As Bestas

As Bestas, bé, em costa començar a escriure de manera endreçada, perquè encara estic en estat d’eufòria, però la de tota la vida, no l’inventada recentment.

“Peliculón” i convindrem que ens entenem tots. I per què? Perquè té un guió de filigrana i uns diàlegs magnífics, austers i explícits alhora, dels quals en destacaria un parell, que qualsevol espectador identificarà i, el més important, l’interpelaran i cóm!

La rudesa del paisatge i de les persones en una inevitable comunió. I això també ho fan els westerns, i ho és un, de western i colosal, com ho són aquells contemporanis que potser no ho pretenen, però en essència sempre expliquen la lluita per arrelar-se a un territori. Filmada amb uns talls evidents, que potser sobten, i que en el teatre seria un canvi d’acte. Una música minimalista, que no saps que hi és fins que t’avisa. Sí, i com es tracten les bèsties, totes, més encara quan saps que és un cas real. Està plena de detalls, i els protagonistes, també formidables, descomunals, ben dirigits. Es rodona, torbadora, poderosa, és molt bona, és contemporànea, hi ha molt talent, és un gust! També que estigui filmada en tres idiomes simultanis.

Sorogoyen i el seu currículum ja impressionen, sobretot perquè ha fet películes trasbalsadores, d’això en sap molt, i ho fa sense barroquismes, lineal, explícit potser per això són tan impactants. Recordo El Reino, o Que Dios nos perdone, escruxidores. Sap treballar els temes tèrbols, però que desgraciadament ens són quotidians, i que malhauradament ens hi hem acostumat.