Categories
Conferències i cursos

Viatge a la cara oculta del poder (1)

Aquest curs proposa una aproximació històrica al període contemporani a través de deu figures que han intentat influenciar i canviar els esdeveniments des de l’ombra del poder, però també un itinerari per diversos moments clau de la història: des de la França revolucionària de Talleyrand i la Rússia tsarista de Rasputin fins a l’Espanya franquista de Serrano Suñer o l’Alemanya de Himmler, passant pels Estats Units de Kissinger i de Brzezinski en diferents moments històrics o per trajectòries menys conegudes, com la de l’italià Licio Gelli, la de Qasem Soleimani o inclús la de Moshé Dayan. Una única dona, Eva Perón, completa aquesta visió panoràmica.  Deu biografies que han marcat una part de la història contemporània i, alhora, un apassionant viatge cap a les profunditats de la cara oculta del poder polític.

Curs de Gaudir UB; primer trimestre 2020. Deu sessions de dues hores cadascuna fet en línia pels condicionants de la pandèmia. El contingut de les sessions i el professorat  és el següent:

  1. Charles Maurice de Talleyrand, el gran supervivent de la Revolució Francesa (Dr. Daniel Roig).
  2. Rasputin, el místic del darrer tsarisme (Dr. José Manuel Rúa).
  3. Ramón Serrano Suñer, l’eminència gris de l’Espanya de Franco  (Dr. Daniel Roig).
  4. Heinrich Himmler, l’emperador de les SS (Dr. Alberto Pellegrini).
  5. Evita Perón, la mare dels descamisados  (Dra. Paola Lo Cascio).
  6. Moshé Dayan, l’heroi de la guerra dels Sis Dies (Dr. Òscar Monterde).
  7. Henry Kissinger, l’arquitecte de la Realpolitik  (Dra Carolina Rúa).
  8. Licio Gelli i les misterioses trames negres a Itàlia (Dr. Alberto Pellegrini).
  9. Zbigniew Brzezinski, el teòric del «gran tauler estratègic» (Dr. José Manuel Rúa).
  10. Qasem Soleimani, «l’home més fort de l’Orient Mitjà» (Dr. Òscar Monterde).

De cada personatge, faré una breu ressenya que us permeti una primera aproximació als continguts del curs i animar-vos a fer-ho en un futur i/o aprofundir-hi. En cadascuna de les entrades he inclòs, sense ànim de ser exhaustiu, alguns trets biogràfics bàsics, algunes referències al context històric i idees que permetin veure les aportacions, la rellevància o la influència de la persona en qüestió.

Charles Maurice de Talleyrand

Aquest personatge apassionant i polifacètic viu un període històric convuls i únic en la història de França i d’Europa. D’origen aristocràtic, neix a París el 2 de febrer de 1754. Els pares l’envien a fer carrera eclesiàstica i  amb poc més de vint-i-cinc anys serà Agent General Adjunt del Clergat, una mena de comptable gestor de les propietats de l’Església que en aquells moments representaven  un 8 % del territori francès.

En els anys següents la seva fortuna personal arriba a ser de les més importants del país. El 1788 és nomenat bisbe d’Autun, malgrat les reticències de la cúria, degut al caràcter dissolut i faldiller del jove bisbe. Quan a finals de 1788, el rei Lluís XVI convoca els Estats Generals davant la ruïnosa situació econòmica del regne, Talleyrand és elegit diputat estamental del Clergat. Quan es crea l’Assemblea Nacional, com a resposta revolucionària a l’immobilisme dels estaments privilegiats, ell és dels primers en passar-se a l’Assemblea. Els fets posteriors al 14 de juliol de 1789 portaran a l’Assemblea Constituent que abolirà l’Antic Règim (decrets d’agost de 1789), amb la fi dels privilegis feudals i la declaració dels Drets de l’Home (redactats per Talleyrand!).

Fins l’any 1791 serà  molt actiu en l’Assemblea  Constituent (reforma fiscal, reforma administrativa, del Clergat, etc). L’any 1792 tindrà un paper diplomàtic important davant Anglaterra. Quan comença el període jacobí i el procés revolucionari es radicalitza, s’ho veu magre i demana permís (concedit per Danton) per marxar de França. S’embarcarà cap als Estats Units d’Amèrica, on en poc temps s’enriquirà de manera brutal i farà una vida ostentosa de despeses i dones.

Amb la complicitat d’una antiga amant (Madame de Staël), tornarà a França el 1796 i marcarà la política internacional del Directori. Durant el període bonapartista serà un molt influent ministre d’afers exteriors, però lentament s’allunya de l’emperador i entre 1807 i 1811 es consuma la ruptura amb Napoleó. Després de la derrota de l’Imperi, ell actua com a representant de França en el primer Congrés de Viena. Els primers mesos de Lluís XVIII, serà el seu primer ministre. Després del breu retorn de Napoleó i la derrota definitiva a Waterloo es produeix la segona restauració monàrquica on Talleyrand tornarà a ser primer ministre i responsable dels afers exteriors. El segon congrés de Viena, extremadament dur amb França, originarà la seva retirada; viurà a París de forma luxosa durant molts anys. L’any 1830  intervé en el complot per a fer caure els Borbons i instaurar el que serà darrer rei dels francesos, Lluís Felip d’Orleans. De 1830 a 1834 fou ambaixador a Londres de la nova monarquia. Retornat a París, morí el 1838.

Personatge immoral, ambiciós, corrupte, però al mateix temps brillant, genial, molt intel·ligent, va participar en totes les estructures de poder, des de l’Antic Règim fins la darrera revolució orleanista. Sens dubte un dels personatges més importants i influents de la història contemporània francesa.

Grigori Yefímovich Rasputin

Rasputin va ser un místic rus amb una gran influència en els últims anys de la dinastia Románov. Va néixer a Pokróvskoye, un poblet de la Sibèria occidental a uns 300 km a l’est del Urals en el si d’una família camperola amb un cert grau de benestar. El sobrenom de Rasputin (eren freqüents en aquella època els sobrenoms entre la gent del camp)  significa “dissolut” i està molt relacionat amb la forma de vida llibertina que duia. En el seu lloc d’origen pretenia donar-se una aparença de Jesucrist i tenia fama de guaridor de malalties mitjançant l’oració, raó per la qual, i gràcies a una amiga de la tsarina anomenada Anna Výrubova, l’any 1905 va ser cridat al palau dels tsars per a tallar una hemorràgia del seu fill i hereu Alekséi Nikoláyevich Románov, que patia d’hemofília. El tsarevitx    efectivament va millorar —alguns investigadors sostenen que va ser mitjançant hipnosis— i la família Románov, especialment la tsarina Alexandra, va caure sota la influència d’aquest controvertit personatge.

El context de l’arribada de Rasputin a la cort és el de la derrota russa en la guerra contra el Japó, la primera revolució (1905) enmig de la guerra i un sistema en una intensa crisi social i política que es veurà immers en la Gran Guerra (1914 – 1918) que serà el catalitzador definitiu de la crisi final del tsarisme i el preludi de les revolucions de 1917.

Però tornem a Rasputin i al seu paper renovat a la cort després de la superació de la crisi per part del tsarevitx, cosa que els tsars interpreten com  un senyal diví: el poder de Rasputin a la cort es dispara durant els anys d’entreguerres. Les seves actituds dissolutes i extravagants li creen animadversions entre les elits properes a la família reial. Quan en plena guerra, l’estiu de 1915 el tsar Nicolau II deixa la capital per instal·lar-se al front i assumir directament el comandament de les tropes, el govern de la cort queda en mans de la tsarina (i de Rasputin): totes les decisions que es prenen són arbitràries, en funció dels al·lucinants criteris del monjo. Les múltiples conspiracions contra Rasputin progressen  a la tardor de 1916 i finalment un grup liderat pel príncep Yusúpov aconsegueix assassinar Rasputin el 30 de desembre de 1916 (segons el calendari gregorià).

“Jo el vaig destronar”. Caricatura de l’any 1917 on es fa al·lusió al tsar que havia abdicat aquell mateix any (Akg /Album)

Ramón Serrano Suñer  

Aquest personatge és crucial en la construcció del primer franquisme durant la guerra civil i els primers anys de la postguerra. El futur “cunyadíssim” neix el 12 de setembre de 1901 en el si d’una família benestant. Viu a Castelló i passa els estius a Gandesa on la família materna té la casa pairal. Estudia Dret a Madrid on esdevindrà líder estudiantil, és un assidu de l’Ateneo. A la facultat coneixerà i es farà amic de José Antonio Primo de Rivera. Acabarà la carrera (1923) i aviat aprovarà les oposicions d’advocat de l’Estat. Amb una beca (1924) viatjarà a Roma on coneixerà Mussolini i mostrarà simpaties pel feixisme. A la tornada, serà destinat a Saragossa. Aquí iniciarà la seva vida política i coneixerà Ramona (Zita) Polo, germana de Carmen Polo, la dona de Franco. Es casaran l’any 1931 amb José Antonio i el propi Franco com a testimonis. Durant els anys de la República, Serrano serà diputat per la Unión de Derechas de Zaragoza, integrada a la CEDA.

Quan es produeix el sollevament militar, Serrano es troba a Madrid; serà detingut i passarà moltes penes abans d’arribar a Salamanca, al quarter general del seu cunyat el febrer de 1937, on és rebut de manera freda. Malgrat tot, aquí començarà el seu paper crucial  en la construcció d’un estat totalitari dotat d’un mínim contingut jurídic: el decret d’unificació del nou partit únic, la llei d’Administració de l’Estat, el Fur del Treball (Fuero del Trabajo) i aspectes més socials com l’Auxili Social o l’ONCE, entre d’altres, són creacions seves des del seu càrrec de ministre de la governació durant la guerra civil. Serà el responsable  de l’atansament amb els països de l’Eix durant els primers anys de la segona guerra mundial en el seu nou càrrec de ministre d’afers exteriors (16 octubre 1940 – 3 setembre 1942). El canvi de signe de la guerra i les tensions entre els serranistas dins la Falange contra altres grups del règim (falangistes antiserranistes, monàrquics o l’Església), motivaran la seva caiguda i el progressiu allunyament polític de Franco.

La retirada del poder efectiu coincideix amb el moment en què comença a escriure les seves memòries. Serrano viu més de cent anys (fins el 2003) i en aquest temps tindrà ocasió d’edulcorar i manipular en molts aspectes els textos on explica el seu pas pel poder.

Heinrich Himmler

Aquest personatge amoral, amb una personalitat fosca, és un sinònim d’horror, inhumanitat i sadisme. Neix a Munic l’any 1900 en una família catòlica de classe mitjana, amb salut fràgil i físic poc atlètic. Serà mobilitzat l’any 1917, però l’armistici impedirà que entri en combat, cosa que li originarà una frustració personal de llarg termini. L’Alemanya de la seva infantesa i la seva adolescència, és una gran potència industrial no democràtica, amb fortes tensions socials i culturals. En aquests anys inicials del segle XX es difonen corrents místiques germàniques i noves idees sobre l’anomenat racisme científic i la supremacia de la raça ària s’estenen tot i que són minoritàries políticament.

La derrota a la Gran Guerra és un trauma i una crisi de valors terrible. L’odi a Versalles i a tot el que representa revolució o subversió agrupa els partidaris de l’extrema dreta en societats secretes racistes com la societat Thule on es “formaran” futurs jerarques nazis com Rudolf Hess o Hans Frank. En aquests ambients tòxics neix políticament Adolf Hitler i el seu NSDAP, creat l’any 1919. Himmler s’afilia al partit l’any 1924, poc després del putsch de la cerveseria de novembre de 1923. Himmler hi participa en la intentona com a segon de Röhm. Era un jove fascinat per l’ocultisme, la mitologia germànica i lentament aprendrà a apreciar Hitler. Aviat serà dirigent de les SS (1925), en aquest moment controlades per les SA. En poc temps, teoritzarà i guanyarà autonomia en un grup selecte que s’anirà expandint. L’any 1929 serà el màxim dirigent (SS Reichsführer) de les SS. L’any 1933 compten amb 52.000 membres que són reclutats d’acord amb les teories racistes de Himmler. Un cop al poder el gener de 1933, les SS seran el factor principal de la repressió política. Durant els anys previs a la guerra es construeix l’imperi policíac en un entramat burocràtic, el RSHA,  que engloba la Gestapo i l’SD  del terrorífic Reinhard Heydrich. Les SS controlaran també el sistema de camps de concentració (Konzentration Lager), peça clau en un primer moment de la repressió política i de les futures deportacions, treball esclau i aniquilacions en massa.

Himmler i el SS Obergruppenführer Reinhard Heydrich que va ser el primer director del burocràtic complex policial RSHA o Oficina Central de Seguretat del Reich, format per la fusió del SD, la Gestapo i altres polícies. Heydrich va ser assassinat a Praga el 4 de juny de 1942 (picture-alliance/dpa/AP Photo)

El misticisme, les cerimònies rituals pangermanistes i els projectes delirants com, entre d’altres, la idea de crear un estat nazi, racialment pur i independent d’Alemanya a Borgonya o la colonització per soldats i pagesos de l’espai vital (el lebensraum dels escrits de Hitler) conquerit a l’est d’Europa, són algunes de les bestialitats històriques d’aquest assassí il·luminat. Cal afegir a la llista l’Holocaust, com a culminació d’un genocidi a gran escala.  La creació de cossos militars dins les SS (les Waffen SS), van portar a un inútil de l’estratègia militar com Himmler a comandar sectors del front amb resultats militars catastròfics. Al final de la guerra, Himmler va caure presoner de les tropes angleses, després de tot un seguit d’intents al·lucinants de negociar una pau separada. En ser reconegut, es va suïcidar el 23 de maig de 1945.

Evita Perón

Aquesta dona és un dels grans mites de la història argentina. La seva curta vida (va morir amb 33 anys) a l’ombra del seu marit, el general Perón, però amb llum pròpia, l’ha transformat en un personatge de llegenda d’un país que mitifica els seus ídols com si fossin barreres que impedeixen en molts casos encarar el futur sense els lligams que representen aquests personatges com Evita, Gardel o Maradona.

L’Argentina on neix Eva Duarte l’any 1919 era un país que havia agafat importància en el context internacional la darreria del segle XIX i els inicis del segle XX. Es tractava d’una potència agro-ramadera exportadora que acumula capital per iniciar una ràpida industrialització, però la crisi de 1929 talla en sec aquest procés amb una contracció traumàtica del comerç exterior i una retirada dels capitals estrangers. L’any 1933 es firma l’acord Roca – Runciman que intenta garantir les exportacions de carn a canvi de concessions econòmiques a la Gran Bretanya. La crisi dels anys 30 porta la irrupció dels règims autoritaris, l’anomenada dècada infame enmig d’una lluita entre les elits tradicionals, partidàries de la dependència financera de la Gran Bretanya i els nous grups industrials més propers als Estats Units. En el cop d’estat de 1943 trobem un Juan Domingo Perón (1895 – 1974) amb un paper marginal, però que ràpidament guanyarà influència i en les eleccions de febrer de 1946, arribarà al poder amb el seu Partit Justicialista; iniciarà reformes socials, realitzarà nacionalitzacions, planificarà parcialment l’economia, afavorirà el paper de participació (i control) dels sindicats i, en els primers anys de la guerra freda no s’alinearà formalment. L’any 1949 dotarà al país d’una nova constitució.

Eva Duarte era filla il·legítima d’una dona pobre de províncies que va morir quan la nena tenia sis anys. Amb quinze anys es trasllada a Buenos Aires amb la il·lusió de convertir-se en actriu. Treballarà a la radio fent radionovel·les i coneixerà Perón que la dobla en edat,  el gener de 1944. Aviat es casen i Evita (ja Perón) participa en la campanya electoral de 1946. La política transforma Evita que forma amb el seu marit una parella que contacta directament amb les masses desfavorides. És la veu dels “descamisados”. Visita l’Espanya de Franco (1947) a qui el peronisme dóna suport, com a ambaixadora personal enmig de grans banys de masses i en  els anys següents tindrà una certa autonomia per aconseguir el vot femení en la nova constitució i es proposada pels sindicats peronistes per anar com a número dos en la llista presidencial a les eleccions de 1951. Tot quedarà tallat de soca-rel amb una leucèmia que li ocasionarà la mort el 26 de juliol de 1952. Aquí començarà el mite desfermat i molt argentí d’Evita.

Cliqueu aquí per anar a la segona part d’aquesta entrada

3 replies on “Viatge a la cara oculta del poder (1)”

Vaig poder fer el curs, que us recomano. Queda clar que el poder té moltes manifestacions. Hi ha el poder diplomàtic i de la riquesa (Talleyrand); el poder místic i hipnotizador (Rasputin); el poder de l’oportunitat i l’oportunisme (Serrano Suñer); el poder de la sistematització fanàtica i criminal (Himmler); el poder del populisme i l’oratòria (Eva Perón). Tots a l’ombra i complement del poder absolut. Magnífic resum. Gràcies Miquel.

Liked by 1 person

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s