Unir paraules que mai abans havien estat juntes. Aquesta era la gesta literària que segons Valle Inclán donava notorietat a la literatura.
De la mateixa manera la creativitat pot ajuntar conceptes o imatges de realitats que difícilment trobariem una al costat de l’altra.
Justament això és el que fa el dissenyador gràfic i fotògraf turc Ugur Gallen. A través de la tècnica de collage, palesa les profundes contradiccions de la societat en la que vivim.
El seu treball posa el focus en la guerra, la injustícia social, el dolor… i els contraposa amb la nostra vida occidental, despreocupada del que passa en punts de conflicte com Síria, Palestina o l’Àfrica en general.
Gallen, molt actiu a les xarxes socials, que de fet és on s’ha donat a conèixer, sacseja l’espectador amb contrastos sorprenents alhora que corprenents. Crea composicions fotogràfiques que ell mateix defineix com a Universos Paral.lels. Imatges que, en un sol enquadrament, delaten comparacions escandaloses.
Us recomano visionar les seves composicions a Instagram o senzillament cercant a imatges de Google. Aquí unes mostres:
A través de l’animació, el dibuix, el cinema, la música o el teatre, l’artista sud-africà William Kentridge ha construït una obra tentacular, que barreja tècniques i disciplines. La mostra és una oportunitat única per veure algunes de les obres més emblemàtiques de Kentridge: tapissos de gran format, la impactant instal·lació audiovisual More Sweetly Play the Dance i la sèrie completa dels onze curtmetratges d’animació Drawings for Projection. El CCCB és el primer lloc a Europa on s’estrena la darrera pel·lícula de Kentridge, City Deep (text CCCB).
“William Kentridge. El que no està dibuixat” CCCB
El CCCB organitza l’exposició de William Kentridge “El que no està dibuixat”. L’exposició presenta per primera vegada la sèrie completa d’onze pel·lícules d’animació Drawings for Projection, una sèrie que l’artista va iniciar l’any 1989 i que el va donar a conèixer internacionalment en el món de l’art. Kentridge va acabar City Deep, l’onzè film del projecte, durant el confinament i es pot veure per primer cop a Europa dins la mostra del CCCB. Els onze curtmetratges de la sèrie constitueixen una crònica crítica de la història sud-africana des de l’apartheid fins al present. Drawings for Projection són peces fetes amb una artesanal i laboriosa tècnica d’animació. Kentridge crea dibuixos amb carbonet i pastel que modifica esborrant, afegint i tornant a treballar els elements. Filma cada estadi del procés i el modifica contínuament, a vegades deixant al full «restes fantasmals» de les marques prèvies. Kentridge visualitza, d’aquesta manera, el pas del temps i l’estratificació de la memòria, un dels temes principals de la seva obra. Una altra de les obres més representatives de l’art i el procés creatiu de William Kentridge que es pot veure a l’exposició és More Sweetly Play the Dance, un espectacular fris en moviment de gairebé quaranta metres de llargada i vuit pantalles (text CCCB).
Fragment del fris More Sweetly Play the dance (CCCB)
Amb aquesta informació extreta de la pàgina web del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, podeu fer-vos una bona aproximació del que us podeu trobar en aquesta excel·lent exposició que no us deixarà indiferents de cap manera. Teniu de termini fins el 21 de febrer.
Fins al 7 de juny podem visitar al CaixaForum l’exposició del Vitra Design Museum: Objectes de Desig: Surrealisme i disseny 1924-2020
Tal i com ens indica la presentació hi podem trobar objectes que ens mostren cóm va ser de fructífera la relació entre el surrealisme, com a moviment artístic innovador i el sector del disseny. La mostra inclou pintures, fotografies, publicacions, escultures, curts, mobiliari, vestits i objectes diversos.
L’exposició parteix d’un distribuïdor on es projecta un vídeo que va situant al llarg dels anys l’expansió del moviment surrealista. Explica cóm la intervenció dels grans mecenes i col·leccionistes, l’exili d’alguns artistes fugint del feixisme i la bonança econòmica a EEUU van propiciar el consum de les classes mitjanes i la gran producció d’objectes de disseny.
Tot seguit se’ns convida a penetrar en quatre àmbits numerats i identificats amb una il·luminació ben suggestiva:
1 Somnis de modernitat ens acosta al pensament dels primers artistes. Cita la revolució que va suposar el Dadaïsme i el pensament d’André Breton. Hi trobem obres de Dalí, Magritte, de Chirico, Man Ray i Buñuel, entre d’altres.
Màscara i cullera-sabata. Man Ray 1934
2 Imatge i arquetip ens planteja el dilema d’alguns dissenyadors: és més important la funcionalitat dels objectes que el missatge que ens pot transmetre la seva forma? La resposta és evident veient els objectes que han creat…
MAgriTTA. Roberto Matta 1970
3 Surrealisme i erotisme fa referència a la forta sensualitat d’algunes obres surrealistes i posa l’accent en la producció de moltes dones pioneres en l’art i el disseny, que criticaven amb les seves imatges i objectes els estereotips sexuals. Entre d’altres hi trobem obres de Meret Oppenheim, Dorotea Tanning o Leonor Fini.
Raspall. Meret Oppenheim
Marilyn/Boca. Studio 65 1970 Dos més. Nanda Vigo 1971 Miss Blanche. S. Kuramata 1999
4 El pensament salvatge mostra com l’actitud transgressora i especulativa que va moure els primers surrealistes és encara vigent en l’obra de creadors del segle XXI, que tenen a mà nous materials i eines de producció, com és el cas de la cadira-esbós que es va materialitzant amb el gest del dissenyador que interacciona amb l’impressora 3D.
Cadira esbós. Front 2005
Un lloc incòmode. Alberto de Braud 1992
Porca Misèria! Ingo Mauer 1994
Conjunt nº7 col·lecció Syntopia 2018
Per què us recomanaria l’exposició? Perquè darrere la contradicció que suposa la creació d’objectes poc funcionals, s’amaga la voluntat de despertar en nosaltres una altra visió del que ens envolta, més poètica, farcida d’humor, de desconcert i de la seducció hipnòtica que ens pot provocar el que la nostra raó no pot pair.
Amb motiu del 25 aniversari de la mort de Jaume Perich El Born CCM ha organitzat aquesta exposició amb una part del llegat que la seva família va cedir a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona l’any 1998, format per un fons documental de 7.774 dibuixos originals i documentació personal. Els documents exposats es presenten classificats per anys i també, alguns, per temes.
Així comença l’exposició del Born sobre Jaume Perich en el 25è aniversari de la seva mort
Veiem l’evolució d’aquest magnífic ninotaire, pel que fa al seu estil i també pel que fa als temes que va tractant. Al mig dels seus acudits, ens mostren reproduccions de pàgines de diaris de l’època. D’aquesta manera podem comparar la realitat política de cada moment amb l’evocació que en fa l’artista, sempre amb aquell humor tant genial i sense concessions, eludint moltes vegades, de manera intel·ligent, la censura imperant.
Foto: Toni Vall al Nació Digital
El 1960, a Perich li publiquen per primera vegada un dibuix al número 7 de la revista Pepe Cola. A continuació va publicant, esporàdicament, a revistes tant diverses com La Codorniz, Mata Ratos o Cavall Fort. El 1966 aconsegueix que el diari falangista Solidaridad Nacional publiqui una pàgina del seu humor. Ell mateix explica, en un dels fragments televisius que es poden veure a l’exposició, com s’ho va fer per convèncer el director! El 1967 El Correo Catalán el contracta i allà en Jaume Perich es podrà desenvolupar professionalment.
Més tard passarà per La Vanguardia, Telexpres, Diari de Barcelona i El Periódico de Catalunya, entre d’altres. També va intervenir d’una manera molt destacada a revistes com Hermano Lobo (cofundador) i Por favor (codirector amb Vàzquez Montalbán) i va col·laborar a Fotogramas, Interviú i El Jueves. I no oblidem el gran èxit que va tenir el seu llibre Autopista de l’any 1970, en plena dictadura!
Veient l’exposició, tot i que ell va morir l’any 1995, ens adonem que molts dels seus acudits encara són molt vigents. I és que, malauradament, no hi ha tantes coses superades del nostre passat recent.
La sala Espais Volart (Ausiàs March, 22) de Barcelona presenta, fins al 24 de maig, una exposició del pintor José Maria Guerrero Medina, anomenada El meu compromís.
Més d’un centenar d’obres protagonitzen l’exposició més important de l’artista feta fins ara. Aquestes 110 obres i 2 mosaics, creats entre 1962 i 2018, ens permeten admirar les diferents etapes de l’artista.
A la primera part, trobem obres de la temàtica titulada Fragments de memòria. Guerrero Medina juga creativament amb les imatges que la memòria li ofereix. Segons Vázquez Montalban, les criatures de Guerrero Medina tenen la musculatura forçada per les seves circumstàncies interiors i exteriors, i les seves distorsions i mutilacions les ha captades el pintor a través d’una dramatització subjectiva de la seva experiència, de la seva memòria.
A continuació trobem les obres que pertanyen a l’anomenat Art-denúncia. Amb un estil marcadament expressionista, els personatges apareixen deformats i mostren angoixa i reivindicació
A la tercera part tenim una sèrie de pintures titulades Exili, que mostren la seva visió de l’exili després de la guerra civil.
Per acabar, veiem una sèrie anomenada Pintant Velázquez. Aquí, Guerrero Medina ha representat, amb olis sobre tela, personatges del quadres de Velázquez, després d’haver fet unes 80 aquarel·les petites sobre mateix tema.
Lloc: Galeria d’Art El Claustre. Carrer Nou, 8. Girona. Del 31 de gener al 15 de febrer
Eduard Malvehy ha desenvolupat la seva pintura al llarg dels anys sobre dues premisses. La primera és la temàtica. És en el paisatge urbà on sempre ha trobat la permanent i inesgotable font d’inspiració de la seva tasca artística. L’altra premissa, quasi una obsessió, és la recerca de l’estil, d’un estil propi a través del qual expressar la seva creativitat i obtenir del tema escollit quelcom més que la simple representació. L’obra pictòrica de Malvehy és el resultat d’una maduresa aconseguida gràcies a una vocació i a un treball de recerca incessants.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.