Pel·lícula francesa del 2019, dirigida pel director novell Ladj Ly, nominada per la Palma d’Or en el festival de Cannes, seleccionada al premi Globus d’Or, a la pel·lícula de parla no anglesa i representar a França als Oscar del 2020.
Tot comença amb la celebració de França per la victòria aconseguida de la copa de món de futbol del 2018 en els “Champs Élysées” amb Arc de Triomf al fons, escampant l’eufòria on es “percep la germanor” i complicitat del xovinisme francès: es pot resumir amb i famosa frase: “Liberté, égalité, fraternité”, entre els diferents orígens de les classes socials, ètniques, racials i o religioses, que integrant la societat francesa.
Però la realitat, malauradament, és un altre, com bé es reprodueix en la pel·lícula. L’adversitat del gènera humà entorn el bé, el mal, l’ètica, la justícia, la moral, l’amor, la revolució, el dret, l’odi, la redempció… la fe.
A través de la figura de tres policies de la brigada antidelinqüència, on també aquests policies apliquen les seves pròpies lleis per resistir o reafirmar-se pels seus estatus de poder dins del barri.
Els actors: Damien Bonnard – Alexis Manenti – Djebril Zonga
El director ens plasma una tensió de principi a fi, una radiografia del drama d’uns dels suburbis de París, i les enormes tensions que hi ha entre els diferents grups racials que molt ben organitzats operen pel control problemàtic del barri.
Com va dir de Victor Hugo (1802- 1885): “No es contemporitza amb els miserables”. És “Una crítica a l’actitud de no cedir ni transigir amb la injustícia i la misèria, especialment pel que fa a les condicions de vida dels pobres i marginats. No és una frase textual de l’obra, sinó una interpretació del missatge central”.
Els miserables
És una visió profunda de la condició humana de la societat actual. És una altra versió de la novel·la èpica de la França del segle XIX d’ “Els Miserables –1862 – de Victor Hugo”.
Resumin és un problema latent actual de tota la societat, que està explosionant irreversiblement de difícil solució.
Última pel·lícula dirigida i produïda per Clint Eastwood, 11 de novembre de 2024.
El jurat nº 2, Nicholas Hoult, en el paper d’un home corrent, Justin Kemp, futur pare de família que és seleccionat com a jurat en un judici per assassinat. Durant l’exposició dels fets s’adona que, possiblement, ell hi estava present i que podria ser el veritable autor de l’assassinat.
Justin, amb el remordiment de condemnar a un home innocent, consulta al seu advocat defensor d’alcohòlics anònims, on assisteix per la seva rehabilitació. Si vol explicar el que li acaba de revelar, el jurat ha d’arribar inexorablement a un veredicte. Atesos els seus antecedents d’alcoholisme no serviria de res provocar un judici nul. Seria empresonat i declarat culpable sense dilacions.
Toni Collette en el paper de la fiscal Faith Killebrew, està disposada, a causa d’anteriors i nombrosos antecedents de l’acusat, fer servir tots els mitjans possibles per condemnar-lo. La fiscal vol fer mèrits, amb vista a les pròximes eleccions on es perfila com a nova fiscal general del districte.
Toni Collette i Nicholas Hoult
En la sala de deliberacions la primera votació, tots membres del jurat excepte Justin, voten: culpable. Aquí, Eastwood reescriu la situació de la pel·lícula de “12 hombres sin Piedad” de 1957.
El Jurat
Que dir del director i productor… en aquest nou cas ens mostra un altre personatge imperfecte, no massa espavilat i fosc, dintre de la seva llista d’herois tràgics. Ens presenta un guió d’un fals culpable dins d’un procés judicial, emboirat per la seva imparcialitat, posant en joc la transparència de culpabilitat i la feblesa del sistema. Al mateix temps, la pressió que exerceix la fiscal per aconseguir una pena condemnatòria de l’acusat, on ser declarat no culpable, posaria en dubte la seva capacitat per accedir al càrrec de nova fiscal general.
Eastwood, en el poble de Carmel, on viu i d’on va ser batlle.
L’actor i director
Temis, la deessa de la justícia
Eastwood, als seus 94 anys, ens projecta la que podria ser el seu últim testament cinematogràfic – tot i que des de fa anys no ha parat de sorprendre’ns en obsequiar-nos en un seguit d’últims epitafis – Aquí, ens torna a revelar un discret i elegant treball de direcció, enfront la imatge, de Temis, la deessa grega de la justícia, on plasma les mancances i la fragilitat del sistema judicial. L’angoixa del protagonista envers la responsabilitat personal dels límits de la llibertat, contra les lleis establertes o l’atzar de ser membre d’un jurat on podria estar involucrat com assassí. Ens aboca a decidir entre justícia, la llei o la veritat. Decidir entre la innocència i o la culpabilitat, l’ètica i la imparcialitat. Eastwood ens invita a prendre consciència entre el valor de la responsabilitat i el límit de la nostra llibertat.
La podem veure a Movistar.
Documentció: Fotografies i crítiques cinematogràfiques consultades a Fotogrames i Movistar, d’octubre de 2024.
Breu història del naixement de la Casa de la Maternitat:
L’antic Hospital de la Santa Creu, edifici digne del gòtic civil català, va unificar el febrer de 1401, segon acord del Consell de Cent, els sis hospitals que llavors hi havia a la ciutat:
L’hospital de l’Almoina o de Santa Marta (1308) situat al costat del Rec Comtal i del convent de Sta. Clara, al barri de la Ribera, destinat per als pobres, els viatgers i els pelegrins.
L’hospital d’en Marcús (1188), situat a l’antic camí que conduïa al Vallès, avui a la placeta d’en Marcús i carrer Carders. Fou alberg per a viatgers i hospital per a pobres.
L’hospital d’en Colom (1219), l’any 1372 l’hospital comptava amb 31 llits. El 1401, passà a integrar-se al nou hospital de la Santa Creu. Fou transformat i ampliat, per convertir-lo en capella-església del nou hospital.
Hospital Colom – foto la Vanguardia
L’hospital d’en Vilar o de Sant Macià (1256), situat a la plaça del Pedró, disposava de vint-i-dos llits, per a homes i una cambra de set llits per a les dones.
L’hospital de Santa Eulàlia (segle xii) l’església de Santa Eulàlia del Camp, situada fora muralla a prop del portal Nou.Les institucions assistencials de la Barcelona medieval, convertirien molts convents i esglésies en centres hospitalaris.
L’hospital de Santa Margaridao dels Mesells (segle XII) (mesells – cura dels leprosos) estava situat a l’actual plaça del Pedró. Avui sols resta la capella de Sant Llàtzer.
Pati interior de l’antic Hospital de la Santa Creu
Dins de l’Hospital de la Santa Creu, el 1629, és construir l’hospital de la Convalescència, on avui està la seu de l’Institut d’Estudis Catalans. El 1789 un nou llegat fa possible que la comunitat de les Filles de la Caritat s’encarregui de les tasques d’atenció a dones i nens expòsits. La primera i arcaica Casa de la Maternitat o d’expòsits es crea a mitjan segle XIX, el 20 de juny de 1849, en una de les petites dependències dins l’Hospital de la Santa Creu.
Casa de la Convalescència – Antic hospital de la Santa Creu
Les crues realitats higièniques, la manca d’espai, la limitació dels llits, el fort creixement de fàbriques insalubres, l’edifici que estava entre horts fora muralles, recomanaven el trasllat a un espai fora del centre de la població. L’any 1930 l’Hospital es van traslladar a l’actual Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.
Documentació: Arxiu Històric de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, “Llibre que conté tot el principal de l’Hospital General de Santa Creu i de la Convalescència”.
Hospital de la Santa Creu – el Raval Fotos: La Vanguardia.
La Casa de la Maternitat:
El 23 de novembre de 1853 es va fer el primer trasllat de trenta-dos infants i nou dides, des de l’Hospital de la Santa Creu (on per insuficiència de recursos no podien continuar) a la nova Casa Provincial de Maternitat i Expòsits als locals cedits de l’antiga Casa de la Misericòrdia, que depenia de l’administració municipal, al carrer de les Ramelleres,17 al barri del Raval. L’Hospital de la Santa Creu va continuar a la dedicació i cures de la maternitat secreta, però els “fills del pecat” de mares solteres nats a la maternitat de l’Hospital eren traslladats acabats de néixer a la Casa de la Maternitat.
El desenvolupament industrial (S. XVIII – XIX) de la ciutat provocà l’arribada massiva de dones soles de les zones rurals que trobaren feina en el servei domèstic o a les cases- fabrica situades en el mateix Raval. En aquest ambient de misèria i d’estigma social va augmentar de forma descontrolada els naixements il·legítims.
L’assistència a les mares solteres, empobrides, titllades de pecadores i sense recursos era nul·la i es veien obligades a abandonar els nadons i en el millor dels casos, els més afortunats eren acollits en institucions i centres de caritat religiosos.
Un cop revisat, el nadó era batejat i, si el seu estat era bo, es lliurava a les dides externes per superar el primer any de vida.
Foto: ANC
Més de la meitat de les criatures que ingressaven a la Casa de Maternitat ho feien a través d’un torn instal·lat al mur exterior de l’edifici, que consistia en una caixa de fusta giratòria. El torn va estar vigent entre els anys 1854 i 1931. Avui a la façana principal encara es conserva l’últim torn on es deixaven les criatures nounades d’amagat. Un cop ficada la criatura a la caixa giratòria, es feia sonar una campana i el nadó era recollit per les monges. També es pot apreciar una petita escletxa, a l’esquerra del torn, que servia per dipositari almoines.
La majoria dels infants morien abans d’arribar a l’any. En complir els cinc anys els que sobrevivien passaven a la veïna Casa de la Caritat, del carrer Montalegre.
Les condicions estructurals de les instal·lacions, la manca d’aigua i materials, l’increment i superpoblació de criatures necessitades, la higiene del lloc i les epidèmies de l’època, varen fer que les administracions buscaran un nou emplaçament. A finals del 1877 i inicis del 1878 la Institució es va traslladar al Mas Caballé, a la Vila de les Corts, situada al costat de l’Estadi del Camp Nou.
És el resum de múltiples drames, injustícies i de l’estigma del dolor de l’abandonament.
Actualment, aquest edifici és la seu del districte de Ciutat Vella.
Documentació: Panell informatiu davant de la casa de la Maternitat / Casa d’Infants i Orfes antiga Casa de la Misericòrdia.
Casa de la Caritat:
Inicialment, va ser un monestir, entre el 1775 i el 1803 seminari i hospici. Funcionar com a Casa de la Caritat des de l’any 1803 fins a l’any 1957, que fou traslladada al nou recinte de les Llars Mundet en la Vall d’Hebron.
Pati de les Dones de l’antiga casa de la Caritat – avui CCCB
Pati de les Dones Foto: Diputació Barcelona.
La Casa de la Caritat era un gran centre de beneficència, situat en el centre del Raval, que acollia a orfes i a criatures abandonades de famílies que no en podien tenir cura. També es feien càrrec dels nois i noies majors de cinc anys procedents de la Casa de la Maternitat. Els nens i nenes rebien l’educació bàsica i en els seus tallers l’aprenentatge d’oficis com fusteria, serralleria, ceràmica, fabricació d’espelmes, espardenyes, roba, galetes, forn de pa, fideus, xocolata, ebenisteria i en l’escola-impremta varen fer les edicions de butlletins com del Centre Excursionista o de l’Ateneu, i altres publicacions com la ”Hoja del Lunes”. Tots aquests aprenentatges eren per encaminar-los a treballar a tallers o fàbriques. Evidentment, a moltes de les noies (ironies de la vida) se les preparava per a feines domèstiques, per a servir com minyones/criades igual que les seves progenitores, que les acabarien abandonant dins del torn de la Maternitat. Els interns restaven fins als 18 anys.
Tallers d’impremta – foto: Diputació de Barcelona.
Germana de la Caritat foto: Diputació de Barcelona.
La Mancomunitat, amb la Casa de la Caritat, va fer un salt qualitatiu molt important i rellevant en la part mèdica, educativa i en tot l’obre social, tant pels orfes, com per sordmuts, epilèptics i resta de gent desvalguda que vivia al carrer. Part de l’edifici estava destinat a un asil.
Amb l’arribada del desastre de la Guerra Civil, per raons òbvies, va fer un canvi radical (tot a fer punyetes).
L’any 1989 un projecte dinamitzador comença a restaurar zones del Raval. L’any 1994 a l’antiga Casa de la Caritat, s’inaugura el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona – CCCB, i un any després a la plaça dels Angles el Museu d’art Contemporani MACBA.
Avui dia, encara hi ha un grup d’avis que cada dijous es reuneixen a la que fou casa seva, per recordar vivències i amistats passades.
Documentació: visita efectuada i panells exposats / Casa de La Caritat: Diputació de Barcelona- Recintes.
És el debut d’un jove Steven Spielberg de 25 anys que serà en potència un dels millors directors.
La persecució assassina d’un tràiler de 20 tones, que corre rere un modest cotxe que ha decidit delatar-lo de mala manera. El camió el persegueix durant quilòmetres i quilòmetres per unes carreteres solitàries de l’Amèrica profunda. A partir d’aquí el diabòlic camioner comença un interminable i aterridora persecució mortal.
L’actor:
Molt bona interpretació de Dennis Weaver (és fer famós en la sèrie, dels anys 70, “el Sheriff McCloud”). Interpreta a un home comú de negocis que viatja de representant amb el seu cotxe, per un polsós desert solitari i hostil, que ens recorda el llunyà Oest Americà. Ens deixa clar que és un home de família i classe mitjana, d’una personalitat feble, un antiheroi, víctima d’una angoixa constant… S’enfronta a una situació rocambolesca, un entorn irracional primitiu, perillós, on poques persones l’ajudaran. Un escenari que no arriba a entendre, que no controla, on tard o d’hora haurà de renunciar al civisme i a la humanitat per sobreviure.
Un Plymouth – Valiant
Dennis Weaver en: El Sheriff McCloud
El camió:
És l’amenaçant “figura” d’un vell, mal cuidat i rovellat monstre mecànic en forma de camió.
Killer/truck – Un Peterbilt 281 del 55
Spielberg tenia molt clar que el camió havia de tenir un aspecte ferotge aterridor que havia de fer molta por, amb el frontal ple d’insectes morts atrapats a la carrosseria, que al mateix temps impedeixen la visió del conductor.
Podem considerar que és un dels majors “assassins en sèrie” del cinema, que mostra triomfant i satisfet les matrícules d’altres víctimes que ha fet fora de la carretera, d’antics trofeus.
El Paisatge:
La ruta 66
L’escenari, un entorn rural decadent, d’escassa vegetació, solitari, desèrtic que tantes vegades hem vist en els westerns d’indis i cowboys, amb carretes de rectes interminables on transcorren les persecucions, psicòpates i malaltisses.
La pel·lícula:
L’argument és la persecució sistemàtica, el pànic, que porta la tensió a l’espectador, convertint-se amb una voràgine de bogeria i d’enfrontament entre la vida i la mort. És genial la decisió que en cap moment, el director, ens mostra la cara del conductor, sols percebem que una màquina, un monstre malvat i salvatge és capaç d’amargar-nos l’existència, fins a arribar a la desesperació i a la paranoia.
Tenint en compte que la pel·lícula té més de 50 anys, “el diable sobre rodes”, és la millor persecució de suspens de la història del cinema, que no et deixa indiferent.
Pel·lícula de l’any 1971 amb una duració de 74 min. ampliada fins a 90 min. afegint noves escenes, per poder.la projecta a la gran pantalla.
Situat a la part alta del turó de la serra de les Roquetes, construït l’any 1905, formava part d’un projecte de ciutat jardí, dirigit a les classes mitjanes (projecte de 26 de març de 1904). Per problemes econòmics i per la difícil accessibilitat de la zona, sols es va dur a terme la carretera alta de les Roquetes i el Castell, que va quedar inacabat. Malgrat el seu aspecte medieval, el projecte inicial era la construcció d’un hotel, que seria el centre de la futura urbanització. Finalment, el pla urbanístic no va continuar endavant i s’acaba abandonant.
És un edifici aïllat, de pedra i maons amb obertures emmarcades d’obra vista, format per un cos principal de planta quadrada i un cos afegit en forma de torre. Edificació de planta baixa i tres pisos d’alçada. Al costat oest hi ha un pis més. Les obertures de mig punt i la coronació a base de merlets imitaven una fortificació d’un castell d’època medieval.
El Castell fou propietat del marquès de Vallbona, havia de ser lloc de descans, d’esbarjo i repòs familiar, però les obres mai es varen finalitzar. Va ser lloc de trobada d’excursionistes i de famílies que hi feien aplecs i trobades.
Amb l’esclat de la Guerra Civil, va ser ocupat pels soldats republicans i a la rodalia hi varen instal·lar un bateria antiaeri. El 1939 va ser ocupat per les tropes rebels, i als voltants es va utilitzar com a camp de presoners republicans.
A causa del seu abandonament, va començar un llarg període de degradació i enrunament, que gràcies a la lluita veïnal es va aconseguir salvar-lo. Als anys 70 va ser punt de trobada de grups clandestins veïnals i polítics. Als anys 80 es van celebrar acampades i denúncies de protesta per l’estat d’abandonament de tot el conjunt de la muntanya, reivindicant tota la zona com a pulmó verd.
La Torre del Baró és la icona del districte de Nou Barris i de Ciutat Meridiana – Can Cuiàs. Visible des de molts punts de la ciutat i és un excel·lent mirador que ofereix unes vistes impressionants dels barris menys coneguts de Barcelona.
Molt abans de l’actual Torre del Baró, va existir un primer Castell del Baró de Pinós, situat molt a prop de l’actual estació de rodalies, destruït durant la Guerra de Successió de 1714. L’any 1797 és construir una segona torre a prop de l’anterior, que es va enderrocar l’any 1967, per les obres de perllongament de la Meridiana.
Torre del Baró del Pinós – foto: noubarris.net
L’any 1989 es va rehabilitar el Castell i a uns cinc-cents metres és construir un mirador amb unes vistes del barcelonès extraordinàries.
L’any 2014 es va tornar a remodelar per efectuar-hi visites, acull un punt d’informació, de divulgació històrica i d’educació ambiental del Parc de Collserola. Es tracta, doncs, d’un lloc ideal per gaudir de l’entorn i de la natura, sense allunyar-se de la ciutat.
És un edifici inacabat protegit està catalogat com a bé del patrimoni històric artístic, situat a la carretera Alta de les Roquetes de Nou Barris.
Fotos: noubarris.net
Documentació: panell i fullet informatiu que ofereix l’oficina d’informació.
No tapieu Can Bruixa /Casa-xalet:
Molt a prop de la Casa de les Aigües de Trinitat Nova, al carrer d’Aiguablava, 133 trobem aquest xalet/mostra en estat ruïnós. Avui tapiat. Era el model de casa del projecte de l’any 1915 per construir una ciutat jardí per a la classe treballadora, que mai es va dur a terme. Actualment, queda com a record per salvaguardar la memòria històrica d’un somni d’una època, que avui en dia les administracions, tenen del tot oblidat. L’espai és conegut popularment com “La Casa de la Bruixa”.
Foto: noubarris.net
La història de Torre Baró s’inicia amb l’augment constant de població que va arribar durant les dècades dels anys 50 – 60 del passat segle, amb la gran onada d’immigració obrera. Va començar la construcció de cases modestes en els vessants del turó de Roquetes, amb forts desnivells, sense cap mena de xarxes de comunicacions ni d’equipaments urbans. De fet, els nouvinguts es varen construir els seus propis habitatges. Avui, el barri encara ens presenta, les actuals construccions situades en forts pendents, carrers estrets i sinuosos, que s’adapten al terreny, amb cases barates, molt humils autoconstruïdes que sobreviuen al pas del temps i allunyades d’unes mínimes condicions de salubritat.
De les idees de prosperitat i de benestar de crear una ciutat jardí a principis del 1900, amb l’arribada d’una forta immigració, de meitats de segle XX, amb les consegüents desigualtats de l’època, s’ha passat en ple segle XXI, en plena crisi del totxo a un barri amb records de desnonaments, manca de recursos, pobresa energètica, aïllament geogràfic i social, que ha submergit als seus habitants a una lluita constant contra una pobresa crònica. El barri estigmatitzat triplica l’índex de suïcidis d’altres zones i poblacions.
Viure 4 anys en un búnquer a la platja durant la postguerra
A la localitat de Sant Salvador (el Vendrell) a tocar de l’antic Sanatori Marítim de Sant Joan de Déu, avui convertit en Hotel, hi ha un petit espai natural – en recuperació – un hàbitat de moltes espècies d’ocells i d’aiguamolls, tocant a mar que formant un ecosistema, conegut com la platja de les Madrigueres.
En aquest espai de gran valor ecològic, s’hi suma la història d’un búnquer construït l’any 1937 pels republicans durant la Guerra Civil, com a defensa dels possibles atacs marítims de les tropes franquistes. Aquest niu de metralladores és testimoni de la memòria històrica i d’una família que hi va viure durant quatre anys de postguerra, arribats de Jaén.
Aquesta petita fortificació no va entrar mai en combat. Amb la victòria de les tropes rebels es va conservar durant tota de la II G.M. per si es produís un desembarcament aliat.
Un cop acabada la Guerra Civil, després, la Segona Guerra Mundial, bona part de les fortificacions construïdes per la República a partir de 1937, com a defensa de les costes, van quedar abandonades i ocupades per refugiats que fugien d’altres regions d’Espanya de la repressió franquista.
La Trinitat Casas Perín hi va viure, amb els seus pares i germans, i ens explica:
“La diada del Carme, el 16 de juliol de 1949, arribàrem al búnquer de les Madrigueres, la família de Eduardo Casas, la seva dona i quatre fills, fugin del poble de Marmolejo província de Jaén, desterrat per les seves idees republicanes com a perdedor d’una guerra, després de lluitar en el bàndol republicà, patir forts maltractaments, un consell de guerra i quatre anys de presó. S’instal·laren a raser del niu de metralladores, construït pels republicans el 1937, abandonat, des del 1945, i ensorrat en una platja de Catalunya a la recerca d’una millor vida.
Aquí hi vàrem viure els meus pares, l’Eduardo Casas Pastor i la Maria Perín Moreno, i els cinc germans (l’Olga, La Manuela, la Trinidad, l’Eduardo i el José Matías) durant els anys durs de postguerra. A finals de l’any 1950 hi va néixer el cinquè fill: José Matías”.
S’hi varen estar quatre anys, del 1949 al 1953. “Encara quedaven moltes batalles per lluitar i guanyar en aquesta “nova vida”.
José, Manolita i Trinidad Casas, al costat del búnquer on van viure del 1949 al 1953. Foto de Judith Casaprima Sagués 09-03-2022 3CAT
El Gernika i els poemes
Les tres espitlleres situades cara mar i als costats amb la porta posterior d’entrada estan tapiades. Aquesta antiga defensa militar va ser un espai de mort, per després esdevenir un lloc de vida. S’ha recuperat com a element de memòria històrica on, des de fa anys, s’hi va representar i pintar part del mural del Gernika de Picasso – símbol de denúncia de les atrocitats d’aquella guerra.
El Guernica ha suscitat nombroses i polèmiques interpretacions, una circumstància a la qual contribueix sense cap dubte la voluntària eliminació de la tela de qualsevol tonalitat aliena a la grisalla…
Des del desembre de 2021 aquest espai de natura, platja, oci i turisme, en algunes de les parets s’han reproduït part dels poemes escrits d’una de les germane. La Trinidad Casas Perin és l’autora del poemari – Escaleras al Mar – on posa fonaments a la memòria i evoca la infantesa viscuda amb la seva família en el búnquer de la platja de les Madrigueres, que: “malgrat totes les dificultats i les penúries, aquesta va ser per a nosaltres un espai de vida”.
“El ‘Gernika’ és un al·legat contra la barbàrie i el terror de la guerra, i si nosaltres vam venir aquí va ser a conseqüència d’aquesta. La guerra no s’acaba quan s’atura el foc, les seves conseqüències van molt més enllà, com estem veient ara a Ucraïna.”
La mare va traspassar el 1999, el pare el 2002. La germana gran, l’Olga, va morir el 2017, dos dels germans, la Manolita i el José sempre han viscut al Vendrell, la Trinidad a Barcelona i l’altre germà, l’Eduardo viu a Sevilla. La història de la família Casas- Perín queda definida en un dels plafons informatius.
Fotografies: Diari de Tarragona
Documentació: Panells situats enfront de l’antic niu de metralladores – 3CAT (4 anys en un bunker a la platja).
Les Planes és una estació de ferrocarril de la xarxa de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya de la línia que uneix Barcelona amb el Vallès, situada al barri de les Planes del districte de Sarrià – Sant Gervasi de Barcelona. Va ser inaugurada el 28 de novembre de 1916.
L’enginyer industrial Carles Emili Montañes (1) promotor de l’electrificació de la indústria catalana, projectar la línia de Sarrià fins a les Planes, i va convèncer l’industrial americà Frederick Stark Pearson perquè invertís en el projecte. Les obres es van iniciar el 1912 amb la construcció del túnel sota Vallvidrera, travessant la serralada de Collserola.
(1) Carles Emili Montañes, fou fundador de la Barcelona Traction, Light and Power i dels Ferrocarrils de Catalunya (1912), president de Ferrocarrils de Sarrià a Barcelona (1911), Governador Civil (1919) i diputat al Congrés dels Diputats (916-1923).
L’Estació:
Estació d’estil modernista tardà/català amb elements noucentistes va entrar en servei des de Sarrià fins al Vallès, travessant la serra de Collserola. És promoguda pel desenvolupament expansiu de ciutat jardí de famílies mitjanes de Barcelona tant per a viure-hi com per al lleure dominical i d’estiueig. En aquell moment les Planes no respon a cap nucli urbà de població, en espera que n’esdevingui un. Amb aquesta premissa es construeix aquest model l’estació per donar una mostra del tipus d’arquitectura que es pretenia construir, amb l’objectiu que representi i s’integri discretament entre la resta de construccions de la ciutat jardí, que s’espera que es vagin creant a tot el seu entorn. Afortunadament, aquestes urbanitzacions no es varen dur a terme, tan massivament com es pretenia i gràcies a això avui, podem gaudir d’un fantàstic parc de Collserola, accedint, precisament, des d’aquesta estació o des de la del Baixador de Vallvidrera.
L’edifici del viatger original és rectangular i consta de planta baixa, primera i golfes. Està rematat per una coberta de teula a quatre aigües amb generoses tribunes volades de fusta, la teulada que sobresurt respecte de la façana en un ràfec destacat en suspès per diversos permòdols que sostenen, damunt el seu pla horitzontal el cap de les bigues, escapçada en una de les cantonades per una esvelta torre mirador amb un coronament cònic molt angulat, que fa de reclam. Destaca també les obertures en arc de mig punt.
petita central sots-elèctrica
L’estació està concebuda a l’estil de les torres d’estiueig que estaven construint durant aquells anys a Vallvidrera. L’edifici és un dels més singulars arquitectònicament de tots els ferrocarrils de Catalunya.
A la planta baixa hi havia la sala d’espera i les dependències de venda de bitllets. El primer pis i les golfes estaven destinats a l’habitatge del cap d’estació, avui dia acullen una oficina del Parc Natural de Collserola. El vestíbul està decorat amb un fris de ceràmica blanca amb motius vegetals de color verd i blau.
Completen les instal·lacions de l’estació una sots-central elèctrica ubicada a la sortida de l’estació.
Ben aviat l’estació va ser envoltada de serveis de lleure per la població amb restaurants i dels populars “merenderos”. També s’hi van construir, primer, algunes torres modernistes i més endavant altres cases més senzilles d’autoconstrucció.
L’antic bar-restaurant l’Elèctric:
L’edifici més proper a l’estació és el bar restaurant l’Elèctric. Encara no hi havia ni tren quan, l’any 1912, el rei Alfons XIII va venir a Barcelona, entre altres coses, va inaugurar el restaurant que s’havia edificat, a tocar de la futura estació. Era un edifici singular per la seva època perquè la calefacció i la cuina funcionaven exclusivament amb l’electricitat, d’aquí el seu nom.
Amb la inauguració, l’any 1917, del tram les Planes – Sant Cugat, l’Elèctric es va tornar a inaugurar. La propietària de l’edifici era l’empresa Barcelona Traction, Light and Power Company (1911-1952) – (més coneguda com “La Canadenca”). En fer fallida l’any 1952, l’empresa elèctrica fundada per Joan March, es va quedar l’edifici, la futura FECSA. Als anys 60, va quedar gairebé abandonat.
Entre els anys 1985 i 87, els veïns de la zona van reclamar l’ús públic de l’immoble. Després de la reconstrucció i remodelació de l’edifici l’any 2002 es va inaugurar el Centre Cívic l’Elèctric.
L’autoria de la construcció de l’estació i del restaurant no està clara del tot. Alguns indiquen que va ser projectat pel mateix arquitecte, Fernando Móner, altres es decanten més pel conegut arquitecte Ferran Romeu. També si ens fixem en l’estació superior del funicular de Vallvidrera obra de l’arquitecte Bonaventura Conill i Montobbio, veurem que hi ha força coincidències.
En creuar la passarel·la de vianants per damunt de la carretera, just a l’altra banda del pont davant del bosc d’alzines, baixant una escalinata hi ha un roure centenari amb un tronc i una copa extraordinari.
Just seguin el camí de baixa del roure centenari hi trobem un “merendero”, on poder gaudir d’un bon àpat, fer foc per fer una excel.lent calçotada o la graellada de torn.
Documentació: Faristol/ panell informatiu situats en la mateixa estació i en el centre cívic L’Elèctric – Pobles de Catalunya (estació de tren de les Planes).
Fotografies: Pròpies.
Breu història dels ferrocarrils:
Ferrocarrils de Catalunya (FCC– 1911), fou una companyia privada que uní Barcelona amb el Vallès, en ferrocarril, a través de la Serra de Collserola promoguda per la Barcelona Traction.
El Ferrocarril de Sarrià a Barcelona S.A. (FSB) va ser una empresa que, entre el 1874 i el 1977, va explotar el ferrocarril, conegut popularment com a tren de Sarrià. Aquest ferrocarril unia inicialment el recorregut des de la plaça de Catalunya de Barcelona amb l’antic municipi independent de Sarrià.
Estació de FSB – carrer Pelai 1898 – Foto: Barcelofília
L’any 1912 s’uneixen FSB i FCC, per unir el tram entre les Planes de Vallvidrera i les ciutats de Sant Cugat (1917), Terrassa (1919) i Sabadell (1922). Una llei especial del 7 de juny de 1912 autoritzava el govern espanyol a atorgar una concessió provisional a Ferrocarrils de Catalunya per construir i explotar la línia; el 20 de gener de 1913 el ministeri de foment li atorga la concessió definitiva.
Després de la Guerra Civil, l’any 1941, amb la nacionalització del ferrocarril a Espanya, FCC, FSB i les seves infraestructures no van passar a ser gestionades per RENFE, ja que la línia no era d’amplada ibèrica.
El 1977 FSB i FCC deixen d’operar per problemes econòmics, entren en fallida i les seves línies foren transferides provisionalment a FEVE – Ferrocarrils de Via Estreta. L’any 1979 la línia passa a ser explotada directament per Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya – FGC.
Estació de superfície de P. Catalunya de FSB – inauguració de línia fins a les Planes, 28 de novembre de 1916 – Foto. Irene Codina Sorolla Barcelofília
En el traçat del Tren de Sarrià i de les dues línies suburbanes cap al Vallès Occidental, cal destacar les sis estacions de la línia que acompanyen la xarxa ferroviària amb una arquitectura noucentista conscientment adaptada al suburbi jardí.
Estacions direcció Sant Cugat (1917): les Planes (1916) – la Floresta/Pearson (1925) – Valldoreix (1931). A Sant Cugat hi ha la bifurcació, direcció Terrassa (1919): Les Fonts (1920), direcció Sabadell (1922): Bellaterra 1930 – Sant Quirze del Vallès 1922.
Dia de la inauguració de l’estació – novembre 1916
Documentació: Arxiu Nacional de Catalunya [ANC], Fons 757 / Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.
Curiós edifici del modernisme català del tot desconegut, situat a la serralada de Collserola, a la barriada de Can Rectoret, nucli diferenciat molt a prop de les Planes de Vallvidrera.
Són les restes d’un estrany edifici en forma de castell, amb un cert aire fantasmal. Està completament abandonat i amb perill de ruïna, portes tapiades que fan impossible la seva visita interior, atès el perill existent de despreniments. És el projecte d’un sanatori antituberculós que mai va arribar a entrar en funcionament.
És una joia modernista envoltada de misteri, amb una torre circular imponent, voltes catalanes i rodejat de petits espais, sales o capelles circulars. Construït a començaments del S. XX, l’any 1903, per l’arquitecte Joan Ruibó i Bellver, deixeble de Gaudí d’on es nota la seva influència. Entre les seves obres a destacar hi ha el Paranimf de l’Escola Industrial.
És de remarcar la genialitat de l’arquitecta per fer una obra mestra amb tan pocs recursos per la construcció d’un edifici tan senzill i a l’hora espectacular, projectat per assolir una gran tasca sanitària, situat en mig de la natura.
Tant en la cúpula central com a la resta de torres encara hi ha algunes de les peces dels famosos trencadissos de ceràmica gaudinians que cobreixen els sostres circulars.
Podem observar, amb dificultat, des de fora la planta baixa, un espai circular amb una columna central helicoidal, que sembla pujar o girar en direcció al cel.
Per una de les torres s’accedeix i se’n puja per una escala de caragol a la sala de la gran cúpula, que estava destinada a la bugada. Es tractava de l’espai més ampli, més clar, amb força llum i ventilat, que havia de cobrir la principal funció sanitària i la més important, la desinfecció.
El suposat sanatori o edifici dels “safareigs”, com se’l va anomenar, ha anat canviant diverses vegades de mans, per tal d’intentar rehabilitar-lo. Sols s’ha aconseguit tapiar-lo i construir-hi un mur exterior que l’envolta, per prevenir destrosses que acabin en més mals estructurals.
Edifici amb més d’un segle dempeus i buit, hauria de ser pel barri de Can Rectoret tot un símbol del Parc de Collserola.
El desús i l’ocupació il·legal ha deixat tota l’estructura i el seu entorn en un estat del tot lamentable. Ple de pintades i envoltat de brutícia, resultat de l’incivisme.
Presentació del llibre de Amalia Rosado Orquín, en el Centre Cultural “La Model”de Barcelona
Espai Memorial – 21 de febrer de 2025
El llibre vol posar de manifest i difondre el fenomen de la deportació als camps d’extermini nazi i concretament el cas de les dones que han quedat oblidades i relegades a segon terme.
És imprescindible analitzar la deportació de la dona, des del vessant i la perspectiva de la discriminació de gènera.
L’estreta línia entre la vida i la mort, la violència, la repressió especifica que varen exercir sobre elles va ser molt més crua i inhumana que la soferta pels homes.
De la deportació i l’extermini femení espanyol, no ens han explicat la veritable història i la història que ens han explicat no és la veritable… A més, el tema de les espanyoles ha estat i encara és del tot desconegut, patint primer la repressió franquista i després la nazi.
Des de la ignorància, dubtosos fets van motivar-ne la deportació. Classificades i utilitzades com objectes d’abusos i vexacions sexuals i d’estudi, mai varen ser perdonades ni acceptades com a víctimes d’aquell horror. Pels vencedors de la Guerra Civil Espanyola continuaren sent presses republicanes.
Dones a Birkenau
Coneixem la història d’Anna Frank… però i la història de les nostres dones!!
Tenim l’obligació d’aportar coneixements a qui no en té, deixar-les al lloc que els hi correspon, valorar-ne la resistència i situar-les allà on es mereixen. El perill del totalitarisme d’avui no és res de nou. Les condemnem a la invisibilització. Tenim una perspectiva històrica que continuem ignorant.
Al cap de 80 anys de l’alliberament del camp d’Auschwitz, els darrers supervivents ens repeteixen que la història es torna a repetir. L’amnèsia ressuscita el passat, el desconeixement i la desmemòria neguen els fets de la dictadura franquista 50 anys després de la mort del dictador. El franquisme no acaba de marxa, els responsables de la dictadura han continuat mantenint els seus privilegis en la democràcia. Els actuals líders del franquisme, ens diuen que no es deuen obrir les ferides del passat. Una societat fallida i ignorant d’apostar per la memòria històrica desanimada i absent per la manca d’interès objectiva de la veritat, ens condueix a la ignorància històrica. Apostar per la memòria és apostar per les noves generacions.
Nens al dia de l’alliberació
L’auge de la ultradreta i les guerres d’Ucraïna i de Gaza marquen l’esdeveniment del 80è aniversari de l’alliberament per part de l’Exèrcit Roig, el 27 de gener del 1945 del camp de concentració i d’extermini nazi d’Auschwitz – la gran fàbrica de la mort de l’Holocaust que defineix com “el paradigma de la barbàrie nazi”, és un recordatori dels horrors que la humanitat és capaç de cometre.
El complex de camps d’Auschwitz, que ha esdevingut símbol de la Xoà [catàstrofe en hebreu] i de la industrialització de la mort a gran escala, xoca de ple amb la incongruència i vergonya del líder Netanyahu que no va assistir a l’aniversari de l’alliberament per evitar ser detingut pels crims de guerra i contra la humanitat comesos a Gaza, segons l’ordre d’arrest del Tribunal Penal Internacional. Aquesta commemoració també posa de manifest la polèmica salutació del multimilionari Elon Musk, durant el discurs d’investidura de Donald Trump. La memòria de l’Holocaust ha sigut i continua sent un camp de batalla polític. On la ultradreta continua banalitzant, relativitzant o negant l’Holocaust.
classificació
“Centenares de españolas perecieron en el infierno nazi. En su exilio como republicanas, muchas colaboraron con la Resistencia francesa, aunque apenas se les ha concedido el mérito de protagonistas en la lucha antifascista. Apresadas en la Francia ocupada, desde allí fueron trasladadas a los campos de concentración. Allí no solo experimentaron las mismas vejaciones y torturas que los hombres, sino que sufrieron violencias específicas: experimentación médica, violencia sexual y ataques a su maternidad separándolas de sus hijos. El catálogo de atrocidades que padecieron no tiene fin. Recopilando este calvario colectivo e íntimo, este libro describe la doble victimización sufrida por las españolas en el Holocausto contada por sus protagonistas. Tras su liberación con el fin de la Segunda Guerra Mundial, no pudieron regresar a España, y sus relatos se situaron en la sombra de las narrativas masculinas y del olvido impuesto en nuestro país durante la dictadura.“
Amalia Rosado Orquín, autora del llibre, periodista i doctora en “Estudios Interdisciplinares de Género por la Universitat Jaume I.” – Organitza: Amical de Mauthausen.
“Arbeit macht frei” [el treball et fa lliure]
Som la memòria que tenim i la responsabilitat que assumim. Sense memòria no existim, sense responsabilitat, potser ni mereixem existir.
“José Saramago”
Algunes de les principals empreses que van contribuir amb el tercer Reich, relacionades amb els camps de concentració:
Kodak, Bayer, Coca-Cola, Nestlé, IBM, BMW, Adidas, Volkswagen, Ford, entre moltes altres; van finançar i donar suport al règim nazi abans i durant la Segona Guerra Mundial amb la complicitat dels països aliats. Siemens i Hugo Boss van esclavitzar a milers de dones.
Conversa / debat entorn la sobirania i dels drets en l’era digital, del negoci de les “fake news” i reptes: Qualitat democràtica – l’art del bon govern popular. Fòrum amb la participació de Simona Levi (Torí, 1966) activista i fundadora d’Xnet. Es la veu referencial de l’activisme i els moviments socials en l’àmbit de la llibertat d’expressió́, els drets digitals i el programari lliure. Dirigeix el curs de postgrau universitari en Tecnopolítica i Drets a l’Era Digital a la UB. A l’hora de parlar de sobirania, de drets, d’infoxicació́ i de xarxes socials, la trobada amb Raül Romeva (Madrid, 1971) ha resultat ser especialment estimulant. Romeva, president de la Fundació́ Irla és economista, doble doctor – en Relacions Internacionals i en Ciències de l’Educació́ i l’Esport – va ser conseller d’Afers Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència de la Generalitat de Catalunya per ERC entre 2016 i 2017, càrrec del qual va ser destituït en aplicació́ de l’article 155. Empresonat entre 2017 i 2021 per la seva participació́ en el govern organitzador del referèndum de l’1 d’Octubre. Entre els seus àmbits d’interès hi ha la construcció́ de la pau, la resolució́ de conflictes i el republicanisme.
El debat ha estat moderat pel periodista Roger Palà, amb la col·laboració de la revista Eines i la Fundació Irla que tingué lloc a l’Espai Línia.
El moviment fort i transversal de la societat actual entra en un nou marc ideològic. Tant les persones que vivim en un mateix edifici- els veïns – i les que vivim a milers de Kms, que no parlem el mateix idioma i que, per descomptat, mai, coneixerem, entra en conflicte en quant la narrativa tecnològica del moment interessa molt al poder perquè facilita la limitació de la llibertat d’expressió.
La tecnologia no té valors, els valors els posa les persones i aquestes decideixen com fer-les servir. Qui té el poder té el control. En la mesura que tens el control de l’algoritme tens el poder, i en democràcia les administracions han de tenir la responsabilitat d’impedir que aquests negocis tecnològics violin els drets consolidats, han de regular, si més no, aquest control.
Simona Levi, una conversa amb Raül Romeva:
Petit extracte-resum de la participació i assistència al fòrum:
Roger Palà: És realment internet una eina revolucionària?
Simona Levi:
“Internet no només és una eina revolucionària, sinó́ que a més ens suggereix altres maneres de pensar la política. Ara bé, les xarxes socials són eines de grans corporacions i són extremadament tòxiques.
Les xarxes socials no són àgores, sinó centres comercials. Són les institucions les que han d’impedir que aquests negocis violen drets consolidats i oferir alternatives eficients útils i sanes per impedir-ho.Fixem-nos bé, que va passar amb el papir a l’Egipte dels faraons; amb el pergamí i més tard amb la impremta al S.XV, van ser molt criticades. Un calvinista va dir que el llibre seria un desastre perquè hi hauria tanta informació que al final acabaríem tots intoxicats”.
“La tecnologia de la impremta ha estat fonamental per a la democratització i per sortir de la ignorància. Una altra cosa és que aquesta mateixa tecnologia va permetre imprimir el “Mein Kampf”.
Roger Palà: The Economist pública, que tan sols hi ha 24 estats al món que són democràcies plenes.
Simona Levi: “Clarament, són moltes menys, per raons de corrupció o perquè arrosseguen un passat històric del qual encara no han fet net”.
Raül Romeva: “Avui tenim més capacitat de saber què passa arreu del món, i això ens hauria de donar certa consciència col·lectiva. En comptes de sortir de la trinxera, encara i ens endinsem més. Aquesta consciència és global i molt ideològica.
Tot i creure que vivim en una democràcia, el vot és una formalitat que legitima un determinat poder. Tota democràcia ha de tenir un contrapoder que la pugui vigilar. Si no hi ha un control ciutadà sobre les institucions no hi ha democràcia.
Sempre hi ha molt més coneixement fora que dins de les institucions. No sols s’han de posar càmeres dins del Parlament. Evidentment que sí, però s’ha d’implementar mecanismes que permetin construir allò que s’ha votat, i a més el procés i el resultat final ha de ser beneficiós i més ric per a tothom, no tan sols pels qui estan dins de l’hemicicle del Parlament”.
Roger Palà:Es parla de l’impacte negatiu de la intel·ligència artificial. Quines possibilitats de regular n’hi ha?
Simona Levi: ”Més que fer lleis noves, hem de veure, que aquestes empreses al voltant de la IA respectem les lleis actuals. Perquè les grans corporacions tecnològiques, d’entrada, ja estan violant la privacitat”.
Raül Romeva: “La IA, no té moral, són les persones que l’utilitzen les que tenen o no moral. És evident que s’haurà de regular. Al final, tot i que la tecnologia és neutre,mai acaba sent feta servir de manera neutra”.
Simona Levi: “Està bé que tinguem una regulació, però un excés de regulació pot ser perjudicial”.
Un excés de regulacions pot ser contraproduent. Un exemple és la regulació de la llei de protecció de dades. Els tràmits burocràtics que han aplicat les institucions, és del tot embolicat i pervers, fins tal punt que la gent odia aquesta norma, amb la consegüent perduda de confiança i d’eficàcia, per un excés de regulació.
Raül Romeva: “La sobreregulació pot acabar provocant la perduda de confiança en les institucions, i això és perillós. Si la regulació està pensada en què tothom actuarà d’antuvi de mala manera, això no és una societat democràtica. És una societat intervencionista”.
Simona Levi: “La tecnologia ha d’ajudar el qui pren decisions des del punt de vista polític, i el qui executa des del punt de vista tècnic. És exasperant que la mateixa administració et demani papers que ella mateixa ja té”.
Roger Palà:Les batalles culturals a les xarxes acaben suposant un desgast per a la democràcia?
Raül Romeva:“Quina tertúlia és la que funciona millor? Pels mitjans de comunicació, és millor generar molt soroll, que generar contingut de qualitat. L’exabrupte, l’insult, el retret… és fantàstic pel model comunicatiu d’avui”.
Simona Levi: “Una cosa és la llibertat d’expressió, que no s’ha de tocar. Però entorn de la idiotesa, la ximpleria i l’odi, hi ha un negoci. I aquest negoci s’ha de regular. S’ha d’aplicar el codi deontològic periodístic per obligació. Les institucions, partits polítics, plataformes, periodistes, presentadors televisius i sobretot la judicatura i mitjans de comunicació tenen l’obligació de verificar i contrastar la informació”.
Raül Romeva:“El contrast de la informació ha de ser verificada i certa, a més ha de ser total. La informació s’ha de donar tota i no parcialment. No pot estar esbiaixada”.
Simona Levi:“No es pot regular ni controlar les mentides de les persones, però les mentides dels grans emissors/informadors sí que s’han de poder fiscalitzar. Qualsevol nota de premsa d’un partit polític o del govern, no es pot considerar una notícia. Els continguts que circulen s’han d’acreditar fefaentment”.
Roger Palà:Les grans plataformes comercialitzen amb les dades que recullen dels usuaris. Una solució és prohibir el comerç amb aquestes dades?
Raül Romeva:“L’acumulació de dades ben utilitzades són útils i ens permet funcionar millor com a societat. El problema és l’ús que es fa de la informació. Per tant, no es tracta de prohibir, sinó de determinar qui té dret a acumular i fer servir aquestes dades”.
Simona Levi: “Els algoritmes han de ser transparents i el criteri de cerca de l’algoritme no pot ser d’odi”.
“La contractació pública només afavoreix a les multinacionals de la digitalització. La capacitat tecnològica a les institucions, existeix, però a l’administració li és molt més fàcil deixar-ho en mans de les grans empreses tecnològiques”.
Raül Romeva:“La potencialitat d’internet, referent a les notícies falses, és vector de transformació social. Aquestes eines poden servir per fer revolucions i al mateix temps per provocar idiotitzacions col·lectives”.
Roger Palà:Quines són les llacunes del legislatiu perquè la digitalització sigui democràtica?
Simona Levi: “S’han de prioritzar els serveis públics. El núvol no existeix, l’ordinador és d’algú que el controla. Hem de revertir aquest control. L’administració ha d’exercir la seva responsabilitat del control del mercat tecnològic, de la mateixa manera que no deixem els menjadors escolars en mans de McDonals, les institucions han de decidir si utilitza el control o no dels codis privatius a les grans empreses tecnològiques pels serveis essencials”.
Parlem de drets digitals, de sobirania en l’era d’internet, del negoci de les “fake news”, dels reptes de les esquerres davant l’era digital i del paper que han de jugar les administracions per garantir drets davant de les grans empreses tecnològiques.
La diferència està a prioritzar els serveis públics, les grans corporacions agafen el poder i els governs es desentenen.
No és un tema de transparències és un tema de governança. Comprendre el risc que pot dur a terme quan la informació es pot distorsionar, malinterpretar o tergiversar.
La gestió de dades i en quina intenció d’ús es fan servir no és competència privada. La gestió privada sols l’enfoca a fer i rebre negoci.
La mala transposició del reglament de la protecció i la llibertat d’expressió entre la intenció política i el comerç de les dades, ha d’estar regulada per una transició digital justa.
No s’ha de culpar a la gent o a internet, ni ara, a la IA, s’ha de culpar al poder, tot es tracta de respectar les lleis que ja existeixen i no crear noves lleis o regulacions que envoltin i afavoreixin aquests negocis.
Aquests desentendre’s del bé col·lectiu és el càstig fatal que restableix un ordre anterior. Hi ha moments en què la millor resposta és la no resposta.
El greu és, com s’està veient, unir el poder de les grans empreses tecnològiques que tenen una xarxa d’operacions elevada, amb el poder de les administracions (executiu/legislatiu).
El perill radica, si unim el qui controla el poder amb qui controla les xarxes en una mateixa persona…, la caguem!!! – La pregunta és: Estem en una democràcia plena??
Documentació: resum anotacions extretes del fòrum / conversa; i de la Revista Eines
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.