Categories
Cinema i sèries

L’insult. Un conflicte entre dos homes esdevé un afer d’estat

Per Josep Sauret

Títol original: L’insulte

Durada: 110 min.

País: Líban

Direcció: Ziad Doueiri

Guió: Ziad Doueiri, Joelle Touma

Música: Éric Neveux

Fotografia: Tommaso Fiorilli

Protagonistes: Adel Karam; Kamel El Basha; Rita Hayek i Julia Kassar

Premis: Nominada per l’Óscar a la millor pel·lícula estrangera; nominada al millor film estranger dels premis David de Donatello; el Lleó de Plata a Venècia, la Copa Volpi al millor actor Kamel El Basha (el palestí contractista d’obres).

Lloguer: Google Play Movies, Apple iTunes, Rakuten TV, Amazon Video

Cine a la fresca d’Alaior

Un any més el cine a la fresca d’Alaior (Menorca) en la seva 14a edició, ens ha portat interessants pel·lícules que introdueixen molts temes per debatre. N’hem seleccionat una de les nou projectades. Enguany les sessions de cada dimarts de juliol i agost, s’han traslladat al magnífic claustre del pati de Sa Lluna del convent de Sant Diego.

El Director

Ziad Doueiri de família de classe mitja alta musulmana, defensora acèrrima de la causa palestina. Va estudiar cinema als Estats Units, ajudant de càmera de Tarantino. Viu a París encara que viatja sovint al Líban.

Al qüestionar-se que havia passat al seu país per haver-hi hagut una guerra civil tan terrible entre 1975 i 1990 va començar a pensar que la culpa no era només d’una part. Això li va costar enfrontaments amb la família i amb el govern. De fet, en els crèdits inicials de la pel·lícula surt un cartell (imposat) que diu que no té res a veure amb el govern libanès. Casat amb una cristiana libanesa, tot i que cap dels dos són practicants, varen decidir batejar a la seva filla com un acte de reconciliació íntim entre religions.

Ziad Doueiri, director de cinema, escriptor i guionista libanès

Una mica d’història per contextualitzar

El Líban (República libanesa) és un país majoritàriament de parla àrab que hi conviuen tradicionalment cristians maronites, musulmans i drusos (que respecten tant la litúrgia musulmana com la cristiana). L’any 2013 tenia uns 6 milions d’habitants dels quals uns 200.000 eren palestins exiliats arran de la creació de l’estat d’Israel (1948). Últimament també hi malviuen 1.500.000 refugiats sirians després de la caiguda de Saddam Hussein (2003).

El Pacte Nacional Libanès (1943) prescrivia que el president del país fos cristià maronita, el primer ministre sunnita (grup musulmà majoritari en la comunitat islàmica mundial) i el president del parlament xiïta (l’altre gran grup de la comunitat musulmana). Darrerament es presenten a les eleccions partits no adscrits a cap religió i també els acords pels equilibris de govern han canviat.

En aquest fràgil equilibri de religions i de grups ètnics no és difícil que esclatés la Guerra civil libanesa. L’origen immediat fou quan el rei Hussein de Jordània va imposar el setembre de 1970 la llei marcial en resposta al intent dels fedaïns de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) d’enderrocar-lo. Milers de palestins foren assassinats i/o expulsats del país. Molts anaren al Líban, de manera que el nombre de palestins va augmentar considerablement. Allà intentaren també fer-se amb el poder fins que esclatà la guerra el 1975 en què hi lluitaren diversos grups de musulmans, cristians i drusos, en un tots contra tots. Hi varen intervenir també directament Síria i Israel. Finalment la diplomàcia i les forces multinacionals varen imposar la pau.

Després de successives matances pels dos costats i la intervenció d’Israel, en teoria per separar combatents, s’arriba a la malauradament cèlebre matança de Sabra i Chatila de 1982 on hi havia refugiats palestins per part de les falanges libaneses sense que l’exèrcit israelià ho impedís.

No és fins el 1990 en què s’arriba als Acords de Taif en què es desarmen totes les milícies excepte Hesbol·là i s’elimina la religió dels documents d’identitat.

La pel·lícula

Rodada 30 anys després d’acabada la guerra, parla de la rancúnia  i de les ferides que resten encara obertes i molt presents en la vida quotidiana del país.

El protagonista cristià, Tony és un personatge antipàtic proper a las milícies cristianes d’extrema dreta. La pel·lícula ens ho explica ja que va ser víctima de la massacre de Damour . El 20 de gener de 1976, una ciutat de majoria cristiana que va ser atacada per unitats de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP), on part de la població va ser assassinada i la resta foren obligats a fugir.

La pel·lícula mostra el masclisme, però també que les dones treballen i que van vestides com volen a la manera occidental o  bé seguint la tradició àrab; que hi ha uns tribunals justos, però que també hi ha corrupció; i contractes no legals i explotació dels palestins.

L’argument del film ens presenta un fet banal que es converteix en un problema degut a la intransigència, justificada com hem vist, del protagonista, tot i els nombrosos intents d’arreglar el conflicte sense anar als tribunals. Apareixen els símbols, la kufiyya (mocador palestí), banderes de tot tipus que contribueixen a radicalitzar la situació.

La pel·lícula no acaba bé segons els cànons de Hollywood. És interessant  comprovar com del gairebé no res pot sorgir un conflicte quan hi ha problemàtiques mal tancades. Aquí en tenim diferents exemples: coexistència d’emigrants, pobresa i religions diferents.

A Filmin hem trobat Under the Tree, una pel·lícula islandesa del 2017, traduïda a l’espanyol per Buenos vecinos en que també a partir d’una discussió banal es desencadena tot un drama.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s