Categories
Viatges i itineraris

Valira Nord – Art romànic (III)

Sant Romà dels Erts

Tercera part:

                                                         El Serrat

    1    Sant Pere del Serrat

    2    Sant Serní de Llorts

    3    Sant Martí de la Cortinada   (vegeu part II)

    4    Sant Miquel d’Ansalonga

    5    Sant Roc de Sornàs

    6    Església de Sant Corneli i Sant Cebrià – Ordino –Patrons

    7    Santa Bàrbara d’Ordino

    8    Sant Ermengol de l’Aldosa 

Arinsal

    9    Església de Sant Andreu del Prat del Campanar (a 400 mts d’Arinsal)

  10    Sant Andreu d’Arinsal   

  11    Sant Climent de Pal   (vegeu part II)

  12    Sant Romà d’Erts (Pal – Arinsal)  

                                                       La Massana

  13    Sant Iscle i Santa Victòria (la Massana) – Patrons

  14    Sant Cristòfol d’Anyós

  15    Sant Joan de Sispony   

16    Sant Antoni de la Grella (Sispony-túnels- Anyós)

El Valira:

Tristaina

El Valira del Nord neix als estanys de Tristaina, al peu del pic del mateix nom a la parròquia d’Ordino, travessant les poblacions del Serrat, Les Salines, Llorts, Arans, La Cortinada, Ansalonga, Ordino, La Massana, Anyós i Engordany.

Els Pessons

El riu Valira d’Orient neix al circ dels Pessons (Grau Roig), a la parròquia d’Encamp. A travessant les poblacions de Soldeu, El Tarter, L’Aldosa, El Vilar, Canillo, Molleres, Els Bons, Encamp i Escaldes.

Gran Valira: El Valira del Nord i el d’Orient, s’uneixen a la localitat d’Escaldes-Engordany, i segueix el seu curs per les poblacions d’Andorra la Vella, Santa Coloma, La Margineda, Aixovall i Sant Julià de Loria, fins a desembocar al riu Segre a la Seu d’Urgell.

El Gran Valira al seu pas per Sant Julià

La Vall d’Ordino: 

Lloc per gaudir del paisatge i del típic poble d’Ordino, a 1.300 metres d’altitud, on es conserven esglésies  romàniques, antigues bordes i masies. Es pot visitar, contactant amb l’oficina de turisme, una de les cases senyorials més antigues i millor conservades, la farga i la casa-museu Rossell, així com la casa d’una de les principals famílies nobles andorranes, amb més de tres segles d’història, la casa-museu d’Areny-Plandolit. Gaudir de passejades a la vora del riu i descansar en alguna de les seves ermites, descobrir racons, masies farcides d’històries, la ruta del ferro i els molins fariners, la ruta dels traginers, entorn de moltes fargues.

El Serrat

Efectuar rutes pel camí ral, on trobarem varietat d’excursions on descobrir llacs, rius, pics, valls, boscos, fons, prats, infinitat de paisatges atractius en l’interior del típic Pirineu andorrà, amb la bellesa, la tranquil.litat i el silenci que els caracteritza. I en temps de neu les pistes d’esquí dels sectors d’Arcalís, Arinsal i Pal.

Sant Cristòfol d’Anyós

                                                             

                El Serrat

  1. Sant Pere del Serrat.(Ordino)

Construïda entre els S. XVI i XVII, i reconstruïda en el S. XX. Edifici de planta rectangular coberta de dos vessants, petit campanar d’espadanya amb obertura de mig punt, situat damunt de la porta. En l’interior conserva retaule del final del S. XVI. El Serrat, petit llogaret de muntanya, a 1.540 mts, situat a la Vall d’Ordino, últim assentament abans d’arribar a l’estació d’esquí Ordino-Arcalís. És patrimoni Cultural d’Andorra.

 

2    Sant Serní de Llorts (Ordino)

Situada a la població de Llorts, pertany a la parròquia d’Ordino. Bé d’interès Cultural de tradició medieval. Segurament va substituir el temple antic original d’època romànica del S. XVII. Construïda de pissarra negra, planta rectangular. L’absis i la sagristia estan afegits. Coberta de dues aigües. Façana amb porta central i arc de mig punt. Dos campanars d’espadanya, un sobre la façana principal amb dues obertures de mig punt i un altre de senzill sobre l’arc triomfal de volta de canó.

A l’interior cor de fusta i retaule barroc dedicat a Sant Serní de meitats del S. XVII

3- Sant Martí de la Cortinada

Veure la segona part, Guia del romànic andorrà (II). 

4-Sant Miquel d’Ansalonga

Es trobà documentació del S. XVIII, i va ser rehabilitada a meitats del S.XX. Donava servitud religiosa al petit nucli d’Ansalonga, situada arran de l’antic camí ral, enfront del poble i a la riba oposada del Valira del Nord, avui carretera d’Ordino al Serrat, anant camí dels estanys de Tristaina a 2.300 mts. Bé inventariat d’interès Cultural d’Andorra.

Coberta de dos vessants, de llates de fusta recobertes de pissarra del país.

Campanar d’espadanya d’una sola obertura amb arc de mig punt adovellat. L’any 1970 se cega la porta d’accés situada la façana principal i es trasllada al costat esquerre de la nau. Aquesta porta cegada està flanquejada per dues finestres ferrades amb arcs rebaixats. La porta actual, també amb arc rebaixat, i a sobre amb finestra quadrangular protegida amb reixa de ferro. Sense absis aparent a l’exterior.

A l’interior terra empedrat, cor de fusta i retaule, de finals del gòtic, dedicat a Sant Miquel Arcàngel.

5- Sant Roc de Sornàs (Sornàs-Ordino)

Situada en el centre del nucli de població de Sornàs, a la parròquia d’Ordino. Declarat Bé d’interès Cultural.

És de construcció molt senzilla sacra rural, data de l’any 1730.

De planta rectangular amb absis quadrangular que no apareix marcat a l’exterior. Coberta de dos vessants. La porta d’entrada situada a la façana principal, flanquejada per dues finestres i campanar d’espadanya, amb arc de mig punt adovellat.

A l’interior de la nau està coberta amb encavallades de fusta, i l’absis cobert amb volta de canó. Cor de fusta. A l’altar hi ha un retaule barroc dedicat a Sant Roc.     

                           

   

6    Església de Sant Corneli i Sant Cebrià   

                                      (Ordino – Patrons)

Església construïda inicialment sobre els vestigis d’un antic temple de l’època medieval, sens dubte una de les més pintoresques de la vall, remodelada en el S.XVII.  Última reforma entre els segles XIX i XX. A la interior talla romànica de la Mare de Déu de fusta policromada de finals del S.XI, és una de les més petites del Principat, sols de 44 cmts d’alçada. També hi ha cinc retaules barrocs dels S.XVII i XVIII, dedicats als patrons de l’església del S.XVII.

És de planta rectangular, té dues capelles laterals per banda i un absis quadrangular.

Totes les reixes de l’església són de ferro de les fargues d’Ordino del S.XVII. A l’exterior hi ha un altre dels pocs comunidors d’Andorra que s’utilitzaven per exorcitzar en contra de les tempestes de les plagues i protegir les collites, està obert als quatre vents.

Situada en l’alt d’una penya, al final del carrer, on des de la seva terrassa es pot veure unes meravelloses vistes de la Vall d’Ordino.

 

7    Santa Bàrbara d’Ordino

Capella de construcció i dimensions molt petites i senzilles, situada al camí ral a uns centenars de metres de l’entrada del poble d’Ordino, al costat del riu Valira del Nord, d’època medieval, i reconstruïda en els S. XVII i XIX.

És de planta rectangular, coberta amb llates encavallades de fusta de dos vessants, sostingudes per un arc toral al centre de la nau, i recoberta per lloses i amb absis quadrangular de volta de canó feta de pedra tosca. Té un ull de bou per donar llum sobre de l’altar. La porta d’accés, amb arc de mig punt adovellat, franquejada per dues finestres rectangulars de fusta i protegides per reixes de ferro.
A l’interior es conserva una talla romànica de finals del S. XI, de la Mare de Déu del Remei, de fusta policromada, de 44 cmts d’alçada. És una de les més petites, juntament amb la Verge de l’església de Sant Corneli i Sant Cebrià.

Està situada en una zona molt relacionada amb la mineria i la metal.lúrgia, per tant està dedicada a la seva patrona, la dels miners i els fargaires.

Durant l’última reconstrucció, l’any 2003, es van trobar restes de l’altar i restes de pintures murals. L’església està catalogada com Bé d’Interès Cultural.

8- Sant Ermengol de l’Aldosa  (Ordino)

Església dels S. XVIII al XIX, al poble de l’Aldosa de la Massana. De planta rectangular i absis quadrangular no aparent a l’exterior. Té coberta de dues aigües sobre encavallats de fusta, campanar d’espadanya. A l’interior retaule i pintures del S.XIX.

                                                                            Pal – Arinsal

   9    Església de Sant Andreu del Prat del Campanar

                                        (a 400 mts d’Arinsal)

A 1.505 mts d’altura, a la sortida del poble d’Arinsal, direcció a les pistes d’esquí, dins la parròquia de la Massana.

És d’origen romànic, però reconstruïda, totalment, l’any 1975, de resultes de la descoberta de les runes d’una antiga ermita al lloc conegut com a Prat del Campanar. De l’antiga capella sols queden restes d’uns murs, que estaven sepultats per diverses allaus. L’edifici actual consta d’una nau rectangular i absis semicircular dels segles XII i XIII, i coberta de canó. Campanar d’espadanya d’un sol ull.

Actualment pertany a una família particular. Un porxo adossat a la capella és el panteó familiar.

Ubicada al centre del poble.

10 Sant Andreu d’Arinsal   

Ubicada al centre històric del poble d’Arinsal, en el Comú de la Massana, del S. XVII. Va ser restaurada completament l’any 1963. Edificada sobre el terra rocós, de base quadrangular i aixamfranada a la muntanya en un dels seus costats. La torre del campanar, també quadrangular, adossada a l’església i a una casa. Es cobreix a dues aigües, amb encavallades de fusta, llosa de llicorella, i arc de mig punt. Integrada dins del conjunt del cas històric amb pedres del país. A l’interior acull petita talla barroca de Sant Andreu i un retaule del S. XVII de la Mare de Déu de les Neus.

11 Sant Climent de Pal  

Veure la segona part, Guia del romànic andorrà (II) 

 12   Sant Romà d’Erts

Situada en arribar a la petita població d’Erts, venint de la Massana,  en l’encreuament de la carretera d’Arinsal i la de Pal.

Edifici del S. XVIII, situat en un lloc proper a les ruïnes de l’antiga capella romànica. De construcció i mides molt senzilles, d’única planta i absis rectangulars, coberta per unes voltes de canó.

Façana amb la porta d’entrada de fusta i dues finestres quadrangulars, protegides per un petit porxo a dos vessants. A sobre veiem el campanar d’espadanya amb dues obertures de mig punt, i de mides molt desproporcionades en comparació a l’església.

A l’interior retaule barroc dedicat a Sant Romà, i amb pintures laterals que fan referència al martiri del Sant, procedent de l’antiga ermita del S. XI.

                                                                             La Massana

13 – Sant Iscle i Santa Victòria (la Massana) – Patrons

Església de grans dimensions, barroca, reformada i ampliada en el S. XVII (1622), construïda damunt d’un antic temple medieval, situada en la plaça del poble en el  nucli antic de la Massana. D’una sola planta molt ampla, amb dues capelles laterals, tot ella coberta amb voltes de canó. La coberta de la nau central és a dues aigües, la capella lateral del costat sud a un sol vessant, i la del campanar a quatre aigües, totes elles de llosa de llicorella.

L’entrada principal està coberta per un petit porxo de dues aigües. La torre del campanar està adossada al costat nord, amb diverses obertures d’espitlleres.

En el seu interior es conserven cinc retaules del S. XVII. L’altar major dedicat a Sant Iscle, és un dels més grans del Principat, amb una creu de fusta barroca.

És patrimoni cultural d’Andorra.

  14    Sant Cristòfol d’Anyós

Església romànica al nucli d’Anyós, a la parròquia de la Massana, situada, estratègicament en un lloc elevat a l’extrem de l’altiplà del poble a 1.310 mts d’altitud. Des del seu enclavament és poc veure la vall d’Escaldes-Engordany, Sispony, la Massana i Ordino. L’església d’origen medieval del S.XII, era de 5 x 4 mts, amb nau rectangular i absis semicircular, construït de blocs de pedra, i cobert amb volta de quart d’esfera. Al S.XVI, es va ampliar la llargada de la nau i la seva alçada, amb una nova coberta. Dels orígens de l’època romànica es conserven l’absis i el mur nord. S’aprofita la part baixa del campanar de planta quadrada integrant.lo a la nau, aixecant un nou campanar amb una finestra a cada cara, amb teulada a quatre vessants.

El 1936, s’arrancaren les pintures murals romàniques, del S.XII, que van ser comprades per un antiquari de Madrid. També es pot veure un retaule de la primera meitat del segle XVI, i un conjunt pictòric de la mateixa època dedicat a Sant Cristòfol.

El 1939 el comprà un col.leccionista particular americà i varen ser exposades en el Brummer Gallery de Nova York. En l’actualitat es desconeix el seu destí. Sols es conserven les pintures murals de l’absis, que representen escenes del Sant Sopar, d’estil protogòtic datat del segle XIV, i les del mur de ponent, d’època gòtica i barroca dels S. XIII a XVI.

La porta principal, de fusta i amb un tirador de tradició romànica, està formada per un arc senzill de mig punt de dovelles irregulars, s’han de pujar set esglaons per accedir.hi. Sols a travessar la porta troben la pica baptismal original de granit.

L’església i la festa de Sant Cristòfol, estan declarades bé d’interès cultural. Pel seu enclavament, enmig d’un paratge d’extraordinària bellesa, fa que sigui un lloc escollit per celebrar casaments i molts altres actes religiosos.

El 10 de juliol, dia de Sant Cristòfol patró dels automobilistes, se celebra en aquesta església la benedicció de vehicles.

  15    Sant Joan de Sispony

Església d’època barroca, construïda l’any 1641, que va substituir l’antiga romànica de Sant Joan Vell, que està a la sortida del poble, al costat del cementiri i de la que només queden unes quantes runes. Possiblement és d’origen romànic, però que ha estat totalment reformada des dels seus fonaments.

És de planta rectangular i sagristia adossada. La porta d’entrada amb arc de mig punt i ocult a sobre. El campanar, també està adossat, amb torre de cinc pisos, i espitlleres en les tres primeres plantes, i finestres més grans cobertes amb arc de mig punt en els dos pisos superiors. La nau està coberta amb volta de canó.

A l’interior es conserva talla gòtica de Sant Joan. L’absis està decorat amb pintures murals del S.XIX, que amb les de la Mosquera i de l’Aldosa, són de les poques que és conserven al Principat. Aquest conjunt és un valuós testimoni de l’art religiós de les Valls d’Andorra.

Pel que fa al mobiliari de l’església de Sant Joan Evangelista de Sispony, s’ha de fer referència a la talla gòtica, que es pot comparar amb la de Sant Joan de Caselles, i amb l’altar de cuir hi ha un cert paral.lelisme amb el de Sant Climent de Pal.

  16    Església de Sant Antoni de la Grella (Sispony – túnels – Anyós – la Massana)

Capella adossada a la pedra, on el riu Valira del Nord passa engorjat al costat de la gorja de la Grella, entre picades parets i dins una densa i espessa vegetació, a la riba de l’antic camí ral, a sota de la població de Sispony, que unia les poblacions de la Massana i Escaldes-Engordany.

Està dedicada a Sant Antoni Abat patró dels traginers, els homes que baixaven mercaderies pel riu amb les seves embarcacions, que s’invocaven al Sant en passar per aquest mal pas engorgat provocant una forta pressió d’aigua.

Les obres de l’obertura dels túnels, varen malmetre molt la capella, que va ser reconstruïda per complet a mitjans del S.XX

A pocs metres de l’església visitar el pont romànic del mateix nom

(vegeu la sexta part- ponts romànics).

De construcció medieval, totalment restaurada, és de planta rectangular, sense absis. La porta està protegida per un petit porxo, per resguardar als fidels i actualment per guardar material dels escaladors desplaçats a la zona que grimpant per les parets de l’entorn, on hi ha algunes vies d’escalada prou conegudes.

La teulada és de lloses de pissarra modernes del país. Damunt del porxo de l’entrada, hi ha el petit campanar d’espadanya d’un sol ull.

Fi de la tercera part……

Sant Miquel d’Engolasters.

Categories
Viatges i itineraris

Ponts romànics d’Andorra (VI)

Sisena part

El Valira:

El Serrat
Arinsal – Pla de l’Estany
Sant Roma dels Vilars

És un afluent del riu lleidatà Segre, que és el principal eix del sistema hidrològic andorrà. Neix al circ glacial granític dels estanys, d’aigües cristallines, dels Pessons, a la parròquia d’ Encamp.

Creua Andorra de nord a sud per desembocar al Segre més enllà de la Seu d’Urgell. Els seus braços tenen forma de ”Y”, el Valira del Nord  (El Serrat), i el Valira d’Orient (El Tarter), per unir.se a Escaldes-Engordany, i formar el Gran Valira.

Els Pessons

1 – Pont d’Ordino:  (les Salines)

Pont romànic que unia l’antic camí de les poblacions d’Ordino i el Serrat. El 15 de febrer de 1980 és traslladat, per obres a la carretera, des del Lloser d’Ordino, fins més amunt del poble de Llorts. Pont d’un sol arc sobre el riu Valira del Nord. El seu perfil és d’esquena d’ase, té calçada empedrada i amb una petita muralleta. Val la pena relaxar.se i contemplar les fabuloses vistes envoltades de pedres romàniques, i traslladar.se a aquella època, per veure i assistir a la fermesa de la seva estructura per aguantar el pas del temps, el pes dels carruatges i de la mateixa història.

2 – Pont dels Escalls: (Escaldes – Valira Nord)

SONY DSC

Situat a la parròquia d’Escaldes, antic camí ral entre Andorra la Vella i Engordany, sobre el riu Valira del Nord, poc abans de la seva confluència amb la Valira d’Orient. Construït amb dovelles de pedra tosca, d’un sol arc de mitja punta entre dues penyes i és revestit a la part superior d’un paviment de pedra.

Monument del patrimoni cultural d’Andorra. És famós perquè el 1278 es va firmar els Pariatges, entre el bisbe d’Urgell i el comte de Foix, document de reconciliació i arbitratge, que va donar forma a la institució del Principal, document històric d’Andorra, fins a la Constitució de 1993. El 1881 va ser signat el Tractat del Pont dels Escalls, que va posar fi a la revolta de les discòrdies entre andorrans del 1880. És un dels ponts situats a més alçada per damunt del riu, malauradament avui està força abandonat.

3 – Pont de la Tosca: (Escaldes – Valira d’Orient)

Es troba al sector d’Escaldes, construït l’any 1820, segons la data gravada en el mateix pont. En aquesta parròquia, a més del pont de la Tosca, hi ha més ponts, que són elements bàsics i eren l’única via de comunicació entre els diferents nuclis de població, atès que els tres rius, els Valira – el Valira del Nord i el Valira d’Orient -, i el riu Madriu conflueixen a Escaldes-Engordany.

Està 8 minuts caminant del pont d’Engordany.

Testimoni de l’antic camí Reial de la Vall d’Orient, per enllaçar entre la frontera hispana-andorrana, passant per Encamp fins a França.

Construcció íntegrament de pedra, seguint les tècnique medievals, amb un sol arc de mig punt, i una llum d’uns 7 metres, de terra empedrat i una petita muralla, amb una alçada màxima de deu metres per sobre del llit del riu, i accentuada inclinació deguda al desnivell del traçat del camí.

La silueta del pont es reconeix i forma part de l’escut de la parròquia d’Escaldes-Engordany.

4 – Pont d’Engordany: (uneix Escales i Engordany)

Pont d’Engordany, construït l’any 1785, de pedra calcària, d’un sol ull, d’arc de mig punt amb dovelles de pedra tosca i muralleta. Inclina cap a la riba esquerra del riu a causa del desnivell del terreny, de 9,5 metres en el seu punt més alt.

A la riba dreta hi ha el naixement d’un arc amb dovelles de granit, resta d’un antic pont destruït per una riuada l’any 1772.

Declarat monument del patrimoni cultural d’Andorra. Uneix els dos pobles, Engordany i Escaldes. Situat al Valira d’Orient. En creuar el pont es troba l’Arxiu Històric.

5 – Pont de Sant Antoni de la Grella: (Sispony – Anyós – La Massana)

Pont de Sant Antoni de la Grella, també anomenat pont de Sispony. D’origen romànic, que passa per damunt del riu Valira del Nord. Era pas i element indispensable per als desplaçaments que unia, seguin el camí ral,  les parròquies de la Massana i Andorra la Vella.

De construcció senzilla d’un sol ull d’arc de mig punt rebaixat amb dovelles sense tallar, muralleta i calçada empedrada. De 21,20 metres de llargada i 5,55 metres d’alçada màxima.

Al costat, aprofita la visita de la capella romànica de Sant Antoni de la Grella. Està adossada a la roca de la muntanya i a sota del poble de Sispony, on el riu Valira passa entre les parets de pedra i densa vegetació de la ribera. Està dedicat a Sant Antoni Abat, patró dels traginers, els homes que baixaven mercaderies pel riu amb les seves embarcacions.

El pont va ser reconstruït a meitat del S.XX, per obres de remodelació de les infraestructures de l’entorn.

6 – Pont de la Margineda: (Aixovall – Sant Julià)

 Construït al S XV. És el pont medieval més antic, més gran i esvelt que es conserva al Principat d’Andorra. Situat al camí ral que anava de Sant Julià de Lòria a Andorra la Vella travessant Santa Coloma. Passa de munt del principal riu del Principat, el Gran Valira. De 9,5 metres de llum –amplada de l’arc – en el seu punt més alt de 33 metres de llargada i de 9,20 metres d’alçada. L’amplada del pont fa 2,80 metres a la part central i 5,30 metres i 5,90 metres als dos extrems. L’alçada de la barana és de 80 centímetres. Les dovelles són blocs de pedra tosca, per tal d’alleugerir.ne l’estructura, i els murs són fets de pedres de granit, pedres extretes del mateix riu Valira, anomenades valirenques. Té un únic arc de cavalló, de gran diàmetre de mig punt rebaixat amb molta potència. Té forma d’esquena d’ase, no gaire accentuada, amb barana de pedra. Terra empedrat en tota la seva longitud, igual com el camí ral a tocar del pont.  

A finals del S. XV –l’any 1487 – es constata l’existència d’un nou pont. Gràcies, l’estudi realitzat l’any 2007, es pot concloure que el Pont de la Margineda fou bastit entre els segles XIV i XV, a finals de l’edat mitjana. Tot i que consta en algun document que ja existia un primer pont en el S. XIII.

Al costat del pont hi ha l’escultura commemorativa  de la celebració del Primer Congrés de Llengua i Literatura Catalanes en aquestes terres, obra de l’autor Vicenç Alfaro.

Bé declarat monument i patrimoni arquitectònic d’interès cultural d’Andorra.

És la porta d’entrada a una de les concentracions monumentals més importants del Pirineu, amb la fenomenal església de Santa Coloma i el seu campanar cilíndric. Conserva el traçat dels carrers i algunes construccions de l’Andorra rural del segle XVIII. Es pot visitar la Torre dels Russos i el jaciment arqueològic de la Margineda.

Seguin el camí cap a Santa Coloma, troben el Roc d’Enclar, i la seva via ferrata, on hi ha restes d’una explotació vinícola, zona arqueològica de fortificacions i construccions militars romanes, que protegien les valls andorranes, juntament amb l’església de Sant Vicenç d’Enclar del S.VII i principis del S.VIII.

En un treball que s’inscriu dins una línia de Recerca Històrica del Patrimoni Cultural d’Andorra, hi ha els primers resultats d’investigació del jaciment del Roc d’Enclar, sobre l’evolució del poblament a les valls, juntament amb l’estudi de la Balma de la Margineda, on es refugiaven els primers habitants d’Andorra, fa 12.000 anys. Hi ha troballes corresponents a l’epipaleolític, que són uns dels elements patrimonials més rellevants de les terres d’aquest llogaret.

Aprofita i visita el petit poble de la Margineda, on se celebren les famoses Barranques, una de les festes majors més vives i innovadores del país.

Des de 1999 es troba en la llista indicativa de la UNESCO, per la seva declaració com a Patrimoni de la Humanitat en el marc del Conjunt Històric de Santa Coloma – Es recomana visitar l’església de Santa Coloma i l’espai Columba.

Espai Columba :

És un equipament cultural que custodia, conserva i presenta les pintures murals de l’absis de l’església de Santa Coloma, i diversos objectes litúrgics provinents d’altres esglésies andorranes.

A l’església s’ofereix una projecció de videomapatge, on es pot observar la recreació de les pintures murals en el mateix absis del qual van ser arrencades als anys 30. Aquesta experiència ens transporta a l’aspecte original que tenia l’església al segle XII.

Categories
Viatges i itineraris

Art Romànic de bat a bat (I)

Principat d’Andorra  

Petit resum de la seva història. Segons la llegenda popular, fou Carlemany qui fundà Andorra l’any 805.

A mitjans del S.IX  ja es cita les parròquies d’Andorra com a dominis dels Comtes d’Urgell. En l’època medieval van aparèixer diverses fortaleses, torres i esglésies que marcaven territori i permetien controlar els accessos. Augmenta el poder dels bisbes d’Urgell en ple S. XII i lluites amb els comtes de Foix. Aquestes lluites, a finals del S.XIII, es van resoldre amb un document que on s’establien les bases per compartir la sobirania del territori, donen l’origen al Principat d’Andorra.

El pacte dels Pariatges (acord entre una senyoria laica i una senyoria eclesiàstica – règim de sobirania compartida) entre el bisbe d’Urgell, Pere D’Urtx, i el comte de Foix, Roger Bernat III de França l’any 1278. Aquesta decisió tan salomònica, responia a una urgència davant un estat creixent d’agitació davant una immediata acció militar del comte de Foix contra el bisbe d’Urgell. Finalment s’aconseguí un règim que aleshores era molt comú (com a la veïna Llenguadoc), el pariatge.

L’any 1419, es crea el Consell de la Terra, com a primera forma parlamentària i l’any 1702 el Consell General. L’any 1981, es crea el Consell Executiu i s’inicia el camí cap a la primera Constitució d’Andorra, convertint-se el Principat en un estat independent de dret, democràtic i social. El text definitiu se signa el 14 de  març de 1993 i el 28 de juliol s’integra dins l’ONU, aconseguint el reconeixement internacional.

El romànic és l’art per excel·lència d’Andorra, a més és el percentatge més important del seu patrimoni cultural, condicionant la seva posterior història, i fidel reflex del seu passat, on els artistes d’aquestes terres van saber fusionar aquest art universal amb el seu entorn natural i particular en una sola peça. Totes les seves esglésies, típiques del preromànic i el romànic andorrà, ens sorprendran per les seves reduïdes dimensions,  senzillesa i sobrietat, sense escultures monumentals, però riques en pintures i murals. De construccions d’una sola nau, amb un absis, una sola entrada i campanars d’espadanyes, mantenint l’essència que s’inicià entre els S. XI i XII. Aquestes torres o campanars, són de vital importància perquè varen ser utilitzats com a mitjà de comunicació entre pobles, fent servir les seves campanes o senyals  de llums, fins i tot com a elements de defensa. Els seus interiors tenen una rica gamma de pintures, destinades a ornamentar i guarnir l’altar i satisfer la devoció religiosa.

Primera part

Esglésies emblemàtiques d’ Andorra

SANTUARI DE MERITXELL

SANTUARI DE CANÒLICH

SANT JOAN DE CASELLES

SANT ESTEVE D’ANDORRA LA VELLA

SANTUARI DE MERITXELL

Recull la història de la devoció del poble andorrà a la seva Patrona. El papa Francesc concedi l’any 2014, la distinció de Basílica Menor. És situat a la parròquia de Canillo.

Sobre l’origen del nom hi ha diverses hipòtesis:

  1. Prové del terme “mereig”, apòcope de migdia
  2. L’arrel llatina migdia prové de “meridianus”
  3. El terme “mereig”, en el camp agrari, es refereix a les pastures que es trobaven al vessant solana de la muntanya. El Santuari es troba en aquesta orientació “sol de migdia”.
  4.  Derivat del protobasc, fusió de Mari i Etxea, “casa de Mari”, deessa de la mitologia precristiana basca.

El santuari vell, capella dedicada a Santa Maria. Edifici, originàriament romànic aixecat durant la segona meitat del S. XII, fou reformat per complet durant el S. XVII, durant l’època barroca.

La primera vegada que trobem documentat el lloc de Meritxell data del 8 de gener de 1176, tres-cents vuitanta caps de casa de la Vall d’Andorra firmaren una concòrdia amb els canonges de la catedral de la Seu d’Urgell. Aquest és el primer testimoni escrit, conegut, on apareixen els noms de Meritxell i de Molleres.

La manca de documentació escrita més antiga, no exclou l’existència d’aquest lloc habitat per una petita comunitat, formada pels petits nuclis de Meritxell i Molleres, que es troben al costat del camí ral d’Encamp a Canillo, passades les gorges de la Bor. La petita església s’aixecava sobre una roca per sobre del Valira d’Orient, sota del camí ral guanyant altura es dirigeix cap a Prats, on es troba l’església de Sant Miquel de Prats. En el transcurs del camí ral ens creuarem dos petits oratoris i la Creu de Meritxell o de Carlemany, des d’on es pot gaudir d’esplèndides vistes de la vall, i de l’imponent tallant del Roc de Quer que presideix el poble de Canillo.

Vers l’any 1658 es va fe la nova església barroca, que en gran part correspon a l’actual. En el S.XIX es construeix el cambril i es decora l’interior amb pintures murals.

Seguia la mateixa tendència humil de les construccions d’aquest estil. Constava d’una sola nau de planta rectangular, campanar d’espadanya, coberta de dues aigües, coronada a llevant per un absis semicircular i porxo adossat al mur sud. Actualment podem veure el seu mur oest i els fonaments de l’absis, integrats a l’edifici barroc.

Incendiada l’any 1972, – es va destruir amb tot el que contenia: imatges, retaules, altars i la major part dels objectes de culte. Es conserven només la reixa de l’altar  i les ruïnes dels murs, – després de la Diada Nacional del 8 de setembre i rehabilitada l’any 1994.

Ha estat condicionada com a sala d’exposicions, que realitza un recorregut per la història i culta sobra la patrona i espai de record, on s’exhibeix de manera permanent la mostra “Meritxell Memòria”.

La talla original de la Verge del S. XII va desaparèixer amb l’incendi. La imatge actual és una reproducció, però amb els mateixos trets que la talla medieval.

El santuari nou, inaugurat l’any 1976, a partir d’una nau de creu grega, amb àbsis de planta quadrada coberta amb volta de canó, que sintetitza l’obra de l’home i el paisatge que l’envolta. El mateix Bofill va dir: “ es una recreació del romànic”.

Al seu interior la reproducció de la talla romànica de la Mare de Déu de Meritxell, està acompanyada pels set sants patrons de les set parròquies:

Sant Serni de Canillo

Santa Eulàlia d’Encamp

Sant Corneli d’Ordino

Sant Iscle de la Massana

Sant Esteve d’Andorra la Vella

Sant Julià de Sant Julià de Lòria i

Sant Pere Màrtir d’Escaldes-Engordany.

La inspiració romànica la trobem en el claustre, adossat al costat sud. Al costat nord es troba el pati amb reminiscències islàmiques. La torre del campanar de grans dimensions, va ser inspirada en el romànic català. La llum envaeix la sala principal, completament diàfana, pràcticament sense parets i amb portes de vidre. Compta amb estructura de pedra de pissarra del país amb arcs i finestres blanques. Les torres resten sense acabar, i volen mantenir presents les restes romàniques del santuari anterior. Es troba ubicat en una  zona de pau, naturalesa i vistes desbordants.

L’obra també s’inspira en estils artístics del renaixement italià, i jocs de figures geomètriques, que combinant el color blanc i negre.

El nou Santuari es recolza en tres pilars: fe, identitat i cultura, que han de sostenir el conjunt arquitectònic que intenta integrar.se en la natura, creant un gran impacte visual al visitant.

Els dos edificis, completament integrats a la muntanya i a la naturalesa, han estat declarats béns d’interès cultural.

El Santuari forma part de la ruta Mariana, juntament amb El Pilar (Saragossa), Torreciutat (Osca), Lourdes (França), Montserrat (Barcelona) i el propi Santuari de Meritxell.

No va ser fins al 24 d’octubre de 1873 el Consell General, consigna i declara oficialment, que Nostra Senyora de Meritxell, sigui considerada patrona de les Valls d’Andorra, per la seva especial protecció des de temps immemorial en situacions difícils – enfront guerres Napoleòniques, Carlines o davant perills d’aiguats, epidèmies o altres desastres.

El 23 d’agost de 1913 es pordueix la declaració canònica del Patronat de la Mare de Déu i el 8 de setembre de 1921, la coronació de la Verge com a patrona d’Andorra.

Obert tots els dies del any, compta amb visites guiades gratuïtes de maig a octubre, prèvia consulta d’horaris.

SANTUARI DE CANÒLICH

Santuari edificat on un pastor de Bixessarri es va trobar la talla romànica de la Verge de Canòlich el any 1223, catalogada com a bé d’interès Cultural d’Andorra.

Situat a la parròquia de Sant Julià de Lòria a 1635 metres, i de difícil accés, l’entorn natural on es troba ubicada aquesta ermita és un dels detalls que més et seduiran.

L’etimologia del topònim, no està del tot aclarida i, a hores d’ara, no s’ha trobat l’origen del seu nom.

No es conserva cap estructura de l’antiga església romànica on ara s’aixeca l’actual santuari que data del S. XVII i que fou totalment reformat a principis del S.XX.

Consta d’una nau rectangular, campanar d’espadanya, volta de canyó i un gran arc amb retaule barroc dedicat a la Verge Maria, del S. XVIII. La imatge original de la Verge del S.XII, va ser coronada el 1999 pel Vaticà, en commemoració dels 775 anys de la seva trobada (1223-1998), i s’ubica a l’església parroquial de Sant Julià de Lòria, com a patrona.

El darrer dissabte de maig els habitants de la zona celebren la coneguda Trobada de Canòlich, aplec i esdeveniment religiós, per viure de prop l’espiritualitat i veneració a la imatge, potenciant la generositat i la devoció que els fidels mostrant pujant a peu des de Bixessarri.

Davant del pont romànic d’Aixovall hi ha un petit oratori, a l’esquerra del Valira, on els vianants dirigien la mirada cap al santuari per purificar-se, sent l’únic punt des d’on és visible el santuari.

Durant segles es va considerar una gran mostra de devoció que els fidels i pelegrins pugessin a peu fins dalt de la muntanya per participar en els actes religiosos del santuari.

Al S. XVIII, era un dels tres principals santuaris de les Valls, juntament amb el santuari de Meritxell i el de Sant Antoni de la Grella (a la Massana).

Es pot visitar, amb guia, des de mitjans de Juliol a mitjans de setembre, fen reserva a l’oficina de turisme de Sant Julià.

SANT JOAN DE CASELLES

Església romànica del S. XI i XII, situada a la parròquia de Canillo i on es conserven documents de l’any 1162 i 1176. És la mostra perfecte de l’estil arquitectònic romànic Andorrà.

Consta d’una nau rectangular alta, senzilla, sostre de fusta, amb i absis semicircular. La torre del campanar és de planta quadrada de tres nivells de finestres, les dues superiors d’estil llombard geminades. Actualment es comunica interiorment amb la nau. En origen eren cossos independents, cas únic al Principat. La porta d’accés està al costat nord, degut a que al costat sud, on normalment estan orientades les portes, hi ha un precipici molt pronunciat sobre el Valira d’Orient. El porxo original és el que protegeix la porta nord. El segon porxo, situat a l’oest, als peus del temple, va ser construït segles després. Tots dos són de bigues de fusta i sostre de pissarra del país.

A l’interior trobem la imatge d’estuc de grans dimensions del Crist en Majestat, un mural de pintures amb escenes del Calvari, del S. XII, i un retaule gòtic del S. XVI, – 1527 – darrere la reixa de ferro de l’altar, i que destaca per la seva gran qualitat artística, feta amb foc i martell, explica la vida de Sant Joan, el patró de l’església amb influències dels estils renaixentistes italià i alemany.

Juntament amb els temples de Santa Coloma i La Cortinada, és una de les tres joies del romànic Andorrà, sobretot per la seva originalitat i autenticitat.

La sagrera que rodejava el temple, va anar desapareixen a mesura que s’ampliava la carretera nacional. Es conserven fotografies antigues, on es pot apreciar el espai de terra protegit que envoltava aquesta església.

En època feudal la sagrera es considerava territori sagrat, on els nobles, en molts casos, aplicant la violència, volien sotmetre les terres a vassallatge.

SANT ESTEVE D’ANDORRA LA VELLA

Està al bell mig del nucli històric de la capital d’Andorra, en la plaça dels Prínceps de Benlloch i a primera línea del carrer més comercial en el seu tram més alt. Es pot aprofitar la visita per passejar als voltans de l’església, i descobrir el centre històric, d’Andorra la Vella, amb els seus tradicionals i singulars edificis de granit.  Fou originàriament romànica del S. XI – XII, ampliada , modificada i reconstruïda el 1940, per el famós arquitecte català Josep Puig i Cadafalch en ple S.XX, i declarada bé d’interès cultural. Conserva l’original absis semicircular romànic del S.XIII, amb bandes llombardes, el més gran d’Andorra. També dues finestres de doble esqueixada i coberta de quart d’esfera feta de pedra tosca i el campanar de planta quadrada amb torre de tres pisos.

A l’interior es conserven dos retaules barrocs amb molt bona qualitat. Les pintures murals romàniques de l’absis i del presbiteri, del S.XIII, es conserven al MNAC. Cal ressaltar també la biga policromada romànica que travessa l’absis de banda a banda i que devia sostenir un baldaquí malauradament desaparegut així com el magnífic “quadre de les ànimes” del S.XVIII

Hi ha visites guiades durant els mesos d’estiu, concertar-les a l’oficina de turisme.

Esglésies romàniques que s’han pogut visitar amb guia, gratuïtament, aquest estiu:

SANT ROMÀ DE LES BONS

SANT MIQUEL D’ENGOLASTERS

SANT SERNÍ DE NAGOL

SANTA COLOMA

SANT MARTÍ DE LA CORTINADA

SANT CLIMENT DE PAL

Categories
Viatges i itineraris

L’excursió al Turó de Montcada II

La pujada al Turó: començarem l’excursió al nucli de Terra Nostra, a la plaça del Poble, a uns cent metres troben el mític i emblemàtic arbre “l’Alzina” símbol del poble, al costat l’estació de Montcada i Reixac-Santa Maria. Seguim pel carrer Priorat i girem a l’esquerra a 600 metres, fins a arribar a l’esplanada de l’antic Castell, avui Parc de Ca n’Oller, on comença la pista forestal fins a arribar a la font de la Mitja Costa, a 1,5 quilòmetres de la sortida.

L’Alzina 1955
2021

1961

A 250 metres muntanya amunt arriben a la Pau del Turó, on veurem una esplèndida vista de tot Terra Nostra, del Vallès, Montserrat i de part del Parc Natural de la Serralada de Collserola.- un dels parcs metropolitans més grans del món. Hem recorregut uns 1,7 quilòmetres en 20/25 minuts. Seguim la pista i a uns 500 metres, arribem l’encreuament, a la nostra dreta, del Turó dels Quatre Pins, on es troba el dipòsit d’aigües que subministra tota la zona industrial del Coll de Montcada i de Terra Nostra/Santa Maria.

1960

Continuem ascendint muntanya, 250 metres més, i arribem al Mirador d’Occident, amb fabuloses vistes de la Serralada de Collserola, amb Torre Baró, Vallbona, Can Cuiàs, Ciutat Meridiana, el Forat del Vent en plena serra, el Cementiri, el Tibidabo i La Torre de Collserola dels JJOO 1992. A sota i en primer pla Montcada Bifurcació-Can Sant Joan important nus ferroviari. L’antiga fàbrica Asland, i el nus/merder impressionant d’autopistes, autovies, carreteres, ponts i vies d’entrada i sortida del monstre de Barcelona, fins a veure, al final, les tres emblemàtiques xemeneies de Sant Adrià, i perde la vista a la Mediterrània.

La Pau del Turó 1965

Hem recorregut uns 2,7 quilòmetres, amb una mitja hora de temps.  A partir d’aquí, forta rampa de pujada fins a arribar a l’esplanada del Pla del Turó, on hi ha una roca pintada que ens indica el sender de pujada per a fer el cim, a través d’un fort camí per a cabres. Portem uns tres quilòmetres, i en uns 40 minuts.

Baixada cap al mirador del Vallès Occidental: Petit recorregut a l’esplanada de la qual s’extreia el ciment, avui forma un camp completament pla denominat Toll de Llevant.

En aquests Toll de Llevant, l’any 2017 va ser el lloc de partida per a recuperar i fer efectiva la recuperació de les més de quatre hectàrees en què es varen plantar més de 2.600 arbres i més de 2.200 arbustos, donant per a finalitzada l’explotació minera, després de cent anys -1917. Sent el tret de sortida per la restauració total del Turó.

Seguim el camí des de la roca que ens indica el cim, arribem a un encreuament, o anem cap a l’antiga fabrica Asland o agafem un sender estret de baixada i tornem a Terra Nostra.

Si agafem el primer, a uns 250 metres del roc mencionat, ens trobem el mirador del Vallès Occidental, des d’on podem gaudir dels Pics de la Mola de 1.104 metres, el Tagamanent de 1.056 metres, Montserrat-Sant Jeroni de 1.236 metres, Puiggraciós de 807 metres, Matagalls de 1.696 metres i el Turó de l’Home de 1.706 metres, així com una esplèndida vista de tot el Vallès, del Besòs i la Serralada de Marina. El recorregut és de més o menys d’un quilòmetre, ………..  

Des d’aquest mirador podem fer la circumval.lació al Toll de Llevant, l’actual esplanada recuperada d’una de les antigues pedreres i  tornar de nou a l’indicador de la roca del cim.

També podem seguir baixant fins a arribar de nou al mirador d’Occident i retornar per on hem pujat.

L’altra opció és: des de l’últim encreuament agafem el sender estret de baixada a Terra Nostra, el descens es força empinat, però molt feréstec i de bosc espès, amb un sota bosc magnífic, en el que ens podem trobar part de la fauna de la zona, variants d’ocells, llebres i en alguna ocasió algun porc senglar.

Arribarem, de nou, al pla de la Pau de Turó. Aproximadament des del Roc fins al pla de la Pau, haurem recorregut 1,5 quilòmetres.

Per no tornar pel mateix camí, de baixada anirem per la zona industrial del Coll de Montcada, arribarem al carrer Camí de Sant Iscle, per on seguirem baixant dins de la població fins a arribar, de nou, a l’estació de la Renfe i a la plaça del Poble.

El total de la ruta ha sigut d’uns vuit quilòmetres amb una durada d’una mica més d’hora i mitja (uns 100 minuts). No hem tingut en compte la durada de la pujada al cim.

El turó dels quatre Pins: Des del pla de la Pau del Turó, i abans del mirador d’Occident, trobem l’indicador, que a mà dreta ens indica el camí a seguir per arribar al Turó dels 4 Pins, on hi ha el dipòsit d’aigua que subministra tot Terra Nostra. Veurem la Serralada de Collserola, la ctra. de Barcelona a Sabadell, el tram que va al Cementiri, Montserrat, la Mola i el corredor verd que va des de Collserola a Granollers….

Com el Vallès no hi ha res !!!!

La pedrera i l’escombrera:                     

Des de la plaça del poble, direcció a la zona industrial i al final del carrer de Sant Iscle, agafem la pista forestal que ens duu fins a l’encreuament del Turó dels 4 Pins. A mà esquerra baixem per un caminet molt suau, fins a arribar a l’antiga pedrera, avui l’escombrera…….   Hi ha poc més de dos quilòmetres de recorregut.

Avui, en aquest espai d’aspecte lunar, encara hi podem trobar gran quantitat de minerals i de terres de mil colors que s’han dipositat per a reomplir els forats de les  excavacions, que es varen dur a terme per part de la cimentera durant dècades.

En el transcurs del recorregut, que efectuarem durant uns 30 minuts de passeig per la caldera/ pedrera/ escombrera lunar, podem trobar força restes minerals deixats o retornats per a reomplir les cavitats i reintroduir el nou espai natural.

El paragènesi de la pedrera és força variat: pissarres de silurià i calcàries, vetes de variscita, minerals de calci ferrita, carbonats fluorapatites, coure, granits, sulfurs, òxits, hidròxits, sulfats, silicats, etc…

Una vegada hem recorregut part de la caldera i recollir alguna mostra de minerals, seguin la pista que recorren els camions de descàrrega, baixant fins a la proximitat de la fàbrica de ciment, a uns 2 Kms.

El mirador d’Occident: Des d’aquets lloc podem veure on acaba Can Sant Joan o Bifurcació on hi ha una petita muntanyeta, és on finalitza el límit territorial de Montcada i Reixac, i comença Vallbona. Aquets indret era el lloc d’entrada a Barcelona, entre les serralades de la Marina i Collserola a la llera del riu Besós.

Situem.nos històricament mil anys enrera: Era la frontera natural, per entrar a Barcelona. Qui dominava aquets punt, militarment parlant, controlava la ciutat – Segles XVI / XVII.

A Barcelona hi havia cinc llocs on executaven o penjaven, als condemnats. Quatre d’aquestes forques estaven dintre de la ciutat, i la cinquena estava situada, segons consta, en aquets indret. D’aquí ve la dita de la quinta forca, expressió que, a dia d’avui, encara fem servir, per dir que una cosa o algú està molt lluny.

Entre l’actual barri de Trinitat Nova i el començament de Collserola, als indrets de la Torre del Baró, on estava la quinta forca, penjaven a l’entrada de la ciutat, als lladres i altres condemnats a mort, i els deixaven penjats durant setmanes per donar exemple i recordar als forasters, que no s’hi valia a badar….

La pujada al cim:

Des del Pla del Turó, i seguint la indicació del roc, comencem a pujar per un camí de cabres, uns dos-cents cinquanta metres de forta pujada i uns 10/15 minuts de durada, segons els nostres pulmons. Val la pena l’esforç per gaudir de l’esplèndida vista de 360 graus a 273 metres d’altitud per veure tot el Vallès, tant l’Occidental com l’Oriental i de l’entrada de Barcelona.

El mirador del Vallès,

Des del Pla del Turó, el roc del Cim,  a uns 200 metres, a l’esquerra de la tanca metàl.lica, seguin el camí del bosc s’arriba al mirador del Vallès, des d’on veurem, el turó de Roquetes 304 mts, el turó de Segarra 328 mts, el Tibidabo 512 mts, el turó de Valldaura 437 mts, el turó dels quatre Pins 179 mts, la Serra de na Joana 171 mts i el Puig de Guàrdia 199 mts.

Categories
Viatges i itineraris

El Turó de Montcada I

Consorci del Parc Natural de la Serra de Collserola

El Turó 1960

Història:

L’alçada del Turó, segons dades topogràfiques de l’any 1914, era de 296,8 metres. A inicis de 1917 l’empresa Asland, que extreu matèria primera del turó, rebaixa l’altitud dels quasi 300 metres als 273 actuals, així com la desaparició de diverses coves, un poblat ibèric, l’ermita santuari de la Mare de Déu i les ruïnes del famós castell de la família dels Montcada, on es troba la primera documentació de l’any 1023. L’explotació de la pedrera va finalitzar l’any 2003, i l’empresa Lafarge, actual propietària de la fàbrica, va signar un conveni amb el Fons Mundial per a la Natura, per efectuar la restauració de la pedrera, recuperant-la l’ecològica i paisatgísticament,  ampliant l’ús públic del Parc.

el Turó des de Collcerola 2021
el Turó des de la Marina 2020

Testimoni de la història:  Des de fa més de 30 anys el Museu Municipal de Montcada assumeix les funcions de protegir, donar a conèixer la història, el patrimoni cultural, i l’herència de les restes dels poblats ibèrics de la Serralada de Marina – del Turó d’en Bosca, de les Maleses, de les Saleses, del Puig Castellar, i el Dolmen natural de la cova  d’en Genis, el Rec Comtal , de La Mina, de les famoses Aigües de Montcada  – la Casa de les Aigües, les masies medievals – Torre dels Frares, les torres modernistes – amb Can Filaina i la torre Valentí, les esglésies – Sant Pere de Reixac, les ermites – de Sant Climent i de Sant Onofre, i monestirs – Sant Jeroni de la Murtra, així com dels seus Parcs Naturals amb les seves famoses rutes de senderisme, com la popular GR92, dins del seu complicat i extens municipi.

1915

Situació: Muntanya situada al tram central de la Serralada Litoral. A l’extrem nord-est del Parc de Collserola, envoltada pels rius Besòs i Ripoll. A llevant Montcada i Reixac, la Font Pudenda a tramuntana, Terra nostra a ponent, i Can Sant Joan i Can Cuiàs a migjorn.

Casa i Castell dels Montcada
última imatge del Castell dels Montcada
2010

Municipi: la vila de Montcada i Reixac està fragmentada per petits municipis o poblacions, trens, rius i carreteres. Situada a la comarca del Vallès Occidental, i formada pels següents nuclis o petites poblacions, avui barris: Montcada i Reixac, Santa Elvira – Can Cuiàs, Bifurcació – Can Sant Joan, Montcada Nova – Carrerada, Font Pudenta, La Valentine – La Ribera, Mas Duran, Mas Rampinyo, Can Pomada, Pla d’en Coll, i Terra Nostra – Santa Maria.

1940

Important nus ferroviari – cinc línies  R2-R3-R4-R7-R12,  amb cinc estacions de tren actives: Montcada Bifurcació, Montcada i Reixac-Manresa, Montcada i Reixac-Santa Maria-Terra Nostra, Montcada i Reixac-Ripollet, i Montcada i Reixac-Centre.

Estació Terra Nostra 1970
2021

L’estació/baixador inactiva de Montcada i Reixac-Sant Joan/Asland.

A Can Cuiàs, hi arriba la línia 11 del metro de Barcelona.

Red viaria: C-33, C-17, C-58, Ctra. N-1, N-150

Rius:  Besòs, el Ripoll i la riera de Sant Cugat.

.

Les Mines:  entre 1840 i 1926, Catalunya va ser perforada com un formatge ”gruyère”, fruit d’aquesta activitat van aparèixer les mines de Fígols, Saldes i Cers de carbó; Súria i Balsareny de potassa, Bellmunt del Priorat i Martorell de plom; Malgrat de Mar de coure; Celrà de ferro.

1980

A Montcada hi ha constància des de l’any 1842, d’inversions en quatre mines que varen provar sort, igual que al Turó del Pollo, Torre dels Frares, Can Donadeu a la Serralada de Marina, amb extraccions de ferro, plom i coure.

1990

A banda de la “febre d’or”, de la mineria, per l’explotació de minerals de finals del segle XIX, es va desenvolupar una forta demanda de les mines d’aigua.

No podem oblidar La Casa i el llinatge dels Montcada –  Reina Elisendaquarta i última esposa del rei Jaume II. La casa de Montcada va ser una de les famílies més importants i poderoses de l’edat mitjana.

gravat del Castell dels Montcada 1890

Terra Nostra – Santa Maria de Montcada

El barri deu la seva fundació abans de la Guerra Civil, amb el nom de Terra Nostra, que després de la guerra, les autoritats franquistes varen canviar a Santa Maria de Montcada  (????)….

1936

La seva creació recau en la promoció dels “Almacenes Alemanes”, més tard “Almacenes Capitol, a través de cartilles i uns cupons. Cada cupó de compra per un valor de 5 pessetes equivalia a comprar un pam cuadrat de terreny d’aquesta futura urbanització.

Tot i que es va tarda mot de temps a complir lo que varen prometre en el seu pla d’infraestructures – d’aigua, llum, clagaveram, etc….

Finalment, després de molts anys, ha sigut el barri residencial més maco, tranquil i agradable de Montcada i Reixac.

El barri prengué el nom de l’antiga capella del castell de Montcada dedicada a Santa Maria, com hem mencionat, después de la guerra civil.

1951
avui / 2021

Des de fa més de vuitanta anys se celebra la festa de “el Fanalet”, a l’estació de Terra Nostra-Montcada i Reixac-Santa Maria. Aquesta tradició es remunta quan al temps encara no existia l’actual estació. En aquella època els viatgers que volien baixar havien de demanar al maquinista que reduís la marxa per saltar del vagó, i quan era de nit els familiars els esperaven amb un fanalet. Als anys quaranta es va fer l’abaixador i els veïns van decidir recordar aquesta pràctica una nit de setembre, coincidint amb la festa major de la població.

2021
1941
Excavacions – Asland

Categories
Llibres

El món de 1914

Edicions: Ela geminada

Comentari:

Són alguns dels més importants articles i textos recuperats, que es van publicar setmanes posteriors a la declaració de la I G.M., on la reinterpretació del seu caràcter pacifista no resulta tan eloqüent i senzilla.

Deixa entreveure certa consciència d’orgull germànic…

Descriu sensacions i sentiments (sobretot en “Viatge de retorn a Àustria”)  indubtablement germànics, carregats d’un espantós fervor prussià-patriòtic, on ens parla de la raça, de la importància de la llengua alemanya, de l’obedient i esforçat soldat imperial-prussià i de la unitat suprema de la nació alemanya. Tot això motivat, probablement, per l’excitació i el nerviosisme dels esdeveniments del moment. Aquí no hi ha res de la imatge pacifista i antibel.licista que coneixem a la seva extensa i posterior obra.

Comentaris d’Antoni Martí Monterde en el pròleg:

 Zwei… ZweigMemòries i oblits d’un europeu, on fa referència a notes i articles publicats del propi Zweig en el moment en què va esclatar la IGM:

“Les victòries alemanyes són magnífiques”- “S’anuncia una batalla gegantina al llarg de tota la frontera galitsiana”“Com envejo l’exaltació de Berlín”.  

També fa menció, d’una carta al seu amic Anton Kippenberg, datada el 18 d’octubre de 1914: “…el meu plaer més gran seria ser oficial d’aquest exèrcit i poder vèncer a França…”.

D’aquestes notes i escrits, sobretot en “Unes paraules sobre Alemanya”, s’assemblen moltíssim a allò que critica tant en les seves memòries com a febre bel.licista.

La gran ambigüitat que apareix en “El món insomne” o en “Als amics de l’estranger”, i en els escrits de dies i d’horitzons incendiaris en “La curació de Galítsia” i en “Dels dies de l’ofensiva alemanya a Galítsia”.

Per acabar conclou, que per entendre a S.Z., s’ha de llegir doblement a Zweig, tot Zweig, …. amb totes les seves contradiccions, les seves paradoxes i ambigüitats, perquè són les nostres, les de tots els europeus. Els seus llibres no remeten simplement a una Europa desapareguda, sinó a una Europa en autodestrucció constant….

Crítica del Confidencial:

“La mentira, retrato de una omisión histórica – El europeo universal y pacifista sufrió de un hoy nunca citado ardor que trató de esconder el resto de su vida. ¿Vergüenza u omisión de un esteta?”

Categories
Cinema i sèries

La cançó dels noms oblidats

Director:  François Girard

A inicis de la II GM, un prodigi de nen jueu de Varsòvia, és refugiat a una llar de Londres on es converteix en l’amic i germà adoptiu de la família d’acollida, que en tot moment serà recolzat i educat per seguir sent un virtuós del violí.

Després de trenta-cinc anys, sense notícies un de l’altre, el retrobament entre germans, ens donarà a conèixer el perquè de la situació… dels sentiments profunds, les ferides sofertes, la incomunicació, el pes de la religió, la solitud, el misticisme, les diferències culturals, l’enyorança i les angoixes acumulades sota les ferides que continuen obertes en memòria de les víctimes de l’Holocaust. Del per què un pot arrossegar un condemna de per vida per haver sobreviscut a tan brutal tragèdia, acabant per sempre marcant la vida dels dos germans adoptius.

Els dos personatges, Dovidl, el polonès i Martin, el britànic, estan interpretats per tres actors en les diferents etapes de la vida: infantesa, adolescència i maduresa. A l’última etapa són interpretats per Clive Owen i Tim Roth.

El títol de la pel.lícula és en record de les víctimes del camp d’extermini de Treblinka. Es reciten com si fos una oració en forma de cant, tots els noms de les persones que varen ser assassinades en aquell infern.

Els fets no se succeeixen de forma cronològica, és a dir no és un temps lineal, sinó que combina passat i present.

Es pot veure a Netflix i a Fimaffinity.

Categories
Cinema i sèries

L’excavació

Director: Simon Stone

Basada en la història real d’una troballa arqueològica, en la que s’entrellacen una subtrama romàntica, que juga amb els sentiments i les emocions de cada un dels seus protagonistes. La relació, que neix de l’amistat i o de la necessitat de connectar vides marcades per situacions dispars, on el director marca molt bé com mesura la relació entre els dos principals protagonistes. L’Edith i en Basil (Carey Mulligan I Ralph Fiennes), alhora barreja intel.ligentment la resta de personatges, en situacions i vivències que no tenen cap correlació amb el tema principal de la pel.lícula. Juga amb les vides quotidianes i les emocions, exposant relacions i situacions desiguals i ens situa en els inicis de la II Guerra Mundial.

Es tracta d’una pel.lícula acceptable on aprofundeix amb gran subtilesa en la interpretació de tots els seus protagonistes, on cada un dels personatges han de “desenterrar o enterrar” quelcom d’ells mateixos.

Gran fotografia i vestuari.

Es pot veure a Netflix.

Categories
Llibres

Sempre han parlat per nosaltres

De Najat El Hachmi

Feminisme i identitat. Un manifest valent i necessari

Es la història i el rerefons profund de la religió, de l’origen i motius de portar el vel per part de les dones islàmiques, però sense oblidar que fa no tants anys a la nostra societat, a la nostra cultura, les dones havien de dur, obligatòriament, la mantellina en tots els actes religiosos.

En  tots els seus llibres explica històries de supervivència, l’adaptació al nou món, els desajustos constants que provoquen les contradiccions entre la fe i la llibertat. Són cent trenta pàgines que és devoren en un no res. No és una novel.la, és un cop de puny en tota la cara a l’actual societat patriarcal i masclista.

S’instrumentalitza en col.lectius feministes el “glamour” del vel, sent els únics beneficiaris els mascles.

S’han d’acabar en totes aquestes estupideses, que a més provoquen irritacions als ofesos radicals prohoms religiosos (de totes les religions), que reclamen i que a més fan bandera, de tenir una dona amb vel en un parlament, donen mostra de llibertat i democràcia, quan el que fan és  sotmetre a la dona en una grollera i falsa escenografia de submissió.

El relat de Najat, crec que ens mostra l’experiència viscuda en primera persona de la seva història, i que si més no ha de donar a les joves adolescents una nova visió a partir d’ara: “el que ningú, mai més, parli per elles”.

Ens parla de l’Islam, dins de les noves xarxes socials, del supremacisme radical islàmic, que es considera millor que altre. Ser musulmà és sempre ser millor en qualsevol lloc.

Del problema d’identitat dels immigrants musulmans, entre tradició i cultura o entre democràcia i igualtat, es tria tradició i cultura (la musulmana). Les dones estan doblament discriminades, xenofòbia musulmana, i pel fet de ser dona. No té llibertat, tampoc sexual, ni poder econòmic, ni social, ni de possessió, ni d’elecció de vestimenta.

El llibre és una reflexió de la idea social i un manifest personal. Enfoca molt bé el tema musulmà i la discriminació de la dona. Reduir la llibertat és un problema polític molt greu. El purisme i l’esnobisme d’esquerres, està del tot equivocat, el fet de voler portar a l’escola l’islam, també. L’escola pública ha de ser laica. El primer pas és que la religió s’ha de fer fora de l’escola, ha de desaparèixer de l’ensenyança obligatòria. No s’ha de permetre cap símbol religiós, dins de l’escola.

Enfrontar.se a la teva pròpia cultura, a la teva comunitat és molt difícil, en certa ocasió a Viladrau, en venir l’imam de Vic, varen obligar totes les dones marroquines a posar.se el vel, que és símbol de total submissió, i va dir: “ Mentre ells passegen el gos, nosaltres tenim fills. No hem de fer absolutament res. D’aquí a uns anys tindrem moltíssims més fills que ells, i la batalla la guanyarem nosaltres – l’Islam”. La força radicalitzada de l’Imam és brutal.

Les dretes i el masclisme està pujant de forma perillosa, i en part és gràcies a la immigració i la cultura musulmana i sud-americana.

L’autora manifesta: si em poso amb els homes he de semblar més racista que feminista, perquè he de mantenir la meva virginitat i formes, mentre que el meu germà no ha de fer.ho!. El feminisme és una lluita, és un problema de poder, una lluita d’igualtat. No hi ha discriminació més bèstia que la de gènere. Les normes no estan gens clares. Escoles que segreguen per sexe, la instauració i obligació del vel…etc.

La llibertat no es tria, el problema de gènere està molt arrelat dins de la societat occidental – la violència de gènera – No pot ser que les dones cobrin el 20% menys que els homes. Això passa per sobre de qualsevol construcció cultural. Qualsevol capitalisme té contradiccions fonamentals entre capital i treball. Opressió home/dona està entroncada en tota societat i continua sent una assignatura pendent. L’estat ha de ser molt clar en aquests temes, i s’ha de legislar des del principi, igual que les influències dels mitjans de comunicació, és l’abús de poder que va en totes direccions; les lleis han de ser molt clares, començant per les organitzacions sindicals.

Cultura, ideologia, identitat, perjudicis culturals, tradicions, concepció home-dona, masclisme original estructural…. És un efecte sols cultural?, o també econòmic?…. No forma part del mitjà de producció del sistema.

A l’Islam o a l’Àfrica negra, l’explotació d’esclaves sexuals és en l’àmbit particular, en l’àmbit familiar, no en l’àmbit públic – harems.

A Europa hi ha molta hipocresia,…. com que som més rics, som més demòcrates. A l’Islam el vel és explotació….. però i aquí ??… les sabates de taló què?.., i els llavis pintats?.

Existeixen infinitat de contradiccions culturals i de diferències de classe, els temes del socialisme, del feminisme, l’ecologia, etc… La protecció de les dones musulmanes…. Estan protegides de veritat ?, o estan protegides perquè són propietat ?.

No pot ser que qualsevol dret estigui controlat per un estat. Fins on s’han de respectar els costums culturals, religioses ancestrals ?… no poden existir indecisions polítiques.

Va existir l’islamisme progressista, però el finançament del terrorisme islàmic ha estat la causa de la reculada, juntament amb la hipocresia occidental, que ha fet possible aquest islamisme occidental. Molts musulmans al seu país, no anaven a la mesquita, i ara aquí són autèntics fidels islamistes.

Un molt valent manifest feminista.

Categories
Llibres

Petita crònica

L’any 1929, en ple ascens del nazisme es van publicar quatre narracions (- La col.lecció invisible, de 1925.  – Un episodi del llac de Ginebra, de 1919. – Leporella, de 1929. – El llibreter Mendel, de 1929.), breus que varen gaudir d’un èxit extraordinari. Amb evidents traces autobiogràfiques,que retraten el gran declivi d’un món caduc, que la Gran Guerra va fer desaparèixer. Són una autèntica crònica literària d’una Europa entre guerres.

És una Petita crònica d’una Alemanya derrotada, que amb el Tractat de Versalles, va donar peu a la finalització del Segon Reich, i donar el tret de sortida al catastròfic i terrorífic Tercer Reich, a causa de les importants concessions territorials i als pagaments de les fortes indemnitzacions econòmiques que el poble alemany va haver de suportar com a penyora i despesa de la Gran Guerra. Tractat que va ser totalment vilipendiat, als anys trenta per ja saben qui….

En “Un episodi del llac de Ginebra”, Zweig escriu: “¿Per què no m’han de deixar anar amb la meva dona, si els ho demano per l’amor de Crist?…. ¿Per què en van treure de casa, doncs? Deien que havia de defensar Rússia i el tsar. Però Rússia queda molt lluny i el tsar….”.

El crític i escriptor Xavier Serrahima ens diu: “Stefan Zweig ens reflecteix amb gran força tant l’absurditat de la guerra com el caràcter d’aquells que, per defensar el seu país, són enviats a l’altra banda del planeta, i abandonats a la seva sort, com una desferra inútil, quan ja no són necessaris”

Com ens diu l’escriptor, Antoni Martí Monterde, gran coneixedor i estudiós de Zweig, que “En el període d’entre guerres, és un declarat neutral i pacifista, que per encàrrec del ministre d’Afers Exteriors d’Àustria, dóna un seguit de conferències a Zuric, Berna, Basilea i Lucerna, per a mostrar al país neutral per antonomàsia que Àustria no participava de l’esperit  bel.licós d’Alemanya. És en aquest moment, a les acaballes de la Gran Guerra, quan Zweig comença a escriure les novel.les que anirà arredonint amb aquesta imatge de gran escriptor pacifista. Obres com Jeremies, El món de 1914, i Petita crònica”.

On continua dient: “El recull d’aquests quatre relats, són una mena d’autobiografia  profunda, en què s’estableix una relació negativa respecte al positiu que representen les seves grans memòries: El món d’ahir Memòries d’un europeu, redactades als anys quaranta i publicades pòstumament.”

“No va poder defugir de la Primera Guerra Mundial, al final tampoc no va poder eludir la Segona, ni els efectes del nazisme sobre la seva condició jueva, ja que el seu aristocratisme intel.lectual alemany no li estalviaria de veure cremar els seus llibres ni d’haver.se d’exiliar a Brasil, on es va acabar suïcidant”.

Aquests breus escrits ens confirmen la fama de pacifista i europeista de Zweig, que va representar, com pocs, la idea d’una Europa culturalment unida, així com va ser un fort activista social sent un dels primers escriptors que protestaren contra la intervenció d’Alemanya en la Primera Guerra Mundial, escrivint sobre la crua realitat europea de tots aquells anys, fins a definir-se posteriorment com “no ari”.

L’antic món deixa pas a una nova realitat en la qual el llibreter de llibres vells és considerat com un “paràsit incòmode i inútil”.

“¿Per què vivim, si el vent esborra fins a l’última petjada que van deixant els nostres peus?” Pàg.111.

“..si els homes escriuen llibres, només és per poder unir-se als altres éssers humans més enllà del propi alè i, d’aquesta manera, defensar-se davant l’impecable antagonista de la vida: la caducitat i l’oblit” Pàg. 130.

Ens narra una sèrie de fets comuns, normals, corrents, però uns fets del tot importants, de i per a persones normals, discretes, de personatges inadvertits, perdedors….

Descriu uns relats que s’han de preservar i transmetre d’una generació a l’altre, que no han de caure en l’oblit.  Avui ho anomenen  “el rescat de la memòria històrica”. Preservar, protegir els esdeveniments pòstums. La història dels nostres predecessors, dels nostres orígens més pròxims i obtenir la immortalitat d’uns fets que nosaltres no hem viscut, però que si hem de transmetre…. amb totes les seves conseqüències.

Tal com va deixar escrit Josep Pla, referent al rescat de la memòria històrica, en el llibre “Fer.la petar”, en el capítol “per què sóc conservador”:

“L’element vital de la cultura és la memòria, sobretot la memòria històrica. L’home en estat natural no té memòria: és una criatura que viu davant de la naturalesa en una posició passiva.

La memòria és dolorosa, trista, amarga. El passat, els morts, els nostres morts, l’experiència transmesa, el testimoniatge d’altres vides, la palpitació d’altres vides, els seus afanys, glòries i misèries…. Mantenir el testimoni d’aquestes coses és cultura.

Per això es treballa tan frenèticament, per fer a cada moment taula rasa del passat.”

El seu suïcidi va representar la perduda d’un intel.lectual, extraordinàriament popular, que tenia clar que va deixar d’existir, en el moment en què va experimentar que el món, que l’envoltava estava perdut, i que no hi havia retorn possible al món anterior.

La seva vida va ser, en si mateixa, la pròpia història d’Europa.