Una breu història de la igualtat

Per Josep Sauret

Títol original: Une brève histoire de l’égalité
Autor: Thomas Piketty
Edicions 62 nov. 2021
Primera edició en francès 2021

Thomas Piketty, economista francès, director d’estudis a l’Escola d’Estudis superiors en Ciències Socials i professor de l’Escola d’Economia de París es dedica plenament a l’ensenyança i a la divulgació de les seves idees en el camp econòmic. És també autor de nombrosos llibres i articles per revistes.

Una breu història de la igualtat

Estem davant d’un interesant llibre d’economia i d’història que fa un repàs als diferents moments en què la humanitat i especialment el que entenem per món occidental, ha fet passes cap a la igualtat dels humans intentant eliminar la desigualtat entre classes socials. Piketty, afirma que:
“La tendència a llarg termini cap a la igualtat és real des de les acaballes del segle XVIII, però així i tot, té una amplitud força limitada”

Rousseau diu que la invenció de la propietat privada i la seva acumulació desmesurada són la causa de la desigualtat entre els homes.
Aquesta tendència vers la igualtat que serà conseqüència de les lluites i les revoltes enfront de la injustícia ens diu que comença amb l’abolició dels privilegis de la noblesa durant la Revolució francesa i segueix amb la revolta dels esclaus de Saint-Domingue l’any 1791 que propiciarà la fi del sistema esclavista atlàntic. Les crisis econòmiques i financeres així com els desenvolupaments ideològics és evident que també hi han ajudat. Sense la revolució d’octubre de 1917 i el moviment comunista internacional no és gens clar que les classes propietàries occidentals haguessin acceptat les descolonitzacions, la seguretat social, els drets civils…És en aquest punt que ens fa observar el poder relatiu de negociació dels sindicats i moviments contra la desigualtat en els països del nord i l’escassa influència que han tingut i tenen en les zones emergents.

Parla també de la necessitat de viure en harmonia amb la natura. Veu el colonialisme com a font d’acumulació de riquesa per uns pocs i de l’inici del trencament de la correcta convivència de l’home amb la natura. Després vindrà la revolució industrial amb el consum de combustibles fòssils i les emissions creixents de CO2.

El colonialisme que comença a la segona meitat del segle XV amb les primeres factories portugueses a les costes africanes i acaba a la dècada de 1960 amb unes guerres d’independència brutals, hauria topat aviat amb una limitació ecològica important si no hagués instaurat un sistema d’obtenció de força de treball a escala mundial (fonamentalment esclavisme i grans migracions )

El domini militar europeu fou clau per al desenvolupament i manteniment del colonialisme. En efecte, degut a la competència i les continuades guerres entre els estats europeus, aquets desenvoluparen un poder militar basat en una fiscalitat en augment que els va permetre mantenir el sistema colonial durant uns 500 anys. Tal circumstància no es donà al Japó i a la Xina que tingueren una evolució més tranquil·la basada en creixements demogràfics i agrícoles.

Sobre l’abolició de l’esclavisme i les reparacions per expropiacions també ens en parla en termes divergents. Si bé la primera era clarament igualitària, la segona fou el contrari. Explica el cas d’Haití en què sent independents des de 1825 no acaben de pagar les compensacions fins el 1950, i pensa que vist en retrospectiva, una abolició justa hauria estat una compensació pels esclaus en concepte de les dècades de maltractaments i treball no remunerat, i no per als amos, finançada per totes les persones que s’havien enriquit gràcies a l’esclavitud. Un altre exemple tampoc reeixit fou en la guerra civil dels Estats Units en què els nordistes varen prometre als esclaus emancipats:
“una mula i 40 acres (1 acre equival a 4.046,86 m2) de terra per rescabalar-los del treball fet i no remunerat i permetre’ls d’enfrontar-se al futur com a treballadors lliures”

Aborda també com a no igualitaris el tema del treball forçat en el Congo belga durant els 23 anys en que fou propietat particular de Leopold III i; a l’Alger i altres colònies africanes durant la tercera República francesa. També de la discriminació racial tant la dels Estats Units com de l’apartheid sud-africà.

Ens explica com la igualtat jurídica teòrica s’aconsegueix molt abans que la real. Per exemple que la igualtat de drets proclamada al final del segle XVIII és entre els homes blancs propietaris, mentre que la discriminació racial als Estats Units ha durat fins la segona meitat del segle XX.
Un gran avanç cap a la igualtat ha sigut el que en diu la Gran redistribució de 1914-1980 basada en un creixement econòmic espectacular gràcies entre altres, a la segona revolució industrial, a la liquidació d’actius colonials i a la invenció de l’estat social amb educació, sanitat i assistència social generalitzades.

Evidentment, és contrari a la reforma reagano-thatcheriana del món econòmic dels anys 80 que va representar un fre cap a la igualtat. Parla de conceptes relativament nous, impost progressiu, renda bàsica i garantia d’ocupació, redistribució de l’herència, herència mínima, sistema de pensions que no reprodueixin les desigualtats existents durant la vida activa, impost sobre la fortuna eliminant el de successions.

Es mostra totalment favorable a la cogestió en les empreses en la línia que han iniciat els països nord europeus, a l’educació pública i contrari a les donacions a centres educatius.

Sobre la desigualtat de gènere creu que incitar a les dones a fer el mateix que els homes no és el camí, pensa en promoure un altre equilibri dels temps socials. No és favorable al sistema de quotes en benefici dels sectors discriminats. Parla de paritat social enfront a la paritat de gènere.

Ens diu també la seva opinió contrària als paradisos fiscals, a la falsa ajuda internacional que es fa i que beneficia principalment al donant, a la no aplicació d’impostos a les multinacionals i als multimilionaris que drenen recursos que necessiten els estats. És favorable a un impost mundial sobre les grans fortunes.

Seguint a Hannah Arendt parla de la necessitat d’una política-món per respondre als reptes de l’economia-món, per això és necessari el que en diu un socialisme democràtic, ecològic i mestís basat en una ortodòxia econòmica i financera.

El llibre il·lustra les teories que explica amb més de 40 gràfics i estadístiques que mostren un treball profund sobre el que s’exposa. És evident que la seva òptica és la del que diem món occidental o ric i pensa poc en el tercer món o països del sud. Diríem que en alguns aspectes de les propostes que fa és utòpic i avançat en el temps, també que falta molta concreció per exemple en la organització de la globalització en què no parla del poder executiu. Tot i així, és cert que cal introduir conceptes com la renda i les herències redistributives o altres de similars per avançar cap a la igualtat.