Categories
Cinema i sèries

Las Uvas de la Ira

(The grapes of wrath)

Drama basat en la novel.la del mateix nom, guanyadora del premi Pulitzer, de Jhon Steinbeck – premi Nobel de Literatura – que la va escriure indignat per les condicions de les víctimes de la Gran Depressió, fervent valedor del pensament ecològic, crític amb el capitalisme i fent costat a les reformes del president Roosevelt, el New Deal, a favor de la classe treballadora, de la dignitat humana i dels drets civils. Obra molt polèmica i transgressora dins la seva època, escrita el 1939.  – Autor, també, de  Ratones y hombres, La perla i Al Este del Edén

John Steinbeck, Premi Nobel de Literatura de 1962, i el 1964 el president Lyndon B. Johnson, atorgà a l’escriptor la Medalla presidencial de la Llibertat.

Pel.lícula dirigida per John Ford el 1940 i interpretada per un jove Henry Fonda en el paper de Tom Joad – nominat a l’oscar al millor actor-.

La pel.lícula és d’un blanc i negre d’ombres molt fosques apocalíptiques, que terroritzant.

Emfatitzes i et submergeixes dins de la tragèdia, amb escenes molt llargues i lentes que t’impressionen, desanimant, i omplen de tristesa.

Els milers de persones que  travessant la famosa ruta 66, per efectuar  centenars de Kms. amb vells trastos atrotinats – avui en dia és la interestatal més famosa i turística del món – per arribar a la “tierra prometida”, que molts no veuran, i altres quedaran defraudats amb la impotència d’observar la  Gran maquinària capitalista i les brutals forces policials repressives.

Sinopsis:

Tom torna a casa després de quatre anys de presó, però la seva il.lusió per arribar es torna frustració, en veure abandonada totes les terres i cases. És el fill gran d’una família de parcers, que després de molts anys, la sequera ha destruït tots els camps de cultiu deixant-los improductius per a properes collites. Tots ells es veuen obligats a fugir, a emigrar a altres llocs per escapar de la fam, de la misèria i de la pobresa extrema.

Enfront tan desesperada situació, emprenen viatge a Califòrnia, on han sentit a dir que hi ha treball per a tothom i ben pagat. Durant el viatge, travessen infinitat de penúries, desgracies i sofriments.

                                         Resum i comentari:

Gran obra mestre de John Ford, de dues hores de durada, segurament és la pel.lícula que reflecteix millor el període de La Gran Depressió Americana, que va  des del 1929 fins a la II G.M. Ens mostra una desesperada i cruenta crònica social i econòmica durant els anys vint. Una vigorosa, lírica i a la vegada poètica, d’espectacular i brillant narrativa, on posa de manifest la figura del matriarcat, encarnada per la força i la tenacitat de la mare  (Jane Darwell, guanyadora d’un oscar, a la millor actriu de repartiment), per mantenir unida la família i la lluita per la supervivència. On es veu la colpidora escena on ha de deixar-ho tot, cremar tots els seus records i enterrar totes les seves il.lusions. Ens posa de manifest els lligams que envolten i mantenen unida la família, que es basen i sustenten en la figura de la mare.

El drama de la innocència perduda. El desastre ecològic. L’erosió i desertització de la terra. La perduda de la fe.

El tribunal dels Estats Units va acusar John Ford d’incitar i promulgar el comunisme per fer referències a les injustícies i reflecteix les grans diferències socials, que deien no ser certes, de la gent esbrellant.se per un maleït tros de pa sec, o per un miserable jornal per treballar i aconseguir unes monedes. Va instigar un gran debat referit als drets humans, també es va acusar el president Roosevelt de comunista, quan era tot el contrari. Com en moltes altres ocasions, la pel.lícula a Espanya no es va projectar fins a l’any 1982, en època de Felipe González. I això que parlava de la immigració interna d’un mateix país i no com avui en dia que les grans corrents migratoris són del Pròxim Orient i d’Àfrica.

És la tempesta perfecta, és conjugant elements de poder. Les sorprenents i dures imatges dels especuladors terratinents sense escrúpols que obliguen a deixar les terres. La miserable paga que oferien per recollir les fruites amb jornades interminables. On els desgraciats bracers es varen deixar la pell per a travessar la famosa Ruta 66 en cerca d’una millor vida, i que molts anys després els turistes i viatgers la recorren per plaer. Les antigues terres productives arrancades als indis, i donades als agricultors inexperts, que arrenquen les plantes autòctones, donant lloc a la falta d’humitat, provocant un canvi ecològic d’irremeiable desertització, obligant la gent a marxar i així especular. La crisi del diumenge negra 1935. Factors menyspreables de racisme, manca de solidaritat social. No es fa res per ajudar als camperols. La mala gestió dels governs, els interessos econòmics. L’elevada mortalitat infantil, fluctuacions dels preus, els salaris miserables….., lliga molt amb el present… els refugiats de Lesbos i els milers de naufragis i rescats de pàteres al  Mediterrani.

S’ha de mencionar a l’actor John Carradine en el paper de exreverend Casy, que ha deixat de creure en els romanços religiosos.

Ens mostra una altra imatge d’EAU, una altra Amèrica profunda, i no la terra promesa i d’oportunitats, que sempre ens han venut. Hi ha una altra Amèrica de terres molt allunyada de les costes marítimes molt més riques. El centre és molt pitjor, igual que la nostra meseta hispànica. EUA es debat entre el social i l’individualisme. El rebuig a l’immigrant, al desconegut, al pària, al foraster. Malauradament aquest fet social continua vigent avui en dia.

John Ford, utilitza un humor crític brutal, pitjor que l’humor britànic, el relat de la mort dels fills, que han mort feliços amb el ventre inflat. L’escena dels dos gasoliners, vestits de blanc immaculat, i dient “aquesta gent no és humana”… humor negre molt àcid, irònic, punyent.

 La lluita de l’home enfront l’estat tot poderós, que li preocupa més els morts que els vius. Estructures empresarials impersonals, no saps qui és el qui et fa fora de casa teva, de les teves terres de conreu, no saps qui és el propietari. És una pel.lícula d’una vigència actual impressionant. (avui, els fons immobiliaris, d’inversió, els call centers anònims, fons voltors, corporacions internacionals,…. marqui l’un, premi el tres… per seguir identifiquis amb el seu…. ).

El famós mite de la terra promesa. La figura de la mare pal de paller per preservar la unitat de la família. El mite del fill pròdig. La visió d’un canvi tecnològic aterridor, desesperant, aclaparador i de desesperança profunda…, el tractor, les potents màquines agrícoles, els bars i paradors de carreteres, els primers autoserveis, els grans moviments de població, dintre d’una societat que estava completament anquilosada.

El poder d’autocrítica de la societat nord-americana, sobresurt una vegada més. És una societat amb molts defectes, però ja voldríem tenir a Europa en general i a en particular a la nostra “Unidaz de España”  un poder tan crític  i alhora tan necessari i constructiu com el de la societat americana.

Pel.lícula molt recomanable, tant pels amants del cinema clàssic, com per a qualsevol altre ésser humà, perquè ens mostra les penúries i calamitats a les quals es veuen obligats la gent que ha d’emigrar a la recerca d’una millor vida, de les desigualtats, dels tractes vexatoris que s’han de suportar.

En la pel.lícula apareixen: la radicalització blanca, la música afro-americana, el “melting pot” (perquè una societat heterogènia es faci més homogènia), l’expulsió dels parcers de les terres, l’obligació d’emigrar en cerca de millors condicions de vida, les conseqüències de la Gran Depressió, el desastre del Dust Bowl (el desastre ecològic), la punyent travessa de la famosa ruta 66 (avui principal new tourist fashion route), el Crac del 29, el New Deal (la política intervencionista de F.D. Roosevelt), els parcers atrapats per les plagues, els campaments infrahumans dels desplaçats, l’explotació obrera, “els esquirols”, les vagues violentes, les segregacions dels forçosos immigrants, i com no les revoltes racials i els inicis dels moviments pels drets civils…

– “Es una toma de conciencia obrera/sindical que se adquiere a fuerza de palos, de hambre y de sufrimientos”.

– “És la mirada de l’explotació humana per aquells que ostentant el poder i la riquesa…..”

Categories
Llibres

Por

De Stefan Zweig

Resum:

Una jove burgesa, esposa, mare de dos fills, de família perfecta i vida meravellosa però … sempre hi ha un, però….., inicia una relació amb un jove, un tan bohemi, per sortir de la rutina. El terror de ser descoberta pel seu marit, de perdre tot el que posseeix que tant necessita i valora, la sumirà en un tempestuós malson.

Por és una excel.lent novel.la curta, intensa, valenta, que es llegeix d’una tirada plena d’angoixes, de sentiments, d’intrigues, i molt colpidora tenint en compte l’any i l’època avançada en el seu temps en què va ser escrita -1913-, amb un final tan sorprenent per a la protagonista com per al lector.….

Comentari:

Crec que no és una relació frenètica de desig sexual, més aviat és una relació on per unes estones, la Irene, s’oblida de la seva insubstancial vida.

El terror, la por a ser descoberta pel seu marit arran del xantatge d’una dona marginal, que descobreix la seva infidelitat i posició social, la sotmet a un cruel insomni i canvis de comportament.

L’autor aconsegueix transmetre tota l’angoixa, i sofriment d’una dona que, finalment, aconsegueix apreciar el que té, justament quan està a punt de perdre-ho tot. Enganxa des de la primera línia, et fa entrar al relat… i aconsegueix encomanar la sensació i el sentiment de la protagonista des de l’inici.

Afloren manifestacions de crítica social, el desig o la necessitat de saber que a la vida hi ha alguna cosa més que la rutina quotidiana i avorrida d’aquesta burgesia autocomplaent.

Ens parla d’una infidelitat un tan superficial, però ens mostra les pors i ens explica els motius. Subtilment ens endinsa escenes d’alta tensió, que compliquen i augmenten el suspens i la intriga. La història és bastant simple, però ens retrata una frívola classe social i el procés en on la por i el patiment es van apoderant de la protagonista.

La veritable por li impedeix demanar perdó i pregar ser perdonada.

Fritz, el marit li diu: “La por és pitjor que el càstig, perquè aquest està determinat, més que no pas la terrible indeterminació, l’espantosa eternitat de l’espera”.  Pàg. 80

Categories
Llibres

Montaigne

De Stefan Zweig

Segons Montaigne: L’objecte buscat és el coneixement d’un mateix, l’avaluació del seu propi judici, així com els seus costums i manies més secretes. Il.luminar el seu propi retrat. El coneixement d’un mateix i explorar els enigmes de la nostra pròpia condició, de les nostres misèries, vanitats, però sempre des de la dignitat.  

Davant les preocupacions domèstiques, les propietats, fortuna, i control de l’administració del patrimoni heretat, es vol desempallegar, per a separar-se d’aquesta llosa que el lliga i l’obsessiona, per preservar la seva llibertat individual i de pensament.

Zweig amenaçat pels esdeveniments d’Europa, el drama del nazisme i de la guerra, busca refugi i explicacions per mantenir-se fora de la brutal situació dels que, incondicionalment segueixen enlluernats dins d’una nebulosa, les doctrines i les idees dels que arrasant per aconseguir el poder, sense sospesar el perill que representa perdre la teva pròpia independència.

Com ens manifesta el crític en la contraportada, el text de Zweig sobre Montaigne “no és un estudi fred destinat a especialistes, sinó una obra emocionada i vibrant dirigida al públic habitual de l’autor”

L’esperança de Montaigne, també es va fer patent en Zweig, en voler concebre una nova aurora per a Europa.

On es qüestiona les seves pròpies paraules, estats d’ànim i opinions, envoltades per les angoixants brutalitats i successos que arrasen el món en aquell moment.

Zweig amb el seu pensament subtilesa i art literari, s’identifica amb Montaigne i ens projecta la seva pròpia autobiografia, convidant-nos a seguir lluitant en el pensament, la investigació i el diàleg.

La religió no va ser gaire important en la seva educació.

En una entrevista va dir:

“Ma mare i mon pare eren jueus només per un accident de naixement.”

Tal com diu altre crític:

“És un relat de la seva pròpia obsessió” –  “Un assaig recomanable, un aperitiu subtil, per un gran banquet intel.lectual”

Ens deixa aquest llibre/obra inacabada, desencantat, avorrit i deprimit sobre el seu futur i el del seu país, el 22 de febrer de 1942, desesperat pels esdeveniments que envolten el futur d’Europa i de la seva cultura, ell i la seva esposa se suïciden, en creure que el nazisme acabaria per estendre’s per tot el planeta.

Deixa una nota escrita:

“Crec que és millor finalitzar en un bon moment i de peu una vida en la qual la tasca intel.lectual va significar el goig més pur i la llibertat personal el bé més preuat sobre la Terra.”

“Allò que ha estat pensat en llibertat mai no pot limitar la llibertat d’altri.”   –   S. Zweig.

Categories
Cinema i sèries

Antidisturbios

La trama ve esquitxada de molta inquietud, l’acció està ben dosificada en el desnonament de l’inici, o en aquest partit de futbol que cal vigilar. Frustracions en les seves llars, garitos amb molt “chunda chunda” i poca llum. Molt poc espai en què respirar aire pur. Normal que es protegeixin en aquesta frase que comenta Úbeda al seu nou company:  : “Tu le pones un poquito de chulería a todo lo que hagas y así todo es más fácil”.

Sinopsis:

Sis antiavalots executen un problemátic desnonament al centre de Madrid, però el desallotjamnet es complica i passa una tragédia. Un equip d’Afers Interns de la Policia serà l’encarregat d’investigar els fets, davant dels quals els sis policies podrien enfrontar.se a una acusació de greus conseqüències. El grup d’agents busca una sortida pel seu compte, complicant encara més la situació. La jove Laia Urquijo, una de les agents d’Afers Interns, s’obsessiona amb el cas i comença a investigar, descobrint a poc a poc molt més del que mai hagués imaginat.

Protagonistes:

La patrulla d’Antiavalots està formada per un repartiment d’excepció :

Hovik Keuchkerian, Alex García, Raúl Arévalo, Roberto Álamo, Patrick Criado i Raúl Prieto són els cridats a mantenir la calma i prevenir l’ordre públic.

I l’excepcional Vicky Luengo la que els vigila.

Els directors:

Isabel Peña i Rodrigo Sorogoyen han omplert aquest buit pendent:

els despullen del casc, les porres i els escuts de protecció i mostren el que hi ha sota.

Algunes de les critiques:

  • “La serie Antisturbios es una auténtica BASURA.
  • La policia se siente injuriada. Es muy mala imagen para el cuerpo.
  • La serie Antidisturbios está muy alejada de la realidad: no son drogadictos, no son agresivos, son personas normales. Son defensores del orden constitucional. Son una unidad de élite de la Policia Nacional, reconocida internacionalmente.”
  • El fet curios és que aquests missatge d’JUPOL i SUP potser han aconseguit just tot el contrari al que pretenien, ja que no són poques les persones que l’han aprofitat per assenyalar que no hi ha millor motiu que aquest per veure.la, fins i tot encara que prèviament no estiguessis interessat en fer.ho.
  • La veritat que no tenia intenció però em picava la curiositat. He vist dos capítols de la sèrie de Movistar, Antiavalots. La sèrie es basa en estereotips clàssics del que són aquesta classe de policies. Per descomtat tots dolents.
  • Una barreja de neonazis, agressius que els agrada posar.se ratlles de cocaïna al bany d’un bar i colpejar persones.

Vista la temporada d’Antiavalots:

  • No és una sèrie, és un documental.
  • Aneu més enllá del títol i de la temática aparent.
  • És del millor en sèries que he vist mai.
  • Totes i tots estan molt bé però el paper de Vicky Luengo és superlatiu
  • Cal mirar.la sí o sí.

Comentaris:

La societat: aquesta que és misògina, homòfoba, plena de perjudicis i amb molta frustació en el seu interior per la pressió que dóna la vida.

La trama de corrupció policial i judicial inspirada en la realitat que aflora en “Antiavalots” rep gran atenció en tots els cercles socials on tothom vol tenir opinió.

Una de les millors sèries policíaques dels últims anys, cosa rara per el tema que tracten i als personatges a quals interpreten.

Descripció i interpretació dels actors estupenda.

Nominada a diversos premis, i molt aplaudida per la crítica, a excepció dels sindicats policials.

S’endinsa dintre de les misèries, inseguretats, pors, prepotència, vocabulari, cultura, pensaments, fatxenderia, anèctotes de batalletes, violència, corruptela, garrotades, pressions dels comandaments dels familiars inclús dels companys, ordres escabroses. En definitiva … comportaments plens de penúries, fustracions, escenes plenes de perjudicis, de frases fetes de noveles barates policíaques, famílies i llars trencades, racons amb poca llum, drogues, incultura, aillament i solitud…

L’engranatge del sistema no té totes les peses ajustades com per tenir una policia solida i coherent. Aquí els directors comencen a revisar aquestes deficiències, mecanismes i penúries. Escenes i fets, fins ara impensables, en series policíaques espanyoles.

Seqüèncias i escenes impactants:

– La primera escena familar on el pare fa trampes al joc.

– Les imatges colpidores del desnonament.

– El sopar, dins del restaurant,  amb tots els integrans de la patrulla i el que allí es diu i es pensa.

 – Personatges actuals, com els de les clavagueres “del Estado”

 – Les escenes del Santiago Bernabeu.

 – I per descomptat, l’escena i fotograma final de la pel.lícula….. (????)

Saben mantenir la incertesa sense que decaigui l’interès, envoltada de molta tensió. “Una serie muy fuerte y excitante”

…. gens còmode pel cos de “ la policia nacional”.

Molt recomanable de veure i comentar. L’he trobat més interessant que “Line of Duty”.

 

Remenber …… ????

l’1 de Febrer de 1976 ……

Categories
Llibres

CAMINAR

Caminants que no dubtem en sortir i desenvolupar, en solitari, confessions internes que ens obliguin a aflorar els nostres pensaments. Caminades camp a través per  boscos, prats i rius, que constitueixen el centre de la nostra vida i motor de totes les nostres reflexions, i constatar que la natura sense convencions, és la font de tota la nostra energia.

A part de tots els avantatges físics, que caminar és molt sa, que és molt aconsellable per les nostres articulacions, que és el mètode de traslladar-se més barat…. hem d’afegir una altra al pla més personal, el mental….

Com Thoreau ens comenta i desenvolupa, la seva lluita  amb els seus elements desfermats de la natura, el cant a la llibertat de l’home. La crida  a connectar-se de nou amb la natura i abandonar els negocis, les preocupacions i els lligams per posar-se a caminar i no tenir una casa concreta però sentir-se com a casa a tot arreu.

S’ha de caminar com un camell, perquè és l’animal que “rumia”, al mateix temps que camina, evitant, sempre, les zones més poblades i denses, i fugir de persones obsessionades a fer-se riques i acumular més propietats.

La defensa del món salvatge com hipòtesis de futur i d’esperança. Només allò que no està domesticat ni controlat pot ser interessant o fructífer.

També advoca  per la construcció d’una Societat per a la difusió de la Ignorància Útil. Amb quin home val més tractar, amb el que no sap res, i sap que no sap res, o amb el que realment en sap alguna cosa, però es pensa que ho sap tot?

Henry David Thoreau  1817 – 1862

I acaba dient: No podem permetre’ns no viure el present. Beneït sigui aquell que no perd ni un instant de la vida que passa recordant el passat. Si no sentim el cant del gall als corrals del nostre entorn, ens anem quedant enrere, ens estem rovellant i quedant antiquats en les nostres feines, costums i pensaments.

  • Com observa Marina Espasa, per a Thoreau sortir a estirar les cames no era un exercici qualsevol, ni una forma saludable de contrarestar el sedentarisme. La cosa anava molt més enllà. “Caminar, en el sentit profund que li dóna l’escriptor nord-americà, és dirigir-nos als boscos salvatges que la mà de l’home encara no ha pogut domesticar i buscar-hi allò que hem perdut com a espècie a còpia de fer-nos cultes i civilitzats: l’instint, el pensament elevat, l’heroisme i la llibertat”.
  • Caminar és una activitat física, això és evident, però és alhora una activitat reflexiva i espiritual -“el projecte i l’aventura del dia”, deia Thoreau- que ajuda la ment a alliberar-se i a tenir pensaments de més alta volada.

Reflexions que he llegit:

– Un cant d’amor a la natura profundament original i avançat al seu temps.

Caminar, crea els únics espais possibles de la nostra llibertat.

– Estar sempre caminant a peu per paratges, com més inhòspits millor.

– Tots som urbanites encara que no visquem a ciutat. Sabem què vol dir estar domesticats?

Caminar com escriure, és una pràctica solitària, autoreflexiva i de dispersió.

– Es camina a soles perquè dos ja és multitud.

– Passejar és un acte de subversió. Mentre caminem, sense rumb fix, no treballem, no produïm, no consumim. Ens neguem a obeir les regles. Com a molt parlem amb un altre, xerrades insubstancials que no aporten res de res  a la gran maquinària econòmica.

És una potent reflexió filosòfica en què ens descriu la necessitat de trencar convencionalismes i afirmacions, que ens hem creat com a fites de vida, de l’obsessió pragmàtica del capitalisme devorador. Hem de pensar amb el controlats que estem, amb els geolocalitzadors que ens hem creat. Que a més de forma voluntària, ens reafirmem en el nostre propi autocontrol, GPS’s, mòbils i altres aparells de comunicació i control que ens hem creat. Ens hem transformat en eines de les nostres pròpies eines, a canvi de creure que estem més i millors informats i protegits…..

L’oci increïble de què som capaços de gaudir, queda relegat a l’oblit i a la repressió moral i física….. Les caminades d’avui en dia s’han d’enfrontar a contaminacions i perills inhumans i col.lectius indescriptibles, per situar-nos per ser els primers a arribar a unes fites que no ens porten a cap lloc. Sols aconseguim inquietuds, ansietats, estrès i nerviosismes sense compensacions de cap mena … Per tenir i aconseguir un destí predeterminat per la mateixa societat. 

El realment vital és CAMINAR com a mostra de la lliure pràctica de la nostra pròpia voluntat de fer front, impugnar i anul.lar la injusta divisió d’aquesta barbarà civilització.

Llibre que us recomano, seguin els consells del nostre estimat company de Gaudir la Cultura J. R.

Categories
Viatges i itineraris

Guia del romànic andorrà (II)

segona part (II)

Esglésies romàniques que s’han pogut visitar amb guia, gratuïtament, aquest estiu:

SANT MARTÍ DE LA CORTINADA         

SANT CLIMENT DE PAL                          

SANT ROMÀ DE LES BONS                    

SANT MIQUEL D’ENGOLASTERS           

SANTA COLOMA  – Espai Columba        

SANT SERNÍ DE NAGOL                         

SANT MARTÍ DE LA CORTINADA

Una de les joies del romànic andorrà a la Parròquia d’Ordino del S.XII.

Avui amb una planta única quadrada, amb capelles laterals i absis quadrangular.

Pintures originals del S. XII, descobertes el 1968 quan es procedia a efectuar una restauració en l’antiga capella, amb porta lateral. On havia d’estar la porta principal, hi ha la torre del campanar de dos pisos. El sostre original era de voltes i de pedra. El S.XVIII amb l’ampliació de l’església, es tira el sostre i se substitueix per l’actual de fusta, així com quatre retaules barrocs dedicats al patró del santuari.

Mobiliari de fusta, curiós xilòfon o carrilló de roda de fusta que penja en una pared lateral, del S. XVII. Conjunt de reixes de ferro forjat,  – referent de la important indústria i de la història del ferro de la zona, durant segles, ruta del ferro – que protegeixen l’altar major i les capelles laterals.

Cal destacar la posició de la torre seguida de la nau central , situada al final i enfront de l’absis, pel que la porta original, era lateral encarada al est.

Actualment amb l’ampliació efectuada al S. XVIII, la porta és frontal, i davant l’altar major.

A ressaltar els bancs originals de fusta, amb els respatllers abatibles de dues posicions, de tal manera que es podien orientar de cara a cara, per celabar reunions i tractar altres assumptes de la comunitat, al marge de les celebracions religioses. S’ha de tenir en compte que a més de ser esglésies, eren llocs de reunions, on a l’exterior se celebraven els mercats. Altres esglésies hi tenen porxos per efectuar aquestes tasques protegits del sol, la pluja i el fred.

Molt a prop d’aquesta impressionant església, s’ha d’aprofitar i visitar altres elements importants de l’arquitectura andorrana, com la mola i la serradora de la casa pairal de Cal Pal. Aquets edificis construïts en el S. XVI, són un exemple de l’activitat laboral, i son una lliçó viva de la història i de les tradicions d’Andorra, transportant.nos al  moment en qué aquest país tenia el món forestal com a eix econòmic vertebrador de la seva economia.

SANT CLIMENT DE PAL

El poble de Pal, situat a la parròquia de la Massana, està dins del pla especial de protecció de l’arquitectura tradicional, s’en una de les construccions i conjunts rurals, més antincs i millor conservats del Principat. Una autèntica joia de l’art romànic d’Andorra. L’església de Sant Climent construïda entre els segles XI i XII, i ampliació del S.XVI.

Es pot admirar la planta de nau rectangular i els murs típics del romànic, i amb campanar de tres pisos, d’estil llombard. Les finestres, al pis superior, són geminades dobles, úniques a Andorra. Al seu interior es troba la talla romàmica de la Verge del Remei del S. XIII, el Retaule de Sant Climent del S. XVIII, i pila baptismal de granit, dues creus processionals de fusta policromada del S.XII i finament l’altar major de cuir i reixes de ferro andorrà del S. XVI i XVIII.

A l’actualitat l’entrada és lateral del S.XII, antigament estava situada davant de l’altar major, incrustat dins la roca, amb la imatge de la Verge del Remei (període entre el romànic i gòtic. En la faldilla de la Verge, hi ha plecs – en el romànic les figures eren totalment llises).

L’ampliació efectuada al S. XVI, s’amplia i es construeix a la mateixa distància la paret de l’església amb la paret del campanar, tocant a la muntanya.

El campanar de tres pisos amb finestres dobles, dos a dos, excepte les del tercer pis, que són de quatre en tres dels seus costats. També es trasllada la porta situada enfront de l’altar principal, es tapia i s’obre pel lateral.

Amb l’ampliació, es treu l’absis ovalat romànic i el fan rectangular, afeixin l’actual sagristia.

Al S.XX. es reforma i s’amplia el porxo, amb entrades laterals per facilitar el pas i poder donar la volta a tota l’ermita.

SANT ROMÀ DE LES BONS

Conjunt històric dels Bons situat a la parròquia d’Encamp amb:

– L’església de Sant Romà.

– Torre dels moros, edifici-torre de defensa militar de quatre pisos d’alçada del S.XVI. Únic edifici militar que es coneix a Andorra. Torre dels moros, no se sap, el per què del seu nom, ja que els moros no varen habitar mai a les Valls d’Andorra.

Dos colomars de construcció moderna.

– i un dipòsit d’aigua excavat a la roca.

Tot el conjunt medieval està enclavat estratègicament per sobre de la vall, en un sortit de la roca, des d’on es pot controlar l’entrada a tot Encamp.

Capella de construcció molt simple amb sostre de vola de canó i arcs de volta, del S. XII, de planta rectangular i d’única nau i totes les altres esglésies del Principat els sostres són de fusta.  Campanar d’espadanya amb dues obertures per les campanes. La coberta, tant de la nau com de l’absis són de lloses de pissarra. Retaule i absis semicircular autèntics i amb reproduccions de les pintures romàniques, els originals estan al MNAC. Les figures laterals són els autèntics originals que representen el Crist en Majestat i resta del frisó romànic sota la pedra de l’altar.

En el centre del presbiteri de l’absis, hi ha una taula d’altar feta d’un sol bloc de pedra tosca. El terra està esculpit sobre de la mateixa roca de la muntanya. És una de les dues úniques ermites que tenen el terra de roca viva i l’unica que és visible. L’esglèsia de Sant Serní de Nagol, actualment el terra està tapat per un parquet de fusta.

El camí d’accés des del poble medieval dels Bons fins al santuari, també està esculpit sobre la pedra.

Als peus de l’església, sobre de la porta d’entrada, es conserva el retaule gòtic de Sant Romà del S. XVI

Entre els S. XVI i XVII s’afegeix el porxo.

La parròquia inclou els pobles d’ Encamp, Tremat, Mosquera, Les Bons, formant un sols nucli principal, al costat mateix està el poble de Vila. Muntanya amunt trobem el més gran complex d’esquí del Pirineu, Grandvalira, amb Grau Roig, Canillo, el Tarter i Soldeu, situat al costat del riu Valira d’Orient, i a l’altre vessant del port, el Pas de la Casa, poble fronterer amb França.

SANT MIQUEL D’ENGOLASTERS

Situada en la parròquia d’Escaldes-Engordany, a més de 1.500 mts. Es diu que és una de les esglésies romàniques més conegudes i més antigues d’Andorra. El seu origen és d’abans del S. XII, tot i que no se sap la data exacta. L’interior de la nau és d’una gran sobrietat i humiltat, com la resta de esglésies romàniques andorranes d’aquell període, amb sostre de fusta i parets blanques.

Situada en un prat privilegiat, des d’on es pot gaudir d’unes vistes impresionans, dominant tota la vall, i molt aprop del llac d’Engolasters i dins de la vall de Madriu-Perafita-Claror, declarat Parc Natural – Patrimoni de la Humanitat per l’Unesco des de l’any 2004 – naturalesa pura, un món per descobrir i seguir cuidant.

Aquesta vall ens dóna l’oportunitat de viure en primera persona tota la seva riquesa natural, tant en flora com en fauna. El més important per a què aquest lloc sigui refenrència pels amants de la natura, és que els seus responsables han sabut mantenir, en el seu estat més pur la seva essència  i puresa des de l’època medieval.

Fruit de la cultura de l’explotació racional dels recursos naturals, han mostrat durant segles un respecte absolut a allò que la muntanya ens ofereix. Avui dia, gràcies a aquest esforç, poden visitar diversos paratges impressionants, cabanyes de pastors amb segles d’antiguitat, bordes autèntiques i ramats pastant al llarg de tota la vall.

Construcció típica de les valls, planta rectangular d’estil llombard, d’una sola nau i absis semicircular més baix que la nau, decorat en el exterior amb uns frisos de pedra tosca, força erosionats, amb dos finestretes petites de doble espitllera. En el interior del absis decorat – es una copia exacta, el original en el MNAC – per un fantàstic mural de pintures amb la representació d’un Pantocrator o Crist en Majestat, assegut sobre un arc celestial, i els peus recolzats en un semicircle que representa la terra, flanquejat per tres dels evangelistes i l’arcàngel Sant Miquel a qui està dedicada l’església. Es diu que Sant Mateu, no hi és per manca d’espai. Es tracta d’una “Maiestas Domini”, obra del Mestre de Santa Coloma –artista anómin, i autor d’altres pintures a diverses esglésies andorranas.

Coberta a dos vessants i sostre de fusta. Campanar afegit posteriorment, de tres pisos i de 17 mts d’alçada, i de grans blocs de pedres sense polir, desproporcionat respecte a la petita nau rectangular, i amb uns caps humans esculpis, en el centre dels arcs de les finestres geminades de l’últim pis i coronada, la coberta, en forma de piràmide de quatre vessants.

Les pintures son copies dels originals, el bisbe de la Seu i Copríncep se les va vendre al MNAC de Barcelona, després de la Primera Guerra Mundial. Absis encarat a l’est amb dues petites finestres que tracten d’iluminar l’interior i aconseguir més llum sobre l’altar. La llum representa l’esperança, la foscor la penumbra, la llum enfoca cap a altar, la llum ens guia i ens diu que hem de sortir de la foscor.

La portal lateral es troba encarada al sud, amb arc de mig punt i el porxo que protegeix l’entrada és de principis del S.XX. La porta d’entrada a la torre és molt petita, aixó ens mostra l’alçada que tenien els homes en el S. XII.

Els forats a les parets exteriors, són per a posar els bastides, per a la conservació de l’ ermita, i es poden veure en altres esglésies de la vall.

La porta frontal, actualment tapiada, i la finestra frontal, és de quan es va fer servir d’estable.

Llac d’Engolasters a 1626 metres, en mig d’una depressió glacial, amb una presa de 178 metres, construïda el any 1934 per immigrants gallecs, com a salt d’aigua, per la producció d’energia elèctrica. Punt de sortida de vàries rutes per fer senderisme on descobrir paisatges naturals de gran bellesa, característics del país.

SANTA COLOMA 

Únic campanar rodó d’Andorra, i un dels pocs que hi ha en tot el Pirineu, d’estil llombard de quatre pisos i amb dos parells de finestres geminades de 18 metres d’alçada del S. XII. És una de les esglésies més singulars i de les més antigues del Principat, de construcció preromànica, entre els segles VIII i IX, un dels edificis més interessants de la Vall, situat al marge dret del Gran Valira. Bé d’interés Cultural. Amb nau de planta rectangular de considerables dimensions, coberta amb bastides de fusta i les teulades de pissarra del país, absis quadrangular cobert en volta de canó, portada i pòrtic de mitja punta en el mur sud.  

A l’interior sols podem gaudir de “l’Agnus Dei”, flanquejat per a dos àngels, i la talla de fusta policromada de la Verge del Remei, del S. XIII patrona de l’església. La resta de pintures originals dels murals romànics del S. XII, es toben dins de l’Espai Columba, una vegada varen ser recuperades pel govern andorrà, després de ser arrencades l’any 1930.

Aquest mural és atribuït al Mestre de Santa Coloma, però es obra de vàries mans. Tots aquest murals romànics són tradicionals de pintors anònims i nòmades que havien rebut la mateixa formació: l’escola del Mestre de Santa Coloma. Aquestes pintures es troben a tot el llarg del Pirineu, obra d’aquests pintors.

A través d’un sistema de videomapatge, amb una recreació virtual, joc de llums i so es projecten les pintures murals amb total precisió en el seu lloc original, en el mateix absis d’on varen ser arrencades, transportant al visitant a l’aspecte original que tenia l’església al S. XII.

Espai Columba: la seva visita és complementaria de l’església, situat a escasos metres. És un espai museístic, construït l’any 2019, dedicat a la difusió del coneixement de la pintura, l’arquitectura i de l’art románic. Es conserven les pintures murals de l’absis  recuperades (*1), i diversos objectes litúrgics del patrimoni cultural i d’altres manifestacions artístiques que formaven part de l’univers diví d’aquest estil artístic. Entre altres es pot veure, llums d’oli de l’església de Santa Eulalia d’Encamp, la creu espinosa de Sant Serní de Nagol o el Crist de Sant Martí de la Cortinada.

(*1) Aquestes pintures recuperades, varen ser arrancades durant la febre del romànic i venudes, del seu lloc pel Bisbat d’Urgell en la dècada de 1930. Venudes a un antiquari barcelonès, després les va adquirir un col.leccionista francès, entre d’altres, i finalment varen ser requisades pels nazis, formant part del fons artístic del Tercer Reich. Finalitzada la Segona Guerra Mundial, ser restaurades, gràcies al compromís dels alemanys a restituir les peces espoliades, va permetra al Govern Andorrà, després de nombroses negociacions arribar a un acord amb la República Federal al 2008.

El mural va ser retornar a canvi del pagament de 4 milions d’euros, cost de l’important restauració que varen efectuar els alemanys a Berlín.

El seu emplaçament i entorn privilegiat ens pemet visitar una de les concentracions monumentals més importants del país, els paratges icònics de la ja esmentada església de Santa Coloma, el nucli antic de la vila, la Torre o casa dels Russos d’arquitectura de granit típic d’Andorra, la zona arqueològica del Roc d’Enclar, (*2) la petita església de Sant Vicenç d’Enclar i el pont emblemàtic romànic de la Margineda el més antic, el més gran i el més important d’Andorra.

(*2) Conjunt prehistòric, romano-medieval de el Roc d’Enclar, i període del baix imperi prefeudal, amb vestigis vitivinícoles i construccions militars – fortificacions romanes, del S. VII i VIII. Es comentarà, quan fem referència a l’església de Sant Vicenç d’Enclar i rodalies, juntament amb la sortida-ruta al Roc i a la Vall d’Enclar, que pertany al patrimoni arquitectònic andorrà.

SANT SERNÍ DE NAGOL

Sens dubte aquest temple romànic, edificat l’any 1055, situat a la parròquia de Sant Julià de Lòira és un dels més impressionants i estratègics que es poden veure en tots els Pirineus. Per la seva ubicació, construïda sobre un penyal sense cimentació, és una de les vistes més excepcionals del poble i envoltada de tot un entorn natural d’increïble bellesa paisatgística, cosa que permet gaudir d’una magnífica vista panoràmica de tota la vall.

Com la majoria d’esglésies romàniques de la vall, és de construció austera, de mides reduïdes, nau rectangular, absis semicircular de dues finestres, torre-campanar d’espadanya de doble obertura de pedra i coberta de fusta i pissarra del país. Finestra amb forma de creu a la façana de ponent, sobre una espitllera de doble esqueixada. El terra està picat sobre la mateixa roca de la muntanya, però actualment està tapat per un parquet de fusta. Juntament amb l’església dels Bons, són les dues úniques del Principat, amb terra de pedra excavades a la roca.

S’entra a través d’un porxo i d’una porta d’arc de mig punt, i pica d’aigua beneïda de granit. Declarada bé d’interés cultural l’any 2003.

Pintures i esbossos romànics que mostren una narrativa religiosa primitiva i molt eloqüent del S.XII-XIII.  L’any 1976 es descobreixen unes pintures murals en la paret del presbiteri de dos àngels adorant “L’Agnus Dei”, i una iconografía representant la simbologia entre el bé i el mal. Retaule barroc del S. XV dedicat al patró de l’església i creu romànica. Es va trobar una creu espinosa de fusta romànica. Totes elles són pintures murals, més antigues, més ben conservades i auténtiques de tot el romànic andorrà.

Categories
Cinema i sèries

Line of Duty


Thriller policíac que investiga la lluita contra la corrupció interna del cos de policia, on cada capítol t’atrapa i el que vols és continuar veient-los sense aturades. Manté un ritme àgil i frenètic, tot i tenir aspectes força inversemblants, i un temps bastant pausat entre capítols.

La crítica la considera una obra excel·lent de gran enginy i un tan especial, sent una de les millors sèries angleses policíaques. Cada temporada consta d’una trama diferent però amb un fil conductor continuista.

Actualment consta de cinc temporades, quatre a Netflix i la sisena està en marxa. Produïda per la BBC i Jed Mercuri com a guionista. Aquest és un dels creadors televisius més rellevants del moment, i ens mostra la seva capacitat de mantenir el suspens, l’ambigüitat, el nerviosisme i l’adrenalina al màxim, a més dels trepidants interrogatoris.

A cada temporada, l’AC12 (unitat anticorrupció), hi ha un moment on la investigació és torça i tothom és sospitós. Ningú està exempt de culpabilitat, posant en tela de judici tot l’equip. Com ho fan? Provocant dubtes, contradiccions i indignació i donant peu a tota mena de sospites, amenaces i conflictes. No existeixen els bons i els dolents, sinó una abundant mostra de grisos.

Crec que és una sèrie diferent d’altres del seu mateix gènere, addictiva trepidant i molt recomanable de veure….

Els actors principals de l’AC12, no són herois, sinó funcionaris on també mostren que s’equivoquen i que tracten de fer la seva feina el millor possible, per mostrar la corrupció interna, els abusos dels seus caps i dels polítics. Així i tot cap dels tres personatges, no són ni molt menys innocents…..

Martin Compston com el detectiu Steve Arnott. Vicky McClure com la detectiu Kate Fleming i Adrian Dunbar en el paper de cap anticorrupció Ted Hastings.



Categories
Viatges i itineraris

Romànic de Bat a Bat

al PRINCIPAT D’ANDORRA

INDEX:

Esglésies emblemàtiques i més importants:  

primera part

1- SANT JOAN DE CASELLES                       

2- SANT ESTEVE D’ANDORRA   del  S XIII

Santuaris:

 3- VERGE DE MERITXELL

 4- VERGE DE CANÓLICH

Esglésies i patrons/es de les set parròquies:

Sant Serni de Canillo                                 a   1526 mts

Santa Eulàlia d’Encamp                            a   1250 mts

Sant Corneli d’Ordino                               a   1298 mts

Sant Iscle de la Massana                            a   1230 mts

Sant Esteve d’Andorra la Vella                 a   1013 mts

Sant Julià de Sant Julià de Lòria                a     908 mts

Sant Pere Màrtir d’Escaldes-Engordany    a   1050 mts

Esglésies romàniques que s’han pogut visitar amb guia, gratuïtament, aquest estiu:

Segona part

1- SANT MARTÍ DE LA CORTINADA          Ordino  S. XII

2- SANT CLIMENT DE PAL                            la Massana S. XI – XII

3- SANT ROMÀ DE LES BONS                        Encamp S. XI -XII

4- SANT MIQUEL D’ENGOLASTERS             Escaldes-Engordany S. XII

5- SANTA COLOMA  – Espai Columba              Andorra la Vella S. IX – X

6- SANT SERNÍ DE NAGOL                             Sant Julià de Lòria S. XI

Riu Valira del Nord, o Valira de la Massana o d’Ordino. Neix als llacs de Tristaina, travessant: el Serrat, les Salines, Llorts, Arans, la Cortinada, Ansalonga, Ordino, la Massana, Anyós i Engordany.

Riu Valira d’Orient, o Valira d’Encamp, de Canillo o de Soldeu. Neix al Circ dels Pessons ( Grau Roig – Encamp), travessant: Soldeu, el Tarter, l’Aldosa, el Vilar, Canillo, Molleres, les Bons, Encamp i Escaldes.

Gran Valira, és on s’uneixen els dos Valires, a Escaldes-Engordany, travessant: Andorra la Vella, Santa Coloma, la Margineda,Aixovall i Sant Julià de Loria, desembocant al riu Segre a la Seu d’Urgell.

Esment.ho les tres parts del Valira, perquè també dividirem en tres parts o zones el seguiment de les esglésies de l’art romànic de les Valls d’Andorra. Totes elles lligades estretament a la vida del riu.

Des d’on, a més a més, servien per a comunicar.se a través dels sons dels campanars o a través de senyals lumínics, ja que a més de llocs de culte, també es reunien per tractar temes i inquietuds socials, transaccions agrícoles i ramaderes entre cases pairals, de conreu, masies i bordes properes.

Formaven una espècie de triangle informatiu entre elles. Era l’internet actual, per estar informats de qualsevol esdeveniment important entre valls i muntanyes.

Valira del Nord:

Tercera part

1- Sant Pere del Serrat (Ordino)

2- Sant Serní de Llorts (Ordino)                             

3- Sant Miquel d’Ansalonga (la Cortinada – Ordino) 

4- Sant Roc de Somàs (Somàs-Ordino)

5- Església de Sant Corneli i Sant Cebrià (Ordino C/   Major s/n) – Patrons

6- Església de Sant Andreu del Prat del Campanar a 400 mts d’Arinsal)

7- Sant Andreu d’Arinsal   

8- Sant Romà d’Erts (Pal – Arinsal)

9- Sant Iscle i Santa Victoria (la Massana) – Patrons

10- Sant Ermengol de l’Aldosa  (Ordino)

11- Sant Cristòfol d’Anyos (capella la Massana)

12- Sant Joan de Sispony

13- Església de Sant Antoni de la Grella (Sispony-tunels- Anyos –la Masana)

Valira d’Orient

Quarta part

1- Església de Sant Pere del Pas de la Casa, construida el any 1985   

2- Capella de Sant Bartomeu (nucli urbà de Soldeu)      

3- Sant Pere del Tarter

4- Ermita de Sant Jaume de Ransol (el Tarter)

  5- Església de Sant Serní de Canillo

  6- Ermita de la Santa Creu de Canillo (d’epoca barroca del S. XVII)    

  7- Església de Sant Miquel de Prats (Canillo), del S.XII, amb una porta gòtica en pedra tosca única a Andorra.   

  8- Santa Eulalia d’ Encamp – Patrona

  9- Sant Miquel de la Mosquera (Encamp)

 10- Sant Marc i Santa Maria (cementiri d’Encamp)

  11- Sant Romà de Vila (Vila – Encamp)

  12- Sant Felip i Sant Jaume dels Cortals (Encamp)

  13- Sant Romà dels Vilars (els Vilars – Engordany)

Gran Valira

cinquena part

 1- Sant Pere Martir – estil neo-romànic 1956  (Escaldes-Engordany) – Patró

  2- Capella de Sant Andreu (carrer de sant Andreu, hospital de V. Meritxell-Andorra V.)

  3- Sant Ermengol – Andorra

  4- Església de Sant Vicens d’ Enclar (Sta Coloma)

5- Sant Joan Evangelista d’Aixàs (Aixovall)

  6- Sant Esteve de Bixessarri                

  7- Santa Filomena d’Aixovall

  8- Església de Sant Julià de Lòria – Patró

  9- Mare de Dèu de les Neus de Llumeneres (Nagol)

 10- Sant Martí de Nagol        

  11- Sant Pere d’Aixirivall             

  12- Sant Romà d’Auvinyà(S. Julià)     

  13- Sant Iu (Auvinya – fotos del àrea residencial)

   14- Sant Cristòfol de la Rabassa 

   15- Sant Esteve de Juberri (Aixirivall)   

   16- Sant Miquel de Fontaneda

    17- Capella de Sant Mateu de Pui d’Olivesa (Sant Julià – carretera Fontaneda)

    18- Sant Esteve del Mas d’Alsins (frontera – Arduix)

Ponts Romànics

Sisena part

1-  Pont d’Ordino (les Salines), el 15 de febrer de 1980 és traslladat des del Lloser fins al seu actual emplaçament més al nord per sobre del poble de Llorts. Al Valira Nord.

2-  Pont dels Escalls (Escaldes-Engordany) on es firma el Pariatge el 1278. Al Valira Nord, abans de la unió dels dos Valires. El pont té una gran altura i està força abandonat.

3-  Pont de la Tosca es troba al sector d’Escaldes del any 1820, sobre la confluència dels rius Madriu i Valira d’Orient, a 8 minuts caminant del pont d’Engordany.

4-  Pont d’Engordany, constrüit el 1785 de pedra calcària, uneix els dos pobles, Engordany i Escaldes. Pont asimètric a causa del desnivell dels dos extrems, de 9,5 metres en el seu punt més alt. Bé d’interès cultural. Situat al Valira d’Orient.

5-  Pont de Sant Antoni de la Grella (Sispony-Tunels-Anyos_la Massana). De 21,20 mts i 5,55 mts d’alçada. Al Valira Nord.

6-  Pont de la Margineda (Aixovall – Sant Julià) del S.XII. És el pont medieval més antic i més gran, de 10 mts en el seu punt més alt i de 33 mts de llargada. Bé d’interès cultural. Al Gran Valira.

– Les referències històriques per datar els monuments romànics, es pot considerar que van començar a finals del S. VIII, fins el S. XIII. Es creu que hi ha més de mig centenar de monuments romànics catalogats. L’arquitectura romànica andorrana es caracteritza per utilitzar la pedra de pissarra, la pedra tallada i es fa servir poc el maó. Destacan els campanars llombards de planta quadrada i finestres geminades i arcs cecs.

– En la tercera planta del Centre d’Art d’Escaldes-Engordany, hi ha la sala de maquetes d’art romànic amb 30 miniatures dels edificis més importants a Andorra.

Categories
Cinema i sèries

Chicago Seven

És un thriller judicial del director i guionista Aaron Sorkin, amb un gran treball interpretatiu dels seus actors, amb poderoses escenes i profunds diàlegs.
Judici celebrat el 1969, a 7 acusats jutjats de conspirar en contra de la seguretat nacional i incitació als disturbis, després dels trastorns històrics dels assassinats de Martin Luther King i de Robert F. Kennedy, en el decurs d’una manifestació, en principi pacifica, en contra de la guerra del Vietnam, davant de l’hotel Hilton on se celebrava el congrés del partit demòcrata.
Aquest drama de l’agost del 68, portarà una escalada de grans conflictes socials, que passaran a formar part d’una època de grans canvis i revolucions economicosocials.
És tan potent, real, autèntic, cru, emotiu, la decadència del sistema, on la violació dels drets constitucionals i humans, la impunitat racial, el drama social, el moviment feminista, el món hippie, ens transporta a moviments que succeeixen en l’actualitat en moltes ciutats del nostre entorn, anomenat, “democràtic”.

La pel·lícula ens mostra, un treball, on la parcialitat del jutge, la impunitat policial, els perjudicis racials, feministes i xenòfobs de tota mena, amaga una situació impune d’una violència policial, emparada per un sistema judicial totalment polititzat, i de quan absurd són els càrrecs imputats, sols per tenir unes idees diferents i del tot pacifiques, que mostren i fan una estranya sensació que actualment estem vivint en el nostre entorn més pròxim.
Una incitació i reflexió a la defensa d’uns ideals d’igualtat i contra la injustícia. Una anàlisi profunda sobre la perversió d’un sistema corrupte, que no vol deixar el control ni el poder.

Després de l’enviat per un company, via whats App, que va ser el motivador per a veure la pel.lícula, va re.enviar el següent escrit d’un twittero:

  • “El juicio de los 7 de Chicago”, sería una gran metáfora de la causa contra Sánchez y Cuixart de no ser porque una metáfora no puede ser literal.
  •  “Processing the Proces”, by Aaron Sorkin.
  • Se te cae la baba viendo a Frank Langella clavar a Manuel Marchena.

L’autocrítica dels EEUU, no ens deixa mai de sorprendre. Molt tenim per apendre !!!

Categories
Cinema i sèries

Silencio roto

Pel·lícula espanyola del 2001 que ens mostra la vida dins d’un poble petit després de la Guerra Civil Espanyola en els anys 1944-1948.

L’angoixa, el silenci, la por, el sentit de culpa dels perdedors. Les rancúnies entre veïns, la venjança, l’odi, la revenja. El favoritisme, la prepotència, la denuncia, la vexació, l’orgull aclaparador del poder absolut que els atorga la victòria, que no entenen prou amb el sofriment amarg i constant de la submissió i del menyspreu que exerceixen de manera burlesca i despietada, sense cap mena de compassió ni espurma d’humanitat.

Als derrotats ni aigua, ni una escletxa de llum per al repentiment.

Fou dirigida per Montxo Armendáriz, i protagonitzada per Lucía Jiménez, Juan Diego Botto, Mercedes Sampietro, Alvaro de Luna i Maria Botto.. Es va rodar a Artzi (Navarra), però podria ser qualsevol poble, d’aquesta Espanya que ells volen unida, on reflecteixen l’odi constan i la submissió horrorosa del poder de la venjança, que a dia d’avui encara no han pogut enterrar….

Es tan important el que ens mostra com el que ens suggereix. Ens mostra un món menys prosaic dels que esperen i dels que mai arriben…  El rostre decaigut, fatigat, cansat, esgotat dels seus personatges. El silenci eloqüent de la Mercedes Sampietro, o el rostre perdut, sense esperança, la derrota de braços caiguts de Alvaro de Luna, que ens desvetlla el silenci de la derrota, la humiliació, l’opresió, la submissió i la continua prepotència i arrogància de la “guardia civil”…

L’esperança dels perdedors és el tema més important de la pel.lícula.  El missatge més potent és sempre que hi ha esperança, encara que a vegades no ho sembli ni que tan sols ho representin.

Des del primer fotograma, es pot apreciar la brutal i espantosa repressió, “de los guardies civiles”, que amb total impunitat exerseixen sobre tot el poble.

En el fons només els corroeix l’enveja i la rancúnia. En tot el poble, sols s’amagen carrers buits, l’angoixa, el patiment, el silenci, l’horror i la por.

Justícia? Els personatges dubten a vegades del que és just o no. Els guerrillers maten a altres guerrillers, veïns del poble es maten entre ells… no es pot confiar en ningú, inclús dintre de la pròpia família es col.lapsen les relacions i es creen dubtes i rancúnies incomprensibles terribles i punyents….

La pel.lícula representa un punt de vista molt hostil cap als franquistes. Ens revela els efectes més nocius i tristos del règim, l’impacte que té en la vida dels pobles i de les persones. Els bons són els que ajuden als maquis, als rebels, als que han fugit a la muntanya, els que no traeixen ni delaten als seus amics i veïns. Els seguidors del nou règim ens els mostren sense emocions, ni sense cap mena de compassió, sols amb una superioritat condescendent, sense humanitat….

Varis dels maquis – en Matías – són favorables a exercir mès violència, i que matar a més persones és necessari per guanyar la lluita. Altres – en Manuel – volen lluitar contra els opressors, però sense vessament de sang.

La crónica de la guerra de 1936 la resumen algunos en “todo el mundo sufrió”, “todo el mundo hizo barbaridades”, “hay que olvidar”,  “no hay que abrir viejas heridas”, pero es la historia de un golpe de Estado y una guerra premeditada, donde un grupo ultranacionalista, radical de ultraderecha y militarizado, se alzó contra el poder constituido, apoyado desde el principio por la Iglesia Católica, el Nazismo alemán y el Fascismo italiano. No se puede ni debe olvidar. Cierto es que a una gran mayoría le tocó luchar en el bando que controlaba la zona donde vivía cada uno, pero también es cierto que muchos lucharon en el bando elegido por ellos.

La victoria de 1939 no trajo la paz, sino el inicio de una pacificación violenta. En el Estado español, los más de 490.000 exiliados, 200.000 presos en campos de concentración, y 50.000 ejecutados entre 1939-48, dejan bastante claro la “Paz de la reconciliación” de la dictadura Franquista. En el sur de Euskal Herria están censados hasta hoy día 5.820 fusilados, 3.920 de ellos en Navarra, en el periodo citado de 1936-1948.

No se puede olvidar el secuestro de hijos de los “rojos” que se dieron en adopción forzosa o se llevaron a internados de “reciclaje”; la confiscación no sólo de los bienes de los partidos “malos”, sino de todos los no adictos al nuevo régimen: fusilados, encarcelados, exiliados… dejando a miles de familias en la pobreza, además de ser una importante fuente de ingresos para el bando vencedor.

En octubre de 1944, 11.000 guerrilleros atravesaron los Pirineos para invadir y recuperar el país, pero el ataque fue un fracaso. Se calcula que murieron unos 300 guerrilleros y 700 fueron presos.

Texte e imatges: José Etxegoien

A veces no hace falta tener ideas. Basta con ver las cosas a tu alrededor, para saber lo que tienes que hacer.”

També recordar que fins el 24 de Febrer del 2019, no es va inaugurar

Art i memòria Francesc Abad, Camp de la Bota

L’Espai Memorial Parapet a la plaça del Forum, en record de les executades i executats entre 1939 i 1952, ja acabada la guerra, i sols en el Camp de la Bota, per recordar i homenatjar a les 1706 persones que varen morir afusellats a Barcelona.

És molt importan recordar aquell oblit, i que han hagut que passar vuitanta anys, de l’entrada de les maleïdes tropes franquistas a la ciutat de Barcelona, Tantmateix recordar l’inici de la repressió sistemàtica, de les execucions sumaríssimes, per reconèixer amb noms i cognoms les persones assassinades, només per tenir divergències de pensaments, enfront a la barbàrie d’un cop d’estat, i que avui dia, encara es lluita contra la impunitat franquista.

Ni oblit ni perdó !

Malauradament, sols després d’un any i mig, hem de lamentar i denunciar l’estat deplorable del Memorial.  

 Instem a l’Ajuntament … una “pintadeta”  Frau Kolau !!!.  Per treure l’oxid i perquè no tornin a caure en l’oblit… !!!

El director tracte de reflectir la complexitat d’un enfrontament bèl.lic com la Guerra Civil Espanyola i destaca especialment el paper de les dones, que foren las autèntiques víctimes d’aquell penós episodi. Com diu la Sampietro en una de les seves escenes: “Perquè sempre ens toca patir a nosaltres les dones”.

Hi ha guerres i guerres, i algunes no s’acaban mai…….

Es pot veure a Netfix