Boulder

Sinopsi:

La protagonista de Boulder és una dona atreta per la solitud com per un imant. Es guanya la vida fent de cuinera en un buc, la situació perfecta: una cabina, l’oceà, moltes hores per encarar el buit i algun port on conèixer dones. Fins que una la reté, se l’emporta entre les quatre parets d’una casa i l’embarca en una gestació assistida d’una criatura. Què en farà, la maternitat, de l’amant coneguda en un bar? Què farà ella a la gàbia?

Dos anys després de Permagel i d’un viatge a través de mitja dotzena de llengües, l’obra d’Eva Baltasar torna a atracar entre nosaltres amb una heroïna com només sap crear-les ella: camuflada amb un nom geològic, el de les roques solitàries, i perfectament intractable, si no fos que caus als seus peus.

“Si pots conservar la capacitat de riure mentre contemples l’abisme, aquesta rialla serà una de les millors experiències de la teva vida.” Imma Monsó. (Club Editor)

Comentari personal:

Encara no he llegit Permagel, tot i que són molts els que me l’han recomanat; no trigaré a llegir-la, ja la tinc reservada a la llibreria. He començat aquesta trilogia pel segon llibre. He quedat impressionada pel personalíssim estil de l’autora. He llegit Boulder en només un día, m’he sentit atrapada per la narració ràpida i enèrgica dels pensaments d’aquesta dona solitària que es veu abocada a una maternitat no desitjada i que ens descriu, fil per randa, el seu desenamorament, la pèrdua de la passió i l’enfrontament al canvi de vida que repressenta un infant en les vides d’aquells que el porten al món. La novel·la està farcida d’imatges metafòriques molt potents i d’un vocabulari riquíssim que demostra les grans qualitats tècniques de l’autora. Pura poesia. La protagonista se sent aliena al vincle que estableixen mare i filla, ja des del primer moment de la gestació, i que acaba per ocupar-ho tot, deixant-la a ella exclosa i perduda.

Llenguatge poètic, frases curtes, vocabulari directe, alguns moments amb gran sentit de l’humor i un cert regust trist que et queda enganxat al cor al llegir les últimes frases del llibre: “…tinc un dolor que és com un gos. Jau en un racó i em llepa la ferida. La manté tendra i oberta, va fent. Navego i estic molt sola.”

Molt recomanable.