No cal llençar tant

Tot i que no plou, segueixo conservant certs paraigües, i entre ells un que es va comprar la meva mare als inicis dels plegables, també als inicis dels anys 60. Està incòlume = Sa i estalvi, sense lesió o dany. Mentrestant no sé quants n’he llençat de mides i models. Però en tinc un de bó, de la mare també, amb el mànec de carei i això no es pot llençar, tantes coses no s’haurien de llençar.

I vet aquí que he recordat, i m’han recordat, la Casa Lama, on s’esmolen tota classe d’estris, i, encara més important, es reparen paraigües, hi són des de 1900, i l’esmolador ho fa com ho feien antigament els francesos: estirat damunt d’una repisa, per no cansar el braços, i de cara a la gran pedra.

Us recordo que fa temps vaig posar a aquest bloc la Ruta dels Emblemàtics, doncs bé, Casa Lama hi té una entrada.

Això dels esmolets té molta història, aquí una mica de la de Barcelona