Etiqueta: Art románic

             Breu història de Barcelona

          

Barcelona no és només una ciutat qualsevol, és una ciutat que amaga secrets mil·lenaris en els seus carrers. Barcelona és.

I la seva història sobresurt, rugeix de l’interior de les seves pedres i de les seves cendres. Els seus orígens és remuntant al segle primer abans de Crist.

Barcelona no va néixer tranquil·lament. Molt abans que arribessin les legions romanes, aquestes terres ja tenien amo. El pla de Barcelona, i en especial la façana mediterrània catalana, estava habitat pels laietans, un poble iber astut i treballador, tot un reguitzell de pobles interconnectats que conformaven una potent xarxa de cultures autòctones força desenvolupades. Tots aquests pobles vivien en petits llogarets fortificats, cultivaven la terra fèrtil i extreien metalls dels turons, comerciaven amb grecs i cartaginesos deixant que el Mediterrani portés riqueses.

Entre les onades fenícies, gregues i cartagineses de la Mediterrània, la sang de la terra catalana, juntament amb els ibers i celtes de l’interior de la península, va sorgir el xoc entre aquestes tribus mestisses: els coneguts celtibers famosos per la seva resistència contra els romans. Aquest seria el resultat d’una evolució al llarg del primer mil·lenni a.n.e.

La història ens diu que van ser els cartaginesos, específicament Amilcar Barca que va fundar la ciutat l’any 230 abans de Crist i els ibers l’anomenaven Barquino. Tot i que es diu que això és només una llegenda.

…I arribà Roma, i amb Roma arribà l’ordre, l’ambició i el formigó. Això sí que és cert. Van construir una ciutat emmurallada, temples i carrers rectes. Entre els anys 15 i 10 abans de Crist, sota el mandat de l’emperador August es va establir un assentament anomenat Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino, situada més o menys en el que avui coneixem com el barri Gòtic.

Barcino va ser concebuda com a premi de retir per als veterans de l’exèrcit romà i també com enclavament estratègic i punt de control entre les ja poderoses Tarraco i Emporiae. Amb els anys és convertir en una joia imperial, la ciutat va créixer. Aquesta colònia romana es transformaria en una de les ciutats més vibrants de la Mediterrània…, les seves pedres van veure les esplendoroses legions romanes, emperadors poderosos alçar-se, mercats vibrants, es van aixecar muralles imponents, es va construir un fòrum en el cor de la ciutat i aqüeductes portant aigua fresca i vida des de les muntanyes, temples on avui en el carrer Paradís podem apreciar les quatre columnes del temple dedicat a August en el mont Taber (any 15 aC), banys termals per l’oci, fòrums, imponents edificis, clavegueram, quatre portes d’entrada, i per descomptat els seus carrers es van traçar amb precisió d’un enginyer militar, entre els seus eixos principals, el Cardus Maximus, de nord a sud i Decumanus Maximus, d’est a oest.

I com era viure a Barcino ? Imaginat passejant dins de les domus pels seus carrers empedrats on hi havia cases sorprenentment sofisticades, amb espectaculars mosaics de colors i sistemes de calefacció sota terra, amb termes públiques, comerciants venent oli i vi, artesans treballant el cuiro, la ceràmica i el metall, els magistrats discutint les lleis de l’imperi, els soldats amb les seves armadures explicaven històries de déus i herois… Avui podem transitar per aquells carrerons on ara només ens queda el ressò d’aquells records, on la vida era bulliciosa, en mig d’un garbuix de cultures on el llatí es barrejava amb les llengües locals.

Quan Roma va caure (476 dC) entraren els visigots, portaren espasa i creu, poder i ruïna, Barcelona resistir i es va negar a desaparèixer.

Després vingueren els musulmans (aprox. 711), tot i que la seva presència fou breu, va ser molt decisiva culturalment i econòmicament.

Barcelona assetjada fou reconquerida amb fúria i violència pels carolingis (segle VIII). Aquests varen vèncer als musulmans a la mítica batalla de Poitiers; l’any 751 conquerir Narbona; l’any 785 Girona i l’any 801 Barcelona, on s’establirà un territori fronterer. Aquest territori entre els Pirineus i el Llobregat, es dibuixa la primera Catalunya, donant pas a dos mons diversos. L’Imperi Carolingi al nord i el califat de Còrdova al sud.

Fou quan la marca hispànica nasqués com a frontera de guerra. Barcelona des de llavors, va aprendre a sobreviure a triar entre imperis, traïcions, batalles i lluites internes i eternes. Barcelona assetjada es nega a desaparèixer.

Segle XI, amb el comte de Barcelona, la ciutat s’obre amb poder i com a potència mercantil, s’expandeix per tota la Mediterrània, forja vaixells, ports i aliances. Els gremis, els comerciants i els armadors floreixen. El Mediterrani tremola.

El Gòtic català s’alça amb pedres fosques, esglésies, palaus, claustres, convents, cases senyorials, que encara avui dia … murmuren, ressonen històries.

El carrer de Montcada, entre el carrer de la Princesa i la plaça del Born, data del 1148, quan Guillem de Montcada va cedir les seves terres a la ciutat.

Entre els segles XIV i XVIII es va convertir en el centre de la vida senyorial barcelonina i on es localitzen un bon nombre de palaus de l’època gòtica, molts dels quals reconvertits en museus.

El Museu Picasso, un dels més visitats de Catalunya. Es va inaugurar el 1963 al Palau Aguilar, i amb el temps va anar incorporant els edificis contigus: el Palau del Baró de Castellet, el Palau Meca, la casa Mauri i el Palau Finestres.

El Museu de les Cultures del Món està instal·lat al Palau Nadal, del segle XV,¡¡ en un palau gòtic del segle XIII, el Palau dels Marquesos de Llió,¡¡ on destaca la senyorial entrada per a carruatges que dóna pas a un tranquil pati interior. Altres construccions destacades són el Palau Dalmasses (segle XVII), que conserva la capella gòtica, i el Palau Cervelló-Giudice (segle XV), amb una porta d’arc de mig punt i quatre gàrgoles a la teulada, que des del 1974 ocupa la Galeria Maeght.

La corona d’Aragó converteix (Ramon Berenguer IV-1162) Barcelona com a far marítim punta de llança naveguen fins a Sicília, Nàpols, Atenes… La ciutat mana sobre el Mare Nostrum.

1249 Jaume I el Conqueridor, concedeix a la ciutat de Barcelona el dret d’autogovern i es crea el Consell de Cent. Aquests cent homes eren escollits per sorteig i cap dels seus integrants era ni noble ni eclesiàstic. Tots eren comerciants artesans, burgesos i que pertanyien als diferents gremis de la ciutat. El que converteix en especial el Consell, és la relació que tenien amb el rei. No és una institució que acata la llei del rei, sinó que negocien amb ell d’igual a igual. Els membres del consell eren renovats anualment. Així doncs, el nombre de consellers que formà el Consell de Cent de la Ciutat de Barcelona, durant la seva dilatada missió, fou de 456 consellers. El primer conseller en cap, l’any 1257, fou Ponç d’Alest i el darrer va ser Rafael Casanova, el 1713-1714.

Quan el rei prenia possessió, davant el Consell de Cent feien un jurament:

“Nos que valeu tant com vós, jurem davant vós

Que no som millor que nos,

Que junts valem més que vós

I que us acceptem com a rei i sobirà, sempre i quan

Respecteu nostres llibertats i lleis.

Però sinó, no !!”

Però arribà la pesta (1333), la plaga de les rates van portar la mort, la ciutat s’ofegà en i dins de la seva pròpia esplendor … entre plors plegaries i enterraments.

La Guerra dels Segadors 1640- 1659

Monument a Joan Pere Fontanella Conseller en Cap  – 1640 – durant la Guerra dels Segadors, al passeig de Barcelona d’Olot.

El treball consta de quatre capítols.

Fotografies: pròpies i de tourist-guide.com

Textos: apunts propis i extractes/resums de la Guia de Barcelona/Ajuntament de Barcelona.

El Born – Plaça del Rei, Saló del Tinell, Casa Padellàs, el MUHBA – Porta de Mar, Pati Llimona – Temple d’August – barri del Call – Museu d’Història de Barcelona, Plaça Pau Vila,3.