Etiqueta: Política

Categories
Conferències i cursos Llibres

Per entendre millor el conflicte entre Rússia i Ucraïna

He seleccionat quatre llibres: Rússia, l’escenari més gran del món de Manel Alías; Putin trenta anys després del final de l’URSS de Llibert Ferri; L’enigma rus de Xavier Roig, i l’assaig coordinat per Ruben Ruiz Ramas: Ucrania. De la Revolución del Maidán a la Guerra del Donbass.

Completa el pòquer l’extens dossier d’El diari de les Idees núm.  56  Ucraïna: l’impossible s’ha fet possible de la revista IDEES, i la conferència d’Abel Riu a l’Ateneu Barcelonès: Rússia i Ucraïna: Les causes del conflicte. Totes aquestes obres, d’una manera o altra tracten, retraten i analitzen alguns dels protagonistes i dels escenaris d’aquest conflicte entre Rússia i Ucraïna.

Manel Alías: Rússia, l’escenari més gran del món, Ara Llibres, 25/10/2021, 464 p.

“El periodista Manel Alías és el primer corresponsal de TV3 i Catalunya Ràdio a Moscou. Durant tots aquests anys de notícies i reportatges, ha recorregut la immensitat de Rússia recollint històries extraordinàries que no cabien en una crònica, però que ajuden a entendre el país en tota la seva complexitat. Una nena de cinc anys que va contemplar astorada, mentre plantava patates amb l’avia, l’aterratge de luri Gagarin, el primer cosmonauta de la humanitat. El DJ radioactiu que feia oblidar amb la seva música la mort segura que assetjava els liquidadors de Txernòbil. La dona de fer feines que ha esdevingut alcaldessa per sorpresa en una petita població. La imatge bellíssima de l’àvia que patina cada dia sobre el llac Baikal. Les peculiaritats i la duresa de la vida a la zona habitada més gèlida del planeta…

L’autor rastreja amb olfacte de reporter els grans temes que singularitzen aquest país de guerra i poesia, però també els fets quotidians més pròxims, els que afecten els seus veïns i a ell mateix, i que resulten igualment potents als ulls dels lectors, Història, literatura, política, tradició, clima extrem, conflicte i una bellesa autèntica, singular, feta de paraules i testimonis. Aquesta és la matèria primera sobre la qual Manel Alías construeix el relat polièdric d’un territori i una gent fascinants” (Extret de la contraportada del llibre).

Alías confessa: M’han atrapat històries “grans”-la cursa espacial, la geopolítica, els herois de guerra, els referents culturals, el món de l’espionatge- però també m’he mirat amb curiositat periodística els meus veïns d’escala, l’edifici on he viscut o l’oficina on he treballat. I he quedat sempre bocabadat.

En resum, un llibre que no és una novel·la, ni un assaig d’història, ni un llibre de cròniques però que reté el millor d’aquests gèneres. Explica i entreté mentre narra i presenta històries de personatges i de llocs singulars i únics. Molt recomanable.  

El periodista Manel Alías, el primer corresponsal de TV3 i Catalunya Ràdio a Moscou.

Ressenya de Júlia Costa: “Immensa i complexa Rússia” Llegir.cat

Llibert Ferri: Putin trenta anys després del final de l’URSS, Edicions 1984, 320 p. 2021.

Sinopsi: La Rússia de Putin no s’entén sense la humiliació que va representar l’esfondrament de la Unió Soviètica de la mateixa manera que l’arribada de Hitler al poder no s’entén sense la humiliació que van representar per a Alemanya les reparacions de guerra imposades el 1919 pel Tractat de Versalles. El llibre comença el 2006 amb l’assassinat de la periodista Anna Politkóvskaia i del policia exiliat a Londres Aleksandr Litvinenko. Putin, un home del KGB, un txequista, governa des de la tardor de 1999 amb la intenció de fer de Rússia un estat policial i perpetuar-se en el poder.

Refer l’imperi aplicant a Ucraïna la doctrina soviètica de «sobirania limitada», desencadenant una guerra civil, annexionant-se Crimea i ocupant el Donbass és un dels deliris que Putin té al cap, alhora que vol que Europa se senti amenaçada, i aprofitarà qualsevol escletxa per entrar-hi. ¿Era darrere de la crisi catalana del 2017? ¿Es tractava de sacsejar Espanya, un dels flancs més fràgils de la UE? ¿I com de malament es portarà amb els EUA de Joe Biden?

Llibert Ferri: “Putin no s’entén sense la humiliació que va suposar la fi de l’URSS” Ara 24/12/2021

Llibert Ferri Mateo és llicenciat en Periodisme per la UAB i va estudiar ciències socials a l’ICESB. Entre el 1987 i el 2007 va ser enviat especial de TV3 a l’Europa central i oriental i a l’antiga Unió Soviètica.

Xavier Roig: L’enigma rus, Ed. La Campana, març 2019, 216 p.

Sinopsi: Amb la seva prosa fàcil i provocadora, Xavier Roig ens fa entendre una mica més l’ànima russa, sense prejudicis. Els catalans en sabem molt, de l’arrogància i la covardia de la política europea, però L’enigma rus ajudarà el lector a entendre que Europa no és sorda només amb els catalans. «Rússia és una endevinalla embolcallada en un misteri dins d’un enigma.» Winston Churchill.

Xavier Roig, l’autor de Ni som ni serem i de La dictadura de la incompetència, publica aquest llibre després d’haver viscut dos anys a Rússia i descobrir que els russos no són com Europa els retrata. Com pot ser que un país tan magnífic, amb gent tan hospitalària i tenaç, tingui tan mala premsa a Occident? Fixeu-vos en aquestes xifres: Morts combatent el nazisme durant la Segona Guerra Mundial: USA: 300.000 persones; UK: 400.000; URSS: 25.000.000. Ho havíeu sentit a dir gaires vegades? Els n’hem donat les gràcies? Quan es va esfondrar l’URSS, Gorbatxov va estendre la mà a Occident, convençut que Europa ajudaria un país devastat després de setanta anys de totalitarisme. Encara n’espera una resposta.

Xavier Roig està convençut -i ho sap argumentar amb una claredat diàfana- que és un error que Europa no miri d’atraure Rússia cap a la seva òrbita. És el que està desitjant bona part de la població russa, sí. Però no és també el que ens convindria a nosaltres?

«El valent enfocament de Xavier Roig fa que el seu llibre sigui una alenada d’aire fresc que escombra els prejudicis i els estereotips sobre Rússia que han cultivat les elits polítiques i intel·lectuals occidentals i que impedeixen bastir una aliança natural entre Europa i Rússia, vital per a totes dues.»


Ressenya d’Àlex Susanna ‘L’enigma rus’ és un dels assaigs més honestos que s’han publicat darrerament sobre Rússia. Aquí

Xavier Roig i Castelló (Barcelona 1957). Enginyer Informàtic per la UPC i MBA. Assessor de diverses empreses internacionals. Ha viscut i ha treballat a diversos països estrangers.

Diari de les idees 56  de la Revista IDEES– “Ucraïna: l’impossible s’ha fet possible” 03 març 2022

La revista IDEES, presenta un número especial del Diari de les idees amb l’objectiu d’analitzar la situació amb una certa perspectiva més allunyada del fragor de la batalla i mirar d’entendre i explicar les motivacions i les repercussions del conflicte, tot i l’actualitat canviant pròpia d’un escenari bèl·lic, amb resultats encara incerts.

Seccions:

  1. Balanç d’una setmana de guerra i possibles escenaris
  2. Els canvis en l’escenari geopolític
  3. La ideologia neoimperial de Vladímir Putin
  4. Les conseqüències per a la Unió Europea
  5. La posició de la Xina, entre Rússia i Occident
  6. Els impactes econòmics de la crisi
  7. … I també recomanem
Foto: Mapa d’Ucraïna pintat en una paret de Maiorsk a la regió de Donetsk.

Abel Riu: Rússia i Ucraïna. Les causes del conflicte Ateneu Barcelonès, 10 de març  de 2022

Presenten: Narcís Argemí, ponent de la secció d’Història i Marta Chavarría, adjunta de la secció d’Estudis Polítics, Jurídics i Socials.

Resum: El fracàs diplomàtic més evident que ha portat a aquesta guerra ha estat la impossibilitat d’implementar els Acords de Minsk, que responien a un tractat signat per Rússia, Alemanya, França i Ucraïna a principis de 2015 per a la resolució del conflicte al Donbass. Aquests acords representaven una base legal sobre la qual actuar, perquè estaven consensuats per totes les parts, com a solució política que preveia el reconeixement per part de Kíiv d’una autonomia política de les zones sota control dels rebels prorussos. La guerra és un fracàs per a totes les bandes, un fracàs multilateral, tot i que la responsabilitat de la guerra és únicament i exclusivament de Rússia. Però, com s’ha arribat a la situació actual?

Més informació aquí

Abel Riu: Rússia i Ucraïna. Les causes del conflicte Ateneu Barcelonès, 10 de març  de 2022.

Ruben Ruiz Ramas (coord.): Ucrania. De la Revolución del Maidán a la Guerra del Donbass, Comunicación Social, Salamanca, 2016, 412 p.

Sinopsi: Un rigorós estudi sobre la crisi que ha assolat Ucraïna en el context de la geopolítica internacional. Aquest llibre proporciona al lector totes les claus per entendre el desenvolupament de la crisi general a Ucraïna i de la guerra del Donbass, des del començament de la Revolució del Maidan el novembre del 2013 fins a la «congelació» del conflicte a la tardor del 2015. Signat per alguns dels experts espanyols més reconeguts en l’espai postsoviètic, el lector trobarà en aquestes pàgines una rigorosa anàlisi sobre els assumptes següents: Orígens del conflicte: la Revolució del Maidan; La Guerra del Donbass; La realitat política interna ucraïnesa i la inserció d’Ucraïna i de Rússia a l’ordre internacional; La fractura contemporània del país i les disputes al voltant de la identitat nacional ucraïnesa; L’estancament econòmic d’Ucraïna. La qüestió energètica; Sistema polític i problemàtiques socials: l’oligarquia i les seves conseqüències socials perverses; La dimensió internacional del conflicte; La política exterior d’Ucraïna: entre la UE i Rússia; La política de seguretat: la batalla geopolítica entre Occident i Rússia; L’annexió de Crimea per Rússia; Un repàs als altres conflictes congelats a l’espai postsoviètic.

El coordinador de l’obra és Rubén Ruiz Ramas, doctor en Ciència Política i de l’Administració per la UNED i investigador de la City University de Londres, conegut al món acadèmic per les seves nombroses aportacions als estudis de l’àrea de l’antiga URSS.

Es tracta d’una obra coral d’un grup d’experts que té una utilitat evident. Per al profà, perquè li proporciona elements de coneixement bàsic que fan assequible una realitat complicada. Per al lector informat, perquè ordena dades i anàlisis d’una manera que cerca la imparcialitat i l’objectivitat. I per a l’expert, ja que aporta dades útils per analitzar l’evolució del conflicte i fins i tot permet la translació a altres casos o realitat global. L’exhaustiva explicació dels fets converteix aquest llibre en un instrument essencialment pràctic. Tot i això, l’esforç dels autors a dotar l’obra d’una línia teòrica coherent, centrada en una visió crítica i transversal dels conflictes, l’acosten a un treball de caràcter híbrid.

En aquest sentit, encara que tots els autors presenten un alt nivell teòric, el coordinador de l’obra, Rubén Ruiz, en aportar també un nombre més gran de capítols, condueix amb més possibilitats un itinerari que va des d’una descripció tan bàsica com és un cronograma fins , a l’últim capítol, una anàlisi teòrica profunda que permet aplicar les teories crítiques o el constructivisme social a l’anàlisi aportada dels conflictes estudiats o fins i tot de la seva extrapolació al sistema internacional. No podem fer més que felicitar-nos per l’aparició d’un treball d’aquestes característiques, que aporta raons sobrades per a l’optimisme. Pocs estudis d’aquesta entitat s’han fet al nostre país sobre una àrea que anteriorment no ha cridat gaire l’atenció dels nostres experts. Ens trobem davant d’un treball innovador fet per un equip fonamentalment jove i en gran mesura interdisciplinar, amb escassos antecedents al món editorial i acadèmic espanyol i d’una utilitat immensa. (Resum extret de la ressenya de Francesc Serra Massansalvador, a Relaciones Internacionales número 32, Junio 2016 – Septiembre 2016, 261-265 p. Grupo de Estudios de Relaciones Internacionales (GERI) – UAM. Ressenya completa aquí http://hdl.handle.net/10486/677019).

El coordinador de l’obra és Rubén Ruiz Ramas, doctor en Ciència Política i de l’Administració per la UNED i investigador de la City University de Londres, conegut al món acadèmic per les seves nombroses aportacions als estudis de l’àrea de l’antiga URSS.
Categories
Arts plàstiques Llibres

Marianne au pouvoir

Per Josep Sauret

MAURICE AGULHON: Marianne au combat. L’imagerie et la symbolique républicaines de 1789 à 1880. Flammarion, Paris 1979

MAURICE AGULHON: Marianne au pouvoir. L’imagerie et la symbolique républicaines De 1880 à 1914. Flammarion, Paris 1989


Es tracta de dos llibres consecutius i complementaris, no traduïts, clàssics i escrits ja fa uns anys que ens han semblat interesants en un moment en què el republicanisme torna a interessar a alguns sectors de la nostra comunitat.
L’autor fa una descripció cronològica de l’evolució dels símbols al llarg dels períodes estudiats. Es tractava de canviar la imatge de l’estat opressor a l’estat dels ciutadans, de crear un símbol visual de la república anònim i abstracte.
Començant amb la revolució en què no hi ha símbols i només ànsies de llibertat, es presenta la necessitat de crear icones representatives.
El mateix juliol de 1789 hi haurà consens amb el tema dels colors blau, blanc i vermell, que serà ràpidament un tema tancat sense discussió en el futur.
No passarà el mateix amb el que avui en diríem la imatge corporativa. Enfront a la monarquia representada per un Rei apareixerà la Llibertat, una dona que simbolitzarà la república. Serà un símbol amb molt de consens. A més serà continuïtat d’una heroïna, la Jeanne d’Arc també lluitadora per la llibertat. Per un altre costat i incardinant amb els clàssics simbolitzarà la deessa de la llibertat. Així doncs, aquesta dona és la imatge perfecta. A partir d’aquí vindran les interpretacions de com ha de ser? En quina posició ha d’estar? Què ha de portar a les mans?…
Ens explica que és un debat no tancat que segons els autors ha tingut diferents interpretacions. Comentem-ne dues de molt diferents corresponents a moments polítics molt diversos. La primera pot ser La Marsellesa de Rude a l’Arc de Triomfhe de l’Etoile de París. Ens presenta una dona combatent, agressiva, anant a l’atac amb una espasa i cridant.

Detall de la Marsellesa de l’Arc de Triomf

En contraposició a la segona en què tot és serenitat i conciliació amb una república que junt amb la bandera integra les diferents classes socials (burgesos, menestrals i pagesos) sota les icones del lleó-poder, corona de llorer-pau. Tot considerant la globalització dels principis republicans (globus terraqui) sota els auspicis de la cultura (ciència-llibres, art-pintura, música-lira,…)

Gravat al·legòric de la república conservadora.

Agulhon, ens explica també el concurs que es va convocar el març de 1848 perquè  els artistes proposessin com havia de ser la figura de la República francesa.  Hi va haver un gran nombre d’obres presentades però no hi hagué acord a  l’hora de triar quin seria el símbol definitiu. 

Quasi al mateix temps i conseqüència de la gran reforma postal de l’agost  del  mateix  any  es  dissenyà  el  primer  segell  de  correus  francès  que  representarà també a la república a partir d’un cap creat pel gravador  Barre que només havia obtingut un accèssit en el concurs. El  primer  país  que feu la reforma postal fou Anglaterra el 1840. A  grans trets consistia  en  pagar  la  correspondència en origen segons el pes i no a destí segons la distancia recorreguda, mitjançant els segells que a més, feien publicitat de l’estat en una època que l’estat-nació s’estava consolidant.

Segell de la primera emissió francesa representant la república mitjançant la deessa  CERES. Es va emetre en diferents valors i colors. Mida augmentada per millorar la  visualització. Font: catàleg Ivers & Tailier i Marianne au combat.

La corona multi vegetal (espigues de blat, raïm, i llorer) que porta l’efígie, de seguida es va identificar amb la deessa Ceres de manera que se’l coneix com el segell Ceres, deessa romana de l’agricultura, la fertilitat, la productivitat i l’abundància. El seu equivalent a Grècia era Demèter.
Les monedes que es varen encunyar després del corresponent concurs també tenen característiques similars, cap femení jove, mirant a l’esquerra amb una diadema / corona vegetal.
Segueixen sortint noves interpretacions de la República, amb el fasces romà a la mà, amb corones tipus estrella amb rajos de llum (corona solar) com la que després és popularitzarà en l’estàtua de la Llibertat de Nova York. El fasces o feix romà era un símbol de la república romana que representa la força de la unió. Està format per un conjunt de varetes en què si bé una sola és feble, el conjunt és fort.
És també d’aquesta època que el nom Marianne agafa protagonisme. Sembla que ve de la regió de l’Aude en que encara es parlava la llengua d’oc i d’una abreviació de Marianno, Manono, protagonista d’un escrit irònic que va fer fortuna i transformant-se en dona va ser el principal personatge d’un poema en què apareix del no res. A poc a poc passa de ser d’un mot provincial a un de nacional i de la llengua del poble a la llengua culta, de manera que en els períodes, diguem-ne republicans de dretes, no revolucionaris, les societats secretes que conspiren per canviar el règim agafen aquest nom.

Ja durant la Comuna apareix al cap de la Marianne proletària la gorra frígia símbol de la llibertat. Aquest gorra generalment vermella, en forma de bossa confeccionada amb llana o feltre. Té un extrem caigut d’un costat i és semblant, d’allà ve el nom, a la gorra utilitzada a la regió de Frígia. Serà un nou element, grat també a la maçoneria molt influent entre les classes dirigents en certs períodes i que quedarà incorporat als altres símbols republicans.
Més endavant, i amb motiu de l’exposició Universal de 1878 i de nous concursos que es fan per als ajuntaments i les places públiques apareixeran repúbliques amb les taules de la constitució o també la declaració dels drets humans gravades en pedra a imitació de les taules de la llei de Moisés de la iconografia catòlica.

La República, estàtua d’Auguste Clésinger per l’Exposició Universal de 1878. Observis  en el pedestal RF (Republique Française) un altre dels símbols molt utilitzats. Font: Marianne au combat

Si contextualitzem, veurem que estem parlant d’un període en què l’estat s’ha de consolidar. A tot Europa passarà el mateix. La transició des de l’antic règim no serà fàcil. Tinguem present que a França des de 1789 fins a la tercera república de 1870 hi hauran dues repúbliques efímeres (12 i 4 anys respectivament), dos imperis i tres monarquies constituents. Una de les formes de consolidar l’Estat republicà que s’està imposant a poc a poc, serà que tots els ajuntaments tinguin representacions físiques de la república. Seran els busts fonamentalment de Marianne que encara avui hi trobem.
En mostrem dos de les que tingueren èxit:

Marianne de Jean Antoine Injalbert en el peu hi trobem RF
Marianne maçonnique de Paul  Lecreux. A més de la gorra frígia porta en la banda  de la dreta  els símbols clàssics maçons, el cordó, el triangle, l’esquadra i el compàs.

Mai s’han inventariat aquets busts, la qual cosa suposa que es desconeix els que existeixen. Es feren en diferents materials (marbre, pedra i bronze). Hi ha originals i còpies fetes industrialment en sèrie. La  majoria  porten  un  text  a  la  base. A més de RF ja comentat,  la major part  d’inscripcions  diuen:  “A  la  gloire  de  la  Révolution  française”,  “Honeur  et  Patrie”, “Liberté Égalité Fraternité”.

Trobarem  també  altres  tipus  de  símbols,  columnes  de  la  llibertat, monuments a la plaça principal del poble, fonts amb símbols republicans, les  inscripcions  esmentades. Aquí hi ha la confluència en la simbologia de l’aigua i la Marianne com a representants de la fecunditat, l’origen de la vida, l’abundància. És  tota  una  iconografia  que  a part  de  potenciar  la  República  i  l’estat-nació  també  ajuda  a  incrementar  el  municipalisme en una època en què es construiran els grans edificis fets pels ajuntaments ja que també hi haurà una certa descentralització de poder cap a les unitats municipals. 

Trobarem també els símbols als tribunals, a les escoles i en general a tots  els  edificis  públics.  Tot  són  símbols  que  ajuden a  una  finalitat,  crear  consciència d’estat

En  sentit  contrari,  tenim  que el  gall  cantant  davant  d’un  sol  ixent  no  triomfarà, potser com diu el mateix autor per ser un animal popular qu’il  est libéral plutôt que radical.

En els anys 1870 – 1890 amb l’aparició del moviment obrer, del sindicalisme,  del socialisme, els símbols republicans es consolidaran i els intens de les  repúbliques  burgeses  d’endolcir la  simbologia  no  reeixiran,  el  laïcisme  també  hi ajudarà  i  la Marianne amb  la  gorra  frígia es  consolidarà  com a  símbol d’identitat de la República i de França.

En  resum,  un  llibre  clàssic  sobre  el  simbolisme  republicà. Interessant  per  ajudar  a  reflexionar  sobre  la  dificultat  de  la  consolidació  dels  canvis  de  règim polític i l’ús de diferents mitjans per aconseguir-ho en aquest cas el  simbolisme de les imatges centrat en l’evolució francesa d’una monarquia  catòlica a una república laica.

Categories
Llibres

La maçoneria, entre la curiositat, la morbositat i l’interès

Per Joan Alcaraz, periodista i escriptor

Títol: La masonería

Autor: José Antonio Ferrer Benimeli

Editor: Alianza editorial

Lloc i any d’edició: Madrid, 2019

Pàgines: 386

El meu comentari

Aquest llibre, es diu a la contraportada, constitueix una “excel·lent introducció a la maçoneria”. Efectivament, amb prop de 400 pàgines, es guanya la complicitat de lectores i lectors pel que fa a una institució de caràcter iniciàtic i simbòlic, la trajectòria de la qual abasta uns quants segles i dues etapes ben clares d’aportacions, tan importants com significatives, a l’evolució de la Humanitat.

El jesuïta José Antonio Ferrer Benimeli, reconegut expert en la institució maçònica.    (forodiletantesbilbao.blogspot.com)

No és estrany, perquè l’autor de l’obra, el jesuïta José Antonio Ferrer Benimeli (Osca, 1934), és considerat un dels grans experts en la història de la maçoneria, també com a director del Centro de Estudios Históricos de la Masonería Española (CEHME), vinculat a la Universitat de Saragossa.

La maçoneria -dita també francmaçoneria-, a dia d’avui, continua suscitant, a més d’interès, curiositat i fins i tot morbositat, basada sovint en prejudicis i força desconeixement del que ha representat i representa. Institució de caràcter universal integrada per diverses obediències, tant regulars -seguint la tradició anglosaxona- com no tant -a partir de la, per a mi més interessant, influència francesa-, s’ha vist obligada a ser secreta quan la repressió exercida per més d’un poder -el franquisme, l’Església catòlica o el comunisme, posem per cas- no li ha deixat altre remei, i ha esdevingut discreta quan ha sabut trobar, en marcs més democràtics, el paper que li pertoca.

Als treballs de la lògia hi és característic el llenguatge simbòlic. (Adrià Costa, Nació Digital)

Que no és altre, poc o molt, que la promoció dels valors humans des de tendències progressistes de signe divers, a partir del simbolisme i de la construcció de la persona en el marc d’un temple o lògia inspirats en els símbols constructius. Primer de les grans catedrals gòtiques (maçoneria operativa) i, a partir dels inicis del segle XVIII, de la societat en el seu conjunt (maçoneria especulativa).

Al llibre de Ferrer Benimeli, com dic, no li sobra ni li manca res. Però no solament s’aprenen coses als volums, sinó també mitjançant la pròpia experiència. I la meva, com a persona pròxima a la maçoneria, constata que hi ha actualment, a més de curiositat, un interès ben viu sobre el tema. I no perquè, entre nosaltres, la maçoneria tingui avui una gran presència -la repressió franquista, en aquest sentit, ha fet molt mal-, però sí perquè ens remet a un passat republicà força recent, i també del segle XIX, molts dels valors dels quals s’inscriuen prou bé en les nostres aspiracions de present i els subsegüents models de futur.

La tradició liberal de la francmaçoneria -que admet maçones- és el millor model. (borregosdespertad.blogspot.com)

Us parlava abans de les tradicions regular i irregular -dita també liberal– de la maçoneria. La primera, d’inspiració anglosaxona, no admet en principi dones, la qual cosa, endinsats en la tercera dècada segle XXI, em sembla un evident anacronisme que és, d’altra banda, ben contrari als principis maçònics. La segona, que prové de França, té molt més en compte que, quan vas pel carrer, hi trobes habitualment persones d’ambdós o fins i tot més sexes. L’ideal, doncs, són les lògies mixtes, tot i que també hi hagi, a més de les masculines, lògies exclusivament femenines que, a partir de la discriminació que històricament han patit les dones, poden tenir, segons com, cert sentit…

Pin amb simbologia maçònica de Quim Vendrell Moreno, de la Gran Lògia de Catalunya. (pinterest.com)

Pròxima exposició a Barcelona

De tot plegat, a Catalunya se’n parlarà més a partir de la presència d’una exposició sobre la maçoneria que tindrà lloc la pròxima primavera en el marc d’un cèntric i molt conegut equipament cultural barceloní. I es debatrà, doncs, el paper de les diverses personalitats que, al nostre país i en el món, han estat vinculades a la discreta i iniciàtica institució: des de polítics i intel·lectuals que ens són pròxims fins a presidents i astronautes nord-americans, passant per grans referents del saber europeu, o llibertadors de països llatinoamericans. I es parlarà, per exemple, de la iniciació francesa d’un polític tan singular com va ser Ernest Lluch, o de si és maçó l’expresident espanyol José Luis Rodríguez Zapatero, qui, deixant-se estimar, “ni confirma ni desmiente”…

En tot cas, la realitat actual de la maçoneria, a nivells català i espanyol, no es correspon, ni de lluny, a la d’un “Estado dentro del Estado”, com és el títol d’algun llibre massa cridaner sobre el tema. En canvi, hi ha d’altres volums, com La maçoneria, dels orígens al futur (Rafael Dalmau Editor, 2009) que analitzen el paper històric de la maçoneria entre nosaltres i la seva vinculació, per exemple, al món del cooperativisme com a model social de progrés.

Aquest volum del 2009 “La maçoneria, dels orígens al futur” constitueix, entre d’altres qüestions, una interessant introducció a la maçoneria en el nostre país.

En aquesta obra -que complementa molt bé, a nivell català, el volum més genèric de Rodríguez Benimeli- es defineix la maçoneria com “una espiritualitat laica”, i també s’hi analitza el paper de la maçoneria cristiana. Algú encara poc informat dirà: però la francmaçoneria, no és una institució més aviat anticristiana, fins i tot antireligiosa? Doncs no: les maçones i els maçons admeten del tot les diverses religions, però defugen el fet que cap d’elles sigui preeminent i, és clar, “con la Iglesia -catòlica- “hemos topado”…

Siguis més o menys religiós, creguis poc o molt en Déu, a mi m’està molt bé la figura del Gran Arquitecte de l’Univers com a metàfora d’un alt i ben noble ideal constructiu. De la mateixa manera que m’agraden, posem per cas, les referències a Grans Orients… Tot el que aspiri al progrés de la persona i a l’evolució de la societat em semblarà bé. I, si és des de conceptes i figuracions de caràcter simbòlic, ho trobaré encara més atractiu!

Símbol del Gran Orient de Catalunya, obediència maçònica de la família catalana de la francmaçoneria universal.(xarxanet.org)
Categories
Llibres

Feixisme persistent

Per Josep Rabat

Títol: Feixisme persistent. Radiografia de la Itàlia de Matteo Salvini

Autora: Alba Sidera

Amb textos de: Ferran Casas i Jordi Borràs

Edicions: Saldonar

Pàgines: 288

Sinopsi

Feixisme persistent és un treball periodístic exigent, fruit d’anys d’investigació sobre el terreny, que ofereix totes les eines per entendre l’ascens de l’extrema dreta a Itàlia, situant-la dins del marc europeu i en paral·lel amb l’auge a l’estat espanyol.

El llibre combina relats en primera persona —com les peripècies del viatge amb el fotoperiodista Jordi Borràs al poble natal de Mussolini, Predappio— amb anàlisis i cròniques que retraten amb precisió la Itàlia que ha permès que emergís amb força la figura de Matteo Salvini: des del blanqueig del feixisme de l’era de Berlusconi fins a la responsabilitat del centreesquerra, la col·laboració del Moviment 5 Estrelles, el fenomen CasaPound, el terrorisme nazifeixista i el paper dels mitjans de comunicació.

Ampolles de vi amb imatges de Hitler i el Duce. REPUBBLICA.IT http://www.elpunt.cat

Comentari personal

Aquest llibre posa negre sobre blanc el blanqueig del feixisme, en aquesta cas a Itàlia, però com relata  Alba Sidera allò que passa a Itàlia pot arribar aviat a Espanya.

A Itàlia amb la frase de Salvini que “Mussolini alguna cosa va fer bé” ja s’està donant una imatge tolerant amb el feixisme i això comporta postures radicals de moviments que pressionen cada cop més i finalment, una gran part de la societat, tolera i s’hi adapta.

Alba Sidera alerta d’aquests perills i de la seva maldat intrínseca. La lectura d’aquest llibre fa despertar la nostra consciència sobre els casos en què ja hem blanquejat i assimilat  el feixisme persistent en la nostra societat. Us en recomano vivament la seva lectura.

Alba Sidera

Alba Sidera Gallart (Girona, 1979) és periodista i viu des del 2008  a Roma, on s’ha especialitzat en l’estudi dels moviments d’extrema dreta i en l’anàlisi de l’actualitat  política italiana.

Des del 2012 és la corresponsal a Itàlia i el Vaticà del diari El Punt Avui i col·labora en diversos mitjans de comunicació, com ara La Directa, Contexto, La Llança i Mèdia.cat. 

Més informació

“Feixisme persistent d’Alba Sidera és periodisme d’alta volada“, Ressenya de Sebastià Bennasar a Bearn. Revista de Cultura

Article d’Alba Sidera “Feixisme desbocat”  El Punt Avui, 2 de desembre de 2021

Categories
Cinema i sèries

El buen patrón

Per Joan Alcaraz (periodista i escriptor)

Any: 2021

Durada: 120’

País: Espanya

Direcció i guió: Fernando León de Aranoa

Música: Zeltia Montes

Fotografia: Pau Esteve

Repartiment: Javier Bardem, Manolo Solo, Almudena Amor, Óscar de la Fuente, Sonia Alkmarcha, Fernando Albizu.

Productora: Reposado Producciones, Mediapro, TVE, TV3, MK2 Films

Gènere: Comèdia dramàtica.

Sinopsi: Julio Blanco, propietari d’actitud paternalista d’una empresa de províncies que fabrica balances industrials, espera la visita d’una comissió que decidirà sobre l’obtenció d’un premi a l’excel·lència empresarial.

Premis: Festival de Sant Sebastià 2021. Secció oficial de llargmetratges a concurs.

El meu comentari

Amb tanta disbauxa pandèmica, un ha anat poc al cinema en els darrers temps i no necessàriament a veure pel·lícules espanyoles, i encara menys catalanes si el cinema i l’audiovisual nostrats no estiguessin, gairebé esllanguint-se, a la UVI…

Però una bona amiga em va dir que El buen patrón calia anar-la a veure. “Toca, d’una manera intel·ligent, diversos temes, és molt divertida i Javier Bardem hi fa un gran paper”. Dit i fet i, certament, la visió del film no va defraudar les expectatives.

Un crític de cinema ha qualificat aquesta pel·lícula de León de Aranoa com “berlanguianamente divertida y brutalmente inteligente”. Qualsevol referència al gran cineasta valencià que fou Luis García Berlanga ja desperta  interès i té possibilitats de suscitar la nostra admiració.

Javier Bardem a “El buen patrón”

I a més, Javier Bardem -a qui jo pràcticament només havia vist en algun dels títols dels tan enginyosos germans Cohen- demostra, realment, que és un actoràs. El desplegament del seu paper a El buen patrón és tot un festival d’interpretació, amb una infinitat de recursos per tal de complaure l’espectador més exigent. També la jove actriu Almudena Amor es llueix en el seu paper de seducció i, en general, el conjunt del repartiment justifica que, des del cinema o altres plataformes, gaudim d’aquesta pel·lícula.

Almudena Amor a “El buen patrón”

En definitiva, un film que reflecteix prou bé, i amb bon sentit de l’humor, les singulars quotidianitats i petites misèries de tantes PYMES ibèriques. Tothom, si no és esclau de la cobdícia o té un pensament decididament reaccionari aspiraria, com a empresari, a esdevenir, poc o molt, un “buen patrón”. Llàstima que encara no sigui així en força casos.

El terrassenc cinema Catalunya, com a referent

El film de Fernando León de Aranoa l’he pogut veure al cinema Catalunya de Terrassa, la tercera ciutat del país per nombre d’habitants. Em plau destacar el fet que l’Ajuntament egarenc hagi intervingut decisivament per tal que, en ple centre urbà, pugui continuar funcionant una única sala cinematogràfica que ja és centenària, i amb una programació de qualitat.

L’alternativa, per a egarenques, egarencs i altres aficionats, passa per anar a modernes però perifèriques sales, situades, en aquest cas, en sectors urbans dedicats al lleure, la restauració i l’entreteniment…

Al meu entendre, el resultat de l’operació està resultant molt positiu i també un exemple per a d’altres poblacions del país, i per això vull subratllar-lo.

Cinema Catalunya (1916-2016) a Terrassa
Categories
Llibres

Floïd, un massatge nacionalment vigorós

Per Joan Alcaraz (periodista i escriptor)

Títol: El cavaller Floïd

Subtítol: Biografia de Joan B. Cendrós

Autor: Genís Sinca

Editorial: Proa

Pàgines: 618

1a edició: novembre del 2016

Llegiu un fragment: aquí

Ressenya de Joan Alcaraz

El nostre, com tants altres països, és ple de personatges apassionants, incloses, no cal dir, les dones, fins fa ben poc tan injustament silenciades. Un d’aquests referents, durant els anys del franquisme i els primers del règim del 78, és Joan Baptista Cendrós i Carbonell, industrial perfumista, mecenes, editor, activista i directiu cultural. Un altre, i prou destacat, dels artífexs que van contribuir a què la nostra -aparentment derrotada- nació pogués salvar els mots.

El conegut periodista i escriptor manresà Genís Sinca, especialitzat en biografies i memòries, ha gosat fer-ho, i d’una manera prou reeixida. Així, i en el seu El cavaller Floïd, nom de la històrica loció -però encara podeu adquirir-la- per a després de l’afaitat, ens posa a mans les traces d’una personalitat que, si no hagués existit, el catalanisme de la resistència cultural hagués hagut d’inventar-la…

Floïd, massatge per a després de l’afaitat

Ho precisaven el paper decisiu d’Òmnium Cultural -Cendrós en seria un dels cinc empresaris fundadors-, el finançament directe d’institucions clau com l’Institut d’Estudis Catalans, la recuperació d’Edicions Proa o d’Aymà Editora, la implicació en la Nova Cançó, la creació de la Gran Enciclopèdia Catalana, la trajectòria de Banca Catalana… Quin intens, i ben notori, full de serveis!

Rere  l’aroma, tan singular i vigorós, de Floïd, hi bategava amb força un catalanista apassionat, protagonista d’episodis antològics com els enfrontaments cara a cara amb Fraga Iribarne o, entre nosaltres el president Tarradellas, que des de Saint-Martin-le-Beau anava, crec, massa per lliure, com Josep Benet asseverà, el 1996, en el seu volum, més que interessant, El president Tarradellas en els seus textos (1954-1988).

Genís Sinca

Sinca, de totes aquestes referències i informacions, se’n surt prou bé, tot i que al llibre, al meu entendre, li sobren pàgines. En tot cas, l’autor aconsegueix traçar un perfil ben definit i vigorós -com el seu Floïd- d’un personatge, en alguns aspectes, força irrepetible… Vegeu algunes biografies que ha publicat Genís Sinca:

Biografies de: Paco Candel, Joan Uriach, Quinze gegants de la medicina catalana, Eduard Punset, Ramon Fuster i Rabés,

L’avi Florenci

I, ja que parlem de biografies, s’escau fer notar que està per escriure -per publicar, si més no- la d’un personatge de l’interès i la significació del pare de Jordi Pujol. Sí, el mític avi Florenci, el de la famosa deixa, de la qual, segurament, no se n’ha fet el millor ús…

Florenci Pujol

Jo m’he permès de proposar la realització d’aquesta obra a un conegut i prestigiós filòleg i historiador. A veure si ell -o algú altre del ram de lletres, com el mateix Genís Sinca- es posa d’una vegada a explicar qui era el també conegut com el Pujolet de la Borsa, per la seva intuïció pels negocis i la capacitat extraordinària per retenir xifres.

Els qui ens agrada la Història i estem convençuts que, en una part important, aquesta disciplina s’elabora des de diversos i múltiples referents individuals, bé que ens ho mereixem, com també ho precisa el millor coneixement de l’evolució recent de Catalunya.

Més informació

Podeu llegir aquí la “Perla 32. Cendrós. Un singular activista de la cultura catalana durant el franquisme” redactat per Josep Sanmartí i editat al Blog Perles Negres, Perles Blanques, 2 de juny de 2018.

Categories
Llibres

La corrupció política en l’Espanya Contemporània

Títol: La corrupción política en la España Contemporánea. Un enfoque interdisciplinar

Direcció: Borja de Riquer i Permanyer, Joan Lluís Pérez Francesch, Gemma Rubí, Lluís Ferran Toledano González, i Oriol Luján

Edició: Editorial Marcial Pons, Ediciones de Historia

Any: 2018

Pàgines: 695

Índex: Consta de 38 articles que podeu consultar aquí

Sinopsi  de La corrupción política en la España Contemporánea. Un enfoque interdisciplinar

La corrupció política s’ha convertit avui en una de les principals preocupacions dels ciutadans. Són molts els que la consideren un problema de primera magnitud perquè afecta de manera perillosa a la confiança en la política i la qualitat de la democràcia. Per analitzar amb rigor com ha estat possible arribar a una situació tan greu com la present, aquesta obra ofereix una sèrie d’aproximacions de caràcter interdisciplinari (història, ciència política, economia, dret penal, etc.) que contemplen els dos últims segles de la història espanyola, així com aspectes rellevants dels estudis europeus sobre aquesta xacra.

Presentació dels directors

El llibre recull totes les temàtiques tractades durant els dies 14 i 15 de desembre de 2017, en el marc de Born Centre de Cultura i Memòria de Barcelona, ​​i amb el patrocini de l’Ajuntament d’aquesta ciutat i de la Diputació de Barcelona, on ​​va tenir lloc el Primer Congrés Internacional d’Història de la Corrupció Política a l’Espanya Contemporània, segles XIX a XXI. Els organitzadors de l’esdeveniment, el Grup d’Història de Parlamentarisme de la Universitat Autònoma de Barcelona i l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS), van aconseguir reunir més de mig centenar d’especialistes de tota Espanya i d’Europa que participaren de manera activa en aquesta trobada interdisciplinari posant en comú els seus coneixements, les seves visions i les seves tesis sobre l’evolució històrica de les pràctiques corruptes. L’obra s’estructura en tres grans blocs: les ponències, els textos dels integrants de les taules rodones i les comunicacions seleccionades. En total hi ha 38 articles.

Primer Congrés Internacional d’Història de la Corrupció Política a l’Espanya Contemporània, segles XIX a XXI.

El primer bloc conté dues aportacions que constitueixen un estat de la qüestió historiogràfic, el primer en l’àmbit europeu i occidental, realitzat per Jens Ivo Engels (Technische Universität Darmstadt), i el segon, la proposta interpretativa se centra en el cas espanyol, a càrrec de Borja de Riquer, Gemma Rubí i Lluís Ferran Toledano (Universitat Autònoma de Barcelona). A continuació, Francisco Comín analitza, des d’una perspectiva de llarg abast, els llaços entre pressupostos públics i legislació econòmica i corrupció. Per la seva banda, Fernando Jiménez Sánchez aporta la visió de com la ciència política s’ha atansat al fenomen de la corrupció en el cas espanyol. Per acabar aquest primer bloc, Ángel Viñas analitza el règim franquista com una situació de corrupció sistèmica i explica com el mateix dictador va arribar a acumular una gran fortuna gràcies a ella.

El bloc central del llibre es compon de cinc petits àmbits temàtics. En el primer d’ells, amb textos de Carles Sudrià, Mercedes Cabrera, Miguel Ángel López-Morell i Pablo Díaz Morlán, s’examinen els vincles existents entre els interessos dels grans grups econòmics i la corrupció. Segueix a continuació un segon apartat dedicat a la monarquia espanyola i als escàndols en els quals aquesta es va veure involucrada, amb aportacions d’Emilio La Parra, Maria Angeles Casado, Isabel Burdiel i Javier Moreno Luzón.

El tercer d’aquests àmbits aborda la qüestió de la corrupció existent en els governs i en les administracions locals. S’hi analitzen els mètodes utilitzats pels vells i els nous cacics per fer de l’administració municipal un territori propici als seus interessos particulars i com aconseguien esquivar els escassos sistemes de control de la seva gestió. Els textos són a càrrec de Jean-Philippe Lluís, Xavier Huetz de Lemps i Xavier Forcadell.

En el quart apartat es debat sobre la història de la persecució penal de la corrupció i sobre les notables dificultats que han existit sempre per convertir en delictes els abusos realitzats per polítics i funcionaris. S’analitzen les traves doncs de tot tipus de règims polítics, a la persecució i condemna dels corruptors i dels corromputs, a causa de l’escàs interès dels governants per establir una justícia ràpida i eficaç que sancionés de forma exemplar. En aquest terreny, els textos de Mercedes García Arán, Miguel Pino, Emilia Iñesta Pastor i Juan Carlos Ferré Olivé assenyalen la significativa tendència de molts polítics, tant del segle XIX com també de l’actualitat, de parlar molt més de l’administració de justícia que del poder judicial, la qual cosa revela les seves pretensions d’influir en el seu funcionament i soscavar la seva possible independència.

Finalment, la tercera part del llibre inclou 14 comunicacions seleccionades. També inclou una llista amb tots els autos i un índex onomàstic.

Quatre articles del llibre

A continuació cometem breument, quatre articles dels trenta-vuit que conté el llibre:

  • Riquer i Permanyer, Borja de; Rubí, Gemma; Toledano González, Lluís Ferran: “Más allà del escándalo. La Historia de la corrupción política en la España contemporània”
  • Cabrera, Mercedes: “Corrupción, negocios y política”
  • Llonch Casanovas, Montserrat: “La configuración del grupo empresarial UNITESA bajo la sombra de la corrupción (1939-1958)”
  • Viñas, Ángel: “Hambre, corrupción y sobornos en el Primer Franquismo (1939-1959)”

La corrupció, més enllà de l’escàndol

L’article de Riquer, Rubí i Toledano planteja que la corrupció política té almenys quatre àmbits d’estudi: 1. Construcció cultural després del desastre de 1898 (caciquisme durant la Restauració, frau electoral, clientelisme polític durant els regnat isabelí. 2. Recerques que relacionen política i el món dels negocis (especialment els polítics liberals, La Restauració i la dictadura franquista. 3. Hª del Dret i del pensament polític sobre la responsabilitat ministerial i els empleats públics i també l’evolució del dret penal. 4. Historiografia sobre els escàndols  (Exèrcit del Rif, corrupció vinculada a la dictadura franquista).

Exemples de casos i d’algunes mesures

Cas Hospital Militar de San Carlos (1812). Casos Gobiernos de Fernando VII. Cas Pedro Macanaz compra venda d’empleos públics (1814). José A. Piqueras analitza les pràctiques corruptes. Destitució del secretari d’Estat Pedro Gómez Labrador (1813). Judici al ministre de Fomento Agustín Esteban Collantes (1859). Ley de Incompatibilidades (1933). Fins 1918 amb el Estatuto Maura no s’elimina la cesantía política i el famós comedero nacional. Claudio Moyano, ministre de Fomento és la primera dimissió voluntària d’un ministre (1853).

Fins a 1923 hi ha una persistent i descarada corrupció electoral. 1913 un terç de les terres de Jerez no pagaven cap tipus de tribut. Reforma i reconstrucció de la Via Laietana concedida al Banco Hispano Colonial, presidit pel segon marquès de Comillas. El cas de La Papelera. Las Minas del Rif. Contrabando a gran escala de Juan March. El rei Alfons XIII. La dictadura de Primo de Rivera adula i fa favors a Juan March. El cas El Estraperlo. L’escàndol Nombela. Enfonsament del Partido Republicano Radical de 102 diputats a 4 entre 1933 i 1936.  La Dictadura franquista és un règim de corrupció política institucionalitzada. Franco mateix ha estat un polític corrupte (Ángel Viñas). Ministres de Franco: Demetrio Carceller, Manuel Arburúa. Els germans Muñoz Ramonet. Assumpte MATESA (1968). La llei d’Amnistia de 1978 descarta l’exigència de responsabilitats polítiques sobre la corrupció.

El torn polític o repartiment del poder dels dos partits dinàstics (conservador i liberal) liderats per Antonio Cánovas del Castillo i Mateo Práxenes Sagasta

Què fou la corrupció política al segle XIX

El que va ser distintiu del liberalisme espanyol, en la seva versió conservadora, és que va intentar que els governants es poguessin moure en el terreny de la impunitat i, en el fons, de la inviolabilitat i la sacralitat, davant de les conflictives pràctiques assembleàries gaditanes i de les amenaces locals del liberalisme progressista i radical. Després els progressistes, demòcrates i republicans van fer de la revolució moral al llarg de segle XIX una peça programàtica indispensable. No obstant això, sectors del progressisme tampoc van ser aliens a la corrupció, tot i presentar-se com paladins de la seva denúncia.

Allò que és propi de l’administració espanyola era el despotisme i la irresponsabilitat. La corrupció no va ser un assumpte de conductes individuals desviades, esmenables amb el desenvolupament de la modernització, ni una casuística més o menys cridanera, sinó un dispositiu de l’art de governar, comprensible a través de les pràctiques de la governabilitat. La rigidesa o flexibilitat en el repartiment i rapinya de la riquesa pública va actuar com a motor de canvi polític i de mecanisme de recomposició de les oposicions, tal com va succeir en 1854 i 1868: tots dos van ser moments de ruptura emmascarats com a revolucions morals .

La corrupció a l’Espanya del XIX va ser la sensació d’impunitat de què gaudia el poder. La corrupció va poder desenvolupar-se i arrelar-se en l’Espanya liberal gràcies a la inexistència d’una autèntica divisió de poders.

Sàtira de la corrupció política al segle XIX “Al asalto!” per Demócrito (1849-1908) humorista gràfic

La corrupció política al segle XX

Durant el segle XX, quan es va passar d’un 10% de pressupostos públics respecte el PIB el 1900 a un 40% ja en el segle XXI, amb un 15% d’empleats públics del total de la població activa, es va produir una notable ampliació en el camp de la corrupció, sobretot durant les dictadures.

En les etapes de llibertats, el coneixement dels casos de corrupció és causa de l’activitat denunciadora de la premsa o dels polítics de signe diferent dels corruptes, més que a l’activitat investigadora de la fiscalia, el que comporta l’increment de la preocupació ciutadana davant les pràctiques corruptes.

La gestió pública de la dictadura de Primo Rivera  va actuar davant  una impunitat total i la seva actuació governamental va estar plena d’arbitrarietats administratives, irregularitats judicials i tractes privilegiats escandalosos.

Durant la Segona República es va fer evident “l’existència d’una major voluntat política de crear una administració més eficaç i intervencionista”. Es va reduir la corrupció electoral i es van perseguir els casos de corrupció política, com va ser notori en l’anomenat Estraperlo que va suposar, entre altres assumptes tèrbols, el descrèdit absolut del Partit Radical davant l’electorat.

Sota el franquisme es va institucionalitzar la corrupció política, i l’Estat va ser capturat pels grans grups econòmics, que se’l repartir com un autèntic botí de guerra. La paraula impunitat va cobrar el seu màxim desenvolupament i el propi dictador Francisco Franco va ser un polític corrupte que a més es va enriquir per mitjà de tot tipus de pràctiques il·lícites. Com que el franquisme mai la va condemnar moralment, la corrupció i les seves moltes pràctiques il·legals van acabar per ser tolerades en la societat quan no tingudes per demostracions d’èxit empresarial.

Durant la Transició “no hi va haver voluntat política per intentar erradicar la corrupció política provinent del franquisme”. Per als autors, aquest “perdó i oblit” són el moll  de l’os de l’explicació de per què “a la societat espanyola ha arrelat tan una cultura política indulgent i comprensiva amb la corrupció”.

A mode de balanç: propostes i reptes dels autors

De Riquer, Rubí i Toledano tanquen el seu article amb una llarguíssima i necessària bateria de preguntes sobre les consideren que hauria de treballar la historiografia per determinar el grau d’intervenció de la corrupció política en la realitat espanyola dels dos últims segles.

De fet, hi ha una gran pregunta a la qual els historiadors hauríem de saber respondre: ¿Per què les pràctiques corruptes tal com les coneixem avui han arrelat molt més en uns països que en altres?

Algunes de les qüestions més pertinents a plantejar als historiadors podrien ser: ¿Fins a quin punt es pot parlar de la captura de l’Estat per part dels grups econòmics més poderosos, com sosté Francisco Comín? O es tracta més aviat de pactes i aliances entre els grups d’interessos econòmics i part de la classe política en l’època liberal? El procés cap a la democratització a Espanya va ser en bona mesura hipotecat i dificultat per la corrupció?

¿La corrupció política va ser, però, un dels mitjans amb els quals el fràgil i precari Estat liberal espanyol va poder consolidar-se políticament a mitjan el segle XIX? La corrupció va ser també una resposta davant l’amenaça del món local i del provincialisme, i la por a la revolució social? Quins efectes va tenir la subordinació dels jutges per protegir l’Administració? La corrupció ha estat una mena de “lubricant” que ha permès un funcionament més àgil de les administracions públiques? ¿I quin va ser el preu pagat per això? La corrupció va afectar el retard econòmic espanyol al sostreure importants recursos públics, o per contra va facilitar el creixement? Quins van ser els costos econòmics i socials de la corrupció política? Al generalitzar la corrupció, no s’estava dificultant també el sorgiment d’una ciutadania crítica? No es va contribuir a erosionar la imatge de la política i dels polítics, alimentant tant el discurs crític per l’esquerra, com l’antiparlamentarisme més reaccionari? Quines han estat les respostes populars i cíviques davant aquest fenomen? Recordem aquí la gran mobilització de masses contra la corrupció esdevinguda a Madrid amb l’assumpte del marquès de Cabriñana el 1895, estudiat per Javier Moreno Luzón, malgrat que a la fi les seves repercussions polítiques fossin escasses.

¿Hi ha pocs escàndols polítics a Espanya, a jutjar pel que ha passat en altres països europeus, com França, Regne Unit o Itàlia, a finals de segle XIX i inicis del XX? En quina mesura la corrupció que va esquitxar la Monarquia va contribuir al deteriorament de la seva legitimitat? En quina forma els escàndols de Maria Cristina i de la seva filla Isabel II no van encendre el debat sobre si la Monarquia era propietat de la nació i no a l’inrevés? I aquí podríem recordar la recomanació d’Antonio Cánovas del Castillo a Laureà Figuerola, el 1869, sobre la conveniència de “anestesiar la investigació” sobre les joies de la Corona robades per Isabel II, perquè podria posar en perill el mateix sistema polític liberal.

¿Entre els molts costos de la recent Transició espanyola hi ha el no haver passat comptes a la corrupció del Franquisme? Què va suposar per a la societat i l’administració espanyoles tolerar i acceptar aquesta pesada herència delictiva de la dictadura? I, més en concret, què hi ha de restes del Franquisme i de novetat en l’actual corrupció política?

¿Es pot afirmar que l’actual sistema democràtic espanyol s’està mostrant incapaç de controlar, sancionar i erradicar amb eficàcia la corrupció política? ¿Es tracta d’unes pràctiques sistèmiques i profundament arrelades en la vida política i en la societat? O ens trobem tan sols davant la proliferació de casos, però no davant d’una corrupció generalitzada que contamini per complet el funcionament de la democràcia? ¿El fet que el PP, partit que en els últims anys ha governat a Espanya sigui el que està involucrat en més casos de corrupció de tot Europa té un significat especial? Per què segueix rebent un ampli suport dels electors?

¿Es pot parlar de l’existència avui a Espanya d’un neocaciquisme local i territorial en gran mesura conformat i cohesionat per la corrupció política? ¿El fet que la majoria dels mitjans de comunicació privats depenguin econòmicament d’importants grups empresarials, sobretot bancaris, pot mediatitzar les denúncies i les informacions sobre la corrupció política?

Com cal interpretar l’escàs interès dels Governs democràtics i de la majoria dels partits polítics per procedir a una profunda reforma del sistema judicial? A què responen les reticències per legislar i controlar de manera eficaç el finançament dels partits polítics? Per què hi ha tantes dificultats per a la creació d’un poder judicial realment independent, ràpid, eficient i amb capacitat de sancionar la corrupció de forma exemplar?

Corrupció, negocis i política

Cabrera, Mercedes: “Corrupción, negocios y política” a La corrupción política en la España Contemporánea. Un enfoque interdisciplinar, Editorial Marcial Pons, Ediciones de Historia, 2018.

Les biografies de Nicolàs Maria de Urgoiti (1869-1951), de Juan March Ordinas (1880-1962) i la de Jesús de Polanco (1929-2007), són la base per a l’anàlisi de la cultura política i les polítiques anticorrupció en tres moments i contextos històric diferents que encaixarien amb la segona onada (1880) i la tercera onada a partir de 1990 de “debats calents” segons Jeans Evo Engels.

Tres llibres de Mercedes Cabrera sobre les biografies de Nicolás María de Urgoiti, Juan March i Jesús de Polanco per entendre la cultura política i les polítiques d’anticorrupció

Muñoz Ramonet i el grup empresarial UNITESA

Llonch Casanovas, Montserrat: “La configuración del grupo empresarial UNITESA bajo la sombra de la corrupción (1939-1958)” a La corrupción política en la España Contemporánea. Un enfoque interdisciplinar, Editorial Marcial Pons, Ediciones de Historia, 2018.  629-643 p.

La professora Montserrat Llonch estableix en el seu article sobre la corrupció durant la dictadura franquista dues etapes, una que aniria fins a 1951 i que de tan generalitzada i quotidiana com és, no es molesta a ocultar-se, ni pot, i una altra a partir d’aquest any que aprèn a dissimular i s’especialitza.

L’anàlisi del perfil empresarial de Julio Muñoz Ramonet, l’articulació i la creació d’UNITESA (Unión de Industrias Textiles SA) permetran aprofundir en l’estudi de cas i fonamentar els principals resultats. El cas UNITESA evidencia la discontinuïtat de l’empresariat català amb la irrupció del franquisme, que dona peu a una nova classe empresarial, que no es caracteritzava per ser emprenedora i competitiva sinó que estava conformada pels més propers al poder i els que tenien menys escrúpols per aconseguir avantatges en l’aplicació de les regulacions i informació privilegiada.

Muñoz Ramonet: Retrat d’un home sense imatge. amb Montserrat Llonch com a coautora

Fam, corrupció i suborns en el primer Franquisme

Viñas, Ángel: “Hambre, corrupción y sobornos en el Primer Franquismo (1939-1959)” a La corrupción política en la España Contemporánea. Un enfoque interdisciplinar, Editorial Marcial Pons, Ediciones de Historia, 2018.  143-170 p.

Conclusions del mateix autor

La corrupció va arribar durant el Franquisme, i especialment durant la seva primera meitat, a quotes inèdites i escandaloses. Es podria afirmar que des del primer moment va estar inserida en l’ADN de la dictadura, recoberta, això sí, per solemnes proclamacions de “Por Dios y por España”. No es va produir de manera espontània. Va ser el resultat d’actuacions concretes. De vegades basades en entelèquies feixistes. En altres casos amb ple desconeixement dels mecanismes de funcionament de l’economia. Va exercir un paper absolutament clau per fer arribar els fruits de la victòria a les oligarquies tradicionals i a una nova classe lligada de forma consubstancial als sectors militars, polítics i ideològics que havien sostingut el que feien passar per “Cruzada”. La corrupció va esquitxar des de l’alta prefectura de l’Estat fins als més humils empresaris i funcionaris. Va complir tres funcions específiques: va permetre un enriquiment inusitat dels vencedors i, en molta menor però no menyspreable mesura, de les classes subalternes o de servei que s’hi havien adherit; va afavorir un transvasament de rendes des dels vençuts als nous amos de la situació, i va comportar que els enemics tot just poguessin subsistir amb prou feines.

La corrupció va ser encoratjada de manera conscient per les autoritats polítiques, ancorades en el manteniment per superar de manera significativa els postulats ideològics de l’autarquia nazi-feixista o els suposats encants de la industrialització a través de la substitució d’importacions. La noció econòmica elemental del cost d’oportunitat mai va entrar en els seus càlculs. Va ser també un subproducte inevitable d’una economia subdesenvolupada en què el dirigisme estatal i paraestatal va suprimir qualsevol vel·leïtat que pogués semblar-se a una economia de mercat. Es va desenvolupar en un bassal d’incompetència en la qual la voluntat de Franco va ser sempre llei. La corrupció no va acabar el 1959 amb l’única gran operació político estratègica del Franquisme: l’adopció del pla d’estabilització i liberalització. Va ser, però aquest pla, el que, amb Franco remugant, va permetre a l’economia i a la societat espanyoles no perdre la cursa per enganxar-se d’alguna manera a l’expansió, ja en marxa, de les economies europees de lliure mercat i la nord-americana.

En un període en què molts procuren oblidar la repressió multimodal, les escassetats i els patiments dels anys quaranta o els també foscos anys cinquanta convé mirar enrere per negar amb tota energia que, amb Franco, almenys la situació econòmica va ser millor que en els actuals anys de depressió. Franco mai va ser el “últim regeneracionista”. A canvi, com ha dit Manuel Sanchis i Marco, Franco i la seva dictadura van ser la gran rèmora per al progrés econòmic i moral d’Espanya.

Compra venda d’estraperlo de “chuscos” de pa dur als anys 50. / La otra cara del caudillo. Mitos y realidades en la biografía de Franco , Ángel Viñas

Categories
Cinema i sèries

Mediterraneo

Mediterráneo, pel·lícula de 2021 (filmaffinity.com)

A la tardor de 2015, dos socorristes, Òscar (Eduard Fernández) i Gerard (Dani Rovira), viatgen fins a l’illa de Lesbos, a Grècia, impactats per la fotografia del nen Ailan ofegat en les aigües del Mediterrani. Quan hi arriben, la realitat és colpidora: l’arribada continua de centenars, milers de persones provinents de conflictes bèl·lics des de les properes costes de Turquia en unes condicions deplorables sense que ningú prengui mesures de rescat o d’ajuda. Al costat d’Esther (Anna Castillo), Nico (Sergi López) i altres membres de l’equip lluitaran de manera incansable per donar suport a les persones que ho necessiten.

Aquesta pel·lícula explica la història d‘Òscar Camps i els seus col·laboradors durant els primers mesos d’actuació a Lesbos. La cinta dirigida per Marcel Barrena (100 metros) i amb un guió de Danielle Schleif, a partir de la narració del mateix Barrena i del propi Òscar Camps, és una emocionada crònica de la inhumana situació dels refugiats, i del paper inactiu i vergonyós de la Unió Europea davant del drama humà que s’estava produint. La interpretació és molt bona i contribueix a donar realisme i veracitat a una història terrible i emotivament humana.

Categories
Cinema i sèries

Maixabel

El dia 29 de juliol de l’any 2000, Juan Mari Jauregi que havia estat governador civil de Guipúscoa els darrers anys del govern socialista de Felipe González, és assassinat per un escamot d’ETA mentre feia un cafè amb un amic en un bar de Tolosa. Els tres militants responsables de l’atemptat seran posteriorment identificats, detinguts, jutjats i condemnats per aquest i altres atemptats. La notícia de la violenta mort arriba a Maixabel Lasa, la seva dona i a la seva filla Maria i això serà un punt d’inflexió definitiu a les seves vides.

Juan Mari i Maixabel, van iniciar la seva relació als setze anys (elcorreo.es). Fotografia de Juan Maria Jauregi (el correo.es). Monòlit a la tomba de Jauregi al cementeri del seu poble, Legorreta (karamaka.com). Pati de la presó de Nanclares de la Oca (20minutos.es)

L’any següent, Maixabel va ser nomenada directora de l’oficina d’atenció a les víctimes del terrorisme depenent del govern basc (2001-2012), en mans en aquells moments de Juan José Ibarretxe. Aquesta associació reconeix per igual les víctimes d’ETA com les provinents de l’extrema dreta o dels parapolicials al servei de l’Estat com els GAL. En començar la dècada de 2010 s’inicia la “via Nanclares“, un projecte de reinserció d’aquells presos etarres que decidien donar una sèrie de passos inequívocs cap al final de la violència. Aquests passos comprenien l’allunyament de l’entorn de la banda, l’acceptació de la política penitenciària, la sortida del col·lectiu de presos, la renúncia pública a ETA i a l’ús de la violència, la petició de perdó a les víctimes i el compromís de reparar-les mitjançant el pagament de la seva responsabilitat civil i, en últim terme, col·laboració amb la Justícia per a lluitar contra el terrorisme. El nom provenia del fet que en aquesta presó es concentraven els presos acollits a la via de reinserció. Dos dels etarres sentenciats pel cas Jauregi (Ibon Etxezarreta i Luís Carrasco) s’acolliren a la via Nanclares i participaren també en el projecte de justícia restaurativa lligada a la via de reinserció. En aquest marc es plantejaren trobades entre víctimes i “victimaris”. Maixabel Lasa participà diverses vegades en trobades amb els assassins del seu marit. El govern del partit popular va donar per acabades aquestes reunions l’any 2012. Aquest és, de forma resumida, el context històric de la pel·lícula. L’argument s’ajusta al que acabo d’explicar.

Iciar Bollaín i Maixabel Lasa (elpais.com) Luis Tosar i Blanca Portillo en un fotograma de la pel·lícula (el confidencial.com)

Maixabel (2021) és una pel·lícula de 119 minuts dirigida per Icíar Bollaín. Aquesta direcció és efectiva en el tibant pròleg, quan es relata l’espantós assassinat, i moderada en els no menys intensos diàlegs entre la protagonista i els assassins del seu marit. Són converses de més de cinc minuts en alguns casos, però no hi ha lloc per a l’avorriment en ni un sol minut del metratge. Les interpretacions de Blanca Portillo (Maixabel) i de Luís Tosar (Ibon) són immenses i condueixen un relat lent, emocionant i que enganxa totalment l’espectador. Cal fer esment de María Cerezuela (Maria) que fa una molt bona interpretació secundària. Un punt final important és la reacció de la pròpia Maixabel Lasa sobre el film: considera que el tractament dels fets i de les reaccions emocionals són prou encertades, però troba a faltar la manca absoluta de crítica a l’hermètic i distant paper de l’Estat que es mostra totalment indiferent al dolor que ell també ha causat i continua causant (via GAL i altres).

No us la podeu perdre, crec que es tracta d’una de les millors pel·lícules de l’any. Aneu al cinema i gaudiu de les emocions de la gran pantalla.

Categories
Cinema i sèries

L’insult. Un conflicte entre dos homes esdevé un afer d’estat

Per Josep Sauret

Títol original: L’insulte

Durada: 110 min.

País: Líban

Direcció: Ziad Doueiri

Guió: Ziad Doueiri, Joelle Touma

Música: Éric Neveux

Fotografia: Tommaso Fiorilli

Protagonistes: Adel Karam; Kamel El Basha; Rita Hayek i Julia Kassar

Premis: Nominada per l’Óscar a la millor pel·lícula estrangera; nominada al millor film estranger dels premis David de Donatello; el Lleó de Plata a Venècia, la Copa Volpi al millor actor Kamel El Basha (el palestí contractista d’obres).

Lloguer: Google Play Movies, Apple iTunes, Rakuten TV, Amazon Video

Cine a la fresca d’Alaior

Un any més el cine a la fresca d’Alaior (Menorca) en la seva 14a edició, ens ha portat interessants pel·lícules que introdueixen molts temes per debatre. N’hem seleccionat una de les nou projectades. Enguany les sessions de cada dimarts de juliol i agost, s’han traslladat al magnífic claustre del pati de Sa Lluna del convent de Sant Diego.

Pati de Sa Lluna (Alaior); Cinema a la fresca Alaior 2021

El Director

Ziad Doueiri de família de classe mitja alta musulmana, defensora acèrrima de la causa palestina. Va estudiar cinema als Estats Units, ajudant de càmera de Tarantino. Viu a París encara que viatja sovint al Líban.

Al qüestionar-se que havia passat al seu país per haver-hi hagut una guerra civil tan terrible entre 1975 i 1990 va començar a pensar que la culpa no era només d’una part. Això li va costar enfrontaments amb la família i amb el govern. De fet, en els crèdits inicials de la pel·lícula surt un cartell (imposat) que diu que no té res a veure amb el govern libanès. Casat amb una cristiana libanesa, tot i que cap dels dos són practicants, varen decidir batejar a la seva filla com un acte de reconciliació íntim entre religions.

Ziad Doueiri, director de cinema, escriptor i guionista libanès

Una mica d’història per contextualitzar

El Líban (República libanesa) és un país majoritàriament de parla àrab que hi conviuen tradicionalment cristians maronites, musulmans i drusos (que respecten tant la litúrgia musulmana com la cristiana). L’any 2013 tenia uns 6 milions d’habitants dels quals uns 200.000 eren palestins exiliats arran de la creació de l’estat d’Israel (1948). Últimament també hi malviuen 1.500.000 refugiats sirians després de la caiguda de Saddam Hussein (2003).

El Pacte Nacional Libanès (1943) prescrivia que el president del país fos cristià maronita, el primer ministre sunnita (grup musulmà majoritari en la comunitat islàmica mundial) i el president del parlament xiïta (l’altre gran grup de la comunitat musulmana). Darrerament es presenten a les eleccions partits no adscrits a cap religió i també els acords pels equilibris de govern han canviat.

En aquest fràgil equilibri de religions i de grups ètnics no és difícil que esclatés la Guerra civil libanesa. L’origen immediat fou quan el rei Hussein de Jordània va imposar el setembre de 1970 la llei marcial en resposta al intent dels fedaïns de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) d’enderrocar-lo. Milers de palestins foren assassinats i/o expulsats del país. Molts anaren al Líban, de manera que el nombre de palestins va augmentar considerablement. Allà intentaren també fer-se amb el poder fins que esclatà la guerra el 1975 en què hi lluitaren diversos grups de musulmans, cristians i drusos, en un tots contra tots. Hi varen intervenir també directament Síria i Israel. Finalment la diplomàcia i les forces multinacionals varen imposar la pau.

L’ estàtua de la plaça del màrtir a Beirut, 1982, durant la guerra civil

Després de successives matances pels dos costats i la intervenció d’Israel, en teoria per separar combatents, s’arriba a la malauradament cèlebre matança de Sabra i Chatila de 1982 on hi havia refugiats palestins per part de les falanges libaneses sense que l’exèrcit israelià ho impedís.

No és fins el 1990 en què s’arriba als Acords de Taif en què es desarmen totes les milícies excepte Hesbol·là i s’elimina la religió dels documents d’identitat.

La pel·lícula

Rodada 30 anys després d’acabada la guerra, parla de la rancúnia  i de les ferides que resten encara obertes i molt presents en la vida quotidiana del país.

El protagonista cristià, Tony és un personatge antipàtic proper a las milícies cristianes d’extrema dreta. La pel·lícula ens ho explica ja que va ser víctima de la massacre de Damour . El 20 de gener de 1976, una ciutat de majoria cristiana que va ser atacada per unitats de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP), on part de la població va ser assassinada i la resta foren obligats a fugir.

Adel Karam és un actor, humorista i presentador de televisió libanès

La pel·lícula mostra el masclisme, però també que les dones treballen i que van vestides com volen a la manera occidental o  bé seguint la tradició àrab; que hi ha uns tribunals justos, però que també hi ha corrupció; i contractes no legals i explotació dels palestins.

L’argument del film ens presenta un fet banal que es converteix en un problema degut a la intransigència, justificada com hem vist, del protagonista, tot i els nombrosos intents d’arreglar el conflicte sense anar als tribunals. Apareixen els símbols, la kufiyya (mocador palestí), banderes de tot tipus que contribueixen a radicalitzar la situació.

La pel·lícula no acaba bé segons els cànons de Hollywood. És interessant  comprovar com del gairebé no res pot sorgir un conflicte quan hi ha problemàtiques mal tancades. Aquí en tenim diferents exemples: coexistència d’emigrants, pobresa i religions diferents.

A Filmin hem trobat Under the Tree, una pel·lícula islandesa del 2017, traduïda a l’espanyol per Buenos vecinos en que també a partir d’una discussió banal es desencadena tot un drama.