Categories
Viatges i itineraris

Gran Valira – Art Romànic V

Sant Vicenç d’Enclar

cinquena part

1   Sant Miquel d’Engolasters.          Veure part II  

2   Sant Pere Màrtir – estil neo-romànic 1956  (Escaldes-Engordany) – Patró

3   Capella de Sant Andreu (hospital de V. Meritxell-Andorra V.)

4   Església de Sant Esteve d’Andorra la Vella – Patró Veure part I

5    Església de Sant Vicenç d’Enclar (Sta Coloma)

6    Església de Santa Coloma S.IX-X     Veure part II

7    Santuari de Canólich  Veure part I

8    Sant Joan Evangelista d’Aixàs (Aixovall)

9   Sant Esteve de Bixessarri                

10    Santa Filomena d’Aixovall (particular)

11    Església de Sant Julià i Sant Germà de Lòria – Patró

12     Mare de Deu de les Neus de Llumeneres (Nagol- particular)

13    Sant Martí de Nagol         

14    Sant Serní de Nagol.  Veure part II

15    Sant Pere d’Aixirivall                               

16    Sant Romà d’Auvinyà

17    Sant Iu (Auvinyà – àrea residencial)

18    Sant Cristòfol de la Rabassa 

19    Sant Esteve de Juberri  (particular)

20    Sant Miquel de Fontaneda

21    Capella de Sant Mateu de Pui d’Olivesa ( particular) – carretera Fontaneda

22    Sant Esteve del Mas d’Alsins (frontera – Arduix – particular).

Sant Miquel

                            D’Engolasters a Santa Coloma

Sant Miquel d’Engolasters :

Veure la segona part. Guia del Romànic Andorrà (II)

2 Sant Pere Màrtir – (Escaldes-Engordany) – Patró

                           

D’estil neo-romànic, construïda amb pedra tallada de granit, testimoni dels profunds canvis socials i econòmics que Andorra va viure durant la primera meitat del segle XX. Edificada entre l’any 1952 i el 1956, reformada i ampliada entre el 1978 i el 1981. Situada a l’avinguda de Carlemany. Campanar de torre, amb tres campanes, planta basilical amb nau central i dos laterals, absis semicircular i porxo amb arcs de mig punt. Pintures interiors i exteriors inspirades en models d’estils romànics. Retaule procedent de l’església de Sant Romà dels Vilars del segle XVII. Serigrafies i ceràmiques de les Benaventurances.

En mig de la plaça, enfront l’entrada principal, i molt a prop del pont de Tosca (vegeu la sisena part – ponts romànics) podràs contemplar l’escultura de la “Puntaire”, a causa de la importància que va tenir el sector tèxtil, els paraires i teixidors, a la parròquia. Després de la visita és recomanable passejar i gaudir pel barri antic d’Escaldes-Engordany, de la seva oferta comercial, gastronòmica i dels bons exemples d’arquitectura tradicional andorrana.

3   Capella de Sant Andreu (carrer de sant Andreu, hospital de V. Meritxell-Andorra la Vella)

Situada en l’antic camí ral que anava d’Andorra a la Massana, al costat de la Creu Grossa, creu gòtica de terme. Petita edificació romànica amb orientació  llevant- ponent, de planta rectangular, absis semicircular, petit campanar d’espadanya d’un sol ull i coberta de dues vessants. Originàriament tenia la porta d’entrada orientada al sud. Posteriorment s’obre amb la porta d’arc de mig punt situada en el costat o paret de migdia i protegida per un porxo.

Construïda entre els segles XI i XII, i amb moltíssimes transformacions i totalment reconstruïda en l’any 1958, pel seu estat del tot ruïnós.

Sant Esteve

4  Església de Sant Esteve d’Andorra la Vella:

Veure la primera part. Art Romànic de bat a bat

5    Església de Sant Vicenç d’Enclar (Sta Coloma)

És una església fortificada a la conca del riu d’Enclar, entre muntanyes, construïda a finals del segle VIII, situada a la necròpolis i al conjunt fortificat de l’època visigòtica del Roc d’Enclar. Va quedar enrunada completament, i totalment restaurada recentment.

últim enfonsament

Nau rectangular, sols amb l’obertura de la porta d’accés, i la porta interior que comunica amb el campanar que està adossat a la paret sud i de planta circular. L’absis amb dues finestres d’esqueixada molt simple, una situada a llevant i l’altre a migjorn, i coberta de volta de canó.

El campanar vora de l’absis, amb un primer pis amb finestres allargades, molt primitives i irregulars, en el segon pis hi ha set petites finestres amb forma de ferradura d’arcs ultrapassats.

L’edifici és del tot irregular, de pedres de granit, i l’absis de pedres tosqués.

Als voltants de l’ermita es conserven sitges per guardar el blat, l’oli o el vi. I les restes d’una important necròpolis amb tombes escavades a la roca del segle IX, així com altres enterraments dels segles XI i XII.

El conjunt medieval del Roc d’Enclar està situat a uns 150 mts, per damunt de Santa Coloma. A partir de documentació, antigues fotografies, monedes, ceràmiques, esquelets i altres troballes funeràries, així com altres restes arqueològiques paleocristianes, romanes i medievals, l’any 1980 es va poder reconstruir les poques ruïnes que quedaven.

De l’antic castell de Sant Vicenç d’Enclar, i de les seves fortificacions, sols en queden els fonaments, però va ser un lloc estratègic durant segles, lloc de defensa i de control econòmic, polític i administratiu del pas cap a les Valls, pels comtes d’Urgell, pels comtes de Foix, pel comte Borrell i o pels bisbes d’Urgell. Aquesta fortificació emmurallada ha sigut testimoni de l’expansió, dels conflictes, dels acords i dels pariatges.

Roc d’Enclar on els romans ja hi tenien una explotació vinícola i una fortalesa situada en un lloc estratègic, sempre per controlar qualsevol incursió o accés a les valls.

campanar de Sant Vicenç

La via ferrata construïda l’any 2000.

Santa Coloma

6    Església de Santa Coloma:

Veure la segona part. Guia del Romànic Andorrà (II)

                                        

   La conca del riu d’Os

7    Santuari de Canòlich:

Veure la primera part. Art Romànic de bat a bat

vista de Canòlich

8 Sant Joan Evangelista d’Aixàs (Aixovall)

Seguint la carretera una vegada superat el poble de Bixessarri, deixant el riu d’Os a l’esquerra, enfilem la carretera  CS-112, i a uns 4 Kms, amb forts giravolts i pendents, arribem al magnífic lloc d’Aixàs. Quatre cases, o més ben dit una masia, a uns 1.500 mts d’altitud, on es respira una tranquil.litat i un silenci sorprenent. Uns prats verds impressionants, unes vistes de les muntanyes del seu entorn i del seu cel imponents.

Església totalment reformada, sense rastre de l’original, situada dalt d’un turó, que ofereix unes vistes imponents, sobre els penya-segats de la vall del riu d’Os de Civís, i del Santuari de Canòlich. Base rectangular i coberta de llicorella, absis de volta de canó, dues finestres, una al centre i l’altre a migjorn. Porta d’entrada lateral i d’arc de mig punt i campanar d’espadanya.

No sé si existia antigament alguna construcció romànica o sols és una còpia de les moltes existents al Principat, però pujar fins aquí a dalt i gaudir d’aquestes espectaculars vistes i de tot el seu entorn, és una autèntica meravella. No he estat capaç de trobar cap mena de documentació.

vista d’Aixàs

9    Sant Esteve de Bixessarri

Una vegada visitada l’esplèndida panoràmica d’Aixàs, i de tornada a la vall pel camí de Sant Julià de Lòria, visitem el poble i l’església de Sant Esteve de Bixessarri del segle XVIII.

De planta rectangular, coberta de dues aigües i de bigues de fusta. Petit campanar de cadireta d’un sol ull, gran porxo, quatre finestres i sense absis. En la càrrega de la porta hi ha la data de l’any 1701. A l’interior es conserva un retaule del S. XVIII, dedicat a Sant Esteve.

El poble petit, amb poc més de 40 habitants, està partit pel riu i la carretera, llueix de cases molt ben conservades i típiques  de l’entorn i magníficament restaurades.

poble de Bixessarri

10 Santa Filomena d’Aixovall  (particular)

Petita església, actualment situada dins d’un pati i horta particular (vall fèrtil). No he trobat documentació sobre la seva història, sols que molt a prop d’aquesta petita ermita existia un pont que travessava el riu Valira, el pont d’Aixovall. Existeix documentació de l’any 1176, era el pas per anar a les poblacions de Bixessarri i al Santuari de Canòlich. El pont romànic va desaparèixer durant uns forts aiguats l’any 1982.

Molt a prop hi ha un oratori pont d’Aixovall, referència per als peregrins, que mira i indica el camí cap al Santuari de Canòlich.

A l’interior de l’ermita hi ha un mural de ceràmica, que representa la Sagrada Família travessant el riu Valira a través del desaparegut pont d’Aixovall.

El nom d’Aixovall té varies referencies: Ipso Vallo (1071), Exovall (1089), Xovall (1179)

                 La Vall i la Parroquia de Sant Julià de Lòria

11    Església de Sant Julià i Sant Germà de LòriaPatró

vista de Sant Julià camí de Nagol

D’origen romànic del S.XII, l’únic que és conserva és el campanar llombard de tres pisos, finestres geminades, arcs de mig punt adovellats de planta quadrada i coberta a quatre vessants amb lloses de llicorella, construït amb blocs de pedra regulars. L’absis va ser modificat durant el S. XVIII. La nau central totalment reconstruïda l’any 1940. El 1974 es va ampliar la nau eliminant el comunicador i el cementiri.

A l’interior retaules barrocs de Sant Julià, de l’Immaculada del S.XVIII i de Sant Germà, i dues talles de fusta policromades de la verge de Canòlich patrona de la parròquia i de la verge del Remei del S.XII. i dos retaules dels S. XVII i XVIII.

La parròquia de Sant Julià és la més meridional de les set parròquies del Principat, situada entre els 850 i 2600 mts d’altitud. Està formada per cinc Quarts: Bixessarri, Fontaneda, Auvinyà, Nagol, i Aixirivall.

12 Mare de Déu de les Neus de Llumeneres (Nagol)  (particular)

És el poble menys poblat del Principat, l’any 2018 tenia tan sols cinc habitants, situat a 1820 mts d’altitud, situat quasi al final de la carretera de Nagol, dins de la parròquia de Sant Julià de Lòria.

La capella és molt petita i privada, la família propietària conserva les escriptures originals. És de proporcions molt reduïdes, base rectangular amb parets de pedra, teulat de pissarra i fusta de dues vessants amb un campanar d’un sol ull, càrrega sobre de la porta i dues finestres, una a cada costat. La paret posterior enganxada a l’edifici de la mateixa propietat que l’ermita.

13    Sant Martí de Nagol        

Es troba a 20/25 minuts a peu del poble de Nagol, situada en un lloc estratègic encastada dins d’un turó de pedra pel costat nord de la nau, i per un penya-segat que cau en picat pel seu costat sud, dominant tota l’entrada de la Vall de Sant Julià, amb unes vistes immillorables.

És d’estil romànic, i construïda amb rocs de la mateixa muntanya, documentada des de l’any 1048. Es trobava totalment en runes, i l’any 1981 el servei de Patrimoni Cultural la restaura, sols es conservaven els murs laterals i l’absis. Es va reconstruir la façana amb la porta d’entrada i el campanar d’espadanya d’un sol ull. La porta actual és una reixa que pernet veure l’interior, on hi ha un petit altar situat sota la finestra de l’absis.

De planta rectangular i molt irregular, deguda la seva situació mig penjant, sols es pot accedir per la porta d’entrada al costat est, i amb ajut d’una corda subjecte a la paret de la muntanya. El sostre és de fusta i cobert de pissarra del país. L’absis semicircular amb volta de quart d’esfera i cobert amb lloses de llicorella. Durant la seva restauració s’efectuaren excavacions, que van descobrir ceràmiques, monedes i una petita necròpolis.

Sant Martí

Sant Sernì

14 Sant Sernì de Nagol:

Veure la segona part. Guia del Romànic Andorrà (II)

Sant Julià des de Sant Sernì de Nagol

15    Sant Pere d’Aixirivall

Petita església barroca de tradició romànica, construïda l’any 1603, segons consta en una inscripció que hi ha a la fusta de sobre de la porta de l’entrada principal. Està situada al mig del nucli antic d’Aixirivall i en castrada al pendent de la muntanya, per la seva part posterior. Està a cent metres de la nostra casa familiar. Declarada monument del Patrimoni Cultural d’Andorra, bé d’interès cultural. Es troba a 1356 metres d’altitud, seguint la carretera de la Rabassa i després del desviament de la carretera de la Peguera, amb corbes i forts pendents des d’on podrem gaudir de vistes impressionants en el mirador de la Plana a 1512 mts. A part de la bellesa del seu entorn, i la tranquil.litat que s’hi respira, l’aspecte a destacar del poble és l’arquitectura d’estil rústic de les seves cases i carrers. El nom d’Aixirivall ja es menciona l’any 1176, i de fet hi ha experts que consideren el topònim com a pre-romà.

L’església de planta rectangular, l’absis no marcat exteriorment amb volta de canó, la nau és coberta amb encavallades de fusta. El campanar és de cadireta i finestral de mig punt. La porta d’entrada és de fusta amb dues finestres. A l’interior es conserva un retaule barroc dedicat a Sant Pere del S. XVII.

carrers d’Aixirivall

16 Sant Romà d’Auvinyà

Edifici pre-romànic del S. XVII i restaurat l’any 1964. Segueix el mateix patró de les altres petites construccions de la resta de les valls. D’una sola planta rectangular, coberta de fusta i pissarra del país, absis trapezoidal de la mateixa alçada que la nau i volta de canó. Campanar d’espadanya d’un sol ull i arc de mig punt. Porta lateral i finestra sota el campanar, en la paret frontal. On acaba la nau i comença l’absis s’hi afegiren dos contraforts. A causa del pendent del turonet, on està ubicada, hi ha parts semienterrades.

Auvinyà és una molt petita població que pertany a Sant Julià de Lòria. L’any 2019 hi havia censats 223 habitants. Existeix la llegenda de la Dama Blanca d’Auvinyà que simbolitza la independència i les llibertats andorranes enfront del poder feudal.

17 Sant Iu (Auvinyà – àrea residencial)

 Temple de nova planta, construït de pedra vista, sense gens d’interès romànic ni arquitectònic, eregi’t per una família particular en devoció i memòria de Sant Iu, en mig d’una zona residencial de nova construcció.

L’any 2005 es va desenvolupar un projecte familiar a partir de 7 cases pairals antigues , i la construcció de 19 cases noves més la nova església. El projecte és el somni, i la il.lusió en memòria del predecessor familiar, que es diu i vol mostrar a generacions venidores com devia ser en poble andorrà de fa segles….. Un poble reapareix de nou, de sobte, en ple segle XXI a 1176 mts d’altitud, tal com devia ser l’any 857, en ple segle IX (data on consta per primera vegada) l’antic poble d’Auvinyà…. S’ha produït el miracle de Sant Iu…. Totalment surrealista. Un conjunt luxós inspirat amb l’antiga arquitectura medieval. Tot un espectacle visual recorda un ancestral poble andorrà, apartat de tot soroll, i envoltat de camps, i excel.lents vistes.

Evidentment curiós de visitar, on es vol representar un poble medieval, però que en comptes de gaudir d’una sensació de pau i solitud, vaig experimentar una sensació desèrtica i buida…..

La zona residencial és de caràcter privat, amb cert grau d’obertura per a tothom.

El Co-princep i arquebisbe d’Urgell va dir que “la voluntat de l’església és que aquest temple sigui utilitzat per a moments celebració de la fe i que estigui obert a tothom i no només a un ús privat” i que “el culte habitual se seguirà fent a l’església del nucli lauredià, ja que aquest no disposa de pica baptismal, i no s’hi poden celebrar oficis com casaments i o enterraments, entre altres”.

població residencial d’ambient medieval

Molt a prop d’aquí, troben altre”lloc” surrealista en plena natura…

JUVERRI:

Poble de Juverri: pertany a la Parròquia de Sant Julià de Lòria, situat a 1281 metres, a l’esquerra del riu Valira i al costat del Bosc de Juverri. L’any 2015 tenia censats a 196 habitants.

Sant Esteve de Juverri

Jardins contemporanis de Juverri: situats a 1250 metres d’altitud, fa una dècada un veí va començar a col.leccionar escultures, artístiques i d’animals a mida natural. Anys després, la propietat i el Comú de Sant Julià arribaren a un acord, perquè es pogués gaudir  de tan estranya col.lecció, el veí cedir les escultures i el Comú el bosc. La visita és gratuïta.

La Peguera

capella privada-imitació església romànica

La Parròquia més meridional d’Andorra, hi ha els interessants ports de muntanya com el Coll de la Gallina, el Santuari de Canòlich, Os de Civís i o la pujada de Fontaneda. Sense oblidar la pujada als boscos i l’alt de la Rabassa, seguin l’ascensió per la població de Juverri, o pel costat de la població d’Aixirivall, passant pels esplèndids paisatges i fabuloses vistes de les bordes de Peguera, on s’uneixen les dos vessants.

Camí Comabella:

Naturlandia: Trobaràs les úniquespistes d’esquí nòrdic del Principat, a 2.000 metres d’altitud, a la zona de la Rabassa, contacte amb la naturalesa. Efectuen un munt d’activitats a l’aire lliure, a més d’un parc d’aventures amb la seva atracció estrella: el Tobotronc.

tobotronc
senderisme- ruta Pi cremat
esquí nòrdic / pistes parc de la Rabassa

18 Sant Cristòfol de la Rabassa

És una petita capella/oratori construïda a finals dels anys 50, situada al mig del bosc de la Rabassa, anant cap la Comabella, en una zona de pícnic, descans, pau i relaxació.

19    Sant Esteve de Juverri (Aixirivall – particular)  

g

Església del S.XI d’estil romànic, orientada a llevant, en un pendent molt pronunciada i amb una panoràmica espectacular. Es troba dintre d’una propietat particular, anant cap a la Rabassa. De construcció senzilla i d’una gran barreja de pedres i rocs de tota mena que li donen un aspecte molt rústic. L’absis de quart d’esfera i semienterrat, pel desnivell del terreny i sense cap obertura, per aquest costat sobresurt tan sols un metre, base rectangular, campanar de cadireta d’un sol ull, i teulat de fusta cobert de pissarra. La porta molt tosca amb arc de mig punt situada al mur sud, al costat petita finestra amb forma de creu igual que la del mur de ponent. No té cap mena d’ornamentació.

                                                          El Llosar

20 Sant Miquel de Fontaneda

No se sap la data concreta de la seva construcció, però el seu estil romànic se situa entre els segles XI i XII.

Nau petita i molt senzilla rectangular, sense cap ornamentació, amb campanar de dos ulls d’espadanya, i a sota hi ha dues obertures, una en forma d’òcul i a la part inferior un altre es forma d’espitllera. L’absis semicircular sense cap finestra central, porta situada a migjorn en la paret lateral amb arc de mig punt, de molta bellesa i simplicitat, la paret posterior està enganxada a la muntanya.

Situada per sobre del poble de Fontaneda, dominant tota la vall, amb unes vistes esplèndides. S’ha de pujar una rampa, per un camí o carrer molt estret a travessant i vorejant diverses cases del poble. En arribar s’ha d’obrir una petita porta sota un petit mur de pedra que dóna accés a un pati – terrassa des d’on es domina tota la vall –  la seva construcció és de pedres de diverses mides i mides irregulars, molt rudimentàries. Al seu interior hi ha restes de pintures romàniques. L’altar és un bloc d’una sola peça tallada, de les més primitives del Principat.

Bé inscrit en el Patrimoni Cultural d’Andorra.

21 Capella de Sant Mateu de Pui d’Olivesa (Sant Julià – carretera Fontaneda – particular)

Capella/oratori documentada des de l’any 985, és de planta rectangular i absis semicircular típics del romànic andorrà. És una de les ermites més petites, (7,8 mts exterior – la nau fa 4,6 m. per 4 m ampla), l’absis semicircular (fa 2,5 m de radi exterior), per la seva estructura i característiques es pot classificar com a pre-romànica.

Situada en un turó a 100 mts, per sobre del Gran Valira, a la parròquia de Sant Julià de Lòria, seguin la carretera de Fontaneda. A l’altra banda de la Valira es pot veure la pujada empinada cap a la Rabassa.

Els murs són blocs de pedres de mida reduïdes, sense polir, sense cap ornamentació, ni cornisa ni finestres.

L’absis de volta de canó i el petit campanar d’espadanya d’un sol ull, estan situats en el pendent del penya-segat que dóna al riu. La porta d’entrada, en el mur de l’oest, està encarada a la muntanya en mig de les vinyes, feta de blocs de pedra molt rudimentàries.

Com a única obertura, a part de la porta d’entrada, sols hi ha una senzilla espitllera situada a l’abis, al costat de migjorn.

És de propietat particular, envoltada de ceps, dintre de la finca de Mas Berenguer, que amb molt de gust i molt servicial, ens va atendre un dels cuidadors de la finca i de les vinyes, i així varen tenir el gust de poder visitar.la, gaudir del seu encant i situació privilegiada sobra el riu Valira i de l’entrada de la parròquia de Sant Julià, podent efectuar les corresponents fotografies.

Mas Berenguer

Poca gent sap que Andorra, també, és terra de vins d’ençà de l’Edat Mitjana.

A finals del S.XIX amb la plaga de la fil.loxera, la vinya va caure estrepitosament. La pagesia va buscar altres alternatives, i és on es va imposar el cultiu del tabac. A partir del 2000 es va reconduir la seua plantació i explotació, tot i que molt tímidament. Actualment a Andorra hi ha cinc cellers que elaboren vins d’altura.

22 Sant Esteve del Mas d’Alsins (frontera – Arduix – `particular)

Petit nucli rural que pertany a la parròquia de Sant Julià de Lòria, fent frontera amb el municipi de L’Alt Urgell-Les Valls de Valira, propers als nuclis d’Argolell i d’Arduix (Espanya) i Fontaneda (Andorra). Aquests dos pobles varen ser el pas de Camí d’Andorra, per on varen fugir milers de persones – refugiats, durant la cruel Guerra Civil Espanyola.

Situada a 1425 mts d’altitud, seguint la carretera de Fontaneda, fins a arribar a l’encreuament amb la carretera de la Collada de la Gallina, on hi ha un petit oratori de la Mare de Déu. Seguint a l’esquerra la carretera del Mas d’Alins, arribem al final del camí a un tancat, que és l’inici de la finca particular. No la vàrem poder visitar. Altres veïns de la zona ja ens varen dir que difícilment es pot accedir a la finca. Diuen que és més factible l’accés des d’Arduix.

Construcció, del S. XII, romànica, molt senzilla, i típicament rural, sense cap mena d’ornamentació. De nau rectangular i coberta de fusta, absis semicircular i volta de pedra de quart d’esfera, molt més petit i estret que la nau central. La porta d’accés situada en el mur sud, amb arc de mig punt adovellat, molt rústic i rudimentari. Al mur de l’oest, campanar de cadireta d’un sol ull.

Lauredià:

Vins de muntanya / carretera de Fontaneda
Sant Pere d’Aixirivall
carrer d’Aixirivall

La parròquia de Sant Julià de Lòria està formada per cinc quarts o subdivisions:

Quart de Bixessarri (Bixessarri i Aixovall)

Quart d’Auvinyà (Auvinyà i Juverri)

Quart d’ Aixirivall (Aixirivall)

Quart de Fontaneda (Fontaneda, Les Pardines, Mas d’Alsins i la Muxella)

I quart de Nagol (Nagol, Certes i Llumeneres).

Va ser el centre de la indústria del tabac, una de les més importants d’Andorra.

La Rabassa
Els Pessons
Madriu
Enclar
Categories
Viatges i itineraris

Les mines del Turó IV

Mines del turó:

Després d’anys (1960) de ser resident ocasional i des de fa uns anys resident habitual. No tenia constància del fet que a la famosa muntanya, existien una sèrie de mines que ja són centenàries. Gràcies al meu temps, lliure i el gust d’exercitar el senderisme, vaig començar per efectuar rutes per la serralada de Collserola, i perquè no, conèixer amb profunditat tots els enigmes i històries que envolten el famós Turó.

el Pla de Barna des de la recuperació del Turó

I renoi !!…. la quantitat de descobriments, llegendes i d’històries, algunes no gaire documentades que ens hi amaguem. Al marge de les ja conegudes i famoses aigües, del Rec Comtal i de les històries del Castell dels Montcada.

Caminant dia rere dia per la famosa muntanya del ciment, he descobert, fons, camins, senders magnífics, miradors amb vistes espectaculars, escombreres, zones minerals, històries de la cimentera, així com conèixer altres senderistes, que també exploren la muntanya, com jo, que tot comentant les anècdotes que amaga el turó vaig assabentar-me de l’existència de les mines…. Té bemolls la cosa  !!!

mina 1
mina 3
(A) Vista aèria situació mines

Buscant i seguin indicacions d’altres senderistes, consta en els mapes de la zona d’una manera un tan enigmàtica i amb informacions molt lleugeres, que hi ha 5 mines. Dues amb entrada i sortida, les altres amb una única entrada. Totes elles tenen més d’un segle d’antiguitat, estan en malt estat i risc d’esfondrar-se, i per això es recomana no anar-hi sol ni accedir-hi.

Mina Turó de Montcada 1:

Visita i plànol de l’Espeleodijous del 14-03-2021 / mina del Turó de Montcada 1 i Natura endins 2021.

Mina 1, mina llarga, o del carbó, de 278 metres de llargada de túnel rectilini, i entre 2,6 i 6,2 metres d’amplària, amb dues entrades. Una al costat de la zona de Terra Nostra, entremig de la Pau del Turó, i el turó dels Quatre Pins, just al davant de l’encreuament de l’indicador que va a la zona industrial. Es pot trobar, amb alguna dificultat, seguin un petit camí amagat a uns 100/150 metres de la pista forestal.

entrada boca Terra Nostra
visita primavera 2021

L’altra entrada està situada sortint del mirador d’Occident, baixant direcció a la fàbrica de ciment. A uns 200 metres del primer encreuament que troben de dues pistes, direcció al Toll de Llevant, al costat vessant muntanya puja un camí de sentit contrari que hem seguit de la pista principal.

Totes dues entrades estan molt amagades i d’accés un tan amagat, amb les entrades obertes, en malt estat i amb el seu evident perill.

En l’interior de la mina de carbó hi ha una inscripció en un petit arc d’accés que data de l’any 1926. Construïda durant l’època de la cimentera. Obra d’enginyeria subterrània, que va ser mostra d’arqueologia industrial. Consta documentació de les mines des de 1901.

entrada sector Asland

Antigament existien coves o cavernes. L’any 1896 s’edita el primer plànol espeleològic de la zona calcària, totes aquestes cavernes desapareixen amb l’explotació de la cimentera.

Mina Turó de Montcada 2:      

Visita  i plànol que van seguir, Natura Endins el 28 de maig de 2021

 A l’entrada de la mina llarga – costat Asland – a uns 200 metres, seguin la pista forestal, troben un mur, molts pins trencats i una canonada, probablement hi ha l’entrada d’una altra mina.              

Efectivament des del mirador d’Occident, cap al Toll de Llevant, seguin la pista principal, situada per sobre del mur de contenció que es troba a mà esquerra del camí, molt tapat per restes de troncs i branques de pi, de molt difícil accés, amb l’entrada molt abandonada, plena de brossa, de sotabosc, d’esbarzers, restes de terres i rocs, producte de diverses esllavissades; hi ha una entrada que pot passar desapercebuda.

vista tub / conducte mina
vista entrada per l’exterior

Cal remuntar el mur un tan perillós, amb la que és necessari i convenient l’ajut d’una bona corda i algú o diversos acompanyants, per endinsar-se dins de l’espessa vegetació i mantenir un mínim de seguretat.

vista entrada per l’interior

Segons els espeleòlegs de Natura Endins, es baixa per una obertura o pendent que connecta amb una saleta a través d’un embut baixant unes escales fins a arribar a una galeria d’uns 72 metres (vegeu plànol). On hi ha, les restes del que era una picadora de pedra.

Mina Turó de Montcada 3:    

Plànol i visita que van efectuar el grup de Natura Endins el 30 de maig de 2021

Mina 3 o de la travessa. Es troba baixant pel vessant de l’esplanada on els camions feien l’extracció de les terres. D’entrada vertical, d’accés no practicable i molt perillós, s’aconsella anar diverses persones amb cordes i arnesos. A l’interior hi ha restes de maquinària i raïls de vagonetes, a la sortida hi ha les restes de més maquinària i d’una trituradora de pedra i de rocs.  

Situats en aquest mateix indret, de la pista principal, mirant per sota del camí, cap a la fàbrica de ciment, es poden veure els pilars o columnes de la trituradora exterior, i l’entrada d’una altra mina en forma de búnquer, molt a prop de mina 2. És l’entrada de la boca superior  de molt difícil accés.

entrada superior / boca bunker

De 118 metres de llargada i 22 metres de desnivell.

La boca inferior que està tancada per una reixa, situada al costat de l’actual dipòsit de terres i dels ciments on s’efectua la càrrega i descàrrega dels materials, amb vista a les instal-lacions de la cimentera.

boca inferior / costat actual sorrera Lafarge

Agafem la pista superior, per damunt de l’entrada superior de la mina 3, seguint la pista forestal direcció, de nou, al mirador d’Occident, passant molt a prop de l’entrada inferior de la mina llarga, de retorn a Terra Nostra, bé per la Pau del Turó, o bé baixant per l’alçada del Coll de Montcada.

interior sortida inferior

De nou el grup d’espeleòlegs reafirmen que aquestes instal-lacions tenien com principal funció la d’abocador i de trituradora de rocs, i del transport en pols de les restes de les pedres calcàries que s’extreien a les pedreres exteriors del Turó.

Mina Turó de Montcada 4:

Mina 4 o de la pols. Galeria molt petita d’accés vertical i molt perillós de 6 o 7 metres de caiguda. La seva estructura no correspon a una mina clàssica d’explotació de minerals. Hi ha una obertura superior vertical, per on s’abocava material, per triturar.lo, en un conducte inferior o galeria, i posteriorment extreure el material processat. A l’interior queden restes de maquinària trituradores de pedres i raïls de vagonetes transportadores. Se suposa que la sortida, que es feia servir per extreure el material, ha desaparegut a causa de les esllavissades, al sotabosc i l’abandó.

entrada pou vertical

S’ha de tenir en compte que durant la primera fase de restauració de l’entorn i de la pedrera, és possible que hagi desaparegut les restes d’entrades/sortides.

Està situada més o menys enfront de la mina 3, a l’altra banda de la pista principal, de difícil accés.

trituradora
sortida bloquejada

 Visita de Natura Endins el 25 de maig de 2021

Segons aquest grup d’espeleòlegs: “analitzen l’estructura i les restes que encara romanen, s’entén que aquestes galeries, podien ser un dispositiu industrial dissenyat per abocar-hi rocs, que s’extreien de la pedrera, i retornar-los fets pols a l’exterior”  d’aquí el nom de Mina de la Pols.

Mina Turó de Montcada 5: o galeria petita.

Segons el planell (figura A), està situada per sobre de l’entrada superior de la mina llarga o mina 1.

Encara no he localitzat la seva entrada i situació exacta. Tampoc he trobat informació, sols una petita indicació de la seva possible situació.

De resultes de la documentació, aconseguida dels dos grups d’espeleòlegs, sols he trobat unes fotografies del que ells anomenen galeria petita, que no sé si corresponent exactament a la mina 5. 

Seguint els pocs indicis que tenia de les seves ubicacions, vaig gaudir de les troballes de les mines, del seu entorn, de les seves peculiars i amagades entrades, on vaig intentar trobar-les durant molts de dies. Almenys durant tot el primer trimestre d’aquest any 2021.

No tenia, encara, cap constància dels planells i de les visites que varen fer aquests dos grups d’espeleòlegs el maig d’aquest mateix any. Per descomptat m’han servit de gran ajut poder contrastar i verificar les seves ubicacions, el seu estat, així com aprendre i assessorar-me d’aquest món tan  impressionant i trepidant que ens amaga la natura i la força de l’home, en un subsòl tan proper, sols a quatre passes de casa nostra…..

entrada inferior mina llarga o del carbó

Entre els anys 1840 – 1926, Catalunya va ser perforada, amb multitud de prospeccions mineres. Fruit d’aquestes activitats van aparèixer les mines de carbó de Figols, Saldes i Cers, i les de potassa de Sùria i Balsareny, aixícom algunes de plom a Martorell, i de coure a Malgrat de Mar…

Hi ha constància a Montcada de prospeccions de l’any 1842, que alguns inversors varen provar sort amb molt poca fortuna. Varen ser ruïnoses i molt poc rendibles, d’aquí el seu abandonament.

…………………………………

Un grup d’espeleòlegs constata que aquestes instal.lacions mineres, excepte la mina 1 o la del carbó, no són mines sinó galeries, que tenien el paper d’abocador, esmicolament i transport en pols de la resta calcàries extretes a cel obert, possiblement l’empresa volia reduir el soroll i la polseguera al mínim, perquè el municipi afectat volia aturar l’explotació, pel fort impacte mediambiental  (grup d’espeleologia de Badalona GEB – visita que varen efectuar el 26 de maig de 202).

galeria petita

Ressenyes, part de la documentació consultada i algunes de les fotografies, són gràcies a Natura Endins – espeleodijous.cat 

Visita efectuada el 26 de maig de 2021.

Col.lectiu d’espeleòlegs per la protecció i difusió del patrimoni subterrani, i al Grup d’Espeleologia de Badalona – GEB.

Nova pedrera de terres i sorres:   Entre l’antiga pedrera i l’actual escombrera, si seguim la pista dels camions, arribarem a l’actual fàbrica Lafarge, on per sobre de la nau hi ha l’actual zona de càrrega i descàrrega de l’actual pedrera, on trobem pedra calcària, sorres , argiles sílices i d’altres materials de sorra de foneria; al costat hi trobarem l’entrada d’una mina tancada (mina 3).

abando minas
escombrera
actual sorrera

Montcada i el Turó anys 50

L’any 62

1962 Any climatològicament històric a Terra Nostra / Montcada i Reixac:

La famosa nevada del dia de Nadal

Les terribles inundacions del 25 de setembre del 62 a tota la comarca del Vallès.

Per entrar a casa nostra, que hi ha tres esglaons, record que l’aigua dins de l’habitatge va superar els 45 centímetres d’alçada.

Església i carrers de Montcada

el Besòs desbordat

…/…

Terra Nostra des de el Cim del Turó

La restauració del Turó:

La desaparició d’algunes coves, l’ermita i les ruïnes del castell dels Montcada varen ser degudes a l’esllavissada del terreny l’any 1939 i a l’explotació cimentera, a partir del 1917.

Amb la restauració de la pedrera s’hi van abocar dos milions de tones de terres procedents de les grans infraestructures efectuades a Barcelona – línia 9 del metro, de l’AVE i de la plaça de les Glòries.

Aquesta restauració orogràfica i ecològica, no només es limita al farciment de terres de la zona d’extracció, sinó que es pretén realitzar una restauració integral de tot l’àmbit que abasta tota la zona  del Turó. Amb aquesta recuperació ambiental es vol ampliar l’ús públic de la zona. Els grans forats que existien van passar a grans espais verds i frondosos.

restauració de la pedrera

Això ha permès incorporar el Turó al Parc Natural de Collserola, com a espai protegit, amb la creació de nous espais i rutes de senderisme, pels amants de la Serralada. Donant lloc i cabuda en detectar-se un fort creixement d’espècies de flora i fauna que havien desaparegut.

vista des de el pont de l’autopista – Torre Baró / Ciutat Meridiana /Vallbona

Asland: empresa catalana fundada el 1901, pel prohom Eusebi Güell, per comprar mines, pedreres i salts d’aigua, per a la producció de ciment.

El nom d’Asland deriva de les paraules Asfalt i Portland. S’instal.la a Montcada l’any 1917 fins al 1993 que passa a les mans de la societat francesa Lafarge. Empresa que s’ha compromès a la restauració de l’espai, potenciar la biodiversitat i reforestar per a esmenar tot l’entorn, així com el condicionament morfològic de la zona d’extraccions que va explotar la cimentera durant anys….

…/…

Petita visió històrica de Montcada i Reixac:

Els primers assentaments de pagesos documentats en aquest entorn daten de l’any 924; situats en petites àrees de les estivacions de la serralada de la Marina.  

 Més tard es va formar petits nuclis dels antics termes parroquials de Sant Pere de Reixac – any 986 – i Santa Engràcia de Montcada –any 1007 -,  separats geogràficament pel riu Ripoll. A finals del segle X existeixen documents dels primers molins fariners, aprofiten les encluses de les aigües dels rius i dels torrents.

Sant Pere de Reixac

Amb el castell de Montcada, l’any 1023 es va estendre, les comunitats de camperols.

Van experimentar un llarg canvi a l’edat mitjana, i una evolució molt forta econòmicament i urbanísticament, a partir de la seva unió el 1561, des de les valls de la Serralada de Marina i les terres del pla del Besòs, amb fèrtils camps de conreu i grans masies.

Montcada, vila de camins des del seu origen, aprofita el camí empedrat de l’antiga via Augusta, després camí comtal, cruïlla de camins, estació de cavalls i carruatges, amb l’aparició de postes, d’hostals, tallers d’artesans i de molins. Més tard la carretera de Ribes, i segles després l’arribada del ferrocarril convertin.la amb una cruïlla de camins de ferro.

En el segle XV, fou i es va convertir en pas obligat i lloc estratègic, económic i militar, pel comerç i de l’anar i venir dels viatgers. Fou lloc de peatje i de control de l’entrada nord de Barcelona. Sense oblidar segles més tard que la renovació i adequació  del “Rec Comtal” fou el motor, eix econòmic i pesa decisiva pel creixement i subsistència de la ciutat de Barcelona. Gràcies a l’aigua, que el seu principal manament era regar tota l’horta de les poblacions de l’entorn – el Pla de Barclona -, va ser el esclat per fer creixa els molins de tota mena, els oficis de la forja, el tèxtil, els escorxadors, els blanquers de pells, i a mitats del segle XVIII les fàbriques d’indianes, amb més de dos mil telers, on varem arribar a ser més de deu mil treballadors; així com ser “l’eina” per la neteja del clavegueram i molt important: l’aigua de boca.

El Rec Comtal subterrani / Casa de la Mina MiR

Municipi dividit, també, des dels seus orígens, pel Turó, els rius Besós Ripoll i la riera de Sant Cugat. Es va configurar un terme fragmentat, a conseqüència  dels traçats de les noves carreteres i autopistes, juntament amb els traçats de noves líneas de tren – l’any 1854 transformaren la vida social, cultural i económica del terme – aïllant i separant la seva població.

Amb l’arribada de nouvinguts, en els anys 60, degut al creixement industrial de la zona es reafirma un nou desenvolupament i creixement indiscriminat urbanístic. En els anys 70/90 la construcció de grans infraestructures encara divideixen i separen mes a la població, i la construcció del Cementiri de Collserola, la depuradora del Besòs a la Vallençana, la nova autopista del Mediterrani, el desdoblament de la N152, l’autopista Barcelona-Terrassa, així com la creacció de grans zones i poligons industrials – la Ferreria, Pla d’en Coll, Mas Rampinyo, Can Milans….

I la creació indeteminada de nous barris perifèrics, autèntiques ciutats dormitoris, amb fortes mancances en les seves infraestructures, de zones d’esbarijo i de equipaments – Can Cuiàs, Ciutat Meridiana… – autèntiques fortificacions de ciment, d’un impacte visual esfreidor; configuran un terme municipal format a dia d’avui per 10 barris: Montcada Centre, Can Sant Joan, La Ribera, Font Pudenta, Can Cuias i Terra Nostra, en el terme de Montcada i la Vallençana, Mas Rampinyo, Can Pomada i la Carrerada en el terme de Reixac.

El Vallés i Montserrat al fons

L’importància de les fonts i de l’aigua en aquest entorn, ha estat una constant històrica. Es diu que el topònim del nom de Montcada, pot ser una derivació del nom llatí “monte scatano”o muntanya de la que brolla l’aigua.

C/ de la Marina / Monumental – El Rec 1914

La riquesa i la bona qualitat de les aigües de Montcada varen ser un gran reclam per l’estiueig de families a finals del segle XIX.

El Turó esdevé un referent natural i historic de primer ordre. L’any 1023 apareix la primera cita del castell, inexpugnable, i la capella de Santa Maria l’any 1134, situats al capdamunt del turó, sota el domini de Guillem de Muntayola i Vacarisses. A partir d’aquest moment serà anomenat senyor de Guillem de Montcada, iniciant.se així la nissaga i el bressol dels nobles catalans de Montcada, amb gran influencia a les Corts. Fins que el 1714, el castell va ser enderrocat per qui sino…

Felipe V….

1714

La capella va ser restaurada a principis del segle XX, fins que va ser abandonada l’any 1926 a causa de l’explotació i de l’extracció d’arids per part de l’empresa Asland/Lafarge.

restauració de la capella

Gran frase: “és la privatització dels beneficis i la socialització de les pèrdudes”.

…/…

Terra Nostra 1969

The End

Torre Bombita
Torre vip

centimetergoldwynterranostra @ picturescorparations.cat

LA PAU DEL TURÓ

El nom La Pau del Turó que porta la esplanada que està damunt la font, és degut a una llegenda que fa referència a la condició inexpugnable que tenia el castell.”

Categories
Viatges i itineraris

Valira d’Orient – Art Romànic IV

Sant Romà de les Bons

Quarta part

                                                                  Soldeu / el Tarter

1   Església de Sant Pere del Pas de la Casa   

2   Capella de Sant Bartomeu      

     Ermita de la Vall d’Incles 

3   Sant Pere del Tarter

4   Ermita de Sant Jaume de Ransol

                                                                           Canillo

5    Església de Sant Antoni de l’Aldosa

6   Sant Joan de Caselles S. XI-XII, una de les tres joies del romànic andorrà,   amb el Crist Majestat,   Veure part I 

 7    Església de Sant Serní de CanilloPatró          

 8    Ermita de la Santa Creu de Canillo (d’època barroca del S. XVII) 

 9   Església de Sant Miquel de Prats del S.XII, amb una porta gòtica en pedra tosca única a Andorra.    

10   Santuari de Meritxell – Veure Part  I

                                                                                  Encamp

11  Sant Romà de les Bons S. XI-XII, amb restes d’antigues fortificacions.  Veure part II

12  Santa Eulàlia d’Encamp – Patrona

13  Sant Miquel de la Mosquera

14  Sant Marc i Santa Maria

15  Sant Romà de Vila

16  Sant Felip i Sant Jaume dels Cortals

                                                             Engordany

17  Sant Romà dels Vilars

18 Sant Jaume d’Engordany

                                                                    Soldeu/ el Tarter

1 Església de Sant Pere del Pas de la Casa:

Construïda l’any 1985, no té gens d’interès artístic. L’anomeno aquí perquè és l’única població que mira al vessant atlàntic tocant a França.

A principis del S. XX sols existia una cabana de pastors, coneguda amb el nom de Pas del Bac o Bac de la Casa. 

Pas de la Casa, població fronterera i únic accés des d’Andorra amb França, que pertany a la parròquia d’Encamp.

Port d’Envalira, és el port de muntanya, amb carretera més alta dels Pirineus, a 2.409 metres; túnel de peatge a 2.000 metres i pistes d’esquí de Grandvalira.

2 Capella de Sant Bartomeu de Soldeu:

Petit campanar d’espadanya, amb un sol ull. Cor de fusta, per sobre del qual hi ha una finestra en forma d’òcul, tapat per un retaule, un dels pocs d’estil renaixentista que hi ha dins del Principat, del S. XVI que presideix l’altar. Destacar un baldaquí que representa la glorificació de Jesús, del S. XV, únic existent en totes les valls.

Soldeu va ser durant molt temps el poble habitat més alt dels Pirineus – 1.825 m. –

Ermita de la Vall d’Incles:

Vall d’origen glacial que destaca per la seva gran bellesa paisatgística i per la seva gran varietat de flora i fauna. Anant cap als llacs de Juclà, durant els anys seixanta es va construir una ermita, còpia de les petites esglésies romàniques del país, a 1.820 metres, evidentment sense gens d’interès d’estudi arquitectònic. És una de les valls més espectaculars del Principat. Vall ideal per gaudir del senderisme, i una de les millors rutes que ens condueixen a l’estany Primer de Juclà, el més gran d’Andorra, seguint el camí s’arriba al refugi i l’estany Segon de Juclà i al Pic d’Escobes, frontera amb França.

Refugi de Juclar situat a 2.310 mts d’alçada al costat dels Estanys de Juclar

3 Sant Pere del Tarter:

Construcció en el S. XVI, l’any 1545, de pedres irregulars d’origen local, a la zona del Tarter, espai que correspon a bordes diverses conegudes com a Prada Redó, situada en l’antic camí ral, de Canillo a Soldeu, entre les poblacions de Ransol i Soldeu.

Sant Pere del Tarter
anys 40

És de planta rectangular, amb absis quadrat, coberta de dos vessants de fusta i lloses de pissarra, i volta de canó. Campanar d’espadanya amb arc de mig punt. L’interior està decorat amb pintures murals. Es conserva una escultura de Sant Pere Màrtir i quatre medallons de bronze que representen els evangelistes. Va ser restaurada l’any 1966, amb la façana arrebossada de calç.

  •  4 Ermita de Sant Jaume de Ransol : (el Tarter)

  Ermita molt petita de bonica construcció preromànica de pedra típica de la zona, situada en un paratge on sembla que no hagi transcorregut el temps, en el petit nucli de Ransol, parròquia de Canillo. Campanar d’espadanya amb vessant de dues aigües i planta rectangular. L’any 1827 va ser ampliada, i de resultes de la construcció – ampliació de la carretera, l’any 1963 es va traslladar a uns 40 metres del seu lloc original. En el seu interior es conserva un fresc dedicat a Sant Pere del S. XVII que prové de l’església de Sant Pere del Tarter. És l’única església de la parròquia de Canillo que formaria part d’una de les branques del Camí de Santiago. 

                                                                        Canillo

  • 5 Església de Sant Antoni de l’Aldosa:  (L’Aldosa – Canillo )

Església, molt senzilla amb façana i porta al descobert, del segle XV, construït l’any 1666, seguint l’estil i el model romànic, sense porxo, molt ben conservada, de nau i absis rectangular, amb campanar, molt petit, d’espadanya de fusta. Reconstruïda recentment, al S.XIX l’any 1848 amb retaule del S. XIX, dedicat a Sant Antoni de Pàdua. L’interior està pintat amb motius ornamentals. Situada en el petit pobla de l’Aldosa, a la parròquia de Canillo. Bastant més senzilla que la resta de les esglésies de la zona.

      6   Sant Joan de Caselles:

Veure la primera part, Art Romànic de Bat a Bat.

  • 7 Església de Sant Serní de Canillo:

Es fonamenta en la mateixa roca de la muntanya emblemàtica del Roc del Quer. És d’època barroca S.XVII, de planta rectangular, amb una torre-campanar d’origen romànic, de planta quadrada adossada a la nau, és el més alt de les Valls, 27 metres i presideix amb majestuositat el poble de Canillo. L’església de Canillo es menciona per primera vegada a la catedral d’Urgell l’any 839, amb el nom de Kanillau.

balcó d’en Quer

Gràcies a les excavacions arqueològiques, en el subsòl de la nau, ens consta una església anterior del S.XI, i uns enterraments al passadís central, duts a terme entre el S. VII i XVIII. Aquestes restes estan museïtzades i es poden veure en el sol de la nau central. El Sant Crist és gòtic de fusta policromada i original de finals del S. XIV. La reixa de ferro de 6 m d’amplada, és una obra mestra d’art popular. Retaules barrocs del S. XVII, amb escenes del martiri de Sant Serní.

 De l’església del S. XII, resta la part que va fer de baptisteri durant segles. Va ser ampliada al S. XVII, fa 6,25 m d’amplada, 23 de llargada i 7,65 d’alçada.

A l’exterior restes de murs romànics. A l’entrada del temple es conserva la pila baptismal que avui dia fa les funcions de font.

La capella està situada a l’antic nucli de Canillo, i podem aprofitar la visita per voltar pels carrers i cases típiques d’aquest poble que respiren personalitat pròpia.

8 Ermita de la Santa Creu de Canillo:

Església històrica d’arquitectura popular religiosa de l’època barroca, construïda al S. XVII i XVIII. Situada a la riba del Valira d’Orient, a la part baixa del poble de Canillo anomenada “l’Areny”, en la intersecció de l’antic camí ral a Prats i al carrer Major, al fons presidida per l‘església de Sant Serní. Lloc de confluència obligada i d’espais diferents: el poble i els camps de cultiu / prats. Era lloc de peregrinació, passatge, pregària, parada, recer, donava la benvinguda al poble, era confluència de camins, i era on a les acaballes de l’estiu els pagesos donaven les gràcies per les collites recollides.

De dimensions molt reduïdes, retaule barroc del 1739, de planta i absis rectangular, coberta de dues aigües, campanar d’espadanya que conserva la campana original, porxo en la façana i porta principal de ferro. La nau amb dos contraforts adossats. La coberta de la nau, l’absis i porxo són de bigues de fusta i cobertes de lloses de pissarra del país. En el retaule de la Santa Creu, s’hi representa la crucifixió. L’entrada és d’arc de mig punt de pedra tosca, flanquejada per dues finestres protegides pel porxo.

Església declarada monument del patrimoni cultural d’Andorra.

La parròquia és el centre d’esports d’hivern amb el Palau de Gel, i les instal.lacions d’esquí de Soldeu – el Tarter. També és centre religiós d’Andorra, amb el Santuari de la Mare de Déu de Meritxell, patrona del Principat, i l’església romànica de Sant Joan de Caselles.

Seguint el camí ral direcció al poble de Prats, a 10 minuts a peu de Canillo, es troba la Creu gòtica dels 7 braços, del S. XVI, és la més original de les creus d’Andorra, veritable joia, de dimensions reduïdes, i d’artista anònim, des d’on es pot contemplar una meravellosa panoràmica de Canillo, adossat al Roc del Quer, amb la vall de Montaup.

  •  9 Església de Sant Miquel de Prats:

És l’exponent d’un exemplar romànic rural fet amb mitjans rudimentaris i amb materials humils. El primer document data de l’any 1312.

Consta d’una nau rectangular, de mides molt petites i murs molt robusts i força irregulars. Absis semicircular, semienterrat al pendent de la muntanya, correspon al període romànic, la resta sembla de finals del S. XIII.

La porta és senzilla, construïda amb dovelles de pedres calcàries que formen el muntà de l’obertura, tancat amb un arc un xic apuntat.

creu de Carlemany

El retaule va ser venut als anys 1920, i recuperat l’any 2006. El govern, l’any 2007, n’ha fet una còpia instal.lada a la mateixa església.

Passat el llogaret de Prats, a uns 7 minuts damunt a una solemne roca trobem la creu gòtica del S.XVI batejada amb el nom de Carlemany.

La roca on s’ubica és un lloc evidentment estratègic, un balcó privilegiat, des d’on es pot contemplar una de les vistes més impressionants de la Vall d’Orient: Coll d’Ordino, Roc de Salve, Bordes de Mereig, Roc d’en Quer, Pic de Casamanya, poble de Parts, bosc de Canya, muntanya d’Escaldes, cortals d’Encamp, i als seus peus el Santuari de Meritxell.

La creu i el nom de Carlemany segella la identitat, la grandesa i l’horitzó d’aquestes terres.

Meritxell

Seguint pel camí ral, trobem dos oratoris, que assenyalen l’arribada pròxima al Santuari i Patrona d’Andorra. Els pedestals són de pedra del país, que sostenen la capelleta que fa de sagrari.

Santuari Ntra.Sra. Meritxell

  • 10 Santuari de Meritxell:

        Veure la primera part, Art Romànic de Bat a Bat  (I).

  • 11 Sant Romà dels Bons:
Sant Romà dels Bons

             Veure la segona part, Guia del Romànic andorrà  (II).

                                                         Encamp

       12  Santa Eulàlia d’Encamp :   (Patrona)

És l’església parroquial, modificada i ampliada en diverses ocasions (època barroca S. XVI i XVII, i en època contemporània 1925 i 1989), mantenint part de la seva  arquitectura d’origen romànic, la paret de migjorn, la paret de ponent i el campanar.

Nau de planta rectangular. L’absis romànic, enderrocat l’any 1924. Conserva el porxo més antic del principat, S.XIV, i al seu costat hi ha un comunidor, un dels únics del país que es conserva, de planta rectangular i finestres als quatre vents, destinat a exorcitzar les tempestes i les pedregades, on se celebrava, també, el Consell del Comú.

En la darrera reforma, l’any 1989, es van descobrir els fonaments romànics, ampliant considerablement l’església.

La porta d’entrada és de grans dimensions, i d’arc de mig punt. El campanar del S. XII, de 23 mts d’alçada, un dels més alts, d’estil romànic-llombard d’Andorra, amb una inclinació de 50 cmts, de planta quadrada i tres pisos amb finestres geminades d’arcs cecs llombards, i una creu de ferro forjat amb peu de pedra tosca a la coberta.

A interior pica baptismal romànica decorada amb flors de lis, tres retaules barrocs del S. XVII i XVIII, i un nou vitrall.

Es pot visitar, amb reserva de guia. Entrada gratuïta. Aprofitar i visitar el nucli històric d’Encamp.

comunidor de Sta. Eulalia

13 Sant Miquel de la Mosquera: (Encamp) 

Es troba just a l’entrada del centre històric d’Encamp. Segueix el mateix model arquitectònic de les capelles rurals del Principat, de data incerta. Construïda a les acaballes del S. XVI, existeix un registre que data de l’any 1611 i ampliat el 1769. És una capella molt petita, però molt gran, preciosa per dins, per  poder admirar i gaudir en el seu interior del retaule dedicat als patrons del poble de Mosquera, Sant Miquel Arcàngel i Sant Joan Baptista així com pintures romàniques de l’any 1860, que representen l’entrega de les taules de la Llei a Moisès, i la transfiguració de Crist, realitzades pel mestre Oromí de la Seu d’Urgell.

Parcialment excavada a la roca, coberta de fusta i llosa a dues aigües. Amb dues portes d’entrada, situades una en cada lateral, i a la façana principal, molt curiós, hi ha dues finestres molt baixes de pedra tosca del país, i per sobre d’aquestes un altre de rectangular, per sota del campanar d’espadanya d’arc de mig punt, i absis de volta de canó.

casa típica D’Encamp

Es realitzen misses diàries, i per això es recomana la seva obligada visita, gràcies a la seva molt bona conservació d’estructura d’estil romànic.

Sant Miquel de la Mosquera – 1930

Encamp, parròquia situada a 1300 metres d’altitud. Dels sis pobles que formaven antigament la parròquia –Encamp, Tremat, Mosquera, les Bons, Vila i el Pas de la Casa – sols aquests dos últims han quedat diferenciats del nucli principal.

14 Sant Marc i Santa Marìa: (cementiri d’Encamp)

 D’origen romànic edificat  en la segona meitat del S.XII, hi ha restes arqueològiques d’un mausoleu o edificació funerària, anterior a l’època romana, S III – IV. Està ubicada dins del mateix cementiri comunal d’Encamp.

Planta rectangular, i absis semicircular reformat en el S. XVI i transformat en un absis trapezoidal. Fragments de pintures romàniques, pintades en la base dels seus murs. Campanar d’espadanya, de dos ulls amb arcs de mig punt. Sota la coberta del campanar hi ha dos caps humans esculpits de manera molt tosca.

A l’interior retaule policromat del S. XVII, amb escenes de la vida de Santa Maria.

Bé d’interès Cultural d’Andorra.

15 Sant Romà de Vila: (Vila – Encamp)

Petita església d’origen romànic, datada al S. XIII, encara que mostra les nombroses reparacions que ha patit l’edifici al llarg de la seva història, en època barroca; declarada bé d’interès Cultural d’Andorra. Probablement el mur de la porta d’entrada i el campanar són originals del S. XII.

Planta d’única nau rectangular amb absis trapezoidal, campanar d’espadanya d’un sol ull cobert de dos vessants, igual que el sostre que està enllatat de fusta i lloses de llicorella al damunt.  Campana de tradició gòtica. Porta d’entrada lateral.

El frontal de l’altar policromat amb el Maiestas Dominies s’envolta de quatre parelles d’apòstols, l’original es conserva al MNAC.

16 Sant Felip i Sant Jaume dels Cortals : (Encamp)

 

Ens apartarem un moment del romànic per gaudir d’una de les vistes panoràmiques més espectaculars i visitar una petita ermita moderna, plenament integrada en el paisatge, construïda l’any 1999.

Ubicada a la carretera que s’agafa a la sortida d’Encamp en direcció a França… Tot just al punt rodó on s’agafen les cabines del telefèric del Funicamp que  porten a les pistes de Gran Valira, es gira a mà dreta, direcció Els Cortals d’Encamp. A uns 5 kms, a una corba tot just on comença el pla dels Cortals hi trobem l’església de Sant Jaume a tocar d’un mirador privilegiat on gaudirem de tot un entorn natural immillorable.

estany d’Ensangents
Els Cortals de Encamp

Cortals és una vall, que davalla de l’alt del Griu (2.850 mts), de la cresta dels Pessons, dels tossals de la Llosada i de l’Ovella. El Coll dels Cortals (2.441 mts) i el Coll de la Devesa, que comunica amb la Vall de la Valira. Els estanys del Griu, els rius dels Cortals, d’Ensangents i dels Àgols.

Vora el riu, hi ha un nucli de les Bordes dels Cortals d’Encamp a 1.850 mts., centre de pasturatges.

Damunt d’un serrat i al costat de la coma d’Ensangents s’alçava l’església pre-romànica del S.X de Sant Jaume dels Cortals, totalment reconstruïda l’any 1999.

Si seguim per la carretera, podem connectar amb el telefèric de les pistes del Grau Roig.

                                                                                    Engordany

17 Sant Romà dels Vilars: (els Vilars – Engordany)

Església pre-romànica del S. X, petita, rural, molt rudimentària, amb tècniques i mitjans molt austers, molt simple arquitectònicament, amb absència total de qualsevol ornamentació. Es troba al peu del pic de Padern a 1.861 mts d’altitud a petit poblet dels Vilars d’Engordany.

Nau de planta única rectangular, teulada i absis quadrangular, coberts amb vessants de dues aigües.

A causa del desnivell del terreny al costat oest es construeix un nou cos de dues plantes amb un pòrtic cobert. La porta quadrada molt tosca que s’obre pel lateral de la façana sud, i una petita finestra. Els murs són de blocs irregulars de pedra calcària i llicorella. Petit campanar d’espadanya d’un sol arc amb coberta de mig punt bombada. No s’hi celebra cap funció parroquial motiu pel qual a l’interior, no s’hi pot accedir. Catalogada com una de les més antigues del Principat, amb vistes magnífiques sobre Escaldes-Engordany i Andorra, declarada bé d’interès cultural.

mirador de S. Romà dels Vilars

18 Sant Jaume d’Engordany:

Documentada per primera vegada l’any 1040. Es va anar degradant pel desús fins a arribar a l’abandonament absolut, ensorrant.se totalment l’any 1950. El 24 de juliol de 1992 es va aixecar i consagrar un nou temple, d’estil contemporani, amb la voluntat de recordar els elements arquitectònics medievals, edificat sobre les mateixes runes de l’antiga església.

1940

Aquest temple preromànic durant molts segles va fer d’església per als veïns d’Engordany, però el gran creixement d’Escaldes respecte d’Engordany, amb la indústria tèxtil i posteriorment l’obertura d’establiments hotelers i la gran afluència del turisme, i juntament amb la decadència de les activitats agrícoles i agropecuàries, van fer que la vida social i econòmica es traslladés a l’altre costat de la vall.

Categories
Cinema i sèries

La Caduta Degli Dei

Un clàssic….

De Luchino Visconti – pel.lícula de 1969

Pel.lícula de dues hores i mitja de durada amb: Dick Bogarde, Ingrid Thulin, Helmut Griem,  Helmut Berger i Reinhard Kolldehoff

Sinopsis:

Història de la família Essenbeck de l’alta burgesia teutona, propietària d’una de les més importants empreses de l’acer, ens narra els darrers dies de la República de Weimar, els fets que van des de l’incendi del Reichstag -23 de febrer de 1933- fins a la brutal purga política de “La nit dels gabinets llargs” -30 de juny de 1934, ….   L’amenaça per la fulgurant pujada del nacionalsocialisme, la potent empresa familiar pretén augmentar el seu negoci cooperant amb l’ascens del prometedor partit nazi.

L’opulenta saga familiar Essenbeck, celebra l’aniversari del patriarca aristocràtic alemany i fervent opositor de Hitler. A la celebració hi assisteixen un parent i general de la SS, Aschenbach; un directiu de l’empresa, Friedrich, que manté relacions amb Sophie vídua del primogènit, mort durant la gran guerra, així com altres fills, néts i familiars. Durant el sopar, que és interromput per la notícia de l’incendi del Reichstag, el baró substitueix al vicepresident de la companya, Herbert per Konstantin un altre net i oficial de la SA.

El noble aristòcrata és trobat mort i culpen a Herbert de l’assassinat, que ha d’escapar. La Gestapo detén la seva esposa i filles que traslladen a un camp de concentració.

Aquí comença l’enrenou i la lluita pel control de l’empresa: Friedrich ambiciós i prestigiós empresari, pretendent de Sophie; Konstantin membre de la SA i partícip de l’orgia homosexual de la coneguda “nit dels gabinets llargs”; Martin fill de Sophie únic descendent directe del baró, degenerat, arrogant, amoral, assassí i pedòfil; Aschenbach general de la SS, no pot consentir que un membre de la SA, s’apoderi de la siderúrgia i pressiona a Martin i a Sophie, perquè l’hereu directe i màxim accionista prengui possessió i el control.

Al final el poder queda supeditat a la voluntat del règim nazi.

La posició a adoptar davant la pujada al poder del nacionalsocialisme i la crònica successòria familiar, rere l’assassinat del patriarca de la família és el fil conductor a seguir per la lluita del partit nazi per assumir la direcció, el control i el poder de l’empresa.

 Comentari:

Un règim en plena efervescència, estricte tan a favor de la raça ària, la depravació, el vici i l’autoritarisme.

Nobles i refinats cobdiciosos embrancats en una despietada lluita de poder.

Comportaments molt execrables, on es recrea molt en la depravació, l’excés de l’homosexualitat, el vici, l’assassinat, la violació, l’incest i la pedofília…

El nazisme busca aliats en el món més poderós dintre de la gran indústria alemanya, rere el fons de la IGM.

El desordre mental de cada personatge que pensa de forma individual per posicionar-se en el seu món i ostentar el poder, dintre de la família, de l’empresa, del partit o dins del món on es mogui. La descomposició ètica i moral del nazisme.

L’estat és funcional o l’estat és repressor ?

La descomposició accionarial de la família pel poder de l’empresa que finalment passa a poder dels nazis.

Pacte entre l’oligarquia alemanya, la indústria i el poder feudal agrícola, no hi va haver cap revolució industrial, és un traspàs funcional dintre d’Alemanya.

És l’inici de la decadència familiar, on els descendents amenaçats per l’auge del poder nazi, entren en una tràgica lluita punyent d’uns contra els altres.

El director:

Visconti analitza les interioritats del règim nazi, mitjançant l’anàlisi de cada un dels personatges, que acaba amb qualsevol rastre de possible llibertat, i dissecciona sense por de forma directa l’Alemanya d’abans de l’inici de la IIGM. Mostra que mai es va superar la derrota de la IGM, la desmoralització de la classe conservadora davant els nazis, que en cap moment el va acceptar, però que mai el va combatre, ni va posar cap mena de resistència.

Un totalitarisme, amb diàlegs molt contundents.

Experimenta amb la por, l’ambició, l’actitud, la dialèctica del pensament, la desconfiança d’uns envers els altres membres de la mateixa família. Una societat perversa, patològica, malalta dels mecanismes psicològics, biològics, genètics i socials, com van sucumbint dintre de la societat alemanya, …. el seu càncer de la venalitat del mal, les ordres van de dalt a baix, cauen en cascada, no es discuteixen,…. on es desencadena en sexe, poder i violència.

No és el complexe d’Èdip, és l’antièdip. L’Èdip grec s’avergonyeix dels seus actes, es treu els ulls. Aquí després de l’incest i de matar la mare i el padrastre, no sols no es penedeix sinó tot al contrari, fa gala del poder adquirit, a través del sexe accedeix al poder amb violència, sols per ego personal.

El nazisme en si, és la censura, l’eutanàsia, la transsexualitat, el crim, l’assassinat, la crema de llibres, la depravació, la mort, la ruptura de l’esquema mental, la fi de l’individu, la fi de la privacitat. El sistema de l’estat sobre l’espècie, sobre l’individu, trenca amb la família, amb l’estructura d’estat, està dominant el poder de l’amo sobre l’esclau.

“Adolf Hitler fue nombrado canciller de Alemania el 30 de enero de 1933. Sin perder tiempo los dirigentes nazis desarrollaron una actividad frenética para consolidar su poder. El 4 de febrero, un decreto para la protección del pueblo alemán restringió los derechos de la prensa y autorizó a la policía a prohibir reuniones y manifestaciones. Después, presionaron al presidente Hindenburg para que convocara elecciones anticipadas el 5 de marzo. En plena campaña electoral, llena de irregularidades y coacciones, la sede del parlamento alemán fue destruida por las llamas. Era la noche del 27 de febrero.”

Conseqüències de la purga:

Després de la magnitud considerable d’assassinats, i ser impossible mantenir-lo en secret, Hitler com garant de la tradició prussiana i interessat a presentar la massacre com una actuació legal, va aprovar un decret, el 3 de juliol 1934, que deia: “las medidas tomadas el 30 de junio, el 1 y el 2 de julio para evitar asaltos traicioneros son legales como actos de autodefensa por parte del Estado”.

El 13 de  juliol de 1934, Hitler justifica la purga en un discurs retransmès a nivell en àmbit nacional a l’exèrcit i al poble alemany, en què va presentar els assassinats com una acció necessària a fi d’evitar una revolució.

“Si cualquier persona me reprueba y me pide porque no fui a los tribubales de justicia, entonces todo lo que puedo decir es esto:

En esta hora yo era responsable de la suerte de la nación alemana, así que me convertí en el juez supremo del pueblo alemán. Di la orden de disparar a los cabecillas de esta traición y además di orden de cauterizar la carne cruda de las úlceras de los pozos envenenados de nuestra vida doméstica para permitir a la nación conocer que su existencia, la cual depende de su orden interno y su seguridad, no puede ser amenazada con impunidad por nadie. Y hacer saber que en el tiempo venidero, si alguien levanta su mano para golpear al Estado, la muerte será su premio”.

El partit nazi es radicalitza i es desfà dels seus opositors interns i inicia la persecució del col-lectiu gai rere l’execució d’Ernst Röhn, cap de la SA i homosexual reconegut. La idiologia del partit nacionalsocialista propugna la supremacia de la raça ària.

Unfortunately it’s the same as years ago.

It’s nothing has changed in centuries.

But ours people no surrender !!!! 

Categories
Viatges i itineraris

Les fonts del Turó III

El lloc és conegut pel Turó de Montcada o Turó de les set fonts:

La font de la Mitja Costa i la font Pudenta.

Una de les fonts més importants i visitades va ser la font Del Ferro, desapareguda l’any 1970 arran de la construcció de l’autopista.  De la font Tapioles, situada molt a prop de la desapareguda font del Ferro, només en queda un tub, en una zona emboscada i de difícil accés. La font d’en Sans, està situada a pocs metres del dipòsit d’aigües i del cementiri de Montcada, les dues restants situades molts a prop de Can Cuiàs, són la font Trobada i la font de la Vinya.

El Cim
La Pau delTuró / Covid 2021

Les Fonts:

Font de Ferro de Montcada: Situada a prop d’una pedrera amb vetes de sals de ferro, a 100 metres per amunt de l’autopista, en una zona molt emboscada. Font desapareguda arran de l’explotació de la pedra calcària de la pedrera i de la construcció de l’autopista, molt a prop de la fàbrica de ciment. Fa poc més d’un any, es va reconstruir una font improvisada, per recollir la minsa quantitat d’aigua que surt i que es recull en una petita bassa. Segurament és una filtració de la desapareguda font d’aigua ferruginosa.

Font de Ferro anys 20

La font va deixar de rajar a causa de la destrucció de la mina, durant els anys 50 i 60. Els que tenim entre 60 i 70 anys, recordem haver.hi ha anat, tot i el risc de les explosions que s’efectuaven al Turó i als voltants de la font per enderrocar la pedra i traslladar.la a la fàbrica Asland.

1849

Avui dia impossible de localitzar el lloc exacte, crec que no en queda ni rastre, a causa del mal estat de l’entorn i possible desaparició de l’últim intent que es fa efectuar de la recuperació improvisada de la font.

1821- De la tartana de la Font de Ferro al servei a domicili.

Era coneguda per les seves aigües ferruginoses i excel.lents virtuts curatives en infinitat de malalties cròniques. Existeixen publicacions, fins i tot a la “Gaceta de Madrid”, dels anys 1849, 1850 i 1851, fen menció de les propietats medicinals-curatives de la font.

Font Pudenta:

L’escriptor Francisco de Zamora, en un dels seus qüestionaris sobre Catalunya l’any 1787  descriu les fonts del Turó de la següent manera: “ …. En esta montaña hay siete fuentes, una de las quales debe tener particulas minerales pues huele mucho. El color amarillo de la otra indica también lo mismo”

anys 50
Font Pudenta 1955

Originàriament estava a l’altre costat de la via. Renfe la va traslladar a resultes de les obres ferroviàries de l’actual R4. Situada al terraplè que suporta la via del tren, a l’Avinguda de la Riera de Sant Cugat a MiR, entre les estacions de Montcada / Manresa i de Montcada / Sta. Maria / Terra Nostra.

Font de la Mitja Costa:

font M.C. any 2021
font M.C any 2020

Frontal de pedra arrebossada que es recolza al marge de la muntanya. Surt un raig petit i es cola per una reixa que alimenta un abeurador situat uns metres més avall.

Situada al sender de la pujada al Turó de Montcada, a Terra Nostra. A la cruïlla Crisantems amb la GR 92, a 100 metres abans d’arribar a la Pau del Turó. Està envoltada de sotabosc i alzines.

En la Crònica o Llibre dels feits del rei Jaume I, en el setge del Castell de Montcada, l’any 1223, ja es nomena la font  “….. i el castell de Montcada és tal que, en tenir bones fortificacions, si no hi ha gana no pot ser pres per cap estol, perquè tenen prou aigua al costat del castell d’una font que brolla per la part nord, a mitja costa del castell, i ningú pot prendre la font a menys que prengui el castell”.

Pla del castell – Ca n’Oller 1970

A la Pineda que  hi ha el camí que enfila cap a la font del turó cada primer de maig, abans de l’esclat de la guerra civil, se celebrava un famós dinar popular.

Font de la Vinya:

Situada a prop de Can Cuiàs enfront del mirador de l’Estel a l’altre costat de l’autopista.  (vegeu coordenades – Klein Ibèrica – marbres Montcada).

L’any 2008 era una gran construcció formada per una llarga mina i una bassa que emmagatzema l’aigua per regar els horts. L’any 2016, es va sanejar la zona traient les barraques i tota la brossa; es va tapar la font.

Des de finals d’any 2018 l’associació “La Horda, associació ecologista”, cuida la font i ha netejat part del dipòsit original, i afavorir la biodiversitat de la zona.

Actualment molt abandonada i de dificil accesibilitat.

Font Trobada:

Es tracta d’una bassa rectangular de totxo vist, on sortien uns tubs, que serien per bombar aigua als horts propers. Està situada a l’indret de Can Cuiàs, enfront del mirador de l’Estel. L’any 2016 es va sanejar la zona de barraques, i es va netejar el dipòsit, fins a trobar el nivell freàtic de l’aigua, per on brollà la font.

Molt a prop de la font de la Vinya, on l’associació “la Horda” ha efectuat la mateixa tasca, i la font segueix la mateixa sort.

el Turó 1940

Font d’en Sans:

Gran paret frontal, on comença la mina que continua uns metres endins del turó, situada a pocs metres del dipòsit d’aigua que hi ha damunt del cementiri de Montcada, per sobre de l’autopista a uns pocs metres de la fàbrica de ciment.

Actualment està molt enrunada, i segurament hi havia una pica, juntament amb una canonada que portava l’aigua a una bassa propera que servia per a rec dels horts desapareguts fa un grapat d’anys.

L’entrada de la mina, la bassa i l’entorn estan en molt mal estat de conservació i de difícil accés.

Una vegada efectuada la visita de la font d’en Sans, retornem al dipòsit d’aigua, seguint de baixada de nou pel cementiri i entrant a MiR, trobem la Font Pudenta 2:

font Pudenta 2 MiR

Construcció de pedra moderna, en castrada al marge de la cruïlla dels carrers Quarters i Passeig de la font Pudenta a MiR, camí al cementiri de Montcada. Font connectada a la xarxa municipal. Vol fer homenatge i donar record a les moltes fonts que varen existir, fen famós al Municipi i al Turó de Montcada per les qualitats de les seves aigües. Avui per desgràcia, totes elles desaparegudes, i o amb molt poca aigua…

La fama d’aquestes aigües:

Va ser tanta la fama d’aquestes aigües durant tot el S. XIX, que molts metges recomanaven als seus malalts que anessin a fer un canvi d’aigües a les fonts del Turó pels seus grans beneficis medicinals. Atrets per la riquesa natural de l’entorn, sectors benestants de la burgesia catalana van decidir anar a estiuejar a Montcada.

Rec Comtal a Vallbona
Rec Comtal casa la Mina
Rec Comtal MiR

No es pot oblidar, l’estructura hidràulica de primera i gran magnitud que va ser el Rec Comtal. La séquia, que a l’edat mitjana es va decidir millorar els aqüeductes romans, que portaven aigua des de Collserola i del Besòs, com a principal abastidor d’aigua de la ciutat de Barcelona. Antecedent que ja existia com a canal i hereu de l’antic aqüeducte romà, de més de 12 Kms.  i de gran importància per a Barcino, fins a finals del S.XIX.

el Rec per Can Sant Joan

Avui el podem seguir des del seu primer inici per on l’aigua surt a la superfície a l’antiga Casa de la Mina, construït al S. XVIII, en aquest edifici es feia la partició de cabals entre el rec Comtal i la mina Antiga de Montcada, avui casal d’avis de Montcada, fins a pràcticament a l’inici de Trinitat Vella, molt a prop de la Casa del Guarda antiga estació elevadora, després de  regar l’última horta de Barcelona – La Ponderosa – on el Rec retorna al seu riu Besos.

el Besos i el Turó anys 20

L’any 1965 es va suprimir definitivament el subministrament de l’aigua.

Amb el descuit de l’administració i la falta d’educació feien del rec cada vegada més un lloc deteriorat i marginal. Fins que els veïns van començar mobilitzacions de protesta.

L’associació de veïns de Can Sant Joan va lluitar per a restaurar el Rec. Així doncs, la gent mirava il.lusionada com el rec s’obria de nou pas en la història del veïnat. El nou rec ha de ser un digne signe de reivindicació, fen d’ell un lloc social, equitatiu, vivible i sostenible. Un espai recuperat enjardinat amb un recorregut mediambiental viable.

Can Sant Joan

Al S. X, els comtes de Barcelona van construir un canal pel regadiu dels camps i per moure i fer girar els molins fariners. En temps de Jaume I, es va fer el primer intent d’aprofitar el Rec pel subministrament d’aigua potable, a la part baixa de la ciutat, fonts de Canaletes, del Portal de l’Àngel i de Portaferrissa, entre d’altres, fins que amb l’arribada de la indústria el rec es va embrutar convertint.ho en el nou clavegueram.

Però el Rec Comtal necessita una menció, un “super/maxi” capítol a part, per dedicar.hi tot el seu voluminós estudi, amen que hi ha infinitat de llibres i d’historiadors on poder consultar tota la seva Gran Història.

poblat ibèric les Maleses
poblat ibèric les maleses

Els ibers varen escollir el turó per fer-hi un poblat i els romans un enclavament per vigilar i controlar l’entrada a Barcino.

Durant segles, l’Edat Mitjana, el turó ha estat un enclavament d’enorme importància estratègica sobre l’accés al pla de Barcelona. Aquesta condició li ha permès exercir el control sobre les terres de l’entorn i condicionar l’evolució històrica, cultural i econòmica del territori que l’envolta.

Durant tot el segle XIX va ser lloc d’estiueig, amb un fort creixement urbanístic, gràcies a les qualitats de les seves aigües curatives i a desgràcia de les epidèmies de còlera que devastaren la ciutat de Barcelona, per acabar sent finalment coneguda per la muntanya de la fàbrica de ciment.

L’aigua i el control del territori va ser moneda de canvi dels senyors de Montcada. La família de la Casa de Montcada habitava el castell situat al cim del turó, i els seus membres van arribar a exercir càrrecs destacats a la Cort, de gran Senescal, de lloctinent de Catalunya, de cap de l’exèrcit reial, i representant del comte de Barcelona. Fins i tot van entronitzar a la Reina Elisenda de Montcada, quarta i última esposa del rei Jaume II.

1267 – 1327

El llinatge de Montcada data del 1017, saga nobiliària de gran transcendència durant l’Edat Mitjana. La mencionada fortalesa va ser destruïda per ordre expressa de Felipe V durant la guerra de Successió, el 1713, inclús obligant a baixar les pedres del destruït castell al pla per evitar de nou la seva construcció.

“Un poble sense història perd la seva identitat !!!”

gravat del castell

Escut d’armes Casa de Montcada
Categories
Viatges i itineraris

Valira Nord – Art romànic (III)

Sant Romà dels Erts

Tercera part:

                                                         El Serrat

    1    Sant Pere del Serrat

    2    Sant Serní de Llorts

    3    Sant Martí de la Cortinada   (vegeu part II)

    4    Sant Miquel d’Ansalonga

    5    Sant Roc de Sornàs

    6    Església de Sant Corneli i Sant Cebrià – Ordino –Patrons

    7    Santa Bàrbara d’Ordino

    8    Sant Ermengol de l’Aldosa 

Arinsal

    9    Església de Sant Andreu del Prat del Campanar (a 400 mts d’Arinsal)

  10    Sant Andreu d’Arinsal   

  11    Sant Climent de Pal   (vegeu part II)

  12    Sant Romà d’Erts (Pal – Arinsal)  

                                                       La Massana

  13    Sant Iscle i Santa Victòria (la Massana) – Patrons

  14    Sant Cristòfol d’Anyós

  15    Sant Joan de Sispony   

16    Sant Antoni de la Grella (Sispony-túnels- Anyós)

El Valira:

Tristaina

El Valira del Nord neix als estanys de Tristaina, al peu del pic del mateix nom a la parròquia d’Ordino, travessant les poblacions del Serrat, Les Salines, Llorts, Arans, La Cortinada, Ansalonga, Ordino, La Massana, Anyós i Engordany.

Els Pessons

El riu Valira d’Orient neix al circ dels Pessons (Grau Roig), a la parròquia d’Encamp. A travessant les poblacions de Soldeu, El Tarter, L’Aldosa, El Vilar, Canillo, Molleres, Els Bons, Encamp i Escaldes.

Gran Valira: El Valira del Nord i el d’Orient, s’uneixen a la localitat d’Escaldes-Engordany, i segueix el seu curs per les poblacions d’Andorra la Vella, Santa Coloma, La Margineda, Aixovall i Sant Julià de Loria, fins a desembocar al riu Segre a la Seu d’Urgell.

El Gran Valira al seu pas per Sant Julià

La Vall d’Ordino: 

Lloc per gaudir del paisatge i del típic poble d’Ordino, a 1.300 metres d’altitud, on es conserven esglésies  romàniques, antigues bordes i masies. Es pot visitar, contactant amb l’oficina de turisme, una de les cases senyorials més antigues i millor conservades, la farga i la casa-museu Rossell, així com la casa d’una de les principals famílies nobles andorranes, amb més de tres segles d’història, la casa-museu d’Areny-Plandolit. Gaudir de passejades a la vora del riu i descansar en alguna de les seves ermites, descobrir racons, masies farcides d’històries, la ruta del ferro i els molins fariners, la ruta dels traginers, entorn de moltes fargues.

El Serrat

Efectuar rutes pel camí ral, on trobarem varietat d’excursions on descobrir llacs, rius, pics, valls, boscos, fons, prats, infinitat de paisatges atractius en l’interior del típic Pirineu andorrà, amb la bellesa, la tranquil.litat i el silenci que els caracteritza. I en temps de neu les pistes d’esquí dels sectors d’Arcalís, Arinsal i Pal.

Sant Cristòfol d’Anyós

                                                             

                El Serrat

  1. Sant Pere del Serrat.(Ordino)

Construïda entre els S. XVI i XVII, i reconstruïda en el S. XX. Edifici de planta rectangular coberta de dos vessants, petit campanar d’espadanya amb obertura de mig punt, situat damunt de la porta. En l’interior conserva retaule del final del S. XVI. El Serrat, petit llogaret de muntanya, a 1.540 mts, situat a la Vall d’Ordino, últim assentament abans d’arribar a l’estació d’esquí Ordino-Arcalís. És patrimoni Cultural d’Andorra.

 

2    Sant Serní de Llorts (Ordino)

Situada a la població de Llorts, pertany a la parròquia d’Ordino. Bé d’interès Cultural de tradició medieval. Segurament va substituir el temple antic original d’època romànica del S. XVII. Construïda de pissarra negra, planta rectangular. L’absis i la sagristia estan afegits. Coberta de dues aigües. Façana amb porta central i arc de mig punt. Dos campanars d’espadanya, un sobre la façana principal amb dues obertures de mig punt i un altre de senzill sobre l’arc triomfal de volta de canó.

A l’interior cor de fusta i retaule barroc dedicat a Sant Serní de meitats del S. XVII

3- Sant Martí de la Cortinada

Veure la segona part, Guia del romànic andorrà (II). 

4-Sant Miquel d’Ansalonga

Es trobà documentació del S. XVIII, i va ser rehabilitada a meitats del S.XX. Donava servitud religiosa al petit nucli d’Ansalonga, situada arran de l’antic camí ral, enfront del poble i a la riba oposada del Valira del Nord, avui carretera d’Ordino al Serrat, anant camí dels estanys de Tristaina a 2.300 mts. Bé inventariat d’interès Cultural d’Andorra.

Coberta de dos vessants, de llates de fusta recobertes de pissarra del país.

Campanar d’espadanya d’una sola obertura amb arc de mig punt adovellat. L’any 1970 se cega la porta d’accés situada la façana principal i es trasllada al costat esquerre de la nau. Aquesta porta cegada està flanquejada per dues finestres ferrades amb arcs rebaixats. La porta actual, també amb arc rebaixat, i a sobre amb finestra quadrangular protegida amb reixa de ferro. Sense absis aparent a l’exterior.

A l’interior terra empedrat, cor de fusta i retaule, de finals del gòtic, dedicat a Sant Miquel Arcàngel.

5- Sant Roc de Sornàs (Sornàs-Ordino)

Situada en el centre del nucli de població de Sornàs, a la parròquia d’Ordino. Declarat Bé d’interès Cultural.

És de construcció molt senzilla sacra rural, data de l’any 1730.

De planta rectangular amb absis quadrangular que no apareix marcat a l’exterior. Coberta de dos vessants. La porta d’entrada situada a la façana principal, flanquejada per dues finestres i campanar d’espadanya, amb arc de mig punt adovellat.

A l’interior de la nau està coberta amb encavallades de fusta, i l’absis cobert amb volta de canó. Cor de fusta. A l’altar hi ha un retaule barroc dedicat a Sant Roc.     

                           

   

6    Església de Sant Corneli i Sant Cebrià   

                                      (Ordino – Patrons)

Església construïda inicialment sobre els vestigis d’un antic temple de l’època medieval, sens dubte una de les més pintoresques de la vall, remodelada en el S.XVII.  Última reforma entre els segles XIX i XX. A la interior talla romànica de la Mare de Déu de fusta policromada de finals del S.XI, és una de les més petites del Principat, sols de 44 cmts d’alçada. També hi ha cinc retaules barrocs dels S.XVII i XVIII, dedicats als patrons de l’església del S.XVII.

És de planta rectangular, té dues capelles laterals per banda i un absis quadrangular.

Totes les reixes de l’església són de ferro de les fargues d’Ordino del S.XVII. A l’exterior hi ha un altre dels pocs comunidors d’Andorra que s’utilitzaven per exorcitzar en contra de les tempestes de les plagues i protegir les collites, està obert als quatre vents.

Situada en l’alt d’una penya, al final del carrer, on des de la seva terrassa es pot veure unes meravelloses vistes de la Vall d’Ordino.

 

7    Santa Bàrbara d’Ordino

Capella de construcció i dimensions molt petites i senzilles, situada al camí ral a uns centenars de metres de l’entrada del poble d’Ordino, al costat del riu Valira del Nord, d’època medieval, i reconstruïda en els S. XVII i XIX.

És de planta rectangular, coberta amb llates encavallades de fusta de dos vessants, sostingudes per un arc toral al centre de la nau, i recoberta per lloses i amb absis quadrangular de volta de canó feta de pedra tosca. Té un ull de bou per donar llum sobre de l’altar. La porta d’accés, amb arc de mig punt adovellat, franquejada per dues finestres rectangulars de fusta i protegides per reixes de ferro.
A l’interior es conserva una talla romànica de finals del S. XI, de la Mare de Déu del Remei, de fusta policromada, de 44 cmts d’alçada. És una de les més petites, juntament amb la Verge de l’església de Sant Corneli i Sant Cebrià.

Està situada en una zona molt relacionada amb la mineria i la metal.lúrgia, per tant està dedicada a la seva patrona, la dels miners i els fargaires.

Durant l’última reconstrucció, l’any 2003, es van trobar restes de l’altar i restes de pintures murals. L’església està catalogada com Bé d’Interès Cultural.

8- Sant Ermengol de l’Aldosa  (Ordino)

Església dels S. XVIII al XIX, al poble de l’Aldosa de la Massana. De planta rectangular i absis quadrangular no aparent a l’exterior. Té coberta de dues aigües sobre encavallats de fusta, campanar d’espadanya. A l’interior retaule i pintures del S.XIX.

                                                                            Pal – Arinsal

   9    Església de Sant Andreu del Prat del Campanar

                                        (a 400 mts d’Arinsal)

A 1.505 mts d’altura, a la sortida del poble d’Arinsal, direcció a les pistes d’esquí, dins la parròquia de la Massana.

És d’origen romànic, però reconstruïda, totalment, l’any 1975, de resultes de la descoberta de les runes d’una antiga ermita al lloc conegut com a Prat del Campanar. De l’antiga capella sols queden restes d’uns murs, que estaven sepultats per diverses allaus. L’edifici actual consta d’una nau rectangular i absis semicircular dels segles XII i XIII, i coberta de canó. Campanar d’espadanya d’un sol ull.

Actualment pertany a una família particular. Un porxo adossat a la capella és el panteó familiar.

Ubicada al centre del poble.

10 Sant Andreu d’Arinsal   

Ubicada al centre històric del poble d’Arinsal, en el Comú de la Massana, del S. XVII. Va ser restaurada completament l’any 1963. Edificada sobre el terra rocós, de base quadrangular i aixamfranada a la muntanya en un dels seus costats. La torre del campanar, també quadrangular, adossada a l’església i a una casa. Es cobreix a dues aigües, amb encavallades de fusta, llosa de llicorella, i arc de mig punt. Integrada dins del conjunt del cas històric amb pedres del país. A l’interior acull petita talla barroca de Sant Andreu i un retaule del S. XVII de la Mare de Déu de les Neus.

11 Sant Climent de Pal  

Veure la segona part, Guia del romànic andorrà (II) 

 12   Sant Romà d’Erts

Situada en arribar a la petita població d’Erts, venint de la Massana,  en l’encreuament de la carretera d’Arinsal i la de Pal.

Edifici del S. XVIII, situat en un lloc proper a les ruïnes de l’antiga capella romànica. De construcció i mides molt senzilles, d’única planta i absis rectangulars, coberta per unes voltes de canó.

Façana amb la porta d’entrada de fusta i dues finestres quadrangulars, protegides per un petit porxo a dos vessants. A sobre veiem el campanar d’espadanya amb dues obertures de mig punt, i de mides molt desproporcionades en comparació a l’església.

A l’interior retaule barroc dedicat a Sant Romà, i amb pintures laterals que fan referència al martiri del Sant, procedent de l’antiga ermita del S. XI.

                                                                             La Massana

13 – Sant Iscle i Santa Victòria (la Massana) – Patrons

Església de grans dimensions, barroca, reformada i ampliada en el S. XVII (1622), construïda damunt d’un antic temple medieval, situada en la plaça del poble en el  nucli antic de la Massana. D’una sola planta molt ampla, amb dues capelles laterals, tot ella coberta amb voltes de canó. La coberta de la nau central és a dues aigües, la capella lateral del costat sud a un sol vessant, i la del campanar a quatre aigües, totes elles de llosa de llicorella.

L’entrada principal està coberta per un petit porxo de dues aigües. La torre del campanar està adossada al costat nord, amb diverses obertures d’espitlleres.

En el seu interior es conserven cinc retaules del S. XVII. L’altar major dedicat a Sant Iscle, és un dels més grans del Principat, amb una creu de fusta barroca.

És patrimoni cultural d’Andorra.

  14    Sant Cristòfol d’Anyós

Església romànica al nucli d’Anyós, a la parròquia de la Massana, situada, estratègicament en un lloc elevat a l’extrem de l’altiplà del poble a 1.310 mts d’altitud. Des del seu enclavament és poc veure la vall d’Escaldes-Engordany, Sispony, la Massana i Ordino. L’església d’origen medieval del S.XII, era de 5 x 4 mts, amb nau rectangular i absis semicircular, construït de blocs de pedra, i cobert amb volta de quart d’esfera. Al S.XVI, es va ampliar la llargada de la nau i la seva alçada, amb una nova coberta. Dels orígens de l’època romànica es conserven l’absis i el mur nord. S’aprofita la part baixa del campanar de planta quadrada integrant.lo a la nau, aixecant un nou campanar amb una finestra a cada cara, amb teulada a quatre vessants.

El 1936, s’arrancaren les pintures murals romàniques, del S.XII, que van ser comprades per un antiquari de Madrid. També es pot veure un retaule de la primera meitat del segle XVI, i un conjunt pictòric de la mateixa època dedicat a Sant Cristòfol.

El 1939 el comprà un col.leccionista particular americà i varen ser exposades en el Brummer Gallery de Nova York. En l’actualitat es desconeix el seu destí. Sols es conserven les pintures murals de l’absis, que representen escenes del Sant Sopar, d’estil protogòtic datat del segle XIV, i les del mur de ponent, d’època gòtica i barroca dels S. XIII a XVI.

La porta principal, de fusta i amb un tirador de tradició romànica, està formada per un arc senzill de mig punt de dovelles irregulars, s’han de pujar set esglaons per accedir.hi. Sols a travessar la porta troben la pica baptismal original de granit.

L’església i la festa de Sant Cristòfol, estan declarades bé d’interès cultural. Pel seu enclavament, enmig d’un paratge d’extraordinària bellesa, fa que sigui un lloc escollit per celebrar casaments i molts altres actes religiosos.

El 10 de juliol, dia de Sant Cristòfol patró dels automobilistes, se celebra en aquesta església la benedicció de vehicles.

  15    Sant Joan de Sispony

Església d’època barroca, construïda l’any 1641, que va substituir l’antiga romànica de Sant Joan Vell, que està a la sortida del poble, al costat del cementiri i de la que només queden unes quantes runes. Possiblement és d’origen romànic, però que ha estat totalment reformada des dels seus fonaments.

És de planta rectangular i sagristia adossada. La porta d’entrada amb arc de mig punt i ocult a sobre. El campanar, també està adossat, amb torre de cinc pisos, i espitlleres en les tres primeres plantes, i finestres més grans cobertes amb arc de mig punt en els dos pisos superiors. La nau està coberta amb volta de canó.

A l’interior es conserva talla gòtica de Sant Joan. L’absis està decorat amb pintures murals del S.XIX, que amb les de la Mosquera i de l’Aldosa, són de les poques que és conserven al Principat. Aquest conjunt és un valuós testimoni de l’art religiós de les Valls d’Andorra.

Pel que fa al mobiliari de l’església de Sant Joan Evangelista de Sispony, s’ha de fer referència a la talla gòtica, que es pot comparar amb la de Sant Joan de Caselles, i amb l’altar de cuir hi ha un cert paral.lelisme amb el de Sant Climent de Pal.

  16    Església de Sant Antoni de la Grella (Sispony – túnels – Anyós – la Massana)

Capella adossada a la pedra, on el riu Valira del Nord passa engorjat al costat de la gorja de la Grella, entre picades parets i dins una densa i espessa vegetació, a la riba de l’antic camí ral, a sota de la població de Sispony, que unia les poblacions de la Massana i Escaldes-Engordany.

Està dedicada a Sant Antoni Abat patró dels traginers, els homes que baixaven mercaderies pel riu amb les seves embarcacions, que s’invocaven al Sant en passar per aquest mal pas engorgat provocant una forta pressió d’aigua.

Les obres de l’obertura dels túnels, varen malmetre molt la capella, que va ser reconstruïda per complet a mitjans del S.XX

A pocs metres de l’església visitar el pont romànic del mateix nom

(vegeu la sexta part- ponts romànics).

De construcció medieval, totalment restaurada, és de planta rectangular, sense absis. La porta està protegida per un petit porxo, per resguardar als fidels i actualment per guardar material dels escaladors desplaçats a la zona que grimpant per les parets de l’entorn, on hi ha algunes vies d’escalada prou conegudes.

La teulada és de lloses de pissarra modernes del país. Damunt del porxo de l’entrada, hi ha el petit campanar d’espadanya d’un sol ull.

Fi de la tercera part……

Sant Miquel d’Engolasters.

Categories
Viatges i itineraris

Ponts romànics d’Andorra (VI)

Sisena part

El Valira:

El Serrat
Arinsal – Pla de l’Estany
Sant Roma dels Vilars

És un afluent del riu lleidatà Segre, que és el principal eix del sistema hidrològic andorrà. Neix al circ glacial granític dels estanys, d’aigües cristallines, dels Pessons, a la parròquia d’ Encamp.

Creua Andorra de nord a sud per desembocar al Segre més enllà de la Seu d’Urgell. Els seus braços tenen forma de ”Y”, el Valira del Nord  (El Serrat), i el Valira d’Orient (El Tarter), per unir.se a Escaldes-Engordany, i formar el Gran Valira.

Els Pessons

1 – Pont d’Ordino:  (les Salines)

Pont romànic que unia l’antic camí de les poblacions d’Ordino i el Serrat. El 15 de febrer de 1980 és traslladat, per obres a la carretera, des del Lloser d’Ordino, fins més amunt del poble de Llorts. Pont d’un sol arc sobre el riu Valira del Nord. El seu perfil és d’esquena d’ase, té calçada empedrada i amb una petita muralleta. Val la pena relaxar.se i contemplar les fabuloses vistes envoltades de pedres romàniques, i traslladar.se a aquella època, per veure i assistir a la fermesa de la seva estructura per aguantar el pas del temps, el pes dels carruatges i de la mateixa història.

2 – Pont dels Escalls: (Escaldes – Valira Nord)

SONY DSC

Situat a la parròquia d’Escaldes, antic camí ral entre Andorra la Vella i Engordany, sobre el riu Valira del Nord, poc abans de la seva confluència amb la Valira d’Orient. Construït amb dovelles de pedra tosca, d’un sol arc de mitja punta entre dues penyes i és revestit a la part superior d’un paviment de pedra.

Monument del patrimoni cultural d’Andorra. És famós perquè el 1278 es va firmar els Pariatges, entre el bisbe d’Urgell i el comte de Foix, document de reconciliació i arbitratge, que va donar forma a la institució del Principal, document històric d’Andorra, fins a la Constitució de 1993. El 1881 va ser signat el Tractat del Pont dels Escalls, que va posar fi a la revolta de les discòrdies entre andorrans del 1880. És un dels ponts situats a més alçada per damunt del riu, malauradament avui està força abandonat.

3 – Pont de la Tosca: (Escaldes – Valira d’Orient)

Es troba al sector d’Escaldes, construït l’any 1820, segons la data gravada en el mateix pont. En aquesta parròquia, a més del pont de la Tosca, hi ha més ponts, que són elements bàsics i eren l’única via de comunicació entre els diferents nuclis de població, atès que els tres rius, els Valira – el Valira del Nord i el Valira d’Orient -, i el riu Madriu conflueixen a Escaldes-Engordany.

Està 8 minuts caminant del pont d’Engordany.

Testimoni de l’antic camí Reial de la Vall d’Orient, per enllaçar entre la frontera hispana-andorrana, passant per Encamp fins a França.

Construcció íntegrament de pedra, seguint les tècnique medievals, amb un sol arc de mig punt, i una llum d’uns 7 metres, de terra empedrat i una petita muralla, amb una alçada màxima de deu metres per sobre del llit del riu, i accentuada inclinació deguda al desnivell del traçat del camí.

La silueta del pont es reconeix i forma part de l’escut de la parròquia d’Escaldes-Engordany.

4 – Pont d’Engordany: (uneix Escales i Engordany)

Pont d’Engordany, construït l’any 1785, de pedra calcària, d’un sol ull, d’arc de mig punt amb dovelles de pedra tosca i muralleta. Inclina cap a la riba esquerra del riu a causa del desnivell del terreny, de 9,5 metres en el seu punt més alt.

A la riba dreta hi ha el naixement d’un arc amb dovelles de granit, resta d’un antic pont destruït per una riuada l’any 1772.

Declarat monument del patrimoni cultural d’Andorra. Uneix els dos pobles, Engordany i Escaldes. Situat al Valira d’Orient. En creuar el pont es troba l’Arxiu Històric.

5 – Pont de Sant Antoni de la Grella: (Sispony – Anyós – La Massana)

Pont de Sant Antoni de la Grella, també anomenat pont de Sispony. D’origen romànic, que passa per damunt del riu Valira del Nord. Era pas i element indispensable per als desplaçaments que unia, seguin el camí ral,  les parròquies de la Massana i Andorra la Vella.

De construcció senzilla d’un sol ull d’arc de mig punt rebaixat amb dovelles sense tallar, muralleta i calçada empedrada. De 21,20 metres de llargada i 5,55 metres d’alçada màxima.

Al costat, aprofita la visita de la capella romànica de Sant Antoni de la Grella. Està adossada a la roca de la muntanya i a sota del poble de Sispony, on el riu Valira passa entre les parets de pedra i densa vegetació de la ribera. Està dedicat a Sant Antoni Abat, patró dels traginers, els homes que baixaven mercaderies pel riu amb les seves embarcacions.

El pont va ser reconstruït a meitat del S.XX, per obres de remodelació de les infraestructures de l’entorn.

6 – Pont de la Margineda: (Aixovall – Sant Julià)

 Construït al S XV. És el pont medieval més antic, més gran i esvelt que es conserva al Principat d’Andorra. Situat al camí ral que anava de Sant Julià de Lòria a Andorra la Vella travessant Santa Coloma. Passa de munt del principal riu del Principat, el Gran Valira. De 9,5 metres de llum –amplada de l’arc – en el seu punt més alt de 33 metres de llargada i de 9,20 metres d’alçada. L’amplada del pont fa 2,80 metres a la part central i 5,30 metres i 5,90 metres als dos extrems. L’alçada de la barana és de 80 centímetres. Les dovelles són blocs de pedra tosca, per tal d’alleugerir.ne l’estructura, i els murs són fets de pedres de granit, pedres extretes del mateix riu Valira, anomenades valirenques. Té un únic arc de cavalló, de gran diàmetre de mig punt rebaixat amb molta potència. Té forma d’esquena d’ase, no gaire accentuada, amb barana de pedra. Terra empedrat en tota la seva longitud, igual com el camí ral a tocar del pont.  

A finals del S. XV –l’any 1487 – es constata l’existència d’un nou pont. Gràcies, l’estudi realitzat l’any 2007, es pot concloure que el Pont de la Margineda fou bastit entre els segles XIV i XV, a finals de l’edat mitjana. Tot i que consta en algun document que ja existia un primer pont en el S. XIII.

Al costat del pont hi ha l’escultura commemorativa  de la celebració del Primer Congrés de Llengua i Literatura Catalanes en aquestes terres, obra de l’autor Vicenç Alfaro.

Bé declarat monument i patrimoni arquitectònic d’interès cultural d’Andorra.

És la porta d’entrada a una de les concentracions monumentals més importants del Pirineu, amb la fenomenal església de Santa Coloma i el seu campanar cilíndric. Conserva el traçat dels carrers i algunes construccions de l’Andorra rural del segle XVIII. Es pot visitar la Torre dels Russos i el jaciment arqueològic de la Margineda.

Seguin el camí cap a Santa Coloma, troben el Roc d’Enclar, i la seva via ferrata, on hi ha restes d’una explotació vinícola, zona arqueològica de fortificacions i construccions militars romanes, que protegien les valls andorranes, juntament amb l’església de Sant Vicenç d’Enclar del S.VII i principis del S.VIII.

En un treball que s’inscriu dins una línia de Recerca Històrica del Patrimoni Cultural d’Andorra, hi ha els primers resultats d’investigació del jaciment del Roc d’Enclar, sobre l’evolució del poblament a les valls, juntament amb l’estudi de la Balma de la Margineda, on es refugiaven els primers habitants d’Andorra, fa 12.000 anys. Hi ha troballes corresponents a l’epipaleolític, que són uns dels elements patrimonials més rellevants de les terres d’aquest llogaret.

Aprofita i visita el petit poble de la Margineda, on se celebren les famoses Barranques, una de les festes majors més vives i innovadores del país.

Des de 1999 es troba en la llista indicativa de la UNESCO, per la seva declaració com a Patrimoni de la Humanitat en el marc del Conjunt Històric de Santa Coloma – Es recomana visitar l’església de Santa Coloma i l’espai Columba.

Espai Columba :

És un equipament cultural que custodia, conserva i presenta les pintures murals de l’absis de l’església de Santa Coloma, i diversos objectes litúrgics provinents d’altres esglésies andorranes.

A l’església s’ofereix una projecció de videomapatge, on es pot observar la recreació de les pintures murals en el mateix absis del qual van ser arrencades als anys 30. Aquesta experiència ens transporta a l’aspecte original que tenia l’església al segle XII.

Categories
Viatges i itineraris

Art Romànic de bat a bat (I)

Principat d’Andorra  

Petit resum de la seva història. Segons la llegenda popular, fou Carlemany qui fundà Andorra l’any 805.

A mitjans del S.IX  ja es cita les parròquies d’Andorra com a dominis dels Comtes d’Urgell. En l’època medieval van aparèixer diverses fortaleses, torres i esglésies que marcaven territori i permetien controlar els accessos. Augmenta el poder dels bisbes d’Urgell en ple S. XII i lluites amb els comtes de Foix. Aquestes lluites, a finals del S.XIII, es van resoldre amb un document que on s’establien les bases per compartir la sobirania del territori, donen l’origen al Principat d’Andorra.

El pacte dels Pariatges (acord entre una senyoria laica i una senyoria eclesiàstica – règim de sobirania compartida) entre el bisbe d’Urgell, Pere D’Urtx, i el comte de Foix, Roger Bernat III de França l’any 1278. Aquesta decisió tan salomònica, responia a una urgència davant un estat creixent d’agitació davant una immediata acció militar del comte de Foix contra el bisbe d’Urgell. Finalment s’aconseguí un règim que aleshores era molt comú (com a la veïna Llenguadoc), el pariatge.

L’any 1419, es crea el Consell de la Terra, com a primera forma parlamentària i l’any 1702 el Consell General. L’any 1981, es crea el Consell Executiu i s’inicia el camí cap a la primera Constitució d’Andorra, convertint-se el Principat en un estat independent de dret, democràtic i social. El text definitiu se signa el 14 de  març de 1993 i el 28 de juliol s’integra dins l’ONU, aconseguint el reconeixement internacional.

El romànic és l’art per excel·lència d’Andorra, a més és el percentatge més important del seu patrimoni cultural, condicionant la seva posterior història, i fidel reflex del seu passat, on els artistes d’aquestes terres van saber fusionar aquest art universal amb el seu entorn natural i particular en una sola peça. Totes les seves esglésies, típiques del preromànic i el romànic andorrà, ens sorprendran per les seves reduïdes dimensions,  senzillesa i sobrietat, sense escultures monumentals, però riques en pintures i murals. De construccions d’una sola nau, amb un absis, una sola entrada i campanars d’espadanyes, mantenint l’essència que s’inicià entre els S. XI i XII. Aquestes torres o campanars, són de vital importància perquè varen ser utilitzats com a mitjà de comunicació entre pobles, fent servir les seves campanes o senyals  de llums, fins i tot com a elements de defensa. Els seus interiors tenen una rica gamma de pintures, destinades a ornamentar i guarnir l’altar i satisfer la devoció religiosa.

Primera part

Esglésies emblemàtiques d’ Andorra

SANTUARI DE MERITXELL

SANTUARI DE CANÒLICH

SANT JOAN DE CASELLES

SANT ESTEVE D’ANDORRA LA VELLA

SANTUARI DE MERITXELL

Recull la història de la devoció del poble andorrà a la seva Patrona. El papa Francesc concedi l’any 2014, la distinció de Basílica Menor. És situat a la parròquia de Canillo.

Sobre l’origen del nom hi ha diverses hipòtesis:

  1. Prové del terme “mereig”, apòcope de migdia
  2. L’arrel llatina migdia prové de “meridianus”
  3. El terme “mereig”, en el camp agrari, es refereix a les pastures que es trobaven al vessant solana de la muntanya. El Santuari es troba en aquesta orientació “sol de migdia”.
  4.  Derivat del protobasc, fusió de Mari i Etxea, “casa de Mari”, deessa de la mitologia precristiana basca.

El santuari vell, capella dedicada a Santa Maria. Edifici, originàriament romànic aixecat durant la segona meitat del S. XII, fou reformat per complet durant el S. XVII, durant l’època barroca.

La primera vegada que trobem documentat el lloc de Meritxell data del 8 de gener de 1176, tres-cents vuitanta caps de casa de la Vall d’Andorra firmaren una concòrdia amb els canonges de la catedral de la Seu d’Urgell. Aquest és el primer testimoni escrit, conegut, on apareixen els noms de Meritxell i de Molleres.

La manca de documentació escrita més antiga, no exclou l’existència d’aquest lloc habitat per una petita comunitat, formada pels petits nuclis de Meritxell i Molleres, que es troben al costat del camí ral d’Encamp a Canillo, passades les gorges de la Bor. La petita església s’aixecava sobre una roca per sobre del Valira d’Orient, sota del camí ral guanyant altura es dirigeix cap a Prats, on es troba l’església de Sant Miquel de Prats. En el transcurs del camí ral ens creuarem dos petits oratoris i la Creu de Meritxell o de Carlemany, des d’on es pot gaudir d’esplèndides vistes de la vall, i de l’imponent tallant del Roc de Quer que presideix el poble de Canillo.

Vers l’any 1658 es va fe la nova església barroca, que en gran part correspon a l’actual. En el S.XIX es construeix el cambril i es decora l’interior amb pintures murals.

Seguia la mateixa tendència humil de les construccions d’aquest estil. Constava d’una sola nau de planta rectangular, campanar d’espadanya, coberta de dues aigües, coronada a llevant per un absis semicircular i porxo adossat al mur sud. Actualment podem veure el seu mur oest i els fonaments de l’absis, integrats a l’edifici barroc.

Incendiada l’any 1972, – es va destruir amb tot el que contenia: imatges, retaules, altars i la major part dels objectes de culte. Es conserven només la reixa de l’altar  i les ruïnes dels murs, – després de la Diada Nacional del 8 de setembre i rehabilitada l’any 1994.

Ha estat condicionada com a sala d’exposicions, que realitza un recorregut per la història i culta sobra la patrona i espai de record, on s’exhibeix de manera permanent la mostra “Meritxell Memòria”.

La talla original de la Verge del S. XII va desaparèixer amb l’incendi. La imatge actual és una reproducció, però amb els mateixos trets que la talla medieval.

El santuari nou, inaugurat l’any 1976, a partir d’una nau de creu grega, amb àbsis de planta quadrada coberta amb volta de canó, que sintetitza l’obra de l’home i el paisatge que l’envolta. El mateix Bofill va dir: “ es una recreació del romànic”.

Al seu interior la reproducció de la talla romànica de la Mare de Déu de Meritxell, està acompanyada pels set sants patrons de les set parròquies:

Sant Serni de Canillo

Santa Eulàlia d’Encamp

Sant Corneli d’Ordino

Sant Iscle de la Massana

Sant Esteve d’Andorra la Vella

Sant Julià de Sant Julià de Lòria i

Sant Pere Màrtir d’Escaldes-Engordany.

La inspiració romànica la trobem en el claustre, adossat al costat sud. Al costat nord es troba el pati amb reminiscències islàmiques. La torre del campanar de grans dimensions, va ser inspirada en el romànic català. La llum envaeix la sala principal, completament diàfana, pràcticament sense parets i amb portes de vidre. Compta amb estructura de pedra de pissarra del país amb arcs i finestres blanques. Les torres resten sense acabar, i volen mantenir presents les restes romàniques del santuari anterior. Es troba ubicat en una  zona de pau, naturalesa i vistes desbordants.

L’obra també s’inspira en estils artístics del renaixement italià, i jocs de figures geomètriques, que combinant el color blanc i negre.

El nou Santuari es recolza en tres pilars: fe, identitat i cultura, que han de sostenir el conjunt arquitectònic que intenta integrar.se en la natura, creant un gran impacte visual al visitant.

Els dos edificis, completament integrats a la muntanya i a la naturalesa, han estat declarats béns d’interès cultural.

El Santuari forma part de la ruta Mariana, juntament amb El Pilar (Saragossa), Torreciutat (Osca), Lourdes (França), Montserrat (Barcelona) i el propi Santuari de Meritxell.

No va ser fins al 24 d’octubre de 1873 el Consell General, consigna i declara oficialment, que Nostra Senyora de Meritxell, sigui considerada patrona de les Valls d’Andorra, per la seva especial protecció des de temps immemorial en situacions difícils – enfront guerres Napoleòniques, Carlines o davant perills d’aiguats, epidèmies o altres desastres.

El 23 d’agost de 1913 es pordueix la declaració canònica del Patronat de la Mare de Déu i el 8 de setembre de 1921, la coronació de la Verge com a patrona d’Andorra.

Obert tots els dies del any, compta amb visites guiades gratuïtes de maig a octubre, prèvia consulta d’horaris.

SANTUARI DE CANÒLICH

Santuari edificat on un pastor de Bixessarri es va trobar la talla romànica de la Verge de Canòlich el any 1223, catalogada com a bé d’interès Cultural d’Andorra.

Situat a la parròquia de Sant Julià de Lòria a 1635 metres, i de difícil accés, l’entorn natural on es troba ubicada aquesta ermita és un dels detalls que més et seduiran.

L’etimologia del topònim, no està del tot aclarida i, a hores d’ara, no s’ha trobat l’origen del seu nom.

No es conserva cap estructura de l’antiga església romànica on ara s’aixeca l’actual santuari que data del S. XVII i que fou totalment reformat a principis del S.XX.

Consta d’una nau rectangular, campanar d’espadanya, volta de canyó i un gran arc amb retaule barroc dedicat a la Verge Maria, del S. XVIII. La imatge original de la Verge del S.XII, va ser coronada el 1999 pel Vaticà, en commemoració dels 775 anys de la seva trobada (1223-1998), i s’ubica a l’església parroquial de Sant Julià de Lòria, com a patrona.

El darrer dissabte de maig els habitants de la zona celebren la coneguda Trobada de Canòlich, aplec i esdeveniment religiós, per viure de prop l’espiritualitat i veneració a la imatge, potenciant la generositat i la devoció que els fidels mostrant pujant a peu des de Bixessarri.

Davant del pont romànic d’Aixovall hi ha un petit oratori, a l’esquerra del Valira, on els vianants dirigien la mirada cap al santuari per purificar-se, sent l’únic punt des d’on és visible el santuari.

Durant segles es va considerar una gran mostra de devoció que els fidels i pelegrins pugessin a peu fins dalt de la muntanya per participar en els actes religiosos del santuari.

Al S. XVIII, era un dels tres principals santuaris de les Valls, juntament amb el santuari de Meritxell i el de Sant Antoni de la Grella (a la Massana).

Es pot visitar, amb guia, des de mitjans de Juliol a mitjans de setembre, fen reserva a l’oficina de turisme de Sant Julià.

SANT JOAN DE CASELLES

Església romànica del S. XI i XII, situada a la parròquia de Canillo i on es conserven documents de l’any 1162 i 1176. És la mostra perfecte de l’estil arquitectònic romànic Andorrà.