Categories
Llibres

Boulder

Sinopsi:

La protagonista de Boulder és una dona atreta per la solitud com per un imant. Es guanya la vida fent de cuinera en un buc, la situació perfecta: una cabina, l’oceà, moltes hores per encarar el buit i algun port on conèixer dones. Fins que una la reté, se l’emporta entre les quatre parets d’una casa i l’embarca en una gestació assistida d’una criatura. Què en farà, la maternitat, de l’amant coneguda en un bar? Què farà ella a la gàbia?

Dos anys després de Permagel i d’un viatge a través de mitja dotzena de llengües, l’obra d’Eva Baltasar torna a atracar entre nosaltres amb una heroïna com només sap crear-les ella: camuflada amb un nom geològic, el de les roques solitàries, i perfectament intractable, si no fos que caus als seus peus.

“Si pots conservar la capacitat de riure mentre contemples l’abisme, aquesta rialla serà una de les millors experiències de la teva vida.” Imma Monsó. (Club Editor)

Comentari personal:

Encara no he llegit Permagel, tot i que són molts els que me l’han recomanat; no trigaré a llegir-la, ja la tinc reservada a la llibreria. He començat aquesta trilogia pel segon llibre. He quedat impressionada pel personalíssim estil de l’autora. He llegit Boulder en només un día, m’he sentit atrapada per la narració ràpida i enèrgica dels pensaments d’aquesta dona solitària que es veu abocada a una maternitat no desitjada i que ens descriu, fil per randa, el seu desenamorament, la pèrdua de la passió i l’enfrontament al canvi de vida que repressenta un infant en les vides d’aquells que el porten al món. La novel·la està farcida d’imatges metafòriques molt potents i d’un vocabulari riquíssim que demostra les grans qualitats tècniques de l’autora. Pura poesia. La protagonista se sent aliena al vincle que estableixen mare i filla, ja des del primer moment de la gestació, i que acaba per ocupar-ho tot, deixant-la a ella exclosa i perduda.

Llenguatge poètic, frases curtes, vocabulari directe, alguns moments amb gran sentit de l’humor i un cert regust trist que et queda enganxat al cor al llegir les últimes frases del llibre: “…tinc un dolor que és com un gos. Jau en un racó i em llepa la ferida. La manté tendra i oberta, va fent. Navego i estic molt sola.”

Molt recomanable.

Categories
Llibres

Ca la Wenling

Sinopsi:

Que algú de l’altra punta de la terra faci el cop de cap de venir a viure al teu país. Que et triï a tu per veí. Que faci créixer els seus fills en la teva llengua perquè estimin el que tu estimes. I que aquest algú que treballa en una perruqueria dotze hores al dia, sis dies a la setmana, amorrada als teus peus, a les teves mans i als teus cabells, tingui la generositat d’explicar-te el seu món.

Hi ha un bon pessic de la Xina de la Wenling, aquí dins. Un bon pessic de la província de Zhejiang, d’on va venir un dia de fa deu anys. Però hi ha més perfums d’arreu, en aquesta casa de manicures, esquilades i permanents. Hi ha jubilades de Gràcia, joves tossudes, una embarassada enamorada, llàgrimes de la guerra del Vietnam, productes de cosmètica francesos, injustícies forjades a Amèrica i racisme ben empeltat.

Per això n’hi diuen ca la Wenling: perquè la modèstia de fora amaga una autèntica reserva d’humanitat, un catalitzador que arrenca confidències, desenterra tragèdies i fa esclatar riallades. Un centre d’intercanvi d’afectes que fa tant servei al barri com l’ambulatori, l’escola o el mercat.

I tibant tot el llibre de dalt a baix, el regal d’una amistat. Perquè aquesta novel·la també celebra el trencar el gel, el mirar als ulls, el començar una conversa. Perquè és possible transformar el lost in translation en unes ganes boges de fer-se entendre. (Grup62)

Comentari personal:

L’autora d’aquest llibre, de ben segur, que per a tots vosaltres és un rostre familiar. Gemma Ruiz Palà fa molts anys que és el rostre estilós i el verb fàcil que ens fa arribar, des de TV3, les cròniques de les estrenes i de la vida cultural catalana. La qualitat de la seva feina va ser la que em va fer comprar el llibre. Tenia curiositat per veure com escrivia aquella persona que era capaç de encabir una bona crítica en molt poques frases i amb un llenguatge molt acurat i entenedor. Ha sigut una grata sorpresa. El llenguatge en què està escrita aquesta novel·la m’ha sorprès molt gratament. No és gens fàcil escriure tan bé un llibre util·litzant a vegades frases tan gramaticalment incorrectes i, alhora, tan carregades de significat. L’autora ens reprodueix literalment les converses de perruqueria amb la Wenling i amb això aconsegueix una forma directa de comunicació. Tots hem sentit parlar el castellà tal i com el parla la Wenling, tots podem identificar fàcilment els marcats trets durs i autoritàris de la fonologia xinesa en les seves converses. A tall d’exemple:

“I què estàs llegint, Wenling? ¡Yo no puede! Des que viu aqui no ha obert un sol llibre, cap ni un, em confessa. Les raons es donen la mà l’una amb l’altra fins que l’encerclen i l’acorralen. Una feina de nou a nou de dilluns a dissabte, dos fills petits, un marit, una casa, cap trista estona per ella sola, pocs llibres en mandarí a l’abast… No cal dir res més. I encongeix les espatlles: Tú suerte, con libros cabeza siempre piensa cosa nueva, siempre aprende, yo solo trabajo. I em torna el llibre.”

Així són tots els diàlegs de la novel·la, així és com ens anem endinsant en la vida de la Wenling, la vida d’algú que no va tenir altre remei que deixar enrera el seu món per intentar reconstruir-se en el nostre. Gemma Ruiz aprofita també per intercalar diferents històries que ens remeten al rebuig i menyspreu que han rebut arreu del món algunes de les onades migratòries més conegudes: col.laboradors sudvietnamites dels Estats Units en l’evacuació quan es va donar per perduda la Guerra del Vietnam, els milers de treballadors xinesos que van construir la primera línea de ferrocarril que creuava el país de punta a punta, que no van rebre l’agraïment del que eren mereixedors i dels seus problemes per poder sobreviure en un país que els hi negava la feina i l’estada. I també les històries de les àvies , les “àvies-ciment“, encarregades de pujar i cuidar les criatures que sovint han de ser deixades enrera; i les petites històries de les dones que frequenten la perruqueria i han de fer front a la lluita diària de les dones per sobreviure i ser elles mateixes, en un món que no les valora ni les reconeix com a éssers lliures, tot això explicat en clau feminista i reivindicativa.

Una novel·la deliciosa que ens fa repensar les nostres relacions de poder amb aquells que ja formen part de les nostres vides i als que , massa sovint, ignorem.

Categories
Llibres

La meva casa al bosc

Portada del llibre. Fotografia: Pilar Ordóñez

Fitxa tècnica:

Títol: La meva casa al bosc

Autores: Laëtitia Bourget i Alice Gravier

Editorial: Libros del Zorro Rojo

Any d’edició: 2019

Sinopsi:

En aquest àlbum únic, en format acordió (de quatre metres de llarg!), el protagonista convida al lector a recórrer de la seva mà el camí que porta a la seva llar, una casa al bosc. Per una de les cares del llibre gegant comença el viatge: travessem el poble, creuem el pont, passegem per la riba del riu… Aquest entusiasta amfitrió ens explica, pas a pas, com arribar a casa seva. Un cop allà, a l’altra cara, deixem les sabates a l’entrada i accedim a les diverses habitacions, dins de les quals hi ha una infinitat de detalls per descobrir. L’exterior i l’interior de la casa es despleguen en aquest àlbum de gran format amb esplèndides il·lustracions, que connecta els primers lectors amb un relat senzill, que convida a posar-se de peu i llegir jugant.

Un mural sorprenent i delicat, amb una sobrecoberta en la qual es reprodueixen els objectes que els petits han de trobar a les pàgines del llibre. Una invitació a passejar, observar la naturalesa, descobrir personatges propers i estimular l’expressió oral dels més petits. Un àlbum original, per jugar-hi a tall de cabanya, que ofereix un vocabulari ple de possibilitats per interactuar i conèixer el seu entorn familiar. (La Casa del Libro)

Comentari personal:

Tots els que gaudim de la lectura i valorem les infinites possibilitats que les pàgines d’un llibre poden oferir-nos, desitjariem poder inocular la passió per la la lectura en tots aquells infants que ens són propers. No sempre ho aconseguim, però no hem de defallir i no hem de deixar d’intentar-ho. Aquest meravellós llibre m’ha semblat una manera idònea de fer-ho. A mig camí entre la joguina i el llibre, ens ofereix la possibilitat d’ajudar al nen a descobrir per sí mateix tot d’objectes que hi ha al bosc i també dins de la casa, una manera d’anar incorporant paraules al seu vocabulari, i també una manera de compartir joc amb un adult i fer crèixer la seva curiositat per tot alló que l’envolta. El fet de que el llibre pugui desplegar-se fins als 4 metres permet que el nen s’assegui dins mateix de la casa o del bosc o que vagi recorreguent a peu o gatejant les diferents pàgines del llibre.

Col.lage amb diferents detalls del llibre. Fotografia: Pilar Ordóñez

Tota una descoberta, un bon regal per als nostres néts, nebots, veïns…per a tots aquells que encara no han entrat al màgic món dels llibres, una bona manera de començar… Per molts anys, estimat Lucas!!!

Presentació del llibre. Fotografia: Pilar Ordóñez
Categories
Llibres

Totalidad sexual del cosmos

Sinopsi:

Inteligent, intuitiva i amb un afilat sentit de la llibertat, la pintora i poeta mexicana Carmen Mondragón, més coneguda en els cercles artístics com a Nahui Olin, va ser una artista excepcional, d’enorme carisma i sensualitat. Nascuda a Mèxic el 1893, va viure al Paris dels primers anys del segle XX, on va conèixer Georges Braque, Henri Matisse o Pablo Picasso, entre d’altres. Després de passar per San Sebastián, va submergir-se en la vida artística de Ciutat de Mèxic, a on va destacar per les seves idees feministes i la seva actitud provocadora i eclèctica, que la van portar a interessar-se no només per la poesia i la filosofia, sino també per les matemàtiques i les ciències exactes. (Planetadelibros)

Comentari:

En aquests temps de confinament, la Biblioteca Carles Rahola, de Girona, ens va fer arribar la proposta de suscriure’ns a un club de lectura virtual que pogués suplir a aquells clubs de lectura que havien quedat provisionalment suspesos fins a nova ordre. Vaig trobar que era una idea fantàstica i innovadora i no vaig dubtar a inscriure-m’hi. En concret, em vaig inscriure a un Club de Literatura i Art, magistralment coordinat per Glòria Guilera, i el llibre proposat va ser “La totalidad sexual del cosmos“, de Juan Bonilla. Ens van donar accés al llibre de forma electrònica i el xat es va fer amb el programa Tellfy. La sessió de debat entre els diferents membres del club crec que es farà a partir del 25 de maig, a través de videoconferència.

El llibre està estructurat en tres parts diferenciades, totes elles narrades per un narrador que no ens es desvetllat fins a la tercera part. La primera part ens explica la infància i els primers anys de juventut de Carmen Mondragón. Allà descobrim la precocitat de la nostra protagonista d’immensos ulls verds, els textos que escrivia als 10 anys, la relació amb el seus pares i la rebel·lia que la va caracteritzar durant tota la seva vida i que la va portar a prendre els camins menys fàcils. A la segona part ja veiem a la nova Carmen Mondragón, que ha decidit canviar el seu nom pel de Nahui Olin ( que significa “l’últim sol”, en llenguatge nadiu nahuatl), abandona al seu marit i va a viure amb el seu amant, el reconegut pintor Gerardo Murillo, Dr. Atl , com se’l coneixia popularment, que li dobla l’edat i amb el que viu una relació tempestuosa i extremadament intensa, tal i com queda recollit en els seus propis escrits. A aquesta etapa i a les immediatament posteriors corrresponen tots els retrats de Garduña i Weston que han arribat fins els nostres dies i que la converteixen en un personatge públic tremendament discutit.

Nahui Olin. Fotografia: Edward Weston

A la tercera part, el narrador ens desvetlla la seva identitat i ens descriu els últims anys de la diva, que ha envellit i malviu sola, enmig d’un munt de gats, intentant esgarrapar ajudes econòmiques i deixar rastres del seu record arreu, perquè aquell que decideixi restaurar la seva memòria vagi trobant pistes per fer-ho. Sens dubte, la tercera part del llibre és la que més m’ha agradat. És la mes trista i, per a mi, la més ben escrita i no cau en certes monotonies i repeticions que sí que trobem en alguna ocasió a les dues parts anteriors.

En la vida i en l’art de Carmen Mondragón trobem certes semblances amb una altra figura capdal del moviment feministe a Mèxic, Frida Kahlo; algunes de les seves pintures naïf tenen certes semblances. I resulta ben curiós el poc coneixement que, fora de Mèxic, ha tingut la figura de Nahui Olin, en contraposició a l’ampli reconeixement que ha obtingut Frida Kahlo.

Quadre: Nahui Olin/ Gerardo Murillo (Dr. Atl), 1922. Mèxic.

Us adjunto algun dels articles que he trobat que parlen de la figura de Nahui Olin i que crec que poden ajudar a entendre-la en la seva enorme complexitat.

Totalidad sexual del cosmos. Nadal Suau.

Nahui Olin, una avalancha de lava en las arterias. Manuel Llorente.

Nahui Olin es lo que el presente necesita que sea. Sandra Barba.

Categories
Cinema i sèries

Unorthodox

Sinopsi:

Minisèrie de TV (2020). 4 episodis. Unorthodox relata en els seus quatre episodis la vida d’Esther Shapiro (Shira Haas), una adolescent de 17 anys que pertany a una comunitat de jueus ortodoxes de Brooklyn, New York.  Després del seu matrimoni concertat amb Yanky (Amit Rahav), un jove de 19 anys, l’Esther veurà com la seva vida canvia radicalment al veure’s supeditada a qualsevol decissió del seu marit. Però, al quedar-se embarassada, prén el valor de reprendre el contacte amb la seva mare, que viu a Berlín i de qui la varen separar als 3 anys d’edat. La jove aconsegueix fugir a la capital alemanya per començar una nova vida, però el seu marit decideix seguir-la per intentar que torni a la seva comunitat.

Comentari:

La minisèrie Unorthodox s’ha convertit en un altre del títols que durant aquest perìode de confinament està tenint un èxit inesperat a Netflix. És la primera producció de la plataforma rodada, pràcticament en la seva totalitat, en ídix (yiddish: idioma judeoalemany de les comunitats jueves asquenazis). La ficció està inspirada lliurement en l’autobiografia de l’escriptora Deborah Feldman (Unorthodox: The Scandalous Rejection of My Hasidic Roots), la qual cosa implica que gran part del que es narra està basat en fets reals. Feldman era una jueva religiosa que pertanyia a la comunitat Satmar de Williamsburg, Brooklyn, i que, després de ser criada i educada sota les estrictes regles ultraortodoxes, va decidir trencar un pacte que li portava massa patiment, deixant enrera una asfixiant forma de vida i un matrimoni arreglat. Les normes religioses de vestimenta d’aquesta comunitat són tan estrictes que fins i tot estan escrites amb cartells en alguns locals, recordant constantment el que s’ha de fer i el que no està permés fer. Les dones no poden utilitzar mitges que tinguin el mateix color que la pell ni cantar en veu alta. Han de rapar-se i cobrir el seu cap amb una perruca després de casar-se, accedir a tenir sexe amb els seus marits cada divendres, vestir prendes que tapin el coll i portar faldilles que no pugin de l’alçada dels genolls. Els pares mai poden llegir llibres laics i no hi pot haver accés a Internet a cap part de la casa. Aquesta comunitat és una resposta a la Segona Guerra Mundial. Originària de la ciutat de Satmar, a Hungria, es va formar amb supervivents de l’Holocaust que es van mudar a Brooklyn per fundar una comunitat tancada, utilitzant la seva llengua materna, el yiddish, per aconseguir mantindra-la viva. La comunitat té la seva pròpia flota d’ambulàncies, policies voluntaris, autobusos escolars i un sistema d’escoles privades. És un “micro-món” dintre de la ciutat de New York. El carrer principal del barri és Lee Avenue.

A l’estar inspirada lliurement en l’autobiografia de Feldman, la sèrie es prén moltes llicències respecte a la seva font, de fet, la protagonista es diu Esther Shapiro en lloc de ser anomenanda com l’autora. I també s’han canviat les circumstàncies de la seva arribada a Berlín (Feldman ja hi va arribar com a escriptora reconeguda, mentre que Esther Shapiro hi arriba com a desconeguda). De totes maneres, tant la sèrie com l’autobiografia, posen de manifest com per a una dona és doblement complicat sortir d’aquestes comunitats religioses tant opressives, al dependre económicament dels homes.

Hi ha vàries escenes particularment impactants a la sèrie, em quedo amb dues d’elles: la cerimònia del casament i la cara de satisfacció de la protagonista la primera vegada que s’emprova uns pantalons texans.

La sèrie està dirigida per Maria Schrader. La teniu disponible a la plataforma Netflix.

Categories
Cinema i sèries

Ozark (They are all in)

Sinopsi:

Sèrie de TV (2017-actualitat). 3 temporades. 30 episodis. Marty Byrde (Jason Bateman) és un assessor financer amb una aparent vida normal en família. Casat amb Wendy (Laura Linney) i amb dos fills, Charlotte (Sofia Hublitz) i Jonah (Skylar Gaertner), tots ells porten una vida tranquil·la i ordinària. Però, sota aquesta aparença, la vida de Marty amaga un gran secret: ell és l’encarregat de blanquejar els diners d’un dels càrtels de la droga més importants de Mèxic. Tot sembla anar bé, fins que un fet inesperat obliga a Marty a emportar-se la seva família des de Chicago fins a Ozark, Missouri.

Al començament de la 3era. temporada, Marty i Wendy, ja convertits en propietaris i gerents del casino però vigilats de prop per l’FBI, veuen crèixer les seves discrepàncies sobre com portar el negoci. Wendy intenta assegurar les seves vides expandint els negocis del càrtel de Navarro, mentre Marty vol seguir blanquejant diners d’una manera discreta i constant, sempre sota la cada cop més estreta vigilància de Helen Pierce (Janet McTeer), l’advocada del temible narco mexicà. (FILMAFFINITY).

Comentari:

En aquests temps de confinament, resulta difícil trobar quelcom que sigui capaç de captar el nostre interès, quelcom que ens distregui per unes hores de totes aquelles informacions negatives i colpidores que ens arriben constantment. Amb “Ozark” jo ho he aconseguit a estonetes, i per això us la vull recomanar. A vegades, recorda a la mítica sèrie “Breaking Bad“, tot i que no arriba al seu nivell d’excel.lència, però la situació d’una família aparentment normal també es veu totalment capgirada pels esdeveniments. Totes dues sèries ens descriuen els horrors del món de la droga. A més, els personatges van evolucionant cap el mal (breaking bad, en anglés, significa fer-se dolent), de mica en mica, i ho anem veient en petits gestos, en mirades, en silencies. Els actors estan magnífics i són capaços de transmetre’ns la sensació de que no hi ha altra manera de solucionar el problema que fer “una patada endavant” i anar fent el problema cada cop un xic més i més gran. Resulta difícil no solidaritzar-se amb la família Byrde. La frontera entre el bé i el mal no sempre queda ben clara…

Ozark la podeu trobar a la plataforma Netflix.

Categories
Viatges i itineraris

Visita a Girona

Vista general de les cases del riu Onyar. Fotografia Joan Solé Camardons

El passat dia 12 de març del 2020, el grup “gaudirlacultura.com” va fer el seu segon viatge i vam visitar la ciutat de Girona. Ens vam desplaçar amb l’Ave, des de Barcelona, anar i tornar el mateix dia, i tot el recorregut el vam poder fer a peu.

Sortida de Barcelona a les 9:55h, arribada a Girona a les 10:34h.

Vam començar la ruta visitant la Plaça del Mercat i el Mercat del Lleó. De camí al Mercat vam poder admirar el Tors de Venus, de l’Arístides Mallol i alguns dels edificis que l’arquitecte noucentiste Rafael Masó va dissenyar a la ciutat. Al passar per l’Antic Hospital de Santa Caterina vam veure el Pati de les Magnòlies, bonic escenari de concerts i representacions de teatre durant els mesos d’estiu i el Festival Temporada Alta.

Col·lage realitzat amb fotografies de diferents integrants del grup.

A continuació vam enfilar cap el camí de la Muralla, on vam poder tenir les primeres vistes generals de la ciutat, per anar-nos adreçant cap al nucli del Barri Vell. Aquest passeig per la Muralla ens va permetre endinsar-nos a Girona d’una manera diferent, ja que molts de nosaltres ja coneixíem Girona.

Passejant la Muralla. Fotografia Pep Bujosa

Vam deixar la muralla per la sortida del Jardí dels Alemanys i seguidament, després de visitar el Jardí de la Francesa, vam rodejar la Catedral per anar a parar a

Jardí de la Francesa. Fotografia Pilar Ordóñez

la Plaça dels Apòstols i arribar a l’escalinata de la Catedral, tot rememorant les escenes de la mítica sèrie Joc de Trons que varen ser rodades en aquestes escales (clicant aquí podreu veure la imatge que us comentava, on es veu que els edificis del davant de l’escalinata varen ser substituïts per una sortida al mar). A continuació vam visitar la Catedral (amb la nau gòtica única més ampla del món), el seu Tresor, el Tapís de la Creació i el magnífic claustre romànic.

Claustre Catedral de Girona. Foto Pilar Ordóñez. Façana i escalinata Catedral de Girona. Foto Montserrat Fernández.

Després d’una parada tècnica per fer les fotos corresponents i contemplar l’edifici de la Pia Almoina, ens vam adreçar cap a la Plaça dels Lledoners, el Mirador dels Maristes i, passejant per bonics i tranquils carrers empedrats, vam arribar fins a les escales de Sant Martí. Des d’allà vam començar el recorregut per un dels carrers més emblemàtics de Girona, el carrer de la Força, que recorre el nucli del que va ser el Call jueu i que ens va portar novament a l’escalinata de la Catedral, des d’on van encaminar-nos cap als Banys Àrabs, Plaça dels Jurats, Església de Sant Pere de Galligants, que afortunadament varem poder visitar el seu meravellós claustre romànic, i Església de Sant Nicolau.

Passant pel carrer de les Mosques, vam arribar al Cul de la Lleona (no li vam poder fer el petó corresponent perquè estava vallada pel tema del coronavirus) i, creuant el riu Onyar, vam poder gaudir de prop de la vista de les típiques façanes de colors de les cases arran de riu, i vam arribar a la Plaça de la Independència, a on vam poder disfrutar d’un merescut descans i d’un bon dinar sota els arcs, amb vistes a la plaça. (Restaurant La Riba, menú 19,80 Euros)

Dinar del grup. Fotografia Pep Bujosa

La parada per dinar va ser llarga i potser varem deixar de visitar algunes coses que m’hagués agradat ensenyar-vos, però l’ambient era molt agradable i gaudir és una part molt important del nostre grup. Com a continuació de la nostra visita, vam tornar a creuar el riu Onyar, aquest cop pel Pont de Sant Agustí, i vam enfilar el carrer de les Ballesteries per arribar a la Pujada de Sant Feliu i visitar l‘Església de Sant Feliu, on vam poder veure la tomba de Sant Narcís, patró de la ciutat.

Façana Església de Sant Feliu. Fotografia Montserrat Fernández

Creuant pel Pont d’en Gómez, vam tornar a la Plaça de la Independència per recórrer el carrer de Santa Clara (Rocambolesc, gelateria d’en Jordi Roca, el petit dels Germans Roca) i passejar pel Pont de les Peixateries Velles (Pont de l’Eiffel) fins a la Rambla de la Llibertat, carrer Ciutadans i Plaça del Vi (seu de l’Ajuntament de Girona).

Des d’allà, vam enfilar cap a Plaça Catalunya, passant pel Pont de Pedra (Pont d’Isabel II) per veure el local que els Germans Roca han inaugurat recentment, dedicat a la fabricació de xocolata, Casa Cacao, i vam començar a fer, de mica en mica, el camí de tornada cap a l’estació de l’Ave, mentre s’anava fent fosc i ens acomiadàvem de la Catedral, ja il·luminada, que presideix la vida de la ciutat. Les notícies que ens anaven arribant pels mòbils ja feien presagiar tot el que malauradament ha acabat succeïnt.

Col·lage realitzat amb fotografies de diferents integrants del grup

Sortida de Girona a les 19:56h, arribada a Barcelona a les 20:34h.

Categories
Cinema i sèries

La trinchera infinita

Sinopsi

Els protagonistes, Higinio i Rosa, porten pocs mesos casats quan esclata la Guerra Civil i la vida d’ell passa a estar seriosament amenaçada, per la seva pertinença a grups polítics d’esquerra i per revenges de fets succeïts durant el govern de la República (un veí el denuncia per ser responsable de la mort del seu germà). Després de ser capturat, aconsegueix fugir i amagar-se. Amb l’ajuda de la seva dona, decidirà utilitzar un forat cavat a la seva pròpia casa como a amagatall provisional. La por a les possibles represàlies i l’amor que senten l’un per l’altre, el condemnarà a un tancament que es perllongarà durant més de 30 anys.

Comentari

L’acció es situa en un poble del sud d’Espanya. Els actors parlen amb un marcat accent andalús. He de confessar que, en alguns moments, vaig haver de recòrrer als subtítols per entendre el que els protagonistes estaven parlant. Higinio està meravellosament interpretat per l’actor Antonio de la Torre i Rosa per l’actriu Belén Cuesta. Els dos actors estan magnífics i ens saben transmetre el neguit per l’absurditat d’una situació que esdevé tràgica i sense solució en l’horitzó proper. Higinio, quan s’assabenta per casualitat del final de la Guerra Civil, va seguint els esdeveniments de la Segona Guerra Mundial, amb l’esperança de que la victòria aliada pugui derrocar el govern que Francisco Franco ha establert a Espanya. Al marge del seu captiveri, la vida continua: el seu fill es va fent gran (notable petita intervenció del jove actor Emilio Palacios), arriba la televisió, hi ha indicis d’apertura en el règim del dictador, Espanya entra a la ONU… Però la por ja està instal·lada i el seu tancament s’ha convertit en la seva vida, ja no hi marxa enrera.

Tot i que pugui semblar una història inversemblant, els anomenats “topos” van existir realment a Espanya molts anys, durant i després de la Guerra Civil. La majoria d’ells varen sortir del seu amagatall l’any 1969, quan la dictadura franquista va promulgar un decret pel qual prescribien tots els presumptes delictes comesos abans del final del conflicte (Amnistia de 1969). El final de la pel·lícula deixa entreveure que l’adaptació d’aquells que varen tornar al món real no va ser fàcil. L’odi i els trencaments provocats per aquella guerra van sobreviure, sens dubte, a l’amnistia, sobretot en els pobles petits.

Podeu trobar la pel·lícula a la plataforma Netflix

La trinchera infinita filmaffinity

Categories
Cinema i sèries

Retratos del feminismo

Aquest documental explora en l’experiència d’una desena de feministes (entre elles l’actriu Jane Fonda i Lily Tomlin) per analitzar l’impacte del feminisme dels anys 70 en la vida contemporània. Retratos del feminismo recull les reflexions d’aquestes dones activistes al voltant del que ha canviat i del que falta per canviar i esfondrar els murs que encara limiten a la dona actual. No és un tractat profund del feminisme, però sí una bona porta d’entrada per a aquells que comencen a involucrar-se en el tema

Sinopsi:

L’any 1977, un llibre de fotografies va immortalitzar el despertar d’un grup de dones que van trencar les cadenes de la infància i es trobaven a sí mateixes. Quatre dècades més tard, aquest documental, dirigit per Johanna Demetrakas, repassa aquestes fotos amb els testimonis d’algunes de les protagonistes. Fa un recorregut pel context de l’época i també reafirma la necessitat actual i urgent de continuar amb el canvi.

Comentari:

Moltes dones sovint hem defugit ser titllades de feministes, perquè, ser-ho, ens podia portar problemes en la nostra vida laboral i també en el nostre entorn social. Quan arribàvem a la pubertat, conscient o inconscientment, adoptàvem els rols i les actituts que se suposaven adequats al nostre gènere. Afortunadament, amb els anys i l’experiència, hem començat a ser capaces de reclamar amb més fermesa alló que les noves generacions ja saben llegítim i que no es cansen de reivindicar. La meitat del món vol fer sentir la seva veu i aquest documental ens fa valorar en la seva justa mesura l’esforç que van fer aquelles “pioneres” del moviment feminista.

Podeu trobar aquest documental a la plataforma Netflix.

Retratos del feminismo filmaffinity

Categories
Viatges i itineraris

Visita a Besalú

Besalú és una vila i municipi de la comarca de la Garrotxa. Com el seu origen indica, Bisuldunum era una fortalesa entre dos rius: el Fluvià al sud i el Capellades al nord. Gaudeix d’una bona comunicació en trobar-se en la cruïlla entre 3 comarques i està a 35 Km de Girona i 15 de Banyoles, per la qual cosa la visita es pot fer com a complement de qualsevol de les altres dues.

La població de Besalú va començar a tenir importància com a capital de comtat independent després de la mort de Guifré el Pelós, tot i que va perdre aquesta condició arran de la mort de Bernat III, gendre de Ramon Berenguer III, per manca de descendència.

L’origen de la ciutat cal cercar-lo en el castell, documentat ja des del segle X i situat al cim d’un turó. L’any 1966 el poble va ser declarat Conjunt historicartístic Nacional pel seu gran valor arquitectònic, ja que acull un dels llegats monumentals més notables de l’època medieval catalana.

El municipi, situat a 150 m sobre el nivell del mar, té una extensió total de 4,81 Km2 i un cens de 2.450 habitants.

La imatge més representativa de Besalú és el seu Pont Vell.

Tot i que ha estat reconstruit en diverses ocasions al llarg del temps, les primeres referències històriques daten del segle XI (a l’any 1075 s’esmenta documentalment). Aquest pont format per set arcades, de caracterìstica forma angular a causa de l’assentament dels pilars sobre les pedres del riu Fluvià, fa 105 m de llargada, i amb torre inclosa, uns 30 m d’alt. Va ser volat parcialment durant la Guerra Civil (any 1939) i reconstruït posteriorment en els anys seixanta del segle XX, per l’arquitecte Pons Sorolla sota els auspicis de la Direcció General d’Arquitectura.

Cúria Reial

Edifici notable d’arquitectura civil del segle XII, construit parcialment sobre la riera del Ganganell. A principis del segle XI va pertànyer al llinatge jueu dels Astruc. A mitjan segle XIV hi va fixar residència Bernat Cavaller que actuava com a batlle comtal i possiblement com a veguer. D’aquest fet s’originà el nom popular que encara designa l’edifici. D’aquesta época daten algunes reformes com l’escala del pati i la sala gòtica.

Monestir de Sant Pere

Monestir de Sant Pere. Besalú. Fotografia Pilar Ordóñez

Del monestir original només se n’ha conservat l’església. Aquest temple, que destaca per la seva grandiositat, va ser fundat l’any 977 pel comte bisbe Miró i consagrat pel comte més important de la història local: Bernat I, conegut amb el sobrenom de Tallaferro. La façana té un finestral molt singular en el qual s’aprecien les figures de dos lleons, símbol de la força, el poder i la protecció que oferia l’Església enfront del mal i el paganisme.

Hospital de Sant Julià

Detall capitell Hospital de Sant Julià. Besalú. Fotografia Pilar Ordóñez

L’edifici conserva la façana exterior, datada del segle XII i formada per sis arquivoltes i quatre capitells, dos dels quals representen figures animals. L’hospital fou construït pels comtes de Besalú per atendre els pelegrins que arribaven a la localitat, però els monjos del cenobi de Sant Pere en posseïen la jurisdicció exclusiva.

Altres llocs d’interès a Besalú són el Museu de Miniatures i Microminiatures i la Sinagoga. Però, sobretot, jo us aconsello perdre-us pels carrerons estrets i empedrats i gaudir de l’atmòsfera que s’hi respira, si teniu la sort de passejar-hi en un dia en el que no hi hagi massa visitants. Trobareu racons preciosos.

Besalú. Fotografia Pilar Ordóñez
Besalú. Fotografia Pilar Ordóñez
Besalú. Fotografia Pilar Ordóñez

Curiositats:

Les cadires del carrer Rocafort. L’any 1994 un grup de joves artistes escultors gironins i també italians van conviure a Besalú durant una setmana i van deixar art als carrers de la vila. Podeu trobar algunes cadires formant part de vàries façanes d’aquest carrer.

A Besalú hi va morir i hi es enterrat l’avi Siset (Narcís Llansa i Tubau), qui inspirà la cancó L’Estaca, de Lluis Llach. Havia estat regidor per ERC a l’Ajuntament de Besalú durant la República, per la qual cosa patí repressions en la postguerra.