Situat a la part alta del turó de la serra de les Roquetes, construït l’any 1905, formava part d’un projecte de ciutat jardí, dirigit a les classes mitjanes (projecte de 26 de març de 1904). Per problemes econòmics i per la difícil accessibilitat de la zona, sols es va dur a terme la carretera alta de les Roquetes i el Castell, que va quedar inacabat. Malgrat el seu aspecte medieval, el projecte inicial era la construcció d’un hotel, que seria el centre de la futura urbanització. Finalment, el pla urbanístic no va continuar endavant i s’acaba abandonant.
És un edifici aïllat, de pedra i maons amb obertures emmarcades d’obra vista, format per un cos principal de planta quadrada i un cos afegit en forma de torre. Edificació de planta baixa i tres pisos d’alçada. Al costat oest hi ha un pis més. Les obertures de mig punt i la coronació a base de merlets imitaven una fortificació d’un castell d’època medieval.
El Castell fou propietat del marquès de Vallbona, havia de ser lloc de descans, d’esbarjo i repòs familiar, però les obres mai es varen finalitzar. Va ser lloc de trobada d’excursionistes i de famílies que hi feien aplecs i trobades.
Amb l’esclat de la Guerra Civil, va ser ocupat pels soldats republicans i a la rodalia hi varen instal·lar un bateria antiaeri. El 1939 va ser ocupat per les tropes rebels, i als voltants es va utilitzar com a camp de presoners republicans.
A causa del seu abandonament, va començar un llarg període de degradació i enrunament, que gràcies a la lluita veïnal es va aconseguir salvar-lo. Als anys 70 va ser punt de trobada de grups clandestins veïnals i polítics. Als anys 80 es van celebrar acampades i denúncies de protesta per l’estat d’abandonament de tot el conjunt de la muntanya, reivindicant tota la zona com a pulmó verd.
La Torre del Baró és la icona del districte de Nou Barris i de Ciutat Meridiana – Can Cuiàs. Visible des de molts punts de la ciutat i és un excel·lent mirador que ofereix unes vistes impressionants dels barris menys coneguts de Barcelona.
Molt abans de l’actual Torre del Baró, va existir un primer Castell del Baró de Pinós, situat molt a prop de l’actual estació de rodalies, destruït durant la Guerra de Successió de 1714. L’any 1797 és construir una segona torre a prop de l’anterior, que es va enderrocar l’any 1967, per les obres de perllongament de la Meridiana.
Torre del Baró del Pinós – foto: noubarris.net
L’any 1989 es va rehabilitar el Castell i a uns cinc-cents metres és construir un mirador amb unes vistes del barcelonès extraordinàries.
L’any 2014 es va tornar a remodelar per efectuar-hi visites, acull un punt d’informació, de divulgació històrica i d’educació ambiental del Parc de Collserola. Es tracta, doncs, d’un lloc ideal per gaudir de l’entorn i de la natura, sense allunyar-se de la ciutat.
És un edifici inacabat protegit està catalogat com a bé del patrimoni històric artístic, situat a la carretera Alta de les Roquetes de Nou Barris.
Fotos: noubarris.net
Documentació: panell i fullet informatiu que ofereix l’oficina d’informació.
No tapieu Can Bruixa /Casa-xalet:
Molt a prop de la Casa de les Aigües de Trinitat Nova, al carrer d’Aiguablava, 133 trobem aquest xalet/mostra en estat ruïnós. Avui tapiat. Era el model de casa del projecte de l’any 1915 per construir una ciutat jardí per a la classe treballadora, que mai es va dur a terme. Actualment, queda com a record per salvaguardar la memòria històrica d’un somni d’una època, que avui en dia les administracions, tenen del tot oblidat. L’espai és conegut popularment com “La Casa de la Bruixa”.
Foto: noubarris.net
La història de Torre Baró s’inicia amb l’augment constant de població que va arribar durant les dècades dels anys 50 – 60 del passat segle, amb la gran onada d’immigració obrera. Va començar la construcció de cases modestes en els vessants del turó de Roquetes, amb forts desnivells, sense cap mena de xarxes de comunicacions ni d’equipaments urbans. De fet, els nouvinguts es varen construir els seus propis habitatges. Avui, el barri encara ens presenta, les actuals construccions situades en forts pendents, carrers estrets i sinuosos, que s’adapten al terreny, amb cases barates, molt humils autoconstruïdes que sobreviuen al pas del temps i allunyades d’unes mínimes condicions de salubritat.
De les idees de prosperitat i de benestar de crear una ciutat jardí a principis del 1900, amb l’arribada d’una forta immigració, de meitats de segle XX, amb les consegüents desigualtats de l’època, s’ha passat en ple segle XXI, en plena crisi del totxo a un barri amb records de desnonaments, manca de recursos, pobresa energètica, aïllament geogràfic i social, que ha submergit als seus habitants a una lluita constant contra una pobresa crònica. El barri estigmatitzat triplica l’índex de suïcidis d’altres zones i poblacions.
Viure 4 anys en un búnquer a la platja durant la postguerra
A la localitat de Sant Salvador (el Vendrell) a tocar de l’antic Sanatori Marítim de Sant Joan de Déu, avui convertit en Hotel, hi ha un petit espai natural – en recuperació – un hàbitat de moltes espècies d’ocells i d’aiguamolls, tocant a mar que formant un ecosistema, conegut com la platja de les Madrigueres.
En aquest espai de gran valor ecològic, s’hi suma la història d’un búnquer construït l’any 1937 pels republicans durant la Guerra Civil, com a defensa dels possibles atacs marítims de les tropes franquistes. Aquest niu de metralladores és testimoni de la memòria històrica i d’una família que hi va viure durant quatre anys de postguerra, arribats de Jaén.
Aquesta petita fortificació no va entrar mai en combat. Amb la victòria de les tropes rebels es va conservar durant tota de la II G.M. per si es produís un desembarcament aliat.
Un cop acabada la Guerra Civil, després, la Segona Guerra Mundial, bona part de les fortificacions construïdes per la República a partir de 1937, com a defensa de les costes, van quedar abandonades i ocupades per refugiats que fugien d’altres regions d’Espanya de la repressió franquista.
La Trinitat Casas Perín hi va viure, amb els seus pares i germans, i ens explica:
“La diada del Carme, el 16 de juliol de 1949, arribàrem al búnquer de les Madrigueres, la família de Eduardo Casas, la seva dona i quatre fills, fugin del poble de Marmolejo província de Jaén, desterrat per les seves idees republicanes com a perdedor d’una guerra, després de lluitar en el bàndol republicà, patir forts maltractaments, un consell de guerra i quatre anys de presó. S’instal·laren a raser del niu de metralladores, construït pels republicans el 1937, abandonat, des del 1945, i ensorrat en una platja de Catalunya a la recerca d’una millor vida.
Aquí hi vàrem viure els meus pares, l’Eduardo Casas Pastor i la Maria Perín Moreno, i els cinc germans (l’Olga, La Manuela, la Trinidad, l’Eduardo i el José Matías) durant els anys durs de postguerra. A finals de l’any 1950 hi va néixer el cinquè fill: José Matías”.
S’hi varen estar quatre anys, del 1949 al 1953. “Encara quedaven moltes batalles per lluitar i guanyar en aquesta “nova vida”.
José, Manolita i Trinidad Casas, al costat del búnquer on van viure del 1949 al 1953. Foto de Judith Casaprima Sagués 09-03-2022 3CAT
El Gernika i els poemes
Les tres espitlleres situades cara mar i als costats amb la porta posterior d’entrada estan tapiades. Aquesta antiga defensa militar va ser un espai de mort, per després esdevenir un lloc de vida. S’ha recuperat com a element de memòria històrica on, des de fa anys, s’hi va representar i pintar part del mural del Gernika de Picasso – símbol de denúncia de les atrocitats d’aquella guerra.
El Guernica ha suscitat nombroses i polèmiques interpretacions, una circumstància a la qual contribueix sense cap dubte la voluntària eliminació de la tela de qualsevol tonalitat aliena a la grisalla…
Des del desembre de 2021 aquest espai de natura, platja, oci i turisme, en algunes de les parets s’han reproduït part dels poemes escrits d’una de les germane. La Trinidad Casas Perin és l’autora del poemari – Escaleras al Mar – on posa fonaments a la memòria i evoca la infantesa viscuda amb la seva família en el búnquer de la platja de les Madrigueres, que: “malgrat totes les dificultats i les penúries, aquesta va ser per a nosaltres un espai de vida”.
“El ‘Gernika’ és un al·legat contra la barbàrie i el terror de la guerra, i si nosaltres vam venir aquí va ser a conseqüència d’aquesta. La guerra no s’acaba quan s’atura el foc, les seves conseqüències van molt més enllà, com estem veient ara a Ucraïna.”
La mare va traspassar el 1999, el pare el 2002. La germana gran, l’Olga, va morir el 2017, dos dels germans, la Manolita i el José sempre han viscut al Vendrell, la Trinidad a Barcelona i l’altre germà, l’Eduardo viu a Sevilla. La història de la família Casas- Perín queda definida en un dels plafons informatius.
Fotografies: Diari de Tarragona
Documentació: Panells situats enfront de l’antic niu de metralladores – 3CAT (4 anys en un bunker a la platja).
Les Planes és una estació de ferrocarril de la xarxa de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya de la línia que uneix Barcelona amb el Vallès, situada al barri de les Planes del districte de Sarrià – Sant Gervasi de Barcelona. Va ser inaugurada el 28 de novembre de 1916.
L’enginyer industrial Carles Emili Montañes (1) promotor de l’electrificació de la indústria catalana, projectar la línia de Sarrià fins a les Planes, i va convèncer l’industrial americà Frederick Stark Pearson perquè invertís en el projecte. Les obres es van iniciar el 1912 amb la construcció del túnel sota Vallvidrera, travessant la serralada de Collserola.
(1) Carles Emili Montañes, fou fundador de la Barcelona Traction, Light and Power i dels Ferrocarrils de Catalunya (1912), president de Ferrocarrils de Sarrià a Barcelona (1911), Governador Civil (1919) i diputat al Congrés dels Diputats (916-1923).
L’Estació:
Estació d’estil modernista tardà/català amb elements noucentistes va entrar en servei des de Sarrià fins al Vallès, travessant la serra de Collserola. És promoguda pel desenvolupament expansiu de ciutat jardí de famílies mitjanes de Barcelona tant per a viure-hi com per al lleure dominical i d’estiueig. En aquell moment les Planes no respon a cap nucli urbà de població, en espera que n’esdevingui un. Amb aquesta premissa es construeix aquest model l’estació per donar una mostra del tipus d’arquitectura que es pretenia construir, amb l’objectiu que representi i s’integri discretament entre la resta de construccions de la ciutat jardí, que s’espera que es vagin creant a tot el seu entorn. Afortunadament, aquestes urbanitzacions no es varen dur a terme, tan massivament com es pretenia i gràcies a això avui, podem gaudir d’un fantàstic parc de Collserola, accedint, precisament, des d’aquesta estació o des de la del Baixador de Vallvidrera.
L’edifici del viatger original és rectangular i consta de planta baixa, primera i golfes. Està rematat per una coberta de teula a quatre aigües amb generoses tribunes volades de fusta, la teulada que sobresurt respecte de la façana en un ràfec destacat en suspès per diversos permòdols que sostenen, damunt el seu pla horitzontal el cap de les bigues, escapçada en una de les cantonades per una esvelta torre mirador amb un coronament cònic molt angulat, que fa de reclam. Destaca també les obertures en arc de mig punt.
petita central sots-elèctrica
L’estació està concebuda a l’estil de les torres d’estiueig que estaven construint durant aquells anys a Vallvidrera. L’edifici és un dels més singulars arquitectònicament de tots els ferrocarrils de Catalunya.
A la planta baixa hi havia la sala d’espera i les dependències de venda de bitllets. El primer pis i les golfes estaven destinats a l’habitatge del cap d’estació, avui dia acullen una oficina del Parc Natural de Collserola. El vestíbul està decorat amb un fris de ceràmica blanca amb motius vegetals de color verd i blau.
Completen les instal·lacions de l’estació una sots-central elèctrica ubicada a la sortida de l’estació.
Ben aviat l’estació va ser envoltada de serveis de lleure per la població amb restaurants i dels populars “merenderos”. També s’hi van construir, primer, algunes torres modernistes i més endavant altres cases més senzilles d’autoconstrucció.
L’antic bar-restaurant l’Elèctric:
L’edifici més proper a l’estació és el bar restaurant l’Elèctric. Encara no hi havia ni tren quan, l’any 1912, el rei Alfons XIII va venir a Barcelona, entre altres coses, va inaugurar el restaurant que s’havia edificat, a tocar de la futura estació. Era un edifici singular per la seva època perquè la calefacció i la cuina funcionaven exclusivament amb l’electricitat, d’aquí el seu nom.
Amb la inauguració, l’any 1917, del tram les Planes – Sant Cugat, l’Elèctric es va tornar a inaugurar. La propietària de l’edifici era l’empresa Barcelona Traction, Light and Power Company (1911-1952) – (més coneguda com “La Canadenca”). En fer fallida l’any 1952, l’empresa elèctrica fundada per Joan March, es va quedar l’edifici, la futura FECSA. Als anys 60, va quedar gairebé abandonat.
Entre els anys 1985 i 87, els veïns de la zona van reclamar l’ús públic de l’immoble. Després de la reconstrucció i remodelació de l’edifici l’any 2002 es va inaugurar el Centre Cívic l’Elèctric.
L’autoria de la construcció de l’estació i del restaurant no està clara del tot. Alguns indiquen que va ser projectat pel mateix arquitecte, Fernando Móner, altres es decanten més pel conegut arquitecte Ferran Romeu. També si ens fixem en l’estació superior del funicular de Vallvidrera obra de l’arquitecte Bonaventura Conill i Montobbio, veurem que hi ha força coincidències.
En creuar la passarel·la de vianants per damunt de la carretera, just a l’altra banda del pont davant del bosc d’alzines, baixant una escalinata hi ha un roure centenari amb un tronc i una copa extraordinari.
Just seguin el camí de baixa del roure centenari hi trobem un “merendero”, on poder gaudir d’un bon àpat, fer foc per fer una excel.lent calçotada o la graellada de torn.
Documentació: Faristol/ panell informatiu situats en la mateixa estació i en el centre cívic L’Elèctric – Pobles de Catalunya (estació de tren de les Planes).
Fotografies: Pròpies.
Breu història dels ferrocarrils:
Ferrocarrils de Catalunya (FCC– 1911), fou una companyia privada que uní Barcelona amb el Vallès, en ferrocarril, a través de la Serra de Collserola promoguda per la Barcelona Traction.
El Ferrocarril de Sarrià a Barcelona S.A. (FSB) va ser una empresa que, entre el 1874 i el 1977, va explotar el ferrocarril, conegut popularment com a tren de Sarrià. Aquest ferrocarril unia inicialment el recorregut des de la plaça de Catalunya de Barcelona amb l’antic municipi independent de Sarrià.
Estació de FSB – carrer Pelai 1898 – Foto: Barcelofília
L’any 1912 s’uneixen FSB i FCC, per unir el tram entre les Planes de Vallvidrera i les ciutats de Sant Cugat (1917), Terrassa (1919) i Sabadell (1922). Una llei especial del 7 de juny de 1912 autoritzava el govern espanyol a atorgar una concessió provisional a Ferrocarrils de Catalunya per construir i explotar la línia; el 20 de gener de 1913 el ministeri de foment li atorga la concessió definitiva.
Després de la Guerra Civil, l’any 1941, amb la nacionalització del ferrocarril a Espanya, FCC, FSB i les seves infraestructures no van passar a ser gestionades per RENFE, ja que la línia no era d’amplada ibèrica.
El 1977 FSB i FCC deixen d’operar per problemes econòmics, entren en fallida i les seves línies foren transferides provisionalment a FEVE – Ferrocarrils de Via Estreta. L’any 1979 la línia passa a ser explotada directament per Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya – FGC.
Estació de superfície de P. Catalunya de FSB – inauguració de línia fins a les Planes, 28 de novembre de 1916 – Foto. Irene Codina Sorolla Barcelofília
En el traçat del Tren de Sarrià i de les dues línies suburbanes cap al Vallès Occidental, cal destacar les sis estacions de la línia que acompanyen la xarxa ferroviària amb una arquitectura noucentista conscientment adaptada al suburbi jardí.
Estacions direcció Sant Cugat (1917): les Planes (1916) – la Floresta/Pearson (1925) – Valldoreix (1931). A Sant Cugat hi ha la bifurcació, direcció Terrassa (1919): Les Fonts (1920), direcció Sabadell (1922): Bellaterra 1930 – Sant Quirze del Vallès 1922.
Dia de la inauguració de l’estació – novembre 1916
Documentació: Arxiu Nacional de Catalunya [ANC], Fons 757 / Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.
Curiós edifici del modernisme català del tot desconegut, situat a la serralada de Collserola, a la barriada de Can Rectoret, nucli diferenciat molt a prop de les Planes de Vallvidrera.
Són les restes d’un estrany edifici en forma de castell, amb un cert aire fantasmal. Està completament abandonat i amb perill de ruïna, portes tapiades que fan impossible la seva visita interior, atès el perill existent de despreniments. És el projecte d’un sanatori antituberculós que mai va arribar a entrar en funcionament.
És una joia modernista envoltada de misteri, amb una torre circular imponent, voltes catalanes i rodejat de petits espais, sales o capelles circulars. Construït a començaments del S. XX, l’any 1903, per l’arquitecte Joan Ruibó i Bellver, deixeble de Gaudí d’on es nota la seva influència. Entre les seves obres a destacar hi ha el Paranimf de l’Escola Industrial.
És de remarcar la genialitat de l’arquitecta per fer una obra mestra amb tan pocs recursos per la construcció d’un edifici tan senzill i a l’hora espectacular, projectat per assolir una gran tasca sanitària, situat en mig de la natura.
Tant en la cúpula central com a la resta de torres encara hi ha algunes de les peces dels famosos trencadissos de ceràmica gaudinians que cobreixen els sostres circulars.
Podem observar, amb dificultat, des de fora la planta baixa, un espai circular amb una columna central helicoidal, que sembla pujar o girar en direcció al cel.
Per una de les torres s’accedeix i se’n puja per una escala de caragol a la sala de la gran cúpula, que estava destinada a la bugada. Es tractava de l’espai més ampli, més clar, amb força llum i ventilat, que havia de cobrir la principal funció sanitària i la més important, la desinfecció.
El suposat sanatori o edifici dels “safareigs”, com se’l va anomenar, ha anat canviant diverses vegades de mans, per tal d’intentar rehabilitar-lo. Sols s’ha aconseguit tapiar-lo i construir-hi un mur exterior que l’envolta, per prevenir destrosses que acabin en més mals estructurals.
Edifici amb més d’un segle dempeus i buit, hauria de ser pel barri de Can Rectoret tot un símbol del Parc de Collserola.
El desús i l’ocupació il·legal ha deixat tota l’estructura i el seu entorn en un estat del tot lamentable. Ple de pintades i envoltat de brutícia, resultat de l’incivisme.
Presentació del llibre de Amalia Rosado Orquín, en el Centre Cultural “La Model”de Barcelona
Espai Memorial – 21 de febrer de 2025
El llibre vol posar de manifest i difondre el fenomen de la deportació als camps d’extermini nazi i concretament el cas de les dones que han quedat oblidades i relegades a segon terme.
És imprescindible analitzar la deportació de la dona, des del vessant i la perspectiva de la discriminació de gènera.
L’estreta línia entre la vida i la mort, la violència, la repressió especifica que varen exercir sobre elles va ser molt més crua i inhumana que la soferta pels homes.
De la deportació i l’extermini femení espanyol, no ens han explicat la veritable història i la història que ens han explicat no és la veritable… A més, el tema de les espanyoles ha estat i encara és del tot desconegut, patint primer la repressió franquista i després la nazi.
Des de la ignorància, dubtosos fets van motivar-ne la deportació. Classificades i utilitzades com objectes d’abusos i vexacions sexuals i d’estudi, mai varen ser perdonades ni acceptades com a víctimes d’aquell horror. Pels vencedors de la Guerra Civil Espanyola continuaren sent presses republicanes.
Dones a Birkenau
Coneixem la història d’Anna Frank… però i la història de les nostres dones!!
Tenim l’obligació d’aportar coneixements a qui no en té, deixar-les al lloc que els hi correspon, valorar-ne la resistència i situar-les allà on es mereixen. El perill del totalitarisme d’avui no és res de nou. Les condemnem a la invisibilització. Tenim una perspectiva històrica que continuem ignorant.
Al cap de 80 anys de l’alliberament del camp d’Auschwitz, els darrers supervivents ens repeteixen que la història es torna a repetir. L’amnèsia ressuscita el passat, el desconeixement i la desmemòria neguen els fets de la dictadura franquista 50 anys després de la mort del dictador. El franquisme no acaba de marxa, els responsables de la dictadura han continuat mantenint els seus privilegis en la democràcia. Els actuals líders del franquisme, ens diuen que no es deuen obrir les ferides del passat. Una societat fallida i ignorant d’apostar per la memòria històrica desanimada i absent per la manca d’interès objectiva de la veritat, ens condueix a la ignorància històrica. Apostar per la memòria és apostar per les noves generacions.
Nens al dia de l’alliberació
L’auge de la ultradreta i les guerres d’Ucraïna i de Gaza marquen l’esdeveniment del 80è aniversari de l’alliberament per part de l’Exèrcit Roig, el 27 de gener del 1945 del camp de concentració i d’extermini nazi d’Auschwitz – la gran fàbrica de la mort de l’Holocaust que defineix com “el paradigma de la barbàrie nazi”, és un recordatori dels horrors que la humanitat és capaç de cometre.
El complex de camps d’Auschwitz, que ha esdevingut símbol de la Xoà [catàstrofe en hebreu] i de la industrialització de la mort a gran escala, xoca de ple amb la incongruència i vergonya del líder Netanyahu que no va assistir a l’aniversari de l’alliberament per evitar ser detingut pels crims de guerra i contra la humanitat comesos a Gaza, segons l’ordre d’arrest del Tribunal Penal Internacional. Aquesta commemoració també posa de manifest la polèmica salutació del multimilionari Elon Musk, durant el discurs d’investidura de Donald Trump. La memòria de l’Holocaust ha sigut i continua sent un camp de batalla polític. On la ultradreta continua banalitzant, relativitzant o negant l’Holocaust.
classificació
“Centenares de españolas perecieron en el infierno nazi. En su exilio como republicanas, muchas colaboraron con la Resistencia francesa, aunque apenas se les ha concedido el mérito de protagonistas en la lucha antifascista. Apresadas en la Francia ocupada, desde allí fueron trasladadas a los campos de concentración. Allí no solo experimentaron las mismas vejaciones y torturas que los hombres, sino que sufrieron violencias específicas: experimentación médica, violencia sexual y ataques a su maternidad separándolas de sus hijos. El catálogo de atrocidades que padecieron no tiene fin. Recopilando este calvario colectivo e íntimo, este libro describe la doble victimización sufrida por las españolas en el Holocausto contada por sus protagonistas. Tras su liberación con el fin de la Segunda Guerra Mundial, no pudieron regresar a España, y sus relatos se situaron en la sombra de las narrativas masculinas y del olvido impuesto en nuestro país durante la dictadura.“
Amalia Rosado Orquín, autora del llibre, periodista i doctora en “Estudios Interdisciplinares de Género por la Universitat Jaume I.” – Organitza: Amical de Mauthausen.
“Arbeit macht frei” [el treball et fa lliure]
Som la memòria que tenim i la responsabilitat que assumim. Sense memòria no existim, sense responsabilitat, potser ni mereixem existir.
“José Saramago”
Algunes de les principals empreses que van contribuir amb el tercer Reich, relacionades amb els camps de concentració:
Kodak, Bayer, Coca-Cola, Nestlé, IBM, BMW, Adidas, Volkswagen, Ford, entre moltes altres; van finançar i donar suport al règim nazi abans i durant la Segona Guerra Mundial amb la complicitat dels països aliats. Siemens i Hugo Boss van esclavitzar a milers de dones.
Conversa / debat entorn la sobirania i dels drets en l’era digital, del negoci de les “fake news” i reptes: Qualitat democràtica – l’art del bon govern popular. Fòrum amb la participació de Simona Levi (Torí, 1966) activista i fundadora d’Xnet. Es la veu referencial de l’activisme i els moviments socials en l’àmbit de la llibertat d’expressió́, els drets digitals i el programari lliure. Dirigeix el curs de postgrau universitari en Tecnopolítica i Drets a l’Era Digital a la UB. A l’hora de parlar de sobirania, de drets, d’infoxicació́ i de xarxes socials, la trobada amb Raül Romeva (Madrid, 1971) ha resultat ser especialment estimulant. Romeva, president de la Fundació́ Irla és economista, doble doctor – en Relacions Internacionals i en Ciències de l’Educació́ i l’Esport – va ser conseller d’Afers Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència de la Generalitat de Catalunya per ERC entre 2016 i 2017, càrrec del qual va ser destituït en aplicació́ de l’article 155. Empresonat entre 2017 i 2021 per la seva participació́ en el govern organitzador del referèndum de l’1 d’Octubre. Entre els seus àmbits d’interès hi ha la construcció́ de la pau, la resolució́ de conflictes i el republicanisme.
El debat ha estat moderat pel periodista Roger Palà, amb la col·laboració de la revista Eines i la Fundació Irla que tingué lloc a l’Espai Línia.
El moviment fort i transversal de la societat actual entra en un nou marc ideològic. Tant les persones que vivim en un mateix edifici- els veïns – i les que vivim a milers de Kms, que no parlem el mateix idioma i que, per descomptat, mai, coneixerem, entra en conflicte en quant la narrativa tecnològica del moment interessa molt al poder perquè facilita la limitació de la llibertat d’expressió.
La tecnologia no té valors, els valors els posa les persones i aquestes decideixen com fer-les servir. Qui té el poder té el control. En la mesura que tens el control de l’algoritme tens el poder, i en democràcia les administracions han de tenir la responsabilitat d’impedir que aquests negocis tecnològics violin els drets consolidats, han de regular, si més no, aquest control.
Simona Levi, una conversa amb Raül Romeva:
Petit extracte-resum de la participació i assistència al fòrum:
Roger Palà: És realment internet una eina revolucionària?
Simona Levi:
“Internet no només és una eina revolucionària, sinó́ que a més ens suggereix altres maneres de pensar la política. Ara bé, les xarxes socials són eines de grans corporacions i són extremadament tòxiques.
Les xarxes socials no són àgores, sinó centres comercials. Són les institucions les que han d’impedir que aquests negocis violen drets consolidats i oferir alternatives eficients útils i sanes per impedir-ho.Fixem-nos bé, que va passar amb el papir a l’Egipte dels faraons; amb el pergamí i més tard amb la impremta al S.XV, van ser molt criticades. Un calvinista va dir que el llibre seria un desastre perquè hi hauria tanta informació que al final acabaríem tots intoxicats”.
“La tecnologia de la impremta ha estat fonamental per a la democratització i per sortir de la ignorància. Una altra cosa és que aquesta mateixa tecnologia va permetre imprimir el “Mein Kampf”.
Roger Palà: The Economist pública, que tan sols hi ha 24 estats al món que són democràcies plenes.
Simona Levi: “Clarament, són moltes menys, per raons de corrupció o perquè arrosseguen un passat històric del qual encara no han fet net”.
Raül Romeva: “Avui tenim més capacitat de saber què passa arreu del món, i això ens hauria de donar certa consciència col·lectiva. En comptes de sortir de la trinxera, encara i ens endinsem més. Aquesta consciència és global i molt ideològica.
Tot i creure que vivim en una democràcia, el vot és una formalitat que legitima un determinat poder. Tota democràcia ha de tenir un contrapoder que la pugui vigilar. Si no hi ha un control ciutadà sobre les institucions no hi ha democràcia.
Sempre hi ha molt més coneixement fora que dins de les institucions. No sols s’han de posar càmeres dins del Parlament. Evidentment que sí, però s’ha d’implementar mecanismes que permetin construir allò que s’ha votat, i a més el procés i el resultat final ha de ser beneficiós i més ric per a tothom, no tan sols pels qui estan dins de l’hemicicle del Parlament”.
Roger Palà:Es parla de l’impacte negatiu de la intel·ligència artificial. Quines possibilitats de regular n’hi ha?
Simona Levi: ”Més que fer lleis noves, hem de veure, que aquestes empreses al voltant de la IA respectem les lleis actuals. Perquè les grans corporacions tecnològiques, d’entrada, ja estan violant la privacitat”.
Raül Romeva: “La IA, no té moral, són les persones que l’utilitzen les que tenen o no moral. És evident que s’haurà de regular. Al final, tot i que la tecnologia és neutre,mai acaba sent feta servir de manera neutra”.
Simona Levi: “Està bé que tinguem una regulació, però un excés de regulació pot ser perjudicial”.
Un excés de regulacions pot ser contraproduent. Un exemple és la regulació de la llei de protecció de dades. Els tràmits burocràtics que han aplicat les institucions, és del tot embolicat i pervers, fins tal punt que la gent odia aquesta norma, amb la consegüent perduda de confiança i d’eficàcia, per un excés de regulació.
Raül Romeva: “La sobreregulació pot acabar provocant la perduda de confiança en les institucions, i això és perillós. Si la regulació està pensada en què tothom actuarà d’antuvi de mala manera, això no és una societat democràtica. És una societat intervencionista”.
Simona Levi: “La tecnologia ha d’ajudar el qui pren decisions des del punt de vista polític, i el qui executa des del punt de vista tècnic. És exasperant que la mateixa administració et demani papers que ella mateixa ja té”.
Roger Palà:Les batalles culturals a les xarxes acaben suposant un desgast per a la democràcia?
Raül Romeva:“Quina tertúlia és la que funciona millor? Pels mitjans de comunicació, és millor generar molt soroll, que generar contingut de qualitat. L’exabrupte, l’insult, el retret… és fantàstic pel model comunicatiu d’avui”.
Simona Levi: “Una cosa és la llibertat d’expressió, que no s’ha de tocar. Però entorn de la idiotesa, la ximpleria i l’odi, hi ha un negoci. I aquest negoci s’ha de regular. S’ha d’aplicar el codi deontològic periodístic per obligació. Les institucions, partits polítics, plataformes, periodistes, presentadors televisius i sobretot la judicatura i mitjans de comunicació tenen l’obligació de verificar i contrastar la informació”.
Raül Romeva:“El contrast de la informació ha de ser verificada i certa, a més ha de ser total. La informació s’ha de donar tota i no parcialment. No pot estar esbiaixada”.
Simona Levi:“No es pot regular ni controlar les mentides de les persones, però les mentides dels grans emissors/informadors sí que s’han de poder fiscalitzar. Qualsevol nota de premsa d’un partit polític o del govern, no es pot considerar una notícia. Els continguts que circulen s’han d’acreditar fefaentment”.
Roger Palà:Les grans plataformes comercialitzen amb les dades que recullen dels usuaris. Una solució és prohibir el comerç amb aquestes dades?
Raül Romeva:“L’acumulació de dades ben utilitzades són útils i ens permet funcionar millor com a societat. El problema és l’ús que es fa de la informació. Per tant, no es tracta de prohibir, sinó de determinar qui té dret a acumular i fer servir aquestes dades”.
Simona Levi: “Els algoritmes han de ser transparents i el criteri de cerca de l’algoritme no pot ser d’odi”.
“La contractació pública només afavoreix a les multinacionals de la digitalització. La capacitat tecnològica a les institucions, existeix, però a l’administració li és molt més fàcil deixar-ho en mans de les grans empreses tecnològiques”.
Raül Romeva:“La potencialitat d’internet, referent a les notícies falses, és vector de transformació social. Aquestes eines poden servir per fer revolucions i al mateix temps per provocar idiotitzacions col·lectives”.
Roger Palà:Quines són les llacunes del legislatiu perquè la digitalització sigui democràtica?
Simona Levi: “S’han de prioritzar els serveis públics. El núvol no existeix, l’ordinador és d’algú que el controla. Hem de revertir aquest control. L’administració ha d’exercir la seva responsabilitat del control del mercat tecnològic, de la mateixa manera que no deixem els menjadors escolars en mans de McDonals, les institucions han de decidir si utilitza el control o no dels codis privatius a les grans empreses tecnològiques pels serveis essencials”.
Parlem de drets digitals, de sobirania en l’era d’internet, del negoci de les “fake news”, dels reptes de les esquerres davant l’era digital i del paper que han de jugar les administracions per garantir drets davant de les grans empreses tecnològiques.
La diferència està a prioritzar els serveis públics, les grans corporacions agafen el poder i els governs es desentenen.
No és un tema de transparències és un tema de governança. Comprendre el risc que pot dur a terme quan la informació es pot distorsionar, malinterpretar o tergiversar.
La gestió de dades i en quina intenció d’ús es fan servir no és competència privada. La gestió privada sols l’enfoca a fer i rebre negoci.
La mala transposició del reglament de la protecció i la llibertat d’expressió entre la intenció política i el comerç de les dades, ha d’estar regulada per una transició digital justa.
No s’ha de culpar a la gent o a internet, ni ara, a la IA, s’ha de culpar al poder, tot es tracta de respectar les lleis que ja existeixen i no crear noves lleis o regulacions que envoltin i afavoreixin aquests negocis.
Aquests desentendre’s del bé col·lectiu és el càstig fatal que restableix un ordre anterior. Hi ha moments en què la millor resposta és la no resposta.
El greu és, com s’està veient, unir el poder de les grans empreses tecnològiques que tenen una xarxa d’operacions elevada, amb el poder de les administracions (executiu/legislatiu).
El perill radica, si unim el qui controla el poder amb qui controla les xarxes en una mateixa persona…, la caguem!!! – La pregunta és: Estem en una democràcia plena??
Documentació: resum anotacions extretes del fòrum / conversa; i de la Revista Eines
Lara es veu atrapada mentre treballa amb el seu ordinador, després de diversos intents fallits i no poder identificar les imatges, ha de demostrar que no és un robot. Amoïnada, truca al servei tècnic per rebre ajuda, però no tan sols no rep cap mena de suport, sinó que l’acusen de ser un robot. Angoixada truca al seu company sentimental, esperant rebre la comprensió i l’estímul moral necessari que confirmi la seva humanitat. Res més llunyà aquest li revela la crua realitat, empeny-la cap a una profunda depressió.
Direcció i guió de Victoria Warmerdam – Actriu Ellen Parren en el paper de Lara
Amb més de 60 premis i guanyadora al millor Curtmetratge en el festival de Sitges 2023 i dels premis Oscar 2025.
La fràgil línia entre l’autenticitat que separa l’ésser humà de la màquina que et qüestiona la teva identitat… Què passa quan ets interrogat i no estàs segur de la teva pròpia naturalesa humana?
La “captcha” mètode que defineix i controla com diferenciar-te d’un robot, ens mostra com els criteris que la mateixa humanitat ha definit, són febles i arbitraris. Un sistema de seguretat que pot ser un autèntic drama.
El robot, amb aquesta aplicació automatitzada, sols podrà introduir alguns caràcters d’identificació a l’atzar, fet que serà improbable que passi la prova, mentre que els humans podran continuar. El fotut és que això cada vegada serà més improbable, perquè la IA avança a gran velocitat… paradigma de conflicte entre l’ètica i tecnologia.
El dia 30 de gener es va celebrar una jornada per reflexionar sobre la minorització lingüística a Europa, a partir de casos com el català, l’islandès o l’ucraïnès, especialment en un moment que s’està produint un auge dels nacionalismes autoritaris.
Autora: Montserrat Sendra Rovira
Poc ens podíem imaginar que l’arribada d’internet i la seva popularització ens comportarien uns canvis que afectarien tant en el nostre dia a dia.
La digitalització de les empreses, dels serveis, de l’administració, la dependència del comerç electrònic, la comunicació a l’instant, els sistemes de pagament, la desaparició del correu tradicional, el creixement exponencial del potencial mediàtic i comercial, la reducció de serveis presencials o les visites online… El matrimoni entre internet i el mòbil. Els canvis en els usos i costums. La desaparició dels rellotges, les agendes, les calculadores, màquines de fotografiar, despertadors, mapes, calendaris, ràdios, aparells de música, etc. El naixement de les xarxes socials, Facebook, Twitter, YouTube, Instagram, Spotify, WhatsApp i tantes altres, i no cal dir la revolució dels aparells audiovisuals amb l’ampli catàleg de pel·lícules, sèries, concerts, notícies i altres esdeveniments… per gaudir a l’instant, en qualsevol lloc, hora i situació. Hem passat de veure la televisió en blanc i negre d’un únic canal en grup en el cafè del barri, perquè era l’única del poble, a passar de forma individual a veure-ho en una micropantalla i escollir infinitat de programes des del llit !!!
Les 10 llengües més utilitzades representen el 76,9% (d’aquestes, les tres primeres: l’anglès el 25,9% – el xinès el 19,4% i el castellà el 7,9%, més de la meitat). Les altres set: àrab, indonesi, portuguès, francès, japonès, rus i l’alemany el 23,7%. La resta el 23,1%.
L’augment de les noves tecnologies permet una globalització econòmica i un creixent polític de consum digital atorgant a les llengües hegemòniques un elevat potencial de beneficis. Rellevant a la marginació a tots aquells parlants de les llengües minoritzades i minoritàries.
En tot aquest procés, si no espavilem, hi ha 21 llengües europees que arribaran a l’extinció digital.
Totes les minoritzades i minoritàries estan subjectes a una llengua i a un estat dominant. Són llengües de nacions sense estat – o que estan dominades per estats molt més potents – Són llengües de resistència, de lluita i de subsistència.
Hem de tenir en compte, que el mercat xinès entra amb molta força en els algoritmes per seduir/captar qualsevol de les variants/idiomes xinesos. Hi ha unes 125 ètnies amb el seu propi dialecte/llengua.
Serà una solució o un perill la intel·ligència artificial?
Avui, ja es pot doblar els continguts digitals a moltíssimes llengües automàticament de manera instantània i gratuïta… Elon Musk s’expressa en francès, amb fluïdesa, una llengua que no parla ni entén ni aprendrà mai, amb la seva corresponent entonació, pronunciació i el moviment de boca adient.
Resum del cas català
Es varen exposar estratègies, durant la jornada, de polítiques públiques orientades a promoure l’existència de les llengües Minoritzades i Minoritàries al món digital.
S’han de fer amplis esforços a engegar polítiques de normalització lingüística més potents. Les escoles i centres culturals han de fomentar l’ús del català a les xarxes. Crear beques específiques, cursos online per atreure a nous parlants, fòrums per resoldre dubtes i aplicacions d’intercanvis d’idiomes. Accions destinades a generar nous “influenciadors” que recompensin l’ús del català. Formació lingüística i suport tècnic, amb l’ajut dels mitjans de comunicació, creant noves vocacions que esperonin les xarxes a mantenir la nostra llengua i fomentar la nostra cultura.
L’ús de la nostra llengua és un deure col·lectiu de voler ser, de voluntat democràtica, legitima i de dret. No és una defensa local d’un dret individual. És un dret global col·lectiu per la defensa legítima de consciència de nació per defensar les nostres institucions i d’ordenació lingüística i jurídica com a poble. No ha de ser una lluita sinó una pràctica. Construir unes bases d’allò que volem ser i fer. Per saber d’on venim, què i qui som i a on volem anar.
El Cavall Bernat
S’ha d’insistir i lluitar en l’ús del català a les xarxes. La majoria d’aplicacions ja estan disponibles en la nostra llengua. El castellà com llengua dominant, afegeix molta pressió als usuaris catalanoparlants per ser la tercera llengua més utilitzada mundialment.
Els nous algoritmes disparant el català a les cerques, les hem de fer servir.La societat civil és imprescindible per incrementar l’ús del català al món digital.
Extracte de continguts: resum de notes recollides en el transcurs de la jornada, durant l’exposició i presentació de Raül Romeva, president de la Fundació Irla, economista, doble doctor en Relacions Internacionals i Ciències de l’Educació, escriptor, analista i polític català.
La minorització lingüística, els contextos en què es dona i les respostes de les comunitats de parlants a aquesta situació centra la jornada.
La història de la llengua catalana al llarg dels darrers tres segles és una història de resiliència.
Les cultures es transmeten als seus idiomes, i és del tot crucial que la comunitat nacional i internacional sigui conscient que els intents directes i indirectes de substituir el català pel castellà tenen implicacions culturals molt més greus que les purament lingüístiques.
Resum del cas ucraïnès
Rússia és el poderós estat nacionalista que actua amb duresa i repressió. El principal motiu i narrativa de l’actual conflicte bèl·lic i l’objectiu bàsic, és la consagració de l’antic imperi. Segons Putin es tracta d‘assolir la reunificació d’una nació dividida recuperant el territori i la llengua russa. La centralització d’una nació i llengua forta. – Putin és Rússia i Rússia és Putin!!!
Una vegada acabat el conflicte de la II G.M., les terribles situacions i conseqüències del primitiu i poderós missatge de l’opressor rus va ser oprimir al poble ucraïnès, obligant a la gent a canviar d’idioma per aconseguir feina i subsistir. El poble ucraïnès i la seva llengua es varen veure de nou relegats.
Amb la dissolució de la Unió Soviètica, l’any 1991 la Ucraïna independent fa possible un procés de transició favorable, convivint perfectament i sense problemes amb les dues llengües. Sols es parla el rus en les regions de Crimea i del Donbàs, territoris fronters amb Rússia.
Україна
La invasió sols aconsegueix l’efecte contrari. Ucraïna no vol saber res de la “mare pàtria” russa i del rus. Molts ucraïnesos que fugen de la zona ocupada i és desplaçant a la resta d’Ucraïna, deuen parlar l’ucraïnès si no volen ser rebutjats i ser objecte de tensions i d’odi a tot el que envolta la llengua i l’imperi rus.
Ucraïna, un front mental que busca la identitat de poble, de cultura, d’història i de resistència de la seva llengua, discriminant i menys preant un sentiment d’odi intens a tot el russòfon.
Abans de la guerra, el rebuig de l’idioma rus a Ucraïna era marginal, ha sigut la invasió que ha creat recels i odis genocides. El trist problema de com s’utilitza la llengua i la cultura com a armes de guerra; el virus de la diglòssia.
Hanna Perekhoda,
Extracte de continguts: resum de notes recollides en el transcurs de la jornada, durant l’exposició i presentació de Hanna Perekhoda, activista ucraïnesa i historiadora a la Université de Lausanne.
Resum del cas Islandès
Islàndia, illa nòrdica situada al sud del cercle polar àrtic, amb 390.000 hab. L’islandès és l’idioma oficial, amb més de mil anys d’història, molt més antic que el noruec i danès, però sí que ha estat subjugat i dominat per Noruega i Dinamarca. El 17 de juny de 1944, a través d’un referèndum és convertir en república independent.
Islàndia està molt pressionada per altres llengües. L’anglès ja supera a l’idioma oficial. El 13,5% de la població ha nascut a l’estranger, incloent-hi els fills de pares islandesos que viuen fora. El fenomen de la immigració creix any rere any. L’any 1994 el 2% era població immigrant, l’any 2024 el 17%. Els polonesos són el grup d’immigrants més nombrós, el 6% aporta el gruix de la mà d’obra.
Senderistes sota l’aurora boreal a Islàndia
A més de l’islandès, a escola, són obligatoris l’anglès i el danès. Seguidament, els més parlats són el polonès, tagal i tailandès, altres idiomes comuns són l’alemany, el noruec i el suec. Tota aquesta barreja incideix sociolingüísticament amb forts canvis culturals.
L’any 2009 és crear una legislació lingüística per protegir-lo com idioma oficial i és d’ús d’obligatori compliment, en el Parlament, Govern, administracions, centres públics i escoles.
Però és el mateix islandès qui prioritza l’anglès, relegant el seu idioma matern a segon terme. Tenen una paradoxa per protegir les arrels medievals del seu idioma i competir amb els altres cinc idiomes dominants producte de la immigració i del turisme. És necessari molts esforços i diners per posar-lo en pràctica. Com en els Estats Units, existeix un “spanglish”..
Verdaderament, tenen una autèntica torre de babel…
Ari Páll Kristinsson,
Extracte de continguts: resum de notes recollides en el transcurs de la jornada, durant l’exposició i presentació d’Ari Páll Kristinsson, professor d’investigació a l’Institut d’Estudis Islandesos Árni Magnússon.
És la terrible lluita entre dues llengües dins del mateix territori. Una d’elles rebutjada, inclús prohibida, per la més predominant que desplega una poderosa maquinària de poder, que per diverses raons, crea recels i odis genocides, responent sols al supremacisme lingüístic, quedant la més dèbil relegada a l’àmbit familiar, acceptant un procés de submissió.
Els idiomes poderosos arriben a dir, per exemple, els hispanoparlants: els castellans, bolivians, argentins, xilens, panamenys, mexicans entre molts altres, parlant el mateix idioma. Aquests mateixos diuen, en el cas del: balear, inclús del menorquí, del valencià o del català, per ridiculitzar-nos, infravalorar-nos i minimitzar-nos, que són diferents “dialectes” … Generant sempre un conflicte.
-Fets que derivant en una diglòssia digital-
Les llengües minoritzades tenen un brill d’esperança en internet. No existeixen fronteres, hi ha un gran espai poderós de difusió que permet la comunicació de parlants de diverses part del món per compartir el mateix idioma.
El català, amb 10 milions de parlants, és la 23ª llengua més utilitzada a internet, la 8ª més activa en blogs i la 15ª en Wikipedia. Hem d’aprofitar les noves estratègies tecnològiques i buscar el nostre espai de salvació dins del món digital. Les xarxes poden contribuir a la pervivència de les llegues no hegemòniques. Depèn de nosaltres. La riquesa dels idiomes és riquesa cultural que ens pertany!!!
Taula rodona: d’esquerra a dreta: Ari Páll Kristinsson, Rita Marzoa- periodista i moderadora, Hanna Perekhoda i Iñaki Irazabalbeitia.
La Fundació Irla, amb Raül Romeva presentador de la jornada i portaveu de la Fundació, en col·laboració de la Coppieters Foundation, amb Iñaki Irazabalbeitia expert en política lingüística, i el Ciemen amb el seu president David Minoves, han organitzat una jornada per analitzar la minorització lingüística a Europa, que va tenir lloc a l’Institut d’Estudis Catalans.
En el marc de la jornada, també s’ha presentat l’estudi Contra la diglòssia digital, elaborat per la sociolingüista Montserrat Sendra i editat per la Fundació Irla i Coppieters Foundation.
Documentació: resum de notes i d’anotacions recollides durant la jornada i de l’estudi contra la Diglòssia Digital elaborat per Montserrat Sendra i Rovira.
Tal com vaig dir en el primer capítol, hi ha censades 125 cases-fàbrica. Impossible nomenar-les totes. Sols he fet referència a una petita part d’aquest gran patrimoni que hem de conservar i protegir. En aquest apartat faré una petita pinzellada en algunes de les més notables ubicades en Ciutat Vella per la seva notable rellevància. En especial, per raons personals, les situades en el carrer de la Reina Amàlia i en el seu entorn.
Casa Pau Llobera – Hotel Continental:
Antic convent de Sant Bonaventura any 1670. El 1836 el maquinista Louis Perrenod instal.la una foneria. El 1839 és venut a uns industrials, un d’ells, Pau Llobera instal.la una màquina de vapor per moure torns. El 1841 un hostaler compra l’edifici on tan sols es conserva l’estructura i l’antic claustre amb el nom de Fonda d’Orient. El 1882 va ser reformat de nou, el claustre avui és el Saló Comtal de l’Hotel. L’any 1925 passa a denominar.se Granja Orient. L’any 1929 nova reestructuració de la façana. El 1931 és convertir finalment en Hotel Orient. Durant la Guerra Civil és ocupat per la CNT i es destina a hospital militar i el soterrani a refugi antiaeri. Avui dia pertany a la cadena Atiram, situat a la Rambla dels Caputxins, 45-47 / carrer de la Unió.
Hotel Orient i façana de la casa-fàbrica del carrer de la Unió
En els núm. 3 – 5 del carrer de la Unió (es conserven les façanes de dues cases-fàbrica) hi ha uns comerços i habitatges que conserven el seu encant. L’edifici del núm. 10 millor conservat, avui convertit en un hostel.
L’Hotel també va ser una casa-fàbrica
Carrer del Carme: El seu nom prové de l’antic convent del Carme dels carmelites calçats. És un carrer ple d’història, amb quantitat d’edificis a visitar que va des de l’església de Betlem a la Rambla, fins a la plaça del Pedró, passant per la font de Santa Eulàlia, l’Hospital i Capella de Sant Llàtzer, l’antic Hospital de la Santa Creu, per on creua el passatge de l’Hospital amb l’antiga Escola Massana, la Reial Acadèmia de Medicina, el Teatre Anatòmic, el Col·legi de Cirurgia, la Biblioteca de Catalunya, i l’antiga casa de Convalescència que acull l’Institut d’Estudis Catalans.
En el carrer del Carme, núm. 46-48 i plaça Joan Amades, 51 el grup escolar Milà i Fontanals. I al llarg de tot el carrer, podem admirar aquests altres edificis d’interès:
Antic recinte de l’Hospital de la Santa Creu
Epifani Fortuny núm. 23 – Josep Vintró núm. 25 – Pau Vilaregut núm. 30 – Lluís Papiol núm. 31 – Jacint Compte núm. 53 – Antoni de Monasterio núm. 59 i Ca l’Erasme de Gònima núm. 106 (vegeu cap. I). Moltes d’elles d’estil neoclàssic i o d’estil modernista català, catalogades com a bé cultural d’interès local.
La casa Ramon de Martí és un edifici situat als carrers del Carme núm. 24 i de Montjuïc del Carme. L’any 1861 va fer construir un edifici de planta baixa i quatre pisos. L’any 1870 obertura d’uns magatzems. El 1885, l’indià Francesc Mitjans Canal efectua unes reformes d’estil modernista, en els baixos i s’inaugura el magatzem de la coneguda llenceria “El Indio”. Durant l’Exposició de 1929 fou un gran reclam comercial, amb revista pròpia dels seus dissenys.
L’any 1941 es va traspassar el negoci a la societat Baldà i Riera, finalment va tancar el 2015. L’edifici tot i estar catalogat com a patrimoni artístic i bé cultural d’interès local presenta símptomes d’un profund deteriorament.
Façana esgrafiada
carrer del Malnom
Carrer del Carme, 76: la façana conserva esgrafiats, falses finestres i elements arquitectònics de cortinatges i de figures humanes. Edifici molt deteriorat, enfront veiem el carrer del Malnom, més deteriorat si cap.
Com pot anomenar-se un carrer així?
Segurament el nom es deu al reflex d’un moment viscut de la seva història.
Quan es va tirar la muralla que passava per la Rambla per tal d’ampliar la ciutat de Barcelona, el Raval va passar a ser el lloc ideal per a enviar-hi tot allò que es considerava perillós, lleig o simplement antiestètic. És allà on s’enviaven els malalts, on vivia la gent més humil i també era freqüent la prostitució. Tothom apunta al fet que va ser aquesta última activitat econòmica la que es practicava en aquest carreró fosc sense sortida.
Doc: bdebarna.net
En el carrer d’en Botella, núm. 13, enfront de la Casa Alabau (vegeu cap I), el 14 de juny de 1939, en un edifici auster i senzill va néixer “ese niño del Raval – Manuel Vázquez Montalbán”.
Impregnat pel seu barri natal sempre va fer dures crítiques i cròniques de la seva ciutat atrotinada, tot i que la transformació que ha sofert el Raval ha vingut acompanyada d’un espectacular canvi de cultures, nacionalitats, religions, costums i condicions.
En l’entrada de l’edifici hi ha una placa en record de l’escriptor i periodista.
Casa de Manuel Vázquez Montalbán
Casa-fàbrica i passatge Bernardí Martorell:
Casa Martorell – façana del carrer Sant Rafael.
Interior del Passatge Bernardí Martorell
Entre el carrer de l’Hospital núm. 99 i el carrer de Sant Rafael, 18-20; conjunt arquitectònic catalogat com a bé cultural d’interès local. L’any 1824 el fabricant de teixits de cotó arrenda la casa-fàbrica, que anys més tard pot comprar.
L’any 1848 Bernardí Martorell encarrega i reestructura la casa-fàbrica per un conjunt de quatre escales de veïns amb 18 botigues, cinc pisos amb 24 habitacions i terrat, avui encara existents, que configuren l’estructura de l’actual passatge Martorell. L’estructura del carrer de l’Hospital fora enderrocada, la del carrer Sant Rafael encara es conserva. Tot el recinte catalogat com a bé cultural d’interès local. Hi visqueren diverses generacions dels Martorell.
Façana molt vistosa i ben conservada d’estil neoclassicisme – historicisme arquitectònic
La casa-fàbrica Comas:
L’estàtua va ser construïda per la foneria Comas i es va haver de muntar una bastida més alta que el mateix monument, obra de l’empresa “Torras Herrerias y Construcciones.” Fotografía: La Vanguardia.
La Foneria-carrer Sant Vicenç
Foneria Comas, edifici situat al carrer Ferlandina, 32 – Sant Vicenç, 30 – i la Paloma, 15 bis. L’any 1845 Josep Comas i Serrallonga construir una casa de planta baixa i dos pisos. La Foneria funcionà després de la seva mort i es va especialitzar amb estàtues de bronze com la del general Esparteo -1886- la del monument a Colon -Exposició Universal de 1888, o la del general Prim 1892. Avui en dia l’edifici està destinat a habitatges.
L’any 1855 l’empresari de foneria i maquinista Comas presenta un projecte per reformar una quadra i instal·lar una altra foneria, situada entre els carrers del Tigre núm. 27, el carrer de la Paloma i el carrer Sant Vicenç. Espai avui conegut com “La Paloma”.
Ambdós edificis estan catalogats com a bé del Patrimoni Industrial, Arquitectònic-Històric-Artístic del districte de Ciutat Vella. Una vegada va cessar la seva activitat industrial, l’any 1903, es va obrir com a Sala de Ball i de Festes. L’any 2007 va tancar. Avui encara manté el seu aspecte exterior com la nau industrial inicial. Setze anys més tard s’ha reobert, com a sala de festes, mantenint tota la seva essència.
La Foneria – al fons La Paloma
Interior de la Paloma – Foto: Metròpoli
La Paloma enfront de la Foneria – carrer Sant Vicenç
Un cop s’acabà l’activitat industrial, l’espai es convertí en la popular sala de ball La Paloma.
Casa-fàbrica Rupert-Laporta
És l’ampliació de l’antiga casa-fàbrica Rupert (1888-1910) de ronda Sant Antoni amb Valldonzella. Durant molts anys va ser la tenda estrella de la marca Electrodomèstics Miró.
L’edifici avui està en lluita per ofertes especulatives del gremi del totxo, tot i que és un espai patrimonial protegit per l’Ajuntament de Barcelona. Resta, com altres edificis emblemàtics de la Ciutat, pendent de què passarà…
Casa-fàbrica Rupert-Laporta – Situada enfront de l’antiga fàbrica de Cervesa.
Amb l’enderroc de les muralles, Louis Moritz inaugura la fàbrica l’any 1864 a la Ronda de Sant Antoni, 41 aprofitant les pedres de l’antiga muralla per la seva construcció. Després de la remodelació de l’any 2011, encara poder gaudir d’aquestes pedres en la planta baixa i en el refugi antiaeri.
Doc: moritz.com
Carrer de la Reina Amàlia:
Carrer de les Carretes
En el núm. 3 de Reina Amàlia, la casa-fàbrica Lloberas, amb estructura típica de casa-fàbrica de filats, patí interior de màquines, porta central d’arc de mig punt i amb la inscripció de la data de construcció de l’edifici “1839”. Actualment hi ha petits tallers i habitatges.
Al carrer de les Carretes, just a la part de darrere de la casa LLoberas existeix l’edifici del mateix any, que formaven part dels habitatges que pertanyerien a la fàbrica.
casa-fàbrica Lloberas
Documentació: barcelonaentremuralles.com
Casa Albert Prat
C/ de la Reina Amàlia, 6
Carrer de la Reina Amàlia núm. 6 – Casa-fàbrica de teixits Albert Prat.
En el núm. 10 el taller de construccions Pere Colomer, conjunt d’edificis -cases-fàbrica – entre el carrer de la Reina Amàlia núm. 10 i la Ronda de Sant Pau, núm. 46, avui finques enderrocades. L’any 1854, instal.la una màquina de vapor en una de les quadres. En el núm. 10 s’anunciava així: “Fundición de piezas de hierro y construcción de màquinas de vapor, molinos harineros y prensas de todas clases”.
La casa-fàbrica Sagrera: en el carrer Reina Amàlia, 11 – 11 bis. La façana principal, que donava al carrer, estava destinada als habitatges. Les quadres se situaven en el patí interior.
L’any 1838 el fabricant de filats de cotó Salvador Sagrera i Martorell sol·licitar permís per construir un edifici de planta baixa i tres pisos. El 1844 instal·lar una màquina de vapor. A principis del segle XXI, la casa fou “okupada”, (2002-2007) i molt deteriorada. Un cop desocupada i enderrocada s’hi han construït una promoció de nous habitatges.
Reina Amàlia 11 i 11 bis de nova construcció i l’antiga casa núm. 13
L’any 1840 Salvador Sagrera cedí una cessió de domini i és construir una altra casa-fàbrica en el núm. 13 de planta baixa i quatre pisos, seguin el mateix projecte que l’anterior.
Doc: wikipedia
La casa-fàbrica Sagrera
“I en aquest núm. 13 la casa dels meus avis paterns…”edifici d’habitatges que continua amb la mateixa estructura de finals del segle XIX. Fou la residència dels avis des d’inicis del segle XX. L’àvia despatxava en una parada de gallina del Mercat de Sant Antoni. El pare, per descomptat, va estudiar fins a acabar el batxillerat en la veïna Escola Pia de Sant Antoni, alternant els estudis amb el treball d’aprenent en una impremta-tipografia del carrer de la Cendra núm. 18-20. Passada la guerra civil torna a la feina d’impressor, on va arribar a cap de taller. El primer domicili de casats dels pares vara ser en aquest edifici.
Impremta carrer de la Cendra, 18-20
Carrer Cendra
Reina Amàlia núm. 13
Casa-fàbrica Tomàs Mestres,de filats i teixitsen el núm. 18.
Mercat de Sant Antoni
En el núm.30-32 existia la casa-fàbrica Torres i Bellbey: El fabricant de productes químics Jaume Torres i Bellbey, l’any 1859 demanar permís per instal·lar màquina de vapor. L’any 1860 es va presentar a l’Exposició Industrial de Barcelona amb les seves pròpies novetats. L’edifici es va enderrocar per a la construcció d’un bloc d’habitatges de Núñez i Navarro.
Casa Estruch, en el núm. 38 – 38 bis(vegeu cap. I)
Casa Dotres i Clavé del carrer Sant Pau, 116 i Reina Amàlia, 41 (vegeu cap.I).
I finalitzem la visita del carrer de la Reina Amàlia, enfront de l’antic monestir benedictí de Sant Pau del Camp. El nom del carrer Amàlia està dedicat en honor a Maria Josepa Amàlia de Saxònia, reina consort i tercera esposa de Ferran VII d’Espanya.
Altres llegats “menys” històrics:
No tot erenflors i violes ni bons costums, pas el contrari. El Raval de l’època preindustrial (1751-1900) era un dels barris més densos i degradats d’Europa, amb una esperança de vida limitada a causa de les llargues jornades laborals, tractes vexatoris, abusos i pèssimes condicions higièniques i de vida insalubres.Època plena d’infeccions plagues i epidèmies. D’una forta explotació laboral, revoltes socials, amb fortes repressions per part dels patrons i de càstigs exemplars a tots aquells que es manifesten i provocant aldarulls, acomiadaments, pallisses i detencions.
Reina Amàlia, memòria d’una presó oblidada:
Centre penitenciari, des de l’any 1839 al 1936. Començar a funcionar com a presidi municipal de correcció, d’homes i dones. Situat a l’actual plaça de Folch i Torres, just on es troba l’IES Milà i Fontanals al barri del Raval de Barcelona. Molt poca gent que viu a l’antic districte cinquè coneix la història d’aquest espai on les condicions dins dels murs eren extremes, la reclusió i el càstig eren exorbitants i les malalties es convertien en epidèmies mortals.
Plaça Folch i Torres – Institut Milà i Fontanals
La seva capacitat era d’unes 300 persones, però hi va haver confinats fins a 1500 presos que acollia indistintament homes, dones, infants i ancians. L’any 1904 obri la presó Model al carrer Entença i varen traslladar a tots els homes. La presó de dones o la Presó Vella, com se la va anomenar a partir del trasllat dels homes, va caure en el més estrepitós oblit. Els terres i les parets queien a trossos, les condicions de les preses eren del tot inhumanes, malvivien en condicions insalubres i deplorables.
L’envoltava el pati dels cordelers, on es feien les execucions públiques.
El dia de l’alçament militar de l’any 36, els anarquistes varen posar fi i enderrocar la que va ser la pitjor presó que ha existit a Barcelona.
Retrat de Ramon Casas de l’execució d’Aniceto Peinador al Pati dels Cordelers de la presó.
Els Corders. Un gremi maleït:
El Raval / C. Cendra
Els corders eren aquell gremi de mestres que es dedicaven a fer cordesque servien per a l’ús domèstic i naus comercials. Les sogues, també, s’utilitzaven per arrossegar i enforcar els condemnats. Sembla que aquest va ser un dels principals motius de la seva marginació social. L’exclusió social dels corders arribava fins a l’extrem de no permetre’ls assistir a les cerimònies religioses com a la resta dels feligresos.
Els condemnats que anaven a morir, seguien una ruta coneguda amb el nom de “Bòria avall”, l’actual carrer Corders, on tenien establertes les seves botigues al barri de la Ribera.
També hi havia fabricants de corders als voltants de l’actual plaça de Joaquim Folch i Torres, per la presència de la presó de dones…
Documentació: Històries de Barcelona.- Documentació: Tot Barcelona – vikipedia – metròpoli.
Gravat d’una execució a Tyburn Tree – Londres 1640
Documentació: La guia Srta. Alba Vendrell, professora d’Història de l’Art i membre de Tot Història Associació Cultural.
L’històric carrer dels Tallers comença fora de les muralles medievals i envoltada d’horts i terra de cultius. Gràcies al torrent de les rambles – l’aigua – per qüestions d’espai i salubritat si aposentaran carnissers, pelleters, corders/soguers, teixidors, forns de terrissers, artesans… per estar allunyats de zones poblades i de carrers estrets. Durant l’edat mitjana si varen establir els primers bordells de la ciutat. Carrer ple de misteris, llegendes, d’històries fosques, de bruixes, de jueus i gitanos.
El nom es diu que prové dels tallers dels qui tallaven carn i dels tallers que feien les teules.
Segles més tard s’inicia la industrialització amb les primeres fàbriques de vapor com la Bonaplata i de terrisses com can Tarrés.
Un edifici peculiar que fou propietat d’ “Energia Eléctrica de Cataluña S.A.” (1911-1923) com podem veure amb el rètol que figura en la seva façana, situat en el carrer de Tallers amb Ramelleres. Una de les primeres companyies elèctriques de Catalunya. Des de fa temps convertit amb habitatges.
L’impremta i papereria Llenas al carrer Tallers 32 amb Jovellanos. Botiga tècnica amb encant, art, cultura i tradicions que resisteix el pas del temps.
“Energia Eléctrica de Cataluña S.A.”
L’Ovella Negra
Qui no ha estat o coneix, molt a prop de la Casa Magarola en el carrer de les Sitges núm. 5, l’Ovella Negra. Testimoni de tradicions, encreuament de cultures, emocions, tipisme i modernitat. Barreja entre el vell i el nou. Racó emblemàtic, ple de records i de nostàlgies. Antic i mític bar/taverna, amb bona música, àmplia selecció de cerveses i caves, lloc de culte i tradició. Al carrer del Bonsuccés núm. 7 el bar restaurant Julivert Meu. A principis de la dècada dels 70, dos estils contraposats, l’antítesi, el contrast de l’un de l’altre. La tasca del “progre” del revolucionari envers el local del “pijo”, del senyoret, del vestuari i les formes correctes, de les classes benestants i adinerades. Les contradiccions del progressisme inconformista, del naixement de la nova cultura en contradicció de la moderació i del conformisme.
Papereria – impremta Llenas
En el núm. 7 del carrer de Jovellanos, l’agost de 1888 diverses societats obreres que agrupaven a més de 5.000 treballadors van celebrar el Congrés Obrer de Barcelona, així va néixer la Unió General de Treballadors, un dels primers sindicats de classe d’Europa. (documentació: faristol informatiu situat enfront del núm. 7).
l’Ovella Negra
Carrer Jovellanos
El Julivert Meu
cocteleria Boadas
La Vanguardia
En el núm. 52-60, en l’any 1903 s’instal.la a l’antiga fàbrica de sabó “Morera Hermanos i Cia.”, la redacció la rotativa i els tallers de l’històric diari “La Vanguardia” que connectava amb el carrer Pelai, avui convertit amb hotel.
El carrer Tallers va ser durant dècades, paradís musical – discos de vinil / discos Castelló – i lloc d’esbarjo per a joves – cocteleria Boadas, en el núm. 1 / lloc de trobada d’escriptors, periodistes i d’artistes.
Carrer que uneix les Rambles amb la plaça de La Universitat. Ha sigut un carrer que es resisteix al pas dels anys, on es van mutant els negocis segons gira el vent. És un dels carrers més coneguts i amb molta activitat del centre de Barcelona. Avui amb botigues de moda “rockera”, “underground”, tendes “vintage” de “piercings”, tatuatges, camisetes de grups “heavys i punkis”…
Casa Magarola carrer Tallers: Félix i Francesc de Magarola, l’any 1756, establir una fàbrica d’indianes de teixits de cotó estampats al carrer Tallers 22 i 22 bis. L’any 1779 inicien una gran reforma transformant la casa-fàbrica amb una gran casa senyorial – palau neoclàssic, amb porta i entrada principal amb escala noble. Formada per tres cossos verticals amb planta baixa, tres pisos i golfes. La façana és de pedra de Montjuïc. En el patí central es conserven dues de les antigues quadres, avui està cobert per una estructura. Va acollir diverses entitats culturals durant bona part del segle passat. L’any 2002 es fan obres per adaptar-lo com apartaments de nivell.
Documentació: barcelonaentremuralles.com
Casa Magarola
Casa Tarrés: Carrer Tallers, 45. En aquest carrer hi ha constància que s’havien instal·lat tallers de terrisseria abans del 1350. No va ser fins a l’any 1841 que Antoni Tarrés i Bosch va instal·lar el seu taller en aquest solar, on construir tres cases, un pati interior, un gran hort, naus per teixir i elaborar ceràmiques, un forn i altres construccions relacionades amb la terrissa.
En el pati va acollir una important activitat productiva de terracota amb forns de gerres del segle XVII i una important producció de balustres, medallons, elements ornamentals i plafons ceràmics que es trobaran en la majoria d’edificis barcelonins de l’època. L’any 1852 es construeix un edifici planta baixa i quatre pisos, tres grans forns, enormes soterranis per emmagatzemar llenya i diferents edificis relacionats amb el vidrat de les ceràmiques. La casa-fàbrica que es destinarà per l’ampliació de la fabricació de ceràmica, realitzarà les millors terracotes de mitjans segle XIX. L’edifici serà malmès pels bombardejos de la Guerra Civil. Es reconstruirà l’any 1939.
Túnel del temps del passatge més genuí i emblemàtic del Raval.
Actualment, el conjunt de la casa-fàbrica són habitatges d’estil neoclàssic. L’interior de l’illa que formava part de la fàbrica fou enderrocat l’any 2003 i es fa servir com a camp de pràctiques pels estudiants d’Arqueologia de la veïna Facultat de Geografia i Història de la UB. Aquest solar s’adscriuria al “suburbium” de la romana Bàrcino, fora muralles, en concret a 645 metres de la porta nord-oest de la muralla, des d’on sortia en camí als actuals carrers dels Arcs i de Canuda fins a desembocar en l’actual carrer Tallers.
Les excavacions de la UB, té tres objectius:
Delimitar l’espai que ocupa el camp de pràctiques i l’antiga Casa de la Misericòrdia.
Completar de manera segura l’arquitectura de l’obrador del taller del ceramista Antoni Tarrés.
Conèixer amb precisió les diferents fases de l’obrador: la construcció de maons, les argiles, objectes ceràmics, adorns per façanes, la ceràmica vidriada i el seu gran talent per la decoració escultòrica en terracota.
En les campanyes d’excavació del taller d’Antoni Tarrés ha sigut possible configurar les diferents àrees funcionals de la terrissa:
Ubicació dels forns per coure les peces.
Basses de decantació per deixar reposar l’argila obtenir-ne diferents qualitats.¡¡
Molins per triturar l’argila d’on sortirà la pasta per fer els productes ceràmics i per moldre els elements minerals que formaren els vidriats de les peces i dipòsits i contenidors on es barrejava la pols d’aquestes minerals amb aigua.
Resta pendent més excavacions d’ubicacions d’altres forns i més dependències que no s’han pogut identificar.
Documentació: Universitat de Barcelona – Camp de pràctiques del grau d’arqueologia – Unitat de Cultura Científica i Innovació (UCC+I).
Casa-fàbrica Bonaplata: coneguda com El Vapor, l’any 1833 al carrer Tallers al costat de les velles muralles s’inicia el període de la indústria moderna amb maquinària de filar i telers mecànics. Va ser la primera empresa a fer servir la màquina de vapor com a força motriu a Catalunya i a tot l’estat espanyol.
Foto: Wikipedia / Demolició de la muralla – 1855 / Al fons la fàbrica Bonaplata
Amb l’arribada d’aquestes noves tècniques metal·lúrgiques l’agost de 1835, sorgeix un creixent malestar de la situació entorn la classe obrera, la fàbrica va ser assaltada, tirotejada i cremada, durant la bullanga per un grup d’obrers i gent marginada en contra de la mecanització, pel fet que les màquines els prendrien la feina.
Durant els anys 1836 i 37, es van reparar i ampliar les instal·lacions de la fàbrica i és comprar una segona màquina de vapor.
L’any 1855 després de diverses fusions, consorcis i creacions de noves societats, l’empresa catalana “La Maquinista Terrestre i Marítima” adquireix procedent de la liquidació, la societat Bonaplata.
Didàctica del patrimoni cultural /Catalunya m’agrada. cat
Foto: Betevé / Incendi de la fàbrica tèxtil de la família Bonaplata.
Documentació: Catalunya m’agrada.cat – Meet barcelona.cat
Carrer Tallers, núm. 77: dos atemptats en un mateix edifici.
foto: elnacional.cat – El Papus
Estat de l’atac terrorista 20-09-1977 foto: El nacional. cat
L’any 1973 neix i s’instal.la en aquest edifici, El Papus – Revista d’humor crític, agressiu, satíric i neurastènic, arremetia contra el feixismeen un moment de fortes reivindicacions socials. El 20 de setembre de 1977 va patir un atemptat, per part d’un grup d’extrema dreta anomenat triple A, en forma de maletí-bomba, causant la mort del conserge i 17 ferits de diversa gravetat. El silenci de les institucions i la impunitat dels terroristes foren el llegat de la tragèdia. Set anys més tard un altre atemptat, en aquest cas per part de Terra Lliure, fa esclatar un artefacte a les oficines del SOC, sense víctimes.
Documentació: faristol, espai de memòria
El papus – carrer Tallers 77
Plaça Castella:
Sant Pere Nolasc.
L’antic convent dels Pares Paüls de la Congregació de la Missió foren uns terrenys que envoltaven l’actual parròquia de Sant Pere Nolasc. L’edifici va acollir i canviar la seva funció en distintes ocasions: convent, monestir, hospital militar, baluard, fàbrica, caserna militar, magatzem i presó. Aquest espai avui el coneixem com a plaça Castella.
Finalitzada la Guerra Civil, l’hospital i durant anys, es va fer servir per acollir els presoners rojos que havien resultat ferits en els batallons de treballs forçosos, amb el patètic nom de “Depósito de Prisioneros de Guerra de Tallers”. La Vanguardia del dia 5 de febrer de 1939 comentava així: “Una solemne función religiosa, que con tonos de emocionante sencillez cerró el paréntesis antirreligioso y ateo de 30 meses de dominación soviética, devolviendo al ambiente del vetusto edificio el aire de cristiana caridad que centenariamente se había respirado siempre en este Centro Oficial”.
El desembre de 1942 l’hospital va quedar clausurat i tots els interns i el material sanitari va ser traslladat al nou Hospital Militar de Vallcarca.
L’espai va ser enderrocat i l’ajuntament franquista el dia 12 d’octubre de 1943 va batejar com a Plaza Castilla.
Documentació: Barcelofilia inventari de la Barcelona desapareguda.
façana casa-fàbrica C/ Tallers, 75 – Valldonzella
Casa modernista Balet i Nadal
Casa modernista Domènec Balet i Nadal, al carrer Tallers, 68 bis de l’any 1906. Planta baixa i tres pisos d’alçada, tres eixos verticals amb balcons individuals semicirculars de forja.
Façanes cases-fàbrica C/ Tallers 76 al 80
Finalitzem la visita a la plaça de la Universitat.
Documentació: Guia Srta. Alba Vendrell, professora d’Història de l’Art i membre de Tot Història Associació Cultural. / barcelonaentremuralles.com / Barcelofilia inventari de la Barcelona desapareguda.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.