Va néixer a Ourense el 1966. Va estudiar a les universitats de Santiago de Compostela i Dijon. Va fer el doctorat en història contemporània a l’Institut universitari europeu de Florència. Actualment és catedràtic a Santiago de Compostela, després de ser-ho cinc cursos a la Universitat Ludwig-Maximilian de Munic. La seva investigació se centra en història comparada dels nacionalismes, les identitats culturals europees, les migracions i la memòria de les dictadures.
El llibre
Amb títol de pasdoble i de pel·lícula folklòrica, ens trobem un llibre seriós i molt documentat. Molt interesant ja que desglossa amb molt detall l’evolució del pensament teòric nacionalista espanyol d’aquests últims anys. Interesant també ja que és el punt de vista d’un autor perifèric, no d’un militant centralista. Obtingué el Premio Nacional de Ensayo 2019 : per traçar una història del nacionalisme espanyol en els diversos corrents i manifestacions al llarg de l’Edat Contemporània. Sent una obra que es recolza en una densa trajectòria de recerca, destaca pel seu esforç de síntesi i claredat expositiva, així com pel seu rigor.
Es pregunta que és el nacionalisme i en una segona pregunta si hi ha un nacionalisme espanyol. Segons com ho definim troba que el discurs de la identitat comuna falla en molts aspectes, però en canvi si només parlem d’un grup de persones que viuen en un territori amb uns drets polítics comuns, sí que hi ha un verdader nacionalisme espanyol no equiparable en qualsevol cas al patriotisme per exemple dels Estats Units.
Una altra pregunta que sorgeix és si Espanya és un estat plurinacional. Considera les teories de Renan que seguirà Ortega y Gasset sobre les diferències entre nació i pàtria. Com és sabut no hi ha encara una totalitat absoluta de lleis comunes degut als furs, al codi civil català, a la insularitat,… i en el seu moment als territoris d’ultramar i en conseqüència falla la unitat legislativa pròpia de tot nacionalisme. Aquestes circumstàncies junt amb les guerres civils del segle XIX han fet que el nacionalisme espanyol evolucionés d’una manera molt diferent al dels altres països europeus. A Espanya, les polítiques públiques que podien ajudar a unificar varen ser molt escasses i en conseqüència els símbols nacionals identitaris no tenen la força que tenen a França o Anglaterra per exemple. L’autor, considera que les guerres colonials varen ajudar a certes classes socials a crear identitat nacional, però evidentment amb excepcions importants (recordem la Setmana Tràgica o revolució de 1909).
Nuñez Seixas, parla del naixement dels nacionalismes perifèrics a final del segle XIX oposats a la idea del nacionalisme espanyol en base fonamentalment a aspectes culturals, almenys al començament. També analitza el nacionalisme conservador que vol aglutinar amb la monarquia, la religió i més endavant la llengua, la història en comú (res d’història única) i un mirar endavant seguint la idea d’Ortega y Gasset del projecte comú.
I com es posiciona l’esquerra? Doncs no ha tingut una posició uniforme i constant. Tot i que el seu ideal és el d’un estat fort, trobem que en moments, generalment dictatorials, han ajudat als nacionalismes perifèrics.
Amb la transició i la democràcia el tema es complica. Primer sembla que es reconeix la pluralitat com a peça clau del seu ser. Després vindran els seguidors de Gonzalo Fernández de la Mora que diu que Espanya és desnacionalitza i mentre que creix el nacionalisme perifèric, fonamentalment català i basc. La reacció serà la de Luis Pío Moa, defensor de la dictadura franquista, i també José Maria Aznar i els seus seguidors, de potenciar l’ús dels símbols, la bandera, l’himne, l’idioma, la història en comú (aquí falla el cas de Portugal quan es parla de la Hispania romana), les victòries esportives,… i desprestigiar els símbols dels perifèrics: idioma, literatura, història,…reduint-los al folklore.
Ara el PSOE busca un discurs patriòtic espanyol que eviti a qualsevol preu l’etiqueta de nacionalista.
Amb aquesta idea de buscar símbols comuns, reforçant el concepte d’Espanya i buscant crear una memòria patriòtica amb voluntat integradora, trobarem la instauració per part d’un govern socialista de declarar Fiesta Nacional el 12 d’octubre, tradicional Dia de la Hispanidad, en lloc del 6 de desembre, dia de la Constitució. Evidentment, en clau positiva com un projecte d’agermanament amb Hispanoamèrica, una trobada de cultures, res de parlar de conquesta, explotació i colonialisme.
Actualment sembla que estem en una fase en què molta gent pertanyent a aquesta nació, Espanya, existent des de fa anys, es fan nacionalistes davant de la situació creada per l’enfrontament Catalunya – Espanya. Aquest xoc es observat amb expectació pel País Basc i més de lluny per gallecs, canaris,… Caldrà veure també com evoluciona el tema degut al nou factor del component migratori que estem tenint els últims anys.
El llibre està documentadíssim buscant opinions diferents d’allò què és Espanya, un estat plural, una nació de nacions, una nació integradora, multicultural, pluriètnica, nació unida i diversa,… Ens dona moltes referències del pensament de diferents polítics, intel·lectuals,…
Com a conclusió, podem dir que els nacionalistes espanyols comparteixen i han compartit la indivisibilitat de la sobirania i que l’origen de la comunitat política espanyola té fonaments culturals i polítics històrics. Posar-se d’acord en la seva antiguitat no és fàcil, però sí que comparteixen aquesta idea, tant la dreta com l’esquerra (si actualment, encara podem parlar d’aquests conceptes).
En breu síntesi, aquest llibre és una història del fenomen militar a Espanya durant el segle XX, tal com apunta el subtítol que ja amaga de manera implícita el concepte de militarisme, és a dir, l’obsessió dels militars per controlar l’Estat i la societat civil que provocarà, en una part important d’aquesta la resposta contrària, és a dir, l’antimilitarisme. El llibre s’estructura en tres parts: una primera que s’inicia amb el “desastre” del 98 i que finalitza en la guerra civil. La segona que avasta tot el franquisme fins la mort del dictador i la tercera que descriu i explica les intromissions dels militars durant l’època de la transició. Tal com ens recorda l’autor en la introducció, no es pot fer la història d’Espanya (ni de cap país) sense entendre i analitzar el pes, la incidència i l’evolució del seu exèrcit. Tot partint de la frustració amb la pèrdua definitiva de les colònies (1898), la mirada militar es va haver de dirigir cap a la vida interior del país; aquesta mirada, cada cop més conservadora i contrarevolucionària, o directament reaccionària, és un exercici constant d’intromissió (el que anomenem militarisme). És obvi que exèrcit i democràcia han estat dos conceptes antagònics i amb hostilitat mútua durant la major part del segle XX. Farem una breu descripció dels aspectes més importants de cadascuna de les tres parts que conformen l’obra:
En la primera: Del desastre del 98 hasta la guerra civil: el recurso militar, es constata que la conseqüència més tràgica per a la història d’Espanya de l’anomenat “desastre” del 98, fou el creixent protagonisme de l’exèrcit. El disseny fer per Cánovas d’un rei “soldat” a l’estil prussià i un exèrcit per a les colònies, saltà pels aires amb la derrota i a partir d’aquest moment girà l’estament militar cap al control del país, dels múltiples “enemics interiors” cosa que creà una hostilitat mútua creixent entre els militars i la societat civil. En la premsa i bona part dels polítics es destacaren les crítiques a la corrupció i la incompetència de l’exèrcit; entre les classes populars s’estengué l’antimilitarisme, ja que eren els seus fills la carn de canó que de manera obligatòria havia fet la guerra i havia mort a Cuba o a les Filipines. Els militars reaccionaren ofesos en el seu honor i carregaren reprimint les manifestacions populars o responent amb violència corporativa les crítiques de la premsa. Els coneguts “fets del Cu-cut” l’any 1905, són un dels molts atacs que oficials ofesos i uniformats fan contra la premsa per tota Espanya. La conseqüència immediata d’aquest atac és la intromissió de la justícia militar en la vida civil a través de la Llei de Jurisdiccions (1906) que regulava legalment l’intervencionisme. Aquesta llei (o els seus principis) estaran en vigor (amb l’excepció del petit període republicà) fins ben entrada la transició a mitjans dels anys vuitanta del passat segle. L’exèrcit girà la seva mirada cap a l’enemic interior i serà la punta de llança de la repressió en les insurreccions i conflictes socials de les tres primeres dècades del segle XX. Les noves guerres colonials al Rif fomentaran dins l’exèrcit una nova etapa amb més pena que glòria i, amb l’aflorament dins la milícia d’una nova casta, selecta, sanguinària i cruel, els africanistes que en un medi hostil, violent i corrupte com era el nord d’Àfrica, ascendien ràpidament a l’escalafó per mèrits de guerra.
Valeriano Weyler (1838 – 1930) va tenir un paper molt destacat en la guerra de Cuba i va ser el responsable de la repressió a Barcelona durant la Setmana Tràgica l’any 1909 (wikipedia.org) Fernando Primo de Rivera (1831 – 1921) va ser capità general de Filipines i era tiet, tutor i mentor del futur dictador Miguel (wikipedia.org) Manuel Fernandez Silvestre (1871 – 1921) general en cap de les tropes a Melilla, va morir durant el desastre d’Annual (wikipedia.org)
La societat espanyola, enmig de conflictes i molta inestabilitat social, comprovava com s’havia militaritzat progressivament la seva vida, tant en l’ordre públic com en la justícia, el món associatiu, la premsa, etc. Cal pensar que l’any 1922, el pressupost del ministeri de la Guerra representava un terç dels ingressos (i això es mantindrà o augmentarà). Cada cop més, la política pivotava sobre l’exèrcit i la solució que albiraven els militars era la del “cirurgià de ferro”, el cop militar. L’anomenat desastre d’Annual (juliol – agost de 1921) amb 11.000 soldats morts representà un punt d’inflexió i un xoc enorme a la societat espanyola. La comissió parlamentària d’investigació dels fets posà de manifest la incompetència i la corrupció militar així com el paper gens clar del “rei soldat”. La resposta a tants mals (i a amagar les males pràctiques del rei al Marroc), serà la dictadura de Primo de Rivera, amb la màxima militarització de la vida espanyola fins aleshores: un règim populista de dretes, autoritari i profundament repressiu que durà set anys i el balanç del qual serà molt negatiu ja que no aconseguí cap dels seus objectius i fou vist com una intromissió superlativa de l’exèrcit en la vida civil. La conspiració militar contra la dictadura fou rellevant: la fracassada Sanjuanada de 1926 i l’oposició militar republicana, la Unión Militar Republicana (no la confongueu amb la posterior Unión Militar Republicana Antifascista o UMRA que naixerà posteriorment per contrarestar la sedició reaccionària dins l’exercit entrats els anys trenta) que conspirà amb el grup civil derivat del pro-republicà Pacte de Sant Sebastià i fracassà en la seva insurrecció de Jaca (12 de desembre de 1930).
El primer Directori Militar (1923) amb Miguel Primo de Rivera a l’esquerra i el rei Alfons XIII en el centre (diariodejerez.es) La insurrecció de Jaca: postal commemorativa amb els dos militars republicans afusellats (elperiodicodearagon.es)
L’arribada de la II República donà lloc a una breu lluna de mel entre polítics i militars. Aquesta sintonia acabà ben aviat: l’anticlericalisme portat a les institucions i les lleis republicanes i les ànsies intervencionistes de bona part de la institució militar portaren al ràpid i mal planificat intent de Sanjurjo (agost de 1932). Una part de l’oficialitat creà, al voltant de les eleccions de 1933, la UME (Unión Militar Española), d’inspiració monàrquica i feixistitzant, que confluí amb les maquinacions conspiratòries dels generals i que fou la clau en la planificació del cop d’estat de juliol del 1936 que, un cop fracassat, conduí a la guerra civil.
Militars africanistes: fotografia amb alguns dels més coneguts que s’implicaren en el cop d’estat de juliol de 1936 (elmundo.es)
En la segona part: El militarismo tras la guerra: guardián y guía (1939 – 1975) es descriu la intervenció de l’exèrcit en política durant el llarg període del franquisme, d’una manera i unes dimensions mai vistes abans del segle XX. De tota manera el militarisme va variar en les diverses fases del règim franquista i sempre limitat per la voluntat personal de Franco. Constituí un dels pilars del règim, juntament amb les diferents faccions de la dreta més o menys reaccionària i de l’Església. Després de la guerra, el panorama militar era dominat per un pensament burocràtic, amb tendència a administrar (i gaudir-ne), sense assumir riscos, la victòria que tant havia costat; aquesta victòria era definitiva, intransigent, sense reconciliació possible. La justícia militar continuà fent-se càrrec dels delictes polítics a través del Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo que no seria substituït pel Tribunal de Orden Público (el TOP) civil fins a finals de l’any 1963. Fou un exèrcit polític tal com les lleis franquistes el definien, ja que Espanya quedava dividida entre els “rojos” i els “nostres” i calia, per tant, vigilar que aquesta divisió fos permanent i que l’enemic interior, contra el qual havien de vetllar, estigués a la presó, a l’exili o calladet a casa seva; aquesta obsessió per l’enemic interior fou una constant de l’exèrcit durant tota la dictadura franquista i de manera permanent es feien plans des dels Estats Majors per a controlar les ciutats i els seus barris perifèrics, amb actualitzacions constants al llarg dels anys.
Títols nobiliaris: A tots aquests generals; Franco els va concedir un títol nobiliari 1a fila: Mola/Yagüe/Kindelan/Saliquet/Moreno Fernández/Queipo de Llano/Moscardó/Carrero Blanco 2a fila: Dávila/García Escámez/García Pallasar/GarcíaMorato/Varela/Suanzes/Vigón/Cervera/Martín Moreno Si voleu més informació o saber quin títol tenia cadascú seguiu l’enllaç
En un país calamitós econòmicament, l’exèrcit s’emportava més d’un terç del pressupost, en bona part per a pagar unes plantilles sobredimensionades; aquesta ruïna només es va plantejar d’abordar a partir dels plans d’estabilització a finals dels cinquanta amb la necessitat urgent de reduir la plantilla. L’exèrcit controlava els càrrecs polítics (ministeris, direccions generals, governs civils, alcaldies, etc) i això es mantindria fins a l’arribada dels equips tecnocràtics a partir dels anys seixanta; en un segon nivell es col·locaven els ex-combatents, vídues o fills de caiguts; tots tenien llocs assegurats en l’administració, ministeris, notaries, serveis diversos, etc. El militar era el personal de més confiança i lleialtat al Caudillo, aquí cal esmentar els “alfereces provisionales” de la guerra, uns 33.000 que tindran un paper de fervor franquista fins el final del règim.
L’any 1947, el coronel d’estat major (després general) Miguel Martin Naranjo ideà aquesta surrealista fórmula per a conèixer la potència guerrera d’una nació (X); fixeu-vos sobretot en la variable P i l’exponencial E (imatge del llibre)
La ideologia de l’exèrcit es mostrà més o menys inalterada fins el final del règim: a) nacionalisme espanyol exacerbat amb exaltació de la Pàtria, amb la religió i l’aïllament com a essència, b) la guerra és bona però com que tenim un material depriment i tecnològicament endarrerit, el més important és la hidalguia espanyola: la moral, la pàtria, la història gloriosa, la disciplina, la religió. Tot això compta més que el bon material bèl·lic (que l’exèrcit espanyol no tenia), c) l’honor i la reivindicació del militarisme.
La principal intervenció de l’exèrcit en la societat era a través de la justícia militar; el ventall delictiu on podien entrar els tribunals militars era molt ampli. El primer escàndol internacional on es qüestionà fermament tot això va ser pel consell de guerra i execució de Julian Grimau (abril de 1963). Les protestes van ser tan fortes que el propi règim accelerà la posada en marxa del TOP a finals de desembre del mateix any. El segon escàndol, encara més important fou el procés de Burgos de desembre de 1970 contra militants d’ETA i on la justícia militar recuperava el protagonisme: l’accés de periodistes al judici va deixar clar davant del món quina era la categoria jurídica dels militars franquistes.
El llibre analitza el paper del servei militar en aquella època: adoctrinar la joventut i formar moralment la tropa, és a dir, fer proselitisme polític i, per tant donar sentit cristià, espanyol i militar per a la vida al jovent. Els resultats de tot plegat foren un fracàs molt gran. A partir dels anys seixanta, una part de l’oficialitat més jove que no havia fet la guerra ideà el concepte d'”exèrcit social” segons la qual les forces armades devien convertir-se en llar, escola i taller; és interessant la lectura d’aquest aspecte, sense abandonar de cap manera l’essència franquista.
A partir de finals dels cinquanta, la irrupció dels tecnòcrates en el govern portaren a un xoc amb els militars i a la reactivació del militarisme. En aquests anys neix com un grup de pressió la Hermandad de Alfereces Provisionales (HAP) que des de la puresa ideològica franquista, s’oposava al nou poder lligat a l’Opus Dei. A finals del seixanta, el règim entra definitivament en descomposició i amb la mort de Carrero Blanco (desembre de 1973) es va deslligar la histèria amb la formació de l’anomenat búnquer que agrupava molts sectors reaccionaris de les forces armades a més dels excombatents, l’HAP i grups d’extrema dreta. La mort del dictador (20 de novembre de 1975) fou acollida amb pànic per molts sectors, però també amb la determinació total de mantenir el règim del 18 de juliol.
La darrera part del llibre explica Las intromisiones contra la democracia (1976 – 1986). L’autor ens diu que el risc d’un cop d’estat era molt elevat després de la mort de Franco, que les conspiracions militars van ser moltes i diversificades. Aporta una sèrie exhaustiva de motius que expliquen que finalment cap d’aquestes conspiracions reeixí. Es fa una clara descripció dels principals actors polítics de la Transició (l’Exèrcit, els partits polítics (tant de dreta com d’esquerra) i els mitjans de comunicació) i s’apunta que la resposta política a l’agressiu colpisme va ser cedir, deixar intactes els seus privilegis i la seva autonomia, amb una política d’apaivagament que continuà ascendint en l’escalafó i deixant en llocs clau destacats reaccionaris potencialment colpistes; els pocs militars demòcrates (començant per la Unión Militar Democràtica, formada els darrers anys del franquisme) van ser sistemàticament relegats, marginats en els ascensos i sancionats pel seu pensament o directament, com és el cas dels dirigents de la UMD, empresonats. La política de passivitat va ser totalment contraproduent, ja que els militars menyspreaven la presumpta covardia dels polítics i s’embravien en la seva actitud contra els polítics en general. Únicament se sentien insegurs i emprenyats davant l’actitud d’un nombrós grup de periodistes de diaris i revistes que denunciaven sistemàticament els discursos antidemocràtics dels militars, els seus plans conspiradors, la suïcida política d’ascensos i les depuracions dels militars demòcrates.
La UMD: Grup amb alguns dels membres fundadors de la UMD (espaciosplurales.com)
L’intervencionisme comença amb el pro franquista govern d’Arias Navarro en forma d’escrits, dirigits al mateix Arias o al re,i advertint de no continuar per un camí que portava Espanya a la perdició i amb reunions entre alts comandaments amb la finalitat de transmetre al rei el seu malestar per l’evolució política. Les extorsions contra el primer govern d’Adolfo Suárez s’incrementaren durant el procés d’aprovació de la llei de Reforma Política i de manera irada quan es produí la legalització del PCE (aquí amb dimissions de ministres militars ultres). La feina del ministre Manuel Gutiérrez Mellado és àmpliament descrita, comentada i discutida; durant aquest mandat i ja sent ministre de defensa Gutiérrez Mellado, es conservaren les mesures repressives contra la UMD, tot entenent, de manera ingènua i poc racional, que legitimar la UMD era polititzar l’exèrcit: es sacrificaven els seus membres per un malentès pragmatisme polític.
En aquests anys els atemptats d’ETA contra les forces armades foren un catalitzador de les protestes contra el govern i a favor del sotllevament. De tota manera les trames conspiradores eren molt diverses i poc coordinades; a finals dels setanta sorgeix una anomenada Uión Patriótica Militar que amalgama sectors de la ultradreta civil i dirigida per un grup de coronels i tinents coronels des de la base que calia actuar amb l’esperança que el “sano pueblo español agradecido a Franco, fuese fiel a su legado“. Aquestes conspiracions eren tan notòries i majoritàries que gairebé mai havien de recórrer a la clandestinitat, si més no en les primeres etapes captatòries i conscienciadores.
L’època constituent va ser d’enorme efervescència tant a les casernes i sales de banderes com en el Congrés dels Diputats; tot i que no agradava ni el reconeixment de les nacionalitats, ni de la llibertat religiosa, ni el règim de llibertats en general, la manca de cohesió interna portà l’estament a pressionar, per tal de condicionar en aspectes concrets: els tribunals d’honor, l’objecció de consciència o la pena de mort i, per sobre de tot, l’autonomia militar que implicava el no sotmetiment de les forces armades a l’autoritat civil. L’autèntica diana de les protestes a les casernes fou el vicepresident per afers de la Defensa, el tinent general Gutiérrez Mellado, que hagué de suportar diversos i greus actes d’indisciplicina per part de comandaments militars no gens minoritaris. El més sonat i, molt ben explicat al llibre, és el que va tenir lloc el 17 de novembre de 1978 al Centre d’Instrucció de Marineria de Cartagena en presència de més de 800 alts càrrecs militars, tot coimcidint en les dates amb el desmantellament del primer intent conspirador mínimament organitzat, la que es coneix amb el nom d’Operació Galaxia.
Després d’aprovada la Constitució, l’ambient a les casernes, als casinos o a les sales de banderes era inflamat, no deixaven de maldir Suárez i el “Guti”, considerats traidors a l’honor. Però passar de les proclames a l’acció era una altra cosa. Calia un lideratge que no hi era, una alternativa política i un suport social inexistents. El primer intent va ser l’Operació Galaxia prevista per novembre de 1978 i encapçalada pel tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero Molina i pel capità d’infanteria, destinat a la policia nacional Ricardo Sáenz de Ynestrillas que tot i que no tenien cap estructura important planificada, pensaven que la pura acció seria l’encenall d’adhesions massives. Hi participaven tres oficials més que no van ser encausats. L’intent va quedar avortat per la delació d’un dels assistents a les reunions de planificació, ja que els serveis d’informació de l’exèrcit, totalment controlats pels franquistes “no tenien coneixement de la trama”. L’absoluta benevolència del consell de guerra del maig de 1980 va ser patètica.
Els militars colpistes del 23 F que van ser jutjats, el dia de l’inici del consell de guerra el febrer de 1982 (RTVE)
Ja des de finals de 1979 el cap de la Divisió Cuirassada Brunete general Luís Torres Rojas preparava un cop que implicava la seva divisió, la Brigada Paracaigudista i helicòpters. El seu objectiu era un govern militar que acabés amb les autonomies i el PCE, però les filtracions van arribar a la cúpula del Ministeri de Defensa; per tal d’evitar reaccions tèbies de la UCD, Juli Busquets, militar que havia estat membre de la UMD i diputat del PSC, filtrà tota la informació a la premsa. Torres Rojas va ser cessat i destinat a La Corunya; la resposta del govern va ser novament fluixa i condescendent. El llibre explica detalladament els plans del cop que Busquets va filtrar i que va publicar Diario 16. La resposta del món polític va ser una mena de síndrome d’Estocolm col·lectiva, ja que dirigents socialistes i fins i tot Santiago Carrillo es van afegir a la idea que tot era exagerat, que no n’hi havia per tant.
Per acabar el llibre es fa una molt correcta explicació de l’organització del cop d’estat del 23 F, de la campanya de la premsa ultra i conservadora (amb els diaris El Alcázar i El Imparcial al capdavant demanant un govern d’unitat comandat per un militar ja que la Pàtria s’enfonsava. Tant des de la UCD (en ple procés de descomposició) com des del PSOE o inclús el PCE, es feren reunions més o menys discretes amb el general Alfonso Armada per explorar el suport de la Corona a un govern provisional a l’estil De Gaulle. L’ambient era molt caldejat i nombrosos capitans generals exigien per escrit a Suárez un canvi total en la política interna i sobretot en la presumpta inconstitucionalitat de les autonomies catalana i basca. La sobtada dimissió de Suàrez (29 de gener de 1981) va ser una manera d’aturar el que des de diverses fonts militars s’estava preparant, però les trames no tenien aturador i Antonio Tejero el començà amb l’ocupació del Congrés el dia de la investidura del candidat Leopoldo Calvo Sotelo. Col·laborant amb el cop hi havia centenars de generals, caps i oficials disposats, tot i que finalment la majoria dubitativa no es va moure. El paper del rei (en aquest cas no va fer com el seu avi) va ser determinant. La majoria de militars que pensaven que el rei era al darrera o, si més no, consentia el cop es van veure desconcertats i no es van moure o van tornar a les casernes. L’autor explica molt extensament les conseqüències del cop i el paper claudicant del nou govern que quant a política militar va continuar actuant amb la mateixa por i inseguretat que els anteriors; això si, l’entrada del llavors tinent coronel Emilio Alonso Manglano de convicció democràtica al comandament del servei secret (el CESID), va permetre desarticular els futurs intents conspiratius que confluien amb una trama molt més estructurada i dirigida per coronels i també amb una gran part de comandaments implicats, en l’anomenada Operación Cervantes planificada per a la jornada de reflexió prèvia a les votacions del 28 d’octubre de 1982 que donaren la victoria als socialistes. Aquesta trama està molt detallada en el text, així com el desenllaç judicial que, igual que en cas del consell de guerra del 23 F, representà un fiasco per a la societat civil. L’arribada dels socialistes al poder i el nou ministre de Defensa Narcís Serra coincideixen amb les darreres alenades del desafiament militar durant la Transició.
L’Operació Cervantes: informació de premsa de l’època (La Voz de Galicia)
Un breu epileg explica els motius del final del problema militar a Espanya, tot i ser un col·lectiu profundament conservador (com és norma a la majoria de països de l’entorn) i com lentament les lleis, les noves mentalitats, la biologia que ha anat eliminant les restes del franquisme mes intenses, els nous programes d’ensenyament a les acadèmies militars, la incorporació a l’OTAN i les missions exteriors, tot això ha contribuït a que el militarisme, tal com s’ha descrit en aquest resum, estigui en hores baixes.
El llibre és escrit per Juan Carlos Losada, un historiador gallec, gran expert en història militar i prologat per Ángel Viñas. Es tracta d’una edició de Pasado & Presente l’any 2020, de 329 pàgines, incloent una bibliografia bàsica, un índex alfabètic i l’índex general. L’autor no inclou notes o una bibliografia més extensa amb justificacions de les cites, ja que això implicaria una extensió del text i no redundaria en la funció divulgativa que pretén. La lectura del text és molt amena, està molt ben escrit i el relat és continu, ben lligat, atrapa amb facilitat qui vulgui entendre la realitat política espanyola al llarg del segle XX. Fent meves les paraules d’Ángel Viñas, podria ser una lectura obligatòria per acabar d’entendre la historia del convuls segle XX a Espanya. Jo he trobat algunes llacunes que m’han sobtat i en cito dues. La primera és la Marxa Verda (1975) i el procés de descolonització del Sàhara Occidental on els militars van tenir un important paper. D’això no es diu res. El segon, en parlar de com els militars condicionaven el debat constitucional l’any 1978, no es fa cap referència a la manera com es va discutir i “pactar” l’article 2, aquell que inclou la frase “… indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles …”, potser no és important, però a mi, el fet de no esmentar-ho, m’ha sobtat.
Donat el gran esdeveniment i record, que va suposar l’avenç per la ciutat de Barcelona, tant en el terreny econòmic, laboral, cultural i tecnològic l’Exposició Universal de 1888, amb la remodelació i creixement de tota la zona del Parc de la Ciutadella, es projectà una nova exposició per a la urbanització i remodelació, d’una altra part de la ciutat. Consistia a donar accés a un lloc aïllat de Barcelona, amb motiu de promoure el creixement de la indústria d’energia elèctrica. En aquest cas era annexionar la Muntanya de Montjuïc.
Inauguració prevista per l’any 1917, amb el nom de l’Exposició d’Indústries Elèctriques.
Exposició d’Indústries Elèctriques Barcelona 1917
Exposició Universal Barcelona 1888
Per iniciar el projecte i com impulsors de l’Exposició, varen ser nomenats comissaris de l’organització l’any 1913: Josep Puig i Cadafalch, arquitecte i president de la Mancomunitat, que dimitirà dels seus càrrecs durant el pròxim cop d’estat; Francesc Cambó i Batlle, advocat, polític conservador, ministre del rei Alfonso XIII, i diputat a les Corts Republicanes; i Joan Pich i Pon regidor de l’Ajuntament de Barcelona, empresari del sector elèctric, i alcalde de Barcelona l’any 1935. D’aquest últim personatge, per mi desconegut, ha sigut el motiu perquè m’ha interessat efectuar la present ressenya.
Joan Pich i Pon (1878 Barcelona – 1937 París)
Curiós personatge. De família humil sense estudis i quasi analfabet, fou obrer i lampista de la creixent indústria elèctrica, protagonista de tot el canvi social que va representar el moviment obrer i laboral de l’època (la Canadenca 1919). Posteriorment, fa fortuna en aconseguir un important contracte municipal pel manteniment d’enllumenat de Barcelona. Propulsor de la indústria elèctrica a Catalunya i a la resta de l’estat, arribant a ser, també, propietari de diversos diaris i destacat polític.
Va assolir llocs importantíssims dins “de l’escala política”, gràcies als nomenaments a dit dels seus protectors polítics de Madrid. Es convertí en el personatge, que va ocupar més càrrecs polítics durant el “bienio negro”.
Regidor: 1905
Diputat: 1907-1911
De nou regidor: 1912-15
President de la Cambra de la Propietat Urbana: 1919
Fundador de la “Cooperativa de Fluido Electrico” (1920), juntament amb Josep Caralt i Santiago Güell, companyia que absorbeix l’any 1965 Hidroelèctrica de Catalunya.
És membre de l’assemblea nacional de la dictadura – 1927 / partícip del cop d’estat.
Iniciador de l’Exposició d’Indústries Elèctriques de Barcelona i posteriorment comissari de l’Exposició Internacional de Barcelona 1929.
Durant la República serà subsecretari de Marina: 1934.
Governador general de Catalunya, després dels fets d’octubre (06-10- 34)
I Alcalde accidental: de gener a octubre de 1935.
L’edifici Pich i Pon
El prestigiós arquitecte, i també, comissari de l’Exposició, Josep Puig i Cadafalch, dissenya i construeix la Casa Pich i Pon, edifici situat en el núm. 9 de la plaça de Catalunya, cantonada Rambla Catalunya (edifici que tots hem vist i a la vegada desconeixem de quins van ser els seus orígens i el seu propietari inicial). On els pisos intermedis i la planta baixa són espais i locals de lloguer. Ha sigut i és la seu de les més importants firmes i companyies estatals i estrangeres. Va ser la seu de Caja Madrid. Avui hi trobem el Consolat del Canadà i la marca Desigual, entre altres. La planta superior va ser l’habitatge del propietari industrial i polític Joan Pich. Edifici catalogat com a casa de bé cultural d’interès local.
L’any 1921 és construir el primer àtic modern. El senyor propietari va decidir, que la seva residència i pis més senyorial seria el situat a l’última planta de l’edifici, i no al pis Principal com era costum dels senyors de l’època. Va ser el pioner d’una nova visió de poder en l’habitatge, per viure en els pisos superiors, amb grans finestrals donant lluminositat i creant espais diàfans, que arribarien a ser els més cotitzats.
L’edifici, segurament, és el menys conegut de tota la plaça, però s’han fet visites d’aquest primer àtic senyorial de la ciutat, per a redescobrir la seva essència, resultant ser dels més interessants pels nous arquitectes i seguir les petjades del famós mestre, que evidentment veuen i gaudeixen de l’estil i de l’obra d’en Puig i Cadafalch dels anys vint.
L’edifici conjuga l’estil barroc de la porta d’entrada i de les construccions neoclàssiques dels dos templets que la coronen. Originàriament, varen ser tres els templets que la coronaven.
El tercer templet estava situat al costat del Gran Hotel Colon, seu del PSUC durant la Guerra Civil, que va desaparèixer, l’any 1948, a conseqüència de l’enderroc de l’hotel i de la construcció de l’edifici de la torre bancària de Banesto; actualment propietat d’Amancio Ortega (Zara), i llogat a la cadena hotelera Iberostar.
1922 amb els tres templets, també, amb el del costat de l’hotel Colon
Els altres dos templets, de la cantonada amb Rambla de Catalunya, també varen desaparèixer a finals dels anys 60, amb el porciolisme. Es diu que varen ser destruïts per posar-hi en el seu lloc anuncis publicitaris visibles des de tota la plaça.
A partir de mitjans dels anys 30 les façanes i terrats dels edificis, eren llocs idonis per exposar anuncis publicitaris lluminosos, sobretot els que estaven ben situats en llocs cèntrics i comercials, especialment els edificis de plaça Catalunya, tot degut a la gran explosió de l’Exposició, que era dirigida a la indústria elèctrica, que impulsaven la publicitat exterior amb grans rètols de llums de neó.
Avui, sols amb dos templets reconstruïts l’any 1982
Mort el dictador i recuperada la democràcia es van recuperar els dos templets, l’any 1982, el tercer que fregava l’edifici del costat no va ser reconstruït.
Anècdotes del Sr. Pich
Membre del Partit Radical, que va entrar en una forta crisi deguda als escàndols de corrupció, especulació i d’estraperlo. El Sr. Pich, és obligat a presentar la seva dimissió i exili. Situació que va dur a la desaparició del partit, tot just iniciar-se la Guerra Civil.
Conegut com l’alcalde dels “gazapos”. Va ser un veritable mestre, per cometre múltiples confusions en els seus discursos i presentacions públiques pronunciant celebres i “famoses frases”. Conegudes com a “pich i ponades”, errors garrafals esperpèntics, que difonia en les seves intervencions, disparant frases i metàfores sense cap mena de sentit ni de comprensió – (actualment, també, tenim més d’un d’aquests personatges polítics que encapçalen un veritable podi d’honor insuperable; deu ser qulecom endèmic dins del món de la política).
Les seves pífies varen ser més populars que els seus encerts polítics. Segons La Vanguardia, existeix un llibre, amb un extens recopilatori de les seves frases més famoses: “La divertida incultura”. La seva ignorància va ser molt coneguda; ell mateix en més d’una ocasió deia: “No se leer ni escribir y tampoco se firmar, pero sé hacer mucho dinero”.
L’any 1921 era un dels homes més rics de la ciutat, però com hem dit parlant era tot un “perla”. En ensenyar el seu palau, i voler presumir d’arquitecte i de casa, enfront l’alta burgesia barcelonina i sense amagar els seus orígens va deixar anar. “esta casa me ha costado un huevo”, davant l’estupefacció de les senyores, o va voler arreglar dient: “pero un huevo de la cara”. I en referir.se als punts de llums del sostre, es descriu com a: “puntos de luz genitales”. Als materials i de les parets insonores deia: “las paredes no tinenen malas condiciones acuáticas”.
Podia arribar a ser divertit, alhora esgotador i del tot incomprensible. Les “pich i ponades”, vistos els darreres debats polítics, no tenen res a envejar de les “bifias ni de las bofias, porque todos somos hermanofroditas y son del alcalde, el alcalde”.
Segons La Vanguardia, altres personatges famosos sense sortir de l’alcaldia de Barcelona coneguts per les seves frases eloqüents són: Pasqual Maragall i Joan Clos. També existeix la coincidència que amb ells tres, Barcelona es va fer gran i es va donar a conèixer a la resta del món. Van aconseguir tres grans esdeveniments per la ciutat: L’Exposició del 29, els Jocs Olímpics del 92 i el Fòrum de les Cultures del 2004.
L’Exposició del 29
L’any 1915, es presenten tres avantprojectes per remodelar i acostar Montjuïc a la ciutat, dirigits per tres grans arquitectes:
– Josep Puig i Cadafalch, serà l’encarregat de remodelar la part baixa de la muntanya. El sector Oficial i Nacional. Malauradament, Puig i Cadafalch només va poder realitzar l’estructura bàsica d’aquesta part baixa, pel fet que la dictadura va foragitar tot projecte innovador.
Columnes en construcció 1919
– Lluís Domènech i Montaner, efectuarà les obres de la part alta de la muntanya. La secció o sector Internacional.
Enric Sagnier i Villavecchia, es reserva les obres de Miramar, amb la remodelació del sector Marítim. Que finalment no és dura a terme, en el seu lloc es va construir instal·lacions d’equipaments diversos.
Projecte de Miramar
La primera idea fou un estudi dissenyat per Ildefons Cerdà, l’any 1872, per integrar la muntanya dins del nou Pla urbanístic de la ciutat.
Com ja hem comentat l’any 1913, el lloc escollit, finalment, és la muntanya de Montjuïc, descartant El Gran Bosc del Besòs, la Plaça de les Glòries, o la Barriada de Galvany.
Amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial de 1914, L’Exposició Internacional d’Indústries Elèctriques, es fa del tot inviable.
Aquesta iniciativa que va sorgir a instàncies de la Mancomunitat, se l’apropia el “gobierno”, per sortir del bloqueig econòmic existent, i poder resoldre infinitats de problemes d’ocupació laboral arreu “del Estado”. Aprova la viabilitat del projecte i reprèn la iniciativa a finals de la Gran Guerra… S’estima que varen arribar més de 200.000 emigrants, la majoria de Múrcia i Almeria. És quan s’inicia el barraquisme davant del front marítim de Montjuïc, Sant Andreu, al litoral del Poble Nou, Bon Pastor, Baró de Viver i a la Barceloneta.
Barraquisme, temps de repressió i racionament
En principi les obres finalitzen l’any 1923, però “el golpe de estado de Miguel Primo de Rivera” del mes setembre, en plena i nefasta instauració de la “dictadura” es tornarà a capar l’esdeveniment i es proposa la seva inauguració pel 12 d’octubre de 1926 (???).
Finalment, es farà coincidir la inauguració amb “La Exposición Iberoamericana de Sevilla” l’any 1929, amb el nom d’“Exposició Internacional de Barcelona”.
Com a dada curiosa: durant la celebració dels XXV Jocs Olímpics de Barcelona 92, també es fa coincidir conjuntament amb: “La Exposición Universal de Sevilla 92”…(???)
El nou règim elimina qualsevol signe d’identitat catalana i va espanyolitzar-ho tot.
Canvia el nom del recinte Iberona, en homenatge als ibers i de la unió de les paraules Ibèria i Barcelona, pel de “Pueblo Español”.
Iberona en construcció
També es va canviar el nom de la “Plaza de España”. Inicialment, quan Josep Maria Jujol, construeix la font al centre de la plaça, es proposa el nom de: Plaça de la Font dels Tres Mars en homenatge als tres mars que envoltant la península.
La font l’any 1929
L’avinguda d’Amèrica, que anava des de les Torres Venecianes, a l’inici de la plaça d’Espanya fins a les Quatre Columnes jòniques de Cadafalch, també canvia de nom pel de “Avenida de la reina Maria Cristina”.
1929 – Palau Nacional – Avd. Amèrica – sense les Quatre Barres
L’any 1928 enderroquen les Quatre Columnes de Puig i Cadafalch (que simbolitzen les Quatre Barres de la Senyera Catalana), on si construeix la Font Màgica de Carles Buïgas i Sans. Fins a l’any 2010 no foren reconstruïdes i ubicades, de nou, a pocs metres del seu lloc original, com a recuperació i símbol d’Identitat Nacional Catalana.
1928
L’Enderroc
En tot aquest “merder”, i el cop d’estat de l’any 1923, es va reorganitzar l’exposició, amb tres noves temàtiques: Indústria, Esports i l’Art. Deixant de banda el tema original de les elèctriques.
Puig i Cadafalch va ser apartat del projecte per ser el President de la Mancomunitat, per les seves idees i vinculacions a altres organitzacions catalanes. Va ser substituït pel “marquès de Foronda – grande de España por ejercicio y servitud al rey Alfonso XIII”, com a organitzador, i Pere Domènec i Roura com a mestre d’obres i arquitecte.
Amb el temps, Franco fins i tot va arribar a inhabilitar Puig i Cadafalch com a arquitecte…
Llocs a tenir present durant la inauguració:
Palau Nacional: Una de les icones del “skyline” de la Ciutat comtal, sens dubte, és el Palau Nacional amb els feixos de nou potents reflectors de llums, instal·lats a la galeria perimetral de la Sala Oval visibles des de qualsevol punt de la ciutat. Nou són el nombre de focus escollits, tants com lletres té la ciutat de Barcelona, acompanyats, per la Font Màgica, dissenyada per un jove enginyer barceloní Carles Buïgas, que va aconseguir meravellar a tot el món.
La Foixarda: Parc d’atraccions situat darrere del Poble Espanyol, que es va desmuntar i tancar en finalitzar l’exposició. Gràcies a l’èxit obtingut, el novembre del 29 es va fer l’estudi per la construcció d’un parc d’atraccions permanent, aprofitant les instal·lacions i la bona acollida de visitants de l’Expo, com a reclam turístic.
La Foixarda
Maricel Park: L’Exposició Universal va tancar les portes a principis de l’any 1930 i el 14 de juliol de 1930, s’inaugura el nou parc permanent, entre Miramar i l’estació del funicular amb el nom de Maricel-Park, de més de 75.000 m2. Amb les atraccions més modernes de l’època, tobogans, muntanya russa, cascades, restaurants, pista de gel, sales per a grans festes i activitats artístiques, combats de boxa, balls i tota mena d’actuacions dels artistes més famosos del moment.
El 1936, en esclatar la “guerra incivil”, i a conseqüència dels bombardejos de l’any 37, es va decidir tancar-lo, pel risc que suposava. Desgraciadament en finalitzar la guerra, va esdevenir un gran deteriorament de la zona i la proliferació del barraquisme no va donar lloc, mai més, a la seva reobertura. Però va ser el precedent per obrir un nou parc l’any 1966.
Park Maricel – 1930
Encanyonant a la Ciutat
El castell es va construir no per defensar els atacs enemics invasors d’altres contornades estrangeres o nacionals, sinó per controlar i reprimir la mateixa ciutat de Barcelona de les seves revoltes o demandes internes.
El primer fortí, en forma de quadrilàter de pedra i fang es va construir sota les ordres de Felipe IV, l’any 1640.
1714
Un altre Felipe, el V, ordena construir la “ciudadela militar”- 1715/16, on avui coneixem com a Parc de la Ciutadella, i també reconstruir el Castell de Montjuïc, per controlar la ciutat, després de la derrota de l’Onze de Setembre de 1714.
Malauradament, el Castell ha sigut, testimoni de constants escarnis, repressions, revoltes, tortures i afusellaments, amb milers de víctimes i de màrtirs, molts d’ells els tenim incrustats a la retina. Amb judicis i tribunals militars arbitraris, partidistes plens d’odi i d’irregularitats. S’han sol·licitat moltíssimes revisions d’aquests judicis sumaríssims. “El estado” i els “diversos gobiernos”, per negligència o estupidesa han confós la llibertat del pensament innat del seny i del dret d’oposició, amb l’acusatori crim de “maltractar la famosa unidaz”.
Els casos més flagrants han sigut el del pedagog Francesc Ferrer i Guardia (13 d’octubre de 1909), i el del president màrtir Lluís Companys i Jover (15 d’octubre de 1940), sense oblidar que en aquest escabrós indret, tan sols en època franquista, es varen executar a més de 4.000 presos republicans i catalanistes… Fins a l’any 1960 va ser presó militar.
El Fossar avui
1940
Documentació:
Enciclopedia.cat / notes de premsa La Vanguardia.com / Institut d’Estudis Catalans / Dossiers de premsa de l’Ajuntament de Barcelona / Recuperar Montjuïc/ La Barcelona de antes /Barcelofilia / Altres Barcelones / Barcelona Memory…
Fotografies: pròpies i visites / Arxiu fotogràfic / la Barcelona desapareguda /Arxiu fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya.
Banksy, pseudònim d’un artista de Bristol, sense identitat. Es tracta d’un dibuixant i dissenyador de l’art de carrer, del grafiti cultural innovador, revolucionari, amb molta càrrega social…
El seu treball són crítiques o sàtires, envers la cultura, la política, les ètnies, la moralitat, la religió, el militarisme, el capitalisme… en mig d’escenes amb un cert punt irònic i de crítica negra; imatges del dia a dia de la nostra societat i les seves males praxis.
El seu anonimat fa sospitar de diversos autors que poden coincidir amb la seva expressió artística, però que no s’ha acabat mai de desvelar.
Moltes de les seves obres han aconseguit preus esfereïdors en subhastes de millers de lliures, tot i ser grafitis i cartells pintats en parets i murs, llocs lluny de poder ser traslladats.
Existeixen infinitat d’anècdotes curioses inversemblants, del tot surrealistes. Concretes en el seu entorn; d’un caràcter especial per la seva ubicació i localització. Es vigila la seva destrucció i vulnerabilitat. A hores d’ara es blinda la seva conservació, restauració i manteniment. Malauradament no sempre s’assoleix.
Dona també lloc a especulacions, fakes i anècdotes de tota mena que envolten tot el seu moviment, raonament i doble visió de la seva interpretació -no se sap si és millor estar fora o a dins-. Tot i que augmenta la seva popularitat, publicitat, admiració i grandesa. Ha creat un nou moviment cultural, provocador, enigmàtic, irònic i sarcàstic que s’està estenent arreu. I és proposta de reclam.
Exposa i denuncia les condicions de vida dels camps de refugiats; les violacions dels drets humans.
La imatge de dos enamorats abraçats, a punt de fer-se un petó, que semblen més interessats en els seus mòbils que amb les seves persones. Símbol de l’opressió que exerceixen les noves tecnologies envers compartir sentiments. Denuncia que la tendresa i les relacions humanes, avui, no són possibles. La dependència tecnològica mostra que la hiperconnectivitat ha de ser instantània i immediata, on no hi ha lloc per assaborir la proximitat i el contacte personal humà.
La imatge enfurismada del Papa irritat que acaba de guanyar l’Oscar, es pot fer miques amb molta facilitat de com tot un símbol de la pau i de l’amor; dura crítica al Vaticà.
Escenes, com la d’un pallasso – un personatge que inspira innocència i confiança – amb pistoles pot esdevenir una imatge de violència i destrucció.
Hi ha representacions en homenatges a víctimes i a supervivents d’atemptats terroristes; dels sofriments a conseqüència de naufragis dels migrants i dels milers d’éssers retinguts en camps de refugiats.
Escenes de militars i de policies, amb el dit del cor aixecat, fent-se un petó, o esnifant.
De la por suscitada per la bomba atòmica durant la guerra freda, i de les seves conseqüències en diverses generacions d’infants.
Pintades com:“If graffiti changed antthing- it would be illegal”, o
“Sols els Papes, i els prínceps tenen els diners per pagar-se els seus retrats”.
Molts dels grafitis són vandalitzats, prohibits per les autoritats, o tapades per considerar-les obscenes, i altres traslladades maó a maó per no ser destruïdes.
Acostuma a pintar en murs, o escenaris estratègics, modulant l’espai com a relleu, donant un sentit de profunditat. Creant un fort impacte en la nostra retina. Imatges de sofriment, angoixa, injustícia, poder, obtenint un còctel de sensacions, sensibilitats i de vibracions inconformistes i transgressores.
No només sublima la seva creació sinó també, la reforça visualment, com la imatge del soldat de la reina pixant en una cantonada, on la postura de l’autoritat queda del tot desvirtuada i vulnerada.
La seva obsessió i recreació de les rates, transformades en elegants executius moderns i agressius.
L’increïble i famosa obra de barreja de violència revolucionària i de pacifisme, del manifestant que subjecta un ram de flors com si fos un còctel mólotov per llançar-lo. Segurament és la seva obra més punyent, que ens convida a reflexionar envers el nostre comportament violent innat que hi ha en tot ésser humà i que a la vegada ens convida a mantenir una certa esperança, en aquesta societat constant de lluita, pels drets humans i per la pau al món.
La burla constant, de cara als líders polítics i econòmics mundials i dels seus discursos vuits de continguts. Com el grafiti aparegut en un camp de refugiats, de l’emblemàtic Steve Jobs, recordant a la societat el seu origen sirià, desplaçat com un migrant més, amb un Macintosh vell.
Steve Jobs
Imatges entranyables, i plenes de tendresa, que descol·locant a l’espectador. També busca a la vegada sensacions de calma i de dubtes, no sabem si la nena està deixant anar el globus o intenta recuperar-lo.
L’artista ens invita a reflexionar en cada una de les seves obres.
La imatge del metge auscultant la icona del cor de la ciutat de: “I love NY”, per veure si encara batega, o no…
L’escena d’una càmera i una flor, que ens mostra la manera de com captar la seva bellesa, tot i que el càmera acaba arrancant la flor per poder-la filmà.
La critica a la guerra del pacífic, amb la col·locació de la bandera americana, damunt d’un cotxe atrotinat, en contra l’atrocitat de la batalla d’Iwo Jima, indicant la hipocresia de la infinitat de guerres que Amèrica ha lliurat a l’estranger.
El natiu indi americà, lamentant-se de la desgràcia que va portar l’home blanc, imatge que va ser tapada per un altre grafit.
La fotografia terrible de Kim Phuc, la nena vietnamita de 9 anys; és l’atac flagrant de Banksy a la política internacional i ocupació militar dels Estats Units, on Mickey Mouse i Ronald McDonals donant la mà alegrement a la petita amb la seva expressió del màxim horror de la guerra.
L’home amb un ram de flors vermelles, esperant en va, davant d’un club nocturn, la sortida d’una ballarina. Dos soldats super armats i preparats pel combat, pintant el símbol de la pau en una paret, simbolitzant les guerres que s’han desencadenat en aquests dos últims segles en nom de la pau i de la democràcia.
La crítica de l’habitació d’hotel davant el mur de Berlín, entre un policia israelià i un manifestant palestí, que no es poden barallar d’altra manera, que no fos amb una lluita de coixins.
L’escorcoll que fa una nena a un soldat israelià posat de cara la paret al mur de les lamentacions. La nena que intenta resguardar.se de la pluja sota un paraigua, i resulta que l’origen de la pluja està dins del paraigua.
Aquest any han aparegut uns set grafits en murs i parets de ciutats d’Ucraïna, tota una al·legoria al triomf sobre les ruïnes, com la de la gimnasta pintada en el mur d’un edifici destruït per un bombardeig rus en la ciutat de Borodyanka; o la del nen que fa una clau de judo, al personatge que representa ser el president Putin.
Imatges d’una Ucraïna, com a símbol d’esperança.
Putin derrotat
Hi ha reclams perquè l’activista amb els seus grafits, intenti irrompre a ciutats o poblacions, on encara no hi ha intervingut, per dur a terme el seu missatge i moviment crític representat en una paret adient.
Existeix un moviment cívicocultural, per intentar que al poble del Ferrol, a través de mitjans estrangers, es faci un treball de mofa del dictador, com a primera obra a realitzar dins de l’estat espanyol.
Es diu que va aparèixer la figura de “dos guardies civiles” morrejant-se, semblant a l’existent dels dos “bobbies”.
També es diu que va pintar diversos grafits en un dels murs de Zoo de Barcelona, que varen ser esborrats ràpidament.
Tot és vàlid per a captar més adeptes i simpatitzants d’aquest moviment cultural de repulsa i protesta mundial.
La famosa “Girl With Balloon”, s’autodestrueix després de la subhasta, per més d’un milió de lliures en “Sotheby’s”, pel triple del previst i sent el record de l’artista. El mateix Banksy va passar per Instagram el moment on la tela o pintura és destruït a través d’una trituradora de paper instal·lada en la part inferior del marc… posteriorment s’han subhastat altres obres per quantitats exorbitants (11 milions d’euros).
En una altra ocasió,“Banksy” disfressat, s’ha introduït en un famós museu per penjar-hi algunes de les seves obres provocadores, de manera clandestina com a símbol de rebel·lia i de protesta.
Ha sortit com a caricatura i “mofa” en la sèrie dels “Simpson”, dient: “ no debo escribir y pintar en las paredes…”.
L’èxit està servit…
Documentació i fotografies: realitzades durant la visita efectuada al Museu “Espai Trafalgar” del carrer Trafalgar, 34 de Barcelona:
“The Art of Protest”, gran mostra internacional de les obres del controvertit Banksy, d’identitat desconeguda.
Exposició de més de 130 obres, del mestre dels carrers, convertit en un artista de fama mundial, que no ens deixarà indiferents.
Aquesta setmana ha estat (i la cosa continua) una setmana espectacular en el món del cinema. L’estrena simultània d’aquestes dues pel·lícules a les grans pantalles ha portat moments d’eufòria cinematogràfica al sector. Es tracta de dues cintes completament diferents, tant per la temàtica com per l’enfocament, però la connexió amb el públic es mostra espectacular, tant a les nostres pantalles com a les internacionals. Vaig anar a veure Barbie en una sala premium d’Arenys de Mar, una d’aquestes sales de projecció amb butaques reclinables i un sistema de so Dolby Atmos que és una passada immersiva amb cinquanta dues sortides de so per tota la sala que et garanteixen una bona experiència musical. La primera idea que et ve al cap quan vas a veure aquesta pel·lícula és que et trobaràs amb una horterada kitsch per a nens i adolescents.
La realitat és un molt bon producte de 114 minuts de durada difícilment classificable. Si hagués d’explicar-vos amb deteniment l’argument, em costaria, però provaré, de manera ràpida, de fer-vos-en cinc cèntims (filmaffinity): “Barbie (Margot Robbie actriu principal i productora executiva de la pel·lícula) porta una vida ideal a Barbieland, allà tot és perfecte, amb festes plenes de música i color (rosa per descomptat), i tots els dies són el millor dia. Clar que Barbie es fa algunes preguntes, qüestions bastant incòmodes que no encaixen amb el món idíl·lic en el qual ella i les altres Barbies viuen. Quan s’adona que té els peus plans (és una Barbie imperfecta!!), decidirà calçar-se unes sabates sense talons i viatjar fins al món real en companyia de Ken (Ryan Gosling)”. Si ens quedem amb aquesta descripció i amb la idea preconcebuda del producte Barbie de Mattel (la fàbrica creadora de la nina), podem pensar que veurem una tonteria estúpida i prescindible, però el treball de direcció de Greta Gerwig (directora de Lady Bird i Donetes) és impressionant per aconseguir un producte divertit, reflexiu, de militància feminista, extraordinàriament creatiu. Només us explico l’inici de la pel·lícula, un remake adaptat de “2001, una odissea a l’espai” de Kubrick: Recordeu l’escena dels micos i el monòlit, en aquest cas les nenes, cansades de fer de mares, amb les seves nines-bebès descobreixen de sobte que és molt més divertit jugar a ser unes perfectes empoderades, amb tot (el bo i el dolent) que això porta. Aquesta vegada el monòlit es diu Barbie i la nina vella vola pel cel com ho feia l’ós de Kubrick. No explico res més, aneu a un bon cinema sense inhibicions i passareu una molt bona estona. A la sortida podreu parlar i discutir sobre el sentit de cada escena, no us penedireu.
Oppenheimer és una pel·lícula que, en principi, pot connectar millor amb la nostra realitat, però això és molt subjectiu ja que el cinema és somni. El director Christopher Nolan, un cineasta de pedra picada, ha dissenyat aquest film de tres hores de durada en un format clàssic de 70 mm i rodada amb càmeres Imax que proporcionen una millor resolució sempre en pantalla molt gran. Com que aquí no tenim sales preparades per copsar la resolució pretesa, jo recomano que veieu la pel·lícula en una sala com Phenomena (allà es passa el format de 70 mm) o en sales de grans pantalles amb un sistema Dolby (si és Atmos, molt millor) que us proporcioni un so de molta qualitat. Jo aquest film el vaig veure a l’Aribau.
La pel·lícula està basada en la novel·la de Kai Bird i Martin J. Sherwin Prometeo americano (Debate) sobre la vida del físic estatunidenc J. Robert Oppenheimer (1904 – 1967) que va ser el director del Projecte Manhattan que conduí a l’elaboració de les primeres bombes atòmiques, la primera d’elles assajada al desert de Nou Mèxic (Prova Trinity el 16 de juliol de 1945) i les altres dues llançades sobre Hiroshima i Nagasaki el mes d’agost. En el film s’analitza la vida del protagonista prenent com a centre l’Audiència de Seguretat contra el científic, un procediment legal des de l’Agència de l’Energia Atòmica dels EUA promogut en època del macarthisme per intrigues entre diferents científics inspirada en els expedients aportats per l’FBI de Hoover. Nolan tracta aquest procediment com un centre del relat que va i ve en el temps, sempre en blanc i negre, mentre que les diferents accions relatades de la biografia ho fan en color. Assistirem a la joventut d’Oppenheimer, la seva formació com a físic teòric brillant, les seves relacions formatives amb els principals físics quàntics del moment com ara Heisenberg, Rutherford o Born (també apareix en diferents moments un Einstein escèptic amb tot el referent a la mecànica quàntica). Són importants també les seves activitats polítiques esquerranoses durant els anys trenta, amb especial esment al suport als republicans espanyols durant la Guerra Civil, així com la complexa relació sentimental amb la psiquiatra Jean Tatlock, membre activa del Partit Comunista dels EUA; ell mai tindrà militància, tot i que les seves idees polítiques durant molts anys eren properes. Finalment serà un brillant professor de física a la Universitat de Berkeley on coneixerà a la que serà la seva dona, Katherine Kitty Puening Harrison. La seva brillant trajectòria acadèmica li valdrà ser anomenat director del projecte Manhattan on reunirà a Los Alamos, al desert de Nou Mèxic, els millors científics americans i d’altres països aliats per construir les bombes atòmiques abans que ho facin els nazis, en una trepidant cursa contra el temps. Després de la guerra, les seves opinions sobre la cursa armamentística i les investigacions per a aconseguir la bomba d’hidrogen canviaran, de fet s’hi s’oposarà de manera ferma la resta de la seva vida, i això i les enveges amb altres col·legues el portaran a un calvari personal enmig de les caceres de bruixes dels anys del macarthisme.
Al llarg de la pel·lícula, Nolan demostra la seva habilitat per a mantenir l’atenció de l’espectador, malgrat la complexitat dels detalls històrics. La seva magistral direcció ens guia a través de la vida i els dilemes ètics del protagonista, tot mantenint una tensió constant i creant moments de gran impacte emocional. L’actuació de Cillian Murphy (Robert Oppenheimer) és fantàstica: Murphy aconsegueix transmetre la complexitat interna del personatge, capturant la seva lluita moral i la seva creixent consciència sobre les conseqüències del seu treball. D’altra banda, Emily Blunt brilla en el seu paper com l’esposa d’Oppenheimer, oferint una interpretació commovedora i convincent. El film destaca pel seu aspecte tècnic impecable, la partitura musical, la cinematografia i el disseny de producció es combinen per a crear una atmosfera tibant i emocional que reforça la trama i els conflictes interns dels personatges. Cada escena està construïda de forma molt curosa, transportant l’espectador a l’època i al context de la història. Malgrat tot, la presentació d’una trama tan complexa amb molts personatges i relacions interpersonals difícils i evolutives en el temps, poden dificultar el fet de seguir-la adequadament. Us recomano que hi aneu una mica informats.
Vicenç Lozano Intrigues i poder al Vaticà Editorial Pòrtic (Barcelona, 2021) 2a edició (de butxaca), Edicions 62 (Barcelona, 2022)
Endinseu-vos en el Vaticà… i, si en sortiu vius, aviseu
No, no voldria que us passés com al malaguanyat papa Joan Pau I. Albino Luciani, a finals del segle XX -no a l’Edat Mitjana, o durant l’època del Renaixement-, fou presumptament assassinat amb cianur per una monja. O com l’adolescent italiana Emanuela Orlandi, desapareguda als quinze anys en estranyes circumstàncies…
En aquest llibre, Vicenç Lozano, periodista perspicaç i molt ben informat, ens les fa veure de tots colors però, sobretot, de color púrpura. Lozano, corresponsal durant anys de TV3 a l’Estat del Vaticà -el més petit del món i, segurament, el més intrigant-, ens demostra que, a través de nombroses fonts, molt ben informades, és possible treure l’entrellat de tanta caspa, tanta ignomínia. Malgrat els indubtables i meritoris esforços del Papa Francesc, l’argentí Jorge Mario Bergoglio, de blanquejar una institució dos cops mil·lenària.
És el que deia en aquest apunt del bloc Jordi Pàmias ens interpreta, amb destresa, la seva poesia cristiana. Cal distingir escrupolosament entre els conceptes de cristià i catòlic. Cristià és el seguidor d’aquell profeta de tantíssima personalitat com fou Crist de Natzaret, i partícip dels testimoni i les ensenyances de l’Evangeli, en els quatre llibres oficials i també els apòcrifs. Catòlic, ai! Catòlic es refereix a la trajectòria d’una institució creada pels humans que ha vingut acumulant molts pecats al llarg del segles. Així, són cristians papes com Joan XXIII, potser Pau VI i, indubtablement, Francesc, així com el Concili Vaticà II, la teologia de l’alliberament o el pontificat actual. I són catòlics la trajectòria, moltes vegades nefasta, de diverses generacions de purpurats, o la Santa Inquisició, o papes més recents com Joan Pau II (Karol Woytila) o Benet XVI (Joseph Rätzinger). Per tot plegat, des de la Terra o des del Cel, ja ens entenem!
Lozano ens dissecciona el panorama immensament bé, en un dels llibres més interessants que he llegit en els darrers anys. Entre bones menges i bons vins, i bons cigars -ell, però, fuma amb pipa-, ens fa entreveure, des de dins i des de fora del Vaticà, tot un món, tan fascinant com presumptuós i buit, en tants aspectes…
Presumpte assassinat de Joan Pau I i el cas de l’adolescent desapareguda a banda, entre els temes d’Intrigues i poder al Vaticà hi trobem els escàndols a l’entorn de la Cúria relatius a l’Arxiu Secret del miniestat enclavat dins Roma, la Màfia a la Banca Vaticana, el pacte secret per acabar amb el comunisme, l’amistat entre Joan Pau II i el legionari i pederasta mexicà Marcial Maciel, el paper del cisma ultradretà de Lefebvre, els dos escàndols de Vatileaks, el prostíbul de la Santa Seu, l’homosexualitat inherent a molts purpurats, el tumor recurrent de la pederàstia, la revolució -per sort, encara inacabada- del papa Francesc… Ufff!
De manera que, com us dic, endinseu-vos en el Vaticà i, si en sortiu vius -o vives- aviseu… Ara caldrà llegir -ja el tinc encarregat- el darrer llibre de Vicenç Lozano, Vaticangate, que, a poc que sigui tan interessant com el que us comento, promet ser del tot apassionant…
– El 1936, Pablo Ruiz Picasso, té 55 anys i en porta 32 vivint a França. És quan neix el Picasso Artista i Polític.
Mai va mostrar gens d’interès polític. Tot i que des de fa dos anys s’ha afiliat al PC francès. Però amb l’esclat de la Guerra Civil Espanyola, no es va mostrar indiferent.
Coneix a Dora Maar, fotògrafa de 30 anys, que li comenta la crua realitat d’Espanya a través de les fotografies on, també, col.labora amb la revista surrealista “minotaure”, en la que Picasso està completament implicat.
Dora va conèixer al pintor en ple procés de creació del Guernica, i gràcies a ella tenim les fotografies del recorregut, la composició, els esbossos, tempteigs i correccions de tota l’obra.
– El 19 de setembre de 1936 se li ofereix, la direcció del “Museo Nacional del Prado” que accepta, però que mai va exercir físicament.
Des de l’any 1934, en l’exili, no trepitja mai més Espanya. Es va mantenir ferm a no tornar, fins que no s’instaurés la democràcia…
A principis del 37 rep l’encàrrec d’exposar un gran mural, de part de Josep Renau Director General de Belles Arts, que busca personalitats rellevants i properes a la República per la propaganda, i manifestar-les en l’Exposició Internacional de París del 1937.
Les seves reaccions envers la guerra, quedant recollides, tant en la pintura, com en els gravats i en el seu text poètic. Una d’aquestes manifestacions poètiques i polítiques, on reflexiona sobre la situació és “Sueño y mentira de Franco (1937)”.
Somni i Mentida de Franco – 1937 –
Picasso assoleix radiografiar la situació, l’horror i les misèries de la guerra des de l’exili. Aconsegueix fer-ho a través de la poesia i de la imatge de dues planxes de coure, de 9 vinyetes cada una. Aquesta “amalgama” desborda tots els límits de les seves obres individuals i assoleix que l’espectador reflexioni envers la situació i destrucció d’Espanya des de l’art i la literatura.
És una obra molt emblemàtica de la part més política de Picasso, de format i compromís crític amb caricatures satíriques, grotesques i escatològiques, amb clares referències al malvat Franco i a la crueltat i l’horror produït pels militars revoltats.
Tot i que l’obra de l’auca queda eclipsada i relegada a segon pla, en crear ElGuernica.
Dues plaques de 9 gravats c.u., total 18 gravats de 30 x 42 cmts, d’un format semblant als còmics, on denuncia i assenyala els crims de guerra.
Les 10 primeres vinyetes són una clara al·lusió a la figura de Franco, basat en l’obra d’Alfred Jarry: Ubú rei, “matar al rey Wenceslao”, que representa el fet grotesc, desagradable i del tot molt innoble.
La primera planxa la realitza el 8 de gener. La segona, els cinc primers dibuixos, els fa el dia 9. Resten les quatre últimes que les conclourà el 7 de juny de 1937, després de pintar i donar per acabat El Guernica.
Tots els gravats estan estretament relacionats, són l’esbós preparatori de la creació i confecció del famós quadre.
Dels gravats es van estampar una tirada de mil exemplars numerats, per recaptar fons per la causa republicana i denunciar, al món, els actes comesos per l’horror feixista.
“La pintura no ha sido hecha para decorar las habitaciones. Es un instrumento de guerra ofensiva y defensiva contra el enemigo” – Pablo Picasso
Imatges de la planxa. I – 8 de gener 37:
1 – Representa un “Quijote/ Franco” amb una imatge ridícula i grotesc muntat a cavall, amb l’estendard i figura d’una verge: implicació de l’església amb els revoltats. Imatge satírica i esperpèntica.
2 – Imatge sobre la corda fluixa, d’un penis gegant que està agafant l’estendard de l’església amb unes natges peludes, ridiculitzant el masclisme dels generals. Es passeja sobre una corda fluixa.
Referència a les tropes africanistes, a l’exèrcit i a la monarquia.
Moren de forma sospitosa: Mola (3-juny-37), Sanjurjo (20-juliol-36), Goded (12-agost-36), Fanjul (17-agost-36)…
Picasso agafa com a referent molta de l’obra dels desastres de la guerra de Goya, el paral·lelisme de monarquia, exèrcit i església. Les tres grans penes de la revolta.
3 – Franco amb el casquet marroquí, una espasa molt poc realista, amb una piqueta està destruint el bust clàssic i enorme d’una dona: La figura de la República
4 – Apareix vestit de dona andalusa amb faldilla, “peineta” i mantellina com si fos una cortesana amb una flor en una mà i un vano a l’altre. “La España de la pandereta”, amb la ciutat de Sevilla al fons.
5 – Surt per primera vegada la figura del toro, que simbolitza el poble enfurismat atacant al dictador a cop de banya. En aquesta vinyeta Franco no porta bigoti. El brau és pura força, i embat la figura ridícula del colpista.
6 – Franco agenollat en un reclinatori rendint culte a una moneda d’un duro, al poder econòmic. No rendeix culte a l’església sinó als diners, als interessos econòmics a favor de la dictadura. L’espasa està a terra. Torna a aparèixer el bigoti.
Porta un capell de bisbe, tiara papal i continua exhibint la gorra marroquina, i està protegit amb filats d’espina.
7 – És la vinyeta més complexa, hi ha molt desordre. La gorra marroquina, la corona reial, l’espasa resta terra i està subjectant una escopeta, continua agafat a l’estendard de la verge del Pilar; insisteix amb el bigoti i el filat d’espina. Del cul de Franco surten gripaus i serps, amb un clar missatge escatològic i apocalíptic.
La figura d’uns pits, simulant l’acte de parir.
S’inspira, també, amb el somni de la mentida de Goya.
Es diu que l’estendard de la verge, és la del Pilar, amb al·lusió, al bombardeig sobra la basílica del Pilar de Saragossa, en què les bombes republicanes no varen explotar. Franco manifesta que la verge està del seu costat…
8 – Franco està travant al cavall. La caça del Pegaso, el cavall alat de la mitologia grega, és caçat travessat per una llança. L’estampa del cavall ferit de mort, representa la figura del poble atrapat, amb una posició violenta i d’angoixa, de sofriment i derrota… Les ales símbol que encarna la llibertat, és escapçada per l’escena tràgica esquinçada per la llança de l’agonia. La religió, l’estendard del Pilar, amb un sol radiant, s’uneix amb la guerra.
També hi ha una altra referència al quadre de Goya: gossos atacant i matant al cavall.
9 – Franco apareix formant part en la vinyeta cavalcant sobre d’un porc. La llança fa de guia pel camí. El bigoti, l’estendard i el barret marroquí sobresurten novament.
Imatges de la planxa II, de data 9 de gener del 37:
10 – Franco devorant al cavall estripat, ferit greu de mort. Escena violenta i tràgica del poble subjugat, moribund i derrotat. Dibuix que inspira el sofriment en el Guernica. Espasa clavada a terra, juntament amb el somriure, el bigoti i el barret marroquí, amb la complicitat de l’església-l’estendard en posició vertical senyal de triomf i de victòria.
11 – Ja no apareix la figura de Franco, sinó el sofriment de les restes del camp de batalla. La figura molt naturista d’un cos femení mort tirada a terra. El cos de la dona, d’un fort color blanc, sobresurt entre tanta foscor i tristesa. Una llum resplendeix del fons de la vinyeta, d’entre les flames. Les restes d’una ciutat fumejant entre les runes. La figura femenina estirada a terra manifesta l’escena del tot dramàtica i contundent en mig de tant dolor i sofriment: La república ha mort…
Aquí Picasso ens mostra la part més universal i patètica de la guerra, del dolor que pateix el poble, la desesperació de la Humanitat; mostra la figura anònima de les víctimes de la guerra. Aquesta desgràcia és part de tots, de tothom. Aquesta figura immòbil, morta, ens diu que podem ser qualssevol de nosaltres.
12 – En aquestes tres últimes vinyetes l’horitzó està molt amunt, lluny… i el sol no surt. Són figures d’una escena molt realista, de la resta dramàtica i de les conseqüències de la guerra. Imatge esfereïdora d’un cavall que envolta el cos d’un home, que semblen morts, al mig del camp desolat de batalla.
13 – Figura del brau amb punxes, enfurismat, que s’enfronta al personatge amb mirada potent, que emana amb bravura com una icona amb molta energia. Franco amb molta angúnia vol fugir amb els pèls de punta d’aquest enquadrament. Es diu que es va inspirar en el quadre de Goya: “Murió la verdad”.
14 – És continuació de la passada vinyeta. El toro planta cara amb força a un Franco deforme, amb el cavall desventrat. Escena semblant a una del Guernica.
Les quatre imatges restants de la planxa II, es varen afegir el 7 de juny del 37, una vegada finalitzat el Guernica. Estan molt relacionades amb els esbossos que figuren en el famós quadre.
15 – És la primera vinyeta després del bombardeig de Guernica. La cara de l’horror en primer pla amb les mans enlaire i sòlides llàgrimes, expressen el gran terror viscut. La seva posició en caure víctima de forma violenta i mirada d’esglai amb el reflex de les flames al fons, mostren la barbàrie inhumana de la guerra.
16 – Dona amb el fill als braços, surtin amb gran dramatisme de casa seva en flames
Inspirat en els seus esbossos i en el quadre de Madre con niño muerto– (maig 1937)
Aquestes dues vinyetes, es diu que estan inspirades amb l’escena de les escales del “Cuirassat Potemkin”, de la cèlebre pel·lícula del cineasta “Serguei Eisenstein”- (1925).
17 – Mare i fill morts. El cap de l’infant amb una corona d’espines, i la sang que brota del cap de la mare. Escena de gran dramatisme.
18 – Dona ferida de mort travessada per una llança, que s’alça entre les ruïnes amb els braços oberts en senyal de total desesperació, davant dels seus fills que se li abracen angoixats. Expressió brutal del terror que també s’acaba representant en el quadre. Al fons la imatge del resultat del bombardeig amb les seves tràgiques conseqüències.
Picasso s’apropa molt a Goya, per fer propaganda de l’horror, la desesperació i de la guerra. Goya té una importància vital en l’obra de Picasso – S’inspira en moltíssims dels seus quadres – (“Yo lo vi” – de Goya).
L’ordre de les imatges de la planxa estan al revés. Van de dreta a esquerra.
En imprimir-se, les posicions de les vinyetes quedant invertides.
Els poemes que acompanyen els gravats exhibits en l’Exposició Internacional de París, foren l’altaveu de la “Causa Republicana” a Europa, amb l’objectiu d’aconseguir l’ajut internacional per la lluita contra el feixisme.
Arran de l’afusellament del poeta i dramaturg Federico Garcia Lorca– agost de 1936-, a l’acte d’inauguració de la “Casa de la República”, es rendí homenatge a la seva persona i una clara denuncia explícita al seu assassinat.
El Pavelló de la República estava situat a la plaça del Trocadero, al costat i molt a prop dels pavellons d’Alemanya i de la Unió Soviètica.
Documentació i apunts:
Assistència al curs impartit en el Museu Picasso de Barcelona – Curs de Gaudir la UB:
Picasso, del període clàssic a la seva darrera etapa creativa (1915-1973).
Classe del 19 de juny de 2023, ponent: Andrea Horas González.
Aprofito dir-vos que del 9 de juny al 20 de juliol, es pot visitar: El fons fotogràfic Dora Maar a l’Arxiu Nacional de Catalunya a Sant Cugat del Vallès:
Dora Maar-Viatge a Catalunya
Quan s’acaba de celebrar el cinquantè aniversari de la seva mort. On s’han efectuat, arreu, molts reportatges, moltes tertúlies, conferències, exposicions i merescuts reconeixements referent a la seva obra, i dintre del gran debat social en referència a la misogínia i al creixement constant de la violència de gènere existent en la societat actual en ple segle XXI. On s’ha creat un gran debat de discòrdia en la política actual. Crec, també, que hem de reflexionar sobre les actituds, comportaments, tractes i relacions envers les seves parelles. En moltes ocasions, aquestes dones, varen ser les grans muses i font d’inspiració de l’artista i alhora víctimes del masclisme que la història ha obviat…
Intèrprets: Isabelle Huppert, Grégory Gadebois, Alexandra Maria Lara, Francois-Xavier demaison, Pierre Deladonchamps, Marian Foïs, Gilles Cohen, Yvan Attal
És la història real de Maureen Kearney, representant sindical d’una potència nuclear multinacional francesa (Areva). Kearney es va convertir en la principal denunciant o alertadora com es diu ara, denunciant acords d’alt secret que van sacsejar el sector nuclear francès. Sola contra el món, va lluitar amb totes les seves forces i sempre amb bons arguments contra ministres del govern i líders de la indústria per informar de l’escàndol i defensar més de 50.000 llocs de treball. La seva vida va fer un tomb quan va ser assaltada violentament a casa seva.
Opinió personal
Un bon thriller trepidant, amb canvis de guió fins al final i una més que excel·lent interpretació d’Isabel Hupper. La protagonista pateix un doble o triple assetjament, com a sindicalista, com a dona, i un tercer més amagat, com a filla d’immigrants irlandesos i professora d’anglès, aquest darrer aspecte, no mostrat a la pel·lícula. Un bon film francès, potser massa centrat en aquest assetjament, que deixa en segon pla, la corrupció política i social que hi ha al darrera. Probablement, perquè segueix el guió del llibre d’assaig d’investigació publicat por Caroline Michel-Aguirre i que conegué a través d’una piulada.
Isabelle Huppert (a la dreta) mai havia fet tal mimetisme per encarnar el seu personatge (Maureen Kearney, a l’esquerra). /Guy Ferrandis. Le Parisien
Més informació
Sandra M Ríos: Reseña “La Syndicaliste” (Un blanco fácil) – El inaudito caso político de Maureen Kearn. Cine Vista blog. El podeu llegir aquí
Pegoña Piña: “Un blanco fácil denuncia el violento uso que hace el poder de las fórmulas machistas”. Público 7-06-2023. El podeu llegir aquí
Com és que el pantà de Rialb es va fer en un terreny de risc sísmic, amb roca argilosa i sorrenca? I per què es va construir a tant poca alçada que, quan el nivell baixa, cal bombejar l’aigua per fer-la vessar al canal Segarra-Garrigues? Això passa quan la cota de Rialb baixa, cosa que, per exemple, va passar tot l’any passat (2022). El bombeig multiplica el preu de l’aigua, de manera que molts regants renuncien a connectar-se al canal.
El pantà de Rialb es va construir inundant el poble de Tiurana i cinc més, a la Noguera, l’any 1999. La seva construcció va comportar un gran impacte ambiental i humà, que encara perduren.
“A nosaltres ens deien: gràcies al pantà podrem regar moltíssimes hectàrees de les Terres de Lleida. Si ara la gent sabés què s’ha regat i el preu que se’n paga, veurien que ha sigut un fracàs i una estafa. Ens van enganyar”, explica Marta Tuca, una de les veïnes de Tiurana que va passar els anys de joventut lluitant per impedir la construcció del pantà de Rialb, l’últim d’Espanya, que va destruir pobles i en va expulsar la gent: més de 300 persones de Tiurana mateix i de Miralpeix, La Clua, Bassella, Castellnou de Bassella i Aguilar.
La mobilització va durar anys i, paral·lelament, l’Associació en defensa de la vall del Mig Segre, AMISE, acumulava estudis i informes contraris a la construcció d’un pantà en terra argilosa i amb risc sísmic. L’enginyer de la companyia Enher Josep Ball va proposar un projecte alternatiu: construir embassaments laterals més petits. “El meu pare explica Maria Josep Ball, ja va preveure que, pel tipus de sediments que anirien a parar al pantà, en pocs anys perdria molta capacitat.”
El pantà de Rialb, el més sec de Catalunya, el febrer del 2023 (“Rialb, l’últim pantà”)
El documental de TV3 Rialb, l’últim pantà analitza el paper que hi va tenir Joaquim Viola, “consejero del reino” i després alcalde de Barcelona, en la decisió final de tirar endavant el projecte i el suport que va rebre de les forces polítiques de la transició, sobretot del Partit Socialista de Catalunya i de Convergència i Unió.
“Jo entenc que Convergència volgués fer el pantà, però no que el Partit Socialista el volgués. Va ser una traïció”, assegura Pere Aiguadé, antic diputat socialista.
Els periodistes Xavier Garcia i Jaume Rexach, coautors del llibre El pantà de Rialb. Elegia del Mig Segre, van abanderar, amb els veïns, la campanya de mobilitzacions per mirar d’aturar el pantà: “Era un projecte completament irregular, que obligava a bombejar l’aigua per omplir el canal Segarra-Garrigues.”
El documental recupera la història de la vall del Segre i també la dels seus veïns, que van haver d’abandonar casa seva el 1999, en l’últim èxode provocat per la construcció d’una presa.
Fitxa tècnica de Rialb, l’últim pantà una producció de TV3 produïda per The End Produccions Audiovisual. Direcció i guió: Xavi Llopart; Realització: Maiol Virgili; Producció: Carles Farriols; Producció executiva TV3: Silvia Pairó Vila; Direcció continguts TV3: Montse Armengou Martín; Música: Àudio Network; Lingüista: Rosa Grau; Grafisme: ONIDEA;Veu en off: Todojingles.
Lluites compartides: la resistència als pantans de Rialb i Riaño
La Secció d´Ecologia de l’Ateneu Barcelonès amb Santiago Vilanova, ponent de la secció, organitzà el 10 de desembre de 2021, l’acte Lluites compartides: la resistència als pantans de Rialb i Riaño. Les més destacades i emblemàtiques varen ser les de Riaño (Lleó), Rialb (Catalunya) i Itoiz (Navarra).
La taula rodona a l’Ateneu Barcelonès estava integrada per Manuel Valero, advocat, escriptor i ecologista; Ramiro Pinto, escriptor i activista ecologista contra Riaño, ambdós autors del assaig “De Riaño a New York”(Éride Ediciones, 2021); Xavier Garcia, cofundador del Grupo de Periodistes Ecologistes de Catalunya i que va escriure molts articles sobre el pantà de Rialb, i Josep Coma, arquitecte, regidor d’Oliana i activista contra aquella obra.
Lluites compartides: la resistència als pantans de Rialb i Riaño. Organitzat per la Secció d’Ecologia de l’Ateneu Barcelonès, 10 de desembre de 2021
La política hidràulica del franquisme basada en construir grans pantans en indrets de valor ecològic, paisatgístic, agrícola i arqueològic, va continuar durant la transició democràtica amb l´aprovació del Plan Hidrológico Nacional. Això va provocar decepció política amb els governs d´esquerres i una dramàtica resistència dels habitants del territoris afectats que es veien desplaçats de les seves terres, cases, estil de vida i relacions socials. Els primers grups ecologistes organitzats varen acudir a donar suport als opositors.
Darrera aquelles obres faraòniques, que es feien “al servei de la col·lectivitat i del progrés”, s’ocultaven interessos espuris i connivències dels governants amb les Confederaciones Hidrográficas, la oligarquia elèctrica i els seus bancs i amb els grans terratinents. L´impacte ecològic no era menor: es produïen greus desequilibris biològics de les espècies, entrofització de les aigües, retenció de sediments, destrucció de fèrtils terres de conreu… Els informes d´ecòlegs i geòlegs independents contra les ubicacions d´aquests embassaments eren marginades del debat públic.
Foto: Manifestació a Ponts contra el pantà de Rialb. En primer terme els alcaldes dels pobles afectats.
L´Estat va guanyar la partida, no sense dramàtiques escenes de brutals accions policials que recorden les que vam patir a Catalunya l´1 d´octubre en el referèndum sobre la independència. Els tres pantans (Riaño a Lleó, Rialb a Catalunya) i Itoiz a Navarra) estan avui en funcionament, produint energia elèctrica però lluny de complir els objectius de regadius i desenvolupament agrícola pels que varen ser construïts.
Pel que fa al pantà de Rialb, entre les conclusions de la taula rodona destaquem:
El pantà de Rialb va afavorir els interessos de Joaquim Viola Sauret, ex alcalde de Barcelona, i als grups econòmics que el recolzaven; a les companyies Fecsa i Hidroelèctrica del Segre, i a entitats bancàries com el Banco de Madrid. L´obra es va justificar per les urgències de regadius a les zones més depauperades de la Sagarra i les Garrigues i per augmentar la dotació del Canal d´Urgell.
Article de Jaume Reixach El Triangle, 29 d’agost de 2022.
Periodista de vocació i, per això mateix, fundador i editor d’EL TRIANGLE des de 1990. Militant de la causa per un Món millor
L’embassament de Rialb, ubicat a la conca del riu Segre, a la zona de Ponts (La Noguera), està buit. Segons les últimes dades de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE), només reté, actualment, el 5% de la seva capacitat total, que és de 403 hectòmetres cúbics. Entre altres conseqüències, això ha obligat a aturar, per primer cop, la central hidroelèctrica que hi ha a la presa i que explota l’empresa Acciona.
La història del pantà de Rialb és la crònica d’una gran traïció: la que van fer els grans partits democràtics sorgits de la transició postfranquista als veïns d’aquesta fèrtil vall del Mig Segre i als incipients grups ecologistes i de defensa de la terra que els hi donaven suport.
El projecte del pantà de Rialb, dissenyat durant el franquisme, va ser un nyap conceptual. En primer lloc, perquè està en una cota més baixa que les zones de regadiu que alimenta. En segon lloc, perquè la seva capacitat és quatre vegades superior a la de l’embassament d’Oliana, que és des d’on li arriba l’aigua del Segre, quan hauria de ser al revés. En tercer lloc, perquè està assentat en una zona sísmica (la falla del Segre) i va ser una greu irresponsabilitat aixecar una presa de 100 metres d’alçada aigües amunt de localitats com Ponts, Artesa de Segre o Balaguer, que quedarien anegades si es produís el trencament del pantà a causa d’un terratrèmol.
El pantà de Rialb és un error que no serveix per regular el riu Segre i està buit. A més, el canvi climàtic accentuarà els períodes de sequera i l’embassament més gran de Catalunya quedarà obsolet.
Els periodistes Xavier Garcia i Jaume Reixach, coautors del llibre El pantà de Rialb. Elegia del Mig Segre, van abanderar, amb els veïns, la campanya de mobilitzacions per mirar d’aturar el pantà.
Aquest és el títol original (El imperio de la luz en castellà) de la darrera pel·lícula de Sam Mendes on el director és a més l’únic guionista. La trama se situa en un poble de la costa sud d’Anglaterra als anys 80 del segle XX. Una gran part de l’acció té lloc en un cinema dels d’abans: les grans sales que acompanyaven la nostra joventut i que tristament han anat desapareixent. En el cinema hi treballen la Hilary (Olivia Colman) i l’Stephen (Micheal Ward). La Hilary és una dona de mitjana edat amb problemes mentals que estableix una relació poc habitual amb l’Stephen, un noi jove de raça negra. La relació és el centre de la trama que s’enriqueix amb les aportacions dels companys del cinema i el gerent interpretat pell reconegut actor Colin Firth, que té un paper secundari però important a la trama.
En les tres imatges superiors es poden veure tres fotogrames de la pel·lícula. En la fotografia inferior és veu un moment del rodatge amb els dos protagonistes principals Olivia Colman i Micheal Ward amb el director Sam Mendes (filmaffinity)
El centre del film és el cinema, en el context de la societat neoconservadora i racista de la Gran Bretanya thatcheriana. Aquí és desenvolupen les complexes relacions humanes dels diferents personatges amb moments molt intensos i amb un fons final d’esperança. Val molt la pena tot i que no és una pel·lícula que hagi començat amb èxit comercial, però sovint els bons productes cinematogràfics passen desapercebuts en una societat com la nostra que viu a gran velocitat i moltes vegades no para atenció en la bona creació artística a la gran pantalla.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.