Incomoditat i risc. I si el text és de filigrana, ja sense censura, i si se sap què i qui es té entre mans, èxit segur. I sí, el risc pot tenir premi. Un regal difícil d’oblidar.
Wilde va incomodar sempre, sobretot a aquells als quals la seva llengua esmolada els hi dedicava els seus millors adjectius. L’hipocresia victoriana era proporcional a la magnitud de l’escarni que ell vessaba a les seves obres.“Els llibres que el món anomena immorals són els llibres que mostren al món les seves pròpies vergonyes.”. Va viure en el risc permanent, i no li van perdonar.
El 1890, el Lippincott’s Monthly Magazine publicava tretze capítols (1) de la sorprenent història d’El retrat de Dorian Gray. L’èxit va ser sonat i immediat -gairebé tant com l’escàndol-, de manera que, un any més tard, va ser publicada en volum amb l’afegit de set capítols nous, acompanyada del famós prefaci en el qual Wilde responia a les acusacions rebudes: «No hi ha llibres morals o immorals. Els llibres estan ben escrits o mal escrits. Res més». Intensa i apassionada declaració d’amor a la bellesa, El retrat de Dorian Gray és, en efecte, un llibre extraordinàriament ben escrit, en el qual la història d’una ànima turmentada per la recerca de la joventut eterna i el plaer sense fi renova la llegenda fàustica i, alhora, ens mostra un retrat fidedigne i punyent de l’època victoriana. Text extret de l’exemplar de l’editorial Quaderns Crema que ha publicat bona part de la seva obra narrativa.
Aquest Dorian Grey és un altre dels molts que s’han traspassat al teatre o al cinema. Però és d’avui i d’aquí. Ho dic perquè hi ha una intenció de portar-nos un clàssic al llenguatge, sobretot visual, dels nostres dies, a la superficialitat que ens rodeja, a l’individualisme narcissista, a la manca de ressorts que ens acompanyen i un llarg etcètera, que Wilde va explicar cruament. Ell va vorejar el relat gòtic, avui serveix per posar ènfasi en la monstruositat dels personatges. És terriblement actual.
A un defensor com ell de l’art per l’art, que tant se li ha criticat, i que al principi de l’obra “se’n fa sopes” expresant l’opinió que li mereixen els crítics d’ofici, aquesta versió li agradaria. Sense gradiloqüències hi ha un esteticisme buscat, que l’obra demana tal i com es planteja. El joc en el repartiment de personatges és fàcil d’entendre i permet un lluïment dels actors i dels músics, perquè el que fa el quartet de corda és de nota.
La Gonyalons és d’aquella escola d’actors i actrius que “llencen” bé el text. Que projecten la veu, que vocalitzen, que … saben què estan fent. I això recentment li varem veure fer a La corona d’espines al TNC. Són intèrprets que estan al servei d’un text. Transita d’un personatge a un altre, amb total comoditat. Està immensa.
Els de Núvol han fet uns comentaris que he apreciat i compartit
(1) Recordem que a finals del S. XIX, un dels moments més remarcables de passió popular per la lectura, les grans novel.les que tots coneixem aparexien impreses als diaris o setmanaris en forma de novel.les per entregues. Desprès, si l’exit l’havia acompanyat, acabava imprès en forma de llibre. Wilde no va ser una exepció.
Gaudir la Cultura 