars. 

“Intentem tenir sempre estoc dels nostres articles.  Si no és així, elaborarem les peces manualment, fetes en exclusiva per a vosaltres”.

  • Primera promoció d’alumnes de grau mitjà de terrisseria. Juny 2018.

“La primera promoció d’alumnes del cicle formatiu de grau mitjà de terrisseria ja s’ha graduat a la Bisbal d’Empordà. Han estat dos anys fent aquest cicle que té una part teòrica que es desenvolupa a l’institut i on aprenen història de l’art, noves tecnologies o formació laboral entre altres assignatures. A més, la part pràctica es desenvolupa al taller del Terracotta Museu i les pràctiques laborals als tallers de ceramistes de la Bisbal. Són 5 els alumnes que s’han graduat i 9 els que han acabat el primer curs i que, per tant, el setembre vinent continuaran amb el següent curs”.

Molts dels ceramistes de la Bisbal, compaginen la seva carrera creativa amb la docència.

Notícies: seu Electrònica de l’Ajuntament de la Bisbal d’Empordà.

       Tallers pensats perquè la gent el pugui fer des de casa seva.

Dins del festival Som Cultura els museus de la Xarxa Territorial de les comarques de Girona participem amb “Els museus a casa”. Des del Terracotta Museu proposem un taller d’experimentació amb fang amb la col·laboració de l’Associació de Ceramistes de la Bisbal.

Treballant – Escola de Fang

  • Parant Taula – Exposició. Juny 2024

Exhibició col·lectiva de vaixelles, celebrada en la Sala d’Exposicions Temporals del Terracotta Museu.

Aquesta edició va estar farcida de novetats, consolidant dues de les tradicions més emblemàtiques de l’Empordà, l’ofici ancestral i singular del ceramista i la gastronomia de qualitat realitzada amb els excel·lents productes del territori – ceràmica “versus” gastronomia.

  • Vaixelles d’autor: L’artesania de l’Empordà es reivindica. Agost 2024

L’artesania de l’Empordà, especialment de la Bisbal, viu una reivindicació amb les vaixelles d’autor, peces úniques i fetes a mà que fusionen la tradició terrissera, amb dissenys contemporanis i sostenibles. Combinant una temperatura extrema amb l’absència d’oxigen, el seu personal mètode de coacció aconsegueixen característiques singulars, com la vitrificació o la mínima porositat.

D’Estudi Ceràmic, del taller que comparteixen els ceramistes David Rosell i la seva parella Anna Ballesté, surten moltes d’aquestes vaixelles, per aquells restaurants amb “estrelles Michelin” que serveixen la seva “cuisine” d’autor.

Documentació: Estudi Ceràmic – Terracotta Museu – Entrevista amb Anna Ballesté.

Fotografies: Estudi Ceràmic/ pròpies

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

Els Colors del Blanc

                                  Per Anna Ballesté

            Terracotta Museu – Espai “La Peixera”

                               La Bisbal d’Empordà.

És la investigació i recerca entorn de la gran variabilitat del blanc, al voltant de la creació de peces de ceràmica. Dels que creuen i mantenen que tota matèria està composta pels quatre elements: terra, aire, aigua i foc. La ceramista ens dona a conèixer com canviant la tècnica, la transformació de la matèria amb el grau de temperatura de cocció adequat, es poden obtenir diverses i curioses tonalitats del blanc.

En una petita taula de l’exposició ens explica com a través d’aquest estudi, ha fet possible un petit mostrari dels diferents tons fitxats en rajoles i petites peces de ceràmica l’objecte de la seva indagació. En definitiva, l’art de transformar i experimentar que unes substàncies, es poden canviar, transmutar en peces d’art.

On la ceramista explora la immensitat d’un color que, a primer cop d’ull, sembla senzill, però que amaga infinitat de matisos i significats.

“El blanc, lluny de ser absència, és presència subtil i profunda: superfície que respira, pell que revela, fons que acull la forma. Aquesta mostra presenta atuells ceràmics de formes simples, que exploren l’aparent simplicitat del blanc, desvetllant-lo com un territori d’infinits matisos i textures. Cada peça convida a completar un univers de tonalitats blanques d’infinita riquesa.

Aquest treball és fruit d’un procés d’investigació i experimentació intensa, una recerca de l’essència a través del blanc. Cada peça exposada és, per si mateixa, el resultat i el vehicle d’aquest estudi minuciós. Un mateix esmalt es transforma en infinits blancs segons l’argila, l’aplicació, la temperatura i la cocció revelant la seva versatilitat i assignant a casa vas una llibertat estètica.

Els colors del blanc és una paleta de possibilitats: mats que transmeten quietud, brillants que reflecteixen la llum, setinats i opalescents que desvetllen el cos ceràmic, i textures que inviten a la contemplació tàctil.

Aquesta exposició mostra com l’acte creatiu pot ser, en si mateix, una investigació profunda rere l’aparent simplicitat del color acromàtic de major lluminositat.”

                                                        Anna Ballesté

Exposició es va realitzar al Terracotta Museu de Ceràmica de la Bisbal d’Empordà del 18 de juliol al 5 d’octubre de 2025, a l’Espai la Peixera, ubicat en el primer pis del Terracotta Museu, recinte destinat a la reflexió, investigació i difusió de la ceràmica.

El museu està situat en la fàbrica més antiga de la Bisbal, Terracotta-Fuster SA, que es dedicava als revestiments ceràmics, fundada l’any 1928. A través de diverses ampliacions, actualment ocupa uns 6.000 m2.

La fàbrica deixà la seva producció i activitat el 1984. Tres anys més tard l’Ajuntament de la ciutat adquirir, reformar i instal·lar l’actual museu, obert al públic amb l’exposició permanent i temporals.

L’exposició permanent està pensada per aconseguir i posar de manifest la importància que ha tingut i té encara la ceràmica al llarg de la història i en l’actualitat a la Bisbal, de tota la comarca i del seu entorn. Compta amb un fons d’11.000 peces, de les que unes 3.000 estan cedides per la Generalitat. Es poden visitar els quatre eixos temàtics, els antics forns, les xemeneies i les seves conduccions, la rajoleria i la ceràmica de creació.

Estudi Ceràmic  [ba_Ro]  és la firma creada per David Rosell i Anna Ballesté, dos ceramistes seduïts per la terra i el foc.

Documentació i fotografies, realitzades el dia de la inauguració de l’exposició a La Peixera del Terracotta Museu, amb la presentació de treball, per part de l’Anna i altres companys membres de l’Associació de Ceramistes, que fan una tasca importantíssima, per la recuperació i l’estudi de l’extens món de la ceràmica i per difondre el gran patrimoni científic, tècnic i industrial de l’argila, esmalt, porcellana… i promoure l’Artesania i el Disseny de la Ceràmica actual.

L’Anna comparteix, algunes, fotografies de la carpeta de les seves peces, realitzades per la fotògrafa Núria Ribera.

L’Anna en l’interior del taller del seu “Estudi-Ceràmic”

Moments de l’acta d’inauguració de l’exposició. 18-07-2025

Finalitzada aquesta petita exposició de treball “de l’argila”, publicaré dos capítols on faré referència a mostres, tallers i exposicions més rellevants d’Estudi Ceràmic.

Dedicatòria del ceramista “Didi”.

                            Pròxima exposició:

La galeria ASSAI s’enorgulleix de presentar l’exposició ANÁMNĒSIS.

Inauguració el dissabte 08 d’agost 2026

A partir de les 19h

Assai Gallery, Carrer Enginyer Algarra 43B – 17256 Pals

Us esperem per celebrar junts l’obertura de l’exposició!

L’exposició romandrà oberta fins al 4 de setembre.

Categories
Cròniques

La plaça de les “Glòries”?? III

Endarreriments i despeses de mai acabar.

Des que l’enginyer Ildefons Cerdà va planificar la plaça de les Glòries com epicentre de Barcelona, s’han dut a terme durant l’últim segle i mig una infinitat d’obres (transformacions, reestructuracions, endarreriments i aturades), que han suposat un dispendi immens de “cales” als contribuents.

No sé pas si ja han finalitzat amb aquest darrer i últim nou projecte d’espai verd… Tot i quedar la part muntanya pendent, on està previst fer un balcó urbà, quan finalitzin els enderrocaments dels habitatges comentats del carrer del Consell de Cent.

Enderroc barraques pç. Glòries 1953 Foto: Brangulí ANC.
Avd. Meridiana – Ctra. de Ribes  Foto: Brangulí ANC     

El “poti-poti” de reestructuracions en les infraestructures viàries han sigut un dels principals inconvenients de les múltiples obres sofertes, principalment motivades per les infraestructures ferroviàries, entre el carrer d’Aragó, l’avinguda Diagonal i la seva interacció amb la plaça, en segon lloc, el desllorigament circulatori de les entrades i sortides del trànsit rodant per a travessar-la.

La via ferroviària que circulava pel carrer Aragó es va soterrar a començament dels anys 30 des del carrer de Sicília amb Aragó en direcció al centre de la ciutat.

1963                               1973

Inauguració pont de vianants 1936 – C/ Castillejos / Diagonal

Pont del Mico C/ Casanovas/Aragó – 1888- 1927: actual avd. Roma- foto: Barcelofília.

Foto: Brangulí – ANC.

A cada carrer de l’Eixample que es creuava la via perpendicularment pel carrer Aragó hi havia un pont per al trànsit rodat i els vianants.

A finals dels anys 40 (1948-1950), es va soterrar el primer gran tram ferroviari que unia l’avinguda de la Meridiana amb la plaça.

Cruïlla Avd. Meridiana -Gran Via Corts Catalanes 1931-1936 Foto: Josep Domínguez AFB.
Pas a nivell carretera de Ribes amb plaça de les Glòries
Foto – Museu del Ferrocarril de Catalunya.

Dècada dels anys 50: Imatge que mostra l’antiga configuració ferroviària de la Plaça de les Glòries. Durant més d’un segle, les vies del tren van travessar la plaça a cel obert, dividint els barris circumdants. En primer pla s’aprecia un llarg tren de mercaderies aturant el pas, just darrere del tren, una fila d’autobusos de dos pisos esperen pacientment al conflictiu pas a nivell de la zona.

Any 1961 es va inaugurar un viaducte elevat que feia passar part del trànsit de cotxes per sobre de les vies que encara quedaven en superfície.

Les vies de tren de la línia Barcelona-Granollers que travessaven la plaça de les Glòries Catalanes es va anar cobrint progressivament i suprimir definitivament a partir del 1960, per donar pas al trànsit rodat, que va permetre la unificació urbana i l’arribada del cotxe i el soterrament de l’actual línia 1 del metro.

L’estació veïna del Clot, fa més de 50 anys, es va soterrar completament el 22 de desembre de 1972, eliminant qualsevol vestigi d’aquelles vies al voltant de la plaça. En el seu lloc avui hi ha el Parc del Clot, on es conserven alguns dels elements de l’antiga estació i dels tallers ferroviaris. L’estació en superfície del Clot va ser substituïda per l’actual estació subterrània del Clot-Aragó. El tren passava per la superfície des de 1854.

i any 1946  Fotos: Pinterest
Antiga estació del Clot- 1970                     

De l’antiga estació ferroviària, desapareguda, que s’erigia on avui hi ha el Parc del Clot, n’hi ha un aqüeducte, que no és tal, sinó que són les restes del que va quedar de l’estació de l’any 1972 en ser substituïda per l’actual terminal soterrada.

Restes antiga estació del Clot, que sembla un aqüeducte.
Vista aèria de les restes de l’estació, avui el Parc del Clot

Entre els anys 70 i 80 amb la reestructuració de la xarxa de Rodalies i la creació de la línia subterrània sota el carrer d’Aragó i posteriors reformes, les línies de tren que travessaven la plaça van quedar completament soterrades o desviades de la superfície.

Abans de la inauguració dels Jocs Olímpics del 92, es va crear un gran anell viari, conegut com: “el Tambor”, elevat per als cotxes, deixant el centre vuit i mig camuflats sota l’anella un parc/jardí que mai va ser aprofitat.

Les obres per enderrocament van començar el febrer de 2014 i van durar 193 dies, finalitzant el setembre de 2014.

Actualment, l’objectiu ha sigut eliminar el trànsit en superfície i transformar l’espai en un gran parc verd pel veïnat. Sota la plaça hi passen fins a quatre túnels ferroviaris subterranis, la L1 de metro, la línia de Mataró, la de Manresa/Meridiana i el ramal que possibilita l’enllaç entre l’estació de passeig de Gràcia i l’estació de França, a sobre dels quals s’han construït els moderns túnels viaris de la Gran Via.

Documentació: Barcelofília – TalDiaComAvui…

Categories
Cròniques

La tortuosa història de la urbanització de la plaça de les Glòries Catalanes II

                                       Els Encants:

Els Encants, nascuts durant l’ocupació napoleònica, eren un mercat dominical d’andròmines i roba vella a la part alta de la Rambla, per damunt del Palau Moja.

1958 – Mercat de Bellcaire – Pç. Les Glòries.

La primera notícia que es té dels Encants és del mercat medieval que se celebrava al costat de les muralles al camí del Rec, a mitjan segle XIV.

És la pervivència i una relíquia viva del nostre passat més remot, que ha permès conservar el seu nom, els seus usos, les seves normes i els hàbits de l’època medieval.

Hem de tenir en compte que els Encants de Barcelona és el més antic d’Europa, amb escreix. Molt més que el Carreau du Templees de París, Portobello Road Marketen de Londres, el Waterlooplein d’Amsterdam, que el Porta Portese en Roma, o el Rastro de Madrid.

Dels seus orígens, des de l’edat Mitjana, els Encants han recorregut bona part de barris de la geografia barcelonina. Del costat de les muralles, és traslladar a la plaça Nova, un segle més tard a la plaça de Sant Jaume. Durant el segle XVIII darrere la Llotja. A finals del segle XIX i principis del segle XX, a l’avinguda Mistral i al passeig de la Creu Coberta.

Amb motiu de l’Exposició Internacional del 29, l’any 1928, es va traslladar al nord de la plaça de les Glòries Catalanes.

El Mercat dels Encants és un mercat brocanter del barri de Fort Pienc de Barcelona, inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. La paraula «encant» fa referència o és un lloc on es venen coses velles o es fa una venda o subhasta pública d’objectes.

La fira era coneguda popularment com els Encants Vells, per a diferenciar-la dels Encants Nous, una galeria comercial inaugurada el 1931, situada molt a prop, en el carrer del Dos de Maig entre els carrers de València i Aragó.

Entrada C/ València               
  Un dels passadissos interiors dels Encants Nous.
Entrada principal dels Encants Nous. Dos de Maig- Enamorats

El nou Mercat dels Encants, situat a l’altra banda de la plaça de les Glòries, va ser obert al públic el 25 de setembre del 2013, durant les festes de la Mercè. 

 Nous Encants Vells:

Doc: Ajuntament – Mercats de BCN.

Fotografies: pròpies, les mesantigues: Google i Pinterest

Categories
Cròniques

Històries de barri-I

Darrers enderrocs cases modernistes del C/ Consell de Cent, per l’ampliació de la plaça de les Glòries..

S’ha iniciat la darrera transformació urbanística de l’ampliació de la cara nord del parc/plaça de les Glòries, que suposa la desaparició i l’enderroc dels últims edificis centenaris del carrer del Consell de Cent que afecta tres illes de cases entre els carrers de Castillejos i d’Independència, amb la desaparició d’un passat industrial i la pèrdua de dues finques històriques, amb detalls modernistes, la Casa Frederic Sanés del 1914 de l’arquitecte Josep Graner i Prat i la Casa Sebastià Bosch i Elías del 1916 de l’arquitecte Ramon Frexe i Mallofré; dues cases germanes bessones de cinc plantes d’alçada, situades en els números 600 i 602.

Aquesta demolició d’unes 30 finques, serviran, a part de l’ampliació del parc, connectar els barris de la Sagrada Família, Fort Pienc, el Clot i la Llacuna del Poblenou.

Enderroc C/ Consell de Cent:

En la cruïlla amb el carrer de Cartagena, està ubicada l’Escola Gaia en uns mòduls prefabricats en espera de ser traslladada. Inicialment, està aprovat convertir l‘antic recinte fabril del carrer del Dos de Maig, 189, en el nou centre educatiu. L’antiga fàbrica de paraigües, edifici patrimonial de titularitat municipal, juntament amb uns 500 habitatges de nova promoció, faran façana a la Diagonal.

Recinte fabril del C/ Dos de Maig, 189
Fàbrica de paraigües al costat de l’antic emplaçament dels Encants Vells

Una de les primeres cases a ser enderrocades van ser les cases Esmili Escat, unes construccions històriques del barri del Clot de l’arquitecte Federico de Arias Rey.  A principis del segle XX i va allotjar un taller de forja.

 Enderroc de finques centenàries històriques. Cases Emili Escat.

Les excavadores treballen als voltants de l’antiga fàbrica de farines “La Ceres Catalana”, coneguda com la Casa del Sucre. No se sap si se salvarà de l’enderroc. L’antiga fàbrica del carrer Cartagena, 166 està en estudi per transformar-la en un centre cívic comunitari.

Casa del Sucre – ” La Ceres Catalana”
Fàbrica del C/ de Cartagena, 166

Mencionar, també, tants altres espais veïnals, els colmados, comerços, bodegues… autèntiques botigues de barri, malauradament inexistents avui dia que donaven autenticitat comunitària i veïnal.

Soc fill nat al carrer Aragó/Dos de Maig, entre els anomenats Encants Nous i l’antiga Fira de Bellcaire – coneguts popularment com Encants Vells.

Doc: Betevé -Timeout Barcelona – TotBarcelona barriades de provençals -diari de Catalunya – Historiesdebcn.

Fotografies: pròpies

fotos: modernismecat/instagram

Categories
Cinema i sèries

Una batalla darrere d’altre

Dirigida per Paul Thomas Anderson (setembre 2025). Drama polític, thriller d’acció, que persegueix a un grup de exrevolucionaris radicals dels anys 60.

Paul Thomas Anderson

Inspirada tant en les realitats pertorbadores dels EUA, del present com en idees revolucionàries i cícliques de temps passats, que ens invita a la reflexió envers la interminable lluita social, referent al tractament de migrats llatins i la lluita racial.

La primera escena ja ens diu de què tracta la pel·lícula – El conflicte del racisme i la immigració que a través d’un grup de resistència que intenta combatre les injustícies dels centres de detenció dels detinguts engabiats com si fossin animals empestats i perillosos – …

Amb escenes de violència, i seqüències d’acció emocionades, com la persecució en una pista enmig del desert.

La pel·lícula combina un cert humor de comèdia absurda, acció frenètica i comentaris polítics, sense oblidar que hi ha un drama social darrere.

Actuacions i interpretacions del tot potents, aplaudides per la seva solidesa i química a la pantalla, on cada un dels personatges amaga darrere seu un missatge, la història d’un drama social evident que en ple segle XXI continua creixent dia rere dia. Simbolitza un cicle interminable de conflictes, dificultats i resistències on la resolució d’un problema condueix immediatament a l’inici d’un altre.

La posada en escena, la narrativa i el ritme de la pel·lícula et mantenen en tensió entre una barreja satírica i uns tons mixtos. Passant de valors absolutament absurds amb fets totalment seriosos, en contrast entre diferents i radicals ideologies.

Teyana Taylor

El personatge de Perfidia Beverly Hills (Teyana Taylor), lluitadora i autèntica líder d’aquest grup de resistència, tremendament agressiva, plena d’odi, forta i dedicada als ideals que suposadament representa. Una autèntica rebel que lluita per la revolució sense tenir en compte les conseqüències. Vol canviar el món, però és el món qui acaba canviant-la a ella. On gaudeix d’una petita venjança, rescatant immigrants d’un centre de detenció a Califòrnia, Perfidia humilia al coronel Steven Lockjaw (Sean Penn), que desenvolupa una fascinació sexual per ella, a canvi de portar a terme accions de repulsa o revolucionaries on a la vegada juga amb l’excitació que li provoca al despietat coronel i així exposar-lo i dominar-lo sexualment.

Però oblida l’autèntic poder del militar on més tard, aconseguirà que la relació que mantenen se li giri en contra.

En quedar embarassada els objectius que vol representar, se li escapen. D’ideals forts i violenta, es passa de la ratlla més d’una vegada.

No afronta el seu nou rol de mare. Arrestada per disparar i matar a un home de color acaba ignorant i abandonant la família.

Ha de continuar encara sent fidel als seus valors i complir la condemna sense obrir boca perquè la revolució continuï o demanar la protecció de “el seu coronel” i accedir al programa de protecció de testimonis. Finalment, accepta testificar per al govern i sotmetre’s a la voluntat del militar, per aconseguir la llibertat, que mai obtindrà, a canvi de delatar als seus companys.

El personatge que representa de forma tan obsessiva se li difumina i entra en una espiral de contradiccions.

Personatge que interpreta magistralment Sean Penn

Lockjaw, personatge terrorífic de pensaments i fets, militar paranoic, que abusa del seu poder i autoritat. Com a bon racista queda clar que a través del seu estatus abusa de tot ésser que considera de races inferiors. Odia als qui són diferents, als nadius americans, als emigrants, llatins, negres, afroamericans… Professa tenir-los fàstic, però la fascinació, l’atracció i el desig sexual envers Perfilia, l’altera… el “posa a cent”, aconseguint, finalment, sexualitzar-la i oprimir-la.

Per poder entrar en el grup supremacista, igual o més radical que el Ku Klux Klan, de membres obsessionats per la “puresa de la raça”, ha de corregir l’error del passat (el fet d’haver mantingut relacions amb una negra), i ha de trobar a Bob i Willa.

Bob Ferguson (DiCaprio)

Un idealista polític, revolucionari i pare solter, que va abandonar l’activisme radical dels anys 60, atrapat actualment en una semi-depressió, l’alcohol i el món de la marihuana.

Setze anys després, s’enfronta a una crisi quan el corrupte i venjatiu militar Lockjaw segresta a la seva filla Willa, i es veu obligat a iniciar una cursa intensa i caòtica per rescatar-la.

Ha de tornar a l’acció per enfrontar-se de nou a vells enemics en un ambient carregat de tensió política, racisme i violència militar.

Bob no és un veritable activista revolucionari, sinó més aviat algú que actua en favor dels seus éssers estimats. Primer per a Perfidia, i després per a Willa.

El paper de Benicio del Toro: completament desfermat, encarna una figura calmada, estable i sabia que ajuda a Bob en la seva missió de rescat, aportant-li orientació estratègica.

DiCaprio – del Toro

Chase Infiniti Payne: en el paper de Willa, filla de Perfidia, és el centre emocional de la trama.

Sean Penn – Chase Infiniti Payne

Tot i durar més de dues hores i mitja, m’ha passat volant i la puc puntuar amb un notable.

Guardonada amb sis Oscars: Millor pel·lícula, direcció, guió adaptat, muntatge, direcció de càsting i millor actor secundari per Sean Penn.

Als trumpistes no els agradarà en absolut.

És un cop a la política que fa referència al tractament de migrants per part del govern Trump i dels poders fàctics que l’acompanyen.

És una dura crítica al tema racial, amb escenes, que les veiem en directe, i que succeeixen en qualsevol estat actual dels EUA i que no són de ficció, ni de cap plató de Hollywood.

Part de la documentació consultada a “megustaelcine.com: Sebastian Zavala Kahn”.

Categories
Cròniques

La Porta Vella

En aquells anys de la meva infantesa, a l’hivern la foscor era més negre, la boira més espessa gairebé impenetrable, l’aire i vent més fred es colava pels llindars de portes i finestres, el sol fins a migdia no escalfava, on el temps assetjava a les cases fredes i humides i l’alè es congelava… Dins la llar, al cap vespre, la família es reunia a la vora del foc. El padrí, amb la pell resseca i el cigar apagat als llavis espurneja les brases amb branques, amb el gos ajagut als seus peus. La mare, en bata, està fent el sopar al fogó de llenya. La padrina, tota ella vestida de negre, feineja per la casa sense parar, enfilant mil històries en la penombra. El pare, després d’una jornada al “tros”, d’esporgar les vinyes i donar menjar al bèstia fa la becaina assegut a taula, esperant l’hora de sopar. Els gats ronsejaven a la vora de foc. La mainada, en una punta de la taula enllesteixen els deures escolars, que els hi ha posat el senyor mestre. Demà a primera hora del matí amb un fred que glaça l’anima i després de munyir les vaques, faran més de mitja hora de camí, per anar a escola.

Padrins
Cal Cabré

En sopar, amb el plat a taula, tots asseguts, el braser als peus i la mainada enjogassada, s’expliquen mil històries que corren per la vall i pels voltants de la vila…

D’aquells moments, tan sols queden aquelles portes de fusta resseca, les finestres desajustades, bigues envoltades de tel-aranyes i parets descobertes mig ensorrades plenes de records endormiscats, que el temps ha anat absorbint… històries que desapareixeran de la nostra memòria col·lectiva, particular i familiar pel fet que no hi ha una altra generació que sobrevisqui a doblegar-se per continuar existint entre aquestes parets i resistir la duresa de la vida a pagès.

La Porta Vella, que tantes vegades obria i tancava la Casa Pairal sí que ha aguantat el pas del temps, durant més de dos-cents cinquanta anys. Ara bé… l’abandó del món rural, la manca de manteniment i la natura està fent l’efecte inexorable de la solitud que l’envolta, deixant l’empremta ineludible del transcurs dels canvis generacionals.

Les masies, els conreus, les pastures i els corrals han caigut en el trauma del desemparament… l’esforç, la cultura, la llengua, la memòria històrica no escrita, d’aquells padrins han sucumbit en la destrucció inapel·lable d’aquella Porta Vella a canvi d’un Airbnb.

Aquell refugi, aquella història viva, l’exemple i la companyia d’aquell somriure profund, barreja d’esforç, d’orgull, d’emoció de l’avi… just, quan anava de cap de setmana des de l’internat a l’entrada d’aquella porta vella, amb l’emoció que m’omplia els ulls de llàgrimes, el seu respirar profund, amb la cigarreta apagada entre la comissura dels llavis… Sabia, entenia que aquell temps finia, s’acabava. Aquella tardor càlida i serena que fins ara il·luminava la Masia, la Força d’aquella Terra, d’aquell sembrat d’aquella cort… Ell que amb prou feines sabia llegir i escriure, aquella mirada de l’Avi al costat d’aquella Porta Vella, era amor…, i me’l va transmetre sense dir ni una sola paraula.

Que lluny queden totes aquelles vivències i enyorances… Records que el temps ha marginat en la penombra… Estimació i sentiments que ens donen la força per valorar les nostres Arrels, la nostra Terra, la nostra Llengua… la nostra Història !!

Enyoro de matinada, amb la brisa i la vista perduda per als camps en moviment de blat, ordi i civada, aquells records, sentiments i aquella quietud dintre del meu cos. El so d’aquella calma i solitud d’aquells camps tan treballats, dels grans esforços dels padrins per tirar endavant, i que tant varen lluitar… perquè ara amb tanta “intel·ligència” que tenim, siguin arraconats i oblidats… convertits, en el millor dels casos, en apartaments rurals o cases de colònies…, que aquella “Porta Vella” caigui en l’oblit de la nostra memòria d’aquesta Terra Nostra.

El meu cor està en el record i gratitud de totes aquelles paraules que no estan escrites, que romanent en aquelles velles i gruixudes parets, testimoni de què és la meva, tranquil·la i reposada història personal…

Clot d’en Coma

(El Clot d’en Coma és un topònim d’interès local que es troba en la zona de la Vall de Lord / La Pedra i la Coma. Es tracta d’un espai natural o camp que, durant èpoques de pluges intenses, s’inunda i es transforma temporalment en un petit estany. Ubicat dintre dels camps/terrenys de Cal Cabré. Proper al municipi de La Coma i de les Fonts del Cardener.

Aquesta zona es troba a la falda de la Serra del Port del Comte. La ubicació destaca com un punt de pas en les rutes excursionistes i camins històrics de muntanya, camí a Tuixent – la Vansa, encaix entre la serra del Cadí i el massís del Port del Comte).

Enyorança – solitud

Categories
Cròniques

        Els tres Segadors i la Dama

De resultes d’entretenir-me en passatemps històrics, quadern núm. 1 dels textos de Josep Mª Bunyol i de les il·lustracions d’en GuiBo: “Fes història sense aixecar-te del sofà !”. He descobert, o no…!! què:

Els Segadors prové d’una cançó eròtica que es va transformar, el 1640, en un crit de guerra.

Seguirem la petita i singular història i els processos de canvi que ha fet que aquesta cançó s’hagi convertit en l’himne nacional de Catalunya.

Castella enfrontada amb França per la possessió de nous territoris, el que coneixem com la Guerra dels Trenta Anys, el ministre i privat del rei Felipe IV, el Conde Duque de Olivares versus el Cardenal Richelieu 1618-1648, veu l’oportunitat de portar el conflicte als Pirineu, i així implicar-hi els catalans… aprofitant “la presencia de las tropas españolas… para reducir estos Reinos de que se compone España al estilo y a las leyes de Castilla…”

Revolta Santa Coloma de Farners

El privat del rei va intentar reformar la monarquia per aconseguir una unitat més gran dels països on aquesta regnava, però la seva agressiva política exterior i ambiciós projecte centralitzador, acabaren arruïnant les arques de la corona provocant greus crisis internes, en el marc de la Guerra dels Trenta Anys i conflictes interns com la revolta catalana i la portuguesa, produint l’esgotament d’aquesta monarquia en el segle XVII.

La calma abans de l’Esclat

Catalunya aliena als problemes entre els Habsburg espanyols i la França dels Borbons va patir l’ocupació de les tropes i els seus abusos devastadors, com a conseqüències de l’allotjament forçós de soldats.

pillatges, violacions i saquejos

El 14 de maig de 1640 començar la revolta als carrers i places de la vila de Santa Coloma de Farners, Riudarenes i Amer arran de la negativa dels veïns a allotjar tropes de Felipe IV.

Les terres catalanes viuen els abusos del rei de Castella. Per ordre d’un oficial cuirasser castellà, el mas de can Martí allotja uns soldats, però això desencadena uns fets terribles. L’hereu, en Joan Martí, mata dos cuirassers que han provocat la mort de la seva promesa. Mentre el jove es veu forçat a ocultar-se, els militars calen foc a la masia i maltracten la seva família. El Principat es converteix en el front estratègic de les forces d’ocupació que cometien tota sèrie d’abusos, sacrilegis, saquejos, violacions, crema de masies, esglésies i conreus, que desencadenant en l’alçament popular, que seria l’origen de la Guerra dels Segadors (1640-1652).

Massacre dels defensors i població civil – setge de Cambrils 13/16 desembre 1640

Els catalans en plena època del bandolerisme, estàvem familiaritzats amb l’ús d’armes de foc, a cada casa hi havia com a mínim un trabuc.

La melodia d’Els Segadors es va manllevar d’una cançó eròtica popular. “Els tres segadors i la dama”, en què la falç era una altra cosa.

“Gràcies al llibre: De cançó eròtica a himne nacional, de l’autor Jaume Ayats, professor d’etnomusicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), descriu com:

Els Segadors provenen de la cançó popular que detalla com tres joves segadors, ufanosos i ben dotats, baixaven de les muntanyes, per tal de segar als camps de la plana, i una mestressa, impressionada per la visió de la seva “falç”, hi envia la criada per acordar amb ells una cita. Per això, hom deia aleshores «Bon cop de fal·lus!». Poc després de la revolta del 7 de juny del 1640, diada de Corpus, però, la lletra de la citada cançó eròtica fou canviada per una altra de molt guerrera -i el «Bon cop de fal·lus!» es transformà en el «Bon cop de falç!»-, que narrava els abusos i les rapinyes comesos per les tropes castellanes a Catalunya i que animava els pagesos a aixecar-se en armes.

Corpus de Sang 1640

L’escriptor Manuel Milà i Fontanals recollí aquella nova cançó, fàcil de memoritzar, que li havia recitat la mare de mossèn Cinto Verdaguer. I, a finals del segle XIX, el jove músic Francesc Alió la recuperà, posant-li, posteriorment, Emili Guanyavents una altra lletra, tot arribant aquesta, amb algunes modificacions, però amb multitud de prohibicions (durant les dictadures de Primo de Rivera i de Franco, sobretot), fins als nostres dies. Cal recordar que el Parlament de Catalunya, després de la recuperada democràcia, declarà Els Segadors com a himne oficial de casa nostra. Concretament, el 25 de febrer del 1993.

     Emili Casademont i Comas (Girona, 1936 – Figueres, 2012). Periodista i escriptor.

Revolta dels segadors – Museu d’Història de Catalunya

“Amb motiu de la revolta de 1640, la melodia hauria estat adaptada a una balada anònima que narrava els abusos de les tropes castellanes i que feia una crida als pagesos a revoltar-se”.            

 Enciclopèdia catana.cat “els tres segadors i la dama”

Pirotècnia: festa de la Revolta Sta. Coloma de Farners

Fotos i doc: Sapiens.cat –  Ajuntament de Santa Coloma de Farners: festa de la revolta dels segadors. – 3Cat. Bon cop de falç – la història de l’himne: 9 set. 2014