Autor: Ferran Ballestė

Categories
Cinema i sèries

L’ombra de la llei

Director: Dani de la Torre
Actors: Luis Tosar, Michelle Jenner

Barcelona 1921, submergida entre màfies pagades per empresaris de l’alta burgesia. Negocis il.legals, actes cada cop més violents, relacionats amb prostitució i pornografía infantil, burdels de luxe, contraband, alcohol i drogues. Amb el consentiment d’un cos de policia obertament prepotent i corrupte trobem una ciutat plena d’enfrontaments entre bàndols violents. La situación era la següent: organitzacions criminals, vida nocturna turbulenta i agitada, coaccions a comerciants i petites empreses obligats a pagar per una protecció mafiosa, ambient on regnava el vici, fortes pallisses, arribant a l’assassinat.


Un moviment obrer cansat de les injustícies i dels menyspreables abusos dels patrons amb sous i vida de misèria. Organitzacions obreres cada vegada més actives i motivades per fer front a tanta corrupció i impunitat per part de grans famílies i empreses, i començant amb dures vagues industrials i agrícoles, al que també afegim l’auge del moviment feminista.
Una societat cada vegada més descontenta i disgustada i un moviment anarquista creixent, van configurar un autèntic i apassionant polvorí en una època coneguda pel pistolerisme.


Amb fortes càrregues policials, on les autoritats varen contribuir encara més, amb mètodes més expeditius, com la famosa “ley de fugas” i gran repressió, per dur a terme grans canvis socials i polítics.
Una guerra soterrada, amb pistoles i assasinats als dos bàndols, sindicats i patronal. L’única diferència entre ells era que el pistolerisme de la patronal comptava amb el vist i plau de les autoritats.
Només l’any 1921 es van produir 117 atemptats amb 70 víctimes mortals.

Sinopsi
Anibal Uriarte, policia basc, de Madrid, és enviat a Barcelona, per descobrir l’assalt a un tren militar, proper al cop d’estat de Primo de Ribera. Entra en contacte amb els baixos fons, amb la corrupció tant empresarial com policial i dins del món anarquiste més radical.


Magnífiques escenes de la Barcelona antiga, recreada amb imatges molt acurades i properes a la realitat dels anys vint.
Molt bona l’ambientació històrica de la ciutat tals com la construcció de les torres del Moll de Barcelona, o de la Sagrada Familia, l’edifici de Correus i els seus voltants així com l’estacio de França.
En qualsevol cas, pel·lícula interessant, en ocasions un pèl exagerada, amb una excesiva semblança als tipus de gàngster de Chicago, tot i que el pistolerisme a la nostra ciutat era d’un caire diferent i molt més barruer. Tantmateix compta amb una bona ambientació fotogràfica, acurat vestuari i belles imatges de la ciutat. A tot això hem d’afegir una execel.lent interpretació per part del protagonistas, Luís Tosar i Michelle Jenner.
Benvinguda sigui, i que puguem gaudir de moltes pel.lícules més com aquesta.

Situació dels anys 20
 
El pistolerisme a la Barcelona dels anys vint, s’inicia el 4 de febrer de 1919, amb la vaga de la Canadenca, i dies més tard s’afegien e treballadors d’altres companyies, desembocant amb l’ocupació militar de Barcelona a finals de març.
La declaració del “lockout”, les repressions contra els sindicats i els obrers, amb forts enfrontaments violents per tota la ciutat amb una cinquantena de morts, en un sol mes.
Però es va aconseguir la fita de la jornada de vuit hores, això sí pagant un preu molt elevat.
Temps convulsos marcats per La llei de fugues, la supressió de la Mancomunitat de Catalunya al març de 1925.
Disbauxa i naixement del Barri Xinès al Raval i vida nocturna al Paral·lel, amb una oferta d’oci de les més importants del món.
La dictadura militar de Primo de Rivera, brutalment anticatalana – 1923 al 1930. Alfons XIII marxa a l’exili – 14 abril de 1931 i la proclamació de la II República. Aquell mateix any 1931, es va aprovar per primera vegada el sufragi femení, que va poder permetre el dret al vot de les dones a Espanya.
Els empresaris i industrials de Barcelona, entre el 1917 i 1923 i sota el regnat de Alfons XIII, contracten pistolers, per assassinar destacats sindicalistes i treballadors, creant els sindicats grocs per a frenar els moviments reivindicatius, dividir el món obrer i repel.lir el
moviment anarquista.
S’inicia l’anomenat pistolerisme amb l’objectiu d’eliminar dirigents sindicals i obrers com en Pau Sabater, Evelio Boal o Salvador Seguí, conegut com el noi del sucre, o Francesc Layret, advocat. Els anarquistes, varen assassinar Manuel Bravo, Francisco Maestre o Eduardo Dato.


Interessant entrevista entre Anibal i el “Ministro del Estado”, n’hi ha per sucar-hi pa.
Malauradament, en aquest país no aprenem, tant de les forces policials, armades, empresarials, així com de les corrupteles polítiques, ni de les borbóniques.

  • El general Silvestre se ha suicidado y el general Navarro ha sido apresado. El gobernador militar de Barcelona, vestidos de anarquistas, asaltaron el tren militar, para así culpar a estos del crimen cometido, y tener la excusa para que los militares intervengan en los atentados perpetuados en toda la ciudad. – Aún estamos a tiempo de intervenir y que no se produzca una matanza de inocentes.
  • Lo ocurrido en Anual, es un desastre,y puede ser algo fatídico para nuestro gobierno, nesesitamos desviar la atención de la opinion pública, en otros asuntos.
  • Si los militares se enfrentan contra los grupos anarquistas, esto podría acabar en una guerra civil. Va a morir mucha gente. Estaremos preparados para esto….
  • Cuando sea necesario, después, intervindremos con un golpe de estado para calmar la situación, y enderezar de nuevo al país
  • Es un asunto de estado, eso me dijeron hace unos años, estaban Vd, Berenguer y Navarro, ¿se acuerda señor ministro?
    Y Vds no hicieron nada, necesitaban una matanza, para que la opinión pública pensara que los rifeños eran unos salvajes, y así enviar más tropas. Aquello también era una cuestión de estado !!!
  • Hicimos lo mejor para el país….
  • Para el país o para Vds.
  • -¡ Capitán vigile ese tono !
    Su misión ha terminado, recoja sus cosas y vuelva de inmediato para Madrid.

El 10 de març de 1923 és assassinat Salvador Seguí, el Noi del sucre.
El 13 de setembre de 1923, el Capità General Primo de Rivera encapçala el cop d’estat, amb el suport de la majoria dels militars, de la burgesia catalana, dels terratinents andalusos i el general Martinez Anido ministre de la governació.


Malgrat tot i en mig d’ aquesta revolucció, es va inaugurar el metro el 31 de desembre de 1924 , i a finals de la dècada la culminació de l’ Exposició Internacional Universal de 1929, que va servir entre d’altres per urbanitzar la muntanya de Montjuic.

Categories
Viatges i itineraris

Les Heras

Canet d’Adri – Girona

A 15 minuts de Girona

Masia i conjunt fortificat, que data de l’any 1274, recuperat recentment. Que va anar creixent segons les diferens èpoques i necessitats familiars.

Es un lloc per desconnectar, i transportar-te a un espai ancorat en el temps, tal com era antigament. Es tracta de tornar a viure tal com ho feien fa cents d’anys enrere, en mig de la natura, dins d’un espai natural, i gens contaminat.

Aquí no hi trobaràs tecnologia, ni comoditats urbanes, ni televisió, escassament senyals telefònics, i a estones wifi… Sols un lloc apartat on pots assaborir el temps, i on tot transcorre molt lentament.

Una experiència única per retrobar-te i endinsar.te en les nostres arrels i entendre una forma de vida que ha quedat en l’enyorança, per a gaudir de la tranquil.litat i de l’assossec, intrínsec dins del món rural i de la pagesia catalana.

Entorn:

Hi trobaràs un moli d’oli, i un altre de farina, una capella, antigues cavallerisses, golfes, xemeneies, grans salons i espais per somiar en temps passats. Cuines molt antigues, cellers, estables, antics magatzems, pallers, corrals, forns, tallers i espais amagats i necessaris per a la vida autosuficient. Graners, cups, cisternes, pous, abeuradors, femers, eras…. Pasadisos, arcs, voltes catalanes, pedres, ceràmiques, terrisses, empedrats, terrats, teules… així com una sauna natural, espais pel lleura, la lectura i la relaxasió. I evidentment habitacions espaioses, acomodades i decorades en el seu ambient propis per gaudir d’un profund descans, allunyats de tot el mundanal e inhumà soroll que ens envolta en el nostre dia a dia. Tots ells, espais recuperats tal com eren antigament.

Una torre imponent, octogonal, que li dóna personalitat i grandiositat de gran bellesa a tot l’entorn; amb habitacions, grans espais i apartament modernista.

Lloc ideal per celebracions de qualsevol esdeveniment familiar, empresarial, artístic, natural, ecològic, esportiu, mediambiental, de relaxació. Obert a iniciatives i activitats de tota mena. Rutes a cavall, bicicleta, muntanya, senderisme. Rutes gastronòmiques,  cata de vins, recollida de bolets, trekking, trail, ioga, running, puenting…. Llocs propers de molt interès artístic d’origen romànic i medieval. Esglésies, santuaris.

Trovalles de restes ibèriques, de monedes romanes que fan pensar en alguna antiga vil·la romana. Dòlmens, coves, fonts, volcans, gorges, paratges idíl.lics i grans espais  naturals. Restes de jaciments, que demostren la presència humana des de fa segles. Rodejats de muntanyes, serrats, turons, boscos, prats, terres i camps de conreu, així com lúdicas festes locals de gran interès cultural a poblacions veïnes.

El volcà del Puig d’Adri, situat al peu de la Serra de Rocacorba, entre els pobles de Canet i Adri, forma part del conjunt volcànic de la Vall de Llémena. Aquesta zona, juntament amb la Garrotxa, és l’àrea volcànica quaternària més preservada de la península Ibèrica  i té per tant un gran interès geològic, naturalístic, pedagògic i turístic.

Així mateix, l’acció erosiva de la riera de Canet i dels torrents ha generat unes gorges fondes de morfologia alveolar que són úniques al camp volcànic català.

Aquest territori compta amb l’Espai Natural Protegit Muntanyes de Rocacorba, que juntament amb els volcans de Clot de l’Omera i del Puig de la Banya del Boc, estan inclosos a l’inventari d’espais d’interès geològic.

Història del Mas Can Heras:

Un espai en un entorn medieval, i modernista. Un lloc salvatjement aristocràtic de infinitas proporcions, que combina diferents estits de la historia arquitectònica del nostre país. Propietat de la familia Heras des de 1350 fins a principis del S XXI, quan es va incorporar i recuperar per el grup Brugarol, amb un total de 300 hectareas de terrenys cultibables de vinyes, oliveres, boscos d’alzines i d’un subsol tofonaire, de un gran espai natural i de gran bellesa paisajistica, regada per la fertilitat de les capes basàltiques del Volcà del Puig d’Adri.

Capella, del 1771, dedicada a Sant Llorenç, que durant les nits d’estiu, allunyada de la civilització i sense contaminació lumínica es pot observar la gran bellesa de les llagrimes de Sant Llorenç, i de l’immensitat del Univers.

El 26 de juliol de 1771 obtingué permís del senyor bisbe de Girona i autorització papal per la construcció de la capella privada i celebració del culte.

Es un lloc que des de el primer instan cautiva per la seva solepnitat, grandesa i dimensions, per el seu gran i magnífic interés arquitectónic, que invita al descans, a la calma i a la desconexsió, per la seva autenticitat, per el seu acomodat allotjament, per poguer disfrutar del seu espai natural i entorn ancestral.

Més història a tenir en compte, que ens explicarà, el company i guia… una vegada instal.lats.

Espectacular edifici que ens permet resseguir la història del país a través de la seva arquitectura des de l’Edat Mitjana.

Fets històrics que han deixat emprenta a Can Heras:

La guerra dels remences, les mortaldat de la pesta, el bandolerisme, el tifus, la invasió napoleònica, la revolució industrial, el modernisme, i indiscutiblement la Guerra Civil.

El seu actual propietari, el grup Brugarol, l’ha obert al públic, després de la seva recuperació un cop restaurat conservant el seu encant i la seva història, posibilitant el seu allotjament i realitzant celebracions diverses.

Finca documentada, com ja hem dit des de 1274, conserva encara construccions originals d’aquella época, si ve en el temps s’han afegit noves dependencies i estructures, convertin.se en un edifici de grans dimensions, d’un incalculable valor artìstic i arquitectònic, que passa desapercegut, enmig del seu entorn de boscos que l’envolta. Si no fos per la seva magnifica i colosal torre modernista octogonal, que ressalta, i que li dona una personalitat inmillorable de gran bellesa.

Grup Brugarol: societat de la família alemanya Engelhorn, compra la finca – Can Heras – el any 2008 i que a més disposa de:

La Finca Bell-Lloc, casa rural, amb el espectacular celler disenyat pels els arquitectes olotins RCR. A quatre Km. de Palamós

El Mas del Vent, masía i torre del S XVI, restaurat, també reformat per RCR, amb el suposat claustre romànic. (Sant Joan de Palamós)

El Mas Salvà, ubicat al mig de les Gavarres, molt aprop de Palamós, reformat respectan l’arquitectura del S XIII

i l’Hostal la Fosca. situat a Cala de la Fosca / Palamós

En alguns casos i mirant de conservar el màxim possible el passat, algunes habitacions, situades en la part més antiga de la casa, no disposen de llum elèctrica. I en les quals no hi ha llits, sinó només matalassos a terra. Proposant una intervenció mínima per consolidar la construcció original.

Expliquen els responsables del Mas que tenen prohibit desfer-se de les tel aranyes i dels nius dels ratpenats que habiten en molts llocs de la casa, i ens comenten  “El luxe, aquí, consisteix en la possibilitat de tornar a les arrels, a una forma de vida que ha quedat enrere” i afegeixen que “tots els espais estan adequats per allotjar-s’hi i gaudir del seu entorn rústic i medieval, i o per qualsevol estada tranquil·la”.

Al marge d’haver recuperat el Mas Can Heras com espai per a l’allotjament i la gastronomia, Brugarol també vol mirar de recuperar el conreu de la vinya a la zona, apostant per vins completament naturals, sense cap afegit químic. El raïm s’haurà de convertir en vi al Celler de Brugarol a Palamós…

Veure: La Casa Heras D’Adri de Maruja Arnau. Heras d’Adri revista de Girona

Un autèntic Palau Rural , tal com ens ho explica i recopila de forma brillant Maruja Arnau, en el seu article que us recomano molt de llegir…amb dates, fets, història, manuscrits, arrels, nissagues i descendències d’hereus, i sense dubte de les seves mestresses autenticàs heroïnes de la conservació, manutenció, elevasió i prolongació de la casa Pairal…

 I acaba dient:

“Abandonem Can Heras a la posta del sol. Des de l’era l’espectacle és fascinant. L’astre rei es va amagant darrere el muntanyam i els últims raigs il.luminen amb tons daurats les pedres restaurades del porxo fent ressaltar la inscripció d’aquell avantpassat que el féu construir.”

Categories
Llibres

Permagel

Trama: Permagel és aquella part de la terra que no es desglaça mai i és la membrana que revesteix l’heroïna d’aquest llibre.

Una lesbiana suïcida aficionada al sexe i a la vida improductiva, que se salva quan ha d’ocupar-se d’una nena. Ens narra els seus amors i les seves frustracions. On el món exterior amenaça, i cal protegir-se, cal atrevir-se a sortir de l’entorn familiar. On es posa a caminar sense agafadors, i es llança a l’abisme.

Primera part d’una trilogia, sobre la vida d’una dona contemporània. Més enllà d’una relació entre dones d’una mateixa família, que s’entrega amb  tota la seva intensitat al sexe amb altres dones. És un pols entre els plaers carnals, i l’impuls suïcida.

La gran protagonista d’aquesta novel·la és la vida com a força  que rebenta per la llibertat femenina, el lesbianisme, el sexe i a la no maternitat femenina. On es vol alliberar del control, fort i maniàtic de la seva mare.

La crítica: Es un relat en primera persona, on comparteix les vivències més íntimas del personatge. Es la frustració que tots acumulem i de com gaudim de la nostra sexualitat….

Poques escriptores han sabut parlar com aquesta de què significa viure en un cos dotat d’un cony. Amb un llenguatge, explícit, cru, directe, tal com raja, fàcil, sense embuts, ni remordiments, sense dramatisme, amb frescor, sense drames, senzill de forma natural, dins d’una subtil relació entre dones i amb un llenguatge no gens convencional: “s’ha empalmat”  – “s’ha corregut” – “s’ha posat calenta” – “folla”… No fer res més que follar, menjar i llegir.

Comentari personal: Reivindica la llibertat personal, dins d’una societat del tot accelerada, hiperconnectada, consumista que ens allunya de la nostra soledat, dels nostres pensaments, de la nostra intimitat i de l’estar per nosaltres mateixos…

Molt recomanable, encara que m’ha agradat més Boulder… la trobo molt més apassionant i m’ha “flipat” més.  Potser perquè va ser la primera  novel·la que vaig llegir d’Eva Baltasar, o potser que de Permagel, me n’hagin parlat massa bé, (quan es va publicar – 2018 – va arrasar – llibre revelació de l’any – més de 25.000, exemplars venuts en català, i traduïda a sis idiomes). Tot i que al principi m’ha costat entrar-hi, ambdues quedes astorat i captivat per la lectura i les devores sense parar, fins a acabar-les.

Un història íntima que s’entrega amb molta intensitat al sexe amb altres dones, que es protegeix, però fuig de l’entorn que la rodeja…

En diverses ocasions, la seva germana li pregunta:  Com és fer-s’ho amb un altre dona? Ha sigut en aquestes relacions lèsbicas, quan s’ha sentit més plena, més viva.

No té res de tòpicament feminista. El qui busqui una novel·la lèsbica i eròtica/sexual, s’equivoca… 

Els plaers de la carn, la nota suïcida, l’humor negre, la llibertat femenina. El plaer en la solitud, que intenta explorar noves etapes dins dels pensaments sexuals femenins. El no a la maternitat de les dones.

Ara sols em falta Mamut, última de la trilogia, crec que també pinta bé… però que està, de moment, en “stand by”.

Categories
Llibres

El fatal destí de Roma

De KYLE HARPER

Kyle Harper, ens ofereix una nova visió de la decadència i de la caiguda de l’Imperi Roma. Del paper determinant que el canvi climàtic i les malalties infeccioses varen ser decisives en la seva fatal ruïna i desaparició. Un punt de vista molt diferent de com ens han explicat la història. Ens condueix a una reflexió, a una nova forma de veure la història que podem enllaçar amb els problemes recents del nostre present. S’ha de tenir en compte les fortes variacions del clima, el canvi meteorològic del planeta com a factor essencial en l’esdevenir de la història i de l’aventura humana. El curs de les malalties, hambrunes, epidèmies, sequeres…. en el transcurs del temps, i les conseqüents turbulències que varen influir en els canvis polítics, socials i econòmics, que a la vegada varen provocar, també, canvis alimentaris.

S’han de tenir en compte les nefastes conseqüències de l’expansió i conquestes de nous pobles i territoris, portades a terme per les legions, i l’explotació dels esclaus transportats en pèssimes condicions…. propagant noves malalties al retornar a Roma. Així com la corresponent influència de les grans concentracions de població a les ciutats (Roma va arribar al milió d’habitans), amb els problemes derivats de la higiene, salubritat, neteja i contagi de malalties del tot desconegudes,… plagues, tifus, lepra, colera, pesta antonina, etc….

Tot aquest farcell de circunstàncies i la mateixa estructura de l’Imperi, que connectava amb tot el món conegut, a través del comerç, (els romans varen arribar a l’India i a la Xina), i de les legions amb les seves conquestes, els moviments de població, (animals, esclaus, i nous aliments– p.e. cereals), van donar joc a una alta capacitat pandèmica i a fortes malalties contagioses….

Una plaga produïda per un fort exèrcit inexpugnable ferotje i invisible… al què és impossible combatre, derrotar i vèncer.

En la majoria de llibres d’història se’ns diu que el problema de Roma, del seu fracàs o caiguda de l’Imperi, va ser perquè l’Estat gastava massa, que tenia una estructura i un sistema polític molt gran i caòtic, que per culpa del despotisme dels seus emperadors, el farragós sistema burocràtic, juntament amb les guerres internes dels lideratjes militars, l’expasió del territori, i de les amenaces externes varen fer inviable la continuïtat i supervivència del monstre.

Però hi ha una nova teoria: el canvi climàtic i la verola, van ser el causant més plausible del monumental desastre.

Gràcies als estudis dels últims anys, als registres de pedres rupestres, ossos humans pel seu format i cicatrius, dents, etc… hi ha proves de la salut, malalties, dietes, biografies biològiques, gens, moviments migratoris (d’humans i botànics), que demostren juntament amb el canvi climátic i la força de la naturalesa (l’Optim Climàtic Romà / Holocens), i òbviament, també per raons bèl·liques, polítiques i econòmiques, que varen ser els causants de la desaparició i de la destrucció de Roma.

Com diu Harper : Els gèrmens són molt més mortífers que els germànics”

P.D.  Avui hi tormen a ser…Un altre cop hem passat del que ens diu la història. No aprenem.

Categories
Cinema i sèries

Rescat al Mar Roig

Agents internacionals encoberts del servei d’intel.ligència israelià juntament amb gent del poble etíop, utilitzant un antic hotel com a refugi i punt de concentració per acollir a milers de refugiats jueus negres d’Etiòpia, per traslladar-los a un món millor.

La pel.lícula es basa en fets reals, i es fa servir la reobertura d’un atrotinat hotel turístic abandonat en la costa de Sudan, per camuflar tota l’operació de fugida, d’éssers rescatats de la guerra civil, de les penúries i matances ètniques i religioses, i ser traslladats a Israel.

Dins de la improvisació i poca planifició estratègica de l’operació va ser tot un èxit, capaç d’alliberar a milers de refugitas d’una mort segura. Varen haver de patir persecucions i recorrer centenars de quilòmetres a través del desert, amb moltíssimes baixes, fins a poder ser traslladats, finalment en avió o vaixell fins a Israel. Els fets es remunten a més de quaranta anys, i el que la pel.lícula ens vol transmetre és que l’espectador agafi consciència sobre la dimensió del desastre humanitari dels refugiats en general, i dels jueus negres etíops en particular.

Avui dia aquesta comunitat i els seus  descendents, tot i estar establerts dins de l’estat d’Israel, encara no estan ben integrats ni reconeguts dins de la comunitat jueva. Es consideren marginats, patint fortes discriminacions racials i suportant freqüentment violències policials.

La crítica menciona que la pel.lícula no aconsegueix treure tot el suc a la potent història real del que realment va succeir, i ens ofereix millors intencions que resultats. Així i tot, penso que és recomanable.

Director:  Gideon Raff

Actors:     Cris Evans

                 Michael K. Williams

                 Ben Kinsley

                 Haley Bennett

                 Greg Kinnear

Categories
Llibres

El Tercer Reich

Thomas Childers, especialista i estudiós de l’Alemania nazi, analitza els fets històrics, que varen propiciar l’evolució i creixement d’aquell règim, impregnant tota Alemanya, i causant finalment un canvi a tot Europa i a la resta del món. Thomas Childers mostra una visió de conjunt d’aquella tragèdia humana, que avui encara ens commou.

Molts alemanys han culpat a austríacs i bavaresos de ser la llavor del nazisme, amb especulacions no contrastades, que Adolf Hitler podia haver tingut algun gen jueu.

Sinopsi

El context històric i les circumstàncies que expliquen aquell nefast règim són, entre altres: la derrota a la Guerra Europea de 1914 – 1918, la caiguda del Kàiser, el comunisme bolxevic revolucionari, l’explosió de la revolució russa, els nacionalismes pangermanistes, la crisi de la dèbil democràcia de Weimar, el pacte ruinós del tractat de Versalles, el crac del 29, la curiosa paradoxa del partit NSDAP, que agrupava revolucionaris d’esquerra o conservadors de dretes (Heinrich Himmler), militars disgustats amb el tractat de Versalles (Hermann Göring), cínics profesors universitaris (Joseph Göbbels), ideòlegs (Alfred Rosenberg), i molts altres personatges execrables (Julius Streicher, Adolf Eichmann, Reinhard Heydrich, Rudolf Hess, Martin Bosmann).

El nexe d’unió serà Adolf Hitler, un caporal, a qui varen diagnosticar com un “psicòpata amb histèria” i que fou un desertor de l’exèrcit austríac. A partir del departament de propaganda del serveis secrets militars alemanys, comença la seva política activa. Aviat sorgeixen paraules com “volk, lebensraum, putsch, auschlunss” que justifiquen els fets.

Tot aquest conglomerat de personatges es va anar transformant en una organització política amb l’ajut dels porucs i conservadors empresaris alemanys com: Thyssen, Krupp, Vögler, Rosterg, Wolf-Dietrin i altres grups empresarials com: Basf, Bayer, Agfa, Opel, Siemens, Telefunken, Allianz, o sigui l’elit de la indústria i de les finances. Finalment, faran fora un petit grup d’esquerres – “La nit dels ganivets llargs” creant allò que tenien en comú, la simbiosi i l’odi existent entre el marxime i el capital financer del jueus.

Crearan una ideologia forta, l’antijudeisme – ” La nit dels vidres trencats” – una orgia de violència, incendis, pallisses, assassinats, saquejos. Són alguns exemples d’una barbàrie extrema. Per a la creació d’una raça ària superior no dubten a suprimir els altres partits i crear camps de concentració, per reduir, primer, els enemics polítics i després els jueus i altres races inferiors. Un intent de rentat de cara van ser els Jocs Olímpics de Berlín del 1936. I després l’annexió d’Àustria, l’invasió de Polònia – 1939 i Txecoslovàquia. La Guerra Mundial de 1939 a 1945, amb més de 60 mil·lions de morts i l’Holocaust amb més de 6 mil·lions de jueus assassinats.

Un llibre diferent a d’altres, que aconsegueix captivar el lector i invitar-lo a la reflexió.

El pare de Hitler era molt estricte i autoritari, ell un caràcter reservat, tímid, malaltís, marginat, sense amics, no els volia, ni tan sols els necessitava, a més tenia poc interès per les noies, evitava el contacte físic com donar la mà i es refugiava en la seva mare.

L’odi al marxisme, al bolxevisme, l’antisemitisme, van néixer a la gran Viena, que no es podia convertir en el gran Jerusalem d’Europa. Un jueu segueix sent un jueu hagi estat batejat o no. Tothom identificat com a jueu és un traidor. Els jueus ho controlen tot, la premsa, els bancs, el capital

Hitler és un gran manipulador, narcisista, que necessita envoltar-se d’indivius excèntrics i fanàtics i intel·ligents. És un personatge solitari, amb un odi extrem a la democràcia liberal. Va veure com en un mítin, el novembre de 1923, en una cerveseria, amb 34 anys i el seu discurs va provocar una autèntica revolta, el Pustch de Munic.

Childers dóna vida en aquest llibre als temps aterridors, des de l’ascens dels nazis fins la consolidació del seu poder, un cop arriben el 1932 a formar el partit polític més gran d’Alemanya, transformant la democràcia en un estat totalitari, iniciant la Segona Guerra Mundial i l’Holocaust.

Ens analitza tots els fets històrics i la seva evolució. Es un llibre amb un poderós recordatori del què pot arribar a succeir quan ningú controla qui exerceix el poder.

Categories
Cinema i sèries

Mon Oncle

De Jacques Tati

 El personatge Mr. Hulot

Comèdia francesa de l’any 1958, amb Jacques Tati com a productor, guionista, director i actor principal. És la seva primera pel·lícula en color i la tercera del seu repertori, després de Jour de fete de 1949 i de Les vacances de Monsieur Hulot  de 1953. Segueix el mateix fil conductor de quatre de les seves sis pel·lícules: Monsieur Hulot personatge amable, extravagant, fumador de pipa, sempre amb la mateixa gavardina, sombrero i bastó. Ingenu, tímid, humil, atabalat, innocent, maldestre, inoportú però tendre, humà, amable, encantador i exageradament educat.

Sàtires simples, innocents i a la vegada inofensives, de burla còmica sense mala intenció. Diàlegs de fons que s’entenen perfectament sense dir res, amb sorolls que camuflen les paraules, actuacions necessàries per al contingut de la comèdia.

Monsieur Hulot és un personatge que ridiculitza les situacions corrents i vulgars amb ironia còmica, amb multitud d’escenes fora de context. Tot ell, alt i prim, de cames llarges, moviments exagerats i estridents, i amb gestos i posats estranys. Mestre de la mímica i d’expressions serioses amb un fort sentit de l’humor.

Jacques Tati és un excel·lent dominador dels gags, seguidor de les petjades dels mestres del cinema mut, com Buster Keaton, Laurel and Hardy, Chales Chaplin o Harold Lloyd, però també acabarà  fent escola per a còmics posteriors com Peter Sellers, Dick van Dyke, Benny Hill o Rowan Atkinson.

Sinopsi

Mon oncle és una crítica a una nova societat ultramoderna que creix en una zona residencial burgesa, amb un excès de consum tecnològic robotoritzat i comandaments a distància. Un nou diseny arquitectònic, fred, impersonal, tancat entre murs, aïllat, no visible des de l’exterior que vol ser l’enveja dels veïns, familiars i coneguts.

El seu nebot, sempre avorrit i que no disfruta del seu entorn per por a trencar qualsevol estri o mecanisme. Fill d’un empresari industrial benestant, perdonavides, que està per damunt de la resta de mortals, superficial, prepotent i burgès; i de madame Arpel, germana de Mr. Hulot que sempre tracta d’integrar-lo en aquesta societat buida i moderna.

L’oncle viu modestament en el barri antic de la ciutat, en un edifici vell i atroninat, amb diferens nivells, i on a travès de les finestres, s’observa el recorregut, el laberint d’escales,  passadissos i habitatges mal distribuïts que ha de traspasar, des de l’entrada fins a arribar a les seves golfes, on no és possible mantenir una intimitat, ni fugir de les mirades furtives i tafaneries de la resta de veïns.

Monsier Hulot és el nexe d’unió entre aquests dos mons tant diferents. Cada dia recull el nebot a l’escola i abans de portar-lo a casa seva, recorre el seu barri, que el vailet troba més senzil, acollidor i més proper. Aquí pot gaudir del carrer, córrer pels solars, embrutar-se, jugar, cridar, esbarallar-se amb els companys trapelles. Aquí descobreix la picaresca, comparteix berenars senzills i el bullici de l’anar i venir de la gent del barri. Aquest petit món és la seva alegria, el seu esbarjo on fuig de l’aïllament i de l’avorriment que envolta, l’altre món on viu confinat i sobreprotegit.

Resulta impossible explicar la quantitat d’escenes i situacions inversemblants, carregades d’humor. L’entrevista de treball. L’aldarull el primer dia de feina a l’empresa del cunyat. La festa a casa de la germana. La invitada que riu descaradament sense solta ni volta. L’entrada de la veïna, que confonen amb una venedora ambulant de catifes. Un jardí de disseny exclusiu, però gens funcional. La cuina atòmica amb gags espectaculars de mon oncle. Les diverses sequències dels gossos al carrer. El venedor de fruites i verdures del mercat ambulant. La plaça del poble on els veïns la fan petar. L’escombriaire que no fot brot i xerra com un lloro. La portera de l’escala. La canalla amagada que fa apostes per veure qui farà caure al primer vianant contra el fanal. La secretària de direcció extremadament ridiculitzada i còmica.

Infinitat de situacions simiesques, escenes satíriques i burlesques. Gags exclusius i divertits plens d’humor i de somriure obligat. Els diàlegs sovint no són necessaris, amb frases sense sentit o amb paraules soltes sense un context, prescindible i converses casuals.

La millor recomanació és veure la pel·ícula i riure exageradament sense parar i sense complexos.

Filmografia bàsica

Jour de Fête  (1949), Les Vacances de Mr. Hulot    (1953), Mon Oncle (19589 , Playtime (1967), Trafic  (1971), Parade  (1974)

Premis
Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa (1958)
New York Film Critics Circle Award for Best Foreign Language Film
Premi del Jurat del Festival de Cannes (1958)

Més informació Mon oncle Mi tío

Categories
Cinema i sèries

The Fish and I

El peix i jo / El pez y yo

The fish and I és un curtmetratge de 1’39”, i l’original de sis minuts, dirigit per l’iranià Babak Habibifar que també n’és el productor i el protagonista. L’obra fou rodada el 2014, recorda talment el millor cinema mut i ens deixa un missatge subliminal sobre la importància que representa la vida dels altres, per minúscula que sigui.

Una història simple i senzilla, que ens transmet l’angoixa i la tensió, d’un home cec que desesperat tracta de salvar la vida del seu peix.  En un enginy visual, en el millor del seu talent com a cineasta, en blanc i negre, ens envia un potent missatge, que no ens deixa indiferents, a través d’unes imatges plenes de tendresa, de patiment, compassió, afecte i també d’amor.

El podeu veure a Cortos de Metraje (CDM). La web de cortometrages on line aquí. I també a Catorze 14

Categories
Cinema i sèries

The Last Dance

Chicago Bulls  &  Michael Jordan

Pels amants i romàntics del bàsquet, no hi ha ningú més gran que el mític Michael Jordan , dels Chicago Bulls. Tot un atleta, en el més ampli sentit de la paraula, sovint falten adjectius per descriure tan brillant, espectacular, acrobàtic i talentós atleta.

A Netflix des del 10 d’abril, podem gaudir d’una sèrie documental que promet. Consta de 10 capítols. Fins avui ja es poden veure els dos primers.

El primer capítol ens explica flash-backs des dels seus inicis del mascle alfa de l’esport mundial. Unes pinzellades de la seva època com a universitari de Carolina del Nord,  campió estudiantil de primer any, el 1982. Després la seva incorporació com professional al Draft de la NBA de 1984:

First Round Draft Order:

1.- Houston: escull a  Hakeen Abdul Olajuwon

2.- Portland: escull a  Sam Bowie

3.- Chicago: escull a  Michael Jordan

Escenes de partits contra Milwaukee, que pràcticament, ell solet amb el seu esperit lluitador, remunta un partit que es perdia al tercer quart de 85 a 76, i que acaba guanyant per 110 a 116. O el play-offs contra el Boston Celtics, molt disputadíssim, que acaba perdent els Bulls, on un Larry Bird diu: A star is born, de sobte l’entrada d’un principiant, explota en el seu primer any,  29 octubre 1984. Sense cap mena de dubte Jordan va posar Chicago al món.

També es parla entre altres, de Jerry Krause, gerent, l’arquitecte, creador i destructor de la dinastia Bulls, o de Phil Jackson entrenador, amb el record absolut d’onze títols NBA, i del president i/o propietari del club, el multimilionari Jerry Reinsdorf

En el segon episodi, dedicat a l’altra estrella, eclipsada en un segon lloc, Scottie Pippen. De família nombrosa i molt humil. Amb gran esforç de superació física va passar en poc temps de fer 1,78 m a superar els 2 metres. D’ell Jordan diu que és el millor escuder, el millor company, el més fidel amic i l’ésser més humil per excel·lència. Sense ell, resultaria impossible d’haver arribat tan lluny i aconseguir tants títols i rècords, individuals i col·lectius.

Scottie Pippen, guanya sis anells amb Jordan. Dennis Rodman, Ron Harper, Horace Grant, en guanyen tres. Toni Kukoc, únic jugador que guanya tres anells amb Jordan i tres copes d’Europa amb el Jugoplastika de Split.

Air Jordan considerat el millor jugador de bàsquet de tots els temps, després de jugar 13 temporades, en dues ocasions, en el Chicago Bulls: Rookie debutant de l’any, 5 MVP (Most Valuable Player), 6 anells NBA, 10 cops millor quintet, 14 cops All-Star, dues vegades guanyador del  Concurs de Mates de la NBA,  atleta del segle, màxim anotador de la història, dos ors olímpics, un com el novell universitari més popular del món, Los Angeles 1984, l’altre amb el Drean Team de Barcelona 92, que va reunir per primera vegada els atletes i estrelles professionals de la lliga nord-americana (NBA).

El millor equip de la història, de la mà de Magic Johnson, Larry Bird, Scottie Pippen, Charles Barkley, Karl Malone i Clyde Drexler, per nomenar-ne només uns quants de l’elit del Dream Team.

Anirem informant sobre els propers capítols

Categories
Cinema i sèries

Casablanca

Director: Michael Curtiz  –  1942

Actors: Humphrey Bogart – Ingrid Bergman – Paul Henreid i Claude Rains

Més que una sinopsi tractaré de fer un resum dels comentaris, anècdotes, frases, diàlegs, opinions, punts de vista i situacions que he recollit en un cinefòrum virtual que comparteixo amb grup d’amics i coneguts, amants de la història, de la bona lectura i aficionats al cinema.

Un cop per setmana, per tal de desestressar-nos de l’angoixa i patiment d’aquest maleït COVID -19, veiem una peli, que després comentem, gràcies a les noves tecnologies. Dono per suposat que tothom l’ha vist alguna vegada o un munt i sap de memòria la trama. Si més no ha taral·larejar la seva cançó As Time Goes Byun un munt de cops. La música és de Max Steiner, conegut per la banda sonora d’Allò que el vent s’endugué

Segons American Film Institute és la tercera pel·lícula més gran de tots els temps. Basada en l’obra de teatre Everybody come’s to Rick’s, conserva la mateixa banda sonora. Amb un fragment de la seva melodia ens bé la imatge romàntica d’aquests dos grans actors Bogard i Bergman. També es diu que és la segona cançó més famosa del cinema     

Vuit nominacions i tres Oscars: a la millor pel·lícula, millor director i millor guió adaptat. Algunes idees del nostre cinefòrum:

  • No és solament una història d’amor en blanc i negre.
  • És una pel·lícula senzillament màgica que esdevé imprescindible per qualsevol cinèfil.
  • Una pel·lícula romàntica. Dos mites que varen construir una obra immortal. Un trio amorós. Un quartet d’actors innegables. I cinc guionistes, que escrivien durant el rodatge les escenes i els diàlegs.
  • El mateix Michael Curtiz va ser seleccionat entre diversos directors.
  • Una gran quantitat de modificacions i plena d’improvisacions.
  • Amb un guió barreja de polític, romàntic i melodramàtic, ningú pensava que arribaria a ser un mite, un clàssic.
  • Dues actuacions genials, que finalment amb un gran guió, Rick Blaine i Ilsa Lund varen marcar tota una moda, un comportament i unes tendències.
  • Un trio amorós amb sorpresa i un desmesurat final
  • Diàlegs amb respostes de doble sentit.
  • Uns estupends, meravellosos i inoblidables diàlegs.
  • Un vestuario elegantíssim per tractar-se d’exiliats.
  • Posats i primers plans de perdonavides
  • Barrets i gavardines que causarian furor. Al més pur estil “yankees”.
  • Personatges que fumen i beuen tothora.
  • Grans actors  secundaris (Peter Lorre i Sydeny Greenstreet)
  • El ritme i potència del cant de la Marsellesa, ofegant els cants dels militars nazis

Una acció que es mou entre un heroi idealista solitari i fugitiu, unes dones submises, uns policies corruptes, uns nazis bastant educats, contrabandistes aprofitats, traficants, estraperlistes i estafadors. Escenes èpiques, mundanes i tràgiques. Un antiheroi, malvat, fred i canalla, que a partir d’aquesta interpretació va tocar el cel. Una Ingrid, que interpreta un personatge d’una construcció buida, tendra, càlida, indecisa i angelical.

Estereotips que representen la submissió de la dona i la figura femenina molt feble. Totes les pel·lícules d’aquesta època reflecteixen les dones amb aquest perfil de sotmetiment i fidelitat al marit. La posició femenina davant l’autoritarisme masclista. 

Una de les poques excepcions d’aquesta època, segurament és el paper de  Scarlett O’Hara en “Allò que el vent s’endugué”, on la força de la protagonista principal – Vivien Leigh – recau en el paper de la dona.

Solament per veure les expressions dels seus rostres, els sentiments que afloren, les emocions que transmeten, l’energia que desprenen, val la pena veure aquet referent del cinema mundial.

Els anhels de llibertat, l’ambient de corrupció, els ideals humanitaris, el poder dels uniformes i el fanatisme de partit, posen en qüestió entre allò bèl·lic i l’amorós.

Victor Laszlo, amb el seu posat de galà captivador i seductor, es contraposa amb la d’un líder de la resistència txeca antinazi, buscat per la temuda Gestapo.

La imatge un xic corrupte del prefecte de policia, Louis Renault, responsable del protectorat de la França lliure, sobresurt com un abusador comdemnable, que finalment queda perdonat, en l’última escena, com a personatge simpàtic.  Fins i tot s’ha especulat en l’existència d’un missatge gai, arran de les relacions i comentaris entre el capità Renault, Rick, el pianista cantant de color Sam, que sempre apareix darrera Bogard (Dooley Wilson) i o amb el petit estafador Ugarte (Peter Lorre), que mor abatut en mig d’una batuda.

Molts dels actors que treballen com a extres, són jueus, exiliats o refugiats, amb la idea de posar els Estats Units com a conciliadora mundial. Tots aquests personatges estan caracteritzats d’una forma pintoresca, satírica, estereotips que reflecteixen les diverses nacionalitats. Els marroquins com a comerciants i venedors ambulants, els italians soldats un pel ridiculitzats, uns gendarmes francesos sense gaire autoritat, uns soldats alemanys nazis engominats, exiliats de diverses nacionalitats que busquen refugi, hongaresos com a cambrers. També es fa referència a Espanya amb la participació de Rick, com a membre de les Brigades internacionals durant la guerra civil.

Tot i que els nazis mai varen ocupar Casablanca, els EUA havien de demostrar la seva superioritat internacional a través de la propaganda hollywoodiana, volien ocupar un punt estratègic al Nord d’Àfrica durant la II Guerra Mundial i tenir un accés fàcil d’entrada a Europa. Hem de pensar que el desembre de 1941 Pearl Harbor va ser atacat per l’exèrcit japonès, entrant de forma automàtica dins del conflicte bèl·lic. El maig del 42, es va rodar la pel.lícula i s’estrena l’agost d’aquell mateix any.

Pel·lícula indispensable, per entendre el bon cinema. Per descomptat que avui en dia ha quedat desfasada tècnicament i es noten els falsos decorats, però manté una bona fotografia. Emmarcada en plena segona Guerra Mundial, es considerada com una gran producció.

S’ha de situar entre una de les millors pel·lícules de  la història de Hollywood, com altres que no es poden deixar de veure: Intolerancia -1916, Lo que el viento se llevo – 1939, Ciudadano Kane -1941, Por quien doblan las campanas – 1943, Arsenico por compasion – 1944, Vértigo 1958, Con faldas y a lo loco -1959, Ben Hur– 1959, Lawrence de Arabia -1962, 2001,Una Odisea en el espacio -1968, per posar, sols uns exemples.

Pel·lícules que formen els pilars de la història del cinema que han creat escola, i que evidentment tenen detractors, però si més no han superat el pas del temps amb molt èxit.

Obra mestra que es mou entre el “bon vivre”, l’idealisme, la felicitat, les idees de partit, les nacionalitats i els nacionalismes, el racisme, la corrupció, i vagament la sexualitat

Amb un pressupost de 950.000 $ i 102 minuts de durada, està rodada gairebé íntegrament en els estudis de Hollywood, excepte l’arribada del comandant Strasser, que es va filmar a l’aeroport Van Nuys de Los Angeles.

Després de l’èxit assolit la gent que visitava Casablanca, volia conèixer els llocs emblemàtics, “Rik’s Club” i el “Blue Parrot”. Els responsables turístics de la ciutat varen haver de construir les reproduccions dels dos locals.

La indecisió d’Ilsa, en escollir entre dos amors: l’humanitari idealista i compromés políticament ó bé el seductor, pragmàtic, cínic i amb un fort ego.

Ella enamorada de Bogart, l’abandona a la gare París, per fugir de l’ocupació nazi, quan se n’assabenta que el seu marit, Víctor, está viu i s’ha escapat d’un camp de concentració. L’amor va mès enllà. Prevaleix la fidelitat, l’estima, el sentiment i la honestitat.

Sempre ens quedarà París (‘We’ll always have Paris‘)

És un de les sis cites o frases cèlebres al costat de Toca-la, Sam. Toca ‘As Time Goes By’.

L’imatge de Rick Blaine dur, entabanador, que no arrisca la seva vida ni la seva posisió per res del món, es desmunta, quan una jove esposa, li demana auxili perquè no tenen diners suficients per obtenir el salconduit. El seu marit està intentant guanyar-los mentre juga a la ruleta, quan més aviat està perdent tots els seus estalvis. Un Rick sentimental o potser justicier manipula el joc, i li fa guanyar prou per poder pagar el preu abusiu que li demana el prefecte de policia.

Hi ha escenes en què Bogard, en ser més baixet, el fan seure en cadires més altes, o esta pujat en pla superior a Bergman. Una dona no estava ben vist estèticament, que fos més alta que la seva parella.

L’escena final, on no se sap amb qui dels dos marxarà. Es el lliurament, la renúncia absoluta per saldar les idees, el desig, l’angoixa, la fidelitat, el compromís, la dignitat, les vides de molts éssers humans que estan en joc.

Un Bogard carregat de simbolisme. El típic guanyador “made in USA”. Mata a l’oficial nazi. Es queda veure marxar l’avió. No sols és un sentimental a més és un patriota.

S’acaba amb la famosa frase:

 «Louis, em penso que això és el començament d’una gran amistat.» ‘Louis, I think this is the beginning of a beautiful friendship’

Casablanca (pel·lícula)

Encara que alguns vam haver de sentir-la com:

“ Creo que este es el comienzo de una gran amistat ”

Quant a les nacionalitat dels actors i actrious i el seu paper:

  • Humphrey Bogart –  Rick Blaine – nord-americà guanyador
  • Ingrid Bergman – Ilsa Lund – sueca
  • Paul Henreid – Victor Laszlo – imperi austrohongarès – representa un exiliat txec
  • Claude Rains – Louis Renault – britànic – representa l’oficial francès
  • Dooley Wilson – Sam – afroamericà -pianista
  • Conrad Veit – Heinrich Strassr – alemany – oficial nazi
  • Peter Lorre – petit estafador –jueu austrohongarès, de parla yidish
  • Sydney Greenstreet – Signor Ferreri – anglès – representa el cap de la màfia i contrabandista
  • Madeleine Lebeau –Yvonne – francesa – coneguda per la famosa escena “Vive la France” i el cant de la Marsellesa, proscrita a tot França durant l’ocupació.