Aquest és el títol original (El imperio de la luz en castellà) de la darrera pel·lícula de Sam Mendes on el director és a més l’únic guionista. La trama se situa en un poble de la costa sud d’Anglaterra als anys 80 del segle XX. Una gran part de l’acció té lloc en un cinema dels d’abans: les grans sales que acompanyaven la nostra joventut i que tristament han anat desapareixent. En el cinema hi treballen la Hilary (Olivia Colman) i l’Stephen (Micheal Ward). La Hilary és una dona de mitjana edat amb problemes mentals que estableix una relació poc habitual amb l’Stephen, un noi jove de raça negra. La relació és el centre de la trama que s’enriqueix amb les aportacions dels companys del cinema i el gerent interpretat pell reconegut actor Colin Firth, que té un paper secundari però important a la trama.
En les tres imatges superiors es poden veure tres fotogrames de la pel·lícula. En la fotografia inferior és veu un moment del rodatge amb els dos protagonistes principals Olivia Colman i Micheal Ward amb el director Sam Mendes (filmaffinity)
El centre del film és el cinema, en el context de la societat neoconservadora i racista de la Gran Bretanya thatcheriana. Aquí és desenvolupen les complexes relacions humanes dels diferents personatges amb moments molt intensos i amb un fons final d’esperança. Val molt la pena tot i que no és una pel·lícula que hagi començat amb èxit comercial, però sovint els bons productes cinematogràfics passen desapercebuts en una societat com la nostra que viu a gran velocitat i moltes vegades no para atenció en la bona creació artística a la gran pantalla.
Contextualització sobre l’any en què passen els fets i la situació política europea i mundial.
Els fets es desenvolupen el 1983, com diu el títol. A Espanya, Franco ha mort el 1975 i el mur de Berlín no caurà fins el novembre del 1989. La guerra freda segueix ben viva, doncs. Tot i la ocupació d’Hongria de 1956 i la primavera de Praga, Polònia serà el proper país que a les dàrsenes de Gdansk, antiga ciutat de la lliga Hansa, amb el sindicat Solidaritat començarà una certa oposició al règim comunista. Els estudiants també hi participen i el govern i el partit comencen a estar nerviosos, a part d’efectuar una ferotge repressió.
Sinopsi
Dos amics estudiants de 18 anys, després de participar en una reunió clandestina, jugant pel carrer donen un cop involuntari a un policia. Els detenen i a comissaria n’apallissen brutalment a un. Traslladat a l’hospital mort. A partir d’aquí veurem tot un estat (el servei secret, la policia, els mitjans de comunicació i els tribunals) a la caça del silenci d’un testimoni, l’amic. Veurem com actuen les clavegueres de l’estat manipulant i inventant fets i proves. Com intenten que la culpa passi dels militars als polítics i als sanitaris. Com busquen en el passat del testimoni, advocats de la defensa i familiars, elements per difamar-los. Molt bo quan el general diu que “l’estudiant és homosexual i que va amb prostitutes” i el del Politburó diu que “no té sentit o una cosa o l’altra”.
Varsòvia 83: Un assumpte d’estat
Comentari
La pel·lícula és lenta, potser a parer meu, una mica llarga, però manté la tensió i no es fa pesada. El guió recull molts detalls de la investigació judicial. Molt bona posada en escena i interpretació d’alguns personatges secundaris (el pare de l’amic únic testimoni, comunista convençut. La mare impotent que no entén res ja que vol treballar i no fer política)
Molt interessant veure com actua l’Estat per manipular. Canvi de jutjat, de fiscal, de fiscal general i com els diferents responsables busquen no quedar implicats i que pagui un altre. També, com en voler defensar dos policies de peu sense cap significació política, es compliquen més les coses, de manera que es crea un veritable problema d’Estat.
Sense justificar res, cal trobar-hi paral·lelismes amb situacions a altres països no necessàriament comunistes, com podria ser la Itàlia de la democràcia cristiana, l’Espanya dels Gal o més recentment la de Villarejo.
Interesants també els personatges que seguint la doctrina comunista pura creuen que el fi justifica els mitjans, en una època (després del reconeixement dels crims de Stalin per Nikita Khrusxov i la invasió d’Hongria el 1956), que un intel·lectual comunista com Sartre ja havia abandonat aquest principi, si no d’una forma total, almenys matisant-lo: “el fi justifica els mitjans si aquests mitjans defineixen el fi”. Aquest condicional no el consideren el 1983, 27 anys després, els polítics i militars de la pel·lícula.
En resum, una bona pel·lícula que, a part de relatar un fet real ocorregut els últims anys del règim comunista a Polònia, ens fa pensar amb altres situacions potser no tant llunyanes, ni en l’espai ni en el temps.
1978, Itàlia es troba enmig d’una guerra: el primer govern recolzat per un partit comunista (PCI) de la història d’un país occidental està a punt d’arribar al poder a través d’una aliança històrica amb el bastió tradicional del conservadorisme de la nació, la Democràcia Cristiana (DC). Aldo Moro, president de la DC, és el principal partidari d’aquest acord. El mateix dia de la cerimònia d’investidura d’aquesta nova formació governamental, 6 de març de 1978, Aldo Moro és segrestat durant una emboscada feta per les Brigades Roges (Brigate Rosse). La seva retenció durarà cinquanta-cinc dies: cinquanta-cinc dies d’esperança, de pors, de negociació, de fracassos, de bones intencions i de terribles actes.
El prestigiós director italià Marco Bellocchio repren el cas Aldo Moro en la seva primera incursió com a director de sèries. Va ser seleccionada en el Festival de Cannes, en una excepció inèdita a causa de la relació prèvia de Bellocchio amb el festival i la gran qualitat de la sèrie, que també va guanyar el Premi EFA a la Innovació Narrativa. Compta amb grans actors del cinema italià com Fabrizio Gifuni encarnant a Aldo Moro, Toni Servillo donant vida al Papa Pau VI i també Margherita Buy, en el paper de Leonora, la dona d’Aldo Moro.
Podreu veure aquesta sèrie de sis capítols de 56 minuts a FILMIN. Cada capítol narra la història des del punt de vista dels diferents protagonistes de la tragèdia (Aldo Moro, el ministre de l’Interior Francesco Cossiga, el Papa Pau VI, els terroristes o la dona de Moro). Molt recomanable per a tots els interessats en la recent i turbulenta història italiana.
En aquest llibre, el geòleg, paleontòleg i arqueòleg Eudald Carbonell fa una reflexió sobre el moment problemàtic en què es troba la nostra espècie. La hipòtesi de partida és el moment crític del sistema humà immers en una espiral rapidíssima de canvis provocats per la pròpia cultura humana que modifica de forma brusca el propi sistema natural en què els humans hi viuen i hi interactuen. L’alteració del propi sistema aboca l’Homosapiens a un col·lapse futur o a l’extinció de l’espècie. L’autor planteja un decàleg de mesures que, de cara a la supervivència, caldria desenvolupar per la cultura humana en aquests moments avançats de la revolució científica i tecnològica. Aquest seria un moment important i clau, per intentar revertir el moment critic de l’espècie, aprofitant el que anomena socialització del coneixement i del pensament, per tal de fer possible avançar en el procés d’humanització implicit en l’evolució cultural humana i culminar-ho, tot aconseguint que la nostra espècie pugui deslliurar-se de la influència atzarosa de la selecció natural i portant-la cap a la posthumanitat com a final adaptatiu d’una espècie que aconsegueixi un equilibri dins del seu sistema humà i en interacció no destructiva amb el sistema Terra.
La proposta del doctor Carbonell és la reflexió i l’actuació en el marc d’una evolució responsable i un progrés conscient sempre sota el que anomena consciència crítica de l’espècie, que seria el primer punt del decàleg a seguir. Concepte complex que jo resumiria tot dient que és tractaria d’estendre i socialitzar els avenços de la revolució científica i tecnològica amb esperit crític i des de la visió evolucionista. Els següents punts estan íntimament relacionats amb el primer. La individualitat col·lectiva planteja una nova societat que fuig del denostat individualisme i del col·lectivisme per construir des de l’individu conscient i crític. La consciència operativa i la socialització de la tecnologia són dos punts importants del catàleg necessaris per a construir la nova societat posthumana que propugna l’autor. La crítica total a l’actual fase de globalització és la introducció d’una nova proposta, la planetitzacio que en Carbonell defineix com la culminació del procés d’humanització quan la humanitat, amb consciència operativa, es pugui veure lliure de l’aleatorietat derivada de l’evolució biològica conduïda per l’atzar de la selecció natural. El camí cap a la planetització ha d’anar acompanyat d’un increment de la diversitat que allunyi l’homogeneïtat negativa que aporta la globalització, la desaparició dels líders i de la jerarquia social així com la necessària i ben argumentada feminització de l’espècie. Culminar el procés d’humanització conduirà a la socialització de la tecnologia per a tothom, al coneixement total de les interaccions entre els sistemes naturals i a un equilibri social i ecològic de l’espècie. Amb unes darreres reflexions en forma d’epileg conclou l’obra.
És un llibre molt interessant i adient en els temps que corren. El resum en poques paraules seria que o canviem o ens extingim. Potser el problema que li veig com a llibre digultatiu, és una prosa una mica farragosa i una manera de construir frases que en molts casos complica la lectura i fa que hagis de tornar endavant i enderrera per no perdre el fil. Es donen per asentats i coneguts tot un seguit de conceptes biològics que molt del públic lector segurament no coneix amb familiaritat: el concepte no intuïtiu de selecció natural, l’hominització i la humanització i/o les diferències entre els dos procesos i altres conceptes propis de la biologia evolutiva que el gran públic probablement no dominarà. Malgrat tot, la lectura és recomanable per a persones que vulguin informar-se del repte (i les possibles solucions) que per a la nostra espècie suposen els accelerats canvis que la nostra cultura introdueix en el sistema humà i en el conjunt de la Biosfera.
El llibre ha estat publicat per Ara Llibres, l’any 2022, amb 212 pàgines i enquadernat amb tapa tova.
Eudald Carbonell i Roure (Ribes de Freser, 1953) és doctor en Geologia del Quaternari per la Universitat Pierre i Marie Curie, París VI (1986) i en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona. Va ser director de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES) entre l’any 2004 I el 2015. Actualment és l’investigador principal del Grup d’Autoecologia Humana del Quaternari de la Universitat Rovira i Virgili, d’on és catedràtic de Prehistòria. És també codirector del Proyecto Atapuerca i director general de la Fundación Atapuerca.
Títol: Anestesiados. La humanidad bajo el imperio de la tecnología Autor: Diego Hidalgo Ed. Catarata. Col·leció Mayor Madrid, 2021
Anestesiados, m’ha semblat un llibre interessant malgrat que se n’ha fet poca difusió, potser pels pocs mitjans publicitaris de l’editorial Catarata o perquè els temes que tracta no són molt grats a les grans companyies tecnològiques.
Diego Hidalgo
Especialista en ciències socials té un màster en Relacions Internacionals per Sciences Po (París) i un màster en Sociologia per la Universitat de Cambridge. Amb experiència en el món empresarial ha sigut fundador de diverses empreses, Amovers una plataforma per llogar i compartir cotxes, Pontejos per conservar i preservar edificis antics i amb solera i Ballensworth per invertir en temes mediambientals i socials. Actualment també és Conseller de l’Ordre Militar de Malta davant el Marroc.
Anestesiados
Partint d’una ingent documentació fa un retrat descarnat del desenvolupament tecnològic digital que ens envaeix per tot. En efecte, la connexió digital ha modificat la forma de relacionar-nos i de pensar. Fa una sèrie de reflexions sobre aquesta tecnologia invasiva que si bé ens aporta elements positius també sembla portar-nos cap esdevenir persones i una societat excessivament dirigides i anestesiades.
Es preocupa dels efectes negatius i de l’impacte social dels productes basats en la intel·ligència artificial (I.A.). Considera que les opcions tecnològiques no són mai neutrals i sempre porten connotacions psicològiques, polítiques, socials i/o econòmiques que ens limiten la llibertat.
Ens parla de l’addicció digital de la necessitat de limitar-nos el temps d’ús en què estem connectats, de la problemàtica que ve amb la xarxa 5G que permetrà als dispositius interactuar entre sí, crear ciutats intel·ligents i entorns domotitzats i això ens farà perdre encara més aptituds com el càlcul mental, la memòria, el sentit de l’orientació,…
Degut a les xarxes i als estímuls que ens produeixen, creix la nostra producció de dopamina que estimula el desig en detriment de la satisfacció duradora. Hi ha un increment de la pressió social, de les comparacions permanents, de la continua impressió de ser jutjats.
La I.A. contribueix a debilitar els mecanismes de l’autoritat, a imposar un programa neoliberal que aspira a desregular en benefici d’una llibertat a curt termini, però amb efectes perjudicials al cap d’un temps, que fa que ens costi adonar-nos-en. També porta a manipular la nostra voluntat mitjançant tècniques persuasives que transmeten sentiments positius o negatius de manera que la llibertat humana queda condicionada amb aquestes tecnologies persuasives.
Un altre efecte negatiu de què ens parla és la vigilància i/o el control de les persones. En tenim exemples en les càmeres que s’instal·len als carrers de les nostres ciutats i a la Xina de Xi Jinping amb el sistema de crèdits socials. Està en la mateixa línia de Yuval Noah Harari quant ens diu:
“La democracia está dando poder a las emociones del pueblo, y si las emociones pueden hackearse facilmente, la democracia también es susceptible de ser hackeada”.
La part positiva és l’explicació que ens donen per convèncer-nos dels avantatges de la I.A., facilitar-nos la vida, millorar la nostre salut, tenir més seguretat,…
Sembla que la finalitat de la I.A. i la robòtica és la tecnologia mateixa i no les persones. És cert que al sotmetre la natura a la producció ha estat possible el desenvolupament econòmic i tecnològic que ha millorat les nostres condicions de vida. Però hem de tenir molta cura de què al modelitzar-ho tot (incloent el ser humà i la societat) amb la I.A. no perdem la visió de què el ser humà ha de ser la finalitat de qualsevol projecte de millora, de manera que si bé la interconnexió, ens ha de facilitar la vida, no ens han d’empobrir ni manipular el pensament.
Haurem de trobar un nou sentit a la vida. Els robots i la I.A. expulsen als humans del mercat laboral i haurem de dedicar aquest temps a l’esport, a la cultura (camp en el que ja hi trobem pintures fetes per I.A., i composicions musicals fetes a partir d’algoritmes). Es pregunta: serà possible conviure amb un ordre digital dissenyat per eliminar la incertesa i la casualitat que són l’essència de la experiència vital humana? Respectaran els robots la nostra autonomia i llibertat?
La ideologia solucionista ens diu que tot problema té una solució tecnològica. El paradigma solucionista segueix la teoria d’Adam Smith de la mà invisible que s’estén més enllà de la regulació de mercats. Crea l’Homo Deus del que també ens en parla Yuval Noah Harari. Evidentment, segueix considerant el creixement econòmic com a infinit i l’individu com un producte més al que la identitat li ve imposada des de fora.
Per els solucionistes sembla que no queda clar que passarà amb els individus que no s’integrin en aquesta ideologia binària de interconnexió amb les màquines i en què tot ho resolt la tecnologia de manera que el progrés ve dels guanys generats per l’augment de productivitat que ens porta la innovació. En canvi si que ens presenta els límits i les mancances d’aquest discurs que no considera els problemes de medi ambient, les desigualtats, els problemes polítics,…
També es preocupa de les noves oligarquies mundials en aquest camp. Els que creen la I.A., Google, Apple, Amazon, Facebook, Microsoft,… i els que la fan servir Tesla, Uber, Airbnb, Netflix,…Considera que en base a l’aparent gratuïtat dels serveis ens imposen un pagament indirecte a través de la publicitat i del control de les nostres vides a través del coneixement dels nostres costums. Són uns gegants despòtics que consideren no necessaris els contrapoders i que actuen com dèspotes il·lustrats que estan per sobre dels estats, als que ni tan sols els hi paguen els impostos corresponents, gràcies a regulacions fiscals favorables aconseguides amb les “portes giratòries” i altres sistemes similars d’abús estructural en la seva posició dominant.
Evidentment es mostra plenament partidari de reactivar les accions antimonopoli per contrarestar aquets gegants tecnològics desenvolupant també solucions per les anomalies fiscals.
Seguint a Isaac Asimov que ja l’any 1942 ens parlava de lleis per aplicar a la implementació dels robots i fent un pas més cap als robots actuals que gràcies als seus algoritmes són capaços d’influir en les nostres emocions, veu la necessitat de implementar la I.A. en base a compromisos ètics que controlin la vulnerabilitat que augmenta amb la dependència tecnològica.
Els humans haurien de controlar la tecnologia i no aquesta controlar els humans. Hem de despertar l’esperit crític, tenir objectius independents de la tecnologia, ser capaços de pensar per nosaltres mateixos limitant les interconnexions, mirar la gratuïtat amb recel, saber aturar-nos i meditar,…
Dona molta importància a l’educació dels fills, a la necessitat de donar exemples positius, que facin servir la tecnologia enlloc de deixar-se utilitzar per ella.
S’ha de reafirmar l’estat de dret com a defensa enfront al possible mal ús de la I.A., per exemple en la recopilació i utilització de dades personals o amb una vigilància pública abusiva.
Cap al final ens dona un missatge molt clar:
“Cuando una persona decide de manera voluntaria utilizar la tecnologia, cuando sopesa los objetivos y las consecuencias de su uso, cuando es capaz de limitar su uso y seguir siendo dueña de ella misma, la tecnologia es lo que se supone que debe ser: una herramienta maravillosa a su Servicio”.
En resum un llibre interessant, que ens adverteix dels perills de confiar massa el nostre futur a la tecnologia i a la I.A. tot i que en cap moment s’hi mostra “negacionista”.
Argentina,1985 és una pel·lícula argentina de 2022 dirigida i coescrita per Santiago Mitre, basada en fets reals. La pel·lícula es va estrenar el setembre de 2022 a la 79a edición del Festival Internacional de Cinema de Venecia on va guanyar el premi a la crítica i guanyadora del premi del públic al Festival de San Sebastian.
Inspirada en la història real del fiscal Julio Strassera (Ricardo Darín), el fiscal adjunt Luis Moreno Ocampo (Peter Lanzani) i el seu jove equip jurídic, que en un temps record i en constants amenaces, reuneixen les proves per portar a judici a la Junta Militar responsable de la detenció, tortura, assasinat i desaparició de milers de persones en la dictadura entre 1976 i 1983.
El Judici a les Juntes Militars, va ser el primer cas d’un tribunal civil contra comandaments militars que havien ocupat el poder. El 13 de setembre de 1983, després d’assumir la presidència argentina, Raúl Alfonsín va signar el decret 158 per iniciar el procés judicial, amb la premisa de que la democràcia no seria real si no s’enfrontava amb el passat.
És la única manera que es pot consolidar una democràcia. No és fàcil, però si imprescindible.
La pel·lícula transmet l’emoció en veure que es fa justícia, enviant a la presó a criminals d’estat amb penes de reclusió perpètua per Videla I Massera i diferents anys de presó per la resta de la Junta Militar. Els desapareguts i els morts no tornaran, però hi havia la tranquil·litat i la conciència que es va lluitar per ells i aquesta lluita va ser escoltada.
La interpretació de Ricardo Darín, com la resta d’equip jurídic, és fantàstica, ens fa arribar el sentiment de ràbia i admiració, conforme van descobrint i aportant proves i testimonis de la barbàrie.
Una història molt recent, que hauria de servir d’exemple a moltes democràcies no gaire consolidades.
Títol original: Une brève histoire de l’égalité Autor: Thomas Piketty Edicions 62 nov. 2021 Primera edició en francès 2021
Thomas Piketty, economista francès, director d’estudis a l’Escola d’Estudis superiors en Ciències Socials i professor de l’Escola d’Economia de París es dedica plenament a l’ensenyança i a la divulgació de les seves idees en el camp econòmic. És també autor de nombrosos llibres i articles per revistes.
Una breu història de la igualtat
Estem davant d’un interesant llibre d’economia i d’història que fa un repàs als diferents moments en què la humanitat i especialment el que entenem per món occidental, ha fet passes cap a la igualtat dels humans intentant eliminar la desigualtat entre classes socials. Piketty, afirma que: “La tendència a llarg termini cap a la igualtat és real des de les acaballes del segle XVIII, però així i tot, té una amplitud força limitada”
Rousseau diu que la invenció de la propietat privada i la seva acumulació desmesurada són la causa de la desigualtat entre els homes. Aquesta tendència vers la igualtat que serà conseqüència de les lluites i les revoltes enfront de la injustícia ens diu que comença amb l’abolició dels privilegis de la noblesa durant la Revolució francesa i segueix amb la revolta dels esclaus de Saint-Domingue l’any 1791 que propiciarà la fi del sistema esclavista atlàntic. Les crisis econòmiques i financeres així com els desenvolupaments ideològics és evident que també hi han ajudat. Sense la revolució d’octubre de 1917 i el moviment comunista internacional no és gens clar que les classes propietàries occidentals haguessin acceptat les descolonitzacions, la seguretat social, els drets civils…És en aquest punt que ens fa observar el poder relatiu de negociació dels sindicats i moviments contra la desigualtat en els països del nord i l’escassa influència que han tingut i tenen en les zones emergents.
Parla també de la necessitat de viure en harmonia amb la natura. Veu el colonialisme com a font d’acumulació de riquesa per uns pocs i de l’inici del trencament de la correcta convivència de l’home amb la natura. Després vindrà la revolució industrial amb el consum de combustibles fòssils i les emissions creixents de CO2.
El colonialisme que comença a la segona meitat del segle XV amb les primeres factories portugueses a les costes africanes i acaba a la dècada de 1960 amb unes guerres d’independència brutals, hauria topat aviat amb una limitació ecològica important si no hagués instaurat un sistema d’obtenció de força de treball a escala mundial (fonamentalment esclavisme i grans migracions )
El domini militar europeu fou clau per al desenvolupament i manteniment del colonialisme. En efecte, degut a la competència i les continuades guerres entre els estats europeus, aquets desenvoluparen un poder militar basat en una fiscalitat en augment que els va permetre mantenir el sistema colonial durant uns 500 anys. Tal circumstància no es donà al Japó i a la Xina que tingueren una evolució més tranquil·la basada en creixements demogràfics i agrícoles.
Sobre l’abolició de l’esclavisme i les reparacions per expropiacions també ens en parla en termes divergents. Si bé la primera era clarament igualitària, la segona fou el contrari. Explica el cas d’Haití en què sent independents des de 1825 no acaben de pagar les compensacions fins el 1950, i pensa que vist en retrospectiva, una abolició justa hauria estat una compensació pels esclaus en concepte de les dècades de maltractaments i treball no remunerat, i no per als amos, finançada per totes les persones que s’havien enriquit gràcies a l’esclavitud. Un altre exemple tampoc reeixit fou en la guerra civil dels Estats Units en què els nordistes varen prometre als esclaus emancipats: “una mula i 40 acres (1 acre equival a 4.046,86 m2) de terra per rescabalar-los del treball fet i no remunerat i permetre’ls d’enfrontar-se al futur com a treballadors lliures”
Aborda també com a no igualitaris el tema del treball forçat en el Congo belga durant els 23 anys en que fou propietat particular de Leopold III i; a l’Alger i altres colònies africanes durant la tercera República francesa. També de la discriminació racial tant la dels Estats Units com de l’apartheid sud-africà.
Ens explica com la igualtat jurídica teòrica s’aconsegueix molt abans que la real. Per exemple que la igualtat de drets proclamada al final del segle XVIII és entre els homes blancs propietaris, mentre que la discriminació racial als Estats Units ha durat fins la segona meitat del segle XX. Un gran avanç cap a la igualtat ha sigut el que en diu la Gran redistribució de 1914-1980 basada en un creixement econòmic espectacular gràcies entre altres, a la segona revolució industrial, a la liquidació d’actius colonials i a la invenció de l’estat social amb educació, sanitat i assistència social generalitzades.
Evidentment, és contrari a la reforma reagano-thatcheriana del món econòmic dels anys 80 que va representar un fre cap a la igualtat. Parla de conceptes relativament nous, impost progressiu, renda bàsica i garantia d’ocupació, redistribució de l’herència, herència mínima, sistema de pensions que no reprodueixin les desigualtats existents durant la vida activa, impost sobre la fortuna eliminant el de successions.
Es mostra totalment favorable a la cogestió en les empreses en la línia que han iniciat els països nord europeus, a l’educació pública i contrari a les donacions a centres educatius.
Sobre la desigualtat de gènere creu que incitar a les dones a fer el mateix que els homes no és el camí, pensa en promoure un altre equilibri dels temps socials. No és favorable al sistema de quotes en benefici dels sectors discriminats. Parla de paritat social enfront a la paritat de gènere.
Ens diu també la seva opinió contrària als paradisos fiscals, a la falsa ajuda internacional que es fa i que beneficia principalment al donant, a la no aplicació d’impostos a les multinacionals i als multimilionaris que drenen recursos que necessiten els estats. És favorable a un impost mundial sobre les grans fortunes.
Seguint a Hannah Arendt parla de la necessitat d’una política-món per respondre als reptes de l’economia-món, per això és necessari el que en diu un socialisme democràtic, ecològic i mestís basat en una ortodòxia econòmica i financera.
El llibre il·lustra les teories que explica amb més de 40 gràfics i estadístiques que mostren un treball profund sobre el que s’exposa. És evident que la seva òptica és la del que diem món occidental o ric i pensa poc en el tercer món o països del sud. Diríem que en alguns aspectes de les propostes que fa és utòpic i avançat en el temps, també que falta molta concreció per exemple en la organització de la globalització en què no parla del poder executiu. Tot i així, és cert que cal introduir conceptes com la renda i les herències redistributives o altres de similars per avançar cap a la igualtat.
Aquesta tardor es compliran quinze anys de la mort de Paco Candel. Natural de Cases Altes, al País Valencià, l’escriptor va arribar a Barcelona el 1927 i va viure tota la vida a Can Tunis, barri que va inspirar gran part de la seva producció literària. Amb la publicació d’obres com Els altres catalans, va explicar la transformació de Catalunya al segle XX, va dignificar barris suburbials nascuts de la immigració, va retratar la realitat dels nouvinguts i va apostar per la idea de Catalunya, un sol poble.
Francesc Candel: “Los otros catalanes”; Donde la ciudad cambia de nombre”; “Els altres catalans”.
La revista SÀPIENS d’octubre 2022 ha decidit commemorar l’aniversari amb un homenatge doble. D’una banda, ha dedicat a Candel un reportatge al número d’octubre que s’endinsa en la seva vida i la seva trajectòria. I, de l’altra, li ha dedicat un mural al carrer de la Muga de Barcelona, on va viure. Un grafiti que va encarregar a l’artista Roc Blackblock per il·lustrar la portada d’aquest número especial i per immortalitzar l’escriptor d’una manera permanent a Can Tunis, on va escriure gran part de la seva obra.
Paco Candel, la veu dels altres catalans (Sàpiens 247)
Encara que tota la vida i l’obra de Candel van transcórrer pràcticament en una àrea ben petita de la Zona Franca –les Cases Barates d’Eduard Aunós, Can Tunis i el Port–, acotada pel moll industrial de Barcelona i el cementiri de Montjuïc, la seva història va començar més lluny: a Cases Altes, un poble del País Valencià. El 1927, quan ell tenia dos anys, la família va arribar a Barcelona moguda per la necessitat i es van instal·lar en una barraca a Montjuïc.
El 1930, els Candel van anar a viure a les Cases Barates de Can Tunis i, des d’aleshores i fins que va morir, aquell va ser el barri de Paco Candel. El literat va viure una infantesa marcada per l’austeritat, la vida al carrer i la Guerra Civil, envoltada de personatges singulars que després van desfilar pels seus llibres. Els anys quaranta van ser de malastrugança: Candel va abandonar els estudis i va patir dues pèrdues, la seva mare i la seva germana.
El 1946, Candel va haver d’anar a fer el servei militar. Es va poder quedar a Barcelona, però va emmalaltir de tuberculosi (de la qual va tornar a recaure el 1951) i, a conseqüència d’això, va perdre un pulmó i part de l’altre. Acaparat per les penes, el gener del 1944 va decidir començar a escriure un dietari, format per una trentena de llibretes, un costum que no va abandonar fins al novembre del 2007.
Un cop superada la malaltia, va decidir apostar fort per l’escriptura. Va ser l’editor Josep Janés, el 1954, qui va decidir editar-li la primera novel·la, Hay una joventud que aguarda. La fama, però, li va arribar amb Donde la ciudad cambia su nombre (1957), ja que en aquell volum Candel va decidir explicar amb noms i cognoms la vida d’alguns veïns de les Cases Barates, un món autèntic i que, literàriament, encara s’havia d’explotar.
Però si una obra va marcar la trajectòria de l’escriptor de Cases Altes va ser Els altres catalans, un encàrrec d’Edicions 62. Va sortir al carrer el dia de Sant Jordi del 1964 i ràpidament es va convertir en un èxit. Per primera vegada, algú defensava que els immigrants arribats a Catalunya també havien de contribuir a construir el futur del país i no en podien quedar aïllats. Catalunya, independentment de la procedència dels seus habitants, havia de ser “un sol poble”.
Després de la mort del dictador, l’escriptor també va decidir entrar en política. El 1977, com a membre de l’Entesa, es va convertir en senador, i el 1979, com a independent a la llista del PSUC a l’alcaldia de l’Hospitalet de Llobregat, va liderar la cartera de Cultura i Esports (1979-1983).
Però Candel, sobretot, es preocupava pels seus veïns i per tots els problemes que afectaven el barri de Can Tunis. El seu biògraf, Genís Sinca, el descriu com “un Síndic de Greuges dels marginats”. Candel va morir el 23 de novembre de 2007, amb 82 anys, per complicacions pulmonars. Abandonava aquest món declarant-se “afortunat”: a diferència d’altres escriptors, la seva veu havia estat escoltada. I, a través d’ell, la veu dels sense veu.
Llibres de Paco Candel i la revista Sàpiens de la biblioteca familiar de JSC&MSSM
Portada del llibre de Tusquets Editors amb Lloyd George, Clemenceau i Wilson
La Gran Guerra va acabar a les onze del matí del dia onze del mes onze de 1918. En aquest moment entrà en vigor l’armistici al front occidental i acabaren formalment les hostilitats. A la resta d’escenaris bèl·lics, els armisticis s’havien produït en dies o setmanes anteriors. La pau no arribà amb l’acabament de les hostilitats: la inestabilitat i els conflictes violents continuaven en l’immens, heterogeni i derrotat i en descomposició Imperi Austrohongarès i a tota l’Europa central i oriental. A Rússia continuava una cruenta guerra civil en la qual estaven implicats els bolxevics, els exercits blancs tsaristes i les tropes aliades; la por a l’extensió de la revolució bolxevic s’estenia per tota Europa com un preludi encara incipient del que trenta anys més tard anomenaríem Guerra Freda. El Kàiser Guillem II havia abdicat i els intents revolucionaris van ser sufocats per una estranya coalició entre els socialdemòcrates i sectors nacionalistes de l’exèrcit que desembocarien en un règim democràtic, laRepública de Weimar, que ja quedaria hipotecada per culpa de les complicitats que havien ajudat al seu naixement. El decadent Imperi Otomà s’havia enfonsat completament i quedaven per assignar les seves províncies d’Àsia Menor, l’Orient Mitjà i fins i tot les escasses possessions europees a la Tràcia oriental i Constantinoble; el futur de la turca península d’Anatòlia, també quedava per estudiar. Les colònies alemanyes a l’Àfrica, a la Xina (on el Japó ja havia esdevingut un actor important en la geopolítica asiàtica i del Pacífic) i les illes i arxipèlags alemanys d’Australàsia.
L’exili del Kàiser: Després de la Gran Guerra, el káiser visqué plàcidament vint-i-tres anys en aquesta mansió de Huis Doorn (Països Baixos). La intenció, no feta realitat, de portar-lo a judici creà el precedent dels procesos de Núremberg (laaventuradelahistoria.es) La signatura de l’armistici: aquestes dues fotografies mostren el vagó de tren al bosc de Compiegne on es va signar l’armistici (infobae.com) La premsa britànica recull el 12 de novembre els termes de l’armistici del dia anterior (alamy.es)
Els països participants havien d’enfrontar-se ara a un altre procés gens senzill: la signatura d’un tractat de pau. El lloc triat va ser París; a la capital francesa es van donar cita delegacions de tots els països que havien participat a la guerra. Al llarg de l’hivern i la primavera de 1919 es constituí a París una mena de govern mundial que distribuí territoris, redefiní fronteres i signà finalment tractats amb cadascuna de les potències derrotades a la guerra. La Conferència de Pau era el tema més important del món, protagonitzada per la majoria dels líders del planeta, que es reunien a diari, discutien, negociaven, pactaven, debatien, dissentien i discutien sobre qualsevol cosa que ens puguem imaginar; mentrestant, creaven noves organitzacions mundials com la Societat de Nacions (SdN) o la Organització Internacional del Treball (OIT), sopaven i assistien al teatre i tot això mentre París significava pel món el focus de totes les seves esperances i temors. La conferència va haver d’abordar la consumada creació de nous països, com Iugoslàvia o Txecoslovàquia, la nova recuperació nacional de vells països com ara Lituània, Estònia o Polònia, així com les constants disputes i demandes presentades a la conferència entre txecs i eslovacs, entre croates i serbis, entre jueus i àrabs o entre xinesos i japonesos; només citem aquí alguns dels múltiples conflictes que hi havia en aquells moments en un món en ebullició contínua i que la Conferència de Pau va tractar.
Estadistes, líders polítics i personatges famosos de tot el món es van concentrar a París: el president nord-americà Woodrow Wilson va arribar acompanyat del seu Secretari d’EstatRobert Lansing i d’un ample seguici d’experts negociadors; els Primers Ministres de la Gran Bretanya (David Lloyd George), França (Georges Clemenceau) i Itàlia (Vittorio Orlando); Lawrence d’Aràbia va ser present; el patriota grec Elefthérios Venizelos, el cèlebre pianista polonès Ignacy Paderewski, la Reina Maria de Romania, l’economista John Maynard Keynes, el General John Pershing (Comandant en Cap de les forces nord-americanes en la Primera Guerra Mundial) entre molts altres. Winston Churchill també va ser present, en la seva qualitat de secretari de Guerra. Al llarg del llibre assistirem a la presència d’una gran quantitat de líders polítics de tot el món. Alguns com el jove nacionalista coreà Shyngman Rhee va veure frustrada la seva assistència, tot i que seria molt posteriorment president de la República de Corea del Sud.
Georges Clemenceau (1841 – 1929) (historiasSXX.com) Thomas Woodrow Wilson (1856 – 1924) (buscabiografias.com) David Lloyd George (1863 – 1945) (wikipedia.org) Vittorio Orlando (1860 – 1952) (biografias.es)
El Consell dels Quatre. D’esquerra a dreta Lloyd George, Orlando, Clemenceau i Wilson (wikipedia.org)
Podeu llegir en línia el primer capítol del llibre sobre l’arribada de Wilson a Europa si seguiu l’enllaç de sota
L’inici del llibre presenta l’arribada del president Wilson a Europa amb la seva quantiosa representació d’experts i alguns plenipotenciaris. Wilson serà rebut de forma entusiasta. El seu caràcter idealista, una mica visionari i el paper de “banquer” d’una Europa en ruïnes, marcaran molts aspectes de les negociacions amb els seus projectes estrella: el Programa per la Pau al Món (els famosos 14 punts) i el projecte de Societat de Nacions. La delegació de l’Imperi Britànic comptava al capdavant amb el premier Lloyd George. Les preocupacions reals de la delegació britànica eren conservar el control marítim i assegurar el bon funcionament del mercat colonial. Hi intervindrien de manera important en la conferència els representants dels immensos territoris de l’Imperi, des de l’Índia fins el Canadà o Sudàfrica. Clemenceau era l’amfitrió de tots plegats; el temor al ressorgiment alemany, el sentiment de revenja i la pugna colonial amb la Gran Bretanya guiava l’actuació de la delegació francesa. Els italians, amb un pes polític inferior, tenien somnis imperials i pensaven en els guanys territorials que, segons ells, se’n derivaven del pacte de Londres pel qual havien entrat en guerra amb els aliats.
Inauguració de la Conferència de Pau al Palau de Versalles: Dues imatges a la part superior mostren l’atapeït Salon de l’Horloge (myuhistoria.es) Abaix a l’esquerra, la delegació dels EUA: asseguts el president Wilson en el centre i els quatre plenipotenciaris (amazon.com) Experts delegats militars britànics (muyhistoria.es)
La conferència es va inaugurar el 18 de gener de 1919 al Saló del Rellotge del Palau de Versalles amb l’assistència de representants de més de 30 països; cap de les potències derrotades (Alemanya, Àustria-Hongria, Bulgària o els Otomans) hi foren convidades. Es constituí el Consell dels Deu o Consell Suprem, format pels cinc mandataris de les principals potències guanyadores (EUA, Gran Bretanya, França, Itàlia i Japó) i els seus ministres d’afers estrangers. A finals de març quan la conferència entrà en els moments més complicats el Consell Suprem es desfaria del Japó i de tots els ministres i quedaria constituït el Consell dels Quatre, veritable òrgan de decisió format per Lloyd George, Wilson, Clemenceau i Orlando. El Consell dels Deu es reunia en el Quai d’Orsay, la seu del ministeri d’afers exteriors francès i celebraren més de cent reunions.
A l’esquerrasuperior: el mariscal Ferdinand Foch, Clemenceau, Lloyd George, Orlando i Sidney Sonnino, ministre italià d’afers exteriors (hmn.wiki) A l’esquerra inferior: la delegació japonesa a la conferència (hmn.wiki) A la dreta: dues fotografies actuals del Palau de Versalles (wikipedia.org)
El problema que surava però que no va tenir cap tractament va ser el de Rússia i la por al bolxevisme que van influir decisivament en els mesos de la conferència; Lloyd George i Clemenceau, malgrat tot eren partidaris de convidar Rússia: “No podem continuar pretenent que Rússia no existeix“. El sisè d’”Els 14 punts de Wilson” proposava, precisament, l’evacuació de tot soldat estranger de territori rus, encara que ell pensava particularment en les tropes japoneses que ocupaven territori rus. Durant tota la conferència de París, la política dels Aliats envers Rússia fou inconseqüent i incoherent. Algunes veus dins la conferència com Churchill o el mariscal Foch eren partidaris de la intervenció contundent, però hi havia altres veus com ara el sindicats, humanitaristes o pragmàtics com el propi Wilson que eren partidaris que tot continués pel seu propi rumb. No es va fer res més que crear animadversió creixent entre els bolxevics.
Lev Trotsky (1879 – 1940) fou el creador de l’Exèrcit Roig (wikipedia.org) Mapa de la Guerra Civil Russa (1917 – 1923) en verd es poden veure les operacions on van estar implicats els aliats occidentals, poc convincents i mai decisives (Ed. Teide)
Un dels temes estrella de la Conferència i la nineta dels ulls del president Wilson, va ser la Societat de Nacions. Es va crear una comissió d’estudi que pràcticament era prioritària durant les primeres setmanes; aquesta comissió va anar avançant enmig de les contradiccions com ara l’abast de l’autodeterminació: On s’aplicava? On no tenia valor? A Alsàcia i Lorena, els francesos es van negar en rodó. A l’Amèrica Llatina on les intervencions estatunidenques eren constants en aplicació de la doctrina Monroe, tampoc. La criatura va néixer carregada de mancances i contradiccions i la defunció definitiva la va donar pocs mesos després el propi Senat dels EUA que no va ratificar el tractat i, per tant, aquest decisiu país no va ingressar-hi mai.
Sir James Eric Drummond, designat pel propi Tractat de Versalles com a primer secretari de la SdN (wikipedia.org) La seu de la SdN a Ginebra construïda els anys 20 amb l’anagrama de l’organització (sites.google.com) La seu de Ginebra en l’actualitat pertany a l’ONU (wikipedia.org)
La qüestió dels mandats també va ser polèmica. Els aliats europeus pensaven en les colònies alemanyes en clau de botí de guerra: els francesos volien, entre d’altres Togo i Camerun. Dins l’Imperi Britànic, els sud-africans, l’Àfrica del Sud-oest alemanya, els australians, Nova Guinea i els propis britànics l’Àfrica oriental alemanya. Els japonesos també aspiraven a l’annexió de zones de la Xina. Això sense comptar amb la descomposició de l’Imperi Otomà que alliberava importants territoris. En el nou ordre mundial de Wilson, calia algun sistema que no fos la pura annexió o la colonització: els mandats, una forma de fideïcomís assignada a una potència però sota el control de la SdN. Es van crear finalment tres tipologies: A: Mandats per a les nacions considerades gairebé preparades per autogovernar-se com al Pròxim Orient. B: Mandats on la potència mandatària s’encarregaria del territori. C: Mandats per a territoris limítrofs i/o fronterers amb la potència mandatària, el qual seria administrat com si formés part del seu territori, sotmès tan sols a certes restriccions. El dia 7 de maig el Consell dels Quatre es va reunir per posar-se d’acord en la distribució definitiva dels mandats. La SdN, formalment qui ho organitzava tot, l’any 1920 es va limitar a confirmar el que s’havia decidit a París; tot i que els mandataris havien de presentar un informe anual a la SdN, a la pràctica feien el que volien.
Colònies i protectorats alemanys repartits pel món. La Conferència de París va llevar totes les possessions alemanyes i les va convertir en dominis administrats pels diversos països vencedors (wikipedia.org)
Es van crear moltes comissions i subcomissions per a l’estudi i posterior resolució dels múltiples problemes i conflictes territorials per tot el món. El problema dels Balcans es va tractar des de diferents grups de treball que abordaven: la crisi de la formació de forma no induïda per la conferència sinó “natural” de Iugoslàvia, Romania i el seu paper poc clar com a país aliat o no; Bulgària que era un dels països derrotats com a col·laborador dels imperis centrals. D’acord amb l’estipulat en el tractat signat a Neuilly-sur-Seine, Bulgària reconeixia el nou regne dels Serbis, Croats i Eslovens (Iugoslàvia), es comprometia a pagar quatre-cents cinquanta milions de dòlars en concepte de indemnització i reduïa el seu Exèrcit a vint mil soldats. A més, perdia quatre enclavaments de terreny occidental en favor de Iugoslàvia i cedia Tràcia occidental al Regne de Grècia, per la qual cosa quedava sense accés a l’Egeu. El desmembrament de l’Imperi Austrohongarès originà nous problemes i turbulències que es van estudiar en comissions a París: Polònia, nació de neoformació que comptava amb dos governs, un a París i un a Varsòvia sotmès a conflictes armats per totes les fronteres encara no configurades en aquells moments. Els txecs i els eslovacs van formar un nou país, Txecoslovàquia i quedava per abordar el futur de les dues repúbliques (Àustria i Hongria) hereves del derrotat Imperi Austrohongarès, reduïdes en extensió territorial, en bancarrota econòmica, en tensió social revolucionària i afectades per conflictes amb totes les minories ètniques que les constituïen.
Delegació búlgara a Neuilly (artehistoria.com) Mapa de Bulgària segons els tractat. En color marró es poden veure les pèrdues territorials i el país que va absorbir les pèrdues (vies.wiki) El protocol de tractat de Neuilly (lifeder.com) Part de la delegació iugoslava en la Conferència de Pau de París amb delegats de les diferents regions que formaven el nou país: Ante Trumbić (tercer per l’esquerra, Dalmàcia), Nikola Pašić (segon, Regne de Sèrbia),Milenko Vesnić (primer, Regne de Sèrbia) i Ivan Žolger (Carniola) (wikipedia.org)
La comissió que generà més expectatives va ser la que va abordar el futur d’Alemanya. En aquest cas les discussions van ser llargues i tenses amb punts de vista molt diferenciats. Alguns dels aspectes més complexos com les pèrdues territorials o les reparacions econòmiques es van deixar pel final dels debats, ja que Wilson va haver de viatjar al mes de febrer cap als EUA, degut sobretot a l’oposició del Congrés sobre la SdN, i això coincidí amb una davallada del ritme de treball d’algunes comissions. El mes de febrer va ser accidentat ja que el dia 18 es va produir un atemptat contra Clemenceau provocat per un anarquista que li va etzibar diversos trets, un dels quals li va tocar entre les costelles sense afectar cap òrgan vital. El retorn de Wilson avivà les discussions sobre el problema alemany: des del punt de vista francès, Alemanya representava un perill potencial per a França, per la qual cosa el Generalíssim Ferdinand Foch demandava que els aliats confisquessin la major part de l’equip militar alemany, ocupessin la regió del Rin i hi destruïssin les fortificacions alemanyes, a més de limitar l’Exèrcit Alemany a un màxim de cent mil homes. Tanmateix, tot això implicava també un dilema, perquè si aconseguien imposar aquestes condicions: seria capaç Alemanya de resistir un atac bolxevic des de l’Est? Gran Bretanya proposava elevar la xifra militar a dos-cents mil homes. També es va considerar crear la regió del Rin com un país independent i formar una confederació d’estats que inclogués Bèlgica i Luxemburg com un anell defensiu entre Alemanya i França. En quant a territoris, Polònia exigia Silèsia i les seves mines de carbó i el port de Danzig; Lituània volia el port de Memel; Dinamarca reclamava per la regió de Schleswig-Holstein. El problema de les reparacions de guerra també va enfrontar les posicions extremes de França amb les més contemporitzadores i mercantilistes de Gran Bretanya. En les negociacions, França va haver de cedir i acomodar les posicions als desitjos dels Estats Units, nació emergent aleshores com la gran potència econòmica del món i també als interessos de Gran Bretanya. Les llargues i costoses negociacions amb les intrigues, maldecaps, personatges diversos, moments tensos i distensions són tractades de forma exhaustiva i molt amena per l’autora.
Les fronteres occidentals segons el tractat de Versalles sorgit de la conferència de pau: els francesos pretenien portar la frontera al Rin i assimilar Renània. Alsàcia i Lorrena van passar a França, el Sarre era d’administració francesa fins l’any 1935 i es van crear zones d’ocupació aliada amb temps diferents, tres cap de pont a la vora oriental del Rin i una àmplia zona desmilitaritzada a la vora oriental del riu (atlas-historique.net)
Cerimònia de la signatura del Tractat de Saint Germain-en-Laye (wikipedia.org) Membres de la delegació austríaca surten del palau després de la signatura (wikipedia.org) Mapa de la desmembració de l’Imperi Austrohogarès i el que seria la república d’Àustria tal com quedà després de la conferència (wikipedia.org) La delegació austríaca: A l’esquerra assegut, Karl Renner (1870 – 1950) primer ministre de la nova república (amazon.com) El protocol del tractat de Saint Germain-en-Laye (es.quora.com)
Altres aspectes que el llibre descriu àmpliament son el renaixement de Polònia, la configuració i definició del nou estat de Txecoslovàquia amb les tensions entre txecs i eslovacs des del primer dia i amb el problema de les minories, com ara els alemanys dels Sudets, incorporats al nou estat. Especial importància rep el capítol destinat a Àustria: el dia 2 de juny de 1919 es va fer la breu cerimònia en el gran saló de l‘antic castell reial de Saint-Germain-en-Laye als afores de París. Els delegats d’un petit fragment del que havia estat un gran imperi hi van rebre les condicions de pau. Les condicions eren més “benèvoles” que les aplicades a Hongria, si més no, a Àustria els representants de la nova república eren socialistes que havien frenat les possibilitats bolxevics, cosa que no passava a Hongria on s’havia proclamat una república soviètica i tenia conflictes armats amb la majoria dels seus veïns; Àustria estava en pau, en una situació econòmica i social catastròfica, però en pau. El tractat tocava les fronteres de manera no acceptada per cap dels veïns i minimitzava la nova república, prohibia l’Anschluss, és a dir, la unió amb Alemanya i les condicions de reparacions econòmiques eren molt severes. El tractat era dur: a Viena es van decretar tres dies de dol en rebre la delegació el dia 3 de juny.
Tres personatges que van jugar un paper important en el procés d’indepèndencia de Polònia i dels quals hom parla abastament al llibre: El músic i pianista IgnacyPaderewski(1860-1941) (wikipedia.org) Józef Piłsudski(1867 – 1935) que esdevindria dictador a la segona república polaca (1926 – 1935) (hmn.wiki) Roman Dmowski (1864-1939) gran rival polític de Piłsudski (wikipedia.org)
Les pèrdues d’Hongria foren de gran calibre: dels més de 320.000 km2 de l’antic Regne associat a l’Imperi en quedaren només 93.000 km2. La resta s’ho repartiren entre Romania, Txecoslovàquia i Iugoslàvia i, en menor proporció Itàlia, Polònia i Àustria. Pel mig hi va haver molta desconfiança per part dels aliats i dos intents de república fracassats: una primera república anomenada popular, nacionalista a mans de representants de l’aristocràcia terratinent representada per Mihály Károlyi i una segona república soviètica que copiava el model bolxevic amb el comunista Béla Kun al capdavant i que va motivar la guerra contra tots els veïns i la ulterior invasió romanesa i fugida dels comunistes. Finalment el país es convertí en una monarquia sense rei amb un regent, l’almirall Miklós Horthy. La inestabilitat i les guerres van endarrerir el tractat de pau que finalment es lliurà a la delegació hongaresa al Gran Palau del Trianona Versalles el 4 de juny de 1920.
Mihály Károlyi (1875 – 1955) líder de la república popular d’Hongria (es-academic.com) Béla Kun (1886 – 1939) va protagonitzar i liderar la República Soviètica d’Hongria (wikipedia.org) Miklós Horthy (1868 – 1957) regent del nou regne d’Hongria sorgit del derrocament del règim comunista i futur dictador (wikipedia.org) La revolució a Budapest l’any 1919 (wikipedia.org) Les pèrdues territorials del nou estat hongarès (wikipedia.org) Entrada de les tropes romaneses a Budapest que van posar fi al regim comunista de Kun (wikipedia.org) Protocol del tractat del Trianon que segellà la pau amb els aliats (artsandcultura.google.com)
La primavera de 1919 va ser molt turbulenta a París. El Consell dels Quatre es reunia dos cops al dia, inclosos sovint els diumenges. De manera amable s’havia exclòs els japonesos; els diplomàtics de carrera protestaven per la exclusió i el menys teniment del Consell Suprem, però el consell reduït era més àgil. Els Quatre es barallaven, cridaven i s’insultaven, però també feien conya, s’explicaven acudits o es prenien el pèl. Malgrat tot, les dificultats creixien dins del grup i Itàlia va abandonar la conferència en desacord pel contrast entre les seves grans demandes territorials (al nord en la zona del Sud-Tirol, en la costa Adriàtica, en les illes gregues o en el nord d’Àfrica) i les, al seu entendre, febles concessions aliades. L’anomenada “victòria mutilada” en els mitjans italians, conduiria a una exacerbació del nacionalisme i a l’adveniment del feixisme en un país molt convuls. Quan el nou govern italià sortit d’unes eleccions es reincorporà a París, el rol d’Itàlia ja era menor.
Esquadristes feixistes: el sentiment ultranacionalista lligat a la frustració per la victòria mutilada fou una font del creixement del feixisme a Itàlia (historiaencomentarios.com) Gabriele D’Annunzio (1863 – 1938), poeta ultranacionalista i creador de l’estètica que després utilitzaria Mussolini (wikipedia.com) Ocupació de Fiume: l’ocupació d’aquesta ciutat de la costa adriàtica (actualment Rijeka a Croàcia), amb D’Annunzio al capdavant, i la proclamació d’un estat lliure (1920 – 1924e) foren un punt de fricció entre els aliats i els nacionalistes italians (nzz.ch)
El tema del Japó i la Xina no acabà de reeixir i constituïren ferides no tancades que supurarien durant dècades. El Japó havia entrat en guerra del costat de l’Entente i de manera ràpida i amb poques despeses havia ocupat els interessos alemanys a la Xina, la rica península de Shantung al nord de Beijing i un seguit d’illes del Pacífic (les Marshall, les Carolines i les Marianes) les quals Alemanya no podia defensar. Això provocà, per una banda el conflicte amb una Xina decadent i fragmentada i per altra una topada amb els interessos dels Estats Units. En definitiva, el Japó afermà els seus interessos a la Xina amb l’ocupació de Shantung amb el vist i plau de la conferència de París, la Xina, disconforme no va signar els protocols de París i l’ocupació de Shantung ocasionà el naixement d’un nou nacionalisme xinès tenyit de consignes comunistes que inicià un nou xoc armat contra el nacionalisme tradicional xinès i que duraria trenta anys fins el triomf definitiu dels comunistes l’any 1949.
Treballadors xinesos en el front occidental: Mes de 140.000 xinesos van col·laborar en la construcció de trinxeres en el front occidental durant la guerra, tal com podeu veure en aquestes dues fotografies (rtve.es) Wellington Koo: Delegat del govern xinès a París va defensar sense èxit la restitució a la Xina de la península de Shantung (wikipedia.org) Estudiants xinesos cremen productes japonesos com a protesta pel manteniment del control de Japó sobre Shantung el 4 de maig de 1919; entre els joves manifestatnts es trobava Mao Zedong. D’aquí sortiria el Partit Comunista Xinès i la definitiva partició interna de la Xina (wikipedia.org)
Faisal (1885 – 1933): havia pactat, o ell s’ho pensava, la creació d’una pàtria àrab unificada en acabar la guerra, tot ajudant els britànics a través del seu amic Thomas E. Lawrence Lawrence d’Aràbia). Al final els britàncis crearen el nou estat d’Irak amb ell com a rei (wikipedia.org) El rei Abdullah I de Jordània (1882 – 1951) germà de Faisal i posat pels propis britànics va reeixir en el tron i els seus descendents fins avui dia (wikipedia.org) La delegació àrab a la Conferència de Pau amb Feisal al davant i el coronel Lawrence segon per la dreta. Els acords Sykes-Picot es van imposar per sobre de tot a París (alamy.es) El líder sionistaChaim Weizmann (1874 -1952) futur primer ministre de l’estat d’Israel (biografiasyvidas.com) Entrevista entre Weizmann (a la dreta) i Faisal l’any 1918: els acords a què posteriorment van arribar van ser interpretats de forma oposada i serien l’inici d’un conflicte no resolt (hwikies.cyou)
Una part important del llibre és la dedicada a l’ImperiOtomà. A París, moltes de les discussions en el Grup dels Quatre van ser per com havia de ser el repartiment (els mandats) sobre l’Orient Mitjà de les regions històriques otomanes: Síria, Mesopotàmia i Palestina. Per acabar de complicar-ho tot, s’havien d’afegir els pactes produïts durant la guerra com ara els acords Sykes – Picotde maig de 1916 que repartien aquestes zones otomanes entre França i Gran Bretanya o la declaració Balfour de 1917 que atorgava als sionistes jueus la possibilitat de crear un estat hebreu a Palestina. A París es va imposar l’acord secret de 1916 i la pretensió d’un estat àrab unificat, promesa pels britànics, es va volatilitzar. El futur de les nacions del Càucas com Armènia o la possibilitat de creació d’un estat kurd també eren sobre la taula, així com el naixement d’un gran estat àrab, tal com havien insinuat els aliats durant la guerra. Enmig de tot estava també el futur d’Anatòlia, o sigui, de la Turquia continental. L’Imperi Otomà va signar el tractat de Sévres l’agost de 1920. Aquests pactes amb els aliats, aquí el paper de Lloyd George va ser important, van atorgar a la nacionalista Grècia de Venizelos una part de la costa oriental d’Anatòlia al votant de la ciutat d’Esmirna. El somni nacional grec, la Megali idea semblava que tirava endavant i amb el vist i plau dels aliats van iniciar una guerra d’ocupació de Turquia. La resposta dels nacionalistes turcs liderats per Mustafà Kemal anomenat Atatürk va eliminar el govern turc aliadòfil, va eliminar les possibilitats nacionals d’Armènia que, minvada territorialment, va acabar com una república soviètica i va fer desaparèixer el nonat estat del Kurdistan; així mateix, les tropes d’Atatürk van derrotar i expulsar els grecs d’Anatòlia. La nova situació donà lloc a un nou tractat que substituïa el de Sévres: el nou tractat de Lausana reconeixia les noves i, encara actuals, fronteres de Turquia i donava carta blanca a grans deportacions de grecs i turcs.
Mehmet VI (1861-1926) el darrer soldà otomà (wikipedia.org) Mustafà Kemal Atatürk (1881 – 1938) el pare de la moderna Turquia, lider màxim nacionalista durant la guerra d’Independència turca (bbc.com) Imatges de la guerra d’independència turca (1919 – 1923) en la qual esls exèrcits d’Atatürk van lluitar en diversos fronts contra els grecs, els propis turcs aliadòfils i contra els armenis i kurds (wikipedia.org) Tractat de Sévres planteva una Turquia desmembrada fins i tot en la pròpia península d’Anatòlia (wikipedia.org) Tractat de Lausana: la sobirania turca abarca tota la península d’Anatòlia a costa d’armenis, kurds i l’expulsió dels grecs (wikipedia.org)
Elefthérios Venizélos (1864 – 1936) probablement el líder més important de la Grècia moderna amb un paper important en la conferència de París (ecured.cu) Tropes gregues a Esmirna el 15 de maig de 1919 (wikipedia.org) Evaquació grega i incendi de la ciutat d’Esmirna el setembre de 1922 (globalvoices.org) Guerra greco-turca (1919 – 1922) amb les principals ofensives i contraofensives (wikiwand.com)
El darrer capítol ens situa a la Galeria dels Miralls del Palau de Versalles el 28 de juny de 1919, el cinquè aniversari de l’atemptat de Sarajevo i dia assenyalat per a rebre la delegació alemanya que venia a recollir les seves condicions de pau. De les moltes disposicions del tractat de Versalles, una de les més importants i controvertides estipulava que Alemanya i els seus aliats acceptaven tota la responsabilitat moral i material d’haver causat la guerra, s’havien de desarmar, realitzar importants concessions territorials als vencedors i pagar exorbitants indemnitzacions econòmiques als Estats victoriosos.
Delegació alemanya en la lectura del protocol de tractat: en el centre el cap de la delegació el ministre d’afers exteriors Ulrich von Brockdorff-Rantzau (amazon.com) El protocol del Tractat de Versalles (wiquipedia.org) Sessió de treball en un dels salons del Palau de Versalles (lavanguardia.com) La punyalada per l’esquena (Dolchstoßlegende) llegenda per la qual la conspiració jueva va fer perdre la guerra (wikipedia.org) Manifestació multitudinària contra el tractat i les reparacions davant del Reichstag (eldebate.com) Mapa de les pèrdues territorials d’Alemanya segons el Tractat (ghescuela.blogspot.com) El partit nazi emergint del Tractat de Versalles (alamy.es)
Al final del llibre, Margaret MacMillan planteja diversos exercicis ucrònics: diu -per exemple- que les coses haguessin sigut diferents si Alemanya hagués estat clarament derrotada en el camp militar, o si els Estats Units haguessin quedat tan forts després de la Primera Guerra Mundial com van quedar després de la segona, o si la Gran Bretanya i França no haguessin quedat tan afeblides pel conflicte, o si l’Imperi Austro-hongarès no hagués desaparegut del mapa, o si la Xina no hagués quedat tan afeblida interna i externament, o si el Japó hagués estat més fort i segur. La mateixa autora respon aquests plantejaments hipotètics: “Els pacificadors -a París l’any 1919- van haver de treballar amb realitats i tractar el que va passar, no el que podia haver passat.“
El treball de la historiadora canadenca és un compendi d’erudició, investigació històrica i extraordinària capacitat divulgativa. És difícil trobar una obra d’història més completa. Al llarg de les seves pàgines s’exploren totes les vicissituds del que va passar a París en els sis primers mesos de 1919. Òbviament, gran part de l’atenció recau sobre Clemenceau, Wilson i Lloyd George (Itàlia, també vencedora, ocupa un lloc secundari), però MacMillan s’interessa per gairebé totes les nacions presents en les negociacions. Diversos capítols, com he anat descrivint de manera molt esquemàtica en els anteriors paràgrafs, estan dedicats a les solucions pactades per a països o regions com Polònia, el Japó, la Xina, Palestina, Àustria, Grècia… La dinàmica és semblant en tractar sobre cadascun: després d’una breu contextualització del paper que van jugar en la guerra, s’explica succintament la seva participació en la Conferència de Pau, el desenllaç que van tenir després i una projecció de futur que aprofundeix en el que passaria anys després. El paper que dona als diferents personatges (primaris i secundaris) i a les seves relacions interpersonals, és essencial per a la comprensió i interpretació dels fets descrits. És destacable la quantitat de fons de consulta utilitzats, incloent-hi desenes d’arxius inèdits de molts dels personatges protagonistes dels fets. El llibre consta de 700 pàgines amb una introducció i mapes històrics al capdavant, trenta capítols, una conclusió i uns apèndixs (notes, bibliografia i índex onomàstic, tot plegat, cent pàgines) en una edició de Tusquets Ed. de l’any 2017 traduïda de l’alemany al castellà per Jordi Beltrán Ferrer. He fet una selecció fotogràfica amb informació a peu de foto que us pot ajudar en la lectura i avança alguns dels personatges protagonistes.
Margaret MacMillan
Margaret MacMillan, nascuda al Canadà, és doctora en història i va estudiar a les universitats de Toronto i Oxford. Durant vint-i-cinc anys va impartir classes en la Ryerson University i entre 1995 i 2003 va treballar com a redactora del International Journal. Actualment és rectora del Trinity College i professora d’Història a la Universitat de Toronto. París, 1919, una de les obres més premiades en la història del seu gènere, va obtenir el Duff Cooper Prize, el Samuel Johnson Prize per a obres de no ficció, el PEN Hessel-Titman Prize d’Història, l’ArthurRoss Book Award i el Governor-General’s Prize de no ficció. Entre les seves obres també destaquen 1914: De la paz a la guerra (2013) una obra de referència sobre l’origen del conflicte i Usos y abusos de la historia (2014).
Acabat de sortir, m’ha “engolit” en dues tardes, i no és d’estranyar pels que tenim una edat.
Memorialisme històric de primer nivell a través de les figures d’un parell de personatges destacats de la història recent d’Europa, del seu art més transversal, de la política, dels anhels i dels molts fracassos del vell continent, del bell continent. Dos homes que l’exili uneix, i la vida els ensenya, compromet, trasbalsa i decep.
El llibre és un passeig de dues vides polièdriques que comparteixen la Guerra Civil Espanyola, i els cabarets de l’Ocupació, la Plaça Roja i la Casa Blanca, els maquis i la Resistència a Hollywood, Buchenwald i Madrid. El llibre ens llença als remolins de la història, en companyia de Simone Signoret i Hemingway, Edith Piaf i J.F. Kennedy, Arthur Miller i Marilyn Monroe, Khrusxov i Costa Gavras, entre d’altres. Dos itineraris que travessen el segle XX.
L’edició original francesa va ser àmpliament aplaudida per lectors i crítica. L’autor, també director de documentals molt celebrats, els coneixia prou bé, així com els devenirs de la societat de l’època.
La lectura, si ho voleu, la podeu acompanyar amb la música que aquí es recomanava
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.