El darrer llibre de Paul Preston va aparèixer en la versió anglesa l’any 2024 (Perfidious Albion. Britain and the Spanish Civil War). La traducció al castellà a càrrec de Jordi Arnaud i Escudero per a Editorial Debate ha estat ràpida i la primera edició ha sortit al mercat el gener de 2025 amb el títol La pérfida Albión. El contradictorio papel británico en la guerra civil española. Sóc un fan de Preston, he llegit la majoria dels seus llibres publicats en castellà o català els darrers quinze anys i, la veritat és que em va faltar temps per comprar-ho i llegir-ho amb avidesa. Després de la lectura he de dir que no tenim davant una altra llibre de referència, es tracta d’una obra que desenvolupa un tema sobre qual hi ha algun referent anterior de valor com el llibre d’Enrique Moradiellos de 1996 de nom molt similar (La perfidia de Albión: el gobierno británico y la guerra civil española). En el cas que comento, Paul Preston desenvolupa el contradictori paper britànic en la Guerra Civil i ja en el pròleg fa referència al text de Moradiellos en esmentar el doble raser de la política britànica durant la Guerra Civil espanyola. En el primer capítol, molt proper a les meves expectatives prèvies a la lectura, s’explica el rol dels governs conservadors britànics (el de Stanley Baldwin i el de Neville Chamberlain) i la seva complicitat més o menys directa amb els rebels. Els diplomàtics presents a Espanya, des de l’ambaixador Henry Chilton al cònsol a Barcelona Norman King, enviaven escabrosos informes a Londres clarament decantats a favor dels rebels. Les pressions del govern de Baldwin i el seu ministre d’afers exteriors Anthony Eden sobre el govern francès de Léon Blum paralitzà totalment la dubitativa acció de suport francesa al legítim govern de la República i portaren a un impossible acord amb els tramposos governs de Hitler i Mussolini que signaren juntament amb els governs britànic i francès un inoperant Pacte de no intervenció que de fet impossibilità el dret legítim del govern de la República espanyola de comprar armes per a defensar-se d’una rebel·lió, amb la qual cosa hagué d’acudir a l’únic país que, amb condicions li subministrava armament que era la URSS de Stalin. Alemanys i italians aportaren al bàndol rebel armes i tropes sense cap mena de restricció i el comitè de seguiment del Pacte no va fer res per a impedir-ho.
D’esquerra a dreta: Stanley Baldwin (1867 – 1947) i Neville Chamberlain (1869 – 1940) “premiers” britànics durant la Guerra Civil , responsables de la No Intervenció i d’una política factual favorable als rebels espanyols (wikipedia.org) Norman King (1880 – 1967) un personatge molt influent en la negativa actitud britànica envers als governs republicans espanyols (npg.org.uk) Reunió entre Anthony Eden (1897 – 1977) ministre britànic d’afers exteriors, a la dreta de la imatge i Léon Blum (1872 – 1950) president de la República francesa, reunits l’estiu de 1936 (wikipedia.org)
El segon capítol sobre Lluís Companys explica les visions anglosaxones sobre el president de la Generalitat amb punts de vista aparentment oposats: alguns el descrivien com un gran estadista i altres parlaven d’ell com un oportunista sense cap mena d’escrúpols. Aquí la inicial aversió del cònsol Norman King ja venia augmentada des de l’any 1934 amb l’aprovació de la Llei de Contractes de Conreu i els posteriors fets d’octubre que acabaren amb l’empresonament de tot el govern català. Els informes de King eren particularment tòxics, partidistes, hostils i desqualificants per a la figura del president Companys. Evidentment, la diplomàcia britànica no va ser capaç d’entendre el paper de Companys i del seu govern per a restaurar l’ordre enmig del caos propiciat per la sublevació militar de juliol de 1936, tot passant per alt que Companys no era cap comparsa dels anarquistes i que amb la seva actuació els dies i setmanes posteriors al cop militar, Companys havia assegurat la continuïtat del poder de l’Estat.
En el tercer capítol, Preston analitza el suport indirecte i clandestí que el govern britànic donà als franquistes durant la campanya militar del nord i, concretament durant el setge feixista a Bilbao l’any 1937. En aquest cas, l’ambaixador Chilton va perpetuar la mentida franquista segons la qual Bilbao estava bloquejat i que, per tant, la Royal Navy, encarregada de la vigilància del Cantàbric segons el Comitè de No Intervenció, no podia defensar la marina mercant britànica que transportava aliments a l’assetjada i famèlica ciutat basca. Chilton, de vacances durant la guerra a Donibane Lohizune, en francès i oficialment Saint-Jean-de-Luz, creia de manera acrítica les informacions de l’oficial rebel i amic seu el comandant Julián Troncoso Sagredo que li passava la informació (tergiversada) que interessava a Franco i que els polítics britànics conservadors volien escoltar.
En el quart capítol Preston fa el contrast entre les voluntats i les implicacions pro-franquistes de la majoria tory en el govern i el sentiment a favor de la República espanyola d’una gran part de l’opinió pública britànica. Enfocat en els doctors Len Crome i Reginald Saxton, s’explica una part de les aportacions britàniques als serveis metges republicans i el paper clau que varen tenir metges i infermeres britànics per a mantenir ben alt el nivell dels sanitaris republicans en temps de guerra.
A l’esquerra Len Crome (1909 – 2001) metge britànic d’origen letó (Graham Stevenson) A la part superior dreta Reginald Saxton (1911 – 2004) metge britànic d’origen sudafricà (University of Brighton) A la part inferior dreta Norman Bethune (1890 – 1939) el metge canadenc heroi de la “Desbandá”, la tràgica fugida de Màlaga cap a Almeria, amb l’ambulància que utilitzà per ajudar els fugitius (El Independiente de Granada)
En el capítol cinquè s’aprofundeix en l’atrocitat comesa pels franquistes i els seus aliats italians i alemanys en la conquesta de Màlaga al gener de 1937; amb un comandament dirigit per Queipo de Llano i el general italià Mario Roatta i amb cobertura aèria de bombarders nazis i feixistes així com vaixells de guerra nazis i feixistes que per mar i aire assetjaven i bombardejaven les llarguíssimes columnes de refugiats que omplien la carretera de Màlaga a Almeria. Entre 3.000 i 5.000 persones foren assassinades d’aquesta manera per l’acció conjunta de l’aviació i la marina aliades de Franco. Preston narra aquí l’heroic paper del metge canadenc Norman Bethune que intervingué en suport dels refugiats i que posteriorment faria arribar a l’opinió pública mundial la realitat del que estava passant i la seva experiència personal durant la massacre.
En el sisè capítol es fa una anàlisi crítica del llibre de George OrwellHomenatge a Catalunya publicat l’abril de l’any 1938 i amb seguretat el llibre més venut sobre la Guerra Civil espanyola. Segons Preston, el llibre no constitueix cap exemple d’anàlisi fiable del context polític general de la guerra i, en concret, dels seus condicionants internacionals. El propi Orwell reconeixerà el desembre de 1938 dubtes o errors sobre el que havia escrit referent al dilema del moment entre revolució i guerra i quina era la prioritat per aconseguir la victòria. Preston explica i justifica amb fonts l’errònia interpretació que va fer Orwell i que aquest mateix reconeixerà temps més tard, sobre la postura del govern republicà durant la guerra sobre la prioritat de construir un estat normalitzat amb un exèrcit regular normal per tal de poder enfocar amb èxit la guerra contra els feixistes. Un dels motius que addueix Preston per a qüestionar el valor correcte de les apreciacions d’Orwell és el poc domini del castellà i del català que tenia i que probablement dificultava molt l’aproximació fina a la manera de pensar de la gent i al context cultural real en uns moments dificultosos i confusos com eren els mesos que va passar a Espanya on va viure una realitat parcial de la guerra a un front secundari com era el d’Osca i, posteriorment a Barcelona on seria testimoni dels fets de maig de 1937.
El setè i darrer capítol és un complement de l’anterior, ja que Preston pretén explicar les distorsions polítiques a que es veuen sotmesos els textos històrics sobre el conflicte espanyol. Aquí Preston focalitza quatre autors anglosaxons que han estat referents de la historiografia sobre la guerra civil. En concret, tres autors britànics (George Orwell, Gerald Brenan i Burnett Bolloten) i un estatunidenc (Herbert Southworth). De cadascun d’ells analitza la seva producció sobre a Guerra Civil i explica com la Guerra Freda, d’una manera o altra, modula o canvia el seu pensament i la seva producció o posicionament al voltant del conflicte espanyol. Preston arriba a la conclusió que tots ells en menor o major mesura van esdevenir, com ell diu, “guerrers de la Guerra Freda”, és a dir, que van mutar a posicions més o menys anticomunistes mediatitzades o no per interessos externs amb el fred conflicte que es va viure al món després de 1945.
A la dreta, fotografia on es pot veure George Orwell (el més alt de tots) en el quarter Lenin de Barcelona on es formaven les milícies del POUM (Tot Barcelona) Caràtules de llibres que van ser, i són encara, obres de referència sobre el conflicte espanyol. Els autors i la seva trajectòria són analitzats per Preston en el darrer capítol del llibre
El llibre és rigorós com tots els treballs de Paul Preston, amb la seva facilitat habitual per a fer relats històrics de manera senzilla, amena i amb un ús de fonts molt diverses, adequades i ben triades. Queda clara com sempre la posició de l’autor que en fer l’anàlisi de la posició britànica separa clarament el rol de la majoria política conservadora del moment i altres sectors de la societat. El govern, la diplomàcia i els grups propers al poder estan davant d’un context polític i social on està prou estesa la comprensió o la mimesi amb l’onada feixista i autoritària que avançava per tota Europa i en una política internacional a la qual van arrossegar fàcilment al feble govern francès, en l’apaivagament, és a dir, en fer concessions als nazis, tot pensant que podrien fer-se seu el més “tou” feixisme italià. Les poques veus crítiques contra aquesta postura, bé a l’esquerra laborista o en la figura de Winston Churchill, situat aquest dins la pròpia majoria conservadora, no tindrien cap efecte real en una política exterior que feu molt mal al règim republicà espanyol. Per altra banda, l’opinió pública britànica i molt voluntaris d’esquerra si que es mobilitzaren de forma més o menys activa en defensa del govern legítim republicà. Els diversos assajos que formen el llibre (de fet cada capítol és una mena d’assaig independent de la resta), donen lloc a una obra una mica dispersa, sense un tancament clar en cap dels temes ni unes conclusions ben definides que com aquests i altres aspectes de la Guerra Civil ni estan ni estaran tancats en absolut en els propers anys.
El llibre és una edició en tapa dura de 284 pàgines, de les quals 231 són de text, 34 constitueixen les abundants i clares cites habituals en l’obra de Preston i la resta és un índex alfabètic.
Es plantegen a l’inici tres qüestions clau per a l’autor. La primera, que en la complexitat de la guerra provocada per revoltats i traïdors a la República, el nacionalisme espanyol, radical, violent, antiquat, integrista, empeltat del catolicisme més reaccionari i contrareformista, va ser un element clau en la confecció del programa feixista espanyol i la definició de l’objectiu central de la guerra contra Catalunya i els catalans amb un programa de nacionalització espanyola, un programa d’entrada contra l’obrerisme, el reformisme democràtic, les vies revolucionàries (comunistes, anarquistes o socialistes), contra el laïcisme i el lliure pensament; en definitiva, un programa contra la Il·lustració del segle XVIII i la seva herència universal. La segona és que de feixistes, o franquistes o falangistes catalans, n’hi va haver, potser no molts, però prou importants per a tenir-los en compte. De fet, l’any 1939, des de l’exili o la clandestinitat ja se’n feien llistes de catalans franquistes i de vencedors nostrats. La tercera, segons observava l’ideòleg falangista Dionisio Ridruejo, que en certs sectors de la societat catalana, pesava més la consciència de classe, de pertinença a un grup social que l’esperit nacional; tot això determinat per la por, el pànic a la revolució a l’estiu de 1936. Els sectors burgesos catalans eren predominantment (n’hi havia també de l’extrema dreta monàrquica, carlina o falangista) catalanistes en diferents graus i orientacions. Aquests sectors es van haver d’acomodar a la nova realitat que portà la victòria dels rebels: de l’exili a la clandestinitat pels més liberals o esquerranosos, fins el silenci o la col·laboració pels propers a la Lliga.
Aquí trobem un dels motius clau del fracàs del projecte de nacionalització forçada del franquisme. Ni va aconseguir la feixistització (aquest concepte no apareix en el diccionari de la RAE) de la societat ni tampoc l’espanyolització. En l’alineament de sectors de la societat burgesa va pesar més la situació del context europeu del moment que no pas les soflames i la retòrica militarista, catòlica i nacionalista radical del nou règim triomfant. En el llibre es recull i se’n parla de personatges que més que franquistes per convenciment van ser catalans de 1939, arrossegats per l’esprit du temps al voltant de 1939 i amb els canvis de la crisi dels trenta, la guerra mundial i el canvi radical de 1945. En aquests sacsejos hi trobem la “gent d’ordre” catalanista, regionalista, monàrquica o republicana conservadora: uns volien un retorn al passat d’ordre i de seguretat, altres aspiraven a una carrera pública amb els que manaven o d’altres creien en els nous tempos feixistes i la seva derivada nacionalista i imperialista. Per això els catalans del 1939 van ser molts i molt diferents.
L’autor situa com a punt de partida el moment històric de l’Europade Munic de 1938 quan el continent està abocat a la guerra i la penúltima genuflexió de les democràcies liberals davant de Hitler amb la “mediació” del Duce aconsegueix allargar l’agonia d’un continent que aviat s’agenollarà definitivament davant del dictador nazi. Ens expliquen com van viure la conferència de Munic els catalans (els franquistes, els antifranquistes i els resignats) encara amb la guerra d’Espanya ben viva. Quan cau París en mans alemanyes el juny de 1940 ja feia més d’un any que la dictadura s’havia abatut sobre Catalunya amb el suport dels catalans espanyolistes d’extrema dreta, els carlins o tradicionalistes, els catalanistes regionalistes de la liquidada Lliga i del difús món catòlic més o menys conservador durament castigat per la revolució. El canvi durant aquest període serà dràstic.
Per entendre millor el llibre i la història que hom explica, cal situar-nos a Burgos en plena guerra civil l’any 1937 on un grup de catalans provinents de sectors falangistes o de la dreta més radicalitzada creen la revista Destino, que es convertirà en setmanari i òrgan dels falangistes catalans de FET y de las JONS. Entre els creadors i col·laboradors hi ha gent de procedència diversa com Ignacio Agustí o Carles Sentís que venien del catalanisme cultural i periodístic durant l’etapa republicana o Juan Ramón Masoliver del tradicionalisme feixistitzat o els germans José María i Jaime Ruiz Manent que no tenien un recorregut polític previ, però que renegaven de la democràcia republicana. Altres com Martí de Riquer i Josep Vergés tenien uns orígens similars als germans Manent. El que tenien en comú tots aquests joves a Burgos era formar part de la dreta espanyolista, en alguns casos provinents del catalanisme moderat conservador. De tots ells, les ànimes de Destino, eren Ignacio Agustí, Josep Vergés i Jaime Ruiz Manent. Juntament amb aquests hi havia els autèntics “camisas viejas” entre els que podem citar José María Fontana, José Ribas Seva, Carlos Trías o Mariano Calviño. L’any 1938, encara a Burgos, Destino valorava el context de Munic a Europa amb duríssimes crítiques a la Societat de Nacions i amb una línia de descrèdit general de la democràcia, tal com feia l’extrema dreta per tota Europa i una valoració extrema del líder a imitar, Adolf Hitler, gran patriota i defensor d’unes reivindicacions justes (els Sudets de Txecoslovàquia) segons la revista.
Les idees franquistes a la Catalunya de 1939 partien d’una revolta militar i eclesiàstica contra el reformisme social, la democràcia, les cultures liberals i obreristes, contrarevolucionària i antiliberal; un enfrontament de classe instigat per grups de poder que es veien amenaçats pels projectes republicans als que s’havien de sumar les ambicions recatolitzadores de l’Església. En la inicial revolta militar hi havia dues idees clau: a) La lluita contra el “comunisme” i b) un programa radical de nacionalització espanyola, el que implicava una renacionalització autoritària de les masses que en el context europeu dels anys trenta volia dir una feixistització en sentit totalitari de les masses espanyoles. Per englobar-ho (i simplificar-ho) tot, aviat s’encunyarà el famós concepte de “rojo – separatista”, degut en primera instància al periodista i publicista franquista Maximiano García Venero, conegut pel seu pseudònim Tresgallo de Souza. Aquests seran doncs els “enemigos de España”.
Amb aquest discurs radical – integrista – espanyolista, molts catalans de dretes, catalanistes o regionalistes que havien fugit o s’havien amagat durant la guerra, apareixien ara com a sospitosos a la “Nueva España”. El discurs feixistitzat de l’embrionari nacionalcatolicisme serà molt important per tal de culpabilitzar també les dretes burgeses catalanes. Ja durant l’any 1937 (a més de les tòxiques i violentes intervencions radiofòniques de Queipo de Llano des de Sevilla), van aparèixer al diari ABC de la capital andalusa tres articles del periodista Antonio Martínez Tomás titulats “El enemigo”, “Catalanes y catalanistes” i “La España nacional. Un precursor” on parlava de la necessitat de renacionalització (espanyola, clar) que tenien els catalans i que els catalanistes i els catalans (aquí per a l’autor la diferència és difusa) eren un dels objectius centrals del nou règim en construcció. Els “técnicos” de la Lliga, aquí englobava la burgesia propera al regionalisme en general, eren sospitosos i eren un enemic del qual el nou estat s’havia de protegir. Aquest periodista serà la mà dreta del Comte de Godó en la propera etapa franquista de La Vanguardia Española.
L’entrada de les tropes nacionals en territori català amb l’abolició, de moment nominal, de l’odiat Estatut d’Autonomia, la primavera de 1938, donarà lloc a tot un seguit de legislació sobre qüestions nacionals i de normalització del discurs espanyolista amb la conversió de tot plegat en norma jurídica. Hi sortirà l’obligatorietat dels noms de persona en castellà i la prohibició de l’ús del català en l’àmbit social, econòmic, polític, públic. Per a dur a terme aquestes i moltes altres mesures d’espanyolització calien els que vindrien de fora en el primer règim d’ocupació, alguns de coneguts com ara el primer governador civil de Barcelona Wenceslao González Oliveros, Luís de Galinsoga que serà director de La Vanguardia Española per designació del govern durant vint anys fins a la seva sortida l’any 1959 en el conegut cas Galinsoga o Luys Santa Marina (així escrivia el seu nom que d’origen era Luís Santamarina), entre d’altres càrrecs, nomenat director, en acabar la guerra, del diari Solidaridad Nacional. Evidentment, calien col·laboradors, podríem dir nostrats, com ara Ferran Valls i Taberner, Josep Maria Tallada, Santiago Nadal o Ignacio Agustí. En el món acadèmic català també n’hi havia de disposats a la defensa de la Nueva España: Pere Font i Puig, Gonzalo del Castillo, Manuel de Montoliu o Josep Maria Millàs i Vallicrosa.
A l’esquerra Wenceslao González Oliveros (1890 – 1965) governador civil de Barcelona i que va destacar per un anticatalanisme ferotge. De Barcelona va passar a presidir el terrible “Tribunal de Responsabilidades Políticas” (Catedráticos Humanidades UC3M) A la dreta retall de premsa de “Solidaridad Nacional” de 13 d’abril de 1939 (elnacional.cat)
L’1 de gener amb l’ofensiva final sobre Catalunya en marxa, el periodista falangista i catòlic Manuel Aznar, publica les declaracions de Serrano Suñer sobre el “programa de actuación inmediata” a Catalunya: aquí plantejava què fer amb Catalunya, amb els “buenos catalanes”, els que havien guanyat la guerra des del seu propi bàndol, dels que havien rebut o rebrien les tropes triomfants, els que es quedaven a casa o els que anaven cap a l’exili. Les respostes a la premsa del moment no deixaven dubtes. Mossèn José Montagut Roca escrivia que s’havia d’actuar amb rigor i sense miraments i parlava que el “castellano se debía imponer dentro y fuera de las aulas, en la escuela y en la Universidad, en la jurisdicción sagrada y en la propaganda oral y escrita” i això s’havia de fer obligant i reprimint el que fos necessari. Li demanava a Serrano una proposta clara, concisa i pragmàtica. L’home del cuñadísimo a Barcelona, era el nou governador civil Wenceslao González Oliveros que tindria una importància cabdal el primer any de franquisme a Catalunya. El seu objectiu escrit era culminar la nacionalització d’Espanya incloent-hi les províncies rebels del nord i del nord-est. Per tal d’implementar-ho, utilitzava la repressió política i econòmica amb un ús quotidià de l’extorsió i del xantatge contra els que anomenava “caballeros de la Lliga”: multes, amb publicitat a la premsa a comerciants, botiguers, fabricants amb expedients i judicis. La cerimònia de possessió del càrrec, el juliol de 1939 va congregar una munió de càrrecs franquistes i molts catalans convençuts, convertits o reconvertits a la causa. El procés de nacionalització implicava un desmantellament total i immediat del sistema cultural català de manera integral. La venjança i l’amenaça contra els burgesos catalans era ben explícita, ja que eren, en el discurs dominant, una gent poc fiable; l’amenaça s’estenia, per descomptat, a les restes del moviment obrer organitzat. Una frase del seu discurs és ben clara: “No se puede olvidar que España se alzó con tanta o mayor fiereza contra los estatutos desmembradores que contra el comunismo”. Introdueix la metàfora mèdico-quirúrgica: “la putrefacción se ha de extirpar quirúrgicamente”.
Un dels personatges importants del relat és Ignacio Agustí (Ignasi durant els anys de la República quan escrivia en català), que com altres catalans col·laborava i dirigia Destino a Burgos, la revista creada per falangistes catalans i serà copropietari de la futura edició a Barcelona. Va ser un dels importants teoritzadors del desastre del catalanisme i totalment entregat a la construcció nacional espanyola des de Catalunya, de manera total i incondicional. Entre altres, coses, l’any 1939 era Cap Provincial de Premsa i Propaganda. Quan Destino es publica a Barcelona, canvia el nom per Destino. Política de Unidad i es converteix en setmanari, amb Josep Vergés, Juan Ramón Masoliver i ell mateix com a copropietaris. En el grup editorial i redactor inicial a Barcelona trobem també Joan Teixidor, Eugenio Nadal i Xavier Montsalvatge entre d’altres.
Un dels objectius bàsics dels primers moments era el control absolut dels principals àmbits de la cultura de la ciutat. Així, la Universitat de Barcelona, sotmesa des del primer moment a una brutal depuració, tindrà com a rector el catedràtic de Dret Canònic Francisco Gómez del Castillo, el més feixista que hi hagi hagut mai. Al capdavant de la Biblioteca Central (abans Biblioteca de Catalunya) hi haurà l’historiador i numismàtic Felipe Mateu i en els principals museus, falangistes destacats amb uniforme, com Javier de Salas al Museu d’Art o Martín Almagro al Museu d’Arqueologia amb la indissimulada missió de destruir tota l’obra prèvia de Pere Bosch i Gimpera. A l’Ateneu Barcelonès hi entrarà tot un seguit d’elements en general força feixistitzats, tal com manava el moment; cal destacar el president, l’esmentat anteriorment Luys Santa Marina, conseller nacional de FET y de las JONS. Aquest home era un pèssim escriptor, periodista i funcionari (era també director de Solidaridad Nacional) i va estar molt sobre representat en els primers anys del nou règim.
Entre els falangistes catalans, n’hi havia de primera fornada (els anomenats “camisas viejas”) i d’altres (la majoria) que s’havien anat incorporant al llarg de la guerra o al final, però tots tenien les mateixes obsessions per la revolució nacionalsindicalista i les denúncies de la plutocràcia, autòctona o universal. Entre la diversitat que incloïa el moviment franquista hi havia també els tradicionalistes, les dretes catalanes monàrquiques o no (ben menystingudes en general pels falangistes autèntics pel fet de ser burgesos, tot i que molts d’aquests falangistes també ho eren), els arribats a darrera hora al falangisme. El món catòlic, especialment Acció Catòlica i el món de Montserrat també estava en el punt de mira dels puristes falangistes ja que el seu espanyolisme no quedava, als seus ulls, totalment explicitat. El discurs falangista de 1939 -1940 a casa nostra era nítidament nacionalista espanyolista, amb un odi remarcat per la “vella política” i els grups que li havien donat suport i una malfiança total pels funcionaris depurats, ja que això portava a la reaparició en l’escenari polític dels antics lligaires. La tasca de control social i polític que volien fer a Catalunya era immens i aviat va quedar clar que no tenien prou gent per a un control efectiu del país; podien manar i de fet ho feien, però mai no serien ni majoritaris ni hegemònics.
El llibre recull un fet, ja a l’any 1940 que excità molt els ànims dels falangistes catalans. Va ser una conferència a Madrid de l’antiga mà dreta de Cambó i exministre de la restauració borbònica Joan Ventosa i Calvell. Tot i que la conferència comptava amb la presència d’alguns dels més importants jerarques franquistes, encapçalats pel propi Serrano Suñer, l’emprenyada entre els falangistes (en particular dels catalans) va ser general ja que veien Ventosa com un liberal i sospitós pel seu passat.
La nova agenda cultural dels franquistes catalans en els primers anys del nou règim passava per adoctrinar, tot actuant en tres àmbits: les institucions culturals, l’estructura de formació falangista i el món universitari. L’activitat conferenciant i propagandista va ser frenètica en aquesta primera etapa i els “adoctrinadors” passaven de l’acadèmia del SEU (el falangista Sindicato Español Universitario), als cursos de formació per a falangistes a les associacions religioses, d’explicar poesia a l’Ateneu a teoritzar sobre l’Edat Mitjana hispànica davant els militars, tot amb una confusió volguda entre culturització i adoctrinament. Una gran quantitat d’homes (tots homes amb les excepcions castellanes de Mercedes Sanz-Bachiller, vídua d’Onésimo Redondo o de Pilar Primo de Rivera, la germana del “ausente”) de diferents generacions que abastaven la diversitat del feixisme hispànic en aquells moments: catòlics, borbònics o carlins, falangistes, antics regionalistes o ex-republicans de dretes, seran els encarregats d’aquesta tasca que volia contribuir a la formació de la Nueva España. Els personatges més importants, i dels quals en el llibre s’ofereixen detalls de les seves intervencions o escrits en aquest sentit adoctrinador són: Ferran Valls i Taberner, Pedro Font i Puig, Eduardo Pérez Angulo, Octavio Pérez Vitoria, Josep Maria Pi i Sunyer, Martín Almagro, Josep Maria Millàs i Vallicrosa, Felipe Mateu i Llopis, Guillermo i Fernando Díaz Plaja, René Llanas de Niubó, José Bonet del Río, José Bernabé Oliva, Alfonso Sala, Aurelio Joaniquet, Pedro Gual Villalbí, Antonio M. Simarro, Manuel Vela Jiménez, Luys Santa Marina, Miguel Utrillo, Diego Martínez Pastor, Mossèn Pedro Lisbona, Mossèn Llorenç Riber i Mossèn Josep Vives.
A l’esquerra Luys Santa Marina (1898 – 1980) pseudònim de l’escriptor i periodista falangista Luis Gutiérrez Santamarina, molt important en els primers anys de franquisme a Catalunya (Fundación Nacional) En el centre Ferran Valls i Taberner (1888 – 1942) fou una de les veus més importants en la publicística franquista en hiels primers anys de la postguerra (Enciclopedia.cat) A la dreta Josep Maria Tallada (1884 – 1946) economista i antic regionalista afiliat al partit únic franquista l’any 1936; passà de postures modernitzadores a postulats reaccionaris durant els anys d’aquest estudi (Enciclopedia.cat)
L’AteneuBarcelonès, capgirat de dalt a baix, serà un gran centre d’activisme d’aquesta “nova” intel·lectualitat. De la primera Junta Directiva el febrer de 1939 encara amb el règim d’ocupació, presidida d’urgència pel vell tinent general Ignacio Despujol (oncle de Joan Ventosa) es passarà al mes de maig a la substitució de Despujol per Luys Santa Marina en un acte solemne amb la participació del gran factòtum teòric del feixisme espanyol, Ernesto Giménez Caballero. En el llibre es fa un repàs ampli i comentat de les conferències i actes més importants dels primers anys (1939 – 1940), dominats per l’ortodòxia falangista i espanyolista nacional catòlica on apareixen els membres de les dretes feixistitzades l’any 1939, tot explicant el projecte feixista catòlic, molt més ampli del que es pensaven els falangistes. Citem els títols d’algunes d’aquestes conferències i el nom dels conferenciants: “Economía y destino de España” de l’economista Román Perpiñá Grau (18 d’octubre de 1939). “El concepto cristiano del Trabajo y del capital” del jesuïta Joaquín Azpiazu (30 d’octubre de 1939). “El Judaísmo, valor revolucionario” de René Llanas de Niubó, amb un antisemitisme delirant en els seus continguts (també a l’octubre de 1939).
Una part interessant del llibre és l’anàlisi del revisionisme, és a dir, la revisió i reescriptura del passat, que es va fer en aquests primers moments des de posicions post-regionalistes, en concret a través de dues figures clau en aquells primers moments: Ferran Valls i Taberner i Josep Maria Tallada. Aquestes persones, provinents de les files lligaires, representaven una intel·lectualitat necessària, aportant una visió nacionalista espanyolista radical i un antiliberalisme ferotge. Les seves aportacions anaven en el sentit d’intentar suplantar el cos cultural de la societat catalana anterior a 1939, omplir l’espai deixat per la intel·lectualitat a l’exili, represaliada o silenciada i de tenir molt en compte les disputes internes en el camp feixista espanyol.
A l’esquerra, Ignacio Agustí (1913 – 1974), antic militant de la Lliga i col·laborador de La Veu de Catalunya, era un desl propietaris de “Destino”, tot repudiant el catalanisme i defensant postures radicalment espanyolista i franquista (El Periódico) En el centre Juan Ramón Masoliver (1910 – 1987), un dels fundadors de “Destino” a Burgos on treballà a la “Delegación de Prensa y Propaganda” A la dreta Josep Vergés (1910 – 2001) un dels principals editors catalans de la postguerra i també incorporat a la zona sollevada a Burgos, a la foto amb Josep Pla (1897 – 1981)(lletres.net)
La ingent tasca descrita la van dur a terme diferents elements com ara els falangistes que hi havien entrat amb les tropes a Barcelona (el cas de Luys Santa Marina), excatalanistes refugiats en el bàndol franquista impregnats del feixisme que imperava per tota Europa (el cas dels dos personatges que hom parlarem una mica endavant), joves catòlics ambiciosos fugits de la revolució o monàrquics d’extrema dreta. Tots aquests publicistes faran acte de presència ben aviat a través de la premsa: el falangista Solidaridad Nacional, la Vanguardia Española codirigida entre febrer i abril de 1939 per Manuel Aznar i Josep Pla que, a través de Pla va obrir les portes a les col·laboracions de Valls i Taberner i Tallada, el diari carlí El Correo Catalán, el diari propietat de Miquel MateuDiario de Barcelona (a partir de 1940) o el setmanari Destino. Política de Unidad que apareixerà a l’estiu d’aquell any. El revisionisme anava en una doble direcció, per una banda explicar tot allò que havia dut al desastre de 1936 (o potser abans des del 14 d’abril de 1931) o que arrencava del maleït segle XIX (o potser des del 1789) i, per altra banda, cap on anava la societat a partir de gener o abril de 1939.
Ferran Valls i Taberner havia estat enquadrat disciplinadament a la Lliga molt proper a Francesc Cambó, però simultàniament cada cop més distant conforme avançava el temps republicà; aquest allunyament quedaria palès en les seves activitats franquistes durant la guerra (Misión cultural española que el Generalísimo Franco envió a América del Sur en otoño de 1937). Ell és responsable de tota la síntesi sobre el revisionisme sobretot en l’encunyament de l’expressió i el llarg article “la falsa ruta” que recull el paper històric de la burgesia catalana, els seus errors i els seus “extravíos” que identificava amb el nacionalisme català. Ferran Valls acumulà càrrecs i molta influència intel·lectual en els primers anys de la postguerra, però la seva vida va quedar truncada de manera sobtada l’any 1942. Josep Maria Tallada, economista i membre de la Lliga Regionalista també aniria cap a posicions cada cop més feixistitzades durant la guerra que passaria en el bàndol nacional on s’afiliaria a FET y de las JONS (afiliació que Ferran Valls no faria, i es ventava de no militar-hi). Un important article seu a La Vanguardia Española, aniria en el sentit crític de Valls: “Revisión de conductas. La inconsciencia de la burguesía”. Sense dubte, els articles i escrits de Vall i Taberner i de Tallada significaven una introducció teòrica de la “Nueva España” des de Catalunya i a Catalunya.
A l’esquerra, Eugenio Nadal (1917 – 1944). És curiosa la frase de Josep Pla que podeu trobar a la pàgina 415 del llibre: “La mort d’Eugenio Nadal fou molt trista, però fou un gran bé pel setmanari. La sortida de Masoliver fou positiva. L’eliminació d’Ignasi Agustí […] fou indescriptiblement excel·lent. Agustí no és més que un enorme, indescriptible ignorant […] com a escriptor és risible i il·legible […]” (Album Online)A la dreta les primeres juntes directives de l’Ateneu Barcelonès l’any 1939 amb el general Despujol com a representant de les forces d’ocupació i Santamarina que serà president durant molts anys. Si mireu la composició de les juntes, podreu trobar molts del protagonistes d’aquesta història (foto de l’autor de la vitrina de l’Ateneu Barcelonès)
Un personatge important en aquesta història i a qui Vilanova dedica un capítol és Eugenio Nadal, una de les grans promeses de la nova intel·lectualitat feixista a Barcelona. De molt jove ja formava part de l’extrema dreta conservadora i monàrquica (com tota la seva família després de la dictadura de Primo de Rivera) en una família burgesa on crearan un mini partit, Derecha Catalana. Arrel dels Fets d’octubre de 1934, la mare i els germans s’afilien a la Comunión Tradicionalista. El discurs ideològic d’Eugenio Nadal era molt confús i farà política amb el seu germà Santiago a Barcelona i a Burgos després d’iniciada la guerra. Els dos germans s’aniran feixistitzant de manera radical amb el temps amb el catolicisme com a eina troncal juntament amb l’espanyolisme. A la tornada a Barcelona, Eugenio serà una de les plomes que escriuran el primer número de Destino. Política de Unidad, el mes de juny de 1939 juntament amb els tres propietaris del setmanari Ignacio Agustí, Josep Vergés i Juan Ramón Masoliver i altres col·laboradors com Xavier Montsalvatge o Joan Teixidor. La revista reapareguda amb un nom nou després dels primers anys de Burgos, es convertirà en el referent literari del primer feixisme espanyol i la seva contribució a la construcció doctrinària del “Nuevo Estado” a Catalunya, a partir del catolicisme i la tradició immemorial, és a dir, el nacionalisme sincrètic com una forma singular de feixisme nacional.
A partir de 1941, Josep Pla que s’havia incorporat a Destino. Política de Unidad després de la seva sortida de La Vanguardia Española, ja n’estava tip de l’”estilo” falangista del setmanari i dels continguts espanyolistes i feixistoides dels articles d’Eugenio Nadal. Probablement l’Eugenio es devia sentir interpel·lat per la crítica implícita (o de vegades explícita) que apareixia en els articles de Pla. El fet és que en pocs anys quedà palès el fracàs rotund de l’aposta literària i intel·lectual del falangisme a Catalunya. L’incomprensible argot del (en paraules àcides de Pla) “genio de la literatura hispànica” (en referència a Eugenio Nadal) i la total manca d’arrelament en la tradició literària catalana del maximalisme patriòtic falangista, motivaran que, a partir de 1945, Eugenio Nadal (mort de manera ràpida per un càncer l’any anterior), només serà recordat per oferir el seu cognom (el nom no) a un premi literari.
Sigui com fos, en els primers mesos de 1939 es produí a Barcelona una autèntica foguerada, una explosió d’entusiasme en la producció intel·lectual i periodística, tota plena de manifestacions, reflexions, declaracions d’intencions i “adhesiones inquebrantables” dels feixistes catalans, és a dir, de les dretes feixistitzades, de catòlics traumatitzats, d’oportunistes i venjatius espanyols, nacionalistes radicals, conservadors urbans i rurals, tradicionalistes també feixistitzats i de gent d’ordre” ressorgida o retornada a casa. Entre aquesta gent que publicava en la premsa franquista del moment trobem: Josep Pla, Josep Maria Tallada, Ferran Valls i Taberner, Carles Sentís, Martí de Riquer, Guillermo i Fernando Díaz Plaja, Ignacio Agustí, Joan Teixidor, José Bernabé Oliva, Martín Almagro, Félix Ros, Javier de Salas, el canonge Montagut, Miguel Utrillo, Carles Fages de Climent o mossèn Josep Sanabra. A continuació es fa un petit comentari d’algunes d’aquestes persones, sempre situat en el context d’aquell complicat any: Joan Teixidor era un escriptor catòlic i catalanista que a partir de l’estiu de 1939 s’encarregava de les pàgines culturals de Destino. Política de Unidad; també escrivia a Solidaridad Nacional amb un estil falangista ranci i carregant contra les avantguardes artístiques i polítiques del republicanisme derrotat. Josep Pla també escrigué molt en aquells moments d’eufòria i alleujament personal amb gran explosió verbal. Pla entra a Barcelona amb les tropes ocupants el 26 de gener de 1939, conjuntament amb el periodista castellà Manuel Aznar i immediatament es fan càrrec de La Vanguàrdia a la qual canvien el nom de la capçalera; entre febrer i juliol acolliran al rotatiu la doctrina oficial i espanyolista, cròniques apocalíptiques sobre els “rojos”, consignes propagandístiques, etc. S’hi inclouran en aquests mesos col·laboracions radicals de Carles Sentís, Pedro Gual Villalbí i Josep Maria Junoy. També hi col·laboraven a la nova La Vanguardia Española alguns elements provinents del regionalisme com Ferran Valls, amb el seu article paradigmàtic La falsa ruta o Josep Maria Tallada. En el llibre s’analitzen alguns articles de Josep Pla en aquests mesos per entendre el moment i el moment i situació de l’escriptor.
Carles Sentís deixarà una petjada important en la construcció del discurs del franquisme, amb el seu famós ¿”Fins Cataloniae”? El “fin” de la película de gánsteres, simplementeoretorno. Nos han dejado documentos en piedra. Miguel Utrillo i altres col·laboradors publicaven a Solidaridad Nacional la sèrie d’articles Fantasmones rojos on assenyalaven i culpabilitzaven directament amb noms i cognoms personatges catalans de la vida quotidiana en una mena de delació pública; aquesta estratègia també la seguia Carles Sentís. Un home provinent de la gent d’ordre traumatitzada per la guerra, la revolució i els anys anteriors republicans era Carles Fages de Climent que, com Pla i Teixidor carregaven contra la pèrdua – robatori del patrimoni artístic i històric dut a terme pels “rojo – separatistas”. Molta gent va participar en aquests primers moments apoteòsics fundacionals. Per a uns, l’entusiasme va durar mesos, però d’altres van mantenir la flama de la foguera ben encesa.
La cloenda o epíleg del llibre se centra en estudiar la manera com va acabar en el temps la foguerada feixistitzant que afectà bona part de la intel·lectualitat o simplement dels publicistes que col·laboraven amb el franquisme des dels primers moments de l’ocupació. En concret, l’autor es centra en el devanir d’un dels propietaris de la nova revista Destino (l’any 1944 havia perdut la segona part del nom i recuperava el seu nom original), Ignacio Agustí. L’anomenat “esprit du temps” havia anat canviant i a la revista havien anat entrant certs aires nous que coexistien amb el franquisme recalcitrant i “inquebrantable”. A l’alçada de 1957, la propietat era doble, per una banda Josep Vergés reconvertit a posicions grises dins d’aquell franquisme imperant i per altre banda un Ignacio Agustí fidel representant (ho serà fins a la seva mort l’any 1974) en les postures més franquistes ancorades en l’any 1939 sense cap mena de concessió o evolució als nous temps. Dins dels setmanari hi havia d’altres que com Josep Pla tenien una visió més oberta de tot plegat i aquests convivien amb altres més clarament aperturistes com Néstor Luján o, fins i tot, Josep Maria Espinàs. El cas és que l’any 1957 culminà un llarg procés pel qual Ignacio Agustí sortí de la propietat i de la redacció, tal com s’explica en el llarg epíleg. La revista Destino tindria una darrera i curta vida quan la comprà Jordi Pujol l’any 1974, però aquesta és una altra història.
Aquest llibre omple un bon espai en el coneixement de la més immediata postguerra a Catalunya. Una gran part de la intel·lectualitat catalana va marxar a l’exili o va quedar sotmesa a l’ostracisme i a la depuració política que de manera ferotge es va desencadenar conforme l’exèrcit d’ocupació s’anava assentant al territori. Però un nombre no gens menyspreable de catalans, alguns acompanyant l’exèrcit franquista o a Calalunya estant, van col·laborar de forma entusiasta, per motivacions diverses, amb l’ocupant: eren les dretes catalanes del moment.
L’autor utilitza un llenguatge, proper i àgil per explicar aquests fets. El text intercala de manera sistemàtica testimonis o relats, fragments d’articles o altres documents de l’època amb una acurada i molt treballada selecció, que són molt útils per entendre com devia ser aquell moment crític i hiperideologitzat així com la psicologia dels protagonistes en el “tercer año triunfal” i de “la Victoria” oa l’immediat any 1940 a casa nostra. Al llarg de la narració van apareixent els personatges catalans imbuïts de l’esperit dominant en aquells moments on els feixismes europeus semblaven no tenir aturador i on tot era acceptable per tal de situar-se en bona posició en els moments de la formació del nou estat naixent. He trobat, des del meu punt de vista, un epíleg excessivament llarg que fa una hipèrbole en el temps per centrar-se en la manera com el primer franquisme català es va adaptant al signe dels temps i va eliminant els darrers vestigis de la foguerada feixistitzant que havia intentat, sense èxit finalment, substituir el paradigma cultural del nostre país per unes formes més liberals que xocaven frontalment amb les totalitàries maneres de 1939. Malgrat l’extensió, l’epíleg està ben resolt i, en general, el llibre és una lectura apassionant pels qui ens interessa la història contemporània del nostre país i, en concret, aquest aspecte de la intel·lectualitat franquista a casa nostra en èpoques molt primerenques de la dictadura franquista.
El llibre és editat per La Campana, el setembre de 2024, consta de 526 pàgines, de les quals 496 són de text; s’acompanya un índex onomàstic i notes bibliogràfiques fins el total de 526 pàgines.
Francesc Vilanova i Vila-Abadal (Barcelona, 1962) és professor titular d’Història Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), director de l’Arxiu Carles Pi i Sunyer (Fundació Carles Pi i Sunyer) i membre del Grup de Recerca sobre l’Època Franquista (GREF). És autor, entre d’altres, d’Una burgesia sense ànima (2010), Nazis a Barcelona (2017) o La vaga dels tramvies (Rosa dels Vents, 2021).
No hi ha res que hagi marcat tant la nostra història recent com la dictadura franquista ni que segueixi tan present a l’Espanya actual. Ni una, ni grande, ni libre ofereix el primer relat complet i actualitzat d’aquest llarg període, pensat tant pels qui van viure aquells anys com per qui vulgui redescobrir i entendre aquell episodi decisiu. Ens trobem davant una història de la dictadura, el protagonisme de la qual ja no recau exclusivament en el general Francisco Franco, sinó en el conjunt dels espanyols i que, abans de res, posa definitivament en qüestió el mite d’una Espanya singularment diferent. L’autor parla sempre de l’etapa, i així ho reitera en el mateix títol, com la dictadura franquista per tal de fer èmfasi en la principal definició històrica del procés, o sigui, una llarga fase de dictadura que no es pot endolcir definint-la únicament amb el terme més asèptic de franquisme.
Una de les aportacions de Sesma que serveixen per a caracteritzar la dictadura és la responsabilitat col·lectiva: no és el personatge Franco on es focalitza tota la història. La “cultura del enterado” era tota una cadena de decisions administratives que sumaven responsabilitats i complicitats i que finalment confluïen d’una determinada manera en el dictador. Un cas impressionant portat al límit són les darreres sentències de mort de la dictadura el setembre de 1975: quan Franco ha de donar l’”enterado” per a l’execució dels condemnats, insta a una aprovació nominal i personal, de manera que cada ministre és responsable últim de la resolució col·lectiva. Aquesta responsabilitat, fàcil de situar en tots els nivells administratius del Règim, s’ha de fer extensiva a una gran part de la societat que va fer possible la seva llarga durada en el temps. En molts moments actuals sembla com si una bona i immensa part del poble espanyol fos antifranquista, però els fets històrics no van anar així i la responsabilitat col·lectiva és extensiva a bona part de la gent. En això no ens diferenciem gaire del cas francès i el seu passat recent. Fins als anys 70 era àmpliament acceptada per la historiografia francesa (procomunista o conservadora) la tesi que els francesos eren majoritàriament un poble antifeixista que treballava des de les files de la Résistance contra l’ocupant nazi. Les investigacions de l’historiador estatunidenc Robert Paxton (1932) evidenciaren l’amplitud del col·laboracionisme i del suport social al govern de Vichy. Aquests treballs feren canviar la percepció de la població francesa respecte del seu passat immediat; en el cas del règim franquista hi ha molts paral·lelismes amb aquesta percepció o no acceptació del passat. Paxton descriu en els seus treballs un model per tal d’explicar l’evolució dels règims feixistes en cinc etapes: a) La creació del model feixista; b) la consolidació en l’espai públic; c) la conquesta del poder; d) l’exercici del poder i e) la radicalització final. Els casos d’Alemanya i Itàlia acaben amb una guerra internacional que els destrueix. El cas d’Espanya és asimètric ja que la radicalització (guerra civil) coincideix amb la conquesta del poder. Franco guanya una guerra cruel, llarga i brutal i no fou com l’arribada al poder dels nazis i feixistes italians que va ser ràpida i amb poca o nul·la resistència.
Els aliats de Franco. A l’esquerra amb Hitler a Hendaya l’octubre de 1940 (wacarts.co.uk) Dalt a la dreta amb Mussolini a Bordighera el febrer de 1941 (Dagospia) Baix a la dreta amb Pétain a Montpellier també el febrer de 1941 (la Prensa Gráfica)
Una segona clau de la dictadura franquista és que mai no es deixaren arrossegar amb guerres imperialistes o de descolonització, com feu per exemple la dictadura corporativa de Salazar a Portugal. En uns primers moments quan Alemanya ocupa mitja Europa, el desig del dictador i del seu entorn influent lligat al partit únic és entrar a la guerra al costat dels seus aliats en la qual veuen grans possibilitats de fer realitat les seves ànsies imperials, però Hitler veu excessives les demandes espanyoles i no acaba de tenir clar l’objectiu estratègic als finals de l’estiu de 1940 quan la seva obsessió ideològica el situava ja a la Rússia soviètica. Amb el temps Franco i la seva dictadura n’aprendran i tindran molt clar que per a sobreviure, les guerres colonials no eren pas bones; així doncs, es farà un replegament ideològic de les llums imperials que cantaven els vells falangistes en ares de la supervivència del sistema que, en definitiva, era l’objectiu suprem de la dictadura franquista.
El llibre no caricaturitza Franco en cap moment, ans el contrari, fa èmfasi en la importància dels quadres i de la seva formació, així com el domini magistral del seu ús per part del dictador per a controlar i dominar tots els ressorts i agents del poder. L’autor va fer la seva tesi doctoral sobre el Instituto de Estudios Políticos (IEP), un instrument ideològic i de formació de dirigents al servei del règim i del partit únic. Això li dona a Sesma un coneixement profund dels entramats del poder franquista i l’utilitza magistralment en el relat, ja que la importància de l’IEP i el seu control es van mantenir fins el final.
L’IEP fundat l’any 1939 en acabar la guerra civil a imatge de l’Istituto Nazionale di Cultura Fascista era un instrument polític de molta influència. Tres dels directors de l’IEP: A l’esquerra el primer director Alfonso García-Valdecasas (1939 – 1942), un falangista proper a Serrano Suñer (wikipedia.org). En el centre Fernando María Castiella (1944 – 1948), antic propagandista catòlic (fotos.europapress.es). A la dreta Manuel Fraga Iribarne (1961 – 1962) una de les figures més longeves del franquisme i la Transició (wikipedia.org)
El llibre trenca amb la visió centralista de la dictadura com ja manifesta en el títol (Ni una…). L’autor posa l’accent en la diversitat real del país que es manifestava inclús dins les fèrries estructures centralistes del règim. La visió centralitzada té molt a veure amb l’ús exclusiu de la historiografia clàssica molt centrada en la producció acadèmica a Madrid o Barcelona. Per a copsar aquesta “diversitat” dins del franquisme, Sesma ha utilitzat també molta producció historiogràfica provinent de sectors acadèmics de les diferents autonomies, amb la qual cosa aconsegueix una visió globalitzadora molt més real i més propera a l’autenticitat. Les aproximacions a l’estudi de les realitats regionals en temps de la dictadura permeten determinar com el seu discurs monolític s’anava ajustant de manera diversa en els diferents territoris; és a dir, el projecte hipercentralista original xocava amb la tossuda diversitat territorial espanyola. No hi ha en els quaranta anys de dictadura un model clar d’organització territorial. Un Estat totalment centralista i uniforme no hagués estat acceptat pels tradicionalistes que tenien un horitzó foral, ja desenvolupat parcialment a les fidels províncies d’Àlava i Navarra i que van ocupar durant molts anys un ministeri important com és el de Justícia; entre aquests trobem el comte de Rodezno ja en els primers governs i posteriorment Esteban Bilbao, Antonio Iturmendi o Antonio María de Oriol; aquests carlins mai no es plantejarien una llei que unifiqués, per exemple, els diferents codis civils existents.
Les estructures de poder territorial tenien quatre pilars. El primer era el governador civil, el conjunt dels quals formava un bon pool de personatges molt fidels, podríem dir d’acreditada fidelitat al Caudillo, que aniran rotant pel territori de l’Estat sense establir mai llaços molt grans amb una província concreta. Al final de llur carrera un bon governador civil “col·leccionarà” diversos càrrecs. El segon era el capità general de cada regió militar que era elegit en un procés molt minuciós; Franco recupera el rang que la República havia suprimit i, amb un finíssim càlcul polític, això li permet premiar els generals més fidels i, al mateix temps, dividir el col·lectiu de manera que cap d’ells acumuli massa poder i que no puguin representar una alternativa política a la seva persona. El mateix objectiu té eliminar el ministeri únic de la Guerra i dividir-ho en tres (Aire, Exèrcit i Marina). Amb això copia literalment el que fa Hitler amb les tres armes que componen les forces armades o Wehrmacht i que en el fons van per separat (Luftwaffe, Heer i Kriegsmarine). El bisbe era fonamental per entendre la relació entre la dictadura i l’Església que era, en paraules de l’autor, una relació molt oportunista i cínica. En aquella Espanya era el poder dictatorial qui determinava qui era catòlic i qui no ho era. El primer acord amb el Vaticà trigarà dos anys des del final de la guerra i és de 1941 i aquest no vol donar-li la categoria de Concordat. La base innegociable per a Franco serà la seva potestat d’intervenir en el nomenament dels bisbes; s’acordarà que el Nunci i el ministeri de Governació facin una primera selecció de candidats, sobre aquests el Vaticà proposarà una terna i Franco n’elegirà un. Però el sistema no és prou àgil, ja que des del final de la guerra hi havia setze bisbats vacants (alguns havien estat assassinats i Vidal i Barraquer era a l’exili). Al Vaticà, els primers temps li costa d’enviar ternes i utilitza el mecanisme dels bisbes auxiliars que, segons els acords no passen pel sedàs del Caudillo. Quan la Segona Guerra Mundial canvia de signe definitivament l’any 1943, amb la caiguda del “cuñadísimo” Ramón Serrano Suñer i el nou paper polític en el règim d’antics propagandistes catòlics (ex de la CEDA), les relacions Església – Estat flueixen millor i el Vaticà comença a enviar ternes a El Pardo. Fins l’any 1953 no es signarà el definitiu Concordat que preveia l’obertura d’una presó a Zamora per a clergues que s’anirà omplint els anys seixanta amb un volum de capellans presos superior a la de qualsevol país de l’òrbita comunista, sobretot clergues bascos, però també “curas obreros” de tota Espanya. Les relacions entre la Dictadura i l’Església (no específicament amb la jerarquia que, en conjunt, serà submisa en el temps), s’aniran complicant conforme es vagi desenvolupant i aplicant el Concili Vaticà II.
La darrera figura de poder era el director del periòdic provincial nomenat, sota la llei de premsa de 1938 pel ministeri de la Governació i era, en moltes províncies, l’única font d’informació. La cadena de periòdics del Movimiento s’originava d’incautacions durant la guerra o la immediata postguerra. Així passaran al partit únic que controlarà fèrriament la informació. Les quatre figures de poder provincial responien a una lògica centralista, però la cosa comença a esquerdar-se una mica a partir de la vaga dels tramvies de Barcelona de 1951, quan el nou governador civil Felipe Acedo Colunga es recolza en antics membres de la Lliga Regionalista o en nous valors emergents (com Samaranch entre d’altres), gent amb més vincles amb el territori. El règim haurà d’anar amb molta cura en triar governadors civils per tal d’assegurar l’ortodòxia i el no flirteig amb els grups locals. De tota manera les circumstàncies anaven canviant i els quatre pilars bàsics, a partir de finals dels cinquanta ja no seran tan monolíticament indiferents als seus territoris. La dictadura actuarà de manera cínica, tot fent seus els moviments territorials per tal de cohesionar les seves forces de cara a l’objectiu final que sempre havia estat, i seria, la perpetuació del sistema i un bon repartiment de prebendes entre les diverses famílies polítiques (militars, catòlics, monàrquics, tradicionalistes, falangistes o tecnòcrates); aquests grups d’interessos i de repartiment que pugnen per mantenir el poder per sobre de tot és el que Sesma anomena els selectorats del franquisme.
A la base fundacional del règim hi ha la divisió del país entre vencedors i vençuts i el paper planificat i sistemàtic de la repressió i l’ús de la delació com a forma bàsica de la justícia franquista. La idea de reconciliació no formava part en cap moment del Nou Estat i la divisió vencedors-vençuts no revertirà mai i serà la base de la nova estructura social. Ja en el primer missatge de Franco per Cap d’Any de 1939 introduia la possibilitat pels vençuts de la redenció de penes pel treball sobre la catòlica base del penediment i la penitència. La brutalitat de la repressió dels primers anys (inclosa la guerra civil) anirà ajustant la seva gradació a partir del moment que la guerra mundial gira d’esquenes pels feixismes per mirar de modular la possible reacció a l’estranger. En alguns moments però, el càlcul no és correcte i, com en el cas de l’execució de Cristino García militant comunista, guerriller i heroi reconegut de la Résistence francesa, executat el 26 de febrer de 1946, el rebuig i les protestes seran importants a França, tot i que De Gaulle no va fer cap petició de clemència. Altres moments de modulació en la resposta repressiva van ser el procés de Burgos (1970) contra militants d’ETA on es van produir commutacions de totes les penes de mort. En canvi, a les acaballes del règim, el setembre de 1975 es produeix una autoafirmació autoritària amb l’execució de cinc militants d’ETA i del FRAP, malgrat que el dictador “graciosamente” en commuta algunes.
Algunes de les execucions tardanes de la dictadura: A l’esquerra Cristino García (1913 – 1946) (elespanol.com). En el centre Julián Grimau (1911 – 1963). El seu judici en consell de guerra sumaríssim produirà una forta reacció internacional amb una resposta del règim que serà la creació del TOP (Tribunal de Orden Público) per apartar una mica la poc presentable jurisdicció militar (biografiasyvidas.com). A la dreta Salvador Puig Antich (1948 – 1974). La seva mort era anunciada i previsible a pocs mesos de l’atemptat de Carrero Blanco (wikipedia.org)
En acabar la Segona Guerra Mundial, es creen els Tribunals Internacionals que jutjarien els crims de guerra, tot establint noves categories de delictes com ara els crims contra la humanitat i el genocidi. A la vista de l’origen feixista de la dictadura franquista, en els primers moments hi havia l’esperança que els jerarques franquistes, amb el Caudillo al capdamunt, poguessin ser acusats d’aquests crims. Tot i les acusacions de la recent creada Organització de les Nacions Unides (ONU) i el presumpte aïllament internacional, una sèrie de “silencis interessants”, com diu Sesma, de les grans potències internacionals a Londres i Washington, van salvar la dictadura de l’acció penal internacional. La ràpida irrupció de la Guerra Freda dilueix l’acció dels processos de Nuremberg inaugurats l’any 1946; tot plegat amb la depuració finita i molt limitada que es va fer a França, com ja he assenyalat més amunt, va motivar que aquesta dilució s’apliqués també a la dictadura franquista. EUA, la Gran Bretanya i la URSS (en aquest cas pels propis motius repressius interns) no van acceptar que el càrrec de genocidi afectés Espanya, ja que, argumentaven, en aquest cas no es va dur a terme l’eliminació planificada d’un grup concret determinat i, tal com explicava la diplomàcia franquista, la redenció pel treball era una mesura pacificadora. Tot i la nul·la resposta internacional no es poden obviar de cap manera les moltes desenes de milers de morts (probablement superin els 150.000) de la repressió franquista.
Els validos de Franco: A l’esquerra Ramón Serrano Súñer(1901 – 2003), el “cuñadísimo” (wikipedia.org). En el centre Luis Carrero Blanco (1904 – 1973) la persona més influent sens dubte de l’entorn del dictador (historia.com). A la dreta Carlos Arias Navarro (1908 – 1989) (Steve Salise)
Un paper important al llarg de la dictadura franquista és el del conseller – assessor o valido. D’aquests, deixant de banda el seu germà Nicolás Franco (1891-1977), molt important durant la preparació de la sublevació militar, la guerra i en el nomenament de Franco com a cap d’estat, en trobem tres: Ramón Serrano Suñer, Luis Carrero Blanco i Carlos Arias Navarro. El darrer, ja no juga el mateix paper dels altres dos i escapa de la centralitat i importància que tingueren aquells, ja que representa políticament un intent d’impossible continuïtat del sistema abans i immediatament després de la mort del dictador. El paper del cuñadísimo és crucial en els anys de guerra i en els primers quaranta, ja que és qui dóna les primeres estructures institucionals al que era una simple i poc organitzada Junta Tècnica deivada del fracassat cop militar ja iniciada la Guerra Civil. Serrano implantarà una sèrie de normes (com el Fuero del Trabajo, entre d’altres) ben copiades de les seves estades a la Itàlia feixista i acumularà molt poder intern i de gestió internacional en els anys d’atansament a la política de l’Eix. Franco, se n’adona que l’ambició de Serrano li pot arribar a fer ombra; el dictador focalitza en el que està passant a la França col·laboracionista on el poder del president Philippe Pétain (1856 – 1951) ha estat progressivament desplaçat per l’ambiciós Pierre Laval (1883 – 1945). Franco aprofita uns moments de crisi interna, l’incident de Begoña, i cessa Serrano (setembre de 1942), cosa que, per una banda afavorirà les noves polítiques de distanciament cosmètica de l’Eix en un moment que la reculada nazi comença a ser evident i possibilitarà l’entrada en escena, en principi com a assessor a qui aleshores era capità de fragata Luis Carrero Blanco. El paper de Carrero serà fonamental: ell s’ha format a l’Armada i concep Espanya com una illa; de fet els Pirineus, mal comunicats i fàcilment bloquejables asimilen la península a una illa. Arribarà a la política a través d’un neofalangista, Pedro Gamero del Castillo (1910 – 1984) i serà nomenat el setembre de 1939 conseller nacional del partit únic (FET y de las JONS); la seva relació amb el partit serà estreta i contínua fins a la seva mort. Carrero li feia informes al ministre de Marina. Els seus informes són tècnicament molt treballats i força realistes. Ja a l’any 1940 havia fet un conegut informe on es mostrava totalment favorable a l’Eix i a l’entrada d’Espanya a la guerra si, i només si, els italoalemanys ocupaven el canal de Suez i controlaven el nord d’Àfrica. Avisava també del risc que la reacció del Regne Unit fos ocupar alguna de les illes Canàries (o de les Balears) i alertava que l’exèrcit no les podria defensar. L’informe mostra un cru realisme que no va escapar a la mirada atenta de Franco. Carrero mostrarà en tot moment lleialtat absoluta al Caudillo i sense cap ambició personal, coses que el convertiran en la mà dreta del dictador fins la seva mort. En els moments crítics per a la supervivència del règim quan acabava la Segona Guerra Mundial, el seu informe va ser decisiu per a Franco: “orden, unidad y aguantar” i anticipava l’arribada de la Guerra Freda que seria la taula de salvació de la dictadura.
Un aspecte rellevant són les relacions entre Franco i el partit únic, la unificada per decret Falange Española Tradicionalista y de las JONS. Les relacions al llarg de tot el llarg període són correctament satisfactòries. Hi ha un nucli de falangistes que nodriran el seu nucli de col·laboradors. Al llarg del temps hi haurà moments de repressió interna i de purgues. A l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista les purgues dins del partit també es van produir; tot forma part del model feixista descrit més amunt del qual la dictadura franquista en forma part. El partit únic havia tingut diverses “morts” al llarg del franquisme, des del decret d’unificació d’abril de 1937 passant per les diverses reestructuracions i canvis cosmètics de símbols i noms relacionades amb les modificacions de la conjuntura interna i internacional, però la seva importància en l’estructura de poder va ser rellevant fins a la liquidació del sistema l’abril de 1977; en aquells moments, tot el personal depenent (Moviment, Secció Femenina, mitjans de comunicació, Sindicats, etc), passaran a l’administració pública de manera automàtica sense cap mena de depuració. El matrimoni Franco – Falange surt a compte de tots, malgrat els problemes puntuals aquest enllaç mai no es trencarà.
Tres representants notoris del Pla d’Estabilització, del desarrollismo i membres de l’Opus Dei: a l’esquerra Alberto Ullastres (1914 – 2001)(biografiasyvida.com). En el centre Mariano Navarro Rubio (1913 – 2001)(wikipedia.org). A la dreta Laureano López Rodó (1920 -2000)(flick.com)
L’anomenat desarrollismo és una part important en el llibre de Sesma. Cal situar-ho en el marc del creixement econòmic europeu. Va ser un procés coordinat des de l’exterior, però en el qual els quadres econòmics de l’interior, els anomenats tecnòcrates, juguen un gran paper. El Pla d’Estabilització (1959) no és únic, ja que en altres països com Argentina, Paraguay, Bolívia o França, s’estan duent a terme plan semblants sota l’assessorament i coordinació del Fons Monetari Internacional (FMI) i del Banc Mundial (BM). S’ha aguditzat una certa narrativa nacionalista del desarrolismo que obvia la realitat que els ministres tecnòcrates estaven fortament condicionats des de l’exterior. Donar-li la volta al discurs franquista anterior sobre la nefasta influència estrangera i els beneficis de l’autarquia i haver de reconèixer la coordinació des de l’exterior era (i és) molt complex pels hagiògrafs del règim que, fins i tot avui dia, no reconeixen la realitat que el creixement econòmic dels seixanta es produeix malgrat la dictadura i no gràcies a ella, de manera semblant a com passa en altres països de l’Europa occidental. El creixement espanyol té lloc sense participació ciutadana, sense legislacions protectores, amb la destrucció descontrolada del patrimoni històric de moltes ciutats i ha quedat la idea, força estesa, que per tal d’aconseguir el creixement tot és vàlid. La planificació indicativa que fan els economistes tecnòcrates (entre d’altres els famosos Planes de Desarrollo), tampoc és quelcom genuí espanyol, tot i que molts dels planificadors com Joan Sardà Dexeus (1910 – 1995) o Enrique Fuentes Quintana (1924 – 2007), entre d’altres, si que eren bons “productes nacionals”. El turisme i el treball de l’emigració a Europa van ser les principals entrades de divises que contribuiran de manera clau al model desarrollista. El turisme té, a més, un fort component de rentat a l’exterior de la imatge de la dictadura, malgrat les campanyes que algunes organitzacions antifranquistes van fer en contra de l’arribada de turistes al país. La ideologia de Franco és també un tema que va apareixent al llarg de l’obra. No és correcte afirmar que no tenia ideologia. Hi ha tot un seguit de principis als quals no renunciarà mai. No ens podem quedar dient que simplement era militar, ja que entre els generals colpistes de 1936 n’hi havia diferents ideologies: Cabanellas era maçó i d’altres eren monàrquics o tradicionalistes, fins i tot el voluble i violent Queipo de Llano es definia com a republicà. Franco és força críptic, només rep el butlletí de la Asociación anticomunista internacional al que estava subscrit des de la seva segona etapa a l’Àfrica comandant la Legión. És anticomunista, defensor de l’ordre, antimaçonic furibund, seduït pel feixisme durant els primers anys al poder. Malgrat aquesta inicial seducció, hi ha diferències de comportament: Franco mai no deixa de convocar el consell de ministres, mentre que Hitler el deixa de reunir ben aviat, a partir de 1938 i Mussolini que tenia encara per sobre la figura del rei com a cap d’Estat, acumulava diversos ministeris sobre la seva persona. Franco, al contrari dels altres dictadors, farà més cas dels seus assessors falangistes o tecnòcrates i del cos diplomàtic i va aprenent contínuament de les decisions errònies, per tal d’aconseguir l’autèntic objectiu seu i del règim que era perpetuar-se al poder. Franco és, d’origen, tremendament antiamericà, cosa que es pot veure a la pel·lícula Raza de 1941 amb guió del propi Franco sota el pseudònim de Jaime de Andrade i que mostra la seva aversió i menypreu profunds contra els traïdors iankees que derrotaren Espanya a Cuba. L’any 1950 es fa una nova versió, El espíritu de una raza i, en aquests moments que seran l’avantsala del Tractat Bilateral amb Estats Units, a la pel·lícula desapareix qualsevol al·lusió antiamericana i, en canvi, queda ben trufada d’un anticomunisme, camaleonisme i oportunisme totals.
El paper de l’exèrcit durant la dictadura ve determinat per la seva fidelitat i obediència al dictador, i es convertí en un dels principals suports del règim. Implicats com a actors necessaris des del primer minut en la repressió sanguinària que seguí el cop d’estat, la guerra i la postguerra, establiren un pacte de sang no escrit que embolcallà les Forces Armades d’un gran monolitisme entorn de la dictadura franquista. Però no és certa l’afirmació que el franquisme fou l’edat d’or de l’exèrcit, que era antiquat, amb poquíssims recursos materials i de renovació, poc professionalitzat, sobredimensionat en caps i oficials i amb sous molt baixos que van propiciar la pluriocupació tant en l’administració pública com en empreses privades. La corrupció dins l’exèrcit, així com la que es produia dins del partit únic era molt gran, coneguda i tolerada pel Caudillo que utilitzava la seva informació per a mantenir o repartir fidelitats. Les possibles veleïtats o ambicions polítiques d’alguns generals van ser controlades des d’El Pardo com podreu llegir a l’obra.
Generals díscols amb Franco: Aquests generals s’enfrontaren en un moment o altre al dictador per evitar que es perpetués al poder o a favor de la restauració monàrquica. Acabaran desterrats, empresonats o trasbalsats. Fila superior i d’esquerra a dreta: Juan Antonio Ansaldo (1901 – 1958); Heliodoro de Tella (1888 – 1967); José Solchaga (1881 – 1953); Enrique Varela (1891 – 1951). Fila inferior i d’esquerra a dreta: Antonio Aranda (1888 – 1979); Miguel Ponte (1882 – 1952); Valentín Galarza (1882 – 1952); Alfredo Kindelán (1879 – 1962) (Archivo ABC)
La relació de Franco amb la Monarquia és un aspecte important del llibre. Mussolini li recomana a Franco que no la recuperi i li explica els problemes que té ell amb el monarca Víctor Manuel III, però el gallec ja ho té clar: no donarà a un hipotètic rei la possibilitat d’aviar-lo com va fer Alfons XIII amb Primo de Rivera. L’aliat alemany ho té també molt clar, Hitler no farà cap restauració monàrquica i menystindrà la decadent república de Weimar, tot unint per decret el càrrec de canceller i el de cap d’estat en morir Hindenburg l’any 1934. Franco que ha fet el mateix que el seu col·lega alemany, no té cap pressa per a restaurar la monarquia. L’hereu dinàstic Joan de Borbó li exigeix a Franco la restauració l’any 1943, un any molt complicat per a la dictadura, ja que la guerra mundial està canviant de signe i dos dictadors han caigut: Mussolini i el romanès Antonescu. Joan de Borbó busca que passi el mateix a Espanya, però Franco, en una resposta per carta força impertinent li nega qualsevol possibilitat de canvi. Franco, molt hàbil, rehabilita el fidel general falangista Juan Yagüe i el posa al comandament de l’exèrcit d’Àfrica per tal d’evitar qualsevol moviment d’alguns generals monàrquics. Els diferents selectorats del Movimiento, units per la victòria no volen forçar la màquina i s’aglutinen al voltant del dictador. Després vindrà la Llei de Successió de 1947 (Espanya és un Regne), amb Franco com a Regent vitalici, aprovada en un referèndum en un moment que a Europa sovintejava aquesta mena de consultes, com a Grècia, Itàlia o Iugoslàvia. El règim intenta vendre a l’exterior unes formes institucionals de participació que pretenen calmar els ànims i donar aire a la dictadura. En qualsevol cas, la dictadura copia, a la seva manera, el que estava passant a l’exterior.
L’estructura del llibre segueix una lògica cronològica. En la introducció (No solo Franco) l’autor deixa ben palesa la seva tesi sobre la responsabilitat col·lectiva. La resta de capítols que conformen el text, sempre van amb títols breus i suggerents que donen pistes al lector del que es trobarà i quin és el fet polític o social més important que descobrirà. Un parell d’exemples: el capítol 1. Ni paz, ni piedad, ni perdón deixa entreveure les principals característiques de la dictadura, la repressió total contra el vençut que ho serà per sempre i aquesta condició serà la base de l’estructura social del règim. El capítol 11. El otoño del patriarca, pren el títol de la novel·la de Gabriel García Márquez (1927 – 2014) escrita i publicada l’any 1975 i, agafant les idees de Gabo, assistim a un final de la dictadura que no acabava d’arribar. Cada capítol té una estructura que fa que es pugui llegir d’una manera independent. A l’inici sempre hi ha uns quants paràgrafs que situen el lector com una mena de punt de partida, després ve el desenvolupament historiogràfic pròpiament dit i al final ofereix una mena de tancament conclusiu.
El llibre és publicat a Barcelona per Editorial Crítica el febrer del’any 2024. El títol complet és Ni una, ni grande, ni libre. La dictadura franquista (1939 – 1977). L’autor allarga el règim dictatorial fins l’abril de 1977, moment en què tècnicament es desmunten les institucions del Movimiento que eren la base de tot plegat. Una altra cosa és el poder real o el franquisme sociològic i la dura i pacífica transición que queden fora de l’àmbit del llibre. L’obra té una introducció, 11 capítols i un epíleg amb un total de 568 pàgines. Completen el conjunt els agraïments, les notes molt abundants i molt ben explicades, la bibliografia i un índex analític fins un total de 758 pàgines que formen el volum.
Nicolás Sesma (nascut a Vitòria en 1977 encara que d’Osca d’adopció) és professor titular d’Història d’Espanya a la Universitat Grenoble Alps. Llicenciat per la Universitat de Saragossa i doctor per l’Institut Universitari Europeu de Florència amb una tesi sobre l’Instituto de Estudios Políticos (Premi Miguel Artola 2009), va ser becari de la Residència d’Estudiants i investigador de la Universitat de Madison Wisconsin (2006) i la Universitat de Columbia a Nova York (2010-2012). En 2004 va rebre el Premi de Joves Investigadors de l’Associació d’Història Contemporània. Membre de l’École des Hautes Études Hispaniques et Ibériques (Casa de Velázquez) durant el curs 2020-2021. És autor d’una Biografía política de José Larraz López (1904-1973) (2006) i una Antología de la Revista de Estudios Políticos (2009) i coautor d’Una juventud en tiempos de dictadura. El Servicio Universitario del Trabajo (SUT), 1950-1969 (2021). Podeu seguir una entrevista a l’autor, tot presentant el seu llibre, feta al programa Més 324 el 21 de febrer de 2024 clicant aquí.
L’Abed Salama busca el seu fill de cinc anys, en Milad, que amb els nens del parvulari han sortit a passar un dia d’excursió. En sortir de l’escola, l’autobús que els transporta pateix un greu accident, bolca i s’incendia. L’acció discorre en la zona propera a Jerusalem, l’any 2012, on un entramat urbà molt complex acull pobles palestins, assentaments jueus, controls militars, murs infranquejables i unes sufocants condicions de vida que acompanyen el dia a dia de l’ocupació israeliana per a la població palestina. La canalla afectada pel greu accident anirà a parar a diversos centres hospitalaris de la zona i el nostre protagonista, amb una angoixa terrible, haurà de fer una cerca interminable del seu fill que reflecteix la burocràcia i complexitat del terrible sistema de segregació imposat pels ocupants.
La narració inclou una gran quantitat dels afectats d’alguna manera a l’accident, tant jueus com palestins i ens endinsa en les seves vides, molt més enllà del dia a dia, ja que permet una aproximació minuciosa als orígens i l’esdevenir de l’ocupació, les protestes (intifades) palestines, l’implacable, inequívoc i continu procés de colonització jueva del territori de Cisjordània i la repressió segregacionista, racista i portada a límits burocràtics extrems que fan impossible i absurda la vida quotidiana.
La història és real, podeu consultar una nota de premsa aquí. Nathan Thrall fa un relat molt ben lligat i extensiu d’un fet luctuós que serveix per explicar de manera molt lúcida un conflicte abordat des de la quotidianitat; es tracta com diu el subtítol d’una autèntica anatomia d’una tragèdia a Jerusalem. L’autor fa un exhaustiu estudi a partir d’innombrables fonts primàries com són les moltíssimes entrevistes fetes a les persones implicades d’alguna manera en els fets. La caracterització dels personatges i de la seva història prèvia són ben reals i en molts aspectes poden incomodar de vegades al lector, ja que la seva visió del món i de les relacions socials no encaixen totalment amb els nostres estàndards cosmogònics occidentals. Els noms de la gran majoria de persones que surten en el llibre són els autèntics, començant per l’Abed Salama que és qui dona nom al llibre. Només en el cas de quatre persones, l’autor ha canviat el nom a petició seva per tal de resguardar la seva intimitat.
L’edició del llibre corre a càrrec d’Edicions del Periscopi amb una bona traducció de Pau Gros. El text, comptant l’epíleg, n’ocupa 270 pàgines i al final hi ha dues petites notes de l’autor i del traductor sobre les adaptacions fetes per a les transcripcions dels noms hebreus i àrabs. La bibliografia final és molt extensa i exhaustiva, específica per a cadascuna de les cinc parts i l’epíleg en què es divideix el llibre i, a més de les fonts primàries de les entrevistes, conté moltíssimes entrades útils per a qui vulgui ampliar o focalitzar algun aspecte del relat. Al final un índex ajuda a la cerca dels personatges o dels fets històrics que van sortint en el relat. Els agraïments de l’autor són també de lectura imprescindible i les tres darreres línies ajuden a veure la seva idea sobre la conclusió de l’actual segregació (apartheid) als territoris ocupats. Tot plegat 319 pàgines. Per a mi, el llibre és una gran troballa, apassionant, en moments angoixant, però que fa una aproximació autèntica i actual, imprescindible, al conflicte que ocupa gran part dels problemes i les injustícies no resoltes de la nostra societat. Podeu escoltar una entrevista a l’autor (guanyador del Premi Pulitzer de no ficció 2024 amb aquest llibre) al programa Catalunya nit de Catalunya Radio o veure l’entrevista al programa de TV3 Més324.
Nathan Thrall és periodista. Ha treballat i publicat articles i reportatges a Associated Press, BBC, CNN, Democracy Now!, The Economist, Financial Times, The Guardian, PRI, Reuters, Time, The Wall Street Journal, The Washington Post, The New York Times Magazine, London Review of Books i The New York Review of Books, entre d’altres. Les seves peces periodístiques han estat traduïdes a més d’una dotzena d’idiomes. És autor de The only language they understand: Forcing compromise in Israel and Palestine i d’Un dia a la vida de l’Abed Salama, que ha estat considerat un dels millors llibres del 2023 per The New Yorker, Time, The Economist, The New Republic i Financial Times. Ha treballat durant més d’una dècada per a l’International Crisis Group, concretament al Programa per a l’Orient Mitjà i el Nord d’Àfrica, i també ha exercit de professor al Bard College. Està considerat un dels analistes més contundents i lúcids que treballen sobre el conflicte Israel-Palestina. En l’actualitat viu a Jerusalem amb la seva família.
Gènere: Drama històric català, basada en el llibre: “Desenterrant el silenci: Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar” de Francesc Escribano
Versió: Original en català i castellà
Intèrprets:Enric Auquer, Laia Costa, Luisa Gavasa, Ramón Agirre
Una història molt trista i terrible, dura, necessària, didàctica, sensible i a la vegada una pel·lícula molt bonica i emotiva. Un treball d’una delicadesa i una tendresa commovedores.
El record del professor republicà ens condueix des del pacífic present de la mitologia empleada en les classes dins de l’escola, i gràcies a la tendresa, l’esperança, la il·luminació, la gratitud de la mainada, i a la metodologia d’ensenyament pionera i revolucionària portada a terme durant la república que es basava en la participació activa dels alumnes .. i ús de la impremta, que va començar a transformar, a base d’esforç, paciència i serenitat, la vida dels infants i de la resta del poble fins… concloure a les brutals onades bèl·liques i actuacions repressives “del alzamiento”, que fou afusellat a començaments de la crua guerra civil, que malauradament les seves restes mai han aparegut.
L’argument descriu la història d’Antoni Benaiges, un mestre de Mont-roig del Camp, Tarragona, va ser destinat a l’Escola Nacional de Bañuelos de Bureba, un petit poble de la província de Burgos, l’any 1935, on introdueix mètodes innovadors d’ensenyament. A finals de juliol del 1936, va desaparèixer. Durant més de setanta-cinc anys, la seva tasca i personalitat van restar en la més profunda intimitat dins del record dels seus alumnes i de les seves famílies, fins que la besneta d’un d’aquells alumnes, juntament amb un avi, veí de Bañuelos i antic alumne, l’agost del 2010, a peu d’una fossa comuna, molt a prop del poble, van fer emergir la figura del mestre brutalment assassinat per falangistes l’any 1936, sense defugir el paper del sacerdot del poble i la colpidora història d’una promesa que mai es va poder complí.
“una dictadura personal”
La pel·lícula enllaça dos teixits encreuats entre el passat i el present sobre la memòria i la importància de no deixar caure en l’oblit la nostra història més recent. El fil de la besneta (l’Ariadna) realça la lluita de tantes altres persones que a hores d’ara encara buscant als seus familiars desapareguts i enterrats anònimament en tantes fosses comunes, que hi ha en aquesta mal denominada “pell de brau”, al llarg, inclús després de la guerra civil. Mentre que la figura d’Antoni Benaiges (tan ben representat per Enric Auquer), ret homenatge a tants mestres republicans i al valor i la força que varen transmetre en una època de tanta i tanta lluita.
“Humanitat, pedagogia, història, memòria… No es tracta de reobrir ferides, sinó de tancar-les. Entranyable i colpidora a la vegada, encara que tal vegada ens remou per dins i ens faci sortir de la zona de confort. O potser per això mateix és que cal veure-la. Molt recomanable!”.
“Una proposta que arriba a l’ànima de l’espectador, deixant-li els sentiments a flor de pell”.
Documentació: Cicle Gaudí cinema català tot l’any – Llibreria Blanquerna Centre Cultural – CineCiutat: crítiques.
“El mar será muy grande, muy ancho y muy hondo. La gente va allí a bañarse. Yo no he visto nunca el mar. El maestro nos dice que iremos a bañarnos”
Lucia Carranza: Així és el que va deixar escrit i com s’imaginava una de les nenes d’aquell poble de Burgos…
Ens trobem davant d’un llibre insòlit, per ben diferent. Una obra que recopila, en edició facsímil, els exemplars de Per Catalunya, una revista que va ser l’òrgan de premsa del Front Nacional de Catalunya, organització creada a París l’any 1940 -en el context de la immediata postguerra- com a aglutinant del combat catalanista, antifranquista i, en definitiva, democràtic.
Per Catalunya, núm. 14, 25 de desembre de 1945
L’obra aplega tots els números que es van publicar de Per Catalunya -títol que remet a les darreres paraules del president Lluís Companys abans d’ésser afusellat a Montjuïc– entre 1945 i 1959, primer en la clandestinitat i després a l’exili. És resultat del treball d’arxiu de Robert Surroca -veterà dirigent del Front- i d’un estudi de l’historiador Agustí Barrera -també vinculat a la formació. S’acompanya d’un pròleg del també historiador Fermí Rubiralta i d’un recull, a càrrec de Pere Vilella, de les opinions de diversos analistes i historiadors sobre el paper referencial de la publicació.
Robert SurrocaAgustí Barrera
Un arbre de sòlides arrels
L’obra, en paraules de Rubiralta, “contribueix a situar tal com correspon el sobiranisme actual dins el combat general de l’independentisme històric”. Efectivament, l’FNC -desaparegut l’any 1990- és el pare, per no dir l’avi, de totes les formacions que després han lluitat per la independència de Catalunya: el Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN), el PSAN provisional, el Bloc Català de Treballadors (BCT), Independentistes dels Països Catalans (IPC), Moviment de Defensa de la Terra (MDT), Moviment d’Unificació Marxista (MUM), Nacionalistes d’Esquerres (NE) i encara d’altres. Fins arribar als actuals Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) -el partit més veterà del país-, Junts, la Candidatura d’Unitat Popular (CUP), el Moviment d’Esquerres de Catalunya (MESCat), Demòcrates, Reagrupament… Una gran florida alliberadora a partir de la saba aportada per un arbre de sòlides arrels, partidari, a més de la independència, del socialisme democràtic.
Entre l’abril del 1945 i el gener del 1947, Per Catalunya publicà clandestinament la gens menyspreable xifra de vint-i-quatre números. Per desgràcia, les expectatives d’una derrota del franquisme a partir de la victòria aliada a la Segona Guerra Mundial no s’acompliren, amb el consegüent desencant, des de l’interior del país i l’exili, de molts lluitadors. Dos d’ells, la parella d’artistes i també militants del Front formada per Manuel Viusà i Gertrudis Galí, van reprendre la publicació des de París, entre els anys 1954 i 1959. L’esperit del combat persistia, de la mateixa manera que la necessitat d’alliberar Catalunya és persistent…
A nivell personal, el Front Nacional de Catalunya tindrà sempre tot el meu reconeixement. Vaig militar-hi des del 1976 al 1979 adquirint, d’aquesta manera, la meva identitat independentista, la qual, afegida a la meva condició de socialista democràtic, s’ha mantingut al llarg els anys. Són dos elements indestriables: llibertat per a les persones i els pobles, i igualtat per al conjunt de la gent del món.
Aquest llibre aporta una visió historiogràfica que potser sorprèn, però que descriu perfectament el convuls escenari que es va viure a bona part del món entre els anys 1914 i 1923. La història ordinària, la que podem llegir en els llibres habituals d’història contemporània expliquen que l’anomenada Gran Guerra (a partir de la segona meitat del segle XX se li dirà Primera Guerra Mundial per tal de diferenciar-la i ordenar-la respecte del nou conflicte que s’abatrà sobre el món entre 1939 i 1945) fou un conflicte, en origen europeu, que s’inicià amb un seguit de declaracions mútues de guerra els darrers dies de juliol de 1914 i que es generalitzà a partir dels primers dies d’agost. Els teatres d’operacions van ser diversos, però es va establir un front occidental on els contendents eren, per una banda, els països occidentals de l’Entente o Entesa en català (França i el Regne Unit de manera principal) i per l’altra l’Imperi Alemany i diversos fronts a l’Europa Oriental on intervenien d’una banda l’Imperi Tsaristaenfrontat als dos Imperis Centrals (l’Alemany i l’Austrohongarès) i un front balcànic que constituí l’inici del conflicte, entre l’Imperi Austrohongarès i Sèrbia. Al llarg dels mesos finals de 1914 i els primers de 1915, altres potències entraran en el conflicte i s’obriran nous escenaris de lluita. Per una banda, l’Imperi Otomà en el costat dels Imperis Centrals (Alemanya i Àustria-Hongria) que portarà a l’obertura de nous escenaris bèl·lics al Caucas contra els russos o al mar Negre i els estratègics estrets del Bòsfor contra els aliats occidentals; altres llocs de xoc bèl·lic implicaven otomans i francobritànics a les províncies àrabs de l’Imperi Otomà. Una guerra entre potències colonials s’estengué de seguida en fronts secundaris per Àfrica i Àsia, allà on els interessos estratègics estaven en disputa. Per altra banda, l’entrada de la dubitativa Itàlia en el conflicte al costat de l’Entente a la primavera de 1915, obre una nova pugna entre italians i austrohongaresos pel control balcànic i de l’Adriàtic.
Quatre dels militars que dirigiren la guerra en els primers anys amb una més que limitada visió estratègica i responsables de massacres gegantines: D’esquerra a dreta: Ferdinand Foch (1851 – 1929) comandant en cap dels exèrcits aliats; Joseph Joffre (1852 – 1931) general francès conegut pel seu paper a la batalla del Marne; Erich von Falkenhayn (1861 – 1922) cap de l’estat major alemany durant els primers dos anys de guerra; John French (1852 – 1925) comandant de la FEB (Força Expedicionària Britànica a l’inici del conflicte (fotos wikipedia.org)
La innovació és la visió del tancament de la guerra, ja que la historiogràfica occidental clàssica remet a una única data (l’onze de novembre de 1918) com a tancament oficial del conflicte, però això no és del tot cert en la mirada dels autors, ja que aquest dia és l’armistici del front occidental on realment les armes callen per tancar més de quatre anys de sagnant i inútil conflicte, però en el cas de l’Europa Central i Oriental el conflicte s’allarga en una sèrie interminable de guerres que van des del Bàltic i Finlàndia, a l’Hongria ja estroncada del derrotat Imperi Austrohongarès a Polònia o Ucraïna, tot arribant als Balcans, al Caucas o a les zones túrquiques de l’Àsia Central. Tot això enmig d’una terrible guerra civil a Rússia i un Imperi Alemany que intervé en molts d’aquests conflictes que tenen el seu origen en l’armistici entre alemanys i bolxevics posterior al triomf de la revolució d’octubre de 1917 i el desig dels països de l’Entente, ja reforçats amb la intervenció dels Estats Units, de continuar la guerra pel control estratègic de l’Europa Central i Oriental, en perill per l’avanç revolucionari rus. Això portarà als aliats occidentals a armar els dispersos exèrcits russos blancs o fins i tot implicar-se en la lluita en tot l’immens teatre d’operacions rus, des de Petrograd al nord fins Crimea al sud o el control logístic de Vladivostok i el tren Siberià per donar continuïtat a la guerra, entesa com a civil pels russos i com a continuació d’una inacabada guerra mundial que els aliats es neguen a donar per perduda. El desmembrament del també derrotat Imperi Otomà és el darrer acte d’aquesta cruenta història amb la guerra civil turca entre els hereus del soldanat que acceptaran els termes de l’armistici imposat pels aliats i els neo-nacionalistes turcs de Mustafà Kemal. Les tropes francobritàniques també intervindran en aquest conflicte contra els kemalistes (que alhora tindran el suport i les armes subministrades pels bolxevics) i, per acabar de complicar-ho tot, a la guerra s’afegiran els grecs que havien combatut al front balcànic contra els Imperis Centrals i que envairan la península d’Anatòlia l’any 1919 amb els vistiplau britànic i per fer grans els somnis nacionalistes irredempts de la seva Megali Idea. El resultat serà una llarga guerra a múltiples bandes en la qual els grecs acabaran derrotats, els britànics perdran la influència a la zona i naixerà la Turquia moderna. Tot acabarà de forma terrible i grotesca amb una neteja ètnica brutal entre turcs i grecs, beneïda, això si, pels aliats occidentals. Aquest fet tancaria l’any 1923 el llarg cicle de conflictes de la Gran Guerra.
Un dels mapes que es poden consultar en un annex en línia: mostra les campanyes de la guerra greco-turca que clou el cicle de conflictes de les Guerres de la Gran Guerra
El llibre comença plantejant a la introducció un dels dilemes que més discussió historiogràfica ha generat, i continua generant: la responsabilitat sobre l’inici de la guerra. Sobre això hi ha múltiples hipòtesis que posen l’accent sobre un o altre dels participants (alguns en culpabilitzen Alemanya, d’altres Sèrbia, la inflexibilitat austrohongaresa per gestionar el crim de Sarajevo o les vel·leïtats imperials tsaristes). Segons els autors es concatenaren dos fets: la manca de “governabilitat” de cadascun dels països implicats que interactuaven entre ells i que ocasionaren l’enorme curtcircuit que portaria a la crisi d’agost de 1914 i el fet que en els anys anteriors, la Belle Époque, el món es feia més i més petit degut a la facilitat i fluïdesa de les comunicacions, el volum del comerç internacional i la informació que circulava de manera massiva i veloç, i tot això feia que els escenaris geoestratègics tendissin a desdibuixar-se en el cap de polítics i diplomàtics, incapaços de donar resposta a una situació que escapava a la seva comprensió. Sobre això és significatiu que la potència més disposada a anar a la guerra com és Rússia, amb uns objectius més que fantasiosos, fos la que més problemes de governabilitat tenia i que acabà desapareixent devorada per una revolució.
Elevat a la categoria de mite nacional després de la batalla de Tannenberg, el mariscal Paul Hindenburg (1847 – 1934) juntament amb el general Erich Ludendorff (1865 – 1937) esdevindran els líders de l’esforç de guerra alemany a partir de 1916 fins l’octubre de 1918 quan la derrota ja era inevitable(fotos: wikipedia.org)
Cadascun dels set capítols que segueixen a la introducció comentada en el paràgraf anterior correspon a un any del conflicte, excepte el setè capítol que abasta entre 1919 i 1923 i que fa esment i desenvolupa de manera àmplia els fets explicats de manera molt esquemàtica línies amunt. La primera part, amb tres capítols (1914, 1915 i 1916) explica el creixement continu de fronts de guerra, l’entrada de noves nacions en el conflicte, el fracàs de la guerra de maniobra i l’enquistament total amb l’arribada de les trinxeres i la miopia total de la majoria de dirigents militars incapaços d’entendre que, amb les modernes armes que hom disposava, l’estratègia defensiva sempre s’imposava sobre l’atacant. Són els anys de les grans batalles en el front occidental: la primera batalla del Marne (1914) que suposarà la detenció i esgotament de l’atac inicial alemany o les matances brutals i inútils de Verdum i del Somme (1916). En el front oriental destaca la batalla de Tannenberg (1914) com a gran victòria alemanya davant l’exèrcit imperial rus. El control dels estrets d’accés al Mar Negre donarà lloc a la llarga i cruenta batalla de Galipoli (1915 – 16) on, una vegada més, les estratègies ofensives en aquest cas dels britànics, es van estavellar de manera sagnant contra els ben organitzats otomans. Aquests anys (1914 – 1916) marcaran la lluita estratègica pel control del mar, en el cas del britànics per intentar ofegar l’economia alemanya amb el bloqueig marítim de les costes i, en el cas alemany amb el desenvolupament de la lluita submarina per escapçar els subministraments a la Gran Bretanya. L’ús indiscriminat de l’arma submarina servirà de detonant a l’entrada en guerra dels Estats Units que acusen Alemanya d’enfonsar mercants de bandera nord-americana.
Una altra làmina dels annexos en línia: mostra les campanyes de la revolta àrab. Els britànics aprofitaren una “baula dèbil” de l’Imperi Otomà per colpejar-hi, tot fent promeses falses als àrabs
Davant las impossibilitat de generar una batalla decisiva, els contendents aplicaran l’anomenada “teoria de la baula més feble”, segons la qual i aplicant una lògica colonial, s’intentava colpejar els flancs més febles de l’adversari. Un exemple en el cas britànic seria obrir nous fronts en els flancs del considerat aliat més feble els otomans, tot recurrent a les falses promeses per mobilitzar els àrabs de les províncies otomanes; un segon exemple seria l’obertura del front al Mar Negre amb la desastrosa campanya de Galipoli, responsabilitat de l’aleshores lord primer de l’almirallat, Winston Churchill. També els alemanys recorreran sovint aquesta estratègia; potser el cas més destacat és la repatriació dels exiliats bolxevics, amb Lenin al capdavant, retinguts a Suïssa i transportats de manera exprés fins a Petrograd passant per Alemanya per afavorir la revolució que apartés Rússia de la guerra.
La segona part del llibre (1917, 1918 i un darrer capítol 1919 – 1923, amb la resta de “guerres de la Gran Guerra”) desenvolupa el punt d’inflexió del conflicte amb les dues revolucions russes de febrer i octubre de 1917 que suposaren la caiguda de l’Imperi tsarista i la sortida de Rússia de la guerra amb una pau, la de Brest Litovsk de març de 1918 que significà un primer repartiment de territoris russos entre els tres imperis centrals i unes tensions nacionalistes en molts d’aquests territoris d’anterior domini rus. Algunes de les “guerres de la Gran Guerra” tindran el seu inici aquí, tot i que de fet no s’iniciava cap guerra nova, sinó que continuava el conflicte europeu de 1914 per altres vies. El segon punt d’inflexió de l’any 1917 és l’entrada en guerra dels Estats Units d’Amèrica el 6 d’abril de 1917; en aquest moment, el casus belli fou l’enfonsament de mercants estatunidencs pels alemanys i el famós telegrama Zimmermann, una comunicació diplomàtica alemanya al govern mexicà en la que demanava l’entrada de Mèxic en el bàndol del centrals a canvi de guanys territorials (Alemanya prometia Arizona, Texas i Nou Mèxic); aquest barroer telegrama fou interceptat pels serveis d’intel·ligència americans i fou un determinant en la propaganda del govern del president Wilson.
L’any 1918 fou per Alemanya una cursa contra el temps: moure el màxim de divisions del “pacificat” front oriental per reforçar l’occidental i donar allà la batalla definitiva abans que la maquinària industrial i bèl·lica nord-americana es posés en marxa. Però Alemanya ja no estava en la mateixa disposició econòmica i militar que l’any 1914: les reserves humanes després d’anys de sagnia continuada estaven exhaurides i l’economia estava molt malmesa després d’anys de guerra, amb un malestar social creixent i un bloqueig marítim exitós per part britànica. L’ofensiva alemanya de primavera fracassarà pels motius esmentats i la forta contraofensiva aliada de l’estiu ja amb les primeres unitats nord-americanes aconseguirà per primera vegada trencar els fronts occidentals i obligar els dirigents militars alemanys Hindenburg i Ludendorff a plantejar la possibilitat imminent de l’armistici.
Vladimir Ilitx Uliànov, Lenin (1870 – 1924) i Thomas Woodrow Wilson (1856 – 1924): les dues cares de futur en un conflicte amb arrels amb el passat. Les solucions d'”esquerra” i de “dreta” obririen els nous temps de la política mundial, tot i que l’obsessió de Wilson per un arbitratge dels conflictes a través d’una Societat de Nacions seria un fiasco (fotos: wikipedia.org)
A l’alçada de 1918 dos models polítics emergien com un avançament del que serien posteriors conflictes. Des del costat soviètic, Leninparlava, en un moment de descomposició de l’imperi tsarista, del dret a l’autodeterminació dels pobles i des del costat americà Wilson proclamava els seus famosos 14 punts on, de manera poc clara també abordava el tema de l’autodeterminació, sense que quedés clar exactament per a qui i en quines circumstàncies s’aplicaria. La por occidental a la incipient i expansiva revolució bolxevic propicià que ja a inicis de 1918 es defensés públicament la desaparició de l’estat agregat austrohongarès i la formació de nous estats que actuessin com a taps defensius de l’expansió revolucionària. Aquí la pretesa autodeterminació per aplicar el principi de nacionalitat va ser un element molt caòtic on la força de les armes i les negociacions de “palau” tindrien un paper determinant. El ràpid col·lapse austrohongarès del 31 d’octubre de 1918 donaria lloc a una fragmentació de l’immens estat plurinacional.
El gener de 1919 s’inauguraven formalment les negociacions que donarien lloc a la nova pau. S’aplegaren negociadors i representants de totes les potències aliades, sense cap presència ni dels derrotats Imperis Centrals, ni de la nova Unió Soviètica, immersa en aquells moments en una incipient i sagnant guerra civil. Aquestes absències d’entrada ja condemnaven la possibilitat d’una pau duradora. Instal·lats a París durant sis mesos, els autèntics protagonistes foren els mandataris de les quatre potències guanyadores: Wilson (EUA), Lloyd George (GB), Clemenceau(FR) i Orlando(IT). Crida l’atenció la presència italiana, amb ínfules colonials, demanant el que secretament havia possibilitat el seu ingrés a la guerra l’any 1915 a través del Tractat de Londres; la no satisfacció de les esperances colonials a l’Adriàtic en les negociacions seria el que els nacionalistes anomenarien “victòria mutilada” i una de les portes daurades d’accés del feixisme que es venia coent ja a les trinxeres. Quan els negociadors van tancar les “carpetes” de cadascuna de les nacions derrotades se les va citar per a fer el lliurament de les condicions i així van passar a la història els diferents tractats: Versalles (Alemanya), Saint-Germain-en-Laye (Àustria), Neuilly (Bulgària), Trianon (Hongria) i Sèvres (Turquia). Les condicions dels tractats, desproporcionades i humiliants, serien la llavor del futur conflicte mundial de 1939 – 1945. L’únic tractat que seria reescrit és el de Sèvres com a conseqüència de la victòria turca a la guerra de 1919 – 1923 contra els grecs, on els turcs vencedors imposaren les noves condicions al nou tractat de Lausana.
París 1919: Els anomenats “the big four“, d’esquerra a dreta: David Lloyd George, Vittorio Orlando, Georges Clemenceau i Woodrow Wilson (foto: wikipedia.org)
Si fem una comparació amb la situació d’avui dia, els conflictes en l’eix europeu, des del Bàltic al Mar Negre passant per Ucraïna, l’inacabable conflicte a Orient Mitjà o el destí de la moderna Turquia com a potència emergent, la nova Rússia nacionalista i agressiva, l’hegemonia econòmica alemanya a Europa o fins i tot la globalització, tenen més a veure amb les problemàtiques de fa un segle que amb el final de la Guerra Freda. Per tant, es podria dir que el nostre present és net de 1914, en tant que la desaparició de la Unió Soviètica, un fenomen històric sorgit de la Gran Guerra, ens retorna a tensions que van ser origen i conseqüència d’aquest conflicte, l’últim gran enfrontament continental provocat pel nacionalisme. Però per a entendre aquest vincle, cal remuntar-se a 1918. Aquell any, les hostilitats van cessar en les trinxeres dels fronts occidentals, però no en els de l’Est i Orient, on la guerra es va anar extingint al llarg dels següents quatre anys, amb seqüeles decisives per a la resta del segle i el que ve ara ja avançat el segle XXI. Per tant, el que tradicionalment s’ha presentat com una única Gran Guerra van ser, en realitat, dues: una crisi d’Orient als Balcans que inesperadament va desencadenar un altre conflicte de naturalesa diferent entre les majors potències industrials d’Europa, que va desembocar en un sagnant empat, resolt per la intervenció dels Estats Units; aquella crisi, amb les seves pròpies regles, es va prolongar uns anys més. El tancament definitiu l’any 1923 va deixar massa incerteses i desequilibris que no van poder evitar la nova embranzida bèl·lica l’any 1939. Tot i ser un pèl llarg, el resum fet en els paràgrafs anteriors és una interpretació personal del llibre i poso l’èmfasi en determinats aspectes de la història, evidentment n’obviant molts altres. Per a mi, com aficionat a la història contemporània, el temps que abasta la Belle époque, la Gran Guerra i el període d’entreguerres esdevé clau per tal de trobar els elements que ens permetin entendre millor d’on venim i on som. El llibre és una edició de l’any 2014, tot just en el moment de commemoració del centenari de l’inici de la guerra. He arribat a aquests autors a través de lectures relacionades amb temes com és el de les nacions oprimides i el secessionisme associats a la Gran Guerra que trobo fascinants per entendre la realitat europea i, en particular, la posició del catalanisme i del nostre petit país en tota aquella voràgine abans i després de la Gran Guerra. Francisco Veiga, és catedràtic del departament d’Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i ha estudiat amb preferència l’Europa Oriental, els països de l’antiga Unió Soviètica, i els que conformen la península balcànica i Turquia; és una garantia de qualitat en les anàlisis i interpretacions historiogràfiques força rigoroses que n’aporta en la part del llibre que, des del meu punt de vista és més novedosa i important que és el conflicte en el seu vessant oriental, balcànic, rus en el sentit ampli del terme, tot incloent les zones asiàtiques o túrquiques. Pablo Martín és militar de carrera (Cos d’Enginyers), ha col·laborat en els contingents militars espanyols a l’Afganistan, Iraq i Líban. El llibre es complementa amb un seguit de mapes i làmines que ajuden la interpretació i que són disponibles a http://web.catarata.org/anexos/mapas1gm.html. El llibre és una edició de Libros de la catarata de l’any 2014 amb 318 pàgines. Cada capítol consta d’un petit afegitó amb les cites que es fan en el text i una acurada bibliografia final que compendia totes les cites que s’han fet. Si voleu una bona informació sobre el passat i com ens condiciona el món que tenim ara, aquest és un bon llibre.
Dos llegats i una única exposició, tan diferents i tan propers.
És una exposició per endinsar.se en la relació de dos grans personatges aprofundint dins d’un complex “diàleg”, entre dos artistes que varen transformar amb gran intensitat i veu pròpia l’Art del segle XX.
A partir de més de dues-centes cinquanta obres, compartides entre el Museu Picasso i la Fundació Miró, podem fer una aproximació crítica d’un projecte únic, elegint Barcelona – des de 1917 -per donar a conèixer una estreta amistat que mantingueren durant més de cinquanta anys, per exposar en sis eixos temàtics les obres provinents de col·leccions públiques i privades d’arreu de món.
És un recorregut que explora les seves afinitats artístiques, plàstiques i humanes. Com la seva amistat influeix en certs moments, que es resumeix i es plasma en sis espais on les seves obres interactuen molt sovint en llocs, afinitats, amistats, col·leccions, sensibilitats comunes. Podem comprovar que posant les obres d’un al costat de les obres de l’altre i les barregen, no sempre podrem esbrinar, molt bé, de qui és qui – si en permeteu l’atreviment de la meva ignorància.
Femme, oiseau, étoile de Joan Miró
Picasso és un home fascinant, i referent artístic del pintor català, que des dels seus inicis amb el cubisme, fins als seus últims anys cultivaren una forta amistat. Es tracta d’una obra realitzada entre els anys 1966 i acabava el dia de la mort de Pablo Picasso l’any 1973. Al revers de la tela, Miró escriu les dates d’inici i finalització i la frase: “Homenatge a Pablo Picasso”. (en català)
Picasso va admirar l’obra de Miró que el va apropar al surrealisme.
Picasso (25-10-1881 / 08-04-1973), era 12 anys més gran que Miró, (20-04-1893 / 25-12-1983). Picasso té un fort empoderament, la seva llibertat creadora, la capacitat del risc i el caràcter transgressor van influenciar i incitar una força que esperona a Miró.
L’any 17 el mestre ja era un artista consagrat, on manifesta que seran grans companys, entrellaçant un “diàleg” constant i permanent.
Obra Mestre d’un geni de 15 anys “Ciència i caritat” (1896 o 1897)
Aquest quadre materialitza l’encontre artístic entre Miró i a Picasso.
La influència modernista de Picasso de la Barcelona dels anys 1899-1900
Estudi pel menú dels Quatre Gats i altres croquis 1899-1900
Picasso l’any 1899 s’incorpora a l’avantguarda barcelonina. El punt de contacte del món artístic i literari català és als Quatre Gats, al carrer Montsió. La influència modernista és reconeguda en aquesta etapa picassiana, amb dibuixos i retrats dels seus millors amics, amb destacades figures humanes. Aquest lloc serà on farà la seva primera exposició individual. No abandonarà mai les escenes de paisatges i carrers urbans. Tema que serà de màxima importància més endavant: Paisatge des de la finestra.
Paisatge vist des de la finestra: 1948 Picasso
L’àpat frugal: 1904 Picasso
L’àpat frugal.
Un home cec amb el cap girat i una dona que està en posició frontal. Els dos personatges mostren faccions enfonsades, cossos consumits, fràgils i mans allargades, que emfatitzen el seu aspecte decaigut.
Aquest gravat personifica una intensa expressió de pobresa i d’alcoholisme.
El cavall, la pipa i la flor vermella Joan Miró – 1920
Picasso ve a Barcelona a presentar l’obra del Ballet Parade al teatre del Liceu – 1917 – i coneix a Miró
Obra cubista sintètica i neoclàssica. Miró vol trobar un nou classicisme a través del cubisme, i troba la font d’inspiració a través de Picasso, que tindrà continuació amb la Masia.
La Masia – té una importància històrica, cultural i artística, fonamental.
Joan Miró la comença a Mont-Roig el 1921 i l’acaba a París el 1922. Evoca el Mas d’estiueig de la família a Mont-Roig del Camp.
Miró vol trobar una nova forma de cubisme i de classicisme, i la troba a través de Picasso, serà el període detallista de Miró, està buscant la seva pròpia tècnica i mode d’expressió. El cubisme el va enlluernar com a nova forma de llenguatge pictòric i d’avantguarda. Busca en l’obra de Picasso aquest referent cubista i plàstic.
Picasso va veure que Miró era un gran artista interessant i que obriria nous camins.
Rideau pour le ballet “Mercure” – juny 1924
El teló del ballet Mercure: es parla de la influència de Picasso en els nous artistes, del conegut grup surrealista, és l’impacte i el punt d’influència de Picasso a Miró.
En aquesta etapa Miró ja està integrat a París.
Surrealisme: El pintor i la model – Picasso 1926
Gran nu amb seient vermell maig 1929
La model a l’esquerra amb el cap reduït de volum, estirada boca amunt i el pintor assegut a la dreta. No hi ha manera de connectar els enredats de línies negres amb la superfície grisa del fons, on actuen les zones de llum i ombres.
El gris de la infidelitat 1931 – Picasso
Gran nu amb seient vermell de 1929, dedicada a Olga Khokhlova, ballarina russa, que abandona Moscou abans de la revolució d’octubre. Un cos femení que mostra tan sols dolor. Fou musa de gran influència, captivació, evolució artística i sentimental, mare del seu fill “Paulo”, van estar junts durant 20 anys – de l’amor a l’odi. Un Picasso faldiller i desconsiderat. Es diu que “matava tot allò que estimava”. Finalment, la deixa per una jove de 17 anys que va deixar embarassada – Marie Thérèse Walter.
L’amistat quedà travessada per les dues guerres crucials. La Guerra Civil, encara que potser amb objectius diferents, és un moment que marca el seu espai. Tots dos estan autoexiliats a París. Tot i que es tornen a unir, en el moment que el Govern espanyol els demana que col·laborin amb la causa republicana, durant l’exposició de París de l’any 37 en el Pavelló de la República. On varen compartir moments molt transcendentals de les seves extenses carreres.
Realitzant dues grans pintures murals en defensa del règim legítim. En el Pavelló espanyol situat davant del pavelló de l’Alemanya nazi.
Fan dos grans murals d’enormes dimensions, però molt diferents. Tot i que la monstruositat de la guerra es veuen plasmades en les dues obres mostrant la tragèdia fratricida.
Picasso: una gran pintura on representa l’escena dels bombardejos efectuats sobre la població civil de Guernica, efectuats per l’aviació alemanya, segurament la seva obra més exitosa. On reivindica la crueltat de l’home en general i de la guerra en particular.
L’autor manifesta:
Cavall turmentat símbol del poble – 1937
“Mi trabajo es un grito de denuncia de la guerra y de los ataques de los enemigos de la República establecida legalmente tras las elecciones del 31 (…). La pintura no está para decorar apartamentos, el arte es un instrumento de guerra ofensivo y defensivo contra el enemigo. La guerra de España es la batalla de la reacción contra el pueblo, contra la libertad. En la pintura mural en la que estoy trabajando, y que titularé Guernica, y en todas mis últimas obras, expreso claramente mi repulsión hacia la casta militar, que ha sumido a España en un océano de dolor y muerte”.
Miró – mural de guerra – 1937
Miró: un gran mural El Segador, també coneguda com “El Pagès Català en rebel·lia”. Es va pintar sobre els panells de celotex de les parets del Pavelló de la República de París. En acabar l’exposició es va desmuntar i enviar a València, on se’n perd la pista. Representava el pagès català amb la falç alçant el puny en actitud de rebel·lia.
Actualment es pot contemplar una reproducció en la seu del “Centre de Recursos per a l’Aprenentatge i la Investigació– CRAI – Biblioteca Pavelló de la República – Universitat de Barcelona”.
Cap d’home
Cap de dona
Cap de la dona de Picasso i cap d’home de Miró,
figures terrorífiques i tràgiques.
La II Guerra Mundial va marcar un punt d’inflexió a tots dos. Picasso ja no va tornar a la seva terra natal. Miró retorna a la ciutat de la seva mare, Mallorca per recloure’s en un exili interior.
El tema de la poesia i de la ceràmica és també una nova forma d’experimentació. Es posen a escriure i a modelar fang. Textos que Miró i treballarà tota la vida, on els fusionarà amb dibuixos i collage de pintures. Compareixen grans poetes francesos que conviuen amb ells. El dibuix i la paraula es fusionen – Tristan Tzan, Pierre Reverdy, Michel Legris, André Salmon… llibres de poesia que en un cas s’il·lustren amb litografies originals de Joan Miró i en altres amb les de Pablo Picasso. Des d’aquest instant la poesia entra en les obres dels dos artistes, igual que també entra la ceràmica. Polvoritzen temes, incorporen categories, entrellaçant i dins del seu art ho barregen tot en una mateixa cosa.
Es retrobaran l’any 1948; hi ha un nou acostament amb la ceràmica, amb una nova tècnica experimental, per trobar de nou un paral·lelisme entre tots dos com a nou llenguatge.
Ens trobem davant dels principals representants de dos dels estils que van marcar un abans i un després en la cultura artística europea i nord-americana: el cubisme i el surrealisme. Tots dos artistes mostren gran fascinació per l’experimentació en el procés artístic. Miró deia que per a un artista era necessari «anar pel món amb ulls de nen» i Picasso afirmava que «des de petit ja podia pintar com Rafael, però he necessitat tota la vida per aprendre a pintar com un infant». – (exposició Miró – Picasso).
(fotografia: exposició Miró – Picasso)
Miró – Autoretrat 1937
L’obra de l’autoretrat, de Miró és el camí que reprendrà després de la guerra, a través d’un mirall d’augment, un treball ple de detalls. Transmuta el seu propi rostre, en tot un llenguatge de signes. On podem apreciar la seva tensió anímica i mental.
Una sèrie de 50 litografies/dibuixos que realitza durant la postguerra espanyola, traspuen un dramatisme intens. Tot un univers còsmic, on detalla els desastres reals i l’existència d’acostar.se o d’allunyar-se de la realitat. De contingut dramàtic, caràcter èpic, esperit reflexiu i fons extremadament intens i auster.
Tot i que en tot aquest dramatisme, Miró no renuncia a la brillantor del món celeste, ple de llums i astres i a la dona amb els seus atributs sexuals i envoltada d’ocells.
Les constel·lacions de Miró: Afirmacions de llibertat en temps de feixisme…
En el decurs de la II Guerra Mundial se separaran físicament. Miró incorporarà mes la poesia i la música de l’evasió, amb les sèries de les constel·lacions. Anys 40: sèrie de 23 constel·lacions, on s’evadia de la repressió, de la realitat opressiva i angoixant. Mentre Picasso al contrari, s’aferra a la realitat, intentant relatar l’horror de la guerra enllaçant el Guernica amb un París a les fosques, amb el seu estil propi, expressiu característic ple d’una atmosfera claustrofòbica, amb cranis d’animals, calaveres i figures plenes de penúries i d’hambrunes.
L’agost del 1939, un mes abans d’esclatar la Segona Guerra Mundial, Miró i la seva família deixa París i s’instal.la a Vanrengeville-sur-Mer (Normandia). Davant la difícil realitat del moment sent un fort desig d’evasió, i es reflecteix en una sèrie de 23 pintures de petites dimensions, que les finalitzarà l’any 1941 entre Mallorca i Mont-Roig del Camp.
L’Estel matinal, l’Alba i l’Escala de l’evasió… entre altres.
l’Alba
l’Estel matinal
L’Escala de l’evasió
Cap de brau – 1942
Amb aquesta escultura de màxima simplicitat, arribes a perdre el verdader significat de les dues parts de la bicicleta (el manillar i sella). Picasso investeix una nova capacitat d’interpretar els objectes.
Sorprenentment, ens mostra un nou significat identificant clarament un cap de brau, completament alineat amb la realitat. – 1942 –
L’obra de la guerra i de la postguerra. La manca d’aliments, de colors, envoltada de noves olors, és la conclusió de la II Guerra Mundial. Picasso recull l’enorme impacte de l’ocupació nazi, de la ferum de les vexacions, de la mort, l’extermini per qüestió de raça i de domini pel domini.
Crani cabra, ampolla i espelma 1951-53
escultura: crani cabra i gerro
És quan Picasso passa a la tridimensió: l’escultura.
Les Meninas: Picasso va fer un estudi exhaustiu d’una sèrie de 58 dibuixos i pintures de diverses interpretacions de l’obra de Velàzquez.
Estudi de les Menines – 1957
Miró Picasso – la primera gran exposición conjunta
Nua estirada amb corona de flors: Picasso – 30 octubre 1970
Dona davant del sol: Miró 1974
Documentació: petit resum de les intervencions de la presentació de l’exposició a càrrec de:
Sònia Villegas comissària de la Fundació Joan Miró.
Elena Llorens comissària del Museu Picasso
Teresa Montaner comissària de la Fundació Joan Miró
Margarita Cortabella comissària del Museu Picasso
Marko Daniel director de la Fndació Joan Miró
Emmanuelle Guigon director del Museu Picasso de Barcelona
Indicacions/ressenyes en els faristols que es troben al costat de les obres.
Fotografies efectuades durant la visita del 09-01-2024, al Museu Picasso – C/ Montcada, 15 – 23.
Descobreix la censura a l’art… El Museu de l’Art Prohibit us convida a debatre i reflexionar sobre la llibertat d’expressió.
. “Si hi ha poder hi ha censura”
(Núria Güell)
Situat en la Casa Garriga Nogués, joia modernista que construir l’arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia a principis de segle XX – antiga Fundació Mapfre – és l’únic museu que mostra obres polèmiques, prohibides, censurades, agredides, denunciades o retirades d’arreu del món.
Standing Shadown /anys 80 Ricard Hambleton Dempeus a l’ombra: la vida i la mort d’una estrella de l’art.
Escenes d’art urbà – shadow men i víctimes d’homicidis – ubicades en el downtown novaiorquès.
Hi ha molts tipus de museus…
El Museu de l’Art Prohibit està en la categoria d’aquells que no haurien d’existir. Les seves obres han estat adquirides arran actes de censures, obres que volien apartades de la circulació, de qualsevol exposició i de l’opinió pública.
Per tant, han estat rescatades de la persecució, de la prohibició o, fins i tot, d’actes que han sofert greus violacions, per a formar part d’aquesta ambiciosa iniciativa.
La col·lecció del museu ens brinda una vivència excepcional, ressaltant la seva naturalesa provocadora, irònica, reflexiva i crítica.
Shark (el tauró) – David Cerny 2005- Sadam Husein Icona de la tirania
La posició de la censura es desplega entre règims totalitaris i pseudodemocràtics, entre assetjaments, crims de certes creences polítiques i morals corrosives que limiten tota llibertat d’expressió.
Les obres del Museu de l’Art Prohibit fan bandera de la creativitat i de la resistència dels moviments socials i dels pobles. Obres que són exemple d’un moviment d’una intel·ligència col·lectiva, que no vol veure trepitjats els seus drets.
Són opinions que no volen caure en el buit, en el silenci, sols volen mostrar convenciments contradictoris a unes normes preestablertes, que poden arribar a desfermar una guerra d’idees, d’anhels de lluita llibertària, de protestes, que es dicten com a fets reaccionaris en contra de règims establers autoritaris.
Són peces controvertides, que creant polèmica, que ratllant, inclús, la blasfèmia. Iròniques crítiques reflexives, d’un sarcasme que pot molestar i ferir sensibilitats. Trobarem obres de Francisco de Goya, de Pablo Picasso, de Gustav Klimt, de Tània Bruguera i del mateix Banksy, entre molts altres.
Sèrie Suite 347 – Picasso 1968
Picasso, amb 86 anys crea 347 gravats/aiguaforts que fan referència escenes carregades d’erotisme, que li serveix per deslliurar-se del “voyeurisme” desacomplexat afegint-hi la figura del Papa, que fa d’espia amagat.
Moltes d’aquestes obres s’han convertit en veritables icones mundials/globalitzades… han esdevingut quelcom, més enllà del seu esperit crític i reivindicatiu, tot travessant fronteres han sigut tan admirades i populars que fins i tot hi ha col·lectius que n’han fet bandera, així com hi ha governs, institucions i règims que les han odiat… perquè serà !!!
Formen part d’aquesta l’exposició: pintures, escultures, fotografies, gravats, dibuixos, espais audiovisuals, imatges de conegudes xarxes econòmiques i socials. Crítiques religioses, sexuals, cristianes, formes i peces històriques, figures icòniques, records de civilitzacions occidentals i d’altres cultures.
Al fons, “Freedom fries: naturaleza muerta”, de Yoshua Okón, 2014 i en primer terme la “Statue of a girl of peace”, de Kim Eun-sung i Kim Seu-kyung, 2019.
“Statue of a girl of peace” és un homenatge a les noies i dones coreanes segrestades per l’exèrcit japonès i forçades a convertir-se en esclaves sexuals durant la II G.M. Tots els elements de la noia asseguda tenen un significat: la posició dels braços, els cabells, els talons aixecats, l’ombra o la cadira buida…
“Patates fregides de llibertat”, fa referència a la cultura del consumisme desmesurat. McDonald’s, com a representant corporatiu es converteix en el seu mateix contingut, que promou un model de llibertat basat en la baixa autoestima. Resulta irònic que dins de la nostra capacitat d’escollir som, al mateix temps, presoners dels nostres propis cossos.
Illma Gore: Make America Great Again /in 3D 2018-1021
“Torna a fer Amèrica gran en 3D”
“Si algú va ser amenaçat per un penis petit, és Trump.”
L’obra va ser clausura per obscenitat i nuesa. L’artista després de rebre diverses amenaces de mort, va reproduir la imatge amb 3D…
Quan la identitat d’una nació es barreja amb el discurs de la decència moral, es produeix, automàticament, un acte de censura. Els Estats Units són la versió més viva d’aquesta confusió.
El soci fundador del grup audiovisual Mediapro, empresari i periodista Tatxo Benet va començar la seva col·lecció amb l’obra crítica i de denúncia de l’artista Santiago Sierra de la “Feria Internacional de Arte Contemporáneo – ARCO – de Madrid” que es va exposar l’any 2018, l’obra que es va retirar va ser: “Presos Políticos en la España Contemporánea”, amb l’excusa de: “Todo esto daña la imagen de la feria y del estado español”.
Són fotografiespixelades en blanc i negre de Junqueres i dels Jordi’s, entre altres. Actualment, aquesta exposició està cedida al Museu de Lleida.
Raquel Welch on the Cross – Terry O’Neill 1966
Per aquella època la imatge provocativa de l’actriu en biquini crucificada va estar aparcada en un calaix. Finalment, 30 anys més tard va ser portada del “The Sunday Times Magazine”.
Aquestes últimes setmanes i dies s’està parlant molt, en mitjans televisius, conferències en associacions i casals, sobre la figura de Salvador Seguí – El noi del Sucre – en el centenari de la seva mort (10 de març de 1923, amb 35 anys), un dels líders més carismàtics i tot un model a seguir de l’oratòria i de l’anarcosindicalisme de principis del S. XX.
Tot i que ja vaig fer referència el passat 27 de juny, crec convenient, aprofitant aquesta nova onada de reconeixement envers el Noi del Sucre, afegir unes quantes anotacions i enllaços més, que crec que seran del vostre grat.
A principis del S. XX, fou un període tumultuós de grans revoltes i de moviments obrers i socials. Després de la Revolució Russa -1917- serà la primera vegada que la classe obrera experimentarà i viurà una esperança d’aconseguir arribar al poder.
En molts països d’Europa van succeir infinitat de revoltes, com a exemple:
A la Itàlia “El Biennio Rosso” es va produir una massiva revolta popular socialista i anarquista- 1919-1920, amb revoltes industrials obreres, seguides de repressions execrables. (vegeu la pel·lícula “Novecento” de Bernardo Bertolucci). Seguit del naixement del feixisme de Mussolini -1922- amb la triomfal “Marxa sobre Roma”.
La revolució de novembre a Alemanya, durant la República de Weimar. Rosa Luxemburg, polonesa d’origen jueu i membre del KPD – (partit comunista Alemany)- junt amb Karl Liebknecht, líders de l’aixecament Espartaquista, varen ser empresonats, torturats i assassinats, juntament amb molts altres activistes el 15 de març de 1919. Al mateix temps una zona d’Alemanya, es va voler independitzar, amb la consegüent repressió brutal, de la policia que va aixafar tot moviment separatista…
El 19 de març de 1919 més de 25.000 treballadors reunits a les Arenes de Barcelona, després d’escoltar al seu líder Salvador Seguí, van posar fi a la vaga que durant de 44 dies va paralitzar a tota Barcelona.
la Canadenca
Les Arenes: 19 de març de 1919 (foto: ccma.cat)
El dia 3 d’abril de 1919, a conseqüència dels acords aprovats per a finalitzar de la vaga de la Canadenca, el “conde de Romanones” signa el “Decreto de la jornada laboral de ocho horas”, i també aprovà el denominat “Retiro Obrero”, per por que tot aquest enrenou de conflictivitat s’estengués a tot el país.
Es va signar el decret dels tres “Vuits”: vuit hores per treballar, vuit hores per dormir i vuit hores per a viure. Convertint Catalunya i de retruc tota Espanya, en el primer país d’Europa occidental que va aconseguir aquest avanç sociolaboral.
La CNT era un sindicat revolucionari, no reformista, que també va crear la Caixa de Resistència, per sufragar les despeses de les hores perdudes, una espècie de seguretat social mínima, i una similitud a allò que avui és l’atur i el retir, pels obrers accidentats, minusvàlids i gent gran, que aleshores eren del tot inexistents.
L’any 1919-1920 va ser anys convulsos de lluites de classes, amb la CNT encapçalada per Salvador Seguí. També es va fundar “La Federación Patronal de Barcelona “- sindicat de la patronal- creada per contrarestar la creixent força de la CNT. Amb el resultat de la coneguda època del “Pistolerisme”, encoberta pels sindicats lliures, tradicionalistes que eren els causants de trencar les vagues i provocar aldarulls i el desordre amb el suport implícit de les forces policials, militars i de la guardia civil, per a reprimir tota actuació en contra de la patronal i finançat per aquesta. Cometen infinitat de crims i assassinats – El Chicago del gangsterisme a Barcelona.
Soledad Bengoechea es doctora en Història Contemporània i autora de la tesi doctoral Patronal catalana, corporativisme i crisi política, Universitat Autònoma de Barcelona, 1991- 3 vols.
Joaquin Milans del Bosch – “Capitán general de Cataluña” – va ser un actor principal a tenir en compte en tot aquell procés de lluita; obsessionat ha anar en contra de tot el que representés o expressés sentiments d’ideologia catalana. Personatge convençut a declarar l’estat de guerra per restablir l’ordre. Es va negar a alliberar els obrers empresonats i a complir les condicions pactades, ansiós per a desarticular d’una vegada per totes l’anarcosindicalisme envaint de tropes i artilleria els carres de Barcelona. Tot això seria tema a comentar a part.
Desplegament del cos militar d’artilleria durant la vaga de la Canadenca
Desembocant a la tardor de 1919 en el Lock-out de Barcelona.
“La Federación Patronal de Barcelona”, declara el lock-out, parcial des del 3 al 30 de novembre. L’1 de desembre un altre, aquest cop, total que finalitzarà el 26 de gener del 1920 – Vuitanta-quatre dies de lock out a Barcelona.
La seva curta vida, sovint, va transcorrent entre la presó i la mort. Sofrí diversos atemptats. L’any 1902, tan sols amb quinze anys el varen detenir per primera vegada.
L’enterrament de Salvador Seguí, es va efectuar en el més absolut hermetisme, per no provocar aldarulls i manifestacions massives de repulsa. Ni tan sols la família hi va estar present. Sols es va autoritzar la presència del seu advocat, el que seria més tard President de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys.
En l’enterrament de Francesc Comas, uns dies després que el de Seguí, ferit de mort en el mateix atemptat, és convertir en una gran manifestació, en record dels dos assassinats que van trasbalsar a tota la societat catalana.
Enterrament de Francesc Comas
Seguí volia tenir la gent preparada culturalment. Sempre deia que no es pot fer una revolució sense cultura. L’educació és primordial per efectuar una gran revolució. Home de fortes conviccions, amb una capacitat immensa de lideratge, gran orador, que no suportava les injustícies ni la violència i malgrat això, va lluitar fins a la mort, envoltat d’un context de gran violència.
Sense oblidar el que va significar i el sacrifici sofert pels homes i dones que varen aconseguir el 3 d’abril de 1919. Diada que es va celebrar els cent anys del “Real Decreto”, que s’introduïa la jornada laboral de vuit hores…
Fotos: Arxiu Nacional de Catalunya
Documentació: Soledad Bengoechea, doctora en Història Contemporània – Conversación sobre Historia – La República, El Punt Avui.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.