Per Josep Sauret
MAURICE AGULHON: Marianne au combat. L’imagerie et la symbolique républicaines de 1789 à 1880. Flammarion, Paris 1979
MAURICE AGULHON: Marianne au pouvoir. L’imagerie et la symbolique républicaines De 1880 à 1914. Flammarion, Paris 1989
Es tracta de dos llibres consecutius i complementaris, no traduïts, clàssics i escrits ja fa uns anys que ens han semblat interesants en un moment en què el republicanisme torna a interessar a alguns sectors de la nostra comunitat.
L’autor fa una descripció cronològica de l’evolució dels símbols al llarg dels períodes estudiats. Es tractava de canviar la imatge de l’estat opressor a l’estat dels ciutadans, de crear un símbol visual de la república anònim i abstracte.
Començant amb la revolució en què no hi ha símbols i només ànsies de llibertat, es presenta la necessitat de crear icones representatives.
El mateix juliol de 1789 hi haurà consens amb el tema dels colors blau, blanc i vermell, que serà ràpidament un tema tancat sense discussió en el futur.
No passarà el mateix amb el que avui en diríem la imatge corporativa. Enfront a la monarquia representada per un Rei apareixerà la Llibertat, una dona que simbolitzarà la república. Serà un símbol amb molt de consens. A més serà continuïtat d’una heroïna, la Jeanne d’Arc també lluitadora per la llibertat. Per un altre costat i incardinant amb els clàssics simbolitzarà la deessa de la llibertat. Així doncs, aquesta dona és la imatge perfecta. A partir d’aquí vindran les interpretacions de com ha de ser? En quina posició ha d’estar? Què ha de portar a les mans?…
Ens explica que és un debat no tancat que segons els autors ha tingut diferents interpretacions. Comentem-ne dues de molt diferents corresponents a moments polítics molt diversos. La primera pot ser La Marsellesa de Rude a l’Arc de Triomfhe de l’Etoile de París. Ens presenta una dona combatent, agressiva, anant a l’atac amb una espasa i cridant.
En contraposició a la segona en què tot és serenitat i conciliació amb una república que junt amb la bandera integra les diferents classes socials (burgesos, menestrals i pagesos) sota les icones del lleó-poder, corona de llorer-pau. Tot considerant la globalització dels principis republicans (globus terraqui) sota els auspicis de la cultura (ciència-llibres, art-pintura, música-lira,…)
Agulhon, ens explica també el concurs que es va convocar el març de 1848 perquè els artistes proposessin com havia de ser la figura de la República francesa. Hi va haver un gran nombre d’obres presentades però no hi hagué acord a l’hora de triar quin seria el símbol definitiu.
Quasi al mateix temps i conseqüència de la gran reforma postal de l’agost del mateix any es dissenyà el primer segell de correus francès que representarà també a la república a partir d’un cap creat pel gravador Barre que només havia obtingut un accèssit en el concurs. El primer país que feu la reforma postal fou Anglaterra el 1840. A grans trets consistia en pagar la correspondència en origen segons el pes i no a destí segons la distancia recorreguda, mitjançant els segells que a més, feien publicitat de l’estat en una època que l’estat-nació s’estava consolidant.
La corona multi vegetal (espigues de blat, raïm, i llorer) que porta l’efígie, de seguida es va identificar amb la deessa Ceres de manera que se’l coneix com el segell Ceres, deessa romana de l’agricultura, la fertilitat, la productivitat i l’abundància. El seu equivalent a Grècia era Demèter.
Les monedes que es varen encunyar després del corresponent concurs també tenen característiques similars, cap femení jove, mirant a l’esquerra amb una diadema / corona vegetal.
Segueixen sortint noves interpretacions de la República, amb el fasces romà a la mà, amb corones tipus estrella amb rajos de llum (corona solar) com la que després és popularitzarà en l’estàtua de la Llibertat de Nova York. El fasces o feix romà era un símbol de la república romana que representa la força de la unió. Està format per un conjunt de varetes en què si bé una sola és feble, el conjunt és fort.
És també d’aquesta època que el nom Marianne agafa protagonisme. Sembla que ve de la regió de l’Aude en que encara es parlava la llengua d’oc i d’una abreviació de Marianno, Manono, protagonista d’un escrit irònic que va fer fortuna i transformant-se en dona va ser el principal personatge d’un poema en què apareix del no res. A poc a poc passa de ser d’un mot provincial a un de nacional i de la llengua del poble a la llengua culta, de manera que en els períodes, diguem-ne republicans de dretes, no revolucionaris, les societats secretes que conspiren per canviar el règim agafen aquest nom.
Ja durant la Comuna apareix al cap de la Marianne proletària la gorra frígia símbol de la llibertat. Aquest gorra generalment vermella, en forma de bossa confeccionada amb llana o feltre. Té un extrem caigut d’un costat i és semblant, d’allà ve el nom, a la gorra utilitzada a la regió de Frígia. Serà un nou element, grat també a la maçoneria molt influent entre les classes dirigents en certs períodes i que quedarà incorporat als altres símbols republicans.
Més endavant, i amb motiu de l’exposició Universal de 1878 i de nous concursos que es fan per als ajuntaments i les places públiques apareixeran repúbliques amb les taules de la constitució o també la declaració dels drets humans gravades en pedra a imitació de les taules de la llei de Moisés de la iconografia catòlica.
Si contextualitzem, veurem que estem parlant d’un període en què l’estat s’ha de consolidar. A tot Europa passarà el mateix. La transició des de l’antic règim no serà fàcil. Tinguem present que a França des de 1789 fins a la tercera república de 1870 hi hauran dues repúbliques efímeres (12 i 4 anys respectivament), dos imperis i tres monarquies constituents. Una de les formes de consolidar l’Estat republicà que s’està imposant a poc a poc, serà que tots els ajuntaments tinguin representacions físiques de la república. Seran els busts fonamentalment de Marianne que encara avui hi trobem.
En mostrem dos de les que tingueren èxit:
Mai s’han inventariat aquets busts, la qual cosa suposa que es desconeix els que existeixen. Es feren en diferents materials (marbre, pedra i bronze). Hi ha originals i còpies fetes industrialment en sèrie. La majoria porten un text a la base. A més de RF ja comentat, la major part d’inscripcions diuen: “A la gloire de la Révolution française”, “Honeur et Patrie”, “Liberté Égalité Fraternité”.
Trobarem també altres tipus de símbols, columnes de la llibertat, monuments a la plaça principal del poble, fonts amb símbols republicans, les inscripcions esmentades. Aquí hi ha la confluència en la simbologia de l’aigua i la Marianne com a representants de la fecunditat, l’origen de la vida, l’abundància. És tota una iconografia que a part de potenciar la República i l’estat-nació també ajuda a incrementar el municipalisme en una època en què es construiran els grans edificis fets pels ajuntaments ja que també hi haurà una certa descentralització de poder cap a les unitats municipals.
Trobarem també els símbols als tribunals, a les escoles i en general a tots els edificis públics. Tot són símbols que ajuden a una finalitat, crear consciència d’estat
En sentit contrari, tenim que el gall cantant davant d’un sol ixent no triomfarà, potser com diu el mateix autor per ser un animal popular qu’il est libéral plutôt que radical.
En els anys 1870 – 1890 amb l’aparició del moviment obrer, del sindicalisme, del socialisme, els símbols republicans es consolidaran i els intens de les repúbliques burgeses d’endolcir la simbologia no reeixiran, el laïcisme també hi ajudarà i la Marianne amb la gorra frígia es consolidarà com a símbol d’identitat de la República i de França.
En resum, un llibre clàssic sobre el simbolisme republicà. Interessant per ajudar a reflexionar sobre la dificultat de la consolidació dels canvis de règim polític i l’ús de diferents mitjans per aconseguir-ho en aquest cas el simbolisme de les imatges centrat en l’evolució francesa d’una monarquia catòlica a una república laica.
Gaudir la Cultura 