Autor: Ferran Ballestė

Categories
Llibres

Stefan Zweig: Viaje a Rusia

Sinopsi
Zweig viatja a Rússia com a integrant de la delegació dels escriptors austríacs, pels actes conmemoratius del centenari del naixement de Tolstoi, durant el setembre de 1928. El 1914, mentre escrivia sobre Dostoievski, va voler visitar Rússia per conèixer el país, però va desitir-hi en esclatar la Gran Guerra, la revolució i la por als comunistes i bolxevics.
Aquesta será l’única visita que farà a Rússia, tot i saber que en tan poc temps, dues setmanes, no tindrà marge per obtenir i captar les impressions, per aspirar a tenir una validesa objectiva i sòlida de la nova Unió Soviética.
Tot i així va escriure: “va ser a Rússia on vaig sentir i experimentar, com en cap altre moment de la meva vida, la força del corrent de la nostra època”.

La frontera

Res és diferent d’altres duanes, res de controls rígids, marcials o desagradables. Aixó sí, retrats de Lenin, Engels i Marx arreu. Hem d’evitar totes aquestes mentides i exageracions d’actes severs i menyspreables, que es diuen quan parlem de Rússia.

Zweig va creuar amb una veintena de persones més, l’interior d’aquell extens i immens territori, tot traspassant una muralla invisible, un recinte fortificat aïllat de la resta d’Europa, amb unes idees i costums del tot diferents.

Adaptació al rus

A part del canvi d’hora, s’ha de canviar de mentalitat i del sentit del temps i de l’espai. Aquí les distancies són enormes, un viatge de dos o tres dies és un petit desplaçament. El temps es ridícul i retardar-se una hora o més a una cita, és el més comú i normal i no passa res. Un aprèn a esperar i a ser pacient. Cap poble d’Europa ha patit tantes guerres, revolucions, fams, devastacions, martiris, èxodes, matances, persecucions, exterminis com la població russa i els ha sofert amb tanta fermesa, heroïcitat i fortalesa.

Moscou

La ciutat és un bullici, existeix una activitat i un moviment que un no sospita trobar. En contraposició, les seves cases són silencioses, els edificis foscos, ombrívols, tétrics i vells. No hi ha cap tipus de propaganda comercial, tan sols indicacions i frases polítiques.

El Kremlin

El Kremlin és una impressionant fortalesa, que amuralla esglèsies, catedrals, palaus, torres de vigilancia i vells edificis. Durant més de cinc-cents anys, d’aquí va emanar l’immens poder de l’Imperi dels Tsars, que ara habiten els líders revolucionaris.

Al costat la Plaça Roja, on Trostski esperonava els soldats, camperols i obrers a la lluita. Al fons la catedral de Sant Basili, joia de la ciutat. El mausoleu de Lenin, on els russos amb solemnitat, fan llargues hores de cua i rigorós silenci, desfilen davant seu, a més de la impressionant filera de tombes dels revolucionaris caiguts que varen donar la vida per la llibertat del poble. Una vegada més es veu com els dirigents polítics, converteixen en màrtirs els seus morts i en religió la seva ideologia.

Imatges de Lenin, de la falç i el martell arreu, i sobre l’antiga residència dels tsars, oneja la grandiosa bandera roja.


Museus
Una altra curiositat són els museus, més de cinquanta, que a diferència dels protagonistes de la Revolució francesa, els soviètics, amb la confiscació de totes les obres d’art a particulars, prínceps i magnats, les vàren posar al servei del poble per culminar amb l’idea marxista que tot és de tots.


Els intel·lectuals
Un proletariat, uns camperols, uns obrers que han aconseguit la lliberat i han accedit al poder, però els intel·lectuals no han millorat les seves condicions de vida. Ho comprova amb la seva visita a Eisenstein, que vivia en una habitació d’allò més senzilla, tot i tenir ofertes de milers de dòlars per traslladar-se a Estats Units. En això radica l’heroïsme del poble rus.
El resultat i l’experiència social russa no ha fracassat gràcies a l’energia i rigor fanàtic dels seus dirigents, a la paciència exemplar del seu poble, acostumat al patiment, i al compromís dels seus intel·lectuals. Fins i tot amb la seva visita a Gorki comprova allò que són capaces de fer les classes subalternes del poble rus.

Tolstoi
Zweig ens explica la seva participació en els actes commemoratius del centenari del naixement de Tolstoi, en l’immens Gran Teatre de Moscou, davant de quatre mil persones, al costat de Sergei, fill de Tolstoi. La visita al seu poble natal, i a la tomba més impressionant i més bella del món, que mai hagi vist. El viatge a Leningrad (l’antiga Sant Petersburg), construïda fa més de tres segles, en la que un no pot deixar de sorprendre’s, de les magnituts dels seus palaus, avingudes i places. El Palau d’Hivern i l’Hermitage icones de la revolució, on va tenir ocasió de veure els magnífics i valuosos tresors que habitualment no s’ensenyen. La ciutat on el tsar Pere I el Gran va aixecar el gran imperi. On fa, tans sols deu anys, un dia, els obrers arribats d’arreu de Rússia prenien el poder i tot canvià a Sant Petersburg.

En el penúltim capítol – “Tolstoi, pensador religiós i social” – Stefan Zweig, ens transmet la veritable essència, personalitat i pensament de qui es considerat uns dels escriptors més importants de la literatura mundial, (Guerra i Pau, Anna Karenina) i Els miserables, de Victor Hugo, un dels llibres que més el va marcar. Ens decobreix la seva història, des de l’experiència negativa, viscuda en l’exèrcit, així com la presència d’execusions sumarísimes, que li donen una visió diferencial del món, i el marquen per vida. Abandona la seva posició familiar aristocràtica, per viure amb els camperols. Funda una escola per impartir classes entre els més desfavorits. Adopta i es transforma en pacifista i defensor de la no violència, creu en l’anarquisme i acaba sent vegetarià, com a protesta apassionada de la grandesa i força espiritual de la massa humiliada.
Tots aquets fets i vivències el porten a adoptar una posició pacifista, de no violència. Aquesta resistència passiva, aquesta no violència, no oposar-se al mal amb la força, sinó la solució passiva, no violenta, de lluita, van tenir, tenen i tindran un profund i fort impacte entre molts personatges històrics d’arreu del món, i que es veu reflectida en tota la seva obra literària, i dins de tota la societat.
Fins ben començat el segle vint, coneixem el poble rus, sobretot gràcies a Tolstoi, Aleksandr Puixkin, Ivan Turguénev, Fiódor Dostoievski i Maksim Gorki
Tolstoi és el més irresistible enemic de l’Estat i de les autoritats eclesiàstiques i critica tots els ciments on descansa l’Esglèsia i l’Estat.

Ens comenta i menciona diverses frases
“Entre els rics i els pobres s’aixeca un mur de falsa educació, i abans de ajudar els pobres, hem d’enderrocar aquest mur, mentre arriba a la conclusió que la nostra riquesa és la causa de la misèria dels pobres”.
“Quan un poble ve patint tant sofriment i accepta amb semblant heroïsme tan sacrifici per estimar una idea, em sembla més important incitar a admirar l’aspecte humà que prendre una decisió política”
“La veritat és que l’Estat es una conspiració disenyada, no sols per explotar, sinó sobre tot per corrompre els ciutadans…”

Categories
Cinema i sèries

“Johnny cogió su fusil”

Avui, en el canal TCM de televisió, he pogut gaudir d’aquesta extraordinària pel·lícula, i m’he animat a comentar-la. Transcorre durant la Primera Guerra Mundial.

Un soldat greument ferit perd les cames, els braços, part de la cara. No hi sent, no te orelles. No parla, no te boca. No hi veu, no te ulls. No te olfacte, no te nas. Però no perd la consciència, i gràcies al seu coneixement del morse aconsegueix comunicar-se amb la seva infermera i cuidadora, mitjançant cops de cap al coixí.

A la pel·lícula es van entrellaçant els moments d’angoixa, desig i ansietat per saber què ha passat i cóm está, amb records i imatges de la seva vida abans de la guerra.

Quan comprèn que te connexió i que l’infermera l’entén, aquesta ho comunica als seus superiors, caps, oficials i metges militars, així com al capellà castrense. Els militars no es creuen el que veuen, que tingui i expressi sensacions i sentiments i ordenen a tots els presents que guardin el més absolut secret.

Gràcies al morse els hi diu que l’han d’exhibir a les fires. Que vegin cóm és possible que un tros de carn sigui capaç de pensar. Igual que els espectacles de les dones amb dos caps, els nans, els contorsionistes o els malabaristes. Així la gent podrà contemplar els horrors, l’absurditat i la crueltat d’una guerra.

Els militars li comuniquen també via morse, que estan fent tot el possible per alleugerir el seu patiment i trobar un remei per curar les seves lesions. És aleshores quan s’adona que l’exèrcit no li farà ni cas… amb el consentiment explicit del capellà.

John prega que el matin, que el matin …

L’infermera que sempre l’acompanya i cuida, també estava present en les converses militars. Resa a Déu perquè li doni forces per aplicar-li l’eutanàsia, però és sorpresa pel cap militar, que la substitueix. Ordenant l’aïllament, la incomunicació i que el mantinguin tancat sensa llum en una habitació.

Ara sap que es quedará sol per a la resta de la seva vida

SOS …. SOS… SOS…. golpeja el cap al coixí

Dalton Trumbo és un novel·lista, guionista i director de cinema acusat diverses vegades per deslleialtat, subversió i poc esperit patriòtic, per introduir en els seus guions elements comunistes o de protesta dins de l’industria del cinema. Acèrrim defensor de la llibertat d’expressió, fet pel que es veurà obligat a signar, sovint, amb diferents pseudònims. És el guionista de Papillon, Espàrtac i Exode, entre altres.

Dirigeix l’any 1971 la seva propia novel·la escrita el 1939, en plena guerra del Vietnam. Pel·lícula evidenment antibelicista i amb un cert missatge d’apologia de l’eutanàsia

Categories
Cinema i sèries

1917

Sinopsi:

Está basada, en part, en la història explicada a Sam Mendes, pel seu avi patern, que va participar en la Gran Guerra.

Durant la Primera Guerra mundial, dos joves soldats britànics, Schofield i Blake, reben l’ordre d’executar una missió suïcida, aparentment impossible de dur a terme. En una carrera contra-rellotge, es tracta de travessar les línies enemigues per lliurar un missatge, i anul·lar l’ofensiva, i així evitar una matança de centenars de soldats anglesos, entre ells el propi germà de Blake.

Comentari:

El director Sam Mendes, ens enfoca la guerra des d’un altre punt de vista, no precisament el de les grans batalles, ni amb gaire detalls bèl·lics.

El seu enfocament parteix de la desesperació i l’angoixa de no poder arribar a temps per lliurar l’ordre, i que els seus companys, no caiguin en el parany de l’exèrcit alemany.

Reflecteix la desesperació, les penúries de trobar les trinxeres abandonades, els pobles destruïts, les granges cremades, els llacs i rius plens de cadàvers en descomposició i putrefactes.

És l’impacte de la guerra sobre la joventut, que els obliga sempre a donar un pas endavant.

Notas del director:

Mendes ens diu: “Sempre m’ha fascinat la Gran Guerra, a resultes de les històries que m’explicava el meu avi. Degut a la seva alçada, 1’63, fou escollit missatger. La seva alçada li permetia anar d’un lloc a un altre sense ser vist per l’enemic. Corria, literalment com un esprinter, per la seva vida.”

“La pel·lícula es ficció, però moltes escenes i aspectes estan recollides d’històries que va explicar-me el meu avi, i d’altres que li explicaren a ell altres soldats. Aquest senzill germen d’una idea, d’un sol home de dur un missatge d’un lloc a un altre, em va quedar gravada i va ser el punt de partida de 1917.”

Cóm es va filmar

Categories
Llibres

14 de Juliol

Gairebé sempre ens han explicat la Revolució francesa a partir dels grans personatges de la història. Un cinematogràfic i detallista Éric Vuillard ens descriu una altra història, la realitat dels verdaders protagonistes, de la gent senzilla, humil, anònima, desconeguda, que varen participar en aquella jornada del 14 de juliol de 1789.

El transfons econòmic i social és prou conegut: la menestralia, els obrers, la pagesia arribada dels afores de París veien a través dels Champs Elysées que les millors “delicatessen”, les viandes de tota França eren només per al Rei i anaven directament a Versalles. Les sobralles, les carcasses, les engrunes, allò podrit es quedava als barris de París, el luxe i allò suculent a Versalles.

Una monarquia absolutista, anclada en l’època feudal, que viu a espatlles de la realitat i aïllada en un altre món. En un Versalles construït, amb l’expropiació d’unes terres pantanoses, a base de mà d’obra barata, que treballa per subsistir. Un palau amb centenars d’habitacions per allotjar 1.500 persones, amb dotzenes de salons, tot creat com un temple del plaer, de luxúria, del petit vici, del pecat, “et le bon vivre”, d’ostentació i de riquesa. En un recinte envoltat de luxe, però a la vegada insalubre i inhabitable, amb uns ferums humans i animals que tombaven. Versalles veurà un disbauxa de servents innombrables: pobres jovenetes, vassalls, dames de companyia, cuiners, jardiners, manobres, palanganers, netejadors, servidors, prostitutes, aiguaders i no menys de 40 ajudants de cambra al voltant del llit del Rei i de la seva gibrelleta o orinal reial. Tots per servir a una cort i un monarquia decrèpita.

Liberty leading the People, July the 28th, 1830 (With Gavroche near the allegory of Liberty). Painting by Eugene Delacroix (1798-1863), oil on canvas (260 x 325 cm), 1830. Musee du Louvre, Paris, France (Photo by Leemage/Corbis via Getty Images)
Marie Antoinette styled shoot: romantic embrace
Lluís XVI de França (Versalles, 23 d’agost de 1754 – París, 21 de gener de 1793), va ser rei de França i de Navarra des de 1774 fins a 1792, copríncep d’Andorra (1774-92) i duc de Berry (1754-74). Suspès i arrestat durant la insurrecció del 10 d’agost, va ser jutjat per la Convenció Nacional, considerat culpable de traïció i guillotinat el 21 de gener de 1793.

El temps mort. Tot trontolla. La ciutat avança per totes parts, Bellville i Montmartre formen part de París. La Cité vomita rodejada de cucs, de rates pudents, una ciutat plena de misèria, d’aigües fecals residuals i pestilents.

Vuillard ens diu; “S’ha de relatar el que no se sap. En el fons no se sap el que va passar el 14 de juliol. Les coses s’han de considerar des de la multitud sense nom. Que és una multitud? No ho vol dir ningú. Una mala llista, fet més tard, ja permet afirmar això”

Una multitud, una llista, que només permet afirmar que els molls i carrers estan plens de gent. Allí, davant de la Bastilla, hi ha Bertheiz jornaler, Blanchot fuster, Bechamp sabater, Bizort no se sap, Delater recaptador, Cassard tapicer, Dumaulin pagès, Girard músic, Feillu fruiter, Heric desconegut, Heulin carnicer, Jary peó… I així continua vuit pàgines plenes de noms i d’oficis.

Caram són un munt!! Un grapat de noms, de dates de naixement, d’oficis, de procedències, milers de cares, de rostres armats amb piques, destrals, navalles i molts que acabaran cecs, ferits greus, amb cames o braços amputats, tullits, desventrats o que en una hora moriran.

Un poble empobrit i famèlic rebenta, per les execrables diferències econòmiques i socials. Un poble que a través de l’Assemblea Nacional, vol fer fora la noblesa, l’aristocràcia, potser el monarca i una cort absolutista que es nega a renunciar als seus privilegis.

La fam s’apodera de París, el gra està en mans dels especuladors. Vuillard ens relata com estibadors, taverners, mossos, cuineres, ferrers, sabaters, cosidores, carreters, forners, llauradors, bugaderes, aiguaders, picapedrers i altra gent anònima arribats d’arreu de França, famèlics, amb la pell i els ossos, armats amb pals, masses, puntes, aixades, falçs, espoliats dels seus drets i de tots els seus béns, finalment es rebel·len.

El 4 de maig hi ha reunió dels Estats Generals a Versalles. El 20 de juny es proclama l’Assemblea Nacional, que el rei anul·la. Els barris populars esclaten, construeixen barricades, manifestacions a les Tulleries i arreu. La guàrdia nacional s’uneix als revoltats i s’enfronten a les tropes reials. La conseqüència és la dimissió de Necker i posteriorment el fracàs de Thuriot.

Jean-Baptiste Lesueur (1749-1826) / Pierre-Etienne Lesueur († 1802)
Descripció Francès: Sans-culottes en braços. Data entre 1793 i 1794
Tècniques / materials gouache sobre cartró col·lecció: Museu del Carnavalet

Vuillard descriu amb noms i cognoms la gent del poble, com lluiten, com cauen esventrats. Assalten les armeries, els quarters, els teatres, els palaus i els ponts. S’organitza la milícia nacional. La nit del 13 de juliol, París no dorm. L’esplanada del Louvre és a petar de gent. És en aquella situació en la més terrible de les nits i dels esdeveniments, quan la patuleia, la xusma, els més desvalguts de la història, armats amb fusells, pals i bastons, s’encaminen cap els Invàlids i assalten la Bastilla.

Versalles va emmudir i el poder va quedar buit. “Les tropes del rei, en silenci es van retirar. I aquell vespre, les marqueses van dormir molt malament, els llibertins no van acudir a l’antre i les carrosses es van quedar a les cotxeres. Es van torrar sardines als esglaons de l’Hôtel de Ville…

Éric Vuillard creu que cal escriure allò que s’ignora dels indignats que varen estar al peu de la Bastilla. Perquè, aquests sí, que són els qui van lluitar per la “Liberté – Egalité – Fraternité “.

Méhul teaching patriotic songs to the people of Paris, 1870. Found in the collection of Philharmonie de Paris.Fine Art Images/Heritage Images/Getty Images)
The Execution of Louis XVI in the Place de la Revolution on 21 January 1793, 1790s. Found in the collection of Musée Carnavalet, Paris. (Photo by Fine Art Images/Heritage Images/Getty Images)

L’Assemblea Nacional, finalment, després de la caiguda de Robespierre, votarà a favor de l’execució de Lluís XVI, i una vegada suprimit tot vestigi de l’antic règim proclamarà la declaració dels drets de l’Home i del Ciutadà

The Tennis Court Oath on 20 June 1789. Found in the collection of Musée de l’Histoire de France, Château de Versailles. (Photo by Fine Art Images/Heritage Images/Getty Images)
Categories
Llibres

Històries de Barcelona

Històries de Barcelona és un recull d’històries de la revista Catxipanda que edita Tot Història Associació Cultural, narrades per 14 escriptors, historiadors i altres estudiosos de la nostra ciutat, que ens conviden a endisar-nos dintre de la nostra societat per tal de conèixer els canvis econòmics, històrics, socials, generacionals i transformadors de Barcelona. Aquestes històries van acompanyades, en molts casos, d’un esperit reivindicatiu en favor de la llibertat i dels drets humans del nostre poble.

Aquest recull ens explica, d’on venim, qui som, i possiblement, cap on anem. Fa un repàs de la nostra memòria col·lectiva, del nostre espai públic i de la consolidació dels nostres barris, des dels cuals repassen la nostra societat, la construcció dels nostres carrers i places. També rememora la nostra memòria democràtica i posa de relleu episodis rellevants de la nostra ciutat. Tampoc oblida les històries que han fet crèixer Barcelona com a ciutat renovadora, puntera, lluitadora i feminista. Mostra la nostra sensibilitat territorial, social i col·lectiva i impulsa i difón espais de treball i de recerca, d’estudis innovadors i capdavanters dins de la nostra ciutat plural, universal i integradora. I fa difusió del nostre tarannà innovador i de la nostra llengua i la nostra cultura.

Les històries de Barcelona comencen amb un article: De l’Eixample al corredor ferroviari, a la recerca del passat arqueològic de Barcelona. Continua amb El Rec Comtal, el riu de Barcelona, que és font de vida, de l’horta, pilar dels nostres petits tallers i de la nostra indústria. La creació de l’Eixample, la remodelació dels espais, de les dues exposicions Universals (1888 i 1929) que van canviar Barclona a més dels Jocs Olímpics del 92. La història dels nostres artistes, professionals, comerciants, empresaris, la classe política, la burguesia i els nostres personatges històrics i republicans.

Hi ha articles sobre els nostres barris, lligats moltes vegades al món industrial, comercial i artesà. Per exemple el barri de Sant Andreu de Palomar, amb la Fabra i Coats (1837), amb el 80% dels seus empleats dones, d’aquí que fou coneguda per can mamelles, i que a més oferia serveis i avantatges laborals: menjador, guarderia, servei mèdic i de pediatria, assegurança per baixa laboral, fins i tot una quantitat dinerària al jubilarse, eren uns avantatges poc freqüents en aquelles dates.

També descriu el nostre entranyable, divers i sempre canviant Paral·lel, amb els seus bars, teatres, cinemes, sales de ball, clubs (Apolo, Arnau, Molino, Español…). Abans de la guerra un Paral·lel reivindicatiu, polititzat, amb un punt de violència lluitadora com fou la vaga de la Canadenca. És l’entrada d’un món entre els barris del Poble Sec i el Raval (conegut com a Barri xino), l’entrada d’un món sordit amb prostitució, la faràndula i tota mena de vicis petis i grans. I l’altra Barcelona, la dels barris, marginals i oblidats: La Mina, Trinitat Nova (1967). El moviment veïnal i obrer, sempre reivindicatiu i revolucionari expressió d’una lluita de classes i d’una lluita per les llibertats.

El 1870 va ser un punt d’inflexió del moviment obrer català. Després vindrien el Primer de maig de 1890, la vaga general de 1902, la Setmana Trágica de 1909, la vaga de la Canadenca de 1919, el locaut o tancament de la patronal de 1919 i 1920. Són algunes de les dates del moviment obrer.

La Barcelona de les dones. El fort moviment feminista, 10 julio 1910, Ángeles López de Ayala, es va alzar com a veu femenina i feminista, activista frenètica, creà la Sociedad Autónoma de Mujeres de Barcelona (1892) amb Teresa Claramunt Creus i Amalia Domingo Soler participà en la fundació de la Sociedad Progresiva Femenina el 1891. Nascuda a Sevilla, catalana d’adopció.

Barcelona 125 anys de l’abril de les dones de 1891, mostra Barcelona com a ciutat reivindicativa, anarquista i amb intenses jornades de vaga i de protesta, amb un fort esperit lluitador de les dones barcelonines. L’abril de 1891, preparen el Primer de Maig entre altres, Teresa Claramunt, Soledad Gustavo, Isabel Vila, reivindicant el treball de totes les dones obreres, costureres, serventes, nodrisses. L’u de maig de 1891 es funda la primera organització autònoma de dones treballadores: La Societat Autònoma de Treballadores

El motí de les dones de 1918 o vaga de subsistènsies en el marc de les conseqüències de la Gran Guerra i l’esclat de la revolució russa.

La història de l’arribada de la cervesa a Catalunya: Damm, Moritz de mans dels cerveses d’Alsàcia i de la Lorena

En la primera legislatura repúblicana 1931-34 es va aconseguir una gran millora en el desenvolupament humà i educatiu, des de l’Ajuntament de Barcelona. Un dels temes bàsics era la dignificació dels mestres i la formació dels ciutatans compromesos amb els valors democràtics i republicans. La política educativa de l’ajuntament de Barcelona en la primera legislatura republicana (1931‐1934): una eina de cohesió identitària

A l’inici de la guerra civil, esclata de nou la Barcelona revolucionària i republicana del 36, amb la història de les seves barricades pels diversos barris de la ciutat. Els terribles bombardejos, els primers executats de la població civil. L’enfortiment de la República, les organitzacions sindicals, obreres i llibertàries i quan finalment al gener del 39 les tropes rebels franquistes ocupen Barcelona, i amb elles arriba la repressió, la presó, els judicis sumaríssims, la humiliació, les extorsions, les denúncies, les vexacions, les imposicions dictatorials i feixistes, les tortures, i per descomptat l’exili.

També hi trobareu els personatges estretament vinculats a Barcelona: Salvador Seguí (el noi del sucre), Jaume Aiguader, Francesc Macià, Lluís Companys, Hilari Salvador (l’últim batlle republicà), Francesc Layret, Francesc Cambó, Félix Graupera, i tants d’altres.

I finalment els personatges de la represió: Joaquin Milans de Bosch, capità general i avi del Milans de Bosch que va treure els tancs als carrers de València el 23F; el comte de Romanones, cap de govern. Primo de Rivera amb la seva dictadura i el cop d’estat; i Franco i la dictadura franquista i tot el que va comportar.

Ens ha de quedar clar, en la memòria d’aquesta Barcelona popular, revolucionària, obrera, integradora, llibertària que mai, mai ha de caure en l’oblit.

El llibre Històries de Barcelona ha estat coordinat per Gregor Siles i Pau Vinyes i Roig i ha comptat amb la participació de Soledad Bengoechea, María-Cruz Santos, Ricard Desola, Júlia Costa, Ricard Paradís, Josep Pimentel, Alba Vendrell, Marc Andreu, Jordi Petit, Enric H. March i Felip Belmonte. També compta amb la col·laboració de Jordi Rabassa, autor del pròleg i regidor de Memòria democràtica de l’Ajuntament de Barcelona. Ha estat coeditat per Tot Història Associació Cultural i Llop Roig. Llibres i Cultura.

Categories
Llibres

L’ordre del dia

Éric Vuillard en l’Ordre del dia, premi Goncourt 2017, ens relata uns fets poc coneguts i també les interioritats, que varen succeir, amb l’annexió i ocupació de l’Alemanya nazi a Àustria. Les mentires, la represió pura i dura, el poder de la por i altres mecanismes que varen dur a terme els nazis en l’inici de la segona Guerra Mundial, i que encara ressonen a dia d’avui.

Vuillard narra, a mode d’una pel·lícula, com Hitler com a canceller alemany, Hermann Goering, president del Reischstag, i Hjalman Schach ministre d’economia i director del Reischsbank, sol·liciten i presionen, a vint-i-quatre prohoms, que són l’elit de les finances i de la indústria alemanya, perquè financiïn el Partit Nazi a les properes eleccions de 1933. Goering, els hi diu: “Si el Partit nazi obté la majoria en aquestas eleccions, serán les últimes en els próxims cent anys”.

El discurs de Hitler, curt i contundent, es va reduir a dir-los: es tracta de posar fi a un govern i a un règim feble, allunyar les amenaces comunistes i bolxevics, suprimir els sindicats, instaurar l’ordre, crear llocs de treball, i aconseguir importants beneficis. Hitler, enllesteix en mitja hora aquesta reunió, i queda Goering al capdevant ,que pren la paraula: “El Partit nazi no te calés…I ara senyors, passin per caixa…”

Aquestes empreses germàniques, moltes d’elles, es van enriquir a base d’explotació, de mà d’obra barata i de presoners de guerra i varen fer unes fortunes impresionants, i avui en dia, encara en actiu, continuen sent empreses punteres.

En 1958, un grup de jueus de Brooklyn, varen sol·licitar una disculpa i una reparació a totes aquelles empreses beneficiàries, de la brutal explotació. Hem de pensar que són empreses capdevanteres, en el món de l’acer, del carbó, la metarl·lúrgia, la indústria farmacèutica i tecnologica, etc… I que després de anys de negociacions i de comentaris antisemites van arribar a un acord: es van comprometre a abonar mil dos-cents cinquanta dolars a cada supervivent. Encara que molts d’ells no varen cobrar mai.

És destacable com Vuillard ens relata l’incident de Lord Halifax, al ser invitat a Berlin, per a conèixer personalmnet a Hitler, i quan el va confondre, amb un criat al veure el ridícul personatge. També hi va poder constatar l’odi envers els comunistes i els bolxevics russos, les seves intencions d’annexionar-se Àustria, d’ocupar Txecoslovàquia i Polònia, així com el seu gran sentiment antisemita.

També relata els incidents de l’incendi del Reischtag, l’inaguració del camp de Dachau, l’esterilització dels malats mentals, l’argumentació del racisme, la justificació de l’existència d’una raça ària superior, o la nit dels gavinets llargs. Entre aquests moments, sobresurt les diverses entrevistes corruptes entre Hitler i el canceller austríac Schuschinnigg, així com l’escridassada monumemtal que li diu: “Només hi ha un argument per convèncer: la por!”

Contrasta amb un moment esperpèntic com és l’entrada dels panzers nazis, en territori austríac. O bé el sopar entre Ribbentrop i el premier Chamberlain, tractant de minimitzar l’abusiu tractat de Versalles i de les seves consecqüencies socials i económiques.

Finalment, Vuillard fa un retrat psicològic del Führer que diu que atreia els altres amb una immensa força magnética, i després els repel·lia amb tanta violència, que obria un abisme impenetrable.