Viatge a la cara oculta del poder (i 2)

Cliqueu aquí per anar a la primera part d’aquesta entrada

Moshé Dayan

El futur responsable de l’exèrcit israelià durant la guerra dels sis dies, neix l’any 1915 a Degania en el que era el primer quibuts gestionat per colons jueus. Els seus pares havien arribat a Palestina procedents d’Ucraïna. El jove Moshé era un granger que lluitava pel projecte colonial sionista. Aviat participà en els escamots nocturs especials en defensa del quibuts, expulsant la població autòctona i en unitats conjuntes britànic-jueves  per reprimir les revoltes àrabs de finals dels anys trenta. Aquests escamots es transformaran lentament per  originar la Haganà, la milícia clandestina jueva. Durant la segona guerra mundial Dayan participa amb les tropes britàniques a l’Orient Mitjà. L’any 1947 Dayan és cap de l’estat Major de la Haganà i l’ONU, condicionada per l’horror de la recent Shoah, resol la partició de la Palestina britànica en dos estats. La Haganà es dedica en aquests temps a lluitar i expulsar els palestins que es resisteixen a marxar dels territoris assignats als jueus. Durant la guerra àrab-israeliana de 1948, el pla Dalet de l’Alt Comandament hebreu  atorgava a la Haganà una funció clau: autodefensa, neteja ètnica? No hi ha acord total en la historiografia. La Haganà es convertiria en el futur exèrcit de l’estat (el Tsahal) i Dayan ràpidament escalaria posicions  de comandament.

L’any 1953 Dayan crea la Unitat 101 que es dedica a fer batudes sistemàtiques per les fronteres. El mes d’octubre tropes d’aquesta unitat comandades per Ariel Sharon ataquen el poble de Qibya i causen 69 morts. Entre l’any 1959 i 1964, Dayan serà ministre d’Agricultura i posteriorment ministre de Defensa; serà el màxim impulsor de la tendència dels generals israelians (Dayan, Rabbín i Sharon) a marcar l’agenda política.

Un dels moments clau de la seva vida política serà la guerra del sis dies (juny de 1967) i la gran victòria que provoca eufòria nacional; la resposta serà la política dels fets consumats, o sigui, consolidar els guanys militars a base del control i el càstig col·lectiu. La guerra del Yom Kippur (1973) donarà lloc a una certa reorientació política de l’estat d’Israel respecte els seus veïns àrabs. Si cedeixen amb Egipte, podran consolidar els altres territoris (la franja de Gaza, els Alts del Golan i Cisjordània). Dayan defensarà com a ministre d’Afers Exteriors del govern de Menahem Beguín davant l’ONU (1977) la política d’apropament a Egipte. L’any 1981 Dayan va formar un nou partit, Telem,  que proposava la cessió incondicional i unilateral dels territoris ocupats, però un càncer de colon va acabar amb la seva vida aquest mateix any.

Henry Kissinger

Kissinger va néixer a Fürth, Alemanya, l’any 1923 en una família jueva que es veié obligada  a emigrar als Estats Units per la persecució nazi. Instal·lats a Nova York, el jove Heinz canvia el nom a Henry i estudia a Harvard on arribarà a fer el doctorat en relacions internacionals i serà catedràtic. Enmig dels seus estudis és mobilitzat per la guerra el 1943, però no anirà al front, sinó que treballarà en tasques de contra-intel·ligència. L’encarregaran missions de desnazificació després de la guerra. Reincorporat a la vida civil a Harvard serà director de programes internacionals, seminaris sobre defensa i seguretat fins els anys 70.  Els càrrecs que marcaran Kissinger i que mostraran la seva influència en el marc geopolític són el de Conseller de Seguretat Nacional (1969 – 1975) i el de Secretari d’Estat (1973 – 1977).

Amb l’administració Nixon, Kissinger afrontarà la difícil decisió de com sortir d’una guerra inútil i sagnant. L’anomenada “vietnamització” de la guerra coincidirà amb els bombardejos més indiscriminats i unes negociacions de pau que li valdran el Premi Nobel de la Pau juntament amb el negociador nord-vietnamita, Le Duc Tho que renunciarà al premi. L’acord de pau no impediran la victòria final de les forces comunistes.

Kissinger protagonitzarà també un canvi de rumb de la diplomàcia nord-americana amb el desgel i apropament a la Xina per  aprofundir en l’aïllament del règim soviètic. És Kissinger qui ho inicia en un viatge secret a Beijing i una entrevista amb Zhou Enlai (juliol 1971) per preparar el viatge de Nixon l’any següent. Tot i que la voluntat de Kissinger era buscar l’aliança xinesa de cara a la guerra de Vietnam, l’estratègia no va funcionar. Una de les implicacions més nefastes de Kissinger va ser el disseny i desplegament de l’Operació Còndor (1975 i següents), un pla per coordinar accions i donar suport a dictadures del Con Sud (Xile, Argentina, Brasil, Paraguai, Uruguai, Bolívia i altres). En el cas de Xile, per exemple, la CIA desestabilitza el règim de Salvador Allende, s’implica directament en el sagnant cop d’estat del general Pinochet i després coordina i donar suport al seu manteniment. Cosa similar va passar amb el règim dictatorial de Videla i la Junta Militar Argentina l’any 1976.

Des dels anys 80 fins l’actualitat, Kissinger es mostra molt actiu en política internacional. L’any 1982 crea una molt influent consultoria (Kissinger Associates). Manté relacions i contactes amb diferents administracions presidencials (des de Bush fill i Obama fins a Trump).

Licio Gelli

La història d’aquest home és paral·lela a moltes de les turbulències polítiques de la Itàlia de la segona meitat del segle XX. Parlar de Gelli és parlar de la maçoneria, de les conspiracions més o menys certes, de les trames negres, de clavegueres polítiques i econòmiques, de connexions amb la Màfia, de negocis tèrbols amb el Vaticà i moltes coses més.

Gelli neix en una família toscana humil (Pistoia 1919). Serà voluntari (feixista) a la Guerra Civil Espanyola i durant la Segona Guerra Mundial serà l’encarregat de transportar l’or del rei Pere II de Iugoslàvia a Itàlia (acabada la guerra i reintegrat l’or, es veu que mancaven 12 tones que van desaparèixer). Col·labora amb Mussolini a la república de Saló, però fa un doble joc, ja que actua com a enllaç amb els nazis, però també treballa per la resistència partisana. En acabar la guerra és assenyalat com a feixista toscà però els partisans parlen bé d’ell: no pateix cap mena de represàlia.

_{A l’esquerra: emblema de la Lògia Propaganda Due (P2) (viquipedia.org). En el centre, notícia de premsa sobre l’intent de cop d’estat de 1970, el cop Borghese (viquipedia.org) A la dreta alguns dels implicats en el cop, el general Rodolfo Graziani i a la seva esquema el princep Junio Valerio Borghese (corrieredelasera)}

La postguerra italiana és socialment i política, molt complexa. Gelli continua col·laborant amb els serveis secrets i es dedica a l’activitat industrial que li porta a relacionar-se amb el poder. L’any 1963 entra a la maçoneria (lògia Hod) i aviat entrarà a la lògia més important d’Itàlia, l’anomenada Propaganda Due (P2) que controlarà totalment a partir de 1970: serà la base del seu poder, tot controlant dossiers reservats dels serveis secrets. Estarà relacionat amb un intent de cop d’estat feixista (Cop Borghese el desembre de 1970) i tindrà un paper important en l’estratègia de la tensió (1969-1980). Les connexions internacionals de la P2 seran d’alt nivell, sobretot a Llatinoamèrica, i estarà implicat en nombrosos cops militars involutius. El  poder mediàtic de Gelli i la P2 seran tan grans que acabaran controlant una majoria de la premsa escrita nacional.

Grans escàndols financers apareixen lligats a personatges propers a Gelli com el banquer mafiós Michele Sindona i el president del Banco Ambrosiano Roberto Calvi i les seves obscures i delictives relacions amb la Banca Vaticana. Gelli ho  coordina tot, té lligams amb la criminalitat organitzada i té fosques relacions amb alguns dels atemptats més sanguinaris de la ultradreta italiana als anys setanta i vuitanta.

A començament dels 80 es publica la llista de membres (sembla ser que incompleta) de la P2, la qual cosa provoca un xoc  públic colossal i una gran indignació nacional, per la quantitat de personatges públics del més alt nivell de la vida política i econòmica italiana i internacional implicats i de com determinaven i controlaven els ressorts del poder. Gelli va acabar la seva vida amb relativa comoditat (morí el 2015), mostrant la seva admiració per un dels polítics de la P2 al poder (Silvio Berlusconi) i reconeixent-se fins al final com un feixista.  

Zbigniew Brzezinski

Aquest personatge de nom i cognoms impossibles és una peça clau per entendre el final de la Guerra Freda en un moment en què la política exterior nord-americana passa de la contenció de Nixon i Ford a una fase ofensiva que comença amb el president Jimmy Carter (1977 – 1981) i el seu flamant Conseller de Seguretat Nacional Zbigniew Brzezinski  i acabarà amb els mandats de Ronald Reagan (1981 – 1989). És una paradoxa aparent que una administració demòcrata com la de Carter, seguís una línia dura en política exterior i això només s’explica amb la personalitat i orígens del seu conseller  Brzezinski.

Zbigniew Brzezinski (1928) és nascut a Varsòvia en una família aristocràtica que marxa del país quan es produeix la invasió nazi (1939). Exiliats a Canadà,  Zbigniew farà el doctorat a Harvard amb una tesi de títol suggestiu pensant en el futur que li esperava: “Com el leninisme porta a l’estalinisme”. És especialista en relacions internacionals de la URSS,  professor a Columbia i Harvard i membre de molts lobbies de poder (Trilateral, Grup Bidelberg) fins el gener de l’any 1977 quan entra en el govern Carter com a Conseller. Un càrrec de nomenament presidencial i de més influència que els Secretaris d’Estat o de Defensa.  Brzezinski té relació directa i diària amb Carter i no ha de retre comptes al grup demòcrata del Congrés. Passa sovint que la línia política de la Secretaria d’Estat (Cyrus Vance) i la del Conseller són oposades i Carter sempre s’acaba inclinant per la política dura de Brzezinski.

Estats Units havia passat, en política exterior, de la teoria de la contenció i la Doctrina Truman (1947) a la teoria del dominó i la coexistència pacífica de Kennedy i Khrusxov (als anys seixanta). Quan Carter arriba al poder signa els acords de desarmament nuclear SALT II (inicis de 1979), però la invasió d’Afganistan per la URSS (desembre de 1979) ho canvia tot. Bruscament es passa de la distensió a l’escalfament de la Guerra Freda, amb boicots mutus (jocs olímpics de Moscou i, posteriorment Los Angeles) i intervenció nord-americana de suport als mujahidins afganesos (tot i que aquesta intervenció és anterior en sis mesos a la invasió soviètica). La diplomàcia de Brzezinski incorporà en aquest joc brut a tercers països (Aràbia Saudita i Pakistan) i a mig termini aquesta política conduirà a la potenciació del wahhabisme i al terrorisme islàmic, alimentat i finançat en els seus inicis pels propis americans. En declaracions posteriors Brzezinski no se’n penedeix de res.

Allunyat de la primera línia política (1982), Brzezinski torna a l’activitat acadèmica, les conferències i a l’activitat literària on ha publicat molts llibres de geoestratègia mundial. Va morir el maig de 2017 als 89 anys.

Qasem Soleimani

El darrer personatge del curs és Qasem Soleimani, comandant iranià a l’ombra, molt influent en la política iraniana  de les darreres dècades i a qui podem recordar com a víctima d’un atemptat amb drons organitzat per l’administració Trump el mes de gener de 2019 a l’aeroport de Bagdad. Començo pel final, per tal de situar el personatge en l’actualitat més recent, però cal fer una petita ressenya històrica d’aquest personatge.

Qasem Soleimani va néixer l’11 de març de 1957 a Qanat al Malek a la província iraniana de Kerman en una família de terratinents. El règim del Xa Mohammad Reza Pahlavi, serà derrocat l’any 1979 en l’anomenada revolució dels aiatol·làs que crearan la Guàrdia revolucionària islàmica a la qual Qasem Soleimani s’hi inscriu des de molt jove. Durant la guerra Iran – Iraq (1980 – 1988) Soleimani s’anirà formant i a principis dels 90 és comandant general de la Guàrdia Revolucionària de Kerman i el 1998 serà el comandant de les forces QUDS, una divisió responsable principalment d’operacions militars clandestines i extraterritorials. Durant les dècades posteriors QUDS serà un element clau en la lluita d’Iran per la influència a l’Orient Mitjà i aquesta pretensió de lideratge en aquest marc territorial provocarà friccions constants i creixents amb els interessos nord-americans: al Líban amb el partit xiïta pro iranià Hesbol·là i la intervenció militar durant la guerra civil l’any 2006, a Iraq, on la inestabilitat creada per la invasió nord-americana de 2003 facilita les lluites sectàries; en aquest context Soleimani intenta consolidar el poder xiïta a l’Iraq.

L’any 2011 Qasem Soleimani és nomenat General Major pel líder suprem Ali Khamenei. Des d’aquest alt càrrec intervindrà a la guerra de Síria, tot formant i finançant grups d’influència iraniana en una complexa guerra en la qual se superposen molts conflictes diferents, l’acció de molts grups i de països exteriors (del Golf, Estats Units, Rússia i Turquia). Els grups formats per Soleimani intervindran a favor del govern d’Al Àssad, assessoraran el partit pro iranià  Hesbol·là i es veuran immersos en foscos episodis de repressió i matances.

En el moment que es produeix l’assassinat, Soleimani és un home poderós i influent. La mort provoca un profund daltabaix en la societat iraniana i les declaracions de venjança des de les autoritats del règim són cridaneres. En aquests moments posteriors a l’atemptat, l’abatiment d’un Boeing 737 ucraïnès per un míssil iranià, el desmentit de la responsabilitat iraniana, la posterior confirmació de la seva autoria, les brutals respostes repressives del règim a les manifestacions indignades de l’oposició interna davant les mentides governamentals van apaivagar la resposta de venjança contra l’atemptat.