Recentment he vist per enèsima vegada Il Gattopardo de Luchino Visconti de l’any 1963, però en una versió remasterizada. I al contrari de moltes altres, aquesta aguanta el pas del temps, tant per la durada, la comparació amb els nous recursos tècnics, com pel plantejament històric i estètic. Obviament le novel.la editada finalment el 1958, de Lampedusa, (que va morir el 23 de juliol de 1957, després d’un penós pelegrinatge per les editorials italianes sense aconseguir que li publiquessin. No la va voler el gegant Mondadori i, poc abans de morir, va rebre una nova carta de rebuig de Einaudi), ja és un guió magnífic per ella mateixa,(1) però no tots els directors haurien explicat tan bé i amb tanta precisió i sensibilitat els canvis que es produeixen a la Sicília que Garibaldi el 1868 posa cap per avall.
La Història s’explica a partir del príncep de Salina, amb un preciosisme decadent ple de detalls que demanen molta atenció, com ell la viu, l’afecta i cóm la prediu. Es va fer famosa aquella portentosa frase “si volem que tot segueixi igual és necessari que tot canvii”, aquesta afirmació, i moltes més escenes i monòlegs interiors, respectats en essència dels de Lampedusa, de gran envergadura i d’un nihilisme acadèmic, m’han empès a escriure aquestes linies, per les moltes similituds que ara ens hi acosten.
El Príncep de Salina s’acosta al mirall i es contempla. La seva emoció és intensa, la mirada se li desfà i una llàgrima acaba per recórrer la cara. És la nostàlgia, per una joventut perduda, per un món conegut que s’ensorra al seu voltant, per un amor al qual arriba tard. I és la certesa de saber-se prop d’una mort que ‘el festeja’ i a la qual ja no serà possible menysprear. Una aristocràcia que no vol que arribi el dia que es trenqui l’encant d’una era que s’esvaeix i on es van sentir feliços i privilegiats. Aquesta seqüència, una de les més celebrades de la història del cinema, és un moment en el qual el temps s’atura per resumir l’essència d’aquesta obra mestra i de la sensibilitat d’un cineasta nascut a l’aristocràcia milanesa. Un artista que va caminar en una contradicció existencial, entre el seu compromís ideològic marxista i la seva inclinació emocional cap al que representava la seva condició social. I ‘Il Gattopardo’ és possiblement un reflex d’aquestes turbulències interiors que alimentaven la seva creativitat. La seqüència és també un autèntic prodigi de la interpretació, posada en escena per un actor que està majestuós, impressionant, emocionant a la pell del protagonista, un noble sicilià, que ho veu venir tot, i que sap que no hi pot fer res.
La família Salina, una de les més antigues de Sicília, rep amb temor els canvis que s’acosten, però, el patriarca, el Príncep Fabrizio, comprèn de seguida que la Història segueix una evolució que no es pot ignorar. Comprèn que la seva ha estat una classe social privilegiada que està arribant a la seva fi, que llangueix i ha de trobar el seu lloc en el món aliant-se amb la burgesia en ascens, sovint inculta i mediocre. Per això, Fabrizio decideix casar al seu nebot, el vitalista i astut Tancredi amb la bella filla d’un acabalat terratinent vingut a més. Però n’hi ha mes d’escenes on ens explica la Història: la que viu amb el seu ajudant de caça al mig del camp, ja sec per la calor, i a on fa un panegiric del que serà la política i els polítics, de com els petits vicis i virtuts seran la nova moral dels que només volen fer diners; i una altra on se li ofereix el càrrec de senador del nou govern, que ell rebutja, no sense abans proposar el nou ric burgès, que sens dubte és qui pertany al nou món.
És molt difícil resumir totes les qualitats que reuneix aquesta cinta inoblidable de Visconti, però hi ha trets d’una sensibilitat estètica que resulten sempre desconcertants. Un home que ha perdut completament les il·lusions, incapaç de sobreposar-se a la decadència que profetitza, però que tanquen una visió lúcida i encertada de la complexitat de la Història, de l’existència i de les passions que s’esgoten. I també de l’ànima dels sicilians, un poble “acabat, desfet, avorrit, que viu en un prolongat somni i odiarà a tot aquell que el desperti”.
La segona part de la pel·lícula és una de les més celebrades on Luchino Visconti es recrea oferint imatges belles i iròniques. D’aquesta manera, mentre retrata uns camperols treballant la terra, a ritme de vals, entronca amb la llarguíssima escena de la dansa a Palerm. Mai la decadència d’una era que arriba al final va tenir un retrat més esplendorós, crític i agonitzant que en aquesta mascarada del luxe i dels bons costums. Com van apuntar els crítics de l’època, és a més expressió del cinema concebut com un espectacle total, com ho és l’Òpera (Visconti va preparar al llarg de la seva vida nombrosos muntatges) i la seva passió cap a la música també es deixa veure en la selecció de peces musicals, però especialment, en la inoblidable banda sonora composta per Nino Rota. Una visió policromada, com ho són els altars barrocs sicilians, de les conseqüències que per a una família noble siciliana va tenir la revolució piemontesa que va encapçalar Garibaldi i que va finalitzar amb la unificació d’Itàlia.
Per a mi el que se’ns explica al Il Gattopardo s’ha de buscar i llegir entre els plecs dels molts vestits que s’arrastren entre la pols dels carrers eixuts i per les catifes dels palaus.
(1) Un any després de la mort de Lampedusa, el text va arribar, a través de la filla de Benedetto Croce, a l’editorial Feltrinelli, on l’escriptor Giorgio Bassani era editor i conseller. Convençut d’estar davant d’una obra mestra, el llibre es va publicar a la tardor de 1958. Immediatament, es va convertir en un èxit de vendes a Itàlia i va obtenir el prestigiós Premi Strega el 1959. Desprès tot va anar de pressa.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.